Administrar

Efemèrides anarquistes

[21/03] Consells hongaresos - Vaga de xofers - Conferència de Noja - «Il Corvo» - Manifestació per Rueda - «El Canto Insurgente» - Homedes - Melosi - Lazarte - Álvarez Garrido - Harel - Hernández Rodríguez - Vitales - Arjona - Maurin - Domanico - Lausille - Dunois - Mendes - Baglioni - Hernández García - Carpentier - Valls - Sánchez Migallón - Zabala - Tittarelli - Brailey - Alpuente

efemerides | 21 Març, 2019 13:26

[21/03] Consells hongaresos - Vaga de xofers - Conferència de Noja - «Il Corvo» - Manifestació per Rueda - «El Canto Insurgente» - Homedes - Melosi - Lazarte - Álvarez Garrido - Harel - Hernández Rodríguez - Vitales - Arjona - Maurin - Domanico - Lausille - Dunois - Mendes - Baglioni - Hernández García - Carpentier - Valls - Sánchez Migallón - Zabala - Tittarelli - Brailey

Anarcoefemèrides del 21 de març

Esdeveniments

Anagrama dels anarquistes hongaresos

Anagrama dels anarquistes hongaresos

- Insurrecció dels Consells: El 21 de març de 1919, a Budapest (Hongria), els anarquistes participen activament en la insurrecció dels Consells i en la instauració de la Comuna (República Hongaresa dels Consells), govern revolucionari de soldats, obrers i camperols, que va durar 133 dies. El poder dels Consells va implantar una reforma agrària radical, la nacionalització de la banca i de la indústria, la separació entre l'Església i la república, i es va formar un exèrcit revolucionari. Els comunistes, liderats per Bela Kun, es van fer amb el poder de la nova República i reprimiren els revolucionaris abans de ser escombrats, el 7 d'agost, pels exèrcits reaccionaris txecoslovac i romanès; aquest darrer va ser el que va ocupar Budapest.

***

Propaganda de xofers de Bogotà (1927)

Propaganda de xofers de Bogotà (1927)

- Vaga de xofers: El 21 de març de 1927 els xofers del servei públic de Bogotà (Colòmbia) es posen en vaga espontàniament en protesta contra la nova reglamentació que condiciona l'exercici de la professió al dipòsit d'una fiança. Els xofers de la capital colombiana, majoritàriament anarcosindicalistes i partidaris de l'acció directa, retornaran dos dies després a la feina sense haver aconseguit la derogació de la nova reglamentació. Durant la vaga l'activitat econòmica de Bogotà es va veure fortament ressentida.

***

Ressenya de la conferència de Noja Ruiz apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 23 de març de 1937

Ressenya de la conferència de Noja Ruiz apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 23 de març de 1937

- Conferència de Noja Ruiz: El 21 de març de 1937 el mestra racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz pronuncia la conferència «El Arte en la Revolución» al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya). El conferenciant va ser presentat pel director de Solidaridad Obrera Jacinto Toryho. Aquesta conferència va ser editada aquell mateix any per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

***

Capçalera d'"Il Corvo"

Capçalera d'Il Corvo

- Surt Il Corvo: El 21 de març de 1946 surt a Liorna (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic Il Corvo. Giornale anticlericale (El Corb. Periòdic Anticlerical). Va ser editat pel Grup Antireligiós «Pietro Gori» de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i van ser els responsables Amedeo C. Vannucci i Domenico Mirenghi. D'antuvi havia de ser un número únic, però en van sortir sis de manera irregular, l'últim el 13 d'octubre de 1946 amb el nom de Don Corvo. Opuscolo anticlericale. L'1 de maig de 1947 el Grup Editorial «Il Corvo» publicà La Battaglia. Opusculo anticlericale, continuació de l'anterior amb el número 7. A partir del següent número la publicació canvià el títol per Fra' Corvo. Opuscolo anticlericale i a partir de l'1 de maig de 1948 tornà al títol original d'Il Corvo. Periodico di battaglia anticlericale, ambdós editats pel Grup Editorial «Il Corvo». En total es publicaren 42 números fins al 1968. Trobem articles de Pietro Gori, Leda Raffaelli, Amedeo Vennucci, Dino Fortini, Albert Parsons, Maria Pastorello, Domenico Pastorello, Maria Luisa, etc. Aquest grup també publicà nombrosos fullets anticlericals i llibres, entre ells l'Enciclopedia Anarchica de Sébastien Faure.

***

Notícia sobre la manifestació aparaguda a "La Vanguardia" del 22 de març de 1978

Notícia sobre la manifestació aparaguda a La Vanguardia del 22 de març de 1978

- Manifestació per la mort d'Agustín Rueda: El 21 de març de 1978 una manifestació il·legal d'unes quatre-centes persones, convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), recorre els carrers de Barcelona (Catalunya) en protesta per l'assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) de l'anarquista Agustín Rueda. Aquest mateix dia ingressaren a la presó de Segòvia els funcionaris --el subdirector de la presó de Carabanchel, un cap de serveis i sis funcionaris d'institucions penitenciàries-- implicats en l'assassinat del militant llibertari. Els funcionaris reclosos en presó incondicional van ser aïllats en una galeria fins llavors desocupada i sense cap contacte amb la resta de la població reclosa, majoritàriament partidaris de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

***

Portada del primer número d'"El Canto Insurgente"

Portada del primer número d'El Canto Insurgente

- Surt El Canto Insurgente: El 21 de març de 2014 surt a Mérida (Mérida, Veneçuela) el periòdic anarquista El Canto Insurgente. Vocero de aquellos que no tienen voz. Reivindicà la no violència i els articles se signaren sota pseudònims. Els números tenien un tema central i en sortiren quatre: 21 de març de 2014 (Protesta cultural activa), 30 de març (La cançó com a protesta), 6 d'abril (Delinqüència a Veneçuela) i 13 d'abril de 2014 (L'esquerra a Veneçuela).

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Ramon Homedes Carbó publicada en el periòdic zamorà "Heraldo de Zamora" del 8 d'agost de 1903

Notícia de la detenció de Ramon Homedes Carbó publicada en el periòdic zamorà Heraldo de Zamora del 8 d'agost de 1903

- Ramon Homedes Carbó:  El 21 de març de 1869 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després republicà, Ramon Homedes Carbó –citat el seu primer llinatge a vegades Omedes. Per mor de la seva corpulència gegantesca fou molt conegut a començament de segle i es guanyava la vida fent de calderer, militant en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). L'1 de maig de 1901 va ser detingut arran d'un discurs que pronuncià a la Font Santa de Palma (Mallorca, Illes Balears); empresonat, la seva causa va ser sobreseguda i va ser alliberat el 3 de juliol d'aquell any. El 24 de gener de 1902 s'entrevistà amb el governador civil de Barcelona, qui el va amenaçar, i dos dies després parlà, davant deu-mil persones, en el míting per a organitzar la Federació Obrera que se celebrà a la Plaça de Toros de Barcelona. Fou especialment actiu durant la vaga general de 1902 per la jornada de nou hores dels metal·lúrgics i va ser un dels organitzadors del míting de les societats obreres que se celebrà el 16 de febrer de 1902 a Barcelona. El 8 de setembre de 1902, quan era president de la Societat de Calderers, va ser detingut amb altres companys calderers quan es realitzava un míting autoritzat al local de la societat coral «La Olla», al carrer Berenguer el Major del barri de la Barceloneta de Barcelona, i tancat a la presó de Barcelona; dies després signà amb altres companys reclosos una carta dirigida al capità general de Catalunya denunciant la seva situació. El 2 de febrer de 1903 parlà, davant unes tres-mil persones, en el míting obrer que se celebrà al Saló Varietats de Barcelona. El juny de 1903 marxà, amb Antonio Ojeda, a França en missió propagandística i el 26 de juny d'aquell any se li va decretar la seva expulsió d'aquest país. El 7 d'agost de 1903, quan feia dies que havia vingut de França, va ser detingut a Barcelona. Ja que no podia passar fàcilment desapercebut, fou detingut i empresonat moltes vegades, fins que, gràcies a la intervenció del republicà Emili Junoy Gelabert (El Negret), deixà de ser perseguit i en 1906 trobà una feina a la Casa de Lactància, empresa municipal coneguda com «La Gota de Llet», al carrer de Valldonzella de Barcelona. Cap el 1908, amb altres companys anarquistes (Lluís Bertran, Ignasi Clarià, Enric Pujol Ambrós, etc.), abandonà el moviment llibertari i s'afilià al Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García. En 1908 presidí la Unió d'Obrers Metal·lúrgics (UOM), que s'havia creat en 1905, encara que ja no feia feina en aquest ofici. El juliol de 1909 participà activament en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica». El 8 d'agost de 1910 signà, amb Enric Pujol Ambrós, una carta, publicada en El Progreso en la qual es denunciava l'actuació de confidents obrers, membres alguns de Solidaritat Obrera, amb les autoritats barcelonines abans de l'esclat de la «Setmana Tràgica». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològia de Silvio Melosi apareguda en el diari de Monongahela "The Daily Republican" del 10 de febrer de 1959

Necrològia de Silvio Melosi apareguda en el diari de Monongahela The Daily Republican del 10 de febrer de 1959

- Silvio Melosi: El 21 de març de 1889 –algunes fonts citen 1885– neix a Montecatini Terme (Toscana, Itàlia) l'anarquista Silvio Melosi. Emigrà als EUA i cap el 1943 s'establí a Charleroi, on treballà a les mines de carbó i milità en la United Mine Workers of America (UMWA, Miners Units d'Amèrica). Silvio Melosi va morir el 6 de febrer de 1959 a Charleroi (Pennsilvània, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Monongahela (Pennsilvània, EUA).

***

Juan Lazarte

Juan Lazarte

- Juan Lazarte: El 21 de març de 1891 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'intel·lectual i metge anarquista Juan Lazarte. Durant l'escola primària fou alumne del mestre, orador i escriptor Julio R. Barcos. Des de molt jove es va veure influenciat pels pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Realitzà estudis de medicina a Buenos Aires, a la Facultat de Medicina de La Plata i a la Universitat de Columbia de Nova York (Nova York, EUA), on estudià amb el genetista Thomas Hunt Morgan. En 1917, quan Estats Units entrà en la Gran Guerra, retornà a l'Argentina i manifestà aleshores el seu antimilitarisme. Continuà els seus estudis en la Universitat de Córdoba, on es graduà en medicina i es veure influït pel fisiòleg Georg F. Nicolai. Finalment es doctorà en Medicina i en Ciències Naturals, però també s'interessà per l'antropologia, la paleontologia i la sociologia. En 1918 es mostrà actiu, especialment com a orador, en la reivindicació de la Reforma Universitària, que volia tomar l'estructura arcaica d'accés als estudis universitaris. A finals dels anys vint, després de desenvolupar una important tasca a diverses localitats del nord de la província de Santa Fe, s'instal·là definitivament a San Genaro. En aquesta petita localitat va fer de docent i de metge, la majoria dels pacients del qual eren humils pagesos. Sempre lluità per assegurar l'assistència mèdica a tota la població i exigí la socialització del serveis mèdics, però no l'«estatalització de la medicina», que convertia el metge en un funcionari burocratitzat. També impulsà l'associacionisme dels professionals de la medicina, com ara l'Asociación Médica Departament de San Jerónimo o la Federació Mèdica de la Província de Santa Fe (FMPSF). El juliol de 1935 presidí el Congrés Mèdic Gremial, organitzat per l'FMPSF, i l'any següent fou secretari del Congrés Mèdic Gremial i Social de Rosario. Amb la creació del Col·legi de Mèdics de la Província de Santa Fe, va ser elegit pels seus col·legues del departament de San Jerónimo per a la seva junta directiva. Des del punt de vista social es caracteritzà per impulsar associacions dirigides a potenciar el lliure desenvolupament personal, com ara cooperatives (Caixa Cooperativa de Crèdits, etc.) i centres educatius (escoles primàries, Col·legi Nacional Mariano Moreno, etc.). El seu antiestatisme d'arrels proudhonianes el va portar a lluitar contra la burocràcia, que considerava conseqüència de l'estatisme, i a interessar-se per la descentralització, pel federalisme i pel poder comunal, entenent la comuna com a una lliure associació de productors. Pedagògicament defensà els principis laics i l'ensenyament autogestionari. Va ser un gran col·laborador de l'Escola Popular Sarmiento, fundada i dirigida pel seu amic Alberto Maritano, contribuint a l'actualització pedagògica de la mateixa. Va ser professor de la Universitat Nacional del Litoral, director de l'Institut de Ciències Socials i Polítiques, redactor en cap de la revista de la Confederació Mèdica de la República d'Argentina (COMRA) i després director de publicacions d'aquesta institució. Com a investigador mèdic publicà nombrosos articles, fulletons i llibres, a editorials barcelonines, mexicanes i argentines. Entre les seves obres destaquen La locura de la guerra en América (1932), Dictadura y Anarquía (1932), La revolución sexual de nuestro tiempo. Psicosociología y crisis del matrimonio (1932), Reconstrucción social. Nueva edificación económica argentina (1933, amb Diego Abad de Santillán), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), La crisis del capitalismo (1934), Socialización de la medicina. Estructurando una nueva sanidad (1934), Limitación de los nacimientos. Contribución al estudio de los problemas sexuales (1934), Sociedad y prostitución (1935), Lineas y trayectoria de la Reforma Universitaria (1935), Chile en la vanguardia. Impresiones (1936), Psicología de los celos (1940), Lisandro de la Torre, reformador social americano (1942), Problemas de la medicina social (1943), Organización de una sanidad para la población del país (1948), El por que de la reforma constitucional. Innovaciones, regresivas y totalitarias (1949), El federalismo como principio organizador de las sociedades humanas (1952), La solución federalista en la crisis histórica argentina (1957), Federalismo y descentralización en la cultura argentina (1958), Laicisismo y libertad. Impacto de las religiones en las culturas humanas (1959), La burocracia: sentido y significado (1960), etc. Va ser amic de León Felipe, Ángel Invaldi, Diego Abad de Santillán --a qui prologà en 1933 el seu llibre La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina--, Ángel Cappelletti, Lizandro de la Torre, Juan Carlos Vimo i Laudelino Ruiz. Aquest últim, llibreter i editor espanyol radicat a Rosari, tenia una llibreria que actuava com a centre cultural i de tertúlia (Olga i Leticia Cossettini, Diego Abad de Santillán, Arturo Capdevila, Gustavo Cochet, Herminio Blotta i Juan Lazarte, etc.). Sembla que l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky passà un temps a la seva casa de San Genaro abans d'instal·lar-se a l'Uruguai. Juan Lazarte va morir el 19 de juliol de 1963 a San Genero (Santa Fe, Argentina). Actualment existeix a Rosario un Institut de la Salut Juan Lazarte.

***

Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en diari madrileny "El Sol" del 21 de desembre de 1933

Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en diari madrileny El Sol del 21 de desembre de 1933

- Melecio Álvarez Garrido: El 21 de març de 1896 neix a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Álvarez Garrido. Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per «reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón --la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre --algunes fonts citen el 20 d'octubre-- de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare.

***

Louis-Émile Harel

Louis-Émile Harel

- Louis Harel: El 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 21 de maig– de 1899 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista neomaltusià Louis-Émile Harel. Sos pares, tintorers, es deien Émile-Ernest Harel i Marie Euphrasie Veyrat. El 30 de desembre de 1920 es casà a París (França) amb Rose Grain Regentava amb sa companya, des del setembre de 1934, un comerç de tintoreria al número 151 de l'avinguda del Roule de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Al seu local feia propaganda del Comitè Nacional Antituberculós del doctor Albert Calmette. El 4 d'abril de 1935 va ser detingut a Neuilly-sur-Seine per haver practicat com a propaganda neomaltusiana entre el 23 i el 24 de març d'aquell any, com a assistent amb Jean Baeza del doctor Norbert Bartosek, vasectomies voluntàries a 15 companys de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) realitzades al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévoltel. La vasectomia aleshores estava penada per la llei i s'aplicava l'article 316 del codi penal que castigava la castració i el 311 les seqüeles. Traslladat de la presó parisenca de La Santé, el 12 d'abril de 1935 arribà a Bordeus i va ser reclòs al Fort de l'Hâ. El 2 de maig de 1936 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Bordeus amb la resta companys en l'anomenat «Cas de les Esterilitzacions de Bordeus» o «Cas Bartosek» i va ser declarat culpable del delicte de «violències amb premeditació» i condemnat a sis mesos de presó i a cinc mesos de prohibició de residència. L'1 de juliol de 1936 el Tribunal d'Apel·lació reduí les penes contra els acusats, en el seu cas quatre mesos. Solidari amb la Revolució espanyola, el 8 d'agost de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) amb un camió carregat de medicaments per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Divorciat de sa primera esposa, el 5 d'agost de 1939 es casà a París amb Marguerite Marie Madeleine Paulin, de qui es va divorciar el 5 de juliol de 1951. El 28 de juny de 1952 es casà a París amb Raymonde Mauricette Kello. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Hernández Rodríguez

Manuel Hernández Rodríguez

- Manuel Hernández Rodríguez: El 21 de març de 1900 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández Rodríguez, conegut com Carabuco. Fill d'una família anarquista, treballà de fuster i des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla. Relacionat amb destacats militants confederals (Juan Arcas Moreda, Méndez, Carlos Zimmerman Ruiz, Rivas, etc.), ocupà càrrecs de responsabilitat i realitzà tasques delicades per al sindicat. Més tard, fugint de la repressió, milità a València (País Valencià) i Barcelona (Catalunya). A la capital catalana es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells, España, Salvadoret, etc.) del Poblenou. Durant els anys de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 va haver de canviar contínuament de taller a causa de les seves reivindicacions, implantant a tots ells el sindicat, i participà en nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA, Orphea Films, etc.). El febrer de 1928 participà activament en la campanya contra l'Impost d'Utilitats. Durant aquests anys patí presó, per sabotatge i port d'armes, i boicot patronal. Tresorer del Sindicat de Telèfons de la CNT, el novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de treballadors de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat una bomba en un registre de la Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona. Juntament amb més de seixanta militants presos, signà el manifest «Contra el confusionismo», publicat en Solidaridad Obrera del 20 de novembre de 1931, dirigit contra l'estratègia d'Ángel Pestaña Núñez. El novembre de 1932 va ser nomenat vicepresident del Sindicat Únic del Ram de la Fusta de la CNT de Barcelona. En 1931 col·laborà en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. El 31 de gener de 1933, en plena vaga d'ebenistes per la setmana de 44 hores que ja portava més de dos mesos, va ser detingut, amb Antoni Vidal Dalmau (Vidalet), secretari del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar armes de foc (25 pistoles, de les quals dues carregades). Processat, el 17 de març d'aquell any va ser jutjat, amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i Gregorio Jover Cortés, per «actes de sabotatge» a ebenisteries. El 23 de gener de 1934 va ser detingut, amb altres 23 companys, entre ells Vicente Pérez Viche (Combina), Manuel Pérez Feliu i Ángel Teruel Martínez, durant una reunió sindical i acusat d'organitzar sabotatges contra les companyies de tramvies i d'autobusos. Durant la Revolució de 1936 participà en la col·lectivització del sector de la fusta i el desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes espanyols considerats perillosos per les autoritats franceses i amb prohibició d'entrar al país. En aquesta època era secretari del Comitè de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i membre del seu Comitè Peninsular. En 1938 fou membre del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Dreux, on milità en la Federació Local de la CNT i en 1948 va ser nomenat tresorer d'aquesta, juntament amb José Menéndez (secretari), Rafael Navarro (jurídica) i Lorenzo Lacruz (premsa i propaganda). Col·laborà en Nervio (1959) i Solidaridad (1961). El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al Centre Confederal de París (França) sobre la socialització de la fusta durant la Revolució espanyola. Manuel Hernández Rodríguez va morir el 18 de novembre de 1976 a Dreux (Centre, França). En 1993 morí sa companya, María Vallabriga Hernández.

Manuel Hernández Rodríguez (1900-1976)

***

Sebastiana Vitales Gastón

Sebastiana Vitales Gastón

- Sebastiana Vitales Gastón: El 21 de març de 1902 neix a Ansó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Sebastiana Vitales Gastón –el segon llinatge sovint citat com Gascón. Amb 18 anys, el 9 de novembre de 1920, emigrà, des del port de Le Havre (Alta Normandia, França) a bord del vapor La Touraine, als Estats Units. Desembarcà a Nova York (Nova York, EUA) i després s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En aquesta ciutat conegué, en un ball de l'Associació Naturista Hispana, l'anarquista Francisco Ballón Pequeño, amb qui es casà. Ambdós freqüentaren la colònia llibertària «Francisco Ferrer» de Stelton (Nova Jersey, EUA). En 1933 la parella retornà a la Península i, després d'un temps a Ansó, s'establí a la Corunya (La Corunya, Galícia). Reconeguda militant llibertària, fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formà part del grup anarquista «Vanguardia Femenina», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i fou fundadora de «Mujeres Libres» a la Corunya. També col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya. Durant els anys republicans va fer nombrosos mítings en diverses localitats (Cabovilaño, Vilagarcía, Viveiro, Elviña, Sada, Irixoa, Betanzos, la Corunya, etc.) i a finals de 1935 participà en la gira propagandística gallega de Frederica Montseny Mañé. Apressada pels franquistes, va ser empresonada sota l'acusació d'haver ajudat perseguits, entre ells Juan Díaz Lobelos i Justo Galán Barbero, i son marit va ser assassinat. Les dues filles de la parella quedaren desprotegides. Un cop lliure visqué amagada, sobrevivint fent estraperlo de pa blanc des de Sada a la Corunya i després venent fruita a les mines de wolfram d'Augulada a Coristanco (La Corunya, Galícia), per a la qual cosa havia de caminar 14 quilòmetres amb la seva filla Luz. En 1954, emigrà amb ses filles a Veneçuela, on mantingué contactes amb el professor d'origen gallec Ángel Rama, amb el cercle anarquista de Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García) i amb el grup editor de la revista anarquista Ruta. A principis dels anys seixanta visità Ansó. En 1995 son nét Frank la portà de vell nou, ja molt gran, a la Península. Sebastiana Vitales Gastón va morir el 19 de novembre de 2000 –algunes fonts diuen que finà a Veneçuela.

Sebastiana Vitales Gastón (1902-2000)

***

Nota sobre la legalització del Sindicat de Pell de la CNT apareguda en el "Boletín Oficial de la Província de Madrid" del 23 de setembre de 1981

Nota sobre la legalització del Sindicat de Pell de la CNT apareguda en el Boletín Oficial de la Província de Madrid del 23 de setembre de 1981

- Lázaro Arjona Salas: El 21 de març de 1915 neix a Villaescusa de Haro (Conca, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lázaro Arjona Salas. Sos pares es deien Prudencio Arjona i Cristina Salas. Fuster, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1960 era membre del Comitè Nacional de la CNT, el secretariat del qual era Ismael Rodríguez Ajax. L'octubre de 1961 va ser detingut a Madrid juntament amb tots els membres del Comitè Nacional i altres militants (Diego Cívico Garrido, Tomás Córdoba Pérez, Juan García Martínez, Fidel Gorrón Canoyra, Eduardo Madrona Castaños, Honorato Martínez Fuster, Emiliano Mier Rodríguez, Mariano Ruiz Gutiérrez, Antonio Turón Turón). Fou un dels primers jutjats pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) franquista en 1963. El 4 de setembre de 1981 legalitzà, amb Ricardo Quevedo Jiménez i Paloma Santos Muñoz, el Sindicat de Pell i Similars de Madrid de la CNT. En aquesta època també militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Lázaro Arjona Salas va morir el 20 de maig de 1995 a l'Hospital de La Paz de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894)

- Émile Maurin: El 21 de març de 1913 mor a París (França) el militant anarquista i fotògraf Émile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Havia nascut el 28 de juliol de 1862 a Marsella (Provença, Occitània). Membre de l'anarquista «Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el «Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891 és condemnat a sis mesos de presó per «incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular. En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).

***

Giovanni Domanico

Giovanni Domanico

- Giovanni Domanico: El 21 de març de 1919 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) el periodista, maçó, internacionalista i propagandista anarquista, i posteriorment socialista i confident policíac, Giovanni Domanico, que va fer servir els pseudònims Jeannetton i La Vagre. Havia nascut el 17 d'agost de 1855 a Rogliano (Calàbria, Itàlia). Son pare, Domenico Domanico, era un fervent catòlic i terratinent de la zona, apreciat enòleg, productor i comerciant de vi molt ben relacionat amb personatges del poder; i sa mare, Caterina Cardamone, també era terratinent. Estudiant a Nàpols, va ser deixeble de Giovanni Bovio i seguí lliçons de Francesco De Santics. En 1870 va ser detingut a Nàpols per haver participar en una manifestació anticlerical i empresonat; a la garjola conegué Errico Malatesta i esdevingué internacionalista anarquista. En sortir, fundà a Rogliano la secció de Calàbria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 10 de juny de 1873 publicà, amb Marcello Domanico, a Rogliano l'únic número del periòdic Il Patriota. Gazzettino letterario-politico-umoristico. En 1874, per les seves activitats revolucionàries,  va ser amonestat oficialment pel jutge de Rogliano. Gràcies al patrimoni familiar, pogué viatjar arreu Itàlia i participà activament en diverses iniciatives periodístiques, com ara L'Anarchia, amb Emilio Covelli en 1877 a Nàpols, o Il Socialista, a Cosenza en 1878 i que va ser segrestat després de treure dos números per la seva línia llibertària. En 1878 es casà a Perusa (Úmbria, Itàlia) amb Giuseppina Maravilli, germana de l'anarquista Ruggero Maravilli. En aquest mateix any de 1878 creà, amb Giuseppe Fasoli, la secció de l'AIT a Rocca Imperiale (Calàbria, Itàlia) i fou membre destacat de la Federació Napolitana de l'AIT. En 1879, defensat per Francesco Saverio Merlino,  va ser jutjat amb Giuseppe Fasoli per l'Audiència de Casrovillari per les seves activitats internacionalistes; obligat a exiliar-se, passà un temps a Suïssa, on conegué personalment Andrea Costa i Osvaldo Gnocchi-Viani. Influenciat per la tendència «evolucionista» i per les idees d'Andrea Costa, en retornar a Itàlia assistí en 1883 al II Congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR) celebrat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i intentà crear a Nàpols una Lega dei Figli del Lavoro (LFL, Lliga dels Fills del Treball). En 1885, a Cosenza (Calàbria, Itàlia), publicà el mensual Rivista Calabrese, que, per la seva tàctica conciliadora de totes les fraccions democràtiques, no va ser ben rebuda pels sectors més revolucionaris, tot i tenir entre els seus col·laboradors grans figures de la cultura radical del seu temps; també dirigí a Perusa el periòdic L'Italia all'Estero. El setembre de 1889 marxà cap a Buenos Aires (Argentina) per a establir una filial comercial de l'empresa vitícola familiar, alhora que establia llaços amb els moviments socialistes locals. Durant la primavera de 1891, després de retornar de l'Argentina, continuà a Perusa amb la seva tasca periodística, que culminà en la publicació d'alguns periòdics, gairebé tots de curta durada, com ara el setmanari L'Umbria (Perusa, 1891); La Plebe (Terni, 25 de novembre de 1891), continuada posteriorment com a òrgan del moviment anarquista florentí el 13 de març de 1892; La Tribuna dell'Operario (Prato, del 2 de juliol al 28 d'agost de 1892), setmanal anarquista-socialista; o la revista teòrica La Questione Sociale, sospesa l'octubre de 1892 després de publicar el seu primer número. Entre el 2 i el 3 d'agost de 1891 assistí a Milà (Llombardia, Itàlia) al Congrés Nacional Obrer Italià i l'agost de 1892 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia) en el congrés del futur Partit Socialista Italià (PSI), on es mostrà contrari a les posicions antiorganitzadores dels seus companys i intentà, sense èxit, arribar a un acord entre les diverses tendències oposades. Com a periodista i militant anarquista jugà un paper important en el debat que portà a la fundació del Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians). Malgrat el seu activisme, moltes vegades contradictori, mai aconseguí l'aprovació de la direcció socialista, exceptuant, en part, Andrea Costa i Errico Malatesta. Durant aquests anys invertí importants sumes en l'edició de publicacions en suport de la causa socialista, especialment a Nàpols, i fundà alguns seccions a Calàbria i Campània, finançant iniciatives de diversos partits esquerrans. En 1893 preparà l'edició, projecte que finalment fracassà, a la seva impremta de Prato (Toscana, Itàlia), una edició popular d'Il Capitale, de Karl Marx, amb prefaci de Friedrich Engels, amb qui mantingué correspondència. En 1894 intentà traduir el llibre de Piotr' Kropotkin Conquista del pane. Quan en 1895 transformà amb els seus diners la revista romana de sàtira política L'Asino, de Guido Podrecca, en diari, la iniciativa tingué un èxit moderat en el temps i el diari, poc procliu a seguir les directives del partit, fins i tot l'acusà de complicitat amb el govern. A finals de segle, però, esdevingué un actiu organitzador i, després de traslladar-se a Resina (Campània, Itàlia), creà la Federació Socialista Napolitana (FSN), fundà a Portici (Campània, Itàlia) el periòdic Avanti!, que posteriorment es fusionà amb Il Socialista, i l'abril de 1896 organitzà el I Congrés Meridional Socialista a Nàpols. A Calàbria fundà en 1894 el setmanari Humanitas, reactivà la Federació Calabresa i organitzà dos congressos regionals, el primer el març de 1896 a Palmi i el segon el setembre de 1897 a Catanzaro. En 1895 finançà i prologà el llibre de Francesco Saverio Merlino L'individualismo nell'anarchismo. En 1896 participà en el II Congrés Internacional Socialista celebrat a Londres (Anglaterra) i després en el IV Congrés del PSI a Florència (Toscana, Itàlia). El març de 1897 fou candidat a les eleccions polítiques per Rogliano. En 1899, arran de la polèmica entre Leonida Bissolati i F. S. Merlino, apareguda en Avanti!, sobre l'acusació de revisionista a La Rivista Critica del Socialismo, publicació mensual dirigida per Merlino i de la qual ell era l'administrador, s'allunyà del PSI, acusat de ser membre de la maçoneria i sospitós de ser un informador de la policia. El jurat d'honor, impulsat per ell mateix, només va aclarir algunes de les seves relacions amb personatges polítics, però suficientment greus com per justificar la seva expulsió del PSI. Després d'aquest fet, abandonà tota activitat política i es dedicà a compilar documents amb la finalitat de reconstruir la història de la Internacional i intentar netejar el seu nom, però no va ser readmès en les files socialistes. En 1908 passà un temps a Nova York (Nova York, EUA) i el 28 de maig de 1909 fundà la Federazió Democratica dei Lavoratori (FDL, Federació Democràtica dels Treballadors) de Rogliano i, a partir del 18 d'abril de 1909, fundà i dirigí el periòdic La Riscossa, el seu òrgan d'expressió. Després d'haver-se afiliat al Partit Republicà Italià (PRI), s'arrenglerà amb els intervencionistes durant la Gran Guerra i continuà amb les seves tasques en la maçoneria, a la qual pertanyia des de 1874, i que el març de 1915 el portaren a assumir la direcció del periòdic mensual napolità Il Mondo Massonico –posteriorment fundà un cercle afiliat a la maçoneria de ritus escocès, amb la finalitat de reemplaçar-la l'oficial. L'agost de 1916 participà en el III Congrés Meridional Republicà. Fou autor d'I trovatelli (1880), Unión Civica y la revolución de Julio (1890), I partiti politici di fronte all'attuale situazione (1893), Il concetto dello Stato nella borghesia e nel proletariato (1895), Il socialismo e la questione agrària (1896), In tempo di elezioni. Consigli ai laboratori (1897), Un trentennio nel movimento socialista italiano (1910), Il concetto della rivoluzione socialista (1911), L'Internazionale. Dalla sua fondazione al congresso di Chaux-de-Fonds (1864-1870) (1911). Recents estudis han demostrat que, com a mínim, entre 1894 i 1899 Domanico va ser confident de la policia sota diversos pseudònims (Antonioli, Berti, Fedele, Iuso, etc.). En 1988 Giovanni Sole publicà l'assaig biogràfic Giovanni Domanico. Rivoluzionario e spia.

Giovanni Domanico (1855-1919)

***

Notícia de la detenció d'Achille Lausille apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône "Courrier de Saône-et-Loire" del 25 de maig de 1925

Notícia de la detenció d'Achille Lausille apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 25 de maig de 1925

- Achille Lausille: El 21 de març de 1936 mor a París (França) l'antimilitarista i militant anarquista Achille Lausille –a vegades el seu llinatge citat Lauzille. Havia nascut el 21 de maig de 1901 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Fill d'un jornaler, treballà de pintor en la construcció i d'aferrador de cartells a París (França). El febrer de 1925 substituí Georges Lachaume, que acabava de morir, com a gerent del diari Le Libertaire. També en aquell any fou gerent del Bulletin Mensuel du Comité de Secours aux Anarchistes Persécutés en Bulgarie i de La Revue Anarchiste. El 24 de maig de 1925 va ser detingut pels Guardians de la Pau i per agents de la comissaria del Pont-de-Flandre, amb tres companys (Gaston Fournier, Jean Laporte i Robert Papet), aferrant pels carrers de París els cartells antimilitaristes «La guerre au Maroc» i «Le sang coule au Maroc». Processat per «propaganda antimilitarista» per aquest fet, l'agost de 1925 va ser condemnat, juntament amb Gaston Fournier i Robert Papet, a quatre mesos de presó, mentre Jean Laporte ho va ser a sis mesos. Tancat amb Jean Girardin a la presó parisenca de La Santé, ambdós se solidaritzaren amb l'antimilitarista anarquista Jules Chazanoff (Jules Chazoff), qui portava una vaga de fam per a aconseguir l'estatus de «pres polític» i la reducció d'un quart de la seva pena. Després de 25 dies de vaga, la seva demanda va ser acceptada. En 1927 va ser novament empresonat a La Santé, juntament amb Jean Girardin i Jean Bucco. Després d'una nova vaga de fam, va ser traslladat a l'Hospital Cochin, d'on el 10 de juliol de 1927 va ser alliberat. Es presentà, com a candidat «anarquista comunista», a les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la I Circumscripció del XIII Districte de París. El 7 de setembre de 1929 es casà a Bury (Picardia, França). El 7 de febrer de 1932 resultà ferit, juntament amb altres vuit companys, quan aquests venien el periòdic La Patrie Humaine pels carrers del Barri Llatí de París i van ser agredits per un grup d'una cinquantena estudiants feixistes d'«Antion Française». En 1933 fundà, amb Lucie Huberty, el periòdic parisenc L'Action Libertaire (1933-1934), el gerent del qual va ser René Podevin. El 4 de juny de 1933 fou delegat al XIII Congrés de la Federació Anarquista de París (FAP) i entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any fou delegat dels grups dels V i XIII Districte de París al Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que se celebrà a Orleans (Centre, França). Posteriorment es retirà d'aquesta organització ja que estava en desacord amb les posicions sindicals sorgides arran del Congrés d'Orleans i se li va reprotxava de fer apologia de la Confederació General del Treball (CGT). El 22 d'abril de 1934 aconseguí 27 vots a la I Circumscripció del IX Districte de París en les eleccions legislatives per l'anomenat «Partidaris del Dret a Viure per a Tothom», candidatura lligada a la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), organització de la qual era membre. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 fou delegat del grup del X Districte de París al X Congrés («Congrés de la Unitat») de la Unió Anarquista Comunista (UAC), que se celebrà a París. En el camp sindicalista fou partidari d'una acció comuna amb la Confederació General de Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En aquesta època vivia al número 294 del carrer Saint Jacques del V Districte de París i figurava en un llistat de domicilis anarquistes a controlar. Achille Lausille va morir el 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1936 a l'Hospital Lariboisière de París (França) arran de patir un accident laboral després de caure d'una escala a l'obra on treballava.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[20/03] Festival Comuna - «L'Insurgé» - Xerrada control de natalitat - Alerini - Fayolle - Bruzzi - De Boe - «Herrerita» - Alcodori - Marcos - Michelet - Benítez - Blasco- Barrieras - Bailac - Alcaraz - Tetenbaum - García Segarra - Lacerda - Mirón - Maynar - Viusà - Lentengre - Castro - Arribas - Lombarte - Gómez Arcos - Bustín

efemerides | 20 Març, 2019 13:06

[20/03] Festival Comuna - «L'Insurgé» - Xerrada control de natalitat - Alerini - Fayolle - Bruzzi - De Boe - «Herrerita» - Alcodori - Marcos - Michelet - Benítez - Blasco - Barrieras - Bailac - Alcaraz - Tetenbaum - García Segarra - Lacerda - Maynar - Andreo - Viusà - Lentengre - Castro - Lombarte - Gómez Arcos - Bustín

Anarcoefemèrides del 20 de març

Esdeveniments

Cartell del festival al "Germania" [IISH]

Cartell del festival al "Germania" [IISH]

- Festival commemoratiu de la Comuna: El 20 de març de 1880 se celebra a la sala «Germania» de Nova York (Nova York, EUA) un gran festival (concert, banquet i ball), organitzat per la colònia d'exiliats francesa i grups esquerrans nord-americans i d'immigrants, en commemoració de la Comuna de París, que nou anys abans s'havia proclamat i havia estat reprimida brutalment. Es reivindicava la vaga com a forma de lluita per arribar a la Comuna universal.

***

Capçalera del primer número de "L'Insurgé"

Capçalera del primer número de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: El 20 de març de 1910 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del setmanal L'Insurgé. Organe hebdomadaire des révolutionnaires du Centre. El periòdic era successor de Le Combat Social (1907-1909) i disposava d'impremta pròpia. L'administrador era Petitcoulaud i hi van col·laborar Émile Armand, H. Beaujardin, Armand Beaure, Henri Beylie, Adrien Boudet, Benoît Broutchoux, J. B. Clement, René Clerchen, Henry Combes, H. Christian, Jean Dinet, Henri Duchmann, Georges Durupt, J. Fougère, V. Godonneche, Jean Goldsky, Grandjouan, Jacques Gueux, Amable Joserey, L. Jouhaux, André Lansade, C. Laurent, René Leblond, René Legaud, Léopold Lenoir, Alfred Loriot, St. Mac Say, Mauricius, Antoine Milo, Léon Nugere, Alfred Peyramaure, Étienne Peyraud, Jean Peyroux, Bernard Pilorget, J. Prolo, X. Privas, Jean Sauvent, Jules Scarceriaux, Jehan Tantot, Claude Trivaux, Émile Vandervelde, Francis Vergas, E. Verhaeren, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre altres. Aquesta publicació venia pistoles i revòlvers als seus lectors i preconitzava astoradors consells, com el del seu darrer número, el 63 de 29 de maig de 1911: «En aquest moment quan la bòfia esdevé cada cop més i més brutal i repugnant, és indispensable estar armat per a defensar-se contra aquestes grolleres malifetes.» El títol L'Insurgé va ser emprat per altres periòdics anarquistes tant a França (particularment a París i Lió), com a Bèlgica (Brussel·les i Lieja).

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre el control de natalitat: El 20 de març de 1970 se celebra a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França) la conferència-debat «La pilule ou la bombe» (La píndola o la bomba) a càrrec de Maurice Laisant (Hemel) i de J. Émery. L'acte, centrat en la polèmica sobre la píndola com a mitjà de control de natalitat, va ser organitzat pel Grup Llibertari «Kropotkine» de la Federació Anarquista (FA).

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles Alerini fotografiat per D. Arnó a Alexandria entre 1879 i 1881

Charles Alerini fotografiat per D. Arnó a Alexandria entre 1879 i 1881

- Charles Alerini: El 20 de març de 1842 neix a Bastia (Còrsega) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini. Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, era metge. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per «adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión de la Alianza. El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca, amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquella època havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 a Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).

Charles Alerini (1842-1901)

***

Foto policíaca de Marius Fayolle

Foto policíaca de Marius Fayolle

- Marius Fayolle: El 20 de març de 1877 neix a Lodeva (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen Nimes (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Marius Antoine Fayolle. Sos pares es deien Louis Maurice Fayolle i Ilda Pibaroto. Militant del grup anarquista «La Jeunesse Libertaire» de Niça, es relacionà amb els anarquistes Henri Abrard, Alexandre Henri Dumas, Denis Pierre Fabre, Giovanni Fenoglio i Sylvain Marius Gauthero, entre d'altres. A finals dels anys noranta s'establí amb son germà Jules Eugène Fayolle a Niça (País Niçard, Occitània), al número 2 de la plaça del Lycée, i treballà de mosso de magatzem. Col·laborà en Le Libertaire i difongué la premsa anarquista. El 5 de novembre de 1898, després d'haver cantat una cançó anarquista, va ser detingut per un agent, però va ser alliberat poc després. El 13 de novembre d'aquell any va ser detingut, amb son germà i Marius Brun, per complicitat en el robatori d'una panera de castanyes. Aquest fet implicà l'escorcoll del domicili dels germans, acció que va permetre a la policia decomissar un gran nombre de fullets i de periòdics anarquistes. En 1899 treballava de venedor ambulant al País Niçard i vivia al número 10 del carrer Lascaris de Niça. El 7 de març de 1899 les autoritats assenyalaven que havia desaparegut de Niça. La policia es va fer amb una carta enviada des de Londres (Anglaterra) per un tal Lamberti, des del domicili de Jacques Dekosa, que hauria obtingut la seva adreça per intermediació de l'anarquista Émile Pouget, on demanava adreces de companys italians a Niça a fi i efecte d'enviar-lis fullets i manifests. El 9 de març de 1899, la policia assenyalà que havia deixat Nimes i havia retornat a Niça. En aquesta època el comissari de Niça el qualificà de «perillós anarquista». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Un soldat anomenat Marius Antoine Fayolle va morir en acció de guerra el 13 de juliol de 1916 a la batalla del Somme, però no es tracta de la mateixa persona.

***

Pietro Bruzzi

Pietro Bruzzi

- Pietro Bruzzi: El 20 de març de 1888 neix a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista, és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya, Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, i és confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, Pietro Bruzzi va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes el 17 de febrer de 1944 a Legnano (Llombardia, Itàlia).

Pietro Bruzzi (1888-1944)

***

Foto policíaca de Jean De Boe (1912)

Foto policíaca de Jean De Boe (1912)

- Jean De Boe: El 20 de març de 1889 neix al barri de Cureghem d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el militant anarquista, sindicalista i cooperativista Jean De Boe. Després dels estudis primaris, va entrar com a aprenent de cisellador i després com a obrer tipogràfic. A finals de gener de 1906 es va adherir en l'Associació Lliure de Componedors i d'Impressors de Brussel·les i la seva carrera professional es desenvoluparà a Bèlgica, però també a Suïssa i a França, marcada per una acció militant cooperativista i, sobretot, sindicalista. Aquell any va acostar-se a la Colònia Comunista «L'Expérience» de Sockel i va pertànyer al Grup Revolucionari de Brussel·les, de tendència individualista encara que adherit a la Federació Anarquista de Bèlgica (FAB). El febrer de 1909 va ser detingut per distribuir pamflets arran d'un míting a Brussel·les i després d'haver cridat: «Mort aux vaches!» --literalment «Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache (guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. El 29 de febrer de 1922 va ser detingut a França com a membre de la Banda Bonnot, amb altres tres antics membres del Grup Revolucionari de Brussel·les emigrats també a París: Edouard Caroy, Raymond Callemin (Raymond La Science) i Victor Serge. El 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de treballs forçats a la penitenciaria de la Guaiana i a 10 anys d'exili per «encobriment i associació de malfactors». A finals de 1913 va arribar a l'Illa del Diable, a prop de les costes de la Guaiana francesa. Va aconseguir fugir arribant a la Guaiana holandesa i va arribar a Bèlgica el juny 1922, després d'haver estat treballant anys per pagar-se el viatge. Reprèn el seu ofici i la seva activitat militant, participant en nombroses vagues (1925 i 1930) així com en la creació en 1926 d'una cooperativa, «Les Arts Graphiques». En aquesta època va col·laborar, fent servir els pseudònims G. Dem i Georges Demos, en el bimensual anarquista Le Combat. En 1929 va participar en la companya organitzada pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP) contra l'expulsió del militant italià Angelo Bartolomei i en el butlletí Droit d'Asile, publicat a Brussel·les per Hem Day. A començament dels anys 30, amb Piere Mahni, va ser corresponsal per a Bèlgica del butlletí Correspondance Internationale Ouvrière, de Jean Dautry i d'André Prudhommeaux. Va dirigir el butlletí mensual de propaganda sindical Le Creuset, on publicarà en 1930, en lliuraments, el relat del seu viatge a l'URSS. Quan la Revolució llibertària esclata a Espanya, marxarà en 1937, i adopta dues filles d'un company asturià afusellat pels feixistes. En aquesa època col·laborà en L'Espagne Antifasciste. Després militarà en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan Bèlgica va ser envaïda pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo va intentar detenir-lo l'agost de 1941, però va fugir a França, retornant a Brussel·les l'agost de 1943 vivint amagat fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, militarà en el Sindicat del Llibre belga. L'1 de gener de 1945 serà elegit secretari general del Sindicat Unificat del Llibre i del Paper de Brussel·les i, poc després, president de la Central de la Indústria del Llibre i del Paper de Bèlgica. En 1949 es va constituir a Estocolm la Federació Gràfica Internacional i va ser triat secretari dels tipògrafs durant nou anys. El març de 1950 va editar a Brussel·les un número especial de la revista SIA dedicat a la repressió policíaca franquista contra els militants anarquistes a Espanya. A finals dels anys 50 va col·laborar en el butlletí Commission Internationale de Liaison Ouvrière. És autor de nombrosos articles en la premsa llibertària, des de L'Anarchie a Réveil de Genève, però també de llibres i fullets publicats a Bèlgica: La Révolution en Espagne! (1938), Un siècle de luttes syndicales (1852-1952) (1952), Propos subversifs (1967), etc. Jean De Boe va morir el 2 de gener de 1974 a Brussel·les (Bèlgica). La seva divisa va ser: «Mai no mentir, mai no trair, mai no desesperar.»

Jean de Boe (1889-1974)

***

Ernesto Herrera

Ernesto Herrera

- Ernesto Herrera: El 20 de març de 1889 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor, poeta i dramaturg anarquista Nicolás Herrera Lascazes, conegut com Ernesto Herrera –nom que prengué des d'infant i amb el qual signava–,  Herrerita, R. Herita i Ginesillo de Pasamonte. Era cosí germà del poeta modernista, i també anarquista, Julio Herrera y Reissig. Sos pares, que no estaven casats, es deien Nicolás Herrera i Matilde Lascazes i era el tercer dels seus fills. Quan tenia vuit anys, sa mare morí i sa família es va separar, passant a viure a casa de la seva antiga dida, al barri del Cordón de Montevideo. Les dificultades econòmiques i l'asma al·lèrgica marcaren la seva infància. Entre 1900 i 1904 fou nin cantor de la Loteria Nacional. En l'anomenada Revolució de 1904, juntament amb altres amics, malgrat la seva curta edat, s'allistà voluntari en el Batalló 1 de Guàrdies Nacionals en defensa de la política del Partido Colorado (PC). Entre 1905 i 1907 es dedicà a la bohèmia a Montevideo, assistint especialment a la tertúlia del cafè Polo Bamba, i conegué joves intel·lectuals (Ángel Falco, Alberto Lasplaces, Julio Alberto Lista, Alberto Macció, Carlos Sabat Ercasty, etc.), molts del quals el van introduir en l'anarquisme. En 1907 va fer un viatge amb una grup de titellaires i funàmbuls per l'Estat brasiler de Rio Grande Do Sul. En aquesta època començà a escriure els seus primers versos i els seus primers articles, publicats en el periòdic La Racha, dirigit per l'anarquista Ángel Falco. En 1908 va ser nomenat auxiliar en la Comptadoria General de la Nació, càrrec que exercí irregularment per raons de salut entre el 4 de març i el 2 de desembre. En aquest mateix any col·laborà en La Lucha i en la revista Bohemia, el primer número de la qual finançà. A començaments de 1909 viatjà a Buenos Aires (Argentina) i d'allà passà a Asunción (Paraguai), d'on després d'unes setmanes retornà a la capital argentina i planejà la partida cap a Europa amb el mateix vaixell que viatjava l'escriptor anarquista Alejandro Daudet (Alejandro Sux). El seu viatge terminà a Porto de Santos (Santos, São Paulo, Brasil) on, per la seva condició de polissó, va ser obligat a baixar a terra; gràcies al suport d'un amic, pogué continuar el viatge amb un altre vaixell. Després d'un temps a Lisboa (Portugal), es dirigí a Madrid (Espanya). El juliol de 1909, per haver insultat el rei d'Espanya i criticar la guerra, va ser tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), on va escriure el seu conte «El lodazal». L'octubre d'aquell any, les autoritats espanyoles el van deportar i retornà a Amèrica. Després d'una breu estada al Brasil, on col·laborà en els periòdics anarquistes A Lanterna (São Paulo) i A Folha Do Povo (Santos), el desembre de 1909 el tenim a Montevideo; però en el començament del nou any, marxà cap a Buenos Aires amb la intenció de dedicar-se al periodisme professional, però sense èxit, retornà a la capital de l'Uruguai. El maig de 1910 passà un temps a Melo (Cerro Largo, Uruguai), amb José Pedro Bellán i Casiano Monegal. Entre maig i agost de 1910 publicà relats de temàtica social en El Deber Cívico, que van ser reunits posteriorment en el seu llibre Su majestad el hambre. Cuentos brutales, prologat pel seu amic, l'escriptor anarquista Rafael Barret. A començaments de setembre de 1910 la Companyia Enrique Arellano-Angela Tesada li va estrenar al teatre Coliseo Florida la seva primera obra El estanque, que tingué molt bones crítiques i per aquest motiu el dramaturg Carlos Brussa la va representar a Melo. Quan l'aixecament militar blanco de diversos departaments, obtingué la corresponsalia del diari La Razón de Montevideo per cobrir la Guerra Civil entre blancos i colorados i marxà al front de lluita, curta experiència que donarà lloc al drama El León Ciego. El novembre de 1910 marxà a Buenos Aires per presenciar la representació d'El estanque i va fer amistat amb el dramaturgs anarquistes Rodolfo González Pacheco i Tito Livio Foppa. Quan acabà l'any retornà a Montevideo on acabà l'obra Mala Laya, que va ser estrenada el 13 de gener de 1911 per la Companyia de Gialdroni al Teatre Nacional. A partir de febrer de 1911 entrà en la redacció de La Semana, en el departament de subscripcions. El maig d'aquell any va fer una gira per Canelones, San José i Durazno i el 14 d'agost va ser estrenada l'obra El León Ciego per la Companyia Tesada-Arellano al teatre Cibils de Montevideo. L'octubre de 1911 passà a treballar per al periòdic La Defensa a Melo, on preparà la comèdia en dos actes La moral de Misia Paca, que s'estrenà el 25 de novembre per la Companyia de Baccino al teatre local. El 25 de desembre de 1911 nasqué el seu fill Barrett –en homenatge a Rafael Barrett–, fill d'Orfilia Silva, la mare de la qual regentava una pensió al Barrio Reus de Montevideo on Herrera visqué una temporada. El president de la República, José Batlle y Ordóñez, el nomenà auxiliar al Museu Nacional, càrrec que exercí entre març i juliol de 1912. El 5 de juny de 1912 s'estrenà al teatre Apolo de Buenos Aires la versió definitiva de La moral de Misia Paca per la Companyia de Guillermo Battaglia-Ángela Tesada i dos dies després la Companyia de Pablo i Blanca Podestá estrena amb un gran èxit El León Ciego al Teatro Nuevo. Tot això va fer que entrés a treballar en la Secció de Teatres del diari Última Hora. El president Batlle l'encomanà una missió artística i d'estudi a França i per a aquest motiu viatjà a Europa. El 2 de novembre de 1912 arribà a París (França), però el desembre marxà cap a Madrid amb la finalitat de representar La moral de Misia Paca, entrevistant-se amb nombroses personalitats del teatre local (Rosarioo del Pino, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Margarita Xirgú, etc.), romanent a la capital d'Espanya fins l'abril de 1913, on també s'entrevistà amb l'intel·lectual anarquista José Ingenieros i el dramaturg Vicente Martínez Cuitiño. Durant aquesta època restà a Europa malalt i sense mitjans econòmics i l'abril de 1913 el Senat uruguaià aprovà una pensió per a Herrera per mitigar aquestes penúries. El maig marxà a París i el juny a Lausana (Vaud, Suïssa) convidat per Ingenieros que li feia de metge i el va ingressar en un sanatori. L'agost de 1913, acompanyat per Ingenieros, va fer un breu viatge per Alemanya i el setembre retornà a Madrid. El 31 de març de 1914 llegí una conferència sobre l'escriptor anarquista Florencio Sánchez a l'Ateneu de Madrid. A mitjans de juny, davant la crítica situació familiar de la mare de son fill, retornà a Montevideo. Després va fer unes conferències a Melo, però el juliol de 1914 Orfilia se suïcidà i hagué de retornar a Montevideo. El 31 de juliol la companyia dramàtica espanyola Serrador-Mari estrenà al Teatro 18 de Julio de Montevideo El pan nuestro i la mateixa companyia repetí l'obra la segona quinzena d'agost al Teatro Nuevo de Buenos Aires. En aquesta època va escriure les obres El Moulin Rouge i El caballo del comisario. El gener de 1915 a causa d'una afecció vírica de gola, ingressà a l'Hospital «Fermín Ferreira» –especialitzat en tuberculosos, era conegut com El Lazareto. El 9 de març de 1915 la Companyia Vittone-Pomar estrenà al teatre Politeama de Montevideo el sainet El caballo del comisario. Després d'un fracàs empresarial al teatre Lumière, s'instal·là a casa de la família Schultze a Durazno (Durazno, Uruguai). El 22 d'agost de 1915 s'estrenà al teatre Petit Palais de Paysandú (Paysandú, Uruguai) El pan nuestro i va fer diverses conferències. Després, amb son fill Barrett, viatjà a Bagé (Rio Grande do Sul, Brasil), per a visitar sos germans Julio Nicolás i Matilde. Durant els primers mesos de 1916 gestionà a Montevideo un càrrec públic i obtingué el nomenament de professor de literatura al Liceu Departamental de Mercedes (Soriano, Uruguai), ocupant la plaça a partir de l'1 d'abril. Durant tot l'any treballà en les seves classes i semblà que es recuperava físicament i espiritualment. En aquest any va escriure La Bella Pinguito i La princesita Cenicienta. La vella afecció de gola s'aguditzà i a finals de 1916 viatjà a Montevideo, on va ser internat. Ernesto Herrera va morir el 19 de febrer de 1917 a l'Hospital «Fermín Ferreira» de Montevideo (Uruguai) i fou enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. El seu teatre («Teatre d'Idees»), amb fortes influències de Maksim Gorki, està marcat fortament per la problemàtica social i política, tot barrejat amb característiques criolles, i en el qual es critica durament la burgesia i la seva concepció de l'amor i l'interès capitalista.

Ernesto Herrera (1889-1917)

***

Notícia sobre la detenció de José Alcodori Villalba apareguda en el periòdic madrileny "Tierra" del 25 de juny de 1932

Notícia sobre la detenció de José Alcodori Villalba apareguda en el periòdic madrileny Tierra del 25 de juny de 1932

- José Alcodori Villalba: El 20 de març de 1896 neix a Pina (Alt Palància, País Valencià) –algunes fonts citen Muniesa (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista José Alcodori Villalba –el segon llinatge citat a vegades Villalta–, conegut sota els pseudònims Cap Gros i Ros. Es guanyava la vida fent d'obrer fariner i presidí el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i formà part dels Grups de Defensa Confederal. En 1922, amb Joaquín Blanco Martínez i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Severiano Martínez Anido. El gener de 1924 va ser detingut per possessió d'armes. La policia li va atribuir nombroses accions de caràcter social i va ser empresonat en diferents ocasions, fugint de la presó de Barcelona en dues ocasions, una el 9 de desembre de 1928, en la qual va resultat ferit un sentinella. En 1928 va ser detingut i processat l'any següent amb Francisco Martínez González (Lletuga), per la mort el 17 de febrer d'aquell any del confident Juan Gurría Vallet, demanant-li una pena de 28 anys de presó. A la presó de Barcelona va col·laborar en La Revista Blanca i en Tierra y Libertad. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, va ser alliberat. El maig de 1931 participà en un míting celebrat a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) i l'11 de desembre d'aquell any en un míting pro presos a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Entre 1931 i 1932 visqué a l'Hospitalet de Llobregat i col·laborà en Solidaridad Obrera. L'abril de 1932 fou delegat de Gavà, el Prat de Llobregat i de la Comarcal del Baix Llobregat al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i en aquest mateix mes va fer mítings a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya) i la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. El 29 de maig de 1932 va fer un míting a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) emmarcat en la campanya de protesta contra les persecucions a la CNT. El 13 de juny de 1932 va ser detingut a la fàbrica de farines «Anita» del barri de la Barceloneta de Barcelona on treballava de moliner sota l'acusació d'haver participat en un atemptat contra el director de la presó barcelonesa i el seu ajudant. Entre el 5 i el 13 de març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en representació del ram de l'Alimentació. El 3 de maig de 1933 va ser detingut governativament i el juliol d'aquell encara romania empresonat. El gener de 1936 assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC i aquest mateix any s'integrà en el Comitè Regional de Defensa, juntament amb Ricard Sanz García i Pedro Herrera Camarero. També en 1936 formà part, amb J. Valero, del grup anarquista «Justícia» i fou un dels animadors del Sindicat de Porters, Porteres, Conserges i Similars de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de les Drassanes de Barcelona –algunes fonts citen erròniament la seva mort en aquest episodi a la Rambla dels Estudis de Barcelona. José Alcodori Villalba va passar a lluitar al front d'Aragó i a principis d'agost de 1936 va caure abatut al setge de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya). Sa companya fou Maria Riu, amb qui tingué infants.

***

Necrològica d'Ambrosio Marcos González apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 de desembre de 1983

Necrològica d'Ambrosio Marcos González apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de desembre de 1983

- Ambrosio Marcos González: El 20 de març de 1897 neix a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Ambrosio Marcos González, citat algunes vegades com Ambrosio López. Sos pares es deien Balbino Marcos i Josefa González. Pareller de professió, va començar a militar en l'anarcosindicalisme des del 1915. El 14 de setembre de 1919 va ser un dels creadors a Navalmoral de la Federació Obrera de la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual serà vocal, i que a l'any següent es va federar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), sota el nom de Federació Local de Sindicats Únics de la CNT, per influència seva i d'Alfonso González Marcos (Colorín), altre destacat anarcosindicalista extremeny. Durant la dictadura de Primo de Rivera la CNT es va mantenir organitzada en la clandestinitat i abans de l'arribada de la República va ser elegit president del Sindicat de Llauradors (1930), mostrant-se molt actiu en l'ocupació de terres, gairebé totes del comte Juan Antonio Güell López i del marquès de Comillas, que es van succeir durant els anys republicans amb gran èxit. En 1931 va ser delegat al congrés cenetista i després de l'aixecament revolucionari de 1933, que a la comarca va reeixir força, va ser empresonat fins a l'amnistia de febrer de 1936. Aquest any va ser delegat al congrés de la CNT. Quan va començar la rebel·lió militar, la CNT va aconseguir controlar els elements feixistes de la zona i va resistir fins a l'arribada de l'exèrcit, moment en el qual va ser ferit. Va formar part del primer Comitè Regional d'Extremadura de la CNT en 1936 i es va integrar en el Sindicat de Camperols cenetista. Més tard es va instal·lar a Madrid. En 1939, acabada la guerra, va ser detingut i condemnat a dues penes de mort, que després va ser commutada. Després de 14 anys a la presó madrilenya de Porlier, va ser alliberat. En 1944 va intentar, amb altres companys, reconstituir el Comitè de la CNT de Navalmoral des de Madrid, però van ser descoberts i va haver de fugir a França. Instal·lat amb sa companya Emilia Sánchez «Les Petits Pins», a Crêches-sur-Saône (Borgonya, França), va militar activament en la Federació Local de Mâcon de la CNT fins a la seva mort. Ambrosio Marcos González va morir el 25 de juny de 1983 al Centre Hospitalari Les Chanaux de Mâcon (Borgonya, França).

***

Henri Michelet

Henri Michelet

- Henri Michelet: El 20 de març de 1906 neix a Saint-Barthélemy-d'Anjou (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari. Henri Léon Michelet, conegut com Zoulou. Sos pares es deien Henri Michelet, pissarrer, i Léonie Chanteloup, cosidora. Després de fer estudis primaris, començà a treballar d'obrer pissarrer. El 22 de setembre de 1928 es casà amb Madeleine Perrichet i la parella no tingué descendència. A finals dels anys trenta vivia al barri de La Lignery de Saint-Barthélemy-d'Anjou. Entre maig de 1936 i octubre de 1937 fou tresorer del Sindicat Autònom dels Obrers Pissarrencs de Trélazé (País del Loira, França), adscrit a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (SGTSR), fet pel qual va ser fitxat l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira. També fou membre de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). En un informe de la Comissió Especial de la Policia de gener de 1939 se'l definia com a «perillós» i «militant molt actiu de la CGTSR». En aquesta època fou tresorer del Sindicat dels Obrers Pissarrencs de la CGTSR. Mobilitzat, va ser fet presoner i intentà l'evasió en dues ocasions. Henri Michelet va morir, amb 108 anys, l'1 de maig de 2014 a la llar de jubilats de La Ménitré (País del Loira, França). Son germà Marcel també fou militant de la CGTSR i sa germana Marie fou la companya de l'anarquista Raymond Pantais.

Henri Michelet (1906-2014)

***

Necrològica de Joaquín Benítez Villalta apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de gener de 1993

Necrològica de Joaquín Benítez Villalta apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de gener de 1993

- Joaquín Benítez Villalta: El 20 de març de 1907 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Benítez Villalta. Quan encara era un infant sa família es traslladà a viure a Dos Hermanas i d'adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans assistí a les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats llibertaris, com ara Miguel Martín Rubio, Pedro Martínez Algeciras i Pedro Vallina Martínez. Després de la guerra civil, durant els anys quaranta, fou tresorer de la CNT clandestina de Dos Hermanas. L'1 de novembre de 1951 fou el promotor de la marxa en homenatge als afusellats pels feixisme cap a la fossa comuna del cementiri de Dos Hermanes, que a partir d'aquesta data es realitzarà anualment. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. Formà part, en nom de la CNT, del «Comitè d'Investigació» dels assassinats pels feixistes durant els últims sis mesos de l'any 1936 a Dos Hermanas, creat el 14 d'abril de 1976. Joaquín Benítez Villalta va morir el 17 de desembre de 1992 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya).

***

Necrològica de José Blasco Plo apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 de setembre de 1988

Necrològica de José Blasco Plo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de setembre de 1988

- José Blasco Plo: El 20 de març de 1907 neix a Mediana de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Blasco Plo. Sos pares es deien José Blasco i Tomasa Plo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà d'agricultor i milità en la Federació Local de Tarrascon (Llenguadoc, Occitània) i en el Sindicat d'Oficis Diversos de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Visqué amb sa companya María Montanel a Sent Pau de Jarrat (País de Foix, Occitània). José Blasco Plo va morir el 23 de juny de 1988 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània).

***

Necrològica de José Barrieras Calvo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de desembre de 1976

Necrològica de José Barrieras Calvo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de desembre de 1976

- José Barrieras Calvo: El 20 de març de 1908 neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Barrieras Calvo. Sos pares es deien Pascual Barrieras i Emilia Calvo. Fill d'una família republicana, fou un dels primers a afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva fundació a Ontinyena. Esdevingué el principal responsable del sindicat fins a la seva clausura arran del moviment revolucionari de desembre de 1933. Durant la clandestinitat republicana el sindicat funcionà com a centre cultural. Durant la Revolució i la guerra, fou responsable de la col·lectivitat local fins a la primavera de 1937, amb la destrucció d'aquesta per les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján. Pogué fugí de la repressió estalinista i posteriorment s'enrolà en una brigada confederal fins a la resta de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial residí a diverses poblacions occitanes (Beçan, Agde, Salsinha i Carcassona), on continuà militant en les Federacions Locals de la CNT en l'exili. Sa companya fou Alfonsina Badel. Malalt, José Barrieras Calvo va morir el 23 de març de 1976 al seu domicili de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Consuelo Bailac Asín

Consuelo Bailac Asín

- Consuelo Bailac Asín: El 20 de març de 1919 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) la militant llibertària Consuelo Bailac Asín. Sos pares es deien Domingo Bailac Viver i Dolores Asín Figols. Fill d'una família anarquista, milità en les Joventuts Llibertàries. Abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936 vivia amb sos pares al carrer Collado de Massalió. Participà activament en les col·lectivitats del seu poble. El 19 d'abril de 1938 es refugià a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). El 26 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà de Barcelona (Catalunya) amb seu poble natal, amb a mare i son germà Indalecio. En arribar al poble patiren tota mena de vexacions i, amb sa mare, fou una de les dones a les quals se les va rapar els cabells i van ser obligades a passejar pels carrers del poble mentre eren insultades i copejades. El desembre de 1944 es casà amb Jaime Guerri Pastor i, passat un temps, la parella s'instal·là a Barcelona. Consuelo Bailac Asín va morir el 7 d'abril de 1994 a Barcelona (Catalunya).

***

Necrològica de Francisco Alcaraz Franco apareguda al periòdic tolosà "Espoir" del 26 d'abril de 1981

Necrològica de Francisco Alcaraz Franco apareguda al periòdic tolosà Espoir del 26 d'abril de 1981

- Francisco Alcaraz Franco: El 20 de març de 1920 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista Francisco Alcaraz Franco. Sos pares es deien Pedro Alcaraz i Tomasa Franco. Adolescent, lluità com a voluntari en la Guerra Civil espanyola. En acabar la contesa, en 1939, va ser apressat i hagué de complir tres anys de servei militar. Després tornà a Lorca, però assenyalat com a anarquista, emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà a la fàbrica de ciments «Sansón» i participà, amb vells militants anarcosindicalistes, en la reorganització de la Federació Local de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Descobert per les autoritats franquistes, fugí cap a França, on va haver de restar tres anys sota residència forçosa. Després es va instal·lar a Vauvert, on treballà com a obrer agrícola a les granges de la regió i milità en el moviment anarquista. Fou secretari de la CNT a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Rosa Manzanares. Francisco Alcaraz Franco va morir el 22 de desembre de 1980 al seu domicili de Vauvert (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[19/03] «L'Anarchie» - «Le Tire-Pied» - Assemblea de Les Arenes - «Germinal» - Míting anarquista - 140 Aniversari de la Comuna - Gambon - Brylicki - Magrini - Héritier - Gatti - Gialluca - Llorens - Carballeira - Alemany - Moreno - Trapero - Faggioli - Comaschi - Barreiro - Benoît - Izquierdo - Arco - Montero

efemerides | 19 Març, 2019 12:35

[19/03] «L'Anarchie» - «Le Tire-Pied» - Assemblea de Les Arenes - «Germinal» - Míting anarquista - 140 Aniversari de la Comuna - Gambon - Brylicki - Magrini - Héritier - Gatti - Gialluca - Llorens - Carballeira - Alemany - Moreno - Trapero - Faggioli - Comaschi - Barreiro - Benoît - Izquierdo - Arco - Montero

Anarcoefemèrides del 19 de març

Esdeveniments

Premsa obrera

Premsa obrera

- Surt L'Anarchie: El 19 de març de 1887 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie. Journal des revendications justicières des deux millions de français privés arbitrairement de leurs droits par des tribunaux sans mandants. La redacció era a la seu del periòdic Le Scandale i fou redactat per Jules Morel, amb textos de Sòcrates, l'«anarquista» Jesús, Beccaria i Voltaire. Només sortirà un altre número, el 26 de març d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de "Le Tire-Pied"

Capçalera del primer número de Le Tire-Pied

- Surt Le Tire-Pied: El 19 de març de 1890 surt a Nancy (Lorena, França) el primer número del setmanari anarquitzant Le Tire-Pied. Tribune Libre. Organe des travailleurs et des revendications sociales. La Nation. La Loi. Portava una cita de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà: «Quan el Govern viola els drets del Poble, la insurrecció és, pel Poble i per a cada part del Poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures.» Aquesta publicació rebé el nom de «Tirapeu» gràcies a la importància que la indústria sabatera tenia a la ciutat de Nancy. D'antuvi reivindicava la «República Social i Democràtica» i, més tard, la «Revolució Social», suprimint els epígraf de «La Nació» i «La Llei» de la capçalera a partir del número 14 (19 de juliol de 1890). El responsable de la redacció va ser Margonet i el gerent, primer, Prosper Schaff i, després, Auguste Flageolet. Jacques Boisson va ser el corresponsal a Marsella. Molts d'articles feien referència al món sindical --ajudà a crear dues Cambres Sindicals-- i a la indústria sabatera. Trobem articles de Camélinat, Sébastien Colin, Henry Collot, De Vhine, Camille Flammarion, Frascati, Henri Gaté, G. Gougeonneau, E. Harmand, E. Henry, Léon Housel, Eugène Humbert, Jehan, Jehanpierre, J. Joly, A. Laisant, Malato, Maringery, Jean Marsal, Léon Mège, Mélo-Méli, Miserey, Moignardon, E. Odin, Mariette Pokalska, Quételet, Jean Richepin, Séverine, Aurélien Scholl, Schoumaker, Tire-Larigot, C. Tout, Véronique, Louis Villate, etc. En sortiren 26 números fins a l'11 d'octubre de 1890 i quatre números més en una segona època entre el 25 d'abril i el 16 de maig de 1891. Nombrosos números sortiren amb publicitat. Tenia força relació amb La Révolte, periòdic anarcocomunista de Jean Grave, del qual va fer propaganda i publicà articles.

***

Exterior de la plaça de braus Les Arenes (19 de març de 1919)

Exterior de la plaça de braus Les Arenes (19 de març de 1919)

- Assemblea de Les Arenes: El 19 de març de 1919 a la plaça de braus de Les Arenes de Barcelona (Catalunya) es realitza una gegantesca assemblea on es decideix el final de la Vaga de La Canadenca. El dia anterior s'havia realitzat un gran míting al Teatre del Bosc de Gràcia (Barcelona) on el Comitè de Vaga havia d'informar sobre el resultat favorable de la negociació del conflicte (readmissió dels acomiadats, augment dels salaris i jornada de vuit hores) amb l'empresa («Riegos y Fuerzas del Ebro», filiat de l'empresa canadenca «Barcelona Traction Light and Power»), a traves de la mediació del governador civil, i decidir sobre el retorn a la feina; però com que milers de treballadors es van quedar a les portes, es va decidir que s'organitzaria una assemblea a la plaça dels braus l'endemà. A l'assemblea de Les Arenes van assistir entre 20.000 i 50.000 treballadors, ja que la plaça es va omplir de gom a gom i milers d'obrers van quedar sense poder-hi entrar. En iniciar-se l'acte els assistents ovacionaren el Comitè de Vaga que durant 44 dies havia demostrat una gran seguretat i molta habilitat. Començà Simó Piera donant a conèixer els acords de la vaga, continuaren Josep Díaz, Rafael Gironès, Francesc Miranda Concha i, finalment, Salvador Seguí. Els oradors tenien grans dificultats per fer-se escoltar, de primer, per l'entusiasme existent i després per la disconformitat que expressaven els sectors més radicalitzats, partidaris de continuar la vaga fins que tots, absolutament tots, els empresonats fossin en llibertat. La intervenció de Salvador Seguí, en català, és d'antologia i va fer que l'auditori canviés de parer; en acabar Seguí, Piera, com a cap del Comitè de Vaga, va preguntar a tots els reunits: «Esteu conformes a anar demà a treballar?», i un sí unànime li contestà. El 20 de març els treballadors van tornar a la feina, però aquella gran vaga encara va ser represa. Passat el termini que s'havia concedit perquè fossin alliberats els 79 presos que quedaven sotmesos a la jurisdicció militar, encara continuaven en les mateixes condicions. Joaquín Milans del Bosch, capità general de Catalunya, i Severiano Martínez Anido, governador militar de Barcelona, partidaris resoluts de trencar les negociacions i d'iniciar la persecució, boicotejaren els acords del governador civil i del Govern. El Comitè de Vaga no va tenir altra sortida que complir la paraula donada a Les Arenes i llançar la consigna de vaga general a tot Catalunya el 24 de març de 1919.

Parlament de Salvador Seguí en l'assemblea de la plaça de braus de Les Arenes (Barcelona, 19 de març de 1919)

***

Portada del primer número de "Germinal"

Portada del primer número de Germinal

- Surt Germinal: El 19 de març de 1920 surt a Salvador de Bahia (Bahia, Brasil) el primer número del setmanari socialista i anarquista Germinal. Semanario de propaganda socialista e defeza do proletariado. Actualidades, artes e letras. Aquesta publicació, que nasqué com a conseqüència de la vaga general de juny de 1919, era l'òrgan d'expressió oficiós del Sindicato dos Pedreiros, Carpinteiros e Demais Classes (SPCDC, Sindicat de Paletes, Fustes i Altres Classes) i va estar dirigit per Agripino Nazareth. Els seus articles són de temàtiques molt diverses (sindicalisme, notícies orgàniques, teoria, comentaris polítics, poesies, etc.). El periòdic participà, i ressenyà, el III Congrés Obrer Brasiler, celebrat entre el 23 i el 30 d'abril de 1920 a Rio de Janiero (Rio de Janeiro, Brasil). Hi trobem textos d'Everardo Dias, Silvio Figueiredo, Antonio Galaor, José Dos Santos Gomes, Luis Ma. López, Eustacho Marinho, Astrojildo Pereira, Adolpho Porto, Alvaro de Sant'Anna i Lev Tolstoi, entre d'altres. Publicà propaganda comercial. Només sortiren dos números més, el 3 d'abril i l'1 de maig de 1920.

***

Ressenya del míting publicada en "La Vanguardia" del 21 de març de 1933

Ressenya del míting publicada en La Vanguardia del 21 de març de 1933

- Míting anarquista: El 19 de març de 1933 se celebra al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un gran míting de suport a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins. Va ser presidit per Tomás Herreros Miguel i hi van parlar Bru Lladó Roca, Francesc Isgleas Piernau, Josep Claramunt Creus, Frederica Montseny Mañé, Abelardo Saavedra del Toro i Liberto Callejas, com a director de Solidaridad Obrera. Els oradors atacaren la política social del govern republicà. En acabar l'acte, els congregats victorejaren la FAI i l'anarquia. A la sortida, grups d'obreres efectuaren una col·lecta a favor dels presos socials.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Celebració del 140 Aniversari de la Comuna: El 19 de març de 2011 se celebra als locals del Melbourne Anarchist Club (MAC, Club Anarquista de Melbourne) al barri de Northcote de Melbourne (Victòria, Austràlia) una jornada de celebració del 140 aniversari de la proclamació de la Comuna de París. Els actes, organitzats pel MAC, comptaren amb una lectura dramatitzada de l'obra The Day of The Commune, versió anglesa de l'obra de Bertolt Brecht Die Tage der Commune; un concert acústic de Brendan McGloin; una sessió discogràfica a càrrec del discjòquei Hamburger Lady; i la presentació del número zero de la publicació anarquista Black Light.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles-Ferdinand Gambon

Charles-Ferdinand Gambon

- Charles-Ferdinand Gambon: El 19 de març de 1820 neix a Bourges (Centre, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va  acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a  pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquesta època es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret Le Bulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista «Guerra a la guerra», que es va publicar en Le Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponse à l'Assemblée «souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.

***

Foto policíaca d'Adolf Brylicki (1900)

Foto policíaca d'Adolf Brylicki (1900)

- Adolf Brylicki: El 19 de març de 1852 neix a Cracòvia (Imperi Austríac; actualment Polònia) l'anarquista Adolf Brylicki –també citat com Adolphe Brilitzki. Sabater de professió, entre 1875 i 1881 residí a Budapest (Imperi Austrohongarès; actualment Hongria), on s'adherí al moviment anarquista. Posteriorment s'establí a Viena (Imperi Austrohongarès, actualment Àustria), on fou un dels redactors de Schuhmacher-Fachblatt, periòdic del Sindicat de Sabaters. El gener de 1884 va ser expulsat de l'Imperi Austrohongarès. Entre 1884 i 1885 visqué a Sankt Gallen (Sankt Gallen, Suïssa), on treballà de sabater i, segons els informes policíacs, passava il·legalment propaganda anarquista al seu país. En 1885 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el 3 de juny de 1885 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres 20 anarquistes (Gaspard Bodenmüller, Jacques Brenner, Théodore Daschner, Jean Dorst, François Fitzek, Jean Grave, Charles Halbed, Louis Heilmann, François Jonata, Joseph Klinger, Joseph Koubsky, Auguste Leohnard, Étienne Nikitscher, Antoine Nowack, Jacques Nowotny, Henri-Frédéric-Jules Petersen, Jules Remlinger, Paul Schultze, Jacques Wakenreuter i François Zahradniczek). Encara que no havia cap prova que aquestes 21 persones haguessin comès cap delicte, van ser expulsades pel simple fet de ser anarquistes. A França sembla que s'establí d'antuvi a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment a París, on col·laborà possiblement en La Révolte de Jean Grave. El 7 de maig de 1892 va ser expulsat de França. Després d'una estada a Anvers (Anvers, Flandes), en 1893 retornà a França, on se li va decretar l'expulsió en dues ocasions. A Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França) fundà un grup anarquista del qual formaren part els sabaters Gravelle i Dégrugilliers. La primavera de 1900 passà de França a Suïssa, però les autoritats helvètiques, comprovant que tots els Estats europeus l'hi tenien prohibida l'entrada, el portaren a la frontera austrohongaresa. Detingut immediatament per il·legalisme, va ser interrogat per la policia de Cracòvia que sospitava que preparava un atemptat contra l'emperador; finalment, però, va ser alliberat un mes més tard per manca de proves. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. La policia austríaca va enviar el 26 de setembre de 1900 un informe policíac sobre la seva persona a la policia sueca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)

Foto policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)

- Santo Magrini: El 19 de març de 1861 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Santo Andrea Magrini. Sos pares es deien Archange Magrini i Anna Galacci. Es guanyava la vida fent de cambrer i de cuiner. Desertà de l'exèrcit italià i es refugià a França. El 22 de febrer de 1892 se li va decretar l'expulsió de l'Estat gal, refugiant-se a Londres (Anglaterra). S'establí al barri londinenc d'Islington i cada diumenge es reunia al domicili d'Ernest Delebecque (Legoff) amb altres anarquistes italians exiliats i francesos, com ara François Duprat, el sabater Greniti, Armand Lapie, Louis-Auguste Letellier, Errico Malatesta, Émile Pouget i Clovis Sicard, entre d'altres. Segons els arxius policíacs era un «artista del desvalisament». En 1894 el seu nom figurava en una llista de la policia ferroviària dels anarquistes a controlar en els passos fronterers. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Louis Héritier [IISH]

Louis Héritier [IISH]

- Louis Héritier: El 19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de març de 1861– neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Es guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a París (França), on es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de França. Durant un míting celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la policia, no va patí represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. En 1883, després de la prohibició de l'aferrament d'un gran cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida a la commemoració de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió pública per al 17 de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière, restà algunes setmanes empresonat. El 5 de setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals suïsses el consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en contacte amb els cercles socialistes reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a delegat del POSG al II Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En aquesta època col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de la República i Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud, Suïssa). És autor de Une honte pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national (1889), Le parti socialiste ouvrier et son rôle. Brochure publiée sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892) (1892), Jean-Paul Marat avant 1789 (1896) i Geschichte der französischen Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del socialisme reformista suís, Louis Héritier va morir tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Louis Héritier (1862-1898)

***

Gino Gatti (ca. 1920)

Gino Gatti (ca. 1920)

- Gino Gatti: El 19 de març de 1901 neix a Corana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista expropiador Giuseppe Baldi, més conegut com Gino Gatti. Sembla que fou capità d'enginyers de l'Exèrcit italià i lluità en la Gran Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva llibertària, participant com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a l'Argentina, entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos Aires. En 1928 s'instal·là a Villa La Perla (Temperley, Buenos Aires), on visqué amb altres companys anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després s'integrà en el grup expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava una fuga de militants anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo (Uruguai); aquesta evasió es realitzà el 18 de març de 1931 i havia estat l'encarregat, gràcies als seus coneixements sobre construcció de fonaments i d'explosius, de realitzar el túnel, autèntica obra d'enginyeria, que possibilità la fuita. A partir d'aquesta data serà conegut en els cercles anarquistes com El Ingeniero. El 8 d'abril de 1931 l'ambaixada italiana de Buenos Aires, gràcies a informacions de la policia política de la capital, en col·laboració amb la policia de Montevideo, informà a les autoritats feixistes romanes de les seves activitats de contraban i de trasllat de militants anarquistes gràcies a una llanxa a motor. En aquesta època, amb sa companya Primina Romano --germana de Giuseppe Romano (Remé), anarquista expropiador del grup de Severino di Giovanni-- i sa filla de set anys, serà activament buscat per la policia. Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la Polizia de Stato i creador de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista, ordenà personalment la seva recerca per evitar que desembarqués a Europa. L'11 de juny de 1931 fou un dels activistes, amb Juan Antonio Morán i altres, que assassinà a Avellaneda el major de l'Exèrcit José W. Rosasco, cap de la policia política de La Plata de la dictadura del general José Félix Uriburu i interventor policíac d'Avellaneda i responsable de la repressió contra el moviment anarquista. El 17 de març de 1933 fou detingut a Córdoba, jutjat el juliol i condemnat a set anys de presó a purgar al penal d'Ushuaia. Durant el judici confessà que havia participat com a «tècnic d'evasions» en les obres d'una dotzena de presons i que gràcies als seus serveis més de cent presoners havien recobrat la llibertat. Pels seus coneixements tècnics s'encarregà de la planta elèctrica d'Ushuaia, per la qual cosa gaudia d'una certa llibertat de moviments a la colònia penitenciaria. A finals dels anys quaranta recobrà la llibertat. Gino Gatti va morir el 27 d'agost de 1989 a Buenos Aires (Argentina).

Gino Gatti (1901-1989)

***

Giuseppe Gialluca en una foto policíaca

Giuseppe Gialluca en una foto policíaca

- Giuseppe Gialluca: El 19 de març de 1901 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Gialluca va morir el 21 de maig de 1987 a Pescara (Abruços, Itàlia).

Giuseppe Gialluca (1901-1987)

***

Necrològica d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de maig de 1990

Necrològica d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de maig de 1990

- Enric Llorens Jaime: El 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de novembre– de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens Jaime. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a «Ma Résidence» de Ivrac (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Rosa Baladà Miralles. Enric Llorens Jaime va morir el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 7 de gener– de 1990 mor al Centre Hospitalari Regional de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Ángel Carballeira Rego

Ángel Carballeira Rego

- Ángel Carballeira Rego: El 19 de març de 1907 neix a Lanzós (Villalba, Lugo, Galícia) el militant i resistent anarquista Ángel Carballeira Rego --a vegades mal citat com a Rejo. Fill de pagesos, quan tenia nou anys emigrà tot sol a l'Havana (Cuba), on començà a treballar i aprengué l'ofici de tintorer. A finals de 1928, per raons de salut, retornà a la Península i, després d'un any en un batalló disciplinari a Tetuan (Marroc), en 1930 s'establí a Barcelona (Catalunya), on milità en el moviment anarquista del barri de Gràcia d'aquesta ciutat i en el Sindicat de Tintorers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut i apallissat per la policia nombroses vegades, en 1933 fou empresonat arran de l'aixecament de gener d'aquell any per la seva militància en els Comitès de Defensa de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Gràcia. Quan la vaga de tramviaires, de finals de 1933 a començament de 1934, s'hagué d'exiliar 10 mesos a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on treballà en diversos oficis (rentaplats, veremador, etc.). Durant la guerra civil desenvolupà càrrecs de responsabilitat en la CNT barcelonina, com ara en la col·lectivització del sector de la tintoreria, en el Comitè Revolucionari del barri de Gràcia i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1937 fou un dels cinc membres fundadors del periòdic clandestí i d'oposició Alerta, lligat a «Los Amigos de Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet i despre´s al de Maseras. Després d'una estada a la colònia d'Aymare (Guiana, Occitània), esdevingué llenyataire al departament occità d'Òlt. En 1944 la gendarmeria el lliurà a les tropes alemanys perquè treballés a les fortificacions del Mur de l'Atlàntic, però poc després aconseguí fugir del camp de Lo Mont (Aquitània, Occitània) amb Mariano Sorinas. En acabar la guerra, treballà de paleta i milità al Llenguadoc i al Rosselló durant anys i defensor de les tesis ortodoxes, es lliga als grups d'acció, especialment al de Josep Lluís Facerias en 1947 i al de Ramon Vila Capdevila en 1949. En 1948 fou delegat per la FAI de Tolosa de Llenguadoc en un Ple Nacional on va fer costat Josep Borràs Cascarosa en els seus atacs a Laureano Cerrada Santos. En 1951 fou nomenat secretari de la CNT en el Ple de Tolosa. En 1959 fou secretari de Coordinació i responsable de la lluita antifranquista del Secretariat Intercontinental (SI) i entre el 23 d'agost i el 3 de setembre de 1961 assistí al Congrés de reunificació de Llemotges, on fou reelegit secretari de Coordinació del SI. Arran de les campanyes portades a terme en els anys seixanta per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) contra els interessos franquistes, serà un dels pocs militants que sospità que Jacinto Ángel Guerrero Lucas --que acabà com a assessor (amb sou i despatx) del ministre socialista de l'Interior Rafael Vera en la lluita antiterrorista-- era un infiltrat. Ángel Carballeira Rego va morir el juliol de 1963 a Tolosa --alguns apunten a Perpinyà-- (Llenguadoc, Occitània) d'un càncer lligat al seu primer ofici de tintorer. Sa companya fou Eulalia Montorio Prats, amb qui tingué tres infants.

Ángel Carballeira Rego (1907-1963)

***

Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de gener de 1986

Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de gener de 1986

- Ferran Alemany Fernández: El 19 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Ferran Alemany Fernández. Durant la guerra civil treballà a la «Casa CNT-FAI» de Barcelona com a agregat al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per la Federació de Sindicats Únics de Barcelona, i com a secretari d'aquesta federació fou delegat al Ple Econòmic Nacional Ampliat que se celebrà a València (València, País Valencià) el gener de 1938 i fou un dels signants del «Dictamen sobre planificació industrial» en aquest reunió. En acabar la guerra, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou enviat en missió a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. El 18 d'abril de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Vernet. L'11 de juliol de 1942, amb altres 44 militants anarquistes espanyols, va ser traslladat al Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) i des d'allà, per ordre del govern feixista de Vichy, va ser deportat, a bord del Sidi Aïssa, a Algèria i internat al camp de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT d'Orà (Algèria) i en 1947 va ser nomenat secretari administratiu del Comitè d'Àfrica del Nord de la CNT, amb seu a Orà. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i residí a Lió (Arpitània), on treballà en una empresa metal·lúrgica i continuà militant en la CNT. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 participà en el Congrés de Marsella, on va ser nomenat secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT d'Espanya a l'exili. Ferran Alemany Fernández va morir l'11 de desembre de 1985 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i deixà el seu cos a la ciència.

***

Ángel Moreno Martín

Ángel Moreno Martín

- Ángel Moreno Martín: El 19 de març de 1910 neix a la Vals de Tormo (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Moreno Martín, conegut com El Madriles. Instal·lat a Madrid (Espanya), en 1931 formava part del grup anarquista del barri de Cuatro Caminos, molt perseguit per la policia. Es va veure obligat a exiliar-se a París (França) i a Besiers (Llenguadoc, Occitània). De bell nou a la Península, en 1935 el seu domicili de Barcelona (Catalunya) serví de refugi a molts de perseguits, com ara Manuel Acedo. En 1936 residia a França i es va reincorporar a la Revolució espanyola, combatent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola fins que va ser ferit en la batalla del Segre. Després treballà com a comissari de Distribució i Propaganda i posteriorment va ensenyar els joves l'ús de la màscara antigàs encarregat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut pels estalinistes, patí 15 dies de presó a la txeca de la caserna barcelonina de Pedralbes. En 1946 fou nomenat secretari a Besiers de la CNT escindida. Entre 1964 i 1982 fou president de la colònia espanyola de Besiers. A partir de 1965 milità en els Grups Confederals de Besiers-Montadin i en 1970 assistí com a delegat a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània). En 1971 fou membre de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT a França («Frente Libertario»), amb Gabriel Aspas Argilés, Sara Berenguer Laosa, Jesús Guillén Bertolín, Juan Higueras Pérez, José Molina Ortega (Acracio Ruiz Gutiérrez) i José Sánchez Conca. També fou president de la Societat Mutualista Espanyola. Ángel Moreno Martín va morir el 23 de desembre de 1993 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Alejandro Trapero Recuero apareguda en el periòdic parisenc "Confrontación" de l'1 d'octubre de 1977

Necrològica d'Alejandro Trapero Recuero apareguda en el periòdic parisenc Confrontación de l'1 d'octubre de 1977

- Alejandro Trapero Recuero: El 19 de març de 1911 neix a Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Trapero Recuero. Sos pares es deien Agustín Trapero i Victoriana Recuero. Militant de la Federació Local de Sindicats Únics de Puertollano de la Confederació Nacional del Treball (CNT), abans de la guerra civil va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Amb Ramón García (Corneta), encapçalà una manifestació d'obres desocupats que intentà assaltar el 2 de setembre de 1932 l'Ajuntament de Puertollano, i que acabà amb dos morts i diversos ferits, fet pel qual va ser detingut per «sedició». L'estiu de 1934 estava pres a Almodóvar del Campo (Ciudad Real, Castella, Espanya). El 26 de maig de 1936 va ser detingut sota l'acusació d'atemptar a trets, amb altes tres companys, contra la vida del falangista de Puertollano José Hernández Novas. Durant la guerra civil dirigí a Puertollano el periòdic Tiempos Nuevos i el juny de 1937 va ser nomenat membre per la CNT del Consell Municipal i vocal de la Conselleria d'Higiene i Sanitat d'aquesta població. Exiliat a França, a començament dels anys seixanta formà part de la Federació Local de Bordeus de la CNT. També fou secretari de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1961 vivia a Peyrettes (Macau, Aquitània, Occitània). Sa companya fou Norberta Villares. Alejandro Trapero Recuero va morir l'11 de setembre de 1977 a l'Hospital Saint André de Bordeus (Aquitània, Occitània), quan ocupava el càrrec de tresorer de la Lliga de Mutilats. Sos germans, Álvaro, Lorenza i Ramón Trapero Recuero, també van ser militants anarcosindicalistes.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alceste Faggioli

Alceste Faggioli

- Alceste Faggioli: El 19 de març de 1881 mor a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Havia nascut el 12 de juliol de 1851 a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa. Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia).

***

Comasco Comaschi

Comasco Comaschi

- Comasco Comaschi: El 19 de març de 1922 és assassinat per un escamot feixista a Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. Havia nascut el 27 d'octubre de 1895 a Cascina (Toscana, Itàlia). S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena --altra versió apunta a un tir a la templa-- per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins --entre ells Gabriellini Orfeo-- van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

Comasco Comaschi (1895-1922)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[18/03] Comuna de París - Bandera Roja - Bandera negra - «L'Anarchia» - «A Gréve» - Atemptat d'Schinàs - Evasió de Punta Carretas - Míting pro amnistia - «L'Internazionale» - Enterrament de Rueda - Míting a Vista Alegre - Descaves - Luppi - Le Flaouter - Jupin - Bonomini - Ochagabias - Rebolé - Campà - Lahuerta - Ruiz Borao - March - Bill - Lami - Guerdjikov - Cruz - Carbonari - Suñé - Pla - Grangel - Ribolini

efemerides | 18 Març, 2019 13:37

[18/03] Comuna de París - Bandera Roja - Bandera negra - «L'Anarchia» - «A Gréve» - Atemptat d'Schinàs - Evasió de Punta Carretas - Míting pro amnistia - «L'Internazionale» - Enterrament de Rueda - Míting a Vista Alegre - Descaves - Luppi - Le Flaouter - Jupin - Bonomini - Ochagabias - Rebolé - Campà - Lahuerta - Ruiz Borao - March - Bill - Lami - Guerdjikov - Cruz - Carbonari - Pla - Grangel - Ribolini

Anarcoefemèrides del 18 de març

Esdeveniments

"Els canons del 18 de març", de Tardi

Els canons del 18 de març, de Tardi

- Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.

***

La bandera roja

La bandera roja

- Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons --escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder--  i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel.  En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la «Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.

***

"La bandera negra", gravat de Falké

La bandera negra, gravat de Falké

- Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes: «Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.

***

Portada del primer número de "L'Anarchia"

Portada del primer número de L'Anarchia

- Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.

***

Portada del primer número d'"A Gréve"

Portada del primer número d'A Gréve

- Surt A Gréve: El 18 de març de 1908, aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari sindicalista revolucionari A Gréve. Diario operario da manhã. Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda Social (GPS), format per treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel sindicalisme revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent responsable i com a principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic estava dirigit i editat per un col·lectiu de redactors i de tipògrafs que treballaven gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es distribuïa als carrers lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes, molts dels quals havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El diari advocava per una convergència entre socialistes i anarquistes i, malgrat es va fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es mantingué totalment independent de qualsevol grup polític i no mostrà preferència per cap candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el catalitzador del Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la intensa lluita obrera que donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910 i a la instauració de la I República portuguesa. Hi van col·laborar, entre ells alguns socialistes, José Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto César dos Santos, António José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho, Hilário Marques, João Pedro dos Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira, Luís Calvet de Magalhães, Campos Lima, José Benedy, José Falcão, Deolinda Lopes Vieira, Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de 1917 sortí una nova època del periòdic, amb el subtítol «Setmanari obrer sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a director i redactor principal, que durà dos anys.

***

L'atemptat d'Schinàs segons un dibuix de l'època

L'atemptat d'Schinàs segons un dibuix de l'època

- Atemptat d'Schinàs: El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de Tessalònica (Macedònia, Grècia), l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos) assassina d'un precís tret el rei Jordi I de Grècia, de visita a aquesta ciutat que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la guerra contra Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la policia amb la finalitat de fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de maig d'aquell any va ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de Tessalònica; difícil saber si es va suïcidar per fugir de les tortures o fou llançat al buit per la policia.

***

Carboneria "El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita

Carboneria "El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita

- Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti --que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina--, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»

***

Ressenya del míting apareguda en "El Heraldo de Madrid" del 19 de març de 1931

Ressenya del míting apareguda en El Heraldo de Madrid del 19 de març de 1931

- Míting pro amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la Casa del Poble de Gijón (Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi van parlar Segundo Blanco González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia general, indult i revisió dels processos en els quals molts de companys anarcosindicalistes i anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien comès. Es redactà un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas, president del Consell de Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de 5.000 persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els mesos anteriors a la proclamació de la II República espanyola.

***

Capçalera de "L'Internazionale"

Capçalera de L'Internazionale

- Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.

***

Especial sobre Agustín Rueda en la "Soli"

Especial sobre Agustín Rueda en la Soli

- Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

***

Ressenya sobre el míting apareguda en el periòdic madrileny "Hoja del Lunes" del 19 de març de 1979

Ressenya sobre el míting apareguda en el periòdic madrileny Hoja del Lunes del 19 de març de 1979

- Míting confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a la plaça de toros de Vista Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren Frederica Montseny, que parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i l'exsecretari del Comitè Nacional confederal Juan Gómez Casas, que va fer una crítica dels resultats electorals i de la repercussió que aquests podrien tenir en les condicions laborals i sindicals dels treballadors.

Anarcoefemèrides

Naixements

Lucien Descaves

Lucien Descaves

- Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors, Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare, gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 a París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Giuseppe Luppi

Giuseppe Luppi

- Giuseppe Luppi: El 18 de març de 1875 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Sos pares es deien Giovanni Luppi i Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del segle en el moviment anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits sediciosos». A començaments del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la Baixa Mòdena. Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la seva directiva, i participà en congressos sindicals esdevinguts a la província de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En el Congrés per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra del Treball de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la ponència dels anarquistes de Mòdena que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués adherir a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) o a la Unió Sindical Italiana (USI), creant així una única Cambra del Treball provincial, ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a la divisió del moviment obrer de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una d'orientació socialista i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920 participà en el robatori de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va ser jutjat per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni Bassoli, més tard assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del moviment anarquista local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que restaren actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de l'USI celebrat a Gènova (Ligúria, Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista revolucionari. En 1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la policia no participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda del feixisme, el juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant de les organitzacions sindicals lliures i formà part del Comitè de Coordinació Unitari Antifeixista. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Giuseppe Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic "Le Populaire de Paris" del 22 de març de 1924

Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic Le Populaire de Paris del 22 de març de 1924

- Pierre Le Flaouter: El 18 de març de 1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelle à l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 a Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».

***

Notícia de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 8 de desembre de 1909

Notícia de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari parisenc Le Journal del 8 de desembre de 1909

- Paul Jupin: El 18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Paul Bernard Jupin. Es guanyava la vida fent de serraller i el 7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia, França) i tancat a Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer d'automòbil a Avocourt (Lorena, França). L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del «Carnet B», perquè segons la policia, deixà de fer propaganda anarquista i antimilitarista. L'octubre de 1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del Nord o d'Oise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ernesto Bonomini

Ernesto Bonomini

- Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).

***

Luis Ochagabias Vélaz

Luis Ochagabias Vélaz

- Luis Ochagabias Vélaz: El 18 de març de 1915 neix al barri d'Iseca Nueva de Liendo (Cantàbria, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Ochagabias Vélaz –a vegades el primer llinatge citat de diverses maneres (Ochagavia, Ochagavias, Ochagabia, Ochavavía, Ochogavía, Achagavías, Ochagutia, etc.) i el segon també (Vela, Vélez, etc.)–, que va fer servir el pseudònims Andrés Herrero Campo i José Santamaría Cruz. Sos pares es deien José Ochagabias Cabada, llaurador, i María Vélaz Avendaño. Polidor de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1934 fugí de la presó de Bilbao (Biscaia, País Basc). Durant la guerra civil fou milicià i amb la militarització de les milícies tinent de la 98 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, des d'on en 1938 va enviar un donatiu per al periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista, el 24 d'abril de 1940 va ser reclòs a la presó madrilenya de Comendadoras sota l'acusació d'«auxili a la rebel·lió», però va ser alliberat el juliol d'aquell any. En els anys posteriors va estar reclòs en diferents presons (Palència i Santander) per diversos atracaments. Amb el pres José San Miguel Álvarez, expert en evasions, simulà una malaltia als ulls mitjançant l'aplicació d'uns àcids i van ser traslladats de la Presó Provincial de Santander a l'Hospital Marqués de Valdecilla d'aquesta ciutat, conjuntura que aprofitaren per a fugir-ne el 19 de juliol de 1945. Luis Ochagabias Vélaz va caure mort el 15 de juliol de 1947 a Madrid (Espanya) en un enfrontament amb la policia franquista en el qual van morir dos agents.

***

Gabriel Rebolé Redín

Gabriel Rebolé Redín

- Gabriel Rebolé Redín: El 18 de març de 1915 neix a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat com Rebolet. Es va criar a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per «adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el «defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva «perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 a Baiona (Lapurdi, País Basc) i deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España.

Gabriel Rebolé Redín (1915-2008)

***

Necrològica de Llorenç Campà Martín apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de gener de 1993

Necrològica de Llorenç Campà Martín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de gener de 1993

- Llorenç Campà Martín: El 18 de març de 1917 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Campà Martín. Sos pares es deien Antoni Campà i Lídia Martín. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna Durruti» i va combatre al front d'Aragó i a Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on conegué els camps de concentració. En 1944 fou un dels organitzadors de la Federació Local de Lo Mont de la CNT. Sa companya fou Ramona Carbó Palau. Llorenç Campà Martín va morir el 5 d'octubre de 1992 al seu domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Gabriela Lahuerta Giménez

Gabriela Lahuerta Giménez

- Gabriela Lahuerta Giménez: El 18 de març –algunes fonts citen erròniament el 17 de febrer– de 1917 neix a Bronchales (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriela Lahuerta Giménez, també coneguda com Gabriela Aspas, pel llinatge de son company. Sos pares eren masovers i ella era la tercera de set germans i germanes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 tota la família va ser detinguda, però gràcies a l'alcalde del poble pogueren fugir i passar a zona republicana. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou infermera voluntària durant la guerra civil i a l'hospital de sang d'Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià) conegué el militant anarcosindicalista Gabriel Aspas Argilés, que més tard esdevingué son company. Després d'Utiel marxà cap al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià), on part de sa família s'havia refugiat, i treballà amb una germana en una fàbrica de laminació per a material bèl·lic. En 1938, a València (València, País Valencià), s'uní amb Gabriel Aspas Argilés. En 1939, amb el triomf franquista, Aspas va ser empresonat i ella, embarassada, el seguí de presó en presó, treballant en tasques domèstiques a domicili, fins que va ser tancat definitivament a la presó de València. A la garjola, Aspas pogué conèixer sa filla Pilar. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, sa família es traslladà a Benaixeve (Serrans, País Valencià), on ell va fer feina a la central elèctrica del pantà. Durant la postguerra Aspas fou un dels organitzadors de la CNT clandestina i ella va fer d'enllaç amb la guerrilla llibertària i realitzà tasques d'intendència fins que la parella fou detinguda i empresonada. A causa de la seva mala salut, va ser alliberada poc després i va ser recollida, amb sa segona filla, Conchita, per sos pares. Pilar, la filla major, va ser recollida per una tia seva. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, ambdós treballaren picant pedra a la carretera d'Utiel al pantà. Finalment, la parella decidí passar clandestinament a França; primer ho va fer ell i alguns mesos després ella amb ses nines. La família s'instal·là a Besiers. Gabriela Lahuerta Giménez va morir, després d'una penosa malaltia, el 10 de febrer de 2000 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

***

Rafael Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos

Rafael Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos

- Rafael Ruiz Borao: El 18 de març de 1938 neix el militant anarquista, i després comunista, Rafael Ruiz Borao. Membre de les Joventuts Llibertàries, el setembre de 1962 va ser detingut, amb Eliseo Bayo Poblador i José Ronco Pecina, a Saragossa (Aragó, Espanya) sota l'acusació de pertànyer a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de difondre el seu òrgan d'expressió clandestí Juventud Libre. Els tres detinguts van ser traslladats a la Direcció de Policia de la Via Laietana de Barcelona (Catalunya), on va ser torturats durant 17 dies. El 17 de novembre de 1962 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya) i condemnat a tres anys de presó –Eliseo Bayo i José Ronco van ser condemnats en el mateix judici a 11 anys cadascun. Tancat a la Presó Central de Burgos (Castella, Espanya), s'afilià, ben igual que Eliseo Bayo, al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El 22 de novembre de 1963 se li concedí la llibertat condicional. Quan va sortir, continuà militant en el PCE i fou un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO) a Aragó. Entre 1968 i 1970, per les seves activitats clandestines va ser detingut, jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i condemnat.

Rafael Ruiz Borao

***

Josep March Jou (1987)

Josep March Jou (1987)

- Josep March Jou: El 18 de març de 1955 neix a Isona (actual Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep March Jou. De família pagesa, en 1974 esdevingué funcionari de Correus. En 1975 va ser detingut per les seves activitats anarcosindicalistes i en 1977 va ser acusat per les autoritats d'organitzar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1980 i 1981 fou secretari de la Federació Local de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1982 i 1983 secretari del Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT. En aquests anys va fer multitud de mítings i conferències per tot arreu (l'Hospitalet de Llobregat, Mollet, Barcelona, Rubí, Cornellà, Vitòria, etc.). El juliol de 1984, arran del IX Congrés de la CNT («Congrés Extraordinari d'Unificació») celebrat a Madrid (Espanya), on les dues branques confederals es tornaren a unir, fou el primer secretari del sector unificat, càrrec confirmat l'octubre de 1986. En el X Congrés de la CNT (Madrid, 18-21 de juny de 1987) va ser reelegit, càrrec que mantingué fins el XI Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) (Madrid, 1-3 de desembre de 1989). El juny de 1991 va ser novament elegit en el II Congrés Extraordinari de la CGT («Congrés de Coslada») i mantingué el càrrec fins novembre de 1992. En els anys noranta defensà el suport llibertari i de la CGT a Esquerra Unida (EU). A causa de desavinences internes, reduí la seva militància al Sindicat de Correus de la CGT. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara BOE Verde y Libertario, El Correo Libertario, Libre Pensamiento, Nosotros, La Oveja Negra, Rojo y Negro, Senda Libertaria, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, La Voz Confederal de Rubí, etc.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[17/03] Kronstadt - Conferència d'Emma Goldman - Xerrada de Bertrand - Aniversari de la mort de Bertani - Aldarulls per Rueda - Xerrada de Liarte - Forti - Colombo - Alexandrovitch - Grandidier - Torres López - Torricelli - Balaguer - Kopp - Yáñez - Di Giovanni - Colina - Castillo - Galindo - Léger - Jouy - Most - Blot - Vauloup - Sellenet - Román - Silvestre - Macías - Casado - Aldama - Rosquillas - Cunard - Simón - Malara - Alonso

efemerides | 17 Març, 2019 08:08

[17/03] Kronstadt - Conferència d'Emma Goldman - Xerrada de Bertrand - Aniversari de la mort de Bertani - Aldarulls per Rueda - Xerrada de Liarte - Forti - Colombo - Alexandrovitch - Grandidier - Torres López - Torricelli - Balaguer - Kopp - Yáñez - Di Giovanni - Colina - Castillo - Galindo - Léger - Jouy - Most - Blot - Vauloup - Sellenet - Román - Silvestre - Macías - Casado - Aldama - Rosquillas - Cunard - Simón - Malara - Alonso

Anarcoefemèrides del 17 de març

Esdeveniments

L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt

L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt

- Kronstadt cau: El 17 i el 18 de març de 1921 la comuna de Kronstadt, a prop de Petrograd (Rússia), cau sota els cops d'una tropa de més de 50.000 soldats de l'Exèrcit Roig bolxevic, comandat per Mikhail Tukhatxevsky, que envaeix la ciutat després de sagnats combats --les forces bolxevics patiren prop de 10.000 baixes-- i de grans bombardeigs aeris. Els comunistes, amos del reducte, executaren centenars de presoners i ferits. Els supervivents que no van poder fugir a Finlàndia van ser internats a camps de concentració on van morir de fam o bé afusellats per la policia política soviètica.

***

Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934)

Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934)

- Conferència d'Emma Goldman: El 17 de març de 1934 l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman fa una incendiària conferència al City Club de Rochester (Nova York, EUA). Red Emma (Emma la Roja) vivia a Canadà perquè tenia prohibida l'entrada als Estats Units, però el febrer de 1934 se li donà un permís de 90 dies per fer una gira cultural pels EUA amb la condició que només podia parlar de literatura i de teatre, i vigilada en tot moment per membres de l'FBI. A Rochester va fer una de les seves típiques conferències audaces i arravatades, on parlà del «drama» dels esdeveniments mundials d'aleshores (feixisme, nazisme, estalinisme, etc.) i de la seva agitada biografia.

***

Portada del fullet de l'edició de la conferència de Julia Bertrand

Portada del fullet de l'edició de la conferència de Julia Bertrand

- Xerrada de Julia Bertrand: El 17 de març de 1935 se celebra a la seu de la Societat contra l'Abús del Tabac de París (França) una xerrada de la seva vicepresidenta, Julia Bertrand, sota el títol «Le tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» (El tabac. Verí de la vida en totes circumstàncies). Julia Bertrand era mestra i una destacada militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora. Aquell mateix any s'edità un fullet amb el contingut de la conferència.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo "España Democrática" del 13 de març de 1940

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo España Democrática del 13 de març de 1940

- Aniversari de la mort de Bertani: El 17 de març de 1940 es commemora al Cercle Italo-uruguaià «El Progreso» de Montevideo (Uruguai) el primer aniversari de la mort de l'editor i propagandista anarquista Orsini Bertani, la mort del qual es va produí el 16 de març de 1939 en aquella ciutat. Hi van prendre la paraula oradors de més de 15 institucions i l'acte va ser tancat per Romeo Grompone, president d'«El Progreso». L'homenatge consistí en un funeral laic, en concerts musicals i corals i en recitats.

***

Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978)

Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978)

- Aldarulls per la mort d'Agustín Rueda: El 17 de març de 1978 familiars i amics del jove anarquista Agustín Rueda, assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) el 14 de març, recolliren el cadàver que els fou lliurat a migdia per ser enterrat a Sallent (Barcelona, Catalunya). Des de l'Institut Anatòmic Forense va ser portat a coll pels seus companys fins a la plaça de Cibeles, on va ser introduït en un furgó que el portaria a la ciutat catalana, mentre més de tres-cents anarquistes acomiadaven el cadàver cantant els himnes A les barricades i Hijos del pueblo, i fent la salutació llibertària. La comitiva, de la qual formava part la germana d'Agustín Rueda, l'encapçalaven dues corones de flors, d'una de les quals penjava una cinta, on es podia llegir-se Tus compañeros anarquistas, mentre a l'altra, una pancarta deia: Que tu sangre encienda la chispa de la llibertad. COPEL. Al pas per diversos edificis, el personal aplaudia, per les finestres, mentre els militants del PCE, que celebraven la conferència del partit als locals del vell sindicat, sortiren per saludar amb el puny alt. Mentre, els vint-i-dos detinguts en la roda de premsa convocada per l'Associació de Familiars i Amics de Presos i Ex Presos (AFAPE), processats per propaganda il·legal, han estat posats en llibertat. Advocats i membres d'AFAPE han fet saber la seva disconformitat davant aquestes mesures amb una associació en tràmit i considerada legal de fet pel propi director general d'Institucions Penitenciàries. A partir de les 20.00 hores de la tarda es van produir nombroses manifestacions a Madrid en senyal de protesta per la mort d'Agustín Rueda. El Govern Civil va facilitar una nota oficial on, entre altres coses, assenyalava que «poc abans de les 20.00 hores es concentraren uns cent joves al carrer Fuencarral, prop de la glorieta de Quevedo, plaça de Callao, Red de San Luis, avinguda José Antonio, San Bernardo, Arenal i Joaquín García Morato, essent dissolts en totes les ocasions per la policia». «Els grups avalotadors», afegeix la nota, «que en cap cas va ser superiors a tres-centes persones, a més de tallar el trànsit tirant a la calçada diversos objectes i creuant cotxes, llançaren pedres i diversos còctels molotov contra els vehicles policíacs, intentant bolcar alguns dels cotxes. També produïren trencaments de vidres d'aparadors, en especial d'entitats bancàries, i calaren diversos focs sense importància.» «En el moment de redactar aquesta nota es té coneixement de l'actuació d'aquests grups després de les 21.00 hores, a la plaça d'Espanya, a les andanes del Metro de Sol, a l'avinguda de l'Albufera, on calaren foc un autobús de l'EMT que es va cremar parcialment i va resultar lleument ferit un policia armat, a Atocha, a Antón Martín i a la plaça de Benavente. En total es calculen que han participat uns mil manifestants.» «Fins al moment», conclou la nota, «s'han practicat trenta detencions i no es té notícia de l'existència de ferits d'importància.» La manifestació, convocada per la CNT, no comptava amb permís.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Xerrada de Liarte: El 17 de març de 1979 se celebra a l'antiga seu de la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista de Barcelona (Catalunya) una conferència del propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu sota el títol «La CNT ante su futuro congreso nacional». La xerrada va ser organitzada per la Secretaria de Formació de la Federació Local de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i preparava el debat per al V Congrés Nacional Confederal que s'havia de celebrar entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a Madrid (Espanya) i que acabà amb el sindicat escindit en dues tendències.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894)

Foto policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894)

- Ernesta Forti: El 17 de març de 1848 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ernesta Forti. Sos pares es deien Domenico i Emilia. Treballava a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores son company; també hi feia feina son fill Alfredo Forti, també anarquista. El febrer de 1894 va ser fitxada com anarquista per la policia francesa i el 8 de març d'aquell any se li va decretar l'expulsió, juntament amb son fill, refugiant-se a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». A Londres es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Ernesta Forti (1848-?)

***

Foto policíaca de Carlo Colombo

Foto policíaca de Carlo Colombo

- Carlo Colombo: El 17 de març de 1855 neix a Merate (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi Colombo. Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es guanyà la vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de Milà, mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats italianes i estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà, etc. Signà, amb centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida «Al popolo italiano!», que aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione del 31 de març de 1898. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de Gaetano Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser absolt per manca de proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que minà irremissiblement la seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació del setmanari Il Grido della Folla, la policia considerà aquest «perillós anarquista individualista» com el «capità» del seu grup editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de l'edició, però com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione, etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il Tempo, L'Italia del Popolo, etc.), fins el punt que son advocat parlés de «persecució sistemàtica», el maig de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar 1.500 exemplars d'un número segrestat i condemnat a un mes de presó. L'any següent, amb Giovanni Straneo, va ser condemnat més durament per difusió d'un manifest programàtic d'Il Grido della Folla. El maig de 1903, també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni Straneo, Gaetano Abbiati, Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats «Fets del carrer Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i visqué al domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà part del grup «Germinal» i col·laborà en el mensual L'Azzione Anarchica, destacant la seva posició antisindicalista, contraposada amb la d'Il Risveglio Socialista Anarchico, de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna (Berna, Suïssa). De bel nou a Milà el setembre de 1906, assumí la gerència d'Il Grido della Folla. Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907 s'exilià a París (França), on visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on visità el 29 de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a Niça el setembre i octubre de 1908 (País Niçard, Occitània), fins que retornà a Milà, on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la presó a causa d'una vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya electoral, va ser detingut, amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per haver xiulat un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la mala salut i l'obsessiu control policíac li van produir una mena de mania persecutòria que el va portar a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà restà hospitalitzat per la seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem a Roma i després novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910 assistí a una conferència de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a París, on visqué malalt i ajudat econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911 tornà a Milà amb sa filla Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Angela Molteni.

Carlo Colombo (1855-1911)

***

Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 17 de març de 1873 neix a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) --actualment Lituània-- l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant, Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)

Foto policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)

- Alfred Grandidier: El 17 de març de 1875 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Alfred Grandidier. Sos pares es deien Nicolas Grandidier i Marie Rischoilley. Treballava pintant edificis. A començaments dels anys 1890 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual també formava part son germà Louis. Perseguit per les seves activitats anarquistes, l'octubre de 1893 es refugià a Londres (Anglaterra), on va fer contacte amb l'anarquista Jules Corti. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es deia que residia refugiat a Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de desembre de 1894 el Tribunal d'Extradicions londinenc es pronuncià a favor de la seva extradició a França acusat d'haver comès un robatori el novembre anterior a Saint-Ouen (Illa de França, França). Va ser amagat pel germà del company anarquista suís Latour al barri londinenc de Camden. Després retornà a França on, el desembre de 1904, es casà a Amiens (Picardia, França) amb Hélène Sauvel. Sembla que a partir d'aquesta data deixà de militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Adrián Torres López apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 24 de juny de 1954

Necrològica d'Adrián Torres López apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 24 de juny de 1954

- Adrián Torres López: El 17 de març de 1877 neix a Caudete de las Fuentes (Plana d'Utiel, País Valencià) l'anarcosindicalista Adrián Torres López. Sos pares es deien Trifón Torres i Juana López. Milità des de molt jove en els moviments llibertari i cooperativista del seu poble i posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fuentesrobles (Plana d'Utiel, País Valencià). En 1924 el trobem militant a la Federació Local de Balsareny (Bages, Catalunya) de la CNT i ocupant càrrecs sindicals. Durant el franquisme s'exilià i milità en la CNT de La Grand Comba. Sa companya fou Miguela García. Després d'un atac de paràlisi i d'anys de patiment, Adrián Torres López va morir el 5 de juny de 1954 al seu domicili de Trescol (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

***

Ettore Torricelli

Ettore Torricelli

- Ettore Torricelli: El 17 de març de 1885 neix a Formigine (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Sos pares es deien Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita població de Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), centre llibertari de la ciutat. El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local. Formà part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del Treball Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització d'aquesta. El 5 de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El maig de 1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena. Subscrit a la revista Pensiero e Volontà i a altres publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva distribució. En diferents ocasions va ser detingut per distribució de premsa llibertària i en 1925 la policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses còpies del fullet d'Errico Malatesta Fra contadini. En aquesta època mantingué correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de 1926, en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la seva fitxa que conservava tots els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap propaganda. El juny de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver estat detingut i empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes crítiques sobre la situació actual». Va ser vigilat per la policia fins el 1942. Després de la II Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments llibertaris, no desenvolupà cap activitat política. Ettore Torricelli va morir el 27 de desembre de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de setembre de 1977

Necrològica de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de setembre de 1977

- Nicolás Balaguer Pérez: El 17 de març de 1893 neix a Orrios (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Balaguer Pérez. Sos pares es deien Sebastián Balaguer i Modesta Pérez. Nascut al barri d'Alhambra d'Orrios, emigrà a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), on s'adherí al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou en diferents ocasions secretari de la Federació Local de Vic de Fesensac de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Nicolás Balaguer Pérez va morir el 28 de maig de 1977 a Vic de Fesensac (Llenguadoc, Occitània).

***

Guido Kopp

Guido Kopp

- Guido Kopp: El 17 de març de 1896 neix a Ruderting (Baviera, Imperi Alemany) el revolucionari de tendència llibertària Guido Kopp. Quan era estudiant, el novembre de 1918 va ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la República dels Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la República dels Soviets de Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig unitats regulars de l'exèrcit i escamots dels Freikorps «Oberland» (grups paramilitars) anihilaren la resistència revolucionària a les principals ciutats bavareses. El 4 de maig de 1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de Kolbermoor de Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de «propaganda contra la guerra» i de «complicitat en el delicte de traïció a la pàtria» i condemnat a mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de l'execució, però va ser jutjat en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de reclusió que complí en una presó bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). En 1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut per la seva participació, com a membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische Partei Österreichs (SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria), en els fets revolucionaris de febrer d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936 anar a lluitar en la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya), ingressà en la comunista «Centuria Thälmann», però ben aviat, arran de continus conflictes amb els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres voluntaris, a les milícies anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, fundà a començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de l'organització Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF pretenia agrupar tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra d'Espanya en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials russos i nacionalsocialistes opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937» fugí de la Península i el 10 de maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat il·legalment a Àustria i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial estigué reclòs als camps de concentració de Dachau (de juny de 1937 a setembre de 1939) i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves experiències en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion eines Menschen des 20. Jahrhunderts (Però he de viure... La passió d'un home del segle XX). Durant la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947 aconseguí la ciutadania austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de l'Estat de Salzburg. Guido Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg, Àustria).

Guido Kopp (1896-1971)

***

Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de febrer de 1946

Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de febrer de 1946

- Eustaquio Yáñez Yáñez: El 17 de març de 1897 –alguns citen 1903– neix a Ortigueira (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 a Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral.

***

Severino Di Giovanni

Severino Di Giovanni

- Severino Di Giovanni: El 17 de març de 1901 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la «carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les «expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.

***

Jenaro de la Colina Blanco vestit de militar

Jenaro de la Colina Blanco vestit de militar

- Jenaro de la Colina Blanco: El 17 de març de 1906 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina Blanco –citat el seu nom a vegades com Genaro. Tipògraf de professió, treballà de premsista a la Impremta Díez de Santander i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries d'aquesta ciutat. Aficionat al dibuix, il·lustrà llibres, faceta difícil de seguir ja que no signà els treballs. El setembre de 1930, després de la dictadura de Primo de Rivera, va fer mítings en pro de la reorganització confederal a les poblacions càntabres de Maliaño i Santander. En 1933 realitzà la portada del llibre Aire de la calle, de José del Río. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou representant de la CNT en el Comitè del Front Popular d'Esquerres de Santander; en el Consell Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins el gener de 1937; ocupà una regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou director general d'Instrucció Pública de la Junta de Defensa (Comitè de Guerra), entre altres càrrecs. Com a director general d'Instrucció Pública s'encarregà de la regulació, ordenació i funcionament de l'ensenyament en tots els nivells, així com de la custòdia i la conservació del patrimoni artístic regional. El gener de 1937 va fer una conferència, amb el doctor Elosu i Aristide Lapeyre, a Bordeus (Aquitània, Occitània) sota el títol «Las horas trágicas del pueblo español». L'1 de maig de 1937 participà en el míting al teatre Pereda de Santander amb Urano Macho Castillo. Quan el front Nord caigué a mans del feixistes, passà a zona republicana i, com a capità d'Infanteria, lluità al front de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. El juliol de 1939 pogué embarcar amb el vaixell Méxique cap a Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta illa treballà de colon agrícola. Després d'una passada per Cuba, a començaments de 1941 s'establí amb sa família a Mèxic i quatre anys després formà part de l'última Junta de la Delegació de la CNT. Realitzà dibuixos per a la publicació mexicana Renovación (1944). En 1946 pertanyia a l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i col·laborador del periòdic Acción. Favorable a l'acció clandestina a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació de la CNT. Al país asteca treballà de periodista en la revista Tiempo i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional dels Llibres de Text Gratuïts de la Secretaria d'Educació Pública de Mèxic. En 1969 col·laborà en la revista Comunidad Ibérica. Un cop jubilat, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Santander. Jenaro de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander (Cantàbria, Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría Cuevas (1910-1968) i un de sos fills és l'escriptor, cinèfil i periodista José de la Colina. 

Jenaro de la Colina Blanco (1906-1993)

***

Antonio Castillo Durán

Antonio Castillo Durán

- Antonio Castillo Durán: El 17 de març de 1914 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán. Fill d'una modesta família d'obrers agrícoles, milità al seu poble en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup anarquista «Justicia», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector, aconseguí una excel·lent formació autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser delatat, detingut i tancat al vaixell-presó Cabo Carvoeiro, ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser afusellat, juntament amb el també anarcosindicalista Juan Fernández Fernández (Talega), el 21 d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22 d'agost– a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra, Sevilla, Andalusia, Espanya), a l'altura de la Hacienda Dolores.

***

Rafael Galindo Royo

Rafael Galindo Royo

- Rafael Galindo Royo: El 17 de març de 1915 neix a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo. Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i passà per diverses presons: Portaceli (València), Terol, Presó Habilitada de San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un temps a Pitarque, s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga, però fou alliberat poc després. A Aliaga treballà de comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán), el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya), agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo Plaza Soria (Roberto), acusat pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita), d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza Martínez García (Sole), tres germanes que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás Martínez Rubio (Enrique). A partir de l'estiu de 1950, quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó (AGLA) esdevingué Comitè Regional de la Resistència (CRR) i implicà la desaparició dels sectors, va ser nomenat responsable del Comitè de la Resistència de Conca, que comptava 15 guerrillers. En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la zona nord de Conca i Basilio Serrano Valero (Manco de la Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb Tomás Labatud Briones (Samuel), fou acusat d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de Torrecilla. El 24 de maig de 1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano Campillo (Chatillo de Sisante) i Hilario César García Lerín (Loreto), a La Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya), en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al cementiri civil de Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la pel·lícula Torre partida fonamentada en la vida de Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers van ser exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de febrer de 2013 van ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de Reillo sota una làpida de record dels guerrillers morts.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS