Administrar

Efemèrides anarquistes

[13/07] Marie de Saint Rémy - Gille - Paridaen - Durand - Marlot - Steinberg - Lorda - Carril - Balius - Margalef - Pernette - Ringeas - López Penedo - Harper - Martín-Camuñas - Gutiérrez de Mendoza - Martorell - Equi - Roldós - García Oliver - Gil Balañà - Razier - Sik - Laffranque - Dolci

efemerides | 13 Juliol, 2019 11:59

[13/07] Marie de Saint Rémy - Gille - Paridaen - Durand - Marlot - Steinberg - Lorda - Carril - Balius - Margalef - Pernette - Ringeas - López Penedo - Harper - Martín-Camuñas - Gutiérrez de Mendoza - Martorell - Equi - Roldós - García Oliver - Gil Balañà - Razier - Sik - Laffranque - Dolci

Anarcoefemèrides del 13 de juliol

Naixements

Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières "L'Écho des Jeunes" de l'1 de maig de 1899

Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières L'Écho des Jeunes de l'1 de maig de 1899

- Marie de Saint Rémy: El 13 de juliol de 1851 –algunes fonts citen 1852– neix a Sant Romieg de Provença (Occitània) la propagandista anarquista espiritualista, ocultista, mèdium i terapeuta alternativa Marie Andrieu, més coneguda com Marie de Saint Rémy, o també com Marie Teissier, pel llinatge de son marit, o Marie Romanoff, quan exercia de mèdium. S'educà amb les germanes de la Misericòrdia de Moissac. Enviudà prest i en 1872 va ser condemnada a Marsella per «frau» i 1885 publicà en aquesta ciutat el periòdic Le Journal d'Outre Tombe, on combaté el catolicisme i la francmaçoneria. Fou subscriptora del periòdic anarquista Le Parti Ouvrier. Organe international des travailleurs, que només va treure dos números el juny de 1892 a Saint-Jean-du-Var, i que fou editat per Joseph Babinger, obrer tipogràfic enviat a l'Arsenal de Toló (Provença, Occitània) per les seves idees anarquistes que esdevingué son company cap al 1893. A Toló prengué el nom de Marie de Saint Rémy i es guanyà la vida venent potingues que fabricava ella mateixa. En aquesta època fou quan elucubrà una mena moviment ocultista llibertari, barreja d'anarquisme, cristianisme i espiritisme, que batejà amb el nom d'«Universalisme». En 1893 publicà dos números d'un full titulat Le Gambetta i també aquell mateix any dos números d'una nova versió sota el nom de Le Jugement Dernier. Feuille universeliste. Drame prophétique, philosophique et politique dicté par l'esprit de Gambetta à la somnambule Marie de Saint-Rémy. Entre juny de 1895 i gener de 1897 publicà a Toló el periòdic Le Christ Anarchiste. Revue universelliste. Organe scientifique, politique, philosophique, occultiste, justicier, el gerent del qual fou el seu company Babinger, ajudat per Henri Alban, i en el qual col·laborà molt especialment sa filla Emma Teissier, a més, és clar, dels «redactors pòstums vinguts del més enllà», com ara Émile Henry, Auguste Vaillant, Charlotte Corday, Claude-Adrien Helvétius, Sadi Carnot, Isaac Newton, René Descartes, Louis Auguste Blanqui, Jesucrist, etc. En el penúltim número d'aquesta publicació anuncià per al 1897 el «primer any d'una Nova Societat, sense govern ni religió». Le Christ Anarchiste, autèntic òrgan d'expressió de l'Universalisme, fou denunciat per certs cercles anarquistes, especialment des de les columnes de Le Temps Nouveaux que va publicar en el número del 10 d'agost de 1896 que estava «redactada sota la inspiració d'una senyora que deia la bonaventura als imbècils». En 1896 va ser empresonada a Toló i des de la garjola envià un poema al periòdic anarquista Le Nouvelle Humanité, que fou publicat en el número de novembre d'aquell any. També fundà a Toló el periòdic Le Sauveur des Malades (1896-1897). Més tard publicà en aquesta mateixa ciutat un nou periòdic universalista intitulat L'Antéchrist. Organe universelliste ou de l'immuable justice, del qual només sortiren tres números entre octubre i desembre de 1897. Després deixà per un temps la zona de Toló, però hi retornà i s'instal·là a Sainte Anne d'Evenós. En aquesta època publicà a Toló l'obra teatral L'ex capitaine Alfred Dreyfus, sauveur de sa race et de l'humanité. Drame en trois actes i en 1898 una mena de continuació sota el títol Le miracle national de Notre-Dame de Lourdes. À la grotte de Massabielle, 20 août 1898, on Marie de Saint Rémy contacta amb l'esperit de la pastora il·luminada Bernadette Soubirous i la qual denuncia el muntatge contra Dreyfus i apel·la a la revisió del seu procés. En 1899 publicà a París el llibre Les Dieux des anarchistes. Annales de l'universellisme, en la col·lecció «Librairie du Magnétisme», i aquest mateix any va fer el prefaci del llibre d'Antonio de Nocera (Antonio Uliamo) Anarchie et spiritualisme, réponse d'un anarchiste spiritualiste à ses camarades matérialistes. El setembre de 1900 assistí al Congrés Espiritista i Espiritualista Internacional que se celebrà a París. En 1901 edità a Toló el periòdic La Révolution. Organe universelliste libertaire, del qual sembla que sortí una desena de números. En 1907 va ser condemnada per un tribunal d'Ais de Provença per «frau i exercici il·legal de la medicina». A partir d'aquí se'n perd tot rastre.

***

Paul Gille

Paul Gille

- Paul Gille: El el 13 de juliol de 1865 neix a Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el filòsof anarquista Paul Gille. Nascut en una família burgesa, quan era estudiant entrà en contacte amb el moviment anarquista i va ser un dels fundadors de la Unió de Grups Anarquistes de Brussel·les i del periòdic La Liberté. Organe communiste-anarchiste, que aparegué en 1886. En aquests anys va fer amistat amb Élisée Reclus, aleshores refugiat a Brussel·les. El 2 de desembre de 1888, amb altres companys, cridà frases antimonàrquiques al pas del seguici de la reina i, de tots els que van cridar, va ser l'únic que la policia pogué identificar. Jutjat, el 22 de gener de 1889 va ser condemnat per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó per «ofensa a la família reial» --posteriorment el seu al·legat («Défense de l'anarchiste Gille devant la Cour d'Assises du Brabant») va ser publicat en el número 7 del periòdic L'Étoile Socialiste del 14 de febrer de 1897. A començaments de 1895 publicà una carta en el número 5 del periòdic anarcocomunista Le Plébéien que va ser durament criticada per l'anarquista Paul Régnier, gendre d'Élisée Reclus, a causa de la seva actitud vers els nadius d'Algèria. En 1909 formà part del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola i signà manifests contra el procés de Francesc Ferrer i Guàrdia. El 24 de novembre de 1915 impartí una conferència a la Casa del Poble de Brussel·les organitzada pel Comitè d'Educació Obrera. Professor de la Universitat Nova de Brussel·les, col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Combat, L'Émancipateur, Le Libertaire, Plus Loin, La Révolution, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, etc. També va redactar diversos articles per a l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i textos per a la col·lecció La Brochure Mensuelle i per a les Publicacions de La Révolte i des Temps Nouveaux. Fou director de la Secció de Ciències Filosòfiques de l'Institut Estudis Superiors de Brussel·les. En la seva filosofia, fortament influenciada per Boutroux i Guyau, defensa una «an-arquia racional» basada en un «personalisme» a ultrança, contra tot materialisme i utilitarisme pragmatista. Entre les seves obres podem destacar Anarchie ou an-archie? (sd i 1931), Histoire des idées morales (sd, que en 1909 Anselmo Lorenzo traduí al castellà com Historia de las ideas morales), Le magistère de la raison (sd), La pensée chinoise et son rôle dans la grande synthèse humaine. Étude de pensée sociale (sd), Vers une vie nouvelle, plus fraternelle et plus humaine (sd), Hommage à Ferrer. Répertoire des principales colomnies (1910, amb altres), Le problème de la liberté. Aperçu synthétique d’une philosophie libertaire (1920 i 1930), Le sophisme anti-idéaliste de Marx (1920), Pierre Kropotkine, l'ami, l'home, l'anarchiste (1921, amb altres), L'intégration humaine (1922 i 1934), Esquise d'una philosophie de la dignité humaine (1924 i 1930), En Bulgarie (1925, amb altres), Le simplisme individualiste et la conception organiciste du monde (1927) L'erreur individualiste (1928), Panaït Istrati (1930, amb altres), La grande métamorphose. Étude d'anthropologia et de morale (1939, 1947 i 1949) i Visages de l'an-archie (1963, amb altres), entre d'altres. Atacat de paràlisis al final de sa vida, Paul Gille va morir el 19 de novembre de 1950 a Brussel·les (Bèlgica).

***

Foto policíaca de Joseph Paridaen

Foto policíaca de Joseph Paridaen

- Joseph Paridaen: El 13 de juliol de 1867 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Joseph Quintin Paridaen –també citat Paridaën. Es guanyava la vida treballant d'emmotllador i d'empleat de comerç. Va ser detingut, juntament amb Ernest Baër, després d'aferrar cartells («Appel aux conscrits socialistes») en una columna Morris del bulevard del Palau de Justícia on es feia una crida als soldats a revoltar-se contra sos caps. Aquesta detenció es produïa quan set anarquistes de Saint- Denis (Illa de França, França) s'estaven jutjant el 23 de març de 1891 per l'Audiència del Sena després d'haver cridat «Visca l'anarquia! Fora la pàtria!» durant un sorteig de quintes. Durant la seva detenció Paridaen ferí greument la cara d'un agent. En aquesta època vivia a casa dels seus pares, a la Cité Joly del XI Districte de París, i va ser condemnat en diferents ocasions per violència als agents i a un magistrat. Abandonà la regió parisenca i s'establí a casa de l'anarquista Louis Lapointe a Le Havre. Després de dos robatoris que es produïren l'1 i el 2 de desembre de 1891, el domicili de Lapointe va ser escorcollat per la policia i es trobaren diversos objectes d'aquests furts; Lapointe acusà Paridaen i Gustave Bisson d'aquests delictes. Lapointe i Paridaen van ser detinguts. El 4 de juliol de 1892 Paridaen va ser enviat de la presó de Le Havre a la de Rouen (Alta Normandia, França) per al judici. El 26 de juliol de 1892 va ser jutjat a l'Audiència de Rouen, el Palau de Justícia de la qual estava guardat per una companyia del 24 Regiment d'Infanteria de Línia, d'un delicte de robatori comès el 4 de gener de 1892 al domicili d'un tal Ernst, al llogaret de la Croix-Blanche al barri de Bléville de Le Havre, i d'haver comès, al mateix lloc, una temptativa d'incendi. Declarat culpable, juntament amb Lapointe i Léon Auguste Lepiez, va ser condemnat, amb Lepiez, a 10 anys de treballs forçats, mentre Lapointe en va ser condemnat a vuit. Rebé la condemna al crit de «Visca l'anarquia». Després d'un temps a la presó de Bonne-Nouvelle de La Havere, va ser enviat, sota la matrícula 25.767, a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Encara que no va participar en l'aixecament del 22 i 23 d'octubre de 1894 dels deportats anarquistes a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), no pogué fugir de la repressió. Malalt de disenteria, ben igual que Lepiez, va ser hospitalitzat i conegué el deportat anarquista Clément Duval. Ell aconseguí restablir-se, però Lepiez, de constitució més dèbil, mai no es va recuperar completament. Durant la deportació va ser condemnat dues vegades més, una a dos anys suplementaris per haver rebutjar fer una tasca que se li havia imposat i que considerava que atemptava la seva dignitat i altra a tres anys més per complicitat en una temptativa d'evasió. El març de 1897, juntament amb els deportats Auguste Hincelin i Loiseau, va ser traslladat al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), on trobà l'anarquista Auguste Liard-Courtois. Posteriorment va ser enviat a l'illa de Sant Josep. En 1904 aconseguí fugir de la deportació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joseph Paridaen (1867-?)

***

Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

- Auguste Durand: El 13 de juliol de 1876 neix a Vère (Guiana, Occitània) el militant anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Auguste Gabriel Durand. En 1898 va participar en les conferències de Lucien Weill (Henri Dhorr) i de Maurice Chaumel. Després es va instal·lar al bulevard Barras de Marsella i formà part del Grup Central Llibertari i en la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on va començar a desenvolupar una intensa activitat. El febrer de 1905 va fer mítings en solidaritat amb el poble rus, el juny assistí com a delegat de la secció de Marsella al Congrés Regional Antimilitarista i l'1 d'octubre va participar en un míting amb Jean Marestan. El març de 1908 fou un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a Marsella i a Aubanha. En 1909 va ser elegit membre del consell d'administració de la Borsa del Treball --fundada en 1888--, poc temps després d'haver creat, amb Gustave Cauvin, Bougearel i Auguste Berrier, el Comitè Intersindical, grup de propaganda sindicalista revolucionària i antimilitarista. En 1909 va fundar amb els mateixos el Comitè de Defensa Social (CDS), del qual serà secretari fins al 1913; aquest grup, presidit per Chardon, proscrit de 1851, va rebre l'adhesió de força sindicats i de la major part dels grups anticlericals; entre els seus membres actius hi havia socialistes revolucionaris (Philémon Gras, Edmond Giraud) i anarquistes i antimilitaristes (Albert Abeille, Auguste Allena, Jean Augier, Edourd Barrat, Émile Barbe, Maurice Dupuy, Jean-Marie Ettori, Mme Gay, Léon Meissirel, Augustin Sartoris). El maig de 1909 va formar part de la comissió encarregada d'organitzar una manifestació amb motiu del retorn a França de les cendres de Louis Aernoult, assassinat als Batallons d'Àfrica. En aquesta època va col·laborar en el butlletí de la Unió de les Cambres Sindicals Obreres (UCSO), L'Ouvrier Syndiqué, i en la Borsa del Treball de Marsella, on va publicar un temps un butlletí antimilitarista. També va prendre part en mítings a la Borsa per l'alliberament d'Émile Rousset, la revisió del procés de Jules Durand, contra la repressió a Espanya i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrida, contra l'encariment de la vida, contra les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), etc. Va ser nomenat nombroses vegades com a delegat de la UCSO i de la Borsa del Treball per realitzar conferències de propaganda sindical per la regió. En una d'aquestes reunions organitzà l'abril de 1910 a Port de Bouc el Sindicat Internacional de la Construcció d'aquesta localitat. Va presidir nombroses conferències anarquistes a Marsella, com la de Vigné d'Octon (novembre de 1911) i la de Sébastien Faure (desembre de 1911). Es va relacionar força amb Louis Lecoin i l'octubre de 1912 va rebre els cartells de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Désertez!, per a la seva distribució. Entre l'11 i el 12 de maig de 1913 fou delegat en el congrés constitutiu de la unió departamental de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari general. En aquests anys va ser el principal animador del Grup d'Estudis Socials que reunia anarquistes de totes les tendències: sindicalistes (Bertin Ollivier, Ferdinand Pons, Louis Réaud), individualistes (Eugène Comte, Albert Mayre, Jean Louis Vars), anarcocomunistes (Bougearel, Charles Hotz, Jean Marestan) i joves sindicalistes revolucionaris (Jean Augier, Jacques Casanova, Jean Charles, Maurice Dupuy, Max i Paul Roubinaud). Fins a la declaració de guerra va participar activament en el grup «Théâtre Social» i, el 29 de maig de 1913, va ser condemnat per un tribunal a cinc francs de multa per haver contravingut la disposició policíaca concernent a «espectacles antimilitaristes». En aquesta època va fe costat els militants espanyols que es reagrupaven en el Comitè Pro-Amnistia i posà a la seva disposició el local de la Clínica Obrera dels Metalls. En 1914 participar en el míting del Primer de Maig a la Borsa del Treball. En aquesta època alguns grups anarcocomunistes li van reprotxar que havia esdevingut un «funcionari sindical» a sou. Res més no sabem d'Auguste Durand, però sembla que es va retirar de la militància arran de la Gran Guerra.

***

Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

- Edouard Marlot: El 13 de juliol de 1876 neix a París (França) l'anarquista Edouard Marlot, conegut com Charvet. Era fill natural de Louise Marlot. Gràcies a la intervenció del doctor Dujardin-Beaumetz, l'1 de novembre de 1890 entrà a fer feina de copista a les oficines centrals de París (França) de la Societat de les Mines de Carmaux (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1893 aquesta empresa considerà que el seu lloc de feina havia esdevingut inútil i li notificà el seu acomiadament a partir del març de 1894. El 2 de febrer de 1894 Marlot envià una carta sense signar, amb crides a l'anarquia, a Humblot, director de les oficines centrals parisenques de la Societat Minera de Carmaux, i altra el 18 de març al baró Reille, president del consell d'administració de la citada societat, que aquests consideraren insultants i amenaçants; denunciat, el 16 de maig de 1894 va ser jutjat per l'XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per «amenaces de mort per escrit». En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Isaac Steinberg (1923)

Isaac Steinberg (1923)

- Isaac Steinberg: El 13 de juliol de 1888 neix a Dinaburg (Curlàndia, Imperi rus) --actual Daugavpils (Letònia)-- l'advocat, escriptor, editor, activista cultural, socialista revolucionari i anarquista Itskhok-Nakhmen Steinberg, més conegut per Isaac Nachman Steinberg. Fou fill d'una família de comerciants jueus --son pare es deia Zerakh Steinberg i sa mare Chiana Eliashev-- i s'educà en la religió del seu poble. Passà la major part de la seva joventut a Moscou, en un refinat ambient intel·lectual, però va estudiar a l'héder (escola judaica) de Pernov --actual Pärnu (Estònia). En 1906 començà la carrera de Dret a la Universitat Imperial de Moscou. Afiliat al Partit Socialista Revolucionari (PSR, conegut com SR o Eser), en 1907 va ser detingut per la seva militància i deportat dos anys a la ciutat siberiana de Tobolsk. Després s'exilià i a la Universitat de Heidelberg (Imperi alemany) acabà els seus estudis de doctorat en Dret. En 1910 retornà a Rússia i treballà com a advocat, especialitzant-se en els víctimes jueves del règim tsarista. En 1914 es casà amb Nekhama Solomonovna Yeselson. Durant la Gran Guerra va ser detingut en diverses ocasions pels seus articles antibel·licistes i de crida a la revolta. En 1917 va treballar a Ufà (Baixkortostan), on dirigí el grup local del PSR. Quan esclatà la Revolució russa d'aquell any, va ser elegit membre del comitè executiu del Soviet de Treballadors i Soldats d'Ufà. Poc després va ser nomenat membre del Comitè Central de l'ala esquerrana del PSR. El desembre de 1917 va ser nomenat narkom (comissari del Poble) de Justícia del govern de Vladímir Lenin, durant la curta coalició entre l'ala esquerrana del PSR i els bolxevics. S'encarregà personalment de frenar la repressió sistemàtica contra la dissidència revolucionària i les actuacions de la Txeca. Políticament era anarquista, encara que ell s'estimava més dir-se «eser d'esquerra» o «norodnik (populista) d'esquerra». Destacat orador, proposà una federació de sindicats de treballadors, de consells i de cooperatives absolutament descentralitzada, on els delegats havien de ser elegits per democràcia directa i amb càrrecs revocables en qualsevol moment. Contrari, però, a la gran majoria de llibertaris, pensava que era necessari un partit polític que s'encarregués de la destrucció de l'Estat des de l'interior, ja que per desmantellar l'Estat i arribar a un sistema social lliure i anarquista calia un mínim d'institució. Va alertar sobre el perill d'institucionalitzar òrgans de poder en la federació que propugnava i sobre la necessitat de separar l'anarquisme del sindicalisme. Considerà l'anarquisme com a un principi fonamental, l'ànima i el cos del socialisme revolucionari, i no un programa polític concret amb un objectiu final. El març de 1918, en protesta contra el Tractat de Brest-Litovsk, dimití del càrrec. Des d'aquell moment es mostrà força crític amb la revolució bolxevic i el 10 de febrer de 1919 va ser detingut per la Txeca i tancat més de quatre mesos. El 13 de febrer de 1921 va ser un dels oradors en el funeral de Piotr Kropotkin a Novo-Devichy. En 1923, després que les autoritats comunistes li despullessin de la seva ciutadania soviètica i sabedor que la seva vida corria perill, s'exilià de bell nou a Alemanya amb sa família. En 1933, quan els nazis van arribar al poder, s'instal·là a Londres (Anglaterra) amb sa esposa, ses dues filles i son fill. A la capital britànica va ser un dels cofundadors de la Freeland League for Jewish Territorial Colonization (Lliga de la Terra Lliure per a la Colonització Territorial Jueva), que es dedicava a trobar refugi als jueus europeus que fugien de la Xoà. La Freeland League comprà set milions d'agres (28.000 quilòmetres quadrats) de terres agrícoles i ramaderes a Kimberley, regió del nord-oest d'Austràlia, per a instal·lar 75.000 jueus europeus refugiats. El Kimberley Scheme (Pla Kimberley), ideat per Steinberg, es basava en la necessitat que l'operació fos absolutament oficial i que tingués el suport de la població i de les institucions per raons humanitàries. El 23 de maig de 1939 desembarcà a Perth i a començaments de 1940 bona part de les institucions australianes (govern, sindicats, premsa, importants personatges, etc.) li feia costat, però també sorgí una oposició clara al projecte des d'alguns sectors xenòfobs i racistes. El juny de 1943 abandonà Austràlia i es reuní amb sa família al Canadà. Entre 1943 i 1957 dirigí Afn Shvel (En el Límit), òrgan d'expressió en jiddisch de la Freeland League. El 15 de juliol de 1944 va ser informat oficialment pel primer ministre John Curtin sobre les objeccions que el govern australià posava a l'operació pel que feia a terminis i a circumscriure-la exclusivament al poble jueu i no a qualsevol estranger. Malgrat els contratemps, continuà amb la idea i en 1946 la Freeland League establí negociacions amb el govern dels Països Baixos sobre la possibilitat d'un assentament de 30.000 jueus a Saramacca (Guaiana neerlandesa). L'agost de 1948 les autoritats de Surinam van suspendre les negociacions del Saramacca Project fins al «total esclariment de la situació internacional», negociacions que mai no van ser represes. Va ser una de les peces claus de l'anomenat «territorialisme jueu», basat en el model autogestionari dels assentaments, però sempre rebutjà la idea d'Estat-Nació jueu i va ser força crític amb el sionisme; el seu judaisme era espiritual, entès com a cultural i secular, i no religiós i estatista. Quan es va fundar l'Estat d'Israel, lluità per crear una federació binacional israeliana i palestina, alhora que reivindicà la instauració d'un assentament jueu autogestionat i autogovernat fora de l'Orient Mitjà. És autor d'obres en rus, jiddisch i anglès, com ara Der Moralisher Ponem fun der Revolutsye (1923, La cara moral de la Revolució), Zikhroynes fun a Folks-komisar (1931, Memòries d'un comissari del Poble; traduïdes en anglès en 1935 sota el títol Spiridonova. Revolutionary terrorist), Gelebt un Gekholemt in Oystralye (1943, El viscut i el somiat a Austràlia), Australia. The umpromised land (1948), Mit Eyn Fus in Amerike. Perzonen, Gesheenishn un Ideyen (1951, Amb un peu a Amèrica. Gents, fets i idees), In Kamf far Mentsh un Yid (1952, Home i jueu en la lluita), In the workshop of the Revolution (1955), etc. Isaac Steinberg va morir sobtadament el 2 de gener de 1957 a Nova York (Nova York, EUA). El seu pensament, juntament amb el d'Israel Rubin, ha estat qualificat per alguns com «anarcosionisme». Son fill, Zalman-Leib Steinberg, més conegut com Leo Steinberg (1920-2011), va ser un reputat crític i historiador de l'art.

Isaac Steinberg (1888-1957)

***

D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

- Bartolomé Lorda Urbano: El 13 de juliol de 1901 neix a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano. Criat a la localitat sevillana de Morón de la Frontera, a començament dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina Martínez i Paulino Díez Martín. El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez Jiménez acusats de «sindicalistes perillosos». Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i milità activament en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro Martínez, entre d'altres. Finalment en 1931 fou deportat a la Península i s'instal·là a Morón. En aquesta localitat treballà de xofer, de mecànic de màquines d'escriure i de dependent de comerç. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot terrorista». Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina), Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla i després al penal del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb un centenar d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per un delicte de «tinença d'explosius». A finals de 1933 va fer un míting a Morón. L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i formà part del Comitè Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i Jaén. Després formà part del Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del Comitè Anarquista de Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari polític de la 80 Brigada Mixta comandada per José Galván, al front de Granada. Més tard fou cap d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar a partir de setembre de 1938 amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva detenció el març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de concentració d'Almeria, després a Baza i Morón, i finalment a la presó de Sevilla. Jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per «rebel·lió militar», Bartolomé Lorda Urbano va ser executat –afusellat segons uns, garrotat segons uns altres– el 24 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

Bartolomé Lorda Urbano (1901-1940)

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS