Administrar

Efemèrides anarquistes

[24/01] Fundació AIT - Conferència de García Oliver - Perrare - Berlucchi - Humbert - Pitarch - Benito - Biscàro - Cazorla - Bianconi - Kotoku - Kim Jwa-Jin - Bettazzi - Gambino - Jori - Mosso - Nebra - Castagnoli - Proix - Medina

efemerides | 24 Gener, 2019 13:23

[24/01] Fundació AIT - Conferència de García Oliver - Perrare - Berlucchi - Humbert - Pitarch - Benito - Biscàro - Cazorla - Bianconi - Kotoku - Kim Jwa-Jin - Bettazzi - Gambino - Jori - Mosso - Nebra - Castagnoli - Proix - Medina

Anarcoefemèrides del 24 de gener

Esdeveniments

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers --entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire-- i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar «Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El «Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.

***

Cartell de la conferència de García Oliver

Cartell de la conferència de García Oliver

- Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'un òrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

Conferència de García Oliver (24 de gener de 1937)

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

- Antoine Perrare: El 24 de gener de 1841 neix a Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard i militant anarquista Antoine Perrare. A començament de la dècada dels setanta vivia al número 150 del carrer Bougeaud de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda de vins a la plaça Brotteaux d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions públiques i participà en els fets insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la Comissió Provisional de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la Comissió Executiva proclamada pel poble a la plaça pública de Lió. Quan la desfeta de la Comuna es refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre de 1871 formà part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de tendència marxista, amb Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn. El 2 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra francès a la deportació en recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general de les seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat a la Conferència de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb Benoît Malon, Charles Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les resolucions d'aquesta conferència i s'oposaren a la seva adopció; la discussió fou tant acalorada que s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de desembre d'aquell any, on es produí l'escissió internacionalista. Després d'aquests fets, formà part de la Federació del Jura de l'AIT, de tendència bakuninista, i amb altres companys (Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy) representà diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) que se celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En aquest congrés reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de gener de 1875, a Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen Garibaldi, adreçat als «proscrits de la Comuna». En 1876 pertanyia, amb François Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la secció «L'Avenir» de la Federació del Jura de Ginebra, primera secció que propagà el comunisme anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de propaganda anarquista que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon i Encore un soufflet. Aux lyonnais –també per aquesta època publicà el pamflet Fais ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la República francesa, però rebutjà aquesta gràcia i decidí no retornar a França. El 18 de març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr Kropotkin i altres, en un míting que se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar l'execució del tsar Alexandre II. En aquesta època mantingué una estreta correspondència amb Jean Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée Reclus. En 1885 va ser investigat, amb molts altres militants, per les autoritats suïsses per les seves activitats anarquistes. En aquesta època freqüentava la redacció del periòdic Le Révolté i l'«Imprimerie Jurassienne», i era membre de la Secció de Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges Herzig. El 16 de juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en una assemblea de desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant Niquet i Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra. S'instal·là primer a Lió i després a París, on milità en el moviment anarquista. Vivia a la parisenca plaça del Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892 va ser destruït pel foc. Després treballà uns mesos a la fàbrica dirigida per Paul Reclus a Varangéville (Lorena, França). En 1894, després de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser inclòs en el registre de la policia ferroviària de fronteres francesa. A partir del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de mecànica a l'Escola Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. El 15 de març de 1904, en la inauguració dels locals de la Unió Obrera del Moble, al número 4 del passatge Davy de París, va fer la conferència «Le mouvement communaliste de 1871, les causes de sa défaite». En 1907 viva al número 39 del bulevard Ney de París. Antoine Perrare va morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània).

Antoine Perrare (1841-1912)

***

Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre "Cronaca Sovversiva" del 5 de setembre de 1914

Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914

- Giulio Berlucchi: El 24 de gener de 1854 neix a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Berlucchi. Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels «Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914.

***

Jeanne Humbert

Jeanne Humbert

- Jeanne Humbert: El 24 de gener de 1890 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Nascuda en una família petitburgesa, va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrarà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i es casarà en 1924. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris --el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire, Contre-Courant, Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté, Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action, Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, une époque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure (1970), entre d'altres. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances.

***

Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 23 de febrero de 1961

Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrero de 1961

- Manuel Pitarch Llorca: El 24 de gener de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Pitarch Llorca. Sos pares es deien Vicens Pitarch i Josepa Llorca. Treballador en el sector tèxtil, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923 va ser nomenat president del Sindicat del Tèxtil i Fabril de Barcelona quan la tendència comunista del sindicat restà minoritària. El 26 de juliol de 1927 va ser elegit vocal obrer del Comitè Paritari Circumstancial de l'Art Tèxtil del Pla de Barcelona. Després de la Guerra Civil s'exilià a França i a partir d'Alliberament va ser membre de la Federació Local de la CNT de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). En 1945 fou delegat d'aquesta federació en el Ple de la II Regional confederal celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Apassionat per la història de la CNT, col·laborà amb la historiadora Renée Lamberet en el seus estudis. Greument malat, en 1964 se li va declarar invàlid i cinc anys després fou ingressat en un sanatori. Manuel Pitarch Llorca va morir el 10 d'abril de 1972 a l'Hospital Saint-Jacques de Masamet (Llenguadoc, Occitània). La interessant correspondència creuada entre Manuel Pitarch i Renée Lamberet es troba dipositada a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

***

Feliciano Benito Anaya

Feliciano Benito Anaya

- Feliciano Benito Anaya: El 24 de gener de 1894 neix a Tabladillo (Segovia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Feliciano Benito Anaya. Sos pares es deien Eugenio Benito i María Anaya. Fuster de professió, s'instal·là a Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més destacats. Formà part dels grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino, Mauro Bajatierra, Moisés López, etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Melchor Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, José Barrios, Guerra, etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social --del qual era membre de la Junta Directiva amb el càrrec de comptador-- i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín, Modesto Magro García i Ángel Díaz, membres del Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart, president de la Federació Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente Pérez Martín. L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín, acusat de l'atracament a mà armada a Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat per la policia com a un «anarquista individualista i teòric», va ser tancat a les presons madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat el 26 de novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants, amb un gran nombre de militants d'esquerres de totes les tendències, del «Manifest a la joventut espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10 d'agost de 1930 fou un dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis Caballero Montalbán i José Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat al Teatre Fuencarral de Madrid, i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la Societat de Fusters del Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de Constructors de Carruatges), Mateo López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo i Antonio Paulet participà en un míting pro amnistia al Centre de la Federació Tabaquera. El 13 de setembre de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel González Inestal, José Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un míting contra la dictadura celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre de 1930, amb Pedro Correa, Vicente García Muisa i José Olalla, participà en el míting de presentació de la Societat de Paletes «El Avance» celebrat al Cine Victoria del barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931 participà en el míting organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Madrid al Teatre Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme portada a terme per desprestigiar la CNT, i on intervingueren també Nicasio Álvarez de Sotomayor, Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego Crespo. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de la CNT com a delegat del Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era membre del grup anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera, etc.). El 14 de setembre de 1931 parlà en el míting d'orientació sindical celebrat als locals de la Federació de Sindicats Únics de Madrid i on també intervingueren Miguel González, Anselmo Sánchez, Gregorio Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser nomenat administrador del periòdic CNT. Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora i Miguel González Inestal, va ser un dels principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En 1933 va fer un míting a Navalmoral i l'any següent presidí un acte públic a Madrid. Arran de la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934 publicà Cómo traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre. Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació clandestina Revolución Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, comandà una columna de la CNT-FAI que portà el seu nom, que després d'alliberar Alcalá de Henares el 20 de juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on participà en la derrota dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als límits de la província per intentar ocupar posicions per a frenar l'avanç de les tropes del general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria. També lluità amb la Columna Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el Batalló Sigüenza, en el qual va romandre arran de la militarització. Després passà a ser inspector de Milícies de l'Exèrcit Republicà i més tard comissari en cap del IV Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de la guerra. El febrer de 1937 assistí en representació de les Milícies del Centre al Ple de Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla Libre, Construcción, Solidaridad Obrera, ¡Rebeldía!, La Tierra, etc. Amb el triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions, com a responsable de la Txeca de les Ursulines de Guadalajara, i condemnat a mort. Feliciano Benito Anaya va ser afusellat el 26 d'octubre de 1940 al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya). 

Feliciano Benito Anaya (1894-1940)

***

Silvio Biscàro

Silvio Biscàro

- Silvio Biscàro: El 24 de gener de 1901 neix a Treviso (Vèneto, Itàlia) el periodista i militant anarquista Silvio Fernando Biscàro –el segon nom també citat Ferdinando. Sos pares es deien Giulio Biscàro i Barbara Mengazzi. Després de fer estudis primaris, cap el 1905 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1915, davant la Gran Guerra, va prendre posicions intervencionistes. Posteriorment s'acostà als cercles socialistes juvenils i freqüentà l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), con conegué Mario Orazio Perelli, Antonio Pietropaolo i altres anarquistes. En 1919 va ser fitxat per les forces de seguretat i en aquesta època, en la qual ja formava part de manera definitiva dels cercles anarcoindividualistes milanesos, va tenir els primers problemes amb la llei. Treballador mecànic a la fàbrica Isotta-Fraschini de Milà, el juny de 1920, durant una vaga, va ser detingut juntament amb altres anarquistes. Empresonat en diferents ocasions, en una d'aquestes declarà «professar les idees anarquistes des de fa anys, però abominar de la violència». Participà en les reunions celebrades a la Via Casale, on es va organitzar l'atemptat al teatre Diana de Milà del 23 de març de 1921, i es va veure implicat en les investigacions policíaques posteriors. Després de l'atemptat, considerat per la policia com un dels autors materials del fet, es va refugiar un temps, sembla, en el cercle del grup editor del periòdic Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i més tard a Suïssa. El juny de 1921 va ser detingut, juntament amb Giordano Ustori i Carlo Bianchi, a Mendrisio (Ticino, Suïssa) per haver passat clandestinament la frontera per Arzo (Morbegno, Llombardia, Itàlia). Tancat a Bellinzona (Ticino, Suïssa), aconseguí fugir-ne amb Giordano Ustori, però ambdós van ser apressats dos dies després i portats a la Penitenciaria Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa). El 15 de setembre de 1921 va ser extradit a Itàlia. Acusat d'«associació criminal, ultratges i violència», va ser condemnat a sis anys i tres mesos de presó i a dos anys de vigilància especial. En 1925 va ser amnistiat i començà a treballar d'empleat i fent algunes col·laboracions periodístiques. Amb Augusto Micelli, fundà i dirigí el periòdic mensual Theatralia, prohibit a finals del 1927 perquè desagradava el règim feixista. Al mateix temps col·laborà en les revistes Teatro i Pensiero di Bergamo. Posteriorment va acceptar la direcció d'un setmanari propagandístic de l'abadia de Montecassino, però el prefecte de policia de Frosinone (Laci, Itàlia) descobrí alguns articles antifeixistes seus i va ser acomiadat. A partir de 1928 patí tuberculosi, malaltia que li va provocar contínues hospitalitzacions. La nit del 5 de juliol de 1932 va ser detingut per «activitats antifeixistes» i acusat d'intentar publicar el periòdic clandestí Lo Studente. Després de tres mesos de presó preventiva, va ser alliberat amb una amonestació. El 18 de maig de 1934 va ser detingut per la policia suïssa, lliurat a les autoritats italianes i denunciat per «expatriació clandestina per motius polítics»; processat a finals de juny d'aquell any davant el Tribunal de Sondrio (Llombardia, Itàlia), es va defensar afirmant haver creuat la frontera involuntàriament mentre esquiava enmig d'una tempesta de neu. L'octubre de 1934 obtingué el passaport per motius d'estudi per a visitar el Museu Britànic i marxà cap a Londres (Anglaterra), on va romandre fins a principis de 1935, moment en el qual es traslladà a Versalles (Illa de França, França), on va romandre més de quatre anys. A França va mantenir contactes amb nombrosos antifeixistes (Francesco Fausto Nitti, Carlo Rosselli, etc.) i freqüentant durant un temps les reunions del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), abans de ser marginat per donar «informació no massa favorable des del punt de vista antifeixista». En aquesta època treballà de corrector de galerades del diari Ce Soir i va publicar el llibre en el qual havia treballat els anys anteriors titulat Roma o Mosca? En 1937, «en consideració al seu grau de perillositat», va ser inscrit en el registre policíac de fronteres i a l'ambaixada italiana a França, on va ser definit com un actiu militant del «Partit Socialista Massimalista», però que n'havia estat expulsat per «boig i perillós per als companys». L'estiu de 1939 retornà a Itàlia i va ser detingut a la frontera. Confinat a Limosano (Molise, Itàlia) per cinc anys, posteriorment va ser tancat a la presó de Campobasso (Molise, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme, fou director del diari de la Federació Marítima i vicesecretari del  Partit Socialista Italià d'Unità Proletària (PSIUP) de Nàpols (Campània, Itàlia). En aquesta època col·laborà en Sempre Avanti!. En acabar la II Guerra Mundial, retornà a Milà i va ser periodista fins el 1968, quan abandonà la direcció del setmanari ABC. En 1967 havia publicat l'assaig L'inconformista i en 1973 va ser reeditat la seva obra Roma o Mosca?, sota el títol La coesistenza impossible i amb un prefaci de Franco Catalano. Silvio Biscàro va morir l'11 d'octubre de 1978 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Silvio Biscàro (1901-1978)

***

Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

- Juan Cazorla Pedrero: El 24 de gener de 1920 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Juan Cazorla Pedrero, conegut en la guerrilla llibertària com Tom Mix. Establert a Catalunya, fou militant de les Joventuts Llibertàries de La Torrasa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista, combaté en la Columna Roja i Negra. Després dels Fets de Maig de 1937 fou empresonat a la Model de Barcelona i als Omells de na Gaia. En acabar la guerra s'exilià a França. Detingut pels alemanys, fou tancat al camp de concentració de Mauthausen. Amb l'Alliberament entrà a formar part de la guerrilla antifranquista llibertària. En 1945 tornà a la Península i s'encarregà de la secretaria de Defensa del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Interior i de les Joventuts Llibertàries. Al seu domicili del Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat va mantenir en funcionament la impremta clandestina de Tierra y Libertad. L'agost de 1945 desplegà tres banderes de la FAI per terrasses de La Torrassa. El 31 de maig de 1947 participà en un assalt a Granollers amb Ramón González Sanmartí (El nano de Granollers). El juliol d'aquell any s'integrarà en el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El novembre de 1947 entrà a la Península amb el grup d'acció de Face (José Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovitg, Celedonio García Casino i Domingo Ibars Juanias) i intervingué en un atracament a Barcelona el mes següent. El 13 de maig de 1948 fou ferit al ventre en un tiroteig al cantó dels carrers Tallers i Valldonzella de Barcelona en un parany policíac, en el qual Raul Carballeira Lacunza també pogué fugir, però no Ramón González Sanmartí, que resultà mort. Guarit pel doctor Josep Pujol Grua, el 10 de juny de 1948 participà en un altre atracament. El 15 d'agost d'aquell any aconseguí passà la frontera cap a França amb un grup guiat per Francisco Denis Díez (Català). El setembre de 1948 formà part del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa de Llenguadoc. En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI, encapçalada per José Borrás Cascarosa. En 1961 fou expulsat de França i marxà a Caracas (Veneçuela), on formà un grup de la FAI amb Pablo Benaiges i Francisco Portela. En aquesta època col·laborà en la premsa llibertària, moltes vegades fent servir el pseudònim Isidro Maltrana (personatge de La Horda de Blasco Ibáñez) i ocupà la secretaria de Propaganda de la CNT. Amb la mort del dictador Franco, viatjà a la Península en diverses ocasions. Malgrat les dificultats econòmiques que passà durant els seus darrers anys, es negà a rebre l'ajuda governamental espanyola que li corresponia. Trobem col·laboracions seves en Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Espoir, Ideas, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Juan Cazorla Pedrero va morir el 27 de novembre de 2005 a Barquisimeto (Lara, Veneçuela). Documents seus entre els anys 1952 i 1954 es troben dipositats al «Fons Josep Ester Borràs» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Pietro Bianconi

Pietro Bianconi

- Pietro Bianconi: El 24 de gener de 1924 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'anarquista, resistent antifeixista i historiador del moviment obrer Pietro Bianconi. De molt jove començà a treballar als alts forns de l'empresa siderúrgica Ilva, després anomenada Italsider, on va romandre fins el 1948. Antifeixista per convicció personal i per tradició familiar, en 1935 participà en una reunió contra la campanya imperialista d'Etiòpia en la qual van intervenir alguns socialistes (Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli, Adelino Paini, Ugo Guadagnini i Agostino Barison), comunistes i trotskistes. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, començà a actuar en una unitat partisana dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) a Monterotonto, Marittimo i Piombino. El gener de 1944 va ser condemnat a mort en rebel·lia per un tribunal republicà «per haver organitzat la deserció de soldats joves en reiterades ocasions». Després de la dissolució del Partito d'Azione (PdA, Partit d'Acció), al qual havia participat enquadrat en la III Brigada Garibaldi «Camicia Rossa», s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI), sense deixar de freqüentar la seu de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM) de Piombino, on conegué Egidio Fossi, exmilicià de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la guerra espanyola; Adriano Vanni i Dario Fanci, exiliats a França; Alessandro Cinci, condemnat per l'atemptat de Monterotondo del 1892; Primo Menichetti i Chiaro Mori, desertors durant la Gran Guerra i membres de la «Banda del Prete»; i Renato Palmizzi i Lorenzo Anselmi. També seguí un curs d'economia política portat a terme per Ottorino Perrone, exredactor, a Brussel·les (Bèlgica) de Prometeo i de Bilan. En aquesta època col·laborà en Nuova Repubblica, el quinzenal de Tristano Codignola editat a Florència (Toscana, Itàlia). En 1953 s'adherí a la Unitat Popular (UP) de Piero Calamandrei, Tristano Codignola i Ferruccio Parri, entre d'altres, i en 1956 va ser elegit per formar part de la direcció nacional de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que mantingué fins 1959. En el decenni següent participà en els Quaderni Rossi de Milà (Llombardia, Itàlia) i en Classe Operaia de Pàdua (Vèneto, Itàlia). Durant els anys seixanta va restar empresonat en diferents ocasions i el 27 de desembre de 1968 va ser detingut, juntament amb dues persones més, arran de l'explosió duna bomba-carta en una finestra de la caserna de carrabiners. Empresonat a Liorna (Toscana, Itàlia) durant un mes i mig sota l'acusació de «creació i participació en associació subversiva», va ser jutjat i condemnat a pagar una multa per la possessió d'un vell fusell de caça i alguns cartutxos, mentre que els altres dos imputats van ser condemnats pel Tribunal d'Apel·lació de Florència a 16 mesos de reclusió per «explosió i danys». A començament de 1970 va crear, juntament amb altres militants llibertaris de la zona, una organització anarquista i l'agost d'aquell any publicà l'estudi Il movimento operaio a Piombino. La nascita della classe operaia in una città fabbrica, reeditat en 2013. L'octubre de 1970 va treure a la llum l'únic número d'Il Martello, relacionat temàticament amb el periòdic anarcosindicalista homònim dirigit per Riccardo Sacconi i Giulio Bacconi mig segle abans. Es traslladà a Monteverdi Marittimo i s'instal·là en una cabana que construí a la vora del bosc, on oferí hospitalitat, a finals de 1973, a molts exiliats xilens, entre ells l'anarquista Soto Paillacar.  Va ser detingut a Monteverdi Marittimo juntament amb Paillacar després que aquest fou llarg temps vigilat per la policia italiana i se li hagués segrestat la correspondència política que havia mantingut amb l'escriptor antimilitarista Carlo Cassola. També va ser detinguda sa companya Giulietta Veronesi i don fill Noè. Per aconseguir l'alliberament dels imputats, es va crear a la Biblioteca de Follonica (Toscana, Itàlia) un Comitè, del qual formaren part Carlo Cassola, Luca Ferretti, Alfonso Leonetti i militants d'esquerra. Defensat públicament per Carlo Cassola i Alfonso Leonetti, va ser alliberat després de dos anys d'empresonament preventiu i retornà a la militància política i a la investigació històrica. En 1975 publicà 1943. La CGL sconosciuta. La lotta degli esponenti politici per la gestione dei sindacati operai (1943-1946), investigació dedicada a l'«altre moviment obrer», sobre la història de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) del sud i dels seus militants (Nicola Di Bartolomeo, Dino Gentilli, Enrico Russo, etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques (Azione Comunista, Classe Operaia, Lettere ai Compagni, Il Ponte, Potere Operaio, etc.) i, més de les obres citades, és autor de La resistenza libertaria. L'insurrezione popolare a piombino nel settembre '43 (1984) i Gli anarchici italiani nella lotta contro il fascismo (1988), entre d'altres. Pietro Bianconi va morir l'1 de desembre de 1991 a Monteverdi Marittimo (Toscana, Itàlia). El seu arxiu i biblioteca es troba dipositat a l'Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Shusui Kotoku

Shusui Kotoku

- Shusui Kotoku: El 24 de gener de 1911 és executat a Tokio (Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Havia nascut el 22 de setembre de 1871 a Nakamura (Shikoku, Japó). Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats --també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio, juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS