Administrar

Efemèrides anarquistes

[01/06] «L'union ouvrière» - «Chicagoer Arbeiter-Zeitung» - Vaga de Cananea - «Revolución» - «Ámanhã» - «La Vie Anarchiste» - «Le Bulletin Libertaire» - «Marinarbetaren» - Columbia i Maig 68 - Laisant - Bouffanais - López Saura - Puyo - Abarca - Lagant - Carlizza - Pensiot - Botev - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Cantó - Tannenbaum - Orselli - Le Flaouter - Parra - Aparisi - Galiano

efemerides | 01 Juny, 2018 12:55

[01/06] «L'union ouvrière» - «Chicagoer Arbeiter-Zeitung» - Vaga de Cananea - «Revolución» - «Ámanhã» - «La Vie Anarchiste» - «Le Bulletin Libertaire» - «Marinarbetaren» - Columbia i Maig 68 - Laisant - Bouffanais - López Saura - Puyo - Abarca - Lagant - Carlizza - Botev - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Cantó - Tannenbaum - Orselli - Le Flaouter - Parra - Aparisi - Galiano

Anarcoefemèrides de l'1 de juny

Esdeveniments

Portada de la segona edició de "L'union ouvrière"

Portada de la segona edició de L'union ouvrière

- S'edita L’union ouvrière: L'1 de juny de 1843 es publica a París (França), després de moltes dificultats, L'union ouvrière, de l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les precursores de l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers al·legats a favor dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir una organització internacional obrera dirigida a les classes obreres on les dones jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera edició va distribuir 3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i el 10 de juliol, va rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien presentat per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als 4.000 exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com Béranger, Victor Considérant, Eugène Sue, George Sand, Hortense Allard, Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet, els Didot, Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores, criades, porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va apuntar els noms dels personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers, Eugène Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte, Garnier-Pagés, Dupin, el baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de difondre la idea d'Unió Obrera, va projectar una gira propagandística de presentació del seu llibret arreu de França amb la intenció d'animar el proletariat a la creació de comitès locals d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació destinada a defensar els drets de la classe obrera, i que començarà el 12 d'abril de 1844.

***

Un exemplar del "Chicagoer Arbeiter-Zeitung"

Un exemplar del Chicagoer Arbeiter-Zeitung

- Surt Chicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuvi òrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.

***

"Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

"Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

- Vaga de Cananea: L'1 de juny de 1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una importantíssima vaga minera contra l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper Company (CCCC), propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene. Aquest esdeveniment s'ha considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana de 1910 i a la ciutat de Cananea com al «Bressol de la Revolució». En començar el segle XX, la indústria minera era la més importat a Mèxic i les explotacions més importants radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els EUA. Els propietaris de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les polítiques impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel contrari, els obrers mexicans que treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de pobresa, sense gairebé drets laborals. Durant més de dues dècades, qualsevol oposició al porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar el nou segle, un grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal Ponciano Arriaga», impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del periòdic anarquista Regeneración, impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de Mèxic, no aturarien fins derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup opositor, format sobretot per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a finals de 1903 a causa de la persecució política i la supressió de la llibertat de premsa a Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el periòdic Regeneración, primer a San Antonio (Texas, EUA) i que després es traslladà a Saint Louis (Missouri, EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit Liberal Mexicà (PLM), els opositors a Díaz començaren a preparar la insurrecció armada, després de considerar que ja no era possible transformar el sistema polític mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest context arribaren a Cananea Enrique Bermúdez, José López i Antonio de Pío Araujo, activistes del PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la propaganda en l'organització obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El Centenari», però quan els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de la mina i hagueren de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca Calderón, Manuel M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que formaren l'organització secreta «Club Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar la revolució contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360 treballadors de la CCCC d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels salaris als dels seus 2.200 companys miners nord-americans que també treballaven per a la mateixa companyia --els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5 pesos diaris pel mateix treball-- i unes jornades laborals de vuit hores. Com que aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida a la vaga, acció que mai no s'havia vist en la història de Mèxic i que marcarà una fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a símbols la bandera mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat demandada com a salari mínim. El moviment fou encapçalat pels treballadors Juan José Ríos, Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els quals cridaren a la vaga just en el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa d'aquest a venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en passar per una fusteria de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant nombrosos obrers ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans atacaren amb pedres, resultant morts diversos miners nord-americans --entre ells  William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler i els germans George-- i entaulant-se una batalla campal entre els obrers rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu del poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els mexicans calaren foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant, acudí al cònsol nord-americà, qui demanà ajuda al govern del veí Estat d'Arizona i un escamot de 275 rangers, comandat pel capità Thomas H. Rynning, fou enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup entrà armat en territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya –establiment comercial en una hisenda o explotació, on es venen mercaderies als treballadors a compte dels seus salaris-- i les instal·lacions mineres, i, amb el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren qualsevol vaguista que oferís resistència. Els minaires acudiren al governador de Sonora, Rafael Izábal, per exposar les seves demandes, però en el trajecte van ser agredits pels rangers, escampant-se el combat pel poblat. Durant la nit, les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu país. El 3 de juny es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment quedà gairebé controlat. Els líders miners, com ara Baca Calderón i altres integrants del PLM, van ser agredits i tancats a la presó política de San Juan de Ulúa. El resultat de les dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més de 50 detinguts i centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres tornarien a la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la Cananea li seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una Revolució Social a Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i reprimida per la policia política de Porfirio Díaz i per detectius nord-americans. El pla subversiu llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als indis yaquis, va haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb el seu carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de Cananea que rememora l'incident. Actualment la presó municipal de Cananea, construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el «Museu de la Lluita Obrera», on es realitzen exposicions sobre la història del moviment obrer de la indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat escenari de disputes obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que durà cinc mesos.

***

Portada del primer número de "Revolución"

Portada del primer número de Revolución

- Surt Revolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó  i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.

***

Portada del primer número d'"Ámanhã"

Portada del primer número d'Ámanhã

- Surt Ámanhã: L'1 de juny de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic quinzenal Ámanhã. Revista popular de orientação racional (Demà. Revista popular d'orientació racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim, aquesta publicació anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de l'època, realitzat apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia llibertària, de l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova ortografia, etc. Hi van col·laborar António C. Altavila, Augusto Casimiro, Bento Casimiro, Bento Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes Vieira, Joã Branco, Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira, Araujo Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso de Bourbon, Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes Assunção, José Simões Coelho, Antonio da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, entre d'altres. El número 4 n'és un especial dedicat a Élisée Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15 d'agost de 1909.

***

Portada d'un exemplar de "La Vie Anarchiste"

Portada d'un exemplar de La Vie Anarchiste

- Surt La Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.

***

Portada del primer número de "Le Bulletin Libertaire"

Portada del primer número de Le Bulletin Libertaire

- Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.

***

Capçalera de l'últim número de "Marinarbetaren"

Capçalera de l'últim número de Marinarbetaren

- Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra un és una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta.

***

Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

- Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.

Anarcoefemèrides

Naixements

Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de "L'Éducation Libertaire"

Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de L'Éducation Libertaire

- Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a Tours (Centre, França) l'enginyer, inventor, escriptor, poeta, militant anarquista, pedagog llibertari i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles-Ange Laisant. Enginyer de carrera, treballava al Ferrocarril de Cintura de París (França) i dissenyà diversos invents tècnics. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. També en 1901 s'adherí a la «Societat per a la Propagació de l'Esperanto». Entre 1903 i 1922 va fer nombroses conferències a les Universitats Populars parisenques. En 1906 publicà L'éducation de demain, fullet editat per l'anarquista Colònia Comunista d'Aiglemont (Les Ardenes, França). El març de 1908 es casà amb Jeanne Charton. En 1910 publicà amb altres el fullet Le Néo-Malthusisme est-il moral?. El juliol de 1911 signà un manifests per la llibertat del dibuixant anarquista català Fermí Sagristà aleshores empresonat a la Península. En 1916 s'inicià en la francmaçoneria i dirigí durant anys l'Orfenat Maçònic, que el va renovar amb mètodes pedagògics moderns, però finalment dimití del seu càrrec a causa de crítiques sorgides per la seva gestió de l'orfenat. Passà fugaçment per la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista) quan aquesta es va crear. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Ére Nouvelle, Le Progrès Civique, etc. Deixà inèdita molta obra, especialment poesia. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a Asnières (Illa de França, França) i està enterrat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Louis Bouffanais

Louis Bouffanais

- Louis Bouffanais: L'1 de juny de 1890 neix a Siecq (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Louis Joseph Bouffanais. Sos pares es deien François Bouffanais, forner, i Marie Verrieras. En 1914 arribà a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a l'Arsenal d'Armament per a treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses fàbriques de la regió. Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia al número 86 del carrer de París. A finals dels anys vint intentà constituir un grup anarquista a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). També fou administrador-gerent del restaurant cooperatiu «Le Prolétarienne de Tarbes», al cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en 1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un restaurant per a donar de menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria. Va pertànyer, a més a més, a la Unió Local de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant, sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats per haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant pacifista Étienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal, pamflets de l'FCL contra la guerra, la mobilització i per la vaga general insurreccional. En un informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de «militant anarquista perillós» i en aquesta època vivia al Chemin de la Sendere, amb sa companya i sos dos infants. La policia assenyalà que estava en relació amb la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amic íntim de l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del periòdic La Révolte de Bordeus (Aquitània, Occitània) al qual estava subscrit. La policia també el considerà com el principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels Alts Pirineus. Durant la Revolució espanyola, participà en l'enviament de roba per a les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, distribuí el pamflet Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, publicat per l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin. Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels albergs, d'una associació esportiva llibertària i acollí al seu domicili nombrosos companys i refugiats, especialment espanyols i polonesos. També va ser membre actiu de la Ligue Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais, alumne de l'Institut de Tarbes, animà en aquests anys un grup de les Joventuts Llibertàries. Louis Bouffanais va morir el 3 de març de 1971 a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Juan López Saura

Juan López Saura

- Juan López Saura: L'1 de juny de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López i Josefa Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya).

***

Necrològica de David Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1969

Necrològica de David Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1969

- David Puyo Manero: L'1 de juny de 1905 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista David Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb son germà Ciriaco, marxà cap a França per a treballar en una mina de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà amb son germà a Valljunquera, on ambdós participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 els dos germans van ser nomenats regidors municipals i durant la primavera d'aquell any, quan la reacció comunista, van ser detinguts per les forces estalinistes. En 1939, arran del triomf franquista, passà a França, on milità d'antuvi en la CNT de Pàmies i després en la de Mondonville i fou membre de la Comarcal de Vallderrobres en l'exili. Sa companya fou Encarnación Marier. David Puyo va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1969 quan tallava una branca de avellaner a la finca on vivia i caure a un rierol; fou enterrat tres dies després. Un altre germà, José Puyo Manero, va ser afusellat en 1940 pels feixistes.

***

Antoni Abarca Càmara

Antoni Abarca Càmara

- Antoni Abarca Càmara: L'1 de juny de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Sos pares es deien Francesc Abarca i Ramona Càmara. Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat. Antoni Abarca Càmara va morir l'1 de juliol de 1988 a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat al Cementiri Municipal de Sant Pere d'aquesta ciutat.

***

Christian Lagant (ca. 1960)

Christian Lagant (ca. 1960)

- Christian Lagant: L'1 de juny de 1926 neix al VIII Districte de París (França) el corrector d'impremta, dibuixant i militant anarquista i esperantista Christian Lagant, conegut sota els pseudònims Cri Cri, Christian Lag i Christian Lague. Després de la II Guerra Mundial formà part del Groupe Artistique Montmartrois (GAM, Grup Artístic de Montmartre) de París (França) i del grup surrealista «Les enfants du paradis» (Els infants del paradís), que es desintegrà ràpidament a causa de les disputes entre anarquistes i comunistes. Actiu en el moviment dels albergs de joventut de la regió parisenca, fou membre del grup «Espero», i participà en l'escissió que donà lloc al naixement del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), col·laborant en el seu òrgan d'expressió Regain (1951-1967). Esperantista convençut, fou membre de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional). A començament dels anys cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA) de París i col·laborà amb dibuixos en el periòdic Le Libertaire, òrgan de la FA, sota la signatura Cri Cri. Esdevingué militant actiu del grup anarquista del XVII Districte de París de la FA, defensant una «concepció social de l'anarquisme». En el Congrés de la FA de 1951 va ser nomenat membre del Comitè de Lectura de Le Libertaire, amb Charles Devançon (Charles Kramer), René Lustre, Gilbert Devillard (Cédar) et Georges Fontenis, i en el Congrés de la FA de maig de 1953, quan Georges Fontenis prengué el control de l'organització, va ser nomenat membre de la Comissió de Conflictes del nou Comitè Nacional i continuà la seva militància en el grup de París-Nord de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la publicació l'agost de 1954 pel grup «Kronstadt» d'un memoràndum de denúncia de les maquinacions dels seguidors de Georges Fontenis reagrupats en el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i la decisió de l'FCL de participar en les eleccions del gener de 1956, el grup «Kronstadt», al qual ell pertanyia, va ser exclòs de l'FCL el març de 1955. Després de participar en el congrés de maig de 1955, dimití de l'organització, juntament amb els companys dels grups de Saint-Germain-en-Laye i de Mâcon. El novembre de 1955 fou un dels fundadors dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària (GAAR) i fou el director del seu òrgan d'expressió Noir et Rouge (1956-1970). Va escriure un text crític, «La FCL et les élections du 2 janvier 1956», que es publicà en Noir et Rouge i que en 1971 es reedità pel grup d'Arles de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) quan els contactes i temptatives d'acostament entre aquest grup i el Moviment Comunista Llibertari (MCL) de Georges Fontenis. El maig de 1958, quan el cop d'Estat larvat del general Charles de Gaulle, els GAAR van fer una crida a la vaga general el 16 de maig i impulsaren un Comitè de Coordinació Llibertària (CCL), que agrupà la FA, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries. Arran de la retirada de la FA, aquest comitè es renovà amb el nom de Comitè d'Acció Revolucionària (CAR), que agrupà nombrosos grups, partits i sindicats de l'esquerra extraparlamentària i anarquistes. En 1960 els GAAR ampliaren el seu radi d'acció i es transformaren en la Federació Anarquista Comunista (FAC), però en 1961 la FAC s'escindí i en dos grups, un majoritari que amb el nom d'Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC) s'integrà com a tendència en la FA, i un altre minoritari, en el qual ell formà part, que decidí mantenir-se al marge de la FA i concentrar-se en l'edició de Noir et Rouge, esdevenint aquesta un lloc obrer als debats teòrics i a les anàlisis del moviment llibertari i que tingué una certa influència en els fets de «Maig de 1968». En l'últim número de Noir et Rouge, de juny de 1970, publicà el text «Sur le néo anarchisme», on explicà el naixement de la revista. En aquesta època, amb altres membres del grup, col·laborà i participà en les reunions del grup Informacions i Correspondències Obreres (ICO), la finalitat del qual era arreplegar els obrers desconfiats amb les organitzacions obreres, partits i sindicats tradicionals i que reivindicava l'autogestió. A més, participà en el grup Joventuts Llibertàries (JL), amb Paul Barrère, René Bianco, Helyette Bess, Élisée Georgev, Tomás Ibañez, Pierre Labous (Pierric), Marc Prevotel, Néstor Romero, Marcel Viaud i altres, i en les seves activitats clandestines, com ara l'ajuda a insubmisos i desertors durant la guerra d'Algèria, suport a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en les seves lluites antifranquistes, creació d'una xarxa que realitzava vasectomies i avortaments, etc.; també, entre 1953 i 1967 col·laborà en el butlletí Jeunes Libertaires, òrgan d'expressió d'aquesta organització. Durant els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en el butlletí Recherches Libertaires (1966-1972), publicat per Michel Hirtzler i Annie Piron. En 1971 participà en la creació de l'editorial en llengua castellana «La Hormiga», amb Tomás Ibáñez Gracia, Conchita Nadal Mongai, Frank Mintz, Salvador Gurucharri, José Morató Inglés, Montserrat Turtos, Agustín Sánchez, Paco Gómez, Antonio Cascarosa i Ramón Safont, entre d'altres. Arran de l'assassinat de Salvador Puig Antich, el 18 de març de 1974 publicà un article en Libération on criticava la blanesa i la immobilitat de certs grups anarquistes davant aquest fet. Corrector d'impremta durant molts d'anys, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació General del Treball (CGT). Fou autor de nombrosos dibuixos surrealistes –en 2004 es va fer una edició de Les Chants de Maldoror, d'Isidore Ducasse, amb il·lustracions seves–, molts dels quals encara resten inèdits. El 2 de desembre de 1978, en un moment en que la seva diabetis crònica s'havia accentuat, Christian Lagant se suïcida al XVIII Districte de París (França).

***

Luigi Carlizza emmanillat amb son fill Fricche

Luigi Carlizza emmanillat amb son fill Fricche

- Luigi Carlizza: L'1 de juny de 1933 neix a Villa Romana (Carsoli, Abruços, Itàlia) el metge anarquista Luigi Carlizza. Sos pares es deien Francesco Carlizza, metge, i Annita Brunelli. Son pare morí durant l'expedició militar italiana a l'URSS i l'orfe es traslladà a Roma, on amb grans sacrificis es llicencià en medicina. Gràcies a la influència d'Ugo Scattoni, entrà a formar part de molt jove en el moviment anarquista. Es relacionà amb el grup que donà lloc als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini que s'oposaven a la visió tradicional de l'anarquisme representat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). A començament de la dècada dels cinquanta constituí amb altres companys el grup «Roma Centro», que s'adherí a la FAI, i participà en les activitats dels GAAP, els quals representà com a delegat-observador, amb Sirio Del Nista i Ugo Scattoni, en el V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Entre 1954 i 1955 formà part del grup que estudià la reforma agrària italiana i per a aquesta finalitat seguí un curs a l'Institut Gramsci de Roma; també col·laborà en Impulso i en L'Agitazione, butlletí internet dels GAAP. En aquests anys de frenètica activitat política, participà en gairebé tots els congressos i reunions dels GAAP, fins i tot quan aquests decidiren confluir amb el moviment Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Després de la sortida de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga d'AC, romangué en l'organització fins just abans de mitjans dels anys seixanta, quan deixà el grup per la prevalença de les posicions leninistes expressades pel grup d'Arrigo Cervetto i Lorenzo Parodi. En 1964 formà part del «Comitè italià per la veritat sobre els crims de l'estalinisme» i signà, amb altres companys, la crida «200 comunisti italiani tra le vittime dello stalinismo». A finals dels anys seixanta es reconcilià amb el moviment anarquista i a començament dels anys setanta fou un actiu militant del grup «Lluita Proletària», adherit a la FAI. El 2 de juny de 1972 signà a Carrara (Toscana, Itàlia), amb altres companys, el manifest «Per una riscoperta dell'anarchismo nell'attualità sociale. Lettera aperta ai compagni sullo stato del Movimento». En 1981, arran de la polèmica suscitada arran de la reactivació de la Unió Sindical Italiana (USI), abandonà la FAI ja que no volia participar en les disputes de les diferents tendències. Va fer costat l'USI, encara que no s'afilià. Des de la seva professió de metge a l'Istituto Materno Regina Elena, milità en el Sindicat dels Metges Italians (SMI), lluità per la reforma del sistema sanitari i fou molt actiu en les reivindicacions de la sanitat pública, participant en nombroses manifestacions. Col·laborà amb articles de diversa temàtica en Volontà i Umanità Nova, entre d'altres. Setmanalment es trobava amb els vells companys, sobretot expartisans, com ara Dario Bessi, Mario Saurini i Peppe Zelli, amb qui els lligà una gran amistat, però de mica en mica abandonà el compromís polític. És autor de La ricerca cromosomica nelle malformazioni congenite di interesse medico-sociale (1968). Luigi Carlizza va morir, a resultes d'una sobtada malaltia, el 20 d'abril de 1993 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al cementiri del Verano. Son fill Francesco Carlizza (Fricche) és també un destacat militant anarquista.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS