Efemèrides anarquistes
efemerides | 31 Juliol, 2019 05:22
Anarcoefemèrides del 31 de juliol
Esdeveniments
Capçalera de La Propaganda
- Surt La Propaganda: El 31 de juliol de
1881
surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer
número del dominical La
Propaganda. Revista semanal consagrada a
la defensa e ilustración de la clase obrera.
D'antuvi la seva tendència era
republicanofederal, però gràcies al viratge
polític i la radicalització del seu
fundador i director, Ricardo Mella, passà a fer costat les
tesis
anarcocol·lectivistes de la Federació de
Treballadors de la Regió Espanyola
(FTRE). A partir del número 29 (16 d'abril de 1882), o
anterior, el seu
subtítol serà «Semanario social
defensor de la clase trabajadora» i més tard
«Semanario social. Eco de la clase trabajadora». En
un primer moment polemitzà
amb Revista Social, però
aviat passà
a cooperar amb aquesta publicació anarquista. Els membres
del consell de
redacció eren els estudiants Ricardo Mella, Ángel
Bernárdez, Federico Rodríguez
i Joaquín Nogueira, i les reunions d'aquest consell es feien
a la capelleria que
el pare de Ricardo Mella tenia muntada a la Porta do Sol de Vigo. Entre
les
seves col·laboracions destaquen la secció
«Misceláneas doctrinales», on Ricardo
Mella polemitzà amb la premsa burgesa. Trobem textos de
Serafín Álvarez,
Bakunin, Ángel Bernárdez, V. Durán,
Teófilo López, R. C. Micel i Eribaldo
Pérez, entre d'altres. Les seves crítiques al
servei militar, realitzades pels quintos
que formaven el seu comitè de redacció, enmig de
l'escàndol dels contingents i
les redempcions en metàl·lic, va ser un dels
puntals que van fer força popular
aquest setmanari entre els cercles obrers. Es publicaren 74
números, l'últim el
4 de març de 1883, i encara en sortí el
número 75, però va ser segrestat per
les autoritats i la publicació multada amb 30 duros (150
pessetes), fet que
suposà la fi de la revista.
***
Protecció d'un
mercat per soldats i guàrdies municipals (Foto de F. Ballell)
- Sisè dia de la Setmana Tràgica: El dissabte 31 de juliol de 1909 la ciutat de Barcelona (Catalunya) comença a recuperar el seu tradicional ritme de vida després dels fets insurgents dels últims dies. De matinada, el capità general de la regió, Luis de Santiago Menescau, publicà el tercer i últim ban de la setmana, autoritzant la lliure circulació dels ciutadans pels carrers. Durant el matí es regularitzà el treballs als centres oficials, la banca i el comerç; els mercats funcionaren normalment, les brigades municipals netejaren la ciutat de runes, rails i llambordes, i van començar a funcionar el telègraf i els telèfons. Grups de soldats es van desplegar sense armes amb l'objecte d'exhortar els comerciants a obrir les seves botigues davant la inexistència de piquets o rebels descontrolats i l'Exèrcit custòdia els mercats. Al Poble-sec, però, una multitud completa la crema de la rectoria de l'església parroquial de Santa Madrona. A les 11 hores es va produí una càrrega de la nerviosa Guàrdia Civil contra els més de 1.500 curiosos que s'estaven al convent de les beates dominiques de l'Eixample i es produïren sis morts, nombrosos ferits i 50 detinguts, que seran alliberats tres setmanes després. Mitja hora després, franctiradors intentaren atacar la caserna d'Artilleria de Sant Agustí. Durant tot el dia, des dels terrats, alguns pacos continuaren hostilitzant les forces de l'ordre. A les 12 hores diversos regidors de l'Ajuntament es reuniren a casa de l'advocat Narcís Verdaguer Callís, on Emiliano Iglesias proposà la formació d'un comitè amb la finalitat de garantir el retorn al treball per al proper dilluns; també els regidors van exigir al capità general la publicació d'un ban en el qual es precisés les penes amb les quals s'havien de castigar els diferents delictes. A la tarda, sobre les 16.45, el regidor lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio fou detingut per oficials de l'Exèrcit; durant l'interrogatori continuà amb la seva tradicional actitud ambivalent, negà haver tingut cap participació en els fets i, fins i tot, ser un dirigent del Partit Republicà Radical (PRR) --poc després serà un dels que implicarà sense cap vergonya Francesc Ferrer i Guàrdia en els fets de la Setmana Tràgica i, un anys després, ja lliure de tota possible repressió, reivindicarà com a una gesta del seu partit l'aixecament revolucionari d'aquells dies. Poc després, els regidors es reuniren amb l'alcalde de Barcelona Joan Coll Pujol, el qual aconseguí la confiança dels comerciants i dels fabricants perquè obrissin els negocis i les fàbriques el proper dilluns, amb la recomanació oficiosa que es pagués a tothom el jornal de la setmana del conflicte. A la tarda, l'últim bastió dels revoltats, el barri d'Horta, és ocupat militarment. Al vespre van començar a funcionar algunes línies de tramvia amb regularitat. Fora de Barcelona, les diferents ciutats i viles catalanes revoltades també recuperaren la quotidianitat ciutadana habitual.
***
Capçalera
del primer número de Ruta Confederal
- Surt Ruta Confederal: El 31 de juliol de
1937
surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià)
el primer número del setmanari
anarcosindicalista Ruta Confederal.
Órgano de la Federación Local y Comarcal de
Sindicatos de Ramo e Industria.
CNT-AIT. Era una publicació oficial,
visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de
la Federació
Comarcal de Sindicats Industrials de la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
i s'imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes.
Trobem articles de Mauro
Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita
Cerdà, Felipe Colomer, Felipe
Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina
García, José García Ventura,
Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge
Quiles,
Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d'altres.
Polemitzà amb Humanidad,
d'Alcoi, i atacà els comunistes.
En sortiren 34 números, l'últim el 19 de
març de 1938.
Naixements
Foto policíaca de Grégoire Recco (11 de març de 1894)
- Grégoire Recco: El 31 de juliol de 1857 neix a Formia (Laci, Itàlia) l'anarquista Grégoire Recco. Sos pares es deien Dominique Recco i Josepha Birusso (o Dirusso). És guanyava la vida com a sastre. Per les seves activitats va ser expulsat el 20 de març de 1894 de França i es refugià a Bèlgica. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Adolphe Willette
- Adolphe Willette:
El 31 de
juliol de 1857 neix a Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant,
caricaturista i escriptor
llibertari Adolphe Léon Willette. Fill d'un coronel que va
ser ajudant de camp
del mariscal François Achille Bazaine, amb 18 anys,
després d'estudiar a Dijon,
va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en
1881
debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va
instal·lar al barri parisenc de
Montmartre i llogà amb son germà, el doctor
Willette, un taller al número 20
del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a
la litografia i a la
pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo,
pintures al fresc,
vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i
menús de
cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de
Pierrot i de
Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886
s'allunyarà
progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals,
per
consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau
va crear el cabaret
«Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va
exposar una pintura que havia
estat rebutjada al Saló, a més de diversos
plafons i el seu famós Parce
Domine (1884),
avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret
freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri
Rivière, Maurice Donnay, Maurice
Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro,
Vincent Van
Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després
decorarà nombrosos cabarets
i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del
Ball
Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de
l'Ajuntament de París.
Apassionat polemista, va col·laborar en diversos
periòdics llibertaris i
humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico,
Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole
Illustrée,
i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au
Beurre. A
més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) --que
serà denunciat per ultratge a
l'Exèrcit--, La
Vache
Enragée (1896-1897),
Le
Pied de Nez (1901),
Les
Humoristes (1901,
amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer
Dreyfus», es va presentar com a
únic «candidat antisemita» a les
eleccions legislatives del 22 de setembre, per
a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va
realitzar la decoració
de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre
de 1889, del Moulin-Rouge, i
creà el famós molí que va pintar en
magenta. En 1911 el Museu de les Arts
Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any
següent va ser nomenat cavaller
de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un
grup de joves artistes de
Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui
grimpe», que volia renovar
l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt
admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va
fundar
en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer
president fins al
1923. Aquest últim any posà la primer pedra del
dispensari dels Petits Paulbots
a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 a
París (França)
i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest
autor de
dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar
a la
religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per
als artistes finats.
El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant
del Sacré-Coeur
van ser rebatejats amb el nom de la també
llibertària Louise Michel.
***
Fábio Luz
- Fábio Luz: El 31 de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil), el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquella època assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União, Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903), Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup «Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz, que va morir el 9 de maig de 1938 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.
***
Adalgisa
Fochi (ca. 1902)
- Adalgisa Fochi: El
31 de juliol de
1865 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia)
l'educadora, escriptora i activista
feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat
intel·lectual anarquista
Camillo Berneri. Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí
que havia participat
en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina
Gallenga, més acostada
a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances
per
Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano
Berneri, vidu amb fills que
treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia,
Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de
maig de 1897 nasqué Camillo
Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de
mestra,
mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses
ocasions (Milà,
Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de
contes infantils –La penna d'oro
(1902) i La scopa di zia Tecla
(1904)–, en 1912 va
fer la conferència L'eredità
in relazione
alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca
Popular de Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a
l'escola superior, i en 1914
altra sota el títol Esaminandi ed
esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa
dels infants abandonats,
com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo
in fanciullo. En 1927 publicà
l'obra de teatre en un acte Uno
stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa
tasca cultural marcada pel
seu pensament polític, barreja entre el republicanisme
mazzininià, el
socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana.
Durant el
règim feixista, després de negar-se a jurar
fidelitat al Rei, obligació per a
tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva
professió i el seu
país. Es reuní amb son fill i la seva companya
Giovanna Caleffi a París
(França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a
ensenyar ses dues nétes
Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París
després de l'assassinat de son
fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya),
retornant a
Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A
Itàlia publicà dos
llibres dedicats a son fill: Con te,
figlio mio! (1948), que en realitat són unes
memòries, i La mamma. In difesa di
Camillo Berneri. Contro
i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va
morir el 16
d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba,
segons el seu desig, només porta una inscripció:
«Madre di Camillo».
***
Portada del llibre d'Anna Mahé
- Anna Mahé:
El 31 de juliol de 1881 neix a
Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) la
militant anarquista
individualista i propagadora de l'amor lliure Anna Marie-Rose
Mahé. D'antuvi
mestra d'escola –sembla que es titulà a l'Escola
Normal de Nantes (Bretaya)–,
va esdevenir més tard, com sa germana Armandine
Mahé, la companya de
l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad)
amb qui
participarà en les «Causeries
Populaires» (Xerrades Populars, 1902). Va ser
partidària
de l'amor lliure, i va escriure els seus articles en la premsa
llibertària (L'Anarchie,
La Cravache, Germinal, Le
Libertaire, L'Ordre, Terre
et Liberté, etc.) en «ortografia
simplificada», rebutjant totalment
l'escriptura acadèmica. Entre 1906 i 1907
s'ocupà, amb Pierre Brunia,
d'organitzar les vacances populars d'estiu del grup «Les Amis
Libres» a
Chatelaillon (Poitou-Charentes, França). L'estiu de 1908,
arran d'una baralla a
la seu de les «Causeries Populaires» entre un tal
Bernard i Albert Libertad,
trencà amb aquest últim i intentà, amb
Henri Martin (Japonet), recuperar el
material d'impremta que es trobava al local.
Alguns mesos més tard, ben igual que Henri Martin, va fer
saber a través de la
premsa llibertària que ja no tenia cap lligam amb el
periòdic L'Anarchie. En
1908 publicà el fullet L'hérédité
et l'éducation (1908), en ortografia
simplificada, que va ser traduït al
castellà per A. Cruz i editat a París
en 1911 sota el títol La herencia
y la educación. També en 1908
publicà l'obra de teatre Vers la
vie. En 1909 participà, amb Jean Goldschild (Goldsky), Charles Malato i
Eugène
Peronnet, en el nou òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés,
fundat per René Dolié, Georges Durupt i Pierre
Ruff.
En 1910 treballà com a comptable a l'impremta comunista
«L'Espérance» i fou
membre del consell de redacció de Le
Libertaire. En aquesta època era companya de
l'anarquista André
Jules Marie de Bläsus (André
De Blasiis),
amb qui vivia al número 32 el carrer de Freny
d'Asnières (Illa de França,
França). L'octubre de 1910, a resultes del seu article
antimilitarista
«Conseils d'une mère à son
fils» publicat el 2 d'octubre en Le
Libertaire, va ser empresonada;
jutjada el 24 de febrer de 1911 per l'Audiència del Sena,
juntament amb Georges
Dulac, gerent del periòdic, va ser absolta. Arran del cas de
la «Banda Bonnot»,
com a conseqüència d'una denúncia, el
seu domicili va ser escorcollat i la
policia va trobar documents de Léon Lacombe i una
màquina d'escriure robada, i
per aquest fet André De Blasiis va ser condemnat a sis mesos
de presó per
robatori. Cap el 1916 es casà al País Basc amb
Pierre Miremont (Georges) i en
1917 un dels correus enviats per son cunyat Henri Martin va ser
interceptat per
la censura, fet pel qual s'engegà una
investigació especial per part del
comissari de policia de Baiona (Lapurdi, País Basc) que no
tingué cap resultat.
En 1922 va ser esborrada del «Carnet B» dels
antimilitaristes del departament
del Sena. Posteriorment visqué amb sa germana Armandine a
Colombes (Illa de
França, França). Anna Mahé va morir el
8 de novembre de 1960 a Clichy (Illa de
França, França) i va ser enterrada al cementiri
parisenc de Père-Lachaise.
***
Ignacio
Núñez Soler
- Ignacio Núñez Soler: El 31 de juliol de 1891 neix a Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i anarcosindicalista Ignacio Soler Núñez, conegut com Ignacio Núñez Soler. Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i periodista Adolfo Rufo Soler Jovellanos, maçó i un dels pilars de la revolució liberal paraguaiana de 1904; i sa mare, Ascensión Núñez, criada de la família, tingué una forta influència en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se l'ordre dels seus llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i Tomás Núñez Rolón, fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio Mornet i Guido Boggiani el segon, el van introduí en el món artístic i en el pensament revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets i emblanquinant, a més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de magatzem, artesà, venedor ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí despuntar gràcies a Julio Correa, poeta i dramaturg guaraní que el contractà per decorar els seus muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera exposició a la Casa Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf, es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual alguns el van qualificar com El pintor d'Asunción. Durant sa vida presentà un gran nombre d'exposicions individuals i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus de diversos països (Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya, etc.). Des del punt de vista social està considerat un dels primers i principals referents del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan son pare era ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo, José Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett, s'afilià a la Federació Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos Giménez, Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres, fundà la societat obrera «Primero de Mayo», la insígnia de la qual era una bandera negra, organització que l'agost d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP) i del qual va ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de 1917 freqüentà l'acabada de crear biblioteca llibertària del Centre Cultural Rafael Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos Giménez, Félix Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez, Lorenzo Martínez, Silvio González Medina, Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente Alvarenga, Leopoldo Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco Florentín, Anacleto Meza, Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo Martínez, Anselmo Vega, Juan G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo Benítez, Rodolfo Morales, Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla, Tomás Roa, Emilio Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a gairebé totes les ciutats i pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta Humana, Prometeo, etc.). En tres ocasions va ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar el manifest obrer i estudiantil Al avance de la dictadura cedió el último resorte de la libertad i no formà part del «Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment insurreccional que proclamà la «Comuna Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la ciutat d'Encarnación, durant els anys trenta, justament quan començà a ser conegut com a artista, patí confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del coronel Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó. Sempre fidel al moviment anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys (Obdulio Barthe, Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En 1980 publicà les seves memòries Evocaciones de un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys ajudat per l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant els seus últims anys patí problemes amb la vista. Ignacio Núñez Soler va morir el 13 d'octubre de 1983 a Asunción (Paraguai). Estava casat amb Hermínia Rosa Blanc, amb qui tingué tres infants --de fadrí el pintor tingué altres fills. En 1991 l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom la plaça situada davant del Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar publicà la biografia Ignacio Núñez Soler.
***
Necrològica
de José Miguel Domenech Barón apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 6 de desembre de 1983
- José Miguel Domenech
Barón:
El 31 de
juliol de 1911 neix a Bacares (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Miguel Domenech Barón.
Sos pares es
deien Francisco Domenech i Ana Barón.
Després de la
guerra civil s'exilià a França. Militant de la
Federació Local de Tarba de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), durant molts anys
fou delegat de la
Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Sa
companya fou Joséphine Dominiquette Dalier. José
Miguel Domenech Barón
va morir el 4 de novembre de 1983 al seu domicili de Tarba (Bigorra,
Gascunya, Occitània).
***
Bernard
Ferri (1963)
- Bernard Ferri: El
31 de juliol de 1942 neix al VI Districte de París
(França) l'activista
llibertari Bernard Ferri. Vivia amb sos pares a Aubervilliers (Illa de
França,
França). Havia estudiat a l'Institut Jacques-Decour de
París. Gràcies a una
beca de viatge Zellidja havia recorregut diversos països
(Grècia, Síria, Líban,
Israel, etc.) i preparava filosofia al Col·legi
d'Ensenyament Politècnic del
carrer parisenc de Curial. A començament de la
dècada dels seixanta, militava
en el grup trotskista «Voix Ouvrière» i
formava part d'un grup de joves anarquistes
(Guy Battoux, Jacques Noël, Alain Pecunia, François
Poli, etc.) lligats a les
activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Durant la
primavera de 1963 participa en una campanya accions
simbòliques contra
interessos turístics espanyols (bancs, avions, seus
turístiques, etc.), per a
obligar la premsa francesa i internacional a parlar del
règim franquista. El 8
d'abril de 1963 va ser detingut –Alain Pecunia havia estat
detingut el 6
d'abril i Guy Battoux l'endemà– en el moment que
col·locava una bomba a les
oficines de la companyia aèria Iberia a València
(València, País Valencià) i
traslladat a la presó de Carabanchel (Madrid, Castella,
Espanya). El 20 d'abril
d'aquell any va ser executat el militant comunista Julián
Grimau García i el 17
d'agost els anarquistes Francisco Granado Gata i Joaquín
Delgado Martínez. El
17 d'octubre de 1963 va ser jutjat amb sos companys en consell de
guerra
sumaríssim a Madrid i tots tres condemnats a llargues penes
de presó: Ferri a
30 anys i un dia, Pecunia a dues penes de 12 anys i un dia, i Battoux a
15 anys
i un dia. Tancat a la presó de Càceres
(Extremadura, Espanya), gràcies a les
pressions franceses, a finals de juliol de 1966 va ser alliberat.
Bernard Ferri
va morir el 5 d'agost de 1976 en estranyes circumstàncies en
un accident de
muntanya a Gavarnia (Llenguadoc, Occitània)
–segons Alain Pecunia va ser
assassinat, però segons Jacqueline Tardivel, la companya de
Ferri, va ser un
malaurat accident d'escalada.
Defuncions
Manuel Martín de la Haza
- Manuel Martín de
la Haza: El 31 de juliol de 1936 és assassinat
a Los Palacios (Sevilla,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la
Haza, conegut com El Niño de la
Canita. Havia nascut el 24
d'abril de 1901 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill
d'una
família pagesa pobre, assistí molt poc a
l'escola. Des d'infant ajudà en les
tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina
Arquellada Jiménez, amb qui
tingué un infant. Després de treballar com a
jornaler a la major part de les
explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser
contractat de pagès
a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II
República
espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de
la CNT de
Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i
olivaters, càrrec en el
qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis
mesos després. Arran del cop
feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de
falangistes
i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a
Dos Hermanas.
Manuel Martín de la Haza va ser afusellat
l'endemà, 31 de juliol de 1936, al
lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia,
Espanya).
El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de
la Llibertat», que anualment
se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.
***
Antonio Muñoz Benítez
- Antonio Muñoz Benítez: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Havia nascut el 21 d'abril de 1879 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.
***
Gino Sette
- Agostino Sette: El 31 de juliol de 1936 mor a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Havia nascut el 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia). Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo, al front d'Aragó. Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola.
---
efemerides | 30 Juliol, 2019 05:20
Anarcoefemèrides
del 30 de juliol
Esdeveniments
Capçalera de L'Étendard Révolutionnaire
- Surt L'Étendard
Révolutionnaire:
El 30 de juliol de 1882 surt a
Lió (Arpitània) el primer número del
setmanari anarquista L'Étendard
Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire.
Fou continuador de Le
Droit Social (1882) i forma part d'una llarga
sèrie de capçaleres
publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser
ràpidament perseguit i els
seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i
Jean-Antoine
Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de
redacció. Els articles es publicaren sense signar,
però hi van col·laborar
Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon,
Jean-Antoine Coindre,
Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians,
François Dejoux,
Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin
(Le Bossu),
César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren
12 números, l'últim
el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat
el 27 d'agost de
1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste
(1883).
***
Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)
- Cinquè dia de la
Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de
1909 els
fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant
el matí
van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves
companyies d'Infanteria
des de Tortosa i des de València, i el general Luis de
Santiago Manescau va
dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb
destinació a
Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena
d'oposició o
aldarull. També al matí es produïren
nombroses detencions de dirigents de la
revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals
Rafael
Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes
les gestions
possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit
Republicà Radical
(PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel
centre de
Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos)
--alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)--
continuaren
fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general
Gremán Brandeis
Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el
fet més destacat del dia va
ser que pel centre de Sarrià començà a
circular, encara que de manera
simbòlica, el primer tramvia d'ençà
del començament de l'aixecament; també en
alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van
reparar les
conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines
del Banc d'Espanya i
d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit,
però, els incendis
s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les
dominiques a Horta. A
fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de
Montserrat,
capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del
Usón, es dirigí a
Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van
destruir rails,
incendiaren 20 vagons i tomaren les línies
telegràfiques.
***
Palais de la
Mutualité (París)
- Míting a la Mutualité: El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure.
***
Portada
del número d'Umanità
Nova dedicat a Errico Malatesta
- Surt Umanità Nova: El 30 de juliol de
1944 surt a Roma (Itàlia) un
número únic commemoratiu del periòdic
anarquista Umanità Nova
dedicat al pensador i propagandista anarquista Errico
Malatesta, fundador d'aquesta longeva publicació. El
número monogràfic dedicat
a Malatesta estava editat per la Federació Comunista
Llibertària Italiana
(FCLI) i no hi figura cap signatura.
Naixements
Sabater francès
- André Romans-Ville:
El 30 de juliol
de 1849 neix a Romans (Delfinat, Occitània) el militant
anarquista
André Romans-Ville. De
pares desconeguts, porta el nom de la localitat on va ser trobat. En
1872, quan
realitzava el servei militar a Algèria, va ser condemnat per
un consell de
guerra a un any de presó per «ultratge vers un
superior». En tornar a la vida
civil, reprengué el seu ofici de sabater. Va esdevenir
anarquista de manera
autodidacte i a partir de 1890 participà activament en el
grup «Terre et
Liberté» de Romans, i va establir
correspondència habitual amb Jean Grave i
Sébastien Faure, entre d'altres destacats militants
anarquistes. Sempre vigilat
per la policia, quan es va desencadenar la histèria
antianarquista arran de
l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la cambra dels diputats a
París, fou
detingut amb Pierre Martín i altres vint companys el 10 de
febrer de 1894 i
tots inculpats de «participació en
associació de malfactors». Alliberat algunes
setmanes més tard, encara va haver de fugir nombroses
vegades de la persecució
policíaca. En 1905 va prendre part en el congrés
constitutiu de la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Aristide
Delannoy
- Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Delannoy. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot un èxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 a París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre.
***
Retrat
de Nino Samaja (Ginebra, 1900)
- Nino Samaja: El
30 de juliol de 1876 neix a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia) el metge i propagandista anarquista,
i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el
pseudònim Kristen Larsen.
Fill d'una família
jueva, sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals
del segle
XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats
del moviment
anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per
haver organitzat una
manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la
policia de Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar,
el va definir com a «un noi
influenciat per les idees anarquistes» i que en
«defensa les més radicals». En
1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser
jutjat i
condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la
deportació fugí a
Trieste (Friül), però va ser detingut per la
policia austríaca, lliurat a la
italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el
14 de
març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la
Federació Anarquista de
Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat
sota
arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només
va estar uns mesos
gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys
de màxima activitat política,
va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i
amb el
grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A
començaments de 1898 es
trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit,
hagué de canviar d'identitat i
passar a la clandestinitat. El març de 1898
signà, amb Vivaldo Lacchini i
Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle
d'Estudis
Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo
italiano» (Al poble italià), en
favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com
a suplement en L'Agitazione.
Després de la detenció
dels redactors del periòdic L'Agitazione,
es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres
joves companys, de
l'edició i difusió clandestina de la
publicació, on col·laborà sota el
pseudònim
Kristen Larsen. El maig de 1898
llançà l'últim número
d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i,
sempre buscat
per la policia, s'exilià, després d'una curta
estada clandestina a Florència
(Toscana), a França. A París visqué
fent traduccions i treballant en diverses
feinetes, però sense abandonar el seu compromís
polític. En 1898 publicà el
fullet Les émeutes de la faim en
Italie
i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le
militarisme et la société moderne. Fou
un dels organitzadors del Congrés
Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19
i el 22
de setembre de 1899 a París, però que va ser
prohibit per les autoritats
franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899
col·laborà en Le Temps
Nouveaux. Com a delegat de
Suïssa per al Congrés Antiparlamentari
Internacional de París, en 1900 va ser
expulsat de França i marxà cap a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat
promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni i
Émile François Held, la
publicació de l'Almanacco
socialista
anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900
va estar
empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i
redactà, amb altres companys
(Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic
bilingüe Il Risveglio Socialista
Anarchico / Le
Réveil Socialista Anarchiste, que
esdevingué un de les publicacions
anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es
llicencià en medicina
a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys
després. En 1901 va ser
detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves
activitats
polítiques i restà empresonat alguns mesos. En
1902 es casà amb la romanesa
Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La
législation ouvrière, résponse a M.
Jaurès, publicat en italià
per l'editorial d'Il Pensiero en
1906.
Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències,
amb Charles Fulpius i
Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la
religió o també en defensa de
l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del
cantó de Ginebra
en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i
s'establí a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) i exercí la seva professió
mèdica sense abandonar les seves tasques
polítiques. Durant molt de temps formà part del
grup anarquista encapçalat per
Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es
relacionà amb els
redactors de L'Agitazione, tot i
que
el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou
partidari d'un moviment
anarquista orgànicament federalista, socialista i no
individualista. Durant la
Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i
s'acostà al socialista, però
sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser
nomenat metge
numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya,
però aquest càrrec va ser
revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo
«opositor al
feixisme». En aquesta època, el prefecte
dissolgué l'Institut Bolonyès de
Protecció i Assistència per a les Assegurances
Socials que havia promogut des
del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del
Partit
Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a
càrrecs públics i visqué
exercitant la seva professió de manera privada. El novembre
de 1926 va ser
detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat
durant una
curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim
feixista, va ser
privat del seu càrrec de docent universitari en patologia
especial mèdica
demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de
les lleis racials,
va ser exclòs de la pràctica mèdica
per la seva condició de jueu. Durant la
lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943
va ser
detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella
(Emília-Romanya, Itàlia) i
alliberat el 3 de desembre –evità la
deportació com a jueu a un camp
d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la
seva edat. Després de
la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i
restituït per a la docència.
En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys
d'exili als Estats Units,
Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut
personalment i políticament
pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a
les files
del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària
(PSIUP). El març de 1946 i el
maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant
una dècada
assessorà sanitàriament el consistori
bolonyès i gràcies a ell la ciutat
aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i
sanitari, nivell que s'havia
perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit
tinent d'alcalde i
mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En
1953, amb els seus companys
maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El
juliol de 1954
reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb
textos del poeta Giosuè Carducci,
en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un
enfrontament
polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el
PSI no el presentà
com a candidat, fet que li va causar una gran
desil·lusió. Es retirà de la vida
pública i reprengué els seus estudis i assaigs
sobre el Risorgimento, el
moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en
infinitat de
publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,
Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,
Progress Medical, Rassegna
Mensile d'Israele, Revue Medicale
de la Suisse Romande, Riviste di
Psichiatria, etc. És autor de
Le siège des convulsions
épileptiformes
toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina
de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista
critica
(1915), I tumori dell'esofago
(1918),
Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della
chirurgia conservatrice (1919), Emboli
polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz
pseudoleucemico (1920), L'eventratrio
diaphagmatica (1920), Le malattie
professionali dei ferrovieri
(1922), Studi di medicina sociale in
rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione
(1924) i Bologna giacobina (1959),
entre d'altres.
Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia). Armando Borghi en publicà una
necrològica en Umanità
Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla
Mimì
Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles
de caràcter
històric, econòmic, social i polític a
la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi»
de Lugo.
***
Frans
Masereel (1925)
- Frans Masereel:
El 30 de juliol de 1889 neix a
Blankenberge (Flandes Occidental, Bèlgica) l'artista
gravador, antimilitarista,
pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent
Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans Masereel). Fill d'una
família
flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a
l'Acadèmia de Belles Arts de
Gand (1907-1908). Després viatjarà
força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent
servir les tres llengües que parlava (anglès,
alemany i francès). En 1910 va
arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar
els seus primers
gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista
satírica publicada
per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a
Suïssa després de la
declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va
treballar com a traductor per a la
Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i
col·laborà en la
revista pacifista La Feuille, per a la qual, en
tres anys, farà més de
mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors
bèl·lics i del militarisme, va
emprar tot el seu talent en la realització de gravats
antimilitaristes i va prendre
part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf,
anarquista i
insubmís) en la creació de Les Tablettes,
revista pacifista editada
entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a
il·lustrador de llibres va
començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli,
i seguirà amb llibres
de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore,
Vildrac,
Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va
tornar a
França, ja que no podia retornar a Bèlgica a
causa del seu passat refractari
durant la guerra, i va produir un important treball artístic
(gravats,
pintures, aquarel·les...). Però seduït
per la Revolució russa, donarà tot el
seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a
Amsterdam en el
Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà
dues vegades a l'URSS, en 1935
i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació
d'Escriptors i Artistes
Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de
Pintura creada per
la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a
Espanya durant la seva Guerra Civil.
En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al
pavelló de Bèlgica i
per al de la Pau de l'Exposició Internacional de
París i en juny de 1940,
fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a
Equihen, es va
instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se
després a Lot-et-Garonne en 1943.
Després de la guerra, viurà a Niça i a
Avinyó. A partir dels anys cinquanta
obtindrà el reconeixement internacional, quan
obté en 1950 el Gran Premi
Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia i
és nomenat membre de
l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any
després. En 1952 va fer els decorats per a
un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba,
de Federico García
Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any
següent va assistir
a una gran exposició organitzada en nom seu a
Pequín. Entre els seus llibres
d'il·lustracions podem destacar Die Mutter
(1919), Le Soleil
(1919), Un fait divers (1920), Die Idee
(1920), Histoire sans
paroles (1920),Souvenirs de mon pays
(1921), Visions (1921), Die
Stadt (1925), Geschichte ohne Worte
(1927) i Landschaften und
Stimmungen (1929). Frans Masereel va morir el 3 de gener de
1972 a Avinyó
(Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van
tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes
Oriental,
Bèlgica).
La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com
Lynd Ward o
Clifford Harper.
***
Joan
Puig i Elías
- Joan
Puig Elías:
El 30 de juliol de 1898
neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant
anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Fill d'una
família pagesa republicana, va
estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal
de Barcelona.
Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i
Guàrdia i la seva
Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918)
i va
crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre
escolar
llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal,
que
sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb
la proclamació de
la República, l'escola es desenvoluparà encara
més. Puig i Elías, militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va
participar també en
el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció
de mestres del
Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de
Barcelona, i va prendre
part en els congressos cenetistes, tot defensant
l'orientació «Comunista
llibertària» que servirà de base a les
col·lectivitats socialitzades durant la
Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa
participació en el Congrés de la
CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar
en el Comitè
Revolucionari del Clot i de Sant Martí de
Provençals i en la Comissió de
Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va
encarregar de la col·lectivització de
l'ensenyament, des de l'escola bressol a
l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola
Nova Unificada
(CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona,
va
ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a
delegat de
Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la
Federació Nacional
d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva
ponència d'estatuts i va ser
nomenat secretari d'Organització i Propaganda.
També aquell any participà com a
delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals
de Barcelona en el
Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat
subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública
de Segundo Blanco González. Amb
la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a
França, on va ser internat en
diversos camps de concentració. Després va
treballar en l'agricultura i va
poder participar en la resistència contra els nazis en el
«Batallón Libertad»
entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del
Comitè Nacional del Moviment
Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en
la CNT de l'Exili.
Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i
conferències per tota França (París,
Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours,
Gleny,
Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot,
Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de
Cultura i
de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en
l'Exili, on desenvolupa
una intensa tasca cultural. Després marxà a
Amèrica i, després d'un temps a
Veneçuela,
en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on
regentà una llibreria i presidí
la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió
franquista. Va
col·laborar en la revista Horizontes
(1937) i és autor de diversos
llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen
de la fiesta
de Navidad (1938), El hombre, el medio, la
sociedad, o Los factores
determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa
companya fou la
mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt,
Joan Puig i
Elías va morir el 5 de
setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou
enterrat al Cementiri Espanyol.
***
Una
actuació de "Mosaicos Españoles"
- Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París «Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).
***
Dino
Fontana
- Dino Fontana: El
30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i
esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino
o Dino. Quan tenia quatre anys amb
sa
família emigrà a Suïssa i
després a França, on acabà l'escola i
aprengué
l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista
llibertària, l'influí
enormement. De molt jove s'introduí en els cercles
llibertaris i participà
activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme --fou
seguidor
d'Émile Armand--, el neomaltusianisme --partidari de la
vasectomia, conegué Norbert
Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva
joventut--, el
naturisme --era vegetarià i ni fumava ni bevia--
l'antimilitarisme i la
campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va
veure
incrementada gràcies al coneixement del francès,
el castellà i l'esperanto, del
qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937
marxà a l'Espanya
en guerra, però, profundament antimilitarista, no
lluità als fronts i realitzà
altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II
Guerra Mundial va
estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per
insubmissió al
servei militar. Després del conflicte
bèl·lic participà en els campaments
llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava
sis
mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant
el món
amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de
provençal de Porquerolles
per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la
seva residència de
Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com
«Casa Esperanto», quan era
perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de
Milà. Dino Fontana va
morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) a
conseqüència de problemes cardíacs. La
Biblioteca Municipal de Carpingnano
Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la
màquina de cosir amb la qual
treballava. Part del seu arxiu personal («Fons
Fontana») es troba dipositat al Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).
***
Alfonso
Failla
- Alfonso Failla: El
30 de juliol
de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i
combatent
antifeixista Alfonso Failla. De molt jove es va involucrar en el
moviment
anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada
contra un milenar
de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien
desembarcat a
Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest
moviment, encapçalat pels
treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total
que obligà les
autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes
expedicionàries al
port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de
Ponça i, llevat un curt
període de temps sota vigilància
policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat
fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels
més fermes partidaris
de la reorganització del moviment anarquista entre els
presoners. L'11 de juny
de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte
feixista de
Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El
juliol de 1943 molts
militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini
i la
instauració del règim del mariscal Pietro
Badoglio, però els anarquistes
continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser
traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a
Arezzo, on les
condicions van ser atroces, amb continus simulacres
d'execució i brutalitats
sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada
per Failla i que
va provocar una evasió en massa. Unit a la
resistència, va actuar sobretot a
Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de
presoners italians a fugir
dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la
guerra va retornar a les
activitats anarquistes orgàniques. En 1945
participà en l'organització de la
Federació Comunista Llibertària de l'Alta
Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a
ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la
conferència fundacional
de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma
va ser un dels
editors del setmanari anarquista Umanità Nova
i va participar activament
en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A
partir de 1957 dirigirà
el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud.
i En 1967 assistí com a
delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional
celebrada en aquesta
localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de
l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb
Carlo
Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral
d'Itàlia
(LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de
Carrara organitzat per la
Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput
pels
«expontaneistes», encapçalats per Daniel
Cohn-Bendit. Després de participar en
centenars de conferències, debats, comitès,
manifestacions, etc., i d'escriure
en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva
activitat a
partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir
el 26 gener
de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la
cançó anarquista
partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi
publicà un recull
dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile
di
ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998
la família
d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal --documents, pamflets,
etc., de
la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i
1974-- a la
Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat
inventariat i descrit per
Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista
Alfonso Failla» de la FAI.
***
Necrològica
de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de març de 1974
-
Francisco Blanco Ponce:
El 30 de juliol de
1908 neix a Màlaga
(Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista
Francisco
Blanco Ponce. Sos pares es deien Antonio Blanco i Margarita Ponce. Fou
un
dels
responsables del Sindicat de Taxistes de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) i fou milicià en les columnes confederals durant la
guerra civil. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Posteriorment passà per
les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser detingut pels
alemanys i deportat
com a treballador forçat a l'illa de Guernesey (Illes
Anglonormandes). Després
de la II Guerra Mundial treballà d'obrer de la
construcció i s'integrà
en la Federació
Local de Rennes de la CNT. En
1972 va fer una conferència a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Natividad Carmen
Pérez de
la Plaza. Francisco Blanco Ponce va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 6 de desembre–
de 1973 al seu domicili de Rennes (Bretanya).
***
Francisco
Carrasquer Launed
- Francisco Carrasquer Launed:
El 30 de
juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya) l'intel·lectual
anarquista Francisco Carrasquer Launed. Fill de Félix
Carrasquer Pueyo, petit
terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de
Regs d'Albalat
de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals
sobrevisqueren cinc (Félix,
Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns
dels quals arribaran a ser
destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare,
Presentació Launed Carrera,
morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar
la roba. Son pare va contreure
nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor
anarquista
Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu
poble natal
i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida
(Segrià, Catalunya). Perduda
la fe, quatre anys després abandonà els estudis i
s'instal·là a Barcelona, on
visqué la proclamació de la II
República espanyola. A la capital catalana
treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori,
passant, hortolà, ajudant
de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el
retornà a Albalat de
Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a
la fleca de son
germà major Félix. En 1933, com en altres
indrets, es proclamà el comunisme
llibertari a la població, instigat entre altres pel seu
germà Félix. Fugint de
la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja
vivia son germà José. A
la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut
Balmes, va fer de
mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans
José i Félix en la
creació de l'Escola Racionalista «Eliseu
Reclus». És en aquesta època que entra
a formar part del moviment llibertari català.
Participà activament en la
resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936,
especialment
en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà
part del seu Consell
Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el
saqueig del convent
dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva
les vides dels
religiosos i les riqueses artístiques que hi havia.
Després marxà al front
enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou
nomenat cap de Centúria, alhora
que feia classes de primeres lletres als combatents. Després
d'un curs de
preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest,
País Valencià) va ser
nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Quan el triomf
franquista era un fet, el
10 de febrer de 1939 passà a França i
després de patir durant set mesos el camp
de concentració de Vernet, va ser reclamat per la
Universitat de Nantes per a
dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra
Mundial hagué de treballar
en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets
(Pau, Tolosa de
Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943
retornà a la
Península, però va ser detingut a Sort (Pallars
Sobirà, Catalunya) i tancat a
la presó Model de Barcelona. Després de mig any
de presó, va ser enviat
forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que
durà tres anys,
enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la
Península s'integrà,
juntament amb son germà Félix, en la lluita
clandestina i fou membre del Comitè
Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i delegat
de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques
(ANFD). El desembre de 1946 va
ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat
fins el
juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí
acabar el batxillerat
en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà
clandestinament a França i
estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona,
on tingué com a
professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A
París visqué amb
Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de
castellà i de literatura, matèries
de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a
secretari de la Federació
Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda
Universitària, a José
Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo
Ibérico, amb qui
mantingué sempre una estreta amistat. En 1953
s'establí a Amsterdam (Països
Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa
Radio Nederland
Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de
1.500 xerrades culturals. En
aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses
traduccions i, un cop doctorat
en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a
la Universitat de
Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de
Leiden, on romangué
18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural
del país, formant
part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat
d'Escriptors
d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la
Société Europeénne de la
Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu
d'Holanda la distinció
de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de
difusió de la
cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco
Franco,
retornà a Catalunya, i s'instal·là a
Tàrrega, localitat natal de sa companya
Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca
intel·lectual
(premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.).
En 1985 rebé l'Encomanda de
l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista.
Trobem articles seus en
nombroses publicacions, com ara Ajoblanco,
Alazet, Andalán,
Anthropos, Archipiélago,
Bicicleta, El
Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos
de Ruedo
Ibérico, El
Día de Aragón, España
Libre, Frente Libertario,
Ideas-Orto,
Ínsula, La
Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva
Era, Papeles de Son
Armadans, Poesía de
España, Polémica,
La Razón, Revista
de Accidente,
Revista de Occidente, Ruta,
Sin Embargo, Taifa,
Trébede, Triunfo,
Umbral, El
Viejo Topo, etc. A més d'aquestes,
publicà i fundà nombroses publicacions
periòdiques als Països Baixos, Alemanya,
Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de
l'holandès nombrosos autors, com ara
Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning,
Willemse,
Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs,
Boost,
Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia
holandesa (Antología de poetas
holandeses
contemporáneos, Nueva
antología de la
poesía holandesa, La
moderna poesía
holandesa, Poesía
moderna flamenca,
Antología de la poesía
neerlandesa
moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i
en Felipe Alaiz, publicà
diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos
gèneres,
entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres
podem
destacar Manda el corazón
(1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas
(1960), Felipe Aláiz. Estudio y
antología
del primer anarquista español (1961), Carta
de Holanda (1966), La traduction
poética de la poésie (1968), Tres
variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas
(1969, 1976 i 1984), Imán y la
novela
histórica de Sender (1970), Samblancat,
Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender
(1982), Ramón J. Sender. In
memoriam (1983, amb altres), Poemas
a viva voz (1987), Máscaras
para un espació (1990, amb
altres), Nada más realista que el
anarquismo (1991), El exilio de las
Españas de 1939 (1991, amb altres), El
grito del sentido común. De los automatismos a la libertad
(1994), La integral de ambos mundos: Sender
(1994), Holanda al eapañol
(1995), Manos de amor manojo
(1995), Coplas de la piel triunfante
(1995), Palabra bajo protesta.
Antología poética
(1999), Ramón J. Sender, el
escritor del
siglo XX (2001), Sender en su siglo
(2001), Ascaso y Zaragoza. Dos
pérdidas:
la pérdida (2003), Pondera,
¡que algo
queda! (2006), El
altruísmo del
superviviente (2007), Poesía
completa
(2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas
de eternidad (2007), Poemario
aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat
amb el Premi de
les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li
retè un homenatge en
unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de
diverses entitats
ciutadanes. Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a
Tàrrega
(Urgell, Catalunya).
Francisco
Carrasquer Launed (1915-2012)
***
Antonio
Gambáu Gil
- Antonio Gambáu Gil: El 30 de juliol de 1920 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l'avanç feixista, marxà definitivament i s'allistà en el Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Gambáu Gil va morir el 17 de desembre de 2002 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).
---
efemerides | 29 Juliol, 2019 05:19
Anarcoefemèrides del 29 de juliol
Esdeveniments
Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'On anarchism
- Conferència de Reclus: El 29 de juliol de 1895 el geògraf anarquista Élisée Reclus llegeix la conferència «On anarchism» al South Place Institut de Londres (Anglaterra). Aquesta conferència va ser publicada en 1897 en anglès i en jiddisch per William Wess (Wm. Wess) sota el títol On anarchism. An address delivered at South Place Institute (Sobre l'anarquisme. Un discurs pronunciat al South Place Institute).
***
El
tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc Le Petit Journal
del 12 d'agost de 1900
- Atemptat de
Bresci: El
29 de juliol de 1900 l'anarquista Gaetano Bresci assassina, al
parc de la Villa Real de Monza (Llombardia, Itàlia), de tres
trets de revòlver
(Hamilton & Booth) el rei d'Itàlia Humbert I, davant
centenars de persones
que el saludaven i victorejaven. El sobirà, acompanyat de la
regna Margherita,
que resultà il·lesa, retornava amb carrossa
oberta a la seva residència de
Monza després d'assistir a la clausura d'un concurs
gimnàstic organitzat per la
societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar-ne
el premi. El regicida, que
no oposà cap resistència, va ser detingut pel
mariscal de carrabiners Andrea
Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la
xusma
enfurida. En el moment de la detenció exclamà:
«Jo no he matat Humbert. Jo he
matat el rei. He matat un principi.» Bresci considerava
Humbert I màxim
responsable de la repressió sagnant desencadenada durant la
«Protesta de
l'Estómac» de 1898 a Milà (Llombardia,
Itàlia). Després del tiranicidi es
desencadenà una important repressió contra el
moviment anarquista italià (detencions,
saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran
complot
internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson
(Nova Jersey, EUA),
ciutat on havia residit Bresci.
***
Barricada al carrer de
l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada
en La
Actualidad
del 2 d'agost de 1909
- Quart dia de la Setmana Tràgica: El dijous 29 de juliol de 1909 l'Exèrcit intenta reocupar els barris insurrectes de Barcelona (Catalunya). Com cada dia, es donà una treva tàcita de bon dematí, amb l'obertura de les botigues per poder abastir la població de productes de primera necessitat i amb la retirada amb ambulàncies dels caiguts als carrers del Paral·lel, de les Drassanes i del Raval durant la nit, però a partir de les 9 hores es reprengueren els combats entre les forces de l'ordre i els revoltats, a les barricades i des dels terrats. Durant tot el matí van arribar importants contingents de tropes: des de València, per mar; de Saragossa, Pamplona i Burgos per terra; aquestes tropes anaven amb la idea que aquella revolta tenia un caràcter separatista i no de defensa dels reservistes enviats a l'Àfrica. Amb les noves forces, el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà el Poblenou, on almenys van morir vuit insurrectes, i procedí a desmuntar les barricades. A mig matí, la fàbrica de licors situada a l'altre costat de les runes del col·legi dels Escolapis de Sant Anton, propietat del carlí i catòlic devot Antoni Tortras, davant la possibilitat que amagués religiosos, va ser incendiada per un escamot comandat per l'extremista del Partit Radical Domènec Ferrer Narch. A la tarda, el general Luis de Santiago Manescau ocupà militarment el barri de les Drassanes, on l'estretor dels carrers i els trets dels franctiradors que s'havien retirat de les barricades i que s'havien apostat als terrats obstaculitzaven la penetració de les tropes. Més tard, el general Brandeis va fer el mateix al Clot i a Sant Martí de Provençals, bastions del Partit Radical, a canonades. Aquest dia només hi va haver tres atacs a centres religiosos: van ser destruïts del tot els maristes de Sant Andreu, patí greus danys l'església parroquial del mateix barri i també les franciscanes de Sant Gervasi, al carrer de Sant Elies. Durant tot el dia va córrer la notícia del fracàs de la revolta i de la vaga general a tot l'Estat, fet que va minar la moral dels revolucionaris. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, va anunciar prematurament en un comunicat la rendició dels rebels barcelonins.
***
Cartell
del míting de Sant Feliu de Guíxols
- Presentació de
la Comarcal del Baix Empordà: Entre el 29 i el
30 de juliol de 1978 es presenta
a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) la
Federació Comarcal del Baix Empordà
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El dissabte
29 de juliol es
realitzà un míting, en el qual van intervenir
Ramón Liarte Viu, Frederica
Montseny Mañé i Enric Marco Batlle (Enrique
Marcos), aleshores secretari del Comitè Nacional
de la CNT, i una festa
llibertària al Camp de Futbol de Sant Feliu de
Guíxols; i l'endemà, diumenge 30
de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa
població una sessió
cinematogràfica amb els films Entre
el
fraude y la esperanza (1978), realitzat pel
Col·lectiu de Cinema de
Barcelona, i El Pueblo en armas
(1937), documental realitzat per la CNT en plena Revolució.
Naixements
Giulio Tanini
- Giulio Tanini: El
29 de juliol de 1855 neix
a Lucca (Toscana, Itàlia) el ferroviari, professor,
científic, inventor,
escriptor, poliglota, maçó i propagandista
anarquista i sindicalista Giulio
Tanini. Quan encara era un infant, amb sa mare i son germà,
s'uní a seguici de
son pare, Pericle Tanini, coronel de l'Exercit piemontès, en
l'«Expedició dels
Mil» de Giuseppe Garibaldi. En 1959 fou testimoni de la
batalla de Solferino i San
Martino, on, en una tenda, morí sa mare –altra
versió diu que aquesta morí en
1860 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a resultes
de les penúries patides al
front. Després d'aquesta precoç mort i de
diverses vicissituds, retornà a
Lucca, on, vivint amb l'àvia, acabà els estudis
superiors destacant per la seva
intel·ligència. A l'Estació de
Valfonda de Florència (Toscana, Itàlia)
trobà
feina de funcionari als Ferrocarrils Romans i perfeccionà i
inventà algunes
màquines que permeteren unes comunicacions més
fluïdes. Per les seves
activitats en defensa dels companys de treball va ser enviat com a
càstig a la Maremma
(Toscana, Itàlia), on va viure fins el 1884. En aquests anys
s'acostà la
moviment republicà seguidor de Giuseppe Mazzini i
posteriorment passà al
moviment internacionalista, col·laborant en diverses
publicacions. Es casà amb
Adele Burgetti. Quan esclatà l'epidèmia de
còlera a Nàpols (Campània,
Itàlia)
s'uní al grup de Felice Cavalloti que ajudà els
pacients; condecorat amb una
medalla d'or, la va vendre per a socórrer els pacients de
l'epidèmia. En
aquesta època col·laborà en el
periòdic L'Amico.
En 1885 va ser processat arran d'un article publicat en Il
Treno, de Liorna (Toscana, Itàlia), i el gener
d'aquest mateix
any emigrà a Buenos Aires (Argentina), on
col·laborà en L'Italia
del Popolo. Després de viatjar arreu tota
Sud-Amèrica,
visqué un temps a Nova York (Nova York, EUA), on en 1887
entrà a treballar en
una companyia de telègrafs com a inspector en cap d'un
vaixell que reparava els
cables submarins que operava a Amèrica (Brasil, Argentina,
Uruguai, etc.) i
col·laborà en Il
Proletario. Durant
aquesta vida errant, aprengué diferents llengües i
algunes fonts diuen que, a
començaments del segle, en parlava correctament 14.
Establert a Mercedes
(Soriano, Uruguai) en 1888, va ser nomenat professor de
física i química en una
escola superior, dirigí en aquesta època
l'Institut Meteorològic Uruguaià de
Montevideo i fundà una lògia
maçònica. Realitzà importants
exploracions al Mato
Grosso americà i en acabar aquest viatge va escriure un
llibre sobre plantes
medicinals que va ser plagiat per la persona a la qual va confiar la
seva
impressió, perdent els drets d'autor. Participà
activament en els fets
revolucionaris d'Amèrica Llatina d'aquells anys, en els
quals moriren tres
fills, va ser durament perseguit i restà empresonat en
diferents ocasions. Decebut
i amargat, en 1893 retornà a Itàlia i
s'establí a Pisa (Toscana, Itàlia),
trobant feina al despatx d'un notari. En aquesta ciutat
col·laborà en la recerca científica
amb
diversos professors (Battelli, Righi i Schiapparelli), fent viatges per
tot arreu
(Rússia Austràlia, Nova Zelanda,
Àfrica, Pol Nord, etc.),
i per un breu període de temps residí a
Tunísia, on
treballà de revisor ferroviari. Inventà un
avisador d'inundacions, un telèfon
«altisonant» i un anemògraf, entre
altres objectes. Després retornà a la
Toscana i a Liorna obrí una escola d'idiomes. En aquest
període, en el qual es
va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI) i del qual
formà part de la seva
direcció central, continuà mantenint relacions
amb els moviments llibertari i
republicà, i va escriure poesia social. A principis del
segle XX es traslladà a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on va obrir
una nova escola. Entre 1908 i 1911 viatjà
a Anglaterra i als Estats Units. En 1911
s'instal·là de bell nou a Gènova, on
inicià les seves col·laboracions amb Il
Lavoro. En 1913 col·laborà en diferents
qüestions amb la Federazione dei
Lavoratori del Mare (FLM, Federació dels Treballadors del
Mar). Intensificà la seva
activitats propagandístiques sindicalistes entre els obrers
marítims i
col·laborà en les tasques organitzatives amb el
capità Giuseppe Giulietti.
Col·laborà en nombrosos periòdics
obrers, com ara Lavoratore del Mare,
Avanti!
o Il Libertario –en
aquesta última
publicació també col·laborà
en els anys anteriors a la Gran Guerra son fill
Alighiero, militant llibertari com son pare. És autor de L'ombra del viandante. Elegia in memoria di
Ceccardo Roccatagliata
Ceccardi (1919), Al poeta Carlo
Malinverni (1920), Cenni biografici
della
vita di Amilcare Cipriani. A favore della erezione dell'asilo,
intitolato
all'Eroe Romagnolo (1920), Pro
asilo
Amilcare Cipriani (1920), Vita di
Giulio Pane scritta
da lui medesimo, scoperta e resa alla luce (1922), Storia della Federazione Italiana Lavoratori
del Mare dal maggio 1909 al giugno 1921 (1952,
pòstum), i deixà inèdites
diverses obres científiques. Durant sa vida
mantingué una intensa
correspondència amb multitud d'intel·lectuals i
científics del seu temps (Battelli,
Schiapparelli, Righi, William Crookes, W. Kausar, Cesare Lombroso,
Galletti, Piotr
Kropotkin, Élisée Reclus, Papini, Malinverni,
Macaggi, Petroni, Viani, Prati,
Giuffrè, etc.). Fou membre de la Federazione Rudici
Garibaldini (FRG, Federació
de Veterans Garibaldins), de la qual va ser nomenat membre honorari a
perpetuïtat. Giulio Tanini va morir el 30 de juny de 1921 a la
Casa de Salut
del Galliera de Gènova (Ligúria,
Itàlia). En aquesta ciutat existeix un carrer que
porta el seu nom com a homenatge.
Giulio Tanini (1855-1921)
***
Foto
policíaca de Louis Duffour (ca. 1894)
- Louis Duffour: El
29 de juliol de 1857 neix a Lo Pòrt (Aquitània,
Occitània) l'anarquista Louis
Duffour –a vegades citat com Dufour–,
conegut sota el pseudònim d'Éclair.
A
partir del 15 d'agost de 1887 treballà com a obrer a
escarada a la fàbrica de
bijuteria artesana i de joieria «Brisac et
Mantoux», al número 8 del bulevard
Bonne-Nouvelle de París (França). Sembla que
és el mateix Duffour que, amb
altres companys (Bernhart, Cabot, Coudryn Courtois, Millet, Paul
Reclus,
Siguret i Tortelier), signaren una crida per a la creació
d'un diari anarquista
apareguda el 31 d'agost de 1890 en La
Révolte. En 1892 el seu domicili va ser
escorcollat, a instàncies de la
policia d'Annaba (Annaba, Algèria) a propòsit
d'un procediment contra el
militant anarquista de Grenoble (Delfinat, Arpitània)
Bruée, condemnat l'estiu
de 1891 a 10 anys de treballs públics per haver
llançat el seu fusell i els seus
efectes militars a la cara d'un capità i enviat la primavera
de 1892 a un
batalló algerià. En aquesta època
vivia al número 27 del carrer Vincent del XIX
Districte i, a partir de juliol de 1893, al número 3 del
carrer Rigoles del XX
Districte de París. El desembre de 1893 un infant seu de
tres anys va morir de
meningitis. El 24 de febrer de 1894 el prefecte de policia
signà una ordre
d'escorcoll i de detenció contra ell per
«associació criminal» i
l'endemà el
comissari del barri del Combat escorcollà el seu domicili
del carrer Rigoles,
que ocupava amb sa companya, obrera confitera, sa mare, venedora de
roba, i sa
filla de 10 anys; en aquest escorcoll es descobriren un exemplar de La Révolte, dos fullets de
Piotr
Kropotkin (L'esprit de révolte
i L'anarchie dans l'évolution
sociale), el
fullet Les anarchistes et ce qu'ils
veulent i correspondència diversa. Detingut, el 27
de febrer de 1894 va ser
portat a la presó parisenca de Mazas. El 2 de
març de 1894 el jutge
d'instrucció Henri Meyer el va posar en llibertat
provisional. El 10 de març de
1894 el prefecte de policia signà una nova ordre d'escorcoll
i de detenció pels
mateixos motius que l'anterior i l'endemà el seu domicili va
ser escorcollat
sense cap resultat, però així i tot va ser
detingut. Durant l'interrogatori
reconegué la seva militància anarquista. El 12 de
març d'aquell any va ser
posat en llibertat. El 10 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció va sobreseure
la seva causa d'inculpació per
«associació criminal». Entre 1900 i 1912
va
estar inscrit en el registre d'anarquistes i en aquella
època vivia al número 4
de l'avinguda Gambetta de París. Desconeixem la data i el
lloc de la seva
defunció.
***
Paul Delesalle
- Paul Delesalle: El 29 de juliol de 1870 neix a Issy (Illa de França, França) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Pau Delesalle. La seva localitat natal era un fort enclavament proletari sempre revoltat contra les injustícies socials i Delesalle va començar a militar en el grup anarquista del 14è districte de París, fet que el va portar a ser detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1892 i a passar 18 dies a la presó de Mazas. Com a obrer ajustador de precisió va construir un aparell cronofotogràfic (el primer cinematògraf conegut) als germans Lumière i en 1893 s'adhereix a la Cambra Sindical d'Obrers d'Instruments de Precisió de París. Més tard serà acusat de participar en l'atemptat amb bomba al conegut restaurat Foyot de París el 4 d'abril de 1894. Després de participar en el periòdic La Révolte, va escriure en Les Temps Nouveaux abans d'esdevenir en 1897 l'assistent de Jean Grave. Convençut que l'acció dels anarquistes devia passar pel sindicalisme revolucionari militarà activament en la CGT i esdevindrà secretari adjunt de la Federació de Borses de Treball. Durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc de 1897 la seva moció (ús de la vaga general, del boicot i del sabotatge) serà acceptada per unanimitat. En 1906 abandona Les Temps Nouveaux després d'haver escrit un article antisemita. Prendrà part, el mateix any, en l'elaboració de la «Carta d'Amiens» i d'aleshores ençà serà considerat un dels fundadors de l'anarcosindicalisme. En 1907 reemplaçarà Yvetot, empresonat, en el secretariat de les Borses de Treball i serà jutjat per un cartell de la CGT sobre els fets del Midi de 1907 per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars a la desobediència», però finalment és absolt. En 1908 s'estableix com a llibreter i editor d'obres sindicalistes i anarquistes, com ara el popular anual Almanach illustré de la révolution, i la seva llibreria, en ple Barri Llatí (carrer Monsieur-le-Prince) serà un dels centres d'estudi de la història social als anys 30, molt freqüentat per Pissarro, Sorel i molts d'altres artistes, periodistes i escriptors. Enlluernat per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista, però aviat ho abandona. En 1932, víctima d'una crisi depressiva, ven la llibreria i, seguint els consells del doctor Pierrot, es retira en una modesta casa a Palaiseau on, envoltat de llibres, es consagra a l'estudi de la història social. Entre les seves obres podem destacar La Confédération Générale du Travail, Conférences anarchistes (1896), Les conditions du travail chez les ouvriers en instruments de précision de Paris (1899), Aux travailleurs. La grève! (1900), L'action syndicale et les anarchistes (1901), Les deux méthodes du syndicalisme (1903), La Confédération Générale du Travail (1907), Les Bourses du Travail et la CGT (1911), Le mouvement syndicaliste (1912). Paul Delasalle va morir el 8 d'abril de 1948 a Palaiseau (Illa de França, França). La seva esposa, Léona, nascuda el 25 de maig de 1875, li va sobreviure gairebé vint anys i va passar els seus darrers anys al geriàtric Galignani; va ser enterrada al cementiri de Puteaux el 21 de novembre de 1966. Delasalle va mantenir una extensa correspondència amb Georges Sorel i Daniel Halévy. En 1985 el gran historiador de l'anarquisme Jean Maitron li va escriure una biografia: Paul Delesalle, un anarchiste de la Belle Époque, que és una ampliació de la seva tesi doctoral publicada en 1952.
***
Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari Carson City Daily Appeal del 17 de juny de 1920
-
Roberto Elia: El 29
de juliol de 1871 neix a Catanzaro (Calàbria,
Itàlia) el propagandista anarquista
Roberto Elia. Sos pares es deien Raffaele Elia i Teresa Apollari.
Mecanògraf i
tipògraf de professió, ben aviat
s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI) i
col·laborà en el periòdic Calabria Avanti,
òrgan del partit a la província de Catanzaro. En
1906 decidí emigrar als Estats
Units. Amic de destacats militants (Michele Caminita, Gaspare Cannone,
Andrea
Salsedo, etc.), esdevingué anarquista i fervent
propagandista. A Barre
(Vermont, EUA) entrà en la redacció del
periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva, de Luigi Galleani, i
durant un temps s'encarregà de l'administració.
També formà part del Circolo di
Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Establert a Nova York
(Nova
York, EUA), entre 1910 i 1911 col·laborà en Novatore,
de Massimo Rocca (Libero Tancredi),
i
en 1913 en Il Movimento Anarchico,
d'East Boston. Destacà en la traducció i en
l'activitat literària. També va ser
secretari i redactor de ponències i d'informes d'importants
congressos anarquistes
nord-americans. Entre el 30 de març i el 15 d'octubre de
1919 edità amb Andrea
Salsedo el quinzenal Il Domani, que
es caracteritzà per les seves posicions filobolxevics, i que
va ser continuat
pel periòdic clandestí L'Ordine,
publicat
entre el 31 d'octubre de 1919 i el 16 de febrer de 1920. El fiscal
general dels
EUA Alexander Michell Palmer desencadenà una cacera sense
pietat contra els
anarquistes del grup encapçalat per Luigi Galleani, al qual
acusava, sense
proves, d'haver intentat assassinar-lo amb una bomba
col·locada a la porta
principal de casa seva l'1 de maig de 1919, i d'haver fet explotar
alguns
paquets postals, el 2 de juny d'aquell any, dirigits contra
personalitats
polítiques a set ciutats nord-americanes (Washington,
Boston, Nova York,
Filadèlfia, Pittsburgh, Cleveland i Paterson). Sota el
pretext d'aquesta ona
d'atemptats, el govern nord-americà engegà una
«cacera de rojos», que aleshores
se solidaritzaven amb la Revolució bolxevic. Per mor de la
delació d'Eugenio Ravarini,
excarrabiner infiltrat en el moviment anarquista, el Bureau of
Investigation
(BOI, Oficina d'Investigació) va saber que Roberto Elia
treballava al taller
tipogràfic Canzani de Brooklyn, dirigit per Andrea Salcedo i
durant la nit del
25 de febrer de 1920 procedí a la detenció, sense
cap ordre d'arrest, d'ambdós
anarquistes als seus respectius domicilis. La detenció dels
dos militants, que
patiren tortures físiques i psíquiques, es va
mantenir en secret. Els
anarquistes novaiorquesos, encapçalats per Carlo Tresca i
Luigi Quintiliano, i
per Nicola Sacco i Bartolemo Vanzetti fins a la seva
detenció, es posaren a la
recerca dels companys, descobrint casualment la detenció
il·legal. La creació
d'un Comitè Pro Víctimes Polítiques
(Mario Buda, Aldino Felicani, Carlo Tresca,
Luigi Quintiliano, etc.) no aconseguí impedir el 3 de maig
de 1920 l'assassinat
de Salsedo, fet camuflat de suïcidi per les autoritats, i el
decret de
deportació d'Elia, suspès alguns mesos
després de la dura campanya de premsa contra
el govern nord-americà. Portat a Ellis Island, el 7 d'agost
de 1920 va ser
expulsat del país i el 30 d'aquell mes arribà a
Nàpols, essent enviat
immediatament a Catanzaro amb residència obligada. Paolo
Schicchi el cridà perquè
entrés, amb Gaspare Cannone, en la redacció del
periòdic sicilià Il
Vespro Anarchico, però ell volia
reorganitzar el moviment anarquista calabrès i crear una
publicació llibertària
pròpia a la regió. S'encarregà
d'organitzar el I Congrés Anarquista de
Calàbria, que se celebrà el 15 de gener de 1922 a
Reggio Calabria (Calàbria,
Itàlia). Un mes després, amb Bruno
Misèfari, llançà una circular per a la
publicació de Pane e
Libertà. Organo per
la diffusione dell'Ideale Anarchico in Calabria,
periòdic que per ser més
popular estaria escrit també en dialecte
calabrès. La manca de suport econòmic
dels companys del Nord d'Itàlia i dels EUA
retardà la realització del projecte
que només pogué materialitzar-se dos anys
després, el 14 de desembre de 1924,
amb l'edició de L'Amico del Popolo,
redactat per Bruno Misèfari amb el suport de Nino Malara i
de Nino Napolitano.
Mesos abans, l'11 de juny de 1924, Roberto Elia va morir, vigilat per
la
policia fins el final, a l'Hospital de Santa Maria La Pace de
Nàpols (Campània,
Itàlia) a causa de la tuberculosi que patia contreta als EUA.
***
Eduardo
Barriobero
- Eduardo Barriobero y Herrán: El 29 de juliol de 1875 neix a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit --el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades-- i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais --per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la «Llei de les Cadenes» --projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera --moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció--, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918 i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff; Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la «Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per «restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del «Puente de Vallecas» --muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc --oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer.
***
Necrològica
de Ramón Sánchez Solano apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
febrer de 1987
- Ramón
Sánchez Solano: El
29 de juliol de 1901 neix a Guaso (L'Aïnsa, Osca,
Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Ramón Sánchez Solano. Sos
pares es deien Ramón Sánchez Pardina, jornalero,
i María Solano Nadal. Quan
tenia cinc anys emigrà amb sa família
a França. Durant els anys vint freqüentà
a
París els locals de la Llibreria
Internacional, lloc de reunió de l'exili llibertari espanyol
a
la capital
francesa. Posteriorment s'establí a Bordeus
(Aquitània,
Occitània). Assistí a
les conferències de Sébastien Faure i Han Ryner i
aquest
últim filòsof
anarquista el va influir especialment. Durant la Revolució
espanyola en
participà a Bordeus en els comitè d'ajuda.
Després
de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Bordeus. Ramón Sánchez Solano va morir el 16 de
desembre
de 1986 a l'asil de jubilats Les Parentèles de Merinhac
(Aquitània,
Occitània) i fou incinerat.
***
Agustín
Centeno Galván en una foto del Registre Nacional
d'Estrangers de Mèxic (1947)
- Agustín Centeno
Galván: El 29 de juliol de 1919 neix a
Santander
(Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Agustín Centeno Galván,
conegut com Tinín. Era fill d'una
coneguda família de comerciants de
Santander. Membre de les Joventuts Llibertàries, feia feina
d'oficinista
comptable. En 1932 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
entre 1935 i 1936 fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquest
sindicat. Arran de l'aixecament feixista de 1936 lluità com
a milicià i amb la
militarització de les milícies assolí
el grau de capità amb la categoria de cap
de l'Estat Major --va ser un dels oficials més joves amb
responsabilitat de
l'Exèrcit republicà, comandant una companyia amb
17 anys. En acabar la guerra,
va ser detingut a Alacant quan intentava fugir de les tropes
franquistes.
Jutjat en consell de guerra al saló de Cabildos de
l'Ajuntament de Santander,
va se condemnat a 30 anys de presó per «auxili a
la rebel·lió», pena que va ser
commutada poc després per la de 20 anys i un dia de
reclusió major. Passà cinc
anys i mig a la Presó Provincial de Santander, on
conegué el poeta José Hierro,
el qual li dedicà alguns poemes. El 17 de maig de 1944 va
ser alliberat. Entre
juliol de 1944 i setembre de 1945 va fer de secretari provincial del
Moviment
Llibertari clandestí a Santander. El març de 1946
passà a França nedant a
través del riu Bidasoa i després d'un temps per
Occitània (Lo Boscat i
Montalban), on fou nomenat secretari del Ministeri
d'Informació i Premsa del
govern republicà de Rodolfo Llopis Ferrándiz en
l'exili, el juny de 1947 s'instal·là
a Mèxic. El 15 de febrer de 1951 obtingué la
nacionalitat mexicana. A la Ciutat
de Mèxic treballà a l'empresa d'envasos de vidre
Difa, de la qual es jubilà com
a president corporatiu. Formà part del «Centro
Montañés» i de diverses
associacions socioculturals. L'Ateneu de Santander el premià
amb el títol de
«Montañés del
Año». Sa companya, Manuela Alonso Elejalde, amb
qui tingué dues
filles, era filla del polític socialista Bruno Alonso
González. Agustín Centeno
Galván va morir el 20 de juliol de 2005 durant una
intervenció cardíaca a la
Ciutat de Mèxic (Mèxic) i el 22 de setembre de
2006 la Fundació Bruno Alonso li
concedí pòstumament el títol de
«Patró d'Honor».
***
Maria
Occhipinti
- Maria Occhipinti: El 29 de juliol de 1921 neix a Ragusa (Sicília) la militant pacifista i més tard anarquista Maria Occhipinti. Després d'una infància trista i miserable, esclafada pel pes de la tradició i de la religió, es va casar als 17 anys per fugir d'aquesta condició, però es va desanimar ben aviat. Amb son marit mobilitzat, pren consciència de la realitat del feixisme i de la guerra. Després del desembarcament nord-americà a Sicília, pensa que els temps han canviat, però el 4 de gener de 1945, quan els soldats hi arriben per enrolar els joves reclutes, es tomba, embarassada de cinc mesos, davant els camions i provoca una manifestació. Els militars envoltats són obligats a deixar anar els joves reclutats, però disparen contra la multitud desarmada i maten un manifestant, fent que s'escampi la insurrecció per la ciutat que cau a mans dels insurgents. L'efímera República Lliure de Ragusa durarà tres dies (del 6 al 8 de gener de 1945) abans de ser esclafada a sang i foc per la Divisió Sabauda de l'exèrcit. El resultat de la revolta serà de 18 morts i 24 ferits en les files dels carrabiners i soldats, i 19 morts i 63 ferits entre els insurgents. Occhipinti aconseguirà fugir de la repressió acompanyada d'un jove anarquista atiador de la revolta, Erasmo Santangelo. Detinguts al cap d'una setmana, seran deportats a l'illa de confinament d'Ustica. Després serà tancada a la presó de dones de Benedettine de Palerm, on restarà fins al 7 de desembre 1946, quan sortí gràcies a una amnistia. A ca seva va trobar una nina que gairebé coneixia i un marit que havia recompost sa vida amb una altra dona. Santagelo, condemnat a 23 any de presó, serà trobat penjat a la seva cel·la. Els lligams que encara mantenia amb el Partit Comunista Italià es van trencar definitivament després de la guerra, participant totalment en les files llibertàries. Occhipinti va explicar els seus records de lluita en el llibre Una donna di Raguse (1957). Durant els anys 1960 i 1970, va viure a Milà, a Sant Remo, i a Roma, i va viatjar força (Marroc, Regne Unit, França, Canadà, Hawaii) abans d'instal·lar-se a Suïssa i després un temps a Los Ángeles i a Nova York, on va treballar d'infermera. En 1973 va retornar a Itàlia, instal·lant-se a Roma, i va militar contra les expropiacions de terrenys, amb els seus companys de Ragusa contra la implantació de míssils nuclears a Sicília i en el moviment anarcofeminista. Va publicar en 1993 un recull de novel·les, Il carrubo e altri racconti, i la seva autobiografia, Una donna libera, pòstumament en 2004, i que tenia com a títol original Il mio peregrinare per il mondo. Maria Occhipinti va morir per complicacions en la seva malaltia de Parkinson el 20 d'agost de 1996 a Roma (Itàlia). El 23 de setembre de 2006 va ser inaugurada una rotonda amb el seu nom al començament de la via Roma de Ragusa. En 2013 s'estrenà el documental Con quella faccia da straniera. Il viaggio di Maria Occhipinti, de Luca Scivoletto.
---
efemerides | 28 Juliol, 2019 05:18
Anarcoefemèrides
del 28 de juliol
Esdeveniments
Barricada al carrer Thiers
- Avalot de
Raon-l'Etape: El 28 de juliol de 1907, a
Raon-l'Etape (Lorena, França), després d'una
manifestació pacífica d'obrers de
la fàbrica de sabatilles de Frédéric
Amos en vaga --que reivindicaven un salari
mínim de 32 cèntims l'hora, la jornada laboral de
10 hores (no tenien cap dia
de descans) i la supressió de les multes--, les forces de
l'«ordre» enviades
pel prefecte --dos batallons (el 2n de Caçadors a peu de
Lunéville i el 20è de
Caçadors a peu de Baccarat) i dos esquadrons del
17è de Caçadors a cavall--
carreguen contra la concentració, provocant la mort de tres
obrers (Charles
Thirion, Edouard Cordonnier i Charles Charlier). A la
fàbrica d'Amos hi
treballaven 1.000 obrers, 300 infants i 250 dones. Després
de l'enterrament
dels tres obrers, l'anarquista Francis Boudoux, secretari de la
Unió de
Sindicats de Meurthe-et-Moselle, pronunciarà un discurs.
Avalot de Raon-l'Etape (28-07-1907)
***
Assalt
a la Caserna dels Veterans. Foto de Català colorejada i
retocada per La
Actualidad del 26 de setembre de 1910
- Tercer dia de la Setmana
Tràgica: El dimecres 28 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya) i a rodalies s'intensifiquen els enfrontaments
entre revoltats i forces
de l'ordre públic. De bon dematí alguns mercats i
botigues van obrir en una
mena de treva fins a les 9 hores. A les 8 hores, Luis de Santiago
Menescau,
capità general de la regió, publicà un
segon ban on ordenava que la gent es
retirés dels carrers, dels balcons i dels terrats o se li
dispararia sense
previ avís; és a dir, que serien tractats com a
combatents. Una hora després,
Antoni Fabra Ribas es reuní amb els nacionalistes esquerrans
Jaume Carner Romeu,
Laureà Miró i Josep Llari, els quals es negaren a
fer-se càrrec del moviment
fins que no hi hagués aixecaments a altres llocs de l'Estat
espanyol.
Mentrestant, durant tot el matí, les lluites entre
revolucionaris, que
oscil·laven entre els vint i trenta mil insurrectes, i
forces de l'ordre es multiplicaren,
però els béns patrimonials de la burgesia no van
ser atacats, com tampoc no hi
va haver agressions als particulars, ni assalts i saquejos a les
botigues, ni
violacions de domicili, ni ocupacions o destrucció de
fàbriques o de tallers,
ni retenció d'ostatges. L'intent de la policia i de la
Guàrdia Civil de
desmantellar algunes barricades va ser replicat per la forta
resistència dels
rebels. A les 10 hores la caserna dels Veterans de la Llibertat
--milícia
formada per una colla de vells soldats del general Prim i que s'havien
ofert al
capità general per reprimir la revolta--, a les Drassanes,
fou assaltada i les
aixecats obtingueren moltes armes, que van ser emprades seguidament per
atacar
la comissaria del carrer Nou de la Rambla; d'aquesta acció i
de la defensa de
les barricades del carrer de Sant Pau en van resultar uns quans morts i
ferits
de ambdós bàndols. Una nova onada de cremes
d'edificis religiosos (col·legis,
seminaris, escoles i orfenats) esclatà i, a més a
més, van ser saquejats alguns
edificis abans assaltats, amb exhibició de les
mòmies d'algunes monges. A les
11 hores el cos consular es reuní i exigí al
general Luis de Santiago la
protecció dels estrangers i dels seus béns.
També al matí començaren els atacs
a les forces de l'ordre públic des dels terrats. A les 16
hores tingué lloc una
nova reunió entre el lerrouxista Emiliano Iglesias i el
Comitè Central de Vaga,
que també resultà infructuosa i, una hora
després, una nova reunió de diputats
a casa del republicà Josep Maria Vallès Ribot
tampoc no tingué resultats. A la
tarda, un grup dones desenterrà una quinzena de
cadàvers de monges jerònimes i
n'arrossegà uns quants i taüts primer fins a
l'Ajuntament i després fins al
davant de les cases de Claudio López Bru, marquès
de Comillas --empresari i
terratinent que tenia interessos, entre molts altres, a les mines del
Riff, en
els vaixells de transport i en les companyies d'assegurances contra el
servei
militar-- i d'Eusebi Güell Bacigalupi, comte de
Güell, casat amb la filla de
l'anterior i fundador de la Societat Hispano-Africana amb inversions en
les
obres públiques del Marroc. Al Clot va haver combats a peu
de barricada, amb
morts i ferits en el tiroteig, i es van destruir un asil de les
paüles i un
patronat obrer dels jesuïtes, i a Sant Andreu del Palomar va
haver
espectaculars barricades construïdes pels
metal·lúrgics i els ferroviaris, i
amb armes furtades al sometent, van assaltar la caserna de la
Guàrdia Civil i
van controlar tota la vila fins a la matinada. Al final del dia
Emiliano
Iglesias s'entrevistà amb l'anarcosindicalista
José Sánchez González (Miguel
Villalobos Moreno),
qui reconegué la davallada del moviment i ambdós
acordaren publicar un manifest demanant el retorn a la feina; Iglesias,
per la
seva part, ordenà als militants radicals que abandonessin
les barricades. Fora
de Barcelona, a Arbeca (les Garrigues), un grup de vilatans, tenint
clar que el
tren era l'instrument efectiu de deportació dels
reservistes, marxaren cap a
l'estació de les Borges i, prenent la direcció de
la Floresta, van anar
destrossant la via, fet que paralitzà un tren que anava cap
a Lleida i que
acabà incendiat. A Madrid, mentrestant, el ministre de
Governació, Juan de la
Cierva Peñafiel, suspengué les garanties
constitucionals a tot l'Estat, detingué
els líders socialistes Pablo Iglesias Posse, Francisco Mora
Méndez i Francisco
Largo Caballero, i clausurà els centres obrers.
***
Pasquale
Binazzi, assegut en terra amb el capell al genoll, amb un grup de
deportats anarquistes a l'arxipèlag de Lipari (1927)
-
Detenció de Pasquale Binazzi: El 28 de
juliol de 1920 l'anarquista Pasquale
Binazzi, redactor
del setmanari Il Libertario, és detingut
a La Spezia (Ligúria, Itàlia) sota
l'acusació d'haver format
una banda armada (Arditi del Popolo) i d'haver ocupat una
fàbrica durant
l'agitació social del mes de juny. En resposta, els obrers
van declarar la vaga
general.
Naixements
Foto policíaca
d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894)
- Émile Maurin: El 28 de juliol de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista i fotògraf Émile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Membre de l'anarquista «Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el «Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891 és condemnat a sis mesos de presó per «incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular. Émile Maurin va morir el 21 de març de 1913 a París (França). En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).
***
Foto
policíaca de Jean Pausader (ca. 1894)
- Jean Pausader: El 28 de juliol de 1866 neix al X Districte de París (França) el periodista i propagandista anarquista, i després republicà socialista i dretà, Jean Ernest Pausader –a vegades citat Paussader–, també conegut com Jacques Prolo i Ernest-Jean Posada. Sos pares es deien Pierre Pausader i Rosalie Kinappe. Empleat comercial i comptable, entre 1885 i 1890 fou assidu la guingueta «Le Coup de Feu», lloc de reunió de militants socialistes de totes les tendències. En 1885 freqüentà «La Butte», cercle literari progressista que es reunia al número 13 del carrer Ravignan de Montmartre, i amb alguns dels seus participants –Charles Malato i Léon Ortiz (Léon Schiroky)–, en la primavera de 1886 fundà el «Grup Cosmopolita», d'orientació socialista revolucionari «sense etiqueta» (Méreaux, Parthenay, Girondal, Devertus, Alain Gouzien, etc.) i que durà fins el 1888. En aquesta època milità sota el nom de Jacques Prolo. El «Grup Cosmopolita» va fer la seva primera aparició el maig de 1886, en la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise; tot d'una que Prolo entrà al cementiri, desplegà una tela vermella que podia passar per una bandera, detingut immediatament, va ser retingut durant una hora a la comissaria. El setembre de 1886 sortí el primer número de la revista del grup La Révolution Cosmopolite, que publicà almenys una desena de números en diferents etapes. En aquesta època convisqué amb Malato i Schiroky al número 10 del passatge dels Rondonneaux del XX Districte de París. Probablement esdevingué anarquista sota la influència d'Émile Méreaux. El 18 de setembre de 1887 fou un dels oradors, juntament amb Tennevin, Louiche, Bebin, Gouzien, Devertus i Georges Brunet, del míting de la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Favié de París. Posteriorment, freqüentà assíduament el Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1888 i principal lloc de trobada anarquista de l'època. El 14 de maig de 1888 va fer la conferència a la sala Dupouy de París, amb Charles Malato i Oury, «Le boulangisme et ses consequences», organitzada pel Grup Independent d'Estudis Socials del XVIII Districte parisenc. En 1889 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. En els debats de precediren el Primer de Maig de 1890, fou dels que hi promogueren la participació. A continuació es pronuncià a favor de la militància anarquista en els sindicats, publicant un seguit de cartes en aquest sentit en La Révolte (del 21 al 27 de novembre de 1891). En 1892 desaprovà la campanya que Sébastien Faure havia engegat contra el Primer de Maig i, amb Charles Malato, Émile Pouget, Constant Martin, Georges Brunet, Tortelier, Émile Henry i Léon Schiroky, publicà una declaració en aquest sentit en el periòdic La Révolte del 5 de febrer d'aquell any. Amic d'Émile Henry, revelà a Alexandre Zévaès que aquest s'havia disfressat de dona per posar, el 8 de novembre de 1892, una bomba a la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Òpera, bomba que finalment explotà a la comissaria del carrer dels Bons-Enfants. En aquesta època treballava com a empleat a la impremta Lasnier de París. L'1 de gener de 1894, en la gran batuda policíaca contra l'anarquisme, després d'escorcollar el seu domicili del número 22 del carrer de Viarmes de París i trobar correspondència, periòdics i fullets anarquistes, va ser detingut per «associació de malfactors»; alliberat el 14 de gener, fugí immediatament cap a Anglaterra. En aquest mateix any de 1894 el seu nom (Ernest-Jean Posada) figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Al seu refugi de Londres (Anglaterra), sembla que durant un temps albergà Émile Pouget. L'agost de 1894 vivia al barri londinenc de Brixton i en 1896 encara hi era a la capital anglesa. Entre 1898 i 1899 participà activament en la lluita en suport al capità Alfred Dreyfus i col·laborà en L'Anticlerical, de Constant Martín, i en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 16 de setembre de 1899 fou un dels oradors, amb Aristide Briand, Broussouloux, Henri Dhorr, A. Cyvoct, Bonvalet, Charles Malato, Louis Guérard, Prest, Valéry i Paule Mink, entre d'altres, en el gran míting dreyfusard, organitzat per la Coalició Revolucionària, celebrat a la Sala Octobre de París. En 1901 col·laborà en La Lutte Sociale de Seine-et-Oise et des cantons de Pantin et Noisy-le-Sec. Des de 1904 fou secretari del «Comitè La Barre» (Societat del Monument del cavaller de La Barre), que organitzava la manifestació en record de François-Jean Lefebvre de La Barre davant la seva estàtua, inaugurada el 4 de novembre de 1906, en dret del Sagrat-Cor de Montmartre. El 24 de maig de 1904 va fer la conferència «Le nationalisme et le cléricalisme dans l'école laïque» al «Club La Barre» de París i el 19 d'octubre del mateix any al mateix lloc la conferència contradictòria «Le Catéchisme du patron chrétien». Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 assistí al Congrés de La Libre Pensée, celebrat al Palau del Trocadero de París. Entre setembre de 1906 i setembre de 1907 formà part del comitè directiu de la Casa del Poble de París. En 1906 fou el cap de redacció de Le Flambeau. Organe hebdomadaire de La Libre-Pensée républicaine et sociale. Entre 1906 i 1908 col·laborà en L'Aurore i Le Cubilot; entre 1906 i 1913 en La Cravache; i en 1908 en Le Communiste. El 19 de gener de 1908 va fer una conferència contradictòria contra la pena de mort a la Sala Boucher de París organitzada per La Libre Pensée i aquest mateix any formà part del Comitè d'Iniciativa per a l'erecció d'una estàtua a Jean-Paul Marat en una plaça parisenca. En 1911 fou un dels fundadors del Partit Republicà-Socialista (PRS). Entre 1911 i 1914 fou secretari de la Federació Republicana Socialista del Sena i organitzà set conferències propagandístiques l'estiu de 1913. Entre 1912 i 1914 col·laborà, amb Alexandre Zévaès i Albert Orry, en l'òrgan de premsa del PRS Le Républicain-socialiste. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1913 assistí al Congrés de Grenoble del PRS i s'arrenglerà amb el sector seguidor d'Aristide Briand, partidari d'una Federació d'Esquerres. En 1913 col·laborà en Le Combat, de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions legislatives d'abril de 1914 fou candidat de la Federació d'Esquerres, sense èxit (905 vots, menys del 4% dels sufragis emesos), per a la II Circumscripció del XVIII Districte de París. Amb el temps derivà cap a posicions més dretanes i, segons Émile Janvion, també fou francmaçó. A partir de 1917 fou cap de redacció del setmanari L'Effort français, républicain, socialiste, dirigit per Alexandre Zévaès i Émile Gautier. El 23 de desembre de 1917 a París, organitzada amb Alexandre Zévaès, tingué lloc la Conferència Interfederal que donà lloc a la creació del dretà Partit Socialista Nacional (PSN). En 1923 fundà i dirigí el setmanari parisenc L'Écho Municipal i en 1933 col·laborà en L'Avenir de Bougie, d'Alger. Fou autor de Comment nous ferons la révolution libertaire! (sd), Le communisme devant le Parti Ouvrier (VIIIe congrés) (1887), La révolution cosmopolite. Le communisme (1888), Un français de la décadence, M. Henri Rochefort (1888, amb Louis Chalain), La caverne antisémite (1902), De la métode réaliste du socialisme réformiste français (1910), Les anarchistes. Histoire des partis socialistes en France. Tom X (1912), L'alliance paradoxale (1913), Une politique... Un crime...! Le meurtre de Jean Jaurès (1915), Une campagne politique. Le Parti Républicain Socialiste (1900-1917) (1917, amb Alexandre Zévaès), L'action politique des républicains réformistes (1919). Jean Pausader va morir en 1937 a París (França).
***
Foto
d'Eugène Rossignol de la policia francesa
- Eugène
Rossignol: El 28 de juliol de 1868 neix al Districte VIII
de París (França) l'anarquista
Eugène Rossignol. Era fill natural de Marie Rossignol. Es
guanyava la vida com
a sastre i estava casat amb Clementine Harlay. Insubmís, a
començament dels
anys noranta del segle XIX es refugià a Bèlgica i
a finals de la dècada va ser
inscrit per les autoritats belgues en el registre d'anarquistes. En
1893 el seu
nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia
ferroviària fronterera francesa. En 1895 viva a Londres
(Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Émile
Masson
- Émile Masson: El 28 de juliol de 1869 neix a Brest (Bretanya) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus, A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Émile Masson va morir el 9 de febrer de 1923 a París (França). Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).
***
D'esquerra
a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice
(París?, 5 de novembre de 1908)
- Felice Felici: El 28 de juliol de 1871 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Felice Felici, conegut com Il Gobbo. Sos pares es deien Stefano Felici i Giuseppina Silvestrelli. Es guanyà la vida fent de dependent de botiga i de carrosser. Fou un dels anarquistes més destacats del moviment anarquista d'Ancona de finals dels segle XIX; instruït, realitzà gires propagandístiques arreu les Marques. La policia el considerà un dels anarquistes més «perillosos i violents» de la zona, relacionant-se amb principals militants del moviment anarquista italià, com ara Errico Malatesta. Participà en totes les manifestacions «subversives», prenent sovint la paraula i incitant a l'acció directa. El 14 d'abril de 1900, Diumenge de Pasqua, va ser detingut amb altre companys anarquistes (Ricardo Intini, Ferruccio Mariani, etc.) durant una reunió en una posada a les afores d'Ancona. Entre 1901 i 1911 visqué a Londres (Anglaterra), al barri de Leyton, on treballà com a dependent de botiga i on es relacionà amb el moviment anarquista local i amb el format pels exiliats italians, especialment el creat al voltant de Malatesta. En aquesta època londinenca, passà temporades a París (França). El setembre de 1902 signà, amb Enrico Carrara, Silvio Corio, Giovanni i Enrico Defendi, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Attilio Panizza, Giulio Rossi i altres, la circular-anunci del periòdic londinenc La Rivoluzione Sociale. En 1912 retornà a Ancona i immediatament reprengué la seva posició destacada en el moviment llibertari. En 1913 entrà a formar part del grup anarquista «Studi Sociali», creat el 16 de novembre, esdevenint un dels seus membres més influents. En aquesta època reforçà la seva amistat amb Malatesta, gaudint de tota la seva confiança. L'abril de 1914, sense feina, es traslladà a Bolonya i la policia, que el vigilava constantment, el considerà un emissari de Malatesta per a la preparació de l'agitació anarquista. S'integrà en el Fascio Libertario (FL) de Bolonya i promogué una forta campanya antimilitarista. També entrà a formar part del Grup «Emilio Covelli» (Clodoveo Bonazzi, Adelmo Baldrati, Aldo Bernardi, Loris Brasey, Giulio Carboni, Attilio Diolaiti, Armando Pietro Guastaroba, etc.), fundat el novembre de 1915 a Bolonya. Durant la Gran Guerra continuà amb la propaganda antimilitarista i el desembre de 1917, després de patir diverses denúncies, es va veure obligat a retornar a Ancona. En aquest període estava afiliat tant a la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona com a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). El gener de 1918 va ser reclòs a Arcevia (Marques, Itàlia) i el 18 d'abril d'aquell any prengué part en el Congrés Regional de l'UAER, votant la moció presentada per Pietro Comastri que deia que la Revolució havia d'engegar-se l'1 de maig següent. Durant els anys del feixisme, restà a Bolonya estretament vigilat i inclòs en la llista de persones «perilloses» a detenir en determinades circumstàncies. El juny de 1939 restà ingressat a l'Hospital d'Indigents «Vittorio Emanuele» de Bolonya. Felice Felici va morir el 26 de setembre de 1948 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Josep
Serra Vives [militants-anarchistes.info]
- Josep Serra
Vives: El 28 de juliol de 1901 neix a l'Albi (Garrigues,
Catalunya) el pagès anarquista
i anarcosindicalista Josep Serra Vives. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés
revolucionari, va ser
nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut
pels
feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra
Vives va
ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià,
Catalunya).
***
Jean
Jourdan
- Jean Jourdan: El
28 de juliol de 1908 neix a Aimargues (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista Jean
Jourdan, conegut com Fernand Sol, Chocho i Chopard.
Son pare estava casat amb Antoinette Bernard i tingué dos
germans: Paul, també militant anarquista, i Marie
Antoinette. Entre 1914 i
1917, en plena Gran Guerra, quan els mestres eren al front,
estudià a l'Escola
de la República del seu poble. Abandonà l'escola
sense el certificat d'estudis
i, després d'entrar com a aprenent de ferrador,
esdevingué obrer agrícola,
sobretot vitícola. La lectura de Sébastien Faure
el va fer llibertari i
s'integrà en el Grup d'Estudis Socials (GES), creat a
Aimargues durant els anys
vint, i en el grup anarquista local. En 1924 conegué Nestor
Makhno i sa
família, aleshores refugiat a França. El 6 de
març de 1926, durant una
manifestació contra una processó religiosa arran
de la visita d'un cardenal, va
ser ferit per un cop de sabre. En 1927 el Grup Anarquista d'Aimargues
estava
constituït per una dotzena de persones i creà una
cooperativa de consum, La Fourmi,
inspirada en el corrent
cooperativista de Charles Gide, a l'Escola de Nimes. En aquest 1927
participa
en les manifestacions en suport de Sacco i Vanzetti. També
fou membre, amb
altres anarquistes, del Sindicat Autònom de Treballadors de
la Terra, que
reagrupava 150 treballadors i que estava en contacte amb un sindicat
del mateix
tipus instal·lat a Coursan (Llenguadoc,
Occitània), i sovint fou designat per a
negociar els conflictes laborals dels empleats. Albergà a
casa seva els
nombrosos oradors i conferenciants que s'organitzaven a Aimargues, com
ara
Maurice Joyeux, Jules Chazoff, René Ghislain,
André Prudhommeaux o Paul
Roussenq. Durant la guerra d'Espanya, ajudà a reclutar
voluntaris i André
Prudhommeaux li va confiar la missió de comprar armes i de
passar-les a la
Península. En aquesta conjuntura, participà en el
robatori d'una armeria de
Narbona. En 1939 va ser mobilitzat, però optà per
la insubmissió i canvià
d'identitat i de ciutat, prenent el nom de Fernand
Sol i instal·lant-se a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà en
diverses obres. Un anys més tard, va ser detingut a
Aimargues i tancat durant
tres dies a la Casa de Detenció de Nimes, i a Aurason
(Provença, Occitània).
Després d'un temps a la ciutadella de Sisteron
(Provença, Occitània), va ser
internat al camp de concentració de Sant Somplesi
(Llenguadoc, Occitània), on
hi trobà E. Armand, i del qual aconseguí fugir.
De bell nou detingut, a Nimes
aconseguí la llibertat gràcies a la
intervenció de Vernier, expacifista que
aleshores treballava per al Ministeri de l'Interior del govern del
Mariscal
Pétain. Un cop lliure, va nomenat cap del Comitè
d'Alliberament d'Aimargues i
organitzà la requisa d'aliments per a la població
i s'oposà a les rapades de
les dones de la població sospitoses d'haver
freqüentat l'ocupant. Rebutjà
formalment el nomenament d'alcalde del municipi. Després de
la guerra, es
barallà amb els companys d'Aimargues i
s'instal·là en una població
veïna, Lo
Cailar (Llenguadoc, Occitània), en una parcel·la
que comprà en 1948 i on obrí,
amb sa companya Marie, una taberna a la riba del riu Vistre, coneguda
com Guinguette à Chocho.
Entre 1973 i 1974
participà en les manifestacions antifranquistes que
s'organitzaren a Nimes.
També va estar casat amb Carmen Segura i Marie
Andréo, amb qui no va tenir
infants. Jean Jourdan va morir el 14 de novembre de 1986 a Lo Cailar
(Llenguadoc, Occitània). En 2008 Michel
Falguières publicà el llibre Jean
Jourdan. Libertaire d'Aimargues, de
1908 a 1948.
***
Luciano
Torróntegui Menchaca
- Luciano Torróntegui Menchaca: El 28 de juliol de 1916 neix a Meñaka (Uribe, País Basc) el militant anarcosindicalista Luciano Torróntegui Menchaca, també conegut sota el pseudònim Luis Torres. Des de molt jove es va afiliar al Sindicat del Transport Marítim de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935, juntament amb altres set companys cenetistes, va portar a terme una vaga al vaixell de la naviliera «Sota y Aznar» que guanyaren després de mesos de lluita. Més tard va protagonitzar altres vagues (Gijón, Barcelona, etc.). Quan va esclatar la sublevació militar de 1936 es trobava a Màlaga i com tots els marins va ser militaritzat. A Cuba, per instigació del règim franquista, el seu vaixell va ser apressat, però fou alliberat poc després i va poder retornar a la Península. A Cartagena es va enrolar en la infanteria de Marina i va intervenir en la presa de Terol. Malauradament li va tocar servir en la divisió d'Enrique Líster, al Segre, on va amagar la seva filiació cenetista per evitar la persecució; però es va manifestar en contra de les injustícies que es produïen en la seva unitat i se li va instruir un consell de guerra. Davant les amenaces de mort d'un comissari polític, va desertar i es va allistar en un batalló de dinamiters a la Seu d'Urgell. Després de la guerra va patir els camps de concentració francesos. Quan l'ocupació nazi va combatre contra els alemanys i ingressà en el batalló confederal «Libertad», on va assumir responsabilitats de comandament i que va lluitar per l'alliberament de França. Quan les tropes alemanyes es retiraven, va formar part d'un grup que es dedicava a recollir les armes alemanyes deixades i emmagatzemar-les per lluitar després contra la dictadura franquista. Després va participar a Urepel amb els grups de defensa als Pirineus i serví d'enllaç per a la CNT entre els emissaris de l'Interior i de l'Exili. Entre altres, va guiar Antonio Ejarque Pina, aleshores secretari general de la CNT de la Península. El 17 de juliol de 1946 va ser detingut per la Guàrdia Civil i patí continus apallissaments durant els 15 dies que va passar ala Direcció General de Seguretat. Jutjat, va ser condemnat a sis anys i un dia de presó. El 8 de maig de 1948 va ser un dels 12 confederals que van protagonitzar la sonada fuga de la presó d'Ocaña. Detingut dies després, va passar per diversos penals (Ocaña, Guadalajara, Yeserías) i a la presó de Larrinaga va emmalaltir a causa del dur règim d’aïllament. En 1951, amb papers falsos, va aconseguir la llibertat condicional. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge organitzat per la CNT de Bilbao pels seus 90 anys de lluita llibertària. Luciano Torróntegui Menchaca va morir el 8 d'abril de 2010 a Bermeo (Busturialdea-Urdaibai, País Basc).
***
David
Viñas (1960)
- David Viñas:
El 28
de juliol de 1927 neix al barri de San Nicolás de Buenos
Aires (Argentina)el
novel·lista, dramaturg, assagista i historiador de
l'anarquisme David Viñas
Porter, que va fer servir el pseudònim Pedro
Pago. Havia nascut en una família
llibertària amb greus problemes econòmics.
Sos pares es deien Ismael Pedro Viñas i Esther Porter,
d'origen jueu ucraïnès. A
començaments de la dècada dels quaranta
aconseguí una beca d'estudis al Liceu
Militar de Buenos Aires. Al cinquè any d'estudis, aclaparat
per l'ambient
feixista que es respirava, es va fer despatxar insultant un tinent
primer.
Després d'acabar algunes assignatures en un altre institut,
es matriculà en
Filosofia i Lletres, on conegué Adelaida Gigli, amb qui amb
el temps es casà i
amb qui tingué sos dos fills. En aquests anys d'estudiant,
presidí la Federació
Universitària de Buenos Aires (FUBA). Entre març
i juny de 1953 publicà una
sèrie de relats policíacs (Mate
Cocido,
Chico Chico i Chico
Grande), signats sota el pseudònim Pedro
Pago, en l'Editorial Vorágine. El novembre de 1953
fou un
dels fundadors, amb son germà Ismael Viñas i sa
companya, de la revista
literària i política revolucionària Contorno,
on col·laboraren destacats intel·lectuals
esquerrans (León Rozitchner, Noé
Jitrik, Carlos Correas, Oscar Masotta, Ramón Alcalde,
Rodolfo Kutsch, etc.) i
que deixà de publicar-se en 1959 –en 2008 es
publicà una edició facsímil. En
1963 es doctorà en la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat de
Rosario (Santa Fe, Argentina) amb la tesi Literatura
argentina y realidad política. La crisis de la ciudad liberal.
De la
mateixa generació d'autors com Haroldo Conti, Rodolfo Walsh
o Antonio di Benedetto,
la temàtica de la seva narrativa és social i de
dura crítica contra la classe oligàrquica
llatinoamericana i les seves injustícies. Formà
part de la junta directiva del
Movimiento de Liberación Nacional (MLN, Moviment
d'Alliberament Nacional), de
caire trotskista. Des de 1976, durant la dictadura militar argentina,
visqué
exiliat en diversos països d'Amèrica
(Mèxic, Califòrnia) i d'Europa (Espanya,
França,
Dinamarca, Berlín) guanyant-se la vida fent de periodista i
impartint classes
de literatura. En 1981 fundà a Mèxic, amb Pedro
Orgambide, Jorge Boccanera,
Alberto Ádelach i Humberto Costantini, l'editorial
«Tierra de Fuego». En 1984
retornà a Buenos Aires i aquest mateix any va ser nomenat
catedràtic de
literatura argentina de la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat de
Buenos Aires. En 1991 rebutjà una Beca Guggenheim (25.000
dòlars), com a un
«homenatge a sos fills» María Adelaida i
Lorenzo Ismael, segrestats i
desapareguts per la dictadura militar durant els anys setanta. En 1995
va ser
nomenat professor emèrit de la Universitat de Buenos Aires.
Dirigí l'Institut
de Literatura Argentina (UBA). En 2003, amb l'elecció de
Néstor Kirchner,
esdevingué un dels seus vocals i en 2008
cofundà», amb el periodista Horacio
Verbitsky, «Carta Abierta, grup informal
d'intel·lectuals esquerrans que
publiquen regularment columnes d'opinió en defensa del
kirchnerisme. El
desembre de 2009 la Biblioteca Nacional argentina adquirí
important
documentació seva. És autor de les
novel·les Cayó sobre su
rostro (1955), Los
años despiadados (1956), Un
Dios
cotidiano (1957), Los
dueños de la
tierra (1958, portada al còmic en 2010), Dar la cara (1962), En
la
semana trágica (1966), Hombres
de a
caballo (1967), Cosas concretas
(1969), Jauría (1971), Cuerpo a cuerpo (1979), Prontuario
(1993), Claudia conversa (1995), Tartabul
(2006), i també conreà els relats en Las
malas costumbres (1963). També és autor
d'obres de teatre, com ara Sarah Goldmann,
Maniobras, Dorrego,
Lisandro
(1971), Tupac-Amaru (1972) i Walsh y Gardel. En els seus assaigs,
sobre
tot d'història de la literatura i de temàtica
social i històrica, ha estudiat
el moviment anarquista llatinoamericà i entre ells destaquen
Literatura argentina y política I.
De los
jacobinos porteños a la bohemia anarquista (1964),
Literatura argentina y política II.
De Lugones a Walsh (1964), Laferrére,
del apogeo de la oligarquía a la
crisis de la ciudad liberal (1965), Literatura
argentina y realidad política: de Sarmiento a
Cortázar (1970), Rebeliones
populares I. De los montoneros a
los anarquistas (1971), Rebeliones
populares II. De la Semana Trágica al Cordobazo
(1971), Momentos de la novela en
América Latina
(1973), Qué es el fascismo en
Latinoamérica (1977), Historia
de
América Latina. México y Cortés
(1978), Historia
de América Latina. Expansión de la conquista
(1978), Carlos Gardel (1979), Indios,
ejército y fronteras (1982), Los
anarquistas en América Latina (1983 i 2014), De Sarmiento a Dios. Viajeros argentinos a USA
(1998) i Menemato y otros suburbios
(2000). També
ha escrit els guions cinematogràfics El
jefe (1958), El candidato
(1959,
amb Fernando Ayala) i Dar la cara
(1962), i els arguments de Sábado
a la
noche, cine (1960) i La muerte
blanca
(1985). Rebé importants premis, com el Guillermo Kraft
(1957), Gerchunoff
(1957) el Nacional de Literatura (1962 i 1971), el Nacional de Teatre
(1972),
el Nacional de la Crítica (1973) i el Konex (2004). David
Viñas va morir el 10
de març de 2011, a conseqüència de
complicacions derivades d'una pneumònia, al
Sanatori Güemes de Buenos Aires (Argentina).
Defuncions
Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli
- Domenico Nucera Abenavoli: El 28 de juliol de 1930 mor a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia)– el periodista socialista, i després propagandista anarquista, Domenico Nucera Abenavoli, conegut sota el pseudònim Saraceno. Havia nascut el 28 d'abril de 1856 a Roghudi (Calàbria, Itàlia). Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a la seva regió (Bova, Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista Italià (PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés Provincial d'aquest partit; també col·laborà regularment en el periòdic La Luce, òrgan de la Federació Provincial Socialista de Reggio (Calàbria, Itàlia). La policia el qualificà de «poc amant del treball», referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En 1898 va fer una conferència a Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902 seguí directament el cas del conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de 1900) i una entrevista en L'Avanti mentre estava detingut; també fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902 publicà Processi celebri, petita biografia sobre el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino. I (La vita) i Musolino. II (Il processo), tots tres editats a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1901 col·laborà en la revista La Calabria. Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquesta època patí diverses condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova (Calàbria, Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops, etc.). Pressionat, el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi s'instal·là a Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà anarquista i col·laborà activament en el periòdic Cronaca Sovversiva i envià correspondència al periòdic italià La Folla, dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a la Sala Italiana de Dunlevy (Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una escola nocturna, on s'ensenyava «l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la propietat privada, a totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca, engegà una campanya contra la política italiana i l'ocupació de Líbia. En aquest any publicà, amb un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911 també va fer una gira propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions nord-americanes i edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el periòdic anarquista L'Avvenire. Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit, el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova York (Nova York, EUA) com «activíssim propagandista, conferenciant i incitador a l'odi de classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la conferència «Il recente momento politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven (Pennsilvània, EUA) i el 30 de setembre d'aquell any assistí al judici dels militants anarquistes Joseph Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El 27 d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il perquè della nostra miseria» a White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia fet a diverses localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb Umberto Postiglione per diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA col·laborà amb diferents grups anarquistes nord-americans i especialment amb Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923 retornà definitivament a Itàlia i a Raghudi mantingué correspondència amb els grups anarquistes nord-americans (Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i col·laborà, amb articles contra el règim feixista, sota el pseudònim Saraceno, en els periòdics Il Martello, Il Proletario i Germinal. Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de Policia de Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li correspondència sospitosa dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per «complicitat en parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de juliol de 1930 a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia).
***
Simón
Estallo Aso
- Simón Estallo
Aso: El 28 de juliol de 1936 és afusellat a
Jaca (Osca, Aragó, España)
l'anarcosindicalista Simón Estallo Aso. Havia nascut cap el
1913 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). El novembre
de 1930, quan circulava amb bicicleta per Canfranc (Osca,
Aragó, Espanya),
atropellà el carter Gregori Casasús que
resultà mort. Ebenista de professió,
estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT)
de Jaca. Va ser
apressat pels feixistes a casa seva quatre dies després de
l'aixecament del cop
militar feixista de juliol de 1936. Simón Estallo
Asó va ser afusellat el 28 de
juliol de 1936 al Fuerte de Rapitán de Jaca (Osca,
Aragó, España) i enterrat en una fossa comuna del
cementiri d'aquesta localitat.
***
Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny La Época del 31 de maig de 1933
- Antonio Tisner Bescós: El 28 de juliol de 1936 mor a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Tisner Bescós. Havia nascut el 14 de juliol de 1904 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). Metal·lúrgic de professió, va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés i també milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca i el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de 1936 tornà al seu poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament feixista, s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de juliol de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer bombardeig aeri feixista que patí la columna confederal de camí a Saragossa. Aquest atac, realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts, però causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts dels quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de Tisner, María Doz Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) --altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups d'acció de la FAI i amb qui tingué dues filles, a començaments del segle XXI vivia al Brasil.
---
efemerides | 27 Juliol, 2019 05:17
Anarcoefemèrides del 27 de juliol
Esdeveniments
La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic Le Petit Belge del 30 de juliol de 1896
- Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.
***
La
imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la
crema
d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà
publicada
en La Actualidad
del 28 d'agost de 1909)
- Segon dia de la Setmana
Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya), dins dels
fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es
caracteritza per la crema
d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns
mercats i algunes botigues
obriren per abastir la població, però aviat
tancaren. El silenci informatiu era
total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat
força estesa. Sobre les nou
del matí la residència dels Maristes fou atacada
i el germà Lycarión (Francisco
Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va
morir. També fou
atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la
construcció de
barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb
un
protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot
arreu --s'hi van
arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva
Peñafiel,
ministre de Governació, que des d'un primer moment va
sostenir la tesi
insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment
barceloní tenia un
caràcter clarament separatista, així ni els
polítics catalans ni els dirigents
obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la
revolta o ni
tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les
garanties
constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any.
Antoni Fabra
Ribas, membre del Comitè Central de Vaga,
s'entrevistà amb Antoni Rovira
Virgili, editor d'El Poble Català i
membre del Centre Nacionalista
Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes
d'esquerra
encapçalessin la revolta. Cap al migdia van
començar a circular per tot
Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos
polítics
radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled
Altemir, Joan
Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i
de convents que
cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial
Col·legi de Sant
Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat,
etc.). Diverses
armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també
es va fer amb
fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats
entre revoltats i
l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria
militar s'imposa. Els
membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de
les 14 hores amb el
lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que
encapçalés el
moviment i que proclamés la República,
però cap grup polític no acceptà
fer-se
càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment
autònom i
espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un
primer atac i mitja
hora després el franciscà P. Ramon M.
Usó fou ferit greu quan abandonava la
residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en
metàl·lic de la
comunitat; morirà l'endemà i serà el
tercer i últim religiós finat durant la
setmana --la consigna fou en tot moment respectar la vida de les
persones. A
les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió
entre l'alcalde Joan Coll Pujol
i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que
parlamentés amb els
rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va
convèncer de l'absurditat de
l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou
atac i una
hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del
Taulat, al Poblenou, mor
d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos
va ser arrossegat pel carrer
i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en
sessió urgent, on el regidor
radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució
d'una sessió permanent del
consistori, però dues hores després la
sessió fou dissolta, per l'acció
persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes
i de
nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes
càrrec d'encapçalar la
revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia
desbordada abandonà les
comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una
segona onada d'incendis de
convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia
cremaven una
trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència,
l'Eixample, Gràcia,
Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona,
durant
aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la
República i es constituïren
juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers,
Mataró i Palafrugell. Mentrestant,
i sense que Catalunya tingués cap possibilitat
d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es
lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida
arran d'un atac de
les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú,
des de la qual la
guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les
tropes colonials
acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda
espanyola, 180
mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la
tropa i
que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.
***
Adhesiu de l'AIA (1906)
- Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.
***
Cartell del CENU, obra de Carme Millà Tersol
- Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Naixements
Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)
- Henri Duchmann: El 27 de juliol de 1873 neix a París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893); Le Conscrit, de París (1892); La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908); Le Pétard, de París (1904); La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquesta època vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular «Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular «L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència «feminista antifeminista» a les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada «Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori «La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
- Teodoro Antillí:
El 27 de juliol de 1883 neix a Sant
Pedro (Buenos Aires, Argentina) el periodista i propagandista
anarquista
Teodoro Antillí. Només pogué assistir
a l'escola primària, però aconseguí de
manera autodidacta una gran cultura. Quan deixà l'escola
entrà a fer feina al
Registre Civil de San Pedro i, quan tenia 14 anys entrà en
la Policia com a
escrivent. El 2 de gener de 1904 començà a
publicar a San Pedro la revista La Tribunita
i, aquest mateix any,
abandonà la seva feina de policia. Posteriorment es
traslladà a Buenos Aires
(Argentina), on va escriure per nombroses publicacions, com ara Fray Mocho i Mundo
Argentino. En 1906 conegué el dramaturg anarquista
Rodolfo
González Pacheco, que esdevingué el seu amic
coral; aquest editava la revista Germinal,
i ell començà a col·laborar-hi.
En 1907 publicà la conferència Patria y
militarismo. En 1908 els dos
amics fundaren el periòdic Campana
Nueva
i en aquest any col·laborà en La
Mentira.
A partir de 1910, dirigí La
Batalla.
Diario anarquista de la tarde. En 1910, durant la
repressió desencadena pel
president argentí José Figueroa Alcorta amb motiu
de la celebració del
«Centenari Argentí», va ser deportat al
penal d'Ushuaia (Ushuaia, Tierra del
Fuego, Argentina). Amb González Pacheco dirigí Alberdi (1910) i El
Manifiesto (1911). Entre 1911 i 1915
col·laborà en Ideas y
Figuras. Quan el seu amic marxà de viatge,
començà a
col·laborar habitualment amb el diari anarquista La Protesta. En 1913, arran d'un article
sobre Simón Radowitzky
(«Radowisky», La Protesta,
14 de
novembre de 1913), pel quart aniversari del seu atemptat contra
Ramón Falcón,
va ser empresonat durant tres anys per «apologia del
crim» –també va ser
condemnat a un any i mig Apolinario Barrera, administrador de La Protesta. A la presó
conegué Emilio
López Arango. En 1916 abandonà, amb
González Pacheco, per discrepàncies, el
diari La Protesta.
Defensà, amb Diego
Abad de Santillán i Emilio López Arango, les
posicions de la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA) del moviment obrer anarquista, enfrontades a
les d'Errico
Malatesta i Luigi Fabbri; també defensà
l'anarcosindicalisme espanyol de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Es
manifestà crític amb el concepte
«lluita de classes». Intentà amb
González Pacheco refundar La
Protesta Humana com a resposta, per a després
editar, durant
tres anys, el periòdic La Obra,
clausurat en 1919 a causa de la «Setmana
Tràgica». Poc abans d'aquests fets
revolucionaris, establiren contactes amb un grup d'anarcobolxevics amb
la
intenció d'editar un periòdic que havia de dir-se
La Revolució Social,
però finalment no va haver acord i els
anarcobolxevics editaren, en 1919, Bandera
Roja. En 1919 publicà el fullet Comunisme
y anarquía. En 1920, durant la clausura de La Protesta, amb Mario Anderson Pacheco,
Alberto S. Bianchi i
González Pacheco, fundà, amb el suport dels
sindicats de la FORA, Tribuna Proletaria.
Órgano defensor de los
intereses gremiales, que també va ser clausurat, i
El Libertario. En 1921
participà en la fundació del setmanari La Antorcha, on va escriure gran
quantitat d'articles fins a 1923, any que va caure greument malalt i
retornà a
la seva localitat natal. Teodoro Antillí va morir el 8
d'agost de 1923 a Sant
Pedro (Buenos Aires, Argentina). L'any següent, el seu gran
amic González
Pacheco, edità una antologia de textos seus sota el
títol ¡Salud a la
anarquia! Páginas de un militante, que va ser
publicada
per l'editorial de La Antorcha.
***
Angelo
Damonti
- Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquista Umanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).
***
Notícia
sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el
periòdic parisenc Gil Blas del 7
d'agost de 1909
- Lucien
Lecourtier: El 27 de juliol de 1887 neix a
París (França) el jornaler
anarcoindividualista Jules-Lucien Lecourtier. Vivia al
número 33 del carrer des
Bois del XIX Districte de París. El març de 1909
va substituir Jeanne Morand,
aleshores empresonada per participar en una manifestació,
com a gerent del
setmanari L'Anarchie, fundat per
Amandine Mahé i Albert Joseph (Libertad). El 22
de desembre de 1909 va ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena
pel delicte d'ultratges i
injúries a l'Exèrcit a tres anys de
presó i a 100 francs de multa per l'article
«Aux soldats», signat per Maurice
le
Vieux, pseudònim de Michel Antoine, publicat en el
número del 20 de maig de
1909 de L'Anarchie, on es
glorificava
l'assassinat de Robert Blot, sotsdirector de la Seguretat, a mans del
delinqüent
Émile Delaunay. En fuita i buscat per les autoritats, va ser
substituït en la
gerència de L'Anarchie
per André
Lorulot. Aquest mateix any de 1909 la policia el donà per
desaparegut a París. En
1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el
febrer de 1916
pertanyia al I Regiment de Zuaus de Saint-Denis (Illa de
França, França). En
1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament
del
Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari
catòlic tarragoní La Cruz del 17
d'agost de 1913
- Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa «primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine i després a Chatou i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Chateau.
***
Ludovico
Caioli
- Ludovico Caioli:
El 27 de juliol de 1901 neix a San Ferdiano a Settimo (Cascina,
Toscana,
Itàlia) l'anarquista Ludovico Caioli –a vegades
citat Cajoli. Sos pares es deien
Flaminio Caioli i Maria Di Sacco. Quan
era molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana,
Itàlia), on entrà
a treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer
i establí
contactes amb el moviment anarquista, participant en les activitats del
grup
juvenil «Pietro Gori». Durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) prengué part, amb el
grup «Gli Scamiciati», en totes les lluites
sindicals i polítiques de Piombino,
com ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la
vida de 1919.
Obligat per la repressió policíaca i feixista a
emigrar, s'instal·là a Roma
(Itàlia) i posteriorment retornà a la Toscana, on
va ser detingut per deserció
i empresonat gairebé un any. En sortir de la
presó, es traslladà a Aosta (Vall
d'Aosta), on visqué durant tot el període
feixista treballant com a obrer a
l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla
que
abandonà la militància. A Aosta
conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En
1943 retornà a la Toscana i prengué part en la
reconstrucció de la Federació
Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio
(Giulio
Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni
Turini, etc.),
on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el
«Bienni
Roig». Ludovico Caioli va morir el 14 de març de
1991 a Novacchio (Cascina,
Toscana, Itàlia).
***
Frédy
- Frédy:
El 27 de
juliol de 1901 neix a Alfortville (Illa de França,
França) el cançonetista
social anarquista Robert Bernard, més conegut com Frédy. Buscat per les
autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la
seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat,
treballant en negre
en la construcció i posteriorment en la
decoració. Compositor aficionat de
cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris
del grup de poetes i
cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat
en 1901. A començament de
1928 començà les seves actuacions sota el
pseudònim Frédy
i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la
II Guerra
Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari
Jean-Paul
Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i
antimilitaristes, les
quals va interpretar, a més d'altres cançons de
diferents autors (Gaston Couté,
Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades
per «La
Muse Rouge», en les gires propagandístiques
pacifistes de Victor Méric o en
actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.).
Algunes de
les seves cançons (Quand les gueux
le
voudront, Brisez vos armes,
Révoltons-nous contre tous les
tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades
en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan
esclatà la guerra, aconseguí
regularitzar la seva situació militar sense anar a files,
essent llicenciat
definitivament per «desordres mentals». En 1940,
quan l'ocupació nazi, passà a
la «Zona Lliure» i
s'instal·là amb sa companya a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya
Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa
companya arribà a l'edat de la
jubilació, tots dos fixaren la seva residència en
una petita població de la
Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i
vegetarians. En
1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de
jubilats de La Libre
Pensée al departament de Maine i Loira. Desconeixem la data
i el lloc de la seva
defunció.
***
Guillem
Gally Grivé
- Guillem Gally Grivé: El 27 de juliol de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto o Árbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic. Guillem Gally Grivé va morir el 2 d'octubre de 1981 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Guillem
Gally Grivé (1907-1981)
***
- Félix Izquierdo García: El 27 de juliol de 1907 neix a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria), on morí 10 mesos i tres setmanes després, l'1 de novembre de 1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües.
***
Miguel Vallejo Sebastián
- Miguel Vallejo
Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Miguel Vallejo Sebastián. Encara adolescent,
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó,
Espanya), treballà de
calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A
partir de 1927 destacà
com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser
detingut
a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva
participació en l'aixecament
anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería
de Saragossa i a
Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la
Federació Local
de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va
ser
detingut portant força documents orgànics de la
CNT saragossana i amb una
multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira
propagandística amb
Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a
més d'un míting a Saragossa. El
juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes
i, amb José Hipólito
Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de
Defensa dels Grups
Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes
enquadrat en la 25
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República i fou nomenat secretari del
Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys
bèl·lics. El març de 1937
signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un
pacte d'unitat amb la Unió General
de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut
a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes
de la reacció comunista
encapçalada per Enrique Líster Forján
que dissolgueren el Consell Regional de
Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25
Divisió, al final de la
guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut,
va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran
tasca en estret contacte amb
el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment
Llibertari) d'Esteve
Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones.
Després
passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la
de Saragossa, on va ser
jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la
de 20 anys
de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el
Comitè Regional d'Aragó de la CNT
clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla
que actuava a Terol.
De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per
manca de proves.
Més tard s'establí a València. Entre
el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al
madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en
substitució d'Antonio Castaños Benavent,
va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la
policia,
s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951
passà a França. S'instal·là
a
Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del
Subcomitè Nacional de
la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro
Sánchez Fernández (Helios
Sánchez), esdevenint un dels
militants més destacats del sector
«col·laboracionista», partidari de
prendre
part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952
intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i
Quiñones Ocampo, en el míting
commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de
Lió (Arpitània). El
5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada
Payarols, Josep Joan Domènec
Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la
Casa del Poble de
Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT
«possibilista» de 1952, va ser
nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V
Plenari de 1954. El
gener de 1953 impartí una conferència al
Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de
París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones
al momento actual, sobre el
problema de España» a Montalban (Llenguadoc,
Occitània). L'1 de maig de 1954,
amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria,
parlà en el míting
d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del
Cafè Continental d'Albi
(Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954
intervingué, amb J. J.
Domènech i Emilio Gervas, en un míting
commemoratiu de la jornada del 19 de
juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc,
Occitània). Entre 1954 i
1958 col·laborà en España
Libre. El
Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido,
Joan Ferrer i Tomás
Cañizares en el míting celebrat a Clarmont
d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb
José Borrás
Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè
de Relacions del
Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo
Sebastián va morir el 4 de març de 1962
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa
companya fou la
destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.
Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)
***
Necrològica
d'Aurora Viñuales Lasierra publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 20 de
desembre de 1988
- Aurora Viñuales
Lasierra:
El 27 de juliol de 1911 neix a Abiego (Osca, Aragó,
Espanya)
l'anarcosindicalista Juliana Aurora Viñuales Lasierra. Sos
pares es
deien Pablo Viñuales i Dolores Lasierra. Era
filla d'una família acomodada aragonesa amb la qual
trencà i esdevingué
companya del militant llibertari Mariano Lorente Sabau, amb qui
visqué
a
Peralta de Alcofea (Osca, Aragó, Espanya).
Participà amb son company en
les
lluites de juliol de 1936 i posteriorment formà part d'una
col·lectivitat
agrícola. Quan l'avanç de les tropes franquistes,
va ser evacuada cap a
Catalunya amb sa filla de cinc anys, mentre son company
lluità al front
del
centre peninsular, on va ser capturat a final de la guerra i afusellat
pels
feixistes en 1940. En 1939 passà amb sa filla a
França i s'instal·là a
Aussilhon (Llenguadoc, Occitània),
on esdevingué companya de Jesús Manuel Solana i
milità en la Federació
Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Aurora
Viñuales Lasierra va
morir el 21 d'octubre de 1988 a la Clínica del Refug
Protestant de
Masamet (Llenguadoc, Occitània).
Defuncions
Una de les novel·letes de Josep Gardeñas Sabaté
- Josep Gardeñas Sabaté: El 27 de juliol de 1936 és «executat per servir d'exemple» a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Gardeñas Sabaté –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Gárdeñas, Gardeñes, Gardeña, Gardeys, Gardenyes, etc.) i el segon citat Sabater i segons alguns en realitat Gil–, conegut com Petroli i sota el pseudònim Diógenes. Havia nascut en 1896 a Sant Llorenç de Montgai (Camarasa, Noguera, Catalunya) –altres fonts citen Monistrol. Amb 10 anys va quedar orfe. Expulsat per la Guàrdia Civil de Camarasa, passà a França i posteriorment a l'Argentina, on entrà a formar part del moviment anarquista. En 1919 el trobem a Barcelona (Catalunya) en els cercles bohemis anarquistes. Entre 1919 i 1920 va ser empresonat set mesos en diferents ocasions (Barcelona, Montjuïc, etc.), sobretot després d'haver apallissat esquirols a Igualada (Anoia, Catalunya) i acusat de ser redactor del periòdic La Protesta d'Igualada. Gran lector, participà en nombrosos mítings, com ara en 1920 a Manresa (Bages, Catalunya). Formà part dels Grups de Defensa Confederal, que actuaven contra els pistolers del Sindicat Lliure, amb el grup de Manuel Talens Giner (El Valencianet), Rafael Climent Montero i Adolfo Bermejo (Madriles o Gabardina). El novembre de 1922 va ser detingut, amb Inocenci Feced Calvo i Manuel Talens Giner, per haver participat en un frustrat intent d'atemptat contra el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido el 23 d'octubre d'aquell any. En aquesta època vivia miserablement, subsistint just dels minsos guanys trets de la venta pels carrers de la premsa llibertària. Admirador de Salvador Seguí Rubinat, donà mort un membre del Sindicat Lliure que havia amenaçat el destacat anarcosindicalista. El 10 de març de 1923 fou la persona que identificà en el mateix lloc del seu assassinat a Salvador Seguí Rubinat i tres dies després encapçalà, amb José Alberola Navarro, Roberto Bellón i Josep Bosch, la manifestació de protesta per aquest fet que es realitzà a Barcelona i a la qual assistiren unes 15.000 persones. El 17 d'abril de 1923 va ser detingut acusat d'haver participat el 6 d'abril anterior en un tiroteig amb la Guàrdia Civil al carrer de Villarroel de Barcelona i en el qual resultà ferit l'agent Francisco Pastor García, que morí posteriorment. Per aquest fet va ser processat i empresonat. El gener de 1925 fou un dels signataris de l'«Apel·lació als Sindicats de Barcelona», encapçalada per Joan Peiró Belis i Ángel Pestaña Núñez, publicada en el periòdic Solidaridad Obrera, tot defensant una línia més sindicalista que anarquista i defensant la legalització del sindicat dins el marc de la dictadura de Primo de Rivera. El 15 de juliol de 1925 va ser jutjat en consell de guerra, amb Joaquín Blanco Martínez, a la Presó Cel·lular de Barcelona per «agressió a la força armada» –l'11 de març de 1923 mantingué un tiroteig amb el guàrdia civil Silvano Navarro– i va ser condemnat a 16 anys de reclusió temporal i a pagar les despeses que ocasionaren les cures del guàrdia ferit, i el seu company a sis anys de presó correccional. Durant aquest anys va ser empresonat en diferents ocasions per la dictadura i a finals de 1930 sortí del penal valencià de Sant Miquel dels Reis. El març de 1931 defensà la família Urales dels qui l'atacaven acusant-la de distribuir el fons pro presos de manera injusta. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), l'abril de 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, participà audaçment en el desarmament de nombrosos membres del Somatent. Aquest mateix any va fer un míting a Martorell (Baix Llobregat, Catalunya). Posteriorment començà a freqüentar els cercles de la delinqüència amb els quals participà en diversos atracaments. El 27 de gener de 1935 va ser detingut amb altres companys (María Alcón Moles, Agustí Benlliure Juste, Antoni Boet Marí, José Fernández Morilla, David García Altamira i José Ibáñez Puerta) en un pis del carrer de la Cera de Barcelona, i empresonat. El juliol de 1936 va ser alliberat i participà en els combats de les barricades contra la reacció feixista. En aquesta època feia de paleta i militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut per les Patrulles de Control quan portava joies que havia furtat d'una casa abandonada. Jutjat pels seus companys de la CNT, entre ells Manuel Escorza del Val, va ser condemnat a mort, amb el vist i plau de Frederica Montseny Mañé i Diego Abad de Santillán, sota l'acusació d'haver realitzat saquejos a domicilis burgesos i a botigues de queviures durant els primers dies de la Revolució. Josep Gardeñas Sabaté va ser «executat per servir d'exemple» del que els companys revolucionaris no havien de fer el 27 de juliol de 1936 a Barcelona (Catalunya). Va morir dignament, acceptant la resolució i demanant la seva execució sumària. Molts pensaren, entre ells Joan Ferrer Farriol, que el va conèixer profundament, que millor hagués estat enviar-lo al front. Durant sa vida va col·laborar, moltes vegades fent servir el pseudònim Diógenes, en nombroses publicacions anarquistes, com ara Acción Social Obrera, Cultura Obrera, Despertar, Estudios, El Luchador, El Sembrador, Solidaridad Obrera, La Voz del Castillo, i fins i tot de Llatinoamèrica i d'Itàlia. També fou autor de novel·les populars, com Coloma (1928), Una amazona (1931) i Escenas de terror (1931).
---
« | Juliol 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |