Efemèrides anarquistes
efemerides | 31 Maig, 2018 12:58
Anarcoefemèrides del 31 de maig
Esdeveniments
L'atemptat segons el periòdic parisenc Le Petit Jounal de l'11 de juny de 1905
- Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París (França), una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.
***
L'atemptat de Mateu Morral
- Atemptat de Mateu Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateu Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.
***
Un exemplar de L'en dehors
- Surt L'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per Émile Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.
***
Cartell
de l'homenatge
- Homenatge a Emma
Goldman: El 31 de maig de 1940 se celebra al Town Hall de
Nova York (Nova York,
EUA) un homenatge pòstum en memòria de la
destacada propagandista anarquista
Emma Goldman, «l'excepcional dona del nostre
temps», que havia mort el 14 de
maig anterior a Toronto (Ontàrio, Canadà). En
l'acte, presidit per Leonard D.
Abbott, hi van parlar, entre d'altres, John Haynes Holmes, Roger
Baldwin,
Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly,
Martín Gudell
Petrowsky (guia i traductor de Goldman en la seva visita a l'Espanya
revolucionària), Rudolf Rocker (que va fer la seva
intervenció en jiddisch),
Dorothy Rogers i Eliot White. L'acte va ser amenitzat per Clifford
Demarest a
l'òrgan.
***
L'ordre regna de bell nou
- París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.
Naixements
Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar
- Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (Illa de França, França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.
***
Capçalera
publicitària de Charles Hautstont
- Charles Hautstont: El 31 de maig de 1863 neix a Brussel·les (Bèlgica) el luthier anarquista Charles Hautstont. Fabricant d'instruments de música, formà part de la Secció d'Art dels Joves, creada en 1892 a Brussel·les i que reagrupava els joves artistes anarquistes. Aquest grup, que també era conegut com «Les Endehors», publicà el periòdic La Lutte pour l'Art, que edità vuit números entre el 24 de desembre de 1892 al maig de 1893 a Brussel·les i el redactor principal del qual fou Denis Villeval. Ben igual que son germà petit Jean Hautstont, estigué molt relacionat amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, quan aquest fou professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. També en 1892, amb son germà Jean, col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensual. Entre el 1895 i 1897 fou tresorer del «Comitè de Socors en favor dels exiliats i torturats espanyols» que recaptà fons per als militants que patien represàlies a Espanya. Al seu domicili, al número 51 del carrer Éperonniers de Brussel·les, instal·là una petita impremta clandestina amb la qual amb son germà imprimia pamflets i obres anarquistes, a més de partitures de compositors amics rebutjats pels grans editors. Entre 1895 i 1904 edità amb son germà al seu domicili la «Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Charles-Albert, René Chaughi, Georges Eekhoud, Georges Étiévant, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Jacques Mesnil, Max Nettlau, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, Richard Wagner, etc.). Fou el encarregat de la reedició del llibre L'Humanisphère, de Joseph Déjacque, per a la «Bibliothèque des Temps Nouveaux». Segons la policia d'estrangeria, en 1899 va ser reclutat com a confident. En 1924 vivia a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) amb sa companya Alice de Sanoit, amb la qual va viure també a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1909 tenia el seu taller de luthier al número 1 del carrer Lebeau de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Jean-Pierre Guerlinguer (14 d'abril de 1894)
- Jean-Pierre
Guerlinguer: El 31 de maig de 1865 neix a Saint-Avold
(Lorena, França) el anarquista
Jean-Pierre Guerlinguer –a vegades citat el seu nom com Jules i el seu llinatge com Guerlinger.
Es guanyava la vida com a jornaler i sastre. En 1887 va ser condemnat
per
«robatori» i en 1890 per «robatori i
vagabunderia». Entre els anys 1890 i 1895
fou membre del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de
França, França). El 18
de juny de 1891 va ser detingut, amb Émile Voyez, com a
sospitós de ser l'autor
d'un atemptat contra una comissaria de Levallois-Perret (Illa de
França,
França). Trobà refugi al domicili d'una tal
Segard que, segons un confident,
era la seva amant. El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, amb Charles
Pierry,
per la VIII Tribunal Correccional a 13 mesos de presó per
haver robat el 4 de
gener d'aquell any en una carboneria de Saint-Denis tres troncs de
fusta i un
feix de llenya per valor de 30 cèntims. A mitjans de
març de 1892, el seu
domicili del número 10 del carrer d'Strasbourg, ben igual
que el de molts
altres companys de Saint-Denis (Bastard, Broeckx, Chaumartin, Heurtaud,
Voyez,
etc.), va ser escorcollat per la policia. A començaments de
juliol de 1893 va
ser detingut arran d'un important robatori i, segons un confident, el
producte
d'aquest va ser lliurat, mitat per mitat, a Émile Pouget i a
Jean Grave. L'1 de
gener de 1894 va ser alliberat després de l'escorcoll del
seu domicili del
número 14 del carrer du Fort-de-l'Est de Saint-Denis en el
qual no hi trobaren
res. En aquesta època, sense feina, es dedicava a comprar
peix al mercat
parisenc de Les Halles i el venia a Saint-Denis. La seva
correspondència va ser
sistemàticament requisada per l'administració de
correus i lliurada a la
policia. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut al seu domicili, al
carrer de la
Charronnerie de Saint-Denis, que va ser escorcollat. En aquesta
època venia
verdura de manera ambulant. L'1 de juliol de 1894 va ser novament
detingut en
una gran batuda contra el moviment anarquista per evitar aldarulls
durant els
funerals de l'assassinat president de la III República
francesa Sadi Carnot. Va
ser acusat de llançar per la finestra del cinquè
pis del número 15 del passatge
de Ménilmontant, el 19 de juliol de 1902, la prostituta
Augustine Delessart, però
el seu cas va ser sobresegut el 24 d'agost d'aquell any. El febrer de
1924 va
ser detingut a Les Lilas (Illa de França,
França), juntament amb el brocanter
Grassin (Fatty) i Émile-Rémy Pinoix, per estafar
els venedors al major del
mercat de Les Halles. En aquesta època vivia al
número 42 del carrer de Noisy
de Bagnolet (Illa de França, França). Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Fotografia
policíaca de Víctor Hugo Baget Ruiz (14 d'agost
de 1913)
- Víctor Hugo
Baget Ruiz: El 31 de maig de 1889 neix a Lleida
(Segrià, Catalunya)
l'anarquista Víctor Hugo Baget Ruiz. Sos pares es deien
Francesc Baget i
Beatriz Ruiz. Segons la policia francesa el seu llinatge
autèntic seria Faig.
Viva a Barcelona (Catalunya) amb
tres germans, tots «anarquistes perillosos» segons
la policia. Es guanyava la
vida fent de mosso de cafè. Sembla que va ser condemnat una
desena de vegades
per robatoris, cops i ferides. El 13 d'agost de 1913, provinent de
Barcelona,
arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) sense documentació d'identitat i
el desembre d'aquell any va ser fitxat a Perpinyà com a
anarquista «molt
exaltat i capaç de fer cops dolents». Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)
- Mário Castelhano: El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell «Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el «Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.
***
Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1966
-
Segundo Navarro
Casas: El 31
de maig
de 1899 neix a
Sarrión
(Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Segundo Navarro Casas. Sos pares es deien
José
Navarro i Cándida Casas. En 1919 s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball i fou molt actiu durant els anys del pistolerisme. Durant la
guerra civil
lluità com a soldat en l'exèrcit de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT. Malalt d'un càncer
estomacal, Segundo Navarro Casas va morir el 9 de setembre de 1966 al
seu domicili d'Au
Sandre
(Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta
localitat. Sa companya fou Guadalupe Lizandra Garges.
Luis
Portales Casamar
- Luis Portales
Casamar: El 31 de maig de 1918 neix a Zahínos
(Badajoz, Extremadura, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Luis Portales Casamar. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), amb el triomf
franquista va ser
empresonat i a començaments dels anys quaranta
aconseguí la llibertat condicional.
A Sevilla (Andalusia, Espanya) fou responsable de les Joventuts
Llibertàries,
de les quals formaven part son germà petit Juan Portales
Casamar, Manuel Ramos,
Valeriana Pérez i Juan Soto, entre d'altres. Arran del Ple
Regional de la CNT
celebrat el febrer de 1944 a Sevilla, va ser nomenat, amb son
germà Juan,
membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT. Fugint de
la repressió,
s'instal·là a Madrid (Espanya), on el gener de
1947, amb son germà Juan,
s'integrà en el Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). El juliol de 1947 va ser nomenat
delegat del Comitè
Regional d'Andalusia de la CNT per al Ple Nacional de l'FIJL que se
celebrà a
Madrid. Detingut dies més tard a la frontera francesa, va
ser traslladat a Sevilla;
jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 20 anys de
presó. Després de 14 anys,
que purgà a Sevilla,
Burgos i Ocaña, va ser posat en llibertat condicional i
passà a França. Sa
germana, Suceso Portales Casamar, també va ser una destacada
militant
anarquista.
***
Crescencio
Carretero Bordallo
- Crescencio Carretero Bordallo:
El 31
de març de 1955 neix a Granátula de Calatrava
(Ciudad Real, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Crescencio Carretero Bordallo. Després
de fer el servei
militar, en 1975 s'instal·là a Madrid i
participà en el moviment veïnal del
barri d'Usera on vivia. En aquesta època ja es
declarà llibertari, arran de la
lectura del llibre de Juan Gómez Casas Historia
del anarcosindicalismo español.
Sense contactes amb la militància
confederal, d'antuvi milità en el
«peculiar» Frente
Sindicalista Revolucionario
(FSR), que a començaments de 1977 s'integrarà en
la
reconstrucció del Partido
Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña.
Participà en la
fundació de l'Ateneu
Llibertari d'Usera i el setembre de 1977 s'afilià al
Sindicat de
Comerç de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978
participà activament en la
vaga de comerç d'aquell any, on l'actuació
confederal va
ser cabdal. En aquesta
època ocupà la vicesecretaria de la CNT de
Madrid. En
1979 passà a treballar en
el Metro. El juny de 1979 va ser detingut en una
manifestació de
protesta per
l'assassinat del cenetista Valentín González
Ramírez. El desembre de 1979,
després de l'escissió sorgida arran del V
Congrés
de la CNT i dels pertinents dubtes, es decantà pels
escindits. En 1983 gairebé deixà la
militància,
encara que fins al 1988 cotitzà
en els dos sindicats separats. Fracassà en la
creació
d'una secció sindical en
el Metro madrileny i es posà a estudiar la carrera de
Físiques. Quan es creà
l'escissió Solidaritat Obrera de la Confederació
General
del Treball (CGT),
s'afilià i milità en la secció
sindical del Metro,
encara que mai no acceptà
formar part del comitè d'empresa. A començaments
de segle
realitzà tasques
informàtiques per a la Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL) de
Madrid. Trobem
articles seus en Bicel, Contramarcha i El
Solidario. Actualment treballa com a tècnic de
Línia de Metro a
Madrid, està afiliat a Solidaritat Obrera i sol presentar
els llibres que
aquest sindicat edita.
Defuncions
Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)
- Aldo Aguzzi: El 31 de maig de 1939 se suïcida a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Havia nascut el 20 d'agost de 1902 a Voghera (Llombardia, Itàlia). Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per «raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.
***
Otello
Gaggi
- Otello Gaggi: El 31 de maig de 1945 mor al gulag de la Unió Soviètica l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Havia nascut el 6 de maig de 1896 a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) i sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per «conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per «activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme --les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk --actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser «rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo.
***
Notícia
sobre la condemna d'Auguste Dauthuille apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 30 de setembre de 1911
- Auguste Dauthuille: El 31 de maig de 1950 mor a Beauchamp (Illa de França, França) el tipògraf anarquista i sindicalista, i després comunista, Auguste Joseph Toussaint Dauthuille. Havia nascut el 4 de maig de 1891 a Avranches (Baixa Normandia, França). Profundament contrari al socialisme antimilitarista de Gustave Hervé, el novembre de 1910 fou un dels cofundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i el març de 1911 s'encarregà, amb Hubert Beaulieur, Pierre Martin i André Schneider, d'elaborar els textos doctrinaris de l'FRC. El 2 d'abril de 1911 va ser nomenat, en substitució d'André Schneider, secretari de l'FRC, però el 30 de maig d'aquell any en una reunió plenària hagué de cedir el càrrec a Eugène Martin, considerat més «dinàmic». En aquesta època vivia al carrer de Seine del VI Districte de París (França) i era secretari del grup del XVIII Districte parisenc. Un informe policíac del 13 d'abril de 1911 anotava que, durant un míting de protesta contra la condemna del dibuixant català Fermí Sagristà Salamó organitzat pels grups anarquistes, havia deplorat la manca d'organització dels anarquistes que «si estiguessin agrupats, podrien sabotejar les ambaixades dels països on els nous crims contra els militants revolucionaris serien comesos». L'agost de 1911 era membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i militava en el grup de Pontoise (Illa de França, França) de l'FRC; en aquesta època vivia al número 37 de la plaça del Grand-Martroy de Pontoise. El 29 de setembre de 1911 va ser convocat a l'Audiència del Sena per l'article antimilitarista «Les volontaires», sobre les tropes d'ocupació al Marroc, aparegut en Le Libertaire del 6 de maig d'aquell any, mentre que Édouard Sené va ser acusat de «crida al pillatge» per un article sobre la carestia de la vida. Ambdós rebutjaren presentar-se a la convocatòria per no haver d'asseure's al costa de l'exgerent de Le Libertaire Jean Dudragne, acusat de confident de la policia; tots dos van ser condemnats en rebel·lia, Dauthuille a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «injúries a l'Exèrcit», Sené a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. Fent apel·lació, Dauthuille va ser convocat de bell nou el 19 de juny de 1912 davant l'Audiència. L'octubre de 1911, amb Albert Goldschild i Georges Durupt, fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC) i cosignà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en l'FRC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, que portà a terme una campanya abstencionista en ocasió de les eleccions municipals de maig d'aquell any; aquest comitè arreplegava 25 militants anarquistes i/o sindicalistes revolucionaris. El 6 d'abril de 1912 va fer una xerrada al Grup d'Estudis Socials (GES) de Pontoise sobre el «dret al benestar». L'abril de 1912 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista del Llibre del Sena i aquest mateix any fou secretari del grup de Pontoise de l'FRC. Quan el 19 de juny de 1912 es presentà davant l'Audiència del Sena pel seu article «Les volontaires», el seu procés havia pres una gran volada política. En aquella època estava a punt de fer el servei militar, i la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– havia estat votada entretant, arriscant-se així a ser enviat a les colònies penitenciàries militars. La pena va ser malgrat tot confirmada, però «amb circumstàncies atenuants», i aquesta reduïda a sis setmanes de presó i a 250 francs de multa, fugint així dels batallons disciplinaris. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Mouvement Anarchiste, publicat a París per Georges Durupt i Pierre Ruff. L'11 d'abril de 1916 es casà amb Charlotte Billard al XIV Districte de París. En 1919, com a membre del CDS i amb el suport de Jean-Louis Thuillier, s'encarregà del cas de Jacques Sadoul. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) del XIV Districte parisenc, però el 16 de gener de 1923 en va ser exclòs pel Comitè Director del PCF, amb els 90 signataris de la declaració del Comitè de Defensa Comunista (CDC), que s'havia oposat a les decisions del IV Congrés de la Internacional Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922, hostils a la francmaçoneria i a la Lliga dels Drets de l'Home. El 16 de juliol de 1938 es casà amb Mari Obach al XIX Districte de París. Tal vegada sigui el mateix Auguste Dauthuille, responsable sindical de la Confederació General del Treball (CGT), que l'octubre de 1941 va ser nomenat secretari de Relacions Sindicals del Centre Sindicalista de Propaganda (CSP), organisme adepte al Govern de Vichy, dirigit per Aimé Rey.
---
efemerides | 30 Maig, 2018 13:34
Anarcoefemèrides
del 30 de maig
Esdeveniments
Capçalera de L'Égalitaire [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt L'Égalitaire: El 30 de maig de 1885 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic L'Égalitaire. Organe communiste-anarchiste. El responsable d'aquesta publicació bimensual va ser Eugène Steiger i els articles sortiren sense signatura alhora que reivindicava la «regla de l'anonimat» en la premsa anarquista. Sembla que tenia corresponsals a París, Marsella, Brussel·les, Torí i altres indrets. En sortiren 16 números, l'últim el 2 de gener de 1886, i també publicà alguns fulletons.
***
Cartell
de la conferència "L'Art et la Révolte"
- Conferència de Fernand Pelloutier: El 30 de maig de 1896 a la Salle du Commerce, al número 94 del carrer Faubourg-du-Temple de París (França), l'anarquista i sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier pronuncia la conferència «L'Art et la Révolte», organitzada pel grup «L'Art Social». La intenció de Pelloutier amb aquesta conferència es trobar les connexions entre l'anarquisme literari i el moviment obrer, lluitant alhora contra la recerca d'un hermetisme i un elitisme propi de certs «simbolistes esotèrics», contra un naturalisme «sense esperit» i contra la literatura d'evasió. L'art ha d'inspirar la revolta, s'han d'ajuntar «el comunisme del pa» i el «comunisme dels plaers estètics». Cal desmitificar l'art, ja que la funció de l'art és «revelar». L'Art ha de servir per fer revoltes. Aquesta conferència va ser publicada l'any següent a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art Social», que edità entre 1893 i 1896 una important revista cultural del mateix nom, aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes per promoure conferències i debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de referència per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la literatura i de la ciència entre el moviment obrer. En 2002 la conferència va ser reeditada per Jean-Pierre Lecercle, on reprodueix el text de la conferència amb variants com a prefaci a la reedició del recull de poemes de Pelloutier De la colère, de l'amour, de la haine (1898) i afegeix nombroses notes sobre el moviment anarquista i «L'Art Social».
***
Partada
d'un número de La
Rivolta
- Surt La Rivolta: El 30 de maig de 1945 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista mensual anarquista La Rivolta. Biblioteca di opere politico sociali (La Revolta. Biblioteca d'obres politicosocials). A partir del número 2 portà el subtítol «Collana di scritti politici sociali» (Recull d'escrits politicosocials). El responsable de l'edició fou l'advocat anarquista Camillo Porreca. Es publicaren textos de Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Ludwig Feuerbach, Pietro Gori, Émile Henry, Aleksandr Ivanovič Herzen, Piotr Kropotkin, Sylvain Maréchal, Benoît Malon, Francesco Saverio Merlino, Max Nordau, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, Lev Tolstoi, Alberto Tucci i Gérard Walter, entre d'altres. Publicà nombrosos suplements. En sortiren set números, l'últim el desembre de 1945.
***
Capçalera
del número únic de L'Anarchia
- Surt L'Anarchia: El 30 de maig de
1946 surt a
Florència (Toscana, Itàlia) el número
únic del periòdic L'Anarchia.
Aquesta publicació va ser editada per l'impressor
anarquista Lato Latini i hi va col·laborar Enzo Martucci.
***
Cartell
de la conferència de Frederica Montseny
- Conferència de
Frederica Montseny: El
30 de maig de 1965, a la Sala Sénéchal de Tolosa
de Llenguadoc (Llenguadoc,
Occitània), organitzat per l'Ateneo Español
d'aquesta localitat, la
propagandista anarquista Frederica Montseny i
Mañé fa la conferència
«Mujeres
españolas del siglo XIX». L'Ateneo
Español era el centre cultural anarquista
dels exiliats llibertaris a Tolosa. Com a gairebé tota la
propaganda dels actes
culturals anarquistes de l'exili peninsular d'aquests anys, no es citen
en cap
moment termes àcrates, per evitar problemes amb les
autoritats franceses.
***
Manifestació de
suport al general De Gaulle (30 de maig de 1968)
- París (30-05-68): El 30 de maig de 1968 a París (França) el primer ministre Georges Pompidou demana a les 12.30 hores una entrevista al general De Gaulle, que de bon dematí ja ha redactat el text d'un discurs que pensa pronunciar a la tarda. Pompidou haurà d'esperar fins a les 14.30 hores, just abans del Consell de Ministres; porta una carta de dimissió, que serà rebutjada pel General, però l'exigeix la dissolució del Parlament. Jacques Foccart, un dels destacats consellers del General, informa d'una iniciativa en curs: les diverses xarxes gaullistes --França Lliure, Resistència, organitzacions de veterans, l'Associació per al Suport al General De Gaulle i diversos grups «obscurs» (feixistes d'«Occident» i d'altres grups d'extremadreta)--, després de dues setmanes de dura feina, des del 13 de maig, es comprometen a reunir tots els partidaris del General per a una manifestació, aquesta tarda a les 18 hores, als Camps Elisis; cal esborrar la imatge de banderes roges i negres passejant per París. A les 16.30 hores, entre el Consell de Ministres i la concentració de suport gaullista, el General parla només per ràdio ja que la televisió es nega a retransmetre'l: anuncia la dissolució de l'Assemblea Nacional, ajorna sine die la realització del referèndum, assegura que les eleccions legislatives seguiran el calendari constitucional previst i denuncia el perill comunista que vol conquistar França. En acabar el discurs comença la gran manifestació de suport a De Gaulle; un milió de manifestants --300.000 han vingut d'arreu l'Estat amb autocars i cotxes--, comptaran els convocants, avalen la idea que França ama l'ordre. El govern avisa que farà ús de la força, si ho considera necessari, per restaurar aquest ordre. Els crits que llança la massa són ben distints als que s'han cridat els dies anteriors: «Cohn-Bendit a Dachau!», «França per als francesos!», «De Gaulle no està sol!», «Mitterrand és un fracàs!», «Llibertat de treball!» La premsa franquista madrilenya elogia el president de la República francesa: «El general De Gaulle ens fa recordar el general Franco de fa vint anys.»
Naixements
Mikhail Bakunin fotografiat per Nadar
-
Mikhail Bakunin: El 30 de maig
--el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 neix a
Priamukhino, entre
Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) el
revolucionari i
pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat
el fundador del
moviment anarquista internacional modern. Era fill d'una
família aristocràtica
terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a
l'Escola
d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va
sortir
oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en
1834 fou
nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i
enviat a Minsk i a Goradnia.
L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar,
prenent
partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni
no desitjat.
Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el
servei militar o
en l'administració de l'Estat, va abandonar
ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb
la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi
va fer amistat amb
un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi
sistemàtic de
la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj
Ogarev)
i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de
Kant va ser
inicialment el centre del seus estudis, però van
avançar estudiant Schelling,
Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle
filosòfic
al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va
tornar a Moscou, on
va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842
viatjà a Alemanya i
va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista
alemany a Berlín
i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844
marxà a
París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a
més de relacionar-se amb els
exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc,
Cabet,
Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va
instal·lar una temporada fent
costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a
Suïssa, el
govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la
seva desobediència li
van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a
París, publicà
una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual
serà expulsat de França. Va
prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va
participar en el
Congrés Eslau de Praga, i per la seva
participació en la insurrecció de Dresde
de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein,
i condemnat a
mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que
va ser commutada per
la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a
Àustria i el 17 de maig de
1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà.
Tancat a la fortalesa
de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una
confessió dirigida al tsar
Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a
perpetuïtat. En 1857
li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria
occidental. A l'exili siberià es va
casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant
polonès, i treballà un
temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un
permís,
va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la
infància, el governador
Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i
després passà a San Francisco
(Califòrnia, EUA); a través del canal de
Panamà arribarà a la ciutat de Nova
York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara
l'escriptor
Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units
fent contactes amb
el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de
desembre de
1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu,
actuant des de
Suècia a Itàlia, però especialment a
Suïssa. En aquells anys confiava poder
aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus,
oprimits per l'Imperi
rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la
revolució
polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir
d'aleshores considerà el
moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal
ferment
revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i
prengué part en el primer
congrés de la «Lliga de la Pau i de la
Llibertat», organització patrocinada per
Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl
Grün i Giuseppe
Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga
de la Pau i de la
Llibertat», considerada
«demòcrata», el 25 de setembre de 1868
va fundar
l'Aliança Internacional de la Democràcia
Socialista, el programa de la qual
reivindicava una sèrie de punts que constituïen la
base del seu pensament
polític: la supressió dels Estats nacionals i la
formació en el seu lloc de
federacions constituïdes per lliures associacions
agrícoles i industrials;
l'abolició de les classes socials i de
l'herència; la igualtat de sexes; i
l'organització dels obrers al marge dels partits
polítics. L'entrada de l'Aliança
en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una
organització internacional
i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest
motiu l'Aliança es va
desfer i els seus membres s'integraren individualment en la
Internacional. En
1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme
revolucionari, moltes vegades atribuït
erròniament a Bakunin. El 15 de
setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la
Salvació de França, associació
que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió
i que va proclamar l'abolició
de l'Estat i la instauració de comunes
revolucionàries, però que va fracassar
el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a
Sonvillier,
les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees
bakuninistes, va formar
la Federació del Jura. Les diferències entres les
seves idees i les de Karl
Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió
dels anarquistes de
l'organització arran del Congrés de l'Haia,
celebrat en 1872, i d'aleshores els
bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels
marxistes.
El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per
participar en el moviment
insurreccional, però un cop fracassat pogué
arribar a Locarno (Suïssa), on
Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys
a Suïssa malalt i
fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la
correspondència que
mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx
Bakunin va
morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna
(Berna, Suïssa) i fou enterrat al
Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la
francmaçoneria responia
al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites
socials i en la
propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin,
juntament amb Proudhon i
després Kropotkin, és un dels teòrics
més importants de l'anarquisme, i és el
primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment
polític i
popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o
anarquisme col·lectivista)
suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat
oficial,
el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans,
producció i
distribució). La societat bakuninista s'organitzaria
mitjançant la federació de
productors i de consumidors que es coordinarien entre elles
gràcies a confederacions.
No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc.,
monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a
cadascú se li ha de
retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el
sorgiment
d'una classe ociosa que parasités el treball de les
associacions lliures. El
pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James
Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a
París, va
recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen
Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten
(1848), Catéchisme révolutionnaire
(1866), Fédéralisme,
Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire
knouto-germanique et la
révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'
i anarkhija
(1873), Dieu et l'état (1882,
pòstum).
***
Lev Metxnikov amb el vestit
tradicional de samurai
- Lev Metxnikov: El 30 de maig de 1838 --el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-- neix a Peterburg (Rússia) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir «Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig «Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik (El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudant Élisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià-- a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amic Élisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.
***
Notícia
sobre Giovanni Cicero apareguda en el periòdic de
Barre Cronaca
Sovversiva aparegut el 2 d'octubre de 1915
- Giovanni Cicero:
El 30 de maig de 1886 neix a Amantea (Calàbria,
Itàlia) el miner anarquista
Giovanni Cicero. Sos pares es deien Giuseppe Cicero i Maria Bruno. En
1904
emigrà als Estats Units i s'instal·là
a Weedville (Elk, Pennsilvània, EUA), des
d'on va fer costat els periòdics anarquistes L'Avvenire,
de Nova York (Nova York, EUA), i Cronaca
Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA). En 1918 viva a
Brookville (Jefferson, Pennsilvània, EUA) i estava subscrit
al periòdic
anarquista Mother Earth.
Posteriorment s'establí a Nova York. Giovanni Cicero va
morir el 7 d'abril de
1921 a Nova York (Nova York, EUA).
***
Melchor Rodríguez recita un poema a la bandera republicana (1938)
- Melchor Rodríguez García: El 30 de maig de 1893 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) el destacat anarcosindicalista i anarquista Melchor Rodríguez García, també conegut com Manuel Amador i com El Decano, i per alguns com El Ángel Rojo. De família pobre, aviat quedà orfe de pare (Isidoro Rodríguez), obrer maquinista mort en accident als molls del Guadalquivir, i sa mare (María García), treballadora en una fàbrica de cigars i costurera, va haver de surar tres infants. Va fer primària a l'Hospici Provincial de Sevilla, on va fer d'escolà. Durant sa vida va fer de tot (calderer, torero, carrosser, ebenista, xaperia, representant d'assegurances, etc.), però intentà seriosament ser una figura de la tauromàquia: debutà com a torero el 5 de setembre de 1915 amb èxit a Sanlúcar de Barrameda, però una enganxada greu a la plaça de Tetuán de las Victorias de Madrid el 4 d'agost de 1918 l'apartà de l'arena i després de diversos intents en 1920 (Salamanca, Viso i Sevilla) abandonà definitivament el toreig. Cap al 1920 estava afiliat a la Secció d'Automòbils del Ram de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, juntament amb Pualino Díez Martín i Manuel Pérez Fernández. Succeí Pérez Fernández en la presidència del citat sindicat i poc després s'instal·là a Madrid. En 1920, prohibida la CNT, s'afilià en la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i conegué Largo Caballero i Indalecio Prieto, però alhora formava part del grup anarquista «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Francisco Trigo, José Barrios, Guerra, Manuel López i Feliciano Benito) que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». En 1927 va ser un dels primers militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i quan es creà el Sindicat de Carrossers cenetista s'afilià immediatament i n'acabà com a secretari. Tingué el carnet número tres de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre. L'octubre de 1933 va fer mítings pro amnistia a Gijón i el juliol de 1934 presidí el gran míting de Madrid. El novembre de 1934, amb Celedonio Rodríguez, s'entrevistà amb Martínez Barrio i Vaquero per aconseguir la llibertat de dos-cents cenetistes. Ell mateix va estar pres en nombroses vegades durant la monarquia i durant els anys republicans, tant que era conegut pels carcellers com El Decano. En 1936 participà activament el la vaga de la construcció madrilenya. Entre el 5 de novembre de 1936 i l'1 de març de 1937 fou Inspector General del Cos de Presons del Ministeri de Justícia de Joan García Oliver. Amb aquest nomenament el ministre tractava d'arrabassar les presons madrilenys a la Conselleria d'Ordre Públic dirigida pel comunista Santiago Carrillo, amb la finalitat d'acabar amb la política de tretes indiscriminades i de poder instaurar tribunals populars. En aquest període Melchor Rodríguez destacà pel seu digne comportament vers els detinguts, fet pel qual fou acusat de quintacolumnista pels comunistes; per la denúncia de l'existència de txeques estalinistes («Afer José Cazorla», Conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid); per eliminar les tretes --prohibí sense la seva autorització expressa la sortida de reclosos de les presons entre les 7 hores de la tarda i les 7 hores del matí--; i per oposar-se contundentment que 1.532 presos tancats a Alcalá de Henares i a San Antón fossin assassinats --alguns força coneguts, com ara Agustín Muñoz Grandes, Raimundo Fernández Cuesta, Peña Boeuf, Luca de Tena, Body Declané, Javier Martín Artajo, Serrano Súñer, Blas Piñar, Rafael Sánchez Mazas, Miguel Primo de Rivera, Margarita Larios, Valentín Gallarza, Raimundo Fernández-Cuesta. Així, des del sectors dretans el van batejar com El Ángel Rojo, pseudònim que ell rebutjava. El 8 de desembre de 1936 frenà, després de set hores d'estira i arronsa, la multitud que volia assaltar la presó d'Alcalá de Henares i assassinar presons «nacionals» en represàlia pels bombardeigs de l'aviació feixista a Madrid. L'1 de març de 1937 fou destituït del seu càrrec de delegat especial de presons pel govern del socialista titella del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Juan Negrín. Més tard, fou regidor de Cultura i primer tinent d'alcalde de Madrid. Tingué molts amic del món de la faràndula i de la cultura, com ara els germans Álvarez Quintero, Emilio Carrere, Concha Espina, Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Pastora Imperio, José María Pemán, Alfonso --que el fotografià en nombroses ocasions--, etc. En 1938 s'encarregà de la gestió dels cementiris madrilenys i com a tal, el 13 d'abril de 1938, es jugà la vida quan aconseguí que en l'enterrament del seu amic Serafín Álvarez Quintero s'exhibís un crucifix acomplint la seva última voluntat. El 2 de març de 1939 fou enviat pel Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a França i el 28 de març d'aquell any, com a últim alcalde de Madrid nomenat pel coronel Segismundo Casado i per Julián Besteiro del Consell Nacional de Defensa, fou l'encarregat de lliurar la ciutat a les tropes franquistes. En acabar la guerra, el 26 d'agost de 1941, fou condemnat a 20 anys i un dia de presó i no a la pena de mort, gràcies a molts testimonis de dretans (general Muñoz Grandes, Fernández Cuesta, Martín Artajo, etc.) que declararen al seu favor recordant l'esplèndid comportament com a director de les presons republicanes. Finalment, gràcies a la gestions del general Agustín Muñoz Grandes, peça clau de l'Exèrcit i mà dreta de Franco durant anys, només purgà cinc anys a la presó del Puerto de Santa María. Durant la postguerra, rebutjà propostes de càrrecs en el sindicat vertical franquista i milità en la CNT clandestina, fent costat el Comitè Nacional cenetista d'Enric Marco Nadal. Fou detingut i empresonat dues vegades per «difusió de propaganda política il·legal» i en 1947 per ajudar presos anarquistes. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en la CNT i en 1965 s'oposà radicalment a les maniobres del cincpuntisme. En aquests anys formà part de diversos comitès, assistí a nombrosos comicis regionals i nacionals cenetistes, patí 34 detencions, etc. Alguns criticaren que acceptés una condecoració del franquisme per les seves actuacions com a director de presons durant la guerra civil i que confraternitzés amb alguns cacics del franquisme --en 1956 el falangista José Antonio Girón de Velasco li dedicà un llibre anomenant-lo «avantguardista infatigable en la batalla per la Justícia i per la Llibertat de l'Home». Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Campo Libre, Crisol, ¡Despertad!, Frente Libertario, Proa, ¡Rebeldía!, Redención, La Tierra, etc. També va escriure lletres de pasdobles i de cuplets, entre altres, amb el mestre Padilla. Durant els últims anys de sa vida va treballar en una companyia d'assegurances («La Adriática») i visqué amb el seu antic company de plaça, el banderiller Castillito, i l'esposa d'aquest. Melchor Rodríguez García va morir el 14 de febrer de 1972 a Madrid (Espanya) i insòlitament les autoritats franquistes permeteren que el seu taüt fos cobert amb la bandera roja i negra i que es cantés A las barricadas durant el seu enterrament al cementiri madrileny de San Justo; per contra, un grup de falangistes, que també acudiren al sepeli, pregaren per la seva ànima. En juliol de 2008 un carrer de la barriada de San Cayetano de Sevilla fou batejat amb el seu nom. El 16 de setembre de 2008, organitzat per la Confederació General del Treball (CGT), se li reté un homenatge a l'Ateneu de Madrid.
Melchor Rodríguez García (1893-1972)
***
Notícia
sobre la repressió contra Ugo Musetti i altres companys
apareguda en el periòdic comunista
marsellès Rouge
Midi del 7 de desembre de 1935
- Ugo Musetti: El
30 de maig de 1899 neix a Sarzana (Ligúria,
Itàlia) el manobre anarquista Ugo
Musetti. Exiliat a França, vivia al número 8 del
carrer République de La Sanha
(Provença, Occitània). En 1935 figurava en el
llistat d'anarquistes del
departament de Var. Era membre del grup anarquista al voltant de Ugo
Boccardi.
El 7 d'octubre de 1935 se li va decretar l'expulsió,
però, gràcies a una
campanya en suport dels exiliats italians, de la qual va formar part el
Comitè
de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT),
finalment es va
veure beneficiat amb una autorització provisional per a
residir en el
departament de Var. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Hem
Day dibuixat per Léo Campion
- Hem Day: El 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica) Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjà Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés «Dieu», va fer servir el pseudònim «M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per a nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i a expulsar-los de l'Exèrcit per «indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obra és considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). Hem Day va morir el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les (Bèlgica), i va ser incinerat a Uccle el 18 d'agost, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les.
***
Foto
policíaca d'Astarotte Cantini
- Astarotte
Cantini: El 30 de maig de 1903 neix a Liorna (Toscana,
Itàlia) l'obrer anarquista,
i després comunista, Astarotte Cantini, també
conegut com Bruno Baroni. Sos pares
es deien Milziade Cantini i Natalina
Parenti. Anarquista d'acció, el 26 de juny de 1922 va ser
detingut amb altres
companys (Virgilio Fabbrucci, Bruno Guerrieri i Ilio Scali) per
fabricació
d'artefactes explosius i el 25 d'agost de 1922 condemnat pel Tribunal
Penal de
Liorna a dos anys i sis mesos de presó. El juliol de 1926
emigrà a França i el
març de 1927 vivia a París. El maig de 1927 es
localitzat a Luxemburg i
desenvolupà a Esch-sur-Alzette una intensa propaganda
anarquista. Considerat
com a un dels caps del moviment antifeixista, va mantenir
correspondència amb
Bruno Guerrieri i Athos Ricci per a tenir notícies sobre la
situació econòmica
local de Liorna que es van publicar en la premsa anarquista. El 25
d'octubre de
1928 va ser expulsat de Luxemburg, juntament amb Giuseppe Morini, Adone
Franchi
i Luigi Sofrà, passant a Bèlgica. El 13 de
novembre de 1928 va ser fitxat per
la Prefectura de Policia de Liorna per militància
llibertària, per actitud de
menyspreu cap a les autoritats i per mantenir relacions amb anarquistes
perillosos. De bell nou a França, s'establí a Les
Pavillons-sur-Bois (Illa de
França, França) i en 1929 a Livry-Gargan (Illa de
França, França), on freqüentà
Natale Vasco Iacoponi, militant del Partit Comunista
d'Itàlia (PCI). Acostat al
comunisme, difongué la premsa de la III Internacional
Comunista. En 1931 encara
estava inclòs com a anarquista en la llista de subversius
capaços de realitzar
atemptats i aquest mateix any emigrà a Moscou (URSS), on
havia estat enviat pel
PCI, sota el nom de Bruno Baroni,
per
a estudiar a l'Escola Internacional Leninista (EIL). Un cop acabat els
seus
estudis en 1932 es traslladà a Tuapsé (Krasnodar,
Rússia, URSS) com a
instructor del Club Internacional de Mariners. En 1935
s'instal·là a Voroixílovgrad
(Ucraïna, URSS; actual Luhansk) i en 1936, en una carta al
subversiu comunista
de Liorna Tamberi (Tamburi),
també
refugiat a l'URSS, li comentà que volia retornar a
Itàlia, ja que no podia viure
amb gent tan diferent de la italiana. Entre 1936 i 1937 va ser
investigat pels
dirigents del PCI que treballaven a la Secció de Quadres del
Komintern. A
començaments de 1937 corregué la veu que havia
marxat cap a Espanya, juntament
amb Natale Vasco Iacoponi i Mazzino Chiesa, però aquesta
notícia sembla
infundada, ja que el 5 de juny de 1937 era, amb sa companya i son fill
Gino, a Voroixílovgrad,
on es va lamentar de l'assassinat de Menotti Gasparri a Espanya. Durant
la
primavera de 1938 va ser detingut a Voroixílovgrad en una
purga estalinista per
«orígens anarquistes» i
«indisciplina política»; jutjat per una
troica del
Narodni Komissariat Vnútrennikh Del (NKVD, Comissariat del
Poble d'Afers
Interiors), el 25 de setembre de 1938 va ser condemnat per
«espionatge» a una
pena «no anotada». Astarotte Cantini va morir
empresonat en data imprecisa a
l'URSS. El 20 de juliol de 1956 va ser rehabilitat per les autoritats
soviètiques.
***
Pio
Turroni
- Pio Turroni: El 30 de maig de 1906 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i combatent anarquista Pio Turroni. En 1923 per fugir de la repressió del règim feixista s'exilia a França. Durant 1927 prendrà part en manifestacions parisenques per impedir l'execució de Sacco i de Vanzetti, i entre 1933 i 1935 es dedicarà a l'activitat editorial i de propaganda --publicarà per al Grup Edicions Llibertàries de Brest L'operaiolatria, de Camillo Berneri, i La guerra che viene, de Simone Weil. En 1936 parteix cap a Espanya i s'allista en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Serà ferit en combat a Tardienta (Osca) l'octubre de 1936, i a Belchite (Saragossa), el març de 1937. Tornarà a Marsella després dels Fets de Maig de 1937 i prepararà un atemptat frustrat contra Mussolini. Successivament expulsat de França per «activitat anarquista», és detingut en 1939 i internat al camp de concentració de Villemagne primer i de Remoulins després, d'on pot fugir. Detingut novament a Marsella, s'evadeix del Brebant el gener de 1941. Obté un passaport que li permet embarcar-se cap a Orà i després passa al Marroc. D'allà podrà arribar, el novembre de 1941, a Mèxic on manté contacte amb els exiliats i es dedica a l'activitat anarquista. En 1943 tornarà a l'Àfrica del nord. Quan l'alliberament d'Itàlia, a finals de 1943, retornarà a la península i participarà en la reconstrucció del moviment anarquista a Nàpols, juntament amb Giovannna Caleffi Berneri, Cessare Zaccaria i Armido Abbate, en l'Aliança de Grups Llibertaris i publicant Rivoluzione Libertaria. En 1950 és redactor de L'Aurora, de Forli, i funda amb Gigi Damiani L'Antistato; com a administrador d'aquest periòdic serà processat el 1951 per «vilipendi a la magistratura» i condemnat, però sortirà en llibertat condicional. Tindrà un altre procés en 1959 per propaganda antielectoral a Bolonya --pel mateix motiu abans va ser processat Aurelio Chessa a Gènova. En 1965, després del Congrés de Carrara, en reacció al tipus d'organització estructurada segons el model de la FAI, crearà amb altres companys, entre ells Aurelio Chessa, els Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA). De 1946 fins a la seva mort editarà la revista anarquista Volontà. Pio Turroni va morir el 7 d'abril de 1982 a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca va ser el nucli inicial de l'Arxiu Giuseppe Pinelli de Milà i el seu arxiu es conserva a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio Emilia.
---
efemerides | 29 Maig, 2018 13:12
Anarcoefemèrides del 29 de maig
Esdeveniments
Cartell del míting
-
Míting «Afer Aernoult-Rousset»:
El 29 de maig de 1910 se celebra a la Sala
Ferrer de la Borsa del Treball de París (França)
el gran míting «À bas les
conseils de guerre!» (A baix els consells de guerra!).
L'acte, organitzat pel
Comitè de Defensa Social (CDS) de París, tenia la
finalitat de denunciar
l'anomenat «Afer Aernoult-Rousset». El
2 de juliol de 1909 Émile Rousset, terrelloner anarquista
que feia el servei
militar als batallons disciplinaris africans («Bat'
d'Af») i es trobava al camp
disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar
(Algèria), fou testimoni de la
mort, a resultes de les tortures infligides, del també
terrelloner llibertari
Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior; la
versió
oficial fou que morí per un «cop de
calor» i «sobreexcitació
cerebral» resultat
del sol africà. Rousset alertà
l'opinió pública i en una carta publicada en el
diari Le Matin explicà que havia estat
assassinat a cops pel tinent
Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu
testimoni; per aquest
article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i
condemnat el 2 de febrer de
1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors»
a una pena de cinc anys de
presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de
Diputats francesa
una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la
versió d'aquest. Tot
aquest assumpte provocà la creació d'un
Comitè de Defensa Rousset, on a més
d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,
La
Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de
Defensa Social (CDS), la
Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el
desencadenament del
que passà a denominar-se «Afer
Aernoult-Rousset», que posà en
qüestió
l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi)
i desfermà una
forta campanya antimilitarista. En aquest acte hi van participar els
membres
del CDS de Marsella (Provença, Occitània)
René De Marmande, Chardon, Edouard
Barrat, Joseph Galeno, Auguste Durand, Augustin Sartoris i la
vídua Augier.
***
El general Massu, comandant en cap de les Forces Franceses d'Alemanya
- París (29-05-68): El 29 de maig de 1968 a París (França) el Consell de Ministres, convocat com cada dimecres a les 10 hores, és ajornat en l'últim minut. El general De Gaulle ha abandonat secretament l'Elisi a les 11.15 hores en helicòpter cap a una destinació desconeguda. Al migdia, Pompidou declara ignorar on es troba el general i anuncia que farà una declaració a l'Assemblea Nacional l'endemà al matí. La Confederació General del Treball (CGT), que ha trencat amb la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) per haver aplaudit el retorn de Cohn-Bendit, i el Partit Comunista Francès (PCF) organitzen una manifestació per un «canvi polític de progrés social i de democràcia» de la Bastilla a Saint-Lazere a partir de les 15 hores, que es desenvolupa sense incidents i que arreplega centenars de milers de persones, segons els dirigents comunistes. A la tarda, el general De Gaulle és localitzat: es troba a Colombey-les-Deux-Églises de pas cap a Baden-Baden, on visitarà a les 18.30 hores el general Jacques Massu, comandat de les Forces Franceses de Alemanya (FFA). Tota casta d'opinions es desencadenen arran d'aquesta misteriosa visita i sobre les seves intencions. Eugène Descamps, secretari general de la CFDT, llança una crida a Mendès France per que accepti el poder. A la tarda, en una roda de premsa improvisada, Mendès France es declara partidari de formar un «govern provisional de gestió» a condició que estigui d'acord «tota l'esquerra unida».
Naixements
Louise Michel fotografiada per Nadar (1878)
- Louise Michel: El 29 de maig de 1830 neix al castell de Vroncourt (Lorena, França) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Filla del senyor del castell, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà els últims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per «incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les «populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).
***
Ferruccio Domeniconi
- Ferruccio
Domeniconi: El 29 de maig de 1854 neix a Pergola (Marques,
Itàlia)
l'internacionalista anarquista Ferruccio Domeniconi. Fill d'una
família
benestant de propietaris, sos pares es deien Ugo Domeniconi i Maria
Franceschini. President de la Societat Obrer de Socors Mutus de
Pergola, el 24
de febrer de 1870 va ser detingut, amb altres companys, per participar
en una
manifestació sediciosa que proclamà a crits la
República promoguda per Giuseppe
Mazzini i Giuseppe Garibaldi. Fou des de finals de 1873 un dels
introductors de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a les
Marques. El 3 de juny
de 1874 va ser detingut per aferrar, amb altres companys, el manifest
del
Comitè Italià per a la Revolució
Social. Com a membre de la Secció de Pergola
de l'AIT, l'agost de 1874 va ser detingut immediatament
després dels fets
revolucionaris de Villa Ruffi i de la instauració de la
«Comuna d'Imola», a
l'Emília-Romanya (Itàlia). Durant l'escorcoll del
seu domicili es van segrestar
diversos materials de propaganda política, un exemplar del
fullet Principi del socialismo i
altre de Simbolo dell'operario,
redactat en forma
de «credo» socialista. Processat i absolt durant el
procés que es va celebrar
l'octubre de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia), el
març de 1876 va ser jutjat a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres
internacionalistes de les Marques i
de la Romanya, entre ells Andrea Costa, però finalment va
ser posat en
llibertat. En 1878 continuà amb la propaganda
internacionalista tant a Pesaro
com a Ancona i s'oposà a la campanya irredemptista portada a
terme pels
seguidors de Giuseppe Mazzini. Ferruccio Domeniconi va ser apunyalat
fins a la
mort el 5 de novembre de 1879 a Pergola (Marques, Itàlia),
presumptament per un
republicà, durant
uns disturbis causats
per raons que mai no s'han aclarit.
***
La Brochure Mensuelle, editat per Émile Bidault
- Émile Bidault: El 29 de maig de 1869 neix a Palaiseau (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquesta època s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire, Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Émile
Méo (Tissier)
- Tissier: El 29 de
maig –algunes fonts
citen el 21 de maig– de 1875 neix a París
(França) l'anarquista, i després
«socialista nacionalista», Émile
Méo, més conegut com Émile
Tissier o, simplement, Tissier.
Quan era adolescent seguí les classes de l'Escola
Professional de Tipografia
Gutenberg. A partir dels 15 anys començà a
participar en manifestacions i en
1894 entrà a formar part del grup anarquista «Les
Égaux du XVIIe» (Els Iguals
del XVII Districte de París). En 1897 va ser condemnat a un
any de presó per
participar en una manifestació contra el tsar. El gener de
1899 participà en
l'efímer periòdic Le
Camarade.
Partidari dels «Milieux Libres» (Comunes
Llibertàries), administrà La
Revue Communista (1903-1904), revista
fundada pels membres de la Colònia Comunista Anarquista de
Vaux (Poitou-Charentes,
França), primera comuna llibertària francesa
creada sota l'impuls de Georges
Butaud i Henri Beylie. A començaments de 1908 fou membre del
Comitè de Socors
als Detinguts (CSD), encarregat de portar una campanya de suport a E.
Armand, tancat
aleshores a la presó de La Santé com pres
comú encausat en un procés per
emissió de moneda falsa. A partir de 1909 fou secretari del
Comitè de Defensa
Social (CDS) i entre desembre d'aquell any i octubre de 1912 va ser
secretari
de redacció del Bulletin du
Comité de
Défense Sociale. El 24 de març de 1910
fou un dels 16 signataris del
cartell «À bas Biribi!»,
imprès pel CDS per a exigir justícia en
l'«Afer
Aernoult-Rousset»; aquestes 16 persones van ser jutjades
entre el 4 i el 5 de juliol
de 1910 per «provocació a l'assassinat i a la
desobediència», però van ser
absoltes. Aquest procés implicà el seu
acomiadament del banc on treballava com
a empleat. Després d'això, esdevingué
redactor en el periòdic La Guerre
Sociale, de Gustave Hervé.
Durant la primavera de 1910 fou membre del Comitè
Antiparlamentari, que portà una
campanya abstencionista. El 5 d'octubre de 1911 va ser jutjat, amb
altres
companys de la redacció de La
Guerre
Sociale (Miguel Almereyda, Jean Godschild, Marius Truchard,
Maurice Baur,
Christian Michel, René i Georges Dulac), per haver segrestat
tres excamarades (Eugène
Bled, Jean Dudragne i Lucien Métivier), els quals acusaven
de ser confidents de
la policia i agents provocadors i de jutjar-los en un
«Tribunal Revolucionari»,
però tots els encausats van ser absolts. A
començaments de 1912, en nom del
CDS, intercedí sobre el general Barrau, a Versalles (Illa de
França, França),
per mitigar l'empresonament del soldat revolucionari Victor Bintz. El
març de
1912, amb Charles Albert, participà en el Comitè
Antiparlamentari Revolucionari
(CAR), comissió formada per 25 destacats anarquistes i
sindicalistes
revolucionaris i impulsada per la Federació
Revolucionària Comunista (FRC), creada
per a portar la campanya abstencionista durant les eleccions municipals
de maig,
però l'abandonà a començaments d'abril
després d'haver pres la paraula en un
míting el 29 de març. Deixà el CDS,
juntament amb altres companys, arran de la
agitada reunió del 27 de juliol de 1912. En La
Guerre Sociale del 10 de desembre de 1912, amb altres sis
llibertaris d'aquesta
publicació (Miguel Almereyda, René
Dolié, Émile Dulac, Jean Goldschild,
Eugène
Merle i Albert Rigaudie), signà la declaració
«Pourquoi nous entrons au Parti
Socialiste» (Perquè entrem al Partit Socialista).
Durant la Gran Guerra
continuà col·laborant en La
Guerre
Sociale, que canvià el títol per La Victoire.
Quotidien socialiste national, organe de la République
Autoritaire,
assumint el càrrec de redactor en cap. Fidel a Gustave
Hervé, evolucionà amb
ell i durant el període d'entreguerres milità en
el Partit Socialista Nacional
(PSN) fundat per aquest. En les eleccions legislatives d'abril de 1928
es
presentà pel PSN en la I Circumscripció del XI
Districte parisenc obtinguen 201
vots (2% dels sufragis emesos). Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Li
Shizeng
- Li Shizeng: El
29 de maig de 1881 neix a Guangyang (Hebei, Xina) l'agrònom
i pedagog
anarquista Li Shizeng, també conegut com Li
Yuying (Monjo de Pedra). Era fill d'una família
mandarina i alguns dels
seus familiars van ser ministres i alts mandataris
de la Cort imperial manxú. Educat en un esperit obert al
món
occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a
França, acompanyant Sun
Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França, per
exercir d'agregat a
la delegació xinesa. Però aviat
abandonà el càrrec i decidí
desvincular-se del
seu futur com a alt càrrec burocràtic imperial
per a estudiar, d'antuvi, Ciències
Agrícoles a l'Escola Pràctica d'Agricultura de
Chesnoy (Montargis, Centre,
França), on es graduà. En 1906 es
traslladà a París durant tres anys per realitzar
estudis de química i biologia a la Sorbona i al laboratori
del professor
Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa
descobrí el
pensament anarquista --llegí amb passió Proudhon,
Bakunin, Élisée Reclus i
Kropotkin, a més dels darwinistes socials-- i amb una colla
de companys creà el
Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb Wu
Zihui i Zhang Jingjiang, creà
la «Société pour l'Avancement de la
Morale» (Societat per l'Avanç de la Moral),
basada en els principis anarcocomunistes. En 1907 fundà
l'efímera revista
xinesa il·lustrada Shi-chieh
(El
Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida), societat
secreta de
resistència on participaven republicans, nacionalistes i
socialistes. En 1907,
amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming
(Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup
Anarquista Xinès publicà
el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin
Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al
xinès els
grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la
Caséo-Sojaïne a la
Garenne-Colombes (Illa de França, França), una
petita fàbrica de transformació
de la soja on començaren a treballar una trentena de
persones que havien vingut
directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van
fer tot tipus de productes
derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina
podria
alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta
factoria, amb l'ajuda
del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat
«Curs de Vespre», una
mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès,
francès, matèries
científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es
regia en un règim força frugal i un
codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol,
el tabac, el joc i
la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en
ocasió de la Revolució
Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912
publicà, amb L. Grandvoinnet, Le
Soja. Sa culture, ses usages
alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels.
En 1912 també,
ajuntant els dos projectes que funcionaven a la
Caséo-Sojaïne (fàbrica i
escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes,
es creà
el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment
Treball-Estudi) que va créixer força i
que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder
venir a França, els
quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i
tot en un marc
d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En
1914 obrí
el primer restaurant xinès de París i l'any
següent fundà a la Xina la «Qingong
Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis
Frugals). En 1916 creà
a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa
Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa
d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i
encarregada de promoure
els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En
1919 projectà,
amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut
Pasteur a Beijing. En
1920 participà en la creació de la Universitat
Francoxinesa de Beijing i l'any
següent en la de la seva delegació a Lió
(Arpitània). Després de la Gran
Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment
Treball-Estudi» començarà a
tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment
organitzarà
nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da
Yundong» (Marxa sobre
Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de
crear Institut
Francoxinès que reservava l'accés
només a les estudiants seleccionats a la
Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la
introducció d'elements
subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura,
més que instruir
els treballadors, crear elits intel·lectuals
fàcils de controlar. La «Li Da
Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en
una protesta dels obrers-estudiants
xinesos que ocuparen la seu de l'Institut Francoxinès al
Fort Saint-Irénée de
Lió. En aquesta acció 104 obrers-estudiants van
ser detinguts, tancats a la
presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre d'aquell 1921,
expulsats de França;
tot plegat suposà la fi del «Moviment
Treball-Estudi». En 1925 es convertí en
el primer president del consell d'Administració del Museu
del Palau Imperial de
Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia Nacional a la
mateixa ciutat. En 1932
treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la
Societat de Nacions per
reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En 1945,
després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va
ser nomenat president honorari
del «Gran Congrés de la Soja» de
París. Continuà la seva tasca
pedagògica amb
la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954
fundà i dirigí la
Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956
s'instal·là a
Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau
Nacional de
Taipei. En 1966 es traslladà novament a França
per reactivar l'Institut
Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de
setembre de 1973 a Taipei (Taiwan)
i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus
arxius
es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.
***
Eugène Bizeau
- Eugène Bizeau: El 29 de maig de 1883 neix a Véretz (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Nascut en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys, el 17 d'abril de 1989, a l'hospital de Tours (Centre, França), i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglots étouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerre à la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar Écoutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.
***
Émilie
Carles
- Émilie Carles: El 29 de maig de 1900 neix a Val-des-Prés, al nord-est de Briançon (Provença, Occitània), la mestra i militant pacifista i llibertària Émile Allais, més coneguda com Émilie Carles. Nascuda en una família pagesa dels Alps de Briançon, quan tenia quatre anys quedà òrfena de mare. Compaginà les feines del camp amb l'escola a Briançon. Amb una forta vocació pedagògica, va ser l'única de sis germans que va estudiar a París, on va descobrir l'anarquisme i el pacifisme de postguerra. De tornada a les seves muntanyes, un cop acabat els estudis de Magisteri, i després de sanar de tuberculosi, exercirà de mestra d'escola durant quaranta anys pels pobles muntanyencs, ensenyant la tolerància, el rebuig a la guerra i les tradicions del món rural, i combatent la injustícia, el racisme, el patriarcat i el masclisme. En 1927 coneixerà el pacifista i lliurepensador llibertari Jean Carles, qui esdevindrà son company i amb qui es casà el 29 de setembre de 1928; d'aquesta relació nasqueren tres fills. Ambdós restauraran una granja familiar a Val-des-Prés i faran un hotel (Les Arcades), que s'omplirà d'anarquistes i de militants antifranquistes gràcies als anuncis en els periòdics llibertaris, com ara La Patrie Humaine o L'En-Dehors. Però durant la II Guerra Mundial, Jean va haver d'amagar-se, per evitar ser afusellat com a ostatge, en un campament del maquis, on no voldrà agafar armes i farà de cuiner. Un dels seus fills, Nini, de sis anys, va morir esclafat per un camió militar durant el conflicte. La parella es va mobilitzar per evitar que son fill marxés a combatre durant la guerra d'Algèria, però, víctima d'una malaltia, Jean morirà sobtadament en 1962. En els últims anys de sa vida Émilie Carles encara es va mobilitzar per defensar les muntanyes i les valls de Val-des-Prés amenaçades per l'autopista Fos/Mer-Totino --el 13 d'agost de 1973 encapçalarà una manifestació a Briançon contra aquest projecte i el 27 d'octubre de 1976 farà una conferència de premsa a París davant representants ministerials i tota la premsa. Finalment la Vall de la Carée fou catalogada com a bé natural inviolable i la autopista no pogué travessar-la. Va contar sa vida i les seves revoltes en una autobiografia: Une soupe aux herbes sauvages (1977), que ha tingut un enorme èxit, i que s'ha traduït a diversos idiomes (italià, txec, holandès, alemany, danès, iugoslau, anglès...). Émilie Carles va morir el 29 de juliol de 1979 a Val-des-Prés (Provença, Occitània) i va fer donació del seu cos a la ciència. Hi ha diverses escoles a França que porten el seu nom.
***
Comitè
Central Antifeixista de Vic.
Drets, d'esquerra a dreta: Manuel Baillo López, Francesc
Freixenet Alborquès i David Poveda Campoy; asseguts,
d'esquerra
a dreta: Jaume Jutglar Verdaguer i Lluís Aumatell Casellas
- David Poveda
Campoy: El 29 de maig de
1902 neix a Múrcia
(Espanya)
l'anarcosindicalista David Poveda Campoy. Sos pares es deien Lorenzo
Poveda i Dolores Campoy. Quan era
molt jove emigrà a Catalunya, on treballà de
maquinista
ferroviari en la Secció de Tracció dels
Ferrocarrils de Catalunya (FCC) i s'afilià
a la Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de
responsabilitat. Arran del cop
militar feixista, entre juliol i octubre de 1936, representà
l'FNIF-CNT en el
Comitè Central Antifeixista de Vic (Osona, Catalunya),
encarregant-se de la
Secció d'Abastaments, i a començament de 1937 va
rebre crítiques d'alguns
companys ferroviaris per la seva gestió en aquest
comitè. El març de 1937, amb
altres companys, s'encarregà de fer expedicions de queviures
a Madrid
(Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, però sa companya
i sos dues nines petites restaren a Catalunya. Després de la
II Guerra Mundial
treballà d'obrer agrícola, especialment al
departament de Sena i Oise, i milità
en la CNT. David Poveda Campoy va morir de càncer el 28 de
juny de 1967 a Le Coudray-Montceaux
(Illa de França, França) i fou enterrat al
cementiri de Plessis-Chenet
(Illa de França, França).
David Poveda
Campoy (1902-1967)
***
Necrològica
de Juan Merchán Gómez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
febrer de 1987
- Juan Merchán
Gómez: El 29 de
maig de 1903 neix a Valle de Abdalajís (Màlaga,
Andalusia, Espanya) --algunes fonts citen erròniament
Álora (Màlaga, Andalusia, Espanya)--
l'anarcosindicalista Juan
Merchán Gómez. Sos pares es
deien José Merchán Pérez i Josefa
Gómez Brayo.
Des de molt jove afiliat al
Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Màlaga i
participà en els
combats fins a la caiguda de la ciutat a mans franquistes.
Aconseguí passar a
zona republicana i s'enrolà en les milícies. Amb
el triomf franquista, pogué el
28 de març de 1939 des d'Alacant (Alacantí,
País Valencià) embarcar a bord del
carboner britànic Stanbrook
cap a Orà
(Algèria) i va ser internat en un camp de
concentració. Posteriorment va ser
enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a
Colomb-Béchar
(Algèria). Sa companya, que havia quedat a la
Península amb tres infants, va
morir en aquesta època. Després de la II Guerra
Mundial milità en la CNT de
l'exili a Algèria. En 1962, amb el procés
descolonitzador, va ser repatriat a
França. Amb sa companya Josefa Rodríguez
Guerrero, s'instal·là a Pau, on
milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat. Paralític des de 1984, Juan Merchán
Gómez va morir el 12 de novembre --algunes fonts
citen
erròniament el 13 de novembre--
de 1986 a Pau (Aquitània, Occitània).
***
Urano
Macho Castillo
- Urano Macho Castillo:
El 29 de maig
de 1912 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el poeta i
militant anarcosindicalista
Urano Macho Castillo. Era fill de l'anarquista, i oficial de la neteja
pública
de Santander, Rufino Macho Cuesta. Estudià a l'Escola
Integral i Laica de
Santander, dirigida per Aurelio Herreros. Quan tenia set anys, el 27 de
setembre de 1919, el seu braç dret va ser destrossat pel
torn d'una fleca a la
qual havia anat amb sa mare i, a conseqüència de
les greus ferides, en patí
l'amputació. En 1926 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
seva tasca militant fou principalment cultural (articulista, poeta,
conferenciant, orador, etc.). Entre 1931 i 1932
col·laborà en el periòdic
anarquista barceloní El Luchador.
L'1
de gener de 1932 intervingué en un míting
confederal, amb altres companys
(Ángel Iturbe, Jesú Rodríguez, Jenaro
de la Colina i Julio Ruiz), a Cabezón de
la Sal (Cantàbria, Espanya), per a protestar contra el
decret-llei de
l'assegurança de la maternitat. Fou un dels fundadors, en
1932, de l'Ateneu
Obrer de Santander, adherit a la CNT, del qual en va ser membre de la
Junta Directiva.
Durant els anys republicans intervingué en la gira
propagandística que la CNT
realitzà pel Llevant peninsular, amb Frederica Montseny i
Horacio Martínez
Prieto. El setembre de 1936, en nom de la Federació Local de
Sindicats de la
CNT, va ser nomenat director de Biblioteques del Comitè
d'Instrucció de
Cantàbria, també anomenat Comitè
Provincial de Cultura, i, poc després, vocal
del seu Comitè Executiu. Formà part del grup que
redactà el 10 de novembre de
1936 la ponència de peticions confederals per a entrar en el
Govern càntabre.
L'1 de maig de 1937 va fer un míting, amb Daniel Orille, al
Gran Cinema de
Santanter i el 5 de juny d'aquell any a Santoña. En aquestes
dates presidí un
acte d'homenatge a Mèxic a Santander. Quan el front Nord
caigué a mans
feixistes, passà a Catalunya, on continuà la
lluita. El juny de 1938 era
secretari de l'Agrupació Confederal de Centelles (Osona,
Catalunya). Amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus. A França
va ser detingut per la
gendarmeria gal·la i lliurat a les autoritats franquistes
–el mateix destí patí
son pare Rufino. Després d'un temps tancat a la
presó de Santander, on conegué
al poeta José Hierro, va ser desterrat a Lleó
(Castella, Espanya), on es guanyà
la vida amb un carret de llepolies. Posteriorment, i fins a la seva
jubilació,
visqué modestament regentant, amb el permís dels
veïns, una petita parada de
premsa instal·lada al portal d'un cèntric carrer
santanderí. El 18 de desembre
de 1960 signà a Santander, amb un nombrós grup
d'intel·lectuals, un document on
sol·licitaven al ministre d'Informació i Turisme
franquista, Gabriel
Arias-Salgado, la supressió de la prèvia censura
de llibres. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT, on
milità fins a la seva mort. La seva tasca
poètica, que es materialitzà en el
llibre Versos en mi vida, va fer
que
es relacionés amb coneguts escriptors i
intel·lectuals de Cantàbria, sense oblidar
les seves col·laboracions en les premses local i confederal.
Dirigí la revista
mensual El Surco. Trobem textos
seus
en Adelante, El
Cantábrico, CNT del Norte,
El Diario Montañés,
Espoir, El
Luchador, Nueva Humanidad,
La Región, El
Surco, etc. Sa companya, Angeles María del Prado
Romero Lara.
Urano Macho Castillo va morir el 12 de maig de 2009 a la
Residència de la
Tercera Edat de Torrelavega (Cantàbria, Espanya), lloc on
havia viscut els seus
últims anys, i fou incinerat dos dies després al
cementiri santanderí de
Ciriego.
Urano Macho Castillo (1912-2009)
***
- Vilfrido
Masetti: El 29 de maig de 1912 neix a Florència
(Toscana, Itàlia) l'anarquista
Vilfredo Massetti. Sos pares es deien Cafiero Masetti i Ida
Carnesciali. En
1939 va ser cridat a files i enviat a Albània, on
obtingué una llicència per a
conduir camions enquadrat en la Divisió Cuirassada
«Centauro». De bell nou a
Liorna, el desembre de 1941 va fer de cap adjunt, equivalent al grau de
caporal, a l'Acadèmia Naval i a la nau-escola C.
Colombo de l'Armada. En 1942 va ser proposat per a un
encàrrec
del Partit Nacional Feixista (PNF), però sense afiliar-se al
Partit, que
finalment no reeixí. Quan l'armistici entre
Itàlia i les forces armades aliades
del 8 de setembre de 1943 es trobava a Venècia
(Vèneto, Itàlia) embarcat amb la
nau C. Colombo i
aconseguí fugir de
la seva captura per part de les tropes alemanyes refugiant-se a
Bríndisi (Pulla,
Itàlia), fins el 15 de febrer de 1945 quan
continuà realitzant el servei en
l'Armada del Sud. De bell nou a Liorna, al popular barri de San Jacopo,
on
sempre havia viscut amb sa família, entrà en
contacte amb la Federació
Anarquista (FA), alhora que continua treballant com a civil a
l'Acadèmia Naval
fent de cambrer fins als primers anys cinquanta. La seva primera
activitat
política després de l'Alliberament la
desenvolupà treballant per al servei de
transport organitzat i gestionat per la Federació Anarquista
de Liorna (FAL), portant
un jeep nord-americà posat a disposició de
l'anarquista Alfredo Marchetti,
garantint gratuïtament a la ciutadania, en absència
de transport públic, la
possibilitat d'arribar del centre de la ciutat al sanatori de Villa
Corridi
situat en un turó. També feia sortides
diàries a la seu de la FAL, al número 80
del carrer Ernesto Rossi; a més de Masetti, portaren el
vehicle Siro Del Nista
i Capperi. Entre 1946 i 1947 fou un dels fundadors, al barri de San
Jacopo de
Liorna, del grup anarquista federat «Gino Lucetti»,
del qual mantingué fins a
la seva mort la bandera roja i negra. També
assumí importants responsabilitats
en l'àmbit nacional, com ara tresorer del Comitè
Pro-Víctimes Polítiques,
participant en nombroses reunions sobretot a Ligúria. Cap el
1960 s'allunyà,
per raons de salut i per motius ineludibles, de la
militància política, sense
renegar de les conviccions llibertàries i mantenint
relacions d'amistat amb
destacats anarquistes, com ara els germans Virgilioi, Egisto i Adolfo
Antonelli
i Marina Giandolfi. En els últims anys de sa vida,
participà al seu barri, en
les activitats del Circolo «Attilio Di Sorco», de
l'Associazione Ricreativa e
Culturale Italiana (ARCI, Associació Recreativa i Cultural
Italina), del qual
va ser administrador. Vilfrido Masetti va morir el 31 de desembre de
1995 a
Liorna (Toscana, Itàlia).
---
efemerides | 28 Maig, 2018 13:28
Anarcoefemèrides del 28 de maig
Esdeveniments
Presa de l'última
barricada al carrer Ramponneau (28 de maig de 1871)
-
Últim dia de la Setmana Sagnant: El 28 de maig
de 1871 a París
(França) les forces de la Comuna no tenen més que
una zona limitada entre el
bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les
Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la
Folie-Méricourt. El combat és
desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx.
Eugène Varlin, internacionalista
llibertari i membre del Consell de la Comuna, és afusellat.
A migdia, el darrer
canó de les forces federades al carrer de París
(actualment carrer de
Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de
fusell surt de la
darrera barricada, la del carrer de Ramponneau. L'ordre regna; la
repressió es
desencadena.
***
Judici de Pietro Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 9 de juny 1899
- Condemna de Pietro Acciarito: Entre el 28 i el 29 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) jutja i condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat per l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!»
***
Notícia de l'assassinat del botxí de Barcelona apareguda en el diari d'Oviedo La Voz de Asturias del 30 de maig de 1924
- Assassinat del botxí
de Barcelona: El 28 de maig de
1924, al carrer de la Riereta del barri del Raval de Barcelona
(Catalunya), és
assassinat Rogelio Pérez Vicario –algunes fonts
citen erròniament el seu segon
llinatge com Cicario–,
«executor
titular de sentències de la justícia»
de l'Audiència territorial de la capital
catalana. El difunt, ataconador de professió, va rebre una
vintena de trets al
carrer on vivia. Des de feia anys estava amenaçat de mort.
Els militants
anarcosindicalistes Juan Montejo Arranz i Josep Llàcer
Bertran seran acusats
d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la
presó Model de
Barcelona. Arran de la mort del botxí de Barcelona, el
govern desencadenarà una
forta repressió que portarà la
detenció de gairebé totes els comitès
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups
anarquistes, i seran
clausurats els sindicats i suprimida Solidaridad
Obrera; la CNT
es va veure obligada a refugiar-se en la clandestinitat.
***
La vaga continua
- París (28-05-68): El 28 de maig de 1968 a París i a tota França la vaga continua arreu; sembla que la promesa d'un referèndum feta pel general De Gaulle no ha tingut cap efecte. La capçalera de L'Humanité és força expressiva: «Menteixen», i l'editorial remata: «La CGT no ha estat desautoritzada pels treballadors, com pretén tota la premsa burgesa. Per a saber la veritat sobre la lluita dels treballadors, refiïn-se únicament i exclusivament del periòdic dels treballadors.»; del periòdic comunista, és clar. A les 11 hores del matí, François Mitterrand, en roda de premsa, proposa la constitució d'un «govern provisional de gestió» de deu membres i anuncia que serà el candidat a l'elecció presidencial en cas que es doni un buit de poder, alhora que reclama la dimissió del govern i la dissolució de l'Assemblea. Els seus adversaris polítics l'acusaran de fer una crida a la insurrecció i a l'il·legalisme. La dimissió d'Alain Peyrefitte del seu càrrec de ministre d'Educació Nacional, lliurada el 13 de maig i rebutjada aleshores, és acceptada ara per Pompidou. En acabar la jornada, el primer ministre Georges Pompidou i Christian Fouchet, ministre de l'Interior, s'entrevisten successivament amb el president de la República, que havia rebut abans el general Fourquet, cap de l'Estat Major dels Exèrcits. A mitjanit, Daniel Cohn-Bendit, que ha entrat disfressat clandestinament a França des d'Alemanya, reapareix a la Sorbona.
Naixements
Adolfo Lima
- Adolfo Lima: El 28 de maig de 1874 neix a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa «Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat «A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade, O Intransigente, Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre i O Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola; As leis sociológicas, de Guillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) i Pedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries. Adolfo Lima va morir el 27 de novembre de 1943 a Lisboa (Portugal).
***
Fernand
Élosu (1908)
- Fernand Élosu:
El 28 de maig de 1875 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) el metge
neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista Fernand
Élosu, també citat Fernand
de Élosu, i conegut com Docteur
Élosu. Era fill de l'emigrant
basca Rosa Antonia de Élosu i de pare francès
desconegut. Després de fer els
estudis de medicina, exercí al País Basc i
posteriorment va fer de metge de
família a Baiona (Lapurdi, País Basc).
Aconseguí una gran reputació com a metge
i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió
lliure, maternitat
voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se
també a l'estudi de la
filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra
fou l'animador d'un
grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista
Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb
Thérèse Peyroutet. Fou
un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i
formà part de la Libre
Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de
Biarritz (Lapurdi, País Basc) li
va publicar el fullet neomaltusià Amour
infécond. Limitation raisonnée des naissances,
però, denunciat per la venda
d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos
mesos
de presó. En 1909 publicà, amb altres
neomaltusians, el llibre Le Néo-malthusisme
est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà,
amb André Augey i Élie
Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta
contra l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la
Secció de Baiona de la
Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya
Thérèse, arran d'una
conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup
Feminista de Baiona-Biarritz, el
qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF,
Unió Fraternal de Dones).
El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge
francmaçó Long-Savigny,
acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un
avortament a Biarritz. El
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Baiona per
propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb
temes sanitaris en la segona
sèrie del Bulletin de La Ruche,
publicat a Rambouillet (Illa de França, França).
Pacifista seguidor de Lev
Tolstoi, aprengué rus només per mantenir
correspondència directa amb la família
de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la
Unió Sagrada i el 14 de
juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet
contra la guerra. El 30 de juliol
de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que
arreplegà una
quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona
i que s'enfrontà a
una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer
de
segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En
aquests
anys bèl·lics col·laborà en
Ce qu'il faut
dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917
publicà el fullet de
propaganda antialcohòlica Le
poison
maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a
més de traduït al castellà
(El veneno maldito) i publicat en
diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el
periòdic parisenc La
Plèbe (1918), que reagrupava els
partidaris antibel·licistes de la Conferència de
Zimmerwald (agost de 1915). El
març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un
avortament a una vídua de
guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt
et de l'hôpital. Entre
1922 i 1925 col·laborà en La
Revue
Anarchiste. També col·laborà
en l'Encyclopédie
Anarchiste,
de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara
«Alcoholisme», «Avortament»,
«Biologia», «Castedat»,
«Celibat»,
«Cervell»,
«Electroteràpia»,
«Evolució»,
«Medicina»,
«Tolstoisme» o
«Violència» –en
aquesta entrada criticà
el llibre de Georges Sorel Réflexions
sur
la violence (1908) per la seva violència i es
mostrà partidari d'una
«revolució de les
consciències» i no d'una
«revolució de les baionetes». El 10
de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les
Joventuts Laiques, la
conferència «Laïques et
laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en
una reunió
pública antifeixista organitzada pel Comitè de
Vigilància de Baiona on desmuntà
les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels
mitjans que fa
servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la
llista
d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part
del «Grup
Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia
creat en 1929 amb altres
lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre
1935 i 1936
col·laborà en el periòdic anarquista La
Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre.
En 1935 defensà
activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les
esterilitzacions de Bordeus»
i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et
castration» en La Révolte.
En aquests anys finals de sa
vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme,
insuficiència renal,
etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre
refusà ser candidat
electoral, fins i tot als comicis municipals, però
arribà a patrocinar
candidatures socialistes. Acceptà la presidència
dels «Amics de l'URSS» de
Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista.
Arran d'un escorcoll a la seu
dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a
president d'aquesta entitat i el
8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de
reconstitució de lliga dissolta»
a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a
Baiona, dos dies després
de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain,
va ser reclòs el
juny de 1940, com a «indesitjable i individu
perillós per a l'ordre nacional i
la seguretat pública», d'antuvi a la
presó de Dax (Aquitània, Occitània) i
després va ser traslladat al camp de concentració
de Gurs (Aquitània, Occitània).
En el moment de la seva detenció traduïa al
francès Don Quijote de la Mancha.
Poc després va ser alliberat i se li va
assignar residència vigilada a Aren (Aquitània,
Occitània), però va ser
novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt
de pneumònia va ser
posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va
morir dies després,
el 19 d'agost de 1941, al seu domicili de Baiona (Lapurdi,
País Basc). Sa
filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant
comunista.
***
- Emilio Marziani:
El 28 de maig de 1895 neix a Villa
Borgo (San Benedetto Po, Llombardia, Itàlia) l'anarquista
Emilio Marziani, conegut
com Umin i que va fer servir el
pseudònim
de Pedro Biosca. Sos pares es deien
Anselm Marziani i Seconda Pedrazzoli. Es guanyava la vida fent de
pagès i quan
tenia 15 anys la policia ja el tenia controlat per anarquista. Durant
la Gran
Guerra va ser enrolat en la infanteria. Quan acabaren les hostilitats,
abandonà
l'exèrcit abans de la desmobilització; jutjat, va
ser condemnat a tres anys de
presó per deserció, però es
pogué beneficiar d'una amnistia. Entre el 3 i el 5
de desembre de 1919, alhora que la convocatòria de la
«Jornada Roja» de Màntua
(Llombardia, Itàlia), participà en els disturbis
que tingueren lloc a San
Benedetto Po. Processat, va ser acusat d'haver aferrat un manifest
incendiari,
fent una crida a la devastació i a la Revolució
social promoguda pels
anarquistes, i per aquest fet va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de
Brescia (Llombardia, Itàlia) a set mesos de
reclusió per «incitació a
l'assassinat». Posat en busca i cerca, el 24 de novembre de
1920 va ser
detingut pels carrabiners, però aconseguí escapar
i passar a la clandestinitat.
Després d'uns mesos, el maig de 1921, va ser acusat de
l'assassinat de Tullio
Scarduelli, feixista de San Benedetto Po i condemnat el 28 d'octubre de
1922
per l'Audiència de Màntua a més de
vint anys de presó per assassinat i ús d'arma
de foc. Embarcà clandestinament a Gènova
(Ligúria, Itàlia) amb un vapor directe
cap a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana treballà
de mecànic fins al
1924 o 1925. Amb el nom fals de Pedro
Biosca, marxà cap a París
(França), on treballà en diverses feines. En
1930, després d'haver estat condemnat en
rebel·lia per diversos delictes, patint
desequilibri mental i amnèsia, va ser internat en un
manicomi, però tot sembla
que fou una estratègia per a evitar la
deportació. Durant els anys trenta
continuà militant en el moviment anarquista,
freqüentant grups d'antifeixistes
i especialment el Comitè Anarquista de París. A
principis de 1937 sembla que
marxà a fer costat la Revolució espanyola,
però no hi ha cap document oficial
que corrobori aquesta afirmació. El 5 de setembre de 1939 el
tenim a
Brussel·les (Bèlgica) després d'haver
estat expulsat de França a conseqüència
d'un
judici per recaptació de bens furtats. A
Brussel·les formà part d'un grup
anarquista format per, entre d'altres, Dante Armanetti, Azelio
Bucchioni,
Vincenzo Esposito, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado Perissimo i
Agostino
Sanna. Detingut perquè no duia cap document d'identitat, va
ser portat al camp
de concentració de Merksplas (Anvers, Flandes), d'on
fugí en dues ocasions. El
segon intent reeixí i pogué arribar a Anvers
(Anvers, Flandes) amb el passaport
de Giovanni Aragno, mort el 7 de gener de 1937 a front de Mirabueno
(Guadalajara, Castella, Espanya), i amb el qual volia partir cap a
Mèxic. Però
va ser detingut de bell nou. Gràcies a la invasió
alemanya, va ser alliberat.
Amb un bitllet emès pel consolat italià de
Brussel·les amb el qual havia de
retornar a Itàlia, marxà cap a París.
El febrer de 1941 va ser detingut per la
policia francesa. Després d'alguns mesos en la
clandestinitat, va ser detingut
per la policia alemanya i deportat a Itàlia. Jutjat, va ser
condemnat a cinc anys
de confinament a la colònia penitenciària de
Ventotene, on conegué Sandro Pertini.
Posteriorment, entre agost i setembre de 1943, amb altres companys
(Marcello
Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich,
Onofrio
Ludovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), per ordre del govern de
Pietro
Badoglio, va ser reclòs al camp de concentració
de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia). Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a San Benedetto Po, on
col·laborà ocasionalment en la premsa anarquista.
Entre el 7 i el 9 de desembre
de 1962 assistí en representació del seu poble al
Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) que se
celebrà a Senigallia (Marques,
Itàlia). En 1989 Reinhard Keller realitzà el
documental, amb una mica de ficció,
L'umin. Der anarchist sobre la seva
figura. Emilio Marziani va morir el 23 de març de 1993 en
una casa de repòs de
San Benedetto Po (Llombardia, Itàlia).
***
Notícia sobre un judici a Jenaro Tejedor apareguda en La Vanguardia del 3 de juny de 1933
- Jenaro Tejedor
Delgado: El 28 de maig de 1896 neix a Hontalbilla
(Segòvia, Castella, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Jenaro Tejedor Delgado --citat a
vegades Genaro--, conegut com El Madrid. Emigrà a Barcelona
(Catalunya),
on treballa com a obrer fonedor en la indústria
metal·lúrgica. Durant la dècada
dels deu milità en el Sindicat del Metall de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona i fou membre d'un grup d'afinitat anarquista que es
reunia a
Montjuïc. Fugint de la repressió, visqué
diverses temporades (1919, 1922 i 1923)
a París (França) i, segons fonts
policíaques, va fer un viatge a Rússia. L'octubre
de 1922 col·laborà en l'atemptat contra Severiano
Martínez Anido, que en
realitat va ser una provocació policíaca muntada
pel confident Inocencio Feced
Calvo. El 21 d'octubre d'aquell any va ser detingut amb altres companys
cenetistes (Joan Manent i Pesas, Guillem Martí i Vicens
Soler) a la plaça de
Catalunya barcelonina portant un paquet amb sis pistoles i 16
carregadors. L'1
de juny de 1923 va ser jutjat amb Manuel Talens Giner pel
«complot» contra
Martínez Anido i absolts ambdós
l'endemà. El febrer de 1930, en l'assemblea
constituent confederal després de la dictadura de Primo de
Rivera, fou elegit
tresorer del Sindicat del Metall barcelonès. Entre l'11 i el
17 de juny de 1931
fou delegat del Sindicat del Metall de Barcelona en el III
Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT («Congrés del
Conservatori») celebrat a Madrid. El 15 de
febrer de 1932, quan exercia de secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica, va
ser detingut per publicar fulls clandestins cridant a la vaga
revolucionària. El
2 de juny de 1933 va ser jutjat per «injúries a la
Guàrdia Civil» per un
article publicat el 16 de desembre de 1932 en Solidaridad
Obrera i fou condemnat a quatre anys de bandejament i a
una multa de 500 pessetes. Després del cop feixista de
juliol de 1936 va ser
nomenat secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona. Com
a membre del comitè d'aquest sindicat, va participar l'agost
de 1936, en
l'organització de les indústries de guerra.
Enrolat en les milícies, Jenaro Tejedor
Delgado va morir al front d'Aragó.
***
Luciano Allende portant un
company a Neuengamme (1945)
-
Luciano Allende: El 28 de maig de 1898 neix a Santander
(Cantàbria,
Espanya) el militant anarquista Luciano Allende, conegut sota el
pseudònim de Toto.
Va patir una infància difícil i en 1913 va
emigrar a França per fugir del
servei militar. Es va instal·lar a Lió i va fer
feina a la vidrieria de
Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió
parisenca la
primavera de 1914 i començà a treballar a la
vidrieria de Clichy. Ja militant
llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland. Durant els anys vint
va
participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer
amistat amb
Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També estava en
contacte amb els
militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis
Anderson (Ander),
administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939.
Quan va esclatar la
Revolució espanyola va marxar a la Península i es
va enrolar en l'exèrcit
republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer
de 1939 es va
exiliar a França i va ser internat al camp d'Argelers i
després al de Sant
Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de
Treballadors Estrangers
(CTE). Durant l'ocupació va participar en la
resistència a Savoia, sota el pseudònim
de Toto, en la unitat anomenada
«Batalló de la Mort». Va realitzar
nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut
per la Gestapo el 18
de març de 1944 a Montmèlyan i deportat a
Alemanya al camp de concentració de
Neuengamme. Durant l'alliberament del camp en 1945, va ser fotografiat
portant
un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les
espatlles. En
retornar de la deportació, es va instal·lar a
París i va militar en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i
després es va establir a
Antíbol (Occitània), on va fer d'apicultor amb sa
companya Mariette. En els
últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la
Federació Espanyola dels
Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende va
morir el 23 de gener
de 1983 a Canes (Provença, Occitània) i les seves
cendres va ser
dispersades al jardí del
militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan
(Occitània).
***
Paul Lapeyre i sa companya Jeanne Pantais
- Paul Lapeyre: El
28 de maig de 1910 neix a Monguilhem
(Gascunya, Occitània) el militant anarquista,
anarcosindicalista i
lliurepensador Paul Lapeyre. Sos pares es deien Thomas Lapeyre,
conreador que
esdevingué carter, i Maria Dulhoste. Va fer de barber
després d'haver estat
obligat a deixar el seu lloc com a mestre a causa del seu
antimilitarisme. A
finals de novembre de 1926, amb sos germans Aristide i Laurent,
participà en la
constitució de la Confédération
Générale du Travail - Syndicaliste
Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del
Treball - Sindicalista
Revolucionària), creada per Pierre Besnard, i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Le Combat Syndicaliste,
participant en el V Congrés (novembre de 1934) i el VI
Congrés (22 de gener de
1937) d'aquesta confederació sindical. En 1935, quan esclata
l'«afer de les
esterilitzacions de Bordeus», son germà Aristide
va ser empresonat i fou ell
qui assegurarà l'aparició de La
Révolte, periòdic anarquista del
Sud-Oest. Quan comença la Revolució espanyola, el
19 de juliol de 1936,
organitzà amb sos germans una xarxa per enviar armes,
medicaments, queviures,
etc., als companys anarquistes de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant
els anys de la Revolució
espanyola, desenvolupà una intensa tasca en el seu suport i
fou orador en
nombroses reunions al seu favor, com ara el míting que es
realitza l'agost de 1936
a la sala Wagram de París organitzat pel
«Comitè Anarcosindicalista per a la
Defensa i l'Alliberament del Poble Espanyol», on va
explicà la seva estada a
Espanya, o la gira propagandística que realitzà
en nom de la CGT-SR entre el
gener i el març de 1937 a Algèria, on va fer una
dotzena de conferències en
suport de la Revolució espanyola. També
col·laborà en el setmanari SIA,
òrgan de la Secció Francesa de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundat i animat per
Nicolas
Faucier i Louis Lecoin, i efectuà nombrosos viatges a
Espanya en nom de la
CGT-SR. En aquesta època col·laborà en
dos periòdics publicats a Bordeus
(Aquitània, Occitània) sota el títol L'Espagne
Antifasciste. El 16 de setembre de 1938 va ser inscrit com a
«anarquista»,
ben igual que son germà Laurent, en el «Carnet
B» dels antimilitaristes. El
maig de 1939 fou nomenat delegat de Propaganda de la
Federació Anarquista de
Llengua Francesa (FAF), que s'havia constituït entre el 15 i
el 16 d'agost de
1936 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) a resultes de
l'escissió que es va
produir dins de la Unió Anarquista (UA). A finals d'agost de
1939 va ser mobilitzat
i va ser enviat a Alsàcia; va caure presoner de
l'exèrcit alemany i va ser
enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg (Hamburg,
Alemanya). Després
d'un intent d'evasió que resultà un
fracàs, va ser enviat successivament a
quatre camps d'internament. El juny de 1945 va ser alliberat per les
tropes
britàniques. Després de la II Guerra Mundial
representà el grup anarquista de
Bordeus en el congrés que donà lloc a la nova
Federació Anarquista (FA) que se
celebrà entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 a
París (França). En aquesta època
era secretari de la Unió Local Bordelesa. El 17 de setembre
de 1946 es casà a
Bordeus amb la militant anarquista Jeanne Pantais. Entre el 7 i el 9 de
desembre de 1946 participà en el Congrés
Constitutiu de la Secció Francesa de
la Confederació Nacional del Treball (CNT-F) de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT), continuadora de la CGT-SR i sempre inspirada per Pierre
Besnard,
i va ser nomenat secretari de la VIII Unió Regional de la
CNT-F. Entre finals
de 1947 i principis de 1948 al departament de la Gironda, prengué part en
l'intent de fusió que donà
lloc a un Comitè Departamental de Coordinació de
Sindicats que havien abandonat
la CGT i que reagrupava, entre altres forces, la Unió
Regional de CNT, els
«Amics de Força Obrera», els
Comitès d'Acció Sindicalistes i la
Unió
Departamental de Sindicats Independents. En 1952 era delegat de
Propaganda de
la Unió Regional de la CNT-F. A resultes del
congrés de la Federació Anarquista
(FA) que se celebrà entre el 31 de maig i el 2 de juny de
1952 a Bordeus, va
ser exclòs de la FA, ben igual que altres companys
(André Arru, MauriceFayolle,
Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Georges Vincey, etc.), pel seu
enfrontament
amb Georges Fontenis. La FA, que desaparegué per donar lloc
a la Federació
Comunista Llibertària (FCL) dirigida per Georges Fontenis,
va ser reconstituïda
en el congrés que se celebrà entre el 25 i el 27
de desembre de 1953 a París. L'agost
de 1955 participà en la IV Concentració
Internacional Juvenil que se celebrava
a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana,
Occitània), on va fer les
conferències «Darwin-Kropotkine » i
«L'éthique et la morale anarchiste». La
seva tasca militant va ser continuada, juntament amb son
germà Aristide, en
«Libre Pensée», realitzant nombroses
conferències i esdevenint un dels seus
oradors nacionals principals. També va fer nombroses
conferències a l'Escola
Racionalista «Francisco Ferrer», animada pel grup
anarquista de Bordeus. La
seva barberia, al carrer de La Fusterie de Bordeus, fou centre de
difusió de la
premsa anarquista. En tots aquests anys sempre participà
activament amb les
activitats de Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. A
començament dels
anys setanta un infart el retirà de la militància
activa i s'instal·là a Barçac
(Aquitània, Occtània), a la regió
vitícola de Sauternes. Trobem escrits seus en
nombroses publicacions llibertàries, com ara La
Brochure Mensuelle, Les
Cahiers de Terre Libre, Ce qu'il
faut
dire, Le Combat Syndicaliste,
L'Entente Anarchiste,
L'Espagne Antifasciste, L'Espagne
Nouvelle, Germinal, L'Idée Libre, Lucifer,
Le Monde Libertaire, Monde
Nouveau, Rébellion,
La Révolte, etc. Entre
les seves obres
podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil
(1933), Le 6 février
(1934), Jésus-Christ a-t-il existé?
(1936), Ce qu'est le syndicalisme
révolutionnaire (1937), Lueurs sur
l'Espagne. Révolution
et contre-révolution en Espagne républicaine
(1938), De Gaulle tout nu! (1946), Cléricalisme
moderne et mouvement ouvrier (1983, amb Marc
Prévôtel), Étienne
de la Boétie. De la servitude volontaire ou le
contr’un. Étude (ca. 1996,
pòstum). Paul
Lapeyre va morir el 2 de maig de 1991 a l'Hospital de Burela (Lugo,
Galícia) on
havia estat portat després de patir un accident
automobilístic en una carretera
gallega el dia d'abans. Conforme les seves últimes
voluntats, el seu cos va ser
donat a la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la
(La Corunya,
Galícia).
Defuncions
Maximilien Luce: L'exécution de Varlin (1910)
- Eugène Varlin: El 28 de maig de 1871 és afusellat a París (França) l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Havia nascut el 5 d'octubre de 1839 al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), en una família pagesa pobra i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la «Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops --un ull li penjava fora de l'òrbita--; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de «Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.
***
Antonio
Sarrau Español (1936)
- Antonio Sarrau Español: El 28 de maig de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sarrau Español. Havia nascut en 1893 a Fraga (Osca, Aragó, Espanya). Era el major de cinc germans d'una família catòlica. Després de realitzar el servei militar a l'Àfrica, s'afilià amb sos germans més petits Joaquin, José i Salvador a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Miner de professió, treballà a la conca minera de carbó del Baix Segre i el Baix Cinca. Després de tenir un greu accident a la mina on treballava que el deixà força malament, s'instal·là amb sa companya Carmen Royes i son fill Liberto a Barcelona. Amic de Juan Manuel Molina, fou membre del grup anarquista «Germen». Per la seva militància fou tancat al vaixell presó Buenos Aires i el seu nom figurava a les «Llistes de la fam» de la patronal. Cobrador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, en 1933 va ser acomiadat de la feina arran de la vaga de tramvies i per sobreviure obrí un quiosc de periòdics finançat pel Sindicat de Transports de la CNT. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com a director del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, patí diversos empresonaments. El febrer de 1936 va ser reintegrat en la seva feina a la Companyia de Tramvies i durant els anys bèl·lics i la Revolució participà activament en la col·lectivització del sector. Amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1939 i condemnat a mort per haver dirigit el periòdic Tierra y Libertad. Antonio Sarrau Español va ser afusellat el 28 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb Heriberto Escartín Pérez i Antonio Hernández Campillo (Marchena), cenetistes, i Manuel Barba Ponce i Manuel Moya Cau; i el seu cos llançat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.
---
efemerides | 27 Maig, 2018 18:06
Anarcoefemèrides del 27 de maig
Esdeveniments
Ernest Pichio: Le triomphe de l'ordre (1877)
- Setè dia de la Setmana Sagnant: El 27 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles ocupen els barris del Trône (avui de la Nation) i de Charonne. Pel migdia, ataquen Belleville des de tots els fronts. A les 16 hores, el cementiri de Père-Lachaise és atacat per les tropes de Versalles; els federats hi tenen establertes dues bateries: una davant de la tomba del duc de Morny i l'altra als d'alta piràmide dreçada sobre la tomba de Félix de Beaujour. Els federats, que no han tingut temps o la previsió de fortificar el mur del recinte, repel·leixen els de Versalles durant dues hores, però comencen a tenir mancança de municions. Mentrestant, l'artilleria de Versalles entra en acció: obre bretxes i abat la gran porta, que servia de barricada. L'últim combat es desencadena cos a cos, amb arma blanca, entre les tombes de Nodier i de Souvestre, sota els ulls de Balzac esculpit per David d'Angers. 147 presoners són afusellats contra el mur i, durant els dies posteriors, milers d'altres communards morts als carrers durant els combats seran enterrats als seus peus en una fossa comuna. En memòria seva, aquest indret portarà el nom de «Mur dels Federats» i des del 1880 serà lloc de commemoració anual. Durant tota la nit, els artillers de Versalles, sota les ordres directes de Mac-Mahon, no cessaran de llançar bombes incendiàries sobre Belleville.
***
Portada
del primer número de Conquista do Bem
- Surt Conquista do Bem: El 27 de maig de
1894
surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer
número del setmanari Conquista do
Bem. Anarquista (Conquista
del Bé. Anarquista). Partidària de la
«propaganda pel fet», fou la primera
publicació llibertària que s'edità en
aquesta ciutat. Va ser dirigida per
António José da Costa i hi trobem articles de
Paul Lafargue, Jean Grave,
Marnix, Octave Mirbeau, Alberto d'Oliveira, Ravachol i F. Soares, entre
d'altres. Els redactors van ser processats i per decisió
judicial prohibida;
per aquest motiu només van sortir quatre números,
l'últim el 29 de juny de
1894, que publicà un «Manifest» del Grup
Anarquista de Coïmbra on denunciava la
seva persecució i repressió.
***
Anagrama de l'AIT
- III Congrés de l'AIT: Entre el 27 i el 30 de maig de 1928 se celebra a Lieja (Valònia, Bèlgica) el III Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi assistiren representants de 14 països: Alemanya --Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD)--, Argentina --Federació Obrera Regional Argentina (FORA), Bèlgica, Espanya --Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili--, França --Confédération Générale du Travail Syndicaliste Révolutionnaire (CGTSR)--, Holanda Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV)--, Itàlia --Unione Sindacale Italiana (USI)--, Mèxic --Confederación General del Trabajo (CGT)--, Portugal --Confederação Geral do Trabalho (CGT)-- i Uruguai --Federación Obrera Regional Uruguaya (FORU)--, etc. Formaven part del Secretariat de l'AIT Rudolf Rocker, Diego Abad de Santillán, Alexander Schapiro, Augustin Souchy, Lansik, Albert Jensen i Armando Borghi. El Congrés s'obrí amb un record als caiguts en la lluita per la llibertat i amb una referència sobre el cas de l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky, que portava 18 anys tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Argentina). En aquest congrés es tractà el tema de la guerra i de l'antimilitarisme, els fons de socors internacionals i la jornada de sis hores. També es palesà la dificultat que per al sindicalisme revolucionari significava el sorgiment a Europa de tendències totalitàries (feixisme i comunisme). El Congrés es tancà al crit de «Visca la Revolució Social mundial!».
***
Portada
del fullet de la conferència
- Conferència de
Juan López: El 27 de maig de 1937 se celebra al
Gran Teatre de València
(València, País Valencià) la
conferència de l'exeministre anarcosindicalista
Juan López Sánchez «6 meses en el
Ministerio de Comercio». Aquesta conferència,
organitzada pel Comitè Nacional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
s'havia de celebrar el 23 de maig, però finalment va ser
suspesa i es realitzà
quatre dies després. L'objectiu era explicar la
gestió realitzada al capdavant
del Ministeri de Comerç del seu responsable, el ministre de
la CNT Juan López
Sánchez en el Govern republicà presidit per
Francisco Largo Caballero, després
de dimitir del seu càrrec arran dels «Fets de
Maig» d'aquell any. La
conferència formava part d'un cicle de quatre en les quals
els altres ministres
confederals, Frederica Montseny Mañé, Joan
García Oliver i Joan Peiró Belis,
havien de donar a conèixer l'«obra
constructiva» dels seus respectius
ministeris de Sanitat i Assistència Social, de
Justícia i d'Indústria. Durant
la conferència Juan López digué que
considerava equivocada la tàctica que
guanyar primer la guerra per a fer després la
revolució. L'estiu d'aquest
mateix any aquesta conferència va ser editada, ben igual que
les altres, per la
Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè
Nacional de la CNT de València sota
el títol 6 meses en el Ministerio
de
Comercio.
***
Banderes negres eufòriques a Charléty (27 de maig de 1968)
-
París (27-05-68):
El 27 de maig de 1968 a París (França), a les
7.40 hores del matí, les
negociacions tripartites (sindicats, patronal i govern) del carrer de
Grenelle
finalitzen. El secretari general de la Confederació General
del Treball (CGT),
Georges Séguy, es declara satisfet dels acords presos i,
juntament a Benoït
Frachon, vell líder sindicalista que ja havia negociat els
acords de 1936 amb
el govern de Léon Blum, presenta les conclusions als obrers
de la fàbrica de
Renault a Billancourt. Això és el que han
aconseguit: el salari mínim passarà
de 2,22 francs a 3 francs; el conjunt dels salaris, augmentaran primer
en un 7%
i uns mesos després en un 3%; es negociarà la
rebaixa de l'edat de jubilació;
reducció progressiva de la durada de la feina en vistes a
aconseguir la setmana
de 40 hores; revisió dels convenis col·lectius; i
es garanteix el dret
d'organització en seccions sindicats d'empresa. Els 15.000
obrers reunits per
escoltar els acords no queden satisfets i esbronquen els seus
representants i
xiulen les seves «conquestes». A
continuació, totes les grans fàbriques en vaga
(Cléon, Mans, Citroën, Berliet,
Rodhiacéta, etc.) rebutgen els acords, tot
reivindicant la vaga salvatge generalitzada: «Els nostres
1.000 francs, ni un
de menys. Les nostres 40 hores, ni una de més.» No
pensen acceptar menys
d'això, ara que 10 milions d'homes i dones han aturat el
país i ocupat els seus
llocs de feina. Georges Pompidou està furiós; la
CGT hauria d'haver preparat el
terreny. Unes 30.000 persones, reunides a Gobelins, d'on surten en
manifestació, han respost a la convocatòria de la
Unió Nacional d'Estudiants de
França (UNEF) i omplen l'estadi de Charléty.
Després de moltes discussions, De
Gaulle ha acabat per autoritzar aquesta concentració de
l'esquerra no
comunista. Les forces de l'ordre es mantindran prudentment al marge. A
Charléty
s'escampa l'eufòria entre els 50.000 assistents, el rebuig
dels obrers de
Billancourt als acords de la Conferència de Grenelle
és una victòria inesperada
per al moviment. La classe obrera no s'ha deixat corrompre pels
tripijocs
politicosindicals.
Naixements
Argante Salucci
- Argante Salucci:
El 27 de maig de 1868 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'obrer anarquista
Argante Salucci. Sos pares es deien Alessandro Salucci i Cesira
Macconi. A
mitjans dels anys noranta es traslladà amb sa
família a la localitat toscana de
Santa Croce sull'Arno. Fitxat com a «anarquista
perillós», a finals de 1895 se
li va assignar la residència a l'illa de San Nicola, a
l'arxipèlag de Tremiti.
Argante Salucci va morir l'1 de març de 1896 durant un
enfrontament entre els
presos i la policia. En aquest incident van ser ferits diversos
anarquistes (Pasquale
Binazzi, Salvatore Corsaletti, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio
Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Romualdo
Pappini, Alfredo
Tranini, etc.) i en el procés que s'engegà van
ser imputats una trentena de
llibertaris, com ara Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli
–absolt durant la
instrucció–, Roberto D'Angiò, etc. El
cas de Salucci i el procés que es
desencadenà van ser aprofitats pel moviment llibertari per a
iniciar una
campanya pública contra les assignacions de
residència forçada i contra la llei
d'excepció promulgada pel govern de Francesco Crispi arran
de l'atemptat de
l'anarquista Sante Caserio contra el president de la
República francesa Sadi
Carnot. Salucci esdevingué el símbol d'aquesta
lluita, molt present en la
premsa anarquista i socialista, especialment en L'Avvenire
Sociale de Messina (Sicília), que
denuncià la brutalitat
de la repressió i les dures condicions de vida dels
desterrats. El febrer de
1897 el propagandista anarquista Pietro Gori va escriure en record de
Salucci
la poesia Elegia del sangue. Anys
més
tard, Pasquale Binazzi, en el seu periòdic Il
Libertario del 3 de març de 1904,
publicà l'article «L'eccidio di Tremiti.
1º marzo 1896! Alla memòria di Argante
Salucci», on, emocionadament, recordava
l'amic i company assassinat pels guàrdies carceraris. A
Santa Croce sull'Arno,
ciutat adoptiva de Salucci, durant tot el període del govern
de Giovanni
Giolitti, hi hagué un grup anarquista que portà
el nom «Argante Salucci» i un
carrer d'aquesta localitat porta el seu nom.
***
Alberto Meschi
- Alberto Meschi: El 27 de maig de 1879 neix a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada, és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschi és agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Alberto Meschi va morir l'11 de desembre de 1958 a Carrara (Toscana, Itàlia). Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).
***
Notícia
del processament d'Octave Guidu apareguda en el periòdic
parisenc Le
Matin del 15 d'octubre de 1908
- Octave Guidu: El
27 de maig de 1888 neix a Château-Renard (Centre,
França)
l'anarcoindividualista,
antimilitarista i naturista Octave-Louis Guidu. Es guanyava la vida com
a mosso
de barberia i a començament del segle XX milità
en el moviment llibertari. Després
de declarar-se insubmís a l'Exèrcit, es
refugià a Suïssa. En 1907 era membre,
amb José María Estívalis Calvo (Armand
Guerra) i David Bellonie, entre d'altres, del grup anarquista
«Germinal» de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de La Libre Pensée. En
1908 era membre, amb André
Lorulot i Émilie Lamotte, entre d'altres, de la
Colònia Comunista de
Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), i
aquest mateix any la impremta
La Stéphanoise, a Sant-Etiève
(Arpitània), li va publicar el fullet La
vie naturelle, que dedicà a Henri
Zisly i que contenia un text seu, un d'Élisée
Reclus i un altre d'Henri Zisly.
El 24 de setembre de 1908, en sortir de la presentació del
fullet
antimilitarista La crosse en l'air!
en un local del carrer del Château de París
(França), es posà a cantar cançons
revolucionàries per l'avinguda del Maine i va ser detingut
per la policia, a la
qual insultà ben igual que al primer ministre
francès Georges Clemenceau; per
aquests fets, el 14 d'octubre de 1908 va ser jutjat per la VIII Sala
del Tribunal
Correccional del Sena, de la qual va ser expulsat per la seva actitud
«insolent», i va ser condemnat a 15 dies de
presó. En 1910 col·laborà en L'Anarchie. Després
marxà cap a Egipte i
el desembre 1911 vivia a Alexandria. En 1913 el periòdic
barceloní Tierra i Libertad
publicà la traducció al
castellà del seu assaig sociològic «El
hábito». En 1915 va ser condemnat a
Suïssa a sis mesos de presó i a 18 mesos de
prohibició de residència per
«ultratges contra la moral i els bons costums».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica de René Valet
- René Valet: El 27 de maig de 1890 neix a Verdun (Lorena, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», René André Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Era fill d'un contractista d'obres públiques. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a «Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare --altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada.
***
Necrològica
de José Vitoria apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de maig de 1969
- José Vitoria: El 27 de maig de 1893 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Vitoria. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i ben aviat entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ferrer de professió, com son pare, milità en el Sindicat Únic de la Metal·lúrgica de la CNT, del qual va ser membre del seu comitè, ben igual que dels de la Federació Local i de Pro Presos. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Establert a Ròcamaura, milità en la Federació Local de la CNT de Nimes (Llenguadoc, Occitània). José Vitoria va morir el 14 de març de 1969 al seu domicili de Ròcamaura (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una grip i fou enterrat en aquesta localitat.
***
Vezio
Del Nudo
- Vezio Del Nudo: El
27 de maig de 1896 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Vezio Del Nudo.
Sos pares es deien Edoardo Del Nudo i Assunta Salvadori. De ben jovenet
entrà a
formar part del moviment anarquista de la mà de son pare i
d'Amedeo Boschi,
militant llibertari que patí assignació de
residència durant el Govern de
Francesco Crispi. Es guanyava la vida fent de paleta i d'estibador. Amb
16
participà en manifestacions subversives i amb 17
formà part del Cercle
Anarquista del barri d'Ardenza de Liorna. En 1916, en plena Gran
Guerra, va ser
cridat a files i a finals de 1917 desertà, però
va ser detingut el maig de
1918. Jutjat, va ser condemnat el 6 de setembre de 1918 pel Tribunal
Militar de
Torí (Piemont, Itàlia) a 20 anys de
reclusió, però va ser alliberat arran de
l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del Govern de Francesco Saverio
Nitti.
Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el
12 d'agost de 1921 va ser
detingut, 24 hores després de la topada a Ardenza que van
enfrontar els «Arditi
del Popolo» contra la Guàrdia Reial, on resultaren
ferits els anarquistes
Averardo Nardi i Amedeo Badesseroni, que moriren poc
després. Empresonat durant
sis mesos a l'espera de judici, juntament amb altres companys (Ugo
Menicagli,
Antonio Bernini, Dante Nardi, Alvaro Paolotti Enrico Pracchia, Silvano
Paolotti,
Luigi Filippi, Menicagli, Turiddu Giuseppe Carlotti, Antonio Bernini,
etc.), el
febrer de 1922 va ser absolt pel Tribunal de Liorna, encara que
condemnà a
Pracchia a set mesos de reclusió i a Nardi a sis mesos i 15
dies. El 12 de
febrer de 1923 va ser detingut, juntament amb son pare Edoardo i altres
anarquistes i comunistes, acusat de «complot contra
l'Estat», però el 28
d'abril d'aquell any va ser alliberat per l'acusació del
Tribunal de Lucca
(Toscana, Itàlia) per manca de proves. L'octubre de 1923,
amb Silvano Paolotti,
emigrà clandestinament a França i
s'establí a Marsella (Provença,
Occitània),
on treballà de porter i desenvolupà una intensa
activitat antifeixista. L'abril
de 1925 pogué reunir-se amb son pare i l'any
següent participà en Festa del
Treball a la Casa Provençal, en l'acte
propagandístic a Ròcafòrt e la Bedola
(Provença, Occitània) amb altres companys (Giulio
Bacconi, Paolo Bonatti, Adarco
Giannini, Alfeo Pietrini i Balilla Vanni) i en la
commemoració de Giacomo
Matteotti, celebrada el 27 de juny de 1926 al bar Coulumb de Giacomo
Matteotti.
També fou assidu de les reunions anarquistes al barri de la
Belle de Mai de
Marsella i en les manifestacions contra la condemna a mort dels
militants
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Va fer
costat la
subscripció popular a favor del company Angelo Capannelli,
que havia quedat
cego. Va ser fitxat per la Prefectura de Liorna com a
«provocador i prepotent».
En 1927 assistí a la conferència «Il
mio comunismo», de Giulio Bacconi, i
prengué part en la festa llibertària
«Pro fills dels empresonats» i en la
protesta contra una xerrada del diputat d'extrema dreta Pierre
Taittinger. L'11
de març de 1928 assistí, a la sala del Centre
Català de Marsella, a la
representació de la comèdia Le
tréteau electoral,
juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Carlo Cinquini, Paris
Pampana i
Salvatore Salvadori). Afiliat al «Comitè Pro
Víctimes Polítiques», el juliol de
1928 se li va decretar la seva expulsió de
França, juntament amb altres
companys (Giulio Bacconi, Gino Bagni, Giovanni Dupuy, Bruno i Nello
Chiarini,
Ruggero Panci i Torquato Muzzi), sota la infundada acusació
d'haver rebut tres bombes
de rellotgeria des de París. En 1931 s'ocupà de
la distribució a Marsella de
postals amb l'efígie de Paolo Schicchi i de Michele Schirru.
En 1932 es va
mostrar actiu a Còrsega i en 1933 va ser inscrit en el
llistat d'anarquistes
terroristes de Liorna que vivien en l'estranger. En 1935
formà part del grup
llibertari al voltant d'Ugo Boccardi (Gino Belli, Orlando Luciani, Ugo
Musetti,
etc.) i a començaments de 1937 es mostrà
partidari de la retirada dels
milicians anarquistes que lluitaven a Espanya. El setembre de 1940 va
ser
detingut i portat al camp de concentració de
Saint-Hippolyte-du-Fort
(Llenguadoc, Occitània) i el 8 de desembre d'aquell any va
ser traslladat al
camp de concentració de Le Vernet (Llenguadoc,
Occitània), on el 20 de setembre
de 1941 demanà la repatriació a causa de les
condicions de vida intolerables
que patia. El 10 de maig de 1942 va ser portat a la frontera italiana.
Interrogat el 5 de juny de 1942 a Liorna, negà
conèixer Ugo Boccardi i Vincenzo
Capuana i afirmà que la seva relació amb Giulio
Bacconi sempre havia estat
superficial i que, malgrat vivien junts al barri marsellès
de la Belle de Mai,
no sabia que era anarquista i mai no parlava de política. No
cregut per les
autoritats feixistes, el 26 de juny de 1942 se li va decretar el
confinament i
va ser deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre fins el 7 de
setembre de
1942, quan la mesura va ser commutada per una amonestació.
De bell nou a
Liorna, va ser absolt el 28 d'octubre de 1942 en ocasió de
l'amnistia decretada
per commemorar el vintè aniversari de l'arribada del
feixisme. Vezio Del Nudo
va morir el 30 d'abril de 1966 al barri d'Ardenza de Liorna (Toscana,
Itàlia).
***
Fitxa
de la policia de l'Erau sobre Léo Bascou (1935)
- Léo Bascou:
El
27 de maig de 1902 neix a Pesenàs (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
antimilitarista Léo Georges Albert Bascou. Sos pares es
deien Georges Albert Bascou i Albanie Rose Bellet. Es guanyava la
vida com a tapisser a
Pesenàs. Va ser condemnat a nou dies de presó per
la Comandància General de la
XVI Regió Militar per haver retornat la seva crida de
mobilització al ministre
de la Guerra amb l'anotació «Fora la
guerra!». En 1935 figurava en una llista
d'anarquistes de l'Erau establerta per la policia on s'especificava que
era un
«objector de consciència impenitent,
però poc perillós i sense
influència». Estava casat amb Paule Louise
Maisonneuve. Léo Bascou va morir el 4 d'abril de 1986 al seu
domicili de Privas (Roine-Alps, França).
***
Helios Gómez (1936)
- Helios Gómez: El 27 de maig de 1905 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) en una família, deia ell, gitana, el pintor, cartellista, poeta i avantguardista anarquista, primer, comunista, després, i de bell nou llibertari Helios Gómez Rodríguez. Son pare era treballador del suro i Helios era el major de set germans. Es formà professionalment aprenent l'ofici de decorador de ceràmica a la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla entre 1918 i 1919 i estudiant a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sevilla. En aquesta època va formar part de diversos grups anarquistes andalusos. El juny de 1921 va ser detingut, amb Mazón i Navarro, a Sevilla. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), els seus primers dibuixos aparegueren en el diari anarquista Páginas Libres, que dirigeix Pedro Vallina, i il·lustrà també obres de escriptors sevillans com ara Rafael Laffón i l'anarquista Felipe Alaiz. El 1925 exposà per primera vegada al Kursaal de Sevilla obres de caràcter cubista, molt criticades per la tradicional societat andalusa del moment, i, un any després, a l'Ateneu de Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona amb més èxit. Fermament convençut de la necessitat d'un canvi polític, s'adhereix als grups anarquistes. I, des del primer moment, decideix parlar, pintar i escriure dins d'un mateix principi, d'acord amb la seva opció política. El 1927, forçat a abandonar Sevilla per raons politiques, s'exilià a París, on col·laborarà en la premsa llibertària en castellà (Tiempos Nuevos i Rebelión), i serà expulsat per la seva participació en els actes de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti. Després s'instal·là a Brussel·les, on exposà a diferents galeries, treballà com a decorador i il·lustrà l'obra Rien qu'un homme, de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlín i durant dos mesos a la Unió Soviètica. El 1929, s'instal·la a Berlín on exposa també i es relaciona amb el dibuixant George Grosz, el galerista Herwarth Walden, propietari de la galeria Der Sturm, i diversos grups d'agit-prop; col·labora amb algunes publicacions com el Berliner Tageblatt i segueix cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis de 1930, l'Asociació Internacional del Treball (AIT) publica a Berlín el seu primer àlbum Días de ira. Després de la dictadura de Primo de Rivera, a finals de 1930, Helios torna a Espanya instal·lant-se a Barcelona, on col·labora amb nombroses revistes republicanes i comunistes com L'Opinió, La Rambla, La Batalla, L'Hora, Bolívar i Nueva España, i realitza portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per a òrgans d'esquerres. En aquest any publica el manifest Porqué me marcho del anarquismo i ingresa en la Federació Comunista Catalano-Balear, incorporant-se al Bloc Obrer i Camperol (BOC), del qual seria expulsat poc després per prosovietisme. El 1931, ingressa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), col·laborant com a il·lustrador per a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per la seva militància, es tancat i traslladat a la presó de Jaén. Aconsegueix la llibertat provisional i fuig a Brussel·les, on assisteix a les grans vagues mineres del Borinage i publica un dibuix en Drapeau Rouge, abans de sortir cap a l'URSS, responent a l'invitació de les autoritats soviètiques a participar com a representant espanyol en el Congrés Internacional d'Artistes Proletaris. Viu a Moscou, viatja a Leningrad i a Siberià, exposa al Museo Pushkin el 1933 i l'Editora Estatal d'Art publica el seu segon àlbum, Revolución Española. La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat del realisme socialista que sempre criticaria. Torna a Barcelona durant la primavera de 1934, però es novament detingut, juntament amb altres revolucionaris entre ells Lluís Companys, a la tardor en el context de l'aixecament obrer a Catalunya i tancat en un vaixell presó. Un cop alliberat, retorna a Brussel·les on es publicarà a principis de 1936, el seu tercer àlbum, sobre els fets de 1934, Viva Octubre. El 1935, funda amb altres artistes el grup «Els Sis» --amb Elías, Shum, Benigania, Porta y Josep Bartolí-- i, el 1936, novament legalitzades les organitzacions d'esquerra, el Sindicat de Dibuixants Professionals, que impulsaria el cartellisme militant durant la guerra amb una producció intensiva de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a nombroses publicacions i pinta quadres sobre la guerra. Al principi de la guerra civil lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s'adhereix a la Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat Comissari Polític de la UGT, organitza la Columna Ramon Casanellas i embarca en l'expedició de Bayo per alliberar Eivissa i Mallorca. Després va intervenir als fronts d'Aragó, de Madrid i d'Andalusia. El 22 de desembre de 1936 va ser acusat de matar el capità Arjona del seu propi bàndol a El Carpio, al front de Còrdova, en aplicació d'una mesura disciplinària exagerada i va fugir a Madrid per evitar represàlies. Va exposar un quadre al Pavelló de la República de l'Exposició Universal de París i que es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En 1937 és expulsat del Partit Socialista d'Unificació Marxista (PSUC) i perseguit pels estalinistes, que l'acusen de trotskista, fets que el van impulsar a retornar a la seva antiga militància anarquista en la CNT. En 1939, com a milicià electe de Cultura de la 26 Divisió (excolumna Durruti), es encarregat de la capçalera i maquetació del diari de la divisió El Frente, així com de la organització de la mostra en homenatge a Durruti de Barcelona. Perduda la guerra, es refugia a França, on es internat als camps de concentració d'Argelers, Bram, Le Vernet d'Ariège --on conviurà amb Max Aub-- i Djelfa (Algèria), entre febrer de 1939 i maig de 1942. El 1942 tornà a Barcelona, creant l'efímer grup Liberación Nacional Republicana (LNR) i la «Casa de Andalucía». El 1948 presentà una exposició a la Galeria Arnaiz amb obres de caràcter surrealista i durant els seus últims anys realitzà murals decoratius, com els del Jazz Colón i de la Residència Sant Jaume de Barcelona. Entre 1945 i 1946, i 1948 i 1954 es arrestat i empresonat a la presó Model de Barcelona, on pinta en el corredor de la mort un oratori conegut com La Capella Gitana, emblanquinat en 1996 i posteriorment recuperat, i escriu la seva obra poètica. Malgrat l'ordre d'alliberament signat el 1950, es retingut pres il·legalment quatre anys més i quan es alliberat en 1954, serà acollit desinteressadament a la Residència Universitària de Sant Jaume de Sarrià (Barcelona). Helios Gómez Rodríguez va morir el 19 de setembre de 1956 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya), a conseqüència de malalties provocades durant els anys de reclusió.
Helios Gomez (1905-1956)
***
Mario
Bordoni
- Mario Bordoni: El
27 de maig de 1906 neix a Terni (Úmbria, Itàlia)
el resistent antifeixista
llibertari Mario Bordoni, conegut com Mariano.
Sos pares es deien Fortunato Bordoni i Adele Michelini. Militant
socialista de
jove, hagué d'exiliar-se a França,
Bèlgica i Luxemburg perseguit per les
autoritats feixistes. El setembre de 1936 passà a Espanya
per lluitar contra el
franquisme i s'enrolà en l'anarquista
«Secció Italiana» del Grup Internacional
de la «Columna Ascaso» i, posteriorment, en altra
formació llibertària. Quan la
guerra estava perduda, el febrer de 1939 passà a
França i fou internat als
camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Durant la II
Guerra Mundial
s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE).
Detingut per
l'exèrcit alemany, en 1940 va ser lliurat a les autoritats
feixistes italianes
i fou enviat confinat a l'illa d'Ustica. Després va ser
internat a Arezzo. A
partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de
desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit
nazi, s'integrà en la
lluita clandestina d'alliberament. Lluità en la 62 Brigada
Garibaldi «Camicie
Rosse», de la qual va ser nomenat comandant. El 9 de setembre
de 1943 va ser
nomenat capità de partisans. El 17 d'octubre de 1944 Mario
Bordoni va caure en
combat a Pianoro (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Teresa Torrelles Espina
- Teresa Torrelles Espina: El 27 de maig de 1908 neix a Nalec (Urgell, Catalunya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Teresa Torrelles Espina, també coneguda com Teresina Torrelles o Teresa Torrella. En 1924, amb 16 anys, va començar a militar en els grups de joves llibertaris d'Esparreguera. Qualificada com a «roja», va haver de marxar a Terrassa, on es va adherir a la Mutualitat Cultural i va fundar l'actiu Grup Femení. En 1930 va portar armes a Barcelona amb motiu de la vaga general de la capital catalana. Va militar a Terrassa i en 1938, durant la Guerra Civil, va tenir responsabilitats de gestió a l'hospital de la ciutat i va ser membre de l'ajuntament. L'octubre de 1938, en el Ple Regional de «Mujeres Libres» de Barcelona, va rebutjar la Secretaria de Propaganda. Exiliada a França després de la derrota, en 1948 es va instal·lar a l'Argentina, on va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), amb Jacinta Escudero. En 1958 es va traslladar a Veneçuela. Companya de Joan Graells Llopart --secretari i administrador de Vida Nueva, de Terrassa; delegat municipal de Cultura d'aquesta localitat durant la guerra, va morir al front-- i sogra de Víctor García. Teresa Torrelles Espina va morir el 18 de maig de 1991 a Montadin (Llenguadoc, Occitània).
Teresa Torrelles Espina (1908-1991)
***
- Gràcia Ventura
Fortea: El 27 de maig de 1918 neix a
Borriana (Plana Baixa, País Valencià) la militant
anarquista Maria Gràcia
Ventura Fortea (Gracieta). Filla menor de quatre
germans, deixà l'escola
primària quan tenia nou anys per fer-se aprenent en un
taller de sastreria.
Quan esclatà la guerra civil, s'afilià a les
Joventuts Llibertàries i, sense
abandonar la seva feina de sastressa, formà part del
Comitè Local d'aquestes.
El juliol de 1938, quan la fàbrica de municions de Borriana
on treballava fou
evacuada, marxà a la seva nova ubicació a
Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià)
i hi va fer feina fins al desembre, quan es traslladà a
Barxeta (Costera, País
Valencià), on vivia sa família. En acabar la
guerra tornà a Borriana i el 20
d'abril de 1939 fou detinguda amb tota sa família i
empresonada al convent de
la Mercé de Borriana. Jutjada, el 16 de gener de 1940 va ser
condemnada a 20
anys de presó per «adhesió a la
rebel·lió, profanació de tombes i
participar en
l'enterrament de Buenaventura Durruti amb uniforme militar».
Després d'estar
tancada a les presons de Castelló, Lleida i Saragossa,
juntament amb ses
germanes i sa mare de 60 anys, penà més de tres
anys a la de Saturraran (Motrico,
Guipúscoa, País Basc) fins al març de
1944. En 1947 fou alliberada totalment i
marxà a València a treballar de criada. En 1950
s'instal·là a Barcelona
(Catalunya), on va fer feina de costurera, i des de finals de 1954 a
París
(França). En 1954 conegué l'anarquista i
anarcosindicalista Josep Peirats Valls
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va feia feina de
modista, que serà son
company fins la mort d'aquest en 1989. En 1968, per
circumstàncies alienes a la
voluntat dels contraents, es veuen obligats a casar-se civilment. A
partir de
1971 s'establí a Montadin (Llenguadoc, Occitània)
i s'encarregà de
l'administració de la revista Mujeres Libres (1971-1976).
En morir
Franco, la parella s'instal·là a la Vall
d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià),
població natal de Josep Peirats. En 1999
participà en el llibre conjunt Mujeres
Libres. Luchadoras libertarias. Després de la mort
de Josep Peirats es
traslladà a viure a Barxeta. A partir del 2004
formà part de la redacció de la
revista alcoiana Siembra. El març de
2016 la ciutat de Borriana li va
retre un homenatge. Gràcia Ventura Fortea va morir el 4 de
març del 2017 a Barxeta
(Costera, País Valencià). Va donar la seva
biblioteca particular al poble de
Barxeta.
Gràcia Ventura Fortea (1918-2017)
Defuncions
- Louis Dietrich: El 27 de maig de 1902 se suïcida a Alger (Algèria) l'anarquista Louis Dietrich. Havia nascut el 4 d'abril de 1860 a Ribeauvillé (Alsàcia, França). Membre de la Legió Estrangera, va ser condemnat pel II Consell de Guerra d'Orà (Algèria) a dos mesos de presó per «robatori qualificat en prejudici d'un habitant». Un cop civil, treballà en una farmàcia del barri de Bad El-Oued d'Alger (Algèria), després en una cerveseria, en una sastreria a Bad El-Oued i en una confiteria al carrer Bad Azoun. A partir de la dècada dels noranta freqüentà els cercles anarquistes algerins i formà part del «Grup dels Anarquistes d'Alger-Mustapha», integrat per una vintena de membres. En 1890 participà en la subscripció de suport del periòdic algerí Le Cri Social. Organe oficial des travailleurs socialistes-révolutionnnaires d'Algérie En 1892 participà en la subscripció de suport financer per al periòdic algerí Le Libertaire, el gerent del qual fou Jean Faure. En 1893 la policia controlà que distribuïa pamflets anarquistes i periòdics arribats de la metròpoli, com ara Le Père Peinard i La Révolte, en quioscos de begudes i establiments públics algerins. En 1897 residia amb sa companya al número 6 del carrer Mac-Mahon. El 25 de gener de 1898 va ser detingut durant una manifestació i inculpat per «incitació a l'assassinat per paraula» i per «possessió d'arma prohibida», però el seu cas va ser sobresegut i el 14 de febrer d'aquell any alliberat. El maig de 1899 partí cap a Tunis (Tunísia), però retornà a Alger l'agost següent, establint-se al carrer d'Isly al barri algerià de Mustapha. Amb la companya malalta a l'hospital, Louis Dietrich es va suïcidar el 27 de maig de 1902 al seu domicili d'Alger (Algèria).
---
« | Maig 2018 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |