Administrar

Efemèrides anarquistes

[23/07] Empresonament de Thoreau - Cas dels llibres explosius - Atemptat de Berkman - Míting pro Sacco i Vanzetti – Conferència de Mingo - «Barcelona Libertaria» - Daressy - Mazade - Meta - Matias - Barón - Della Schiava - Cruz - Schwitzguebel - Lecadieu - Kaneko - Paredes - Nettlau - Fontana - Bolten - Arana - Steimer - Lera - Aragó - Morales

efemerides | 23 Juliol, 2018 12:42

[23/07] Empresonament de Thoreau - Cas dels llibres explosius - Atemptat de Berkman - Míting pro Sacco i Vanzetti – Conferència de Mingo - «Barcelona Libertaria» - Daressy - Mazade - Meta - Matias - Barón - Della Schiava - Cruz - Schwitzguebel - Lecadieu - Kaneko - Paredes - Nettlau - Fontana - Bolten - Arana - Steimer - Lera - Aragó - Morales

Anarcoefemèrides del 23 de juliol

Esdeveniments

Thoreau empresonat

Thoreau empresonat

- Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.

***

Un dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de París)

Un dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de París)

- Cas dels llibres explosius: El 23 de juliol de 1891 el ministre de l'Interior francès Ernest Constans, el sotssecretari d'Estat per a les Colònies Eugène Étienne i el director del Servei de Salut de l'Administració Colonial Georges Treille reben als seus domicilis de París (França) uns paquets postals sospitosos, provinents de Toló (Provença, Occitània), que en aparença semblen llibres. Enviats al Laboratori de la Prefectura de Policia de París, els seus funcionaris descobreixen que es tracta d'uns enginys trampa, elaborats amb 200 grams de fulminant de mercuri, preparats per a explotar en el moment de l'obertura del llibre. L'autor o autors de l'enviament dels llibres explosius mai no van ser descoberts i els investigadors policíacs, després de realitzar algunes indagacions a Toló –especialment a l'Arsenal, drassanes dels vaixells de guerra i feu del moviment anarquista–, simplement arxivaren el cas.

***

L'atemptat de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el periòdic "Harper's Weekly" del 6 d'agost de 1892

L'atemptat de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el periòdic Harper's Weekly del 6 d'agost de 1892

- Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats --la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.

***

Un moment del míting pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine, asseguda a la part esquerra

Un moment del míting pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine, asseguda a la part esquerra

- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el «Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de París (France) un grandiós míting en defensa dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala restà petita per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar, però altres 10.000 restaren als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire unitari, aplegà totes les tendències polítiques d'esquerra. La periodista llibertària Caroline Remy de Guebhard (Séverine) obrí la sessió i després van continuar Henry Wadsworth Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i Vanzetti» nord-americà a París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els anarquistes Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules Chazoff; el cristià d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià italià Filippo Turati; l'advocat Henry Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades, com ara la del socialista Léon Blum. L'únic grup que posà entrebancs va ser el Partit Comunista Francès (PCF) que refractari a participar en un míting amb els anarquistes ho va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la intervenció de Jouhaux de la CGT, de tendència llibertària, els militants comunistes li van impedir parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que indignà els anarquistes. Després de l'acte una manifestació espontània d'unes 8.000 persones recorregué París al crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la Santé i a prop del Champ de Mars la policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.

***

Notícia de l'acte apareguda en el periòdic barceloní "Solidaridad Obrera" del 23 de julio de 1938

Notícia de l'acte apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 23 de julio de 1938

- Conferència de Mingo: El 23 de juliol de 1938 se celebra a la seu del Sindicat Únic del Ram de Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) la conferència del propagandista anarquista Ponciano Alonso Alonso (Mingo) titulada «Mosaicos de la vida que pasa». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Llibertari del Sindicat de Transports Terrestres, el Sindicat de Transports Marítims, el Sindicat de Metal·lúrgica, les Joventuts Llibertàries i el grup anarquista «Faros».

***

Capçalera de "Barcelona Libertaria"

Capçalera de Barcelona Libertaria

- Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco --Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres--, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.

Barcelona Libertaria

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)

Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)

- Pierre Daressy: El 23 de juliol de 1854 neix a L'Èrm (Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen Chemin (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Pierre Daressy. Sos pares es deien Jean Daressy i Cécile Dambielle. Es guanyava la vida fent de sabater a París (França). En 1893 era responsable d'un grup de suport als militants «aïllats» als quals enviava llibres i fullets, i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament amb altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del jutge d'instrucció Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos. També va ser inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment a les fronteres establerta per la policia ferroviària francesa. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i l'agost d'aquest any, defensat per l'advocat Laureau, va ser un dels anarquistes processats per l'Audiència del Sena de París en el famós «Procés dels Trenta». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Pierre Daressy (1854-?)

***

Justin Mazade (1940)

Justin Mazade (1940)

- Justin Mazade: El 23 de juliol de 1860 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs.  En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 a vuit mesos de presó per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône, però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste --de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. En 1892, després del seu matrimoni, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa i obrí un taller artesà. En 1908, després de la mort de sa companya, s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Luigi Meta

Luigi Meta

- Luigi Meta: El 23 de juliol de 1883 neix a Pratola Peligna (Abruços, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Luigi Meta, que va fer servir diversos pseudònims (Libero Martello, Lume, Lima, etc.). Sos pares es deien Raffaele Meta i Maria Taddei. Amb 19 anys va ser nomenat secretari de la Lliga de Resistència entre els Artesans de Pratola Peligna, fundada el 8 d'abril de 1902 en el si del grup socialista local gràcies al suport de Carlo Tresca i Nicola Trevisono. En 1913 emigrà per primera vegada als Estats Units amb son germà Francesco, establint-se a Steubenville (Ohio, EUA), on treballà i dirigí un periòdic local, Il Telegrafo Marconi. De bell nou a Itàlia, va ser cridat a files a causa de la Gran Guerra. Durant la postguerra prosseguí amb la seva propaganda anarquista, especialment en el si de la secció de Partit Socialista Italià (PSI) de Pratola Peligna i en la Cambra del Treball de Popoli (Abruços, Itàlia), les úniques associacions en les quals s'arreplegaven en aquells anys els subversius de la zona. Per aquest motiu, l'abril de 1919 els carrabiners el qualificaren de «maximalista» –seguidor del corrent oposat al «reformisme» dins del PSI– i «el més facinerós i intransigent dels socialistes» de la Vall Peligna dels Abruços. Aquell mateix mes la policia el trobà en possessió del número únic de Guerra e Pace d'Ancona (Marques, Itàlia), redactat per Luigi Fabbri, en el qual s'anunciava la represa regular de la publicació del periòdic anarquista Volontà. En 1919 col·laborà en el periòdic Abruzzo Rosso. Organo settimanale della Federazione Socialista Abruzzese. En aquest període, va fer costat la proposta llançada per Luigi Fabbri de crear un Front Únic Revolucionari (FUR), que arreplegués militants de tots els sectors insurgents (activistes contra la pujada dels preus, pacifistes, antimilitaristes, insubmisos a la guerra a Albània, sindicalistes, anarquistes, insurreccionalistes, etc.). Durant els anys del «Bienni Rojo», segons la policia, reuní un important nombre d'activistes que incitaven amb la seva propaganda la rebel·lió de la població i fins al 1922 destacà per la seva capacitat d'organització. En aquesta època es relacionà amb anarquistes i grups llibertaris dels Abruços, com ara Attilio Conti, del grup anarquista «Pisacane» de Castellammare Adriatico; Franco Caiola, del grup «Umanità Nova» de Paterno di Celano; Quirino Perfetto, secretari de la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), i membre destacat del grup anarquista «I Liberi» de Sulmona. Fou l'organitzador d'un grup anarquista de Pratola Peligna que s'adherí a la FAA i que s'encarregava de recaptar fons per als processos contra Errico Malatesta i la resta de presos polítics. El 23 d'octubre de 1921 presidí i participà activament en el II Congrés de la FAA, que se celebrà als locals de la Secció Republicana de Sulmona. Amb Quirino Perfetto, Panfilo Di Cioccio, Alessandro Farias, Franco Caiola, Francesco De Rubeis, Giuseppe Cerasani, Pasqualina Martino i altres, sostingué la proposta d'Umberto Postiglione de constitució a Raiano de la primera Casa del Poble als Abruços, que fou inaugurada a finals de 1921. En aquests anys es guanyà la vida com a comerciant de sabates i després de teixits. En 1922, amb el començament de l'etapa feixista i la posterior disgregació dels grups anarquistes locals, fundà i dirigí, col·laborant sobretot amb els anarquistes Luigi Breda, Panfilo Di Cioccio i Francesco Di Pietro, la Lliga Proletària (LP), últim front de resistència organitzat contra la violència desenfrenada dels escamots feixistes. L'1 d'agost de 1922 organitzà a Pratola Peligna la vaga convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En 1923 la LP va ser dissolta per les autoritats mussolinianes. Patint continus escorcolls i no podent aspirar a cap càrrec públic per antifeixista, es dedicà als negocis com a titular d'una fàbrica de licors, comerciant a l'engròs i al detall i exercint de representant comercial. El desembre de 1928 es traslladà amb sa família a Pescara (Abruços, Itàlia). Inscrit en el «Registre de les persones a detenir en determinades contingències», entre el 31 de juliol i el 2 de setembre de 1929 va ser arrestat i el seu domicili escorcollat en ocasió de la convocatòria d'una manifestació subversiva. Entre el 28 d'octubre i el 9 de novembre de 1930 va ser reclòs preventivament, després d'escorcollar el seu domicili sense resultats, i finalment amollat amb una severa amonestació. En 1932, a causa de la desocupació en massa, es van convocar nombroses manifestacions de protesta en diverses localitats (Torre dei Passeri, Civitaquana, Caramanico, Popoli, Tocco Casauria, Spoltore, etc.), que donaren lloc a detencions i condemnes de confinament. La investigació policíaca d'aquests motins espontanis el posaren en el punt de mira, juntament amb altres destacats llibertaris de la seva «cèl·lula anarcocomunista», com ara Attilio Conti, i comunistes, com Domenicantonio Verrocchio, Luigi Cirillo i Adelchi Bosco. Vigilat contínuament per la seva activitat propagandista, el desembre de 1934 retornà a Pratola Peligna, on la pressió era menor. Decidit a exiliar-se, la nit de l'11 d'agost de 1937, eludint la seva condició de «vigilat especial», prengué el tren cap a Roma i després a Torí, aconseguint passar la frontera francesa. A París formà part de l'Associació d'Excombatents Pacifistes i de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home); freqüentà la seu de l'Avanti!, dirigit per Pietro Nenni; participà en l'organització i en la realització de manifestacions de protesta contra el feixisme i l'assassinat dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti; s'acostà al moviment «Giustizia e Libertà» i mostrà la seva solidaritat amb l'Espanya revolucionària. El febrer de 1939 retornà als EUA i s'instal·là a Boston (Massachusetts, EUA), a casa de son germà Tarquinio –conegut com Ercolino, i després com Lino, quan aconseguí la ciutadania nord-americana–, que es guanyava la vida fent de comptable. Immediatament es posà a col·laborar en diferents publicacions anarquistes i antifeixistes, com ara La Controcorrente. Pubblicazione dedicata alla lotta contro il fascismo (Boston), Il Martello (Nova York), L'Adunata dei Refrattari (Nova York) i Il Risveglio. Giornale italiano independente (Dunkirk, Nova York, EUA), aquest últim redactat pel seu compatriota Andrea Zavarella, referent local del Comitè Anarquista Pro-Espanya de París. Sovint signava els articles amb diferents pseudònims (Libero Martello, Lume, Lima, etc.). A Boston es relacionà amb republicans antifeixistes, com Alberto Cianca, Carlo Sforza, Gaetano Salvemini, Alberto Tarchiani i altres, i fou nomenat secretari polític de la Mazzini Society local, associació republicana de la qual formaven part alguns anarquistes, com ara Carlo Tresca, i on intentà contrarestar l'acció dels comunistes. També com Tresca, s'oposà als seguidors de les tendències de la Internacional Comunista que agitaven les banderes del sindicalisme llibertari i de l'antifeixisme unitari. Des de les pàgines de La Controcorrente, denuncià la penetració feixista en els organitzacions obreres italoamericanes. Continuà escrivint fins el 1942. Luigi Meta va morir el 22 de gener de 1943 a Boston (Massachusetts, EUA) i fou inhumat a l'espai reservat als «sense Déu» del cementiri no catòlic de la ciutat. Després de la II Guerra Mundial, el carrer Príncep Humbert de la seva ciutat natal esdevingué carrer Luigi Meta. En 2004 el Centro Studi Libertari «Camillo di Sciullo» publicà el llibre d'Edoardo Puglielli Luigi Meta, vita e scriti di un libertario abruzzese.

Luigi Meta (1883-1943)

***

Elias Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho

Elias Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho

- Elias Matias: El 23 de juliol –algunes fonts citen el 23 d'agost– de 1888 neix a Évora (Évora, Alentejo, Portugal) l'anarquista Elias António Matias, conegut com Marti. Fill d'una família pagesa, amb set anys començà els estudis primaris, però quan tenia 10 anys els hagué de deixar per ajudar econòmicament sa família. D'antuvi va fer feina al camp i amb 11 anys entrà com a aprenent de sabateria. Posteriorment, entre 1903 i 1907, va fer de practicant d'infermeria a l'hospital d'Évora. En 1906 començà la seva militància política i a partir de 1907 col·laborà amb republicans (Armando Álvaro de Azevedo, Evaristo Cutileiro, Bernardo Matos, Edmundo de Oliveira, etc.) en la propaganda antimonàrquica. Amb Evaristo Cutileiro assistí a conferències lliurepensadores (Magalhães de Lima, Bernardino Machado, etc.) a Lisboa. A finals de 1907, quan la dictadura de João Franco, estava a punt de ser deportant a Timor amb altres companys, però el regicidi de Carles I de Portugal l'1 de febrer de 1908 el salvà. Fou membre fundador del «Grupo Anarquista de Propaganda Livre» (1908-1912), que entre 1909 i 1911 edità a Évora el periòdic Avante!, que esdevingué l'òrgan del Centre Anarquista d'Évora (José Sebastião Cebola, Francisco Direitinho, Sertório Augusto Fragoso, J. Marques Leitão, Possidóno Mesquita, António Nicolau, Manuel Pratas, Jerónimo Santos, Celestino Vale, etc.), adherit en 1911 a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federació Anarquista de la Regió Sud). Participà activament en l'aixecament revolucionari del 5 d'octubre de 1910 que portà la implantació de la I República portuguesa. Portà, sota el pseudònim Marti, la corresponsalia dels periòdics O Sindicalista i A Aurora (1911-1912). L'1 de gener de 1911 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Rurals d'Évora. Durant els primers anys de la I República portuguesa creà associacions rurals a l'Alentejo, preparar congressos pagesos (1912, 1913, 1918, 1920, 1922 i 1925) i organitzà vagues entre els treballadors agrícoles de la regió. Destacà especialment en les vagues pageses de 1911 i 1912 i en els moviments vaguístics de 1918, any en el qual va ser empresonat 15 dies. En 1923 era membre del grup revolucionari «Luz e Acção», de Santiago do Escoural (Montemor-o-Novo, Évora, Alentejo, Portugal), adscrit a la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). Participà activament en els aixecaments revolucionaris de 1925 i 1927. En 1932 la dictadura el va obligar a fixar la seva residència a Lisboa, deixant de militar en els moviments sindicals dels treballadors rurals i dels obrers del calçat d'Ébora. El setembre de 1974 col·laborà en el reaparegut periòdic A Batalha i en 1981 en A Ideia. Després de la Revolució dels Clavells tornà a instal·lar-se a Évora. En 1985 publicà el llibre de memòries O Alentejo em luta. Testemunho sobre os trabalhadores rurais durante a 1ª república, amb un pròleg de João Freire, i el juliol d'aquell any participà en un acte a la Universitat d'Évora on deixà el seu testimoni. Elias Matias va morir en 1990 a Évora (Évora, Alentejo, Portugal). El Núcleo de Estudos Libertàrios (NEL, Nucli d'Estudis Llibertaris) d'Évora porta el seu nom.

Elias Matias (1888-1990)

***

Certificat de defunció de Joaquín Barón Arazo

Certificat de defunció de Joaquín Barón Arazo

- Joaquín Barón Arazo: El 23 de juliol de 1907 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Barón Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot» –altres  fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill.

***

D'esquerra a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini

D'esquerra a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini

- Luciano Della Schiava: El 23 de juliol de 1913 neix a Moggio Udinese (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Luciano Della Schiava. Sos pares es deien Ludovico Della Schiava i Iole Gardel. De família obrera, quan encara no tenia 18 anys emigrà amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània). Més tard es traslladà a París (França) i a Saint-Nazaire (País del Loira, França), on treballà a les drassanes. En aquesta feina conegué l'anarquista Antonio Mesghez, que el va fer decantar pel pensament anarquista. El juny de 1936 participà en l'ocupació de les drassanes, acció que es perllongà durant 40 dies. L'agost d'aquell any, amb sa companya francesa, marxà cap a Espanya i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Restà en la Secció Italiana quan la crisi que afectà el seu comandament, que implicà la dimissió del seu comandant Carlo Rosselli. En els últims dies d'abril de 1937 va ser ferit en una cama durant la batalla del Carrascal a Osca (Aragó, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona (Catalunya), fou testimoni dels «Fets de Maig» de 1937, que enfrontaren les milícies anarquistes amb la reacció estalinista. Cap al final de maig d'aquell any, decebut, retornà a França i reprengué la seva feina a les drassanes. El consolat italià de Nantes (País del Loira, França) el definí com «activíssim antifeixista», al costat del seu germà Andrea. En 1940 va ser detingut, però aconseguí fugir i unir-se a un grup d'exiliats espanyols. Amb un fals nom espanyol, va ser enviat a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on romangué fins el final de la II Guerra Mundial. Durant la postguerra retornà a Moggio Udinese, molt malalt a causa dels patiments soferts durant la guerra, on restà definitivament. Milità activament en els moviments anarquista i pacifista friülans. Luciano Della Schiava va morir el 17 d'octubre de 1984 a Moggio Udinese (Friül).

***

Carlos Cruz Zanni

Carlos Cruz Zanni

- Carlos Cruz Zanni: El 23 de juliol de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Carlos Cruz Zanni, conegut com Carlitos. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i acabà enrolat en la 112 Companyia de Treballadors Militaritzada (CTM). En 1944 s'integrà en la guerrilla que actuava als Alps francesos, al departament francès de Savoia, i el 23 de març d'aquell any va apressat a Montmélian (Roine-Alps, França) per la Milícia de Joseph Darlan i la Gestapo. Després de ser torturat, va ser traslladat al camp de trànsit de Compiègne (Picardia, França) i després deportat, sota la matrícula 31.946, al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), d'on va ser alliberat per les tropes aliades el 4 de maig de 1945. En tornar de la deportació fou un dels fundadors de la Federació Local de Cachan (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Carlos Cruz Zanni va morir el 18 de març de 1973 a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) i fou enterrat el 31 de març d'aquell any a Cachan (Illa de França, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Adhémar Schwitzguebel (1875)

Adhémar Schwitzguebel (1875)

- Adhémar Schwitzguébel: El 23 de juliol de 1895 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Havia nascut el 15 d'agost de 1844 a Sonvillier (Berna, Suïssa) i son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el «Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títol Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i Élisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelques écrits.

Adhémar Schwitzguébel (1844-1895)

***

Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc "Le Temps" de l'11 de desembre de 1910

Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de desembre de 1910

- Hélène Lecadieu: El 23 de juliol de 1916 mor a Épône (Illa de França, França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Havia nascut el 20 d'octubre de 1853 a París (França). Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

***

Fumiko Kaneko

Fumiko Kaneko

- Fumiko Kaneko: El 23 de juliol de 1926 mor a Utsonomiya (Tochigi, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Havia nascut el 25 de gener de 1902 a Yokohama (Kanagawa, Japó) en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, i va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

***

Ángel Paredes Vigara

Ángel Paredes Vigara

- Ángel Paredes Vigara: El 23 de juliol de 1936 mor a Belalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista Ángel Paredes Vigara. Havia nascut cap el 1912 a Belalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya). Ángel Paredes Vigara, lluitant contra els aixecats feixistes, el 23 de juliol de 1936 va caure mort en un tiroteig amb la Guàrdia Civil al lloc conegut com «Huerto del Tabaco» de Belalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya). Al lloc on va caure mort, el seus companys construïren un túmul en el seu record.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS