Administrar

Efemèrides anarquistes

[25/04] Bomba al Véry - Conferència de Molinari - Lazareff - Cavallazzi - Gandrey - Fernández Seco - Gómez Castán - Carranque - López Calle - Canela - Molina - Sánchez Pinto - Sánchez García - Céspedes - Mestre - Caparrós - Treves - Fedi - Dalmau - Radó - Sol - Adler - Clovys - Cochon - Périer - Robla - Doglio - Carro - Johansson

efemerides | 25 Abril, 2019 13:10

[25/04] Bomba al Véry - Conferència de Molinari - Lazareff - Cavallazzi - Gandrey - Fernández Seco - Carranque - López Calle - Canela - Molina - Sánchez Pinto - Sánchez García - Céspedes - Mestre - Caparrós - Treves - Fedi - Dalmau - Radó - Sol - Adler - Clovys - Cochon - Périer - Robla - Doglio - Carro - Johansson

Anarcoefemèrides del 25 d'abril

Esdeveniments

Portada de "Le Progrés Illustré" sobre l'atemptat (8 de maig de 1892)

Portada de Le Progrés Illustré sobre l'atemptat (8 de maig de 1892)

- Bomba al restaurant Véry: El 25 d'abril de 1892, vigília del procés de Ravachol, una bomba esclata al restaurant Véry, al bulevard Magenta de París (França), lloc on va ser detingut Ravachol el 30 de març, per mor de la denúncia del cambrer Jules Lhérot. El patró i un client moriren de les ferides. El mosso del cafè va fugir a l'estranger i la premsa s'enfurismarà contra el «terror verd» --nom que donaven els diaris al terrorisme àcrata a causa del color de la pólvora que usaven els anarquistes. L'autor de l'atemptat, Théodule Meunier, serà detingut el 4 d'abril de 1894 a Londres (Anglaterra); jutjat el juliol i condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, morí al presidi de Caiena el 25 de juliol de 1907.

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Cartell anunciador de l'acte

Cartell anunciador de l'acte

- Conferència de Molinari: El 25 d'abril de 1915 el propagandista anarquista Luigi Molinari, aleshores director de la Universitat Popular de Milà (Llombardia, Itàlia), llegeix a la Universitat Popular del Biellesse de Vigliano Biellesse (Piemont, Itàlia) la conferència «Francisco Ferrer e le idealità della Scuola Moderna» (Francesc Ferrer i els ideals de l'Escola Moderna). Aquesta conferència havia estat editada el 13 d'octubre de 1913 com a suplement del número 17 de la revista L'Università Popolare, òrgan de l'Escola Moderna Francisco Ferrer de Milà.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Georges Lazareff (ca. 1894)

Foto policíaca de Georges Lazareff (ca. 1894)

- Georges Lazareff: El 25 d'abril de 1855 neix a Samara (Samara, Imperi Rus) l'advocat i militant anarquista Georges Lazareff. Sos pares es deien Georges i Pélagie Temotheff. S'exilià a França. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat per les seves activitats anarquistes i revolucionàries de França, es refugià a Suïssa. El 9 de juliol de 1895 va ser detingut a Dieppe (Alta Normandia, França). El febrer de 1902 era tresorer del grup anarquista de refugiats russos del districte d'Hammersmith a Londres (Anglaterra). El febrer de 1904 formava par del grup de nihilistes russos del Partit Socialrevolucionari de Bellegarde-sur-Valserine (Roine-Alps, Arpitània) i l'agost d'aquell any del grup de revolucionaris russos de Chens-sur-Léman (Roine-Alps, Arpitània). El 16 de setembre de 1904 es reuní a la Casa del Poble d'Hammersmith amb els delegats russos que havien d'assistir al Congrés Anarquista d'Amsterdam. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ribelle Cavallazzi

Ribelle Cavallazzi

- Ribelle Cavallazzi: El 25 d'abril de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista Ribelle Cavallazzi. Va créixer en una família àcrata: son pare, Raffaele Cavallazzi, era considerat per la policia com al «cap dels anarquistes» de Castel Bolognese i son germà major, Arnaldo, també destacava com a militant llibertari; sa mare es deia Maria Contoli. Ben aviat va fer propi el pensament llibertari, però a diferència de son pare i de son germà sempre mantingué una posició excèntrica i marginal pel que feia el moviment anarquista local organitzat. Només assistí a l'escola primària elemental, no obstant això, gràcies a les seves lectures, adquirí una acceptable cultura autodidacta. Dotat d'una destacada vena artística, compongué poesies, algunes de les quals es publicaren en periòdics locals d'aleshores. Fuster de professió, freqüentà els cercles anarquistes i socialistes i prengué part en diverses iniciatives organitzatives dels llibertaris locals. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats són portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment. En el judici posterior del 23 de novembre, el Tribunal de Ravenna, malgrat condemnar diversos imputats, absolgué Ribelle per manca de proves. El 14 de juliol de 1908 fou novament detingut per ultratge a l'Arma de Carrabiners i posteriorment condemnat a 15 dies de reclusió a la prefectura de Faenza. A partir de 1911 regentà la «Tipografia Cavallazzi», que ja pertanyia a son pare, on treballava des de feia uns anys composant textos amb l'ajuda de sos germanes Fortunata i Giannina. Aquest mateix any entrarà a formar part de la redacció de l'Il Senio (1911-1912), realitzat a la seva impremta, que fou un periòdic local laic i d'esquerra al marge de qualsevol partit, els redactors principals del qual foren l'anarquista Oreste Zanelli, el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini. Amb l'esclat de la Gran Guerra, Cavallazzi esdevindrà intervencionista i es presentà voluntari, però no fou admès. Declarat hàbil en una posterior revisió, fou assignat d'antuvi al 80 Regiment d'Infanteria de Verona i després al 56 Regiment de Belluno. Fet presoner per les tropes austríaques el juny de 1917, va ser internat al camp de concentració de Mauthausen, on les privacions i la perllongada desnutrició minvaren greument la seva salut. Durant el seu tancament escrigué, entre el 13 i el 26 de setembre de 1918, una composició de 60 quartets sota el títol Ritorno, retrats poètics de personatges del seu temps i que fou publicada el 10 de març de 1919 en La Castelleide. Excarcerat en acabar la guerra, hagué de reincorporar-se immediatament a l'exèrcit sense poder retornar a casa. Després d'una breu llicència fou arrestat per no presentar-se al seu destí. Quan el seu regiment passà per Venècia, desertà i el 23 de gener de 1919 retornà a Castel Bolognese, mostrant, segons un informe policíac, «signes d'alienació mental i de mania persecutòria». Traslladat a l'hospital militar de Faenza, obtingué un permís de convalescència de tres mesos per gaudir-los a ca seva. Ribelle Cavallazzi se suïcidà el 28 d'abril de 1919 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

Notícia del processament de Charles Gandrey publicada en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 30 de maig de 1913

Notícia del processament de Charles Gandrey publicada en el diari parisenc Le Petit Parisien del 30 de maig de 1913

- Charles Gandrey: El 25 d'abril de 1888 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Gandrey. Era germanastre del sindicalista anarquista Jules Massot. Treballava d'obrer torner i en una cimentera. En 1912 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció del Departament del Sena de París (França). Entre agost de 1912 i agost de 1913 fou gerent del periòdic Le Libertaire. El 3 de març de 1913 presidí, a la sala de les Sociétés-Savantes del VI Districte de París, un míting contra la repressió que patia la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 12 d'abril de 1913 va ser nomenat oficialment secretari de l'FCA, ja que Léon Jahane i Lucien Belin, secretari i tresorer respectivament d'aquesta organització es negaren a assumir la responsabilitat de les possibles repercussions judicials de l'edició dels 50.000 exemplars del fullet Contra les armaments, contra la loi de trois ans, contra tout militarisme, i finalment Gandrey prengué la responsabilitat legal, conservant les seves funcions oficials Jahane i Belin. En aquesta època fou tresorer dels «Amics de Le Libertaire» i vivia, amb Jules Massot, al número 52 del bulevard de Belleville de París. Com era esperat, va ser denunciat el 13 d'abril de 1913 per l'edició del citat fullet i en aquesta època també va ser perseguit judicialment per la publicació de dos articles en Le Libertaire signats un per Édouard Lebreton (Édouard Sené) i l'altre per Lucien Léauté («Bravo les soldats!», del 24 de maig de 1913). A principis de juny de 1913, fugint de la persecució, es va refugiar a Bèlgica i s'instal·là al número 94 del carrer de l'Église-Sainte-Anne del barri de Koekelberg de Brussel·les, on acabà reunint-se sa companya Marie Bertin a partir del 16 de juliol. A finals d'agost de 1913, retornà a París per preparar la dissolució de l'FCA i la creació de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 6 de gener de 1914 va se condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a 18 mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència» per l'edició del fullet i a sis mesos per l'article de Sené. El 13 de gener d'aquell any, el mateix tribunal el condemnà a sis meso de presó per l'article de Léauté. Durant la Gran Guerra retornà a Bèlgica i va ser condemnat pels alemanys a tres anys de presó per «espionatge» i «tràfic de correspondència» i internat a Alemanya. Després de la guerra retornà a Bèlgica amb sa companya. El 25 d'abril de 1920 el setmanari Le Libertaire publicà una carta oberta seva dirigida a Claude Content titulada «Au sujet dels mufles». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Aquileo Fernández Seco

Aquileo Fernández Seco

- Aquileo Fernández Seco: El 25 d'abril de 1899 neix a Celada Marlantes (Campoo de Enmedia, Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Aquileo Fernández Seco. Obrer emmotllador a la fàbrica d'armament per a vaixells de guerra «La Naval» de Reinosa (Cantàbria, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava casat amb Pilar Campo i tingué un fill, Aquileo Fernández Campo. Detingut arran de la caiguda del front Nord a mans franquista, va ser internat a partir del 10 de maig de 1938 a quatre presons i a les penitenciaries de Santona (Cantàbria, Espanya) i de Valdenoceda (Burgos, Castella, Espanya). Portat davant un consell de guerra celebrat a Torrelavega (Cantàbria, Espanya), va ser condemnat a mort. Aquileo Fernández Seco va ser afusellat el 14 de setembre de 1940 al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. El fou un dels 830 afusellats, entre un total de 1.300, les restes dels quals van ser identificades.

***

Necrològica de José Gómez Castán apareguda en el periòdic parisenc "Cenit" del 5 de desembre de 1989

Necrològica de José Gómez Castán apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 5 de desembre de 1989

- José Gómez Castán: El 25 d'abril de 1901 neix a Fraga (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Gómez Castán. Sos pares es deien José Gómez i Maria Castán. Quan era molt jove emigrà a Manresa (Bages, Catalunya). Obrer de la indústria tèxtil, s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat sindical. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'ocupació va ser obligat a treballar per al Servei de Treball Obligatori (STO) per als alemanys. En acabar la guerra s'integrà en la Federació Local de Narbona de la CNT, on milità fins a la seva mort. José Gómez Castán va morir el 5 de setembre de 1989 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Dolores Olive.

***

Andrés Carranque de Ríos fotografiat per Lagos a finals dels anys vint

Andrés Carranque de Ríos fotografiat per Lagos a finals dels anys vint

- Andrés Carranque de Ríos: El 25 d'abril de 1902 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i actor cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de Ríos. Fou el fill major d'una família humil nombrosa d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només sobrevisqueren la meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny. Son pare, Juan de Mata Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare, Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per encàrrec. Gairebé no va anar a l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre diaris pel carrer per ajudar sa família. Quan va fer els 13 anys entrà com a model a l'Escola de Belles Arts i poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquesta època fundà, amb Ramón J. Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus». L'agost de 1917 participà activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt de les botigues de queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de Moncloa, moment que aprofità per escriure poemes. En aquests anys viatjà freqüentment amb sa mare per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918 abandonà la llar familiar i va fer de tot per tot --peó miner i envernissador a Bilbao, descarregador del moll a Santander, etc.-- i s'embarcà en un vaixell mercant fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou abandonat a Anvers (Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón per París (França) va ser empresonat i en 1920 retornà a la Península. Després d'un temps per Sant Sebastià passant misèries, regressà a Madrid. Arran de l'assassinat del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8 de març de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i repartí un manifest subversiu on justificava la seva «execució» i feia una crida a la lluita armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a Fuengirola per la Guàrdia Civil --mentre es banyava nu a la platja-- i empresonat a Màlaga i després a la presó Model de Madrid mig any, mesos que dedicà a la lectura. Un cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a París, on treballà d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital francesa començà a interessar-se per la literatura (François Villon, Paul Verlaine, etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a Madrid, intentà viure de les lletres, publicant un llibre de poemes misticoàcrates, Nómada (1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero i del qual només es van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i després a les oficines del Govern Militar, experiència que li resultà força dura. Després va fer un munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta, rajoler, venedor ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes «porta a porta», lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu germà Juan de Mata, model de nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquesta època conegué Eugenia Castañer (Ena o Enina), dona liberal i amb fort caràcter que esdevingué sa companya. Després s'introduí en el món del cinema, mut aleshores, de la mà de la penya de cineastes «Los Caimanes» i arribà a ser un actor de cert renom, protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al Hollywood madrileño, amb Estanislao María de Aguirre, guió de Pío Baroja i dirigida per Nemesio M. Sobrevila --actualment desapareguda. En 1928 participà en la pel·lícula Zalacaín el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat que aprofità per conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en la pel·lícula La del Soto del Parral, de León Artola, i en El héroe de Cascorro, d'Emilio Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a París amb l'objectiu d'obrir-se a noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als estudis de Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent amistat amb el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de contractes cinematogràfics, es lliurà a la literatura, passant privacions de tota casta --es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i Barcelona. En 1934 l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la seva primera novel·la, Uno, prologada per Pío Baroja --que el va nomenà «golfante», qualificatiu que no va agradar al prologat--, que havia escrit dos anys abans sota la influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin, Andreiev, Gladkov, Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus immediatament. En 1935 viatjà a París amb la delegació espanyola al I Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid. Aquest mateix any publicà la seva segona novel·la, La vida difícil, i l'any següent Cinematógrafo, crítica esteticosocial novel·lada amb fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars tons barojians, és marcadament antiretòrica i realista, dirigida i protagonitzada per a les classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes, etc.) i força revolucionària i crítica. A més de les tres novel·les citades publicà contes i relats breus: Un astrónomo (1924), En invierno (1933), En la cárcel (1933), El método (1933), Los primeros pasos (1933), De la vida del señor Etcétera (1933), Los trabajadores (1933), Gente joven (1934), De tres a cinco de la madrugada (1934), El señor director (1935), Y el sol sale (1935), etc. Publicà (articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions periòdiques, com Ahora, Bidasoa, Ciudad, España, Estampa, Heraldo de Madrid, Línea, Nuevo Mundo, La Pantalla, Tensor, ¡¡Tierra!!, La Voz, etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6 d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer d'estómac. Pòstumament, en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per José Luis Fortea. En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra del anarquista, biografia novel·lada de l'escriptor.

***

Pedro López Calle

Pedro López Calle

- Pedro López Calle: El 25 d'abril de 1902 --alguns citen erròniament 1899 i 1904-- neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro López Calle. Fill d'una família anarquista, quan tenia 17 anys ja feia discursos. En aquesta època patí persecucions i conegué les conduccions a peu dels detinguts i les presons. En 1917 assistí com a delegat del grup llibertari «Hermanos Unidos» de Montejaque a la reunió de constitució de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia, celebrada a Morón, i en 1919 fundà en aquesta ciutat sevillana, amb el seu gran amic Antonio Rosado López --ambdós pertanyien a la mateixa lògia maçònica--, Juventud Rebelde, òrgan d'expressió d'aquesta federació. En 1922 també representà «Hermanos Unidos» en la reunió anarquista d'El Arahal. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera continuà en la lluita i envià diners pro-presos a La Revista Blanca. Durant la II República espanyola, amb el vistiplau de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per evitar el triomf dretà, va fer d'alcalde en dos períodes i fou admirat a tota la zona (Marbella, Estepona, Serranía de Ronda, etc.). A finals d'agost de 1933, quan era alcalde de Montejaque, va ser detingut per ordre del governador de Màlaga, acusat de complicitat d'haver provocat incendis a les muntanyes municipals d'aquest poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan es proclamà el comunisme llibertari a Montejaque, va ser el primer en posar el seu capital a disposició de la CNT. Després es va fer càrrec de les milícies confederals de Ronda i comandà el Cos de Milícies --després «Columna Pedro López»-- acantonat a San Pedro de Alcántara que arribà a controlar la comarca sud occidental de la Serranía de Ronda i que impedí durant tot l'any 1936 que les tropes franquistes arribessin a la costa --eren coneguts com «Els amos de la Serra». El novembre de 1936 intervingué en el gran acte confederal de Màlaga i quan aquesta capital caigué a mans feixistes, es replegà amb les seves tropes cap a Motril i a Almeria. Després, amb son germà Bernabé, combaté en la 61 Brigada --nom que prengué la seva columna arran de la militarització-- al Jarama. Més tard va fer de comissari en la Divisió de Llevant de l'Exèrcit republicà. El març de 1939 va ser detingut per la reacció comunista, però aconseguí fugir. Fins al final de la guerra fou secretari de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració. Després passà a Amèrica (Veneçuela, Equador i Mèxic). En 1946 formà part de l'Agrupació d'Estudis Socials de Mèxic, partidària de la CNT de l'Interior. Durant un temps residí a Orà (Algèria) i a Casablanca (Marroc) com a enllaç de la guerrilla anarquista que actuava a la Serranía de Ronda encapçalada per son germà Bernabé. Després de la mort del dictador Franco, en 1976 s'establí a Algeciras. Pedro López Calle va morir sobtadament el 18 de juliol de 1977 a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) mentre jugava a escacs i va ser enterrat a Montejaque. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Avenir d'Amor, en Acción, Juventud Rebelde i El Miliciano (fent servir el pseudònim Tonto de la Columna). És autor dels fullets Escucha, campesino i El problema de la tierra.

Pedro López Calle (1902-1977)

***

Domingo Canela Schiaffino

Domingo Canela Schiaffino

- Domingo Canela Schiaffino: El 25 d'abril de 1905 –algunes fonts citen 1903– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Canela Schiaffino –el seu segon llinatge de diferents maneres (Chacío, Chafino, etc.)–, conegut com Mingo. Vivia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i freqüentà l'Escola Racionalista del barri barceloní de Sants, on conegué Josep Peirats Valls, de qui es faria inseparable. Rajoler de professió, treballà des dels nou anys en fàbriques de maons al cinturó barceloní, especialment en «La Redentora». Amic de Joan Peiró Belis, defensà l'estratègia cooperativista. En 1922 s'integrà en el grup artístic teatral «Verdad» i en 1924 ja militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El novembre de 1924 participà en l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. En 1927 fou membre de la redacció d'El Boletín del Ladrillero. Perseguit per la policia, fugí a Lugo (Lugo, Galícia), on es refugià a casa de l'anarquista José Villaverde Velo; el juny de 1928 passà clandestinament a Portugal i el juliol d'aquell any va ser detingut amb documentació falsa en un tren que el tornava cap a Espanya per Extremadura. En un article publicat en el número del 12 de setembre de 1930 del periòdic El Productor, digué que «el sindicalisme pur és una cosa semblant a una fulla seca, que va on va el vent». Detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1930, va ser alliberat el febrer de l'any següent. El 12 d'abril de 1931 fou un dels fundadors, amb Manel Agramunt Maneu, Ginés Alonso, Amadeu Colom, Diego Franco Cazorla (Amador Franco), Ángel Lescarboura Santos, Mateo Santos, Antoni Vives, entre d'altres, de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i fou secretari de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1931 fou delegat de la Federació Local de Barcelona de la CNT al Comitè Regional confederal. En 1932 formava, amb Josep Peirats Valls, part del grup anarquista «Afinidad». Entre 1932 i 1936 fou membre, amb Ginés Alonso, José M. Barrancos, Ramon Bou Canalda, els germans Conejero Tomás, els germans Conesa, Vicenç Nebot i Josep Peirats Valls, entre d'altres, del grup anarquista «Verdad» de l'Hospitalet de Llobregat. En 1932 va ser detingut arran de l'aixecament revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya) i va ser reclòs al vaixell-presó Buenos Aires i enviat aquell mateix any deportat a Villa Cisneros (Río de Oro), a les Illes Canàries i a Bata (Guinea); l'agost d'aquell any retornà a la Península. En 1933, arran de la dura vaga del transport, va ser novament empresonat, aquesta vegada al vaixell-presó Arnús. A començament de 1934 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va ser detingut poc després. Amb Josep Peirats Valls, abandonà la FAI discrepant de la seva línia «bolxevitzant» («aventures revolucionàries dirigistes») de Joan García Oliver. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Ética de València (País Valencià), on s'oposà a les tesis defensades per Diego Abad de Santillán. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat. Un cop en llibertat provisional, s'integrà en la lluita clandestina amb sa companya Francisca Conejero Tomás (Xisca). Durant els anys cinquanta ajudà nombrosos companys i, amb sa filla Llibertat, son gendre Lluís Gràcia i altres, organitzà un grup cultural que servia per fer formació política. En 1989 viva a Barcelona i aquest mateix any assistí als funerals del seu amic Josep Peirats Valls. Domingo Canela Schiaffino va morir a Barcelona (Catalunya). Son germà José Canela Schiaffino, també fou militant anarquista.

Domingo Canela Schiaffino (1905-?)

***

Necrològica de José Molina Martínez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de gener de 1967

Necrològica de José Molina Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de gener de 1967

- José Molina Martínez: El 25 d'abril de 1905 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Molina Martínez. Sos pares es deien José Molina i Gracia Martínez. Obrer metal·lúrgic, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica del barri del les Corts de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Bèucaire de la CNT. Sa companya fou Ana Navarro. José Molina Martínez va morir el 25 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de novembre de 1966 al seu domicili de Bèucaire (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològia de Francisco Sánchez Pinto apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de juny de 1976

Necrològia de Francisco Sánchez Pinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de juny de 1976

- Francisco Sánchez Pinto: El 25 d'abril de 1905 neix a Fernán-Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Sánchez Pinto, conegut com Frasco. Sos pares es deien Rafael Sánchez i María Pinto. Treballava de majordom al servei d'un marquès local i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internats en diversos camps de concentració i posteriorment en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser requerit pels alemanys per a l'«Organització Todt» --grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Lo Mont de la CNT i en 1946 rebutjà retornar a l'Espanya franquista quan el seu antic patró, el marquès, va anar personalment a França per demanar-li que hi tornès. Francisco Sánchez Pinto va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 27 d'abril– de 1976 a l'Hospital Nouvielle de Lo Mont (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Hermógenes Sánchez García a casa seva (Montsó, 2014)

Hermógenes Sánchez García a casa seva (Montsó, 2014)

- Hermógenes Sánchez García: El 25 d'abril de 1914 neix a Lopinyén (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Hermógenes Sánchez García. D'infant assistí a l'escola, va fer d'escolà i ajudà a les tasques a l'hort familiar. Quan tenia 12 anys entrà a treballar d'aprenent de paleta. En 1931 entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare, Manuel Sánchez, va ser detingut i assassinat i sos germans Manuel Sánchez García, empresonat, i Adolfo Sánchez García, exiliat. A finals de 1936 s'integrà com a milicià i després lluità com a caporal de la Companyia de Metralladores del III Batalló de la 153 Brigada Mixta de la 30 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front de Girona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i reclòs un any en un camp de concentració i dos a la presó d'Osca. El 15 d'abril de 1944 va ser detingut pels franquistes, jutjat, condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a la Presó Provincial d'Osca. El 21 de gener de 1947 va ser detingut acusat de reorganitzar la CNT clandestina a Osca i l'ajuda als presos. Cap el 1950 s'establí a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Treballà per a l'empresa constructora «Manuel Vitales» i posteriorment a les centrals hidroelèctriques «Hidro Nitro» fins a la seva jubilació. Sa companya fou Concepció Monesma Franco (Concha), amb qui tingué dos infants (Jorge i María Eugènia). Hermógenes Sánchez García va morir el 10 de febrer de 2016 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya).

***

Antonio Céspedes Asensio

Antonio Céspedes Asensio

- Antonio Céspedes Asensio: El 25 d'abril de 1915 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Céspedes Asensio, conegut com El Moreno. Sos pares es deien Alonso Céspedes i Juana Asensio. Milità en el moviment anarquista al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Lepant de Barcelona i fou membre del Comitè Revolucionari de la Marina del Prat Vermell. Durant els fets de «Maig de 1937» va ser detingut per «possessió d'armes» i per «deserció» per la reacció estalinista i empresonat. El desembre de 1937 va ser enviat al Preventori Judicial de Manresa (Bages, Catalunya) per mala conducta i el 3 de gener de 1938 aconseguí fugir-ne, però va ser capturat i traslladat a la Presó Model de Barcelona. Després d'un intent d'evasió frustrat el 16 de juliol de 1938 amb altres companys, entre ells Francesc Sabaté Llopart (Quico), va ser enviat al Correccional d'Inadaptats de Vic (Osona, Catalunya). Arran de l'arribava de les tropes franquistes, el 18 de febrer de 1939 va ser detingut, jutjat davant un consell de guerra el 7 de novembre de 1939 i condemnat a mort, però el maig de 1940 l'auditor de guerra acordà reobrir el sumari. El 28 d'octubre de 1941 va ser novament jutjat en consell de guerra, amb José Gilirribo Astado, acusat de ser membre de les Patrulles de Control i de la «Columna Ascaso» i va ser condemnat a 20 anys de reclusió menor. Després de recobrar la llibertat va ser desterrat a València (País Valencià), però va trencar del desterrament i  el 16 de desembre de 1943 va ser novament detingut per una temptativa d'atracament a mà armada amb dos companys de les Joventuts Llibertàries (Ángel Torralba i Cristino Navarro); jutjat en consell de guerra, va ser condemnat el 4 de març de 1944 i condemnat a 20 anys de reclusió menor. L'abril de 1955, quan estava reclòs a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis de València, va ser posat en llibertat condicional i immediatament s'integrà en les Joventuts Llibertàries clandestines de València. En 1960 aconseguí la llibertat definitiva i s'instal·la a Barcelona. Antonio Céspedes Asensio va morir el 28 de juliol de 1999 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

***

Necrològica de Maria Mestre Gibert aparaguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de març de 1980

Necrològica de Maria Mestre Gibert aparaguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1980

- Maria Mestre Gibert: El 25 d'abril de 1915 neix a Mont-roig del Camp (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Mestre Gibert. Sos pares es deien Bartomeu Mestre i Margarida Gibert. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat natal. Durant la Guerra Civil i la Revolució participà en les col·lectivitzacions aragoneses. En 1937, quan dels atacs estalinistes, amb sa cosina Teresa Roges, defensà la col·lectivitat a la qual pertanyia. En 1938 es casà amb el militant llibertari Patricio Guijarro Mateo. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i, amb sa filla i altres dones, va ser enviada al camp de concentració de Redon (Bretanya), on morí sa filla, mentre son company va ser enviat al camp de Sètfonts. El febrer de 1940 aconseguí reunir-se amb son company a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània), però el juny d'aquell any, amb l'armistici, va ser enviada amb un tren de mercaderies al camp de concentració d'Argelers. Embarassada de vuit mesos i malalta d'eclàmpsia, va perdre l'infant a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) tres dies després de néixer i tornà cega i enfollida un bon grapat de dies. Posteriorment va ser internada al camp de Rivesaltes fins el març de 1942 que pogué reunir-se amb son company. La parella trobà feina de pagès a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) i l'octubre de 1943 va ser amagada per l'alcalde de la població quan els alemanys volgueren enviar Guijarro al Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial la parella s'instal·là a Castèlnòu de Les i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. El gener de 1947 novament perdé sa filla Violeta, nascuda l'any anterior, d'una congestió pulmonar. En 1948 nasqué son fill Helios. El setembre de 1977, Maria Mestre Gibert, va ser operada d'un càncer i, després d'un llarg patiment, va morir l'11 de desembre de 1979 a la Clínica Saint-Roch de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); fou enterrada civilment l'endemà.

***

José Caparrós Pérez

José Caparrós Pérez

- José Caparrós Pérez: El 25 d'abril de 1916 neix a Cuevas del Almanzora, també conegut com Cuevas de Vera, (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Caparrós Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Sos pares es deien Francisco Caparrós i Concepción Pérez. Emigrà a Catalunya, on treballà de paleta. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil fou milità en el Comitè de Fronteres de Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). L'agost de 1937, mobilitzat per la seva quinta, marxà allistat en la 73 Brigada Mixta cap al front de Còrdova (Andalusia, Espanya). El 21 d'abril de 1938 va ser apressat pels feixistes al front de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i traslladat al camp de concentració d'Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Posteriorment passà per la Presó Central de Burgos i més tard per la Presó Provincial de Saragossa (Aragó, Espanya). Jutjat en consell de guerra el 31 de maig de 1940 a Girona (Gironès, Catalunya), va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada l'1 de desembre de 1942 per 12 anys i un dia de reclusió menor. Sortí en llibertat condicional el 4 de febrer de 1943. José Caparrós Pérez va morir el 6 de novembre de 1991 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Son germà Diego Caparrós Pérez també va ser militant confederal.

***

Gaddo Treves (ca. 1958)

Gaddo Treves (ca. 1958)

- Gaddo Treves: El 25 d'abril de 1916 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el psiquiatra, músic, actor i anarquista Gaddo Treves. Estudià medicina, s'especialitzà en psiquiatria i exercí la seva professió a Milà, on era conegut com El metge dels pobres. A més d'això, apassionat per la música i pel cinema, desenvolupà una important carrera artística. Aparegué per primera vegada en 1948 en el curtmetratge Buio in sala de Dino Risi. En 1956 sortí en un capítol de la sèrie televisiva de la RAI Lascia o raddoppia?, dirigit per Mike Bongiorno. Posteriorment entrà en contacte amb el món del cinema i treballà com a actor dirigit per importants cineastes. En 1961 participà en la pel·lícula Le italiane e l'amore, dirigida per Nelo Risi. Aquell mateix any formà part de l'elenc d'Il giudizio universale, film dirigit per Vittorio De Sica, amb actors com Fernandel, Vittorio Gasman, Renato Rascel, De Sica stesso, Alberto Sordi, Nino Manfredi, Mike Bongiorno, Franco Franchi i Ciccio Ingrassia. En 1968 participà en la pel·lícula Diario di una schizofrenica, dirigida per Nelo Risi, que guanyà la Cinta de Plata al millor guió en 1970. També en 1968 participà en Straziami, ma di baci saziami, film dirigit per Dino Risi. Gaddo Treves va morir el 15 d'agost de 1972 a Milà (Llombardia, Itàlia). Son fill Fabio Treves és un destacat músic i cantant.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[24/04] Detenció de membres de la «Banda Bonnot» - Afusellaments d'Sliven - Xerrada d'E. Armand - Conferència de Saladrigas - «El Parapeto» - Thuriault - Frumkin - Ingenieros - Le Meillour - Poncet - Gracia - Vidal - Arellano - Tortosa - Trubetsky - Séverine - Lozano - Pittalunga - Dettori - Borillo - Ramonet Xic

efemerides | 24 Abril, 2019 13:05

[24/04] Detenció de membres de la «Banda Bonnot» - Afusellaments d'Sliven - Xerrada d'E. Armand - Conferència de Saladrigas - «El Parapeto» - Thuriault - Frumkin - Ingenieros - Le Meillour - Poncet - Gracia - Vidal - Arellano - Tortosa - Trubetsky - Séverine - Lozano - Pittalunga - Dettori - Borillo - Ramonet Xic

Anarcoefemèrides del 24 d'abril

Esdeveniments

L'intent de detenció de Bonnot segons "Le Petit Journal" del 6 de maig de 1912

L'intent de detenció de Bonnot segons Le Petit Journal del 6 de maig de 1912

- Detenció de membres de la «Banda Bonnot»: El 24 d'abril de 1912, a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), durant la recerca dels membres de la «Banda Bonnot», el sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional, Louis Jouin, que està al càrrec de la investigació i que havia detingut durant el matí Élie Monier en un hotel del barri parisenc de Belleville, a més de vigilar l'anarquista Pierre Cardi, arriba a Ivry per escorcollar la botiga de saldos del simpatitzant llibertari Antoine Gauzy. Hi detingué Cardi, però quan els policies pujaren al pis sorprengueren Jules Bonnot que obrí foc ferint-ne dos: Jouin, que es desplomà mort, i l'inspector Colmar, que caigué greument ferit. Bonnot, ferit a la mà, es va fer el mort i l'altre inspector present ajudà el seu company ferit a baixar. Quan els agents retornaren al pis, Bonnot havia aconseguit passar a l'apartament veí i, saltant per una finestra, fugir a través de jardins i carrerons. Detingut, Gauzy podrà escapar pels pèls de ser linxat per la gentada. Una part dels 100.000 francs de recompensa per la captura de Bonnot serien més tard destinats a la vídua de Jouien.

***

Reunió d'obrers búlgars

Reunió d'obrers búlgars

-  Afusellament d'anarquistes búlgars: El 24 d'abril de 1923, a la carretera que uneix Jambol i Sliven (Jambol, Bulgària), els anarquistes Nicolai Dragnev, els germans Panayot i Ilia Kratounkov són afusellats pels militars sota el pretext de «temptativa de fuga». Són les darreres víctimes de la Tragèdia de Jambol (26 de març de 1923), quan l'exèrcit va disparar sobre una multitud d'obrers que sortien d'un míting anarquista; hi hagué una trentena de víctimes. Nicolai Dragnev, nascut a Jambol, va ser una de les figures més importants de l'anarquisme búlgar i molt acostat a Georges Sheitanov. Professor d'institut, era un propagandista i orador molt estimat per la població. El desembre de 1919 va ser empresonat per participar en la vaga general dels ferroviaris. No va participar en el míting del 26 de març de 1923, perquè estava en desacord amb certes estratègies de l'organització, i no es va amagar durant la repressió subsegüent, fet que el costarà la vida ja que va ser un dels primers detinguts pels militars.

***

Pamflet de la xerrada

Pamflet de la xerrada

- Xerrada d'E. Armand: El 24 d'abril de 1932 se celebra a la Maison Commune de París (França) una xerrada de controvèrsia a càrrec d'Ernest Juin (E. Armand) sota el títol «Ce que veulent les individualistes») (Allò que volen els individualistes). L'acte, organitzat pel periòdic anarcoindividualista L'En Dehors, comptà per a la controvèrsia amb la participació dels anarquistes Robert Collino (Ixigrec), Pierre Perrin (Pierre Odéon) i Maurice Vandamme (Mauricius). E. Armand havia editat el 15 de gener d'aquell any, com a suplement al número 222-223 de L'En Dehors, el text d'aquesta xerrada.

***

Anunci sobre la retransmissió de la conferència aparegut en el periòdic barceloní "Solidaridad Obrera" del 23 d'abril de 1937

Anunci sobre la retransmissió de la conferència aparegut en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 23 d'abril de 1937

- Conferència de Saladrigas: El 24 d'abril de 1937 es radia a Barcelona (Catalunya) la conferència de Ramon Saladrigas Balbé, president dels «Dibuixants de la CNT», del Sindicat de l'Ensenyament i Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, «El artista delante la Revolución». Aquesta conferència, retransmesa per «EAJ-15. Ràdio Associació de Catalunya», inaugurava un cicle de conferències d'orientació per a acostar l'art i la revolució al poble.

***

Capçalera d'"El Parapeto"

Capçalera d'El Parapeto

- Surt El Parapeto: El 24 d'abril de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Parapeto. Semanario confederal del frente. Órgano del Comité Nacional – Secció de Defensa. CNT-AIT. Aquesta publicació setmanal, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'edità en diversos colors (rosa, violeta, etc.). Trobem articles de Galo Díez, entre d'altres. Sortiren, almenys, 37 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.

Anarcoefemèrides

Naixements

Jean-Baptiste Thuriault (1893)

Jean-Baptiste Thuriault (1893)

- Jean-Baptiste Thuriault: El 24 d'abril de 1853 neix a Chougny (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Jean-Baptiste Thuriault va morir el 9 de gener de 1924 a Givry (Borgonya, França). Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.

***

Abraham Frumkin

Abraham Frumkin

- Abraham Frumkin: El 24 d'abril de 1873 neix a Jerusalem (Palestina, Imperi Otomà; actualment pertany a Israel) el periodista, traductor i propagandista anarquista en llengua jiddisch Avrom Frumkim, més conegut com Abraham Frumkim i que va fer servir els pseudònims Albert i Aviv. Fill d'una família jueva intel·lectual i ortodoxa, sos pares es deien Israel Dov Frumkin, un dels patriarques del periodisme hebreu, i Mindel Bak (Mina Frumkin). Estudià en un héder tradicional, on aprengué les bases del judaisme i de l'hebreu, i amb un melammed (mestre) privat, que l'ensenyà el Talmud. En 1889 es graduà a l'escola Lemel i després de dedicar-se un temps al periodisme (Havatzelet, editat per son pare; Hamelitz; Hatzfirah, etc.) i de fer de professor d'àrab a l'escola d'Israel Belkind de Jaffa (Palestina), en 1890 s'instal·là a Constantinoble (Imperi Otomà), on començà a estudiar turc i dret, però hagué d'abandonar la carrera per manca de diners. En 1890 fundà la societat «Dorshei Leshon Zion» (Amics de la Llengua de Sió), de la qual va ser secretari, i que en 1892 obrí una escola hebraica i una biblioteca. En aquesta època aprengué el judeocastellà dels sefardites. En 1893 emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i entrà en contacte amb el pensament anarquista en el cercles jueus de l'emigració. En 1894 retornà a Constantinoble carregat de llibres i de propaganda anarquistes. Va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Moses Schapiro i sa companya Nastia, on el seu domicili era lloc de trobada de joves activistes. Creà, amb Moses Schapiro i el doctor Ben Zion, un petit grup anarquista. Amb Moses Schapiro viatjà a París (França) i a Londres (Anglaterra), arreplegant literatura anarquista (Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i contactes. A Londres es relacionà amb el cercle editor (Freeman, Lenoble, Ossip, Rudolf Rocker, Lazar Sabelinsky, Wolf Wess, etc.) de la revista anarquista en jiddisch Der Arbeter Fraynd (1885-1914), que envià a la comunitat jueva de Constantinoble, i en la qual va col·laborar. De bell nou a Constantinoble, l'abril de 1896 s'instal·là a Londres, on va fer especial amistat amb l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker i s'encarregà de l'edició de Der Arbeter Fraynd. Obrí amb Moses Schapiro una impremta i llibreria on s'estampaven llibres en jiddisch. En 1897 Moses Schapiro retornà a Constantinoble i li deixà la impremta, on edità 11 números del periòdic Der Propagandist. Durant la tardor de 1898, després d'un temps a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire, Anglaterra), passà a París, on restà un any, com a corresponsal teatral del periòdic rus Fraynd. El febrer de 1899 retornà als EUA. Entre 1902 i 1904 edità el diari Die Iddishe Welt. A més de publicar una biografia de Baal Shem-Tov en 1903, realitzà nombroses traduccions al jiddisch d'obres d'autors clàssics i d'escriptors anarquistes (Leonid Andréiev, Alexander Berkman, Georg Büchner, Georges Étiévant, Aharon Fridman, Maksim Gorki, Knut Hamsun, Gerhart Hauptmann, Henrik Ibsen, Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, Maurice Maeterlinck, Louise Michel, Octave Mirbeau, Multatuli, Élisée Reclus, Rudolf Rocker, Sergei Stepniak, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Oscar Wilde, Israel Zangwill, etc.). Durant anys publicà articles sobre Turquia i Palestina en el periòdic novaiorquès en jiddisch Forward. En els seus últims anys edità el periòdic Tag, on va escriure sobretot crítica teatral. Estava casat amb Sarah Bloch. Abraham Frumkin va morir, després d'una llarga malaltia, el 29 d'abril de 1940 en un hospital de Seagate (Coney Island, Bookly, Nova York, Nova York, EUA), població on residia, i va ser enterrat l'1 de maig al cementiri de Mount Carmel de Glendale, al barri novaiorquès de Queens. Pòstumament, aquell mateix 1940, s'editaren les seves memòries en jiddisch sota el títol In friling fun Yidishn sotsializm. Zikhroynes fun a zhurnalis (La primavera del socialisme jueu. Memòries d'un periodista).

Abraham Frumkin (1873-1940)

***

José Ingenieros

José Ingenieros

- José Ingenieros: El 24 d'abril de 1877 neix a Palerm (Sicília) el metge, psicòleg, psiquiatra, criminòleg, apotecari, assagista, filòsof, professor i escriptor socialista i després anarquista Giuseppe Ingegnieri, més conegut com José Ingenieros. Sos pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana Tagliavía, vivien de manera força modesta i emigraren primer a Montevideo (Uruguai) i després a l'Argentina quan son fill tenia poc temps. Va fer els estudis primaris a l'Institut Nacional de Buenos Aires. Son pare, que era un periodista que milità en la I Internacional, amic de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia una biblioteca i l'incità des de molt prest a la lectura i a l'escriptura. Quan encara era un infant, treballà com a corrector de proves en una impremta i traduint al castellà altres llengües (italià, francès, anglès, etc.). En 1888 es matriculà per al batxillerat al Col·legi Nacional de Buenos Aires, que dirigia Amancio Alcorta. Un cop acabats els estudis secundaris, i després d'encapçalar una vaga estudiantil, en 1892 fundà el periòdic La Reforma. En 1893 començà els estudis mèdics a la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En aquests anys universitaris entra en contacte amb els cercles literaris (Rubén Darío, Leopoldo Lugones, etc.) i obrers de la capital argentina. Interessat per les protestes proletàries de l'època, fou un dels fundadors del Centre Socialista Obrer i Universitari, que en 1894 donà lloc a la creació, amb el suport d'altres companys (Juan Bautista Justo, Enrique Dickman, Roberto Payró, Nicolás Repetto, Lugones, etc.), al Partit Socialista Obrer Internacional (PSOI) --que amb el temps esdevindrà Partit Socialista Obrer Argentí (PSOA)--, del qual fou nomenat secretari, però en 1902 va ser amonestat per anar vestit en una manifestació obrera amb levita i copalta i presentà la seva dimissió. En 1895 publicà el fullet ¿Qué es el socialismo? En 1897 es llicencià en farmàcia. També en 1897 fundà, amb Lugones, La Montaña. Periódico socialista revolucionario, que durà fins l'1 de juny d'aquell any quan, després de publicar 12 números, fou suprimit arran d'un judici sobre un article. En aquesta època participà en el cercle ocultista literari «La Syringa», amb Darío, Ojeda, Doello, Pardo, Lugones, Freyre, Nirenstein i altres, i col·laborà en la Revista Atlántida. En 1898 publicà els fullets La mentira política i La jornada de trabajo. En 1900 es llicencià en medicina, amb la tesi darwinista Simulación en la lucha por la vida. Amb el suport de Franciso de Veyga i de José María Ramos Mejía, que havien estat professors seus a la facultat, aconseguí càrrecs en diverses administracions públiques. Entre 1902 i 1913 dirigí la revista Archivos de Psiquiatría y Criminología i es va fer càrrec de l'Institut de Criminologia de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires. En 1903 l'Acadèmia Nacional de Medicina el va premiar per la seva obra Simulación de la locura, continuació de l'estudi anterior, i va ser nomenat cap de la Clínica de Malalties Nervioses de la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En 1903 també va ser designat per la Municipalitat de la Ciutat de Buenos Aires com a comissionat per a l'estudi de les condicions higièniques i socials dels obrers i marginats i formular un projecte de legislació laboral. En 1904 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres. També treballà en la Càtedra de Neurologia, a càrrec de Ramos Mejía, i en el Servei d'Observació d'Alienats de la Policia de la ciutat de Buenos Aires, del qual va ser nomenat director. A més d'aquesta feina científica, impartí conferències a diferents universitats europees i amplià estudis en diverses universitats (París, Ginebra, Lausana i Heidelberg). En 1905 participà a Roma en el V Congrés Mundial de Psicologia i entre el 30 d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les seves cròniques europees que van ser publicades en el diari La Nación de Buenos Aires. En 1907 s'edità Criminología, primer tractat del tema publicat al continent. En 1908 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i aquest mateix any fundà la Societat de Psicologia. Entre 1909 i 1910 fou president de l'Associació Mèdica Argentina i fou el delegat argentí en el Congrés Científic Internacional de Buenos Aires. En 1910 dictà un curs sobre Psicologia del Caràcter en la Càtedra de Psicologia de la Facultat de Filosofia i Lletres. Dirigí el periòdic bimestral Seminario de Filosofía. En 1913 publicà el seu llibre més conegut, El hombre mediocre, on atacà durament el president de la República Argentina Roque Sáenz Peña. En 1914 es casà amb la suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants (Delia, Amalia, Julio i Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el suport del moviment estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la Joventuts d'Amèrica Llatina», va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i Lletres. En aquests anys defensà la Revolució russa, fet que fou durament criticat des de diversos sectors socials i intel·lectuals. En 1919, després d'acceptar entrevistar-se amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions sobre la crisi sociopolítica argentina, renuncià a totes els seus càrrecs docents i en 1920 es lliurà a la lluita política, fent costar el grup progressista «Claridad». Gràcies a les influències de l'advocat i criminòleg anarquista Pietro Gori, abandonà les positures marxistes, començà a col·laborar en la premsa llibertària i es declarà obertament anarquista. En 1920 proposà la formació de la Unió Llatinoamericana, organisme de lluita antiimperialista i de la qual redactà l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la seva mort, creà el periòdic mensual antiimperialista Renovación, on signà articles sota els pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl H. Cisneros. Entre les seves obres podem destacar Dos ensayos de psiquiatría criminal (1900), La psicopatología en el arte (1902), La simulación en la lucha por la vida (1902), Simulación de la locura (1903), Los accidentes históricos (1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación de alienados (1904), Nuova classificacione del delinquente (1905), La legislation du travail (1906), La pathologie du langage musical (1906), Crónicas de viaje (1906), La locura en la Argentina (1907), Al margen de la ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria y sugestión (1908), La evolución sociológica (1910 i 1913), Principios de psicología (1911), Principios de psicología genética (1911), Psicogemia (1912), El hombre mediocre (1913), Tratado de criminología clínica (1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia y filosofía (1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones relativas al porvenir de la filosofía (1918), Evolución de las ideas argentinas (1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los tiempos nuevos (1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa (1922), La cultura filosófica en España (1922), Las fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado del amor (1940, pòstuma), La universidad del porvenir y otros escritos sobre filosofía, educación y cultura (1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint títols honorífics d'acadèmies i d'institucions científiques internacionals, inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la Universitat de Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a Buenos Aires (Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar mèdicament i que el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940 es publicaren a Buenos Aires en 24 toms les seves Obras completas, a càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la «Biblioteca Popular José Ingenieros», entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que encara perdura; també existeixen centres culturals i col·legis que porten el seu nom.

José Ingenieros (1877-1925)

***

Redacció de "Le Libertaire"

Redacció de Le Libertaire

- Pierre Le Meillour: El 24 d'abril de 1884 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Pierre Le  Meillour va morir el 24 d'agost de 1954 a Sartrouville (Illa de França, França).

***

Notícia sobre la mort d'Adrien Poncent apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 16 de gener de 1924

Notícia sobre la mort d'Adrien Poncent apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 16 de gener de 1924

- Adrien Poncet: El 24 d'abril de 1884 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Adrien Georges Eugène Poncet, conegut com Lévêque i Gros Plombier. Quan tenia tres anys quedà orfe de pare, mestre mecànic, i va ser surat per sa mare tota sola amb quatre infants. Es guanyava la vida fent de lampista plomer i d'aquí el seu malnom Gros Plombier. A començament de la dècada dels deu era membre de l'anomenat «Grup d'Acció». Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat en el I Batalló de Caçadors d'Infanteria, però no trigà a desertar i el novembre de 1915 va ser declarat «insubmís». Apressat, va ser jutjat en consell de guerra i se li va proposar lluitar al front en primera línia per a «redimir les seves faltes», proposta que va ser rebutjada, fet pel qual va ser condemnat a cinc anys de treballs públics, inscrit en el « Carnet B» dels antimilitaristes i enviat als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). Aconseguí evadir-se i des d'un port de la costa africana s'embarcà clandestinament en un veler espanyol i pogué desembarcar a Cadis (Andalusia, Espanya). Creuà tota la Península a peu i a Irun (Guipúscoa, País Basc) travessà el Bidasoa nadant fins arribar a la part francesa. S'instal·là a París sota una falsa identitat i reprengué la seva militància. Després de l'armistici, participà activament en la campanya a favor de l'amnistia per a tots els presos. Membre de la Federació Anarquista del Sena (FAS), a finals de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). Interpretava la cançó Nos maîtres sont nos bourreaux i participà en totes les campanyes portada a terme pel moviment llibertari, especialment a favor d'Émile Cottin, de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, de Nestor Makhno i de Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó. L'11 de gener de 1924 Adrien Poncet assistí a un míting comunista a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), al carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), en el curs de la qual, en un enfrontament entre anarquistes i comunistes, va ser assassinat d'un tret, juntament amb l'ajustador mecànic i sindicalista Nicolas Clos (Gros Morin). També resultaren ferits de bala els anarcosindicalistes Jean-Sellenet Boudoux, Roger Gourière, Michel i Philogone Pécastaing. El periòdic Le Libertaire titulà la notícia com «L'horrible crime bolchéviste» i va fer una crida a manifestar la repulsa durant el seu enterrament, organitzat pel Sindicat Únic de la Construcció i celebrat el 18 de gener de 1924 al cementiri d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), i en el qual assistirien unes quatre-mil persones. El Sindicat Únic del Metall, de tendència comunista, organitzà l'enterrament de Nicolas Clos, encara que no estigués clar que militava en aquest moviment.

***

Necrològica de Rafael Gracia Pérez apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 25 de setembre de 1969

Necrològica de Rafael Gracia Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1969

- Rafael Gracia Pérez: El 24 d'abril de 1903 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Gracia Pérez. Sos pares es deien Sebastián Gracia i Manuela Pérez. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució fou responsable de la CNT d'Andorra, on treballà de pagès. Amb el triomf franquista passà a França i durant l'ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Roanne. En els últims anys de sa vida treballà en una calceteria. Rafael Gracia Pérez va morir el 17 de juny de 1969 al Centre Hospitalari General de Roanne (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment.

***

Georges Vidal (ca. 1923)

Georges Vidal (ca. 1923)

- Georges Vidal: El 24 d'abril de 1903 neix a Guérigny (Borgonya, França) el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. De ben jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres. Estudià a Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais de Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va escriure moltes poesies, però en cremà gairebé totes. Quan tenia 15 anys publicà una petita plagueta amb versos (Quelques rimes). Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon, Briançon, les Vosges, etc.). Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires, La Criée, La République des Alpes, etc. Amb altres companys, fundà a Marsella el periòdic anarquista Terre Libre. El 16 de novembre de 1922 va ser condemnat a Marsella a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després, el 24 de novembre, va ser condemnat a París a tres mesos de presó i a 200 francs de multa pel mateix delicte i tancat a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar l'estatut de pres polític, engegà una vaga de fam i una campanya solidària es desencadenà en la premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després fou traslladat a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el poemari Devant la vie.... Un cop lliure va ser nomenat secretari i administrador de Le Libertaire. El novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe Daudet». En aquesta època publicà assaigs d'estètica en Art et Action. En 1925 publicà el poemari La halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic André Colomer, Dix-huit ans de bagne, de Jacob Law; i l'abril d'aquest any publicà Jules le Bienheureux, amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a Costa Rica i s'establí a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest país després de llegir les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia publicat en L'En Dehors. A Costa Rica recollí molts de temes que després desenvoluparia en les seves narracions. En 1928 retornà a França, on es guanyà la vida com a corrector d'impremta i començà a escriure novel·les policíaques i d'aventura i guions cinematogràfics que signà amb diversos pseudònims (Georges de Guérigny, Jorge Jimenez, Jorge El Macho, Edward G. Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930 publicà Aventure. Poèmes. Entre les seves obres polítiques podem destacar Comment mourut Philippe Daudet (1924), Han Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires. 1re série (1923-1924) (1925), Six-fours. Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964 va ser internat a l'hospital parisenc de Beajon per un càncer gàstric. Georges Vidal va morir el 13 de novembre de 1964 a París (França).

Georges Vidal (1903-1964)

***

Necrològica d'Antonio Arellano Cortí apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 d'abril de 1980

Necrològica d'Antonio Arellano Cortí apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 d'abril de 1980

- Antonio Arellano Cortí: El 24 d'abril de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Arellano Cortí –el segon llinatge també citat erròniament Curtí–, conegut com Lujo. Sos pares es deien Joaquín Arellano i Agustina Cortí. Pagès, ja militava en el moviment llibertari durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou un dels fundadors de la Societat Cultural «La Aurora», que entre altres activitats feia cursos d'alfabetització dels obrers i pagesos, i un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local després de la caiguda de la dictadura. L'octubre de 1934, després de la detenció de José Alberola Navarro, s'encarregà de l'Escola Racionalista fundada per aquest. Quan del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari i va ser nomenat per la CNT membre del Consell Municipal de Fraga, participant activament en les col·lectivitats agrícoles locals. Enviat a una missió a Lleida (Segrià, Catalunya), va ser detingut per la reacció estalinista, portat al camp d'aviació de Lleida, torturat i objecte d'un simulacre d'afusellament. Un cop lliure, abandonà Fraga i a Catalunya s'integrà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va romandre fins al final de la guerra. Passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Agde. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions, però durant la primavera de 1940 pogué fugir de l'ocupació nazi. Detingut pels alemanys durant un pas per la línia de demarcació, aconseguí fugir i pogué arribar a la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Amb el suport d'un grup de francesos, pogué treballar la terra a Agen (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là com a obrer agrícola amb la família Moga a Agen, on va romandre uns 35 anys, militant en la Federació Local de la CNT. Malalt, després de més de dos mesos hospitalitzat, Antonio Arellano Cortí va morir el 10 d'octubre de 1979 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'Agen. Son germà José Arellano Cortí també va ser un destacat militant llibertari.

***

Necrològica d'Eliseo Tortosa Lorente apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de desembre de 1969

Necrològica d'Eliseo Tortosa Lorente apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de desembre de 1969

- Eliseo Tortosa Lorente: El 24 d'abril –el certificat de naixement cita el 24 d'abril i el certificat de defunció el 25 d'abril de 1914 neix a Ojos Negros (Terol, Aragó, Espanya)  –algunes fonts citen erròniament l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Eliseo Tortosa Lorente. Sos pares es deien Eliseo Tortosa Perucho i Pilar Gresencia Lorente Garcia. Milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la Federació Local de Nantes de la CNT. El 31 d'agost de 1957, amb Joan Canals, assistí amb moto al VIII Ple Intercontinental de Nuclis Confederals que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en tornar van ser atropellats per un cotxe a Sent Laurenç de Puisarn (Aquitània, Occitània); Joan Canals morí en l'accident i ell resultà amb les dues cames fracturades. Eliseo Tortosa Lorente va morir el 22 de setembre de 1969 a Nantes (País del Loira, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Séverine per Louis Welden Hawkins

Séverine per Louis Welden Hawkins

- Séverine: El 24 d'abril de 1929 mor a Pierrefonds (Picardia, França) la periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de l'Home Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut el 27 d'abril de 1855 a París (França) en una família de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill; més tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès a Brussel·les, de qui serà secretària; aquest encontre canviarà el curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats literàries, se li confiarà la direcció del periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès, Séverine mantindrà el diari obert a totes les tendències del socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir un afer amorós amb el periodista de L'Écho de Paris Georges de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar enèrgicament. En 1897 escriurà les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La Fronde, primer periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914, sempre pacifista, condemnarà la «unió sagrada» militarista. Entusiasmada per la Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i més tard en el Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar entre el Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine defensarà sempre els anarquistes --ja sigui Germaine Berton, Clément Duval, Auguste Vaillant, Ascaso, Durruti o Jover-- i participarà en juliol de 1927 en un míting per intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia signat, amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules Romains i altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei d'organització general de la nació per a temps de guerra, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'opinió. A més de milers d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com ara Pages rouges (1893), Notes d'une frondeuse (1894), Pages mystiques (1895), En Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de la bonté (1900), Sac à tout (1903), À Sainte-Hélène, pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions d'audience (pòstumament, 1999), etc.

Séverine (1855-1929)

***

Manuel Lozano Guillén

Manuel Lozano Guillén

- Manuel Lozano Guillén: El 24 d'abril de 1945 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Lozano Guillén, conegut com Rondeño i que també va fer servir el pseudònim d'Antonio Ferrer Castillo. Havia nascut el 26 de febrer de 1904 a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa humil, quan era jove emigrà a Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de peó. Entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos grups anarquistes; tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de Primo de Rivera fugí a Occitània, on milità en el moviment anarquista. En 1931, retornà a la Península poc abans de la proclamació de la II República espanyola. A Bellver de Cinca s'establí com a jornaler conrant un hort familiar. Establí contactes amb militants anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer Launed, i seguint l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural al seu poble. Fou el primer secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i membre del Comitè Comarcal del Cinca, el qual presidí en substitució de Félix Carrasquer. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participà activament en els moviments insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals va ser perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres companys, a Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer Castillo, acusat d'haver participat en la passada insurrecció. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran prestigi i passà a ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del Comitè Revolucionari i de les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la Comarcal del Cinca al Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de 1936 coordinà, amb José Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. Més tard, s'enrolà en la 14 Centúria («Centúria Ayerbe-La Peña») de la «Columna Roja i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig de 1937 amb la reacció estalinista, amb el suport de Miguel García Vivancos, marxà cap a Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada Mixta, i una cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28 Divisió Confederal «Francisco Ascaso» els va detenir a Binèfar i els va fer reconsiderar la seva postura. Després de la militarització de les milícies, el juny de 1937 va ser nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió. En aquesta unitat lluità la resta de la guerra, a Aragó, País Valencià i Extremadura. A resultes dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles, Sarrión) entre abril i maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió per haver evitat la caiguda de València amb la seva defensa i resistència. El març de 1939 participa a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo Casado, en els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan Negrín López. Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i Barbastre. Jutjat, va se condemnat a 20 anys de presó que purgà a les presons d'Osca –el maig de 1940 un escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per Francisco Ponzán Vidal intentà alliberar-lo d'allà sense èxit–, de Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes li van proposar que acceptés un càrrec en els seus sindicats, proposta que fou rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24 d'abril de 1945 –altres fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la tàpia del cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer Marzola edità a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de Manuel Lozano Guillén escritos en la cárcel de las Capuchinas (Barbastro, 1941).

Manuel Lozano Guillén (1904-1945)

***

Antonio Pittalunga

Antonio Pittalunga

- Antonio Pittalunga: El 24 d'abril de 1945 cau abatut al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Havia nascut el 12 de setembre de 1912 al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà a Nervi en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[23/04] «La Gioventù Libertaria» - Mella - Mairet - Morros - Mateu - Martín de la Haza - Rabitti - Schröder - Miró - Sampériz - Tortajada - Casado - Ramos - Lazarine Dall'Oca - Bertolani - De La Salle - Agostinelli - Sánchez Infante - Bitrián - García Ortega - Macías - Ángeles - Falgàs

efemerides | 23 Abril, 2019 13:41

[23/04] «La Gioventù Libertaria» - Mella - Mairet - Morros - Mateu - Martín de la Haza - Rabitti - Schröder - Miró - Sampériz - Tortajada - Casado - Ramos - Lazarine Dall'Oca - Bertolani - De La Salle - Agostinelli - Sánchez Infante - Bitrián - García Ortega - Macías - Ángeles - Falgàs

Anarcoefemèrides del 23 d'abril

Esdeveniments

Notícia sobre la suspensió de "La Gioventù Libertaria" apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 18 de juliol de 1914+

Notícia sobre la suspensió de La Gioventù Libertaria apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 18 de juliol de 1914

- Surt La Gioventù Libertaria: El 23 d'abril de 1914 surt a Cleveland (Ohio, EUA) el primer número del periòdic La Gioventù Libertaria(La Joventut Llibertària). Editat per l'anarquista italoamericà Aldino Felicani, només en sortiren tres números, l'últim el juliol d'aquell any. Aquesta publicació deixà de sortir perquè Felicani es traslladà a Nova York (Nova York, EUA) per motius laborals. Aquell mateix any va ser continuada per La Questione Sociale a Nova York (Nova York, EUA).

Anarcoefemèrides

Naixements

Ricardo Mella

Ricardo Mella

- Ricardo Mella Cea: El 23 d'abril de 1861 neix a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensament àcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu «radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid; El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria «La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revista Natura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del «jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl, Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismo de Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava «jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.

***

Alexandre Mairet (1934)

Alexandre Mairet (1934)

- Alexandre Mairet: El 23 d'abril de 1880 neix a La Tour-de-Peilz (Vaud, Suïssa) el professor, pintor, gravador xilògraf i il·lustrador llibertari Charles Alexandre Jean-Mairet, conegut com Alexandre Mairet. Sos pares es deien Louis Auguste Jean-Mairet i Marie Louise Prélat. Va ser criat fora de sa família a Saint-Légier-La Chiésaz (Vaud, Suïssa) amb pagesos modests i en 1885 es reuní amb sa mare a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on començà els seus estudis. Entre 1896 i 1899 estudià a l'Escola de Belles Arts i d'Arts Industrials de Ginebra, on seguí els cursos de Barthélemy Bodmer, Léon Gaud, Aldred Martin, Pierre Pignolat i Edouard Ravel. En 1901 guanyà el primer premi en el Concurs Calame, va fer la seva primera exposició i treballà, fins a 1907, al taller de xilografia de Georges-Maurice Baud. Entre 1901 i 1946 participà en totes les Exposicions Nacionals de Pintura i entre 1903 i 1907 va fer diverses estades a Arnex-sur-Orbe (Vaud, Suïssa) i a la muntanya Dent de Lys (Friburg, Suïssa), on compartí la dura vida dels pastors i realitzà nombroses aquarel·les. En 1905 viatjà a Alemanya. Apassionat per l'obra de Lev Tolstoi, en 1905 li va escriure una carta d'agraïment, carta que va a ser resposta per l'escriptor rus i que ell atresorava. En 1908 obtingué la Beca Lissignol, que va ser continuada per altres beques del mateix llegat i que li van permetre viatjar en diferents ocasions (1908, 1909 i 1910). Entre octubre i desembre de 1908 romangué a Florència (Toscana, Itàlia). La primavera de 1909 la passà a Roma (Itàlia), on treballà intensament, i aquest mateix any obtingué el tercer premi del Concurs Calame. El novembre de 1909 exposà, amb Alexandre Blanchet, William Müller i Albert Schmidt, al Museu Rath de Ginebra. En 1910 viatjà a Itàlia i després a Grècia, i entre maig i juny s'estigué a Egipte. El juny de 1911 va ser nomenat membre de la Société des Peintres, Sculteurs et Architectes Suisses (SPSAS, Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos) durant l'assemblea general d'aquesta institució que se celebrà a Aarau (Argòvia, Suïssa). Durant l'hivern de 1911 donà el seu primer curs d'història de l'art. En 1912 obtingué la Beca Federal de Belles Arts i l'any següent participà en l'Exposició Internacional de Munic (Baviera, Alemanya). En 1913 publicà a Ginebra el fullet À propos de Ferdinand Hodler, en defensa l'art monumental d'aquest pintor, de qui es considerava alumne, que havia estat atacat per William Ritter en un article sobre una exposició celebrada a Munic. Durant la Gran Guerra va participar en el cercle antibel·licista animat per Romain Rolland, aleshores exiliat a Ginebra, i en aquesta època freqüentà l'artista anarquista Frans Masereel, el sindicalista revolucionari Henri Guilbeaux i els anarcosindicalistes Jean Cariat, Lucien Tronchet i Giovanni Ruga. També freqüentà els cercles antimilitaristes dels russos Paul Biroukov i Anatoli Lounatcharski. El 7 de juny de 1915 es casà a Plainpalais (Ginebra, Ginebra, Suïssa) amb Maria Furtwengler. En 1916 fou un dels primers col·laboradors de la revista pacifista Le Carmel, fundada per Charles Baudouin, participant amb textos sobre art, responsabilitzant-se de les il·lustracions i dissenyant-ne la capçalera. Entre 1918 i 1930 col·laborà com a il·lustrador en el bimensual de Louis Bertoni Le Réveil Anarchiste, publicació per a la qual realitzà 49 xilografies. El maig de 1918 participà en l'homenatge que els artistes ginebrins realitzaren a Ferdinand Hodler acabat de morir. En 1919 va ser nomenat professor d'història de l'art de l'Escola de Belles Arts de Ginebra, càrrec que ocupà fins a 1946. També en 1919 col·laborà en La Nouvelle Internationale. En 1921 va fer les il·lustracions per al llibre de Charles-Ferdinand Ramuz Jean-Luc persécuté, sobre dibuixos d'Edouard Vallet. Entre 1921 i 1922 col·laborà amb 36 xilografies en el periòdic comunista L'Avant-Garde. Fou un dels fundadors en 1922 de l'Associació Sindical dels Pintors, Escultors, Dissenyadors i Artesans d'Art del cantó de Ginebra, de la qual assumí el càrrec de secretari. Aquest mateix any decorà un pavelló a l'Edifici Electoral de l'Exposició Nacional de Belles Arts. El 24 de juny de 1922 nasqué Suzanne, l'únic infant que el matrimoni tingué. En 1923 el «Club des Grimpeurs» li comanà un gravat pels seus membres i l'any següent va ser nomenat membre del comitè central de l'SPSAS. En 1925 passà una temporada a París (França), on pintà el Sena i el Bois de Boulogne. En aquest any projectà l'edició bimensual d'estampes en fascicles (Le Burin, i després Les Bois), empresa, però, que mai no es materialitzà. En 1926 organitzà una exposició d'artistes suïssos contemporanis a Torí (Piemont, Itàlia), guanyà el primer premi en el Concurs per a la Decoració del Temple de la Madeleine de Ginebra i exposà al Saló de Tardor de París. En 1927 s'encarregà de l'exposició d'artistes italians contemporanis que se celebrà al Museu Rath de Ginebra i parlà en la seva inauguració. En 20 de novembre de 1927 inaugurà els vitralls que havia realitzat al Temple de la Madeleine, però els frescos que hi havia projectat mai no es realitzaren. Entre novembre de 1928 i 1941 va donar cursos a la Universitat Obrera de Ginebra, depenent de la Unió dels Sindicats del Cantó de Ginebra. En 1929 il·lustrà el llibre de Jean-Théodore Brutsch Le visage pensif i va ser nomenat membre del jurat del II Saló Rhodanien de Ginebra. Entre 1929 i 1933 fou president del Sindicat d'Artistes de Ginebra. En 1930 realitzà la nova capçalera de Le Réveil Anarchiste i il·lustrà Cimes del seu amic Charles Baudouin. En 1933 va ser nomenat membre d'honor de l'Associació Sindical dels Artesans d'Art i el 17 de juliol d'aquell any entrà al Sanatori Popular Ginebrí a Montana (Valais, Suïssa), on durant la seva llarga convalescència pintà paisatges de la zona. En 1934, malgrat la seva crisi personal, realitzà una exposició individual al Musée de l'Athénée de Ginebra. Restablert, el maig de 1935 deixà Ginebra a causa de les altes temperatures i s'establí a La Comballaz (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa), on passà tots els estius següents pintant grans rams de flors. En 1938, gràcies al seu amic l'arquitecte Ernest Vaglio, se li va encarregar la decoració de l'Edifici Electoral de la «I Festa de Maig» i va ser nomenat professor de xilografia de l'Escola de Belles Arts, en substitució de Pierre-Eugène Vibert. Per a la «II Festa de Maig», celebrada l'any següent, realitzà la decoració de la façana i de la gran sala. En 1940 va ser nomenat membre de la comissió del Gabinet d'Estampes de l'Escola Politècnica Federal de Zuric (Zuric, Suïssa) i l'any següent va fer xerrades radiofòniques sobre art holandès a Radio-Genève. En 1942 fou membre fundador del grup de gravadors «Tailles et Morsures» (Pierre Aubert, Marc Gonthier, Marcel Pointet, Albert-Edgar Yersin, etc.) i entre aquest any i 1945 fou president de la Secció Ginebrina de l'SPSAS. En 1944 va ser nomenat membre de la Comissió d'Art Antic del Museu d'Art i d'Història de Ginebra i l'estiu d'aquell any animà l'exposició «Graveurs et illustrateurs du XV au XVIII siècle» que se celebrà al Museu Rath de Ginebra. En 1945 publicà el curs Histoire de l'art per als seus alumnes de l'Escola d'Arts i Oficis de Ginebra i passà una temporada a Aeschi (Berna, Suïssa). L'hivern de 1945 patí cataractes i l'any següent en va ser operat satisfactòriament. L'octubre de 1946 pintà les seves últimes obres a La Comballaz. A més de les obres citades, trobem articles i dibuixos seus en diferents publicacions, com ara L'Art Suisse, Aujord'hui, Curieux, Le Mondain, Pages d'Art, La Semaine, La Suisse, Les Tablettes, La Tribune d'Orient, etc. Alexandre Mairet va morir del 9 de febrer de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre d'aquell any un número de Le Carmel li dedicà un homenatge amb testimonis dels seus amics. En 1983 els realitzadors Jacques Senger i Frank Pichard estrenaren el documental de la Télévision Suisse Romande Le drapeau noir d'Alexandre Mairet, on es palesa la importància política de la seva obra, i entre el 13 d'abril i el 19 de maig de 1984 es realitzà una exposició antològica a la Biblioteca Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa).

Alexandre Mairet (1880-1947)

***

Necrològica de Bartomeu Morros Miralles apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de juliol de 1972

Necrològica de Bartomeu Morros Miralles apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juliol de 1972

- Bartomeu Morros Miralles: El 23 d'abril de 1896 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartomeu Morros Miralles. Obrer del tèxtil, de molt jove milità en el clandestí Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la revolució de 1936 abandonà la indústria tèxtil i participà en l'organització de la col·lectivització agrícola com a membre de la Col·lectivitat de Pagesos. Entre juliol de 1937 i gener de 1938 fou conseller municipal de la CNT. En 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps. Durant l'ocupació fou detingut pels alemanys i deportat a l'illa de Jersey fins al final de la guerra. Amb l'alliberament s'instal·là a l'Agde, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Bartomeu Morros va ser enterrat el 28 de febrer de 1974 a Agde (Llenguadoc, Occitània). Vegetarià, no fumava ni bevia alcohol.

***

Pere Mateu Cusidó (1923)

Pere Mateu Cusidó (1923)

- Pere Mateu Cusidó: El 23 d'abril de 1897 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Mateu i Cusidó --citat a vegades Matheu. Fill d'una família obrera, son pare feia de teixidor i sa mare de modista. Quan era molt jove, s'instal·là a Barcelona amb sa família buscant feina. Mecànic de professió, treballà com a ferrer de tall en la indústria metal·lúrgica. Cap al 1918 començà a llegir autors anarquistes i s'afilià al Sindicat de Mecànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part dels grups d'acció i de defensa confederals contra els atacs de la patronal i del Sindicat Lliure. També formà part dels grups de seguretat que protegien els delegats obrers barcelonins que anaven a dialogar amb la patronal. La policia l'acusà de participar, amb Ramon Casanelles Lluch, en diferents accions, com ara els atemptats contra Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde (19 de desembre de 1919); contra el sicari de la banda del baró de Köening Vicente Segura Sanvicens (4 de juny de 1920); i contra José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues» (4 d'agost de 1920). El 8 de març de 1921, amb Lluís Nicolau Fort i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics confederals com ell, atemptaren mortalment a Madrid contra Eduardo Dato Iradier, president del Consell de Ministres espanyol i últim responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Detingut el 14 de març d'aquell any a Madrid, va ser jutjat entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 amb Lluís Nicolau --Ramon Casanellas havia fugit a Moscou (URSS)-- i ambdós van ser condemnats a mort, encara que, gràcies a la gran campanya de suport que van tenir, van rebre l'indult reial a instàncies de Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Penà a diferents presons (Figueres, Cartagena, Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de manera autodidacta. En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis, rebutjà tota ajuda que no sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en 1931 va ser amnistiat amb l'arribada de la II República espanyola --el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà en un acte públic el saludà amb l'expressió «Fill meu!». A Barcelona milità als ateneus llibertaris, especialment als de Gràcia i del Clot. En els «Fets d'Octubre» de 1934 participà en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Durant la guerra lluità als fronts d'Aragó amb la Columna Durruti i posteriorment participà en el procés col·lectivitzador del sector metal·lúrgic. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut acusat de custodiar un arsenal d'armes i d'explosius i d'«adhesió a la rebel·lió», però, després de ser jutjat, va ser absolt, gràcies al testimoni de Frederica Montseny, i alliberat el 29 de novembre de 1937. El gener de 1939, quan el triomf franquista ja era un fet, creuà els Pirineus. Després d'un temps al camp de concentració d'Argelers, va fer costat la resistència contra l'ocupació nazi, especialment el maquis dels Grups d'Acció Revolucionària (GAR). A partir d'octubre de 1940, des de Tolosa de Llenguadoc, es relacionà amb els grups d'acció i de resistència de Barcelona. En 1945 assistí al Congrés Regional de Tolosa. Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. En el Ple d'agost de 1946 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de CNT-MLE i en el Congrés de Tolosa de 1947 del Secretariat Intercontinental. Com a secretari de Coordinació, assistí a nombroses reunions de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del nucli confederal de Tarn. En aquests anys es va veure implicat en diversos intents d'atemptat contra el dictador Francisco Franco, com el conegut com «Atemptat Aeri» de 1948. En 1951 va ser detingut, torturat i jutjat en l'anomenat «Procés de Lió» --processament de militants llibertaris acusats de l'assalt d'un furgó postal per recaptar diners per a la lluita antifranquista. Tancat a Grenoble, va ser finalment absolt en el judici gràcies a la intervenció de diversos intel·lectuals francesos que al·legaren els seus serveis en la resistència contra els nazis, però va ser obligat a residir a Lió i a Grenoble, on milità activament en la CNT. En 1959 va ser novament detingut, en el marc d'una campanya policíaca de desprestigi contra la CNT. Cap al 1958 s'establí a Còrdas d'Albigés, on treballà de mecànic fins passat els setanta anys i militant en la Federació de Còrdas fins el seu final. Pere Mateu Cusidó va morir el 14 de novembre de 1980 a Còrdas d'Albigés (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Nicolasa Gutiérrez, morí el 3 de març de 1984 a Cauçada (Llenguadoc, Occitània).

Pere Mateu Cusidó (1897-1980)

***

Manuel Martín de la Haza

Manuel Martín de la Haza

- Manuel Martín de la Haza: El 24 d'abril de 1901 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

***

Milicians italians de la Columna Ascaso. D'esquerra a dreta: "Gaby", Emilio Canzi, Vindice Rabitti i Pio Turroni

Milicians italians de la Columna Ascaso. D'esquerra a dreta: "Gaby", Emilio Canzi, Vindice Rabitti i Pio Turroni

- Vindice Rabitti: El 23 d'abril de 1902 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vindice Rabitti. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Teodorico Rabitti i Marta Torri. Començà a militar molt jove i el 22 de setembre de 1917 participà amb altres companys, entre ells Armando Guastaroba, en el clandestí Congrés Regional contra la Guerra celebrat a Imola per la Unió Anarquista d'Emília-Romanya i organitzat per Diego Guadagnini. El juliol de 1920 va patir la seva primera condemna per «ultratges a la força pública». Com a membre dels «Arditi del Popolo» participà en diferents enfrontaments amb els escamots feixistes. El 17 d'agost de 1921 va ser detingut amb altres 10 companys i tancat durant dos mesos abans de ser alliberat després de dues vagues de fam i per ser menor d'edat. El 25 de juliol de 1922 fou condemnat novament a un any i tres mesos de presó per l'Audiència per «participació en banda armada», arran de l'enfrontament amb el feixista Clemente Capizzi. El juliol de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a 11 mesos de presó arran d'un enfrontament armat amb grups feixistes en el qual resultà greument ferit al tòrax i hagué de ser intervingut quirúrgicament d'urgència. Marxà a Florència, on conegué Camillo Berneri i Enzo Fantozzi. Buscat pels escamots feixistes, obtingué passaport per treballar com a minaire a Bèlgica i el setembre de 1923 marxà a París. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteotti, retornà a Itàlia i va ser detingut i durament interrogat durant dies a la Caserna Mussolini de Bolonya. Hospitalitzat gràcies a la intervenció de Leandro Arpinati, exanarquista passat al feixisme, en sortí marxà clandestinament a França i després a Bèlgica. En la tardor de 1926, amb altres companys anarquistes italians (Otello Pezzoli, Bruno Gualandi, Alberto Meschi, etc.), participà com a mercenari en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Aconseguí fugir a la detenció i retornà a París. Amb Erasmo Abate, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi i altres, participà en el projecte d'expedició organitzat per Riccioti Garibaldi, que resultà ser un agent al servei de Benito Mussolini. El desembre de 1929, mentre treballava amb altres militants italians a les vies fèrries, va ser detingut a Chambèri com a sospitós de preparar un atemptat contra la delegació feixista italiana a Ginebra. Acusat per la policia política italiana de coordinar accions a Itàlia, es va veure involucrat en diversos projectes d'atemptats contra la dictadura feixista i va ser detingut en diverses ocasions: en 1931 per preparació d'un atemptat, amb Cremoni i altres, contra Mussolini; el maig de 1932, amb Edmondo Lelli, Ulisse Merli i Emanuele Granata, arran del robatori de 38 quilos d'explosius per Ludovico Vergendo a les mines de Montgenèvre. Encara que va ser condemnat a dos anys de presó per l'Audiència del Sena, aconseguí restar a París on treballà coma pintor. Perseguit per la policia política italiana, a finals de 1933 fugí a Algèria, on continuà la seva tasca militant. A finals de juliol de 1936, amb Carlo Mariotti i Adamo Agelotto, entre d'altres, s'embarcà a Portvendres i arribà a Barcelona (Catalunya) amb Enzo Fantozzi i Mario Angeloni, amb la intenció de lluitar com a milicià contra l'aixecament feixista. A la Caserna Bakunin de la capital catalana, participà en l'organització de la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Com a delegat polític de la Secció Italiana en el Comitè de Defensa del front d'Aragó, participà en els combats de Monte Pelado, Almudébar i Carrascal de Castejón. A finals d'octubre de 1936 va ser un dels signants d'un comunicat de rebuig del decret de militarització de les milícies. Després marxà a Barcelona per realitzar diversos informes sobre la situació al front i la responsabilitat del socialista Carlo Rosselli en les pèrdues patides. Després de la dimissió de Rosselli el 9 de desembre de 1936 i la seva substitució per l'anarquista Giuseppe Bifolchi, retornà al front. Acusat de «sabotatge» pel comunista Severino Casati Raimondi i arran de les tensions internes dins de la Columna Ascaso, obtingué autorització per marxar a Barcelona i posar-se al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Treballà per als serveis militars de la Generalitat de Catalunya i va ser membre del grup anarquista «Pietro Gori», el responsable del qual era Lorenzo Giusti. Denunciat de bell nou per Severino Casati, va ser detingut per una patrulla de control de la CNT-FAI, però ràpidament va ser alliberat arran de la intervenció d'Ercole Girolimetti i de Lorenzo Giusti. A començaments de 1937, segons un informe de la policia feixista italiana, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Ercolani i Guido Schiaffonati, va fer acopi d'armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. Durant els combats de «Maig de 1937», des de la Caserna Espàrtac, amb Lorenzo Giusti, Pio Turroni i altres, preparà l'assalt a la Caserna Karl Marx, que finalment va ser anul·lat. El juliol de 1937, amb un passaport suís aconseguit gràcies a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), passà a França. Detingut a Perpinyà, va ser empresonat un més per «violació del decret d'expulsió». Després obtingué el permís de residència a Sains, a 100 quilòmetres de París, on treballà com a pintor. A finals de març de 1940 va ser extradit a Itàlia; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament a Ventotene. El novembre de 1941 obtingué la llibertat condicional i retornà a Bolonya, on sembla que s'abstingué de participar en activitats polítiques. El 16 de maig de 1943 participà, amb Attilio Diolaiti i Giuseppe Sartini, en el congrés anarquista clandestí organitzat a Florència per Augusto Boccone i on es va fundà la Federació Comunista Anarquista Italiana (FCAI). El 26 de juliol de 1943 organitzà el bloqueig de l'empresa on feia feina per celebrar la caiguda del feixisme. Mesos després passà a la clandestinitat i col·laborà en la lluita partisana. El setembre de 1943, amb Ugo Guadagnini i altres, participà en els combats contra les tropes nazis a la regió d'Imola. Després de l'Alliberament, com Lorenzo Giusti i altres anarquistes bolonyesos, s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI), encara que mantingué contactes amb els companys anarquistes i mostra la seva solidaritat amb els que tingueren dificultats. En 1965 es va reintegrar al moviment llibertari i el novembre d'aquell any, en el Congrés de Carrara, va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1967 proposà als excombatents llibertaris italians de la guerra d'Espanya (Umberto Mazocchi, Nicola Turcinovich, Umberto Tommasini, etc.) coordinar un treball de reconstrucció històrica d'aquesta experiència. En 1983, amb altres joves militants, participà en un «viatge de la memòria» a Barcelona i a Monte Pelado, del qual va fer una recensió per a la Revista A el febrer d'aquell any. Vindice Rabitti va morir el 3 de novembre de 1984 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Fritz Schröder

Fritz Schröder

- Fritz Schröder: El 23 d'abril de 1905 neix a Kassel (Hessen, Prússia) l'anarcosindicalista i esperantista Fred Schröder, conegut com Fritz Schröder. Es guanyava la vida com a electricista. Propagandista esperantista, en 1924 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). A finals dels anys vint formà part dels Schwarze Scharen (Escamots Negres), grups d'acció per contrarestar els atacs de les patrulles nacionalsocialistes. Amb Willi Paul i Erno Wolf, a començaments dels anys trenta, fou un dels principals animadors dels moviments de desocupats de Kassel. En 1932 passà quatre mesos a l'Espanya republicana. El juny de 1933, arran d'un escorcoll del seu domicili per l'acabada de crear Gestapo, hagué de fugir als Països Baixos, però el novembre d'aquell any va ser expulsat a Bèlgica. Després passà a Suècia i s'instal·là a Kiruna (Norrbotten). A la ciutat lapona fou redactor de Norrlandsfolket, òrgan d'expressió de la Federació Local de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). En aquesta època conegué una sueca, Maja, i es casà amb ella. El setembre de 1936, amb sa companya, viatjà a Barcelona (Catalunya) en plena revolució. D'antuvi entrà a formar part de les Patrulles de Control i dels Grups d'Investigació encarregats de la vigilància dels militants i dels simpatitzants nazis. Com a membre dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), col·laborà en el butlletí en llengua alemanya Informationsdienst der CNT-FAI. El gener de 1937, a proposta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser enviat a València (País Valencià), amb Maja i Willi Engels, per treballar per a l'Oficina de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT i organitzar-hi un servei d'informació internacional en esperanto i una ràdio regional. L'abril de 1937 retornà a Barcelona i va ser destinat als serveis de censura de la central de correus. El maig de 1937, arran dels enfrontaments amb la reacció estalinista, va ser detingut, però com portava passaport suec, va ser alliberat i l'agost pogué retornar a Suècia. Al país escandinau treballà primer com a torner i després com a responsable d'una folkshuset (Casa del Poble). Posteriorment abandonà la SAC i s'adherí a la socialdemocràcia. En 1978, amb Willi i Erna Paul, viatjà a Barcelona i visitaren els companys de la CNT. Fritz Schröder va morir a Estocolm (Suècia).

Fritz Schröder (1905-?)

***

Fidel Miró

Fidel Miró

- Fidel Miró Solanes: El 23 d'abril de 1910 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'editor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista Fidel Miró Solanes. Fill de pagesos, va quedar orfe de mare (Maria Solanes Requesens) quan tenia nou anys i de pare (Lluís Miró Prats) amb 14. Va viure amb una germana casada i va anar a escola fins als 13 anys. De petit ja llegia premsa anarquista (El Motín, El Patufet, Solidaridad Obrera) i va acompanya son pare a mítings i conferències durant una campanya de parcers i de mitgers. L'abril de 1925 va emigrar a Cuba amb el seu amic Josep Coll; desembarcà a Santiago, va fer feina al cafè d'un germà i estudià a l'Acadèmia de Comerç. Cap al 1928 va començar sistemàticament a llegir premsa (La Revista Blanca, La Protesta, Cultura Proletaria) i literatura anarquista. Aquest mateix any, amb l'establiment de la dictadura de Machado, va integrar-se en un grup subversiu. Amb el seu amic Jaume Baella, es va afiliar al Sindicat del Ram del Comerç i es va subscriure a La Protesta i Liberación, alhora que va començar a col·laborar en el portaveu sindical El Progreso i en Aurora, de l'Havana. En 1929 des de Santiago va enviar diners als presos de la Península a través de la subscripció realitzada per La Revista Blanca. Aquest mateix any va conèixer Esteve Pallarols i va ser secretari del sindicat fins que per pressions dels sindicalistes grocs dimití i es va instal·lar a Kingston (Jamaica) --altres fonts, però, afirmen que va formar un grup anarquista (amb Baella, els germans Linsuain, Alfredo Rodríguez i Pallarols) que es va mostrar força actiu contra el machadisme fins al punt que van assassinar Alfredo Rodríguez quan el van confondre amb ell el 5 de març de 1931 i per la qual cosa va haver de fugir a Jamaica. Va viure com va poder (venda de camisetes i roba de senyores, torrador de cafè...) a Jamaica i després de dos anys i mig, va tornar des de Cuba a la Península en 1933. Després de passar una temporada al seu poble guardant ovelles, es va instal·lar a Barcelona, on es va integrar en 1934 en el grup «Nervio», amb Herrera i Abad de Santillán, i després en el grup «Z» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També afiliat a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), a proposta d'Abad de Santillán, va ser força influent en el grup de Concha Liaño, Alfredo Martínez i Juan Francisco Aso. En 1934 va ser elegit secretari de Catalunya de l'FIJL i es va mostrar favorable a l'aliança amb la Unió General dels Treballadors (UGT), alhora que va condemnar les actuacions del grup «Nosotros». En aquesta època va col·laborar en Solidaridad Obrera i va patir diverses detencions. En 1936 va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la FAI i de l'FIJL, i d'aquesta última organització serà elegit secretari en 1937 encapçalant la línia moderada enfront de Peirats. Afiliat al Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer mítings amb Oriz a Poble Nou. Duran la guerra va ser dels que van acceptar el «circumstancialisme» i es va ficar de ple en el col·laboracionisme polític. Va signar pactes amb les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i intervingué en mítings amb Faure, García Oliver, Montseny, Abad, Toryho, Martí Ibáñez i Souchy. El febrer de 1937, arran del Ple de València al qual va assistir delegat per Catalunya, va ser elegit secretari de l'FIJL. El maig de 1937 va ser tancat uns dies i gairebé alhora separat de la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Catalunya pels més puristes (Liarte, Amador Franco), fet que no va impedir que un mes més tard fos elegit secretari general del Comitè Peninsular de l'FIJL. El setembre de 1937 va signar amb les JSU un pacte que creava l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que també presidí. Va assistir al Congrés Internacional de Joventuts per la Pau i el Desarmament a Ginebra. En 1938 fou elegit secretari del Comitè Executiu del Moviment Llibertari (ML) català i, després de la seva dissolució quatre mesos després, secretari del Consell Nacional de la Infància Evacuada. També en 1938 es va mostrar contrari a la tornada al Govern de la CNT i fou novament detingut breument pels estalinistes. Poc abans de la caiguda de Barcelona va marxar com a delegat d'AJA a París i després de liquidada aquesta organització, Marianet el va nomenar, per l'FIJL, membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el març de 1939. Va passar un temps exiliat a Ginebra i, després de mort Marianet, va deixar el Consell General del MLE. Des de França va aconseguir arribar a Amèrica i visqué un temps a Santo Domingo, fent feina quatre anys en una colònia agrícola i com a mestre a Los Llanos, amb Mariano Viñuales i Romero Solano. Després es va instal·lar a Mèxic, on la sort li va acompanyar. En 1942 va formar part de la Nova FAI a Mèxic contra García Oliver i s'alineà amb els escindits en 1945. Dos anys després va ser elegit vocal del Comitè de l'Agrupació de CNT a Mèxic. Instal·lat com a llibreter i editar, va crear en 1955 la important editorial mexicana Edimex (Editores Mexicanos Unidos). Va ser un desl que aportà diners per instituir un premi comarcal a la memòria del militant anarcosindicalista vallenc Fidel Martí Parés, premi reprès després de la mort de Franco per una entitat cultural de Valls. A partir de 1958 va viatjar a Espanya amb freqüència, fent contacte amb cenetistes de l'Interior a Barcelona, València i Madrid. En 1960 va representar els escindits en les conversacions que donaren lloc a la reunificació confederal. A partir de 1962 va finançar i dirigir durant nou anys la revista Comunidad Ibérica. Acostat al cincpuntisme, en la dècada del 70 va intervenir en converses amb Rodolfo Martín Villa i amb Josep Maria Socías Humbert amb la finalitat de rellançar la CNT, i es va relacionar amb veterans cenetistes de l'Interior (Ferrer Villamala, Lera, Gómez Casas...). En 1974 va fer costat la Comissió de Relacions creada a Barcelona i que es va mantenir viva fins a la reconstrucció definitiva de la CNT en l'assemblea de Sants de 1976 i a la qual també assistí. Després de la reconstrucció confederal, criticà el radicalisme i va acceptar les tesis moderades i fins i tot les revisionistes de Diego Abad de Santillán. En els seus últims anys va ser membre de la redacció de la revista Polémica. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, fent servir en ocasions el pseudònim Mirlo, com ara CNT, Comunitat Ibérica, Excelsior, Historia Libertaria, Polémica, Ruta, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Veu Catalana, etc. És autor de Revisión de las tácticas de CNT de España (1956), ¿Y España, cuándo? El fracaso político de una emigración (1959), Cataluña, los trabajadores y el problema de las nacionalidades (1967), El anarquismo, los estudiantes y la violencia (1969), Informe personal al grup «Comunidad Ibérica» (1976), Anarquismo y anarquistas (1979), Vida intensa y revolucionaria (1989), etc. Fidel Miró Solanes va morir el 29 de juny de 1998 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea - Messonier - Bergegren - Lucheni - Andreoli - Sacco - Zanasi - Perrissaguet - Casado - Aranda - Manent - Aguilar - Girabau - Milla - Broto - Neebe - Cerchiaro - González Linera - Barón - Arpinati - Amador Franco - Marco

efemerides | 22 Abril, 2019 13:23

[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea - Messonier - Bergegren - Lucheni - Andreoli - Sacco - Zanasi - Perrissaguet - Casado - Aranda - Manent - Aguilar - Girabau - Milla - Broto - Neebe - Cerchiaro - González Linera - Barón - Arpinati - Amador Franco - Marco

Anarcoefemèrides del 22 d'abril

Esdeveniments

L'atemptat d'Acciarito segons "La Tribuna Illustrata" del 25 d'abril de 1897

L'atemptat d'Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 25 d'abril de 1897

- Atemptat contra Umberto I d'Itàlia: El 22 d'abril de 1897, a la via Apia de Roma (Itàlia) de camí cap a l'hipòdrom, el manyà anarquista de 26 anys Pietro Umberto Acciarito intenta sense èxit apunyalar el rei Humbert I d'Itàlia quan aquest passava amb el seu carruatge. Detingut, serà jutjat entre el 28 i el 29 de maig i condemnat, després d'una paròdia de procés, a treballs forçats a perpetuïtat i set anys de confinament aïllat.

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Cartell de la conferència-debat

Cartell de la conferència-debat

- Conferència «Actualitat de l'anarquisme»: El 22 d'abril de 1959 se celebra al Palais de la Mutualité de París (França) la conferència-debat «Actualité de l'anarchisme» (Actualitat de l'anarquisme). Organitzada per la Federació Anarquista (FA) de la regió parisenca, hi van intervenir Daniel Guérin, Charles-Auguste Bontemps, Maurice Joyeux i Raul Rassinier. L'acte fou presidit per Maurice Laisant (Hemel).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Domenico Gallea (ca. 1894)

Foto policíaca de Domenico Gallea (ca. 1894)

- Domenico Gallea: El 22 d'abril de 1852 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el jornaler anarquista Domenico Gallea, també citat en la seva transcripció francesa com Dominique Galléa. Sos pares es deien Tommaso Gallea i Giuseppina Demarchi. Emigrà a França i per les seves activitats llibertàries el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enrique Messonier Álvarez

Enrique Messonier Álvarez

- Enrique Messonier Álvarez: El 22 d'abril de 1856 neix a l'Havana (Cuba) –algunes fonts citen erròniament en 1845 a Catalunya– el propagandista anarquista i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez. Sos pares, naturales de Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries, es deien Enrique Messonier González i Antonia Álvarez Hernández. Obrer tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San Martín, el Centro de Instrucción y Recreo (CIR) de Santiago de las Vegas, i fundaren el periòdic El Obrero. En 1880 era secretari interí del Centre d'Artesans i, en acabar l'any, secretari del Gremi d'Obrers del Ram de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a començaments de 1882, en què fou elegit vicepresident de l'organització. Fou nomenat secretari interí de la Junta Central d'Artesans (JCA) de l'Havana i la sobtada mort del seu primer president, Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el seu principal dirigent i gràcies a ell aquesta organització s'adherí als principis internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals redactors d'El Obrero i col·laborà en La Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un dels fundadors del Cercle de Treballadors de l'Havana, entitat cultural i recreativa llibertària que publicà a partir de 1886 el Boletín del Gremio de Obreros, en el qual col·laborà juntament amb Roig San Martín. En 1887 formà part de la comissió organitzadora del I Congrés Obrer de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba (FTC), que se celebrà l'agost d'aquell any. En 1887 també fundà, amb altres companys (Roig San Martín, Pedro Merino, Francisco Domenech, Gervasio García Purón, Eduardo González Boves, José González Aguirre, Cristóbal Fuentes, Enrique Creci, etc.), l'Aliança Obrera de l'Havana, creada amb la intenció d'estructurar una futura Federació de Treballadors de la Regió Cubana (FTRC) i que federà al seu voltant nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels seus administradors. Amb Creci i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la primera Federació Local de Tabaquers del Cayo Hueso (Florida, EUA). Entre 1886 i 1889, període important de reestructuració del moviment sindicalista, participà activament en totes les vagues, especialment les dels obrers de la indústria tabaquera. En 1889, durant la vaga d'obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local esdevingué regional (Tampa, l'Havana, etc.), fou delegat dels vaguistes de l'Havana a Florida per participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver tres forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal, resultà finalment victoriosa el gener de 1890. En aquesta època patí amenaces de mort i expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig de 1890 celebrats al saló del Skating Ring de l'Havana, primer míting en homenatge al Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba. Organitzà nombroses conferències sobre anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l'Havana. En 1890 fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la «Cámara de Sangre» --similar al de la «Mano Negra» de la metròpoli--, pretesa societat secreta creada per a torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una convocatòria de vaga. La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan barroeres que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats a finals de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892 participà en el Congrés Regional Cubà, on formà part de la tendència partidària d'unir les reivindicacions proletàries a la lluita per la independència nacional contra el colonialisme espanyol i defensà, amb Enrique Creci, Eduardo González Bobés, Sandalio Romaelle, Ramón Villamil i Cristóbal Fuentes, la necessitat d'escampar la xarxa de grups anarquistes de l'illa, segons la idea de Valero Bardejí, i abandonar la idea de crear una federació regional com la que funcionava a la metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar l'anarcoindependentisme en un discurs al teatre Payret de l'Havana i marxà a Florida. Amic personal de José Martí --aquest li dedicà poemes--, va fer costat la guerra d'independència cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en la comunitat hispana als Estats Units i col·lectes a favor de les forces independentistes i dels obrers en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba retornà a l'illa i reprengué la lluita. L'1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels Treballadors Cubans (LGTC), amb el suport de Pedro A. Navarro, Ramón Rivero y Rivero, José Rivas, Ambrosio Borges,  Feliciano Prieto, Francisco Cabal Flores, Saturnino Escoto Carrión, Antonio S. Acosta, Pablo García, José Hernández, Vicente del Pozo, etc. També fundà i dirigí el periòdic ¡Alerta!, òrgan de l'LGT, que jugà un important paper en les vagues que esclataren en el període. En 1902, profundament descoratjat després del fracàs de la «Vaga dels Aprenents» dels obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la Independència de son company Enrique Creci, abandonà orgànicament el moviment anarquista i s'adherí, primer, al Partit Nacional Cubà (PNC) i, després, al Partit Liberal, del qual va ser elegit conseller municipal de l'Havana. Es diu, però, que sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes. Enrique Messonier Álvarez va morir el 2 d'agost  –algunes fonts citen erròniament el 12 d'agost– de 1916 a l'Havana (Cuba).

***

Hinke Bergegren

Hinke Bergegren

- Hinke Bergegren: El 22 d'abril de 1861 neix a Estocolm (Suècia) el socialista, periodista, escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik Bernhard Bergegren, més conegut com Hinke Bergegren. Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria estètica i literatura a l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de 1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan d'expressió, Social-Demokraten, publicat a Estocolm. Destacat representant de la tendència revolucionària i anarcosindicalista a dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891 edità i dirigí els nou números de la revista anarquista Under Röd Flagg (Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació sueca que presentà de manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la Joventut Socialista de Suècia). A partir de 1898 col·laborà en el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand (Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts altres companys de la tendència socialista llibertària, després d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà especialment com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva conferència Kärlek utan barn (Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de presó en virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava il·legal la defensa dels sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta llei passà a denominar-se Lex Hinke, en el seu «honor» --aquesta llei fou derogada en 1938, dos anys després de la seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), amb l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés de la Internacional Comunista com a representant de Suècia, juntament amb Zeth Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la línia prosoviètica. A més de textos de caire polític, com a escriptor és autor de novel·les, contes i obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren. Roman från arbetarrörelsens tidigare år (1907), Sedlighetskråkor. Lustspel i fyra akter (1909), Fri kärlek. Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag (1910), Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen. Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad (1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra Begravningsplatsen (Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà la biografia Små mord, fri kärlek. En biografi om Hinke Bergegren.

Hinke Bergegren (1861-1936)

***

Fitxa policíaca de Luigi Lucheni

Fitxa policíaca de Luigi Lucheni

- Luigi Lucheni: El 22 d'abril de 1873 neix a París (França) l'anarquista, defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Lucheni (o Luccheni). Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Albareto (Emília-Romanya, Itàlia)– probablement embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a França. Quan va néixer l'infant --transcrit erròniament el llinatge Lucheni en comptes de Lacchini-- el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser repatriat a Itàlia, on, després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare era un sabater borratxo i la mare una bugadera al límit de la prostitució. L'abril de 1881 l'assistència pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i amb 10 anys va ser adoptat per una nova família que el posà a mendicar. En 1887, amb 14 anys i una educació fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer, abandonà la seva família d'acollida i començà una vida errant (Gènova, Sizzera, Àustria i Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume –actual Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves obligacions militars i traslladat a Parma, on només va ser excarcerat després d'enrolar-se en el XIII Regiment de Cavalleria «Monferrato», on passà tres anys i mig,  participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà com a criat un temps a Palerm (Sicília) després de ser llicenciat. El març de 1898 abandonà el seu antic capità i s'embarcà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia). Decidí emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). A la Confederació Helvètica entrà en contacte amb les idees anarquistes i va ser fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballant en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la «propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no tenia diners ni per comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 10 de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar: «Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Aprofità la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, es va revoltar i patí en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Lucheni perquè la víctima era una dona.

Luigi Lucheni (1873-1910)

***

Foto policíaca d'Urbano Andreoli (6 de juny de 1937)

Foto policíaca d'Urbano Andreoli (6 de juny de 1937)

- Urbano Andreoli: El 22 d'abril de 1890 neix a Campanoli [sic] (Itàlia) l'anarquista Urbano Andreoli. Sos pares es deien Ricardo Andreoli i Nicolina Trucchi. Es guanyava la vida fent de manobre i estava casat amb Marianna Sammuri. Emigrà a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània), on visqué al número 8 del carrer Dominique Comte. Durant els anys trenta freqüentà el grup de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL), on hi havia destacats anarquistes (Charles Henri Bounous, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Felicita Girolimetti, André Grisard, Léandre Guisseguere, Dominico Nanni, Kanic Papazian, etc.). El gener de 1935 va ser acusat per la policia d'haver donat asil a son nebot Ange Andreoli, expulsat de França per «robatori». El 18 d'abril de 1935 demanà la naturalització francesa. La policia el va vigilar especialment en 1937 i, encara que inscrit en el moviment anarquista, no feia cap propaganda segons el comissari especial de Canes (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nicola Sacco, sa companya Rosina Zambelli i son fill Dante (ca. 1920)

Nicola Sacco, sa companya Rosina Zambelli i son fill Dante (ca. 1920)

- Nicola Sacco: El 22 d'abril de 1891 neix a Torremaggiore (Foggia, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Gelindo Zanasi

Gelindo Zanasi

- Gelindo Zanasi: El 22 d'abril de 1892 neix a Minerbio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gelindo Zanasi. Sos pares es deien Raffaele Zanasi i Adelaide (o Adele) Volta. Va començar a militar en el moviment llibertari quan encara era adolescent. En 1908 va ser condemnat per primera vegada per propaganda antimilitarista. Es guanyava la vida fent de pagès i com a paleta. Ente 1920 i 1923, com a membre dels «Arditi del Popolo», participà activament en les lluites contra la pujada dels feixisme i per això va ser detingut en diferents ocasions. L'octubre de 1923, fugint de la repressió, s'exilià a França. Després de l'assassinat de Giacomo Matteotti el juny de 1924 a Roma, entrà a formar part de la Centúria «Camicie Rosse» (Camises Roges) a París, que agrupava militants antifeixistes italians disposats a actuar si hagués un canvi en la situació italiana. En 1926, amb altres militants italians, participà en l'expedició militar de Francesc Macià Llussà per proclamar la República Catalana, coneguda com els «Fets de Prats de Molló». Després del fracàs de la invasió, va ser detingut a França i expulsat. Marxà cap a Bèlgica, on va ser assenyalat com a «element perillós», relacionant-se amb anarquistes refugiats en aquell país (Gigi Damiani, Giuseppe Bifolchi, Lorenzo Gamba, etc.). En 1932 retronà a França i s'establí a Tolosa de Llenguadoc. En 1933, per la seva activitat antifeixista, va ser inclòs en la llista de «terroristes» establerta pel Ministeri de l'Interior. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a Catalunya i el 26 de juliol es presentà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Al front d'Aragó s'encarregà d'una metralladora amb l'ajuda de la miliciana Lucienne Mercier (Lucette Mercier). El març de 1937 va ser ferit al front d'Osca i el setembre fou repatriat a França. Poc després retornà a la Península, on cap el gener de 1938 va ser nomenat capità. Amb el triomf franquista passà França i el juny de 1939 figurava en la llista de persones ajudades pel Socors Roig. Quan la declaració de guerra amb Alemanya, el gener de 1940 va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. El 19 de novembre de 1941 va ser extradit a Itàlia. Jutjat per les autoritats feixistes, el 31 de desembre de 1941 va ser condemnat a quatre anys de deportació a Ventotene. Poc després va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), del qual va ser alliberat el 12 de setembre de 1943. Des de la postguerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió Sindical Italiana (USI) de Bolonya. Després del II Congrés de la USI celebrat entre el 6 i el 7 de gener de 1950 a Piombino (Toscana, Itàlia), va ser elegit, amb Generoso Procaccini, secretari de la Comitè de Coordinació amb seu a Bolonya. En aquesta època col·laborà assíduament en el periòdic Guerra di Classe. Entre l'1 i el 2 de juny de 1958 representà Bolonya en el Congrés Nacional de la USI celebrat a Gènova-Pegli. Gelindo Zanasi va morir el 28 d'abril de 1973 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Gelindo Zanasi (1892-1973)

***

Adrien Perrissaguet en un dibuix de 1937

Adrien Perrissaguet en un dibuix de 1937

- Adrien Perrissaguet: El 22 d'abril de 1898 neix a Mas Loubier, barri obrer de Llemotges (Llemosí, Occitània) el pacifista, militant i propagandista anarquista Adrien Perrissaguet. Obrer sabater de professió, va participar des de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt de temps fou secretari del Grup Anarquista de Llemotges. En 1922, juntament amb altres militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la presó de Llemotges per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el Sindicat Autònom dels Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i ferides i amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de sabates que havia acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En 1927 animà el «Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta Viena i fou un dels organitzadors de la manifestació que recorregué els carrers quan se sabé la nova de l'execució dels dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic personal de Sébastien Faure --l'havia acompanyat en gires antimilitaristes durant la Gran Guerra--, va ser considera com a «perillós» per les autoritats i va ser inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes --llista de sospitosos creada pels serveis especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou nomenat tresorer. Va col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La Voix Libertaire, setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del Centre. En 1932 fou candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball  Sindicalista Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la impressió del periòdic Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR, a Llemotges; també va organitzar el «Grup d'Amics de Le Combat Syndicaliste». Va albergar i protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti, Gregorio Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí a l'altra banda dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera posés preu al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al congrés constitutiu de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa. També a partir de 1936, a més de responsable de les «Edicions de la CGTSR», organitzarà nombrosos mítings de suport a la Revolució espanyola amb Miranda, de Tolosa de Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la resistència contra l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part del «Comitè per l'Espanya Lliure» Va ser un dels animadors de la «Libre Pensée» llemosina, de la qual serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en l'organització del congrés de la FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març de 1970 a Llemotges. Víctima d'un accident de circulació --havia estat tomat per un cotxe quan circulava amb moto-- el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 14 de gener de 1972 a l'hospital de Llemotges (Llemosí, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Lougat.

Adrien Perrissaguet (1898-1972)

***

Necrològica d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 6 d'abril de 1958

Necrològica d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 d'abril de 1958

- Antonio Casado Meler: El 22 d'abril de 1899 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Casado Meler. Sos pares es deien José Casado i Isidora Meler. Emigrà buscant feina a Barcelona (Catalunya) i en 1921 ja militava en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. El novembre de 1924 intervingué en els fets revolucionaris de Bera (Navarra) i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes barceloneses, fets pels quals s'hagué d'exiliar a França. El 8 de desembre de 1933 participà en l'aixecament anarquista d'Albalat de Cinca. El cop de militar feixista de juliol de 1936 l'agafà al seu poble i participà en la resistència. Durant la guerra lluità en el Grup de Tren Automòbil de l'Exèrcit de l'Est de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Visqué a Sench Avit de Ribièra (Aquitània, Occitània), on treballà d'agricultor. Malalt durant molt de temps, Antonio Casado Meler va morir el 17 de març de 1958 a l'Hospital de Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Manuel Aranda Martí

Manuel Aranda Martí

- Manuel Aranda Martí: El 22 d'abril de 1900 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Aranda Martí –el segon llinatge també citat Marfil. Llaurador de professió, estava casat amb Dominga Mora Pallés i tingué dues filles, Josefina i Sebastiana. Fou assidu del Centre Obrer de Massalió i milità en la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a la seva comarca, fet pel qual va ser detingut i tancat a la presó de Val-de-roures fins el 13 de gener de 1934. Arran l'aixecament feixista de juliol de 1936 fou membre del primer Comitè Revolucionari, creat l'agost d'aquell any, i presidí la Junta de la Col·lectivitat de Massalió. Entre gener i agost de 1937 presidí el Consell Municipal del seu poble i posteriorment fou conseller de Justícia. Quan l'avanç de les tropes feixistes, es refugià amb sa família a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1938 va ser avalat pel Sindicat d'Indústries Metal·lúrgiques del barri barceloní del Poblenou per a treballar en l'empresa Torres. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb altres habitants de Massalió i va ser internat al camp de concentració de Bram. El 27 d'octubre de 1941 les autoritats feixistes l'obriren expedient per responsabilitats polítiques i el condemnaren en rebel·lia a 1.000 pessetes de multa i a 10 anys d'inhabilitació absoluta. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Vierzon de la CNT. Manuel Aranda Martí va morir el 27 de març de 1977 a Vierzon (Centre, França).

Manuel Aranda Martí (1900-1977)

***

Joan Manent

Joan Manent

- Joan Manent i Pesas: El 22 d'abril de 1902 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Fill d'una família treballadora, Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i Pesas va morir el 9 de febrer de 1984 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer.

Joan Manent i Pesas (1902-1984)

Joan Manent i Pesas: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1976

***

Necrològica de Cayo Aguilar Burriel apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 d'octubre de 1973

Necrològica de Cayo Aguilar Burriel apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 d'octubre de 1973

- Cayo Aguilar Burriel: El 22 d'abril de 1911 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Cayo Aguilar Burriel. Sos pares es deien Vícto Aguilar i Manuela Burriel. Ben igual que sos germans Pascual i Vicente, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir d'Alcorisa i arribà a Barcelona (Catalunya). S'allistà en la «Columna Durruti» i combaté al front d'Aragó (Alfajarín i Farlete). Després de la militarització de les milícies, fou soldat en la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà als fronts aragonesos de Belchite i de Terol. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i tancat al camp de concentració de Los Almendros. Denunciat, va ser reclòs amb son germà Pascual a les presons d'Oriola, Alcanyís i Saragossa. Jutjat, va ser condemnat a mort, però nou mesos després la pena va ser commutada. Després va ser enviat a un camp de treball a Belchite i a les presons de Saragossa i El Dueso. Un cop lliure treballà a Reinosa, però fugí per les muntanyes i l'octubre de 1946 creuà els Pirineus. A França es reuní un mes més tard amb sa companya Pilar Ariño i sa filla i quatre anys més tard amb un altre fill. Milità activament en la CNT de l'exili i en els anys seixanta en fou secretari de la Federació Local de Bedarius. Cayo Aguilar Burriel va morir el 14 de març de 1973 a Bedarius (Llenguadoc, Occitània).

***

El comissari Jaume Girabau Esteve fotografiat per Francesc Boix Campo

El comissari Jaume Girabau Esteve fotografiat per Francesc Boix Campo

- Jaume Girabau Esteve: El 22 d'abril de 1914 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista, i després comunista, Jaume Girabau i Esteve –el segon llinatge a vedades citat Esteba i Estévanez. Sos pares es deien Jaume Girabau i María Esteve. Després de fer els estudis primaris a l'escola del pedagog anarquista Ricard Fornells Francesc, estudià a l'Escola Industrial i d'Arts i Oficis. Treballà al sector d'acabats de la indústria tèxtil i s'afilià al Sindicat Unió de l'Art Fabril i Tèxtil de la Federació Local de Sindicats (FLS), adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la crisi trentista, l'FLS es passà a la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i va ser nomenat secretari del seu sindicat. A començament dels anys trenta s'afilià a les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC). Va ser tancat al vaixell-presó Uruguay per la seva participació en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934. El febrer de 1936, després de la victòria del Front Popular i la consegüent amnistia, va ser alliberat. Participà en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), de les quals va ser membre del seu Comitè Nacional, i en 1936 s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Eludint la incorporació a files, va ser detingut al bosc de Can Feu de Sabadell i empresonat a Mallorca (Illes Balears) fins a juliol de 1936. Un cop alliberat retornà a Sabadell i, quan ja havia esclatat la guerra civil participà en el fracassat desembarcament de Mallorca al comandament d'Alberto Bayo Giroud, enquadrat en la «Columna Carles Marx», i posteriorment lluità al front d'Aragó, primer com a voluntari i després com a comissari de la 141 Brigada Mixta i de la 30 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va conèixer el fotògraf comunista Francesc Boix Campo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès i posteriorment al castell de Cotlliure amb altres militants comunistes. Un cop lliure emigrà a la República Dominicana –algunes fonts citen erròniament Cuba– i va ser enviat a treballar a San Pedro de Macorís (San Pedro de Macorís, República Dominicana). El setembre de 1941 la direcció del Partit Comunista d'Espanya (PCE) el va enviar a Lisboa (Portugal) per tal d'incorporar-se a la direcció clandestina del PSUC i ajudar Isidoro Diéguez Dueñas i el grup que encapçalava. Detingut a la frontera el novembre de 1941 juntament amb la resta de l'anomenat «Grup de Lisboa» per la policia portuguesa de la dictadura d'António de Oliveira Salazar, va ser lliurat a les autoritats franquistes i torturat de valent. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Jaume Girabau Esteve va ser afusellat el 21 de gener de 1942 a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya), juntament amb altres companys (Manuel Asarte Imaz, Francisco Barreiro Barciela, Isidoro Diéguez Dueñas, Jesús Gago Correas, Jesús Lagañarra Churruca, Eladio Rodríguez González i Joaquin Valverde). Posteriorment es va crear en el seu honor un grup urbà clandestí del PSUC, la I Brigada Guerrillera «Jaume Girabau» de l'Agrupació Guerrillera de Catalunya, comandada per Numen Mestre Ferrando. Actualment una plaça de Sabadell porta el seu nom.

***

Ramón Milla Rodríguez i Martina Ballarizo Esteban (1935)

Ramón Milla Rodríguez i Martina Ballarizo Esteban (1935)

- Ramón Milla Rodríguez: El 22 d'abril de 1916 neix a Jaén (Andalusia, Espanya) el fuster anarcosindicalista Ramón Milla Rodríguez. Sos pares es deien Matias Milla i Josefina Rodríguez. En 1928 s'instal·là a Còrdova (Andalusia, Espanya), on son pare, funcionari de correus, havia estat destinat. Quan tenia 14 anys, després de fer els estudis primaris, començà a treballar en un taller com a aprenent de fuster. En 1930 emigrà a Madrid (Espanya), on milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribà a ser secretari provincial. Quan la guerra civil lluità en la «Columna Del Rosal». Sa companya, Martina Ballarizo Esteban, va ser assassinada per la repressió franquista. L'11 de setembre de 1936 caigué ferit al front d'Arenas de San Pedro (Àvila, Castella, Espanya), però a partir d'aquesta data no s'ha pogut saber res més d'ell. En 1997 vivia a Pehuajó (Buenos Aires, Argentina) una persona amb els mateixos noms i llinatges, de la mateixa edat i exiliat espanyol.

***

José Broto Roldán

José Broto Roldán

- José Broto Roldán: El 22 d'abril de 1918 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Broto Roldán. Sos pares es deien José Broto i Mercedes Roldán. Obrer metal·lúrgic, en 1931, gairebé un infant, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan tenia 15 anys va ser empresonat a Osca (Aragó, Espanya) a causa de la seva participació en la insurrecció llibertària del 8 de desembre de 1933. Un cop lliure gràcies a la seva curta edat, s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser voluntari en la «Columna Durruti» i marxà cap al front d'Aragó. Després de la militarització, va ser nomenat tinent de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista, passà a França per Puigcerdà i fou internat a la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i al camp de concentració d'Argelers. En 1940 trobà son germà Domingo Broto Roldan, que també havia estat voluntari al front abans de ser enviat a Lleida per una malaltia. Ambdós s'instal·laren a Nevers (Borgonya, França), on reberen la notícia de l'assassinat de sa mare a mans dels feixistes el maig de 1938. José Broto, que tingué contacte freqüent amb Ricard Sanz García, comandant de la 26 Divisió, milità en la Federació Local de Neversde la CNT. Sa companya fou Dionisia Pascual. José Broto Roldán va morir el 18 de desembre de 1993 a Dijon (Borgonya, França) –algunes fonts citen erròniament 1992 a Nevers (Borgonya, França).

José Broto Roldán (1918-1993)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[21/04] «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina - Figueroa - Girier-Lorion - Muñoz Benítez - Colla - García Álvarez - Giacomelli - Ambrona - García Polanco - Lins - Kühnis - Callemin - Monier - Soudy - Ródenas - Garnery - Díaz - Pasotti - Tassi - Felicani - Borghi - Radigales - Aparicio

efemerides | 21 Abril, 2019 05:07

[21/04] Lorenzo - Turina - Figueroa - Girier-Lorion - Muñoz Benítez - Colla - García Álvarez - Giacomelli - Ambrona - García Polanco - Lins - Kühnis - Callemin - Monier - Soudy - Ródenas - Garnery - Díaz - Pasotti - Tassi - Felicani - Borghi - Radigales - Aparicio

Anarcoefemèrides del 21 d'abril

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Voluntad"

Capçalera del primer número de Voluntad

- Surt Voluntad: El 21 d'abril de 1922 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del setmanari anarquista Voluntad. La libertad por la cultura. Entre 1918 i 1918 existí la mateixa capçalera editada més o menys el mateix grup. Aquesta publicació, que tenia un caràcter cultural, pedagògic i filosòfic, en la línia de La Revista Blanca, va estar dirigida per Josep Torres Tribó. Les temàtiques que abordà van ser diferents (feminisme, filosofia, naturisme, pedagogia, etc.) i deixà entreveure l'enfrontament entre sindicalistes «purs» i anarquistes «purs», com els membres del grup editor. Hi trobem textos de Felipe Alaiz de Pablo, Luigi Fabbri i Anselmo Lorenzo Asperilla. En tirà uns 2.800 exemplars. En la seva biblioteca publicà fullets de Josep Torres Tribó i Felipe Alaiz de Pablo. En va treure 19 números, l'últim el 6 d'octubre de 1922.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting d'Adurza: El 21 d'abril de 1977 se celebra al poliesportiu del barri obrer d'Adurza de Vitòria (Àlaba, País Basc) el míting de presentació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Euskadi després de la dictadura franquista. Hi van prendre la paraula Esteban Gallego Menéndez, José Gonzalo Rodríguez (Pepe del Valle), de la CNT de San Salvador del Valle (actual Valle de Trápaga, Biscaia, País Basc), i Manuel Gutiérrez García, secretari de la CNT de Vitòria, que presentaren les ponències «Historia de la CNT», «Perspectivas históricas» i «Presente y futuro». Hi assistiren unes 150 persones, entre elles històrics combatents anarquistes de la guerra (Atanasio Gainzaráin, Manuel Gutiérrez García, Macario Illera Tejeda, etc.). L'acte comptà amb la presència d'un delegat governamental imposat per a controlar allò que s'hi deia i que en un determinat moment intentà suspendre'l.

Anarcoefemèrides

Naixements

Anselmo Lorenzo

Anselmo Lorenzo

- Anselmo Lorenzo Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella, Espanya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquesta època va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquesta època va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà  la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Libre de Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya i les seves tres filles. En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre, El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Moderna és deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30 de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya). Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).

***

Notícia de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el periòdic parisenc "Le Radical" del 16 de maig de 1895

Notícia de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 16 de maig de 1895

- Pietro Turina: El 21 d'abril de 1854 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre Turina. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), l'1 de maig de 1891 va ser detingut, amb Gallilleo Palla, Amilcare Cipriani i altres, a Roma (Itàlia) i el març de 1892 va ser jutjat en el «Procés dels 61», anomenat així pel nombre d'imputats, pel Tribunal de Roma i condemnat a cinc anys de residència fixa i vigilada. Refugiat a Suïssa, en 1893 en fou expulsat i passà a França. El maig de 1895 en va ser expulsat, amb Rapetti, i lliurat a les autoritats italianes, que el deportaren a les illes penitenciàries. A finals de 1900 retornà a Suïssa i en 1902 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A resultes de la vaga general de Ginebra, pogué fugir d'una nova expulsió gràcies a la intervenció del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va se novament denunciat per la seva activitat sindical. Participa en les edicions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Risveglio i, en 1926, Volontà. Pietro Turina va morir el 7 de juliol de 1937 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma

Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma

- Anselmo L. Figueroa: El 21 d'abril de 1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

Revolta anarquista de la Guaiana segons "Le Petit Journal" del 16 de desembre de 1894

Revolta anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal del 16 de desembre de 1894

- Anthelme Girier: El 21 d'abril de 1869 neix a Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable família obrera, quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels «Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.

***

Antonio Muñoz Benítez

Antonio Muñoz Benítez

- Antonio Muñoz Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

Vittore Antonio Colla

Vittore Antonio Colla

- Vittore Antonio Colla: El 21 d'abril de 1888 neix a Maser (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Vittore Antonio Colla. Sos pares es deien Angelo Colla i Giovanna Piccolini. Amb sa família es traslladà a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i estudià fins al tercer grau d'ensenyament elemental. D'antuvi treballà en els Ferrocarrils de l'Estat. Durant la tardor de 1914 s'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), secció local de la Unió Anarquista Italiana (UAI), organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), freqüentant assíduament els seus membres principals (Luigi Caglioni, Giovanni Santo Pasquale Gamba, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, etc.), amb els quals desenvolupà propaganda anarquista. El 17 de gener de 1916 el Tribunal de Bèrgam el condemnà a un any i tres mesos de presó per «lesions». Aquest mateix any va ser acomiadat dels Ferrocarrils de l'Estat per «mala conducta» i després d'això obrí un petit taller mecànic de reparacions de bicicletes, motos i automòbils. Estava subscrit a diverses publicacions anarquistes, com ara Fede! La Prefectura de Policia de Bèrgam el qualificà de «perillós» en cas de disturbis i agitacions populars. Fadrí, vivia amb sa mare. El 23 d'agost de 1926 va ser detingut i processat per ofenses a Benito Mussolini i per això va ser condemnat a sis mesos de presó i a una multa. El juny de 1926 va ser amonestar com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat», però el gener de 1928 l'amonestació va ser suspesa. Treballà fent de mecànic fins a juliol de 1935, data en la qual es traslladà de Bèrgam a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on va ser contractat com a encarregat en l'empresa «Pastorino – Impresa Nettezza Urbana». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Agustín García Álvarez (1948)

Agustín García Álvarez (1948)

- Agustín García Álvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La Felguera (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín García Álvarez. En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat «El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín García Álvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya.

Agustín García Álvarez (1899-1965)

***

Cornelio Giacomelli

Cornelio Giacomelli

- Cornelio Giacomelli: El 21 d'abril de 1899 neix a San Lorenzo alle Corti (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Cornelio Giacomelli. Sos pares es deien Michele Giacomelli i Letizia Meini. Quan encara era un infant es traslladà amb sa família a Piombino (Toscana, Itàlia). Treballà com a obrer a l'empresa siderúrgica Ilva i començà a establir relació amb destacats anarquistes locals que el van introduir en el pensament llibertari, del qual també entraren a formar part sos germans petits Amos i Gisberto. Lliurat a l'acció, durant la postguerra participà activament en la lluita contra el feixisme enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi del Popolo». Fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a «subversiu perillós», durant la tardor de 1921 prengué part en un complot per atemptar contra la vida de Benito Mussolini. La crisi productiva que afectà a l'empresa Ilva a principis dels anys vint i la por de ser víctima de represàlies per part dels escamots feixistes, l'obligaren, en 1922, a emigrar a Torí (Piemont, Itàlia). Contractat per l'empresa automobilística FIAT Ferriere, ràpidament destaca com a hàbil agitador sindical. En 1923 va ser detingut i el seu domicili escorcollat, trobant-li dues granades de mà; denunciat per l'autoritat judicial, el Tribunal d'Apel·lació de Lucca (Toscana, Itàlia) el condemnà a dos anys i sis mesos de presó per «possessió d'explosius amb finalitats terroristes». Mentrestant, però, aconseguí fugir d'Itàlia i refugiar-se a Suïssa, on va romandre fins el juliol de 1925, quan una amnistia el permeté retornar a Itàlia. De bell nou a Torí, reprengué la seva tasca propagandística antifeixista entre els treballadors, recaptant fons per a les famílies de les víctimes de la persecució política i organitzant expatriacions clandestines. També mantingué correspondència amb un nucli de militants toscans emigrats a Lió (Arpitània) i s'adherí al Cercle «Sacco i Vanzetti». El 10 de febrer de 1929 de la seva unió amb Natalina Del Carratone nasqué la seva única filla, Renata. L'estiu de 1930 va ser identificat per les autoritats com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» (Settimo Guerrieri, Arduino D’Angina, Dante Armanetti, Nuzio Giacomelli, Muzio Tosi, etc.) i definit per la Prefectura de Policia de Torí com a «anarquista convençut i irreductible antifeixista». El febrer de 1931 va ser detingut, processat per la Comissió Provincial de Torí i amonestat, però va ser absolt en ocasió de la celebració del desè aniversari de la «Revolució feixista». Es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà en la seu local de la FIAT. En 1935 presentà una sol·licitud al Ministeri de l'Interior per a obtenir un salconduit per a l'Àfrica Oriental, però la petició va ser rebutjada «en consideració dels seus pèssims antecedents polítics». Després d'això, es dedicà a preparar la seva expatriació clandestina d'Itàlia. De bell nou a Torí, restablí els seus contactes i l'estiu de 1937 creuà la frontera clandestinament i s'establí a Bèlgica. Després d'uns mesos a Brussel·les, va ser expulsat del país i passà a França, establint-se a Marsella, on s'uní a un grup d'antifeixistes italians (Muzio Tosi, Bruno Tosarelli, Edoardo Andredi, Vittorio Marchi, etc.) que havia decidit fer costat la Revolució espanyola i lluitar contra el feixisme. Arribà a Barcelona (Catalunya) a bord del vapor Ciudad de Barcelona i s'enrolà immediatament com a voluntari en la Columna Italiana de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i combatent valerosament fins el final de les operacions militars. Després de la conquesta de Madrid (Espanya) per part de l'exèrcit franquista, passà a França, establint-se a Briva (Aquitània, Occitània). Durant l'estiu de 1939, com a mesura d'ordre públic, va ser internat per les autoritats franceses al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Ernesto Bonomini, Faustino Braga, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi, etc.). Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Cascina, on continuà amb les seves activitats en el grup local de Cascina i Navacchio de la Federació Anarquista Italiana (FAI), format per Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini, entre d'altres. Cornelio Giacomelli va morir el 20 de maig de 1960 a Navacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

***

Necrològica de Manuel Ambrona Tudela apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de setembre de 1966

Necrològica de Manuel Ambrona Tudela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de setembre de 1966

- Manuel Ambrona Tudela: El 21 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Ambrona Tudela, conegut com Morales. Sos pares es deien Calixto Ambrona i Justa Tudela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de paleta. El 22 d'octubre de 1936 va ser nomenat alcalde de Cervera (Segarra, Catalunya) en nom de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Alèst de la CNT. Va estar casat amb Josepa Bergadà, de qui es divorcià, i de Ramona Vila. Manuel Ambrona Tudela va morir el 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 16 d'abril– de 1966 a Alèst (Llenguadoc, Occitània) d'una congestió cerebral.

***

Bernabé Garcia Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que salvà del naufragi

Bernabé Garcia Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que salvà del naufragi

- Bernabé García Polanco: El 21 d'abril de 1920 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista Bernabé Miguel García Polanco. Durant la seva infància freqüenta l'Ateneu Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la 70 Brigada Mixta i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de març de 1939, aconsegueix embarcar al buc anglès Stanbrookm, últim que va sortir del port, cap a Orà. En aquest vaixell viatjaren 2.638 republicans espanyols, inclosos 94 estrangers. Internat al camp de concentració francès de Morand enmig del desert, va poder escapar i s'allista en la Legió estrangera de Sid-Bel-Abbé. Per mor d'un enfrontament amb un superior, és enviat vuit mesos a un manicomi de Marsella i a l'asil d'Ais de Provença. Fugit de bell nou, és detingut pels alemanys, que l'internen al camp de concentració de Grin (Noruega) fins a l'alliberament pels anglesos. Portat per la Creu Roja a Suècia, treballa com a ajudant de cuina a Sigtunas i farà classes d'espanyol a Göteborg. Després s'enrolarà com a marí mercant al vaixell Stockholm que el 25 juliol de 1956 topa amb l'Andrea Doria, salvant-se del naufragi i rescatant-ne quatre persones; va ser un dels desastres marítims més famosos de la història, només superat pel Titanic. Roman un mes a Nova York i passa un temps a París, abans de recalar com a mariner a Montreal. Allà va fundar un centre cultural a partir del qual es va formar la Federació Anarquista Canadenca i el Front d'Alliberament del Quebec (FAQ). És detingut el 1963 quan vivia a Sherbrooke acusat d'actes terroristes i de ser el cap de l'FAQ. Aleshores portava sis anys il·legal a Canadà i com a apàtrida feia feina a Correus i gaudia de les simpaties dels estudiants, fet que li va permetre fer xerrades a la Universitat de McGill. Alliberat de tots els càrrecs poc temps després, marxarà a Puerto España i a Mèxic. En 1972 passa una temporada per Argentina i Xile, d'on és expulsat, sobrevivint amb grans penúries econòmiques. Durant els anys 80 torna, després de quaranta anys d'exili, a l'Estat espanyol i s'estableix juntament amb sa germana a Saragossa, militant en el Sindicat de Jubilats. Va realitzar en aquests anys moltes xerrades i va publicar en Cenit (1995-1999), CNT (1991), La Escuela Moderna, Ideas-Orto, Force, Ráfagas i Umbral, de Montreal. Així mateix va escriure diversos llibres i fulletons, com ara El abuelo del parque (Saragossa, 1989), El hombre de Cádiz, Pensamientos ácratas (Saragossa, 1991), Pensamientos de un viejo luchador, Un viejo marino, Por tierra de señoritos, El Profeta, Papá Perro, El pastor de Ejea o Cosas marineras. Bernabé García Polanco va morir l'11 de maig de 2004 a Saragossa (Aragó, Espanya).

Guindilla: «A Bernabé García Polanco», en Butlletí Estel Negre, 146 (novembre 2004)

***

Jaceguay Lins

Jaceguay Lins

- Jaceguay Lins: El 21 d'abril de 1947 neix a Canhotinho (Pernambuco, Brasil) el compositor, director d'orquestra, professor de musica, escriptor, poeta, apicultor i anarquista Jaceguay Monteiro Lins. Tingué les seves primeres referències musicals gràcies a les «Novenas de São Sebastião», esdeveniments anuals que atreien nombrosos grups musicals de la regió. Quant tenia 12 anys es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil), on visqué a casa dels avis i estudià música, entrant en contacte amb Camel Abras i Erns Widmer. Quan tenia 14 anys estudià a São Paulo (São Paulo, Brasil) contrapunt amb Edoardo de Guarnieri i un anys després es traslladà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on estudia composició amb Guerra-Peixe. Aconsellat per Alceo Bocchino, aleshores mestre de l'Orquestra Simfònica Nacional, començà a estudiar percussió, fet que li va possibilitat un major contacte amb orquestres i entrà a treballar com a percussionista a l'Orquestra Simfònica Nacional, treballant també eventualment en l'Orquestra de Cambra de la Ràdio MEC i en l'Orquestra Juvenil del Teatre Municipal de Rio de Janeiro. A finals dels anys seixanta i durant la dècada dels setanta va viure a Rio de Janeiro fent de professor de l'Escola de Música Villa-Lobos, però el van «convidar» a dimitir per les seves activitats subversives. En aquests anys va compondre les bandes sonores de nombroses pel·lícules brasileres, com ara Mãos vazias (1971), O princípio do prazer (1979), A virgem camuflada (1979), Coronel Delmiro Gouveia (1979), J. S. Brown, o último herói (1980), Babubu no bobobó (1980), O homen de Areia (1981), Mangue negro (2008, pòstuma), etc. També va fer arranjaments musicals per a obres de teatre i òperes. Coneguts van ser els seus Poema-Ação, presentacions artístiques multimèdies d'allò més innovadores. En 1971 la seva obra Katamare (1970), per a cant, viola i percussió, va ser presentada en el I Tribunal Nacional de Compositors i representà el Brasil en la Tribuna Internacional de Compositors de la UNESCO a París, i en 1979 la seva obra Ave palavra, representà el Brasil en la IV Bienal de Música Contemporània a Alemanya. En 1981 s'instal·là a l'Estat d'Espírito Santo on realitzà una important tasca cultural en diferents àrees, com ara la direcció de l'Orquestra Filarmònica de l'Espírito Santo (OFES), la docència com a professor d'Estructura Musical i Composició a la Facultat de Música d'Espítito Santo i la revitalització i divulgació del congo –manifestació folklòrica portada pels esclaus al Brasil durant el període colonial– de la regió, en bona part gràcies a les activitats del grup etnicomusical Danda Dois. També va fer experiments de fusió musical entre el rock i el congo (rockongo). En 1991 publicà O segundo livro de Enoch i en 1993 el llibre de poemes Orvalho verso. Fou membre de l'Associação Capixaba de Escritores (ACE, Associació d'Escriptors de l'Espírito Santo). El seu pensament anarquista es va fer palès en la seva obra i en la seva vida. El seus últims anys van estar marcats pels problemes derivats de l'alcoholisme. Jaceguay Lins va morir, en un estat penós i d'abandó, el 17 d'agost de 2004 a Vitória (Espírito Santo, Brasil) a causa de les complicacions d'un càncer a la gola i fou enterrat l'endemà al cementiri de São Domingos de la localitat de Serra (Espírito Santo, Brasil) als sons dels tambors de congo. No es coneix la localització de bona part de la seva obra, molta de la qual va ser destruïda i altra en parador desconegut. Pòstumament, en 2009, es va publicar el disc Melodiário, d'obres seves que havia estat enregistrat en 1997, i el llibre O congo do Espirito Santo: Uma panorâmica musicológica das bandas de congo.

***

Nino Kühnis

Nino Kühnis

- Nino Kühnis: El 21 d'abril de 1978 neix a Oberriet (Rheintal, Sankt Gallen, Suïssa) l'historiador, dissenyador gràfic, músic, activista cultural i militant anarquista Nino Kühnis. Fou un dels militants més actius del moviment anarquista de Zuric, participant activament en un gran nombre d'iniciatives, com ara realitzant transmissions a Ràdio Lora, organitzant concerts musicals (Quiet Records, etc.), publicant revistes alternatives, editant còmics, distribuint receptes vegetarianes, fent de periodista independent, participant en el projecte d'arxiu K-SET, dissenyant amb l'ordinador per als col·lectius, arranjant bicicletes, etc. Treballava com a dissenyador gràfic en Büro Elixir. Cantava i tocava la guitarra en el grup de música punk «The Rabbit Theory». Va estudiar història, ciències informàtiques i filologia nòrdica a Zuric i Estocolm (Suècia) i en 2012 llegí la seva tesi doctoral «Selbstwahrnehmung, Fremdwahrnehmung und Kollektive Identität» (Autopercepció, percepció social i identitat col·lectiva) sobre els anarquistes suïssos. Va ser professor del departament d'Història de la Universitat de Zurich. El 23 d'octubre de 2008 participà en «Anarchie! zwischen Utopie und Alltag» que se celebrà a Zuric. El novembre de 2009 signà el manifest «Education is not for sale!». El 7 de gener de 2012 participà en la III Annual North American Anarchist Studies Network Conference, que se celebrà a San Juan (Puerto Rico). Era assidu del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa), on estudià sobretot la premsa, i els seus centres d'interès eren l'anarquisme, els moviments socials, les identitats, la cultura del consum i els espais alternatius. Nino Kühnis va morir el 23 de setembre de 2013 a Zuric (Zuric, Suïssa) atropellat per un camió quan hi anava amb bicicleta. Deixà sense concloure el seu gran projecte d'investigació, «Freiräume: Mehr als freie Räume - Form, Formation und Transformation von materiellen und immateriellen Freiräumen in der Schweiz (1917-1987)» i deixà inèdit un estudi sobre els espais autònoms suïssos de parla alemanya. Pòstumament, en 2015, es va publicar el seu estudi històric, adaptació de la seva tesi doctoral, Anarchisten! Von Vorläufern und Erleuchteten, von Ungeziefer und Läusen. Zur kollektiven Identität einer radikalen Gemeinschaft in der Schweiz (1885–1914), sobre el moviment anarquista suís.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS