Administrar

Efemèrides anarquistes

[15/04] Confederació Obrera Brasilera - «Páginas Libres» - «Gli Scamiciati» - «L'Adunata dei Refrattari» - «Bandiera Nera» - «La Obra» - Conferència d'Alfonso de Miguel - «L'Anarchiste» - «Le Rail Enchaîné» - «Anarchisme et non-violence» - Antignac - Oger - Ramus - Moreau - Jourdan - Civera - Mestre - «El Manco de La Pesquera» - Helios Sánchez - Segura - Garrigós - Chauvin - Poch - Blanch - Bartolomé - Parra - Pons Tortella - Stefanuto - Martín-Artajo - Puig Serrau

efemerides | 15 Abril, 2019 05:58

[15/04] Confederació Obrera Brasilera - «Páginas Libres» - «Gli Scamiciati» - «L'Adunata dei Refrattari» - «Bandiera Nera» - «La Obra» - Conferència d'Alfonso de Miguel - «L'Anarchiste» - «Le Rail Enchaîné» - «Anarchisme et non-violence» - Antignac - Oger - Ramus - Moreau - Jourdan - Civera - Mestre - «El Manco de La Pesquera» - Helios Sánchez - Segura - Garrigós - Chauvin - Poch - Blanch - Bartolomé - Parra - Pons Tortella - Stefanuto - Martín-Artajo - Puig Serrau

Anarcoefemèrides del 15 d'abril

Esdeveniments

Ple del I Congrés Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)

Ple del I Congrés Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)

- Creació de la Confederació Obrera Brasilera: Entre el 15 i el 20 d'abril de 1906 es realitza a la seu del «Centro Galego» de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), a iniciativa de la Federació Obrera Regional de Rio de Janeiro, el I Congrés Obrer de Brasil. Després de la primera gran vaga general, esdevinguda a finals de 1905 al port de Santos, fracassada per la repressió policíaca, les organitzacions de treballadors van proposar la realització d'un primer congrés obrer brasiler. Hi van participar unes 40 organitzacions (treballadors gràfics, estibadors, fusters, capellers, pintors, ferroviaris, marbristes, maquinistes terrestres, reparació naval, obrers cafeters, miners, etc.) de diversos Estats brasilers (Rio de Janeiro, São Paulo, Pernambuco i Ceará) i malgrat que els delegats socialistes van intentar crear un nou partit polític a partir del congrés, van prevaler rotundament les idees anarquistes. Els principals temes de discussió van ser la relació entre partit i sindicat, l'organització de mítings per al Primer de Maig, si l'Assistència Social era una funció del sindicat, la necessitat d'una Confederació Brasilera per fer arrelar a tot el país les principals lluites obreres (augment de salaris, jornada de 8 hores, dret d'organització i de reunió) i la manera d'organització sindical. En primer terme es va aprovar la creació de la Confederação Operária Brasileira (COB, Confederació Obrera Brasilera), l'estructura organitzativa i tàctiques d'acció es van inspirar en gran part en l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT) francesa. El Congrés va adoptar el sistema federatiu i va reivindicar l'autonomia obrera enfront dels partits polítics. La COB estaria formada per federacions locals o estatals d'indústria o d'ofici, per federacions locals o estatals de sindicats, per sindicats aïllats de llocs on no existeixin federacions locals o estatals o d'indústria o d'ofici confederades. Els sindicats de la Confederació estaran formats exclusivament per treballadors assalariats i que tinguin com a base d'acció la resistència. El sindicat ha de tenir un caràcter pedagògic i de lluita, rebutjant l'Assistència Social. La COB no pertanyerà a cap escola política o doctrina religiosa, i no podrà prendre part en eleccions, manifestacions partidistes i religioses. Els membres de la Comissió Confederal no podran tenir cap atribució de poder o de comandament. El lliure pacte federatiu ha de garantir l'autonomia total d'individus i de societats obreres. Els càrrecs no seran remunerats. Les modalitats d'acció són les mateixes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT): acció directa, vaga parcial o general, boicot, sabotatge, manifestacions, etc., variables segons la conjuntura. Va tenir la seu provisional al carrer de l'Hospicio, 156, de Rio de Janeiro. Ramiro Moreira Lobo va ser el seu primer secretari general. La COB, que va començar realment les seves activitats a partir de 1908, any que portarà a terme dures vagues, sobretot per la jornada de vuit hores, i els anys següents activarà campanyes de caire antimilitarista i contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El setembre de 1913 va realitzar el seu II Congrés Obrer, amb la presència de més de cent delegats de gairebé totes els Estats brasilers. Aquest mateix any va començar-se a editar a Rio de Janeiro el periòdic A Voz do Trabalhador, que tirarà 4.000 exemplars; entre els seus principals col·laboradors figuraven Manuel Moscoso, Motta Assunçao, Carlos Días i José Romero. El major apogeu de la COB en aquest anys es donarà el juliol de 1917 quan una vaga general exigint augment salarial aturarà la ciutat de São Paulo durant alguns dies. En 1922 la COB s'adherirà a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caire anarcosindicalista.

***

Portada de "Páginas Libres"

Portada de Páginas Libres

- Surt Páginas Libres: El 15 d'abril de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Páginas Libres. Filosofía. Ciencia. Sociología. Literatura y Crítica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 12 (30 de novembre de 1907) passarà a tenir periodicitat mensual. El grup editor era el mateix d'El Productor i d'altres periòdics d'aquesta editorial i es tirava a l'impremta de F. Cuesta. Hi van col·laborar A. López Rodrigo, José Torralvo, Ramón Baños Martínez, Oibrony i Teresa Claramunt, entre d'altres. En sortiren 14 números, l'últim el 30 de gener de 1908, i deixà de publicar-se quan Leopoldo Bonafulla, responsable de l'edició, fou empresonat.

***

Capçalera de "Gli Scamiciati"

Capçalera de Gli Scamiciati

- Surt Gli Scamiciati: El 15 d'abril de 1913 surt a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzacional Gli Scamiciati. Periodico quindicinale operaio (Els Descamisats. Periòdic quinzenal obrer). Va ser editat i dirigit per Giovanni Gavilli i Lato Latini, que l'estampà a la seva impremta, i la gerència la portà Luigi Laguzzi. Van formar part d'aquest grup Silvio Celestino Corio, Attilia Pizzorno, Giovanni Rolando, Carlo Paolo Scalvini, Segatta, R. Siglich i Giovanno Zunino, entre d'altres. Polemitzà durament amb el corrent anarquista pro organització i l'anarcocomunisme d'Errico Malatesta. En sortiren 30 números, l'últim el 27 de juny de 1914; posteriorment, el 12 de març de 1946, en sortí un únic número amb la mateixa capçalera. Aquest mateix grup havia tret un únic número (29 de març de 1913) d'un periòdic semblant, Lo Scamiciato, que després de la Gran Guerra publicà 14 números entre l'1 de març de 1920 i l'1 de novembre de 1921 a Pegli (Ligúria, Itàlia).

***

Un exemplar de "L'Adunata dei Refrattari"

Un exemplar de L'Adunata dei Refrattari

- Surt L'Adunata dei  Refrattari: El 15 d'abril de 1922 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista italoamericà del corrent «antiorganització» L'Adunata dei Refrattari (L'Assemblea dels Refractaris). Es va distribuir clandestinament en la Itàlia feixista. Entre 1922 i 1954 Osvaldo Maraviglia va ser el seu editor i administrador, i sota la direcció de Max Sartin (Raffaele Schiavina) s'assegurarà la publicació fins 1971, convertint-se en un fòrum internacional amb nombrosos col·laboradors a Europa i a Sud-amèrica, moltíssims d'ell anarquistes molt influents (Borghi, Malatesta, Nettlau, Bertoni, D'Andrea, Di Domenico, Berneri, Schiavina, etc.). Com que tenia impremta pròpia, va editar una bona col·lecció de fulletons sobre temes neomaltusians. Els arxius del periòdic entre els anys 1923 i 1940 es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de "Bandiera Nera"

Capçalera de Bandiera Nera

- Surt Bandiera Nera: Per l'abril de 1929 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic en llengua italiana Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. A partir del número 17 (maig de 1931) el subtítol serà «Anarchico rivoluzionario». Aquesta publicació estava editada pel col·lectiu d'anarquistes italians exiliats a Bèlgica, amb el suport de llibertaris de llengua francesa. Entre els editors responsables figuraven Giuseppe Bifolchi (Viola), director, i Hem Day, gerent. Hi van col·laborar Angelo Bartolomei, Gigi Damiani i Sébastien Faure, entre d'altres. Aquesta publicació es mostrà contrària al fet que els anarquistes s'adherissin a la francmaçoneria i es declarà obertament atea i anticlerical. Entre el número 14 (maig de 1930) i el número 15 (agost 1930) hi hagué una important interrupció temporal. En sortiren 17 números, l'últim el maig de 1931.

***

Capçalera de "La Obra"

Capçalera de La Obra

- Surt La Obra: Per l'abril de 1936 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual La Obra. Publicación anarquista. En sortiran 83 números fins al 1952.

***

Portada de l'edició de la conferència (1937)

Portada de l'edició de la conferència (1937)

- Conferència d'Alfonso de Miguel: El 15 d'abril de 1937 l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Miguel Martorell (Alfonso de Miguel), aleshores delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), pronuncia a València (País Valencià) la conferència «La guerra de España ante la situación de Europa». El ponent alertà de la situació global internacional en la que s'havia d'emmarcar la guerra espanyola. Aquesta conferència va ser publicada aquell mateix any per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT.

***

Capçalera del primer número de "L'Anarchiste"

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Per l'abril de 1952 surt a Malakoff (Illa de França, França) el primer i únic número del periòdic L'Anarchiste. Bulletin Intérieur de la Commission d'Études Anarchistes, lligat a la Federació Anarquista. Els principals col·laboradors en van ser Henri Bouye, Maurice Joyeux i Georges Vincey. Roger Auchere en va ser l'editor responsable. Cal dir que nombrosos periòdics portaren aquest títol abans: en 1886, en 1898-1899 a Bèlgica i en 1907 a París. Aquest butlletí serà continuat per L'Entente Anarchiste, que publicarà cinc números entre el 30 d'octubre de 1952 i el 8 de febrer de 1953.

***

Capçalera de "Le Rail Enchaîné" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de Le Rail Enchaîné [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Rail Enchaîné: Per l'abril de 1953 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Rail Enchaîné. Organe de l'Alliance Syndicale des Cheminots Anarchistes de France [ASCA] et de l'Union Française (El Rail Encadenat. Òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa). Portava l'epígraf «Defensar la jerarquia és trair el proletariat. Contra la jerarquia, contra els "tartufos" (hipòcrites)». Existí una primera època (1944-1953) en format butlletí imprès amb vietnamita que publicà almenys 14 de números. El gerent d'aquesta nova sèrie va ser Fernand Robert i trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, N. Juliot, Paul Mauguet, Franc Nohain, Roger A. Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Rouleau, entre d'altres. També es van publicar alguns articles col·lectius de la Comissió Administrativa de l'ASCA. A partir del número 7, de gener de 1954, sortí encartat conjuntament amb el periòdic L'Anarchie, c'est l'ordre, de la Unió Sindical del Treball Anarquista (USTA). En sortiren 11 números, l'últim el juny de 1954. Entre 1955 i 1967 militants de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) publicaren una vintena de números d'una nova sèrie d'aquesta mateixa capçalera i encara sortiran vuit números entre abril de 1973 i 1976 editats pels ferroviaris comunistes llibertaris parisencs.

***

Portada d'"Anarchisme et non-violence"

Portada d'Anarchisme et non-violence

- Surt Anarchisme et non-violence: Per l'abril de 1965 surt a París (França), com a resultes del discurs encetat sobre l'ús de la violència en la guerra d'Algèria, el primer número de la revista trimestral Anarchisme et non-violence. La idea de crear una «unió anarquista d'estudis i d'acció no-violenta» es va començar a gestar el juliol de 1964. En la redacció col·lectiva, influenciada per pensadors com Lanza del Vasto, B. de Ligt, Vinoba o Gandhi, formada per André Bernard, Marianne Enckell, Macel Viaud i Denis Durand, s'adjuntaran nombrosos col·laboradors (Patrice Antona, Anita i André Bernard, Jean-Pierre Bertrand, Daniel Besançon, Pepe Beunza, Claude Borgne, Claude i Michel Bouquet, Christian Carré, Joël Chapelle, Jean Coulardeau, Michel David, Hem Day, Germaine i Alain Depoorter, François Destryker, Bruno Dulac, Denis Durand, Jean-Michel Fayard, Armel Gaignard, Lucien Grelaud, Christian Heck, Gaston Jambois, Janin, Marie Laffranque, Jean Lagrave, Rose-Marie Lagrave, Jean-Pierre Laly, Claude Le Scribe, Jean-Pierre Machy, Marie Martin, Dominique Marty, Christian Mériot, Marie-Christine Mikhaïlov, Maurice Montet, Jacques Moreau, Dominique Morel, René Nazon, Bernard Péran, Philippe Poggi, André Portal, Paul Sempé, Pierre Sommermeyer, Michel Tepernowski, Jacky Turquin, Dominique Valton, Bernard Vandewiele, Michèle i Marcel Viaud, entre d'altres) interessats a desenvolupar les idees llibertàries no-violentes. A partir del número 11-12 (1968) la revista s'adherirà a la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i a partir del número 26, en tant que membre col·lectiu, al CIRA. Deixarà de sortir, després de 33 números, en 1974. El 22 d'agost de 2006 sortirà la revista digital Anarquisme et non-violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva de l'editada entre 1965 i 1974 i on s'hi pot consultar l'arxiu.

Anarcoefemèrides

Naixements

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

- Antoine Antignac: El 15 d'abril de 1864 neix a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants, el militant i propagandista anarquista Antoine Antignac. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) --creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR--, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre, La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). Antoine Antignac va morir el 8 de juny de 1930 a Le Bouscat, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor.

***

Notícia de la condemna de Julien Oger apareguda en el diari parisenc "Figaro" del 17 de maig de 1911

Notícia de la condemna de Julien Oger apareguda en el diari parisenc Figaro del 17 de maig de 1911

- Julien Oger: El 15 d'abril de 1878 neix a Villaines-sous-Malicorne (País del Loira, França) l'anarquista Julien Oger. Empleat en els ferrocarrils d'Angers (País del Loira, França) i secretari del seu sindicat, participà, durant la vaga dels ferroviaris, en la nit del 12 al 13 d'octubre de 1910, en el sabotatge de la línia fèrria entre Angers i Le Mans; jutjat per aquest fet, el 16 de maig de 1911 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers a 18 mesos de presó per trencar fanals i tallar els fils dels senyals i els fils elèctrics –dos companys seus, Boyard i Marchand, van ser absolts dels càrrecs. El 26 de juny de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista partidari de l'acció directa», amb l'ordre de detenció en cas de guerra. Posteriorment treballà de torner mecànic en la fàbrica metal·lúrgica «Beauvais & Robin». A començament dels anys trenta, encara figurava en el «Carnet B» del departament de Sarthe, però sembla que com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 10 del carrer Pocquet de Livonnière d'Angers. Podria tractar-se de l'Oger que fou secretari adjunt de la secció comunista de Le Mans i secretari de la cèl·lula «Maurice Thorez», que va ser presentat pel Partit Comunista Francès (PCF) al consell de districte del primer cantó de Le Mans l'octubre de 1937. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)

Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)

- Pierre Ramus: El 15 d'abril de 1882 neix a Viena (Àustria) el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Autoretrat de Louis Moreau

Autoretrat de Louis Moreau

- Louis Moreau: El 15 d'abril de 1883 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Louis Moreau. Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Le Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. Louis Moreau va morir el 9 de març de 1958 a Malakoff (Illa de França, França). El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.

***

Foto policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)

Foto policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)

- Pierre Jourdan: El 15 d'abril de 1887 neix a Foix (País de Foix, Occitània) l'antimilitarista i anarquista individualista i il·legalista Baptiste Pierre Jourdan, conegut sota diversos pseudònims (Antoine Rostini, Antoine Rostny, Louis Clément, Imbart, L'Apache, etc.). Era fill d'uns petits tenders establerts a Foix. Barber de professió, quan tenia 19 anys es declarà insubmís i, fugint del servei militar, es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Sota la documentació d'Antoine Rostini, estava considerat per les autoritats com a un «antimilitarista militant i anarquista perillós». En 1906 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per les seves activitats i marxà cap a la zona de París (França). Treballà de venedor ambulant de retalls de teles als mercats de Levallois-Perret i de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), on sos col·legues l'anomenaven Pierre l'Apache. Des de finals de 1906 el seu nom apareix en el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie signant petits articles. A partir de 1907, es lligà sentimentalment amb Louise-Marceline Clément (Louise Hutteaux, de casada), anarquista neomaltusiana unida al grup editor de L'Anarchie, la qual l'ajuda en la venda pels mercats. Acostat al grup anarquista il·legalista conegut com la «Banda Bonnot» o dels «Bandits Tràgics», Jourdan albergà Raymond Callemin (Raymond la Science) quan aquest era buscat per la policia. El 7 d'abril de 1912 va ser detingut i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà dues pistoles Browning, material divers per a cometre desvalisaments i instrumental de cirurgia ginecològica. Tancat a la presó parisenca de La Santé, el 27 de febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb els altres 21 membres del grup i condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment i associació de malfactors». Algunes fonts barregen les seves dades amb Pierre Victorien Joseph Jourdan, nascut el 26 de juliol de 1883 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i mort al front «per França» el 14 de març de 1915 a Tazouka (Marroc).

Pierre Jourdan (1887-?)

***

Marí Civera Martínez

Marí Civera Martínez

- Marí Civera Martínez: El 15 d'abril de 1900 neix a València (País Valencià) el professor mercantil, comptable, publicista, maçó i anarcosindicalista Marí Civera Martínez. Fou fill d'una família de classe mitjà. Estudià comptabilitat i treballà en una empresa consignatària de fustes del Grau valencià, alhora que estudià economia, disciplina que considerava fonamental per al progrés social i el sindicalisme. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 representà el Sindicat Únic d'Empleats de Comerç de València en el Congrés Nacional de CNT («Congrés de la Comèdia»); en aquest congrés la delegació de la qual formava part va ser l'encarregada de proposar la creació de Sindicats de Professions Liberals i Sindicats de Distribució per a enquadrar tècnics i intel·lectuals en la CNT, mesura que fou acceptada i que suposà un avanç en la direcció cap a les tesis del sindicalisme revolucionari. El 20 de gener de 1925 ingressà, sota el nom de Mario, en la francmaçoneria valenciana (Lògia «Patria Nueva»), de la qual aconseguí alts graus fins al final de la guerra civil. En 1930 fundà, edità i dirigí, fins al 1933, a València Cuadernos de Cultura, publicació quinzenal en forma de fulletó distribuïda per la revista anarquista Estudios, i després per Orto, i de la qual es publicaren gairebé un centenar de títols sobre diverses disciplines (economia, sindicalisme, sociologia, història, filosofia, etc.), sempre d'interès per al moviment obrer, i escrits per autors de diverses tendències polítiques (llibertaris, republicans, socialistes, comunistes, antimonàrquics, etc.). En 1931 publicà El sindicalismo. Historia, filosofía, economía, llibre del qual es publicaren 10.000 exemplars. Durant els anys republicans publicà articles en el periòdic El Luchador. Entre 1932 i 1934 dirigí la prestigiosa revista mensual valenciana Orto, on van publicar autors anarquistes, però també marxistes (Andreu Nin, Josep Renau, Ángel Pestaña, Valeriano Orobón Fernández, Émile Armand, etc.). En aquests anys intentà lligà els pensaments doctrinals marxista i liberal amb la pràctica anarcosindicalista i s'allunyà de l'anarquisme pur, en la línia d'Ángel Pestaña, Pierre Besnard i Christiaan Cornelissen, dels quals fou un dels seus divulgadors. En 1933 va treure una plaça per oposició a l'Institut del Vi i s'instal·là a Madrid. El març de 1934 participà en la fundació del Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña, del qual fou un destacat teòric, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, El Sindicalista. L'estiu de 1936 dirigí Pueblo, antic diari blasquista valencià. En 1937 fou membre fundador de la Secció d'Estudis Econòmics de l'Institut d'Estudis Valencians. El 28 de novembre de 1937 substituí Pestaña al capdavant del barceloní Mañana, periòdic de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. L'11 de desembre de 1937, després de la mort de Pestaña, assumí la presidència d'aquesta partit. En acabar la guerra creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després aconseguí embarcar cap a Mèxic, on s'establí. A partir de 1943 treballà com a gerent de producció de l'editorial mexicana Uteha, amb Estanislau Ruiz Ponseti i l'exmembre del Partit Sindicalista Agustí Cabruja Auguet. Al país asteca col·laborà en diverses publicacions, com ara CNT, Comunidad Ibérica, España Libre, Espoir, Horizontes, La Humanitat, Ilustración Ibérica, Mediterrani, Orfeó Català, Quaderns de l'Exili, etc. Entre les seves publicacions destaquen La política del porvenir (1928), Sindicalismo (1930), La formación de la economía política (1930), El marxismo. Origen, desarrollo y transformación (1930), El sindicalismo. Historia, filosofía, economía (1931), Socialismo (1931), El sindicalismo y la economía actual (1936), España contra el fascismo. La guerra civil desde el punto de vista internacional (1936), La sensibilidad en el mundo (1938), Rebelión del hombre (1948), Presencia del hombre (1957), La industrialización del espíritu: evolucion de las doctrinas sociales de vanguardia (1962) i El sindicalismo. Origen y doctrina (1963). Marí Civera Martínez va morir el 25 de maig de 1975 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Marí Civera Martínez (1900-1975)

***

Ricard Mestre Ventura

Ricard Mestre Ventura

- Ricard Mestre Ventura: El 15 d'abril de 1906 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el militant anarcosindicalista i propagandista anarquista Ricard Mestre Ventura, també conegut com Ricarditu o José Riera i citat a vegades com Mestres o Mentre Ventosa. Havia nascut en una humil família; son pare, Ricard, vilanoví cenetista que feia feina a la Pirelli i sa mare, Francesca, era natural de Sant Martí Sarroca. Des d'infant s'obsessionà per la lectura, freqüentant assíduament amb un permís especial, ja que era prohibida a menors, la Biblioteca del Museu Balaguer de la seva ciutat i llegint els clàssics (Zola, Hugo, Tolstoi, etc.) i autors catalans (Pompeu Gener, etc.). Realitzà els estudis als escolapis, però rebutjar seguir la carrera sacerdotal i quan tenia 12 anys es declarà anticlerical i ateu i es posà a fer feina com a aprenent de diverses feines (tèxtil, fusta, etc.). En 1919 fou detingut arran d'una reunió clandestina. En 1922 feia feina de peó i organitzà un míting anarquista on intervingué Joan Peiró. En 1928 pertanyé al grup «Solidaridad». Entre 1929 i 1931 publicà i dirigí la revista quinzenal Estela. En 1930 dirigí Terra Lliure i fou membre fundador de les Joventuts Llibertàries i dos anys després assistí al Congrés de Madrid d'aquesta organització. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1930 fou elegit membre del Comitè Local d'aquest sindicat. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931, representant la Federació Local de Sindicats de Vilanova i la Geltrú, assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya a Barcelona. En 1934 formà el «Grup A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que era contrari a les actuacions de «Los Solidarios». Durant la repressió posterior als fets del 6 d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil li va cremar el quiosc de llibres i de diaris --anomenat «Minerva» i que es trobava davant del cinema Diana de la Rambla barcelonina-- que regentava i gràcies a la família Orriols-Ferret pogué amagar-se i evitar l'empresonament. En 1936, quan l'aixecament feixista, formà part del Comitè de Defensa Local en representació de la CNT i fou membre del Consell Municipal, alhora que Jutge Popular (jutge de pau). En aquests dies salvà la vida de diverses persones de l'acció de grups d'incontrolats i la seva intervenció impedí que un grup d'exaltats destruís el retaule de l'església de Santa Maria de la Geltrú. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el 20 de maig de 1938 fou regidor de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Durant la guerra publicà a Vilanova el Boletín Oficial, exercí de comissari cultural de la Brigada 133 --amb Francesc Carmona i Albert Samartín s'ocupava del periòdic mural de les Joventuts Llibertàries-- i dirigí Catalunya, on s'enfrontà durament amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El gener de 1939 s'exilià a França i, després de patir el camp de concentració d'Argelers durant cinc mesos, aconseguí arribar a Bordeus, on es reuní amb sa companya Hortensia Blanch Pita (Sílvia Mistral) i ambdós partiren amb el vaixell «Ipanema» des del port de Pauillac cap a Veracruz. Instal·lat a Mèxic en 1939, visqué venen llibres i com a marxant de pintura des d'una sala d'exposicions. Després treballà en una editorial, fet que el permeté fer amistat amb nombrosos escriptors (Octavio Paz, León Felipe, Moreno Villa, Gabriel Zaid, Enrique Krauze, etc.). Dedicat al món de la propaganda llibertària, fundà en 1940, amb Miquel A. Marín i Ramon Pla Armengol, «Ediciones Minerva» que publicà més de 200 llibres de diversos autors (Rocker, Garfias, Traven, etc.) --el primer llibre de l'editorial que publicà fou Éxodo, diario de una refugiada española, que escrigué sa companya amb un pròleg de León Felipe-- i la «Unión Distribuidora de Ediciones». En 1974 creà, amb les aportacions de Benjamín Cano Ruíz, Marcos Alcón, Eliseo Rojas, Ignacio Portilla i de Mestre mateix, la Biblioteca Social Reconstruir, centre de documentació anarquista que s'inaugurà en 1984 i que encara funciona actualment. A més de impulsar diverses revistes, com ara Estudios Sociales, Caos (1974-1981), Testimonios, que dirigí, etc.; col·laborà en nombroses publicacions, com Catalunya, Excélsior --on féu servir el pseudònim José Riera--, La Hora de Mañana, Más Lejos, Solidaridad Obrera, etc. Els deu últims anys els dedicà a promocionar el sindicalisme autogestionari del Frente Auténtico del Trabajo (FAT) entre els taxistes de la ciutat de Mèxic. Durant sa vida va fer de tot per guanyar-se la vida (paleta, teixidor, xofer, crític d'art, quiosquer, llibreter, editor, etc.), però el seu món eren els llibres. Ricard Mestre Ventura va morir el 13 de febrer de 1997 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Francesc X. Puig Rovira: «Ricard Mestre Ventura (Vilanova, 1906 - México, 1997», en Reembres, 13 (1997). pp. 25-28

***

"El Manco de La Pesquera" el dia de les seves noces (23 d'abril de 1933)

El Manco de La Pesquera el dia de les seves noces (23 d'abril de 1933)

- El Manco de La Pesquera: El 15 d'abril de 1908 neix a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià). Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà.

***

Presidència del IV Ple Nacional Extraordinari de la CNT (Tolosa, juny de 1952). D'esquerra a dreta, en primer pla: Bernardo Merino, Ramón Liarte, Helios Sánchez. Al fons: Felipe Seseña, Miguel Vallejo i Josep Juan Domènech

Presidència del IV Ple Nacional Extraordinari de la CNT (Tolosa, juny de 1952). D'esquerra a dreta, en primer pla: Bernardo Merino, Ramón Liarte, Helios Sánchez. Al fons: Felipe Seseña, Miguel Vallejo i Josep Juan Domènech

- Helios Sánchez: El 15 d'abril de 1909 neix a Molinicos (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Heliodoro Sánchez Fernández, més conegut com Helios Sánchez. Sos pares es deien Sinforiano Sánchez i Sixta Fernández. Fill d'una família humil i nombrosa, quan tenia set anys començà a treballar en diversos oficis (pastor, fustaire, segador, veremador, peó de la construcció, etc.). En 1925 entrà a fer feina de marmitó als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià), on va fer contacte amb l'anarcosindicalisme, i en 1928 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou membre de la Junta Sindical i delegat pel Port de Sagunt a diversos plens locals, comarcals i regionals. El juny de 1931 era secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de València (País Valencià) En 1936 assistí al Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT, mostrant-se sempre molt radical. El cop militar feixista juliol de 1936 l'agafà segant a Uncastillo (Saragossa, Aragó, Espanya), d'on pogué fugir cap a València i durant una temporada lluità en la «Columna de Ferro». Més tard abandonà el front i passà a treballar en la indústria de guerra, ocupant càrrecs orgànics. En 1939, amb el triomf franquista, intentà embarcar-se al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), però va ser apressat i internat al camp de concentració dels Ametllers. Posteriorment passà al camp d'Albatera i a la cartoixa de Porta Coeli. Un cop alliberat s'incorporà a la lluita clandestina. El febrer de 1944 participà en el Ple de Madrid (Espanya) com a representant del Comitè Regional d'Aragó. El desembre de 1944 va ser detingut per la Brigada Politicosocial. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de reclusió i internat a la presó de Saragossa, d'on fou alliberat uns anys després. Continuà en la lluita clandestina com a membre del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Miguel Vallejo Sebastián. El març de 1950 va ser detingut breument i el maig de 1950 fugí cap a França. En el Ple de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) va ser repudiat i es decantà pel sector moderat. El 17 de juny de 1950, en el III Ple Nacional de Federacions Locals del Subcomitè Nacional, substituí Josep Juan Domènech com a secretari general de la CNT «possibilista». Intentà aproximar les dues fraccions confederals enfrontades, però no tingué èxit. En el IV Ple Nacional Extraordinari de juny de 1952 celebrat a Tolosa abandonà la secretaria, que va ser assumida per Miguel Vallejo Sebastián. Després d'això, s'establí a Tolosa, on continuà la lluita antifranquista. L'agost de 1957 representà les subdelegacions de Veneçuela, Bolívia i Argentina en el VII Ple de Federacions Locals i Nuclis de la CNT celebrat a Tolosa. L'agost de 1969, en el conflictiu Ple de Bordeus (Aquitània, Occitània), va ser expulsat de la CNT. Membre de la tendència editora del periòdic Frente Libertario, en 1973 assistí a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània) celebrada per aquest sector. Helios Sánchez va morir el 29 de maig de 1988 a Portèth (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[14/04] «Il Grido della Folla» - «L'Action Anarchiste» - Agressió contra Ramon Salvador - FICEDL - Pro Ateneu Llibertari - Vilarrubias - Castagna - Biso - Corcero - Urraca - Orobón - Yoldi - Pérez Rodríguez - Suñer - Navarro Navarro - Llach - Chiapuso - Morchón - Calvo - Martínez Ugeda - Palacios - Lozano - Pino - Subías - Arranha - Amador Franco - Martínez Marín - Pellicer - Meniconi - Ludovici - Navarro - Pino - Mañas - Zava - Vivancos - Guérin - Aransáez - Roth

efemerides | 14 Abril, 2019 05:56

[14/04] «Il Grido della Folla» - «L'Action Anarchiste» - Agressió contra Ramon Salvador - FICEDL - Pro Ateneu Llibertari - Vilarrubias - Castagna - Biso - Corcero - Urraca - Orobón - Yoldi - Pérez Rodríguez - Suñer - Navarro Navarro - Llach - Chiapuso - Morchón - Calvo - Martínez Ugeda - Palacios - Lozano - Pino - Subías - Arranha - Amador Franco - Martínez Marín - Pellicer - Meniconi - Ludovici - Navarro - Pino - Mañas - Zava - Vivancos - Guérin - Aransáez - Roth

Anarcoefemèrides del 14 d'abril

Esdeveniments

Capçalera d'"Il Grido della Folla" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera d'Il Grido della Folla [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de 1902 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale anarchico (El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou creat per Ettore Molinari i Nella Giacomelli --que signà els articles sota el pseudònim Iréos, i la gerència i l'administració la portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto Fraschini, Carlo Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan Gigli, Eugenio Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli, Mazzuccatto, Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres. Els sis primers números van ser tots segrestats per les autoritats. La primera època d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905; la segona entre novembre de 1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della Folla; i la tercera entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol original.

***

Capçalera de "L'Action Anarchiste"

Capçalera de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.

***

Notícia del tiroteig publicada en "La Vanguardia" del 15 d'abril de 1923

Notícia del tiroteig publicada en La Vanguardia del 15 d'abril de 1923

- Agressió contra Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Salvador Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili d'Ángel Pestaña al carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de seguretat i ferit greument al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer Barbarà i després fou ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser detinguts els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel López Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte --citat a vegades Montes-- havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1920 va ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte de Salvatierra a València, però va ser alliberat el mes següent sense càrrecs. A finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió convocada pel Sindicat de Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal. S'integrà en un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver participat en diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar ferit estava en crida i cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies després de l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 5 de gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas Serrate per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En 1925, des de la presó, va ser un dels signants de la Carta abierta a los camaradas anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de creació d'una federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a finals de juliol de 1925 a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan esperava el tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de Mataró, a prop del pont del riu Besòs.

***

Anagrama del CIRA

Anagrama del CIRA

- Naixement de la FICEDL: El 14 i 15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença, Occitània), al nou local del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer dels Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de centres de documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de Suïssa, d'Itàlia, de França i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL), també coneguda per les seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of Centers for Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més dels centres citats, estan federats centres americans (Canadà, EUA, Mèxic, Argentina, Brasil), del Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca).

***

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

- Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

- Francesc Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge sovint citat Villarrubias. Sos pares es deien Andreu Vilarrubias, blanquer de professió, i Anna, ambdós igualadins també. Algunes fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai). Fuster d'ofici, fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de Gràcia de Barcelona. El desembre de 1893, arran de la repressió que es desencadenà a causa de l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia Civil al seu taller per la seva militància anarquista, juntament amb un empleat, Ramon Romero Martínez. Ambdós van ser traslladats a la a presó barcelonina del carrer de la Reina Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt. No obstant això, se li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i fou jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou condemnat a cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de Montjuïc a la presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de Ceuta. Després de les diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos anarquistes presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena va ser commutada per la deportació. Amb la prohibició de viure a Catalunya, retornà clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament alliberat. A partir d'aquí, es perd el seu rastre.

Francesc Vilarrubias Baliu (1849-?)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Francesc Vilarrubias i Baliu (1849-?), fuster i serrador», en Revista d'Igualada, 27 (desembre 2007). pp. 5-15

***

Carlo Castagna

Carlo Castagna

- Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per «ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquella època en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).

Carlo Castagna (1878-1955)

***

Obra de Jean Biso ("Jean Morni") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

- Jean Biso: El 14 d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant anarcosindicalista i francmaçó Jean Biso, també conegut com Jean Morni. Periodista, escriptor de novel·les populars i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de manera intermitent, del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de solidaritat en suport de Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933, arran de la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest sindicat, càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre 1939 i 1940. En el Congrés celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la Comissió Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la Regió Parisenca. En 1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal de París, també al del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc. També fou delegat als congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont d'Alvèrnia (1939). En 1936 representà els correctors d'impremta en el Congrés Internacional de la Pau celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i participà en diverses iniciatives de suport. Ajudà l'anarcopacifista Louis Lecoin en la edició del pamflet Paix immédiate llançat el dia que esclatà la II Guerra Mundial. Sota el pseudònim de Jean Morni destacà com autor de novel·les populars, com ara Faustina la folle (1913), Magda la sequestrée (1913), La revanche du passé (1914), Roman d'une midinette (1921), Le voleur détective (1923), Cousette d'amour (1926), Le caïd rouge (1926, censurada), Le danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse d'amour (1935). Jean Biso va morir el 15 de març de 1966 a París (França).

***

Necrològica de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 d'octubre de 1973

Necrològica de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 d'octubre de 1973

- Baltasar Corcero Lorenzo: El 14 d'abril de 1882 neix a San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Baltasar Corcero Lorenzo. Quan tenia 12 anys abandonà sa família i la seva terra natal i anà i vingué per diversos territoris. En 1903 residia a Palma (Mallorca, Illes Balears), on estudià a l'Acadèmia d'Arts i Indústries i Belles Arts. Obrer sabater especialitzat, s'establí a Inca (Mallorca, Illes Baleares), on milità en la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», que havia estat creada en 1898. L'abril de 1908 fou un dels signants de l'important «Manifest als treballadors nacionals, regionals i internacionals» promogut pel periòdic Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista El Rayo i aquest mateix any fou tresorer de «Solidaritat Obrera». El gener de 1914 fou un dels creadors del Sindicat Obrer del Calçat, adherit a la Confederació Regional del Treball (CRT) de les Illes Balears de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'agost d'aquest mateix any era president i comptador de l'acabada de crear Federació Regional de Societats Obreres «Solidaritat Obrera» de les Illes Balears. El 15 d'octubre de 1916 va intervenir en un míting a Inca organitzat per la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», on també parlaren Jaume Bauçà Far, Antoni Bestard Seguí, Llorenç Bisbal Barceló, Simón Fullana Font, Juan Puig i Cosme Salvà. Aquest mateix any fou membre de la Comissió Pro Subsistències, de la qual també formaren part el Foment del Civisme i la Cambra de Comerç, institució creada per controlar la Junta Provincial de Subsistències governamental. Després de la Guerra Civil s'exilià a França, on es casà amb Reine Éléonore Gonnot. Milità en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT, de la qual era secretari fins el seu darrer moment. Baltasar Corcero Lorenzo va morir el 21 de maig de 1973 a Ais de Provença (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència.

***

Julio Urraca Valmaseda

Julio Urraca Valmaseda

- Julio Urraca Valmaseda: El 14 d'abril de 1898 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Va ser un destacat membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Victòria (Àlaba, País Basc), fidel integrant dels comitès de vaga i diverses vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada convocatòria de vaga contra l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de presó, que penà a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou alliberat. Entrà a treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi de la fusta. Julio Urraca Valmaseda va morir en 1968 a Vitòria (Àlaba, País Basc) de les conseqüències d'aquesta malaltia. Sa companya fou Petra Quintana.

***

Valeriano Orobón

Valeriano Orobón

- Valeriano Orobón Fernández: El 14 d'abril de 1901 neix a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturm über Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Vaclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres --plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes--, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juny de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia, V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción, Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación, Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Les Temps Nouvelles, Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista --especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís-- i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres.

***

Miguel Yoldi Beroiz al front (1936)

Miguel Yoldi Beroiz al front (1936)

- Miguel Yoldi Beroiz: El 14 d'abril de 1903 neix a Lizarra (Navarra) --alguns autors citen Pamplona (Navarra) l'anarcosindicalista Miguel Yoldi Beroiz. En 1914 ingressà en la Casa de Misericòrdia pamplonesa, on s'atenien les persones en extrema necessitat. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Pamplona. En aquests anys realitzà diverses feines (torner, mariner, mestre nacional d'escola, periodista, etc.), destacant com a mestre racionalista. Es va relacionar amb militants de l'entorn del grup «Los Justicieros» amb ramificacions a Saragossa, Tudela, Logronyo, Pamplona, Vitòria i Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i retornà en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. En 1932 muntà a Pamplona una llibreria, on abundava la literatura anarquista. Poc després marxà a Barcelona, destacant a la capital catalana com a organitzador sindical. Entre desembre de 1933 i febrer de 1935, en que fou substituït per Horacio Martínez Prieto, s'encarregà a Saragossa de la secretaria del Comitè Nacional de la CNT. En el moment de l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupava el càrrec de secretari de Defensa de Catalunya i lluità en els combats de carrer del 19 de juliol a Barcelona. Participà amb Buenaventura Durruti en l'organització de la columna, formant part, amb aquest últim, Ricardo Rionda, Antonio Carreño i Luis Ruano, del seu «Comitè de Guerra». També va ser nomenat delegat del Segon Sector i delegat general d'Agrupacions de la columna. Més tard, amb el sergent José Manzana Vivó, substituí el comandant Enric Pérez Farràs al front de la Columna Durruti ja militaritzada. Després d'haver participat als combats del front d'Aragó, formà part del grup de la columna que marxà amb Durruti a defensar Madrid. També va fer de corresponsal de Solidaridad Obrera al front i exercí la presidència de la Junta de Selecció de l'Acadèmia Popular Núm. 3. El desembre de 1937 va ser nomenat comandant de la 24 Divisió, amb la qual participà en la defensa d'Aragó durant l'ofensiva franquista. Va ser ferit en combat en tres ocasions, una d'elles a la Ciudad Universitaria madrilenya on caigué ferit de mort Durruti. El març de 1938, arran de la desfeta del front, va patir un atemptat i una violenta campanya contra la seva persona per part dels estalinistes que el van acusar de ser responsable de la caiguda del front. Fruit d'aquesta conxorxa va ser la seva detenció, destitució del comandament i dissolució de la 24 Divisió. El març de 1939 va ser enviat pel Comitè Nacional confederal a la zona central i sud de la península que encara estava en poder de les tropes republicanes. Amb el triomf feixista aconseguí passar els Pirineus. Després de l'Alliberament defensà les tesis col·laboracionistes de la CNT clandestina i en 1945 va ser assessor i subsecretari de Martínez Prieto en el Govern de la II República en l'Exili presidit per José Giral Pereira. Establert a Mèxic amb sa companya i filla, va ser desautoritzat, juntament amb altres militants (Progreso Alfarache Arrabal, Pere Cané Barceló i Feliciano Subero Martínez) nomenats també al Govern, per la sotsdelegació de la CNT de Mèxic. En 1947 formà part de la Regional d'Aragó de l'Agrupació de la CNT a Mèxic, favorable a les actuacions de la CNT de l'Interior. És autor de diversos fulletons sobre anarcosindicalisme i estratègia confederal i de Surcos polémicos (1946). Miguel Yoldi Beroiz va morir el 13 d'agost de 1961 d'accident automobilístic en una carretera a prop de Matamoros (Tamaulipas, Mèxic).

Miguel Yoldi Beroiz (1903-1961)

***

Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa

Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa

- Diego Pérez Rodríguez: El 14 d'abril de 1904 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya), en una família jornalera, el militant anarquista i anarcosindicalista Diego Pérez Rodríguez, també conegut com El Chicharro. Durant la seva infància i joventut freqüentà els cercles esquerrans, com ara el Centre Obrer de Casares (1910-1913), la Joventut Obrera Republicana de Casares (1913) i el Centre Regionalista Andalús (1918). En 1930, en plena dictadura de Primo de Rivera, fundà, amb altres companys, el Centre Obrer Agrari. Poc després es casà amb Ana Trujillano Carabante. Durant la República participà en la creació del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casares, que arribarà a tenir més de 200 afiliats. Entre febrer i juny de 1936 participà en l'anomenada «Vaga del Camp». Quan l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, fou membre de l'escamot encapçalat pel son cunyat i alcalde de Casares, el socialista José Trujillano Carabante, que es dirigir a frenar el cop a San Roque. A finals de setembre de 1936, quan les tropes sedicioses s'acostaven al poble, fugí amb sa família cap a Marbella i Màlaga. Un dia abans de la caiguda de Màlaga, el 8 de febrer de 1937, sortiren cap a Almeria, sota el bombardeig constant dels vaixells feixistes (Cervera, Canarias i Baleares) i l'aviació italiana, i després cap a Barcelona. A la capital catalana s'enrolà en el Cos de Carrabiners i fou destinat a la Secció de Sanitat, realitzant tasques assistencials a diversos fronts. El 31 de gener de 1939, quan la derrota republicana era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'allistà a la Legió Francesa i fou destinat al Regiment d'Infanteria del Nord d'Àfrica a Marràqueix i a Sidi Bel-Abbes, en plena guerra mundial. El 18 de gener de 1943 caigué presoner a Fahs-Zaghouan (Tunísia) per les tropes alemanyes de l'Africa Korps. Després d'un periple per Itàlia, fou tancat al camp de presoners de guerra número 8, a Görlitz, a la riba del Neisse, sota la matrícula 82.263. A començaments de 1945, després de la rendició alemanya, fou alliberat. El 2 de juny de 1945 fou repatriat a França, on es reuní l'agost amb sa família a Còrdas d'Albigès, on s'establí. Poc després fou condecorat per l'Estat francès amb la Creu del Combatent. Diego Pérez Rodríguez va morir el 9 de juny de 1970 a Còrdas d'Albigès (Albigès, Occitània).

***

Necrològica de Manuel Suñer Ferrer apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de juny de 1980

Necrològica de Manuel Suñer Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de juny de 1980

- Manuel Suñer Ferrer: El 14 d'abril de 1904 neix a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Suñer Ferrer. Sos pares es deien Manuel Suñer i Tomasa Ferrer. Assistí poc a l'escola i quan era adolescent es traslladà a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) des de la seva creació l'octubre de 1931 i que arreplegava tots els confederals de la comarca. Participà en l'aixecament revolucionari del 8 de desembre de 1933 i pogué fugir de la detenció i de la presó. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué escapar i es refugià a la zona de Gandesa (Terra Alta, Catalunya), on participà en la resistència al Baix Aragó i en les col·lectivitats locals. Quan l'ofensiva franquista a Aragó, es replegà cap al Principat. Després combaté en un batalló de fortificacions a l'Ebre. En 1939 passà a França i fou reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès; posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'Ocupació, una part de sa família va ser repatriada a la força cap a l'Espanya franquista per ordres de la Prefectura dels Baixos Pirineus. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on es reuní amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT. Pocs anys abans de morir retornà a Catalunya. Sa companya fou Carme Dilla Bernardo, amb qui tingué dos infants (Bienvenida i Antonio). Manuel Suñer Ferrer va morir el 14 d'octubre de 1979 al seu domicili d'Ulldecona (Montsià, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Pedro Navarro Navarro

Pedro Navarro Navarro

- Pedro Navarro Navarro: El 14 d'abril de 1907 neix a Terol (Aragó, Espanya) l'anarquista i lluitador antifranquista Pedro Navarro Navarro, conegut com Poyales. Militant des de l'adolescència de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir de la seva ciutat natal, caiguda a mans franquistes. Enrolat en la «Columna de Ferro», després de la militarització de les milícies entrà a formar part d'una secció de dinamiters de la 82 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i realitzà nombroses accions rere les línies franquistes. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat amb sa companya, quedant els infants amb els avis. Un cop aconseguí la llibertat condicional, participà en la clandestinitat confederal i fou membre del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. A resultes d'un atac el 7 de juliol de 1946 d'un tren de mercaderies a Caudé (Terol, Aragó, Espanya), en el qual la CNT hi va participar i en la qual els guerrillers s'apoderaren de 750.000 pessetes, hagué de fugir cap a les muntanyes i el 9 de juliol d'aquell any s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Com altres companys llibertaris, abandonà ràpidament l'AGL i arribà a València (València, País Valencià), on entrà en contacte amb l'organització, especialment, gràcies a la intervenció del guerriller llibertari Luciano Alpuente Hernández, amb el grup d'acció «Los Maños». En morir aquest últim l'octubre de 1949, passà a França. En 1950 entrà a formar part del Comitè Regional de Bretanya de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de Le Mans (País del Loira, França) de la CNT. En morir el dictador Francisco Franco retornà a Terol i participà en la reorganització de la CNT, de la qual arribà a ser tresorer de la seva Federació Local. Pedro Navarro Navarro va morir el 22 de novembre de 1979 a Terol (Aragó, Espanya).

Pedro Navarro Navarro (1907-1979)

***

Valerià Llach Bou

Valerià Llach Bou

- Valerià Llach Bou: El 14 d'abril de 1910 neix a Villahermosa (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Valerià Llach Bou. Des de molt petit a Barcelona (Catalunya), començà a treballar quan encara era un infant i aprengué a llegir i a escriure en els cursos per a adults organitzats als ateneus llibertaris. Tot d'una que pogué, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona. Quan el cop militar de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers barcelonins contra els aixecats feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència, efectuant missions a l'interior de la Península. El juny de 1944, en una d'aquestes missions, quan tornava a França, va ser detingut a Andorra per la Gestapo i internat a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc. Deportat a Alemanya, el 30 de juliol de 1944 arribà al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on pogué sortir el maig de 1945 amb l'alliberament del camp per les tropes aliades. De bell nou a França, s'instal·là a Pàmies, on milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Valerià Llach Bou va morir el 12 de novembre de 1970 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

Valerià Llach Bou (1910-1970)

***

Manuel Chiapuso Hualde

Manuel Chiapuso Hualde

- Manuel Chiapuso Hualde: El 14 d'abril de 1912 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'escriptor i militant anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso. Passà la seva infantesa a diferents indrets (Zubieta, Urnieta, Burrunta, Adarra i Ventas de Gárate) lluny de sos pares, anarquistes exiliats a París. Després d'assistir a l'Escola Moderna de Juantorena amb aprofitament, començà a treballar, tot rebutjant l'opció del seminari. Quan tenia 19 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les seves aficions culturals el portaren a crear una companyia de teatre d'aficionats. Durant els anys de la II República fou nomenat primer secretari de les Joventuts Llibertàries de Guipúscoa, organització que havia ajudat a crear. També lluità activament en el moviment obrer participant en diverses vagues (tramvies, espectacles, construcció, etc.). Entre 1932 i 1935 conegué diverses presons (Alcalá, Ondarreta, Ocaña i San Miquel dels Reis) a causa d'un acte d'«expropiació social». A la presó intervingué en reivindicacions dels presos i contribuí a l'ensenyament dels tancats; en aquests anys intimà amb Félix Likiniano. En 1935 intervingué en la fundació del periòdic Crisol i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Revista Blanca. Quan esclatà el cop militar feixista intervingué en la presa de la caserna de Loiola i en diverses accions bèl·liques (Aia, San Marcial, Irun, Puntxa). Intervingué en el frustrat bescanvi per a l'alliberament del metge anarquista Isaac Puente, que fou finalment afusellat. Durant la guerra civil ocupa diversos càrrecs orgànics: vicepresident de la Comissaria de Treball de la Junta de Defensa de Guipúscoa i secretari de la CNT de Sant Sebastià fins a la caiguda de la ciutat el setembre de 1936, d'on marxà ferit a Durango. L'octubre de 1936 a Bilbao assumí la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de la CNT, fundant dos periòdics Horizontes i CNT del Norte. Partidari d'entrar en el Govern basc --per la qual cosa s'entrevistà el maig de 1937 amb el lehendakari José Antonio Aguirre--, no aconseguí però persuadir els defensors de la postura contrària (Juan Rivera) i la CNT basca es decantà per l'ortodòxia. Quan s'enfonsà el front nord, s'instal·là a Barcelona com a representant de la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT, a més de ser delegat confederal en el Ministeri de Treball republicà. Arran de la derrota, fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions. Després de passar nombrosos penalitats, en 1942 fou reclutat a Lorient per l'«Organització Todt» --grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht-- per a la construcció del «Mur Atlàntic». Després de lluitar en la resistència francesa a Baiona i a Tolosa de Llenguadoc, en 1944 s'establí a Biàrritz. Després de la guerra intervingué en lla reconstrucció de la CNT i en l'organització dels passos fronterers amb vista a una possible invasió de la Península. Partidari de la via possibilista, fins i tot favorable a la participació dels llibertaris en la política, ocupà en aquests anys diversos càrrecs orgànics: membre del Comitè Regional del Nord (maig de 1945); representant cenetista en el Consell Consultiu Basc (Ple Regional de Baiona de novembre de 1945) --del qual serà secretari provisional fins a l'arribada d'Aransáez--; secretari regional i representant cenetista en el Govern Consultiu Basc (Ple Regional de la CNT del Nord a Baiona el novembre de 1946), que es reunirà entre l'abril i el setembre de 1948. En aquesta època es guanyava la vida artigant terres incultes i ensenyant com a professor particular. També entre 1947 i 1948 fou secretari administratiu del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa i en el Ple regional (gener-febrer de 1948) farà costat Horacio Martínez Prieto en la seva proposta de portar el Comitè Nacional cenetista a França --el gener de 1948 signarà fins i tot un document pro Partit Llibertari. Establert a la regió parisenca, entre 1949 i 1950 estudià a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament de llengües i de literatura. Des d'aquell moment, la seva militància començà a minvar fins a la dècada dels anys setanta, quan, en els últims anys del franquisme realitzà diversos viatges a la Península per coordinar els nous companys de bascos (Vitòria, Sant Sebastià i Eibar). En els últims anys es dedicà a les qüestions llibertàries com a conferenciant i escriptor. Va col·laborar en diversos periòdics (Askatasuna, CNT, Polémica, Tiempos Nuevos, etc.) i és autor de diversos llibres i fullets, com ara Bosquejos, Juventud y rebeldía, Siluetas del pensamiento, Utopía, Generalidades sobre Euskadi y la CNT (1945), La ciencia y el joven libertario (1946), Sembrando inquietudes (1946), El hombre sin ombligo (1948), El impertinente andariego. Luz y penumbra (1948), Las incertidumbres del doctor H (novel·la finalista del Premi Nadal en 1972), Los anarquistas y la guerra en Euskadi. La Comuna de San Sebastián (1977 i 2003), Délire et rétrovision (1977), El gobierno vasco y los anarquistas. Bilbao en guerra (1978), Oposición popular y cárceles en la República (1980), Un siglo de anarcosindicalismo en Euskadi (col·laboració en el llibre editat en 1990 en ocasió del VII Congrés de la CNT a Bilbao). També traduí les obres de Lacaze, professor de la Sorbona i escriptor francès reivindicador de l'«artistocràcia». En 1981 intervingué en el «Col·loqui d'historiadors de la Guerra Civil» a Barcelona i el maig de 1984 en el cicle «Protagonistes de la història basca (1923-1950)» a Sant Sebastià. Manuel Chiapuso Hualde va morir el 29 de novembre de 1997 a l'Hospital de Gurutzeta de Barakaldo (Biscaia, País Basc), d'una pneumònia en una operació d'alt risc a causa de les complicacions sorgides arran d'un accident automobilístic sobrevingut uns dies abans, i fou incinerat el 2 de desembre al crematori de Derio (Uribe, País Basc); les seves cendres foren dipositades sota un roure a Normandia.

Manuel Chiapuso Hualde (1912-1997)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe» - «Solidaridad» - Guillet - Flores Magón - Prades - Després - Vignes - Omella - Sartoris - Ortiz - Quintero - Gil Domènech - Ruiz Montoya - Gil Roig - Huot - Vassilev - Berneri - Meurant - Verdú - Carrà - Sáez Barcina - Gimeno - Martínez Sánchez - Ester - Alorda - Rofes - Soler - Bösiger - Abel Paz - Dall'Oca

efemerides | 13 Abril, 2019 11:39

[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe» - «Solidaridad» - Guillet - Flores Magón - Prades - Després - Vignes - Omella - Sartoris - Ortiz - Quintero - Gil Domènech - Ruiz Montoya - Gil Roig - Huot - Vassilev - Berneri - Meurant - Verdú - Carrà - Sáez Barcina - Gimeno - Martínez Sánchez - Ester - Alorda - Rofes - Soler - Bösiger - Abel Paz - Dall'Oca

Anarcoefemèrides del 13 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de "L'Alarme"

Capçalera de L'Alarme

- Surt L'Alarme: El 13 d'abril de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical L'Alarme. Organe anarchiste. Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de L'Hydre Anarchiste. El gerent va ser Joanny Bardin i el secretari de redacció Clovis Demure. Els articles no anaven signats. En sortiren vuit números, l'últim l'1 de juny de 1884, i va ser continuat per Le Droit Anarchiste.

***

Capçalera de "L'Anarchie"

Capçalera de L'Anarchie

- Surt L'Anarchie: El 13 d'abril de 1905 surt al barri de Montmartre de París (França) el primer número del periòdic setmanal L'Anarchie. En van ser responsables de l'edició l'anarquista individualista Albert Libertad, les germanes Armandine i Anna Mahé, Jeanne Morand, Maurice Duflou, Augustin Gillet, André Lorulot, Henriette Maîtrejean, Émile Armand, C. Delmyre, R. Lanoff, R. Fourcade, René Hemme i Mauricius, en diferents èpoques. Entre els col·laboradors trobem Émile Armand, Henri Barbet, Ludovic Bertrand, Jules Bluette, Émile bonnier, Henri Bornand, Auguste Boyer, Adrien Briollet, René Brochon, René Bures, Auguste Bussot, Paul Caillet, Alfredo Calderon, Edward Carpenter, Pierre Chardon, Collange, André Colomer, Louis Dalgara, Louis Dangé, Robert Delon, Jean-Louis Delvy, Noël Demeure, René Dessambre, Manuel Devaldès, René Dolie, Jules Dupoux, Dikran Elmassian, Tewfik Fahmy, Maurice Fister, Alex Flsky, L. Gaudrie, Louis Gerault, Lucienne Gervais, Victor Godonneche, Jean Goldsky, Emma Goldman, Juana Guerra, Alzir Hella, Paul Hordequin, Émile Hureau, Maurice Imbard, Léon Israel, Henri Japonnet, Hugues Javelle, Albert Labregere, Henri Lagnus, Émilie Lamotte, Robert Lanoff, Clément Lapeyre, Levieux, André Lorulot, François Lucchesi, Anna Mahe, Al Manoury, Jean Marestan, Mauricius, Jules Meline, Ricardo Mella, Joseph Michel, Suzanne Mirbel, Charles Mochet, Michael Monahan, P. Monin, Léon Mussy, Jacques Negrel, Max Nettlau, Max Nordeau, Henri Normand, E. Parisot, Raoul Ponchon, R. Primavera, Roger Printemps, René Reisser, Henri Rochefort, G. Roussel, Hermann Sterne, Camille Tiercin, Francis Vergas, Félix Verome, Léon Vidal, Wad, Henri Waliker, Xanrof, Yable, Henri Zisly, entre d'altres. Va publicar dibuixos d'Eugène Petit i d'Strix. Va llançar una col·lecta per ajudar la mare de l'anarquista Marius Jacob, que acabava de ser condemnat a presidi. Es van publicar 485 números, l'últim el 30 de juliol de 1914. Va editar també un bon grapat de llibrets de diversos autors (Mauricius, Etiévant, Chaughi, Ego, Lanoff, Le Retif, Libertad, Mahe, Armand, Bakunin, Vernet, Lorulot, Devaldès, etc.). El periòdic va conèixer una segona època entre 1927 i 1929 de periodicitat mensual.

***

Rafael Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció segons després de realitzar l'atemptat

Rafael Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció segons després de realitzar l'atemptat

- Atemptat contra Alfons XIII: El 13 d'abril de 1913, durant l'acte del Jura de Bandera dels nous reclutes a Madrid (Espanya), l'anarquista Rafael Sancho Alegre atempta contra infructuosament contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Aquest any entrava en vigor una nova Llei de Reclutament, per això es va voler donar major rellevància a aquest l'acte anual. Després de la missa de campanya, els nous reclutes passen desfilant sota la bandera espanyola. Les forces marroquines, portades a l'efecte, posen la nota de color. Alfons XIII, a cavall, avança tot sol, avançat lleugerament del seu Estat Major. En arribar a la plaça de Colón, la desfilada desvia la seva recta marxa, per seguir després pel passeig de Recoletos. Després de passar la plaça de les Cibeles i quan entra al carrer d'Alcalà, davant del Banco Español Río de la Plata, Rafael Sancho s'acosta al monarca i li dispara. Les dues primeres bales erren l'objectiu i el rei encabrita la cavalleria i llança a terra l'agressor. Un tercer tret fereix «Alarun», la cavalcadura reial, al coll. La policia es llança immediatament contra l'anarquista que, caigut a terra, dispara novament ferint un sergent. Aviat és dominat i exposat es portat al portal del número 48 del carrer. La multitud vol linxar-lo, cosa que evita, a dures penes, la policia. El cavall finalment va sanar. Un dels trets del frustrat regicida socarrimà el guant blanc del rei; la reina el guardà durant tota sa vida. Durant el judici al·legà que el rei era culpable de la guerra africana i dels afusellaments de 1909 i que només havia realitzat un acte de venjança. El 9 de juliol de 1913 Rafael Sancho, que fou defensat per l'advocat Eduardo Barriobero y Herrán, fou condemnat a mort, però el 3 de setembre d'aquell any va ser indultat pel rei mateix i la pena commutada per cadena perpètua. L'anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán fou també fou jutjat com a còmplice d'aquest atemptat, però fou absolt per manca de proves. Aquest acte retardà la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Rafael Sancho Alegre (1888-19??)

***

Capçalera de "La Plèbe"

Capçalera de La Plèbe

- Surt La Plèbe: El 13 d'abril de 1918 surt a París (França) el primer número del periòdic setmanal La Plèbe. S'autodefineix com a sindicalista, llibertari i socialista; òrgan de la minoria militant de la branca francesa de la Internacional que es va reunir l'agost de 1915 en la Conferència Internacional Pacifista de Zimmerwald que va advocar contra la guerra i va reivindicar l'enteniment. L'administrador va ser L. Mangin i el gerent Louis Alignie. Va rebre nombroses col·laboracions de diferents militants anarquistes, com ara Michel Alexandre, Antignac, Henri Becirard, Charles Benoît, L. Bertoni, Julia Bertrand, H. Beylie, E. Bizeau, C. Bougon, Brenn, B. Broutchoux, Butaud, Émile Chauvelon, Lucien Coussinet, A. Croix, Fernand Després, Dubreuil, G. Dumoulin, Henri Einfalt, Fernand Elosu, Ermenonville, Escalier, André Girard, Gabriel Giroud, Lucien Guerineau, Marie Guillot, Jeanne Halbwachs, G. Hardy, Hasfeld, Émile Hubert, Albert Lemoine, Leveque, Loquier, F. Loriot, Mangin, Marcel Martinet, Marie Mayoux, Jacques Mesnil, Alfred Mignon, Millerat, P. Monatte, Raymont Pericat, Prouvost, Rhillon, Romain Rolland, Jules Romains, Jean de Saint-Prix, Souvarine, F. Stackelberg, Taugourdeau, Gaston Thiesson, Thuilier, Vergeat, Madeleine Vernet, Albin Villeval, entre d'altres. Molts articles seran censurats per les autoritats. H. P. Gassier i A. Willette hi van fer dibuixos. Només van sortir quatre números, l'últim el 4 de maig de 1918, més un especial per al Primer de Maig.

***

Capçalera del primer número de "Solidaridad"

Capçalera del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 13 d'abril de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de maig de 1934.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)

Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)

- Alexis Guillet: El 13 d'abril de 1851 neix a Chessel (Vaud, Suïssa) el sabater anarquista Alexis-Pierre-François Guillet. Sos pares es deien Vincent Guillet i Marie Clément. Emigrat a França, per les seves activitats llibertàries el 3 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enrique Flores Magón

Enrique Flores Magón

- Enrique Flores Magón: El 13 d'abril de 1877 neix a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Era fill d'un cabdill nahua, veterà de les Guerres d'Intervenció i de Reforma, i va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdic és assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolució, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa «Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. Enrique Flores Magón va morir el 28 d'octubre de 1954 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.

***

Julio Prades Perfagés

Julio Prades Perfagés

- Julio Prades Perfagés: El 13 d'abril de 1878 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Julio Prades Perfagés. Llaurador de professió, estava casat amb María Rosa Ribera Costó, amb qui tingué set infants (Ramón Jacinto, Alfredo, Lourdes, Pilar, Rafaela, Aniceto i Tomás). En els anys vint fou un dels creadors del Centre Obrer i un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Massalió. Arran de l'aixecament revolucionari aragonès de desembre de 1933, va ser detingut el 15 de desembre d'aquell any a casa seva per la Guàrdia Civil i tancat, amb altres companys, al dipòsit municipal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent); el gener de 1934, però, va ser alliberat en no quedar provada la seva participació en els fets. Durant la Revolució i la guerra, participà en les dues col·lectivitats agrícoles a Massalió. Quan l'ofensiva antirevolucionària comunista de l'estiu de 1937 contra l'Aragó llibertari, son fill, Ramón Jacinto Prades Ribera, va ser empresonat pels estalinistes. A partir del 7 d'abril de 1938 va haver de refugiar-se amb sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà amb sa família els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram. El 10 de gener de 1941 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a cinc anys d'inhabilitació absoluta i a 500 pessetes de multa. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Angulema, on continuà treballant com a obrer agrícola i militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Julio Prades Perfagés va morir el 22 d'agost de 1967 al domicili de sa filla Rafaela a Angulema (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos dies després.

Julio Prades Perfagés (1878-1967)

***

Fernand Després quan era redactor de "L'Humanité" (1922)

Fernand Després quan era redactor de L'Humanité (1922)

- Fernand Després: El 13 d'abril de 1879 neix a Mauvelles (Ouzouer-le-Marché, Centre, França) –algunes fonts citen Chandry (Ouzouer-le-Marché, Centre, França)– el periodista anarquista, i després comunista, Fernand-Désiré-Alfred Després –la grafia correcta és Després i no Desprès–, que va fer servir el pseudònim A. Desbois. Fins al 1896 treballà de sabater al taller parisenc de Constant Marie (Le Père Lapurge), qui li va iniciar en el pensament anarquista. Capficat en el cas Dreyfus, en 1899 col·laborà en Le Journal du Peuple i en Le Libertaire, on portà la columna «Au hasard du chemin». Entre 1900 i 1901 freqüentà l'escriptor llibertari Laurent Tailhade i a casa d'aquest conegué Miguel Almereyda, que esdevingué el seu amant. Quan el juny de 1901 Almereyda va ser condemnat a un any de presó, Després demanà ajuda a Francis Jourdain per a alliberar-lo de la presó parisenca de la Petite-Roquette; un cop lliure Almereyda, la parella passà a viure en una habitació del carrer des Saules del XVIII Districte de París i milità en el grup «La Joventut Llibertària» del VI Districte parisenc, animat per Victor Méric. En 1902 signà, amb Gaston Couté i Mac Orlan, el «Manifeste de la Pensée Libre». En aquesta època abandonà les feines manuals i es consagrà a la política i al periodisme en Le Libertaire En 1904 també col·laborà en Libre Examen, d'Ernest Girault, i en La Tribune Internationale. Durant la primavera de 1903, Almereyda s'instal·là amb Emily Cléro i quan son fill, Jean Vigo, nasqué l'abril de 1905, Després va ser son padrí. El desembre de 1906, quan el periòdic La Guerra Sociale aparegué, hi col·laborà. Entre 1906 i 1907 va escriure en Cahiers de l'Université Populaire. En aquesta època es guanyava la vida treballant de nit com a corrector en diverses publicacions de la premsa parisenca i de dia fent classes de francès. L'1 de març de 1908 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). En aquesta època vivia al carrer Froideaux, en un domicili habitat per nombrosos refugiats russos. El 4 de febrer de 1909 va ser detingut, juntament amb Daniel Gerbaut, sota l'acusació de falsificació d'ordres de pagament, però finalment la maquinació policíaca es va descobrir i no va ser processat. Durant la matinada de l'11 de juny de 1909 son domicili, al número 23 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París, va ser escorcollat emmarcat en una investigació sobre una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. En 1911 abandonà La Guerra Sociale i passà a La Bataille Syndicaliste, esdevenint un dels seus principals redactors sota el pseudònim A. Desbois. En 1911 estava de vacances a Chandry quan el cantautor anarquista Gaston Couté, a qui estava molt lligat, va morir i publicà un editorial per a l'edició especial de La Guerre Sociale; posteriorment va escriure articles sobre Couté en La Vie Ouvrière, Le Journal du Peuple, La Bataille Syndicaliste i L'Humanité, i fou membre d'honor de l'associació «Les Amis de Gaston Couté». Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. Abans de la Gran Guerra va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i durant el conflicte va ser donat de baixa. A partir d'octubre de 1914 defensà el pacifista Romain Rolland des de les columnes de La Bataille Syndicaliste. L'agost de 1915 dimití, amb Marcelle Capy, del citat periòdic sindicalista a causa de la seva línia pro «Unió Sagrada» i expressaren la seva posició en la carta oberta «Pourquoi nous avons quitté La Bataille Syndicaliste». Entre 1915 i 1919 col·laborà en L'École de la Fédération. A partir de 1916 col·laborà en Le Journal du Peuple, s'adherí al Comitè de Defensa Social (CDS) i va escriure en L'Avenir International, de Raymond Péricat. El 13 d'abril de 1918 edità el periòdic pacifista La Plèbe, juntament amb Jean de Saint-Prix i Marcel Martinet, però que ràpidament va deixar de publicar-se ja que el 28 de maig de 1918, poc després del congrés dels minoritaris de la CGT celebrat a Sant-Etiève (Arpitània), va ser detingut sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» arran de la seva visita a Romain Rolland a Ginebra (Ginebra, Suïssa); processat pel III Tribuna del Guerra del Sena, finalment el seu cas va ser sobresegut. L'agost de 1917, després de la mort d'Almereyda, de qui s'havia allunyat arran de la seva evolució política, confià son fillol Jean Vigo a la família Aubes, parents del company de la mare d'Almereyda; fins al seu final, restà molt proper a Jean Vigo. Entre 1917 i 1921 fou membre del Comitè Sindical de Correctors. En 1920 s'instal·là a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França) per a treballar de calderer. En 1921 esdevingué secretari dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). Gran propagandista, que sovint va fer servir la violència verbal, intentà atreure cap a la III Internacional Comunista els militants anarquistes i sindicalistes de la zona de Valenciennes, però a finals de 1921 abandonà la zona Nord francesa. Després s'afilià des de la seva creació en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou força actiu en la XX Secció de la Federació del Sena. En aquesta època fou l'administrador del periòdic comunista L'Humanité. Assistí com a delegat al II Congrés del Partit Comunista Francès (PCF), celebrat l'octubre de 1912 a París. Posteriorment, per protestar contra la decisió d'excloure els membres francmaçons del Partit, dimití del PCF. El 23 de gener de 1923 el Buró Polític del PCF el nomenà adjunt d'Ernest Labrousse en el servei de «grans informacions» de L'Humanité, funció que no podia ser confiada més que a un comunista. En 1926 va ser membre de la Comissió Colonial del PCF. De cultura llibertària i sindicalista, patí molt al si del PCF i finalment dimití en 1930. No obstant això, es presentà com a candidat comunista a les eleccions legislatives de 1932 per Fontenay-le-Comte (País del Loira, França). Durant molts anys portà la crònica judicial de L'Humanité, però el gener de 1933 va ser substituït per Louis Aragon d'una manera poc elegant. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà el seu domicili parisenc, al número 17 del carrer Belgrand (XIII Districte), i s'instal·là a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). L'1 de febrer de 1940 va ser donat de baixa del Sindicat de Correctors per impagament de la cotització. El juny de 1940 es traslladà a Alger, on visqué en una habitació d'hotel i treballà en el món de la radiodifusió. Els alemanys destruïren tots els seus llibres i documents. Després de la guerra no se li va permetre viatjar i col·laborà en la premsa d'Orà i d'Alger. Fernand Després va patir una congestió cerebral que el deixà paralitzat i dies després, el 14 de febrer de 1949, va morir en un hospital Alger (Algèria).

***

Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)

Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)

- Jules Vignes: El 13 d'abril de 1884 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquista La Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldo La Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i de Liberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicar La Feuille, seguit per Le Vieux Travailleur (1951-1957), i Le Travailleur Libertaire (1957-1958). Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 a Lió (Arpitània).

***

Necrològica d'Agustina Omella Della apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 de maig de 1972

Necrològica d'Agustina Omella Della apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de maig de 1972

- Agustina Omella Della: El 13 d'abril de 1899 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Agustina Omella Della. Sos pares es deien Domingo Della Celma i Isabell Della Falgas. Amb son company Manuel Gómez Pallarés (Falgas), milità en la Federació Local de Queretes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan participava en l'evacuació cap a Gandesa (Terra Alta, Catalunya), via Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent), de diversos companys ferits a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent), el vehicle es va equivocar de camí i retornà a Queretes, on van ser acollits a trets pels feixistes, però aconseguiren finalment retrobar la ruta i arribar a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Durant la Revolució, fou, amb son company, un dels principals organitzadors de les col·lectivitats a Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i després milità amb son company en la Federació Local de Pau de la CNT. Malalta, Agustina Omella Della va morir el 7 de desembre de 1971 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Camillo Sartoris

Camillo Sartoris

- Camillo Sartoris: El 13 d'abril de 1901 neix a Trino Vercellese (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen Torí (Piemont, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Camillo Sartoris. Sos pares es deien Stefano Sartoris i Adalgisa Fenoglio. Obrer mecànic, en 1920 participà en el moviment d'ocupació de fàbriques organitzant la defensa de la fàbrica Tedeschi. En 1922 va ser detingut per possessió d'armes (dos revòlvers, un punyal i dos rossinyols) i condemnat a cinc mesos de reclusió. Un cop lliure, s'expatrià immediatament i en 1924, expulsat de França, retornà a Itàlia. En 1926 va ser novament condemnat per possessió d'armes. En 1933 s'exilià clandestinament establint-se a Bèlgica, on formà part d'un grup anarquista il·legalista (Pietro Boggio, Ernesto Bruma, Carlo Girolimetti, Quinto Panizzi, Tommaso Serra, etc.) que es dedicava a fer robatoris per a finançar el moviment llibertari. Inscrit per la policia en el llistat de terroristes, arran del cop militar feixista d'Espanya de juliol de 1936 es dedicà a Brussel·les a organitzar l'enviament d'armes per als revolucionaris de la Península. En 1937 el Ministeri de l'Interior italià el va detectar a Espanya, però aquest mateix any retornà a França. Posteriorment passà a Bèlgica, d'on envià a la família de Vittorio Ortore, anarquista mort en la guerra d'Espanya, un subsidi del Socors Roig Internacional (SCI), però va ser confiscat per les autoritats feixistes italianes. En 1938 va ser expulsat de Bèlgica. Retornà clandestinament i va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per violació del decret d'expulsió i, passat aquest temps, va ser posat a la frontera. Retornà novament; detingut un altre pic, va ser jutjat i condemnat a cinc mesos. En 1940 va ser repatriat a Itàlia; detingut, va ser interrogat el 29 de març de 1940 a la Prefectura de Torí i negà haver lluitat a la guerra d'Espanya. Va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament per «activitats antifeixistes a l'estranger i sospites d'haver estat combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, quan era traslladat amb tren al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), aconseguí fugir. A partir d'aquí se'n va perdre el seu rastre.

Camillo Sartoris (1901-?)

***

Antonio Ortiz Ramírez

Antonio Ortiz Ramírez

- Antonio Ortiz Ramírez: El 13 d'abril de 1907 neix al barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya), de pares valencians (Pedralba), el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poble Nou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar en Solidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup «Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» --també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»-- d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar en Nuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 --encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes-- i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles --una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945--, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la residència d'ancians del barri del La Verneda (Barcelona, Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.

***

Julio Quintero Talavera

Julio Quintero Talavera

- Julio Quintero Talavera: El 13 d'abril de 1907 neix a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julio Quintero Talavera. Sos pares es deien Antonio Quintero i Inés Talavera. Fuster de professió, en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a les Joventuts Llibertàries i a l'Ateneu de la Divulgació Nacional, participant activament en vagues i manifestacions que es realitzaren a Algesires. Estava casat amb Sebastiana Rubio Carrasco, amb qui tingué dos filles, Genera i Berta. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 marxà cap a Màlaga (Andalusia, Espanya), on va romandre treballant de fuster uns quatre mesos. Després marxà cap a Almeria (Andalusia, Espanya), on s'incorporà, quan va ser cridat a files, en la Delegació Marítima de Cartagena (Múrcia, Espanya) de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Portat a Múrcia, després del reconeixement mèdic va ser declarat no apte per al servei militar per malaltia. S'establí a Cartagena i treballà de fuster. El febrer de 1939 va ser cridat per les autoritats militars per a una nova revisió mèdica i va ser declarat apte per al servei. L'abril de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes i tancat al castell del General Fajardo de Cartagena; posteriorment va ser traslladat a Algesires i a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on va ser jutjat i condemnat a 20 anys de reclusió per un delicte de «deserció» i d'«auxili a la rebel·lió». Després de patir condemna al penal del Caserío de Osio de San Fernando i a la Casa de les Cuatro Torres del barri de San Carlos de Cadis, el maig de 1943 va ser posat en llibertat i retornà a Algesires. El setembre de 1944 es trobà amb l'anarcosindicalista Sebastián Pino Panal, qui li va convèncer d'unir-se a la CNT clandestina i pocs mesos després formà part del Comitè Comarcal del Campo de Gibraltar de la CNT, ocupant la secretaria de l'Ateneu de Divulgació Social. El març de 1945 es desplaçà a Madrid (Espanya) en missió orgànica no oficial amb altres companys, però aquesta va ser vigilada per la policia i el 12 de març de 1945 va ser detingut en una gran agafada de militants. El 12 de desembre de 1945 va ser jutjat en consell de guerra a Cadis, juntament amb altres 28 antifranquistes (tots de la CNT menys set del Partit Comunista d'Espanya), per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i condemnat en ferm el 22 de gener de 1946 a una pena de 12 anys de reclusió i un dia. Va complir la pena a la presó del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el setembre de 1951 va ser posat en llibertat condicional, establint-se a Algesires. Julio Quintero Talavera va morir el 22 de gener de 1983 a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya).

***

Llum Gil Domènech

Llum Gil Domènech

- Llum Gil Domènech: El 13 d'abril de 1911 –algunes fonts citen erròniament 1901– neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista Llum Gil Domènech. Sos pares es deien Isaac Gil i Àngela Domènech. Son pare, confederal, la introduí en el moviment llibertari i de molt joveneta formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Destacà especialment en els anys trenta i a partir de 1976 estava afiliada al Sindicat Tèxtil de la CNT. Després formà part del Sindicat de Jubilats de la CNT de la barriada barcelonina de la Verneda. Llum Gil Domènech va morir el 26 de gener de 1989 a Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada al cementiri de Collserola.

***

Martín Ruiz Montoya

Martín Ruiz Montoya

- Martín Ruiz Montoya: El 13 d'abril de 1939 neix a Provins (Illa de França, França) el guerriller anarquista Martín Ruiz Montoya --alguns citen Manuel en comptes de Martín--, conegut com Amador Torres Gil. Era fill d'una família oriünda de Balsareny (Bages, Catalunya) que s'exilià en 1939. De nacionalitat francesa, residia a Lió (Arpitània). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni Miracle Guitart. Martín Ruiz Montoya va caure mort el 4 de gener de 1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres companys, llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar miraculosament. Fou enterrat, amb els seus companys Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni Miracle Guitart, en una fossa comuna del cementiri de Girona.

Martín Ruiz Montoya (1939-1960)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre la mort de Ramon Gil Roig apareguda en el diari madrileny "ABC" del 18 d'abril de 1923

Notícia sobre la mort de Ramon Gil Roig apareguda en el diari madrileny ABC del 18 d'abril de 1923

- Ramon Gil Roig: El 13 d'abril de 1923 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Gil Roig, conegut com Llauranet. Havia nascut cap al 1892. Instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments dels anys vint fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Ramon Gil Roig fou mort a trets el 13 d'abril de 1923 a la Font de la Mamella de la muntanya de Montjuïc (Barcelona, Catalunya). Feia tres mesos que s'havia casat amb Catalina Sitjà Duran. No va quedar clar si l'assassinat fou perpetrat pels esbirros del Sindicat Lliure o per un escamot de la CNT vingut d'Aragó, ja que un sector del seu sindicat l'acusà de ser un confident del cap de policia Miguel Arlegui Bayones.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés anarquista - Conferència de Lapeyre - Lacombe - Masetti - Ragni - Ricetti - Ayora - Trenc - Gutiérrez Arenas - Solís - Claramunt - García Romero - Ritter - Hoffman - Lunazzi - Rosemont - Gieure

efemerides | 12 Abril, 2019 12:47

[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés anarquista - Conferència de Lapeyre - Lacombe - Masetti - Ragni - Ricetti - Ayora - Trenc - Gutiérrez Arenas - Solís - Claramunt - García Romero - Ritter - Hoffman - Lunazzi - Rosemont - Gieure

Anarcoefemèrides del 12 d'abril

Esdeveniments

L'atemptat de Miquel Artal segons un dibuix de l'època

L'atemptat de Miquel Artal segons un dibuix de l'època

- Atemptat contra Maura: El 12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miquel Artal, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. El polític mallorquí havia acompanyat el Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert per dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment. Quan el carruatge es trobava davant de l'església de la Mercè, un jove es va acostar amb un sobre a la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El president va pensar que es tractava d'una petició i va estendre la mà per rebre el sobre, però el noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura, que va tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que vestia van impedir que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida, segons l'informe facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament tímid, apocat, introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» --per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miquel Artal va publicar dos articles --«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)--, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. En morir Miquel Artal la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basada únicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miquel Artal (1884-1909)

***

Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1912)

Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1913)

- Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).

***

Unione Anarchica Valdarnese (c. 1920)

Unione Anarchica Valdarnese (c. 1920)

- Congrés anarquista de 1919: Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga --de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.

***

Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]

Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]

- Conferència de Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de la Mutualité de París (França) la conferència L'Église et les travailleurs, a càrrec del militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» i la Libre Pensée de la regió parisenca.

Anarcoefemèrides

Naixements

Léon Lacombe (ca. 1912)

Léon Lacombe (ca. 1912)

- Léon Lacombe: El 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– neix a Aubinh (Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux, Léontou o Le Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibré, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Santé, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista.

***

Augusto Masetti

Augusto Masetti

- Augusto Masetti: El 12 d'abril de 1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família, sos pares es deien Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com son pare i també de sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in Persiceto, a prop de Bolonya. El març de 1908 emigrà a França en busca de feina, però hagué de retornar a Itàlia per fer el servei militar. A començaments del setembre de 1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva feina de paleta i passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de 1911 retornà a Itàlia, en plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser cridat a files per prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment d'infanteria. Antimilitarista convençut i lector assidu de la publicació anarquista Rompete le file!, el 30 d'octubre de 1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb altres 300 soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al crit de «Visca l'Anarquia, mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys, «Germans, rebel·leu-vos i vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!», un tret de fusell al coronel Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de poca consideració, ja que 20 després va ser donat d'alta. Quan va ser escorcollat se li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida als soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials. Acusat d'«insubordinació amb assalt a un oficial superior», durant l'interrogatori reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme. Immediatament el moviment anarquista creà per a la seva defensa el Comitè Nacional Pro Masetti (CNPM), del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava part, entre d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore i Rompete le file!, es mobilitzaren en pro de Masetti, convertint-lo en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport que es va desencadenà, el govern italià va tenir por de crear un màrtir si aplicava la pena de mort, que era la pena prevista en el codi penal militar per l'acció comesa, i facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel Tribunal Militar de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les extravagants teories de l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un «subjecte degenerat», que havia actuat sota un «morbós furor» per un «agut estímul passional», i que era incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11 de març de 1912 va ser declarat com a «no punible» i internat al manicomi judicial de Reggio Emilia, com ja havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver atemptat en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener de 1914 el CNPM aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on tant el metge com les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del pacient. Una nova avaluació pericial del Tribunal de Venècia finalment aconsellà el seu trasllat al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el moviment antimilitarista, amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI), ajudés el clima d'agitació insurreccional que acabà en 1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana Roja). L'abril de 1915, gràcies al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on pogué gaudir d'un grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions anarquistes organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant això, el sotsprefecte obligà el director del manicomi a portar un règim i una teràpia més rigorosos. L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la seva custòdia a una família d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva vida, casant-se amb la vídua de guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa, Cesare i Franco). El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades militars organitzades pel règim feixista a favor de la guerra d'Etiòpia i va ser jutjat el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i condemnat a cinc anys de confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser novament imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de Sassari durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i pogué retornar a Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb altres 49 antifeixistes en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la presó sa San Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser novament detingut l'11 de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare, partisà de la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el portà de bell nou al manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de «psicosi paranoide». L'1 d'abril de 1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra continuà la seva activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va morir el 3 de març de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver estat atropellat, quan colcava amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia urbà. En 2003 Laura De Marco publicà la biografia Il soldato che disse no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).

Augusto Masetti (1888-1966)

***

Cesare Ragni

Cesare Ragni

- Cesare Ragni: El 12 d'abril de 1891 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, i comunista, Cesare Ragni. Sos pares es deien Luig Ragni i Adalgisa Maloffi. Cambrer de professió, des de 1915 estava fitxat com a anarquista. Durant la Gran Guerra va lluitar en l'Artilleria de Campanya i va rebre la Creu de Guerra. En 1919 milità a Brescia en el Partit Socialista Italià (PSI) i en 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). De bell nou a Milà, s'acostà novament al moviment anarquista. En 1925, juntament amb Giovanni Cassinelli, Carlo Molaschi i Armando Tisi, formà part de la comissió organitzadora de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El maig de 1927 la policia desmantellà a Brescia una xarxa comunista clandestina i va ser acusat de formar-ne part amb 20 militants més. Detingut, va ser tancat a la presó de Brescia i torturat durament per fer-lo confessar. Després de més d'un any de detenció, va ser jutjat per un Tribunal Especial i el 3 de juliol de 1928 absolt per manca de proves. Durant els anys posteriors figurà alternativament en els informes policíacs com a «anarquista» o com a «comunista». Continuà mantenint contactes secrets amb Pietro Costa i altres anarquistes implicats en el socors de les víctimes polítiques. El 22 de març de 1929 va ser detingut sota l'acusació de «propaganda subversiva» i el 5 d'octubre d'aquell any se li va assignar confinament per a cinc anys, que purgà a les illes de Gorgona i de Ponça. El 5 de novembre de 1932 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1933 mantingué correspondència a Milà amb l'anarquista Emilio Strafelini, exiliat a França. Les investigacions portades a terme en 1934 amb l'ajuda d'un confident afirmaren que col·laborava amb l'anarquista Armando Papa i amb el soci en el comerç ambulant d'aquest Camillo Caloni en l'organització d'expatriacions clandestines. El 7 de juliol de 1934 va se novament enviat a confinament per un període de cinc anys, que finalment es reduïren a tres, per afavorir l'expatriació clandestina. Segons informacions d'agost d'aquell any desenvolupava activitats clandestines per a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), juntament amb Giuseppe Carcano, Alfiero Guerri, Mario Tronconi i Michele Veglia. A Ponça continuà freqüentant la companyia dels confinats anarquistes, segons els informes policíacs. Posteriorment va ser traslladat a l'illa d'Ustica arran d'una protesta col·lectiva i després a les poblacions calabreses de Gerace i de Locri. El 12 de maig de 1937 retornà a Milà i el 28 d'octubre passà clandestinament a Suïssa juntament amb Giuseppe Jacopini, company conegut durant el confinament. El març de 1938 va ser expulsat de França i passà a Espanya. Després d'un breu curs d'instrucció a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part, gràcies a l'ajuda de Virgilio Triva, del IV Grup d'Artilleria Internacional i combaté enquadrat en la «Bateria Rosselli», però l'agost de 1938 va haver d'ingressar a l'hospital d'Albacete malalt de tuberculosi. El 6 de febrer de 1939 passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Posteriorment va ser reclòs als camps de concentració de Gurs i de Vernet. El març de 1940 va ser enrolat en una companyia de treball francesa a Flandes. Capturat pels alemanys a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser lliurat pel maig al consolat italià de Brussel·les per a ser repatriat. El 24 de juny de 1940 va ser detingut a la frontera tirolesa de Brenner. Jutjat, va ser condemnat a altres cinc anys de confinament i enviat a les colònies penitenciàries de les illes de Tremiti i de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i participà en la Resistència enquadrat en la 47 Brigada «Garibaldi». Després de la II Guerra Mundial abandonà el moviment anarquista i s'afilià al PCI. Cesare Ragni va morir el 19 de desembre de 1949 de tuberculosi a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Edgardo Ricetti

Edgardo Ricetti

- Edgardo Ricetti: El 12 d'abril de 1901 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Fou fill d'una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total --inclosa la llibertat sexual--, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquesta època traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día i Gaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. Edgardo Ricetti va morir el 20 de novembre de 1984 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939).

***

Notícia de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al periòdic madrileny "La Libertad" del 4 de febrer de 1932

Notícia de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al periòdic madrileny La Libertad del 4 de febrer de 1932

- Julio Ayora Aznar: El 12 d'abril de 1914 neix a Montoro (actual Montoro de Mezquita, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Ayora Aznar, conegut com Cherol. Fill d'una família nombrosa de 12 germans, dels quals sis morien poc després de néixer. Son pare, acostumat que els fils morissin pocs dies després d'haver nascut, no el registrà fins el 17 d'abril, data oficial del seu naixement. Començà a treballar de molt jove als camps i guardant ovelles, però quan tenia 16 anys es reuní amb son germà gran a París (França), on entrà a treballar als magatzems La Samaritaine. Després d'una breu passada pel comunisme, s'adherí al moviment llibertari, especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves activitats anarquistes, hagué de fugir de França i retornà a la Península. Obrer terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), va ser contractat per la companyia que construïa el ferrocarril entre Barcelona i Madrid i tingué l'oportunitat de recórrer nombroses poblacions de Terol (Alcorisa, Ejulve, Montoro, etc.) propagant les idees llibertàries. Gràcies a aquesta feina acabà com a expert dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius. En 1931 va fer un míting a Andorra amb Ramón Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría i constituí a Alcorisa, amb Custodio Gracia i Joaquín Gasión, el grup anarquista «Rebelde». Arran de l'aixecament revolucionari de gener de 1932 va ser detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué beneficiar-se de l'amnistia de març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre de 1933, passant 22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va ser novament detingut arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Castel de Cabra i Alcorisa, experiència que narrà en el periòdic Campo Libre del 28 de desembre de 1935. A la presó de Terol, amb Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934 organitzà un Comitè de Suport als Presoners Polítics, que gràcies a Antonio Barranco Hanglin, l'enllaç amb l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la defensa jurídica dels presos. El febrer de 1936, després de la victòria electoral del Front Popular, va ser amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i el 24 de juliol va ser ferit en un braç durant l'atac a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya). Segons algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i a diversos pobles de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats de Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de les Col·lectivitats d'Aragó que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), participant en l'elaboració de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure presoner a Alacant (Alacantí, País Valencià) i internat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí escapar amb un altre company. Després d'una marxa de 63 dies, pogué passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Gràcies al seu perfecte domini del francès, pogué trobar feina i buscar sa companya, internada al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels delegats de la Federació Local de Besiers al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A França treballà en diverses professions, com ara de dinamiter, especialment en la construcció d'un pantà a l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc. En l'exili col·laborà en Espoir i Solidaridad. Sa companya, Elisa, també militant de la CNT, morí el 3 de setembre de 1991. Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992 a Agde (Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet Elisa, el seu cos a la Facultat de Medicina de Montpeller.

***

Josep Trenc Cases (Albelda, 1934)

Josep Trenc Cases (Albelda, 1934)

- Josep Trenc Cases: El 12 d'abril de 1911 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Trenc Cases. En 1933 començà a fer fe pagès temporer al barri del Camp Petit de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), alhora que s'inicià en el pensament anarquista llegint El Luchador. Sos tres germans també militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, quan es trobava en plena sega, participà en la resposta obrera contra l'aixecament feixista al Campell, Tamarit de Llitera i Albelda --fou ell qui col·locà la bandera roja i negra al campanar de l'església d'aquesta localitat i fou un dels que proclamà el comunisme llibertari. L'agost de 1936 marxà a Osca i s'incorporà a Santolarieta al grup de milicians voluntaris «Para el carro», que havia sortit de la caserna dels Docs de la Barceloneta de Barcelona. Participà en accions de guerra, fins que va ser ferit al cap a Ipiés i va ser hospitalitzat a Angüés , Lleida i Barcelona. El març de 1937 ingressà en la Columna Ortiz, amb la qual va participar en l'atac a l'estació de La Puebla de Albortón i en diverses accions de guerra (Belchite, Monte Sillero, etc.). Ja militaritzat (25 Divisió) lluità a Terol i, més tard, a Conca i a la zona d'Aliaga amb la Brigada 17. El final de la guerra l'agafà a Alacant i com que no pogué fugir va ser detingut i tancat als camps de Los Almendros i d'Albatera. D'aquest últim centre d'internament fugí i, gràcies a l'ajuda de la família llibertària dels Perelló de Bunyol, pogué arribar a Terrassa, on va ser amagat per sa germana fins a l'abril de 1940 que pogué creuar els Pirineus. Tancat en un barracó de càstig al camp de concentració d'Argelers per haver creuat il·legalment la frontera, l'octubre de 1940 l'abandonà enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) en la qual va romandre fent tasques agrícoles fins al 1944, any que va fer de cuiner en les obres del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània), alhora que feia costat la resistència antinazi. En una missió, traslladà Félix Carrasquer a l'Hotel Paulet d'Andorra de camí cap a Barcelona. Amb l'Alliberament retornà a Maseres (Llenguadoc, Occitània), on treballà en la construcció de centrals elèctriques i canals com a manobre i ferrer, alhora que constituí, juntament amb son germà Antoni i Molinari, el nucli de la CNT de Maseres, partidari del sector ortodox i del qual va ser nomenat delegat de Coordinació. Durant l'estiu de 1946 treballà com a obrer agrícola al mas de Rondole, a prop de Sallagosa (Cerdanya). En 1947 va ser detingut per la policia francesa quan passava clandestinament la frontera amb Francesc Denís Díaz (Català), enviats pel Comitè Nacional de la CNT per a recuperar un dipòsit d'armes amagat a Ripoll durant la retirada de 1939 i traslladar-lo a l'Hospitalet de Llobregat. Alliberat, es relacionà amb altres resistents llibertaris, com ara Mariano Puzo Cabero i Ramon Vila (Caracremada). Després passà a Catalunya juntament amb Català, que aleshores era enllà del Comitè Nacional confederal de l'Exili amb el moviment llibertari de l'Interior. S'instal·là amb documentació falsa al Camp Petit de Terrassa, on va fer contactes amb cenetistes catalans i amb la germana de Felipe Alaiz. En 1948 retornà a França i en aquesta època es guanyà la vida en la construcció i fent llenya a Maseres, Barèges, Camarga i altres indrets. En 1952 s'establí a París, on treballà la indústria del metall. Més tard marxà a Perpinyà i s'instal·là al poble de Bages, a prop d'aquesta localitat. En 1996 publicà el llibre de memòries Recuerdos históricos de un militante de la CNT-AIT. Josep Trenc Cases va morir l'agost de 2007 a la Catalunya Nord.

Josep Trenc Cases (1911-2007)

***

Juan Gutiérrez Arenas (Jaca, 1955)

Juan Gutiérrez Arenas (Jaca, 1955)

- Juan Gutiérrez Arenas: El 12 d'abril de 1930 neix a Alhama (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Gutiérrez Arenas. Son pare, Lucas Gutiérrez López (El Chófer), militant de la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i actiu col·lectivista, va ser afusellat en 1941 pel franquisme, ben igual que altres tres membres de la seva família; sa mare es deia Encarnación Arenas. Orfe i fill de «roig», assistí molt poc a l'escola i des dels 11 anys va fer feina al camp i guardant porcs i cabres fins el 1952, quan es va traslladar amb sa mare a València (País Valencià) i més tard a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià), on va treballar en la construcció i en diverses feines. A Sagunt conegué sa futura companya, María Motos Gómez. El 9 de maig de 1957 emigrà tot sol a França –l'any següent se sumà sa companya–, on treballà de paleta i residí en diverses localitats del Llenguadoc, com ara Orlun, Crampanhan (on construí la seva pròpia casa) i Banat. En 1969 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser assidu dels festivals i manifestacions que aquest sindicat organitzà al departament de l'Arieja. En 1998 a Banat fundà i presidí l'Association Culturelle Franco-Espagnole «García Lorca», amb seu a Tarascó (Llenguadoc, Occitània), la qual ha organitzat xerrades per col·legis i instituts sobre el poeta granadí, la Guerra Civil espanyola, la història d'Andalusia i altres temàtiques. En 1994 fou present en l'enterrament de Frederica Montseny i a finals de 1995 assistí com a observador, amb sa companya, al congrés de la CNT i a les seves Jornades Culturals que se celebraren a Granada. En aquests anys col·laborà en la revista Alhama Comarcal. El setembre de 2007, atiat per l'historiador Enrique Tudela Vázquez, publicà el llibre de memòries La revolución y las Colectividades en Alhama de Granada, del qual només es tiraren 50 exemplars. En 2010 participà en les jornades «Octubre Rojinegro», organitzades per la CNT de Granada i en 2011 assistí a la Fira del Llibre de Granada al costat de la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En 2012 publicà una nova edició ampliada i revisada del seu llibre de memòries sota el títol Los hijos de Lucas Gutiérrez Arenas. Una historia de la gente de Alhama de Granada. Juan Gutiérrez Arenas va morir el 29 de gener de 2015 a Crampanhan (Llenguadoc, Occitània).

Juan Gutiérrez Arenas (1930-2015)

***

Julián Solís Hita

Julián Solís Hita

- Julián Solís Hita: El 12 d'abril de 1932 neix a Biscaia (País Basc) l'anarcosindicalista Julián Solís Hita. De família llibertària, son pare Pedro Solís Moraleda va ser afusellat pel franquisme i sos oncles Julián i Miguel militaren activament en el moviment llibertari. Es guanyava la vida fent d'emmotllador a l'empresa «Prado Hermanos». En 1964 participà en la vaga solidària amb les drassanes «Euskalduna» i entre novembre de 1966 i maig de 1967 en la de «Laminación de Bandas en Frío» d'Etxebarri a Basauri, durant la qual va ser ferit per la Guàrdia Civil. S'afilià a la Unió de Treballadors Sindicalistes (UTS), fins que va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina de San Salvador del Valle, actual Trapagaran (Biscaia, País Basc), i des meitat dels anys setanta fou un dels militants més destacats del Sindicat de Basauri (Biscaia, País Basc) de la CNT. Participà activament en tots els conflictes socials i activitats llibertàries desenvolupats a la zona del Gran Bilbao (Biscaia, País Basc). Fou un dels fundadors de la comparsa llibertària bilbaïna «Hontzak» i participà en la Setmana Gran de Bilbao des dels seus inicis. El 18 de juny de 2006 va ser homenatjat, juntament amb altres antifranquistes, a Archanda (Bilbao). Col·laborà en Hemen. Son fill Kepa Solís també milità en el moviment llibertari de Basauri. Julián Solís Hita va morir el 7 de juny de 2009 a Galdakao (Biscaia, País Basc) a conseqüència d'un càncer d'estómac.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Teresa Claramunt

Teresa Claramunt

- Teresa Claramunt: El 12 d'abril de 1931 mor a Barcelona (Catalunya) l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Havia nascut en una família obrera el 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà --Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía,  La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública fins a la mort --en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[11/04] «L'Homme Libre» - «Bulletin of the Anarchist Red Cross» - Arestanten Ball! - Míting pro Hospitals de Sang - Dutschke - Amiguet - Monroy - Salanson - Barberà - Bruch - Paulissen - Ruiz García - Gourdin - Saiz Alonso - Molina - González Espada - Gromaire - Bogliani - Aure - Prévert - Bibbi - Santaló - Di Gaetano - Salcedo

efemerides | 11 Abril, 2019 13:55

[11/04] «L'Homme Libre» - «Bulletin of the Anarchist Red Cross» - Arestanten Ball! - Míting pro Hospitals de Sang - Dutschke - Amiguet - Monroy - Salanson - Barberà - Bruch - Paulissen - Ruiz García - Gourdin - Saiz Alonso - Molina - González Espada - Gromaire - Bogliani - Aure - Prévert - Bibbi - Di Gaetano - Salcedo

Anarcoefemèrides de l'11 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de "L'Home Libre"

Capçalera de L'Home Libre

- Surt L'Homme Libre: L'11 d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren administradors Léon Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport econòmic per als anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor Alexandre Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal i després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre de 1892, quan cedeix el lloc a La Débâcle.

***

Capçalera del "Bulletin of the Anarchist Red Cross"

Capçalera del Bulletin of the Anarchist Red Cross

- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Arestanten Ball!: L'11 d'abril de 1931 se celebrà al Folk House Auditorium de Los Angeles (Califòrnia, EUA) la quarta edició anual de l'«Arestanten Ball!» (Ball per als Presos). L'acte, organitzat per la «Secció Kropotkin» i la «Secció Kropotkin de Dones» del Libertarian Grup (LG, Grup Llibertari) de Los Angeles, tenia com a objectiu recaptar fons per ajudar econòmicament els presos polítics i els deportats del règim bolxevic a l'URSS. L'esdeveniment consistí en un ball amb begudes i entreteniments musicals i de tota casta.

***

El doctor Félix Martí Ibáñez durant la seva intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de la Monumental (11 d'abril de 1937)

El doctor Félix Martí Ibáñez durant la seva intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de la Monumental (Barcelona, 11 d'abril de 1937)

- Míting pro Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la «Setmana d'agitació pro Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van intervenir Soler, de la Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del Sindicat Únic d'Espectacles Públics; el doctor Félix Martí Ibáñez, director general de Sanitat; Joaquín Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i Frederica Montseny, que intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en representació del Comitè Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que les divergències de criteri entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada cop s'accentuarien més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres tendències: els que desitjaven retornar a l'status quo republicanodemòcrata, els que volien guanyar la guerra però no volien modificar l'organització econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el moviment del 19 de juliol no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó una pugna per la revolució social. Frederica Montseny justificà la presència de la CNT i de la FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de Catalunya i digué que no es podia dissociar la guerra de la revolució, «encara que calia donar a aquesta un sentit de responsabilitat»; també va fer una crida a la unió sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Una nodrida representació de l'agrupació «Los Amigos de Durruti» portà una gran pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del Ojo i de «tots els presos antifeixistes víctimes de l'estalinisme» i durant tota la intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb xiulades, demanant la llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora Govern!», tot provocant un gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la banda i els cors de la Creu Roja interpretà diversos himnes.

***

Lloc de l'atemptat minuts després

Lloc de l'atemptat minuts després

- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke --Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista--, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 19 d'octubre de 1907

Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907

- Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver «entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per «ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.

***

Florentino Monroy Quirós en una excursió anarquista (estiu de 1933)

Florentino Monroy Quirós en una excursió anarquista (estiu de 1933)

- Florentino Monroy Quirós: L'11 d'abril de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós. Sos pares es deien Juan Monroy i Ignacia Quirós. Amic de la infància de Buenaventura Durruti Domínguez, quan encara era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el tinent coronel i exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando González Regueral, executat el 17 de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per manca de proves. També va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster, treballà a les prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i de Bernardo Trobajo. Subvencionat per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres obrers, l'Exposició Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la Federació Local de Lleó de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat de la Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou delegat al III Congrés de la Confederació Regional d'Astúries, Lleó i Palència, on participà en la redacció de la ponència sobre les «Reivindicacions i conflictes» i presidí la mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president del Sindicat de la Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 va ser empresonat. Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 i pogué fugir de la repressió, però el 18 de gener de 1935 es lliurà a les autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935, quan el seu sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de Lleó per passar a zona lleial i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola als fronts. El 17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils per part de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat amb 2.500 pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc, Occitània), on treballà de fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va fer una conferència a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971). Sense pensió de jubilació, visqué reparant la marqueteria dels rics mobles de la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i visqué una temporada en una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia). Participà, amb Juan Manuel Porto García i Jesús Rodríguez Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va morir el 15 de febrer de 1983 a Lleó (Castella, Espanya). Son fill, Florentino Monroy, va ser militant de la CNT clandestina durant el franquisme.

Florentino Monroy Quirós (1896-1983)

***

Georges Salanson

Georges Salanson

- Georges Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una família francesa de magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i visqué a Florac (Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una educació burgesa i una sòlida cultura. A començament dels anys vint freqüentà els cercles llibertaris de París (França) i col·laborà en Le Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb Anne Alyra, li van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser detingut i condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «apologia del crim de Germaine Berton» en un article publicat en Le Libertaire. En 1924 era secretari del grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat» a tres mesos de presó o 500 francs de multa i el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys, respectivament, per «abús de confiança i estafa». El desembre de 1929 finançà amb les seves expropiacions el llançament de La Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les tendències anarquistes; però aquest llançament va ser durament criticat per militants de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van reprotxà l'haver usurpat el títol de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per Sébastien Faure, tot denunciant aquesta edició com una estratègia comercial al marge de la propaganda llibertària. Un informe policíac de març de 1929 el qualifica de pederasta, drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates desapareixerà dels cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per haver ferit el 3 d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París, Jean Pougin. Partidari de la «presa individual», segons la policia, el 23 de maig de 1932 desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) on havia entrat contractat com a jardiner sota el nom de Roger Combet-Farnoux, un company que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet l'obligà a amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els diners va comprar a Finisterre el iot Jock. El 25 de desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella (Provença, Occitània) i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a pagar 6.000 franc en concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell viatjà per Espanya i per Bulgària. Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i possessió de documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència de Var (Provença, Occitània) a vuit anys de presó i a la relegació perpètua per temptativa de fabricació de monedes de plata. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enric Barberà Tomàs ("Carrasca")

Enric Barberà Tomàs (Carrasca)

- Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting amb Àngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen --com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida--, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat --vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).

***

Giordano Bruch (segon per l'esquerra). I Congrés Nacional Anarquista. Carrara (1945)

Giordano Bruch (segon per l'esquerra). I Congrés Nacional Anarquista. Carrara (1945)

- Giordano Bruch: L'11 d'abril de 1908 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Giordano Bruch, també citat com Bruk. Sos pares es deien Mario Bruch i Bianca Porzio. D'infant patí una poliomielitis que afectà la mobilitat de la cama dreta. Quan tenia 16 anys va ser detingut, jutjat i condemnat a dos mesos de presó per haver ferit l'amant de sa mare. Posteriorment viatjà per tot arreu buscant feina i coneixent món. Al migdia francès va compartir amb els jornalers les dures feines agrícoles i entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1928 s'embarcà de fogoner en un vapor alemany i, després de passar uns mesos en un poble etíop on es va unir a una jove local, reprengué la feina en la marina mercant. La dura feina i el minso sou va fer que deixés la feina de fogoner i, per a sobreviure, engegà activitats il·legals. El febrer de 1934 va escriure una carta de protesta dirigida a Benito Mussolini amb la intenció de recuperar el carnet de navegació que havia estat segrestat pe Consolat italià de París (França) i on es declarava anarquista. Per haver reafirmat les seves conviccions polítiques davant la Capitania Naval i davant la Prefectura de Policia, va ser amonestat formalment i, alguns mesos després, fugí clandestinament de Trieste. Visqué il·legalment a França i a Bèlgica i va ser empresonant en aquests països. A finals de 1934 va ser detingut per no tenir els papers legals a França i li confiscaren documentació robada o falsificada. Després de romandre empresonat dos anys a Nimes (Llenguadoc, Occitània), a finals de 1937 retornà a Itàlia. Detingut, com a pres «comú» i no com a «polític», se li va decretar la deportació per cinc anys, primer a l'arxipèlag de Tremiti i després a Maretea (Basilicata, Itàlia). En aquesta última població es dedicà a fer de rellotger i es casà amb una veïna del poble, amb qui va tenir quatre infants. Amb la caiguda del feixisme, la població local, inexperta políticament, li va demanar consell i ell aconsellà els joves de la població no atacar els alemanys en retirada per evitar represàlies contra els civils. Posteriorment es traslladà a Bari (Pulla, Itàlia), on va obrir un taller de rellotgeria i, durant uns anys, col·laborà amb Giovanna Berneri i Pio Turroni en la reconstitució del moviment anarquista al sud d'Itàlia. Entre el 5 i el 6 de juny de 1944, amb Nino Malara i Pio Turroni, va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Cosenza (Calàbria, Itàlia), que tingué com a finalitat establir les bases de la reorganització del moviment anarquista. L'estiu de 1945 retornà a Trieste i, amb Rodolfo de Filippi, Umberto Tommasini, els germans Primo i Libero Vigna, Ottavio Volpin i altres, contribuí a la creació del Grup «Germinal» i del periòdic d'homònim nom. La seva activitat i la d'aquest grup va ser molt difícil en una ciutat disputada pels nacionalistes pro iugoslaus i pels pro italians, especialment durant algunes manifestacions públiques, com ara el Primer de Maig de 1946. Durant uns anys les reunions del Grup «Germinal» se celebraren a casa seva i es dedicà a la difusió de la premsa llibertària i a la divulgació de les activitats de la Federazione Anarchica Giuliana (FAG, Federació Anarquista Juliana), formada per grups i companys de Monfalcone i Muggia (Friül). Va ser sovint delegat local a congressos i al Consell Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). També, gràcies a la seva possibilitat de viatjar, realitzà tasques de mediació i de redacció de documents polítics. A finals de la dècada dels quaranta entrà a treballar com a operari a l'empresa suïssa de rellotges «Omega». El 31 de desembre de 1948, a bord del Citta di Viareggo, arribà a Norfolk (Virgínia, EUA) i decidí restar clandestinament als Estats Units, on entrà en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista L'Adunata dei Reffratari. Detingut, va ser inculpat d'«estància il·legal» i d'haver reivindicat la seva militància anarquista davant la comissió establerta per les autoritats maccarthistes que avaluaven el seu cas. Alliberat sota una fiança de 500 dòlars, va ser novament detingut i el 17 de desembre de 1952 reclòs a Elis Island a l'espera de ser expulsat del país, deportació que es va realitzar poc després des de Nova York a bord del Vulcania. De bell nou a Trieste, va promoure conferències anticlericals i col·laborà assíduament amb la revista Germinal. En 1965 assistí al Congrés de la FAI celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), on juntament amb altres companys del seu grup intentà, sense èxit, evitar la ruptura entre «organitzadors» i «antiorganitzadors»; restà a la FAI per continuar col·laborant amb militats de la regió. Mantingué relacions personals amb joves anarquistes que arribaren al voltant de 1968 i en 15 de desembre de 1969 el seu taller, al qual s'havia traslladat per a tenir una major autonomia personal, va ser escorcollat per agents de l'Oficina Política de Trieste en el context de les investigacions estatals sobre «els còmplices morals de Pietro Valpreda». Actuà com a nexe d'unió entre els joves antiautoritaris locals i l'experiència del «Maig Francès» gràcies al paper jugat pel seu nebot (Giorgio Di Lazzaro), actiu en el moviment estudiantil de la Sorbona parisenca. En 1973 jugà un paper important en l'oposició que mantenia el Grup «Germinal» contra les maniobres classistes i centralistes dels plataformistes locals. En els seus últims anys es dedicà a llargues reflexions i confrontacions personals, especialment amb Algo Pontiggia, al voltant de la naturalesa de l'anarquisme. Giordano Bruch va morir l'11 de juliol de 1984 a Trieste (Friül).  

Giordano Bruch (1908-1984)

***

Martín Paulissen (4 d'abril de 1977)

Martín Paulissen (4 d'abril de 1977)

- Martin Paulissen: L'11 d'abril de 1912 neix a Arnhem (Gelderland, Països Baixos) l'antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Martin Paulissen, també conegut sota el pseudònim de Jacques Rees. Durant els anys vint va participar activament en el grup antimilitarista i anarquista Jongelieden Geheelonthoudersbond (JGOB, Unió dels Joves). En els anys trenta col·laborà en gran nombre de publicacions llibertàries (De Arbeiter, Naar de Vrijheid, De Vrije Socialist, etc), fent servir el pseudònim de Jacques Rees. Fou redactor de De Syndikalist, òrgan de l'organització anarcosindicalista Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Federació Sindicalista Holandesa), de la qual va ser nomenat secretari en 1934. En aquest mateix 1934 va estar un temps empresonat per «insults a l'autoritat pública». En 1937 publicà el fullet Het fascisme. Wat het is, waarheen het leidt. Durant l'ocupació alemanya, en estret contacte amb el sindicalista belga August Rosseau i el grup comunista consellista «Spartacus», va difondre nombrosos fullets clandestins. En 1944 era membre del grup obrer clandestí «Arbeiders Eenheid» (Unitat Obrera), del qual va ser el redactor del seu òrgan d'expressió. El 26 de gener de 1945 va ser detingut a la frontera belga, però aconseguí evadir-se del vagó de mercaderies on era transportat durant un bombardeig i visqué amagat. Després de la II Guerra Mundial participà en els moviments cooperativista, especialment amb la «Nederlandsche Coöperatieve Giro-crediet Ring», i anarcosindicalista. També fou membre de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Alba), de la qual ocupà càrrecs en la seva junta directiva, i d'associacions de lluita contra l'alcohol –curiosament anys després publicà obres apologètiques del vi. Col·laborà amb els socialdemòcrates, especialment amb la «Humanistische Stichting A.H. Gerhard» (Fundació Humanista Adrien Henri Gerhard). En 1946 publicà el fullet Moderne propaganda. Handboek voor het vereenigingsleven (Propaganda moderna. Manual per a la vida de la societat). Durant el Congrés d'Amsterdam (Països Baixos) celebrat entre el 7 i el 8 de setembre de 1946 va ser nomenat responsable del periòdic anarcosindicalista Socialisme van onder op!, òrgan de la Nederlandse Bond van Vrije Socialisten (NBVS, Federació Holandesa dels Socialistes Lliures), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), del qual Albert de Jong era membre de la redacció. També edità les revistes De Zuider Courant i Zuiderkrant. El gener de 1981 publicà el fullet De levenskijk van een vrijdenker (La visió de la vida d'un pensador lliure). Martin Paulissen va morir en 1987 i els seus arxius es dipositaren l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Deixà inèdites unes memòries, Domela leeft! (Domela viu!).

***

Necrològica d'Ángel Ruiz García apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de març de 1947

Necrològica d'Ángel Ruiz García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947

- Ángel Ruiz García: L'11 d'abril de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Ruiz García. Sos pares es deien Andrés Ruiz i Salud García. Milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità en la Divisió «Durruti» durant la guerra civil. Exiliat, s'establí a Foix, on treballà de xofer i milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Georgette Delsol. Ángel Ruiz García va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1947 a conseqüència d'un accident automobilístic a la carretera Pàmies-Foix (País de Foix, Occitània).

***

Georges Gourdin

Georges Gourdin

- Georges Gourdin: L'11 d'abril de 1915 neix a Livry-Gargan (Illa de França, França) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Com a dissenyador industrial treballà per a la «Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquesta època representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè «Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité, òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un dels últims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).

***

Matilde Saiz Alonso

Matilde Saiz Alonso

- Matilde Saiz Alonso: L'11 d'abril de 1917 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista Matilde Saiz Alonso. Durant l'estiu de 1936 participà en la defensa de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan caigué la ciutat a mans de les tropes feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la Península per Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la «Columna Roja i Negra», on conegué un dels seus organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui s'uní sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt d'acabar la guerra, es dirigí amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i internada al camp de concentració de «Los Almendros». Sansano fou empresonat a la plaça de toros d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a Belchite, on el va seguí sa companya. Després visqué amb son company a València i a partir de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet. Matilde Saiz Alonso va morir l'11 de juny de 1984 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

Francisco Sansano Navarro (1911-2002)

***

Pilar Molina Beneyto

Pilar Molina Beneyto

- Pilar Molina Beneyto: L'11 d'abril de 1949 neix a Bocairent (Vall d'Albaida, País Valencià) l'escriptora, fotògrafa, documentalista i investigadora històrica anarcofeminista Pilar Molina Beneyto. Va estudiar a l'escola pública, al Col·legi Nacional Lluis Vives, però quan tenia 14 anys va haver d'abandonar els estudis per treballar i ajudar sa família. Tota la seva formació posterior serà autodidacta. A la seva localitat es va implicar en associacions culturals, però ofegada per l'ambient, marxà a Madrid. Després emigrà a França i a Anglaterra, fet que li va possibilitar aprendre idiomes i fer cursos de secretariat. En tornar a la Península, va treballar com a intèrpret a «Ferrer Puerto Assegurances» de Bocairent i més tard a l'empresa «Manuel Mas» de València. En aquests anys començà la seva militància anarcosindicalista i feminista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que freqüentà grups de dones i participà en diverses campanyes (divorci, avortament, planificació familiar, premsa feminista, etc.). Quan l'escissió de la CNT es decantà per la nova organització, la Confederació General del Treball (CGT). També començà a treballar en la Fundació d'Estudis Llibertaris Salvador Seguí (FELSS) de València. Com a documentalista, enregistrà, primer en cintes i després en pel·lícula, el testimoni de bona part dels militants valencians confederals. Va vèncer el càncer i va patir diverses operacions als canells a causa del seu treball com a mecanògrafa. Entre l'1 i el 4 de desembre de 1999 participà en el congrés internacional «L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després», organitzat per la Universitat de València. En 2002 col·laborà en l'exposició «La escritura de la memoria: la memoria escrita de la classe obrera», organitzada per la UNED a Àvila. En 2004 intervingué en l'homenatge a Luce Fabbri. En 2006 va participar en les Jornades Feministes de València i després en les de Còrdova. Com a historiadora, publicà nombroses biografies de dones anònimes en la premsa anarcosindicalista (Al Margen, El Noi, Noticia Confederal, Rojo y Negro, etc.). Va portar el programa feminista «Mujeres Libres» en Radio Klara i prologà diversos llibres (Sara Berenguer, etc.). Va organitzar molts dels actes de la FELSS i xerrades i debats feministes a València, com les «Trobades dels Grups de Dones de CGT». Participà a jornades sobre les guerrilles i el maquis a Santa Cruz de Moya (Conca), Jerte (Càceres) i Catalunya. També assistí a les reunions de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Com a fotògrafa va realitzar excel·lents reportatges sobre les campanyes per salvar El Cabanyal, el barri del Carme, el Botànic, etc. Entre els seus documentals podem destacar El siglo XX en femenino. Ellas ponen la voz y la palabra (2000), Dues Mirades, un camí. Manuel Monleon, un crit pegat a la paret (2004), Sempre serà la Pastora (2004) i SOS Papa (2005, amb altres). Pilar Molina Beneyto es va suïcidar el 7 de febrer de 2008 a València (València, País Valencià) i va ser incinerada dos dies després al Cementiri General de València amb l'homenatge de familiars, amics i companys. Deixà un nombrós material documental inèdit i deixà per escrit que formés part d'una associació nova que portés el nom de «Dones i Homes Lliures».

Anarcoefemèrides

Defuncions

Carnet militar de Miguel González Espada

Carnet militar de Miguel González Espada

- Miguel González Espada: L'11 d'abril de 1944 –5 de novembre de 1944, segons altres fonts– és assassinat a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel González Espada. Havia nascut en 1913 a Calanda (Terolo, Aragó, Espanya). Pagès, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà en la «Columna Durruti» i amb la militarització va ser nomenat capità de milícies del I Batalló d'Infanteria de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Pogué fugir dels camps de concentració francesos en 1943 i, amb Enric Melich Gutiérrez i Pedro Pérez, en plena ocupació nazi, organitzà una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. L'11 d'abril de 1944, quan treballava de llenyataire a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), va ser assassinat d'un tret a la nuca, juntament amb Antonio Rodríguez i els socialistes Pedro Pérez i José Ibáñez, per sicaris estalinistes davant la seva negativa a unir-se a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). A la seva tomba figura com a «afusellat per un escamot feixista».

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS