Administrar

Efemèrides anarquistes

[16/08] «La Revista Social» - «La Anarquía» - Martin - Barrué - Marek - Kokoczinski - Liern - Hernández - Villanueva - Jolis - Llop - Guillén - Hödel - Caserio - Friedeberg - Fochi - García Hernández - Jiménez Zapatero - Abate - Ramírez - Aguilar - Vallejo - Lynn

efemerides | 16 Agost, 2018 08:04

[16/08] «La Revista Social» - «La Anarquía» - Martin - Barrué - Marek - Kokoczinski - Liern - Hernández - Villanueva - Jolis - Llop - Guillén - Hödel - Caserio - Friedeberg - Fochi - García Hernández - Jiménez Zapatero - Abate - Ramírez - Aguilar - Vallejo - Lynn

Anarcoefemèrides del 16 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de "La Revista Social"

Capçalera de La Revista Social

- Surt La Revista Social: El 16 d'agost de 1872 surt a Manresa (Bages, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Revista Social. Órgano de la Unión de los Obreros Manufactureros de España, portaveu de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Es fundà per acord del I Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola, celebrat entre el 7 i l'11 de maig de 1872 a Barcelona. Posteriorment la redacció se'n va traslladar a Gràcia (novembre de 1872) i a Barcelona (agost de 1873). Com a secretari de redacció durant molts anys va figurar Francesc Abayà, substituït per José García Viñas i després per Rafael Farga i Pellicer. Va prendre articles d'altres publicacions llibertàries europees, com La Révolte i Bulletin de la Fédération Jurassienne. Entre febrer i maig de 1874 va ser suspès governativament i després va prendre un to més moderat, que va tractar de canviar García Viñas, passant a subtitular-se «Órgano de la Federación Manufacturera de la Nación Española». En desembre de 1880 García Viñas va cedir la revista a Juan Serrano Oteiza que va tornar-la editar a Madrid, a partir del 11 juny de 1881 i fins el 1884, sota el nom Revista Social. Eco del proletarido, defensant les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes, i essent en gran mesura l'òrgan de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). El tiratge serà aleshores de vint mil exemplars. Després de la fase madrilenya retornà a Catalunya, a Sants, sembla que per les discussions entre els redactors, on va treure 39 números. Revista Social comptà amb la col·laboració de Ricardo Mella, Francesc Tomàs i Oliver, Ernesto Álvarez, Enrique Borrel, Francisco Ruiz, José García Viñas, Palacio, Orcal, Arroyo, Espí, Vanoncí, etc. Va editar fullets --entre ells Dios y el Estado, de Bakunin, traduït per Ricardo Mella i Ernesto Álvarez-- i es va ocupar dels congressos de la Internacional espanyola. Desaparegué a causa del clima antianarquista creat pels fets de La Mano Negra. En total se'n van publicar 418 números, l'últim el 20 de novembre de 1880.

***

Portada d'un exemplar de "La Anarquía"

Portada d'un exemplar de La Anarquía

- Surt La Anarquía: El 16 d'agost de 1890 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Anarquía. Dirigit per l'anarquista Ernesto Álvarez, va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Ricardo Mella, Büchner, José López Montenegro, Fermín Salvochea, Soledad Gustavo, José Prat, Rita Setabas, J. López Maldonado, Anselmo Lorenzo, Renán, Ignasi Bo i Singla, Bigeon, Paepe, Berrucaud, Claveau, Domela, Kropotkin, Alexander Berkman, etc. Federico Urales també hi col·laborarà i es pronunciarà per l'ús del terme «Anarquia» o «Anarquisme», sol, sense adjectius. L'últim número de la publicació serà el 144, del 15 de juny de 1893, però la capçalera serà represa nombroses vegades.

Anarcoefemèrides

Naixements

Pierre Martin

Pierre Martin

- Pierre Martin: El 16 d'agost de 1856 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament amb nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Vienne, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar-li greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la «unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins que morí el 6 d'agost de 1916 a la seu del periòdic Le Libertaire de París (França), on vivia.

***

Jean Barrué, professor de matemàtiques de les classes preparatòries a l'ingrés a l'Institut «Michel Montaigne» de Bordeus

Jean Barrué, professor de matemàtiques de les classes preparatòries a l'ingrés a l'Institut «Michel Montaigne» de Bordeus

- Jean Barrué: El 16 d'agost de 1902 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el professor de matemàtiques i militant, d'antuvi, comunista, i, després, anarquista i sindicalista revolucionari Jean Frédéric Henry Barrué. Fill d'una família pagesa occitana (Bearn, Gers, Avairon), fins al juliol de 1922 estudià a l'institut de Bordeus i entre 1922 i 1926 realitzà estudis superiors de matemàtiques a París (França). El juliol de 1926 va ser nomenat professor agregat a l'institut de Lo Mont (Aquitània, Occitània), on farà classes fins al 1929. Entre 1929 i 1931 fou professor a l'institut d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i posteriorment, fins al juliol de 1966, data de la seva jubilació, amb una interrupció durant la guerra, professor de matemàtiques superiors a l'Institut «Michel Montaigne» de Bordeus. El juliol de 1919 prengué part a París en una manifestació de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i dels grups revolucionaris per protestar contra la desfilada militar del «Dia de la Victòria». L'octubre de 1919 s'adherí al grup «Estudiants Socialistes» i a la Secció Francesa de l'Internacional Obrera (SFIO) de Bordeus, fent costat les tesis de la III Internacional. Després del Congrés de Tours de l'SFIO, celebrat a finals de desembre de 1920, congrés de l'escissió que donà lloc a la Secció Francesa de l'Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF), passà a militar a Bordeus en les Joventuts Comunistes i en aquest nou partit. Entre novembre de 1922 i la primavera de 1926 fou membre de la V Secció del PCF de París i durant alguns mesos en fou secretari. Tot rebutjant els «personalismes» i la «bolxevització», defensà Le Bulletin Communista editat per Boris Souvarine. L'octubre de 1925, fou un dels signataris de la Carta al Comitè Executiu de la Internacional Comunista («Carta dels 250»), trencant amb el comunisme i acostant-se a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari. Des del primer número de la revista La Révolution Prolétarienne (1 de gener de 1925), fundada per Pierre Monatte, entrà a formar part del seu cercle. A partir de novembre de 1927 s'introduí en l'acció sindical des de la Federació de l'Ensenyament, afiliada a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), en els sindicats dels Basses-Pirineus-Landes, Charen i Gironda. Prengué part en tots els congressos de la Federació de l'Ensenyament, defensant les tesis de la tendència sindicalista revolucionària. El març de 1934, després de la mort de Marie Gillot, s'ocupà de la publicació del periòdic L'Action Syndicaliste. En aquesta època col·laborà en L'École Émancipée i Le Cri du Peuple, setmanari del «Comitè per la Independència Sindical» («Comitè dels 22»), i intervingué en la conferència que aquest comitè celebrà l'11 de gener de 1931 a la Cambra del Treball de París. Combaté la política del Front Popular i la participació en les eleccions de 1936, militant en la Lliga dels Combatents de la Pau i en el Comitè de Vigilància dels Intel·lectuals Antifeixistes (CVIA). Amb la unitat sindical de 1936, esdevingué secretari de la Secció de la Gironda de la Federació General de l'Ensenyament i fou membre del Comitè Executiu de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la guerra d'Espanya, col·laborà en el periòdic L'Espagne Antifasciste, que des de Bordeus editava Aristide Lapeyre. En aquesta època dirigí un Curs d'Economia Política a l'escola fundada per les Joventuts Anarquistes de Bordeus i en la qual Roger Boussinot ensenyava francès. Després de la II Guerra Mundial, fou secretari de la VIII Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), però, decebut de l'escissió sindical, abandonà el sindicalisme i es centrà en el moviment anarquista, militant activament, des de la seva reconstitució en 1954, en la Federació Anarquista (FA). Membre del Grup «Sébastien Faure» de Bordeus, a partir de 1970, s'ocupà de les Relacions Internacionals de la FA amb els grups de llengua alemanya, amb la Federació Holandesa i amb els grups suïssos i belgues. En aquests anys col·laborà regularment en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i des maig de 1968 en la revista trimestral La Rue, editada pel Grup Llibertari «Louise Michel» de París. També col·laborà en la revista anarquista alemanya Befreiung. Destacà per les seves traduccions de l'alemany, com ara La réaction en Allemagne, de Mikhail Bakunin; Bakounine ou le démon de la révolte, Fritz Brupbacher; Anarchisme et marxisme dans la Révolution russe, d'Arthur Lehning; La faux principe de notre éducation, et autres textes i De l'Éducation..., de Max Stirner; etc. També treballà en les traduccions dels Archives Bakounine, sota la direcció d'Arthur Lehning. En 1980, amb el suport de Gilles Durou, creà el Grup Anarquista de Bordeus (GAB), format per una majoria del Grup «Sébastien Faure» que havia abandonat la FA; participà en aquest grup fins a la seva dissolució en 1985. El GAB tingué com a òrgan d'expressió Dégel. Journal d'expression libertaire, publicació que dirigí, i tingué una forta activitat en aquest període (Llibreria l'En Dehors, ràdio, debats, etc.). Col·laborà regularment en diferents publicacions llibertàries, com ara Les Cahiers de l'Humanisme Libertaire, Interrogatins, Iztok, Le Libertaire, La Libre Pensée des Bouches du Rhône, etc. És autor de Max Stirner et l'education (1969), L'anarchisme aujourd'hui (1970), Bakounine et Netchaïev. Trois études sur Bakounine, dont Bakounine et Netchaïev, suivies par le Catéchisme Révolutionnaire de Netchaïev (1971), Anarchisme nu (1973) i Morale sans obligation ni sanction ou morale anarchiste (1986). Jean Barrué va morir el 26 d'agost de 1989 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Talença (Aquitània, Occitània), al costat de sa companya Anita. Actualment un grup de la FA de Bordeus porta el nom de «Cercle Libertaire Jean Barrué».

***

Pawel Lew Marek

Pawel Lew Marek

- Pawel Lew Marek: El 16 d'agost de 1902 neix a Radymno (Subcarpàcia, Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Melajach Lew, més conegut com Pawel Lew Marek. Fill d'una família de funcionaris, quan tenia 14 anys començà a treballar. En 1918 va ser un dels creadors de la Samodzielna Organizacja Mlodsiezy Robotniczej (SOMR, Organització Independent de la Joventut Obrera), que agrupava joves treballadors polonesos, ucraïnesos i jueus. Com a membre d'un Consell Obrer, organitzà dues vagues. El novembre de 1923, quan els comunistes atacaren un míting socialista a Przemysl, participà en els enfrontaments i és en aquesta època quan s'acostà a les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En 1924 realitzà el servei militar i en 1926 va ser un dels fundadors de l'Anarchistyczna Federacja Polski (AFP, Federació Anarquista de Polònia). En 1930 emigrà a París (França), on col·laborà amb un grup anarquista polonès. De bell nou a Polònia, en 1931 va ser nomenat secretari de l'AFP, càrrec que ocupa fins al 1937, i s'ocupa de la redacció de l'òrgan clandestí anarquista Walka Klas (Guerra de Classes). En aquestes anys treballà a la fàbrica Schenka & Cie de Varsòvia, on organitzà una vaga, i després a la companyia marítima Hartwing. En 1939 participà en la defensa de Varsòvia i en el grup de premsa i propaganda de Brygadzie Syndykalistycznej (Bridada Sindicalista Total)  i amb l'ocupació nazi va ser circumscrit, com la resta de jueus de la ciutat, al gueto. Tancat al camp de Falenty, el febrer de 1943 aconseguí fugir. Després de la seva evasió organitzà un grup sindicalista insurreccional clandestí. Va ser promotor de la Syndikalistyczne Porozumienie Powstancze (SPP, Plataforma Sindical Insurreccionall) i editor del seu butlletí clandestí Syndikalista. L'agost de 1944 prengué part en la insurrecció de Varsòvia, que fracassà l'octubre d'aquell any. Aconseguí fugir de la repressió, però va ser capturar a Cracòvia, on treballava de zelador en un hospital. Després de l'alliberament de Cracòvia, començà a col·laborar en l'Okregowa Komisja Zwiazkow Zawodowych (OKZZ, Comitè Regional dels Sindicats Obrers). Partidari del cooperativisme, va ser un dels fundadors de la Zwiazkowa Spodzielnia Pracy (ZSP, Cooperativa Sindical d'Habitatges), de la qual serà nomenat secretari i president del seu Consell de Control. Entre 1946 i 1949 exercí de secretari de la cooperativa editorial Slowo (Paraula) a Lodz. En 1949 s'afilià al Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), el partit comunista en el govern. En 1951 s'instal·là a Varsòvia i treballà en el periòdic sindicalista comunista Glos Pracy (Veu del Treball), com a cap de redacció i publicista. Sa companya fou Stefania Brodje. Pawel Lew Marek va morir el 7 de novembre de 1971 a Varsòvia (Polònia). Pòstumament, en 2005, es va publicar la seva autobiografia dels anys bèl·lics sota el títol Na krawedzi zycia. Wspomnienia anarchisty (1943-1944) [En acabar una vida. Memòries d'un anarquista (1943-1944)].

Pawel Lew Marek (1902-1971)

***

Georgette Kokoczinski ("Mimosa")

Georgette Kokoczinski (Mimosa)

- Georgette Kokoczinski: El 16 d'agost de 1907 neix a Versalles (Illa de França, França) la militant anarquista Georgette Léontine Roberte Augustine Kokoczinski, coneguda com Mimosa. Filla d'una família de classe mitjana, d'antuvi tingué el llinatge Brivadis, per sa mare Léontine Brivadis, i en 1908, en ser reconeguda per son pare, Robert Ango, prengué aquest llinatge. Quan tenia 16 anys, en no poder entendre's amb sos pares, marxà a París, on fou acollida per André Colomer i la seva companya Magdalena, que la introduí en les idees llibertàries. Freqüentà els cabarets de Montmartre, atreta pel món de l'espectacle i de la poesia. A partir de 1925 s'aplegà en unió lliure amb l'anarquista Fernand Fortin i fou membre del grup «Éducation Sociale», que Fortin havia fundat a Loches, i on començà a intervenir en mítings i en festivals. En 1928 tornà a París i sota el nom artístic de Mimosa formarà part d'un grup d'animació que amenitzava les reunions i els festivals llibertaris de la regió parisenca amb cançons, poesies i obres de teatre. També venia en reunions llibertàries La Revue Anarchiste, el gerent de la qual era son company Fortin. En aquests anys obtingué el diploma d'infermeria. El 7 de novembre de 1931 es casà amb el periodista socialista francès Miecsejslaw Kokoczinski, adherit a la XIV Sector parisenc de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de qui prendrà el llinatge. El 28 d'agost de 1936 participà en un míting a la sala parisenca Wagram en suport de la Revolució espanyola i decidí implicar-se més directament. El 18 de setembre de 1936 marxà a lluitar a la Guerra Civil espanyola i s'enrolà en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Enviada al front d'Aragó, s'ocupà amb les militants anarquistes alemanyes Augusta Marx i Madeleine Gierth de la infermeria i de la cantina. Georgette Kokoczinski va morir el 17 d'octubre de 1936 durant la batalla de Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), juntament amb altres infermeres i desenes de voluntaris estrangers. Els detalls de la seva mort no són coneguts, però sembla que fou capturada per les tropes franquistes, afusellada amb altres companys i, segons certes testimonis, el seu cos fou cremat en una granja. Segons el testimoni d'Antoine Giménez, hauria estat capturada amb Augusta Marx i ambdues, nues i esventrades, però encara amb vida, haurien estat llançades a primera línia del front on un company les rematà. El maig de 1937, en homenatge seu, un grup francòfon de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de Gràcia de Barcelona, i del qual formà part Fortin, prendrà el nom de «Mimosa». Georgette Kokoczinski va escriure un diari durant la seva estada a la Península que va ser trobat després de la seva mort i recopiat per Fortin i que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Miquel Liern Barberà

Miquel Liern Barberà

- Miquel Liern Barberà: El 16 d'agost de 1907 neix a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarcosindicalista Miquel Liern Barberà. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la guerra civil va combatre l'exèrcit facciós com a voluntari a diversos fronts (Terol, Brunete, Ebre). Amb el triomf franquista passà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Després va fer feina en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 va ser detingut pels alemanys i enviat al camp d'extermini de Mauthausen amb la matrícula 6630 i després al de Dachau. Aconseguí arribar viu fins al triomf aliat i fou alliberat. Instal·lat a Montpeller, treballà com a mosaïcista i milità en la CNT de la localitat. Miquel Liern Barberà va morir el 15 de març de 1971 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Rafael Hernández apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 9 d'octubre de 1975

Necrològica de Rafael Hernández apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975

- Rafael Hernández: El 16 d'agost de 1910 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Hernández. Començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. Posteriorment es traslladà a Màlaga (Andalusia, Espanya), on continuà militant. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resposta popular en contra. Després de la caiguda del front malagueny, es va refugiar a Gibraltar. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on va aconseguir reunir-se amb sa companya i fill i va continuar militant en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va ser secretari. Rafael Hernández, que patí l'amputació d'una cama, va ser enterrat el 3 de juliol de 1975 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

José Villanueva [militants-anarchistes.info]

José Villanueva [militants-anarchistes.info]

- José Villanueva: El 16 d'agost de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Villanueva. A començaments dels anys trenta entrà a formar part del Grup Juvenil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda. Quan el cop feixista de juliol de 1936, ben igual que son cunyat Floreal Carbó, s'allistà com a voluntari en la «Columna Durruti» en la qual combaté durant tota la guerra. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là al Llenguadoc (Occitània), on continuà militant en la CNT de l'Exili. José Villanueva va morir el 4 de febrer de 1989 a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).

***

Concentració anarquista (Premià de Dalt, 1932)

Concentració anarquista (Premià de Dalt, 1932)

- Paquita Jolis Puig: El 16 d'agost de 1916 neix a Amer (Selva, Catalunya) la militant anarcofeminista Francesca Jolis Puig. Durant els anys de la II República espanyola milità en les Joventuts Llibertàries de Premià de Dalt (Maresme, Catalunya) i a partir de 1936, amb sa germana Assumpció i un grup d'una vintena de companyes, formà part de l'Agrupació «Mujeres Libres» de la mateixa localitat. Aquest grup participà en el Consell Municipal de la localitat i va ser el promotor de la creació del Museu de Física i de Ciències Naturals. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Marsella. Paquita Jolis Puig va morir el 16 d'agost de 1982, el dia del seu aniversari, a Marsella (Provença, Occitània).

***

Ceferí Llop Estupinyà

Ceferí Llop Estupinyà

- Ceferí Llop Estupiñà: El 16 d'agost de 1916 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ceferí Llop Estupiñà. Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Quan el cop militar de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Manresa i després marxà voluntari al front. Arran del triomf franquista passà a França, però retornà aviat. Va ser denunciat per un company de feina i per un veí d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del Comitè Revolucionari de Manresa davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del convent de les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista triomfador, el 28 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim d'urgència i condemnat a mort pel delicte de «rebel·lió militar». Ceferí Llop Estupiñà va ser afusellat el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de Barcelona. La mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa família on proclamà la seva innocència.

Ceferí Llop Estupiñà (1916-1939)

***

Conchita Guillén

Conchita Guillén

- Conchita Guillén: El 16 d'agost de 1919 neix a Fondeguilla (Plana Baixa, País Valencià) la militant anarcofeminista Maria de la Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista «Mujeres Libres» arran d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de «Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de «Mujeres Libres» en l'exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França (Rabós, Tolosa, Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch). Col·laborà en «Mujeres Libres» de l'exili. En 1977 va participar en la «Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc, Occitània), en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Conchita Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona (Catalunya) i el 2 de febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona una cerimònia d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara Berenguer, a més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants i era germana de l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert (1913-1999).

Conchita Guillén (1919-2008)

Guillembert (1913-1999)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Max Hödel

Max Hödel

- Max Hödel: El 16 d'agost de 1878 es executat a Berlín (Alemanya) ) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. Havia nascut el 25 de maig de 1857 a Leipzig (Saxònia, Alemanya). D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb  la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

Max Hödel (1857-1878)

***

Execució de Caserio segons "Le Progrés Illustré" del 28 d'agost de 1894

Execució de Caserio segons Le Progrés Illustré del 28 d'agost de 1894

- Sante Caserio: El 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània) és executat l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut el 8 de setembre de 1873 a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) en un família pagesa nombrosa. Son pare, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de «Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserio és un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar: «Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.

***

Raphael Friedeberg

Raphael Friedeberg

- Raphael Friedeberg: El 16 d'agost de 1940 mor a Ascona (Ticino, Suïssa) el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. Havia nascut el 14 de març de 1863 a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) --actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia). D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau, Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquesta època es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores «bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS