Administrar

Efemèrides anarquistes

[29/10] «L'Ordre» - «El Hombre» - «Le Réveil Syndicaliste» - Ledot - Guyau - Loquier - Arranz - Czolgosz - Belchior - Bugallo - Martínez Fernández - Masid - Moreno - Ramos Escariz - Villar - Reyero - Dueso - Sesé - Pradier - Villar - De León - Bonnaud - Baldó

efemerides | 29 Octubre, 2019 13:25

[29/10] «L'Ordre» - «El Hombre» - «Le Réveil Syndicaliste» - Ledot - Guyau - Loquier - Arranz - Czolgosz - Belchior - Bugallo - Martínez Fernández - Masid - Moreno - Ramos Escariz - Villar - Reyero - Dueso - Sesé - Pradier - Villar - De León - Bonnaud - Baldó

Anarcoefemèrides del 29 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "L'Ordre" [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

Capçalera de L'Ordre [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

- Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909).

***

Capçalera d'"El Hombre"

Capçalera d'El Hombre

- Surt El Hombre: El 29 d'octubre de 1916 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate. Estava editat pels Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz, barris de Montevideo, però a partir del segon número va ser editat per tots els Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com a editor l'Agrupació «El Hombre». El responsable de la publicació fou Manuel Alfredo Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en 1918 hi figurava Andrea Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo. En 1917 tirava entre 1.000 i 1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers: anticlericalisme, antimilitarisme, antipoliticisme, antirepressió, esperanto, estètica, feminisme, filosofia, literatura, música, notícies nacionals i internacionals, pedagogia, ressenyes bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat, sindicals, teoria i història llibertària, etc. Publicà proclames i documents orgànics de diverses organitzacions i centres socials, com ara la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga Racionalista, la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels articles no hi anaven signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De Alarcón, Germina Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo, N. Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo Boyer, Dalmiro Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P. Calderón, Juan E. Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca, Diógenes Costa, H. Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo, Martín Díaz, José Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo Dúctil, José Eizbeten, Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo Florero, Ricardo Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A. Foradori, Pompeu Gener, E. Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R. González Pacheco, Alcides Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando Gualtieri, Gerharl Hauptmann, Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard, Ellen Key, Armando Larrosa, L. De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E. Martínez, Meco, Pascual Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto Niemann, Noy de Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio Pereyra, Juan del Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf, Leopoldo Ramos Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H. Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas, Domingo Sánchez, Florencio Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine, José Tato Lorenzo, Urania Tato, Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso Tronconi, Miguel de Unamuno, H. G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i per l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre de 1919, publicà el «Manifest Futurista de la Luxúria», de Valentine de Saint-Point. Es publicà fins al 1931.

***

Premsa llibertària

Premsa llibertària

- Surt Le Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de 1932 surt a Jupille-sur-Meuse (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic Le Réveil Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste. Després es publicarà a Brussel·les (Bèlgica). El cap de redacció i editor responsable en fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J. Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De Boë, Jacques Berthelier, Max Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A. Dewit, J. Gottfreid, A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore, Fernand Rondelet, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22 d'abril de 1934. En 1938 reaparegué la mateixa capçalera com a òrgan del Cercle Sindicalista «Lluita de Classe».

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894)

Foto policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894)

- Julien Ledot: El 29 d'octubre de 1852 neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista Julien Ledot, conegut com Mercier. Sos pares es deien Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es guanyava la vida com a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes, com ara La Révolte, el qual passà a administrar arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març de 1894; L'En-Dehors; La Revue Libertaire o Le Père Peinard; i per aquestes activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa. En 1894 va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia ferroviària de fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el famós «Procés dels Trenta», acusat d'haver signat articles publicats en La Révolte on es feia apologia de la utilització d'explosius i d'haver tingut relació amb anarquistes belgues en un viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Julien Ledot (1952-?)

***

Jean-Marie Guyau

Jean-Marie Guyau

- Jean-Marie Guyau: El 29 d'octubre de 1854 neix a Laval (País del Loira, França) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Fill d'Augustine Tuillerie, qui va publicar Le tour de France par deux enfants (1877) i es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a Menton (País Mentonasc, Occitània).

Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

***

Barber

Barber

- Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Malalt, Victor Loquier va morir el 10 de maig de 1944 a l'hospital d'Épinal (Lorena, França).

***

Necrològica de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de desembre de 1989

Necrològica de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de desembre de 1989

- Narciso Arranz Andrés: El 29 d'octubre de 1912 neix a Peñaranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Narciso Arranz Andrés. Sos pares es deien Pablo Arranz i Cándida Andrés. Entrà a formar part del moviment llibertari quan era molt jove. Milicià confederal durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial treballà de lampista i s'afilià a la Federació Local de Chartres (Centre, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment s'establí a Drancy (Illa de França, França), on milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva jubilació. Un cop retirat de la vida laboral i ja malalt, s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. L'última temporada de sa vida visqué a Niça. Sa companya fu Aquilina Gómez. Narciso Arranz Andrés va morir el 4 d'octubre de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País Niçard, Occitània), després de dues intervencions quirúrgiques, i va ser enterrat tres dies després.

Anarcoefemèrides

Defuncions

L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

- Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior

Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior

- Abílio Augusto Belchior: El 29 d'octubre de 1937 mor a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) l'anarcosindicalista Abílio Augusto Belchior. Havia nascut l'1 de gener de 1898 a Urros (Torre de Moncorvo, Bragança, Portugal). Sos pares es deien Manuel dos Santos Belchior i Maria Joaquina. Instal·lat a Porto (Porto, Nord, Portugal), treballava de marbrista i des de 1926 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT). Arran de l'atemptat del 2 de gener de 1932 contra Francisco do Passo, adjunt de la Policia Política de Porto, va ser detingut per formar part de la CGT, però va ser alliberat el 13 de febrer. El 14 d'abril de 1932 va ser novament detingut i acusat d'haver participat, juntament amb Francisco Alberto, en l'atemptat del 2 de gener i empresonat a Porto. De manera governativa, el 22 de juny de 1932 va ser condemnat a la deportació a l'illa Terceira (Illes Açores). El 16 de juliol de 1932 va ser enviat de Porto a la penitenciaria de Lisboa esperant l'embarcament a les Illes Açores. El 26 de juliol de 1933, però, va ser enviat a Porto per a ser jutjat pel Tribuna Militar Especial, cosa que tingué lloc el 23 de juny de 1934, moment en que va ser condemnat a 14 anys de confinament amb presó i a una multa de 20.000 escuts. El 19 de març de 1935 va ser enviat a la presó de l'Aljube de Lisboa i el 23 de març d'aquell any va ser embarcat amb el vapor Carvalho Araújo cap a la Fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). El 23 d'octubre de 1936 formà part del primer grup de confinats que va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal. Abílio Augusto Belchior va morir el 29 d'octubre de 1937 a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) d'una «febre perniciosa» sense que fos tractada mèdicament.

***

Manuel Bugallo Lois i senyora

Manuel Bugallo Lois i senyora

- Manuel Bugallo Lois: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló «Galícia». Apressat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

***

Maximino Martínez Fernández

Maximino Martínez Fernández

- Maximino Martínez Fernández: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino Martínez Fernández –el seu nom a vegades citat Máximo. Havia nascut el 6 d'agost de 1909 a Outes (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava la vida fent de mariner i vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia). Membre del Sindicat d'Outes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del Sindicat de Pagesos i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya, Galícia) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la resistència fracassà, pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros (La Corunya, Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa, Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el Batalló 219 «Galícia» com a tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser jutjat a Ferrol (La Corunya, Galícia) en rebel·lia per deserció per les autoritats franquistes. Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois, Julián Carballo Gómez, Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco, José Fernández Patiño, Jaime Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo Masid Masid, José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí cap a les muntanyes. Máximo Martínez Fernández va ser capturat per les tropes feixistes i el 29 d'octubre de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). En 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada.

***

Odilo Masid Masid

Odilo Masid Masid

- Odilo Masid Masid: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Odilo Masid Masid. Havia nascut en 1905 a Piñor (Barbadás, Ourense, Galícia). Llaurador i aparellador, entre 1927 i 1930 residí a l'Havana (Cuba). Retornà amb la proclamació de la II República espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari de l'Associació de Pagesos de Piñor, adherida a la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, després del fracàs de la resistència a Ourense, passà a la Corunya (La Corunya, Galícia). El desembre de 1936 participà en la fugida en la motora La Libertaria i el gener de 1937 s'establí a Gijón (Astúries, Espanya). Combaté com a comissari polític de la III Companyia del «Batalló Galícia» i el febrer d'aquell any va ser ferit en l'ofensiva d'Oviedo (Astúries, Espanya). A Astúries formà part de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG) i del Socors Roig Internacional (SRI). Amb la caiguda del Front Nord intentà retornar a Galícia formant part del grup encapçalat per José Monrero Torres (Comandante Moreno). Apressat pels feixistes, Odilo Masid Masid va ser afusellat amb altres companys el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). Entre octubre de 2007 i març de 2008 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels afusellats A Fonsagrada.

***

José Moreno Torres

José Moreno Torres

- José Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup «Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

***

Manuel Ramos Escariz

Manuel Ramos Escariz

- Manuel Ramos Escariz: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Havia nascut el 28 de març de 1912 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Ramos i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño (la Corunya, Galícia). Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué fugir, amb altres 37 companys del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale des de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire. Retornà immediatament a la Península i fou un dels fundadors a Astúries de l'Agrupació Confederal Galaica. Combaté als fronts en el «Batalló Galícia» i a començaments de 1937 va ser nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia d'aquest batalló. Quan el front d'Astúries caigué, arran d'una delació, va ser capturat, amb altres companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia), juntament amb sos companys (José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i Maximino Martínez Fernández, entre d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica exhumà els cossos d'11 militants que es trobaven enterrats en aquesta fossa.

Manuel Ramos Escariz (1912-1937)

***

Luis Villar Sánchez

Luis Villar Sánchez

- Luis Villar Sánchez: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Villar Sánchez –el segon nom, Rafael, que figura en algunes fonts, no consta en la seva partida de naixement. Havia nascut el 7 d'octubre de 1910 –algunes fonts citen erròniament altres dates– a Vigo (Pontevedra, Galícia). Sos pares es deien Luis Villar Pérez i Carlota Sánchez Rey. Dibuixant de professió, milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la guerra civil, el febrer de 1937 ingressà en el «Batalló Galícia» que actuà a Astúries, del qual arribà al grau de tinent. També formà part del Comitè de l'Agrupació Confederal Galaica, encarregant-se de les visites als hospitals asturians, i fou tresorer de les Joventuts Llibertàries Galaiques al nord peninsular. Apressat pels feixistes, Luis Villar Sánchez va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat. En 1979, com que no s'havia trobat el cos, el jutjat donà com a data de defunció oficial l'1 de gener de 1937.

***

Necrològica de Pedro Reyero Carreño apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 24 d'abril de 1960

Necrològica de Pedro Reyero Carreño apareguda en el periòdic tolosà CNT del 24 d'abril de 1960

- Pedro Reyero Carreño: El 29 d'octubre de 1957 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Reyero Carreño. Havia nascut cap el 1922 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Felipe Reyero i Josefa Carreño. Amb 15 anys entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari de Barrios Bajos de Madrid i posteriorment va ser un actiu militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional del Centre. Durant la clandestinitat formà part del Comitè Peninsular de la FIJL del Centre. Després d'un enfrontament amb la policia, s'hagué de refugiar a Sevilla (Andalusia, Espanya). Patí empresonaments a Ocaña i a Alcalá de Henares. Es guanyava la vida com a tècnic de so als «Estudios de Cine». Sa companya fou Cristina Perea García, amb qui tingué cinc infants (Cristina, María Luisa, María, Pedro Luis i María del Carmen Pilar). Pedro Reyero Carreño va morir el 29 d'octubre de 1957 a l'Hospital Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) d'una perforació d'estómac i fou enterrat al cementiri de l'Almudena de la ciutat. La notícia de la seva mort es va publicar tres anys després a l'exili confederal.

***

Confeccionant el periòdic "Atalaya". D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 29 d'octubre de 1965 mor a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. Havia nascut el 28 de novembre de 1917 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació».

***

Necrològica de Miguel Sesé García apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 5 de desembre de 1968

Necrològica de Miguel Sesé García apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 de desembre de 1968

- Miguel Sesé García: El 29 d'octubre de 1968 mor a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarcosindicalista, pacifista i esperantista Miguel Sesé García. Havia nascut cap el 1895 a Quesada (Jaén, Andalusia, Espanya). Emigrà molt jove a Catalunya, on milità en el Sindicat Ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, tant en el seu sindicat com en la Federació Local de Girona de la CNT. En 1921 col·laborà en Cultura Obrera. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat de Girona (Gironès, Catalunya) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid (Espanya). Entre 1931 i 1932 col·laborà des de Quesada i Girona amb Solidaridad Obrera. L'agost de 1932 presidí un míting ferroviari a Girona i aquest any presidí la Subsecció Ferroviària de Girona de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. Aquest mateix any, des de Girona, denuncià que la CNT de Quesada dominava l'Ajuntament des de feia mesos. Entre octubre de 1937 i gener de 1939 fou regidor de Girona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Residí amb sa companya i filla a La Plaine Saint-Denis i milità en la FNIF de la CNT en l'exili. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), amb Jacint Borrás Bousquet, Joan Manent Pesas, Josep Roig Lladó i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»).

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 29 d'octubre de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Havia nascut el 30 de setembre de 1885 a Ledenon (Llenguadoc, Occitània). Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS