Administrar

Efemèrides anarquistes

[15/09] «Le Fanal» - «The Clarion» - «Antología ácrata española» - «Iztok» - Verdaguer - Cherkezishvili - Merlino - García Giner - Guidi - Álvarez Fernández - Rasi - Angeloni - Gordo - González Gil - Sinca - Marcos - O'Neill - Vasco - Chevet - Persici - García Gómez - Vurchio

efemerides | 15 Setembre, 2018 18:22

[15/09] «Le Fanal» - «The Clarion» - «Antología ácrata española» - «Iztok» - Verdaguer - Cherkezishvili - Merlino - García Giner - Guidi - Álvarez Fernández - Rasi - Angeloni - Gordo - González Gil - Sinca - Marcos - O'Neill - Vasco - Chevet - Persici - García Gómez - Vurchio

Anarcoefemèrides del 15 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Le Fanal"

Capçalera del primer número de Le Fanal

- Surt Le Fanal: Pel setembre de 1922 surt a Alexandria (Egipte) el primer número de Le Fanal. Revue de l'Orient libertaire. Tirada a la impremta del periòdic de Pierre Ramus Erkenntnis und Befreiung, a Viena (Àustria), i després a Leipzig (Alemanya), s'editava per a ser distribuïda a Egipte a càrrec de l'anarquista Jacques Cohen-Toussieh, autor de la major part dels articles. Es van publicar almenys sis números, l'últim de març de 1923.

***

Capçalera del primer número de "The Clarion"

Capçalera del primer número de The Clarion

- Surt The Clarion: Pel setembre de 1932 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic anarcoindividualista The Clarion. A monthly publication (El Clarí. Publicació mensual). Estava editada per Abba Gordin i Archie Turner. Propugnava substituir la lluita del Capital contra el treball pel treball, l'organització per l'autoorganització i la democràcia per l'egocràcia, expropiant els expropiadors, usurpant els usurpadors i desorganitzant els desorganitzadors. Hi van col·laborar E. Armand, W. Beoby, E. Bertran, Warren E. Brokaw, Catherine Campoursy, Donald Crocker, Benjamin De Casseres, Abba Gordin, F. Guadagni, I. N. Hord, J. William Lloyd, Edith McMahon, A. G. Meyers, Max Nettlau, Malfew Seklew, Walter Siegmeister i Charles T. Sprading, entre d'altres. Tractà diversos temes, com ara l'egoisme, l'amor lliure, l'Estat socialista, el perill nacionalsocialista, la poesia, el naturisme, etc. En sortiren 13 números, l'últim el gener de 1934.

***

"Antología ácrata española", de Vladimiro Muñoz

Antología ácrata española, de Vladimiro Muñoz

- Surt Antología ácrata española: El 15 de setembre de 1974, a les acaballes de la dictadura del general Franco, surt d'impremta a Capellades (Anoia, Catalunya) el llibre Antología ácrata española, de Vladimiro Muñoz, publicat per Ediciones Grijalbo. Es tracta d'una antologia històrica de l'anarquisme (per se, sense adjectius) des dels punts de vista cultural i ètic. El llibre consta de tres parts: la primera és una recopilació de textos clàssics de pensadors anarquistes ibèrics (Rafael Altamira, Ramón de la Sagra, Fernando Tárrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, Eleuterio Quintanilla i Ricardo Mella) i de les cronografies d'Anselmo Lorenzo i de Ricardo Mella realitzades per Vladimiro Muñoz; la segona són unes ressenyes biogràfiques o obituaris de militants anarquistes realitzades per altres militants anarquistes (Anselmo Lorenzo biografia Juan Serrano y Oteiza; Pi i Margall es declara anarquista; Ricardo Mella biografia Pi i Margall, Joaquín Costa i Anselmo Lorenzo; Errico Malatesta ho fa de Ricardo Mella i de Pere Esteve; i Josep Prat, Abad de Santillán i Felipe Aláiz ho fan de Ricardo Mella); i la tercera és un curiós text de Fosco Falaschi, Palabras a la juventud. La Cura del Odio. El llibre, dedicat a H. Hunink, Paul Avrich i Roberto Gómez, és una de les primeres obres netament anarquistes que es van publicar legalment durant la dictadura franquista.

***

Portada d'un número d'"Iztok"

Portada d'un número d'Iztok

- Surt Iztok: Pel setembre de 1979 surt a París (França) el número zero de la publicació Iztok. Revue anarchiste franco-bulgare (posteriorment Itzok. Revue libertaire sur les pays de l'Est). Era la versió francesa de la revista del mateix títol fundada a Bulgària (Iztok vol dir Est en búlgar) en 1975 i dirigida per Nikola Tengerkov i Todor Mitev.  La redacció francesa, independent de la búlgara, estava dirigida per Dominique Devinck, amb el suport de Nicolas Trifon. Hi van col·laborar majoritàriament exiliats i refugiats dels països comunistes europeus o sos fills. Trobem textos de Vincent Albouy, Jean Barrué, Joël Bastenaire, Nicolas Bejanski, Vladimir Borissov, Brz Broz, Alexandru Danciu, Dominique Devinck, Dierzky, Dimitrov, Slobodan Dramulic, Joël Gayraud, Régis Gayraud, Paul Goma, Alfred Gomez, P. Gorski, Horace Hatamen, Jean-Louis Laville, Georgui Markov, Martin, Meraklia, Daniel Mihailovic, Frank Mintz (Martin Zemliak), Karol Modzelewski, Mok, Vasile Paraschiv, Ángel Pino, Maximilien Rubel, Semerdjiev, Lubomir Sochor, Conrado Tostado, Nicolas Trifon, Vincent i Wiebieralski, entre d'altres. Alguns dels números aparegueren en llengües dels països de l'Est (búlgar, polonès, romanès, hongarès, rus, eslovac, alemany, etc.) i publicà alguns suplements i llibres. En sortiren 20 números, l'últim el juny de 1991.

Anarcoefemèrides

Naixements

Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert a París durant la seva detenció poc abans de ser afusellat

Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert a París durant la seva detenció poc abans de ser afusellat

- Galdric Verdaguer: El 15 de setembre de 1842 neix a Bulaternera [Bula] (Rosselló, Catalunya Nord), en una modesta família de teixidors, el communard Galdric Verdaguer. En 1859 s'allistà i fou soldat a l'Àfrica. En 1866 es va llicenciar i s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on es casà, tingué fills i treballà com a mosso a l'estació de ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871, com a sergent del 88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres del govern de Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la Guàrdia Nacional tenia instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre del general Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants, majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les «armes a terra» i confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser convençut a prendre aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó, i Dagos, de Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la repressió també van ser jutjades. Després detingué els generals Lecomte i Thomas, que finalment van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de París, comandant el 91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les tropes de Thiers, va ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra, el 18 de novembre de 1871 Galdric Verdaguer va ser condemnat a mort per l'execució dels generals i afusellat el 22 de febrer de 1872 al camp militar de Satory (Versalles, Illa de França, França)

Galdric Verdaguer (1842-1872)

***

Varlaam Cherkezishvili, fotografiat per Nadar (1905)

Varlaam Cherkezishvili, fotografiat per Nadar (1905)

- Varlaam Cherkezishvili: El 15 de setembre de 1846 neix a Tiflis (Geòrgia), aleshores Imperi Rus, el periodista, militant anarcocomunista i després polític independentista georgià príncep Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov. Fill d'una família aristocràtica, portarà el títol de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus, però començà a acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866, després de l'atemptat de Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup clandestí d'Isutin. Després treballà com a enginyer traçant la via fèrria entre Rostov i el Caucas, però continuà la seva activitat revolucionària clandestina enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev. Més tard participarà en el moviment narodnik (populistes) de Piotr Lavrov i després es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important centre de reunió de la dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un judici que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra (Suïssa), participà en la premsa dels cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en 1879 en la creació del periòdic Le Révolté, declarant-se anarcocomunista. Poc després s'establí a París, on va fer feina pintant parets a les obres en construcció. A la capital francesa freqüentà el grup anarquista del Panthéon i col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquest últim li publicarà el fullet Doctrine et actes de la social-démocratie. En 1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de França i retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa central. En aquest viatge se sensibilitzà encara més de l'opressió imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes georgians» va fer propaganda del moviment d'alliberació nacional del seu país natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire socialiste i tres anys després Précurseurs de l'Internationale, dues de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899 participà en un míting a Londres en suport de les víctimes de la repressió a Itàlia amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà una ponència (L'Évolution récente chez les socialistes d'État) en el Congrés Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la guerra russojaponesa per al periòdic Chicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida Rupertus, cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la Federació Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom. En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de crítica del marxisme, especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es va veure implicat en l'«Afer Grafton» --contraban d'armes per a la resistència finesa contra l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John Grafton». Durant la Revolució russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i fundà una Universitat Popular, alhora que impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquesta època va fer amb sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el reporter britànic Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista, retornà a Londres, on participà en 1907 en la creació de la «Creu Roja Anarquista», futura «Creu Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats. Aquest any també assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran amic i col·laborador de Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest dels Setze», afí a participar en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució russa de 1917 retornà a Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent el maig de 1918 arran del Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea Constituent de la República Democràtica de Geòrgia i una plaça acadèmica a la nova universitat de Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república fou ocupada militarment per l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure obligat a exiliar-se i tornà a Londres, on continuarà la seva tasca per la independència del seu país. A més de les citades, altres obres seves són Let us be just: an open letter to Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto? (1903), Concentration of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi internatsionala. Doktriny marksizma (1919), entre d'altres. Varlaam Cherkezishvili va morir el 18 d'agost de 1925 a Londres (Anglaterra).

***

Saverio Merlino

Saverio Merlino

- Saverio Merlino: El 15 de setembre de 1856 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. En 1875 va descobrir l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l'absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l'exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l'acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona, entre el 21 i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor del rei Humbert I d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l'atemptat del teatre Diana de Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant els últims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista. Francesco Saverio Merlino va morir el 30 de juny de 1930 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres podem destacar Socialismo o monopolismo? (1887), L'Italie telle qu'elle est (1890), Necessità e basi di un accordo (1892), L'individualismo nell'anarchismo (1893), Pro e contro il socialismo (1897), L'utopia collettivista e la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924), Politica e Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1897-1930) (1974, pòstum), entre d'altres.

***

Juan García Giner

Juan García Giner

- Juan García Giner: El 15 de setembre de 1876 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya) el naturista, maçó, georgista i anarquista Juan García Giner, conegut com Juanito. Fill d'una família acomodada, sos pares, d'origen valencià, es deien Juan García González i Vicenta Giner Cases. De natura malicosa, passà la seva infantesa malalt. Quan tenia 14 anys la família retornà a València (València, País Valencià), on al carrer de Gràcia crearen una foneria de ferro i una botiga de venda de claus inicialment i posteriorment ferreteria. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Lluis Vives de València. Atret pel pensament anarquista, va fer classes a l'Escola Moderna de València, inaugurada en 1906, i en 1910 fou tresorer de la seva junta directiva. Quan tenia uns 40 anys, trobant-se en un estat desesperat de salut a causa de l'escrofulisme i desnonat pels metges, va llegir el llibre de Louis Kuhne La Nueva Ciencia de Curar sobre el tractament de malalties per mitjans naturals i seguint els seus consells naturistes i vegetarians recuperà la salut integralment. A partir d'aquest moment es dedicà a comprar, llegir i traduir revistes naturistes estrangeres i de fer-ne difusió, sempre des d'un punt de vista llibertari. El gener de 1916 fundà a València la revista naturista vegetariana llibertària Helios, primera publicació a l'Estat espanyol d'aquestes característiques, i que tenia com a finalitat popularitzar entre la classe treballadora els avantatges de la vida naturista. El gener de 1918 creà, amb altres companys (Francisco Sebastián Bonafé, Joaquín Calvo, Julio Folgado, Eusebio Gascón, Luis Lahuerta, Rafael Nogué, Vicente Pinazo, Francisco Sanchis, Vicente Soler, etc.), la «Societat Vegetariana Naturista de València», la qual presidí, i que tingué com a òrgan d'expressió la revista Helios. Aquesta societat de mica en mica es va anar escampant a altres zones peninsulars (Catalunya, Andalusia, etc.). A més de seguir els postulats de Louis Kuhne, mantingué una estreta relació amb el reconegut doctor naturista Adrian Van Der Put Vermuden (Doctor Vander), qui va decidir obrir una consulta a València. El 6 d'abril de 1918 la «Societat Vegetariana Naturista de València» inaugurà una nova seu social al carrer de la Tapineria de València. Sempre fent costat les activitats anarquistes, en 1922 lliurà a Josep Viadiu Valls els diners necessaris per a la publicació del primer número de la nova etapa de Solidaridad Obrera editat a València. A partir de 1923 administrà el «Sanatori-Escola Naturista Beniatlà», fundat per José Sancho Masanet i dirigit pel doctor Enrique Jaramillo Guillén a Dènia (Marina Alta, País Valencià). Entre el 10 i el 14 de setembre de 1925 presidí el I Congres Naturista Espanyol, que se celebrà a Bilbao (Biscaia, País Basc). Posteriorment, davant la necessitat de comptar amb un lloc on reunir-se per a celebrar les seves trobades naturistes (dinars a l'aire lliure, conferències, acampades, banys solars, etc.), el 27 de febrer de 1927 la societat va adquirir un terreny anomenat «El Pantà», al municipi de Torrent (Horta Oest, País Valencià). Abandonà, amb Antònia Maymón Giménez i Juan Ramón Moreno, el II Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 19 i el 23 de setembre de 1927 a Màlaga (Andalusia, Espanya), disconforme amb la línia purament trofològica –la trofologia es refereix a la compatibilitat bioquímica i l'harmonia dels aliments– que volien donar-li al moviment naturista Nicolás Capo Baratta i José Castro Blanco. En 1929 assistí al III Congrés Naturista Espanyol que se celebrà dins dels actes paral·lels a l'Exposició Internacional de Barcelona. En aquesta època col·laborà estretament amb el cenacle espiritista naturista barceloní «El Progreso del Alma». El 18 de setembre de 1932 assistí a la inauguració del Sanatori Naturista de Busot (Alacantí, País Valencià). Entre el 16 i el 19 de maig de 1933 fou vocal de la III Assemblea Naturista Espanyola celebrada a Busot. Seguidor de les tesis de l'economista Henry George, el maig de 1934 fou un dels fundadors de la Secció de València de la Lliga Georgista Espanyola, de la qual va ser vocal de la seva junta directiva. Presidí el comitè organitzador del IV Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 8 i l'11 de juliol de 1934 a Manzanares el Real (Madrid, Castella, Espanya) i va fer la conferència de clausura «Naturismo filosófico social» a l'«Ateneo Teosófico» de Madrid. En aquest mateix any de 1934 la «Societat Vegetariana Naturista de València» va entrar en crisi des del moment que sorgiren contradiccions internes d'ordre ideològic sobre l'acceptació o no de la trofologia. En 1935 assistí al Congrés Naturista Espanyol, que se celebrà a Sevilla (Andalusia, Espanya), on presentà una ponència molt discutida («Catecismo naturista») que finalment es va aprovar. La guerra civil va interrompre la publicació de la revista Helios i les activitats de l'associació i el triomf franquista dissolgué definitivament la societat i perseguí els seus membres. Detingut per l'exèrcit franquista, va ser processat per la seva pertinença a la maçoneria (tenia el grau novè dins la lògia «Paz y Justicia» de València), però finalment va poder passar a França. Gràcies a un familiar, en principi, evità els camps de concentració, però finalment hi va ser reclòs. Juan García Giner va morir el 3 de juny de 1941 a l'hospital del camp de concentració de Vernet (Llenguadoc, Occitània).

Juan García Giner (1876-1941)

***

Retrat de Giuseppe Guidi (1924)

Retrat de Giuseppe Guidi (1924)

- Giuseppe Guidi: El 15 de setembre de 1881 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'artista i militant anarquista Giuseppe Guidi, també conegut com Sladacc i Activos. Sos pares foren Mario Guidi, comerciant d'embotits, i Luigia Galeati. Va fer estudis clàssics al Regio Ginnasio (institut) Torricelli de Faenza, però no els acabà per manca de recursos, ja que son pare morí i deixà la família sense recursos. Després d'això, començarà a militar en l'anarquisme, del qual esdevindrà un actiu propagandista. En 1901 es guanyà la vida embalsamant animals. En 1902 la policia emeté un informe on destacava la forta influència que exercia en els seus companys, gràcies a la seva cultura i el seu tarannà exaltat. Exercí càrrecs de responsabilitat en el grup anarquista «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència) de Castel Bolognese i publicà articles sobre economia i actualitat en els periòdics L'Agitazione (Roma), L'Avvenire Sociale (Messina) i L'Aurora (Ravenna), fent servir el pseudònim Activos. El juliol de 1902 s'instal·là a Sant Zorç di Noiâr (Friül), contractat en una fàbrica com a electricista. Amb ordre d'expulsió per «sospitós d'anarquista», retornà a Castel Bolognese, però el 7 d'agost de 1904 tornà de bell nou a Trieste, on el 20 de novembre fou detingut per la policia amb un grup de paletes per cantar el revolucionari Inno di Caserio i condemnat amb els seus companys a un mes de presó. Després s'establí a Viena (Àustria), on treballà com a pintor i decorador, alhora que cursà estudis de pintura. Després d'haver venut el seu primer quadre en una exposició a Budapest, participà en el «Saló dels Secessionistes» de Viena. El moviment artístic de la Secessió vienesa exercirà una gran influència en la seva producció artística futura. El novembre de 1905 fou expulsat dels territoris austríacs i retornà a Castel Bolognese amb una ordre d'expulsió per «anarquista». Després d'uns mesos a Milà, on no trobà feina, marxà a París, on, obligat per la fam, realitza cartells publicitaris per a comerços, fires, atraccions infantils i circs eqüestres. Així i tot, aconseguí presentar un quadre al «Saló dels Independents». A finals de 1908 s'instal·là definitivament a Milà, on segons la policia «mantenia una conducta regular i no s'ocupava de política». En aquesta època freqüentà el ceramista de Faenza Pietro Melandri. D'antuvi va fer feina en la fàbrica de brodats i passamaneria de Luigi Mori, i, a partir de 1912, obrí el seu propi estudi de pintor. En 1909 escrigué el llibret de l'opereta de Virgilio Ranzato Velivolo. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista Per l'Arte. El novembre de 1915, durant la Gran Guerra, s'allistà voluntari en la Creu Roja. Després de la guerra reprendrà el seu ofici de pintor. Abans de l'arribada del feixisme, Benito Mussolini freqüentà sovint ca seva, ja que estava relacionat familiarment: el pare de Giuseppe Guidi era el germà del pare de Rachele Guidi, esposa del futur dictador. En 1925 el prefecte de Milà envià una comunicació al Ministeri de l'Interior on informava de la decisió de suspendre la vigilància que es mantenia a Giuseppe Guidi, ja que des de 1918 feia bondat i només es dedicava a l'art (olis, aiguaforts, gravats, esmalts, etc.) i a fer exaltació pública del moviment feixista. Gabriele d'Annunzio, que l'apreciava, l'encarregà un esmalt sobre coure («Via Crucis») per al seu Il Vittoriale de Gardone Riviera. En 1926 li fou atorgada una plaça com a professor de tècniques de gravat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Milà. Durant els anys del feixisme realitzà nombroses exposicions, inclosa la seva participació en la XVII Biennal d'Art de Venècia de 1930. Giuseppe Guidi va morir el 7 de novembre de 1931 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Necrològica de Félix Álvarez Fernández apareguda en el periòdic tolosà "CNT" de l'11 d'octubre de 1953

Necrològica de Félix Álvarez Fernández apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'11 d'octubre de 1953

- Félix Álvarez Fernández: El 15 de setembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Álvarez Fernández. Sos pares es deien José Álvarez i Ginesa Fernández. Treballà a la fàbrica Casa Rivière del barri de Can Tunis del barri d'Horta de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Fijac, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Trinidad Tudela. Félix Álvarez Fernández va morir el 13 de setembre de 1953 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

***

Tintino Rasi (1927)

Tintino Rasi (1927)

- Tintino Rasi: El 15 de setembre de 1893 neix a Arcole (Vèneto, Itàlia) el poeta futurista i propagandista anarquista Tintino Persio Rasi, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Aurora d'Arcola, Gold O'Bay, Carlo Carli o Tatiano. Després de realitzar els estudis elementals, entrà a treballar a correus i, encara molt jove, començà a militar en el moviment anarquista i en la fracció esquerrana i llibertària del moviment futurista, amb Leda Rafanelli, Gianna Manzini, Mario Carli, Dante Carnesecchi i Giovanni Governato, entre d'altres. En 1914 fou destinat de carter a Gènova, alhora que la policia el fitxà com a «anarquista convenientment vigilat». Participà activament en les activitats del moviment, prenent la paraula en reunions i col·laborant en la premsa llibertària, especialment en Il Libertario. En 1917 fou traslladat a Iglesias (Sardenya), on continuà la militància. Instal·lat a Cagliari, va col·laborar, sota el pseudònim Aurora d'Arcola, en el periòdic socialista Il Risveglio dell'Isola i esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball local. El gener de 1918 un informe policíac cita que, amb Alberto Silicani, intentà constituir un grup anarquista. Cridat a files, fou llicenciat el novembre de 1918. El març de 1919 tornà a Arcole i durant tot el període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) participà en les lluites obreres i en l'organització de nombroses reunions i conferències. El juny de 1919 a Santo Stefano Magra, durant una d'aquestes conferències, un carrabiner caigué mort i un altre fou ferit de gravetat; denunciat com a responsable dels fets, decidí fugir cap a l'estranger. El juny de 1920 retornà i, finalment, fou absolt d'aquesta acusació. Durant les anys següents, s'establí a Grosseto, a Pisa i a Milà, sempre continuant amb la seva militància. En 1921, a La Spezia, juntament amb Renzo Ferrari (Renzo Novatore) i Giovanni Battista Governato, redactà la revista anarcoindividualista d'art i de pensament futuristes Vertice, i l'any següent a Pisa, amb Renato Siglich (Souvarine), la revista Anarchismo. A partir de 1922 residí a Clivio i es dedicà a la distribució del periòdic de l'escola racionalista local. Sempre estretament vigilat, a començaments de 1923 la policia li perd el rastre, i aprofità per emigrar d'antuvi a Niça i després a la regió parisenca. A la capital francesa dirigí nombroses publicacions dels exiliats llibertaris italians, com ara La Rivendicazione (1923-1925), el gerent de la qual fou Émile Louis Soustelle; La Nostra Polemicha (1925), on polemitzà durament amb els companys enquadrats en la Legió garibaldina de Riccioni Garibaldi --que després se sabrà que era un infiltrat de la policia--; La Quale (1926) o Veglia. En aquests anys va fer feina a la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. També fou redactor de la secció italiana de la publicació parisenca La Revue Internationale Anarchiste (1924-1925), amb Ugo Fedeli i Virgilio Gozzoli, i, amb els mateixos, de La Tempra (1915-1926). Sota el pseudònim Gold O'Bay, col·laborà en el periòdic londinenc Il Comento, on reclamà «el dret a defensar-se i a matar feixistes». Segons un informe de la policia política italiana, en 1927 va establir contacte amb el grup de l'il·legalista anarquista Sante Pollastro (o Pollastri) i s'hauria encarregat de recaptar els productes dels robatoris. En 1928 participà en una polèmica amb Nino Napolitano, que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquest últim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Pollastro per fer propaganda. A començaments dels anys trenta s'establí a Suïssa, on, sota el pseudònim Tatiano, col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En 1935 actuà a Saint-Michel-sur-Orge. Entre el 20 i el 21 de juny de 1936 a París participà en la Conferència Internacional pel Dret d'Asil, on assistiren, entre d'altres, Sébastien Faure, Camillo Berneri, Onofrio Gilioli, Umberto Marzocchi i Leonida Mastrodicasa. Des del començament de la Guerra Civil espanyola, formà part del parisenc Comitè d'Ajuda a Espanya, país al qual marxà uns mesos durant la primavera de 1937 i on lluità contra les tropes franquistes formant part del grup de Carlo Rosselli de la Columna Ascaso. Com que estava constantment vigilat per agents de la policia feixista i sovint era detingut, decidí en 1938 emigrar als Estats Units i s'instal·là a Filadèlfia. Als EUA col·laborà durant els anys bèl·lics, sota el pseudònim Carlo Carli, en la revista antifeixista Chanteclair, editada a Nova York entre 1942 i 1945, on també col·laborava Virgilio Gozzoli, i on defensà el suport dels aliats en la guerra contra el feixisme. Sa companya fou Ave Fossati, amb qui tingué una única filla, Superna Rasi (1923-1980), també militant anarquista. Tintino Rasi va morir el 8 de juliol de 1963 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA).

***

Mario Angeloni

Mario Angeloni

- Mario Angeloni: El 15 de setembre de 1896 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) l'advocat, polític republicà, maçó i simpatitzant llibertari Mario Angeloni. Era fill d'un família de tradició republicana i lliurepensadora i sos pares es deien Publio Angeloni, advocat, i Elvira Cerboni. En 1915 es presentà com a voluntari a la Gran Guerra, com a sotstinent de cavalleria, d'on sortí mutilat i amb una medalla de plata al valor militar obtinguda en 1917 a la Batalla de Caporetto (actualment Kobarid, Goriziano, Eslovènia). Doctor en Dret i prestigiós jurista, exercí a Vaglio (Basilicata, Itàlia) i a Carrara (Toscana, Itàlia), i fou advocat del Tribunal de Cassació de Roma (Itàlia) i un dels organitzadors de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre 1919 i 1921 fou víctima de diferents atacs d'escamots feixistes. Formà part d'una lògia maçònica, amb Bruno Bellucci i Mariano Guardabassi, entre d'altres. En 1921 es casa amb Giaele Franchini, filla de l'advocat Enrico Franchini, republicà i últim alcalde de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) abans de l'arribada del feixisme. Militant del Partit Republicà Italià (PRI), en 1924 creà, amb Randolfo Pacciardi i Gigino Battisti, l'associació clandestina «Italia Libera», encarregant-se de l'edició de La Libera Parola. El gener de 1925 va ser denunciat per les autoritats feixistes, però va ser absolt en el judici. Detingut el 26 de novembre de 1926, va ser tancat a la presó d'Ucciardone de Palerm (Sicília). Posteriorment el règim feixista el confinà a l'illa de Lipari i després a Ustica (Sicília); un cop lliure, va ser novament detingut, jutjat per «complot contra l'Estat feixista» i condemnat a tres anys de deportació a l'illa de Ponça, fins que va ser agraciat amb una amnistia concedida als «herois condecorats» i alliberat l'agost de 1928. Després d'una estada a Roma amb son pare, l'hivern de 1928 es traslladà a Cesena, on reprengué la seva professió d'advocat i les activitats clandestines, sempre vigilat per la policia feixista. L'abril de 1932 passà una temporada al llac de Garda (Llombardia, Itàlia) i d'aquí, amb el suport de Gigino Battisti, passà a Suïssa, on es relacionà amb exiliats italians. Després d'un temps a Lugano (Ticino, Itàlia), amb Egidio Reale i Randolfo Pacciardi, i a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Fernando Schiavetti, en 1932 es refugià, amb Gigino Battisti, a França. El maig d'aquest any prengué part en l'organització del VII Congrés de la LIDU i entre novembre de 1935 i febrer de 1934 fou secretari general d'aquesta organització. A París, amb sa companya i sos dos infants, es relacionà amb grups antifeixistes i freqüentà els germans Carlo i Nello Rosselli. També mantingué una estreta correspondència amb Randolfo Pacciardi. Per guanyar-se la vida treballà en una companyia d'assegurances fins que va ser acomiadat per pressions de l'escriptor feixista Léon Daudet. Durant el seu exili ocupà la secretaria de la Secció de París del PRI i entre febrer de 1935 i juliol de 1936 fou secretari nacional, amb Cipriano Facchinetti, d'aquest partit. En 1935 entrà a formar part del Moviment d'Acció Combatent (MAC), d'antics combatents de la guerra del 1914 al 1918, i en la Lliga d'Antics Combatents Pacifistes (LACP) creats a França. També fou membre de les lògies «Italia Nuova» i «1793» del Gran Orient de França. L'octubre de 1935 participà en el congrés de Brussel·les (Bèlgica) organitzat per comunistes i socialistes contra la guerra a Etiòpia. En aquests anys es relacionà amb destacats intel·lectuals esquerrans, com ara els germans Rosselli, Fausto Nitti, Ferruccio Parri, Antonio Gramsci, Camillo Berberi i Eugenio Chiesa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya vingué a lluitar com a voluntari, juntament amb Felice Vischioni i Enzo Fantozzi, i s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la qual va ser un dels seus fundadors amb l'anarquista Camillo Berneri i el socialista Carlo Rosselli, i de la qual, finalment, dirigí una companyia de metralladores. Sa companya enrolà com a infermera. Greument ferit el 28 d'agost de 1936 en els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), va ser traslladat a un hospital de campanya de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Sariñena (Osca, Aragó, Espanya)– on morí el mateix dia. Va ser enterrat l'1 de setembre a Barcelona i les seves exèquies al cementiri de Montjuïc, a les quals acudí el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover i altres autoritats, foren una gran manifestació de dol. Quan es conegué la notícia de la seva mort al seu poble natal, nombrosos estudiants de la localitat es manifestaren contra el feixisme, donant lloc a una forta repressió. En 1944 Randolfo Pacciardi publicà el fullet biogràfic Mario Angeloni. En 1956, en ocasió del vigèsim aniversari de la Guerra Civil espanyola, se li va atorgà la Medalla d'Or a la Memòria. El seu arxiu privat es troba dipositat a l'Institut per la Història d'Úmbria Contemporània de Perusa, on d'aquesta ciutat porta el seu nom.

Mario Angeloni (1896-1936)

***

Valeriano Gordo Pulido

Valeriano Gordo Pulido

- Valeriano Gordo Pulido: El 15 de setembre de 1908 neix a Montehermoso (Càceres, Extremadura, Espanya) el militar anarquista Valeriano Gordo Pulido. Destinat com a sergent d'Infanteria a la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya), entrà en contacte amb el grup anarquista «Nosotros», un dels grups del Comitè de Defensa de la ciutat. Quan el cop militar feixista de 1936, amb el Comitè de Defensa, coordinà el 19 i el 20 de juliol l'assalt de la seva caserna, on, després d'haver tancat tots els oficials dins del quarter, obrí les portes de l'edifici militar als Grups de Defesa Confederal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Sufocada la rebel·lió militar, s'enrolà en la «Columna Sud-Ebre», comandada per Antonio Ortíz Ramírez, on, destinada al front d'Aragó, va ser responsable de bateria d'artilleria de la columna i, amb Manuel Martínez, de la secció establerta a Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat capità en cap de la Secció d'Informació de la XXV Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola, i, després de la dissolució del Consell d'Aragó i de la destitució d'Antonio Ortíz Ramírez, de la XXIV Divisió. L'estiu de 1938, arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes d'Ortiz i dels seus homes de confiança, passà a França durant la nit del 5 de juliol, juntament amb Joaquín Ascaso Budría, Antonio Ortíz Ramírez, Alfonso Domínguez Navasal, Emilio Mañez Zaragoza, Martín Terrer Andrés, Jacinto Santaflorentina López de Oñáte i Ramón Negre Bas. Tots van ser interrogats per la II Oficina a Foix i a Baiona abans d'assignar-lis la residència en diferents poblacions en espera que el govern republicà espanyol demanés les seves extradicions per deserció. A Valeriano Gordo se li va assignar la residència a Garait (Llemosí, Occitània), on el setembre va desaparèixer. Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica i s'instal·là d'antuvi a Bolívia i després a Veneçuela. En els anys cinquanta retrobà a Caracas (Veneçuela) els seus antics companys Antonio Ortiz i Joaquín Ascaso, amb els quals va formar en la dècada dels cinquanta el grup anarquista «Fuerza Única». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Valeriano Gordo Pulido (1908-?)

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS