Administrar

Efemèrides anarquistes

[11/10] «A Revolta» - Comissió Mixta de Treball - Milano - Brandt - Soullier - Baiget - Schiaffonati - Blasi - Escrig - Verdú - Atencia - Mikhaïlo - Marivela - Langella - Wolberg - Angelozzi - Vlaminck - Grossman - Serret - Biscàro - Martínez Palomer - Castelnuovo - Bouvet - Estève

efemerides | 11 Octubre, 2019 17:41

[11/10] «A Revolta» - Comissió Mixta de Treball - Milano - Brandt - Soullier - Baiget - Schiaffonati - Blasi - Escrig - Verdú - Atencia - Mikhaïlo - Marivela - Langella - Wolberg - Angelozzi - Vlaminck - Grossman - Serret - Biscàro - Martínez Palomer - Castelnuovo - Bouvet - Estève

Anarcoefemèrides de l'11 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número d'"A Revolta"

Portada del primer número d'A Revolta

- Surt A Revolta: L'11 d'octubre de 1914 surt a Coimbra (Centre, Portugal) el primer número de la publicació A Revolta. Quinzenário comunista anarquista. Era l'òrgan d'expressió de l'Aliança Anarquista. Dirigit per J. Teixeira, fou editat per Antonio Tavares i com a administrador figurà A. Da Silva i C. Do Nascimento. El principal redactor va ser A. Santos Pinho i trobem textos de David Carvalho, Caserio, Bartomeu Constantino, Jean Grave, Cezar do Inso, Otto Leroy, Errico Malatesta, Pierre Martin, S. Merlino, Lev Tolstoi, Neno Vasco, etc. Acabada d'esclatar la Gran Guerra, trobem força articles antimilitaristes, com ara una impugnació a les opinions de Piotr Kropotkin, a més de temàtiques diverses (teoria anarquista, antiparlamentarisme, notícies estrangeres, notícies sobre el Congrés Internacional contra la guerra del Ferrol, contra la carestia de la vida, sindicalisme, presos, antireligiosos, cançons llibertàries, etc.). Només sortí un altre número, el Primer de Maig de 1915.

***

Una sessió de la Comissió Mixta de Treball

Una sessió de la Comissió Mixta de Treball

- Aprovació de la Comissió Mixta de Treball: L'11 d'octubre de 1919 el Govern espanyol, presidit per Joaquín Sánchez de Toca Calvo, fa públic el Reial Decret que crea la Comissió Mixta de Treball per arbitrar els problemes laborals a Catalunya. Aquest organisme volia ser una plataforma de discussió entre els representants dels patrons i els dels treballadors. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), fidel als criteris de consolidar l'organització i pel reconeixement jurídic de l'autoritat dels sindicats que comportava, aprovà a través dels seus delegats aquesta fórmula, encara que els sectors més radicals i activistes s'hi mostraren contraris argumentant que suposava una clara vulneració dels principis tàctics de l'acció directa. Signaren el 2 de novembre, prèvia consulta a totes les representacions orgàniques cenetistes, Salvador Seguí, com a secretari de la Federació Regional de la CNT, i Josep Molins, com a secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT --també participaren en la comissió paritària Simó Piera i Saturnino Meca González, entre d'altres. Per part dels patrons i després de moltes vacil·lacions, que denotaven que tenien posades les esperances no en la negociació, sinó en la violència del pistolerisme, també signaren el 12 del mateix mes. L'organisme estava presidit l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i hi intervingueren com a assessors dos advocats catalans, exministres de la Corona: Rodès, assessor dels patrons, i Roig i Bergadà, assessors dels obrers. Els components d'aquest organisme, provisionals en principi, havien de ser triats pels patrons i pels obrers. Abans, però, calia realitzar un cens laboral --patronal i obrer-- de les comarques i ajornar tota qüestió fins al 20 de novembre, quan la Comissió estigués exercir d'àrbitre amb plena autoritat. La Comissió Mixta de Treball fou un fracàs total a causa de l'establiment del locaut patronal i d'altres arbitrarietats, com era negar la feina als companys que més s'havien distingit en les lluites i l'assassinat de militants anarcosindicalistes per escamots a sou de la patronal.

Anarcoefemèrides

Naixements

Edoardo Milano (gener de 1895)

Edoardo Milano (gener de 1895)

- Edoardo Milano: L'11 d'octubre de 1858 neix a Grugliasco (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Edoardo Milano, també conegut com Edouard Milano i Eduardo Milano. Sos pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino, Suïssa), obligat a l'exili sota la imputació a Itàlia de «propaganda contra les institucions del Regne i contra la seguretat de la família reial» i definit per les autoritats com a «compromès». El juny de 1892, segons informacions de la policia francesa, fou sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes de Sant-Etiève (Arpitània) un cert número d'exemplars d'una circular que amenaçaven de mort els jurats del procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892 el seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra documentació i correspondència compromesa, es va trobar la traducció italiana del fullet de preparació d'explosius L'indicateur anarchiste, que aparegué publicat en el periòdic L'International i que després fou escampat en els ambients anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà sota sospità d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i que haurien estat col·locades per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la col·lecció de fullets del periòdic Sempre Avanti! de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia. Dedicato agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser atribuït i que desprès, en la segona edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a París (França) i a Lió (Arpitània), coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante  Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva estada a Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de Caserio, fet que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual decidiren el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i Panizza, prohibint la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una estranya campanya mediàtica pel diari Le Matin, on es fa ressò de la seva frustrada expulsió de Suïssa, del seu retorn a Torí per lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un sospitós alliberament, alhora que és descrit com «conferenciant sobre l'ús de la bomba i del punyal» i constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener de 1895 de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti, Ettore Luigi Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton), Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres (Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa visqué amb Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de Somers. Posteriorment emigrà als Estats Units, on col·laborà en La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que retornà aviat, el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals desequilibrades. S'establí al seu poble natal i posteriorment a Torí. En 1900 el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo (Uruguai) publicà la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola) del seu fullet sota el títol Fundamentos elementales de la anarquía, que va ser reeditat en 1929 per La Protesta de Buenos Aires (Argentina) amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902 col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de Xile (Xile). En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver llegit Max Stirner i aquest mateix any Il Libertario li va reeditar el seu fullet Primo passo all'Anarchia, que encara tingué posteriors reedicions. Completament enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos trets son amic Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont, Itàlia), se suïcidà d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Edoardo Milano (1858-1907)

***

Carlos Brandt

Carlos Brandt

- Carlos Brandt: L'11 d'octubre de 1875 neix a Miranda (Carabobo, Veneçuela) l'escriptor, historiador, filòsof, assagista, musicòleg, lliurepensador, metge naturista i activista anarcopacifista Carlos Luis Brandt Tortolero. Descendent d'immigrants alemanys, sos pares es deien Carlos Brandt Caramelo, pròsper hisendat dedicat al conreu i exportació de cafè, i Zoraida Tortolero Ortega. Fill primogènit de la família, tingué tres germans (Juan Luis, Fernando i Augusto) i dues germanes (Asteria i María). Un any després del seu naixement sa família es traslladà a Valencia (Carabobo, Veneçuela), on son pare havia adquirit una fabrica de capells. Cap el 1880 s'establí amb sa família a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela), on va fer els estudis primaris. A més de la instrucció curricular, sa tia Amalia Brant de Rodríguez li ensenyà a tocar el piano i son pare es dedicà a la seva formació intel·lectual (idiomes, geografia, astronomia, etc.), regalant-li una impremta amb la qual edità el periòdic satíric El Torpedo. Gaudí d'una educació exquisida, fonamentada en les arts i la cultura, i a principis de 1890 va ser enviat, amb son germà Juan Luis, a fer els estudis secundaris al Pro-Gimnasium d'Hamburg (Imperi Alemany). Després de viatjar per Alemanya i Bèlgica i passar una bona temporada a París (França), en 1895 retornà a Veneçuela, dominant perfectament l'alemany, el francès i l'anglès, a més del llatí i del grec. En arribar al seu país començà la seva carrera d'escriptor, realitzant treballs per a diferents periòdics i revistes (Atenas, El Cojo Ilustrado, El Estado, El Pregonero, etc.). En 1896 va morir son pare i hagué de prendre les regnes de sa família, posant-se a fer feina com adjunt del caixer de la «Cas Boulton» a diversos indrets de l'Estat de Miranda i en 1901 retornà a Puerto Cabello. Proveït d'una sòlida cultura, mantingué correspondència amb destacats intel·lectuals de l'època (Albert Einstein, Raffaele Garofalo, Ernst Haeckel, Benedict Lust, Gabriela Mistral, Max Nordau, Bernard Shaw,  Alfred Russell Wallace, etc.), però sobre tot amb Lev Tolstoi, amb qui acabà establint una estreta amistat i de qui en 1901 va traduir al castellà el llibre Serias consideraciones sobre el Estado y la Iglesia. El setembre de 1912 es casà amb Cristina Hernández. Dedicat a l'escriptura, a la col·laboració en revistes i periòdics, a la traducció, a les classes particulars d'idiomes i a l'administració d'una llibreria al carrer Lanceros i d'una agència de periòdics, en 1913 hagué de llançar al mar, per por a persecucions polítiques, la primera edició del seu assaig El fundamento de la moral, del qual només deixà un exemplar que amplià i publicà cinc anys més tard a Nova York. Des de les pàgines del periòdic El Pregonero s'oposà a la dictadura de Juan Vicente Gómez Chacón, fet pel qual va ser detingut el 13 de juliol de 1913 i empresonat, primer al castell San Felipe (Castillo Libertador) de Puerto Cabello i després a la presó de La Rotunda de Caracas (Veneçuela). Durant el seu tancament realitzà la primera vaga de fam que es va fer al seu país. L'1 d'abril de 1914 va ser alliberat i d'aquesta horrible experiència de captivitat publicà posteriorment el llibre La época del terror en el país de Gómez (1947). S'exilià amb sa companya a Barcelona (Catalunya), on col·laborà en periòdics anarquistes, com ara Acción Naturista, Estudios, Generación Consciente, Helios, Naturismo i Tiempos Nuevos. Pioner de la naturopatia, fou mestre del naturista llibertari italià establert a Barcelona Nicola Capo Baratta (Nicolàs Capo), i molts dels llibres de Carlos Brandt van ser distribuïts per l'Institut de Trofoteràpia de Capo. A Catalunya es relacionà força amb grup anarconaturista editor de la revista Generación Consciente. En 1924 el seu llibre El problema vital va ser traduït a l'anglès sota el títol The Vital Problem, obra que, a més de merèixer els elogis d'Albert Einstein, donà lloc a ser nomenat doctor honoris causa en filosofia per l'American School of Naturopathy de Nova York. Entre 1924 i 1926 col·laborà en la revista Cuba Contemporánea. Aprofità l'exili europeu per viatjar pel continent (Itàlia, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya). També viatjà als Estats Units i s'establí fins a 1935 a Nova York, on participà, amb Ilya Tolstoi, en la creació de la Vegetarian Society, i freqüentà la Societat Naturista Hispana de la ciutat. En 1935, amb la mort del dictador Juan Vicente Gómez Chacón, retornà a Veneçuela amb son germà Augusto Brandt, destacat violinista i compositor exiliat als EUA. El Govern del general Eleazar López Contreras li va oferir una modesta feina en la direcció de Correus, tasca que compartí amb la d'articulista per a diversos periòdics (La Esfera, El Heraldo, El Nacional, Últimas Noticias, El Universal, etc.). Propagandista del vegetarianisme, fundà la Societat Naturista Veneçolana, i el seu anarcopacifisme és una barreja entre lliure pensament i espiritualisme. Dedicà una bona part de la seva activitat creadora a escriure biografies de destacats personatges, com ara Ludwig van Beethoven, Giordano Bruno, Miguel de Cervantes, Cristòfol Colom, Diògenes, Jesús, Leonardo da Vinci, Baruch Spinoza, etc. Coneixedor del pensament marxià, la seva filosofia pot ser considerada panteista. Entre 1952 i 1958 la dictadura de Marcos Evangelista Pérez Jiménez el va obligar a un nou exili. En tornar en 1958 amb la caiguda del dictador s'instal·là a Caracas, on visqué en condicions d'extrema pobresa i en el més absolut dels anonimats. Entre la trentena d'obres seves publicades podem destacar El Modernismo (1906), Die Bibel Kritisch Dargelegtm (1908; traduït posteriorment com El fanatismo religioso), La Paz Universal (1918), The Way to Health (1924), El problema vital (1924; amb pròleg d'Albert Einstein), Filosofía del vegetarianisme (1927), El sendero de la salud (1927), Camino de perfección (1928), Los enigmes de la ciència (1928), Patología racional (1930), Las enfermedades, su origen y curación (1931), Belleza de la mujer (1935), Spinoza y el Panteísmo (1941), Bajo la tirania de Cipriano Castro (1952), etc. Atacat d'hemiplegia, de la qual es negà a operar-se, Carlos Brandt va morir el 27 de febrer de 1964 a la clínica gerontològica «Hogar San José» de Caracas (Veneçuela).

Carlos Brandt (1875-1964)

***

Taller de tipografia

Taller de tipografia

- Eugène Soullier: L'11 d'octubre de 1878 neix a Lyas (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Sant-Etiève i va ser fitxat per la policia com a «individualista». En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Sant-Etiève, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la «Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Sant-Etiève. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors, Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant «Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquesta època col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Sant-Etiève i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine. Eugène Soullier va morir el 3 de desembre de 1949 a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània).

***

Foto antropomètrica de Manuel Baiget González (26 de setembre de 1915)

Foto antropomètrica de Manuel Baiget González (26 de setembre de 1915)

- Manuel Baiget González: L'11 d'octubre de 1882 neix a Caraballo (Jaruco, Mayabeque, Cuba) l'anarquista Manuel Baiget González –el primer llinatge citat a vegades com Baget. Sos pares es deien Fuctuoso Baiget i Leonora González. Forner de professió, el 17 de gener de 1909 es casà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) amb Rosa Pradera, amb qui tingué com a mínim dos infants. El juliol de 1915 arribà a França provenint de Badalona. D'antuvi treballà en la batuda mecànica de blat a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). A mitjans de 1915 era a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballant en la societat «La Vigneronne des Pyrénées Orientales», amb son germà major Miguel Baiget González, president de la societat «La Tramontane». El setembre de 1915 va ser fitxat com a «revolucionari anarquista» per la policia de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Guido Schiaffonati

Foto policíaca de Guido Schiaffonati

- Guido Schiaffonati: L'11 d'octubre de 1898 neix a Ziano Piacentino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Guido Schiaffonati. Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels «Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a França i s'establí a Chatou (Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament. L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb sa companya Maria Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos després, retornà a França. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquesta època mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a França i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista. Després del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la Península i creuà els Pirineus amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona (Catalunya) se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians. A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels «Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels comunistes el juliol, retornà a França, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista. De bell nou a França arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta. Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a França, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial visqué a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home. Guido Schiaffonati va morir el 14 d'octubre –algunes fonts citen el 4 d'octubre– de 1973 a Corbeil-Essones (Illa de França, França).

***

Necrològica de Joaquim Blasi Vilanova apareguda en el diari barceloní "Solidaridad Obrera" del 18 de juny de 1938

Necrològica de Joaquim Blasi Vilanova apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 18 de juny de 1938

- Joaquim Blasi Vilanova: L'11 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Blasi. Militant del Sindicat de l'Alimentació de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1937 demanà la integració en el grup anarquista «Pacífico» de la Federació Local de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest grup estava integrat per militants anarquistes del Sindicat de l'Alimentació i partí amb ell, juntament amb un grup de voluntaris de treballadors de la Indústria de Maltatge i Cervesera, al front. Joaquim Blasi Vilanova va ser abatut el 23 de maig de 1938 a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya).

***

Concha Escrig

Concha Escrig

- Concha Escrig: L'11 d'octubre de 1900 --algunes fonts citen erròniament 1899 o 1909-- neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) l'anarcosindicalista Concepció Escrig Gil (Concha Escrig) --algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Estrig. Sos pares es deien Luis Escrig i Remedios Gil. En 1921 s'uní sentimentalment amb el destacat militant anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández), amb qui viurà la resta de sa vida. Aquest mateix any la parella creuà els Pirineus clandestinament i s'instal·là a Lió (Arpitània), on nasqué son primer fill, Progreso, el qual morí als 18 mesos d'haver vingut al món, i en 1924 nasqué sa filla Libertad --encarà va tenir una altra filla, Armonía. A Lió assistí i participà en les tasques (xerrades, representacions teatrals, etc.) del Centre d'Estudis Socials. En 1927 retornà a la Península i participà en les reunions clandestines celebrades a la platja del Cabanyal de València on va quedà constituïda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil treballà a l'Hospital de Sang que la Confederació Nacional del Treball (CNT) instal·là a València. Sempre participà en les activitats del moviment llibertari. L'abril de 1986 patí un infart de miocardi; recuperada, el 7 de juliol de 1987 va ser ingressada a causa d'una malaltia renal. Concha Escrig va morir el 17 de juliol de 1987 a l'Hospital Clínic de València (València, País Valencià) de les complicacions d'aquesta afecció i fou incinerada dos dies després al cementiri madrileny de l'Almudena.

Progreso Fernández (1897-1996)

***

Júlia Verdú Quiles

Júlia Verdú Quiles

- Júlia Verdú Quiles: L'11 d'octubre de 1900 neix a Pedralba (Serrans, País Valencià)l'anarcosindicalista Júlia Verdú Quiles. Filla d'una família llibertària, de jove treballà de serventa. En 1924 conegué l'anarcosindicalista Vicent Marí Llorens, que esdevingué son company, i es traslladaren a Madrid (Espanya). En 1927 la parella s'establí al Grau de València, però a causa de la constant militància canvià sovint de residència (Poblats Marítims, Llombai, Alzira, etc.). Durant el període revolucionari participà activament en les col·lectivitats industrials d'Alzira i de Llombai (Ribera Alta, País Valencià). En acabar la guerra, mentre son company restava empresonat, es refugià en diverses poblacions d'antics patrons (Catarroja, Xest i Reus). Un cop son company va ser alliberat, la parella lluità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina contra el franquisme, fins el 1947 en què ell hagué d'exiliar-se a França. En 1948 ella creuà els Pirineus en ple hivern amb sos fills, reunint-se amb son company. Ja major, cap el 1972, es traslladà a Pedralba. Júlia Verdú Quiles va morir el 23 de juny de 1979 a Pedralba (Serrans, País Valencià). Son fill, Vicente Martí Verdú (1926-2006), també va ser un destacat militant llibertari.

Júlia Verdú Quiles (1900-1979)

***

Salvador Atencia Correa (1971)

Salvador Atencia Correa (1971)

- Salvador Atencia Correa: L'11 d'octubre de 1910 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Salvador Atencia Correa –en algunes fonts el segon llinatge citat erròniament com Atienza. Quan era molt jove començà a treballar en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA) i ocupà en diferents ocasions càrrecs de responsabilitat en el Sindicat de la Indústria Petrolera de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 23 de setembre de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Cultural Llibertari «Luz» de la barriada de La Libertad, també conegut com barri d'Huelín, de Màlaga, del qual va ser nomenat vocal. En 1936 fou membre dels quadres de defensa confederal de Màlaga. Quan la guerra civil efectuà diferents missions orgàniques al llevant peninsular (València, Cartagena, etc.) i participà en els combats del front de Terol (Aragó, Espanya) en una unitat de Transmissions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració (Barcarès, etc.). Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina com a mecànic al port bretó de Brest. Aconseguí embarcar-se clandestinament en un vaixell de guerra francès amb el qual arribà a Casablanca (Marroc). Detingut immediatament, va ser internat al camp de concentració de Bouarfa (Figuig, Marroc), on formà part del Comitè de la CNT del camp. Després del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, fou membre de Comitè Permanent de la Federació Local de CNT i de les Joventuts Llibertàries de Casablanca. En 1965 emigrà a Bèlgica i visqué al barri de Bressoux de Lieja (Valònia). Va ser nomenat secretari d'administració de la Federació Local de Lieja de la CNT. Salvador Atencia Correa va morir a finals de gener de 1973 a Lieja (Valònia) i fou enterrat l'1 de febrer al cementiri d'aquesta localitat.

Salvador Atencia Correa (1910-1973)

***

Marie-Christine Mikhaïlo fotografiada per Jean Mayerat

Marie-Christine Mikhaïlo fotografiada per Jean Mayerat

- Marie-Christine Mikhaïlo: L'11 d'octubre de 1916 neix a Helsingfors, dins del Gran Ducat --pertanyent a Rússia i que un any més tard, durant la Revolució russa, esdevindrà Finlàndia--, la bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marie-Christine Sôederhjelm, més coneguda com Marie-Christine Mikhaïlo --llinatge de son segon marit. Filla d'una família de la burgesia benestant finesa --son pare era un afamat jurista--, va passar la seva adolescència al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Suïssa). Va tornar a Finlàndia per casar-se amb un jove diplomàtic, Ralph Enckell, fill del ministre d'Afers Exteriors, de qui tindrà cinc infants, quatre nins i una nina. Quan esclatà la II Guerra Mundial tota la família es traslladà a l'ambaixada finesa d'Estocolm i en 1946 s'instal·la a París. En aquesta ciutat, Mikhaïlo coneixerà una exdeportada d'un camp de concentració nazi que la introduirà en el pensament social i prendrà consciència política. En 1948, divorciada, va tornar a Lausana, on va regentar durant els anys 70 una pensió per a estudiants instal·lada al casal de Beaumont. En 1954 va descobrir l'anarquisme gràcies a l'amistat amb l'italià Pietro Ferrua, aleshores objector de consciència refugiat a Suïssa. En 1957 aquest últim va fundar a Ginebra el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) i quan Ferrua és expulsat de Suïssa cap al Brasil, el gener de 1963, arran d'un atemptat contra l'ambaixada espanyola a Ginebra com a protesta del règim franquista, serà Mikhaïlo, ajudat per sa filla Marianne Enckell, la que prendrà la direcció del CIRA, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Entretant, es tornarà a casar amb el refugiat llibertari búlgar i professor de matemàtiques que fugí de la repressió comunista Stoyadin Mikhaïlov. El març de 1990 el CIRA deixarà Ginebra i s'instal·larà al casal de l'avinguda de Beaumont de Lausana. Dotada d'una gran cultura i coneixedora de nombroses llengües, també va militar en Amnistia Internacional. El 3 d'octubre de 1995, Bertil Galland li va realitzar una entrevista que després seria editada en vídeo per Films Plans-Fixes aquell mateix any sota el títol Marie-Christine Mikhaïlo. De la haute bourgeoisie scandinave à l'anarchisme. Marie-Christine Mikhaïlo va morir el 8 de novembre de 2004 a Lausana (Vaud, Suïssa).

Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)

***

Necrològica d'Hipólito Marivela Torres apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 d'octubre de 1980

Necrològica d'Hipólito Marivela Torres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1980

- Hipólito Marivela Torres: L'11 d'octubre de 1917 neix a Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Hipólito Marivela Torres, també citat com Germán Marivela. Fuster de professió, ja de ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) del seu poble. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà dels primers al front allistat com a voluntari en la «Columna Durruti», i posteriorment, amb la militarització de les milícies, en la 26 Divisió, lluitant a Madrid, Aragó i, més tard, a Catalunya. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou tancat als camps de concentració del Fort de Montlluís i de Vernet. Després passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Amb l'ocupació alemanya lluità en la resistència, però va ser detingut pels nazis i enviat el 3 de març de 1941, amb el número de matrícula 3.525, al camp de concentració de Mauthausen, on romandrà fins a l'alliberament del lager el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial treballà a les mines de la Grand Comba. S'establí amb sa companya Juana i fills a Champclausson i, a partir de 1962, a Tréscol, poblacions de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità activament en la CNT i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de vocal del comitè (1946). En 1979 assistí com a delegat de l'exili al V Congrés de la CNT realitzat a la Casa de Campo de Madrid (Espanya). Malalt, Hipólito Marivela Torres va morir el 31 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) després d'un temps hospitalitzat i fou enterrat l'endemà al cementiri de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Yael Langella

Yael Langella

- Yael Langella: L'11 d'octubre de 1953 neix a París (França) l'escriptora, poeta, traductora, fotògrafa i militant llibertària Yael Sylvie Langella-Klépov. Filla d'una família sefardita, va viure la seva infantesa a Tunísia i per raons familiars i professionals, va residir a diversos països d'Europa (Rússia, Alemanya, etc.) i al Japó i Israel. Estudià dret i filologia semítica i hispànica a París, Jerusalem i Barcelona. Parlava 10 idiomes i traduïa sense problemes el francès, hebreu, rus, portuguès, alemany, anglès, català i castellà. Entre 1975 i 1977 fou professora de francès a l'Escola d'Infermeres de Natzaret. En tornar d'Israel, s'instal·là a Barcelona i durant els anys vuitanta, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Ronda de Sant Antoni. Formà part de la Secció Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i col·laborà amb contes i poemes en la seva revista El Vaixell Blanc i en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat. Treballà amb nombroses editorials (Lleonard Muntaner, Arenas, etc.). Fou membre del Centre Català de Pen Club i del Comitè d'Escriptors Empresonats. En 1994 traduí al francès i al català la pel·lícula d'Hector Faver Memoria del agua. Des del febrer de 2006 fou una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l'àrea d'Humanitats i Ciència de l'Institut Ramon Llull. Va ser amiga de la periodista russa assassinada Anna Politkòvskaia, de qui havia traduït obres. Yael Langella va morir l'11 de gener de 2007 en un accident fortuït en un carrer de Lisboa (Portugal) --caigué per un esvoranc de set metres que quedà sense protecció arran d'un accident de cotxe-- quan passava uns dies de vacances amb son company sentimental, el pintor alemany Uwe Geest, amb qui havia treballat en les seves exposicions i muntatges artisticopoètics. En 2008 la I Trobada de Poetes per la Pau va ser dedicada a la seva memòria i els poemes van ser publicats per l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.

Yel Langella (1953-2007)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Aniela Wolberg

Aniela Wolberg

- Aniela Wolberg: L'11 d'octubre de 1937 mor a Varsòvia (Polònia) l'enginyera química i militant i propagandista anarquista Aniela Franciszka Wolberg. Havia nascut el 14 d'octubre de 1907 a Czestochowa (Silèsia, Polònia) en una família jueva burgesa benestant enriquida gràcies a la indústria química; son pare es deia Adam Alexander i sa mare Sophie Karpt. Va realitzar estudis superiors a la Universitat Jagellònica de Cracòvia, on, en 1924, entrarà en contacte amb un grup d'estudiants anarquistes búlgars, entre ells Taczo Petrov, que trobarà la mort empresonat a Bulgària. En 1926 es convertí en un membre actiu de la Federació Anarquista Polonesa (FAP) i va editar clandestinament a Cracòvia el periòdic mensual Proletarien (Proletariat). El novembre de 1926 s'instal·là a París per continuar els estudis. A la capital francesa s'adherí al Grup Anarquista Polonès, que es reunia a la Llibreria Social Internacional del carrer Prairies. En aquesta època va ser companya del militant anarquista polonès Benjamin Goldberg (Maxime Ranko). Esmerçarà la seva energia i tots els diners que li enviava sa família en la publicació del periòdic mensual en llengua polonesa Walka (Lluita), editat per Isaak Gurfinkiel (Valevsky). El 20 de març de 1927 participà en la reunió internacional portada a terme al cinema de l'Hay-les-Roses de París de la naixent Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), signant amb altres (Ranko, Lentengre, Boucher, Makhno, Arshinov, Fabbri, Ferandel, Valevsky, Werny, Bifolchi, Perrin (Odéon), Woo Yang) el seu manifest. A la Universitat de Montpeller obtindrà la llicenciatura en Ciències Químiques i establirà contacte amb grups llibertaris francesos i espanyols i amb militants de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). De tornada a París, trobarà feina d'enginyera química en una fàbrica automobilística. En aquesta època col·laborà en Le Combat Syndicaliste, de la CGTSR, i tornà editar el periòdic Walka, després d'un temps suspès per manca de mitjans financers. Vigilada per la policia a causa de les seves activitats militants, serà finalment expulsada de França en 1932. A Polònia va esdevenir secretària de la FAP i va editar clandestinament Walka Klas (Lluita de Classes), òrgan clandestí d'aquesta organització. Detinguda en 1934, va ser finalment alliberada per manca de proves, però li tancà les portes a la docència a la Universitat de Varsòvia. Quan esclata la Revolució espanyola el juliol de 1936, veient que repressió al seu país l'impedeix realitzar la seva tasca revolucionària, decideix sumar-hi. De tornada al seu país, tres dies després d'impartir una conferència, Aniela Wolberg va morir l'11 d'octubre de 1937 a Varsòvia (Polònia) sobtadament arran d'una operació quirúrgica practicada d'urgències.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS