Efemèrides anarquistes
efemerides | 31 Gener, 2019 13:27
Anarcoefemèrides
del 31 de gener
Esdeveniments
D'esquerra
a dreta drets: Giuseppe Fanelli, Mikhail Bakunin (amb capell) i Saverio
Friscia; asseguts: la companya de Bakunin, Antonia Kwiatkowska (amb
llibre), la nina Olga Ossani i sa mare Maria Paradisi, i desconegut
(Nàpols, juny de 1866)
- Fundació de l'AIT a Itàlia: El 31 de gener de 1869 a Nàpols (Campània, Itàlia), sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera secció italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La base de la militància, que ben aviat va aconseguir el milenar d'afiliats, es trobava en exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia» i d'antics seguidors de Carlo Pisacane i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta pel Ministeri de l'Interior italià.
***
Capçalera de Solidaridad Obrera
- Surt Solidaridad Obrera: El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de la Confederación Andaluza y portavoz del proletariado internacional. Aquesta publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes, substituïa Acción Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria dels quals signaven amb pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan Ortega, Manuel Albar, etc. La tendència excessivament sindicalista que volia marcar la Federació Obrera Andalusa a aquesta publicació, originà vives discussions fins que els camperols imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant l'amenaça de negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc números, l'últim el del 14 de febrer de 1920, però es provable que durés fins al juliol d'aquell any. D'aquesta publicació només es conserva un exemplar del número 5 dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Naixements
August Reinsdorf
- August Reinsdorf: El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia, Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les seves últimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.
***
Notícia
de la detenció de Sylvain Brault apareguda en el diari
parisenc La
Croix del 9 d'octubre de 1890
- Sylvain Brault: El
31 de gener de 1861 neix a Saint-Symphorien (Aquitània,
Occitània) l'anarquista
Sylvain Brault. Després d'estudiar jardineria a Tours
(Centre, França) i a Angers
(País del Loira, França), treballà
d'obrer jardiner en nombroses poblacions franceses
(Orleans, París, Rouen, Évreux, Chartres, Le
Havre) i belgues (Brussel·les i
Gand). A mitjans dels anys vuitanta s'instal·là a
Tarare (Alvèrnia, Occitània),
on treballà de jardiner i de manobre. Animador del grup
anarquista local,
difongué la premsa anarquista de la regió i
establí relacions amb el destacat
propagandista anarquista Sébastien Faure. El 6 d'octubre de
1890, durant una
vaga a Tarare, va ser detingut, jutjat dos dies després per
un Tribunal
Correccional i, considerant-lo «líder»
de la vaga, condemnat a tres mesos de
presó per «provocació a
l'agitació, ultratges i assalt» d'un comissari de
policia. Escorcollat el seu domicili per la policia, se li trobaren
nombrosos
periòdics i fullets anarquistes. Quan la gran agafada del 22
d'abril de 1892,
preventiva a la manifestació de l'1 de maig,
s'ordenà la seva detenció. El 14
de març de 1893 va ser novament condemnat a 15 dies de
presó per «ultratges».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jules Clarenson
- Jules Clarenson: El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i·legalista Jules Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis, Fournil, Le Baron, Canet, Audierne). Fou fill d'André Clarenson i de Maria Fragniaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta «atzarosa» mort.
***
Aristide Lapeyre
- Aristide Lapeyre: El 31 de
gener de 1899 neix a Monguilhem (Gascunya, Occitània) el
militant
anarquista, pacifista i
neomaltusià, barber de professió, Aristide
Lapeyre. Després d''una adolescència
necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París,
on comença a apropar-se als
cercles anarquistes i freqüenta «La
Ruche», l'escola llibertària de
Sébastien
Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans
Laurent i Paul,
participa en la creació de la Confederació
General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un
reconegut conferenciant llibertari
quan fa costat a la «síntesi anarquista»
formulada per Sébastien Faure i,
després, crearà un periòdic
violentament anticlerical Lucifer. Organe de
pensée libre et de culture individuelle
(1929-1935). En 1931 obrirà una
barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de
la natalitat, va
conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer
il·legalment la
vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de
«complicitat de castració» i
la seva persecució per part de justícia
(«afer de les esterilitzacions» de
Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de
1936, prendrà part en
la Revolució espanyola, encarregant-se de la
secció francesa de l'Oficina de
Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a
França i creant el periòdic L'Espagne
Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de
1937, i que es fusionarà
a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle,
del qual
Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de
creació d'una
escola llibertària a França es veurà
frustrat quan la guerra esclata. Aleshores
ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant
«passades» a través
de la línia de demarcació pels jueus i
resistents. Serà detingut com a ostatge
l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt
de ser executat en
diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després
per la reconstrucció del
moviment anarquista durant la postguerra, però sense
abandonar els combats sindical
i neomaltusià, i fent gires de conferències per a
la Federació Anarquista, la
CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys
serà el
responsable de l'edició del butlletí interior de
la Federació Anarquista (FA).
En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés
Internacional de Carrara
(Itàlia). Antireligiós i anticlerical,
denunciarà la pretesa
«desconfessionalització» de la
Confederació Francesa Democràtica del Treball
(CFDT) com a una evolució de l'acció del
clericalisme sobre la societat.
Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix,
fet que l'implicarà
una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973,
arran de la mort
accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la
promulgació de la llei
que autoritzarà la interrupció
voluntària de l'embaràs. Víctima d'una
hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de
salut, però morirà al
poc temps, el 23 de març de 1974 a Bordeus
(Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos
llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?,
Désarmons (1933), L'Eglise
veut-elle la paix ou la guerre? (1934),
Le problème espagnol (1946), Libres
opinions sur Pierre-Joseph
Proudhon (1960), La contestation: sa motivation,
ses manifestations, son
efficacité (1978, pòstum), entre
d'altres.
***
Cartoixa
de Montalegre
- Joan Serret Bruguera: El 31 de gener de 1899 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serret i Bruguera. Sos pares es deien Ricard Serret i Margarida Bruguera. Va ser un dels homes de més prestigi de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble i ocupà càrrecs de responsabilitat en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de 1928 va assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Llavaneres (Maresme, Catalunya). Entre 1928 i 1929 va formar part del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1930. També va participar molt activament en el moviment cooperativista i en les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el Comitè de Salut Pública de Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre (Tiana, Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a França, però va tornar a Catalunya en 1949. Joan Serret Bruguera va morir l'11 d'octubre de 1969 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i al seu enterrament civil, al Cementiri Municipal Sant Crist d'aquesta població, assistiren centenars de persones.
***
Necrològica
de Julio González Martínez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4
d'agost de 1963
- Julio González
Martínez: El 31 de gener de 1900 neix a
Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Julio González Martínez,
conegut com Julio González.
Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de
Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1931, quan la proclamació
de la II República espanyola, era secretari de la Comarcal
de Lleó de la CNT.
El setembre de 1932 fou delegat dels ferroviaris al Congrés
Regional i en 1933
fou un dels organitzadors de la CNT d'Orzonaga (Lleó,
Castella, Espanya). Va
ser considerat per les autoritats com el principal responsable de la
insurrecció del desembre de 1933 a Lleó. El
setembre de 1937 era vicesecretari
del Comitè Provincial de Lleó de
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat a
França, fou conegut com Julio
González.
Va ser nomenat secretari general del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
i de la
CNT en el II Congrés de Federacions Locals, celebrat entre
el 17 i el 23
d'octubre de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània),
però renuncià al seu càrrec
i va ser ocupat per Martín Vilarrupla. Durant
l'últim període de sa vida ocupà
el càrrec de tresorer del Comitè
Interdepartamental de la CNT dels Alts
Pirineus. Julio González Martínez va morir el 23
de juliol de 1963 a Tarba
(Bigorra, Gascunya, Occitània).
***
Roger
Monclin
- Roger Monclin: El 31 de gener de 1903 neix a Reims (Xampanya, França) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Monclin. Després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer tot França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitarista La Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la «justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, sinó per fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França. És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) --aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)--, Victor Méric. Sa vie, son oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre (1934), Gaston Couté, poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque part... ailleurs: roman autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de juliol de 1985 a Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània).
***
Ramón
Martínez Sarrión
- Ramón Martínez Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a Bolbait (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Ramón Martínez Sarrión. Sos pares es deien Ramón Martínez i María Sarrión. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf feixista creuà els Pirineus. Va ser internat a diversos camps de concentració francesos i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner quan l'entrada dels alemanys, va ser reclòs en un camp d'internament nazi abans de ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). En 1945 aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp. Repatriat a França, s'instal·là amb sa companya Dolores Prats a Morhange (Lorena, França), on treballà en la construcció. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramón Martínez Sarrion va morir el 4 de novembre de 1966 a Morhange (Lorena, França).
***
Necrològica
d'Andrés Alonso Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 6 de novembre de 1975
- Andrés Alonso
Pérez: El
31 de gener de 1911 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista Andrés Alonso Pérez. Sos
pares es deien Agustín Alonso i Rosa Pérez. En
1922 emigrà a Barcelona (Catalunya) i ja
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) abans de la guerra civil.
Amb la victòria franquista va ser empresonat. En 1948
passà clandestinament a
França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc,
Occitània), milità en la CNT local,
de la qual fou secretari de Cultura i Propaganda. Andrés
Alonso Pérez va morir el 24
de juny de 1975 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta localitat. Deixà
companya, Carmen Asensio, i fills.
Defuncions
Georgi Popov
- Georgi Popov: El 31 de gener de 1924 se suïcida el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Havia nascut el 22 de maig de 1900 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària). Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.
***
Necrològica
de Jaume Folguera Borda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de març de 1980
- Jaume Folguera Borda:
El
31 de gener de 1980 mor a Lo Mont (Aquitània,
Occitània)
l'anarcosindicalista
Jaume Folguera Borda. Havia nascut el 10 de maig de 1896 a
Castellserà (Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Ramon
Folguera i Elvira Borda. Militant de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya), en
els anys
trenta s'oposà a la tendència trentista,
especialment a les maniobres de Josep Moix Regàs,
responsable local dels
Sindicats d'Oposició confederals. Va ser objecte de
nombroses temptatives de
corrupció per part de la patronal local, que li oferiren
feines directives que
sempre rebutjà. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i s'establí a
Lo Mont, on ocupà regularment càrrecs de
responsabilitat orgànica dins de la
Federació Local de la CNT. Entre 1978 i 1979
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Al final dels seus dies ocupava el càrrec
de
secretari del grup local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Sa companya fou Francesca Pablo. Jaume
Folguera Borda va morir, mesos després de sa companya
Francisca, el 31 de gener de
1980 a l'Hospital General de Lo Mont (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquest
localitat.
***
Marcel
Voisin (1978)
- Marcel Voisin: El 31 de gener de 1981 mor a París (França) el pacifista i anarquista Marcel Voisin, citat també erròniament com André Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet. Havia nascut el 26 de setembre de 1892 a Tours (Centre, França). Fill d'un sabater i d'una costurera, abandonà l'escola amb 12 anys i realitzà diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de cotxes. En 1909, sota els auspicis de la «Société de l'Union des Travailleurs du Tour-de-France», de tendència llibertària, esdevingué un obrer vagabund que recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà una conferència del propagandista anarquista Sébastien Faure que el marcà profundament. En 1911 s'instal·là a París, on entrà en contacte amb els cercles anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà la Universitat Popular del barri parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup neomaltusià del XVI Districte de París, alhora que es relacionà amb destacades figures del moviment llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May Picqueray, Gaston Couté, etc. El març de 1912 s'instal·là a «La Ruche», escola llibertària fundada per Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on restà fins a finals de 1915 realitzant tasques de manteniment. A l'escola col·laborà en el Bulletin de «La Ruche» (1914) i, anomenat pels infants Mazurka, pels seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i d'escriptura i s'ocupà dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de 1916 col·laborà, sota el pseudònim de Bardet, en el periòdic Ce qu'il faut dire, on afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer costat l'acció antimilitarista del pensador llibertari Louis Lecoin; també col·laborà en la llibreria de la publicació. Quan Ce qu'il faut dire va ser prohibit, participà en la creació de La Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà un trobada d'antics membres de «La Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet, tipògraf i enquadernador de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests anys, després de realitzar diverses feines a París, s'instal·là pel seu compte com a pintor decorador. Després de la II Guerra Mundial, i fins al 1971, fou gerent d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista Liberté. Quan els fets de «Maig del 1968», publicà en multicopista un pamflet de suport a la revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la Sorbona. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar. Encara que gairebé completament cec, va escriure les seves memòries, que publicà en 1978 sota el títol de C'était le temps de la «Belle Époque». Une enfance pénible; une vie de lutte, i mantingué correspondència regular amb els últims supervivents de «La Ruche». Marcel Voisin va morir el 31 de gener de 1981 a París (França) i aquest mateix any, en homenatge seu, l'editorial de la Universitat de Brussel·les (Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre la laïcité.
***
Rosarito
i Jean Gauchon
- Jean Gauchon: El
31 de gener de 1986 –algunes fonts citen
erròniament 1974– mor l'advocat pacifista
llibertari Jean Gauchon. Havia nascut el 20 de desembre de 1911 a
Champagne-Mouton (Poitou-Charentes, França).
Passà els seus primers anys al
costat dels seus avis mestres, els quals li ensenyaren a llegir i a
escriure, i
li fomentaren el gust per la lectura. Quan tenia 11 anys
passà a viure a París
(França), on son pare regentava una apotecaria, i
entrà a l'Institut Buffon.
Després d'acabar els estudis secundaris un any
avanç del que li tocava,
descartà estudiar medicina, com hagués volgut son
pare; decebut, decidí que son
fill seria militar de carrera i signà per son fill menor
d'edat un allistament
voluntari per quatre anys. Aquesta decisió
autoritària va fer que esdevingués
antimilitarista a la caserna, idea que mantingué la resta de
sa vida. Després
de llegir casualment un text del pacifista llibertari Roger Monglin,
decidí
posar totes les seves forces al servei de la Pau i dels objectors de
consciència. De bell nou a la vida civil, es
dedicà a l'ensenyament com els
seus avis, però va veure que la millor manera per a defensar
els joves
objectors de consciència era esdevenir advocat i
estudià dret. En 1947, amb
Émile Veran i Henri Sellier, creà a
París el «Comitè de Suport als
Objectors»,
del qual fou el conseller tècnic. Amic del pacifista
anarquista Louis Lecoin,
durant entre 1950 i 1956 defensà les causes de 97
d'objectors de consciència,
molts d'elles Testimonis de Jehovà, fet pel qual va ser
nomenat «l'advocat dels
objectors». En aquests anys participà en nombrosos
mítings, conferències de
premsa i en les «Causeries d'initiation scientifique,
sociologique,
philosophique» que es realitzaren a les
Sociétés Savantes de París,
organitzades per «Défense de l'Homme», a
més d'escriure en diferents
publicacions. En 1951, amb diversos companys (Jean Biojout, Marcelle
Capy, Jean
Galtier-Boissière, Jeanne Humbert, Gérard de
Lacaze-Duthiers, Robert Proix,
Paul Rassinier, Paul Reboux, Maurice Rostand, Lucien Roth, etc.),
fundà el
Comitè Nacional de Resistents a la Guerra i a
l'Opressió (CNRGO). La seva tesis
doctoral (L'Objection de conscience
devant la loi pénale), defensada el 6 de juny de
1951 a París, és un text
essencial per a la definició de l'objecció de
consciència i en 1963, quan es va
discutir en l'Assemblea Nacional francesa la definició
d'objector, les 16
primeres pàgines d'aquesta tesi van ser llegides i finalment
aprovades per
unanimitat. Entre 1961, any de creació de la Unió
Pacifista de França (UPF),
hereva del CNRGO, i 1971 en fou el secretari general. Entre 1963 i 1964
engegà
una polèmica en el si de la redacció del
periòdic La Voie de la Paix
i de l'UPF amb Paul Rassinier sobre la validesa
de l'«Informe Gerstein» davant el tribunal de
Nuremberg, desencadenant la
polèmica sobre el «negacionisme». En
1967 formà part del Comitè per a
l'Extinció
de les Guerres, amb nombrosos intel·lectuals (Pierre
Valentin Berthier, Bernard
Clavel, Max-Pol Fouchet, Jean Gauchon, Henri Jeanson, Alfred Kastler,
Louis
Lecoin, Théodore Monod, Yves Montand, Raymond Rageau, Simone
Signoret, etc.). El
2 de febrer de 1968 va fer la conferència «Le
desarmament unilateral» a Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França), organitzada per la
Federació Anarquista (FA).
El febrer de 1968 L'UPF publicà, amb un prefaci de Louis
Lecoin, el fullet La pacifisme integral,
reeditat en 1975.
El 20 de novembre de 1970 participà, amb altres ponents
(François Cavanna,
Gisèle Halimi, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre i Antoine
Lazarus), en el gran
míting «La repression c'est la
civilisation?», celebrat a París i organitzat
per la FA. Fou amic de Claude Autant-Lara, Georges Brassens, Albert
Camus, Henri
Grouès (Abat Pierre),
entre d'altres.
Durant sa vida col·laborà en diferents
publicacions anarquistes i pacifistes,
com ara Défense de l'homme,
Le Libertaire, Liberté,
Les Réfractaires,
L'Union Pacifiste, La
Voie de la Paix, etc. Pòstumament, en
1992, es va publicar la seva tesi L'objecteur
de conscience devant la loi pénale i aquest mateix
any s'editaren set cassetes
sota el títol Jean Gauchon un vrai
pacifiste, on es recollien testimonis seus i d'altres
companys (Henri
Jeanson, Robert Jospin, Guy Marchand, etc.). En 1994 Albert Katz
publicà, amb
un pròleg de Théodore Monod i un prefaci de Denis
Langlois, la biografia Jean Gauchon, le roman
d'un pacifiste.
Els seus arxius van ser classificats per sa vídua,
l'exiliada espanyola Rosario
Gauchon (Rosarito), i dipositats al
Centre d'Études, de Documentation, d'Information et d'Action
Sociales (CEDIAS)
de París.
***
Antonio Vargas Rivas
- Antonio Vargas Rivas: El 31 de gener de 2009 mor a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Havia nascut el 25 d'octubre de 1917 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya), en una família humils pescadors. Quan tenia vuit anys abandonà l'escola i començà a ajudar son pare a la mar. Cap al 1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys n'arribà a oficial. En 1932, gràcies a la lectura de publicacions llibertàries, especialment les obretes de «La Novela Ideal» i «La Novela Libre», i les influències del llibertari Juan Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista. En 1933 s'adherí a les acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any següent va ser detingut, juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats, romanent empresonat un temps. A finals de 1934 participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de 1936 intervingué en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres localitats de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i formà part del Comitè de Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de 1936 s'encarregà de la col·lectivització de la pesca al seu poble i fou nomenat secretari del Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936 assistí al Congrés Anarquista andalús. En 1937 substituí Diego Padilla Suárez en la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan Màlaga caigué en poder dels feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per l'italià Luigi Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps. Després fou nomenat regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de 1938 que va ser mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No entrà en combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe, València, Elx, Alacant) i després enviat al serveis auxiliars primer i després a Adra, on s'encarregà de la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al 19 de març de 1939 que agafà un vaixell pesquer i aconseguí arribà a Orà salvant-se de la repressió franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi i el temor a ser deportat, s'allistà a la Legió Estrangera Francesa de la qual fugí. Instal·lat clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos treballant de tot (paleta, pescador, conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser enviat al camp de concentració de Djelfa, on treballà de forner. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà, amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració s'establí a Londres (Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en un restaurant, en una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del seu portaveu Inquietudes Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb sa companya Carmen Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita --l'altra filla menor, Orquídea, va morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys-- que vingueren d'Espanya. A partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós «Restaurant Martínez» on romangué fins a la seva jubilació en 1981. Afiliat en la CNT ortodoxa establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, ocupant diverses secretaries (Propaganda, Organització, Coordinació, etc.). Fou delegat pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín Roa, al Congrés de la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat secretari d'Organització l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Agustín Roa Ventura, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre 1967 i 1969 fou secretari la CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la lluita clandestina a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta comença a passar les vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat, s'instal·là a Adra. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres companys, a Dos Hermanas i aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el seu llibre L'autogestión en la España revolucionaria. Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics, com ara CNT, La Crónica, Espoir, Inquietudes Juveniles, Nervio, El Rebelde, Reconstrucción, La Región, Siembra, Sierras de Ronda, Solidaridad Obrera, etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde: datos para la historia de Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo, memòries que van ser ampliades i editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de Francisco Carpintero, sota el títol Guerra, revolución y exilio de un anarcosindicalista. Datos para la historia de Adra.
Antonio Vargas Rivas (1917-2009)
Actualització:
08-02-19
efemerides | 30 Gener, 2019 12:54
Anarcoefemèrides
del 30 de gener
Esdeveniments
Portada del primer número de Cultura
- Surt Cultura: El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del periòdic racionalista anarquista Cultura. Revista mensual de pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat i dirigit pel pedagog racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan d'expressió de l'Escola Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina Alba), Esteve Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es defensà dels atacs que des del setmanari El Imparcial li dirigia Fabià Palasí, director de la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus sequaços, que sempre van fer el possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació mensual bilingüe (català i castellà), que patí sempre problemes econòmics, en sortiren sis números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral, Rossell fugí a França i d'allí a Sud-Amèrica.
***
Un exemplar de Liberté
- Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf: «Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria --Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971.
***
Cartell
per la llibertat dels detinguts
- Detenció de la
Conferència
Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar
Lafuente del barri de la
Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia
deté un grup de 58
llibertaris arribats de totes parts de la Península i
algunes d'Itàlia que
pretenien reconstituir la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Segons fonts
policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos
domicilis dels detinguts es
van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes,
propaganda i documentació orgànica. Tres dels
detinguts, un portuguès i dos
italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores
després. De la resta de
detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la
Via Laietana, foren
posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren
més de sis mesos
tancats acusats de tinença d'explosius.
Naixements
Gustave Lefrançais
- Gustave Lefrançais:
El 30 de gener de 1826 neix a Angers (País del Loira,
França) el
revolucionari membre de la Internacional i communard
Gustave Adolphe Lefrançois, més conegut com Gustave
Lefrançais. Havia nascut en una família
antibonapartista. Va entrar com a
adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per
les seves
idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar
ensenyar
«lliurement» els pensionats i alumnes seguint els
postulats de l'«Escola
Emancipada»; però va ser ràpidament
acomiadat. Després de substituir un
col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable
d'un contractista
parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual
s'adherirà mitjançant
l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va
que publicar amb
altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser
condemnat a
tres mesos de presó i a dos anys de residència
vigilada a Dijon per «possessió
d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les
autoritats li van notificar la
prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de
Louis-Napoléon Bonaparte del 2
de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria
londinenca, va
trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el
restaurant cooperatiu «La Sociale».
Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis,
alhora que
militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va
adherir a la
maçoneria de ritu escocès, però la va
abandonar tot d'una per «fada i
religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors
més populars de les
reunions polítiques parisenques, exigint la propietat
col·lectiva, la supressió
de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres
reivindicacions
revolucionàries, que li van implicar multes i penes de
presó. Després de la
caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de
Vigilància del quart districte
parisenc i va ser delegat del Comitè Central
Republicà de París. Durant el
setge de París, va ser detingut arran de la
insurrecció del 31 d'octubre de
1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a
Mazas, a
Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer
de 1871. El 26 de
març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de
la Comuna en representació
del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's
en la Comissió
Executiva, però el 3 d'abril passarà a la
Comissió de Treball i de Canvi, per
passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar
contra el Comitè de
Salvació Pública --amb Vallès, Varlin,
Courbet, Franckel, Beslay, Longuet,
Vermorel i altres-- i va signar el «Manifest de la
Minoria» contra aquesta
institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les
barricades de la
Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va
aconseguir fugir de les
tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en
rebel·lia en Consell de
Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la
secció de
la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la
bakuninista
Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els
postulats de
Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a
Neuchâtel
el seu Étude sur le mouvement
communaliste à Paris en 1871, molt lloat per
Kropotkin i que és un dels
testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la
presidència del congrés
internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va
col·laborar en La
Révolucion Sociale,
òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa
va realitzar diverses feines per
guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses
periòdics anarquistes.
En aquests anys va col·laborar estretament amb
Élisée Reclus en la realització
de la Géographie Universelle.
Arran
de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant
activament en l'agitació
política, però sempre al marge dels partits i
denunciant «La enganyifa del
sufragi universal». No obstant això, va acceptar
ser candidat a les eleccions
legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i
antiboulangista». Sempre
llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista.
Entre les seves obres podem destacar Aux
Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa
nécessité… (1870), République et révolution. De
l’attitude à
prendre par le prolétariat français en
présence des partis politiques
(1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes?
(1887), La Commune et la révolution
(1896), Souvenirs d'un
révolutionnaire (1902,
pòstum), L’idée
libertaire dans la
Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres.
Gustave Lefrançais va
morir el 16 de maig de 1901 a París (França) i va
ser enterrat tres dies després al
cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène
Pottier li va dedicar la seva peça
més coneguda, L’Internationale,
quan
la va publicar en 1887.
***
Paraskiev
Stoianov
- Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov --transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)--, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse --cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu--, i de nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr Kropotkin Al jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota --parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)--, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa --especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)--, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre de 1940 a Sofia (Bulgària). Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.
Paraskiev Stoianov (1871-1940)
***
Giuseppe
Raffaelli
- Giuseppe
Raffaelli: El 30 de gener de 1892 neix a La Soggetta di
Cerreto (Montignoso, Toscana,
Itàlia) l'anarquista Giuseppe Raffaelli. Sos pares es deien
Romualdo Raffaelli
i Maria Chioni. Pedrapiquer a les pedreres de Carrara (Toscana,
Itàlia), quan
encara era adolescent s'adherí al moviment anarquista,
esdevenint un fervent
propagandista de les idees llibertàries. Va fer el servei
militar durant la
Gran Guerra. En 1921 fou un dels organitzadors dels «Arditi
del Popolo» de
Montignoso, on s'adheriren una seixantena de militants antifeixistes
(anarquistes, socialistes i comunistes), que poc després
hagueren de fugir a
les muntanyes. El juliol de 1921 va ser greument ferit a Cerreto durant
una
topada amb un escamot feixista i els carrabiners. Fou, amb l'anarquista
Giuseppe De Freo, en 1921 l'autor, amb música d'un cant
militar d'artilleria,
de l'himne dels «Arditi del Popolo» Figli
dell'Officina, encara molt popular; la peça va ser
composta a Viareggio
(Toscana, Itàlia), al domicili de De Freo, amic de la
infància, on s'havia
refugiat escapant dels grups feixistes. El maig de 1923, fugint de la
persecució dels escamots feixistes, passà a
França. A les poblacions provençals
de Niça, on va romandre entre 1923 i 1928, i
d'Antíbol, on visqué entre 1928 i
agost de 1936, treballà en diverses professions (paleta,
pedrapiquer, pagès,
electricista, etc.). El 12 de gener de 1927 va ser detingut per la
policia per
possessió d'una pistola i condemnat a una multa. Es va veure
implicat en el
robatori d'una joieria i va ser detingut a Toló
(Provença, Occitània) per
robatori en una oficina notarial. El 26 de març de 1927 va
ser fitxat per la
Prefectura de Massa Carrara (Toscana, Itàlia), posant de
relleu la seva
«pèssima conducta moral i
política», la seva «intensa activitat
antinacional i
antifexista» i les seves relacions amb l'anarquista Alberto
Meschi. Inscrit en
la llista de persones a detenir de la Policia i en el registre de la
policia
ferroviària de fronteres, en 1933 va ser afegit al registre
de «terroristes amb
capacitat de cometre atemptats amb explosius». El 17 d'agost
de 1936, arran de
l'aixecament feixista a Espanya, passà a Barcelona
(Catalunya) i s'enrolà en la
«Columna Italiana», de majoria anarquista, en la
mateixa brigada de Libero
Battistelli, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 24
d'octubre de 1936 va
ser ferit per l'esclat d'una granada a Tardienta, al front
d'Aragó, i va ser
hospitalitzat quatre mesos a Barcelona i, segons algunes fonts, enviat
el 24 de
febrer de 1937 a París (França) per continuar les
cures. El 26 de febrer de
1937 retornà a Niça, sense
documentació i ferit, i després
s'establí
oficialment a Antíbol (Provença,
Occitània). Després de la rendició de
França a
les tropes alemanyes, el 17 de gener de 1942 va ser detingut a
Antíbol pel
govern col·laboracionista del mariscal Henri Philippe
Pétain i l'endemà
internat al camp de vigilància especial de Vernet. L'octubre
de 1942 el cap del
camp li va semblar favorable el seu alliberament en considerar-lo
«simpatitzant
comunista». El 14 de gener de 1943 va ser extradit a
Itàlia i interrogat per la
Prefectura de la Policia de Massa (Toscana, Itàlia). El 15
de febrer de 1943 se
li va assignar confinament per cinc anys per «combatent
antifranquista a
Espanya» i deportat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943,
arran de la caiguda
de Benito Mussolin, recobrà la llibertat i
participà en la resistència. Durant
la postguerra creà el Grup Anarquista
«Né Dio, né padrone» de
Montignoso i prengué
part en el congrés constitutiu de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), que
se celebrà el setembre de 1945 a Carrara.
Participà activament en la FAI i representà
el Grup Anarquista «Né Dio, né
padrone» de Montignoso en els congressos de
Liorna (Toscana, Itàlia), d'abril de 1949, d'Ancona
(Marques, Itàlia) de
desembre de 1950, i en les conferències nacionals de Pisa
(Toscana, Itàlia), de
desembre de 1959, i de Senigallia (Marques, Itàlia), de
desembre de 1962. Arran
del Congrés de la FAI de Carrara de novembre de 1965 sembla
que s'acostà a les
posicions dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa
Anarquista), en desacord amb la tendència organitzativa. El
19 de desembre de
1965 assistí al Congrés de Pisa, convocat pels
dissidents i on van ser invitats
els companys i els grups que havien rebutjat les decisions del
Congrés de
Carrara i el nou «pacte associatiu» de la FAI.
Giuseppe Raffaelli va morir el 2
de febrer de 1984 a Montignoso (Toscana, Itàlia).
Giuseppe Raffaelli (1892-1984)
***
César
Fauxbras (1935)
- César Fauxbras:
El 30 de gener de 1899 neix a Rosendaël (Nord-Pas-de-Calais,
França; actualment
pertanyent a Dunkerque) el mariner, escriptor, periodista, comptable i
militant
anarquista i anarcosindicalista Kléber Gaston Gabriel Alcide
Sterckeman, més
conegut com César Fauxbras.
Fill
d'una família burgesa, sos pares es deien Clovis-Ernest
Sterckeman, empleat
d'assegurances, i Joséphine Roland, mestressa de casa. El 2
d'abril de 1914,
amb 15 anys, s'enrolà com a grumet a bord de l'Armorique,
amb base a l'Escola de Grumets de Brest (Bretanya), i
durant la Gran Guerra serví en el cuirassat Danton
que operà a la Mediterrània. En 1916 va ser
destinat a les bases d'Àfrica del
Nord (Bizerta, Alger, Sidi Abdallah), on en 1918 aconseguí
el grau de segon
contramestre. En aquest destí recollí els
testimonis dels mariners que havien
participat en els motins del Mar Negre en 1919. Després
de la seva desmobilització el gener de 1921, el 25 d'abril
de
1922 rebé el grau de capità de la Marina Mercant
a Le Havre (Alta Normandia,
França). Posteriorment s'instal·là a
la regió parisenca. El 5 de juny de 1924
es casà amb Marcelle Renée Franck al IV Districte
de París. Entre el desembre
de 1925 i el 5 de gener de 1931 dirigí un garatge
d'automòbils. En 1927 nasqué
sa filla Gilberte i en 1929 obtingué el diploma d'expert
comptable. L'estiu de
1931 es desplaçà a Villa Keror (La Ciotat,
Provença, Occitània) amb la idea de
muntar una llibreria, però el projecte no reeixí.
Entre l'1 de juny de 1932 i
el 31 de gener de 1933 treballà de comptable per a un
proveïdor de marbre. Sempre
amb problemes econòmics, en 1934 passà a viure,
de manera molt humil, a
Vincennes (Illa de França, França). Sota
el pseudònim de César
Fauxbras, en 1932 publicà el
llibre Jean le Gouin. Journal
d’un simple matelot de la Grande
Guerre i en
1935 Mer
Noire. Les mutineries racontées par un mutin, del qual Eugène Schkaff (Jean
Fréville) va fer una crítica per
al periòdic L'Humanité del 10
de juny de 1935. També en 1935 publicà Viande
à brûler. Journal d’un chômeur,
obra que va ser presentada als Premis
Goncourt d'aquell any i que va ser rebutjada pel jurat
–aquest llibre va ser reeditat
en 2014. Entre 1935 i 1936 participà en debats organitzats
pel «Club du
Faubourg» a la Sala Poissonnière del
Faubourg-Poissonière de París. En 1936
cofundà el Sindicat d'Oficials de Pont de la Marina Mercant
de la Confederació
General del Treball (CGT). En 1938 publicà Antide
ou les banqueroutes
frauduleuses. Periodista pacifista i antimilitarista,
col·laborà en
diferents publicacions, com ara Les Humbles, Le
Merle Blanc, L'Oeuve,
etc. Abans de la II Guerra Mundial col·laborà
regularment en el periòdic SIA,
òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on
destacà una sèrie
d'articles contra el lapinisme (de lapin,
conill en francès;
terme per definir la fecunditat excessiva) i pel control de naixements,
i per un
dels quals («Plaidoyer pour Fernand») va ser
processat i condemnat, amb Aurèle
Patorni (Morel Pato), el 6 de juliol de 1939 a 10
mesos de presó i 3.000
francs de multa per «propaganda contra la
natalitat». En 1939 va ser mobilitzat,
però la Marina Nacional, per castigar-lo per la seva
militància llibertària,
l'envià a l'Exèrcit de Terra. Sergent del 511
Batalló Regional amb seu a
Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), el 29 de maig de 1940 va caure presoner a mans de
les tropes alemanyes a
Ledringhem, a prop de Dunkerque, i internat entre juny de 1940 i
març de 1941 a
l'Stalag XVII A, a Kaiserstenbruck (Bruck an der Leitha, Baixa
Àustria,
Àustria), quan fou alliberat com a excombatent de la Gran
Guerra. Durant
l'Ocupació no va publicar cap llibre i només
després de la II Guerra Mundial
donà permís per publicar els seus llibres. A
més les obres citades, podem
destacar Lettre ouverte à M. le ministre de la
guerre sur l'incontinence
oratoire dans la Grande Muette (1935) i «Le
fétiche de mon oncle Archie.
Nouvelle» (en Les plus belles histoires de mer,
1940). César
Fauxbras va morir el 22 d'agost de 1968 al XII Districte de
París (França).
Pòstumament s'han editat i reeditat, de la mà de
son nét Anthony Freestone,
algunes obres seves, com ara La
débâcle.
Les raisons, exposées par lui-même, qu'avait au
mois de mai le soldat
réserviste de ne pas vouloir mourir pour Dantzig
(2011) i Le Théâtre de
l'Occupation. Journal (1939-1944) (2012), i encara resten
obres inèdites,
com Le corsaire boiteux i Pourquoi la
Marine a trahi. En 2011
Matt Perry publicà la biografia en anglès Memory
of War in France (1914-45).
Cesar Fauxbras, the Voice of the Lowly.
***
Dolores
Morata Díaz
- Dolores Morata Díaz: El 30 de gener de 1899 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Morata Díaz, també coneguda com Dolores Aguilar, pel seu company. Sense estudis, quan era molt jove començà a treballar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure. A partir de 1922 començà a viure en «unió lliure» amb el militant llibertari Miguel Aguilar Doñate, amb qui tindrà quatre fills i una filla. Aquest mateix any, pressionada per la dictadura de Primo de Rivera, la parella s'exilià a França i s'establí a Lavelanet. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornaren a la Península. Catalogada com a «anarquista perillosa», patí nombroses persecucions i empresonaments i en 1932 va ser deportada a Bata. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Amb la declaració de guerra son company va ser expulsat i emigrà a Mèxic, restant a França amb sos infants. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'exili, Dolores Morata Díaz va morir el 18 de desembre de 1974 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Miguel Aguilar Doñete (1895-1954)
***
Pietro
Ranieri
- Pietro Ranieri: El
30 de gener de 1902 neix a
Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya, Itàlia)
–altres citen 1899 a Ancona
(Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro Ranieri,
també citat com Pietro
Raineri. Sos pares es deien Siro Ranieri i Anita Rossi. Quan
tenia dos anys
emigrà amb sa família a Ancona (Marques,
Itàlia), que s'instal·là al barri
popular de Tavernelle, feu del moviment anarquista. Militant de les
Joventuts
Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà
activament en els
disturbis posteriors a la revolta dels fusellers de la caserna Villarey
(Revolta dels Bersaglieri) i per aquest motiu es
refugià amb sa família
a la República de San Marino i després a Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia), per
retornar a Ancona en 1922. Fou un dels responsables del grup
d'«Arditi del
Popolo» del barri de Tavernelle d'Ancona i oposà
una ferotge resistència a la
invasió de la seva localitat pels escamots feixistes l'agost
de 1922. Quan
Ancona caigué a mans dels feixistes, fugí a
Gènova (Ligúria, Itàlia) i
d'allà
embarcà cap a França. Pintor i emblanquinador en
la construcció, l'octubre de
1935, després d'haver ferit el cap de l'obra on feia feina
per motius polítics
–segons altres, després d'una baralla amb
feixistes italians a
Boulogne-sur-Seina (Illa de França,
França)–, va ser expulsat del país i
passà
clandestinament a Catalunya. A Barcelona visqué sense
documentació, però
ràpidament va ser detingut i expulsat. El febrer de 1936,
arran de la victòria
del Front Popular a la Península, retornà a
Catalunya. A Barcelona entrà a
formar part de la Secció Catalana de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), juntament amb altres
companys, com
ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi, etc. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» i després en la
«Columna Durruti». Destinat al front
d'Aragó,
Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a
Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres
anarquistes
italians.
***
Mariano
Baglioni
- Mariano
Baglioni: El 30 de gener –algunes fonts citen el
30 de novembre– de 1904 neix a
Serra San Quirico (Marques, Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista
Mariano Baglioni. El 23 de maig de 1911
s'instal·là amb sa família a Fabriano
(Marques, Itàlia). Sense interès pels estudis, no
acabà l'escola primària i
començà a treballar a la barberia dels
republicans Gisleno Carelli, Amleto
Schicchi i Giovanni Schicchi. De mica en mica la seva
consciència política es
va anant desenvolupant de la mà de les idees subversives i
anarquistes. En 1926
marxà cap a Gualdo Tadino (Úmbria,
Itàlia) buscant feina i l'octubre d'aquell
any un empresari luxemburguès de la construcció
el va contractar just perquè
pogués aconseguir els papers per a expatriar-se. Amb
passaport en regla, emigrà
a Luxemburg i s'establí a Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg), on va obrir
una barberia al carrer des Minières. El 6 d'octubre de 1930
es casà amb Elvira
Bucari, resident a Dudelange, encara que originària de
Gualdo Tadino, i la
parella tingué una filla. Durant la seva estada a Luxemburg
desenvolupà una
intensa propaganda antifeixista que li va portar amenaces dels
feixistes
locals. En aquesta època va ser fitxat per la policia com a
«simpatitzant comunista».
El 25 de febrer de 1935 va ser inscrit en el registre
policíac de fronteres i
el 25 d'octubre de 1936 va ser expulsat de Luxemburg per les seves
activitats
polítiques, decidint marxar cap a Espanya. El 4 de novembre
de 1936, amb altres
companys (Luigi Brazzorotto, Giovanni Dall'Agnol, Gualtiero Nubola,
Libertario
Tassi, etc.), abandonà Dudelange en un comboi organitzat pel
Partit Comunista i
a París (França) prengué un tren
especial amb 1.400 voluntaris amb direcció a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i
d'allà a la frontera. L'11 de novembre de
1936 s'enrolà en la formació «Guido
Picelli», enquadrada en el «Batalló
Garibaldi», i enviat durant els primers dies de desembre de
1936 al front de
Madrid (Espanya). Havia signat un contracte d'allistament de sis mesos,
però va
combatre durant tota la guerra. Els informes dels espies estalinistes
que
actuaven dins les tropes el qualificaren d'«element
anarcoide». L'11 de març de
1937 va ser ferit a la mà esquerra a Guadalajara (Castella,
Espanya) i un cop
guarit retornà al seu destí, combatent fins a
finals d'agost de 1938. Quan el
«Batalló Garibaldi» es va retirar del
front, marxà cap a França i el 8 de febrer
de 1939 va ser reclòs al camp de concentració
d'Argelers, on formà part del
grup llibertari «Libertà o Morte».
Requerit per la justícia luxemburguesa, va
ser enviat a Dudelange, on va reprendre les seves activitats
polítiques. Quan
l'evacuació de la població a resultes de
l'entrada de les tropes alemanyes al
país, va ser denunciat per alguns feixistes locals i
s'establí amb sa família a
Charolles (Borgonya, França). Després de
l'armistici francoalemany, el juliol
de 1940 retornà amb sa família a Dudelange, on va
reprendre el seu ofici de barber,
però sense deixar de banda les seves activitats
antifeixistes. El 22 d'agost de
1940 va ser detingut per la policia alemanya, enviat a la frontera
italiana i
lliurats a les autoritats feixistes dels seu país. Detingut
el 30 d'agost de
1940 a Brenner (Tirol del Sud), signà amb altres companys
una petició on es
penedia de les seves activitats polítiques passades i
demanava clemència, però
el consolat italià de Luxemburg vetà aquesta
demanda. El 14 de setembre de 1940
va ser interrogat a la Prefectura de Policia, on va negar la seva
militància
comunista i haver fet propaganda per al Partit Comunista, encara que va
afirmar
haver anat a Espanya per les seves conviccions anticapitalistes i haver
lluitat
en un batalló italià fins al final de la guerra.
El 14 d'octubre de 1940 va ser
condemnat a cinc anys de deportació a la colònia
penitenciària de l'arxipèlag
de Tremiti. El 18 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà
immediatament a
Fabriano. Participà activament en la guerrilla
d'alliberament a les muntanyes
de l'Úmbria i les Marques, i animà una
ràdio clandestina a través de la qual,
en estreta relació amb les forces aliades, indicava els
llocs idonis a
bombardejar, participant alhora en l'avituallament de les tropes i en
altres
missions. Mario Baglioni va morir el 21 de març de 1969 a
Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg).
***
Necrològica
de Francesc Roda Subías apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de febrer de 1987
- Francesc Roda
Subías: El 30 de gener de 1905 neix a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Roda Subías. Militava en el
Sindicat Únic de la
Pell de Badalona (Barcelonès, Catalunya) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), del qual fou delegat a la Federació Local
entre 1931 i 1936.
L'agost de 1931 a Barcelona representà el Sindicat de la
Pell de Badalona al
Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya (CRTC). Durant
la guerra civil formà part de la col·lectivitat
de la Companyia Arrendatària
del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA) i després
marxà cap el front, on fou xofer
d'una brigada del Cos de Tren. En 1939, amb el triomf feixista,
creuà els
Pirineus i va ser tancat en camps de concentració.
Després passà a Companyies
de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a les fortificacions de la
«Línia
Maginot» del nord de França. Durant la primavera
de 1940, va ser detingut pels
ocupants alemanys i reclòs el 25 de gener de 1941, sota la
matrícula 3317, al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), restant fins a
l'alliberament del camp pels aliats el 5 de maig de 1945.
Després de la II
Guerra Mundial s'integrà en la CNT i fou un dels fundadors
de la Federació
Local de Thiais d'aquest sindicat, on milità quaranta anys.
Ocupà diversos
càrrecs orgànics, com ara membre de la
Comissió de Relacions de la Zona Nord, i
fou delegat a plens i congressos, com ara el V Congrés de la
CNT celebrat en
1983 a Barcelona. En la seva última època fou
secretari del Sindicat d'Oficis
Diversos (SOD) de Choisy-le-Roy-Thiais de la CNT. Francesc Roda
Subías va morir
el 16 de gener de 1987 a Thiais (Illa de França,
França) i fou enterrat al
cementiri municipal d'aquesta localitat.
***
Necrològica
de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de novembre de 1966
-
Josep Comellas Cuadrench: El 30 de
gener de 1907 neix a Avià (Berguedà, Catalunya)
--algunes fonts citen erròniament Berga
(Berguedà,
Catalunya)--
l'anarcosindicalista Josep Comellas Cuadrench. Sos pares es deien Ramon
Comellas i Ramona Cuadrench.
Durant els anys trenta fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de
Berga de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Després de
la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local de Nantes (País del Loira,
França). A resultes de diverses
operacions quirúrgiques i després de
gairebé dos anys hospitalitzat, Josep
Comellas Cuadrench va morir el 5 de setembre --algunes fonts citen erròniament el 6
de setembre-- de 1966 a
l'Hospital de Savenay (País del
Loira, França). Sa companya fou Montserrat Monegal.
***
Horst Matthai
- Horst Matthai: El 30 de gener de 1912 neix a Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya) el filòsof anarquista germanomexicà Horst Matthai Quelle. Fill d'una família empobrida i de pare maçó. En la seva joventut participà en el moviment anarquista alemany. En 1938, davant la crisi econòmica, la pujada del nazisme i la possibilitat de ser enviat al front, com son germà que hi morí, fugí i s'instal·là a Mèxic, ja que aconseguí ser cridat per aquest país com a «expert en comerç internacional». Al país asteca, a més d'aprendre el castellà, treballà eventualment en el comerç de productes químics i agropecuaris relacionats amb l'avicultura. D'antuvi es va fer passar per anglès, per evitar el fort sentiment germanòfob que es respirava a Mèxic aleshores. Mentrestant, començà a estudiar filosofia, a més d'interessar-se per la psicologia, a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on compartirà classes amb l'escriptor Carlos Monsiváis i els futurs filòsofs Leopoldo Zea i Emilio Uranga. En aquesta universitat es llicencià i doctorà en filosofia. Filòsofs espanyols refugiats a Mèxic (José Gaos, Joaquín Xirau, Wenceslao Roces i García Bacca) el van introduir en el pensament grec i alemany. A més realitzà estudis de llengües mortes i de sànscrit al Col·legi de Mèxic, aconseguint el grau de magisteri en educació atorgat per la Brigham Young University. En aquesta època es relacionà professionalment amb els mormons mexicans, que deixaran la seva petjada pel que fa el secretisme i l'espiritualisme. En la dècada dels seixanta se separà de sa primera esposa i treballà per a l'Institut Nacional Indigenista a la Serra de Puebla; aquests estudis antropològics el portaran a reivindicar el «renaixement del pensament prehispànic» i la seva idea de «no poder». Cap als anys vuitanta, s'instal·là a la Tijuana i es casà de bell nou, aquesta vegada amb una alumna. En aquests anys impartí classes de filosofia a la UNAM, al Cetys de Tijuana, a la Universitat Iberoamericana i, des del 1986, a l'Escola d'Humanitats de la Universitat Autònoma de la Baixa Califòrnia. Influït per Hegel, Max Stirner, Dilthey, Nietzsche i Heidegger, part de les seves idees aborden aspectes relacionats amb el solipsisme i l'anarquisme. El seu pensament vol fonamentar hermenèuticament el «retorn de la metafísica», basada en la retraducció i en la reinterpretació dels filòsofs presocràtics i de Hegel. La seva metafísica solipsista és la base del seu pensament anarquista; el contracte social de Rousseau va ser instaurat per assegurar la supervivència de l'individu, però un cop la societat ha posat en perill la supervivència de l'individu, aquest ha de renunciar al contracte social. El seu pensament està recollit principalment en la sèrie «Pensar y ser», que es publicà cronològicament en un ordre distint al de l'estructura lògica inicialment prevista per l'autor: Pensar y ser I. Ensayo de una fenomenología metafísica (1996), Pensar y ser II. La Escuela de Mileto (1995), Pensar y ser III. Heráclito, el obscuro (1997) i Pensar y ser IV. La teoría parmenídea del pensar (1990). Pòstumament es publicaren Textos filosóficos (1989-1999) (2002) i Todos los pensamientos son verdaderos (2007). Com a bon estudiós dels presocràtics, fou un apassionat dels aforismes i aquests són una part important de la seva obra escrita i oral (conferències, seminaris, classes, etc.). La seva posició antiestatista i atea ha influenciat pensaments com ara el nihilisme, l'existencialisme, l'anarquisme i, sobretot, l'anarcoindividualisme. Horst Matthai va morir el 27 de desembre de 1999 a Tijuana (Baixa Califòrnia, Mèxic).
***
Manuel
García Rodríguez
- Manuel García
Rodríguez: El 30 de gener de 1914 neix a
Langullo (Cesuris, Manzaneda, Ourense,
Galícia) el guerriller anarcosindicalista Manuel
García Rodríguez, conegut sota
diversos pseudònims (O Sarxento,
pels
seus partidaris; O Porco i O Verdugo, pels seus detractors).
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan
el cop militar
feixista de juliol de 1936 marxà cap a les muntanyes i en
1941 s'integrà en el
grup guerriller de Mario Rodríguez Losada (Mario
de Langullo i O Pinche),
que
actuava a la zona de Ourense de Manzaneda, la Terra de Trives, San
Xoán de Río i
Castro Caldelas. Va ser acusat de la mort del capellà de
Cesuris i de nombrosos
atracaments. En 1945 abandonà la guerrilla
–algunes fonts diuen que va ser
expulsat– i s'amagà a Placín
(Manzaneda, Ourense, Galícia). Delatat per
Gumersinda Rodríguez, la dona que l'albergava en una cova
construïda al
soterrani de casa seva i molesta perquè, diuen, havia
embarassat sa filla, el 7
de novembre de 1958 va ser detingut a Pena Folenche (A Pobra de Trives,
Ourense, Galícia) per la Guàrdia Civil, 12 anys
després d'haver-se retirat de
la guerrilla. Jutjat en consell de guerra a Ourense, Manuel
García Rodríguez va
ser condemnat a 12 penes de mort i agarrotat el 6 de juny
–moltes fonts citen
erròniament el 3 de setembre– de 1959 a la
presó d'Ourense (Ourense, Galícia);
fou l'últim executat en aquesta ciutat.
***
José
Yebra Martínez (Chilitre)
- José Yebra Martínez: El 30 de gener de 1916 neix a Doña María-Ocaña (actualment pertanyent a Las Tres Villas, Almería, Andalusia, Espanya) el guerriller antifranquista José Yebra Martínez, conegut com Chilitre. Sos pares es deien Miguel Yebra García, jornaler, i María Martínez Aguilar. Jornaler de professió, formà part de la guerrilla anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que acabà esdevenint l'Agrupació Guerrillera de la Província d'Almería (AGPA), encapçalada per Juan Nieto Martínez (Cuco) que actuava a començament dels anys quaranta per poblacions d'Almeria i de Granada (Santa Fe de Mondújar, Velefique, Ventarique, serres de Bayarcal, Filabres, etc.). En aquest grup guerriller també formaren part Indalecio Fuentes Agüeno, Rafael García Livia (Papasfritas, o José Torralbo, també de malnom Papasfritas), els germans José i Francisco Jiménez Martínez (Los Cantaores), Rafael Jiménez Ortega (El de Bayarque), Francisco Rodriguez Herrada (Marraqueño) i Sebastián Romero Magaña. Quedà entre els pocs supervivents del grup, però José Yebra Martínez va ser abatut per la Guàrdia Civil el 25 de juliol de 1948 quan intentava un atracament al barri del Salitre de Doña María-Ocaña (actualment pertanyent a Las Tres Villas, Almería, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de la parròquia de Santa Teresa d'aquesta localitat.
---
efemerides | 29 Gener, 2019 13:19
Anarcoefemèrides
del 29 de gener
Esdeveniments
L'Hôtel des Sociétés Savantes
- Míting per la «Mano
Negra»: El 29 de gener de
1903 té lloc a
l'Hôtel des
Sociétés Savantes de París
(França) un míting organitzat pel grup anarquista
dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI),
amb el
suport propagandístic de Le Temps Nouveaux
i de Jean Grave, per
protestar contra la permanència a la presó dels
imputats en l'afer de la «Mano
Negra»
d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del
Col·legi
de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de
París, germà d'Élie i
d'Élisée
Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette
Meyer; Georges Yvetot,
secretari de la Federació de les Borses de Treball de
França i de les Colònies;
Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de
París; Francis de
Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una
carta d'Anatole France, que
reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia
arreu
d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de
Montjuïc.
L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles
i estrangeres, fou
clos votant per aclamació una moció en
què s'incitava el govern espanyol a
revisar el procés. En aquest míting es
recollí una certa quantitat de diners
destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el
romanent fou
enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano
Negra»
per afrontar
materialment la seva sortida de la presó.
***
Capçalera
de Tiempos
Nuevos
- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.
***
Cartell
publicitari de Vida
realitzat per Vicent Ballester Marco
- Surt Vida: El 29 de
gener de 1938 surt a València (País
Valencià) el primer número del setmanari
anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación
Regional de Campesinos de
Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la
Indústria Gràfica de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València. En sortiren 42 números,
l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A
València ja s'havien
publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.
***
Portada del disc de Chumbawamba
i Noam Chomsky
- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.
Naixements
Notícia de la detenció de Victor Minne apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de desembre de 2000
- Victor Minne: El
29 de gener de 1855 neix a Kortrijk (Flandes Occidental, Flandes)
l'ebenista i
propagandista anarquista Victor Polydore Minne. Emigrat a
França en 1888, en
1893 en va ser expulsat per la seva militància
llibertària. El 12 de setembre
de 1898 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica)
per haver aferrat cartells
anarquistes i aquest mateix dia havia participat en
l'ocupació de la redacció
del periòdic Journal du
XXè Siècle.
En 1899 se li a atribuí la paternitat del text, que va ser
publicat
anònimament, Révélations
sur la prétendue
folie de la princesse Louise. El 8 de desembre de 1900 va ser
detingut
repartint pels carrers de Brussel·les el pamflet Testament olographe de la vieille mère
Victoria, reine des poires
d'Angleterre et impératrice des roupies de singes;
després d'escorcollar el
seu domicili, la policia deduí que ell era l'autor d'aquest
text. Jutjat per
l'Audiència de Bravant el 4 de febrer de 1901, pocs dies
després de la mort
Victòria del Regne Unit, va ser absolt dels insults dirigits
contra aquesta
reina. En 1904 publicà a Brussel·les el fullet Les sept années de souffrances de la
princesse Louise, fille du roi
dels Belges. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Fitxa policíaca
d'Amédée Pauwels (1891)
- Amédée
Pauwels:
El 29 de gener de 1864 neix a
Bèlgica l'anarquista
il·legalista Amédée Pauwels,
més conegut com Étienne Rabardy.
Blanquer
de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui
arrossegarà a la fàbrica de
sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França),
on compartirà
habitació amb l'anarquista
Élisée-Joseph Bastard. Després va
instal·lar-se a
Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes
eren força actius.
Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser
expulsat
del territori, però va retornar a França per
cometre atemptats. El 15 de març
de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la
bomba que portava i
que tenia intenció de deixar a l'església de la
Madeleine de París. Dos
atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies
després de
l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes
policíaques del 17 de febrer, també
li són atribuïdes. Totes les bombes que va
col·locar, fins i tot la que acabà
amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista
il·legalista famós,
Émile Henry.
***
Notícia
del judici a Édouard Mouche apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
de l'1 de juny de 1920
- Édouard Mouche:
El
29 de gener de 1878 neix al II Districte de París
(França) el lampista anarquista
i antimilitarista Édouard Maxime Mouche. Formà
part del Grup Llibertari per la
Cançó, fundat el maig de 1918 al voltant,
sobretot, de Louis Loréal i del qual
va ser nomenat tresorer. Aquest grup havia de publicar l'agost de 1918
el
periòdic La Gerbe, que
no aparegué a
resultes de la prohibició per part del prefecte de policia
de la festa que
l'havia de finançar, i participà en diverses
sortides campestres organitzades
per Le Journal du Peuple. En 1919
va
ser nomenat secretari del Grup del XI i XII Districtes de
París de la Federació
de Joves Anarquistes (FJA). A començaments de 1920 va ser
detingut per haver
distribuït pamflets antimilitaristes amb Louis
Lóreal i René Péache, i no va
ser alliberat fins el març d'aquell any. El 7 de juny de
1920 va ser jutjat per
l'XI Sala del Tribunal Correccional per aquest delicte juntament amb
sos
companys i condemnat a 18 mesos de presó i a 1.500 francs de
multa, pena que va
ser confirmada en l'apel·lació d'octubre d'aquell
any. A finals de gener de
1920, arran de la reconstitució del grup La
Gerbe, al voltant de Léon Louis, Morthel Oupiter i
René Péache, dimití del
seu càrrec de tresorer. En 1921 va ser nomenat secretari del
grup del XIII
Districte de París de l'FJA. El 20 de maig de 1921 el seu
domicili, com el de
molts altres companys, va ser escorcollat a la recerca de material
antimilitarista. L'estiu de 1921, arran de la detenció de
René Barril,
reemplaçà aquest en la gerència del
número 5 del periòdic La
Jeunesse Anarchiste, òrgan de l'FJA animat, entre
d'altres, per
René Barril, G. Bouvet i André Leroy. En 1923 era
membre del «Foyer Anarchiste»
(Hogar Anarquista) del XI Districte parisenc i del Comitè
d'Iniciativa i de
Propaganda de l'Unió Anarquista (UA). En 1929
s'instal·là a Livry-Gargan (Illa
de França, França) i aquest mateix any era membre
de l'Associació de
Federalistes Anarquistes (AFA). A començaments de la
dècada dels trenta vivia a
Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i
sembla que no militava. En 1938, no
obstant això, la policia el tenia fitxat com a membre d'un
grup de l'UA d'Aulnay-sous-Bois. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Orlando
Bolgioni
- Orlando Bolgioni: El 29 de gener de 1881 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista «Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys.
***
Foto
policíaca de Vincenzo Ferrero (1934)
- Vincenzo
Ferrero: El 29 de gener de 1885 –algunes fonts
citen 1895– neix a Cocconato (Piemont,
Itàlia) el propagandista anarquista Vincenzo Ferrero,
anglicitzat Vincent Ferrero i
més conegut com John the Cook.
Sos mares es deien
Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905 emigrà a Nova
York (Nova York, EUA)
i posteriorment s'establí a Chicago (Cook, Illinois, EUA).
Més tard, abans de
la Gran Guerra, s'instal·là a San Francisco
(Califòrnia, EUA). En aquesta
ciutat entrà a formar part del moviment anarquista, sobretot
com a membre del
«International Grup», format per militants de
diverses llengües (italians,
espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que
estigué actiu fins
a la dècada dels trenta. També formà
part dels grups anarquistes italians
«Libre Pensiero» i
«Volontà». En 1917 va ser detingut quan
feia un míting
antibel·lista al carrer sota l'acusació de
«vagància» i el 3 de març
d'aquell
any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres del grup
«Volontà», per passar moneda falsa;
tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a
un any de presó. El juliol de 1926 publicà el
número únic de La
Scolta. Publicazione anarchica di
difesa e
avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de
1932
dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione.
Mensile libertario
del West, que era una mena d'edició de la Costa
Oeste de L'Adunata dei Refrattari.
El 28 d'agost de 1927 publicà el número
únic de Golgota, sobre
l'execució dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà
conferències d'Armando Borghi. El 2 de
desembre de 1929 va ser detingut amb un company després
d'intentar interrompre
una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia,
EUA). En 1932 L'Emancipazione va
ser substituït per Man! The
Measure of All Things,
periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any,
el consolat italià a
San Francisco declarà que era «un dels anarquistes
més perillosos del districte».
Amb Domenico Sallitto (Dominick)
muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i
Jefferson d'Oakland
(Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera
gratuïta els obrers
necessitats i on, a l'altell, instal·laren la
redacció del periòdic anarquista Man!.
Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal
d'Investigació)
aconseguí la llista de subscriptors d'aquest
periòdic en una estafeta de
correus, decidí engegar un expedient de
deportació a tots els membres de la
llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per
agents
federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island
(San Francisco,
Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre
d'expulsió sota l'acusació de «ser
autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions
democràtiques». El febrer de 1935, quan el
consolat italià s'assabentà de la
seva detenció, expressà que estava interessat en
la seva deportació a la Itàlia
feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport,
organitzada pel
«Ferrero-Sallitto Defense Conference»
(Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto),
encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International
Ladies' Garment
Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores
del Vestit),
l'American Civil Liberties Union (UCLU, Unió Americana per
les Llibertats
Civils) i altres organitzacions, i que tingué seccions a San
Francisco,
Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Nova York, s'aconseguiren
recollir els 2.000
dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i
Ferrero reberen el suport de
nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara
Sherwood Anderson, Alice Stone
Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman,
Arthur
Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton
Sinclair,
Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. L'11 de gener
de 1936
van ser traslladats a l'Ellis Island (Nova York, EUA) per a la seva
deportació,
però un habeas corpus
l'evità. Aquest
mateix any s'edità el fullet Fight
against deportation. Free Ferrero and Sallitto. La campanya
de protesta
engegada donà com a resultat l'alliberament de Sallitto,
però a ell se li va
decretar l'expulsió a Itàlia, aleshores sota la
dictadura de Benito
Mussolini. Per
evitar la seva expulsió i
la més que probable execució a la
Itàlia feixista, trencà la llibertat sota
fiança i fugí a Windsor (Ontario,
Canadà). Posteriorment retornà
clandestinament als EUA, perdent el moviment llibertari els 1.000
dòlars de la
fiança. D'antuvi s'establí a Detroit (Wayne,
Michigant) i després treballà de
cuiner, d'aquí el seu malnom, a la zona de San Francisco
sense despertar les
sospites de les autoritats. Durant sa vida es relacionà amb
destacats
anarquistes, com ara Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe
Ciancabilla, Luigi Galleani, Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie), John Kassel, Angelo Luca,
Errico
Malatesta, Robert Minor, Eric B. Morton, Jules Scarceriaux, Eugene
Travaglio (Gene), Carlo Tresca, John
Vattuone, etc.
Vincenzo Ferrero va morir el 8 de febrer –algunes fonts citen
l'11 de febrer– de
1985 a San José (Santa Clara, Califòrnia, EUA).
Paul Avrich recollí el seu testimoni
en el llibre Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism
in America
(1995).
***
Jean
Duval
- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Fill d'un daurador sobre fusta amb pocs recursos i d'una mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campan.ya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers. Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 a la residència d'Angers (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.
***
Giovanni
Dettori
- Giovanni
Dettori: El 29 de gener de 1899 neix a Orgosolo (Sardenya)
l'anarquista i
resistent antifeixista Giovanni Antioco Dettori, conegut com Bande Nere. Sos pares es deien Salvatore
Dettori i Raffaella Puggioni. Sembla que abans d'anarquista fou
simpatitzant
socialista. Fou molt amic de la mestra Angela Maccioni i de la parella
formada
per Dino Giacobbe i Graziella Sechi, tots destacats antifeixistes. En
1917 va
ser cridat a files i lluità als fronts fins al final de la
Gran Guerra. En 1921
va ser condemnat a 15 dies de presó per
«ultratges» i en 1922 emigrà
clandestinament a Marsella (Provença, Occitània),
on freqüentà el destacat
anarquista Paolo Schicchi. Més tard s'establí a
Gassin (Provença, Occitània),
on treballà d'obrer en una pedrera. Arran d'una
explosió d'un cartutx de
dinamita a la feina, va perdre una mà. També va
treballar a les drassanes
navals de La Sanha (Provença, Occitània). Segons
la família, en aquesta època
s'hauria encarregat de preparar la passada a l'Argentina dels militants
anarquista
italoamericans Nicola Sacco i Vartolemeo Vanzetti en una eventual
evasió. El
novembre de 1926 es va instal·lar a Tunísia,
sense deixar de tenir relacions
amb Paolo Schicchi. La policia en aquesta època el
definí com a «anarquista
convençut i irreductible». Fou membre del grup
anarquista italià format per
Emilio Atzori, Raimondo Mereu, Antonio Piras, Francesco Piras, Nunzio
Valenza i
altres, i les autoritats feixistes locals l'involucraren, juntament amb
Emilio
Atzori, Giovanni Curti i Alberto Tarchiani, en l'atemptat al consolat
italià i
a la seu del periòdic feixista Unione,
esdevinguts respectivament el 28 de desembre de 1928 i el 18 d'abril de
1929 a
Tunis (Tunísia) –algunes fonts diuen que va ser
aquí on va perdre la mà. En
aquesta època, segons la policia, també hauria
intervingut en intent d'evasió
de l'illa de Lipari dels confinats polítics Emilio Lussu,
Francesco Fausto Nitti
i Carlo Roselli. Abandonà Tunísia i el juliol de
1931 va ser detingut a
Ventimiglia (Ligúria, Itàlia); jutjat, va ser
condemnat a un mes i mig de presó
per «possessió injustificada d'arma».
Davant el dubte que la seva repatriació
respongués a motius polítics, el 20 d'agost de
1931 se li va decretar el
confinament per tres anys. Deportat a Ponça, el 10 de juny
de 1933 va ser
detingut i denunciat per haver participat en una protesta de 150
confinats contra
una ordenança de la direcció de la
colònia penitenciària. Condemnat a 15 mesos
d'arrest, va veure reduïda la condemna a quatre mesos en
l'apel·lació, però,
segons les autoritats, no mostrà senyals de pediment i
continuà freqüentant
«elements hostils al règim feixista». El
2 d'agost de 1934 retornà a Nuoro
(Sardenya) i quatre dies després va demanar el passaport per
anar a reunir-se
amb sa família a Tunísia. El 23 d'octubre de 1934
obtingué aquest document i el
26 marxà des de Cagliari (Sardenya) cap a la
colònia francesa. A Tunísia
treballà de venedor ambulant i fou un dels capdavanters de
la vaga dels
pedrapiquers de Djebel Oust (Zaghouan, Tunísia), que es va
estendre a altres
sectors (construcció, forners, moliners, etc.) durant les
setmanes següents. El
juliol de 1936 participà en una manifestació
antifeixista, juntament amb altres
companys (Luigi Damiani, Vicenzo Mazzone, Giovanni Antonio Puggioni,
etc.), on
va ser detingut; acusat d'«incitació a l'odi de
classe», se li va decretar
l'expulsió. Revocada la mesura, la tardor de 1936
marxà de Tunísia cap a
Marsella, juntament amb altres companys (Giovanni Fontana, Mario
Giudice, Vincenzo
Mazzone i Antonio Puggioni), i el 25 d'octubre de 1936
arribà a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà
passà a la Península per a lluitar contra
el feixisme. Allistat en el Grup Internacional de la «Columna
Durruti» –altres fonts
citen XIII Brigada Internacional
«Dombrowski»–, va ser ferit en diverses
ocasions. Giovanni Dettori va morir en acció de guerra el 15
de gener de 1937
al front de Terol (Aragó, Espanya). Sa companya fou
l'anarquista Giuseppina
Puggionni, amb qui va tenir tres fills (Giuseppe, Marius i Jean), els
quals
s'allistaren tots tres en les forces armades de França
Lliure durant la II
Guerra Mundial.
***
Faustino
Giuseppe Braga
- Faustino
Giuseppe Braga: El 29 de gener de 1903 neix a Virle
Treponti (Rezzato,
Llombardia, Itàlia; actual Virle) l'anarquista Faustino
Giuseppe Braga, també
conegut com Fausto Braga i Mario Braga. Sos pares es deien Giuseppe
Braga i Oliva Piccinelli. Només va poder assistir als
primers cursos de
primària i de ben jove aprengué a treballar l'art
de la pedra picada. Després
d'una breu militància socialista,
abraçà l'anarquisme, esdevenint un actiu
propagandista en el «Bienni Roig» (1919-1920). El
19 d'octubre de 1921 va ser
condemnat a 25 dies de presó per «ultratge a un
funcionari públic» i el 9 de
juliol de 1922 patí una altre condemna per
«lesions». Va ser detingut en
diferents ocasions pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes.
Emigrà
per motius laborals a França, on va romandre fins
març de 1926, quan hagué de
retornar a Itàlia per fer el servei militar. El 28 d'abril
de 1926 va ser
absolt, per «inexistència de delicte»,
de l'acusació de deserció. Llicenciat la
primavera de 1927, va ser denunciat per la Comissió
Provincial de Brescia com a
«element perillós a l'ordre nacional de
l'Estat» i el 26 d'abril d'aquell any
va ser amonestat oficialment. El 21 d'octubre de 1927 va ser condemnat
pel
Tribunal de Brescia a tres mesos d'arrest per
«violació de l'amonestació».
El
19 d'agost de 1934 va emigrar legalment a França i
s'establí a
Saint-Martin-sur-Ocre (Centre, França). Per les seves
activitats subversives i
els seus enfrontament amb feixistes, en 1935 se li va decretar
l'expulsió de
França, però continuà
il·legalment al país. L'estiu de 1936
marxà cap a
Barcelona (Catalunya), on s'enrolà, amb Ateo Scorticatti, en
la Secció
Italiana, de majoria anarquista, de la «Columna
Ascaso» i posteriorment
s'integrà en la III Companyia del
«Batalló de la Mort». El 9 de desembre
de
1936 la direcció de «Giustizia e
Libertà» (GL) va enviar a Enrico Giussani el
llistat de voluntaris que havien arribat a la Península amb
el suport d'aquesta
organització i el seu nom hi figurava. El 2 de juliol de
1937 el periòdic
parisenc Giustizia e Libertà
anuncià
que havia caigut al front d'Osca (Aragó, Espanya),
però el 9 de juliol la
notícia va ser desmentida, ja que el 16 de juny havia
resultar ferit al cap en
la batalla d'Osca. Un cop guarit, tornà al front i
prestà els seus serveis en
un batalló d'enginyers estacionat a Terol (Aragó,
Espanya). El 26 de juliol de
1938 va ser inscrit com a anarquista en el registre de fronteres i el
30 de
setembre de 1938, segons els informes policíacs italians,
encara estava
integrat en la «milícia roja espanyola».
El 6 de febrer de 1939 retornà a
França i va ser reclòs al camp de
concentració d'Argelers, on s'adherí al grup
anarquista «Libertà o Morte», juntament
amb altres companys anarquistes, molts
dels quals havien lluitat a la guerra d'Espanya (Armando Bientinesi,
Ernesto
Bonomini, Angiolo Bruschi, Liberato Clerico, Aldo Demi, Cornelio
Giacomelli,
Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Ilario Margarita,
Leonida
Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, Ermanno Neri,
Giovanni
Sandri, Muzio Tosi, Giovanni Zazzu, etc.). El maig de 1939 va ser
traslladat al
camp de concentració de Gurs i posteriorment va ser enviat a
una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la
fortificació de la frontera
francobelga. Capturat per l'exèrcit alemany a Dunkerque
(Flandes del Sud), a
finals de 1940 va ser retornat a les autoritats franceses i tancat a
l'antic
hospital militar de Reims (Xampanya-Ardenes, França),
transformat aleshores en
camp de concentració, juntament amb altres
«milicians rojos» (Carlo Aldegheri,
Massimo Ardemagni, Pietro Aureli, Egidio Fossi, Lorenzo Giusti,
Leonardo
Rizzotto, Romeo Scanziani, etc.). A començament de 1941
demanà poder-se establir-se
a París amb son germà Giuseppe Braga,
naturalitzat francès, però el juliol
d'aquell any va ser internat al camp de concentració de
Casaus de Larbost
(Llenguadoc, Occitània). A partir d'aquesta data es va
perdre el seu rastre.
***
Barnett
Newman fotografiat per Aaron Siskind (ca. 1935)
- Barnett Newman:
El 29 de gener de 1905 neix a Lower East Side (Manhattan, Nova York,
Nova York,
EUA) el pintor, escultor, crític artístic i
intel·lectual anarquista Barnett
Baruch Newman (Barney), un dels màxims
representants de l'expressionisme
abstracte i del color-field painting. Havia nascut
en una família de
jueus polonesos immigrants i sos pares es deien Abraham i Anna. Va fer
els
estudis primaris i secundaris a Manhattan i al Bronx i sempre
assistí a les
escoles hebrees. Entre 1923 i 1927 aprengué dibuix amb
Duncan Smith a l'Art
Students League, on va fer una gran amistat amb Adolph Gottlieb.
Després estudià
filosofia amb Scott Buchanan i Morris Raphael Cohen al City College of
New York
(CCNY), sense obtenir bones qualificacions, i treballà a la
fàbrica de roba
masculina propietat de son pare que intentà fer surar arran
de la crisi de 1929.
A partir dels anys trenta començà a pintar
quadres d'estil expressionista, però
finalment destruí tota l'obra d'aquesta època. En
1931 intentà fer-se professor
artístic en el sistema escolar públic de Nova
York, però no aprovà l'examen i
restà com a professor substitut; l'any següent
entrà com a professor
d'apreciació artística a la Grover Clevelant High
School de Ridgewood a Queens.
En 1933 publicà el manifest On the Need for
Political Action by Men of
Culture (Sobre la necessitat de l'acció
política dels homes de la cultura),
que reivindica una educació més
àmplia, un major èmfasi en les arts i oficis i
el foment de la vida cultural, i amb Alexander Borodulin i aquest
programa es
presentaren com a candidats a l'alcaldia de Nova York sota el lema
«Vota't a tu
mateix». En 1935 es va fer gerent una companyia de teatre
jiddisch d'esquerra i
aprengué aquesta llengua per poder llegir les importants
publicacions
anarquistes que s'editaven en judeoalemany. En aquesta època
col·laborà en la
revista The Answer. America's Civil Service Magazine
(La Resposta.
Revista del Servei Civil Americà) amb una columna de
crítica literària, on
recomanà obres de Baruch Spinoza, Plató i Piotr
Kropotkin, i condemnà les de
Hegel, Marx i Lenin. El 30 de juny de 1936 es casà amb
Annalee Greenhouse, que
havia conegut dos anys abans, i durant el seu viatge de noces a Concord
(Massachusetts) visità l'estany de Walden i les cases
d'Henry David Thoreau,
Ralph Waldo Emerson i Nathaniel Hawthorne, tres dels seus mestres
intel·lectuals. Després treballà com a
escriptor i crític artístic, redactant
prefacis per a catàlegs d'exposicions, fent
crítiques per a revistes
especialitzades i muntant exposicions. El gener de 1942, arran de
l'entrada
dels EUA en la II Guerra Mundial, malgrat haver estat incapacitat del
servei
militar per raons físiques, es declarà objector
de consciència. A finals dels
anys quaranta començà a exposar obres de tipus
surrealista a la Galeria Betty
Parsons i a poc a poc es va anar deslligant de les
influències contemporànies.
En 1948 realitzà la seva primera exposició
individual. En aquests anys es
relacionà força amb la bohèmia
artística novaiorquesa (Studio 35, Uptown Group,
etc.). Encara que la seva obra sembla purament abstracta, es va veure
fortament
influenciada per les seves arrels jueves místiques i
espirituals. Les seves
obres es caracteritzen per senzilles composicions
pictòriques (olis i,
posteriorment, acrílics) en les quals una àmplia
àrea de color és tallada per
una o dues fines línies verticals (zips,
cremalleres). Les escultures
que realitzà són gairebé zips
tridimensionals. També realitzà
litografies i aiguaforts. Entre els seus escrits teòrics
més importants, que
publicà en els periòdics La Revista
Belga, Tiger's Eye i Partisan
Review, destaquen The plasmic image
(1945), The first man was an
artist (1947), The sublime is now (1948)
i Feeling is all
(1952). En 1968 va escriure l'assaig «The true revolution is
anarchist!» (La
vertadera revolució és anarquista!), que
serví de pròleg per a la nova edició
que Horizon Press va fer de les Memoirs of a revolutionist
de Kropotkin.
Barnet Newman va morir el 4 de juliol de 1970 d'un atac de cor a Nova
York
(Nova York, EUA). En 1979 la seva esposa Annalee Newman creà
la Barnett Newman
Foundation a Nova York. Barnett Newman durant tota la seva vida es
definí com a
anarquista i reivindicà una forma de vida no
jeràrquica i antiautoritària.
***
Maurice
Joyeux
- Maurice Joyeux: El 29 de gener de 1910 neix al X Districte de París (França), en una família obrera relativament benestant, el destacat intel·lectual i militant anarquista Maurice Alexis Joyeux, també conegut com Liron. Son pare, militant socialista, era venedor en un magatzem de mobiliari i secretari del diputat de Levallois, Jean Bon, i sa mare feia de tintorera, però també de secretària de Cochon, el fundador de la Federació de Llogaters. Son pare morirà a la batalla del Marne i sa mare, Rosine, es tornarà a casar amb Alfred Liron, també militant socialista i maçó, que introduirà Maurice en el moviment obrer. Quan tenia 14 anys sa família va deixar Levallois-Perret, a prop de París, on vivia, i es va instal·lar a Deauville (Baixa Normandia), on va començar a fer d'aprenent de serraller; serà la seva primera experiència en el món laboral i també en la revolta: va trencar una costella al seu patró que volia atupar-li i va ser condemnat a una multa de 1.000 francs. Després de passar per Brest i Rouen, va tornar a París, i des d'aquell moment va decidir no dependre mai de ningú. Amb 17 anys, arran una manifestació contra la condemna a mort de Sacco i Vanzetti, el 23 d'agost de 1927, coneixerà el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat de Serrallers de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1928, per acabar més aviat les obligacions militars, es va presentar voluntari per fer 18 mesos, i al Marroc la seva revolta contra el fet imbècil i absurd de pagar la patenta a l'Exèrcit el portarà a la presó on passarà tres anys i serà jutjat dues vegades en Consell de guerra. En 1932, arran de la crisis econòmica, va conèixer l'atur i els albergs i les sopes de beneficència, i va participar en el Comitè dels Aturats, del qual arribarà a ser secretari. En 1933 entrà a formar part del Grup Anarquista del XVII Districte de París. El 16 de febrer de 1933, en una acció solidària amb els immigrants polonesos del Comitè dels Aturats, consistent en l'atac al Consolat polonès a Levallois-Perret, va ser detingut. Tancat a la presó de la Santé, el 12 d'abril d'aquell any fou jutjat al XIII Jutjat Correccional, on fou condemnat a tres mesos de presó i a 25 francs de multa per «trencament de tanca, violació de domicili i vagabundejaria», que purgà a la presó de Fresnes. En sortir de la presó el maig, s'adherí al Socors Roig Internacional (SRI) i al Comitè de Lluita contra la Guerra. Com a membre de la CGTU, va participar en el Congrés Antifeixista de Pleyel en 1933 i en el de Huygens en 1934. En 1935 es va adherit a la Unió Anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per violència contra els agents. En 1936 va participar en les ocupacions de fàbriques i en el Front Revolucionari. Les seves idees sobre l'anarquisme i l'anarcosindicalisme les va desenvolupar en el llibre Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972). El 9 de setembre de 1937 fou condemnat a 15 dies de presó per mendicitat i en sortir fou «hospitalitzat» a Nanterre. Insubmís a la guerra, va ser detingut en 1940 per no respondre la seva crida de mobilització i va ser condemnat pel Tribunal Militar de Lió el 23 de gener de 1942 a tres anys de presó. Tancat a la fortalesa de Montluc (Lió), va evadir-se després d'haver fomentat un motí en 1941 --aquest episodi l'explicarà en el seu llibre Mutinerie à Montluc (1971)--; novament detingut, serà condemnat a 20 anys de presó, però finalment serà alliberat en 1944. Durant tota sa vida, Joyeux va sumar 10 anys de presó, i durant aquests anys de tancament va poder descobrir Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Reclus, etc., coneixements que va completar amb la literatura popular i social (Hugo, Zola, London, etc.). A partir de l'Alliberament va participar en la construcció de la Federació Anarquista, assistint al Congrés Llibertari de juliol de 1945, i en l'edició de Le Libertaire, amb Vincey, els germans Lapeyre i una militant que esdevindrà sa companya, Suzy Chevet. Fou membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista (FA) i participà en gires de conferències. En 1947 va començar a militar en la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO), acabada de crear, defensant les idees anarcosindicalistes i el concepte de «vaga gestionària». Entre el 21 d'agost de 1947 i el 5 d'agost de 1949 assumirà la gerència de Le Libertaire. Per un article publicat el 3 d'abril de 1947 en aquest periòdic titulat «Préparation militaire», fou condemnat pel XVII Jutjat Correccional el 17 de febrer de 1948 a 5.000 francs de multa. El 4 de novembre de 1950 també fou condemnat per «apologia de l'assassinat» arran de la publicació el 17 de febrer d'aquell any d'un article en Le Libertaire a 40.000 francs de multa. El desembre de 1950 perdé ells càrrecs de responsabilitat en la FA i en Le Libertaire arran de dissensions més personals que ideològiques. Cap al 1952 va obrir una llibreria anarquista al barri de Montmartre de París, «Le Château des brouillards» («El castell de les boires»), que es va veure obligar a vendre el juny de 1958. Juntament amb altres militants (Aristide i Paul Lapeyre, Fayolle, Arru, Vincey, etc.), fou exclòs de la FA després del Congrés de Bordeus, celebrat entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1952, per oposar-se a la política del seu secretari general Georges Fontenis. El desembre de 1953 es va produir l'escissió en el moviment anarquista francès quan Fontenis va crear el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB) dins de la Federació Anarquista, provocant el sorgiment de noves organitzacions, com la Federació Comunista Llibertària (FCL); però Joyeux, arran del Congrés de la FA de Vichy celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1956, va reconstruir la Federació Anarquista al voltant del nou periòdic Le Monde Libertaire, setmanari que encara es publica, i de la seva llibreria, tot atiat per clima suscitat pel Maig del 68. A principis de la dècada dels seixanta entrà en l'Associació per l'Estudi i la Difusió de les Filosofies Racionalistes, constituïda per evitar que elements favorables a una organització autoritària prenguessin el control de la FA. Hostil amb la guerra d'Algèria com altres anarquistes, el febrer de 1961 publicà en el Bulletin Intérieur de la Fédération Anarchiste una declaració contra el nou nacionalisme algerià i el Front d'Alliberament Nacional algerià. En 1967 va publicar L'hydre de Lerne, on explica la història de la Federació Anarquista i manifesta el seu antimarxisme, que evitarà a tota costa la introducció de desviacions esquerranes i neomarxistes (marxisme llibertari). En 1968, amb sa companya Suzy Chevet i el «Grup Louise Michel», va crear la revista trimestral d'expressió cultural llibertària La Rue; en aquest mateix any va participar en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de Carrara (Itàlia). El setembre de 1981 va ser el primer convidat de Radio Libertaire, radio lliure de la Federació Anarquista a París i que encara emet. Fou íntim amic de d'André Breton, d'Albert Camus, de Jean Cassou, de Georges Brassens i de Léo Ferré, entre molts d'altres companys. A més de dos llibres de memòries, Souvenirs d'un anarchiste (1910-1944) (1986) i Sous les plis du drapeau noir (1988), és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara Le consulat polonais (1957), Le dénonciateur (1968), L'anarchie et la société moderne. Précis sur une structure de la pensée et de l'action révolutionnaires et anarchistes (1969), L'anarchie et la révolte de la jeunesse: une hérésie politique dans la société contemporaine (1970), Mutinerie à Montluc (1971), Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972), Les anarchistes et la guerre en Palestine (1974), L'écologie (1975), Bakounine en France (1976), Crise... Riposte! (1976), L'anarchie et la société contemporaine: une hérésie nécessaire? (1977), Karl Marx, le ténia du socialisme! (1983), Ce que je crois!: réflexions sur l'anarchie (1984), Histoire du journal de l'organisation des anarchistes: du «Libertaire» au «Monde libertaire» (1984), Albert Camus ou la révolte et la mesure (1984), entre d'altres. Va ser íntim amic d'André Breton, d'Albert Camus, de Georges Brassens i de Léo Ferré. En 1984 J. Lamant va realitzar un documental, Foi d'Anar: Maurice Joyeux, on l'entrevista sobre sa vida. Maurice Joyeux va morir el 8 de desembre de 1991 a París (França). En 1998 es va crear a París el «Grup Maurice-Joyeux» de la Federació Anarquista en la seva memòria. Roland Bosdeveix va publicar en 2005 una biografia, Maurice Joyeux, editada per Les Editions du Monde Libertaire.
---
efemerides | 28 Gener, 2019 13:19
Anarcoefemèrides del 28 de gener
Esdeveniments
Tribunal Suprem del Regne d'Espanya
- Sentència
antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya)
el Tribunal Suprem
del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:
«L'Associació fundada en
l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit
d'emprendre i de sostenir la
lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,
és contrària
a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la
propietat industrial.»
Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de
Governació espanyol per a
promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de
1894.
***
Capçalera d'Acracia
- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segona època del periòdic Acracia. Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.
Naixements
Foto policíaca d'Édouard Carouy
- Édouard Carouy: El 28 de gener de 1883 neix a Montignies-lez-Lens (Valònia, Bèlgica) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrar a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans de esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les. A partir de 1906 militarà en el moviment llibertari i portarà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch --tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»--, i freqüentarà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort, a prop de Brussel·les. En 1908, a Ginebra, conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos --Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França) i fins al 1911 treballarà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Bonnot, les accions s'incrementaran en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais, on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry i a casa d'un confident a Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, sense èxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata.
***
Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)
- Nello Garavini:
El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el
propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares
van ser
Pietro Garavini (Piràt),
comerciant,
i Rosina Gamberini. Fill d'una família de
tradició anarquista, son pare,
militant llibertari de certa influència, regentà
una taverna que era el lloc de
trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en
notoris episodis anticlericals i
emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el
malnom d'Il Tigre.
Després dels estudis primaris,
Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica,
però abandonà les classes. Sota
la influència de l'ambient en el qual va créixer,
s'adherí al moviment
anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses
conferències de
llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir
decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics
(llibres, revistes,
periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura
autodidacta. Conegué l'anarquista
Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual
esdevindrà un dels
seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la
«Setmana Roja», durant
la qual una gentada en manifestació assaltà i
destruí l'estació ferroviària de
Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra
formà part del grup
d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan
Itàlia entrà en el
conflicte, posició que implicava un gran risc de
repressió. En 1916, juntament
amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo
Lama,
Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale
Mattioli,
Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.),
fundà el «Gruppo
Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la
Biblioteca Llibertària
de Castel Bolognese, que després de la guerra
s'establí als locals del Cercle
Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els
simpatitzants
del grup es trobà son germà major Simone (Cino),
el qual patirà per la seva militància
antifeixista confinament a Rossano
Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939
i el juliol de 1940. Nello
organitzà protestes contra les manifestacions
intervencionistes i patriòtiques,
difongué clandestinament entre els soldats manifests
subversius incitant a la
deserció i, sobretot, ajudà el moviment de
desertors que s'escampà per
l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona
d'Imola. Treballà braç
a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo
Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com
ara Tommaso
Baroncini (Chetone) i Romeo
Golinelli
(Ferruccio). També
col·laborà amb
desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino),
etc. Prengué part en reunions
anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i
conegué els
destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo
Castellari. En
la revisió mèdica de reclutament va ser
llicenciat per
deformació de la caixa
toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat
al front
en l'últim any de la
guerra. Durant la postguerra, participà activament en els
disturbis del «Bienni
Roig». Gràcies a la relativa posició
benestant de
sa família, comptà amb temps
lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment
anarquista d'altres
localitats, especialment a Imola. També
freqüentà el
domicili de
l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a
Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), i conegué
Aldo
Venturini, amb qui entaulà una amistat
que durà tota sa vida. Formà part de la
tendència
organitzadora del moviment
anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents
d'aquest grup
(Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament
en
l'aixecament
popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre
el 2
i el 3 de
juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats
italianes.
Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que
adherí a
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i
actuà
com a una filial de
la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell
pensava,
com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment
anarquista
«específic». S'ocupà
secretament de la
«preparació material» de la
revolució,
procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats
(Brescia,
Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en
nombroses reunions
–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de
1919), etc.– i
entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo
Cavallazi, a Bolonya al
II Congrés Nacional de la Unió Anarquista
Italiana (UAI)
i, entre l'1 i el 4 de
novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat
a
Ancona. En 1921
conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una
família socialista, que
ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva
oposició als escamots
feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser
agredit en
dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922
hagué
de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila
(Abruços,
Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc
mesos
després de llicenciar-se,
el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En
1924,
després de l'assassinat
del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot
feixista i fugint
de la vigilància policíaca i la
repressió,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on muntà una empresa vitícola
i on
nasqué, el 19 d'octubre de 1924,
Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa
companya,
freqüentà els
cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una
estreta
amistat amb
Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També
conegué
altres destacats
anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante
Meniconi, Leda
Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto
Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa,
Bindo Lama, etc.
En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que
restringia
les sortides del país i permetia enviar els opositors al
confinament, emigrà al
Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el
suport
del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer
exili
es caracteritzà
per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi
treballà com a mosso
i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel
Gloria,
un dels millors de Rio
de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després
d'alguns
anys ensenyant
a l'Escola Italiana de la «Societat Dante
Alighieri»,
perdé la feina per les
pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la
política
brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per
dictadures
militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat
llibertària,
concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme
italià, establint
contactes amb altres italians exiliats arreu del món.
També participà en les
activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler
José
Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero
Battistelli, advocat
republicà membre de «Giustizia e
Libertà», i amb sa companya Enrichetta,
ambdós
exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué
correspondència amb Errico
Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli.
Entre 1933 i 1942
administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre
de Rio de Janeiro, «La
Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que
esdevingué lloc de trobada i de
reunions informals de l'esquerra i de la immigració
brasileres. També es va fer
representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí
una certa
estabilitat econòmica. La llibreria a més
desenvolupà una petita activitat
editorial, amb la publicació de llibres de cultura
política, social i
literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta,
Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst
Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A
començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per
algunes setmanes Luce Fabbri,
però durant la visita a una petita hisenda que
posseïa a la selva ambdós caigueren
greument malalts de malària. En 1947 la família
Garavini retornà definitivament
a Itàlia i s'instal·là a Castel
Bolognese, reprenent les seves antigues amistats
i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït
immediatament després
de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i
participà en diferents congressos i conferències
d'aquesta organització. En
1968 prengué part en el Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional
de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara;
en 1972 en el
Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació
de la Internacional a Itàlia; i
en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es
portà a terme a Venècia. A
partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc
de trobada dels
joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli
i
Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando
Borghi» com a seu dels grups anarquistes
de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca
Llibertària. En aquests
anys acabà la seva obra autobiogràfica, que
titulà Testimonianze. El
2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una
malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el
deteriorà força. Nello
Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia)
i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme
de manera
estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya,
es troba
dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando
Borghi» de Castel Bolognese. En
2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el
títol Testimonianze. Anarchismo e
antifascismo
vissuti e visti da un angolo della Romagna.
***
Arminio
Guajardo Morandeira
- Arminio Guajardo
Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya)
el metge llibertari
Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen
erròniament el seu nom com Herminio
o Armiño i el seu
llinatge com Morandeiza.
Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa
(Aragó, Espanya) i en
1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat,
especialitzant-se en
cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931
passà a exercir com a metge
rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va
ser conegut com «el
metge dels pobres», a causa de la seva especial
atenció als pacients sense
recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb
membres de la dreta
local. Durant l'anomenat «Bienni Negre»
republicà (1933-1935), patí detenció
governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu
pensament
anarquista. Organitzà a Almarza la Federació
Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare
municipal de Sòria i anarcosindicalista
Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació
Social (ADS),
centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i
publicà articles en Treball,
òrgan anarcosindicalista sorià.
Sembla que també va pertànyer a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel
Col·legi
de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta
General Ordinària
d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol
de 1936, pogué escapar
cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però,
cansat de fugir,
finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de
Sòria.
Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo
Morandeira va ser afusellat
al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella,
Espanya), juntament amb els mestres
José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista
José Andrés, l'oficial de
l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del
periòdic La Voz de Soria
Mariano Cabrujas, i una persona més de qui
desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats
polítiques, va
ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar
la vídua; també,
com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat.
Malgrat la
sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com
a difunt en el
Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a
«desaparegut», en absència de
testimonis directes de la seva mort.
Arminio Guajardo
Morandeira (1899-1936)
***
Manuel Ramos Castillo
- Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución en España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i El último beso. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a Sant Nazari de Rosselló (Catalunya Nord).
***
Wenceslao
Jiménez Orive
- Wenceslao
Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive --alguns
citen el seu primer
llinatge com Giménez--, conegut com Wences
i Jimeno. Era el major de quatre
germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es
traslladà amb sa
família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia
estat destinat a la
capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat
secretari
del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el
servei
d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a
l'estació de
Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de
la
ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny
a l'Escola
Industrial i més tard abandonà els estudis per no
haver-se d'afiliar a la
Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments
dels anys quaranta va ser
detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i
anarcosindicalista.
En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes,
però gràcies al
militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi)
s'adherí a la clandestina Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb
Zubizarreta, a
Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos
després. El juliol de
1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de
Regionals de la FIJL que se
celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un
intent d'atemptat contra el
dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a
l'alçada
del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no
reeixí marxà a la
serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut
per la ineficàcia d'aquesta
mena de guerrilla, passà a França, on va fer
feina primer a Lió i després a
París com a obrer ajustador. Establí contactes
amb l'activista anarquista Josep
Lluís Facerías i s'integrà en el seu
grup de guerrilla urbana. Durant la seva
estada a França havia elaborat un esquema
d'organització i d'actuació
clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció,
pensava sotmetre a
la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) i a la Comissió
de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) en l'Exili; aquest
esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es
modificà, quedà com un
simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els
Pirineus i a la Península,
a causa de certes discrepàncies amb Facerías,
creà el febrer de 1949 el seu
propi grup («Los Maños»), que fou
força actiu a Barcelona, Madrid i altres
zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949,
fou atemptar contra
el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de
1949, amb els germans Josep i
Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan,
Carlos Vidal Pasanau, José
López Penedo i Josep Lluís Facerías,
participà en el metrallament a Barcelona
de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada
Politicosocial de la
policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de
desembre de
1949, amb altres companys --Daniel G. M. (Rodolfo),
Salvador Luis Benito (Salgado),
Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan--,
marxà a Barcelona per ocupà el
lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio
Rodríguez, José Luis
Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao
Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ
avís per
la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona
(Catalunya); ferit,
per no caure pres a mans de les forces de repressió de la
dictadura franquista,
se suïcidà prenent una càpsula de cianur
que portava muntada a la part superior
de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat
per Niceto Pardillo
Manzanero, un cenetista expulsat de «Los
Maños» per mala conducta, al comissari
de policia Pedro Polo Borreguero.
Wenceslao
Jiménez
Orive (1922-1950)
Defuncions
La Brochure
Mensuelle,
editat per Émile Bidault
- Émile Bidault: El 28 de gener de 1938 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. Havia nascut el 29 de maig de 1869 a Palaiseau (Illa de França, França). En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquesta època s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire, Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1935 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Giuseppe
Corna
- Giuseppe Corna: El
28 de gener de 1957 mor a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) el
pagès anarquista
Giuseppe Corna. Havia nascut en 1871 a Mercenasco (Piemont,
Itàlia). De jove
emigrà per motius econòmics als Estats Units, on
participà activament en la
difusió del periòdic llibertari Cronaca
Sovversiva i en la propaganda anarquista al costat de Luigi
Galleani.
Durant la II Guerra Mundial retornà a Itàlia.
Giuseppe Corna va morir el 28 de
gener de 1957 a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) i fou enterrat
civilment.
***
Florentino
Galván (circa 1942)
- Florentino Galván Trías: El 28 de gener de 1966 mor a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Havia nascut el 26 de febrer de 1905 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquesta època va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes--, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco.
***
Necrològica
de Juan Rueda Jaime apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de març de 1969
- Juan Rueda
Jaime: El 28 de gener de 1969 mor a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) l'anarquista i
anarcosindicalista Juan Rueda Jaime. Havia nascut el gener de 1884 a,
sembla,
Sevilla (Andalusia, Espanya) –altres fonts citen
Màlaga (Andalusia, Espanya). Començà
a militar en les antigues societats obreres andaluses i fou un dels
fundadors
de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Després passà a València
(València, País Valencià) i a
Barcelona (Catalunya), on destacà com a orador en
el comitè de vaga de la metal·lúrgica
de 1910. Participà en nombroses reunions
i congressos, com ara els de 1911 i 1919. L'agost de 1919 va ser acusat
d'instigació
a l'assassinat contra l'obrer Juan Domínguez
Borrás, però l'abril de 1921 fou
absolt. En 1922 assistí, com a delegat de la comarcal
alacantina, a la
Conferència de Saragossa (Aragó, Espanya). En
1930 fou un dels organitzadors,
amb Ramón Caballero, de l'Ateneu de Mislata (Horta Oest,
País Valencià). Durant
els anys del pistolerisme i la dictadura de Primo de Rivera va ser
empresonat
en diverses ocasions i deportat a Bata (Guinea). El juny de 1931
representà el
Sindicat de la Construcció de València en el
Congrés Extraordinari de la CNT
que se celebrà a Madrid (Espanya), on formà part
de la comissió revisora de
credencials. Durant els primers anys de la II República
espanyola formà part
del Comitè Regional de Llevant de la CNT. Militant de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), després dels fets revolucionaris
de Fígols (Berguedà, Catalunya)
de gener de 1932 va ser tancat al vaixell-presó Buenos Aires
i va ser deportat a Villa Cisneros (Río de Oro,
Sàhara
espanyol; actual Dakhla, Sàhara Occidental). En aquesta
època militava en la
Federació Local de Sindicats de la CNT de Màlaga
(Andalusia, Espanya) i va fer
conferències a l'Ateneu de Divulgació Social de
La
Línea de la Concepció
(Cadis, Andalusia, Espanya). El gener de 1933 va ser detingut a
Cartagena (Múrcia,
Espanya) per la seva participació en l'aixecament
revolucionari
d'aleshores i empresonat
a València. Durant els anys republicans fou, amb Joan
García Oliver, Frederica
Montseny Mañé, Ángel
Pestaña
Núñez, Salvador Seguí Rubinat, etc.,
orador en
diferents mítings, com ara Mislata (1931), Adra i Madrid
(1933),
Algeciras (10
de novembre de 1935, amb Rafael Peña García i
Pedro
Falomir Benito), Cullera i
Villareal (1936), etc. El maig de 1936 fou delegat al
Congrés de
Saragossa de
la CNT, però abandonà la reunió arran
dels
desacords amb son fill Juan Rueda
Ortiz, també destacat militant anarquista, i fou
víctima
d'un accident automobilístic
en retornar a València. Participà en la guerra
civil i
l'estiu de 1937 formà
part de la Comissió de Propaganda Unificada (CNT, JJLL i
FAI) i
va fer mítings
arreu del País Valencià. En 1939, amb el triomf
franquista, pogué passar a
l'Àfrica del Nord. En 1943 vivia a Boufarik (Blida,
Algèria) militava en el
Federació Local d'Alger (Algèria) de la CNT.
Després passà a França i
emigrà a
Mèxic,
on continuà militant en la CNT. Sa companya fou Dolores
Serrano
i fou sogre de Juan
Santa Calero. Després d'anys malalt i d'hospitalitzacions al
Sanatori Espanyol,
Juan Rueda Jaime va morir el 28 de gener de 1969 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) i
son fill, Juan Rueda Ortiz, protagonitzà un incident en el
seu
enterrament quan
retirà en dues ocasions la bandera roja i negra del seu
taüt, reposada
finalment per sa filla Clavellina Rueda Serrano i sa companya Lola
Serrano.
***
Necrològica
de Manuel Figueroa Lires apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1978
- Manuel Figueroa Lires:
El 28 de gener de 1978 mor a La
Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Manuel Figueroa Lires.
Havia nascut el 29 d'abril de 1901 a Noia (la Corunya,
Galícia). Fins els 19
anys treballà de pescador a Noia i després
marxà cap a la Corunya, on conegué
sa futura companya, Emerenciana Patiño Hermida, amb qui
tindrà quatre infants.
A la Corunya començà a militar en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Es posà a fer feina com a cuiner als vaixells mercants i
pesquers i quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Belfast (Ulster,
Irlanda) i
retornà a la Corunya, que havia caigut a mans franquistes.
En aquesta ciutat
constituí un comitè clandestí que
evacuà per mar nombrosos militats de la zona.
Després embarcà amb sa companya i altres 21
militants llibertaris a bord d'un
vaixell pesquer i desembarcà a Brest (Bretanya).
Immediatament retornà amb sa
família a la Península i restà a
Barcelona (Catalunya) al servei de la CNT fins
el final de la guerra. Quan el triomf franquista era un fet,
creuà els Pirineus
i va ser internat en diversos camps de concentració, per
després passar a
treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser
destinada a realitzar treballs de fortificació a la
«Línia Maginot», fet que
aprofità per ajudar a la Resistència antinazi.
Fet presoner pels alemanys, va
ser internat a Estrasburg (Alsàcia, França) i
deportat al camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i
després al de Gusen (Alta Àustria,
Àustria). El maig de 1945, després de
l'alliberament del camp per les tropes
aliades, retornà a França i treballà a
les mines hulleres de La Grand Comba, on
s'havia instal·lat sa companya quan aquesta sortí
dels camps de concentració, i
on milità en la seva Federació Local de la CNT.
Malalt amb greus complicacions
cardíaques, Manuel Figueroa va morir el 28 de gener de 1978
a La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) mentre dormia, víctima
d'un infart de miocardi, i va
ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.
***
Necrològica
de María Téllez Téllez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 21 de
març de 1979
- María Téllez Téllez: El 28 de gener de 1979 mor a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista María Téllez Téllez. Havia nascut el 7 de juny de 1912 a Faraján (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Téllez i Rosaria Téllez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, on el seu domicili es convertí en refugi dels companys.
***
Necrològica
d'Antonio Solero Gómez apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de juny de 1985
- Antonio Solero Gómez:El 28 de gener de 1985 mor a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'artesà i militant anarcosindicalista Antonio Solero Gómez. Havia nascut cap el 1918 a Churriana (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Rafael Solero i Dolores Gómez. Secretari de la Federació Local de de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tànger, efectuà nombroses missions orgàniques a la Península. Quan la retirada de les tropes espanyoles del Marroc, s'instal·là a Tetuan (Marroc) amb sa família nombrosa, on organitzà la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a militar a Algesires. Antonio Solero Gómez va morir el 28 de gener de 1985 a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
de Francisco Lozano Pensador apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de juny de 1993
- Francisco Lozano Pensador: El 28 de gener de 1993 mor a Agde (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Lozano Pensador. Havia nascut el 15 de setembre de 1903 a València (València, País Valencià). Es va instal·lar amb sa companya, Isabel Pina, son fill i sa filla a Orà (Algèria). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península amb sa família per a lluitar contra el feixisme. Quan la victòria franquista era un fet, embarcà de bell nou sa família cap a Orà. En 1939, al final de la guerra, va ser apressat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat nombrosos anys. Un cop lliure passà a França. Francisco Lozano Pensador va morir el 28 de gener de 1993 a Agde (Llenguadoc, Occitània).
---
efemerides | 27 Gener, 2019 12:13
Anarcoefemèrides del 27 de gener
Esdeveniments
Capçalera de Le Libertaire
- Surt Le Libertaire: El 27 de gener de
1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del
periòdic bimensual publicat en
multicopista Le Libertaire. Organe algérien
communiste anarchiste.
El
gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El
número 7, del
10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a
subtítol «Organe
algérien» i un epígraf
(«L'anarquia és
l'única solució del problema social.»);
sembla, però, que es van publicar 10 números.
***
Premsa anarquista internacional
- Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicació La Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons --com ara La Inquisición en España (febrer de 1897)--, manifests i traduccions (Josep Prat).
***
Capçalera de The Firebrand
- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família --s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary--, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per «violació de la llei federal de correos» en fer publica «informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).
***
Facsímil de la
policia del primer número de Le
Pygmée
- Surt Le Pygmée: El 27 de gener de
1895 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic
número conegut de periòdic anarquista Le Pygmée (El Pigmeu).
Pretenia tenir
periodicitat quinzenal. Va ser fundat per Georges De Behogne (Thonar) i imprès per Antoine
Dehoe. Cap
article hi anava signat, però el principal redactor fou
Thonar. En aquest
número s'afirmava: «El nostre objectiu, no
és llarg de definir: lluitar sense
treva et sense repòs per tot allò que representi
l'ideal de Justícia, de
Veritat i de Llibertat: l'Anarquia.».
***
Cartell de The diary of Sacco and Vanzetti
- S'estrena The
diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de
2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV
de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco
and Vanzetti,
dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper
de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també
intervingué Rob W. Gray i la
música és de John T. LaBarbera. La
pel·lícula, editada per Memory Productions,
narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes
italoamericans des
de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van
ser
processats, la detenció, el judici i la seva
execució, el 23 d'agost de 1927, tot
des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de
la pel·lícula
Rothauser portà a terme una profunda investigació
històrica, amb entrevistes,
estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va
editar en
DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit
viu més
important sobre el cas Sacco i Vanzetti.
Naixements
Capçalera de L'Avant-Garde
- François Dumartheray:
El 27 de gener de 1842 neix a
Collonges (Arpitània) el membre de la Internacional i
anarcocomunista François
Constant Dumartheray. Era fill de Jean Dumartheray i de Marie Rubelin,
pagesos
empobrits i només pogué aconseguí una
educació molt rudimentària. Es guanyà
la
vida com a representant de comerç i lampista. En 1867 va
participar en el
Congrés de la Pau i de la Llibertat a Ginebra. En aquests
anys participà en
experiències icarianes a Lió. El maig de 1870 fou
detingut i condemnat per ser
membre de la Comissió Federal de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), però el setembre d'aquell any fou amnistiat amb la
proclamació de la
República a Lió. Perseguit arran del
fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra
(Suïssa), on treballà en un hospital com a
sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux,
Charles Ostyn i Antoine Perrare, de la Secció ginebrina
«L'Avenir», format per
un grup de refugiats d'influència cabetiana
gairebé tots de Lió, al IV Congrés
general de la Internacional antiautoritària celebrat entre
l'1 i el 6 de
setembre de 1873 a Ginebra --en aquest congrés
proposà, amb Perrare, que només
poguessin ser membres de la Internacional els obrers manuals. El febrer
de 1876
publicà --amb Pierre Jeallot (Le
Tapin),
Hippolyte Ferré, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el
fullet Aux
trevailleurs manuels partisans de l'action politique, el
primer text que
parlarà de «comunisme anarquista»;
aquest text es va distribuir el dia abans de
les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876
fou
delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII
Congrés de la
Internacional a Berna. En 1877 va participar en la
constitució d'una federació
francesa antiautoritària --amb Charles Alerini, Paul
Brousse, Jules Montels i
Pindy, entre d'altres-- que tindrà el seu primer
congrés a La Chaux-de-Fonds
entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i també
s'encarregarà del seu òrgan
oficial, L'Avant-Garde. Amb Paul Brousse, Piotr
Kropotkin i Jules
Montels va redactar una moció per al II Congrés
de la Classe Obrera de Lió de
1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del
Sindicat de Mecànics de
Lió, que feia una crida a la
col·lectivització de les terres i dels
instruments
de producció, va ser rebutjada. El febrer de 1879, amb Piotr
Kropotkin i
Georges Herzig, fundà a Ginebra el periòdic Le
Révolté, propagandista
del «comunisme llibertari», el qual serà
adoptat per la Federació del Jura en
el congrés que se celebrà entre el 9 i el 10
d'octubre de 1880. Amnistiat
aquest mateix any, no tornarà a França i
restarà a Ginebra. Se subscriví a Le
Réveil Anarchiste des del seu
començament i envià suport econòmic
sota el pseudònim del Vieux
Savoyard. Al finals dels seus dies s'allunya de l'activitat
política, però mantingué contacte amb
destacats militants, com ara Lucien
Descaves i Max Nettlau. François Dumartheray va morir a
començaments del
setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i a la seva
incineració, celebrada
el 8 de setembre, assistiren, entre molts altres, Pietro Tempia i Luigi
Bertoni,
que va fer el discurs fúnebre. Aquest discurs va ser
publicat en 19 de setembre
de 1931 en Le Réveil.
***
Juana Belén Gutiérrez de Mendoza
- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1875 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista María Juana Francisca Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Sos pares es deien Santiago Gutiérrez i Porfiria Chávez. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco, Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seu únic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del «Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» --on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres--, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El «Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar «zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de «Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.
Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1875-1942)
***
Emilio
Spinaci
- Emilio Spinaci: El 27 de gener de 1882 neix a Jesi (Marques, Itàlia) el mestre de primària i propagandista anarquista Emilio Spinaci, que va fer servir el pseudònim d'Affarista. Sos pares es deien Sergio Spinaci i Adele Berti. A començaments del segle regentà un negoci de mobles i fins a 1903 es declarà republicà. Col·laborà en Il Lucifero, d'Ancona, i L'Italia del Popolo, de Milà. En 1902 dirigí el quinzenal republicà de Jesi Ora e Sempre. Molt influent en els cercles republicans de la zona de Jesi, es mostrà especialment actiu en l'organització de manifestacions, mítings i commemoracions. L'agost de 1903 envià a L'Agitazione de Roma una declaració on abraçava «amb entusiasme i fe l'Ideal Anarquista, astre nítid i pur, presagi de Llibertat, d'Igualtat i d'Amor». El setembre de 1905 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap a l'Argentina, on va romandre fins l'abril de 1908, que retornà a Itàlia. A Jesi mantingué les corresponsalies de L'Alleanza Libertaria de Roma i en 1910 del quinzenal Lo Sprone d'Ancona, on signà amb el pseudònim d'Affarista. El 24 de setembre de 1911 participà en la conferència anarquista de Roma, que tractà el tema de la fundació d'un periòdic confiada a Errico Malatesta, i que va ser presidida per Maria Rygier i en la qual intervingué Pasquale Binazzi, Alberico Angelozzi, Ettore Sottovia i Aristide Ceccarelli, entre d'altres. El desembre de 1912 s'embarcà novament cap a Buenos Aires (Argentina), on administrà una empresa fustera, per retornar a finals de 1916 a Gènova. Les autoritats li van assignar la residència a Jesi i el juliol de 1917 va ser cridat a files i destinat al 84 Regiment d'Infanteria establert a Florència (Toscana, Itàlia), però l'octubre d'aquell any va ser declarat desertor i processat per una tribunal militar amb una ordre de crida i cerca. El novembre de 1917 va ser detingut a Milà i enviat al seu regiment fins el final de la Gran Guerra. Un cop llicenciat s'establí a Milà, on mantingué una certa influència en el moviment llibertari. L'abril de 1919 participa en el Congrés Anarquista de Florència i entrà a formar part del Consell General de l'acabada de crear Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), en representació dels anarquistes milanesos, al costat d'Ettore Molinari. Amb aquest últim, s'encarregà de promoure iniciatives i de recaptar fons per a la fundació d'un diari que fos l'òrgan d'expressió de tots els anarquistes italians. Promogué una organització amb carnets d'identitat i on es pagués una quota fixa. El 26 de juny de 1919 va ser detingut sota l'antiga acusació de deserció, jutjat i condemnat a quatre anys de reclusió. Portat a la presó de Pistoia, va ser alliberat l'octubre a conseqüència d'una amnistia i retornà a Milà. Assidu de la redacció d'Umanità Nova, mantingué estretes relacions amb la Unió Sindical Italiana (USI). Fou acusat, amb altre destacats anarquistes (Virgilia D'Andrea, Carlo Frigerio, Dante Pagliai, Augusto Norsa, Nella Giacomelli, Ettore Molinari, Cesare Agostinelli, Pasquale Binazzi, Luigi Fabbri, Luigi Damiani, Roberto Rizza, etc.), pel jutge Carbone de «conspiració contra els poders de l'Estat», però va ser absolt en el judici com la resta de processats. El 15 d'agost de 1920 representà, amb Dante Pagliai, el Comitè Pro Víctimes Polítiques de Milà en una reunió nacional anarquista per a intensificar la solidaritat i l'agitació en suport a les víctimes de la repressió política. Detingut el 24 de març de 1921, arran de la matança del teatre Diana, com a «sospitós de complicitat amb els responsables dels atemptats terroristes», va ser empresonat fins al juny d'aquell any. En 1923 participà en la creació del periòdic La Lotta Umana. En 1924 vivia al Lido de Venècia (Vèneto, Itàlia), on comerciava amb ferralla, i després es traslladà a Mestre (Vèneto, Itàlia), on treballà en una obra. En 1925 el trobem a Milà, on reprengué el comerç de ferralla. Després va fer de periodista i dirigí una revista tècnica sobre calçat. El juliol de 1928, arran de l'atemptat de la plaça Giulio Cesare, abandonà Milà i passà clandestinament a Suïssa i a París (França), on retrobà Luigi Fabbri i altres companys emigrats. Després de l'expulsió de Luigi Fabbri de França el març de 1929, el mes següent custodià sa companya Bianca i sa filla Luce a Brussel·les (Bèlgica) i amb la família Fabbri al complet marxà cap a Sud-Amèrica. Mentre els Fabbri es quedaren a Montevideo (Uruguai), ell desembarcà a l'Argentina. En 1930 residia a Buenos Aires, on administrava un petit comerç i era agent general per a Sud-Amèrica de la revista Unica Rassegna Italina Calzature (URIC). Mantingué idees hostils al règim i unes fonts el descriuen lluny dels cercles antifeixistes i altres com ben relacionat amb elements subversius. A finals de 1930 s'instal·là a Santiago de Xile (Xile), on fou soci d'una empresa d'importació de medicaments. En 1933 viatjà a Barcelona (Catalunya) i a Montevideo, on s'entrevistà amb Luigi Fabbri. Retornà a Milà el juliol de 1934, entre 1936 i 1937 passà alguns mesos a l'Argentina i entre 1939 i 1940 passà gairebé un any a Montevideo. A partir d'abril de 1940 visqué a Milà, on dirigí la revista URIC. Constantment vigilat, l'últim informe policíac seu data del 16 de març de 1943, on s'anota la seva total inactivitat política. Emilio Spinaci va morir el 21 de novembre de 1949 a Jesi (Marques, Itàlia).
***
Necrològica
de Vicente Granero Gimeno apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 3 d'abril de 1977
- Vicente Granero Gimeno: El 27 de gener de 1907 neix a Xella (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarconsindicalista Vicente Granero Gimeno. Sos pares es deien Vicente Granero i María Gimeno. Quan era un infant sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya). A començament de la dècada dels vint ja participava en el moviment anarquista i sembla que amb 16 anys ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Paleta de professió, cap el 1926 començà a militar en el clandestí Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona i va ser nomenat en diverses ocasions delegat de personal, patint sempre el boicot de la patronal i les seves llistes negres. De cultura autodidacta, fou un apassionat de la lectura i era assidu de la Biblioteca de l'Escola Industrial de Barcelona. Durant quatre anys presidí l'Ateneu Cultural «Amanecer» del barri barceloní de Les Corts i tingué aficions poètiques. Quan la insurrecció de Jaca de desembre de 1930, va ser detingut per participar en la vaga general a Barcelona i tancat a la presó Model. Arran de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari del Comitè Revolucionari de Les Corts; entre agost d'aquest any i maig de 1937 en fou segon secretari i a partir d'aquesta data exercí de tresorer del Comitè de Relacions de la Indústria Col·lectivitzada de l'Edificació, de la Fusta i de la Decoració de Catalunya. El maig de 1937 lluità contra la reacció estalinista. En 1938 assistí a un Ple Nacional de Federacions d'Indústria, estructura orgànica que defensà, i l'agost d'aquell any marxà cap el front incorporat en el XX Batalló d'Enginyers. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Instal·lat a Besiers, treballà de paleta i va contreure la malaltia del ciment, que el va enllitar molts d'anys. En aquests anys d'exili milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i ocupà diferents càrrecs orgànics. Entre 1960 i 1962 presidí la colònia espanyola de Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Trinidad Bort. Vicente Granero Gimeno va morir el 12 de gener –algunes fonts citen erròniament el 14 de gener– de 1977 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).
***
El
camp de concentració Morand
- Juan Jimeno
Montalbán: El 27 de gener de 1912 neix a
Carmona (Sevilla, Andalusia,
Espanya) el
militant anarcosindicalista
Juan Jimeno Montalbán –també
citat erròniament com Gimeno.
Sos pares es deien Julian Jimeno i Aurora
Montalbán.
Ferroviari, s'afilià al
Sindicat Ferroviari
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En
acabar la guerra
civil aconseguí arribar al nord d'Àfrica. La seva
professió li va facultar per
treballar als ferrocarrils algerians, fet que li permetrà
ajudar a evadir-se
nombrosos companys internats al Camp Morand (Boghari, Alger,
Algèria) i de les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A finals dels anys
cinquanta
s'instal·là al Marroc. En 1960 fou un dels
fundadors a Casablanca de
l'«Asociación Cultural Armonia», amb
José
Muñoz Congost i altres companys, de la
qual serà el primer president. Arran de la
reunificació confederal en l'Exili i
de la formació de l'organisme semiclandestí de
lluita antifranquista Defensa
Interior (DI) en 1961, va ser nomenat delegat d'aquesta
organització i del
nucli del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili al nord
d'Àfrica. En
1965 abandonà el Marroc i s'instal·là
a Bèlgica, militant en la Federació Local
de Lieja. En morir Franco, entrà a la Península i
milità en el Sindicat de
Jubilats i en el d'Oficis Diversos de CNT d'Alacant
(Alacantí, País
Valencià) fins a la seva mort. Juan Jimeno
Montalbán va morir el 28 de
gener de 1997 a la Residència Geriàtrica Santa
Teresa de Mutxamel
(Alacantí, País Valencià) i va ser
enterrat al cementiri d'Alacant. Sa
companya fou Teresa Avendaño Ortiz-Angulo.
***
Eduardo
Acamer Pérez
- Eduardo Acamer
Pérez: El 27 de gener de 1914 neix a Quart de
les Valls (Camp de Morvedre, País
Valencià) l'anarcosindicalista Eduardo Acamer
Pérez. Jornaler de professió,
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan esclatà la guerra
civil, lluità com a voluntari en la «Columna
Torres-Benedito», en una unitat
anarcosindicalista. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Juan Ángel Naya Perallón apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 20 de març de 1978
- Juan Ángel Naya Perallón: El 27 de gener –algunes fonts citen erròniament el 21 de gener– de 1914 neix a Castejón del Puente (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Ángel Naya Perallón. Sos pares es deien Simón Naya i Pilar Perallón. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) on residia. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Local d'Orleans de la CNT, on milità fins el seu final. Sa companya fou Lucia Gracia. Juan Ángel Naya Perallón va morir el 7 de desembre de 1977 a Orleans (Centre, França).
***
Antonio
Gil Oliver
- Antonio Gil
Oliver: El 27 de gener de 1921 neix a Urrea de
Gaén (Terol, Aragó, Espanya) el
resistent antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver,
també conegut com Antonio Sancho
Agorreta. Durant els anys
quaranta participà en els grups d'acció
anarquistes que operaven a Catalunya.
Partidari de la línia més radical d'enfrontament
contra el franquisme, va fer
costat la creació del Moviment Llibertari de
Resistència (MLR). El 12 de juliol
de 1947 participà, amb José Pareja
Pérez (Parejilla)
i José Villegas Izquierdo, en l'execució del
confident Eliseu Melis Díaz; fou
ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap
després que aquest ferís mortalment
José Pareja. Amb José Villegas requisà
una camioneta per transportar Pareja a
casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital
Clínic perquè fos
intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí
tres dies després a
conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil
Oliver va morir el 20 d'abril
de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un
camió. La seva parella,
Maria Assumpció Calvó Grané,
esdevingué la companya del també guerriller
llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo),
amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.
Antonio Gil Oliver
(1921-1948)
***
Mariano Aguayo Morán
- Mariano Aguayo Morán: El 27 de gener de 1922 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragoneses anomenat «Los Maños», format a Barcelona per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobarà a París en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballarà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribarà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys 60 va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).
***
Francisco Martínez Márquez
- Francisco
Martínez Márquez: El 27 de gener de
1922 neix al barri del Clot de Barcelona
(Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i guerriller
antifranquista
Francisco Martínez Márquez, conegut sota els
pseudònims de Paco i Porthos. Freqüentà
l'escola racionalista «Natura», fundada pel
Sindicat Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), i l'Ateneu Llibertari del Clot. Ben aviat
s'afilià
a les Joventuts Llibertàries. Després d'haver
participat el juliol de 1936 en
els combats contra els colpistes feixistes i en maig de 1937 en els
enfrontaments contra els estalinistes als carres barcelonins, el
març de 1938
marxà cap al front enquadrat en els Batallons de Joventut.
Ferit en una cama,
va ser enviat a la reraguarda fins el final de la guerra. Amb el triomf
franquista s'exilià amb sos pares a França i
participà en la Resistència contra
els alemanys. Entre 1944 i 1954 fou membre del Batalló
«Libertad», format
gairebé totalment per llibertaris de la
Península, i participà en la presa de
les últimes posicions alemanyes al front de
l'Atlàntic (Pointe de Grave i
Royan). Després de l'Alliberament, milità en la
Federació Local de la CNT de
Tolosa de Llenguadoc i el maig de 1945 fou delegat en el I
Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat a París. El
març de 1946, en el
II Congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat
secretari de
Coordinació en el Comitè Nacional de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i aquest mateix any va fer
mítings a Decazeville i
Marsella. En 1947 passà, com a delegat de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
i de la FIJL, a la Península per a partipar-hi en la lluita
clandestina
antifranquista. El juliol de 1947 representà l'Exili en els
plens nacionals de
la FAI i de la FIJL celebrats a Madrid i l'octubre assistí a
la Plenària de les
Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc, com a
representant del seu
Comitè Nacional. En 1948 participà en les accions
guerrilleres a la vall del
Segre i en les del grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). També fou membre del
grup d'acció «Tres de Mayo», amb
Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado Pita. En 1949 va ser
membre
del Comissió de Defensa de l'Interior (CDI) de Barcelona i
el març d'aquell any
acompanyà Josep Sabaté Llopart, que estava ferit,
cap a França. El 18 de febrer
de 1949, amb Santiago Amir Guañas (El
Sheriff), Ginés Urrea Piña i altres
companys, participà en l'atracament de
la sucursal del Passeig de Sant Joan de Barcelona del Banc Central,
portant-se
77.699 pessetes. El 15 de maig de 1949 atemptà, amb altres
companys, contra els
consolats del Perú i del Brasil a Barcelona, a resultes de
la votació d'aquests
dos països a favor de l'entrada de l'Espanya franquista en
l'Organització de
Nacions Unides (ONU). El 20 de maig, amb Santiago Amir
Guañas, Ginés Urrea Piña
i Antonio Moreno Alarcón, es presentà en el
domicili d'un contractista d'obres
públiques i, fent-se passar per inspectors d'impostos,
recaptaren 75.000
pessetes per al moviment llibertari. El 2 de juliol de 1949, amb
Domingo Ibars
Juanias, Pere Adrover Font, Arquímedes Serrano Ovejas i
César Saborit
Carralero, participà en l'atracament de la
fàbrica de ceràmiques ICAM,
emportant-se 50.000 pessetes. El 27 de setembre participà
amb el seu grup en el
cop a les oficines de Maurici Arbella i Burcher, empresari de la
construcció,
però en aquesta ocasió no trobaren diners. El 30
de setembre, amb el mateix
grup més el reforç de José
Pérez Pedrero i Julio Rodríguez,
atracà l'empresa
«Edificios y Estructuras», on es pogueren apropiar
de 7.000 pessetes. El 9 d'octubre,
amb Julio Rodríguez, Pere Adrover Font, Miguel
García García, Manuel Fornés
Marí i César Saborit Carralero,
assaltà el bordell «La Casita Blanca»,
al
carrer Bolívar de Barcelona, emportant-se 37.000 pessetes i
la documentació
dels clients. El 14 d'octubre, amb Josep Sabaté Llopart,
Pere Adrover Font,
César Saborit Carralero i Juan Serrano, participà
en l'atracament d'una joieria
en el qual es portaren 400.000 pessetes. L'endemà, 15
d'octubre, amb Ginés
Urrea Piña, José Pérez Pedrero,
Arquímedes Serrano Ovejas, Santiago Amir, Julio
Rodríguez Fernández i César Saborit
Carralero, s'apropià de 31.000 pessetes en
l'atracament de l'empresa «Construcció
Pàmies», al carrer Aribau de Barcelona.
Francisco Martínez Márquez fou abatut el 21
d'octubre de 1949 al carrer
Rosselló de Barcelona (Catalunya) en un enfrontament amb la
policia franquista
i fou enterrat el 26 d'octubre en una fossa comuna del cementiri
barceloní de
Montjuïc.
Francisco Martínez
Márquez (1922-1949)
***
Ilya
Borodaenko
- Ilya Borodaenko: El 27 de gener de 1981 neix a Najodka (Primórie, Rússia) l'anarquista, activista ecologista i militant antifeixista Ilya Borodaenko, conegut com Agler. Membre del grup anarquista Avtonomnoe Deystvie (Acció Autònoma) de Najodka, participà en un campament de protesta antinuclear contra la instal·lació d'un Centre Internacional d'Enriquiment d'Urani (CIEU) al l'embassament de Yelovskoye, a prop de la ciutat siberiana d'Angarsk, organitzat pel grup ecologista «Ona Ecològica del Baikal». A les cinc de la matinada del 21 de juliol de 2007 aquest campament patí l'assalt d'un grup d'una quinzena skinheads neonazis armats (bats de beisbol, barres de ferro, martells, navalles, fusells d'aire comprimit, còctels molotov, etc.) en el qual resultà greument ferit, juntament amb altres 15 companys, cinc d'importància, que van ser atacats mentre dormien a les seves tendes de campanya, dels 21 que aleshores romanien al campament. Ilya Borodaenko va morir aquest mateix dia a l'hospital d'Angarsk (Irkutsk, Rússia) a conseqüència del traumatisme craniencefàlic que patí. La versió oficial de la policia, que identificà 13 persones involucrades en l'assalt, va ser que una colla de bandarres agredí un grup de turistes per robar-los...
Defuncions
Pere Gamell Dull
- Pere Gamell Dull: El 27 de gener de gener de 1940 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Gamell Dull. Havia nascut cap el 1906 a Osor (Selva, Catalunya). Sos pares es deien Ferran Gamell i Lluísa Dull. Rodellaire de professió, en 1933 s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Entre el febrer de 1934 i el juliol de 1936 fou regidor d'Osor per ERC. Quan esclatà la Revolució s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la presidència de la Federació Comarcal del Sindicat de Roders de la CNT. Entre el 20 de juliol de 1936 i el 14 d'octubre d'aquest any fou President del Comitè Revolucionari d'Osor i feu d'alcalde per la CNT. Durant tot el procés revolucionari intentà ajudar els veïns del poble i evitar venjances. Amb el triomf franquista, el 16 de març de 1939 va ser detingut a Osor i, després de passar per Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), va ser tancat a la presó de Santa Coloma de Farners (Selva, Catalunya). En aquest empresonament pogué veure sa companya, embarassada, i son fill un pic per setmana, però quan el van traslladar a Girona, això es va acabar. El 27 d'octubre de 1939 va ser jutjat, amb 10 persones més, a Girona i condemnat a mort. Pere Gamell Dull va ser afusellat, juntament amb vuit persones més, el 27 de gener de 1940 a Girona (Gironès, Catalunya).
***
Joaquim
Abella Pi
- Joaquim Abella
Pi: El 27 de gener de 1973 mor a Llemotges (Llemosí,
Occitània) l'anarcosindicalista i
resistent antifeixista Joaquim Abella Pi, conegut com Garey.
Havia nascut el 13 de desembre de 1920 a Alcanar (Montsià,
Catalunya). Militant de les Joventuts Llibertàries i de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), arran del cop militar feixista de juliol de
1936,
malgrat la seva joventut, es presentà voluntari en una
columna confederal. En
1938 col·laborà en la revista Titán,
òrgan de les Joventuts Llibertàries
d'Aragó, la Rioja i Navarra publicada a Alcanyís
(Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
patí els camps de concentració, entre ells el
d'Argelers, i les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació
participà en la resistència al
Llemosí enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior
(FFI). En l'exili
milità en la CNT de Llemotges. Existí un altre
militant anarquista anomenat
Joaquín Abella, que fou membre del Comitè
Peninsular de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i del Consell Regional
d'Aragó de l'Aliança
Juvenil Antifeixista (AJA) durant la guerra civil i que
s'exilià a Mèxic, on
fou membre del comitè d'enllaç entre l'FIJL i les
Joventuts Socialistes
Unificades (JSU), i tal vegada algunes dades s'entrecreuen, com la de
col·laborador en Titán.
---
« | Gener 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |