Administrar

Efemèrides anarquistes

[07/03] «L'Audace» - «A Lanterna» - «La Batalla» - Acte contra l'assassinat de Puig Antich - Simonin - Frigerio - La Chiesa - Cociancich - Souplet - Larroca - García - Malet - Vimes - «Ramonín» - Casasín - Arrieta - Rouge - Perron - Coissac - Parsons - Hellín - Garrigós - Burón - Carod - Montoya - Meckert - Massaguer - Frager - Walter

efemerides | 07 Març, 2019 12:55

[07/03] «L'Audace» - «A Lanterna» - «La Batalla» - Acte contra l'assassinat de Puig Antich - Simonin - Frigerio - La Chiesa - Cociancich - Souplet - Larroca - García - Malet - Vimes - «Ramonín» - Casasín - Arrieta - Rouge - Perron - Coissac - Parsons - Hellín - Garrigós - Burón - Carod - Montoya - Meckert - Massaguer - Frager - Walter

Anarcoefemèrides del 7 de març

Esdeveniments

Capçalera de "L'Audace"

Capçalera de L'Audace

- Surt L'Audace: El 7 de març de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Audace. Organe communiste anarchiste, que substituïa el periòdic Terre et Liberté, l'administrador del qual, Antoine Rieffel, havia estat condemnat a dos anys a la presó, 200 francs de multa i cinc anys de vigilància. El gerent en va ser V. Leperchey i els articles sortiran sense signar. Només aparegueren tres números, l'últim en paper vermell en commemoració de la Comuna de París del 21 al 28 de març. En la capçalera d'aquesta publicació hi havia dues cites de dos dels protagonistes de la Revolució francesa: «Per vèncer que cal? Audàcia, audàcia i més audàcia.» (Danton), i «Si cal, mata, però digués la veritat.» (Marat).

***

Portada d'un número d'"A Lanterna"

Portada d'un número d'A Lanterna

- Surt A Lanterna: El 7 de març de 1901 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic anarquista i anticlerical A Lanterna. Orgam da Liga anticlerical. D'antuvi fou el portaveu de les Lligues Anticlericals de l'Estat de São Paulo i es distribuí gratuïtament amb un tiratge de 10.000 exemplars. Aquesta longeva publicació, de la qual sortiren més de quatre-cents números, tingué tres èpoques ben marcades: la primera, dirigida per l'advocat anarquista i maçó Benjamin Motta, durà fins el 1904; la segona, dirigida pel propagandista anarquista Edgar Leuenroth, va del 17 d'octubre de 1909 –com a reacció a l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia quatre dies abans– al 19 de novembre de 1916; i la tercera, també dirigida per Edgar Leuenroth, va del 13 de juliol de 1933 fins a octubre de 1935. En tot aquest temps la publicació portà diversos subtítols: «Anticlerical i de combat», «Periòdic de combat al clericalisme», etc. La periodicitat passà de setmanal, a diària i a quinzenal, segons els períodes, els problemes financers i les pressions del clergat. Dos periòdics anticlericals (O Livre Pensador i L'Asino) se li van fusionar. Aquesta publicació denuncià, sobretot, l'opressió i els privilegis de l'Església catòlica, i dels seus sectors més integristes, des d'una perspectiva anticlerical i llibertària, sense deixar de banda les influències que exercia la religió en els poders polític i econòmic i en els diversos sectors socials (educació, cultura, etc.). A més d'articles anticlericals i de crítica religiosa, trobem de molts altres temes, com ara convocatòries, cròniques, informes socials, notes orgàniques dels grups anarquistes (Federação Operária de São Paulo, Salão das Classes Laboriosas, Centro de Cultura Social, etc.), temes sindicals, articles antimilitaristes, crítiques literàries, temes pedagògics, ressenyes, fulletons per lliuraments, poemes, etc.; i tot amb bones il·lustracions. En 1912 denuncià, juntament amb el periòdic anarcocomunista La Battaglia, els crims sexuals comesos pel pare Faustino Consoni, acusat de violar i assassinar Idalina, una nina que havia acabat d'arribar a l'Orfenat de São Cristóvão, al barri d'Ipiranga de São Paulo. En 1934, un festival artístic i teatral al seu benefici fou denunciat per la Policia de Costums per l'obscenitat de les seves peces. Els articles eren anònims o signats amb pseudònims, però hi van col·laborar Carlos de Andrade, Pedro Atallo, Tito Batini, Olavo Bilac, Miguel Bombarda, Florentino de Carvalho, J. Cristão, Jaime Cubero, Gigi Damiani, Rodolfo Felipe, Antonio Avelino Foscolo, Luca Gabriel, Giménez Moreno, Edgard Leuenroth, Helio Negro, José Oiticica, Edgar Rodrigues, L. Rogerio, Oswaldo Salgueiro, Marino Spagnolo, Gil Souza Passos, Venancio Pastorini, Adelino Tavares Pinho, Emilio Vandelvarde, Neno Vasco i P. R. Walter, entre d'altres. A Portugal i França s'editaren periòdics amb el mateix nom i amb el mateix objectiu.

A Lanterna (1901-1935)

***

Capçalera de "La Batalla"

Capçalera de La Batalla

- Surt La Batalla: El 7 de març de 1910 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del diari vespertí anarquista La Batalla. Diario anarquista de la tarde. Era el diari de la tarda del periòdic anarquista La Protesta i, d'aquesta manera, esdevingué el primer diari anarquista del món que editava dues publicacions diàries en el mateix país i en la mateixa ciutat. La tirada era d'uns 20.000 exemplars. La redacció la portaren Teodoro Antilli i Rodolfo González Pacheco i l'administrador fou Carlos Balsan. Aquesta publicació organitzà l'abril de 1910 un plebiscit per a conèixer la opinió dels lectors sobre una possible organització d'una vaga general per al centenari de la Revolució de Maig argentina que s'estava organitzant i sobre diverses qüestions referides als presos socials. En sortiren 63 números, l'últim el 13 de maig de 1910, quan va ser clausurat i la redacció destruïda i incendiada aquell mateix dia arran de la repressió desencadenada per a protegir els actes de celebració del centenari de la Revolució de Maig. Els redactors d'aquesta publicació van ser deportats a la colònia penitenciària d'Ushuaia.

***

Cartell anunciador de l'acte

Cartell anunciador de l'acte

- Acte contra l'assassinat de Puig Antic: El 7 de març de 1974 se celebra al Union Hall de l'Aston University de Birmingham (West Midlands, Anglaterra) un acte de denúncia contra l'execució cinc dies abans a Barcelona (Catalunya) del militant anarquista Salvador Puig Antich. En aquest acte, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) sota el títol Who Killed Salvador Puig? (Qui ha matat Salvador Puig?) i en el qual intervingueren el militant anarcosindicalista Miguel García García, exiliat a Anglaterra des del 1969, i Albert Meltzer, de la Creu Negra Anarquista, es va passar el film Amanecer sobre España (Dawn over Spain o The Will of the People, en anglès), film documental de 1938 dirigit per Louis Frank sobre la Revolució espanyola.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Joseph Simonin (6 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Simonin (6 de març de 1894)

- Joseph Simonin: El 7 de març de 1868 neix a Saint-Maurice (Illa de França, França) l'anarquista Joseph Simonin. Es guanyava la vida fent de faixaire i vivia al número 9 de l'Impasse Ménilmontant de París (França). A començament de 1893 va ser sospitós per part de la policia d'haver participat en l'enganxament de manifests antipatriòtics en ocasió del sorteig de quintes. El 9 de març de 1893 participà, amb una cinquantena de companys, en les anomenades «Corredisses anarquistes» en favor de l'abstenció, organitzades per Eugénie Collot a la plaça de la République de París. El desembre de 1893 (o el gener de 1894) va ser detingut juntament amb una desena de companys de la regió parisenca. El 6 de març de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, després d'haver estat detingut al seu domicili del número 144 del carrer Oberkampf de París. Un altre germà seu també va ser fitxat com a anarquista i un dels germans Simonin va ser controlat com a assistent en 1887 de reunions anarquistes i com a membre del grup «La Sentinelle». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Frigerio

Carlo Frigerio

- Carlo Frigerio: El 7 de març de 1878 neix a Berna (Berna, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor de Lo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el «Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per «conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià --que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina--, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera --sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana-- reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960. Carlo Frigerio va morir el 18 de gener de 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys, apareguda en el diari socialista parisenc "Le Populaire" del 22 de novembre de 1935

Notícia de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys, apareguda en el diari socialista parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935

- Damiano La Chiesa: El 7 de març –algunes fonts citen l'11 de març– de 1883 neix a Tàrent (Pulla, Itàlia) el ferroviari anarquista Damiano La Chiesa. Sos pares es deien Pietro La Chiesa i Maria Celeste Inquieto. El juny de 1921 era el secretari de la secció tarentina de l'organització «Arditi del Popolo» (Esquadrons del Poble), constituïda sobretot per la Lliga Anarquista i el Cercle dels Joves Anarquistes per defensar els locals de les organitzacions obreres contra els atacs feixistes. El novembre de 1923 emigrà a França i s'instal·là a Saint-Cloud (Illa de França, França); l'octubre de 1926 s'establí a Bèusoleu (Provença, Occitània). A començament dels anys trenta retornà a la regió parisenca on, segons la policia, establí contactes amb els anarquistes Domenico Nanni, Eugène Simonetti, Carlo Girolimetti i Randolfo Vella. Després marxà a Canes (Provença, Occitània) on regentà una gelateria napolitana al bulevard d'Itàlia i que el febrer de 1934 traspassà a un tal Manzoni. El 6 de novembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i, gràcies a la campanya portada a terme pel Comitè del Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), el 12 de gener de 1937 n'aconseguí una pròrroga i una autorització d'estada de sis mesos. Després de la caiguda del feixisme formà part del grup de Tàrent de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i, entre 1944 i 1945, assistí, amb Franco Greco, a diversos congressos i reunions d'aquesta organització. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pietro Cociancich

Foto policíaca de Pietro Cociancich

- Pietro Cociancich: El 7 de març de 1884 neix a Umag (Ístria, Imperi Austrohonagares; actualment Croàcia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Cociancich, també conegut com Pietro Canziani i Il Triestino. Sos pares es deien Antonio Cociancich i Maria Vouk (o Vocek). Fuster de professió, esdevingué anarquista quan era molt jove, al voltant del moviment obrer llibertari de les drassanes de San Rocco (Muggia, Friül) i entrà a formar part dels grups anarquistes de Trieste (Friül), molt actius, però també molt controlats per la policia imperial. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Marina austrohongaresa i després del conflicte bèl·lic es va dedicar a recuperar armes i municions abandonades a les trinxeres a prop de Monfalcone (Friül) per a incrementar els petits arsenals anarquistes locals. Participà en diversos enfrontaments amb els escamots feixistes i participà en la defensa de la Cambra del Treball de Trieste. La seva casa familiar d'Istria va ser cremada per aquests escamots. El setembre de 1925 va ser denunciat per possessió d'una granada trobada en un escorcoll policíac a casa seva. El maig de 1926 va ser detingut per la policia d'Oneglia (Ligúria, Itàlia), probablement durant un intent d'expatriació clandestina. En 1927, per un decret d'italianització dels noms eslaus, el seu llinatge passà a ser Canziani. El juny de 1928, quan buscava feina, o una via de fugida, va ser detingut al Fiume sota l'acusació de «falsificació de moneda». Un informe de la Comandància de la Milícia Voluntària de Seguretat Nacional de Torí (Piemont, Itàlia) de juliol de 1928 el considerà com «l'anarquista de Trieste més actiu». Després d'una breu estada laboral a Trieste, on treballà de peó, aconseguí l'abril de 1930 passar a França, però deixà sa companya i son infant a Trieste. A Marsella (Provença, Occitània) treballà per a l'empresa Coder i, un cop va ser acomiadat, per al constructor Romeo Tonarelli. En aquesta època va fer contacte amb els anarquistes italians exiliats i amb la maçoneria local. Amb altres companys, entre ells Fiorello Del Conte (Fiore), entrà en la lluita violenta contra les estructures i els capitosts del règim feixista. El 14 de gener de 1932, després de comprovar que a l'edifici no hi havia gent, llançà, juntament amb el republicà Dante Fornasari, una bomba contra la «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània), seu l'Associació d'Excombatents, cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. Detingut per aquest fet, juntament amb son company, va ser jutjat l'any següent i reivindicà tota la responsabilitat política i moral de l'acció, excloent totalment Dante Fornasari. Aquest procés, que començà el 26 de gener de 1933 a l'Audiència d'Ais de Provença (Provença, Occitània), es convertí realment en un judici contra la dictadura feixista, gràcies a les accions dels comitès que es crearen en el seu suport, però ell va ser condemnat a cinc anys de presó i a cinc anys de prohibició de residència –Dante Fornasari va ser absolt. Un cop complida la pena, dos dies després del seu alliberament de la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), el 17 de juny de 1937, arribà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en la Revolució llibertària. Gràcies a la seva experiència militar de la Gran Guerra, s'integrà en el servei de guardacostes a bord del Francisco, enquadrat en la Columna «Tierra y Libertad», on va romandre fins el febrer de 1939, que passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Aconseguí fugir-ne i, amb el suport d'alguns companys, arribar clandestinament a Brussel·les (Bèlgica) per evitar ser extradit. El novembre de 1940 va ser detingut, jutjat, condemnat per «residència il·legal i falsificació de passaport», i empresonat. Quan l'ocupació de Bèlgica pels alemanys, va ser detingut per la Gestapo i extradit a Itàlia. El maig de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene, on va conèixer altres anarquistes, però va ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli coimputat, en un procés reobert feia poc per la magistratura militar, per la massacre del 12 d'abril de 1928 a la plaça Giulio Cesar de Milà, on moriren 18 persones. Malgrat la situació crítica del feixisme, el 27 de juliol de 1943 va ser interrogat sobre les seves relacions amb Giobbe Giopp, Emilio Lussu i altres antifeixistes italian. Va ser transferit a la presó de Castelfranco Emilia, on conegué el jove militant antifeixista Claudio Pavone. Pietro Cociancich va morir el 17 de setembre de 1944 a resultes d'un bombardeig aeri de la presó de Castelfranco Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Pietro Cociancich (1884-1944)

***

Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc "Le Matin" del 4 de maig de 1905

Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc Le Matin del 4 de maig de 1905

- Georges Souplet: El 7 de mars de 1884 neix a París (França) el pintor en esmalt i fotògraf anarquista Georges Souplet, també conegut com Armand Lebrun. En 1905 vivia al carrer Godefroy-Cavaignac de París i l'abril d'aquest any va ser detingut, juntament amb el pintor en vidre Lucien Mignotte, a prop de Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), sota l'acusació de fabricació de moneda falsa. Posteriorment s'instal·là a Amiens (Picardia, França), on vivia al número 109 del carrer des Corroyers. En 1935 figurava fitxat com «anarquista militant» en la llista de la policia del departament del Somme. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Josep Larroca Vendrell

Josep Larroca Vendrell

- Josep Larroca Vendrell: El 7 de març de 1899 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Larroca Vendrell, conegut com Lo Manco. Ferroviari de professió –s'encarregava d'enganxar els vagons a l'Estació de Ferrocarril de Lleida–, durant els anys republicans fou un dels membres destacats de la Secció de Ferroviaris de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adscrita a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Entre el 18 d'agost i el 28 d'octubre de 1936 presidí, al Palau de la Paeria, el primer Tribunal de Justícia Popular de Lleida, tribunal revolucionari del qual també formaren part Domingo Blanco, Francisco Clavero, José Lecea, Francesc Pelegrí Garriga, Agustí Martí i Jordi Pons Argilès, entre d'altres, i que va dictar, sense cap garantia processal, 145 penes de mort. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. El 4 de gener de 1942 va ser detingut i, acusat de pertànyer a la Resistència, internat al camp de càstig de Vernet i, després d'un temps reclòs a Bordeus (Aquitània, Occitània), el 30 de juny de 1944 deportat amb la matrícula 94.228, juntament amb 402 persones més, amb l'anomenat «Tren Fantasma», al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), on arribà el 28 d'agost. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i residí al Pertús. Josep Larroca Vendrell va morir el 6 de desembre de 1974 al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la FEDIP.

***

Necrològica de José García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de juny de 1990

Necrològica de José García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de juny de 1990

- José García: El 7 de març de 1902 neix a Oriola (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista José García. Pastor des d'infant, quan tenia 18 anys emigrà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on milità en el moviment anarquista francès. Fou membre del Grup Anarquista «Sébastien Faure» de la Federació Anarquista (FA) i, amic dels germans Lapeyre, mantingué bones relacions amb La Libre Pensée i la Unió Pacifista. Quan esclatà la Revolució de 1936 retornà a la Península i, amic íntim de David Antona Domínguez, va ser enviat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'Hospital de Sang d'Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià). També fou responsable d'un quiosc de premsa confederal de la CNT. En 1939, al final de la guerra, va ser apressat per les tropes franquistes i tancat un temps. Un cop lliure retornà a Oriola, on treballà de pastor i participà en la lluita clandestina. En 1946 creuà, amb sa companya Carme, els Pirineus i s'instal·là a Bordeus, on visqué de la venda de plantes medicinals a les apotecaries. Gran lector (E. Armand, Manuel Devaldès, Sébastien Faure, Han Ryner, Élisée Reclus, etc.), s'oposà a qualsevol mena de violència. José García va morir el 22 de març de 1990 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat quatre dies després.

***

Léo Malet

Léo Malet

- Léo Malet: El 7 de març de 1909 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el novel·lista i poeta, d'antuvi, llibertari, després, trotskista i, finalment, conservador, León Malet, més conegut com Léo Malet i que en la seva obra va fer servir diferents pseudònims, com ara Frank Harding, Léo Latimer, Lionel Doucet, Jean de Selneuves, Noël Letam, Omer Refreger, Louis Refreger i, amb els escriptors Serge Arcouët i Pierre Ayraud, el col·lectiu John-Silver Lee. Son pare (funcionari), sa mare (costurera) i son germà van morir de tuberculosi quan encara no havia fet els tres anys. Orfe, va ser criat per Omer Refreger, son avi boter, que l'introduí de manera autodidacta en el món de la literatura. Un cop obtingué el certificat d'estudis primaris en 1923, es posar a fer feina com a venedor de teixits i, a partir dels 15 anys, com a empleat d'un banc. En 1925 assistí a una conferència de l'anarquista André Colomer al Cercle d'Estudis Socials (CES) de Montpeller titulada «Deux monstres, Dieu et la Patrie, ravagent l'humanité» (Dos monstres, Déu i la Pàtria, assolant la humanitat) que l'influí força i el decantà pel pensament anarquista. Després d'això seguí una correspondència amb el conferenciant. Decidí que necessitava nous aires i l'1 de desembre d'aquell mateix 1925 arribà a París. A la capital francesa començà a actuar com a cantautor a Montmartre, especialment al cabaret «La Vache Enragée», i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment el «Foyer Végétalien» (Fogar Vegetarià) del carrer de Tolbiac, on dormia, i que més tard serà protagonista de moltes de les seves novel·les. A més de cantar, va fer de tot: oficinista, empleat bancari, netejador d'ampolles a l'empresa Félix Potin, manobre, gerent de botigues de moda, figurant de cinema, telefonista, venedor ambulant de diaris, embalador a l'editorial Hachette, secretari d'un cantant, etc. Es resguarda del fred a la biblioteca de Sainte-Geneviève. En 1926 va ser detingut per vagabunderia i tancat a la Petite Roquette de París; en sortir de la presó intentà arribar a Montpeller pujant als trens sense pagar, però en arribar a Mâcon s'assentà en un bordell. També va fer de periodista per a publicacions llibertàries (En Dehors, L'Insurgé, Journal de l'Homme aux Sandales, La Revue Anarchiste, etc.) i de «negre» d'escriptors reconeguts. En 1928 conegué Paulette Doucet, que esdevindrà sa companya. El seu interès per la poesia el portà entre 1930 i 1949 a participar en les publicacions del moviment surrealista, fet que el va acostà al trotskisme i entre 1936 i 1939, amb Benjamin Péret, milità en el Partit Obrer Internacionalista (POI) d'aquesta tendència comunista. Assidu del cafè Cyrano, fou íntim d'André Breton, Jacques Prévert, René Magritte, Yves Tanguy, Dalí i altres artistes surrealistes. En 1936 va ser detingut amb uns amics per esbroncar l'actriu Marcelle Géniat. En 1940 es casà amb Paulette Doucet --Oscar Domínguez i Jacques Prévert van ser els testimonis de les noces-- i ambdós fundaren el «Cabaret du Poète Pendu». El 25 de maig de 1940 va ser detingut per «atemptat contra la seguretat interior i exterior de l'Estat» per haver signat un pamflet subversiu i tancat a la presó de Rennes, però els guardes l'alliberaren davant la proximitat de les tropes alemanyes. Un cop lliure va ser detingut pels nazis quan tornava a París a peu pensant que era un desertor i fou reclòs només 18 mesos al camp de concentració de Sandbostel [Stalag X-B] (Baixa Saxònia, Alemanya) ja que un metge seguidor dels surrealistes li va fer un diagnòstic mèdic fals. A començaments dels anys quaranta començà a escriure novel·les policíaques, negres i de «capa i espasa». Durant l'Ocupació formà part de l'organització semiclandestina «La Main à Plume» que intentava mantenir l'esperit surrealista durant la guerra. En 1942 s'instal·là a Châtillon, on el 13 de juliol nasqué son fill Jacques. Aquest mateix any, amb la novel·la policíaca 120, rue de la Gare posarà en escena el detectiu Nestor Burma, que serà protagonista de 33 obres seves i portarà l'autor a la popularitat. Aquest personatge inspirarà una sèrie televisiva i quatre obres seves seran portades al cinema. En 1948 va ser guardonat amb el «Gran Premi de Literatura Policíaca», en 1958 la seva sèrie de novel·les Les Nouveaux Mystères de Paris aconseguí el «Gran Premi de l'Humor Negre» i en 1984 rebé el «Gran Premi del Club dels Detectius». El dibuixant llibertari Jacques Tardi adaptarà algunes de les seves obres al món del còmic. En 1981 sa companya Paulette Doucet morí. Una entrevista seva publicada en el diari Libération de l'11 de juny de 1985 causà un gran escàndol per les seves declaracions considerades xenòfobes i racistes. En 1988 publicà la seva autobiografia La vache enragée. Léo Malet va morir el 3 de març de 1996 a Châtillon (Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. Pòstumament, en 1997, va ser publicat el seu Journal secret.

***

Dolores Vimes Domínguez

Dolores Vimes Domínguez

- Dolores Vimes Domínguez: El 7 de març de 1912 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família anarquista, l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Sos pares es deien Juan Vimes i Dolores Domínguez. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero. Dolores Vimes Domínguez  va morir el 17 de maig de 2007 a l'Hospital Virgen Macarena de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.

***

Ramón Álvarez Palomo (París, 1935)

Ramón Álvarez Palomo (París, 1935)

- Ramón Álvarez Palomo: El 7 de març de 1913 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista asturià Ramón Álvarez Palomo, també conegut com Ramonín. Eren cinc germans i son pare, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de forner. Va anar a l'Escola Neutra (racionalista) d'Eleuterio Quintanilla, persona que li influirà força, i, com era normal en les famílies treballadores, amb 12 anys va entrar com a mosso a l'apotecaria Castillo, d'on va passar a treballar a al forn «La Flor», a La Guía, a prop de Gijón. En 1928 va ingressar en la CNT. En 1931 va ser elegit secretari de la Secció de Forners de Gijón i membre del Comitè del Sindicat d'Alimentació. El juliol de 1933, en el Congrés Regional de la CNT celebrat a Gijón, és elegit secretari general de la CNT d'Astúries, Lleó i Palència, i defensarà l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT). Després del moviment revolucionari cenetista de 1933, és detingut el desembre d'aquell any i és tancat a la presó del Coto. Setmanes després va ser traslladat a la presó de Torrero (Saragossa), on havia tancats més de 300 cenetistes acusats del delicte de «rebel·lió contra la forma de govern», entre ells Buenaventura Durruti, Cipriano Mera i Isaac Puente, amb els quals farà amistat. Traslladat a Burgos per se sotmès a Consell de Guerra, va ser alliberat a finals d'abril de 1934 gràcies a l'amnistia parcial d'Alejandro Lerroux. Quan va esclatar la Revolució d'Octubre de 1934, va ser secretari del Comitè Revolucionari de Gijón, i quan va fracassar el moviment insurgent, va fugir de la ciutat asturiana amb Luis Meana, que n'era vicesecretari; caminant muntanya amunt van arribar a Rengos, on es van refugiar a casa d'una germana de Meana fins al març de 1935 que aconsegueixen passar a França. Va romandre a París fins a l'amnistia del Front Popular de febrer de 1936. De bell nou a Astúries, és elegit com a delegat per al Congrés de la CNT de maig de 1936 a Saragossa, on la gestió cenetista asturiana abans i després de la Revolució de 1934 serà aprovada per aclamació. Durant les setmanes següents farà una gira propagandística, realitzant mítings arreu l'Estat espanyol. Quan va esclatar l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón i també va ocupar la secretaria de Mobilització de la Comandància General de Milícies Confederals. Quan es va crear el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó va ser nomenat conseller de Pesca en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i a partir del setembre de 1937 va ser també membre de la Comissió d'Evacuació. A començaments de 1937 es va casar amb Carmen Cadavieco, amb qui tindrà una filla, Diana. Després de la caiguda del Front Nord --son pare i un dels seus germans van ser afusellats pels feixistes--, va marxar a Catalunya, on va ser designat secretari de Segundo Blanco, quan aquest va ser nomenat ministre d'Instrucció Pública en el govern de Negrín, i responsable de Propaganda la FAI. Quan va ser ocupada Catalunya, va passar a França i es va instal·lar a París, on morirà sa muller. Durant l'estiu de 1940, amb l'avanç alemany, fuig cap a Orleans. En 1942 es va instal·lar a Chartres, on va organitzar un grup cenetista de 500 militants. En 1945 va participar en la reunió de la CNT celebrada a Tolosa de Llenguadoc, on va ser nomenat secretari del Comitè Regional d'Astúries en l'Exili, càrrec que compaginarà amb el de secretari del Comitè Nacional de la CNT, que defensa les tesis cenetistes de l'Interior enfront del sector encapçalat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Aquell any es va casar amb Aurora Molina Iturbe, filla d'un destacat anarcosindicalista de la FAI i que ja tenia una filla, Violeta; fruit d'aquesta unió vindran dos fills més, Dalia i Floreal. En 1945 va deixar Tolosa i es va traslladar a París. En 1947, com a secretari del Subcomitè Nacional va entrar clandestinament a Espanya. Entre 1957 i 1961 va ser secretari de Defensa del Subcomitè Nacional. Va passar un més pres a París l'octubre de 1961 a petició de les autoritats espanyoles acusat d'activitats contra el règim de Franco. En 1961 va representar la Federació Local de París en el Congrés Unificat de Llemotges, on va fer costat la creació de Defensa Interior, però negant-se a formar-ne part. En 1962 va ser secretari del Comitè Regional del Nord i va acudir al Ple Intercontinental de Tolosa. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en la batuda contra el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En 1965 va assistir al Congrés de Montpeller delegat per París. A finals dels anys 60 va contribuir, juntament amb líders de la UGT, a la creació del Fons Unificat de Solidaritat Obrera (FUSOA), destinat a recaptar fons als centres de treball per ajudar els obrers empresonats o acomiadats. Va tornar a Astúries en 1972, però va ser en 1976, mort Franco, quan va retornar definitivament a Gijón, on va participar activament en la reconstrucció de la CNT i va ser nomenat secretari regional del sindicat anarcosindicalista. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT) després del Congrés de la Casa de Campo de 1979, va ser nomenat secretari regional el febrer de 1980 i secretari del Comitè Confederal en 1983. Entre 1978 i 1994 va dirigir la revista mensual Acción Libertaria, òrgan cenetista primer i cegetista després. A més va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Antena, Asturias, Castilla Libre, CNT (escindits), CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Debate Confederal, España Libre, Exilio, Historia Libertaria, La Hora de Manyana, Libre Pensamiento, El Noi, Polémica, Rojo y Negro, Ruta, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Viejo y nuevo. Ideas y realidades en la historia (1967), Importancia y futuro del sindicalismo (1967), Eleuterio Quintanilla. Vida y obra del maestro (1973), Avelino González Entrialgo (1978), Avelino G. Mallada, alcalde anarquista (1978), Historia negra de una crisis libertaria (1982), José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante (1990), Rebelión militar i sublevació en Asturias (1995), entre d'altres. Ramón Álvarez Palomo, va morir el 14 de novembre de 2003 a Gijón (Astúries, Espanya). Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Felicidad Casasín Bravo apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 d'octubre de 1992

Necrològica de Felicidad Casasín Bravo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'octubre de 1992

- Felicidad Casasín Bravo: El 7 de març de 1913 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista Felicidad Casasín Bravo, també coneguda com Felicidad Casasín del Prado o Felicitas Casasín. Sos pares es deien Bartolomé Casasín Pérez i Marina Bravo. En 1931 fou una de les fundadores del grup «Eliseo Reclus» d'Angüés, adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), del qual formaven part destacats anarquistes, com ara Antonio Alsina Soliva; els germans José i Román Arnal Mur; Severino Fortuño Cabrero; Juan José Lomero Bravo; els germans Joaquín, Tomás i Vicente Rivera Sarvisé; José Sanz Villacampa; Antonio Tisner Bescós i Fabián Vispe Vilellas, entre d'altres. També militava en les Joventuts Llibertàries i formava part del grup teatral local. En 1934 pertanyia als grups d'afinitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lada a Barcelona, s'afilià a la CNT catalana i participà en les lluites de carrer de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Son pare, Bartolomé Casasín Pérez, paleta cenetista, fou afusellat pel feixisme el 5 de gener de 1937 a Osca (Aragó, Espanya) quan tenia 53 anys, juntament amb 36 persones d'Angüés. Un cop alliberada la seva localitat natal, en formà part de la col·lectivitat llibertària que es creà. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i fou internada a camps de concentració i enviada, amb Casimira Sarvisse Sesé, entre d'altres, a Belle-Île-en-Mer (Bretanya). Son primer company, Esteban Palacio, –també conegut com Lecheré o Esteban del Prado, d'aquí l'altre nom seu–, que havia conegut a Angüés, morí en 1952 a Le Havre (Alta Normandia, França). Més tard s'ajuntà amb Antonio Mairal, conegut a França com Jorge Vidaller, amb qui visqué al municipi occità de Quilhan (Llenguadoc, Occitània). Felicidad Casasín Bravo va morir el 18 d'agost de 1992 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França) i fou enterrada quatre dies després al cementiri de Saint-Marie d'aquesta població.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS