Administrar

Efemèrides anarquistes

[08/08] Comuna de Marsella - Míting feminista - «La Croce di Savoia» - «La Verdad» - Assassinat de Cánovas - Zasulic - Charrié - Gilioli - Paz - Zapata - Somalo - Martínez Espinosa - Duarte - Bailac - Sánchez Fuster - Requet - Zévaco - Antilli - Holmes - Guajardo - Dunan - Alentorn - «La Jabalina» - Nomellini - Eulogi - Grignard - Bruschi - Saroglia - Bibbi - Podshivalov

efemerides | 08 Agost, 2019 12:51

[08/08] Comuna de Marsella - Míting feminista - «La Croce di Savoia» - «La Verdad» - Assassinat de Cánovas - Zasulic - Charrié - Gilioli - Paz - Zapata - Somalo - Martínez Espinosa - Duarte - Bailac - Sánchez Fuster - Requet - Zévaco - Antilli - Holmes - Guajardo - Dunan - Alentorn - «La Jabalina» - Nomellini - Eulogi - Grignard - Bruschi - Saroglia - Bibbi - Podshivalov

Anarcoefemèrides del 8 d'agost

Esdeveniments

Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert

Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert

- Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella (Provença, Occitània), a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones --encapçalat per l'advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)-- es manifesta davant la prefectura. L'objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d'Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu regent, l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari parisenc "La Justice" del 9 d'agost de 1882

Notícia sobre el míting apareguda en el diari parisenc La Justice del 9 d'agost de 1882

- Míting feminista: El 8 d'agost de 1882 se celebra a la Sala de l'Hermitage de París (França) un gran míting socialista revolucionari feminista organitzat per la Lliga de les Dones. Hi van prendre la paraula destacades personalitats del moviment llibertari d'aleshores, com ara Amédée Denéchère («La bourgeoisie en face de la prostitution»), Émile Digeon («Des conséquences du mariage»), Godard («Les femmes dans la Société»), Adolphe Grippa («La femme future») i Louise Michel («La femme révolutionnaire»).

***

Capçalera de "La Croce di Savoia"

Capçalera de La Croce di Savoia

- Surt La Croce di Savoia: El 8 d'agost de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista La Croce di Savoia (La Creu de Savoia). Porta el número 3, però és per palesar la continuïtat amb el periòdic Pensiero e Dinamite, que edità dos números el juliol d'aquell any i havia estat prohibit. Dirigit per Paolo Schicchi, La Croce di Savoia publicà un número més, el 31 d'agost, i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta. Aquesta publicació, sota aquesta capçalera irònica, es mostrà força violenta contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Amilcare Cipriani i Pietro Gori), responsables, segons Schicchi, d'haver fet fracassar la insurrecció anarquista del maig passat i d'haver afeblit el moviment llibertari arran de la repressió desencadenada. Trobem textos d'A. Biancani, G. Cassisa, A. Dalmasso-Lobetti, Émile Gauthier, Pietro Raveggi, Paolo Schicchi i Emilio Sivieri. L'11 de setembre de 1891 Paolo Schicchi fou expulsat de Suïssa per haver «atiat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera de "La Verdad"

Capçalera de La Verdad

- Surt La Verdad: El 8 d'agost de 1897 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista La Verdad (La Veritat). Portava els epígrafs «No pot existir llibertat en una societat dividida en amos i esclaus», de Piotr Kropotkin, i «Els governs són úlceres que cal extirpar», d'Antoine Destutt De Tracy. En principi mensual, ja en el primer número anuncia que sortiria quan pogués per mor de la subscripció voluntària. Alguns articles es publicaren en italià. Trobem textos de Tomás Ascheri, Balmelli, Edmundo F. Bianchi, Fierabante, Julio Simón, etc. Almenys, fins al maig de 1898, en sortiren vuit números.

***

Reconstrucció periodística de l'assassinat de Cánovas

Reconstrucció periodística de l'assassinat de Cánovas

- Assassinat de Cánovas: El 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a Santa Águeda, estació termal a prop de Sant Sebastià (País Basc), l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari del partit conservador i pare de la Restauració monàrquica espanyola, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir: «A vostè la respecto perquè és una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal d'Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc).

Anarcoefemèrides

Naixements

Vera Zasulic

Vera Zasulic

- Vera Zasulic: El 8 d'agost de 1849 --27 de juliol segons el calendari julià-- neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en una família noble, la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd (Rússia).

***

Foto policíaca de Léon Charrié (1 de març de 1894)

Foto policíaca de Léon Charrié (1 de març de 1894)

- Léon Charrié: El 8 d'agost de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista León-Joseph Charrié –el llinatge també citat Charrier. Es guanyava la vida fent d'ajudant de lampista. A finals de 1893 el domicili de sos pares on vivia, al número 1 del carrer Alsace de Levallois-Perret (Illa de França, França), va ser escorcollat i ell detingut sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de març de 1894 va ser fitxat a París, juntament amb altres anarquistes, en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon com a anarquista militant. En aquesta època vivia al número 92 del carrer Provence de París. Segons la policia encapçalava una banda de desvalisadors, de la qual formarien part son germà petit Cyprien Charrié, també militant anarquista, i altres (Blanc, Boucher, Boutté, Marchand, Ouin i Saint Martin). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Onofrio Gilioli

Onofrio Gilioli

- Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Onofrio Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde Pederzoli. Sabater de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es casà amb Maria Giuseppa Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En 1911 estava subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del «Partit Sindicalista». Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari de la regió, en aquesta època participà en dures vagues, algunes de sis mesos, organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del Montello, Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer sabates per a l'exèrcit. En acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on continuà amb la militància. Durant un temps treballà en una fàbrica de sabates de Thiene (Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que aprofità per estrènyer els llaços amb el moviment anarquista de la regió. A començaments de 1921 decidí emigrar a França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El gener de 1922 retornà a Itàlia i poc després marxà amb tota sa família cap a França. En 1924 s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), lloc de residència de nombrosos exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es convertí en lloc de trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel qual es trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un contracte de treball per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de construcció i organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys anarquistes. Amb la resta de sa família, participà en diferents comitès de suport als refugiats italians i entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en la Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com «Congrés Anarquista Italià», celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), que donà lloc a la fundació del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària). En aquest any de 1935, participà activament en la lluita contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat francès. En 1937 va ser nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure de París, format, entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i realitzà nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com a base. Durant un temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la guerra d'Espanya. Amb sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de «terroristes» establerta per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill Equo, va ser inscrit en una llista d'anarquistes «subversius perillosos» lliurada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. Passà els anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a Sant Africa (Llenguadoc, Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de concentració, no patí represàlies. Després de l'Alliberament es reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois. Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a Itàlia. Onofrio Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

Necrològica de Jesús Paz Viana apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 de març de 1966

Necrològica de Jesús Paz Viana apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de març de 1966

- Jesús Paz Viana: El 8 d'agost de 1882 neix a Furco (Becerreá, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Jesús Paz Viana. Sos pares es deien José Paz i María Viana. De família pagesa, quan era adolescent emigrà a Cuba, on esdevingué anarquista i ateu. Quan es proclamà la II República espanyola retornà a la Península i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità contra el feixisme en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Vell, sense recursos, sense família ni fills, cap el 1955 va ser albergat a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras i continuà militant en la Federació Local de la CNT. El 12 de desembre de 1965, després d'haver donat els seus últims 90 francs a la «Subscripció Pro-Espanya», Jesús Paz Viana es llançà per la finestra des d'una de les galeries del segon pis de «Beau Séjour» i va morir tres dies després, el 15 de setembre de 1965, al Centre de Gerontologia d'Ieras (Provença, Occitània) després d'haver estat traslladat en estat de coma.

***

Emiliano Zapata

Emiliano Zapata

- Emiliano Zapata: El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària --fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»--, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

***

Necrològica d'Emiliano Somalo Hernáez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 de novembre de 1970

Necrològica d'Emiliano Somalo Hernáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Emiliano Somalo Hernáez: El 8 d'agost de 1891 neix a Matute (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Emiliano Somalo Hernáez --el seu primer llinatge citat a vegades com Samalo i el segon de diferents maneres (Herráiz, Hernaze, etc.). Sos pares es deien Amos Somalo i Felipa Hernáez. Xofer de professió, des de molt jove estava afiliat al Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1935 complia condemna a la presó de Pamplona (Navarra). El cop d'Estat feixista de juliol de 1936 l'agafà a zona controlada per l'exèrcit franquista, però aconseguí passar a zona republicana. En acabar la guerra, s'exilià a França i patí els camps de concentració. A l'Alliberament va ser un dels fundadors de la Federació Local de Los Sarrasins de la CNT. Emiliano Somalo Hernáez va morir el 22 de juliol de 1970 a Los Sarrasins (Guiana, Occitània). En el moment de la seva mort n'era el secretari. Sa companya fou Engracia Felipe.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS