Administrar

Efemèrides anarquistes

[28/09] Fundació de l'AIT - Niederwaldverschwörung - Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió - Colloque Han Ryner - Prouvost - Dutheil - «João Black» - Balboni - Bueno - Urvanovitch - López Abellán - López Espinosa - Jiménez Sánchez - Merino - Prades - Kupferberg - Ciampi - Fontana - Pere Moragues - Tort - Gillot - Neves - Campio Carpio

efemerides | 28 Setembre, 2019 09:45

[28/09] Fundació de l'AIT - Niederwaldverschwörung - Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió - Colloque Han Ryner - Prouvost - Dutheil - «João Black» - Balboni - Bueno - Urvanovitch - López Abellán - López Espinosa - Jiménez Sánchez - Merino - Prades - Kupferberg - Ciampi - Fontana - Pere Moragues - Tort - Gillot - Neves - Campio Carpio

Anarcoefemèrides del 28 de setembre

Esdeveniments

Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)

Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)

- Fundació de l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade Council, es funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT) amb la intenció d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa --o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos--, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d'octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l'acció política era entesa com a mitjà d'emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.

***

La «Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època

La «Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època

- Atemptat contra Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», el tipògraf anarquista Friedrich August Reinsdorf, no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. Mesos després van ser detinguts tots tres, jutjats a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li van commutar la pena per cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Un dels cartells del Congrés

Un dels cartells del Congrés

- Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió: Entre el 28 i el 30 de setembre de 1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi sull'Autogestione (Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel «Centro Studi Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia) i la revista parisenca Interrogations. Revue internationale de recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres del moviment anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo, Olivier Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano Pellicani, Nico Berti, Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci, René Lourau, Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray Bookchin, Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino Porrello, Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John Turner, Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto, etc. Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G. Pinelli» edità en un volum les contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes (anglès, francès i italià).

***

"Actes du colloque Han Ryner" (2003)

Actes du colloque Han Ryner (2003)

- Colloque Han Ryner: Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença, Occitània), organitzat pel Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han Ryner de Villemonble, el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida, l'obra i la filosofia d'aquest pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu interès per la llengua occitana. A més d'una exposició consagrada a Han Ryner, van participar nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth, Suzanne Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel Bonnet, René Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert Evenas, Daniel Lérault, Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet, Gérar Lecha, etc.), que aportaren noves dades biogràfiques i genealògiques de l'homenatjat, així com records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes provençals, anàlisis sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi hagué una actuació de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions sota el títol Actes du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans l'Antiquité de Han Ryner.

Anarcoefemèrides

Naixements

Obra de Prouvost

Obra de Prouvost

- Léon Prouvost: El 28 de setembre de 1856 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, l'11 d'agost a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L’espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l’Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L’Internationale noire (1922), entre altres.

***

Foto policíaca de Louis Dutheil (3 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Louis Dutheil (3 de juliol de 1894)

- Louis Dutheil: El 28 de setembre de 1864 neix a Mesonés (Llemosí, Occitània) l'anarquista Louis Dutheil. Sos pares es deien Jean Dutheil, colon, i Léonarde Broise. Obrer de sastreria, treballà un temps a la botiga del sastre Girard, al número 16 del carrer Poissonniers de París (França). Vivia amb sa companya Bigot, mare d'un infant. Des del 1890 milità en el moviment revolucionari i formà part dels grups del seu gremi. En 1891 era gerent del periòdic londinenc L'International, aleshores prohibit a França. El 23 de gener de 1891 participà en una manifestació d'obrers sense feina a la plaça de l'Òpera de París i durant aquesta trencà d'un cop de bastó un vidre del cafè Américain, fet pel qual va ser condemnat el 13 de febrer d'aquell any a 15 dies de presó per «possessió d'arma prohibida i trencament de mostrador». Després de la seva detenció a la plaça de l'Òpera, sa companya intentà sense èxit difondre el periòdic L'Internacional en les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'abril de 1891 va fer un estada militar de 28 dies a Llemotges (Llemosí, Occitània), on els companys li havien encarregat a la seva tornada a París de fer imprimir un cartell i un manifest. L'estiu de 1891 s'encarregà de la recaptació de fons per ajudar la companya d'Edouard Grangé, condemnat la primavera abans a 12 anys de treballs forçats, que havia quedat tota sola i que acabava de parir un tercer infant. En aquesta mateixa època proposà d'anar a boicotejar els mítings boulangistes. El 13 de juliol de 1893 va ser posat en llibertat després d'haver aferrat uns cartells anarquistes al carrer de Rome. En una reunió celebrada el setembre d'aquell any va fer una crida a manifestar-se quan l'arribava dels mariners russos. Lligat als anarquistes Lésard, Joseph Decker i Louis Duprat, la policia li va atribuir el projecte de fer saltar pels aires la Cambra de Diputats o la Prefectura de Policia i el juliol de 1893 intentà recaptar fons per ajudar a fugir cap a Londres (Anglaterra) quatre o cinc anarquistes que havien intentat un cop a les rodalies de París. El gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat en virtut d'una comissió rogatòria del jutge d'instrucció de Llemotges i es trobaren un gran nombre de fullets i periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i cartes i rebuts de girs postals dirigits a l'anarquista Pétronille Altérant, aleshores exiliat a Londres. Segons la policia, l'estiu de 1894 hauria estat l'autor, amb Louis Duprat, del manifest «On n'en tuera jamais assez». El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per «associació criminal» i l'1 de juliol el comissari de policia del barri de Bonne-Nouvelle de París es presentà al seu domicili, al número 123 del carrer Montmartre, trobant-li una desena d'exemplars del periòdics anarquistes de l'any anterior (L'En Dehors, Le Père Peinard, La Révolte). Detingut, va ser portat a comissaria i en l'interrogatori declarà no ser anarquista però sí «individualista» i «egoanarquista», rebutjant signar els interrogatoris davant el jutge d'instrucció. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i fitxat com a anarquista pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 17 de juliol d'aquell any el jutge d'instrucció el posà en llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure la seva inculpació d'«associació criminal». A finals dels anys noranta sembla que vivia al número 38 del carrer Milton de París. El 30 d'agost de 1910 es casà al XI Districte de París amb Marie Lachaussée. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

João Salustiano Monteiro ("João Black")

João Salustiano Monteiro (João Black)

- João Black: El 28 de setembre de 1872 neix a Feijó (Almada, Setúbal, Portugal) el tipògraf, periodista, bibliotecari, poeta popular i fadista anarquista i anarcosindicalista João Salustiano Monteiro, conegut com João Black. De nin quedà orfe de pare i restà amb un oncle que li donava mala vida. Després de fer el segon any al Liceu Nacional de Lisboa (Liceu do Carmo), decidí ser impressor i periodista i des de molt jove treballà al periòdic O Puritano d'Almada, on va aprendre l'ofici. En 1892, de la mà de l'escriptor i periodista Eugénio da Silveira, entrà a fer feina en O Século. Posteriorment fou alumne de la societat «A Voz do Operário», entrà en la seva impremta i dirigí el seu òrgan d'expressió del mateix nom. En A Voz do Operário publicà entre 1905 i 1920 una columna amb fados sota el títol «A carteira de um operário». Entre el 14 i el 17 de març de 1914 assistí al Congrés Obrer Nacional de Tomar (Santarém, Centre, Portugal), que donà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), de la qual va ser nomenat secretari adjunt. L'octubre de 1915 va ser nomenat en el V Congrés Nacional del Partit Socialista de Portugal (PSP) membre del seu Comitè Nacional i en 1917 va ser renovat en el càrrec. Entre 1918 i 1925 col·laborà, sobretot amb poesies, en el periòdic O Arsenalista. Quan en 1919 es creà el periòdic anarcosindicalista A Batalha, hi va sovint col·laborar entusiàsticament. En 1920 va participar en el grup esperantista Novaj Horistoj de Lisboa. Fou autor de nombrosos fados (Fado anarquista, Fado das Águias, Un fado só para ti, Mãe, A mina oração, Porque te vendes de negro, etc.), caracteritzats pel seu compromís llibertari, i és autor de l'himne revolucionari A Batalha, amb música de Joaquim Thomaz del Negro (Tomás del Negro). Cantava els seus fados a casas de fado, sindicats, societats recreatives, tabernes de Cacilhas i Ginjal, carrers, etc., i les seves cançons van ser censurades per l'Emissora Nacional i pel Secretariat Nacional d'Informació de Portugal d'António Joaquim Tavares Ferro. El febrer e 1933 publicà el pamflet-poema Jornada luminosa, per a celebrat el 50 aniversari d'A Voz do Operário. El seu pseudònim procedeix d'Alexander Black, el seu protector anglès que li va pagar els estudis a Almada. Sa companya fou Bernardina Adelaide de Azevedo. Diversos carrers d'Almada i de Setúbal porten el seu nom. João Black està considerat, amb Fortunato Coimbra, Carlos Harrington, Júlio Janota, Aldredo Marceneiro, Izidoro Pataquinho, João Patusquinho, José Carlos Rates, Avelino de Sousa i Francisco Viana, un dels major exponents del fado social i de la «música de intervenção» (cançó protesta) de Portugal. João Salustiano Monteiro va morir el 18 de desembre de 1955 a Lisboa (Portugal).

***

Notícia de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari parisenc "Le Populaire" del 29 de desembre de 1934

Notícia de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 29 de desembre de 1934

- Secondo Balboni: El 28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i Luigia Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i després s'uní al moviment anarquista. Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una militància política molt limitada, però en 1912 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra, es va veure involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per sis individus l'assaltà, i per això va ser condemnat a quatre anys i més tard, per contumàcia, a 20 anys de reclusió per «homicidi voluntari». Després d'aquests fets fugí immediatament a França i s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes, França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg, Alsàcia, França). S'uní a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants italians. En Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes italians exiliats (Cafiero Luigi Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de Colmar (Alsàcia, França) negà la seva extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de França per «subversiu» amb tota la seva nombrosa família. En 1935 s'establí a Winterthur (Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista. En aquesta cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà suport per poder passar a l'URSS. Tornà clandestinament a França i a París el Socors Roig li va proporcionar un passaport fals per anar a la Unió Soviètica, on treballà fins a finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a París. Detingut amb documentació falsa, va ser novament expulsat de França. Passà a Brussel·les (Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El gener de 1941 va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les autoritats feixistes de Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte pel qual havia estat condemnat en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a cinc anys de confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de setembre de 1943. A partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva persona.

***

Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals publicada en el diar barceloní "La Vanguardia" del 27 de gener de 1932

Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals publicada en el diar barceloní La Vanguardia del 27 de gener de 1932

- Miquel Bueno Gil: El 28 de setembre de 1882 neix a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família --va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i  Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo --sota el nom de Miguel Solano García-- amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.

***

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitch publicada en el periòdic "L'Humanité" del 30 de gener de 1927

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitch publicada en el periòdic L'Humanité del 30 de gener de 1927

- Eugène Urvanovitch: El 28 de setembre de 1882 neix a Sennely (Centre, França) el socialista, després comunista i finalment anarquista Eugène Pierre Urvanovitch –el seu llinatge també citat Urvanowitz i altres variants–, també conegut com Gégène. Obrer serrador –son pare també ja ho havia estat–, d'antuvi milità amb els socialistes i després amb els comunistes. El 30 de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els salaris, el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al número 5 del carrer de la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França); la Unió dels Sindicats de la Regió Parisenca va fer una convocatòria per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es declarà llibertari. En 1937 era secretari del Grup Anarquista Autònom d'Aulnay-sous-Bois. Eugène Urvanovitch va morir el 14 de juny de 1951 a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Alfonso López Abellán apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 11 de juny de 1985

Necrològica d'Alfonso López Abellán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 11 de juny de 1985

- Alfonso López Abellán: El 28 de setembre de 1898 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alfonso López Abellán. Sos pares es deien Alfonso López i Dolores Abellán. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué d'exiliar a França (Lió, París, Charleroi) i a Brussel·les (Bèlgica) va fer amistat amb el pacifista llibertari Louis Lecoin. El 20 de juny de 1936 passà a Barcelona (Catalunya) i es posà al servei de la Revolució. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on patí les mateixes dificultats que la majoria dels refugiats. Posteriorment treballà en el sector públic i milità en la Federació Local de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Julienne Jeanne Van Belle. Alfonso López Abellán va morir el 27 d'abril de 1985 a Foix (País de Foix, Occitània).

***

Necrològica de José María López Espinosa apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 17 de gener de 1984

Necrològica de José María López Espinosa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de gener de 1984

- José María López Espinosa: El 28 de setembre de 1902 neix a Lanteira (Granada, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José María López Espinosa. Sos pares es deien Gabriel López i Casilda Espinosa. Emigrat a Catalunya, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou delegat clandestí de grup. Durant la guerra civil lluità com a soldat en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou miner a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta població on visqué. José María López Espinosa va morir el 20 de novembre de 1983 a l'Hospital General d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

***

El sabater Pedro Jiménez Sánchez

El sabater Pedro Jiménez Sánchez

- Pedro Jiménez Sánchez: El 28 de setembre de 1906 neix a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Domingo Jiménez Romero i María Sánchez Soto. Fill petit d'una família de cinc germans, de ben jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio Sánchez. Entre de 1927 i 1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Ubrique, treballà en una fàbrica local de sabates i s'afilià a la Societat d'Obrers Sabaters, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta societat havia estat fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932. Després de l'aixecament revolucionar d'octubre de 1934, la seu de la Societat d'Obrers Sabaters va ser clausurada per les autoritats i no pogué obrir fins el maig de 1936, després de la victòria del Front Popular en les eleccions. El 23 de juny de 1936 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat, juntament amb Manuel Solano Díaz (president), Antonio García Sánchez (vicepresident), Vicente Romero Barreno (secretari), Miguel Sánchez López (secretari adjunt), Francisco Ríos Borrego (comptador) i els vocals Juan Agüera Morales, Blas Sánchez Gómez, Blas Domínguez Díaz i José Ordóñez Jiménez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant del sindicat en el Comitè de Defensa d'Ubrique, encarregat de la resistència i de l'administració de la població. Després de la caiguda d'Ubrique a mans franquistes, aconseguí refugiar-se amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan la pressa d'aquesta població, Pedro Jiménez Sánchez retornà a Ubrique i va ser immediatament detingut i, sense cap judici, afusellat el 18 de febrer de 1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) i enterrat, juntament amb 18 afusellats més, en una fossa comuna del cementeri local. Estava casat amb Remedio Romero González.

Pedro Jiménez Sánchez (1906-1937)

***

Bernard Merino Peris en el Congrés de la SAC (Estocolm, 1953)

Bernard Merino Peris en el Congrés de la SAC (Estocolm, 1953)

- Bernat Merino Peris: El 28 de setembre de 1912 neix a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Bernat Merino Peris, més conegut com Nardo. Sos pares es deien Bernat Merino i Benvinguda Peris. Paleta de professió, de molt jove començà a militar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En 1936 fou delegat per Gandia en el Ple de la Regional de Llevant d'aquesta organització, on s'oposà a les tesis partidàries a col·laborar en els governs de Juan López Sánchez; en aquest ple fou elegit, amb José Pros Manzonis i Juan López, representant de la regional en el Ple Nacional. Durant la guerra civil va ser membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i secretari de la Regional de Llevant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i participà activament en el procés col·lectivitzador. L'octubre de 1938 representà la Regional de Llevant en el Ple de Regionals de Barcelona. El final de la guerra l'agafà a Alacant i pogué passà els Pirineus després de creuar tota la Península. A França fou internat en camps de concentració. Després participà en la reorganització de la CNT en l'Exili i en la resistència des dels nuclis de Marsella. L'octubre de 1943 fou nomenat membre del Comitè Regional clandestí a Marsella i delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del pantà de l'Aigle, dedicat especialment a les relacions amb la resistència francesa. El desembre d'aquell any representà Marsella en el Ple de Regionals clandestí cenetista realitzat a La Fare de Marsella, en el qual les regionals de la zona ocupada i l'anomenat Comitè de Besiers s'oposaren a la creació de l'Aliança de Forces Democràtiques (AFD). El març de 1944 participà en el Ple de Muret, on fou nomenat per formar part de la Secretaria Nacional de la CNT, i a final de mes participà en una reunió amb la FAI a Tolosa. L'octubre de 1944 fou elegit en el Ple de Tolosa secretari d'Organització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre d'aquell any intervingué en un míting a Tolosa i el 23 d'aquest mes signà, en nom de la CNT i del MLE l'Acta de Constitució del Comitè de França de la Junta Española de Liberación (JEL) i el novembre va fer un míting a Tolosa. El gener de 1945 fou nomenat responsable de la secció d'Organització del Comitè Nacional de l'MLE a França. El maig 1945, amb Manuel Buenacasa Tomeo i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), formà part de la comissió organitzadora del Congrés de Federacions Locals de París (Congrés del Palau de la Química) i formà part de la ponència sobre el trienni bèl·lic, però rebutjà formà part del Comitè Nacional que s'hi creà. En aquesta època defensà la línia minoritària partidària de col·laborar amb les forces polítiques republicanes exiliades. Després de l'escissió cenetista de novembre de 1945 entre partidaris de la col·laboració (sector minoritari) i els de la no col·laboració (sector majoritari), formà part de la CNT «col·laboracionista», essent nomenat secretari general de l'organisme d'ajuda Solidaritat Confederal; també participà en el Fons Humanitari Espanyol. En 1946 va escriure per España Libre. Entre el 13 i el 30 de setembre de 1953 representà el Subcomitè Nacional de la CNT de l'Exterior en el congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) a Estocolm. Més tard defensà la reunificació cenetista, que es concretarà en 1960. Quan es jubilà s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i assistí a congressos i conferències confederals i d'exiliats. En morir Franco creuà els Pirineus per assistir a actes del moviment llibertari. Sa companya fou Simona Brunet. Bernat Merino Peris va morir el 3 de març de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Els Arxius Cinematogràfics de la Resistència de Torí (Piemont, Itàlia) conserven una entrevista filmada seva.

Bernat Merino Peris (1912-1988)

***

Alfredo Prades Ribera

Alfredo Prades Ribera

- Alfredo Prades Ribera: El 28 de setembre de 1915 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent)l'anarcosindicalista Alfredo Prades Ribera. Sos pares es deien Julio Prades Perfagés i María Rosa Ribera Costó. Llaurador d'ofici, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució va pertànyer a les dues col·lectivitats que hi hagué a Massalió i fou voluntari a la «Columna Durruti». L'agost de 1937 assistí a l'Escola Preparatòria d'Oficials, d'on va sortir amb el grau de tinent i s'integrà en el II Batalló de la III Companyia de la 120 Brigada Mixta de la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola (antiga «Columna Durruti»). El setembre de 1938 formava part del Batalló Disciplinari de Combat del XI Cos de l'Exèrcit com a caporal, d'on va ascendir a sergent. Ferit en combat, va ser traslladat a un hospital de Barcelona (Catalunya), on va ser apressat per les tropes franquistes en 1939 en ocupar la ciutat i enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra a Saragossa (Aragó, Espanya), el 27 de desembre de 1939 va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «adhesió a la rebel·lió». Purgà la pena a les presons de Saragossa, Barcelona i Burgos. Un cop lliure es casà i s'establí a Zestoa (Guipúscoa, País Basc). Alfredo Prades Ribera va morir el 28 d'agost de 1986 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc).

***

Tuli Kupferberg

Tuli Kupferberg

- Tuli Kupferberg: El 28 de setembre de 1923 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor i poeta del moviment contracultural nord-americà, dibuixant, pacifista, editor, cofundador de la banda de rock The Fugs i militant anarquista Naphtali Kupferberg, més conegut com Tuli Kupferberg. Fill d'una família jueva, tingué el jiddisch com a llengua materna. En 1944 es graduà amb cum laude al Brooklyn College. Després va començar a estudiar sociologia, però abandonà la carrera per lliurar-se a la bohèmia del Greenwich Village. Més tard, en 1958, va fundar la revista Birth, que només va durar tres números, però que va tenir força influència cultural ja que publicaren autors de la Beat Generation (Allen Ginsberg, Diane Di Prima, LeRoi Jones, Ted Joans) i del seu cercle. La seva participació amb el moviment de la Beat Generation ha estat molt estreta i la seva persona ha aparegut en diversos poemes d'aquest corrent poètic. Es va autoeditar diversos llibres, com ara Beatniks o The war against the beats (1961). En 1964, en plena guerra del Vietnam, amb el poeta Ed Sanders, va crear el grup de rock satíric i antimilitarista The Fugs --nom que Kupferberg prengué del substitut de la paraula «merda» que apareix en el llibre de Norman Mailer The naked and the dead--, on va fer de cantant i escrigué moltes de les cançons. També ha publicat alguns discos en solitari, com ara No deposit, no return (1964) i Tuli & Friends (1989). Pel que fa a la literatura, en 1961 va escriure 1001 ways to live without working, que en realitat conté 1005 maneres de viure sense treballar i un fotimer d'anècdotes de tota mena. Però el seu llibre més conegut és 1001 ways to beat the draft (1966), pamflet satíric contra la guerra de Vietnam creada amb textos de Robert Bashlow. En total ha publicat més de cinquanta llibres. En 2000 va treure el còmic Teach yourself fucking, publicat per l'editorial anarquista Autonomedia. Ha participat en diverses pel·lícules underground --com ara W.R.: Mysteries of the organism (1971), Dynamite chicken (1972), Voulez-vous coucher avec God? (1972)--, en vídeos musicals i té el seu propi programa de televisió quinzenal (Revolting News). Tuli Kupferberg participà activament en els cercles anarcopacifistes de Nova York. L'abril de 2009 patí un vessament cerebral a la seva casa de Nova York que el deixà amb deficiències visuals greus. Un cop recuperat després de passar per una residència d'ancians, tornà a escriure cançons i col·laborar per Internet. Tuli Kupferberg va morir el 12 de juliol de 2010 al Dowtown Hospital de Nova York (Nova York, EUA) d'insuficiència renal i septicèmia.

***

Piero Ciampi

Piero Ciampi

- Piero Ciampi: El 28 de setembre de 1934 neix al barri de Pontino de Liorna (Toscana, Itàlia) el cantautor i poeta anarquista Piero Ciampi. Son pare, Umberto Ciampi, fou un petit comerciant de la pelleteria. Després del batxillerat, es matriculà a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Pisa, però quan arribà l'hora dels exàmens retornà a Liorna per dedicar-se a la música amb sos germans Roberto i Paolo, formant un grup musical on ell era el cantant. Es guanyà la vida amb feinetes, especialment en una companyia d'oli lubricant al port, fins que va ser cridat a files i enviat al Centro Addestramento Reclute (CAR, Centre d'Instrucció de Reclutes) de Pesaro. Durant les sortides i permisos tocà a petits locals d'aquesta ciutat, on conegué el compositor Gian Franco Reverberi qui intentà introduir-lo en la música professional i d'antuvi tocà el contrabaix en diverses orquestres de Pesaro. En 1957 sense un duro, amb només una guitarra i un bitllet d'anada, marxà a Gènova, on després d'entrevistar-se amb Reverberi i conèixer el pintor Federico Sirigu continuà camí cap a París. A la capital francesa va fer amistat amb el poeta Louis-Ferdinand Céline i escoltà i admirà l'intèrpret llibertari Georges Brassens. Va ser en aquesta ciutat on esdevingué un autèntic cantautor. En 1959 retornà a Liorna sense un cèntim. Després d'un mes anant i venint, sense rumb, embriagant-se dia sí i dia també i amb la idea de fer-se pescador, Reverberi el rescatà i el portà a Milà per fer feina amb ell. Franco Crepax, amic de Reverberi i director artístic de la Companyia General del Disc (CGD), el fitxà com a cantautor de la companyia sota el nom artístic de Piero Litaliano i li publicà alguns discos de curta durada. En 1963 Piero Litaliano publicà el seu primer LP, però descontent amb la política comercial de la companyia, abandonà Milà i retornà a Liorna, on abandonà el nom de Piero Litaliano i començà a escriure cançons amb el seu autèntic nom. Però després de publicar petits treballs, es llançà a vagabundejar arreu d'Europa (Suècia, Espanya, Anglaterra, Irlanda, etc.) i a la beguda. La seva vida sentimental també va ser força agitada: dos matrimonis (Moira, irlandesa, i Gabriella) que acabaren en fracassos. A partir de 1967 es dedicarà a la poesia, abandonant una mica la música. En 1971 publicà el seu segon àlbum i en 1973 el tercer, Io e te abbiamo perso la bussola. Entre 1973 i 1974 els seus problemes amb l'alcohol i baralles amb altres artistes el marginaran encara més. Només es va relacionar amb el cantautor anarquista Fabrizio De André. Així i tot, en aquests anys escriurà algunes de les seves cançons més conegudes, com ara Io e te, Maria o Bambino mio. Mentrestant cantava a petits locals, on no es reprimia d'insultar el públic ric i burgès que el venia a escoltar i on actuava sovint sota els efectes de les begudes espirituoses. En 1975 s'edità el seu quart LP, Andare camminare lavorare e altri discorsi. En 1976 actuà una nit al Club Tenca, concert que anys després serà publicat en disc. En aquest mateix any sortí el seu últim àlbum, el disc doble Dentro e fuori. Entre 1976 i 1977 realitzà una gira de concerts amb diversos autors de la discogràfica RCA (Paolo Conte, Nada i Renzo Zenobi), que no va ser gaire reeixida. Els últims anys de sa vida els passà a Liorna. Piero Ciampi va morir el 19 de gener de 1980 d'un càncer de gola en un hospital de Roma (Itàlia), assistint pel metge i compositor Mimmo Locasciulli, el qual, anys després, li dedicà la cançó Tu no. Pòstumament, en 1981, s'edità l'àlbum La carte in regola i anys després, en 1990, una edició resum de la seva carrera en tres discos, L'album di Piero Ciampi. En 2010 sortí el CD-DVD Piero Ciampi, le canzoni e le sue storie. Les seves cançons han estat objecte de diverses versions realitzades per nombrosos artistes i grups musicals. La seva poesia només va ser publicada pòstumament: Canzioni e poesie (1980), Ho solo la faccia di un uomo. Poesie e racconti inediti (1985) i Tutta l'opera (1992). Des de 1995 existeix a Liorna un «Premio Ciampi» que guardona anualment els millors cantautors novells italians.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Gaetano Agostino Fontana

Gaetano Agostino Fontana

- Gaetano Agostino Fontana: El 28 de setembre de 1940 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gaetano Agostino Fontana. Havia nascut el 2 d'agost de 1871 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma Taccola. Era fill d'una família molt pobra. Des de la seva joventut formà part del moviment anarquista i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va ser condemnat a dos anys de residència obligatòria i en aquests anys patí diverses detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés Regional Anarquista de Toscana que se celebrà a Pisa. En 1916 formà part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919 fou membre del comitè pisà per a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà qualsevol militància política, però continuà sotmès per les autoritats a una estreta vigilància.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS