Administrar

Efemèrides anarquistes

[21/07] Míting CNT-FAI - Merchet - Puccio - Borràs - Pezzi - Grandjean - Méreaux - Mir i Mir - Pouget - Pardo - Terrón - Giménez Tomás - Medina Onrubia - Morales - Aurelio Fernández - Bermejo - Casasús - Borodaenko - Moral - Vives

efemerides | 21 Juliol, 2019 05:09

[21/07] Míting CNT-FAI - Merchet - Puccio - Borràs - Pezzi - Grandjean - Méreaux - Mir i Mir - Pouget - Pardo - Terrón - Giménez Tomás - Medina Onrubia - Morales - Aurelio Fernández - Bermejo - Casasús - Borodaenko - Moral - Vives

Anarcoefemèrides del 21 de juliol

Esdeveniments

D'esquerra a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny i Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots puny en alt, llevat de Liarte que fa la salutació llibertària

D'esquerra a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny i Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots puny en alt, llevat de Liarte que fa la salutació llibertària

- Míting CNT-FAI: El 21 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting en commemoració de les «victorioses jornades» del juliol de l'any anterior. Organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi van parlar Ramón Liarte Viu, en representació del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries; Francesc Isgleas Piernau, del Comitè Regional de Catalunya de la FAI; i Frederica Montseny Mañé, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Presidí l'acte Joaquín Cortés, de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Després d'interpretar els himnes llibertaris A las barricadas i Hijos del pueblo, Cortés anuncià que, en honor dels companys de la Unió General de Treballadors (UGT) s'interpretaria La Internacional. Cortés anuncià que el primer propòsit era fer una gran manifestació d'unitat proletària el 18 de juliol, però, després d'organitzada aquesta i amb els cartells ja aferrats als carrers, les autoritats suspendre l'acte programat --encara eren «calents» els fets de «Maig de 1937». Tots els oradors glorificaren els herois caiguts feia un any i reivindicaren la unitat antifeixista per al futur. Finalment, Frederica Montseny acabà el seu discurs dient que en aquells moments «calia imposar un sistema polític de realitats per a demostrar que al feixisme se li pot vèncer si conservem la unitat econòmica, la unitat política i la unitat espiritual».

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Paul Merchet (1894)

Foto policíaca de Paul Merchet (1894)

- Paul Merchet: El 21 de juliol de 1868 neix a La Cluse-et-Mijoux (Franc Comtat, França) l'anarquista Paul-Joseph Merchet. Fill de militar, es guanyava la vida com a obrer boter. Vivia al número 15 del carrer Roderie de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). En els anys noranta va ser fitxat com a anarquista i va ser condemnat en diverses ocasions per «vagabunderia, rebel·lió i insults». En 1894 viva a Avinyó (Provença, Occitània), on mantingué contactes amb l'anarquista Dulaurier. Entre el 26 i el 29 d'abril de 1894, després d'haver cantat en un cafè cobles de l'Hymne a l'anarchie i de La Ravachole, va ser detingut. El juliol de 1894 va ser novament detingut acusat d'«apologia del crim, l'assassinat i el robatori» després d'haver-se congratulat per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu homicida Sante Geronimo Caserio. També va ser sospitós d'haver participat el desembre de 1893 i el gener de 1894 en diversos robatoris comesos en esglésies de Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i de la regió (Sant Paul de Tricastin, Lo Peatge de Pisançon, etc.), i de fabricació de moneda falsa; jutjat el 31 de juliol de 1894 per aquests fets, va ser absolt. El 13 de desembre de 1894 va ser condemnat per robatori a dos mesos de presó. Aquest mateix mes de desembre va ser denunciat a les autoritats penitenciàries per un dels detinguts que compartia presó amb ell d'haver fet apologia de Ravachol, Émile Henry i Sante Geronimo Caserio. El 7 de febrer de 1895 va ser condemnat a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa per «propaganda anarquista per provocació i apologia de crims» i el 3 d'abril d'aquell any va ser traslladat al centre de reclusió de Nimes (Llenguadoc, Occitània). El maig de 1895 va ser traslladat a la presó cel·lular de Mende (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Peter Puccio

Peter Puccio

- Peter Puccio: El 21 de juliol de 1902 neix a Castelvetrano (Trapani, Sicília) l'anarquista Pietro Puccio, més conegut per Peter Puccio. En 1909 emigrà amb sa família als Estats Units, establint-se d'antuvi a Nova York (Nova York, EUA). Amb el temps aprengué l'ofici de barber i posteriorment s'instal·là a l'Estat de Michigan. Després de la Gran Guerra patí la repressió (detencions, deportacions, etc.) que el fiscal general Alexander Mitchell Palmer desencadenà contra els anarquistes i sindicalistes, que culminà en el «Cas Sacco i Vanzetti». En aquesta època conegué Vito Capizzo i, gràcies a ell, les idees anarquistes, que abraça per a la resta de sa vida. Col·laborà amb el grup editor de la revista anarquista de Detroit (Michigan, EUA) Fifth Estate i mantingué una estreta relació amb els anarquistes residents al Canadà, especialment amb Attilio Bortolotti i Federico Arcos Martínez (Fede). Peter Puccio va morir el 7 de gener de 1986 a Saint Clair Shores (Macomb County, Michigan, EUA).

Peter Puccio (1902-1986)

***

Necrològica d'Andreu Borràs Colomé apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de novembre de 1981

Necrològica d'Andreu Borràs Colomé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de novembre de 1981

- Andreu Borràs Colomé: El 21 de juliol de 1910 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Joan Borràs Colomé –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Colomer. Sos pares es deien Andreu Borràs, llaurador, i Josepa Colomé. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser empresonat i apallissat per la policia en diverses ocasions, a més de ser inscrit en la llista negra de la patronal de la fàbrica «Rubí-Industrial» on treballava i era membre del comitè d'empresa. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià al front d'Aragó i amb la militarització de les milícies passà a ser comissari polític d'una bateria d'artilleria pesada. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) quan intentava embarcar, però aconseguí fugir del camp de concentració on havia estat enviat. Amagat durant un temps al domicili de la mare del company Emili Travé de València, pogué arribar a Monistrol de Montserrat (Bages, Catalunya), on residia sa companya i on trobà feina d'obrer rajoler. Dies després, aconseguí fugir sota els trets de la Guàrdia Civil que vingué a detenir-lo. Arribà a Barcelona (Catalunya) i aquell mateix 1939 passà a França. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la frontera belga. El juny de 1940, quan l'ocupació alemanya, pogué fugir de la detenció i arribà a Occitània, primer a Fumel, on treballà amb un cossí seu, i després a Tolosa de Llenguadoc, on fou detingut per la policia francesa a les ordres nazis i enviat a treballar a una base submarina alemanya de Bordeus. Després d'evadir-se, arribà al departament de les Landes, on treballà de llenyataire i s'integrà en la Resistència. Membre del «Batallón Libertad», format per llibertaris i socialistes, entre 1944 i 1945 participà en els enfrontaments amb l'exèrcit alemany a l'àrea atlàntica, especialment a zona de Royan (Poitou-Charentes, França). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus, on exercí nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco viatjà en diverses ocasions a Rubí per a fer costat la reorganització de la CNT en aquesta localitat. Andreu Borràs Colomé va caure mort al carrer víctima d'un atac de cor fulminant el 27 d'agost de 1981 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Deixà companya, Enriqueta Delgado, i tres fills, Amor, Elios i Germinal.

 Anarcoefemèrides

Defuncions

Grup d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890). D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama (membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini

Grup d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890).
D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama (membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini

- Francesco Pezzi: El 21 de juliol de 1917 se suïcida a Florència (Toscana, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Havia nascut el 30 d'agost de 1849 a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Portada del llibre de Gabriel Grandjean ("Simplice")

Portada del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice)

- Gabriel Grandjean: El 21 de juliol de 1919 mor a Jully-lès-Buxy (Borgonya, França) el propagandista anarquista Gabriel Granjean. Sota el pseudònim de Simplice col·laborà assíduament en el periòdic anarquista de Jean Grave Le Temps Nouveaux, que començà a aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà el fullet Les conditions du travail dans la société actuelle.  

***

Émile Méreaux

Émile Méreaux

- Émile Méreaux: El 21 de juliol de 1922 mor a França l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Havia nascut el 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre de 1858 a Laon (Picardia, França). Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie Louise Émélie Bouland. Treballava com a ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària «sense etiquetes». Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de «Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de «La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Le Temps Nouveaux.

***

Joan Mir i Mir

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir: El 21 de juliol de 1930 mor a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Havia nascut l'11 de novembre de 1871 al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears). Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats «anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

Émile Pouget (Palaiseau, 1 d'agost de 1915)

Émile Pouget (Palaiseau, 1 d'agost de 1915)

- Émile Pouget: El 21 de juliol de 1931 mor a Lozère (Palaiseau, Illa de França, França) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Émile Pouget. Havia nascut el 12 d'octubre de 1860 a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) i des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les  primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries.

***

José Pardo Babarro

José Pardo Babarro

- José Pardo Babarro: El 21 de juliol de 1938 mor al front bèl·lic l'oculista anarcosindicalista José Pardo Babarro. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a Ourense (Ourense, Galícia). Fill del propietari d'una fàbrica de fustes per a mobles, estudià el batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista Manuel Sueiro, antic fuster de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri, professió que no exercí, i entre aquesta data i 1932 estudià medicina a Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, José Touriño Painceira, Fermín González, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Durant la II República va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social d'Ourense. Diàriament es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado al cafè Barca d'Ourense per fer tertúlia amb els companys de la Federació Local de CNT. Després va seguir els estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de Madrid, alhora que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge resident per oposició a la Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya, a més de formar-se a la clínica del doctor Gregorio Marañón y Posadillo. Des de Madrid col·laborà en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT Solidaridad Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo y Cerebro de la Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els seus articles parlà de temes referents a divulgació científica i la sanitat (biologia, sexualitat, avortament, etc.), però també de temes polítics (sindicalisme revolucionari, organització sindical, etc.). Després s'establí a Ourense, on en la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez Malvar, aplicava un descompte del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per un dies, ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la força en la brigada «Flechas Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a alferes mèdic. José Pardo Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front bèl·lic --no se sap exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns citen Astúries o Guadalajara-- i va ser enterrat el 9 d'octubre d'aquell any a Ourense. Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del Col·legi Mèdic d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les pròpies files franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí Ibáñez està considerat com un més interessants teòrics de la sanitat llibertària.

***

César Terrón Abad

César Terrón Abad

- César Terrón Abad: El 21 de juliol de 1940 mor a Villar de Otero (Vega de Espinareda, León, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller llibertari César Terrón Abad. Havia nascut en 1915 a Fabero (León, Castella, Espanya) i va ser un actiu militant del sindicat de miners de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tresorer de la Federació Local de la CNT de Fabero. El 9 de desembre de 1933 va participar en l'aixecament anarquista que va atacar la Guàrdia Civil, es va apoderar del poble i va proclamar el Comunisme Llibertari; però la insurrecció va fracassar i va ser detingut i empresonat amb els altres insurgents. En 1936, quan va esclatar la Revolució i la guerra que li va seguir, va prendre part en els combats com a capità de metralladores del 210 Batalló (192 Brigada de Higinio Carrocera) que es va distingir en 1937 durant la batalla d'El Mazuco (Astúries). Però després de la pèrdua d'Astúries l'octubre de 1937, Terrón Abad va formar un grup d'una trentena de guerrillers que continuaren el combat hostilitzant les forces feixistes a les zones de Fabero i els Ancares: assalts i eliminació de feixistes de San Martín de Moreda, Bustarga, Villar de Otero, Vega de Espinareda i Fresnedo. El 21 de juliol de 1940 César Terrón anava carregat amb un xai, en companyia d'un altre guerriller de Lleó, Amadeo Ramón Valledor --qui més tard s'integraria en la guerrilla catalana de Quico Sabaté-- per les muntanyes de Villar de Otero, prop del seu poble natal de Fabero. Els guerrillers van passar a prop d'una posta de moros de Regulars i el renou provocat per la càrrega de l'anyell i l'escarritx amb els alts arbusts va fer que un dels regulars, espantat, disparés sense engaltar cap a la zona del soroll, amb tan mala sort que va encertar mortalment César Terrón. Amadeo, que l'acompanyava a certa distància segons la tàctica habitual guerrillera, va poder passar desapercebut i salvar-se. César Terrón Abad era germà de l'intel·lectual i militant anarquista Eloy Terrón Abad i cosí dels germans metges César i Ernesto Terrón Librán, caps de la Falange i cacics de Fabero i uns dels màxims responsables de la sagnant repressió feixista d'aquesta zona minera.

César Terrón Abad (1915-1940)

***

Pascual Giménez Tomás

Pascual Giménez Tomás

- Pascual Giménez Tomás: El 21 de juliol de 1942 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Pascual Giménez Tomás. Havia nascut en 1903 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Ebenista de professió, entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1930, amb els anarquistes Pedro Pujalte García i Ginés Camarasa García, muntà un taller d'ebenisteria que actuava com a centre anarcosindicalista fins als 1934, quan va ser clausurat per les autoritats. El febrer de 1931 va ser nomenat president del Sindicat d'Ebenistes de la CNT i en 1934 va ser empresonat quatre mesos a Alacant. En 1934 va ser nomenat secretari i de nou president en 1936 fins l'agost. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes i el 8 d'abril de 1937 va ser nomenat, en substitució de Francisco Sánchez Molina, regidor del Consell Municipal de Villena. L'abril de 1937 va ser nomenat secretari de la Federació de Sindicats de la CNT. El maig de 1938 va ser mobilitzat i lluità enquadrat en Artilleria a Guadalajara (Castella, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant i reclòs als camps de concentració de Los Almendors i Albatera. Torturat a Villena, va ser empresonat a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i a Alacant. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Pascual Giménez Tomás va ser afusellat el 21 de juliol de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Pascual Giménez Tomás (1903-1942)

***

Salvadora Medina Onrubia fent un míting organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)

Salvadora Medina Onrubia fent un míting organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)

- Salvadora Medina Onrubia: El 21 de juliol de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Havia nascut el 23 de març de 1894 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella.  En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada --amb la matrícula 21.849-- per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant «magnanimitat» amb l'escriptora per la seva «triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación, El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral --Almafuerte (1913), La solución (1921), Las descentradas (1929), Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per infants, contista --El libro humilde y doliente i El vaso intacto--, novel·lista --Akasha (1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.

Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)

***

Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]

Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]

- Antonio Morales Guzmán: El 21 de juliol de 1973 mor a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Morales Guzmán. Havia nascut el 18 de febrer de 1903 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari de Granada. Participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries granadines i en 1932 fou delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el seu Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà, amb Felipe Sandoval i altres, en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms, quan fugia cap a l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa. Fundà, en aquesta època, el periòdic Anarquía. En 1934 va fer un míting a Adra amb motiu de la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 fou el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i col·laborà en Tierra y Libertad, òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada i formà amb José Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell any, convocà amb Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis i on fou elegit secretari general de la província. Quan esclatà la guerra civil, lluità al front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les milícies d'Adra. Amb Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González fundà la revista Nervio, òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit comissari, i també fou corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia. Després formà part del Comitè de Guerra de la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys bèl·lics edità a Guadix Hombres Libres. En 1939, amb el suport de grups maçònics, aconseguir passar els Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de Vichy i internat, primer, en camps i després enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou fet presoner pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de concentració de Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força debilitat. L'agost de 1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de Tolosa de Llenguadoc, on s'oposà al Comitè Regional de tendència col·laboracionista. Després de l'escissió confederal, formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple Nacional de Regionals. Establert a París, s'integrà en el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i realitzà tasques de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT de l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels plens del moviment llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou elegit per a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i Propaganda. En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de l'administració del CNT. En 1956 també formà part del SI, però abandonà el càrrec per problemes de salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa. Alguns assenyalen que durant els seus últims anys es lliurà a la beguda i que tingué problemes per les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota diversos pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro, Adriano del Monte, etc.), en moltes publicacions, com ara Accão Directa, Boletín Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro, CNT, CRA, Esfuerzo, Faro, Hombres Libres, Libertad, Libre-Studio, Nueva Senda, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.

Antonio Morales Guzmán (1903-1973)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[20/07] «La Rebelión» - «Les Semailles» - Picnic «wobbly» - Atemptat contra Stagnetti - Cauen reductes facciosos - Homenatge a Ascaso - «Mondcivitano» - Giuliani - Guilmot - Yvetot - Corti - Bargalló - Torrego - Danjean - Mett - Cano Pérez - Sesma - Cusset - Agut - Ravaté - Long - López Arencibia - Holmberg - Ascaso - Antonini - Liarte - Mougeot - Chassin - Agut - Gil - Díez - Marcos Alarcón - Buján - Díez García - Centeno

efemerides | 20 Juliol, 2019 05:08

[20/07] «La Rebelión» - «Les Semailles» - Picnic «wobbly» - Atemptat contra Stagnetti - Cauen reductes facciosos - Homenatge a Ascaso - «Mondcivitano» - Giuliani - Guilmot - Yvetot - Corti - Bargalló - Torrego - Danjean - Mett - Cano Pérez - Sesma - Cusset - Agut - Ravaté - Long - López Arencibia - Holmberg - Ascaso - Antonini - Liarte - Mougeot - Chassin - Agut - Gil - Díez - Marcos Alarcón - Buján - Díez García - Centeno

Anarcoefemèrides del 20 de juliol

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "La Rebelión"

Portada d'un exemplar de La Rebelión

- Surt La Rebelión: El 20 de juliol de 1902 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de La Rebelión. Periódico anarquista. Portava la cita clàssica llatina Frangar non flectar (Em trencarà, però no em doblegarà). La periodicitat era irregular («Apareix quan pot») i el preu era la voluntat. L'administració la portà José Aquistapace i a partir del número 15 (6 de febrer de 1903) figurà com a director Perfecto Amor i des del 17 (14 de juny de 1903) Mariano Torres. S'hi donava compte de les notícies sindicals, de les activitats dels diferents grups anarquistes («Caballeros del Ideal», «Centro Internacinal», «Cigarreros Libertarios», «Emancipación Humana», «Libertad», «Malhechores Honrados», «Tiempos Nuevos», «La Verdad», etc.), de la política internacional, de les efemèrides històriques, articles contra la repressió i la Llei de Residència, etc. El número 4 (25 d'agost de 1902), número extraordinària sobre el amor lliure a Montevideo, portà el subtítol «Periódico Socialista-Anárquico». Molts d'articles anaven signats amb pseudònims, però hi trobem articles de H. Arabalac, Roberto Ardigó, Francisco C. Aratta, Bacorniz, Joaquín de Barberena, Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola), Paulina Bigiogero, Brescio, Luis Buchner, F. J. Bruzzone, Pedro Carbonell, Roberto de las Carreras, Juan Casademont, Teresa Claramunt, Juan Claro, Gerónimo Colombo, Bernabé Cordero, F. Domínguez Pérez, Enrique Crosa, Leo Gali, V. García, Alberto Ghiraldo, José Ingenieros (Hermenio Simel), Piotr Kropotkin, Manuel Lago, Irma Lauri, E. Laverdays, A. M. Lazzoni, Palmiro de Lidia, Perfecto B. López, Anselmo Lorenzo, M. A. Macepherson, Teresa Mañé, Ricardo Mella, Edmundo Montagne, R. Notiacris, José Nuñez, Paraf-Javal, Pastini, M. S. Pazos, Francisco Pérez, Mateo Proment, Teresa Ramos Suárez, Oreste Ristori, Francisco A. Riu, Élisée Reclus, José Reguera, Manuel Sabino (Onibas Leunam), A. Sánchez, Sanescril, Jules Simon, Souveraine, Federico Urales, Juan Valls i Henri Zisly, entre d'altres. En sortiren 19 números, l'últim el 29 de juliol de 1903.

***

Portada del primer número de "Les Semailles"

Portada del primer número de Les Semailles

- Surt Les Semailles: El 20 de juliol de 1905 surt a Bourges (Centre, França) el primer número del periòdic Les Semailles. Journal anarchiste (Les Llavors. Diari anarquista). Portava els epígrafs: «A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats. Heus aquí la lògica anarquista» i «Mentre duri la iniquitat, nosaltres, revolucionaris, anarquistes, comunistes, restarem en estat de revolució permanent». Havia de ser quinzenal, però aparegué irregularment. Achille Légeret en fou el director i redactor principal i Jean Pagés i Étienne Coudereu els gerent. Trobem textos de Georges Adèce, Sébastien Faure, Lucien Guerchet, Eugénie Giraud, Paul Hensy, Mal Ica, Achille Légeret, Errico Malatesta, A. Médiant, Louise Michel, Paraf-Javal, etc. Mantingué estretes relacions amb la cooperativa «L'Entente Économique», La Lliga de la Regeneració Humana (LRH) i l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i distribuí exemplars d'altres periòdics anarquistes (L'Anarchie, La Grande Grève, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, etc., així com fullets de diversos autors (Errico Malatesta, Victor Méric, Jean Most, Élisée Reclus, Georges Yvetot, etc.). En sortiren dos números més, 1 de setembre i l'1 d'octubre de 1905. Entre març de 1901 i març de 1902 havia aparegut a París (França) una revista amb la mateixa capçalera.

***

Picnic "wobbly" (Seattle, 20 de juliol de 1919)

Picnic wobbly (Seattle, 20 de juliol de 1919)

- Picnic wobbly: El 20 de juliol de 1919, a Seattle (Washington, EUA), el Comitè General de Defensa dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), organitza un dels seus «Class War Picnic», berenar campestre en suport dels presos anarcosindicalistes.

***

Esquadra d'Acció feixista en una "expedició punitiva"

Esquadra d'Acció feixista en una "expedició punitiva"

- Atemptat contra Spartaco Stagnetti: El 20 de juliol de 1920, a Roma (Itàlia), l'anarquista Spartaco Stagnetti, secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma, és atacat i ferit per un escamot de nacionalistes i de feixistes. Per aquest fet serà declarada la vaga general.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

***

Caserna de la Montaña després de la rendició (Madrid, 20 de juliol de 1936)

Caserna de la Montaña després de la rendició (Madrid, 20 de juliol de 1936)

- Cauen els últims reductes facciosos: El 20 de juliol de 1936, a les 13 hores, la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya), on s'havien atrinxerat les últimes tropes rebels, cau a mans dels obrers. Però les pèrdues humanes seran importants, entre elles Francisco Ascaso, que morirà d'un tret enmig del front; serà un dels tres mil obrers revolucionaris que durant aquests dies deixarà la vida pel triomf de la revolució social. La CNT-FAI s'apodera de nombrós armament i controla completament la ciutat. Mentrestant, a Madrid, les forces lleials ataquen la caserna de la Montaña i lluiten contra els rebels de Getafe i de Carabanchel que, després d'una breu, però dura lluita, són reduïts. L'aixecament s'estén a Galícia i es produeixen combats a La Corunya i a Vigo. En un accident d'aviació sobre Cascais (Portugal) mor el general José Sanjurjo, quan venia a fer-se càrrec de l'aixecament. Comencen a perfilar-se les dues zones antagonistes i comencen a organitzar-se columnes. Es forma el Govern Giral, que apel·larà a França. Mola envia emissaris a Itàlia per aconseguir armes i avions. S'engega un pont aeri entre Tutuan i Sevilla per al trasllat de tropes.

***

Portada del fullet d'homenatge a Francisco Ascaso

Portada del fullet d'homenatge a Francisco Ascaso

- Homenatge a Francisco Ascaso: El 20 de juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya), editat per «Tierra y Libertad» el fullet Homenaje del Comité Peninsular de la FAI a F. Ascaso. 1936 - 20 de julio - 1938. Aquest opuscle conté tres articles del destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía, mor dos anys abans combatent el cop militar feixista, i textos de Diego Abad de Santillán i de Buenaventura Durruti Domínguez.

***

Capçalera de "Mondcivitano"

Capçalera de Mondcivitano

- Surt Mondcivitano: El 20 de juliol de 1956 surt al Japó el número tres del periòdic bilingüe japonès-esperanto Mondcivitano. Organo de Mondcivitanoj k militrezistantoj en Japania (Ciutadà del Món). Publicat per l'anarquista japonès Taiji Yamaga, era una publicació antimilitarista afiliada a la Internacional dels Resistents a la Guerra.

***

Carlo Giuliani assassinat

Carlo Giuliani assassinat

- Assassinat de Carlo Giuliani: El 20 de juliol de 2001, a Gènova (Ligúria, Itàlia), es reuneixen els militants alterglobalització per protestar contra la sessió de la Cimera del G8 --grup dels vuit països més industrialitzats del món: Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia. El centre de la ciutat es va militaritzar per a l'ocasió i s'aïllà de la resta del món per altres barreres metàl·liques (Zona Roja). El dia abans 19 de juliol 30.000 manifestants van manifestar-se pels drets dels immigrants i contra el racisme, però el divendres 20, quan una desena de milers de manifestants intenten apropar-se al «Mur de la Vergonya», l'exèrcit i la policia --sense oblidar els centenars de guàrdies infiltrats provocadors-- carreguen amb extrema violència contra els militants alterglobalització, la majoria pacifistes. Un jove militant anarquista, Carlo Giuliani, de 23 anys, és abatut d'una bala al cap per un carrabiner i trepitjat per un jeep policíac a la Via Caffa, a prop de la plaça Tommasseo. Centenars de manifestants són també ferits i els anarquistes del Black Block (Bloc Negre) són vilipendiats per les autoritats i per la premsa que els acusen d'haver comès actes violents contra la propietat: trencament de mostradors de bancs i de comerços de luxe i una presó atacada. Però després d'aquest drama, la mobilització no afebleix i l'endemà una immensa manifestació reagrupa 200.000 manifestants. L'anarquista Carlo Giuliani, activista dels moviments alterglobalització i okupa, vivia al barri de Righi i sa família era de Sestri Ponente. Vivia amb son pare, un conegut sindicalista de la centrista Confederació General Italiana de Treballadors. Després de la seva mort, la figura de Carlo Giuliani s'ha convertit en un símbol per als activistes alterglobalització. Exemple d'això són la «Caravana Llibertària Carlo Giuliani» o la «Piazza Carlo Giuliani». La repercussió de la seva mort s'ha estès fora d'Itàlia; com a exemples, la banda britànica anarcopunk Conflict va escriure una cançó (Carlo Giuliani) en la seva memòria, el grup de Vallecas (Madrid) Ska-p va compondre Solamente por pensar dedicada a Carlo, la banda aragonesa Azero li va homenatjar amb Sangre en la manifestació i el grup anarcomusical Los Muertos de Cristo va escriure la peça Muerte accidental de un anarquista. El 5 de maig de 2003 la jutgessa d'instrucció Elena Daloiso va arxivar la causa contra Marco Placanica, de 24 anys, el carrabiner presumpte autor dels tres que van matar Giuliani, accedint a la petició del fiscal Silvio Franz qui havia sol·licitat l'arxiu del cas adduint que l'assassinat de Giuliani no va ser tal, sinó un homicidi en «llegítima defensa» fruit d'una bala desviada per una pedra.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia del processament d'Émile Guilmot apareguda en el diari parisenc "Figaro" del 3 de juliol de 1894

Notícia del processament d'Émile Guilmot apareguda en el diari parisenc Figaro del 3 de juliol de 1894

- Émile Guilmot: El 20 juliol de 1853 neix a Nivelles (Brabant, Valònia) l'anarquista Émile Guilmot. Treballà com a obrer pintor de la construcció a Lilla (Nord, França), on milità en el moviment anarquista d'aquesta localitat. A Lilla vivia al número 9 del carrer Saint-Roch. El 2 de juliol de 1894 va ser detingut després de brindar per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu «venjador» Sante Geronimo Caserio; portat davant la justícia, se li va decretar l'expulsió del país dos dies després. El 10 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Nord pel delicte d'«apologia criminal d'assassinat» i condemnat a quatre mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diferents ocasions per «abús de confiança», «rebel·lió, cops i ultratges als agents». La policia belga assenyalà que «mantenia correspondència amb anarquistes estrangers». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Georges Yvetot

Georges Yvetot

- Georges Yvetot: El 20 de juliol de 1868 neix a París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Havia nascut a la parisenca caserna dels Minimes on son pare, d'origen normand, feia de gendarme. Orfe de mare, i més tard de pare, creixé amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En els últims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent «Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel «Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicalisteun article titulat «Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquesta època fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929), La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939), Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest «Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 a París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde, La Guerre Sociale, La Révolution, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, L'École Émancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908), Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) i La triple action de la CGT (1913), entre d'altres.

***

Egidio Corti

Egidio Corti

- Egidio Corti: El 20 de juliol de 1886 neix a Calolziocorte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Egidio Corti. Sos pares es deien Giuseppe Corti i Angela Angeloni. Estudià fins el tercer grau d'elemental i es guanyava la vida com a obrer mecànic. Formà part del Grup Llibertari «Bergamasco», creat el 2 d'agost de 1914 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), i del qual formaven part Vittore Colla Luigi Caglioni, Gaetano Ghirardi, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, entre d'altres. El 28 d'abril de 1916 va se cridat a files i lluità en infanteria en la Gran Guerra, després en artilleria de campanya i, des de l'1 d'octubre de 1918, a Albània. L'agost de 1919 va ser llicenciat. Subscriptor del periòdic anarquista Fede!, amb l'arribada del feixisme el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions. El 7 de febrer de 1926, amb l'anarquista Gaetano Ghirardi, secretari del Grup Llibertari «Bergamasco», va se detingut i empresonat el 25 de març de 1926 acusat d'haver afavorit la fuga del tipògraf anarquista Luigi Caglioni, buscat per possessió d'explosius. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà, sentència confirmada pel Tribunal de Milà (Llombardia, Itàlia) el 4 d'octubre, a sis mesos de presó. La sentència s'havia d'executar amb un arrest l'11 de febrer de 1927, però, mentrestant, el 2 de desembre de 1926 va ser detingut a Bèrgam amb altres 11 antifeixistes considerats «perillosíssims», entre ells els anarquistes Alessandro Caglioni, Luigi Vitali i Gaetano Ghirardi. El 12 de desembre se li va assignar deportació per tres anys a l'illa de Lampedusa. Aprovat condicionalment el confinament el 19 de març de 1927, va ser immediatament detingut per a complir la pena anterior i el 20 de juliol sortí de la presó Agrigent (Sicília) en acabar la condemna. Sempre vigilat per la policia, el 4 de gener de 1930 va ser detingut preventivament per la policia. Egidio Corti va morir el 14 d'octubre de 1936 en una clínica de Trescore Balneario (Llombardia, Itàlia), on havia estat hospitalitzat feia un temps a conseqüència dels maltractaments i de les tortures patides.

***

Foto policíaca de Jaume Bargalló Casado (14 de setembre de 1913)

Foto policíaca de Jaume Bargalló Casado (14 de setembre de 1913)

- Jaume Bargalló Casado: El 20 de juliol de 1887 neix a Pratdip (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Jaume Bargalló Casado. Sos pares es deien Tomàs Bargalló i Teresa Casado. D'antuvi republicà, el 30 d'agost de 1903 va ser nomenat vicepresident del Centre Republicà de Ginestar (Ribera d'Ebre, Catalunya). Cap el 1908 arribà a Elna (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de jornaler a diverses bòbiles de la localitat. El setembre de 1913 vivia a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i aquest mateix any va ser fitxat com a «anarquista militant, perillós i capaç de cometre un atemptat». Segons la policia era membre del grup anarquista «Los Explotados». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la recerca d'Elías Torrego Illanas aparaguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de gener de 1969

Notícia sobre la recerca d'Elías Torrego Illanas aparaguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de gener de 1969

- Elías Torrego Illanas: El 20 de juliol de 1888 neix a Aguilafuente (Segovia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Elías Torrego Illanas. Durant la guerra civil fou responsable de les cuines del «Batalló Toledo» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on es va perdre el seu rastre.

***

Notícia de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari parisen "La Matin" del 17 de setembre de 1938

Notícia de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari parisen La Matin del 17 de setembre de 1938

- Henri Danjean: El 20 de juliol de 1894 neix a Chagny (Borgonya, França) l'anarquista Henri Auguste Danjean. Era fill d'un empleat ferroviari. Casat el 28 de juny de 1917 al III Districte de París, no tingué infants. Es guanyava la vida com a gravador de metalls. Milità en el grup anarquista de Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França) i en el Congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la comissió de control de la seva directiva. Quan esclatà la guerra d'Espanya es trobava a Barcelona (Catalunya) i en la tardor de 1936 va ser nomenat membre de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant-se del reclutament de milicians. A començament del gener de 1937 passà a la Península amb un grup de 24 militants anarquistes amb la intenció allistar-se en les milícies confederals, entre ells Nils Lätt, Angelo Denegri, Jean Grégoire, Marcel Buillot, Lucie Debaud, René Marchand, Émile Lacroix i Albert Meyer; tots portaven un salva conduit de la Delegació Permanent de la CNT-FAI a França. Aquell mateix 1937 retornà a França i durant aquest any animà el Comité Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE, Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol), comitè que va ser dirigit per Pierre Besnard. En aquesta època vivia a Drancy (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1938 va ser detingut, juntament amb l'espanyol Francisco Pablo i el venedor d'objectes vells Léon Tramuset, acusat de tràfic d'armes entre Suïssa, Bèlgica i França, cap a Espanya. El gener de 1949 va ser esborrat per la policia parisenca del registres de domicilis d'anarquistes a vigilar a causa de la seva partida cap a Tolosa de Llenguadoc. L'1 de març de 1949 el Tribunal Civil del Districte del Sena dissolgué el seu matrimoni i el 9 de setembre de 1952 es casà novament a Tolosa de Llenguadoc. Henri Danjean va morir el 21 de novembre de 1953 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

*** 

Ida Mett

Ida Mett

- Ida Mett: El 20 de juliol de 1901 neix a Smorgon (Hrodna, Rússia; actualment Bielorússia) la metgessa anarquista i sindicalista revolucionària Ida Gilman, més coneguda com Ida Mett. Sos pares, comerciants de teixits de la comunitat jueva, li van permetre cursar estudis de medicina, primer a Khàrkov i després a Moscou, i es va casar amb David Tennenbaum. Detinguda per activitats subversives i «antisoviètiques», es va veure obligada a sortir de Rússia clandestinament amb la complicitat de contrabandistes jueus en 1924. Després de dos any vivint a Polònia amb uns parents, arriba a París en 1926, on es troba Volin i Arshinov, així com Nicolaj Lazarévitch, que es va convertir en son company. Aquest mateix any participarà en la creació de la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris, amb Makhno, Arshinov, Valevsky i Linsky. El grup editava el periòdic Dielo Truda (La causa del treball) i Ida hi feia tasques de correcció. En aquests anys també va ajudar a corregir les memòries de Makhno. En 1928 Ida i Nicolaj són exclosos del grup per execució de ritus religiosos --a la mort de son pare, Meyer Gilman, havia encès una espelma-- i organitzen campanyes informatives sobre la realitat de la classe obrera a la Rússia soviètica per França, Bèlgica i Suïssa. Editen el periòdic La Libération syndicale fins que són expulsats del país el 25 de novembre de 1928. Refugiada a Bèlgica juntament amb son company, prossegueix els seus estudis de medicina, obtenint la llicenciatura en 1930, però sense poder exercir ni a Bèlgica ni a França. L'amistat amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti els portarà a entrar a Espanya clandestinament en 1931, on participaran en nombrosos actes públics --com ara al Primer de Maig de 1931, al costat, de Volin com a representants del moviment llibertari rus; també es conta que va mostrar la seva experiència mèdica curant el braç d'Ascaso ferit de bala-- i faran un reportatge sobre la naixent República i l'anarcosindicalisme per a La Révolution Proletarienne. De tornada a Bèlgica creen, en 1933, amb Jean De Boë, el periòdic Le Réveil syndicaliste, i pateixen condemnes per la seva militància llibertària i antimilitarista. En 1936 tornen a França il·legalment i s'instal·len a Pré-Saint-Gervais. És quan Ida es converteix en la secretària del Sindicat d'Empleats del Gas a la Borsa de Treball. Durant aquests anys col·laborarà amb Le Libertaire. En 1938 esclatarà una polèmica entre Mett i La Révolution Prolétarienne sobre la qüestió antisemita, i deixarà de publicar-hi. El 8 de maig de 1940, Nicolaj i Ida són detinguts i separats; Ida estarà internada amb son fill Marc de vuit anys al camp de Rieucros (Losera) del qual sortirà gràcies a Boris Souvarine l'abril de 1941, que els va aconseguir la residència vigilada a La Garde Freinet (Var), i Nicolaj al camp de Vernet. Després s'instal·laran a Draguignan fins a la primavera de 1946. En 1948, treballa com a metgessa en un sanatori d'observació d'infants jueus tuberculosos a Brunoy (Var). Des dels anys 1940 fins a la fi de sa vida treballarà de traductora tècnica en la indústria química. És autora de nombroses obres, com ara Au secours de Francesco Ghezzi, un prisonnier du Guépéou (1930), La Commune de Cronstadt: crépuscule sanglant des soviets (1948), La médecine en URSS (1953), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954), Le paysan russe dans la révolution et la post-révolution (1968), Souvenir sur Nestor Makhno (escrit en 1948 i editat pòstumament en 1983). Ida Mett va morir el 27 de juny de 1973 a París (França). Els arxius documentals d'Ida Mett i de Nicolaj Lazarévitch es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Luis Cano Pérez

Luis Cano Pérez

- Luis Cano Pérez: El 20 de juliol de 1904 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Cano Pérez. En 1929 marxà a Catalunya, on treballà primer al port i després de paleta. A l'Hospitalet de Llobregat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, sempre adscrit al sector més radical, amb Josep Xena Torrent, Josep Abella Pérez i altres. El desembre de 1933 participà activament en l'aixecament revolucionari a l'Hospitalet que proclamà el comunisme llibertari. El juliol de 1936, amb un escamot armat de l'Hospitalet, marxà a Serón i impedí la repressió. Entre 1936 i 1937 fou regidor de Defensa de l'Ajuntament de l'Hospitalet i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Alguns li van atribuir la direcció de patrulles de control i per això va ser detingut arran de l'assassinat el 25 d'abril de 1937 de l'aleshores comunista Juan Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella, conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya; però dies després fou alliberat. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França i l'any següent passà a Santo Domingo. Entre 1941 i 1942 intentà crear una colònia llibertària per la zona del riu Saloya (Pichincha, Equador), amb Josep Peirats Valls, Alejandro Gilabert Gilabert i Antonio Bonilla Albadalejo. Més tard es dedicà a la plantació del plàtan i de cafè i organitzà cooperatives de productors a l'Equador. Sos germans Enrique, José i Juan també van ser militants anarquistes. Sa companya va ser Laura García Zaloña (Áurea), activa militant de les Joventuts Llibertàries. Luis Cano Pérez va morir el 3 de maig de 1972 a Guayaquil (Guayas, Equador).

***

Elías Sesma Miguel

Elías Sesma Miguel

- Elías Sesma Miguel: El 20 de juliol de 1906 neix a Sartaguda (Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Elías Sesma Miguel. Sos pares es deien Pedro Sesma i Natividad Miguel. Treballava de jornaler al seu poble natal i presidia la Junta Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Casat amb Justa Arpón Arpón, era pare d'una filla. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fugí, però va ser apressat a Arnedo (La Rioja, Espanya) i el 30 de juliol de 1936 tancat al Fort de San Cristóbal de Pamplona. Tret de la presó, Elías Sesma Miguel va ser executat extrajudicialment el 17 de novembre de 1936 a Pamplona (Navarra) «a conseqüència de la passada lluita nacional contra el marxisme». Sos germans Bernabé i Agapito també van ser assassinats.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc "La Croix" del 26 de gener de 1895

Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de gener de 1895

- Albert Cusset: El 20 de juliol de 1901 mor a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Havia nascut el 10 de maig de 1874 a França. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort als èmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal «Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va morir el 20 de juliol de 1901 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa).

***

Necrològica de Casimiro Agut Carceller apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de setembre de 1994

Necrològica de Casimiro Agut Carceller apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994

- Casimiro Agut Carceller: El 20 de juliol de 1915 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Casimiro Agut Carceller. Sos pares es deien Manuel Agut i María Carceller. De família llibertària, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1933 patí la repressió republicana i també la que s'engegà quan el fracàs del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats contra els aixecats a la seva comarcal i va ser nomenat membre del Servei d'Ordre i d'Investigació del Consell d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Vendôme (Centre, França), on continuà militant en la Federació Comarcal de Vall-de-roures de la CNT en l'exili. Sa companya fou Raimunda Vila. Casimiro Agut Carceller va morir el 20 d'agost de 1994 a l'Hospital de Saint-Avertin (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament Vendôme.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[19/07] Resposta al cop feixista - «Exilio» - 40 aniversari de la Revolució espanyola - Rehabilitació Sacco i Vanzetti - Peroni - Lanti - Castellari - Font - Capuana - Muñoz Laviñeta - Xena - Liria - Richards - Gallego - Salsou - Keller - Maznev - Gauche - Clarenson - Jové - Obregón - Parera - Cadenas - Aguiar - Sanz - Saborit - Lazarte - Belloni - Amat - Bassons - Chenard - Berneri

efemerides | 19 Juliol, 2019 05:07

[19/07] Resposta al cop feixista - «Exilio» - 40 aniversari de la Revolució espanyola - Rehabilitació Sacco i Vanzetti - Peroni - Lanti - Castellari - Font - Capuana - Muñoz Laviñeta - Xena - Liria - Richards - Gallego - Salsou - Keller - Maznev - Gauche - Clarenson - Jové - Obregón - Parera - Cadenas - Aguiar - Sanz - Saborit - Lazarte - Belloni - Amat - Bassons - Chenard - Berneri

Anarcoefemèrides del 19 de juliol

Esdeveniments

Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester

Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester

- Resposta popular al cop feixista: El 19 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), a les quatre hores de la matinada, les tropes rebels faccioses acantonades a les casernes de les àrees suburbanes (Pedralbes, Sant Andreu, Lepant, avinguda Icària) s'aixequen i intenten accedir al centre de la ciutat, però són frenades pels militants obrers armats de la CNT i de la FAI als carrers i a les barricades. Després de violents combats a tota la ciutat, devers el migdia, els feixistes són assetjats a les casernes i llocs estratègics que havien ocupat. A la tarda comencen els assalts per part dels obrers i de les tropes fidels al règim republicà. Van caure molts militants anarquistes, entre ells el mexicà Obregon, secretari dels grups de la FAI, que va morir durant la presa de la central telefònica. La revolució va triomfar finalment i la unitat de les organitzacions obrers va ser una realitat entre l'entusiasme general. Però la caserna de les Drassanes resistirà encara.

***

Portada del primer número d'impremta d'"Exilio"

Portada del primer número d'impremta d'Exilio

- Surt Exilio: El 19 de juliol de 1944 surt a Aynes (Alvèrnia, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista Exilio. CNT. Regional Nº 3. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional III (Cantal) va ser una de les primeres que es realitzaren a l'exili francès. El primer número s'edità en multicopista i el segon, que també portà el número 1 de numeració i sortí el 3 d'agost, ja s'estampà amb impremta i portà el subtítol «Editado por la Regional Nº 3 afecta a la Confederació Nacional del Trabajo de España». Els vuit primers números van ser clandestins, és a dir, sense peu d'impremta, i des del número 9 es publicà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). Després portà altres subtítols, com ara «Órgano oficial del Movimiento Libertario», «Boletín Interior de la Confederació Nacional del Trabajo. MLE en Francia», etc. Va ser dirigit per Manuel Rico i administrat per Manuel Morey Blanch (Manolo). A partir del Ple de Clarmont d'Alvèrnia de setembre de 1944 la publicació prengué força importància i es convertí en una publicació dirigida a orientar el militant, defensar la CNT, combatre les maniobres hegemòniques que el Partit Comunista d'Espanya (PCE) realitzava a través de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fer costat el projecte d'aliança sindical i preparar l'ambient per a la constitució de l'Aliança de Forces Democràtiques. La seva línia editorial va ser discutida i acusada d'«heterodoxa» i «desviacionista» pel seu suport a les posicions confederals «col·laboracionistes» de l'Interior. Trobem articles de José Albagés, Ramón Álvarez, Armesto, Jacint Borràs Bousquet, Manuel Buenacasa, J. Juan Domènech, J. Fernández Escobés, José Germán González, Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), Leiva, Horacio Martínez Prieto, Manuel Morey, Josep Oliver Calle, Penido, Domingo Torres i Emilio Vivas, entre d'altres. En sortiren almenys 48 números fins al 1948. S'ha de dir que una capçalera setmanal amb el mateix nom va sortir el mateix 1939 al camp de concentració de Camp Morand (Algèria) de la qual es realitzaren sis exemplars a mà, que circulaven de barraca en barraca del camp, i en sortiren almenys quatre números.

Exilio (1944-1948)

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- 40 aniversari de la Revolució espanyola: El 19 de juliol de 1976 se celebrà a la Community Church de Nova York (Nova York, EUA) el quaranta aniversari de la Revolució espanyola sota el títol «40 years of struggle Spanish workers still resist (1936-1976)». L'acte fou organitzat per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF, Fons Internacional Sindicalista Llibertari) i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Catholic Peace Fellowship (CPF, Associació Catòlica Pacifista), del periòdic Freie Arbeiter Stimme, del General Defense Comittee (GDC, Comitè General de Defensa), del Fòrum dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari), del Local Internacional de Nova York de la CGD i de diverses individualitats. Hi van intervenir Diego Abad de Santillán, Eugenio Fernández Granell, Augustin Souchy i Abe Bluestein.

***

Spencer Sacco, nét de Nicola Sacco, rebent la rehabilitació de mans de Michael Dukakis

Spencer Sacco, nét de Nicola Sacco, rebent la rehabilitació de mans de Michael Dukakis

- Rehabilitació de Sacco i de Vanzetti: El 19 de juliol de 1977, a l'State House de Beacon Hill de Boston (Massachussets, EUA), cinquanta anys després de la seva execució, el governador de l'Estat de Massachussets, Michael Dukakis, pronuncia la rehabilitació moral dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, deixant clar que no van tenir un judici just, reconeixent-ne la innocència i disculpant-se de l'«error judicial» davant els descendents. El text oficial de la declaració és el següent: «Perquè Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, ambdós executats poc després de la mitjanit del 23 d'agost de 1927, no van tenir un procés just, perquè tant el jutge com el fiscal tenien prejudicis contra els estrangers i els dissidents, perquè durant el procés va imperar un clima d'histèria política, cal netejar d'estigmes i d'injúries, per sempre més, el nom de ses famílies i el de sos descendents. El governador de Massachussetts declara el 23 d'agost de 1927 com el Dia Commemoratiu de Sacco i de Vanzetti.»

Anarcoefemèrides

Naixements

Zelmira Peroni

Zelmira Peroni

- Zelmira Peroni: El 19 de juliol de 1865 neix a Caprigliola (Aula, Toscana, Itàlia) la modista i propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Sos pares es deien Giovanni Peroni i Lucia Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on assistí a les escoles primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare aprengué l'ofici de modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica permeté que pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a través de la lectura d'obres de tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels anys noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que comença a destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901, després d'anys de convivència, la parella es casà a La Spezia i sempre es mantingué unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué un dels periòdics anarquistes més populars de la península, i en el qual ella col·laborà sobretot amb articles culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia llibertària que portava com a títol Pagine d'oro. Quan Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció del setmanari Il Libertario, que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al congrés semiclandestí que va donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a coordinar l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les autoritats militars prohibiren la publicació d'Il Libertario, aquestes la consideraren «un perill permanent tan greu per a la resistència interna i per a l'ordre públic» que la mantingueren en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser confinada amb son company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos després la parella recuperà la llibertat, reprengué immediatament l'activitat editorial, malgrat els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran de la destrucció de la seu d'Il Libertario el 29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada amb son company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat atemptat de l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa «de la seva obra antinacional, de la seva perillositat vers el règim i per formar part del moviment revolucionari», va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació per cinc anys i enviada a les colònies penitenciàries de les illes, primer, de Tremiti i, després, de Lipari, on purgava condemna son company. Obtingué una reducció de la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a Caprigliola, on esgotada i gairebé cega s'establí definitivament. En la primavera de 1930 acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista Luigi Galleani, on visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5 d'octubre de 1934 les autoritats consideraren que com que «portava una vida retiradíssima i per la seva edat avançada», podia ser esborrada de la llista de subversius establerta per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons, Zelmira Peroni va morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

Zelmira Peroni (1865-1936)

***

Eugène Lanti

Eugène Lanti

- Eugène Lanti: El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (Baixa Normandia, França) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Adam, més conegut com Eugène Lanti. Fill d'una família pagesa pobre analfabeta, son pare va fer de fuster escloper. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la «broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. En 1934 es casà amb l'escriptora i sufragista Ellen Kate Limouzin, tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal --Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època treballà en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela, és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en la novlangue orweliana de 1984.

***

Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

- Vincenzo Castellari: El 19 de juliol de 1880 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Castellari. Sos pares es deien Paolo Castellari i Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins a la segona classe de primària. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i quant tenia 20 anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a Faenza. En la seva formació política tingué molta influència l'internacionalista Serafino Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué correspondència amb altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire Sociale de Messina. També va rebre còpies de periòdics anarquistes publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per l'autoritat judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei militar al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El maig de 1904 promogué una manifestació no autoritzada a Faenza per protestar contra la matança de vaguistes que tingué lloc a Cerignola (Pulla, Itàlia); denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) a 20 dies de reclusió i a una multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i anarquistes. El 23 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en 1914 en una carta segrestada per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb possessió d'una bomba. L'autor de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als companys de Romanya, fent menció de militants considerats especialment actius i de confiança, Castellari entre ells. El 2 de maig de 1915 participà en la manifestació a Forlì contra la guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però l'abril de 1916 retornà a Faenza després de ser llicenciat de la mili per una hèrnia. En contacte amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment estès a la Imola (Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre de 1917 prengué part en el congrés clandestí de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs del qual es prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda contra la guerra. En aquest congrés conegué nombrosos companys altres localitats, entre ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que esdevingué un gran amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de passar la revisió general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al servei i enquadrat en l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a Faenza amb una llicència especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el llicenciament definitiu. Després de la Gran Guerra freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la ciutat (Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo Resta, etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots i cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí tenint les mateixes idees llibertàries juvenils. Vincenzo Castellari va morir el 27 de novembre de 1966 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Joan Font Alberti en una foto del Servei de Migració mexicà (1939)

Joan Font Alberti en una foto del Servei de Migració mexicà (1939)

- Joan Font Alberti: El 19 de juliol de 1889 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Font Alberti. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava com a obrer surer taper. Assistí com a delegat del Sindicat Únic del seu poble natal a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans («Conferència de Blanes»), celebrada entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya). El 16 de desembre de 1934 va ser detingut amb altres 19 companys quan assistia al Ple Comarcal de Sindicats Únics celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí el 7 de juliol de 1939 embarcar-se, amb sa companya Leonila Gispert i sa filla Temis Font Gispert, a bord del vapor Ipanema cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Al país asteca milità activament i en 1945 era membre del Comitè de la Delegació de la CNT, el secretari del qual era Juan Gallego Crespo. Quan l'escissió s'integrà en la Subdelegació de la CNT de la tendència «ortodoxa» i fou membre del grup editor del periòdic Tierra y Libertad. Durant la primavera de 1950 va ser nomenat secretari de la Subdelegació de la CNT mexicana, al costat de Jaume Rosquillas Magrinyà (tresorer), Benjamín Cano Ruiz (comptable), Vicente Marcet Vidal (correspondència), Jaume Carbó, Gabriel Pérez Montejo i Luis Romera Martínez (vocals). En 1971 formava part del Comitè de la CNT de Mèxic. Joan Font Alberti va morir el 5 de juliol de 1984 a Mèxic.

Joan Font Alberti (1889-1984)

***

Vincenzo Capuana

Vincenzo Capuana

- Vincenzo Capuana: El 19 de juliol de 1894 neix a Fezzano (Portovenere, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Capuana. Sos pares es deien Antonio Capuana i Angelina D'Angeli. De jove s'enrolà en la marina mercant i, introduït en les idees anarquistes, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina. En aquests anys establí relació amb destacats anarquistes de la regió de La Spezia, com ara Pasquale Binazzi, G. Milanesi, Renzo Novatore i Renato Olivieri. Actiu antimilitarista, va ser cridat a files quan la Gran Guerra i processat en dues ocasions per deserció. Encès agitador durant el Bienni Roig (1919-1920), amb la pujada del feixisme decidí abandonar Itàlia. En 1924, en acabar una travessia, abandonà la nau i novament embarcat trobà refugi als Estats Units. Després de viatjar arreu país, retornà a Nova York (Nova York, EUA), on esdevingué col·laborador del periòdic Il Martello, de Carlo Tresca. A començament de 1926 va ser detingut a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) per una temptativa d'atemptat contra el periòdic filofeixista Corriere d'America, de Luigi Barzini –no llançà la bomba perquè uns infants jugaven a la porta de l'edifici. El 8 de febrer d'aquell any va ser condemnat a set anys de presó, que començà a purgar a la presó de Sing Sing (Ossining, Nova York, EUA) i continuà a la de Boston (Massachusetts, EUA) i a la de Comstock (Nova York, EUA), on mantingué correspondència amb l'anarquista insurreccionalista Severino Di Giovanni, qui va fer campanya per al seu alliberament. Excarcerat, després de condonar-li dos anys i quatre mesos, i malgrat l'ordre de deportació a Itàlia, es traslladà a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA). Continuà freqüentant els ambients anarquistes italians, com ara el Cercle «Volontà» de Brooklyn i mantingué correspondència amb Errico Malatesta. En 1931, amb Alfonso Giuseppe Abruzzo, Guerino Cataldo, Marcello Cavalla, Giuseppe Cipolla, Ottaviano Cirillo, Giuseppe Conti, Cirillo Ottaviano Dell'Amico, Giovanni Mancini, Mario Pace, Giuseppe Parissi, Bony Rosati i altres, fou un dels membres més representatius del Cercle Internacional Anarquista del Carrer 23 de Nova York. A Itàlia el continuaven buscant i va ser inscrit en el registre policíac de fronteres com a «perillós terrorista». El novembre de 1931 marxà cap a Barcelona (Catalunya), però ben aviat va ser expulsat. Retornà als EUA, però per les seves activitats subversives també en va ser expulsat. Novament marxà cap a Barcelona, on formà part, amb Lanciotto, Virgilio Gozzoli i Odoardo Ghillani, del grup anarquista «Germinal». En 1933 retornà a Itàlia sota falsa identitat. El 12 de juny de 1933 va ser detingut a prop de Piombino (Toscana, Itàlia) en un tren que anava cap a Roma (Itàlia), amb documentació falsa, una bomba i una pistola. L'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) sospitava que estava preparant un atemptat contra Benito Mussolini i el relacionà amb l'anarquista Ugo Boccardi. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Ponça. En aquesta illa penitenciària, juntament amb altres anarquistes, participà en una protesta contra les restrictives i humiliants condicions de vida que patien els presos polítics; processat per aquest fet, va ser condemnat a 10 mesos de presó per participació en «agitació col·lectiva». Immediatament va ser enviat a l'illa d'Ustica i posteriorment a l'arxipèlag de Tremiti. Irreductible, va ser novament processat i condemnat per rebutjar la salutació feixista. L'últim període de reclusió el passà a l'illa de Ventotene. Un cop lliure a finals de desembre de 1938, va ser ingressat en un sanatori el febrer de 1939 a causa de la seva salut malmenada. El març de 1939 en sortí i reprengué l'activitat antifeixista clandestina. Novament detingut per activitats subversives, va ser condemnat a tres anys de confinament, que a causa dels seus greus problemes de salut només purgà parcialment. Un cop lliure, els últims anys de la seva vida els passà d'un hospital a l'altre, amb períodes de detenció, l'últim el juliol de 1942, que va ser confinat a l'illa de Ponça, on va romandre fins el 12 d'agost de 1943. Retornat a La Spezia, cada vegada més malalt, Vincenzo Capuana va morir el 21 de juny de 1944 a l'hospital d'aquesta ciutat.

***

Francisco Muñoz Laviñeta

Francisco Muñoz Laviñeta

- Francisco Muñoz Laviñeta: El 19 de juliol de 1907 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Muñoz Laviñeta. Era fill d'una família nombrosa anarcosindicalista coneguda com Los Macabeos, formada per nou germans i una germana (Jose, Antonio, Francisco, Luis, Ernesto, Agustín, Juan José, Rafael, Julio i Carmen). Son pare, Antonio Muñoz, era sergent de la Guàrdia Civil i abandonà el cos durant la dictadura de Primo de Rivera, i sa mare es deia Pilar Laviñeta, també militant anarcosindicalista que va estar detinguda en 1923. El domicili familiar, al número 4 del carrer Travesía del barri de Torrero, construït per Los Macabeos mateixos, amb l'ajuda de Buenaventura Durruti Domínguez, sempre va estar obert per als companys i companyes (Benito Esteban Gómez, Rafael Torres Escartín, etc.) i el veïnatge del barri. Durant la dictadura de Primo de Rivera, Francisco Muñoz Laviñeta va ser empresonat en diverses ocasions, especialment al correccional de Saragossa i a la penitenciaria de Burgos (Castilla, Espanya). El maig de 1932 va fer un míting a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya). El juny de 1932 va ser detingut amb sos germans Luis, Agustín i Juan José i Benito Esteban Gómez, després que la policia descobrís en un galliner del seu domicili familiar 33 paquets de dinamita, metxa, 245 cartutxos i un fusell Mauser amb munició. Quan l'aixecament de desembre de 1933 va ser processat sota l'acusació de «tinença d'explosius». Obrer de la construcció, entre 1934 i juliol de 1936 fou secretari del Comitè Regional d'Aragó de la Confederació Nacional del Treball (CNT), època en la qual també va ser delegat del Sindicat de la Construcció en la Federació Local de Saragossa. En aquests anys col·laborà en Cultura y Acción i Solidaridad Obrera. Entre 1935 i 1936, amb sos germans Agustín i Luis, fou membre del grup teatral saragossà «Renacer», del qual també formaven part Manuel Salas Blasco i Julia Miravé Barrau, que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. L'agost de 1935 va estar pres governativament a Saragossa. En 1926 va fer nombrosos mítings a Aragó i a altres poblacions peninsulars. Encara que membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juliol de 1936 va fer costat l'opinió de Miguel Abós Serena que s'oposava a Miguel Chueca Cuartero, qui demanava l'armament immediat de la població de cara al cop d'Estat imminent que es preparava. Després de la caiguda de Saragossa el juliol de 1936, el 7 d'agost aconseguí fugir-ne i arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) a zona lleial. El setembre de 1936 presidí un míting a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El 6 d'octubre de 1936 participà en el Ple Extraordinari de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) on 139 poblacions van ser representades i assistiren delegats de diferents columnes confederals («Los Aguiluchos», «Durruti», «Malatesta», «Ortiz» i «Roja y Negra»); amb, Pedro Abril Yago, Joaquín Ascaso Budría, Francisco Carreño Villar, Mario Rojo, Francisco Ponzán Vidal, Gregorio Villacampa Gracia i Honorato Villanueva Cervera, fou membre de la comissió que elabora la moció de creació del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA). En 1937 va ser reelegit secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, visità l'Escola de Militants d'Aragó a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i entre el 14 i el 15 de febrer d'aquell any participà en el Congrés de Col·lectivitats celebrat a Casp, on fou un dels signataris dels estatuts de la Federació Aragonesa de Col·lectivitats (FAC) i de la moció final. L'abril de 1937 va fer un míting a Móra de Rubiols (Terol, Aragó, Espanya). A primers de juny de 1937, per encàrrec del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, es reuní a Montsó amb Adolfo Arnal Gracia, Félix Carrasquer Launed, Braulio Serrano Capuj i Evaristo Viñuales Larroy, per a dissenyar l'educació aragonesa, projecte que finalment no pogué realitzar-se. L'estiu de 1937 va ser nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional confederal celebrat a València (València, País Valencià). Arran de l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats anarquistes aragoneses, el 12 d'agost de 1937 va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), juntament amb altres companys (Joaquín Ascaso Budría, Manuel López i Miguel Vallejo Sebastián), per les tropes de la 11 Divisió d'Enrique Líster Forján i reclòs en una bodega de la Torre del Bosque, situada a nou quilòmetres de Casp. Després d'haver estat reelegit el setembre de 1937 al Ple de Casp, cap el maig de 1938, després de la caiguda del front d'Aragó, abandonà el seu càrrec de secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i va ser reemplaçat per Horacio Ferrer Escuert. Posteriorment fou comissari en diverses unitats militars fins a la caiguda de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on aconseguí embarcar-se cap a Mèxic amb sos germans Julio i Carmen i amb son nebot Adolfo Hernández. Al país asteca participà en cooperatives de fusta i de ceràmica, on abundaven els llibertaris. Francisco Muñoz Laviñeta va morir cap el 1942 a Mèxic.

***

El mestre Josep Xena Torrent (l'Hospitalet, ca. 1935). A la seva esquerra, el seu alumne Carlos Vidal, el qual de gran farà de xofer de Quico Sabaté i atemptarà contra el comissari Pedro Polo Borreguero a Barcelona

El mestre Josep Xena Torrent (l'Hospitalet, ca. 1935). A la seva esquerra, el seu alumne Carlos Vidal, el qual de gran farà de xofer de Quico Sabaté i atemptarà contra el comissari Pedro Polo Borreguero a Barcelona

- Josep Xena Torrent: El 19 de juliol de 1907 neix a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Xena Torrent. El fet que nasqués en una família humil treballadora i cenetista, no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s'establirà a Palafrugell, on s'afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Interessat per l'esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l'Escola Lliure d'Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període --en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l'endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l'assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d'implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d'Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l'Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l'Ajuntament de l'Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l'alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat --va ser el primer pres de la CNT-- a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l'expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari --del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d'altres--, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s'ajustà a l'ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d'ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l'Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l'aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela.

Josep Xena Torrent (1907-1988)

***

Antonio Liria Rodríguez

Antonio Liria Rodríguez

- Antonio Liria Rodríguez: El 19 de juliol de 1908 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Liria Rodríguez. Sos pares es deien Joaquín Liria Jiménez, jornaler, i Antonia Rodríguez Camacho. En 1920 vivia amb sos pares i germans a El Garrobo (Mazarrón, Múrcia, Espanya) i treballava de miner. Emigrà a Barcelona (Catalunya), treballà de peó i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora» al front d'Aragó i participà en la batalla de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Durant una temporada fou membre de les Patrulles de Control i de la Guàrdia Rural de la col·lectivitat agrícola del Prat Vermell. El 18 de març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Barcelona, però aconseguí passar a França. Va creure les promeses franquistes i decidí retornar a la Península; detingut a la frontera, va ser empresonat durant quatre mesos en un camp de concentració de Bilbao (Biscaia, País Basc), del qual pogué sortir avalat. L'agost de 1939 va ser detingut a Barcelona arran d'una delació i portat davant un consell de guerra que el condemnà el 17 de febrer de 1942 a 20 anys de reclusió temporal per «rebel·lió militar». Sortí en llibertat condicional el 8 de juny de 1943 amb residència obligada a València (País Valencià), però el 10 de juliol de 1944 va ser indultat i pogué retornar a Barcelona. En aquesta època estava casat amb dos infants i treballava de peó. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. Son germà major, Francisco Liria Rodríguez, també va ser un destacat militant anarcosindicalista.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[18/07] Resistència argentina - «Pensiero e Dinamite» - «La Ira» - «Solidaridad» - «Juventud Libre» - Aixecament militar - Friedlaender - Hérouard - Maymón - Sellenet - Ghillani - Baruta - Aracama - Rosquillas - Arcos - Tolck - Sabater - Bonat - Wintsch-Maleef - Mas Casas - López Calle - Valls - García Navarro

efemerides | 18 Juliol, 2019 05:03

[18/07] Resistència argentina - «Pensiero e Dinamite» - «La Ira» - «Solidaridad» - «Juventud Libre» - Aixecament militar - Friedlaender - Hérouard - Maymón - Sellenet - Ghillani - Baruta - Aracama - Rosquillas - Arcos - Tolck - Sabater - Bonat - Wintsch-Maleef - Mas Casas - López Calle - Valls - García Navarro

Anarcoefemèrides del 18 de juliol

Esdeveniments

Militants de la "Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos" treballant, però sempre amb les armes a mà

Militants de la "Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos" treballant, però sempre amb les armes a mà

- Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el «globus atmosfèric» i la llegenda «Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari --un obrer que s'havia independitzat-- convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara «vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment.

***

Capçalera del primer número de "Pensiero e Dinamite"

Capçalera del primer número de Pensiero e Dinamite

- Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números --el segon número és del 28 de juliol de 1891-- i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

***

Portada del primer número de "La Ira"

Portada del primer número de La Ira

- Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913.

***

Capçalera del primer número de "Solidaridad"

Capçalera del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 18 de juliol de 1931 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT. Semanario Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Asturias, León y Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo Blanco, José María Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino González Mallada. D'antuvi la redacció i l'administració estava instal·lada a la Casa del Poble de Gijón, però a partir d'agost es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem articles de Segundo Blanco, Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre d'altres. L'últim número conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara que sembla que perdurà fins al 1933.

***

Portada d'un número de "Juventud Libre" [CIRA-Lausana]

Portada d'un número de Juventud Libre [CIRA-Lausana]

- Surt Juventud Libre: El 18 de juliol de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Juventud Libre. Semanario juvenil anarquista. A partir del segon número, del 20 d'agost de 1936, portà el subtítol «Órgano de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias» i posteriorment amb diferents variants de subtítol i amb capçaleres diferents. Va estar dirigit per Luis Rubio i José Antonio Senderos, i administrat per Ezequiel Solier. Hi trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, J. Bernabé, Francisco Botey, Buitrago, José Consuegra, Gregorio Gallego, Gallo, García Pradas, Abraham Guillen, Félix del Hoyo, Leiva, Liarte, Olegario Lucea, Progreso Martínez, Cipriano Mera, Paquita Merchán, Morales Guzmán, Moreno, Valentín de Pedro, Duarte Romera, Luis Rubio, Eduardo Val i Vizcaíno, entre d'altres; i il·lustracions de Gallo, Moreno, Muñoz, Parrilla, Segura, etc. En sortiren 83 números, l'últim el 26 de març de 1939, coincidint amb el final de la guerra civil. Aquesta capçalera fou publicada en 1938 a València i a Barcelona per l'Organització Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), i en 1947 a París (França) per les Joventuts Llibertàries en l'exili.

***

L'"Heraldo de Madrid" del 18 de juliol de 1936

L'Heraldo de Madrid del 18 de juliol de 1936

- Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta sense èxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera: «A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!»

Anarcoefemèrides

Naixements

Benedict Friedlaender (ca. 1900)

Benedict Friedlaender (ca. 1900)

- Benedict Friedlaender: El 18 de juliol de 1866 neix a Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg, sexòleg, sociòleg, economista i anarquista Benedikt Friedländer, més conegut com Benedict Friedlaender. Nascut en una família jueva benestant de confessió evangèlica, era fill del professor d'economia política de Berlín Karl Jacob Friedländer –sa mare es deia Anna Maria Therese Nuglisch– i avi del metge i professor Nathan Friedländer, i un dels sos germans fou el vulcanòleg Gottfried Immanuel Friedländer. A la universitat estudià matemàtiques, física, botànica, fisiologia i economia i en 1888 es doctorà amb una tesi sobre zoologia. Abraçà els postulats del moviment naturista Fret Körper Kultur (FKK, Cultura per l'Alliberament del Cos) i publicà articles que defensaven el nudisme. Consagrat a la lluita per l'emancipació del «tercer sexe», dedicà el seu treball científic i el seu compromís personal a dignificar l'homosexualitat i sostingué econòmicament el Wissenschaftlich-humanitären Komitees (WhK, Comitè Científic i Humanitari), fundat el 15 de maig de 1897 per Magnus Hirschfeld, l'objectiu del qual era lluitar contra la criminalització de l'homosexualitat. En 1903, amb Adolf Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai, molt inspirada en la filosofia anarcoindividualista de Max Stirner i en la crítica radical de Friedrich Nietzsche, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà la revista anarquista Kampf (Lluita) i col·laborà en el periòdic Der Sozialist. En 1906 trencà amb el WhK i fundà la Sezession des Wissenschaftlich-humanitären Komitees (SWhK, Secessió del Comitè Científic i Humanitari), que més tard prengué el nom de Bund für Männliche Kultur (BMK, Aliança per la Cultura Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de l'Estat i de mantenir posicions gairebé misògines, es casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy W. Friedländer) i fins i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer. És autor de Beiträge zur Kenntniss des Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und Schicksale Eugen Dühring's (1892), Zusammen mit Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung? (1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii (1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen Dührings socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie, kritisch und vergleichend dargestellt (1901), Marxismus und Anarchismus (1901), Die Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein normaler Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen Gesellungsfreiheit. In naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine kausalhistorische Betrachtung (1906) i Die Liebe Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften. Mit einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre d'altres. Malalt, Benedict Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri d'Schöneberg de Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de Parkfriedhof Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu amic Bruno Wille va ser enterrat al seu costat.

Benedict Friedlaender (1866-1908)

***

Fotografia policíaca d'Henri Hérouard (6 de març de 1894)

Fotografia policíaca d'Henri Hérouard (6 de març de 1894)

- Henri Hérouard: El 18 de juliol de 1876 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Henri Hérouard, conegut com Bligny. Es guanyava la vida fent de serraller. Va ser identificat com a anarquista arran de les reunions llibertàries celebrades en 1893. En aquella època vivia, amb son germà Émile Hérouard, també fitxat, al domicili de son oncle André Bligny, al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil (Illa de França, França). Encausat per robatori, el 29 de maig de 1893 va ser condemnat a 13 mesos de presó i també sos companys Lecoq (18 mesos), Pfister (dos anys) i Bligny (50 francs de multa en rebel·lia), pena que va ser confirmada en l'apel·lació de juliol d'aquell any. En 1894 vivia al domicili del company Lepla, fabricant de tinta, al número 43 del carrer Écoles de Montreuil. El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb un desena de companys de París i de la regió parisenca. A començament de segle va ser inscrit en el registre d'anarquistes «desapareguts» i/o «nòmades». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat

Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat

- Antonia Maymón: El 18 de juliol de 1881 neix a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Nascuda en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica, maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera, Cultura y Acción, Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética, Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras, Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista, Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

***

Jules Sellenet ("Francis Boudoux")

Jules Sellenet (Francis Boudoux)

- Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles, és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la Columna Durruti. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 a Argenteuil (Illa de França, França).

***

Odoardo Ghillani

Odoardo Ghillani

- Odoardo Ghillani: El 18 de juliol de 1899 neix a Calestano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Odoardo Ghillani, conegut com Occhioni i Parma, i a França com Les Gros Yeux, i que va fer servir diversos pseudònims (Odoardo Gandolfi, Idolardo Gandolfi, Edouard Onillani, Jules Robert Ferry i Giovanni Casanova). Sos pares es deien Beniamino i Eugenia Ollari. Quan era infant emigrà amb sos pares a Suïssa i també a Alemanya. En 1918 retornà a Itàlia per a servir a l'exèrcit i lluità en infanteria als fronts durant l'últim any de la Gran Guerra. En 1921 va ser llicenciat i retornà a Calestano on s'afilià a la Lliga dels Jornalers local. Passà uns anys anant i venint per les ciutats del nord d'Itàlia, estant-se una temporada a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia), buscant feina i finalment decidí emigrar, passant clandestinament a Suïssa. En 1923 el trobem a París (França) i el 13 de febrer de 1924 se li va decretar l'expulsió per raons polítiques, ordre que no acomplí. El 2 d'agost de 1924 va ser detingut amb altres anarquistes italians arran d'un enfrontament amb un grup de feixistes de la mateixa nacionalitat a París. El 6 de setembre de 1924 va ser condemnat a dos mesos de presó per infracció al decret d'expulsió. El 15 de gener 1926 va ser novament detingut pel mateix delicte i condemnat a dos meso de presó. Un cop lliure, decidí restar a París sota el nom fals d'Odoardo Gandolfi i treballà com a pintor en la construcció. En aquesta època viatjà a Bèlgica. En 1928 va ser novament detingut pel mateix motiu i condemnat el 31 de desembre a quatre mesos de presó. Posteriorment es traslladà a Barcelona (Catalunya), on participà en el moviment que donaria lloc a la II República espanyola i formà part del grup anarquista «Germinal» (Laciotto Bini, Vincenzo Capuana, Virgilio Gozzoli, etc.). El seu domicili esdevingué lloc de trobada d'antifeixistes i d'anarquistes que s'acostaven a la Península. Fou acusat per la policia espanyola d'haver participat en un atemptat al pavelló italià de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i detingut per haver assistit a un congrés anarquista. Un cop alliberat restà a Barcelona, on finalment va ser novament detingut per les seves opinions polítiques i com a còmplice del presumpte intent de fugida de dos anarquistes italians (Burlando i Baffoni). En 1932 se li va decretar l'expulsió del país. Quan l'esclat de la Guerra Civil, retornà clandestinament a la Península amb el suport dels companys i lluità al front d'Aragó enquadrat en la «Columna Ascaso». Però la seva estada va ser curta, ja que sospites sobre la seva lleialtat el van obligar a retornar a França. D'antuvi s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després en diverses ciutats d'Aquitània, sota el nom fals de Giovanni Casanova. Posteriorment s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on romangué fins el 1938. El gener de 1937, va ser definit per Fausto Nitti, secretari de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), en un nota publicada en Nuovo Avanti!, com a «indigne de pertànyer a l'organització antifeixista». En aquesta època també va fer curtes estades a Bèlgica. L'estiu de 1939 demanà permís per poder partir cap a Mèxic, però no obtingué l'autorització del Ministeri de l'Interior francès. Quan esclatà la II Guerra Mundial i Itàlia passà a ser l'enemic, va ser posat sota vigilància a Mende (Llenguadoc, Occitània) i després va ser reclòs al camp de concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitania). Posteriorment traslladat al camp de concentració de Vernet, on va romandre fins a la seva repatriació el maig de 1941. Detingut per la policia feixista de fronteres a Menton (Provença, Occitània; aleshores ocupada per Itàlia), va ser jutjat per propaganda antifeixista i per haver lluitat en la Guerra Civil espanyola i se li va assignar confinament durant cinc anys a l'illa de Ventotene. El setembre de 1943 va ser alliberat i retornà a Calestano on, després d'haver servit d'intèrpret a un comandant alemany, segons ell amb l'avinença de la Resistència, va ser novament detingut el 13 d'octubre de 1943 i reclòs a la presó de Parma. El desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració d'Scipione di Salsomaggiore (Bore, Emília-Romanya, Itàlia). El juliol de 1944 els nazis el volien enviar com a treballador a Alemanya, però la seva salut malmenada va fer que restés al camp. L'octubre de 1945 va ser alliberat per les tropes partisanes. Sembla que retornà a Calestano i que col·laborà amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Odoardo Ghillani va morir el 28 d'octubre de 1980 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia).

Odoardo Ghillani (1899-1980)

***

Mateu Baruta Vilà, amb corbata, al costat de Frederica Montseny en un míting al parc Güell de Barcelona durant la tardor de 1936

Mateu Baruta Vilà, amb corbata, al costat de Frederica Montseny en un míting al parc Güell de Barcelona durant la tardor de 1936

- Mateu Baruta Vilà: El 18 de juliol de 1901 neix a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Mateu Baruta Vilà. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil fou secretari nacional del Consell General de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Espanya, secretari (subsecretari de Sanitat Pública i de l'Assistència Social) de Frederica Montseny Mañé durant el seu període al Ministeri de Sanitat i viatjà sovint a França a la recerca de queviures. Durant els «Fet de Maig» de 1937 va resultar ferit en un tiroteig a la Diagonal de Barcelona (Catalunya) dirigit contra el cotxe institucional on viatjava juntament amb la ministra Montseny i el secretari general de la CNT Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), que resultaren il·lesos. El setembre de 1937 presentà, amb Lucía Sánchez Saornil, l'organització «Mujeres Libres» a Múrcia. L'agost de 1938 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on presentà un informe de la marxa de SIA. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, com a director de l'Oficina Central d'Evacuació i Assistència a Refugiats d'Espanya (OCEARE), s'encarregà de l'evacuació de nombrosos militants llibertaris, entre ells Pepita Carpena, cap a França –en realitzà un informe d'aquesta operació que va ser publicat en la revista Documentos Históricos de España que es publicà el maig de 1939. A Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) continuà amb el seu càrrec de SIA. Posteriorment, durant molts anys, visqué a Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya Christine Kon-Rabe, anarquista d'origen jueu polonès. Assegurà les relacions amb el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1940 residí clandestinament un temps a París (França). En 1941 participà en els intents de reconstrucció de la CNT clandestina a Marsella. Montà un petit taller de filatures, gràcies a un invent que permetia la fabricació i reparació de les agulles de tricotar metàl·liques que aleshores eren introbables, on donà feina una desena d'obrers. Detingut el 10 de novembre de 1941, el dia que nasqué son primer fill, va ser reclòs a Tolosa (Llenguadoc, Occitània); jutjat, amb Germinal Esgleas, el juliol de 1942 per un tribunal militar tolosà, va ser condemnat per «atemptat contra la seguretat de l'Estat» a un any de presó. El setembre de 1942 va ser trasllada a la presó de Moissac (Llenguadoc, Occitània). Alliberat el novembre de 1942, va ser internat al camp de concentració de Vernet fins l'agost de 1943, que va ser obligat a formar part de l'organització alemanya «Todt» per a treballar com a infermer al camp de Canejan (Aquitània, Occitània). Amb l'ajuda d'un company espanyol, a començaments de 1944 aconseguí arribar a Marsella, on pogué retrobar sa companya. Continuà militant en la CNT en l'exili i el setembre de 1946, en una assemblea celebrada a Marsella, va ser nomenat membre del Comitè Departamental de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). És autor de l'informe inèdit Pequeña historia de la constitución de SIA y su desarrollo actual y su desarollo futuro. Mateu Baruta Vilà va morir el juny de 1980 a Marsella (Provença, Occitània) després de patir una llarga malaltia.

***

Els germans Aracama Zabaleta. D'esquerra a dreta: Federico, Celestino i Hilario

Els germans Aracama Zabaleta. D'esquerra a dreta: Federico, Celestino i Hilario

- Federico Aracama Zabaleta: El 18 de juliol de 1904 neix a Zalduondo (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Federico Aracama Zabaleta. Llaurador de professió, era membre d'una família nombrosa de sis germans, molts dels quals també foren militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1931 va ser nomenat regidor de Zalduondo. L'agost de 1936, com sos germans Hilario i Celestino, aconseguí fugir del seu poble natal quan els requetès, dirigits pel capellà local, vingueren a detenir-lo; sos altres germans José Ángel i Marcos van ser detinguts i sos pares i sa companya Nieves van ser maltractats. A través de la serra d'Urbia arribà a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on s'enrolà en les milícies i lluità al front de Guipúscoa. S'integrà, amb son germà Hilario, a Bilbao (Biscaia, País Basc), en el Batalló «Sacco i  Vanzetti», on obtingué el grau de tinent, participant en els combats al front Nord, especialment a la zona Legutio-Cestafe-Ubide, on son germà Hilario va ser ferit, i a la zona de Guernica (Biscaia, País Basc), durant la primavera de 1937, on ell va ser ferit a Ajuria (Biscaia, País Basc) i evacuat a Sondica (Biscaia, País Basc) i posteriorment a les poblacions asturianes de Santander i Gijón. Quan la caiguda del front Nord, el 24 d'octubre de 1937 va caure presoner arran d'una temptativa d'evacuació marítima a bord del vaixell carboner Montseny. Després d'una llarga odissea per camps de concentració i presons (Ferrol, la Corunya, Muros de Amido, Santoña, Bilbao i Vitòria), l'agost de 1939 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que va ser commutada l'endemà per la de 20 anys de presó, reduïda el desembre de 1939 a la de sis anys. Cap el 1942 aconseguí la llibertat i retornà a Zalduondo, on patí les represàlies, vexacions i maltractaments habituals destinats als antifranquistes. Posteriorment es traslladà a Burgos (Castella, Espanya), on fou vocal de la junta directiva del «Círculo de la Amistad». Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977, participà en la reconstrucció de la CNT de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). En 1995 publicà el llibret Memorias de un campesino alavés de su pueblo en la guerra y en las cárceles. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Alfons Rosquillas Magriñà apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de maig de 1963

Necrològica d'Alfons Rosquillas Magriñà apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1963

- Alfons Rosquillas Magriñà: El 18 de juliol de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Alfons Rosquillas Magriñà –el segon llinatge també citat catalanitzat com Magrinyà. Sos pares es deien Jaume Rosquillas i Antònia Magriñà. Germà de Jaume i d'Antoni, també militants anarcosindicalistes, milità des de l'adolescència en el moviment llibertari de Mataró (Maresme, Catalunya). El 16 de juny de 1993 va fer la conferència «Ficción y Realidad» a l'Ateneu de Divulgació Social de Mataró. Durant la guerra civil fou capità de milícies i va ser ferit en dues ocasions al front. També a la rereguarda ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sent-Jian-de-Môrièna i treballà a la foneria d'alumini Pechiney, feina en la qual emmalaltí de silicosi que el va portar a la mort. Alfons Rosquillas Magriñà va morir el 17 de març de 1963 al seu domicili de Les Clappeys de Sent-Jian-de-Môrièna (Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat civilment. Deixà companya (Jacinta Crespo) i tres fills (Libertad, Enrique i Aurora).

***

Federico Arcos

Federico Arcos

- Federico Arcos: El 18 de juliol de 1920 –oficialment el 22 de juliol– neix al barri del Clot de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Federico Arcos Martínez, conegut com Fede. Fou el menor de cinc germans d'una família obrera anarquista emigrada d'Ucles (Conca, Castella, Espanya) a Catalunya; sos pares es deien Santos Arcos Sánchez, pagès analfabet, i Manuela Martínez Moreno. Després d'estudiar a l'Acadèmia Enciclopèdica, va entrar a fer feina als 13 anys com a aprenent d'ebenisteria i a l'any següent com a aprenent de mecànic en una fàbrica de productes químics. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a l'Ateneu Eclèctic del Clot, i per les nits feia classes a l'Escola d'Arts i Oficis. A partir de 1936 milità en les Joventuts Llibertàries del Clot i a l'Ateneu Llibertari d'aquest barri barceloní. Molt amic de Liberto Sarrau Royes, Diego Camacho Escámez (Abel Paz), José Bajé i Germinal Gràcia Ibars (Víctor García), amb aquests fundà el grup anarquista «Quijotes del Ideal» i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, El Quijote, que només publicà tres números, ja que fou censurat per les seves crítiques a la participació governamental confederal. En aquesta època també col·laborà en Ruta, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A finals de 1937, per recomanacions de la CNT, passà de la fàbrica a treballar en una destil·leria amb la finalitat d'enfortir les idees anarquistes entre els seus treballadors. L'abril de 1938 es presentà voluntari en un batalló confederal antigàs i després va ser cridat a files i enquadrat en la 24 Divisió com a instructor i milicià de Cultura, ensenyant els companys a llegir i a escriure, als Pirineus, front d'Aragó i Baix Ebre (Mequinensa, Tortosa, etc.), i gairebé hi queda amb l'enfonsament del front. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França, on patí els camps de concentració (Barcarès, Argelers i Setfonts). El novembre de 1939 en va sortir per treballar en una fàbrica d'avions de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on romangué fins al juny de 1940, quan la derrota francesa enfront dels alemanys, havent de tornar al camp d'Argelers. En 1941 pogué fugir-ne i es posà a fer feina d'ajustador i de torner en una fàbrica de turbines a Tolosa de Llenguadoc. Sempre amb el perill de ser enviat a Alemanya, decidí retornar a la Península. En arribar va ser tancat durant 20 dies al penal de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i després empresonat a Barcelona. Immediatament després va ser enviat a fer el servei militar al Marroc, on romangué gairebé dos anys fins al 1945 a la zona de Ceuta. Un cop llicenciat s'establí a Barcelona, on s'afilià a les clandestines CNT i Joventuts Llibertàries, del les quals va ser nomenat membre del Comitè Local. Afiliat al Sindicat del Metall, participà en l'edició del seu òrgan d'expressió clandestí Martillo. En 1948, arran de la mort d'un dels seus grans amics, l'activista anarquista Raúl Carballeira Lacunza, passà a França amb altres companys i l'any següent entrà a formar part dels grups guerrillers de muntanya, amb els germans Sabaté Llopart, Marcel·lí Massana Vancell, Josep Massip, José Pérez Pedrero i altres. Després va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la FIJL a Tolosa de Llenguadoc, amb Marcelino Boticario Sierra, Ricardo Mejías Peña i Juan Pintado Villanueva, i en 1950 secretari d'aqueta organització. En 1952 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Windsor (Ontàrio, Canadà), on treballà com a metal·lúrgic fent matrius a la Ford Motor Company d'automòbils d'aquesta ciutat. Malalt de tuberculosi en un ronyó, hagué de romandre 13 mesos hospitalitzat a l'Essex County Sanitarium. En 1958 adquirí la nacionalitat canadenca i en 1959 sa companya, la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent (Pura Arcos), i sa filla pogueren sortir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell. Al Canadà destacà en el moviment sindical, entaulà polèmiques amb els marxistes, s'integrà en el grup «Libertad» de Detroit-Windsor (José López, Casiano Edo, etc.), col·laborà en el butlletí La Escuela Moderna publicat per Félix Álvarez Ferreras a Calgary (Alberta, Canadà) i mantingué estretes relacions amb molts anarquistes, especialment amb Attilio Bortolotti i Carlos Cortez. També participà en les activitats de grups anarquistes nord-americans, com ara «Black& Red» i «Fith Estate». En 1986 es jubilà de la seva feina a la Ford. A partir de 1992 entrà com a voluntari a la clínica de Windsor de l'Occupacional Health Clinics for Ontario Workers Inc. i també fou voluntari en la Windsor Occupational Health Information Service, participant en multitud de projectes, sobretot amb treballadors immigrants de l'àrea de Leamington (Essex County, Ontàrio, Canadà). Amb el pas del temps arreplegà una important biblioteca i arxiu de temes anarquistes, que conservà els arxius d'Emma Goldman i del seu amic Bortolotti. Una part del seu arxiu va ser dipositat al Fons Labadie de la Universitat de Michigan (EUA). El juny de 2010 va fer una donació de 10.000 documents referents al moviment llibertari a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Ideas-Orto, Ráfagas, Siembra, Tierra y Libertad, etc. És autor de León Nicolayevich Tolstoi (1972) i Momentos. Compendio poético (1976). Després de patir un atac de cor i restar ingressat unes setmanes a l'hospital, Federico Arcos va morir el 26 de maig de 2015 a Windsor (Ontàrio, Canadà).

Federico Arcos (1920-2015)

Pura Arcos (1919-1995)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[17/07] Aixecament militar - De Ligt - Malbos - Bonat - Aristegui - Scarselli - Recasens - Manetti - «Pep Fusteret» - Esteban - Maggi - Mélinand - Durou - Manfredonia - Cafiero - Prat - Nuño - Bel - Desplanques - Sobrepere - Salas - Tineo - Pedret - Samitier - Martínez - Escrig - García Ortega

efemerides | 17 Juliol, 2019 05:00

[17/07] Aixecament militar - De Ligt - Malbos - Bonat - Aristegui - Scarselli - Recasens - Manetti - «Pep Fusteret» - Esteban - Maggi - Mélinand - Durou - Manfredonia - Cafiero - Prat - Nuño - Bel - Desplanques - Sobrepere - Salas - Tineo - Pedret - Samitier - Martínez - Escrig - García Ortega

Anarcoefemèrides del 17 de juliol

Esdeveniments

Franco amb els seus oficials a Tenerife a començaments de juliol de 1936. En aquest dinar s'enllestiren els detalls de l'aixecament militar

Franco amb els seus oficials a Tenerife a començaments de juliol de 1936. En aquest dinar s'enllestiren els detalls de l'aixecament militar

- Aixecament militar contra la II República espanyola: El 17 de juliol de 1936 un grup de conspiradors civils i militars, reunits a l'edifici de la Comissió de Límits de Melilla (Protectorat del Marroc), es descobert per la policia. Un escamot de legionaris acudeix en ajuda dels primers i els policies deposen les armes. La Legió i els regulars assalten la Casa del Poble de Melilla i acaben a trets amb els sindicalistes que hi havia. El tinent coronel Juan Seguí pren el comandament i fa detenir el comandant general, tot declarant l'Estat de guerra. Així, l'aixecament militar s'ha d'avançar vint-i-quatre hores. Li segueixen la resta de places i tot el Protectorat del Marroc. El govern republicà, dubtant si és un pronunciament o no, pren mesures insuficients. Franco obté permís del general Cruz Boullosa, subsecretari de la Guerra, per deixar Tenerife amb l'excusa  d'assistir a l'enterrament del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas, que havia mort el dia abans d'un tret accidental, segons la versió oficial A Barcelona, els anarcosindicalistes de la CNT confisquen 200 fusells que van trobar a les bodegues de dos vaixells de la Companyia Naviliera Transatlàntica ancorats al port i les distribueixen immediatament als militants dels sindicats de Transports i de la Metal·lúrgia.

Anarcoefemèrides

Naixements

Bartholomeus de Ligt

Bartholomeus de Ligt

- Bartholomeus de Ligt: El 17 de juliol de 1883 neix a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors --juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres--, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a Nantes (Bretanya).

***

Notícia de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el periòdic de Nimes "La Provence Ouvrière et Paysanne" del 13 d'octubre de 1928

Notícia de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el periòdic de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne del 13 d'octubre de 1928

- Joanin Malbos: El 17 de juliol de 1887 neix a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) el comunista i després anarquista Joanin Malbos. Es guanyava la vida com a obrer agrícola. En 1919 era membre del Comitè Departamental del Gard (Llenguadoc, Occitània) de la III Internacional i l'any següent es casà. Durant la dècada dels vint mantingué una estreta relació amb el deportat llibertari Paul Roussenq i lluità força pel seu alliberament.  En 1932 fou un dels principals animadors de la cèl·lula comunista de Sant Geli, el secretari de la qual fou Alexandre Renon. L'octubre de 1936, durant una reunió pública, anuncià la seva sortida del Partit Comunista (PC) de Franca per «reprendre la lluita sota la bandera del comunisme llibertari». El 22 de gener de 1937 presidí al cinema Femina una reunió pública sobre la situació de la Revolució espanyola i en la qual van participar quatre-centes persones i on prengueren la paraula Jules Chazoff i David Sabatier. Durant la primavera de 1937, segons la policia, intentà crear un grup anarquista a Sant Geli. En 1944 es va tornar a casar. Joanin Malbos va morir el 7 de juliol de 1959 a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània).

***

José Bonat Ortega

José Bonat Ortega

- José Bonat Ortega: El 17 de juliol de 1890 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat Ortega --citat a vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet, Bonal, etc.). Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega Gómez. Fuster i tallista de professió, treballà, amb el també anarquista i amic inseparable Vicente Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa amb Concepció Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La Rubia), Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de la Junta de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la Casa del Poble confederal. Exercí de corresponsal i de distribuïdor de la premsa llibertària (El Libertario, La Revista Blanca, Páginas Libres) a Cadis. Entre 1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión i entre 1920 i 1921 de Bandera Libre, i col·laborà en diverses publicacions periòdiques llibertàries (CNT, El Luchador, Noticiario Gaditano, Páginas Libres, El Pueblo, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc.). En 1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un grup terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a la presó. Entre 1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que editava una revista del mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José Lucero i Clemente Galé Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal; aquest mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va ser detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre de les «Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les Subsistències» (Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va ser nomenat president. Durant els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en una parada del Mercat i participà activament en els comitès pro-presos. El 18 de juliol de 1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament militar facciós, José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan anava pel carrer Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la seva mort va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer assassinat de la Guerra Civil a Cadis.

José Bonat Ortega (1890-1936)

***

José María Aristegui Laspiur

José María Aristegui Laspiur

- José María Aristegui Laspiur: El 17 de juliol de 1897 neix a Mendata (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista José María Aristegui Laspiur. Sos pares es deien Claudio Aristegui Olavarrieta i María Laspiur Gorrochategui. Des de molt jove milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. L'octubre de 1927, amb altres companys (Asensio Larrea, Pedro del Olmo i Esteban Sebastián), va escriure a La Revista Blanca i en 1928 envià diners a la col·lecta pro presos organitzada per la citada publicació. Sembla que entre 1927 i 1931 va estar exiliat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Bilbao, on continuà militant. Va ser amic d'Isaac Puente Amestoy. El juny de 1934, com a membre del Comitè Regional del Nord de la CNT, representà aquest en el Ple Nacional de Regionals. Quan la guerra civil, entre 1936 i 1937, fou comandant intendent del Batalló «Isaac Puente». En 1938 formà part del grup «Los Conscientes», de Barcelona (Catalunya), adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i el setembre d'aquest any el deixà per a sumar-se a l'Agrupació Anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar-se a bord del Mexique cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 27 de juliol de 1939 amb sa companya Manuela Sebastián Corral i son fill Helios Aristegui Sebastián. En 1942 fou vocal del primer Comitè de la Delegació General de CNT de Mèxic. El 14 de desembre de 1943, amb Jesús Escauriaza Zabala, signà, en nom de la CNT basca, el manifest contra la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament) i la monarquia. En 1946, des de Mèxic, va fer costat la CNT de l'interior i els grups de la tendència «col·laboracionista». En 1947 de bell nou fou membre de l'Agrupació de la CNT. En 1956 formà part de la Delegació General de la CNT d'Espanya en Mèxic i en 1958 apareix en una llista de subscripció pro presos confederals d'Espanya. En 1960 va ser nomenat secretari de la CNT reunificada de Mèxic. José María Aristegui Laspiur va morir en 1974 a Mèxic i sa companya, devota religiosa, l'enterrà, sense cap respecte, catòlicament. La coneguda periodista mexicana María del Carmen Aristegui Flores (Carmen Aristegui) és néta seva.

José María Aristegui Laspiur (1897-1974)

***

Ida Scarselli

Ida Scarselli

- Ida Scarselli: El 17 de juliol de 1897 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ines Leda) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, Ida Scarselli hagué de fugir i amagar-se. Mentre era buscada per la policia, en una reunió a casa d'Errico Malatesta a Roma (Itàlia), on s'havia refugiat ja que aquest era amic personal de la família, conegué l'anarquista Giacomo Bottino, que esdevingué son company. Finalment va ser detinguda amb alguns de sos germans i empresonada preventivament un any. En el judici que se celebrà en 1925 sobre els fets de 1921, va ser absolta per manca de proves i, amb Bottino, es traslladà a Roma. A començament de 1927 va ser empresonada novament per haver recaptat fons a favor del presos polítics i el 23 de juliol d'aquell any va ser condemnada per un Tribunal Especial –la primera dona a Itàlia–, juntament amb Giacomo Bottino, Giulio Montanari i Elisa Veracini, a dos anys i sis mesos de presó, a tres anys de vigilància i a la prohibició d'exercir càrrecs públics. A la presó es casà amb Bottino i crià sa filla Scintilla, que havia nascut feia poc; amb Botino tindrà encara dos fills més, Germinal i Spartaco. En aquesta època, a través de comunistes francesos, va estar en contacte amb sos germans Tito i Oscar, refugiats a l'URSS. L'estiu de 1929, amb la pena completament purgada, la Prefectura de Policia de Roma proposà la seva deportació i el 30 de setembre de 1929, considerada com «extremadament perillosa per a l'ordre nacional», se li va assignar confinament per a cinc anys i va ser enviada a l'illa de Lipari. Presentà un recurs contra aquesta mesura, però va ser rebutjat. El 2 d'agost de 1930 va ser traslladada a l'illa de Ponça, on va romandre fins el març de 1932, quan va ser alliberada. Marxà cap a Paola (Calàbria, Itàlia), on es reuní amb son company Bottino. Inscrita com a antifeixista a detenir en determinades circumstàncies i en llibertat vigilada durant tres anys, en 1934 va ser considerada com a «adversària irreductible» pel règim feixista i en 1937 estrictament vigilada, perquè «conserva immutables els seus principis anarquistes». En 1938 els informes policíacs continuaven en la línia anterior i el 27 de març de 1939 va ser detinguda mentre Benito Mussolini visitava la província de Cosenza. Tres anys més tard encara era estretament vigilada. Durant els actes del Primer de Maig de 1946, amb son company i son fill Germinal, portà la bandera roja i negra en la manifestació. El 19 de gener de 1947 partí de Nàpols (Campània, Itàlia) amb sa família cap al Brasil, on arribaren el 17 de febrer i s'establiren a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). El 14 de setembre de 1970, arran d'una baralla amb un veí, aquest assassinà d'un tret Giacomo Bottino. En 1973 retornà a Itàlia i s'instal·là un temps a casa de sa germana Ines a Roma, on demanà a l'Estat italià una assignació per la mort de son marit que finalment aconseguí en 1975. Ida Scarselli va morir el 22 d'octubre de 1989 a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 Angelo Pagliaro publicà la biografia La famiglia Scarselli. Volti, idee, storie e documenti di una famiglia anarchica temuta da tre dittature.

Ida Scarselli (1897-1989)

***

Ramon Recasens Marsal

Ramon Recasens Marsal

- Ramon Recasens Marsal: El 17 de juliol de 1903 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Manuel Recasens Marsal. Sos pares es deien Ramon Recasens Rovira i Emília Marsal Vidal. En els anys trenta milità activament en el Comitè Local de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels responsables del Sindicat Tèxtil d'aquesta organització. Quan l'aixecament feixista de 1936, el novembre d'aquell any ajudà a la formació de la «Centúria Floreal» de les Joventuts Llibertàries i lluità enrolat en la «Columna Durruti» als fronts de Madrid i, a partir de gener de 1937, d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs en diversos camps de concentració i, sembla, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ocupació alemanya s'integrà en la resistència. Apressat pels nazis, va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) –altres fonts citen que, després de passar per diversos camps de concentració francesos i alemanys, acabà al de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya)–, on va romandre cinc anys fins a l'alliberament del camp per les tropes aliades el maig de 1945. Del camp de concentració sortí amb una lesió cardíaca. Durant la dècada dels quaranta visqué a Andorra en estret contacte amb la CNT clandestina. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramon Recasens Marsal va morir el 22 de maig –altres fonts citen el 20 de juliol– de 1974.

***

Gino Manetti

Gino Manetti

- Gino Manetti: El 17 de juliol de 1898 neix a Impruneta (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el 8 o el 10 de juliol de 1898 a Galluzzo (Florència, Toscana, Itàlia)– l'anarquista il·legalista Luigi Manetti, més conegut com Gino Manetti, que va fer servir el pseudònim d'Antonio Padovani. Sos pares es deien Raffaello Manetti i Marianna Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar a les línies italianes després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou considerat per la policia com a «irreductible i extremadament perillós» per les seves accions «criminals», les seves competències propagandístiques anarquistes i la influència que aconseguí a la seva zona. Després de la «Marxa sobre Roma» es va veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa companya i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània), però uns mesos després hagueren de separar-se, ell a París (França) i sa família hagué de retornar a Itàlia, on no en pogué sortir malgrat els esforços seus durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de pintor en la construcció i freqüentà el cercle anarquista il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un mes de presó per possessió d'«arma prohibida».  El desembre de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la banda de Pollastro. Després d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas Ciapellioni, Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser alliberat i immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres companys a Marsella sota el nom d'Antonio Padovani, va ser identificat pels serveis d'intel·ligència del consolat feixista italià i denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de 1931 va ser detingut per robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou un continu sortir d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i viceversa, sota l'acusació de furt o per violació del decret d'expulsió. El 23 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els anarquistes Dario Fabiani i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10 anys de domicili obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de Bèlgica, va ser alliberat de la presó on romania i, donada la situació, demanà la repatriació. A Itàlia va ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a Florència, el juliol de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres subversius. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la instauració de la República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats, ell va romandre tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori i dos subversius sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando Gualtieri i Orlando Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses ocasions per delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica) eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi, comandant del districte militar de Florència, i com a represàlia els feixistes demanaren ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis, però el comandant alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó florentina de Le Murate per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys (Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando Storai), fou afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a l'escamot d'execució com a signe de traïció a la pàtria. L'octubre de 1944 un dels primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència es batejà amb el seu nom.

Gino Manetti (1898-1943)

***

Retrat al pastel de Josep Muntaner Cerdà realitzat per Guillem Gayà, quan ambdós estaven tancats a la presó provincial de Palma (1940)

Retrat al pastel de Josep Muntaner Cerdà realitzat per Guillem Gayà, quan ambdós estaven tancats a la presó provincial de Palma (1940)

- Josep Muntaner Cerdà: El 17 de juliol de 1913 neix a l'Hostal de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i Cerdà, conegut com Fusteret. Sos pares es deien Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de Pollença. Va poder anar a l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va veure influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor Hugo, Gabriel Miró o Anatole France. En 1927 sa família es traslladà a Pollença. Barber de professió, amb la proclamació de la II República milità en la Joventut Republicana. Amb altres companys, creà al Centre Republicà de Pollença un grup d'afinitat anarquista, on rebien diferents publicacions llibertàries i feien tertúlies. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la visita que Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus companys una conferència d'aquesta a Pollença. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la inútil defensa que els republicans i els carrabiners pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb dinamita, escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer front els escamots falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la resistència s'enfonsà, amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i s'amagaren a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona (Pollença, Campanet, cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense saber ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el desembarcament republicà esperat no es produïa. Decidiren separar-se i Bonjesús, gràcies a la complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el cercle feixista i arribar a Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser detingut el 3 d'agost de 1936 per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa Pobla. Va ser tancat durant 38 dies al vaixell-presó «Jaime I» al port de Palma i després a la «Prisión Estaciones de Palma», més coneguda com Can Mir, on conegué, entre altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el cita en les seves Memòries a les presons de la guerra civil a Mallorca. A la presó, a més de ser testimoni de les constants saques o tretes, s'assabentà que Bonjesús havia estat detingut quan intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a Mallorca. A Can Mir gosà recitar poesies en català als presos allà tancats. Va ser jutjat per un tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota l'acusació de resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel Godet Llopis i d'«anarquista perillós capaç de cometre qualsevol atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó, aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment, va ser commutada a sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat provisional de la presó. De tornada a Pollença, abandonà l'activitat política i bastí un comerç a l'engròs de productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de 1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no militar, portava els dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que s'havien recaptat al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi, però rebutjà l'oferta. Va escriure poesia, que publicà en set volums --Gotes de mel (1980), Fulls i flors (1981), El temps i la saba (1983), Rost avall (1986), Des del ribàs (1990), Fulles de tardor (1995) i Gaudint dels 90 anys (2003)--, i un llibre de memòries No eren verdes ni blaves les muntanyes. Petita història, que sortiren per capítols en la revista L'Espira i posteriorment editat en llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys participà en diversos actes de recuperació de la Memòria Històrica que es van fer a l'illa i en 2008 el seu testimoni va ser recollit per a la sèrie documental televisiva Memòria i oblit d'una guerra. Josep Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca, Illes Balears) i fou enterrat tres dies després.

Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)

***

Necrològica de Marina Esteban Villalba apareguda en la revista parisenca "Confrontación" de gener-febrer de 1980

Necrològica de Marina Esteban Villalba apareguda en la revista parisenca Confrontación de gener-febrer de 1980

- Marina Esteban Villalba: El 17 de juliol de 1915 neix a El Carpio de Tajo (Toledo, Castella, España) l'anarcofeminista i anarcosindicalista Marina Esteban. Sos pares es deien Matías Esteban i Modesta Villalba. Sota el franquisme fou membre de la clandestina l'Agrupació «Mujeres Libres» de Madrid (Espanya) i participà en diversos Comitès Nacionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com ara els encapçalats per César Broto Villegas entre juliol i octubre de 1945 i per Ángel Morales Vázquez entre novembre de 1945 i març de 1946. Quan la caiguda del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Manuel Villar Mingo el novembre de 1947, va ser detinguda i restà empresonada 90 dies al calabós. En 1953 passà a França, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Montluçon. Posteriorment formà part dels grups confederals reagrupat al voltant del periòdic Frente Libertario. Son company fou el militant confederal Laureano Baños Rivera (Gonzalo). Marina Esteban Villalba va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Occitània).

***

Eugenio Maggi

Eugenio Maggi

- Eugenio Maggi: El 17 de juliol de 1919 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Eugenio Maggi, conegut com Tebba. Fou el quart fill de sis germans i sos pares es deien Ettore Maggi i Giuseppina Cosmelli. Son pare Ettore, després d'haver estat acomiadat en 1926 de la seva feina d'obrer especialitzat a les drassanes navals de Riva Trigoso per la seva negativa a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF), obrí un taller al barri genovès de Coronata, que sistemàticament va ser assaltat i cremat pels escamots feixistes, a més de patir agressions físiques i detencions. En 1929 sa família es traslladà a la barriada de Sestri Ponente –coneguda com «Sestri la Rossa» (Sestri la Roja)–, on Eugenio començà a treballar amb 14 anys en una factoria de torrefacció cafetera; més tard esdevingué operari a la fàbrica d'automòbils i de carrosseria ferroviària «San Giorgio» a Sestri Ponente. Després de conèixer l'anarquista Antonio Dettori, el seu sentiment antifeixista es decantà pel pensament llibertari i començà a participar en les activitats de la clandestina Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la «Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es començà a recuperar a Sestri Ponente les armes abandonades pels soldats en retirada i a partir de l'11 de setembre es desencadenà el primer acte de resistència armada contra les tropes alemanyes, en el qual participà, juntament amb els seus amics Vittorio Zecca i Giacomo Pittaluga. Després s'uní a un grup d'acció de la Brigada «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Malatesta», organitzada per Antonio Dettori de l'FCL. Els seus companys entraren en altres grups, Vittorio Zecca en la Brigada Autònoma «Langhe» i Giacomo Pittaluga en una brigada de la Divisió Garibaldina «Coduri», que actuà al Tigullio genovès. El 24 de juliol de 1944 Maggi va ser detingut a la Piazza Baracca, juntament amb Francesco Fusaro, Gino Fioresi i Gino Rossi, per mor de la delació d'una espia infiltrada en la Brigada «Malatesta». Traslladat a la Direcció de Policia de Gènova, va ser interrogat pel tristament famós comissari Giusto Veneziani, cap de la Secció Política de la policia genovesa. L'agost de 1944 va ser traslladat a la presó milanesa de San Vittore, on presencià diversos afusellaments de companys, i el mes següent va ser enviat al camp de concentració de Bolzano, on va ser lliurat a les Walffen-SS alemanyes per les autoritats feixistes de la República Social Italiana de Salò. El 7 de setembre de 1944 arribà al lager de Flossemburg i l'octubre d'aquell any va ser enviat al camp de treball de Kottern, depenent del camp de concentració de Dachau, on va ser registrat sota la matrícula 116335 i destinat a treballs forçats a l'establiment on es construïa el coet balístic V2. El 10 d'abril de 1945 va ser traslladat al camp principal de Dachau. Tingué sort i pogué aguantar, encara que en forma d'esquelet vivent, fins l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes el 29 d'abril de 1945. Després de romandre gairebé un mes en un hospital de la Creu Roja Internacional recuperant-se, el maig de 1945 retornà a Itàlia. A Gènova s'integrà en la Brigada Garibaldina «Alpron», com a comissari de destacament. Durant la postguerra treballà com a obrer en una fàbrica genovesa i fins i tot marxà fora de Ligúria i d'Itàlia per fer feina, passant períodes a França, a Trieste, a Siracusa o a Càller, ciutat de Sardenya on romangué més de 10 anys, i sempre participant en les lluites polítiques i sindicals d'aleshores. També va prendre part en la revolta de Gènova del 14 de juliol de 1948 i en el motí antifeixista genovès del 30 de juny de 1960. Eugenio Maggi va morir el 5 de desembre de 2003 a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia).

Eugenio Maggi (1919-2003)

***

Gérard Mélinand (1971)

Gérard Mélinand (1971)

- Gérard Mélinand: El 17 de juliol de 1952 neix al XII Districte de París (França) l'impressor i militant anarquista Gérard Michel Jean-Claude Mélinand, conegut com Grand Gégé. Fill d'una família francoitaliana seguidora de Charles de Gaulle, sos pares es deien Marceau Mélinand i Vittoria Boninsegna. Quan estudiava a l'Institut Aragó de París, no participà en el moviment estudiantil de «Maig de 1968», però en 1969 s'adherí al Comitè d'Acció del seu institut, descobrint el comunisme llibertari i entrant a formar part del grup  de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Vincennes (Illa de França, França). Vivia al V Districte de París i s'adherí al grup «Jules Vallès» del XIII Districte, participant activament de les tasques a la barriada organitzades pel col·lectiu editor de Le Canard du 13è i animant el grup d'animació infantil del barri. Dins d'aquest grup va ser nomenat membre del Secrétariat aux Relations Internationales (SARI, Secretariat per a les Relacions Internacionals), encarregat de les relacions amb els companys italians. Paral·lelament, es formà en el ofici d'impressor en «Edit 71», la impremta muntada per l'ORA, i passà a treballar al laboratori d'òfset de la impremta «Les Imprimeurs Libres». En 1974 entrà a formar part del grup del V Districte de París de l'ORA, amb Natacha Doudjeva, Rolf Dupuy, Laurence Galice i Geneviève Pauli, entre d'altres, i participà en les activitats de la «Maison pour Tous» (Casa per a Tothom) del carrer Mouffetard i en la publicació del periòdic de contrainformació Le Cri du 5ème. En 1976 fou partidari de l'exclusió de la tendència que acabaria formant la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) i començà a militar en l'Organització Comunista Llibertària (OCL), nou nom adoptat per l'ORA. Durant els anys setanta fou partidari de l'anomenat «moviment autònom», participant en l'ocupació del diari Libération, fent costat l'ocupació de la fàbrica de rellotges «Lib» i esdevenint una de les figures més destacades de l'«Appel pour l'Autonomie du Moviment Social» (Crida per l'Autonomia del Moviment Social) de París. La violència extrema i l'antisindicalisme d'aquesta organització donà lloc a la sortida de nombrosos militants de l'OCL i ell ho va fer en 1982. En aquells anys participà també en les lluites antinuclears (Malville, de 1977; Plogoff, entre 1979 i 1980, etc.), contra la repressió i a favor de la solidaritat internacional, així com diverses campanyes de tota casta (antimilitaristes, llibertat d'expressió, etc.). El maig de 1989 signà, amb altres militants llibertaris (Georges Fontenis, Daniel Guerrier, André Senez, etc.), l'«Appell pour une alternative libertaire» (Crida per a una alternativa llibertària), que acabà donant lloc en 1991 a l'organització Alternativa Llibertària (AL). Després de treballar en diverses impremtes, en 1994 creà l'empresa «Les Cinq Doigts de la Main» en fundà la seva pròpia impremta al XI Districte de París sota el nom «Expressions», que reagrupava tres petites impremtes de tradició militant, artesanal i cooperativa («Gilles Tautin», «Primavera-Quotidienne» i «ECG»). Arran de la reactivació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNT-F) durant les vagues de 1995, s'acostà a aquesta organització, a la qual, a finals dels anys noranta, malgrat l'oposició d'alguns militants que pensaven que el seu estatus de patró era incompatible amb la seva adhesió a la CNT-F, aconseguí afiliar-se en el Sindicat de la Comunicació, amb seu al carrer Vignoles. D'ell fou la idea d'organitzar les jornades culturals «Mai 2000, pour un autre futur» i participà activament en el comitè de la CNT-F (Yves Peyraut, Jacques Toublet, etc.) encarregat de portar-les a terme. Després d'aquelles jornades esgotadores, Gérard Mélinand va morir durant la nit del 21 al 22 de juny de 2000 d'un aneurisma quan sortia de la seva impremta, al XI Districte de París (França). Centenars de persones participaren en l'acte de la seva incineració al cementiri parisenc de Père Lachaise. Després de la seva mort, una part dels assalariats d'«Expressions» fundaren el 16 d'octubre de 2000 la impremta cooperativa «Expressions 2».

Gérard Mélinand (1952-2000)

***

Gilles Durou

Gilles Durou

- Gilles Durou: El 17 de juliol de 1954 neix a Hloirac (Aquitània, Occitània) l'activista anarquista, antimilitarista, ecologista i feminista Gilles Durou. Sos pares es deien Jean René Durou i Gisèle Louise Artaud. A començament dels anys setanta va començar a militar en el «Grup Sébastien Faure» de Bordeus de la Federació Anarquista (FA). Fou especialment actiu en el Comitè de Lluita dels Objectors (CLO) i a començaments dels anys vuitanta abandonà la FA i formà el Grup Anarquista de Bordeus (GAB), format sobretot per estudiants, que editava el periòdic Dégel (1983-1984) i del qual era l'administrador amb Jean Barrué. En 1980 obrí la llibreria llibertària L'En Dehors, en la qual, a partir de 1986, s'establí el Cercle d'Estudis Llibertaris (CEL), especialitzat en organitzar reunions i discussions públiques. Entre 1980 i 1986 col·laborà en la revista llibertària internacional Agora, editada a Tolosa de Llenguadoc i dirigida per Solon Amoros. Durant els anys vuitanta participà en les accions del Comitè del Lluita Antinuclear Girondí (GLANG), del Col·lectiu Girondí pel Dret de les Dones a l'Avortament i a la Contracepció i del «Grup Emma Goldman» de París. En 1986 creà el Cercle d'Estudis Llibertaris (CEL), especialitzat en organitzar reunions i discussions públiques. A finals de la dècada entrà a formar part de l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i, després de formar-se en fotocomposició, ajudà en les tasques de maquetació de la revista mensual Courant Alternatif de l'OCL. Força compromès amb la lluita dels immigrants il·legals, especialment arran de les vagues de fam de 1991, 1998 i 2002, començà a interessar-se per la política africana. En 1994 organitzà el Col·lectiu Girondí per Rwanda, país que visità en 1995 per recollir els testimonis dels supervivents i que van permetre desemmascarar Sosthène Munyemana, un dels protagonistes del genocidi a Butare (Rwanda), refugiat a Bordeus. També fou un dels fundadors de l'editorial Analis, la qual, en 1988, reedità L'increvable anarchisme, de Louis Mercier Vega, i que en 1995 publicarà l'obra de Christophe Soulié Liberté sur paroles. Contribution à l'histoire du Comité d’Action des Prisonniers. Fou assidu les càmpings anuals organitzats per l'OCl als Pirineus i es mostrà força actiu en el moviment contrari a la construcció del túnel de Somport. Sa companya, de qui estava divorciat, fou Catherine Labrousse. Vivia a Begla (Aquitània, Occitània). El desembre de 2002 fou hospitalitzat a causa de la seva deteriorada salut. Giulles Durou va morir el 22 de setembre de 2003 a l'Hospital Pellegrin de Bordeus (Aquitània, Occitània) a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres foren escampades en una vall dels Pirineus bascos.

***

Gaetano Manfredonia

Gaetano Manfredonia

- Gaetano Manfredonia: El 17 de juliol de 1957 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'historiador, professor i militant anarquista Gaetano Manfredonia. En 1984 presentà la tesi doctoral d'història contemporània, dirigida per Raoul Girardet, L'individualisme anarchiste en France (1880-1914) i en 1990 una de nova, també dirigida per Girardet, titulada Études sur le mouvement anarchiste en France. Ha centrat el seus estudis sobre els corrents llibertaris a Itàlia i a França. En 2007, amb la publicació del seu llibre Anarchisme et changement social. Insurrectionnalisme, syndicalisme, éducationnisme-réalisateur, renovà la historiografia del moviment anarquista francès en proposar una nova tipologia de l'anarquisme i dels anarquistes. Estudià a l'École Nationale Supérieure des Sciences de l'Information et des Bibliothèques (ENSSIB, Escola Nacional Superior de Ciències de la Informació i de Biblioteques) i a l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) de París (França) i fou professor de Ciències Econòmiques. Actualment és funcionari en el Cos de Conservadors de les Biblioteques Territorials de França i director de la Biblioteca Departamental de Préstec de Corresa (Llemosí, Occitània). En 2016 participà en el documental Ni Dieu ni maître, une histoire de l'anarchisme, dirigit per per Tancrède Ramonet. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Annales historiques de la Révolution française, Cités, Éthnologie française, La Feuille, Itinéraire, Le Monde Libertaire, Le Mouvement social, Revue Française d'Histoire des Idées Politiques, Vingtième Siècle, Volontà, etc. Entre les seves obres podem destacar L'Espagne libertaire (1986, amb altres), Les anarchistes et la Révolution française (1990, amb altres), Art et anarchie. Actes du colloque «Les Dix ans de Radio libertaire» (1993, amb altres), Déviance en société libertaire. Prison et anarchie (1993, amb altres), La lutte humaine. Luigi Fabbri, le mouvement anarchiste italien et la lutte contre le fascisme (1994), La chanson anarchiste en France des origines à 1914. «Dansons la Ravachole!» (1997), La culture libertaire. Actes du colloque international, Grenoble, mars 1996 (1997, amb altres), Agir au lieu d'élire. Les anarchistes et les élections (1999, amb altres), Les cultures politiques en France (1999, amb altres), L'Anarchisme en Europe (2001), L'anarchisme a-t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Colloque International. Toulouse, 1999 (2001, amb altres), Changer le monde sans prendre le pouvoir? Nouveaux libertaires, nouveaux communistes (2003, amb altres), Anarchisme et changement social. Insurrectionnalisme, syndicalisme, éducationnisme-réalisateur (2007), Élisée Reclus, Paul Vidal de la Blache. Le géographe, la cité et le monde, hier et aujourd'hui (2009, amb altres), Libres! Toujours... Anthologie de la chanson et de la poésie anarchistes du XIXe siècle (2011), Actualité de Bakounine (1814-2014) (2014, amb altres), Histoire mondiale de l'anarchie (2014) i Rêves et passions d’un chercheur militant : Mélanges offerts à Ronald Creagh (2017, amb altres), etc.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS