Administrar

Efemèrides anarquistes

[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc - Míting de Tresca - «Arbre de Noël» antifeixista - Gourmelon - Torres Maeso - Visar - Dussart - Torres Escartín - Gauchon - Castellví - Golinelli - García de Guilarte - Guabello - Maymón - González Caldevilla - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas - Quesada - González Esquina - Henez - Martín Cárdenas - Prieto - Barclay

efemerides | 20 Desembre, 2019 20:16

[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc - Míting de Tresca - «Arbre de Noël» antifeixista - Gourmelon - Torres Maeso - Visar - Dussart - Torres Escartín - Gauchon - Castellví - Golinelli - García de Guilarte - Guabello - Maymón - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas - Quesada - González Esquina - Martín Cárdenas - Prieto - Barclay

Anarcoefemèrides del 20 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "La Federación" on es va publicar el manifest

Capçalera de La Federación on es va publicar el manifest

- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.

***

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons "La Campana de Gràcia"

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons La Campana de Gràcia

- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.

***

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia "La Libera Parola" del 17 de desembre de 1921

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia La Libera Parola del 17 de desembre de 1921

- Míting de Tresca: El 20 de desembre de 1921 se celebra al Garrick Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) un gran míting a càrrec del destacat anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. L'acte, organitzat pel Comitè General d'Educació Proletària del sindicat Amalgamated Clothing Workers of America (ACWA, Unió dels Treballadors del Tèxtil d'Amèrica), portà el títol «La situazione attuale del movimento operaio» (La situació actual del moviment obrer) i va ser presidit per Ermete Baraldi.

***

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc "L'Espagne Antifasciste" del 18 de desembre de 1936

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 18 de desembre de 1936

- «Arbre de Noël» antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la Sala Jean-Jaurès de la Borsa del Treball de París (França) una festa infantil («Arbre de Noël») en solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya. Organitzada per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i regals.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 22 de setembre de 1911

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 22 de setembre de 1911

- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del «Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció «L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

***

Domingo Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937)

Domingo Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937)

- Domingo Torres Maeso: El 20 de desembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Caudete de las Fuentes (Planta d'Utiel, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Domingo Torres Maeso –el seu nom a vegades catalanitzat com Domènec. Sos pares es deien Lope Torres i Salustiana Maeso. En 1911 es traslladà a València (València, País Valencià) i entrà a treballar de metal·lúrgic i d'obrer carreter portuari, començant a militar a partir de 1913 en la Unió Naval de Llevant i a tot el Grau de València. Formà part de la Societat d'Obrers del Transport i del grup «Paso a la Verdad» del Grau de València, adherit a la Federació Anarquista de la Regió Valenciana (FARV). En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) al port de València i fou un dels fundadors del Sindicat del Transport, destacant en l'organització dels Sindicats Únics arran del «Congrés de Sants» confederal de 1918. Participà activament en l'organització de la vaga general de 1917. Després de la mort el 5 d'agost de 1919 de tres esquirols (Jorge Herrans, José Pérez Ruiz i Serafín Sanz García) al Grau de València durant la vaga contra «Superfosfatos La Unión Española», va ser acusat, juntament amb Miguel Cabo Vicente i Juan Rueda Jaime, de participar en les activitats dels grups d'acció anarquistes i de ser l'inductor d'aquests crims i empresonat fins a l'abril de 1921, quan tots els acusats van ser absolts en el judici. Fugint de l'aplicació de la «llei de fugues», passà a França. El març de 1923 va fer mítings a València i a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià). El 18 de juliol de 1923 va ser detingut a Castelló (Plana Alta, País Valencià), juntament amb Pedro Gómez Segur i Francesc Roca Espinós, sota les sospites d'haver participat en l'assassinat del president del Sindicat Lliure de Banca i Bolsa de Barcelona, esdevingut a València, però va ser alliberats poc després. En 1928 representà València en el Ple Nacional de Regionals de la CNT, on conegué Joan Peiró Belis, prenent part en la seva estratègia. En 1930 participà activament en les conxorxes republicanes de derrocament de la dictadura de Primo de Rivera, com ara l'intent de cop d'Estat de José Sánchez Guerra y Martínez. Entre 1930 i 1931 fou un dels principals protagonistes de la reactivació sindical de la Confederació Regional de Llevant de la CNT i fou membre del Comitè Regional d'aquest sindicat. El març de 1931 participà en el míting de cloenda del Ple de Regionals confederals celebrat a Madrid (Espanya). L'abril de 1931 fou un dels fundadors de l'Ateneu Popular de Cultura del Grau de València, del qual va ser vocal. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel sindicat «Unió Terrestre» de València al III Congrés Nacional de Sindicats Extraordinari de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid, on defensà les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI). Partidari de les postures trentistes, en 1931 signà el manifest «La misión de la clase obrera en esta hora» i volgué muntar un sindicat del transport independent d'altres sindicats. En 1931 desplegà una intensa activitat propagandística, realitzant mítings en diverses localitats (Alcoi, Borriana, Castelló, Cocentaina, Foios, Mislata, València) i l'estiu de 1932 participà en una gira arreu de la Península (Alacant, Alcoi, Algeciras, Badalona, Cadis, Cartagena, Castelló, Ceuta, Mazarrón, Santander, Sant Feliu de Guíxols, Torrevella, València, etc.), amb Camil Piñón Oriola i Ricard Fornells Francesch, amb la finalitat de constituir l'FNI de Transports. Entrà formar part dels Sindicats d'Oposició a València i el juliol de 1932 s'integrà, amb Josep Borrull, Raimundo Giménez, A. Pla i Leoncio Sánchez, en la comissió encarregada d'organitzar l'Ateneu Sindicalista Llibertari de València, iniciativa que va fracassar per la forta oposició de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1932 i 1933 col·laborà, i dirigí, Cultura Libertaria de Barcelona. El març de 1933 defensà les tesis trentistes en el Ple de Federacions Locals i Comarcals de la CNT celebrat a València. El novembre de 1933 participà com a orador en un míting antifeixista celebrat a Alcoi. El gener de 1934, en representació dels Sindicats d'Oposició, signà el pacte de constitució de l'Aliança Obrera Antifeixista del País Valencià i aquest mateix anys s'exilià després de la fracassada Revolució d'Octubre asturiana. En 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat de Transports de València i el juliol d'aquell any, amb Juan López Sánchez, va fer un míting a València. El novembre de 1935, amb Martín Alandí Pomer i Mercedes Maestre, participà en un acte de  la Federació Sindicalista Llibertària (FSL) a Elda. L'abril de 1936 participà en un míting per la reunificació confederal a Barcelona i fou delegat del Sindicat del Transport de València en el congrés de la reunificació, signant la ponència sobre el periòdic CNT. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou delegat per València al IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). El maig de 1936 fou orador en el gran míting celebrat a Sevilla (Andalusia, Espanya) i va fer una conferència en aquesta ciutat. Durant la primera meitat de 1936 va fer d'orador en nombrosos mítings (Huelva, Sevilla, València, etc.) i, com a secretari de l'Aliança de Sindicats Portuaris d'Espanya, formà part del comitè de vaga del Transport Marítim. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del comitè de vaga de València. Com a membre del Comitè Executiu Popular, el novembre de 1936, en representació de la CNT, va ser nomenat conseller de Comerç en el Consell d'Economia de València. Amb el tinent de l'exèrcit Josep Benedito Lleó, organitzà la «Columna Torres-Benedito», de la qual va ser delegat polític, que lluità al front de Terol (Aragó, Espanya), i que després de la militarització de les milícies esdevingué 81 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A partir de febrer de 1937, i fins el final de la guerra, en substitució de José Cano Coloma, fou alcalde-president del Consell Municipal de València i també presidí la Junta Provincial de Defensa Passiva. La seva gestió en aquesta institució va estar més a prop del programa unitari del Front Popular valencià que des les postures dels sindicats anarcosindicalistes. Partidari absolut de la participació llibertària en el Govern republicà, intervingué en el míting d'octubre de 1936 on es justificava la presència confederal en aquest. El juny de 1937 demanà en un míting el retorn de la CNT al Govern. A finals de 1937 s'integrà en el consell del Banc de Crèdit Local. En 1937 publicà la conferència Problemas vitales de la actualidad, que havia fet el 25 de febrer d'aquell any al Teatre Llibertat de València, i 1938 prologà el llibre de Joan Peiró Belis Problemas y cintarazos. El triomf franquista en 1939 l'agafà a Califòrnia (EUA) fent propaganda republicana i s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). Partidari del sector «col·laboracionista», l'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT en el Ple confederal celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat en la qual s'establí. També fou membre de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat a París (França). Entre 1945 i 1946 participà en nombrosos mítings i conferències (Marsella, Montpeller, Perpinyà, La Sala, Tolosa, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari polític del Subcomitè Nacional de la CNT amb seu a Tolosa. Posteriorment emigrà a Veneçuela i, amb Joan Campà Claverol, Manuel Lara i Moya, s'adherí als projectes reformistes. En 1966 se li va retre un homenatge a Caracas per part del «Nucli de la CNT» en l'exili. En 1970, després de trenta anys d'exili, retornà a la Península i treballà al port de València. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Cultura Libertaria, ¡Despertad!, Diciembre, España Nueva, Exilio, Nosotros, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. Domingo Torres Maeso va morir el 25 de juny de 1980 al Centre Sanitari Municipal de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Des de l'1 d'agost de 1980 existeix una plaça amb el seu nom a València. L'octubre de 2018 la Delegació de Cultura de l'Ajuntament de València restaurà el seu retrat, que es troba al passadís que porta al Museu Històric del consistori. Sa germana, Amelia Torres Maeso, també va ser anarquista i militant de «Mujeres Libres».

Domingo Torres Maeso (1895-1980)

***

Necrològica de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 15 de gener de 1981

Necrològica de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de gener de 1981

- Manuel Visar Naval: El 20 de desembre 1896 neix a Aragó (Espanya) –el certificat de defunció cita erròniament Besiers (Llenguadoc, Occitània)– l'anarcosindicalista Manuel Visar Naval. Sos pares es deien Antonio Visar i Teresa Naval. Quan era adolescent, treballà en la construcció del canal Aragó-Catalunya, recorrent terres aragoneses i catalanes. Després de fer el servei militar, s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà com a obrer en la companyia elèctrica i del gas i s'afilià al Sindicat «Luz y Fuerza» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Actiu militant durant la guerra civil, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1940 treballà com a obrer agrícola a Astafòrt (Aquitània, Occitània), on vivia amb sa companya Carmen Brava Cansado i fills. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser internat al camp de concentració de Vernet, d'on sortí tres anys després amb la salut malmesa. En 1943 retornà a Astafòrt, on després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT i en les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1947 fa ser nomenat delegat d'Astafòrt al II Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). En 1957 s'instal·là a Agen, on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de la CNT. En 1968 participa en la «Subscripció Pro-Espanya Oprimida» i fou membre de la Comissió de Relacions de la Indústria de Gas i Electricitat de Catalunya de la CNT en l'Exili. Manuel Visal Naval va morir el 3 de novembre de 1980 a l'Hospital Saint-Esprit d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Charles Ferdinand Dussart

Charles Ferdinand Dussart

- Charles Dussart: El  20 de desembre de 1901 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista neomaltusià Charles Ferdinand Dussart, conegut com Charlot. Era fill natural d'Eve Joséphine Marie Haxaire, obrera modista cosidora a màquina, i l'infant i sa germana Léone Charlotte van ser reconeguts amb el matrimoni de la primera amb Léon Dussart, obrer miner, celebrat el 28 de setembre de 1912 a Onnaing. Son pare morí als fronts durant la Gran Guerra. Entre 1922 i 1939 Charles Dussart milità en el grup anarquista d'Onnaing, que es reunia a casa seva, i en la Unió Anarquista (UA). El 7 de juny de 1924 es casà a Onnaing amb Laure Boulanger (Ferdinande), fabricant de faiança. En aquesta època treballava de xofer repartidor i d'obrer a la fàbrica metal·lúrgica «Venot» i vivia al número 92 del carrer de l'Industrie d'Onnaing. L'1 de novembre de 1924 assistí al Congrés de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais, que se celebrà a Onnaig, en el qual va ser nomenat secretari d'aquesta federació. Entre 1925 i 1926 albergà, al seu domicili del número 28 del carrer Giraud d'Onnaing, un militant espanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT), exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou l'organitzador d'una gira propagandista el febrer de 1925 a la regió del Nord-Pas-de-Calais (Lille, Carvin, Roubaix, Ablain-Saint-Nazaire, Wattrelos, Marcq-en-Baroeul, Seclin, Onnaing i Maubeuge) de l'anarquista Louis Loréal. En 1936 participà al cinema d'Onnaing en la projecció d'una pel·lícula sobre la Revolució espanyola en presència de Sébastien Faure. En 1938 estava subscrit a Le Libertaire i vivia al número 16 del carrer Giraud. Durant la II Guerra Mundial va ser presoner dels alemanys. En tornar a Onnaing, treballà de perruquer estilista i de mica en mica abandonà la militància en el moviment llibertari, però sense deixar de banda la propaganda neomaltusiana a favor de la contracepció i de la limitació de naixements. Charles Dussart va morir el 29 de desembre de 1971 a Onnaing (Nord-Pas-de-Calais, França). Son nét, Éric Dussart, en 1977 s'adherí a la Federació Anarquista (FA), fou un dels organitzadors del grup comunista llibertari de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) i del Centre Cultural Llibertari «Benoît Broutchoux» de Lille Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), a més de militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i, des de 2017, de la Unió Sindical «Solidaires».

Charles Dussart (1901-1971)

***

Rafael Torres Escartín

Rafael Torres Escartín

- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els «grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el «Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).

***

Jean Gauchon i Rosario Oller Ortí ("Rosarito")

Jean Gauchon i Rosario Oller Ortí (Rosarito)

- Jean Gauchon: El 20 de desembre de 1911 neix a Champagne-Mouton (Poitou-Charentes, França) l'advocat pacifista llibertari Jean André Ernest Gauchon. Sos pares es deien Ernest François Gauchon i Laure Germaine Aubert. Passà els seus primers anys al costat dels seus avis mestres, els quals li ensenyaren a llegir i a escriure, i li fomentaren el gust per la lectura. Quan tenia 11 anys passà a viure a París (França), on son pare regentava una apotecaria, i entrà a l'Institut Buffon. Després d'acabar els estudis secundaris un any avanç del que li tocava, descartà estudiar medicina, com hagués volgut son pare; decebut, decidí que son fill seria militar de carrera i signà per son fill menor d'edat un allistament voluntari per quatre anys. Aquesta decisió autoritària va fer que esdevingués antimilitarista a la caserna, idea que mantingué la resta de sa vida. Després de llegir casualment un text del pacifista llibertari Roger Monglin, decidí posar totes les seves forces al servei de la Pau i dels objectors de consciència. De bell nou a la vida civil, es dedicà a l'ensenyament com els seus avis, però va veure que la millor manera per a defensar els joves objectors de consciència era esdevenir advocat i estudià dret. En 1947, amb Émile Veran i Henri Sellier, creà a París el «Comitè de Suport als Objectors», del qual fou el conseller tècnic. Amic del pacifista anarquista Louis Lecoin, durant entre 1950 i 1956 defensà les causes de 97 d'objectors de consciència, molts d'elles Testimonis de Jehovà, fet pel qual va ser nomenat «l'advocat dels objectors». En aquests anys participà en nombrosos mítings, conferències de premsa i en les «Causeries d'initiation scientifique, sociologique, philosophique» que es realitzaren a les Sociétés Savantes de París, organitzades per «Défense de l'Homme», a més d'escriure en diferents publicacions. En 1951, amb diversos companys (Jean Biojout, Marcelle Capy, Jean Galtier-Boissière, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Robert Proix, Paul Rassinier, Paul Reboux, Maurice Rostand, Lucien Roth, etc.), fundà el Comitè Nacional de Resistents a la Guerra i a l'Opressió (CNRGO). La seva tesis doctoral (L'Objection de conscience devant la loi pénale), defensada el 6 de juny de 1951 a París, és un text essencial per a la definició de l'objecció de consciència i en 1963, quan es va discutir en l'Assemblea Nacional francesa la definició d'objector, les 16 primeres pàgines d'aquesta tesi van ser llegides i finalment aprovades per unanimitat. Entre 1961, any de creació de la Unió Pacifista de França (UPF), hereva del CNRGO, i 1971 en fou el secretari general. Entre 1963 i 1964 engegà una polèmica en el si de la redacció del periòdic La Voie de la Paix i de l'UPF amb Paul Rassinier sobre la validesa de l'«Informe Gerstein» davant el tribunal de Nuremberg, desencadenant la polèmica sobre el «negacionisme». En 1967 formà part del Comitè per a l'Extinció de les Guerres, amb nombrosos intel·lectuals (Pierre Valentin Berthier, Bernard Clavel, Max-Pol Fouchet, Jean Gauchon, Henri Jeanson, Alfred Kastler, Louis Lecoin, Théodore Monod, Yves Montand, Raymond Rageau, Simone Signoret, etc.). El 2 de febrer de 1968 va fer la conferència «Le desarmament unilateral» a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), organitzada per la Federació Anarquista (FA). El febrer de 1968 L'UPF publicà, amb un prefaci de Louis Lecoin, el fullet La pacifisme integral, reeditat en 1975. El 20 de novembre de 1970 participà, amb altres ponents (François Cavanna, Gisèle Halimi, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre i Antoine Lazarus), en el gran míting «La repression c'est la civilisation?», celebrat a París i organitzat per la FA. Fou amic de Claude Autant-Lara, Georges Brassens, Albert Camus, Henri Grouès (Abat Pierre), entre d'altres. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions anarquistes i pacifistes, com ara Défense de l'homme, Le Libertaire, Liberté, Les Réfractaires, L'Union Pacifiste, La Voie de la Paix, etc. Jean Gauchon va morir el 31 de gener de 1986 –algunes fonts citen erròniament 1974– a l'Hospital de Nogent-le-Rotrou (Centre, França), població on residia. Pòstumament, en 1992, es va publicar la seva tesi L'objecteur de conscience devant la loi pénale i aquest mateix any s'editaren set cassetes sota el títol Jean Gauchon un vrai pacifiste, on es recollien testimonis seus i d'altres companys (Henri Jeanson, Robert Jospin, Guy Marchand, etc.). En 1994 Albert Katz publicà, amb un pròleg de Théodore Monod i un prefaci de Denis Langlois, la biografia Jean Gauchon, le roman d'un pacifiste. Els seus arxius van ser classificats per sa vídua, l'exiliada espanyola Rosario Oller Ortí (Rosarito), i dipositats al Centre d'Études, de Documentation, d'Information et d'Action Sociales (CEDIAS) de París.

***

Amaro Castellví Blanc

Amaro Castellví Blanc

- Amaro Castellví Blanch: El 20 de desembre de 1913 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista i anarquista Amaro Castellví Blanc. Sos pares es deien Manuel Castellví Sabaté i Teresa Blanch Cervelló. Manobre a l'empresa Josep Hipp, milità en la Confederació Nacional del Treball. Es casà amb Josepa Pujol Sales. En 1934 va ser cridat a files a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Durant la Revolució espanyola formà part del Comitè Revolucionari de Flix i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Segons els informes de la Falange de Flix per al Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Barcelona (Catalunya), participà en la destrucció de l'església de Flix i en els anomenats «Fets de la Fatarella» de gener de 1937. Durant uns mesos passà pels camps de concentració del Rosselló i posteriorment trobà feina de pagès a Grésy-sur-Aix (Arpitània). En 1942, amb l'ocupació alemanya, va ser enviat a treballar a les drassanes navals de Brest (Bretanya). Aconseguí fugir i amb documentació falsa a nom de Simon Pavos s'uní al maquis que actuava a les muntanyes savoianes. Apressat per la Gestapo, va ser enviat el 17 de gener de 1944 al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) i dos dies després enviat, sota la matrícula 40856, al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En aquest camp establí una estreta amistat amb el futur pastor protestant i escriptor Aimé Bonifas. Fou un dels vuit supervivents de la matança nazi de Gardelegen (Saxònia-Anhalt, Alemanya) del 13 d'abril de 1945, on 1.008 persones van ser calcinades. Aconseguí arribar a França i s'instal·là a prop de Floreçac (Llenguadoc, Occitània), on visqué de la viticultura. Es tornà a casar amb una valenciana anomenada Dolors i creà una nova família. En 1975 visità amb son amic Aimé Bonifas el Museu de l'Holocaust i el cementiri militar de Gardelegen. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Das Massaker von Gardelegen, de Claus-Ivar Bolbrinker i Diana Gring. En 2005, amb 91 anys, encara participava en les manifestacions i l'abril d'aquell any assistí als actes del 60 aniversari de l'alliberament dels camps d'extermini nazi. Amaro Castellví Blanch va morir en 2012 a Floreçac (Llenguadoc, Occitània).

Amaro Castellví Blanch (1913-2012)

***

Vittorio Golinelli

Vittorio Golinelli

- Vittorio Golinelli: El 20 de desembre de 1913 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Milà (Llombardia, Itàlia)– l'anarquista Vittorio Golinelli –algunes vegades citat com Gullinelli. Sos pares es deien Agostino Golinelli i Ines Roncadi. Es guanyava la vida com a pintor. En 1931 emigrà a França i s'instal·là amb sa mare a Montreuil (Illa de França, França). Va ser inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de crida i cerca de la policia. Quan esclatà la guerra d'Espanya, entre setembre i octubre de 1936 vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part el desembre de 1936 del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i, integrat en la Bateria d'Artilleria «Michele Schirru», lluità al front d'Aragó. Vittorio Golinelli va morir el 24 de novembre de 1936 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Carrascal (Osca, Aragó, Espanya)–, juntament amb altres companys (André Cauderay, Natale Cozzucoli, Luigi Crisai, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.).

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS