Administrar

Efemèrides anarquistes

[31/03] «Anticristo» - Poesia antianarquista – Concerts de Léo Ferré - Hivon - Colladant - Buj - Michaelis - Regueras - Beltran - Sanz - Guyau - Trenta - Recchioni - Abad Guitart - Subías - Goded - Campoy - Álvarez - Sansano - Cánovas

efemerides | 31 Març, 2018 11:54

[31/03] «Anticristo» - Poesia antianarquista – Concerts de Léo Ferré - Hivon - Colladant - Buj - Michaelis - Regueras - Beltran - Sanz - Guyau - Trenta - Recchioni - Abad Guitart - Subías - Goded - Campoy - Álvarez - Sansano - Cánovas

Anarcoefemèrides del 31 de març

Esdeveniments

Capçalera d'"Anticristo"

Capçalera d'Anticristo

- Surt Anticristo: El 31 de març de 1906 surt a La Línia (Cadis, Andalusia, Espanya) el primer número d'Anticristo. Periódico quincenal anarquista. Editat pel grup «Andalucía Rebelde», fou dirigit per José Rodríguez Romera, administrat per Salvador Rodríguez i es tirava a la impremta d'A. Roca d'Algesires. Hi van col·laborar Salvador Rodríguez, Josep Prat, Vicente March, A. Herrero, Luís de la Corza i F. Rodríguez Cabrera, entre d'altres. D'aquesta publicació anarquista de tendència individualista, molt influenciada per Nietzsche i Stirner, només sortirà a causa de l'encalçament de la justícia un altre número el 19 de maig d'aquell any, i ambdós es dedicaran gairebé exclusivament a atacar l'aspecte místic de l'anarquisme des del punt de vista purament individualista. L'única col·lecció que es conserva d'aquesta publicació es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera d'"El Briocense" del 31 de març de 1907

Capçalera d'El Briocense del 31 de març de 1907

- Poesia antianarquista: El 31 de març de 1907 es publica en el periòdic El Briocense de Brihuega (Guadalajara, Espanya) la poesia antillibertària El anarquismo, del col·laborador habitual d'aquesta publicació José Pérez y Pérez, de forts conviccions catòliques. Amb aquest poema, José Pérez, resumia la seva apassionada i visceral oposició a l'anarquisme, un corrent de pensament davant del qual manifestava la seva incomprensió i el seu terror; poques vegades s'ha palesat més clarament que en aquests versos fins quin punt els somnis d'alguns són els malsons d'altres. Curiosament el director de la publicació, Antonio Pareja Serrada, i un col·laborador, Antonio Pareja Serrada, eren militants republicans federals i tenien simpaties per l'anarquisme, com es demostra en la publicació de dues ressenyes sobre una novetat editorial d'aleshores, El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus, editada per l'Escola Moderna de Barcelona, en els números del 15 de desembre de 1905 i en el del 15 de gener de 1906 d'El Briocense (1904-1907).

José Pérez y Pérez: «El anarquismo» (El Briocense, 31-03-1907)

***

Cartells dels concerts

Cartells dels concerts

- Concerts de Léo Ferré: El 31 de març i l'1 d'abril de 1898 se celebren al Teatre Francesco Di Bartolo de Buti (Toscana, Itàlia) dos concerts del cantautor anarquista Léo Ferre.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Pierre Hivon (4 de març de 1894)

Foto policíaca de Pierre Hivon (4 de març de 1894)

- Pierre Hivon: El 31 de març de 1848 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) el gravador litògraf anarquista Pierre Hivon, conegut com Yvon –a vegades escrit Yvons. Era membre del grup anarquista «Le Drapeau Noir» de Charonne de París (França), del qual formaven part Adolphe Fontaine, François Sevestre i Blaise Tessier, entre d'altres. El 22 d'abril de 1883 publicà el fullet Mirroir des électeurs. Tètes de bois et oreilles d'ànes, editat pel Grup d'Acció Política «Le Perce-Neige». Durant la tardor de 1883, amb François Sevestre, Diamisis i altres, participà en les reunions del nou grup «Le Drapeau Noir de Bel Air», que es reunia al Cours de Vincennes de París. En aquesta època tenia al seu domicili, sembla que a l'Impasse Canart de Saint-Mandé (Illa de França, França), una petita premsa manual i recaptava diners per a adquirir una més important que li pogués permetre imprimir fullets i cartells. El desembre de 1887 era secretari de la Secció de Vincennes (Illa de França, França) de la Cambra Sindical d'Operaris («homes de peine»), fundada per Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche i altres. Durant la tardor de 1887 el grup havia publicat el cartell «Aux ouvriers sense travail», signat per la Comissió d'Obrers Sense Feina. També participà en les reunions del grup «Les Libertaires du XXème», que es realitzaven al carrer parisenc de Ménilmontant i va difondre el manifest «Aux Conscrits», de la Lliga dels Antipatriotes. Segons un informe d'un confident del 13 de juliol de 1892, havia encomanat la impressió de 20.000 exemplars del ban Vive Ravachol! a resultes de la condemna a mort d'aquest. A començament de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena d'altres companys parisencs, arran de les agafades antianarquistes que es desencadenaren. En aquesta època vivia al número 51 del carrer Saint-Blaise de París. El 4 de març de 1894 va ser de bell nou detingut. Sembla que es tracta del mateix Hivon que un confident situà el 28 d'agost de 1897 en una reunió amb nombrosos companys sobre la qüestió de la carestia del pa que se celebrà al Tivoli-Vauxhall de París. En 1902 vivia a l'île de Saint-Pierre d'Alfortville i es va presentar a les eleccions legislatives d'aquell any per a la segona circumscripció d'Sceaux (Illa de França, Franca). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Pierre Hivon (1848-?)

***

Àgape familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la Coopération de Paris (27 d'abril de 1920): 1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M. Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9. Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor

Àgape familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la Coopération de Paris (27 d'abril de 1920):
1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M. Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9. Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor

- Fernand Colladant: El 31 de març de 1881 neix a Vouzon (Centre, França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Sos pares es deien François Colladant i Joséphine Pasquier. Patia una paràlisi a les cames des del naixement. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un dels òrgans d'expressió del grup artístic revolucionari «La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara «Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant», «Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier; «Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver.

***

Necrològica de Francisco Buj Iranzo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de maig de 1972

Necrològica de Francisco Buj Iranzo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de maig de 1972

- Francisco Buj Iranzo: El 31 de març de 1901 neix a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Buj Iranzo --a vegades el llinatge citat com Bug. Sos pares es deien Vicente Buj i Lina Iranzo. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil vivia a Montornès del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i formà part del Comitè Revolucionari d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Moissídan de la CNT. Francisco Buj Iranzo va morir el 5 de febrer de 1972 a Moissídan (Aquitània, Occitània).

***

Rudolf Michaelis fotografiat per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)

Rudolf Michaelis fotografiat per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)

- Rudolf Michaelis: El 31 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la «Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de  Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a Santa Úrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Rudolf Michaelis va morir el 28 de novembre de 1990 a Berlín (Alemanya). En 1995 es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.

Rudolf Michaelis (1907-1990)

Margaret Michaelis (1902-1985)

***

Ramón Regueras Deza

Ramón Regueras Deza

- Ramón Regueras Deza: El 31 de març de 1909 neix a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Regueras Deza. Sos pares havien emigrat a l'Argentina i després s'havien instal·lat a Biscaia. En 1923 començà a treballar a la mina Covaton, a la Vall de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna Dolores Ibárruri Gómez i el seu marit Julián Ruiz Gabiña, ambdós dirigents comunistes. Després s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo, on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En 1932, durant una travessia, conegué la Unió Soviètica i allò que va veure el decebé força. De bell nou a la Península, aquest mateix any s'afilià a la societat obrera biscaïna «El Baluarte» de Sestao, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro Obregón i Casajús. El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel Echevarría Novoa, futur capità del Batalló «Isaac Puente», mantenia, gràcies a la intervenció de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els companys càntabres de Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i de municions útils per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris de desembre de 1933 i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà activament. Després dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la repressió, s'amagà a les muntanyes i després es refugià a Andalusia, on restà fins a l'amnistia de febrer de 1936. De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936, formà part del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i l'endemà a Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21 de juliol, amb un grup format per una quarantena de militants s'integrà en la primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín Vidal Munárriz, i marxaren al front amb l'autobús de la línia Bilbao-Vitòria. Aquesta columna comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells Germán Vergara, Casajús, els germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de 1936 s'enrolà en el Batalló Confederal «Isaac Puente», el qual, a finals de novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat d'intentar reprendre Vitòria. Participà en els combats de Villaro-Areatza, Ubidea i Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de Santander, però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se i arribar a Ribadesella, on es va reintegrar en el Batalló «Isaac Puente», el qual aconseguí trencar l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els batallons «Larrañaga» i «Guipúscoa» en el front bèl·lic comprès entre Niembro i el Mazuco. L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità de la V Companyia de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les tropes franquistes a bord del vapor Draga San Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la temptativa d'evacuació del batalló. Va ser internat a diversos camps de concentració i presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre de 1937), Orduña (novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao, Miranda de Ebro (des del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de San Gil (Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940. Després d'un temps a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a la Guàrdia Civil, retornà a Somorrostro, on treballà en la construcció. Amb sa companya, Consuelo Ibáñez Orrantia, participà en activitats i reunions clandestines de la CNT, especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després, però, cessà la seva militància, encara que restà fidel a les idees llibertàries. En morir el dictador Francisco Franco, s'afilià a la Federació Local de la CNT de Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu final. En els seus últims anys rebé diversos homenatges. Ramón Regueras Deza va morir el 26 de març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc).

***

Miquel Beltran i Alomar

Miquel Beltran i Alomar

- Miquel Beltran i Alomar: El 31 de març de 1911 neix a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'escriptor, republicà primer i anarquista després, Miquel Beltran Alomar. Era fill de l'escriptor satíric anticlerical Llorenç Beltran i Salvà --conegut com a Es Barbó, ja que era barber de professió--, col·laborador de la revista popular Foch y Fum (1917-1936), on signà Barbó Inquero, i de la revista anarcosindicalista Avance, del seu amic Gabriel Buades Pons. Sa mare es deia Apol·lònia Maria Alomar Ramis. Miquel Beltran va fer estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Mallorca, que abandonà després d'una crisi de fe i retornà a Inca, on es dedicà a l'alfabetització d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al Partit Republicà Federal (PRF) de Mallorca, però va evolucionar cap a l'anarquisme radical a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va pronunciar una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el títol «Libertad y poder» on es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista d'Inca, especialment Gabriel Buades i Pons, i va començar a col·laborar en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. El gener de 1932 va ser acusat, amb els companys Dante Luz i Bartomeu Bestard, de tomar les creus de terme d'Inca. Fundà el grup àcrata «Sol y Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers mallorquins. El 17 de març de 1933 va fer un míting, amb Bartomeu Albertí, Enrique Carcedo, Francisco García i Andrés Quintana, als locals de la CNT d'Inca. Aquest any s'encarregà de la presentació de Frederica Montseny en el cicle de conferències que va fer a Mallorca (Inca, Sóller i Pollença). Al començament de 1934, la tuberculosi que li causarà la mort l'obligà a allitar-se, i fou llavors quan va escriure una novel·la breu en castellà, Violeta, que va ser publicada el 24 d'octubre de 1934 en la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca que dirigia Joan Montseny Carret (Federico Urales). Miquel Beltran i Alomar va morir el 28 de març de 1935 de tuberculosi a Inca (Mallorca, Illes Balears). Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu enterrament fos civil i com que es tractava del primer enterrament d'aquestes característiques que havia de tenir lloc a Inca, la cerimònia va despertar una gran expectació. L'endemà de morir, el seu fèretre va ser portat per anarquistes vinguts de tot Mallorca i passejat pels principals carrers de la població mentre una banda interpretava música clàssica; fou  enterrat a la tomba 520 del cementiri d'Inca, on ja havien estat enterrats son germà Ramon en 1929 i sa germana Antònia Maria en 1933. Son pare, Llorenç Beltran Salvà, va ser afusellat pels feixistes el 19 de juliol de 1937 al cementiri d'Inca i enterrat immediatament a la tomba familiar 520. En 2010 les Edicions El Moixet Demagog publicà un llibret que conté la conferència «Poder y Libertad» i la novel·leta Violeta sota el títol La llibertat contra el poder.

***

Necrològica de Pascual Sanz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 3 de setembre de 1991

Necrològica de Pascual Sanz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de setembre de 1991

- Pascual Sanz: El 31 de març de 1920 neix a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pascual Sanz. Es guanyava la vida fent de pagès i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà amb 16 anys en la «Columna Durruti», on va combatre fins al febrer 1939 ja com a 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, quan, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí el mateix destí que els seus companys de columna (La Tor de Querol, Montlluís, camps de concentració de Vernet i de Sètfonts) i el desembre de 1939 va ser portat a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner als pous del Pontil, La Fontaine i Ricard. Visqué acollit per la família confederal Latorre. En aquesta època milità en la CNT, on desenvolupà diversos càrrecs de responsabilitat. En 1952 s'uní sentimentalment a Paulette Subiran, amb qui tingué infants. En 1978 participà en els intents de recuperar el local de la CNT de Velilla de Ebro, que havia estat confiscat per la dictadura franquista. Pascual Sanz, quan ocupava el càrrec de secretari d'Organització del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Grand Comba, va morir el 15 de maig de 1991 en un hospital d'Alès (Llenguadoc, Occitània), víctima d'una malaltia agreujada per la silicosi que patia per la seva feina.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Jean-Marie Guyau

Jean-Marie Guyau

- Jean-Marie Guyau: El 31 de març de 1888 mor a Menton (País Mentonasc, Occitània) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Havia nascut el 29 d'octubre de 1854 a Laval (País del Loira, França), fill d'Augustine Tuillerie, qui va publicar Le tour de France par deux enfants (1877) i es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu.

Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

***

Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 21 de novembre de 1882

Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 21 de novembre de 1882

- Hyacinthe Trenta: El 31 de març de 1897 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Jules-Hyacinthe Trenta. Havia nascut el 17 d'agost de 1857 a Rives-sur-Fure (Rives, Arpitània) i son pare es deia Pierre Joseph Trenta. Cap el 1864 la família italiana Trenta, originària d'Aosta (Vall d'Aosta, Arpitània), s'instal·là a Lió. Hyacinthe Trenta es guanyà la vida com a mecànic d'instrumentals mèdics de precisió i d'òptica. En 1881, ben igual que son germà Joseph, s'adherí a la Federació Revolucionària de l'Est (FRE), la qual arreplegava la major part dels anarquistes de la zona. El 30 de juliol de 1882, com exaccionista del periòdic Le Droit Social, publicat a Lió entre el 12 de febrer i el 23 de juliol d'aquell any, va ser nomenat membre de la comissió administrativa (subcomissió de Correspondència i de Propaganda) del setmanari anarquista successor L'Étendard Révolutionnaire, que es publicà a la mateixa ciutat entre el 30 de juliol i el 15 d'octubre de 1882. El 13 i el 14 d'agost de 1882 fou un dels 12 delegats de Lió en la reunió anarquista internacional celebrada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a iniciativa d'Élisée Reclus i de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i on s'adoptà un manifest de rebuig al sufragi universal, recomanant la separació total amb qualsevol partit polític i adoptant el comunisme llibertari com a finalitat. Arran de les manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba de Lió d'octubre del mateix, va ser detingut el 19 de novembre, juntament amb son germà i 24 altres militants de la FRE, i tancat a la presó de Saint-Paul. Encausat en la Segona Categoria de l'anomenat «Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 al Tribuna Correccional de Lió i en el qual va ser condemnat el 19 de gener a un any de presó i a 100 francs de multa –no va ser condemnat  a cinc anys de prohibició dels drets civils, com la resta dels seus companys, per la seva qualitat d'estranger, ja que encara era súbdit italià. Un cop complerta la pena, i sota l'amenaça d'un decret d'expulsió, el 14 de gener de 1884 signà un compromís de respectar «les lleis i reglaments de la República francesa». Obtingué l'anulació condicional de l'expulsió gràcies a la intervenció dels professors de la Facultat de Medicina i de l'Escola de Veterinària que no volien perdre un obrer especialitzat indispensable en la posada al punt dels delicats aparells que usaven. Des d'aquest moment sembla que abandonà els cercles anarquistes i durant les festes del 14 de Juliol i les visites del president de la República a Lió, va fer ostensibles els seus sentiments republicans de manera exagerada. El 8 de desembre de 1896 patentà una turbina. Hyacinthe Trenta va morir, alcohòlic, el 31 de març de 1897 a Lió (Arpitània), deixant un fill natural que havia tingut amb sa companya.

***

Emidio Recchioni (ca. 1932)

Emidio Recchioni (ca. 1932)

- Emidio Recchioni: El 31 de març de 1934 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac, Savarin, Bricciche, etc.). Havia nascut el 14 d'octubre de 1864 a Russi (Emília-Romanya, Itàlia). Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti.  En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 --altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó--, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba --irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies-- i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics --el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com «Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesa Freedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes.  Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri --la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis --les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Emidio Recchioni (1864-1934)

***

Julià Abad Guitart

Julià Abad Guitart

- Julià Abad Guitart: El 31 de març de 1939 mor a Aquitània (Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Havia nascut el 4 d'abril de 1882 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 i va ser enterrat a Agen (Aquitània, Occitània).

***

Cartell propagandístic de la 26 Divisió

Cartell propagandístic de la 26 Divisió

- Ramón Subías Mir: El 31 de març de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Ramón Subías Mir --el seu primer llinatge a vegades apareix com Subils. Havia nascut el 14 d'abril de 1916 a Lapuña (Osca, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil va combatre com a oficial a la 26 Divisió, antiga Columna Durruti. Amb el triomf feixista s'exilià a França i el novembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a la Línia Maginot. El maig de 1940 fou detingut per les tropes nazis i enviat al camp d'extermini de Gusen.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[30/03] Detenció de Ravachol - «Action Révolutionnaire» - «L'Affranchi» - «Internationale Arbeiter Chronik» - «Es saqueo de sa plasa» - «¡Despertad!» - Wysmans - Gallau - Navel - Mariani - Faucier - Filippi - Artés - Ponzán - Muñoz - Sabaté - Muñoz - Bassave - Cepeda - Arzuffi - Vázquez Rubio - Sedó - Poulaille - Castells - Bonias - Riera - Manresa - Querol - Szary - Torrano

efemerides | 30 Març, 2018 12:09

[30/03] Detenció de Ravachol - «Action Révolutionnaire» - «L'Affranchi» - «Internationale Arbeiter Chronik» - «Es saqueo de sa plasa» - «¡Despertad!» - Wysmans - Gallau - Navel - Mariani - Faucier - Filippi - Artés - Ponzán - Muñoz - Sabaté - Muñoz - Bassave - Cepeda - Arzuffi - Vázquez Rubio - Sedó - Poulaille - Castells - Bonias - Riera - Manresa - Querol - Szary - Torrano

Anarcoefemèrides del 30 de març

Esdeveniments

La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer ("Le Petit Journal Illustré", 16 d'abril de 1892)

La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer (Le Petit Journal Illustré, 16 d'abril de 1892)

- Detenció de Ravachol: El 30 de març de 1892 l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol, es detingut, no sense dificultat, al restaurant Véry, situat al número 24 del bulevard de Magenta, de París (França). Tres dies abans, el 27 de març, després de posar una bomba al domicili de l'assistent del procurador general de l'Audiència, s'aturà al restaurant Véry on conegué Jules Lhérot, cambrer i cunyat de l'amo. Lhérot li exposà algunes crítiques al servei militar i Ravachol aprofità l'avinentesa per explicar-li teories anarquistes i antimilitaristes, alhora que feia diversos comentaris sobre la bomba que acabava d'explotar. Quan tres dies després, Lhérot va veure entrar el sospitós home de dies abans, reconegué l'autor de l'atemptat que havia descrit la premsa i cridà la policia. Ravachol fou detingut per una desena d'agents policíacs comandats pel comissari Dresch. La mateixa horabaixa de la seva detenció dictà als seus guardians i interrogadors una mena de memòries; perdudes, van ser trobades als Arxius de la Policia de París per l'investigador Jean Maitron i publicades en 1964 en el llibre Ravachol et les anarchistes. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del judici a Ravachol, una bomba esclatà al restaurant Véry matant l'amo i un client.

Detenció de Ravachol (30 de març de 1892)

***

Premsa llibertària Internacional

Premsa llibertària Internacional

- Surt Action Révolutionnaire: El 30 de març de 1902 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista Action Révolutionnaire. Philosophique, artistique et littéraire. Volia ser una tribuna lliure que recollís totes les concepcions filosòfiques, artístiques i literàries, alhora que ser un òrgan d'expressió dels «febles, oprimits i explotats», amb la finalitat d'«elevar la mentalitat humana». El periòdic combatrà el parlamentarisme i reivindicarà l'abstenció a les eleccions polítiques. Va ser fundat per Martin --gerent dels dos primers números-- i Henri Fabre (Dayen), membre del grup anarquista «Germinal» --gerent de la resta de números. De la redacció local van formar part C. Morin, Surville, Luc Rozard i Henri Fabre. Trobem articles d'Henri Fabre, Sébastien Faure, Guerdat, Ense, Jean Canut, Eugène Merle, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Paul Reclus, Dubois-Desaules, Jean Grave, Octave Mirbeau i Émile Pouget, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim fou el del 4-11 de maig de 1902, del qual es van tirar 1.100 exemplars, i deixà de publicar-se per problemes financers.

***

Capçalera de "L'Affranchi"

Capçalera de L'Affranchi

- Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem  Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience i Si la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel.

***

Portada del primer número d'"Internationale Arbeiter Chronik"

Portada del primer número d'Internationale Arbeiter Chronik

- Surt Internationale Arbeiter Chronik: El 30 de març de 1914 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic mensual anarquista en llengua alemanya Internationale Arbeiter Chronik. Organ zur Förderung eigener Initiative, selbstständiger Aktion im Proletariat (Crònica Internacional del Treball. Òrgan per a promocionar en el proletariat la pròpia iniciativa i l'acció independent). Va ser editat i publicat pel propagandista anarquista Max Baginski, amb l'ajuda d'August Lott i el suport financer dels membres del Frei Wort Group (Grup Paraula Lliure). Tenia la redacció al número 751 East 181st Street del Bronx novaiorquès. Aquest periòdic antimilitarista, reproduí textos de Mikhail Bakunin, Karl Marx, Johann Most i Friedrich Nietzsche, entre d'altres, i publicà textos sobre sindicalisme, notícies sobre el moviment anarquista als EUA i l'estranger, a més de poesies i altres notícies culturals. En sortiren set números, l'últim el setembre de 1914.

Max Baginski (1864-1943)

***

"Es saqueo de sa plasa"

Es saqueo de sa plasa

- Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit «sorollós».

Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919

***

Capçalera de "¡Despertad!"

Capçalera de ¡Despertad!

- Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc "La Lanterna" del 21 de març de 1893

Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc La Lanterna del 21 de març de 1893

- Henry Wysmans: El 30 de març de 1858 neix a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henry Wysmans, citat de diferents maneres (Wysman, Weysmans, Weysman, etc.). Es guanyava la vida fent de joier i negociant amb pedres precioses. Segons un informe policíac, en 1880 era membre de la Lliga Col·lectivista Anarquista (LCA) de Brussel·les. Amb Hubert Delsaute i Ferdinand Monier, publicà un article sobre Bèlgica en el número 5 (23 de març de 1884) de L'Hydra Anarchiste, de Lió (Arpitània). Milità en el Syndicat Bruxellois des Ouvriers Bijoutiers (SBOB, Sindicat dels Obrers Joiers de Brussel·les). Entre 1885 i 1886 col·laborà en el periòdic Ni Dieu ni maître, publicat per Egide Govaerts. Destacat orador, entre 1886 i 1891 intervingué, a vegades amb Jules Moineau, en nombroses conferències i mítings de propaganda anarquista i de la Libre Pensée a diferents poblacions belgues i dels Països Baixos. El gener de 1886, organitzat per L'Étincelle Révolutionnaire, parlà en un míting a Verviers (Valònia) on va fer una crida a la «revolució violenta». El 10 de gener de 1886 participà en una reunió anarquista a Lieja (Valònia) i un mes més tard ho va fer en una vetllada literària, musical i de dansa, on va fer una xerrada sobre la història de la humanitat, l'estat actual de les coses i els mitjans per a millorar la situació. El 27 de març de 1886 va fer un violent discurs en un míting anarquista a Brussel·les a la sortida del qual es produïren diferents incidents. El 14 de juny mantingué un  intens debat dialèctic en un míting a Brussel·les amb el socialista Edouard Anseele. En 1886 acompanyà Guillaume Davister (Jean) per les regions mineres de le Borinage i la conca de Charleroi per distribuir socors econòmics, especialment el resultat d'una col·lecta de la Socialist League (SL, Lliga Socialista) de Londres, i per escampar les idees anarquistes amb l'esperança de poder portar dinamita als obrers de Verviers en lluita. En 1888 publicà a Brussel·les, sense citar-ne l'autor, el primer volum del fullet d'Hector Morel Dialogues entre un anarchiste et un autoritaire. Publication anarchiste; el segon volum va ser publicat el novembre d'aquell any també a Brussel·les per Ferdinand Pintelon. El 29 d'octubre de 1887 participà en una protesta anarquista contra les penes de mort als «Màrtirs de Chicago». En 1889 formà part del grup anarquista «L'Égalité» (Octave Berger, Émile Brassine, Léon Dauphin i Hubert Delsaute) que intentà comprar material per a muntar una impremta. Aquest grup edità el fullet Le Communisme Anarchiste i entre abril i agost de 1889 publicà a Saint-Josse-ten-Noode el periòdic Le Drapeau Noir. La policia el presentà com «el cap d'un grup d'anarquistes moderats». En el Congrés Internacional Obrer Socialista que se celebrà entre el 16 i el 23 agost de 1891 a Brussel·les, representà els grups anarquistes belgues, que finalment van ser exclosos, i amb Ferdinand Pintelon i Fernández Ramos, va fer un míting el 22 d'agost a la Sala Rubens per protestar per aquesta mesura i defensar les posicions anarquistes, que reivindicaven la dissolució de totes les organitzacions centrals. El 19 de març de 1893 el seu domicili, al número 13 del carrer Sacilquin de Saint-Josse-ten-Noode, va ser escorcollat sense èxit per la policia en la seva absència, ja que es trobava a la feina; en aquesta ocasió, sa companya assegurà que des de feia molt de temps son marit no s'ocupava de la «política militant» i durant l'escorcoll només es van trobar unes cartes enviades des de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) per l'anarquista Placide Schouppe. Son germà Corneille Wysmans (1868-?), carnisser de professió, també va ser un destacat anarquista de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Gallau (21 de febrer de 1891)

Foto policíaca de Charles Gallau (21 de febrer de 1891)

- Charles Gallau: El 30 de març de 1873 neix a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) el carreter anarquista Charles-Louis-Joseph Gallau –també citat Galau i Gallot–, conegut com Baudin. Sos pares es deien Louis Gallau i Éléonore Proust. El febrer de 1891 va ser processat per «crits sediciosos». El febrer de 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué al Stanhope Street de la ciutat. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 23 de febrer de 1894 va ser detingut per la policia britànica portant els retrats de Ravachol i d'Auguste Vaillant, a més de circulars i manifests (Vengeance is a duty i Dynamiters' Manifesto). En 1896 vivia al Seaton Street d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Charles Gallau (1873-?)

***

Notícia de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 20 de juliol de 1918

Notícia de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari parisenc Le Journal del 20 de juliol de 1918

- Lucien Navel: El 30 de març de 1894 neix a Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'antimilitarista i anarquista Louis Lucien Navel. Fill d'un peó, era el germà major de l'escriptor Georges Navel, a qui el va introduí en el pensament llibertari. Es guanyava la vida treballant en una foneria. Ben aviat destacà pel seu antimilitarisme i, arran d'un informe de la comissaria de policia de Pont-à-Mousson del 26 de maig de 1913 elaborat per les seves crítiques a la «Llei dels Tres Anys» –llei que ampliava de dos a tres anys la duració del servei militar amb la finalitat de preparar l'exèrcit per a una eventual guerra amb Alemanya–, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes amb l'anotació «a detenir». En aquesta època es definia com a «socialista unitari i anarquista llibertari» i era membre dels «Amics de Le Libertaire». L'agost de 1913 la policia l'acusà de distribuir La Bataille Syndicaliste i Le Libertaire. No obstant tot això, en 1914 s'enrolà voluntari en el 169 Regiment d'Infanteria, però va ser desmobilitzat després per commoció cerebral. S'instal·là al número 28 del carrer Geoffroy-l'Asnier del IV Districte de París (França) i, després de llegir Ce qu'il faut dire i La Vague, publicacions anarquistes contràries a la «Unió Sagrada», retornà al seu antimilitarisme de preguerra. Entre el juny i desembre de 1917 treballà a la fàbrica Revelin i entre el 25 d'abril i el 10 de setembre de 1918 a l'empresa Dedart, al número 57 del bulevard Pictus. En aquesta època vivia al número 6 de l'avinguda Bel-Air. El 19 de juliol de 1918 va ser detingut per haver ferit d'una ganiveta al coll l'ajustador Aristide Rimez durant una discussió. Després s'instal·là a Lió (Arpitània), on sa família s'havia establert. Animador de les Joventuts Sindicalistes, la policia local elaborà un informe el 15 de desembre de 1918 pel discurs apologètic de Karl Liebknecht i de la Revolució russa que realitzà en una manifestació del Sindicat de la Metal·lúrgica a la Borsa del Treball. El juliol de 1919 vivia al número 62 del carrer de la Part-Dieu, del barri de La Guillotière de Lió i en aquesta època treballava com a obrer en una màquina desbarbadora al taller de motors d'aviació Zénith («Société du Carburateur Zénith»). El 6 de setembre de 1919 es casà amb la cantant antimilitarista i anarquista Marguerite Jeanne Fort. El febrer de 1920 va ser nomenat delegat sindical de la fàbrica Zénith i fou un dels animadors de la vaga de metal·lúrgics de Lió. Lucien Navel va morir el 18 d'agost de 1974 a Bron, a la metròpoli de Lió (Arpitània).

***

Giuseppe Mariani

Giuseppe Mariani

- Giuseppe Mariani: El 30 de març de 1898 neix a Castellucchio (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquesta època fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia).

Giuseppe Mariani (1898-1974)

***

Nicolas Faucier (setembre 1939)

Nicolas Faucier (setembre 1939)

- Nicolas Faucier: El 30 de març de 1900 neix a Orleans (Centre, França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Faucier. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador de Le Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamflet Paix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica. És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.

***

Bruno Filippi

Bruno Filippi

- Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Sos pares es deien Averardo Armando, tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció «Visca l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a files i el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser detingut per «atemptat contra la llibertat del treball» per haver obligat sota amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En aquesta època va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer servir diversos pseudònims (For well, Filippo Rubin). En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre va ser present. Se li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa, Aldo Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir, a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. Son germà Annunzio Filippi, dos anys menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17 anarquistes (Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de material explosiu i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i a un de vigilància especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

Bruno Filippi (1900-1919)

***

Vicent Artés Tornero

Vicent Artés Tornero

- Vicent Artés Tornero: El 30 de març de 1902 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista i dramaturg Vicent Artés Tornero. Sos pares es deien Antoni Artés i Consuelo Tornedo. Quan era adolescent entrà a formar part del moviment llibertari. Entre 1919 i 1923 fou mestre racionalista d'una escola organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cullera. En 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera clausurà l'escola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità, estudià i treballà com a corrector en una editorial. Posteriorment entra a fer feina com a oficial de far en el Cos de Fars de Senyales Marítimes de l'Autoritat Portuària i en 1931 estava destinat a Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries). Durant la guerra entrà en la Marina i va ser destinat al far del cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya), on en 1936 desbaratà diversos intents de desembarcament de les tropes feixistes a les costes catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va ser destinat a fortificar la Línia Maginot i després passà per indisciplina al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània), on s'encarregà d'enterrar els jueus assassinats. Quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Lorda, amb sa companya Mónica Gómez Martínez que aconseguí passar a França, on treballà de mecànic en una fàbrica d'aviació i participà en la fundació de la Federació Local de la CNT de la localitat, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat. Va escriure nombroses obres teatrals (La Santa Família, Hoy las ciencias adelantan, Fantasía española, etc.), moltes de les quals van ser representades per grups escènics del moviment llibertari. El 16 d'octubre de 1949 el seu drama social Polos opuestos va ser representat pel grup teatral marsellès «Acracia» a Tarba (Llenguadoc, Occitània). En 1960 col·laborà en el llibre conjunt Salvador Seguí. Su vida, su obra. En 1961 representà Lorda en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània). Formà part del teatral «Grupo Artístico Iberia». Col·laborà en la premsa llibertària, com ara Boletín Confederal, Boletí Informativo, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Els seus últims anys milità a Tarba. Vicent Artés Tornero va morir el 30 de juny de 1988 a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Francisco Ponzán Vidal

Francisco Ponzán Vidal

- Francisco Ponzán Vidal:El 30 de març de 1911 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco Ponzán Vidal. De nin va viure a Osca (Aragó), on va estudiar en un col·legi religiós i va exercir d'escolà fins que als 12 anys es va negar a anar a l'església; treballa de mosso en una llibreria, deambula per altra escola abans d'ingressar amb 14 anys a l'Escola Normal de Magisteri, on coneixerà Ramón Acín. Militant de ben jovenet en l'Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballa de mestre a Ipas, a prop de Jaca, i després de l'aixecament de Galán, es detingut uns dies. Col·labora en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d'abril de 1933 és detingut a Osca i durant l'estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un poble d'Orense. Fa mítings per Aragó (Sabiñánigo) i és de bell nou detingut després de la rebel·lió de desembre de 1933. Durant els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs (Baos, Camelle) i l'abril de 1936 completa una gira de propaganda per la regió amb Arnalda, Acín, Abós i altres. Es troba a Osca quan l'aixecament feixista i s'entrevistarà amb el governador d'Osca per preparar la contraofensiva; però els feixistes vencen i ha de fugir a Chibluco, San Julián de Banzo, Belsué, Angüés, Fraga i Bujaraloz. S'integra en el comitè comarcal d'Angüés i assisteix a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, en la ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d'Aragó. És nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari d'Informació i Propaganda fins que la repressió de Líster el va obligar a fugir a Callén, on es va enrolar l'estiu de 1937 en la Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco. L'agost del mateix any, organitza un grup d'espionatge que actuava en terreny enemic («Los Libertadores») que eventualment s'incorporava en el Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP) i de manera permanent des d'agost de 1937. Va combatre també amb l'Exèrcit de l'Est. Tot això li servirà durant el seu període posterior a França i Espanya. Acabada la guerra, va passar al camp de concentració de Vernet el febrer de 1939, del qual va escapar per començar l'organització d'un extensa xarxa antifranquista dins i fora del país --gràcies a ell es van crear els primers grups d'acció a Barcelona i s'assegura que l'abril de 1939 amb Juanel va ultimar un pla d'actuació a Espanya que es va posar en marxa en juny-- participant en incursions a l'interior en una de les quals, amb l'objectiu d'alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a Saragossa, va ser ferit a Boltaña el maig de 1940 i es va refugiar a Arguis fins el setembre, que va passar a França. Quan els alemanys van ocupar aquest país, va crear una famosíssima xarxa d'evasió, encarregada de treure de França notoris antifeixistes, coneguda com a Xarxa Pat O'Leary i Grup Ponzán, que va posar fora de perill més d'un miler de perseguits. Detingut, després de diversos avatars el 28 d'abril de 1943, els alemanys el van tancar a Tolosa de Llenguadoc i finalment l'afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de presoners, el 17 d'agost de 1944 al bosc de Buzet-sur-Tarn, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Integrants de la seva xarxa van ser Josep Esteve, Juan Zafón, Agustín Remiro, Pascual i Eusebi López Lagarta, Joan Català, Vicente Moriones, Amadeo Casares, Rafael Melendo, Ricardo Rebola, Eduard Josep Esteve, Ginés Camarasa, Josep Ester, Sadurní Carod, Victorio Castán, Coteno, Cervantes, etc. D'antuvi es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va elaborar un pla d'actuació contra el franquisme que no va ser acceptat pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el particular semblen haver estat: l'enfortiment de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), el manteniment dels principis emanats de la CNT de l'interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la CNT de l'interior), el rebuig de la política (però acceptant la política municipal) i fi de l'AIT. Va publicar articles en Nuevo Aragón, La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Regne Unit i Estats Units.

«Els resistents oblidats», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002

Laia Gomà i Xavier Montanyà: Francisco Ponzán Vidal: el resistent oblidat [documental]

***

Necrològica de Francisco Muñoz Pérez apareguda en el periòdic "Rojo y Negro" de febrer de 2000

Necrològica de Francisco Muñoz Pérez apareguda en el periòdic Rojo y Negro de febrer de 2000

- Francisco Muñoz Pérez: El 30 de març de 1914 neix a Castro Urdiales (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Muñoz Pérez. Sos pares es deien Francisco Muñoz Pérez i Juana Pérez Helguera. Durant la guerra civil lluità al front nord enquadrat en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou greument ferit en un braç i una cama, lesions de les quals mai no es recuperà plenament. En acabar la guerra s'exilià a França. El 3 de febrer de 1945 es casà a París (França) amb Alicia Vaz Argüelles. Després de les vicissituds típiques, s'establí a Dreux (Centre, França), on treballà de sastre i milità activament en la Lliga de Mutilats i en el sector escindit de la CNT. Destacà en el suport als guerrillers antifranquistes llibertaris i a les Joventuts Llibertàries. En morir en dictador Franco, s'instal·là a Gijón (Astúries, Espanya) i amb el seu amic Ramón Álvarez Palomo (Ramonín) participà activament en la reorganització de la CNT. Més tard, amb sa companya Alicia Vaz Argüelles, marxà cap a Noruega. Francisco Muñoz Pérez va morir el 24 de desembre de 1999 a Skien (Grenland, Noruega).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[29/03] Condemna de Borgioli - «Revista Nueva» - Execució del grup de Pallarès - Rougeot - Berchtold - Levezan - Mejías - Castagnoli - Atarés - Carret - Damiani - Gudell - Ranieri - Gomar - Gómez Marco - Fernández Rodríguez - González Esquina - Duval - Roncoroni - Tantini - Robin

efemerides | 29 Març, 2018 18:51

[29/03] Condemna de Borgioli - «Revista Nueva» - Execució del grup de Pallarès - Rougeot - Berchtold - Levezan - Mejías - Castagnoli - Atarés - Carret - Damiani - Gudell - Ranieri - Gomar - Gómez Marco - Fernández Rodríguez - Duval - Roncoroni - Tantini - Robin

Anarcoefemèrides del 29 de març

Esdeveniments

L'escultor Lamberto Borgioli (amb una creu)

L'escultor Lamberto Borgioli (amb una creu)

- Condemna de Borgioli: El 29 de març de 1894 el Tribunal de Guerra de Carrara (Toscana, Itàlia) condemna per «associació per a delinquir i per incitació a la guerra civil» l'escultor anarquista Lamberto Borgioli a set anys de presó, 14 mesos de confinament i tres anys de vigilància. Borgioli havia participat en els «Motins de Lunigiana», aixecaments populars espontanis sorgits arran de la rebel·lió organitzada el gener d'aquell any pels treballadors anarquistes de les pedreres de marbre de Carrara.

***

Portada d'un número de "Revista Nueva"

Portada d'un número de Revista Nueva

- Surt Revista Nueva: El 29 de març de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de filosofia anarquista Revista Nueva. Va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios), amb el suport de Felipe Alaiz de Pablo (Rodela i Calatraveño). Hereva de la tradició de revistes com Acracia, Ciencia Social, Natura, etc., intentarà novament establir les bases teòriques d'un anarquisme de caràcter obert (moviments socials, art, literatura, ciència, sociologia, filosofia, etc.) i receptiu a les noves idees llibertàries; amb una concepció humanista àmplia, es col·locava fora de tot grupuscle o sectarisme. Va ser durament criticada per diversos sectors anarquistes que pensaven que havia temes més urgents a tractar, com ara Pere Esteve des de Cultura Obrera de Nova York. Hi van aparèixer textos i articles de Pío Ayala, Mariano Ciro, Antonio García Birlán (Julio Barco), Garcilán, Guyau, Ramón M. Llorente, Mauricio Maeterlinck, Ricardo Mella, Masferrer, Margarita Parvitt, Rudolf Rocker, Oscar Wilde, entre d'altres. La publicació estava patrocinada econòmicament per Miquel Salvat, propietari de la «Impremta Salvat, Duch i Ferré», on s'imprimia la revista, i de l'«Editorial Hoy». El seu últim número va ser el 69, del 25 de juliol de 1925.

***

Presó Model de Barcelona (fotografia realitzada per Quico Sabaté)

Presó Model de Barcelona (fotografia realitzada per Quico Sabaté)

- Execució del grup de Pallarès Tomàs: El 29 de març de 1943 són garrotats a la presó Model de Barcelona (Catalunya) nou membres del grup guerriller anarquista antifranquista comandat per Joaquim Pallarès. Joaquim Pallarès Tomàs havia nascut en 1923 a La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i va ser cap d'un grup d'acció que va començar a actuar tot d'una que va acabar la guerra en 1939 a l'Hospitalet, Santa Eulàlia, Sants i La Torrassa, barris i pobles de l'àrea metropolitana de Barcelona. Entre les accions que se li van atribuir destaquen l'execució el 30 d'abril de 1939 del comissari en cap de la policia del districte de l'Hospitalet José León Jiménez, que havia estat elegit directament per Franco per a organitzar la repressió a Barcelona; així com diversos robatoris d'armes, atemptats a policies i expropiacions. El grup estava format per catalans als quals es van afegir aragonesos de les comarques d'Osca. A més de l'activitat guerrillera, van realitzar una notable tasca de reorganització de les Joventuts Llibertàries de Catalunya: van crear el primer Comitè Regional i el Comitè Local barceloní i en el moment de ser detinguts tres dels seus membres (Pallarès, Álvarez i Ruiz) tenien càrrec en el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries. Van ser detinguts el març de 1943 i després de ser torturats, dies després, Joaquim Pallarès Tomàs, que va mostrar gran enteresa, va ser executat, juntament a Francisco Álvarez Rodríguez, Fernando Ruiz Fernández, Francisco Atarés Martín, Josep Serra Lafort, Benito Saute Martí, Juan Aguilar Mompart, Bernabé Argüelles Depaz i Pere Tréssols Meix. Dos dies després van ser executats tres més: José García Navarro, Vicente Martínez Fuster i Joan Pelfort Tomàs. Altres membres del grup (Vicente Iglesias, José Urrea, Manuel Gracia, Rafael Olalde i Hilario Fondevilla Fuentes) van salvar la vida. El de Pallarès Tomàs va ser un dels primers grups de guerrilla urbana antifranquista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Alegoria de Moloch sobre les Comunes de Lió, París i Marsella

Alegoria de Moloch sobre les Comunes de Lió, París i Marsella

- Claude Rougeot: El 29 de març de 1830 neix a Demigny (Borgonya, França) el sabater i militant anarquista Claude Rougeot. Va prendre part el 30 d'abril de 1871, dia previst per les eleccions municipals organitzades pel Govern de Versalles a tota França, en la insurrecció del raval de la Guillotière a Lió (Arpitània) amb la intenció d'establir-hi la Comuna. La revolta va ser durament reprimida i l'1 de maig l'«ordre» regnava definitivament a Lió. En 1873 la policia el buscà per implicar-lo en l'anomenat «Complot de Lió» contra els militants anarquistes de la I Internacional antiautoritària. Cap al 1881 formà part del Partit Obrer Revolucionari (POR) i del grup «Drapeau Rouge» (Bandera Roja). Dins del sector antiabstencionista, en 1884 casa seva, al carrer Saint-Georges de Lió, serví com a lloc de reunió entre els anarquistes i els blanquistes de la «Lliga per l'abolició de les armes permanents». El 7 de juliol de 1884, durant una d'aquestes reunions, reivindicà la realització d'una «contramanifestació» a la nacionalista del 14 de juliol. En 1894 participà en la subscripció col·lectiva a favor de l'anarquista Henri Boriasse, aleshores detingut. En 1899 va ser esborrat de la llista d'anarquistes lionesos sotmesos a vigilància policíaca. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 4 d'abril de 1903

Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 4 d'abril de 1903

- Léon Berchtold: El 29 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista Léon Berchtold. D'origen suís, treballà d'oficinista i vivia al número 60 del carrer Lepic del XVIII Districte de París. En 1871, durant la Comuna de París, fou delegat de la Comissió de Barricades. Desconeixem si estava afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Refugiat a Suïssa en 1871, treballà amb son oncle Alexis, professor de música, a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Després va fer feina en treballs ferroviaris a Murten (Friburg, Suïssa), s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on esdevingué arquitecte i muntà una empresa general de materials per a la construcció (pintures, guixeria, motors, rails, vagonetes, etc.); visqué al número 5 del carrer Lissignol i posteriorment al número 10 del Chemin des Chalets del barri de Servette de Ginebra. El 21 de desembre de 1874 va ser condemnat en rebel·lia pel III Consell de Gerra a la deportació en recinte fortificat –mai no havia patit cap condemna anterior. Membre de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité», signà una proclama-convocatòria per a una assemblea general que se celebrà el 28 de març de 1879 al Cafè Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la llei d'amnistia per als communards que França elaborava. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès, però continuà vivint a Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra, un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les eleccions legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I Circumscripció del Roine. L'octubre de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra (Maurice Bertrand, A. Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII Congrés del Partit Obrer Francès (POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es demanava que «la cita "Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb Nicolas Joukovsky, Jules Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament. En 1897 participà en la col·lecta «Pro refugiats espanyols» organitzada per Les Temps Nouveaux. En aquesta època distribuïa els fullets del periòdic parisenc L'Aurore, dirigit per Ernest Vaughan. En 1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino Samaja al Congrés Antiparlamentari Internacional de París i l'any següent va ser publicat a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les Temps Nouveaux sota el títol Propagande indépendante. Pour le désarmament. El març de 1901 va fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra el fullet Le Musée de Damoclès i aquest mateix any participà en una col·lecta en suport del communard anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore. Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu llibre Philémon, vieux de la Vieille (1913) i qui conservà les seves memòries inèdites i la correspondència creuada. Léon Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le Réveil Anarchiste, va morir el 27 de març de 1903 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració dos dies després al cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni i Jean-Louis Pindy. Documentació seva es conserva a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

***

Foto policíaca de Gheorghe Levezan (ca. 1894)

Foto policíaca de Gheorghe Levezan (ca. 1894)

- Gheorghe Levezan: El 29 de març –algunes fonts citen el 19 de març– de 1869 neix a Bacău (Bacău, Moldàvia, Romania) l'anarquista Gheorghe Levezan, citat de diferents maneres (Georges Levezan, Georges Levezant, Georges Lavezan, Pierre Lavezan, etc.). Fill d'una família benestant romanesa, sos pares es deien Gheorghe Levezan, membre del Parlament de Bucarest, i Maria Coudurath. Cap el 1887 arribà a París (França) per estudiar matemàtiques i s'establí a Le Vésinet (Illa de França, França). A París fundà l'anomenat Grup Internacional d'Estudiants Anarquistes i l'abril de 1890 redactà i publicà un «Manifest dirigit als estudiants de tot el món», del qual distribuí 40.000 exemplars. Detingut la vigília de la manifestació del Primer de Maig de 1890, va ser inculpat de «fomentar un atropament» i de realitzar «propaganda socialista» –també li volien encolomar complicitat amb els nihilistes russos–, va ser alliberat el 18 de maig, però el 28 de maig d'aquell mateix any se li va decretar l'expulsió de França; detingut el 2 de juny de 1890, va ser posat a la frontera i es refugià a Zuric (Zuric, Suïssa) i a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A Ginebra participà en nombroses assembles, especialment en la de novembre de 1890, i va fer amistat amb Jacques Gross-Fulpius. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Ensenyà matemàtiques a Ginebra. En 1897 el trobem a Bacău, des d'on envià a Max Nettlau algunes correccions sobre textos en romanès citat en la seva Bibliographie de l'anarchie. En 1935 el trobem fent de periodista a París i l'agost d'aquell any va ser detingut per «vagabunderia» i investigat arran de la mort d'una amiga seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Gheorghe Levezan (1869-?)

***

Ángel Mejías Zamorano

Ángel Mejías Zamorano

- Ángel Mejías Zamorano: El 29 de març –algunes fonts citen erròniament el 28 de març de 1892 i el 5 de juny de 1896– de 1892 neix a La Orotava (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries) l'anarcosindicalista Ángel Mejías Zamorano, conegut com El Canario i El Gringo. Sos pares es deien José Mejías Rosa, industrial i comerciant, i Nieva Zamorano Villar. Tingué, com a mínim, set germans (Nieva, Tomás, Carmen, Marieta, Amparo, Candelaria i Matilde), ocupant el setè lloc, entre Candelaria i Matilde. Posteriorment sa família s'instal·là a Santa Cruz (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries), on son pare desenvolupà les seves tasques comercials. Quan tenia 18 anys morí son pare i posteriorment emigrà a Buenos Aires (Argentina), on milità activament en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1930, arran del cop militar de José Félix Uriburu, va ser expulsat de l'Argentina per les seves activitats polítiques i retornà a les Illes Canàries. En aquesta època era conegut com El Gringo, treballava en activitats relacionades amb el tabac i militava en el Sindicat d'Obrers Tabaquers d'Ambdós Sexes (SOTAS) de Santa Cruz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Beníntez, Eduardo Sanjuán Castro i Juan Yanes Pérez), per la seva participació en la vaga del sector tabaquer del 28 de setembre de 1935 a Santa Cruz, que implicà la clausura del SOTAS i una multa de 2.000 pessetes a cada un dels detinguts. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, va ser apressat per les tropes franquistes i tancat uns mesos a la presó de Fyffes de Santa Cruz, però aconseguí escapar l'execució. L'agost de 1938 fou un dels centenars de presos que van ser bescanviats amb el bàndol republicà («Canje de prisioneros "Frente Rojo"») i el setembre d'aquell any arribà a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Membre d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser capturat per les tropes alemanyes en data indeterminada. En 1941 es trobava reclòs al camp de presoners de Ziegenhain (Stalag IX), a Trutzhain (Schwalmstadt, Hesse, Alemanya), i el 27 d'abril d'aquell any va ser enviat, juntament amb altres 27 espanyols, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), amb la matrícula 5.037. En 1943 va ser integrat al «Komando Tenberg», encarregat de la construcció d'una pressa hidroelèctrica al riu Enns. Més tard va ser reintegrat a Mauthausen i posteriorment enviat al subcamp de Gusen, depenent del de Mauthausen. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes nord-americanes i repatriat a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de pintor i milità en la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). En l'exili era conegut com El Canario. Ángel Mejías Zamorano patí una paràlisi fulminant i després d'un mes en estat comatós,  el 20 de gener de 1965, va morir a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), essent enterrat l'endemà.

Ángel Mejías Zamorano (1892-1965)

***

Renato Castagnoli

Renato Castagnoli

- Renato Castagnoli: El 29 de març de 1897 neix a Porreta Terme (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) el socialista, anarquista i anarcosindicalista després, i finalment comunista, Renato Castagnoli. Sos pares es deien Rinaldo Castagnoli i Maria Ropa. Ferroviari de professió, va ser nomenat cap d'estació de primera categoria a Bolonya. A partir de 1914 milità en la Secció de Bolonya del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i des del 1921 en el Partit Socialista Italià (PSI). Membre de la direcció de l'SFI, fou un dels organitzadors de les vagues que tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de la vaga antifeixista del 2 i del 3 d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En represàlia, el desembre de 1923 va ser rellevat del seu servei als ferrocarrils. Entre 1923 i 1925 prengué part en el moviment antifeixista clandestí «Italia Libera». En 1925 el Comitè Central de l'SFI li va informar que s'havia lliurat una ordre de detenció contra ell per haver detingut un tren de carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i per fugir de la detenció passà a França. A París treballà en la construcció i s'adherí al moviment anarcosindicalista, afiliant-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), participant en totes les vagues i manifestacions i en la campanya en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta època col·laborà en els periòdics publicats per Camillo Berneri i amb el Comitè d'Ajuda per a les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1934 va ser expulsat de França i, abans de tornar clandestinament a París, va ser també expulsat successivament de Bèlgica, Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, decidí marxar cap a la Península i el 29 de juliol de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya). D'antuvi fou voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participant en el combat de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i després, a demanda de l'SFI, va ser enviat a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) com a coordinador dels ferrocarrils espanyols. Després va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable del Servei de Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de retransmissió de Barcelona, encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre d'intercepció, i posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de l'aeròdrom militar de Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Participà en nombroses missions aèries i efectuà intercepcions radiofòniques de les posicions clandestines enemigues i de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya, França, Regne Unit, Turquia, etc.) per als serveis fronterers de Portbou. En aquesta època també fou membre del grup anarquista italià «Pisacane» i, a partir de començaments de 1937, de la redacció del periòdic Guerra di Classe. També col·laborà en diferents publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste, L'Espagne Antifasciste, L'Adunata dei Reffratari i Il Martello. El desembre de 1937, a resultes d'una doble otitis, retornà a França, on va ser detingut per violació del decret d'expulsió de 1934; jutjat, fou condemnat a un mes i quinze dies de presó. Un cop lliure, no retornà a la Península i s'instal·là, sota falsa identitat, a Marsella (Provença, Occitània). Com que el seu nom figurava en la llista de «subversius» aixecada per les autoritats feixistes italianes, l'abril de 1940 va ser detingut a Marsella i tancat, amb altres antifeixistes, durant vuit dies en un cinema. Posteriorment va ser internat al camp de concentració de Vernet (Conflent, Catalunya Nord) i més tard al de Remolins (Llenguadoc, Occitània), on, el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia. Jutjat per la Comissió Provincial de Bolonya, el 29 d'abril de 1941 va ser condemnat a cinc anys de desterrament i enviat a Ventotene. El mes de juliol, en aquesta illa de confinament, se solidaritzà amb la Unió Soviètica, que havia estat envaïda pels nazis. Després de la caiguda del feixisme, va ser internat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). El 6 de setembre de 1943 va ser alliberat i s'integrà en la resistència, participant activament en la reconstrucció del moviment sindical clandestí a les poblacions romanyeses. Fou redactor del butlletí clandestí tirat amb multicopista La Tribuna dei Ferrovieri. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual col·laborava des del 1940, i ocupà càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com ara la seva vicesecretaria. Renato Castagnoli va morir el 24 de gener de 1967 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Renato Castagnoli (1897-1967)

***

Francisco Atarés Tolosana

Francisco Atarés Tolosana

- Francisco Atarés Tolosana: El 29 de març de 1900 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Atarés Tolosana. Sos pares es deien Antonio Atarés i Pascuala Tolosana. Llaurador de professió, aconseguí una basta cultura i entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove. En 1921, quan feia el servei militar, lluità en la guerra colonial del Marroc i en 1923 servia com a corneta en el Batalló de Caçadors «Tarifa 5» dels Tambors d'Infanteria del Grup de Forces Regulars Indígenes d'Alhucemas Núm. 5. Amb Benito Gil Abiol i José Sanz Prad, fou dels militants anarcosindicalistes més actius del seu poble i va ser corresponsal del periòdic anarcosindicalista barceloní Solidaridad Obrera en Albudébar. Sa companya fou Máxima Atarés Sen, amb qui tingué un fill. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser apressat i tancat a la presó d'Osca. Francisco Atarés Tolosana va ser afusellat el 31 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Son germà petit Máximo Atarés Tolosana, també confederal, havia estat apallissat fins la mort uns dies abans, el 23 d'agost.

***

Manuel Carret Humanes

Manuel Carret Humanes

- Manuel Carret Humanes: El 29 de març 1901 neix a la Huerta del Carmen (El Cotillo, Dos Hermanas, Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Carret Humanes. Sos pares van ser Antonio Carret Claro, de Dos Hermanas, i Dolores Humanes Tamargo, d'Alcalá del Río. Criat al camp, en 1922 va ser cridat a files i enviat al Protectorat Espanyol de Marroc quan les guerres colonials i lluità en diverses batalles al Rif (Xeruta, Bab Taza, Ketama i Xauen), enquadrat en el Cos d'Exèrcit del general Dámaso Berenguer y Fusté, contra les tropes d'Abd el-Krim. Acabà el servei militar a Kasr al-Kabir i en tornar a la Península treballà com a obrer agrícola i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les Joventuts Llibertàries i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de juliol de 1927 es casà amb Josefa Rueda García, amb qui tingué tres infants: María, Floreal --com a gran lector de Federico Urales que era-- i Amparo. Durant els anys republicans destacà en les lluites socials a Dos Hermanas. El juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, presidí el Comitè de Forces Antifeixistes creat per la CNT a la seva seu de Dos Hermanas i organitzà les patrulles de vigilància i de control i manà construir una barricada davant la seu del sindicat. Detingut el 20 de juliol de 1936 per les tropes franquistes, va ser empresonat al vaixell «Cabo Carvoeiro» i portat a Sevilla. Manuel Carret Humanes va ser afusellat l'1 d'agost de 1936 a la paret del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres militants.

***

Michele Damiani

Michele Damiani

- Michele Damiani: El 29 de març de 1903 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista Michele Damiano, més conegut com Michele Damiani. Sos mares es deien Leonardo Damiano i Rosa Lombardi. Pagès de cultura modesta, però lector apassionat de llibres i de publicacions subversives, després d'una breu passada per les Joventuts Socialistes i pel Partit Socialista Italià (PSI), abraçà les idees llibertàries, dedicant-se a la propaganda entre els camperols. En 1921 fundà a Canosa, amb Agostino Raimo i altres companys, el grup anarquista «Luce», destacant en el seu paper d'organitzador de l'agitació social dins dels pagesos de la zona i per la seva presència activa en totes les manifestacions polítiques, fet que va provocar que fos detingut en diferents ocasions. En 1923 s'enfrontà a trets amb un escamot feixista local i fins i tot quan el feixisme es consolidà en el poder continuà enfrontant-se al règim. El juny de 1929 va ser acusat d'haver atiat desordres durant una festivitat religiosa local i d'«actitud irreverent cap els sentiments religiosos de la població». L'abril de 1932, a petició del prefecte de Bari (Pulla, Itàlia), va ser amonestat formalment pels seus «sentiments de revolta», però el novembre d'aquell any va ser exonerat per un «acte de clemència» de Benito Mussolini mateix. Amb son germà Antonio i almenys una dotzena de joves antifeixistes del seu poble, projectà un aixecament armat que havia d'esclatar el 15 de gener de 1933 i que pretenia prendre per assalt alguns edificis públics i neutralitzar els elements destacats del Partit Nacional Feixista (PNF); frustrada la revolta per la intervenció policíaca, va ser detingut amb gairebé tots els participants. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat a la pena màxima de cinc anys de confinament, que purgà la colònia penitenciària de Ventontene primer i a la de Ponça després, i on, segons les autoritats, «no donà cap mostra de penediment, sempre freqüentant la companyia dels confinats anarquistes més perillosos». Un cop lliure retornà a Canosa i el 8 de setembre de 1943 reprengué la lluita política denunciant en un acte públic la prohibició de la publicació anarquista, que hagué de sortir clandestinament, titulada Rivoluzione Libertaria, òrgan de l'Alleanza dei Gruppi Libertari dell'Italia Liberata (AGLIL, Aliança dels Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada), que edità amb altres companys. Durant els anys posteriors desenvolupà una intensa acció propagandística i organitzativa, que acabà reconstituint el moviment anarquista de Pulla, alhora que participà en congressos i conferències sobre la realitat local i promogué reunions i assemblees regionals. El juliol de 1945 participà activament en el Congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i el 19 de desembre de 1965 fou un dels fundadors, amb Aurelio Chessa, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, que també publicà el periòdic Iniziativa Anarchica. Portovoce precongressuale. En 1975 publicà el llibre L'anarchismo degli anarchici, amb un prefaci de Ciro Cesarano. Michele Damiani va morir el 17 de gener de 1977 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) arran d'un accidenta automobilístic. La seva biblioteca personal va ser donada a l'Archivio Pinelli de Milà (Llombardia, Itàlia) pels seus hereus. Entre 1992 i 1993 l'Archivio Famiglia Berneri publicà dos volums miscel·lanis en el seu record sota el títol Ricordando Michele Damiani.

***

Martín Gudell

Martín Gudell

- Martín Gudell: El 29 de març –16 de març segons el calendari julià rus– de 1906 neix a Rochester (Nova York, EUA) l'escriptor, periodista i traductor anarquista i anarcosindicalista Martynas Gudelis, més conegut com Martín Gudell Petrowsky o, simplement, com Martín Gudell, encara que també va fer servir altres pseudònims (Martyno Gudelio, M. Skynimas, M. Petrowsky, P. Šalna, L. Guoba, V. Davainis, etc.). D'origen lituà, tenia la nacionalitat nord-americana. Va fer els estudis secundaris a l'Institut de Marijampolė (Marijampolė, Suvalkija, Lituània). Entre 1926 i 1929 estudià a Kaunas (Kaunas, República de Lituània) i a la Universitat de Berlín (República de Weimar, Alemanya) diverses disciplines (economia, idiomes, periodisme). Treballà de periodista a Lituània i a Berlín en diverses publicacions (Aušrinė, Kovos Kelias, Kultūra, Darbas, etc.) i formà part de la Lietuvos Socialistinės Moksleivijos Organizacija (LSMO, Organització d'Estudiants Socialistes de Lituania). En aquesta època era membre del cercle marxista consellista de Karl Korsch, però establí contactes amb Augustin Souchy, aleshores secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que el decantà pel moviment llibertari i l'anarcosindicalisme. Membre de la Lietuvos Socialistų Revoliucionierių Maksimalistų Sąjunga (LSRMS, Unió Maximalista de Socialistes Revolucionaris Lituans), el 6 de maig de 1929, amb els escriptors Aleksandras Vosylius i Andrius Bulota, participà en l'atemptat frustrat contra el primer ministre lituà Augustinas Voldemaras al Teatre de l'Estat de Kaunas i en el qual resultà mort el capità Pranas Gudynas; Vosylius va ser detingut, jutjat i executat, però Bulota i sa companya i Martynas Gudelis aconseguiren passar a Polònia i arribar a Àustria a través de Txecoslovàquia. Després va fer de corresponsal del periòdic lituà Lietuvos Žinios a Berlín i París. En 1932 s'establí a Barcelona (Catalunya), on, a més d'enviar col·laboracions a Lietuvos Žinios, treballà de professor de rus i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Barcelona vivia amb diversos companys anarcosindicalistes alemanys, especialment amb Arthur Lewin. A Catalunya deia que era fill d'una russa blanca (Petrowsky) i d'un català anarcosindicalista (Gudell) que havia emigrat als EUA. En 1933 publicà en lituà Sukilusi Ispanija (Revolta a Espanya), sobre el moviment revolucionari anarquista durant la II República espanyola, i traduí al castellà, sota el pseudònim M. Petrowsky, el llibre d'Efim Yarchuk Cronstadt. Su significación en la Revolución Rusa. El novembre de 1936, amb Francisco Carreño Villar i José Berruezo Romera, en qualitat de traductor, formà part de la delegació de la CNT que va ser enviada a Moscou (URSS) per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre. En aquest viatge fou el secretari d'Antoni Maria Sbert Massanet, president de l'ambaixada extraordinària de la II República davant l'URSS. Sobre aquest viatge, en 1945 publicà en lituà una important ressenya crítica del règim comunista (Ką girdėjau Sovietų Sąjungoje), que fou traduïda al castellà i publicada l'any següent a Mèxic sota el títol Lo que oi en la URSS i al suec a Estocolm com Spanjor I sovjet. Vad jag hörde i SSRU. Membre del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1937 va ser nomenat secretari de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, creades el 10 d'abril d'aquell any i de la qual també formava part Helmut Rüdiger, per l'AIT, i Joaquín Cortés, per la CNT, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Després de la sortida de Ferdinand Götze dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i la fundació d'un grup alternatiu enfrontat, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), va fer costat, amb Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, aquest darrer grup. Entre novembre i desembre de 1937 formà part del servei jurídic de la CNT-FAI que defensà els nombrosos companys detinguts per haver tingut relacions amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) o per haver desertat de les Brigades Internacionals arran dels enfrontaments sorgits el maig de 1937 contra la reacció estalinista. Però la seva discreció vers els companys alemanys detinguts, va ser durament criticada per part dels DAS. En un informe dels serveis especials comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), d'octubre de 1937, és definit com a «un emigrat rus blanc» que encapçala dins de la CNT «un grup obertament contrarevolucionari, que ha participat estretament amb el POUM en la preparació i en la realització d'un cop contrarevolucionari a Barcelona». En 1937 publicà, sota el pseudònim M. Skynimas, la seva traducció al lituà del llibre de Vicente Blasco Ibáñez La barraca, sota el títol Prakeikta žemė (Terra maleïda). En 1938 fou membre de l'«Agrupació FAI» de Barcelona. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Lola Iturbe i Pedro Herrera Camarero, la veterana anarquista Emma Goldman, de qui va fer de traductor, de visita per la Península per a veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. Quan el front català caigué, amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i Nicolás, signà a París un acord per a transferir els fons documentals de la CNT a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam (Països Baixos) i el febrer de 1939, amb Simon Radowitzky (Raúl Gómez), passà amb camió aquests arxius a França. En aquests anys col·laborà en «Radio CNT-FAI», de Barcelona, i en Solidaridad Obrera i en Umbral. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, en 1940 es traslladà als EUA –com que no tenia documentació que demostrés que era nord-americà, va convèncer els buròcrates d'immigració cantant Twinkle,  Twinkle, Little Star, cançó que havia aprés a la guarderia. El 31 de maig de 1940 parlà en l'homenatge pòstum a Emma Goldman que se celebrà al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA), on també intervingueren Leonard D. Abbott, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Rudolf Rocker, Dorothy Rogers, Eliot White i Clifford Demarest. En 1941, publicà en lituà Ispanų kovos dėl laisvės. Svarbiausi pilietinio karo epizodai (La lluita espanyola per la llibertat. Episodis de la Guerra Civil). En aquests anys col·laborà en la premsa anarquista de l'exili, com ara España Libre i Estudios Sociales, i en Delo Truda, de Nova York. En els anys cinquanta col·laborà en les revistes literàries lituanes Literatüra i Literatüros Metraštis. Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), treballà en la redacció del periòdic socialista nord-americà en llengua lituana Naujienos. The Lithuanian Daily News, del qual assumí l'administració en 1951 i el qual fou l'editor responsable entre 1969 i 1986. Presidí la Societat d'Escriptors Lituans de Chicago, fou president de l'associació cultural «Žiburėlio» i director del Cementiri Nacional de Lituània de Chicago. A més de les obres citades, és autor  d'Skynimai dega (1935), Boliaus Šilinio nuotykiai (1943), Martinaičio atsiminimai (1947), Lietuviai gynė savo miškus (1950) i Povilas Mileris. Biografijos bruožai (1973), entre d'altres. Alguns autors pensen que també va fer servir el pseudònim M. Perkūnija. Martín Gudell va morir el 4 de juliol de 1993 a Chicago (Illinois, EUA). A l'IISH d'Amsterdam es conserva documentació seva, com ara correspondència (Emma Goldman, Andrés Bulota, Virgilio Gozzoli, Agnes Inglis, Jesus Lara Trueba, Vitas, Zhang Yan, etc.), informes sobre les seves tasques confederals a Catalunya, documents personals, etc.

Martín Gudell (1906-1993)

***

Antonio Perrella ("Tomás Ranieri")

Antonio Perrella (Tomás Ranieri)

- Tomás Ranieri: El 29 de març de 1908 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Antonio Perrella, més conegut com Tomás Ranieri, encara que va fer servir altres pseudònims, com Antonio Pereira, El Italiano, L'Italià, Antonio Penella Tamaro, Antonio Negredo Tamaro, Pineda Tamaro i Tommaso Ranieri. Suboficial de Marina, en 1928 el feixisme l'obliga a exiliar-se i s'instal·la a França, on ràpidament entrà en contacte amb anarquistes espanyols exiliats. En 1932 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i es relacionà amb els grups anarquistes de la barriada de Sants. Participà en les manifestacions sorgires arran de la Revolució d'Octubre de 1934. Quan el cop militar feixista del 19 de juliol de 1936 prengué part a Barcelona, amb Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía, en l'assalt de la caserna de les Drassanes. Més tard continuarà el combat enrolat en la «Columna Ortiz». Amb la militarització de les milícies, el 31 de desembre de 1936 va ser nomenat major d'Infanteria i prengué part en la presa de Casp i en els combats de Belchite. En 1937, durant alguns mesos, va ser instructor a l'Escola de Guerra de Barcelona, però aviat tornà al front com a comandant del IV Batalló de la 116 Brigada Mixta (25 Divisió) de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, compost per membres de la CNT-FAI. Entre desembre de 1937 i febrer de 1938 va participar en la batalla de Terol i va ser ell, L'Italià, com l'anomenaven els seus companys, qui va entrar encapçalant les forces que conqueriren la ciutat. Va lluitar fins al final de la guerra i va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Va ser empresonat sis mesos al fort de Santa Bàrbara i altres sis mesos al castell de Sant Ferran, on va ser torturat, i després de passar pel camp de concentració d'Elx, mitjançant documents falsos proporcionats per companys de l'exterior, va poder sortir lliure. Després d'un breu pas per Andorra d'uns sis mesos, va tornar a la península. Detingut i empresonat a Lleida (Segrià, Catalunya), va ser traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro, després a Burgos, Madrid i Toledo, on va ser posat en llibertat provisional en promulgar-se un decret que atorgava la llibertat a tothom que hagués complit més d'un any de condemna en un camp de treball disciplinari. En 1945 es lliurà a la lluita clandestina contra el règim franquista i va ser secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya la Confederació Nacional del Treball (CNT) i agent d'enllaç de la resistència. En una de les batudes repressives, en aquell mateix any, va ser detingut juntament amb 39 companys i va passar a la presó Model juntament amb sa companya Carmen, empresonada durant uns dies als calabossos malgrat el seu embaràs. Torturat durant un mes a la Prefectura de Policia, fou traslladat el 22 de desembre de 1945 a la Presó Model de Barcelona. Va ser posat en llibertat provisional el 7 de juny de 1946, gràcies a la intervenció de l'ambaixada italiana, i el desembre va tornar a Itàlia. Al seu país milità activament en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió Sindical Italiana (USI). Va col·laborar en diverses publicacions anarquistes italianes i espanyoles. També va mantenir contactes amb els grups d'acció espanyols i en 1952 amb Josep Lluís Facerías (Face) va preparar un pas clandestí entre França i Itàlia. En el Congrés d'Ancona (Marques, Itàlia) de 1967 formava part de la Comissió de Relacions de la FAI i es va encarregar voluntàriament de les relacions amb el moviment obrer i la secretaria de l'USI. Va col·laborar en diferents publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir i Umbral. El setembre de 1968, malgrat el seu malmès estat de salut, participà en la jornada inaugural del Congrés Internacional de Carrara (Toscana, Itàlia). Antonio Pereira va morir després d'una llarga i dolorosa malaltia el 16 de març de 1969 a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on van ser enterrades les seves cendres. Tenia quatre fills. Va deixar inacabades i inèdites unes memòries.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[28/03] Condemna de Proudhon - Comuna de París - Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres - «La Commune» - Detenció de Goldman - «Bulletin» - Míting de Montseny - Guttin - Karmin - Riera Planas - Scarselli - Götze - Cuello - Malsand - Ramos Escariz - «Mone» - Martínez López - Agresti - Beltran - Bajatierra - González Homs - Ligero - Forbicini - Huitrón - Vignes - Rasal - Bonilla - Massari

efemerides | 28 Març, 2018 13:05

[25/02] Processament de Grave - Conferència de Goldman - «The Washington Post» - «Coerenza» - Segrest de Salsedo i d'Elia - Festa Proletària - Míting en suport de la revolució austríaca - «Lotta Anarchica» - Dave - Charveron - Micelli - Soudy - Friedrich - Gil Franco - Sanz - Pinton - Petacchi - Gutiérrez Alba - Della Torre - Miguel Zurilla - Juan el Camas - Larivière - Tomassini - Cuello - Fuentes - Giménez López - Rothko - Ortiz - Lozano - Mesa

Anarcoefemèrides del 25 de febrer

Esdeveniments

Edició de 1948 de "La société mourante et l'anarchie"

Edició de 1948 de La société mourante et l'anarchie

- Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.

Processament de Jean Grave (25 de febrer de 1894)

***

Propaganda de l'acte

Propaganda de l'acte

- Conferència d'Emma Goldman: El 25 de febrer de 1900 la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra), una conferència multitudinària en alemany sota el títol «Die grundlagen der moral» (Els principis bàsics de la moral). L'endemà, 26 de febrer de 1900, es realitzà una festa de comiat en la qual, a més de l'actuació de l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr Kropotkin, Louise Michel i la homenatjada.

***

Capçalera de "The Washington Post"

Capçalera de The Washington Post

- Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària.

***

Portada del primer número de "Coerenza"

Portada del primer número de Coerenza

- Surt Coerenza: El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista Coerenza. Settimanale antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta publicació va ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que promocionà en les seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de 1915 a la Cambra del Treball Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del sindicalisme revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment Benito Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la violència i de la insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia. Tractà diversos temes: militarisme, repressió, pedagogia, notícies sindicals, cròniques, efemèrides, biografies, convocatòries, etc. Hi van col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante Chiasserini, Giulio Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio Ferrari, A. Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico, O. Lazzari, Mario Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari, Giuseppe Monanni, Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto Pugolotti, Luigi Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani, Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A. Vitulo, Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obres I sindicalisti e la guerra, de Pulvio Zocchi, i Le «Marana», d'Honoré de Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de maig de 1915, quatre dies després de celebrar-se el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que portà la creació de la Federació Nacional Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de maig de 1915, Itàlia entrà en la Gran Guerra.

***

El Park Row Building, des d'aquí va ser llançat Salsedo

El Park Row Building, des d'aquí va ser llançat Salsedo

- Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Festa Proletària: El 25 de febrer de 1923 se celebra al Workmen's Circle de Hoboken (Nova Jersey, EUA) una «Festa Proletària» antifeixista en suport de les publicacions anarquistes Umanità Nova i Il Libertario. L'acte consistí en un ball; en un gran concert vocal, on van intervenir Caputi Damiano, Raffaele Tracchia i Gennaro Ventura, entre altres artistes; en una conferència de Nicola Cuneo; i en la representació de l'obreta en un acte Il 1º Maggio di Don Francesco, a càrrec de la Filodrammatica Proletaria.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting en suport de la revolució austríaca: El 25 de febrer de 1934 se celebra a la People's House de Nova York (Nova York, EUA) un míting, sota el nom «La Rivoluzione è in marcia" (La Revolució està en marxa), en suport del moviment revolucionari que aleshores es portava a terme a Àustria. L'acte, organitzat per pel grup anarquista italoamericà «Il Martello», va ser presidit per Pasquale Scipione i comptà amb les intervencions de Pietro Allegra, Giuseppe Ienuso i Carlo Tresca.

***

Portada de "Lotta Anarchica" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Portada de Lotta Anarchica [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí --com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti-- en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.

Anarcoefemèrides

Naixements

Victor Dave

Victor Dave

- Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Jambes, a prop de Namur (Valònia, Bèlgica), el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Fill del president del Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb una jove francesa, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per «traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el «Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com ara Michel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910), Louis Buchner (1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Victor Dave (1845-1922)

***

Notícia de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 24 de febrer de 1892

Notícia de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de febrer de 1892

- Louis Charveron: El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges (Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista Louis Maurice Charveron, conegut com Louis. Regentà una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de París (França). Membre de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del grup d'obrers perruquers independents «La Solidarité» i participà, amb Lenormand, Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret, Amédée, Espagnacq i Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de desembre de 1888 a la Salle Léger de París. Dies després, la policia el va implicar, juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac, Thénevin, Baudelot, Louvet, Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al carrer Saint-Denis de París i el seu domicili escorcollat sense que es trobés res delictiu. En aquesta època participà activament en la campanya per la supressió de les oficines de col·locació, que implicava marxes i concentracions davant de diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de periòdics, etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI), principal lloc de trobada llibertària de l'època, i participà activament en el Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser gerent de l'únic número publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation antipatriotique, periòdic antimilitarista editat per Georges Darien, Henri Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre d'altres, en ocasió del sorteig de quintes de Saint-Ouen, i on sortí la cançó Les conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23 de febrer d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en absència a un any de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a la insubordinació de militars», però després de l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una investigació d'un robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França). Poc després es refugià a Londres i s'instal·là al London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot habitat per anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en la misèria, fins el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà retornar a França per purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot, restà a Londres. En 1896 vivia al Gresse Street de la capital anglesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Micelli treballà en "Umanità Nova"

Micelli treballà en Umanità Nova

- Augusto Micelli: El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Quan tenia 10 anys ja estava subscrit al periòdic Il Libertario. En 1912 fundà el grup «Circola Pietro Gori», que tenia com a òrgan d'expressió la revista La Squilla Nova. Giornale di propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el desembre de 1912 i el febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i Armando Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un article aparegut en aquesta revista. Després de la Gran Guerra treballà com a tipògraf a la impremta del diari anarquista Umanità Nova. En 1924 s'instal·là a Milà on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia, que fou prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a punt de ser afusellat en una saca per represàlies. Augusto Micelli va morir centenari el 16 de març de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). Abans de finar havia disposat al seu testament la donació de la seva biblioteca privada, especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà, però la seva última voluntat fou traïda pel seu gendre que la va vendre a una llibreria antiquària.

***

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 25 de febrer de 1892 neix a Beaugency (Centre, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André Soudy. Va tenir una infància miserable; començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Ernst Friedrich

Ernst Friedrich

- Ernst Friedrich: El 25 de febrer de 1894 neix a Breslau (Silèsia, Polònia) el militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Va ser el tretzè fill d'una mare bugadera i d'un pare baster, i va començar de molt jove a treballar en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que viatjava arreu d'Europa. Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre Reial de Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va participar a Breslau en reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista Revolucionària, de caire anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va cometre un acte de sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de gran importància patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la revolució de novembre de 1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a Berlín, adherit en la Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure), organització creada sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Poc després les joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups i va participar en la creació de l'organització Kommunistische Arbeiter Jugend (Joves Treballadors Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del Kommunistischen Partei Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la redacció del periòdic Junge Garde (Guàrdia Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin, es decantarà pel socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va fundar una federació de joventuts revolucionàries de llengua alemanya que prendrà el nom de Freie Jugend (Joventut Lliure), que serà també el títol d'un periòdic finançat d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie Jugend no tenia de comitè ni cotització fixa; els seus grups, presents a nombroses poblacions alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic com a òrgan coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta organització havia de ser independent de tot partit i de tota organització obrera, la FAUD va deixar de subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle, els grups prendran força lluitant per la idea dels consells obrers com a principi d'organització en les empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores a l'antimilitarisme i al pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà una exposició permanent d'obres d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la idea era que l'exposició fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes, escriptors, etc. En aquesta època va ser condemnat a un mes de presó per «discursos antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les campanyes en favor d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació en la revolució, i va publicar un número especial de Freie Jogend sobre Mühsam (1924) i altre sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres, però la que va tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege! (Guerra a la guerra!), àlbum de fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats bèl·liques enfrontades a imatges oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van publicar en quatre llengües (alemany, anglès, francès i holandès) i els sindicats van vendre 50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un immoble a Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu internacional antibel·licista del món, alhora que seu d'una impremta i d'una llibreria. El gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes, ofensa al president del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la fallida, però una associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar amb el projecte. El 6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i condemnat per altra traïció a un any de presó sense possibilitat de recurs. Després de sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme, va enviar els documents més importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant l'edifici per condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura. Malalt, gràcies a les protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el setembre de 1933 i posat en residència vigilada. Encalçat de bell nou, va aconseguir fugir a Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on va ser expulsat en 1934. Finalment va trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i dels partits obrers belgues, va poder obrir un segon museu antibel·licista a Brussel·les. Quan les tropes alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser també destruït, però Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració belga cap a la França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser annexionada, va ser condemnat en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va aconseguir fugir i enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104 companyia del 7 Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de Lozère, va salva 70 infants jueus de la deportació. Després d'Alliberament va esdevenir ciutadà francès i s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva tasca antimilitarista i va intentar sense èxit recrear una vegada més un museu antibel·licista. En 1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de Villeneuve-La-Garenne que va batejar «Arca de Noè»  i que va fer servir per a les seves activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el consell municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de 1.000 m2 per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids sense distinció de nació o de religió; però Friedrich no va poder trobar els diners que en calien per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge amb la seva gavarra al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un camp internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es va realitzar. En 1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb aquests diners va comprar 3.000 m2 de terreny en una illa del Marne, a prop de Le Perreux, i va començar a edificar un centre internacional de joventut de 50 llits. Aquestes «Illa de la Pau» va esdevenir un lloc de trobada per la joventut obrera. Ernst Friedrich va morir el 2 de maig de 1967 a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Vicente Gil Franco

Vicente Gil Franco

- Vicente Gil Franco: El 25 de febrer de 1898 neix a Barcelona (Catalunya) el pintor, escultor i ceramista llibertari Vicente Gil Franco. Fill d'una família de modests comerciants fruiters, ben aviat es mostrà atret per la pintura i el dibuix i estudià a l'Escola de Belles Arts de València (País Valencià) i a Barcelona. Profundament antimilitarista, quan tenia 20 anys, després de la mort de son pare, aprofitant la verema, passà a França i s'instal·là a París i després al nord del país (Cambrai, Douai, Valenciennes, etc.), on va fer feina de marbrista. A Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) perfeccionà la seva tècnica escultòrica. En aquesta època va fer amistat amb l'estudiant de medicina Robert Vrasse, veí del seu taller i futur metge estomatòleg reputat, i en 1926 aquest el convidà a passar les vacances a la seva casa familiar de Boulogne-sur-Mer, on restà tres mesos i conegué el pintor Georges Griois. Posteriorment muntà el seu taller a la zona dels penya-segats d'Équihen-Plage (Nord-Pas-de-Calais, França), on pintà nombrosos paisatges de l'indret i escenes de la vida dels pescadors. En 1934 exposà escultures a la French Galery del Museu d'Art Britànic de Londres (Regne Unit). En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, retornà a Catalunya, on va ser nomenat comissari d'Educació Nacional, posant-se al servei de la propaganda republicana i realitzant especialment una sèrie de targetes postals, la venda de les quals va ser destinada a ajudar els combatents als fronts. En aquesta època, molt influenciat pel pintor Francisco de Goya i els muralistes mexicans, realitzà nombrosos dibuixos, quadres i gravats postmodernistes, on expressà l'horror de la guerra. El 28 de febrer de 1937 inaugurà l'«Exposició d'Art Revolucionari de Gil Franco» a la Sala d'Exposicions de les Joventuts Llibertàries de Barcelona, formada per més de cent obres (pintures, escultures, gravats, dibuixos, etc.) i el 5 de juny d'aquest any inaugurà, amb el suport musical del pianista Leopoldo Cardona, una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona organitzada pel Sindicat Únic d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquest mateix 1937 exposà, al costat del Guernica de Pablo Picasso, al Pavelló Espanyol de l'Exposició Internacional d'Arts i Tècniques de París. En 1938 retornà a França i entre maig i juliol d'aquest any exposà, sota el nom de «L'Espagne Martyre» i amb el suport del Socors Socialista a l'Espanya Republicana, les obres creades a Barcelona a la Sala dels «Amis du Populaire», als Camps Elisis de París. S'instal·là a Pont-de-Briques (Nord-Pas-de-Calais, França) i la major part de les obres realitzades a la Península van ser destruïdes el maig de 1940 durant un bombardeig. Fugint de l'ocupació –va ser requerit en dues ocasions per les autoritats alemanyes– i dels bombardejos, en 1943 s'instal·là amb sa companya Georgette a Clairvaux Les Claravalliens (Ville-sous-la-Ferté, Champagne-Ardenes, França), on nasqué la major dels seus infants, Catherine, futura artista plàstica. A partir de setembre de 1944 formà part de la Unió d'Intel·lectuals Espanyols (UIE). Entre 1944 i 1947, per invitació del baríton Roger Bourdin, residí a Franconville (Illa de França, França). Durant aquest període treballà poc, llevat d'una sèrie de xilografies sobre els horrors dels camps de concentració, que el Museu d'Art Modern de París adquirí anys més tard. En 1947 retornà a Boulogne-sur-Mer, on realitzà una reeixida exposició. Des d'aleshores, i fins el 1958, treballà en pintures, gravats, baixos relleus i ceràmiques, realitzant exposicions a Lilla i Gand i participant en la Biennal de Menton i en el Saló d'Art Lliure. Vicente Gil Franco va morir el 6 de novembre de 1959 a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). Una plaça d'aquesta localitat porta el seu nom. Trobem obra seva a diferent museus, com ara el Museu Nacional d'Art de Catalunya, de Barcelona; el Museu d'Art Modern, de París; el Museu de Boulogne-sur-Mer; o el Museu de Ceràmica de Desvres.

Vicente Gil Franco (1898-1959)

***

Francisco Sanz Casabona (1939)

Francisco Sanz Casabona (1939)

- Francisco Sanz Casabona: El 25 de febrer de 1898 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Sanz Casabona. Es guanyava la vida fent de pagès i de comerciant i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou l'intermediari entre el moviment anarquista i els partits republicans en l'organització de l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 i, en cas d'haver triomfat la insurrecció, hagués estat nomenat director general de Presons. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, comandà un grup guerriller que a partir d'octubre de 1936 actuà al Monte del Velado de Zuera, controlant entre l'estació de Zuera i el poble d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Aquesta partida estava formada per persones que havien fugit de la zona franquista, especialment de Zuera, Peñaflor, San Mateo i altres poblacions saragossanes. El campament del grup estava a sis quilòmetres a l'est de la carretera nacional entre Saragossa i Osca, i l'activitat principal d'aquest grup consistia en l'evacuació de militants atrapats a la zona franquista i en la realització de sabotatges, com ara la destrucció del pont del Barranco de la Violada, accions a la línia fèrria Zuera-Canfranc, etc. Durant un d'aquests sabotatges, son germà, José Sanz Casabona, resultà mort per l'explosió d'una càrrega de dinamita que preparava. El 25 de novembre de 1936 dos membres del grup, Carmelo Marzo Villanueva i Joaquín Ezquerra Huertas, van ser abatuts a l'assut de Camarera durant una acció cap a Zuera per a evacuar militants. Un tercer guerriller, Galo Borruel Ponz, aconseguí fugir-ne i arribar a la base. Durant un any, mentre el front restà més o menys fixe, aquest grup guerriller continuà amb les seves activitats. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. El 12 de juliol de 1939 aconseguí embarcar, amb sa companya Gregoria Bienzovas, sos fills (Francisco, Elena i Fermín Galán Sanz Bienzovas) i son germà petit Víctor Sanz Casabona, a Pauillac (Aquitània, Occitània) a bord del Ipanema cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic), arribant-hi el 7 de juliol de 1939. Després s'instal·là a Morelia (Michoacán, Mèxic). En 1944 publicà el fullet El derrocamiento de la dinastía borbónica y sucesos de la Segunda República Española. A finals dels anys quaranta treballava en un forn. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Prieto Pinton

Prieto Pinton

- Pietro Pinton: El 25 de febrer de 1903 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Pietro Pinton. Sos pares es deien Antonio Pinton i Orsola Pozzo. En 1926 es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de conductor. En 1932 emigrà a França i s'instal·là a Chambéry (Savoia, Arpitània). Per les seves activitats antifeixistes va ser mantingut sota control policíac. El 31 de maig de 1936 va ser elegit regidor de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a finals de juliol d'aquell any marxà cap a Catalunya, on s'enrolà per lluitar contra l'aixecament feixista en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 participà en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres operacions militars. A causa d'una «malaltia encomanada en la guerra» en 1937 es va veure obligat a retornar a França, on va romandre fins a l'ocupació nazi. Detingut i deportat als camps d'extermini nazi, el 14 de juny de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Torí. Pietro Pinton va morir el 8 de maig de 1971 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Giuseppe Petacchi

Giuseppe Petacchi

- Giuseppe Petacchi: El 25 de febrer de 1907 neix a Avenza (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Carrara (Toscana, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Petacchi, conegut com Beppe Petacchi i Copeta. Sos pares es deien Elia Petacchi i Aldegonda Gianfranchi. Es guanyava la vida fent de picapedrer de marbre i de rentaplats. D'antuvi republicà, en 1927 es va veure obligat pel règim feixista a portar targeta d'identitat en aplicació de la nova llei de seguretat pública. En 1929 se li va negar el permís d'embarcament a naus estrangeres per evitar que fes propaganda antifeixista entre els mariners. El 21 d'abril de 1932 va ser amonestat per freqüentar subversius i el 25 d'abril va ser sorprès mentre intentava convèncer altres picapedrers perquè rebutgessin el nou contracte de treball, ja que els salaris eren molt baixos. El 17 de juny de 1932 va ser novament amonestat i el 28 d'aquell mes va ser arrestat perquè el trobaren amb Andrea Lucetti i Vera Bibbi; jutjat, el 30 de juny de 1932 va ser condemnat a tres mesos d'arrest i a dos anys de llibertat vigilada per violació de l'amonestació. El 28 de maig de 1934, amb Roberto Briganti, Pilade Menconi, Ivo Pieruccini, Ercole Pisani i Ciro Sparano, emigrà clandestinament a França via La Spezia (Ligúria, Itàlia) i Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). S'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà amb l'anarquista Celso Persici, enviant diners a sa companya, diners que moltes vegades eren segrestats per la policia feixista. A França es relacionà amb Camillo i Giovanna Berneri, Aldo Garosci, Emilio Lussu, Umberto Marzocchi, Randolfo Pacciardi, els germans Rosselli i Pio Turroni, entre d'altres. El 5 de juny de 1934 va ser condemnat a Marsella per agressió a mà armada. El 29 de setembre de 1934 va ser inscrit, com a «republicà ja amonestat polític», en el butlletí de recerca fronterera amb l'anotació de detenció. L'11 de gener de 1935 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Massa Carrara (Toscana, Itàlia). A Marsella desenvolupà una intensa activitat antifeixista, participant en diverses iniciatives i en assemblees de la Universitat Proletària, de l'Associació Republicana Socialista (ARS) i de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). L'octubre de 1935 assistí al Congrés Antifeixista de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Edoardo Angeli, Roberto Boschi, Alberto Jacometti, Guido Lionello, Carlo Pedroni i altres exiliats. L'agost de 1936 marxà cap a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent el 28 d'agost d'aquell any a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Greument cremat el 20 de setembre de 1936, juntament amb Giuseppe Gabbani i Giuseppe Barberis, a Osca en l'incendi del carro brindat on hi anava, atacat per les tropes franquistes, va ser hospitalitzat a Barcelona. Amb Arturo Buleghin, Emilio Canzi, Antonio Cieri, Giuseppe Mioli, Bruno Pontorni, Vindice Rabitti, Carlo Rosselli, Valentino Segata i Tommaso Serra, signà un telegrama dirigit al grup «Giustizia e Libertà» (GL) de París (França), on es desmentia el rumor que circulava en ambients de l'emigració política italiana que parlaven de «dissidències internes en la Columna Italiana». El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de la militarització de les milícies, que va ser publicat en els periòdics Guerra di Classe i L'Adunata dei Refrattari. El 3 de novembre de 1936 va escriure a son germà Aldo, que havia estat detingut a Susa (Piemont, Itàlia) el setembre quan intentava emigrar il·legalment per enrolar-se en les formacions antifranquistes, on afirmava que s'havia de passar «de la lluita de posicions a l'atac». El desembre de 1936 es fotografià a Barcelona amb Ciro Sparano i Roberto Briganti, també milicians de la «Columna Ascaso» i el gener de 1937 marxà uns dies a França per intentar enrolar voluntaris. Posteriorment passà a la Companyia de Metralladores del I Batalló «Matteotti» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió, juntament amb Agostino Casati i Libero Battistelli. El 5 de març convidà son germà a unir-se amb ell a la lluita a la Península. Assistí amb ràbia als «Fets de Maig» de 1937. De bell nou a França l'estiu de 1937, romangué, amb sa companya i son fill que aconseguiren fugir d'Itàlia, al domicili parisenc del professor Angelo Monti, membre de GL i exmilicià de la guerra d'Espanya, i va ser inclòs pels feixistes en el grups dels militants capaços d'atemptar contra els jerarques feixistes amb la intenció de venjar-se de la mort de Carlo Rosselli. A Paris freqüentà les reunions de GL i intentà aconseguir una targeta d'identitat falsa amb el suport d'Emilio Lussu i d'Emilio Caporali, però el 8 d'agost de 1938 finalment va ser expulsat del país. El 28 de setembre de 1938 el cap de la policia feixista informà al prefecte que havia sortit de París amb una destinació desconeguda i demanà mesures de vigilància especials per aconseguir la seva detenció. Un cop expulsat de França, visqué clandestinament a Bèlgica, on a principis de 1939 treballà de picapedrer a Lustin (Namur, Valònia) i a Tailfer (Namur, Valònia). En data desconeguda va estar internat al camp de concentració de Vernet. El juny de 1940, mentre els nazis s'estenen per França, retornà a Marsella, romanent a casa de l'anarquista Senofonte Argante Pisani, també exmilicià de la guerra d'Espanya, i treballant de recollidor d'escombraries i de obrer. A finals de 1940 figurava en una llista d'antifeixistes italians molt actius a França i on se'l considerava molt perillós, llista que va ser enviada per la policia feixista a la nazi per facilitar-ne la seva captura. Aconseguí embarcar-se cap a Casablanca (Marroc), on trobà Antoine Martinez (Titine) i Pio Turroni. El 19 de novembre de 1941 els tres emigraren amb el vaixell Serpa Pinto a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), on treballà de paleta en la construcció. Marxà al Canadà, ja que des d'allà tenia més possibilitats de retornar a Europa, i aconseguí embarcar-se cap a Liverpool (North West England, Anglaterra), però, per un error burocràtic, va ser confós per un feixista i reclòs en un camp de concentració. Els continus enfrontament amb els feixistes reclosos convenceren les autoritats britàniques que havia hagut un error d'identificació i va ser enviat al nord d'Àfrica, on seguí un curs de paracaigudisme a les ordres de l'Special Operations Executive (SOE, Direcció d'Operacions Especials) de l'Exèrcit britànic. El 24 de setembre de 1943 va ser llançat en paracaigudes a Empoli (Toscana, Itàlia) en una operació dirigida pels anglesos amb la finalitat que operés a les línies enemigues al costat dels partisans. Després d'una breu estada a Avenza, es traslladà a Florència (Toscana, Itàlia), on treballà per al Centre Antifeixista i entrà en contacte amb destacats militants (Carlo Cassola, Adriano Milani, Carlo Lodovico Ragghianti, etc.) i trobà el seu amic Gino Menconi. Emilio Lossu el va enviar a combatre a Mugello (Toscana, Itàlia) enquadrat en la II Brigada «Carlo Rosselli». Fins al final de la II Guerra Mundial es mostrà molt actiu en la Resistència. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1945 participà en el III Congrés Nacional Anarquista que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). Va ser denunciat en diverses ocasions per haver amagat al seu domicili anarquistes italians i espanyols perseguits per la policia i la Interpol. Giuseppe Petacchi va morir el 2 de juny de 1961 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Giuseppe Petacchi (1907-1961)

***

Abelardo Gutiérrez Alba

Abelardo Gutiérrez Alba

- Abelardo Gutiérrez Alba: El 25 de febrero de 1912 neix a San Miguel (Santa María de Vilarello, Cervantes, Lugo, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i guerriller antifranquista Abelardo Gutiérrez Alba --a vegades citat com Abelardo Gutiérrez Digón i amb el nom de Lisardo (Abelardo seria un malnom). Treballava de sastre a Cervantes. Abans de la Guerra Civil visqué un temps a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb moviment anarquista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), simpatitzant amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan esclatà la guerra son pare va ser afusellat pels feixistes i amb sos germans Jovino, Baldomera i Domitila i sa mare, Consuelo Alba Digón, es passà a la guerrilla. Lluità al front asturià fins el seu enfonsament i en contacte amb altres guerrillers, com ara Antonio Ulloa, Siro Fernández, Antonio Fernández Crespo (Fuenteoliva), Manuel Castro Tellado, etc. A partir de 1939 encapçalà un escamot guerriller propi, amb membres del grup de David Fuentes. L'abril de 1942 assistí, amb altres 23 guerrillers, a la reunió fundacional de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia (FGLG), celebrada a les muntanyes de Ferradillo, a prop de Ponferrada. Integrat en la guerrilla de Lugo, combaté sobretot a Os Ancares, Sober, Cervantes, Lemos, Becerreá, Quiroga i O Courel. Entre 1943 i 1945 formà part de la III Agrupació de Guerrilles de l'FGLG, operativa entre la Serra dos Ancares i la comarca de Valdeorras. Fins al 1944 no aconseguí contactar orgànicament amb la CNT. Descontent amb la passivitat dels socialistes de l'FGLG, rebutjà la integració de la Federació en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), entenent que aquesta integració implicaria la desactivació de la guerrilla. En 1946 col·laborà amb José Castro Veiga (O Piloto) en la formació d'un grup itinerant del procomunista Exèrcit Guerriller de Galícia (EGG), mantenint diversos enfrontaments amb la Guàrdia Civil. A mitjans de 1947, arran de la progressiva caiguda de membres del grup, la rígida disciplina militar estalinista i la pressió comunista per la seva militància llibertària, amb el suport de la xarxa d'evasions de la CNT del País Basc, creuà amb sos germans Jovino i Baldomero els Pirineus. En 1948 retornà clandestinament a la Península i més tard emigrà a Veneçuela. En morir el dictador Francisco Franco, viatjà a Galícia. Abelardo Gutiérrez Alba morí en 1978 a Veneçuela quan preparava el retorn definitiu a la seva terra.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[27/03] «Le Gueux» - Bomba de Ravachol - Pacte CNT-UGT - Vaga de Torí - Roscigna - Míting de la CNT - Lermina - Baima - Lacour - Nadal - Pascual - Cuadrado - Berchtold - Liu Shifu - Paco Sola - Girolo - Januário - González Mallada - Benito Fornos - Marianelli - Aranda - Smythe - Maltini

efemerides | 27 Març, 2018 19:26

[27/03] «Le Gueux» - Bomba de Ravachol - Pacte CNT-UGT - Vaga de Torí - Roscigna - Míting de la CNT - Lermina - Baima - Lacour - Nadal - Pascual - Cuadrado - Berchtold - Liu Shifu - Paco Sola - Girolo - Januário - González Mallada - Benito Fornos - Marianelli - Aranda - Smythe - Maltini

Anarcoefemèrides del 27 de març

Esdeveniments

Capçalera de "Le Gueux"

Capçalera de Le Gueux

- Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin, Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.

***

L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)

L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)

- Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot --carrer Clichy, 39--, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat.

***

Manifestació de Madrid del 27 de març de 1917

Manifestació de Madrid del 27 de març de 1917

- Pacte CNT-UGT: El 27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa públic amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies abans entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema polític del Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una delegació cenetista, composta per Ángel Pestaña, Salvador Seguí i Ángel Lacort, marxà a Madrid a posar-se d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció revolucionària. El 27 de març hi hagué una gran manifestació a Madrid precedida d'un míting a la Casa del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT. En aquest míting es llançà un Manifest a l'opinió pública on s'amenaçava amb una vaga general sense termini limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a aquells canvis fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de les condicions decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats emancipadores». En el Manifest es diu que «els organismes proletaris procediran a l'adopció de totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de la vaga general». El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les garanties constitucionals; tancà els centres obrers i empresonà totes els signants del Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la vaga general contra aquestes mesures, però en abril, el nou Govern restaurà les garanties. Malgrat tot, els preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es declarà la vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del Nord acomiadà un grup d'obrers i davant el fracàs de les gestions perquè fossin admesos els 36 companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en aquesta companyia. Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000 metal·lúrgics i miners de Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga dels ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de Bilbao, empalmarà amb la gran vaga general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que enfrontarà obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga fou un fracàs a causa de la repressió governamental que declara l'Estat de guerra i tragué l'Exèrcit als carrers,  i va costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de dos mil treballadors empresonats.

***

Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

- Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.

***

Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)

Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)

- Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova «expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels «expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies --per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria-- en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.

***

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

- Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting de masses públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil --anteriorment, el 26 d'agost de 1976, s'havia fet un homenatge a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que fou en realitat el primer acte públic confederal. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

Anarcoefemèrides

Naixements

Jules Lermina

Jules Lermina

- Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix a París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat sense èxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène, Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil –del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas;  policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servir à l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions. Jules Lermina va morir el 23 de juny de 1915 a París (França).

***

Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

- Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes "L'Ouest-Éclair" del 29 de juliol de 1932

Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair del 29 de juliol de 1932

- Léonard Lacour: El 27 de març de 1886 neix a Rosiérs (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Era fill d'un cap de peó de camins. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per «provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. En 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat «Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per «ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva «manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de gener de 1950 al XIV Districte de París (França).

***

Necrològica d'Antoni Nadal Ribas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de novembre de 1967

Necrològica d'Antoni Nadal Ribas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de novembre de 1967

- Antoni Nadal Ribas: El 27 de març de 1912 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Nadal Rivas –el segon llinatge a vegades citat Rivas. Sos pares es deien Domènec Nadal i Magdalena Ribas. Començà a militar molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Salviac (Llenguadoc, Occitània). En acabar la II Guerra Mundial s'establí a La Sala, on milità en la Federació Local de la CNT, ocupant diversos càrrecs de responsabilitat orgànica. Malalt, Antoni Nadal Ribas va morir l'1 de novembre de 1967 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a Salviac, on reposava sa mare. Deixà companya, Mercè Rovira, i progènie.

***

Alejandro Pascual Dios

Alejandro Pascual Dios

- Alejandro Pascual Dios: El 27 de març de 1916 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Pascual Dios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou delegat d'Abastos de la col·lectivitat local. El març de 1938, quan les tropes feixistes ocuparen Aragó, arribà a Catalunya via Benasc i França i s'establí a Manresa (Bages, Catalunya). Amb el triomf franquista passà a França. Lluità en la Resistència contra els nazis i es negà, malgrat les amenaces de mort rebudes, a integrar-se en la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). L'11 de maig de 2000 impartí, amb el seu gran amic i també confederal Martín Arnal Mur, a la Biblioteca Arús de Barcelona, la conferència «Tierra y Libertad: la colectivización en Aragón». El 14 de desembre de 2005 a l'Escuela de Arte d'Osca, amb Martín Arnal, participà en la inauguració de l'exposició fotogràfica «Estos días azules», sobre l'exili a França. En 2006, amb 80 anys, va fer amb bicicleta en set dies els 800 quilòmetres que separen la seva residència francesa amb el seu poble natal. El 14 d'abril de 2007 a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya) participà, amb Martín Arnal, en un homenatge a la 43 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola. El juliol de 2009, Pascual i Arnal, reberen un homenatge a Bielsa durant les III Jornades de «La Bolsa de Bielsa». Participà en el documental sobre la Revolució espanyola Sueños colectivos, de Marco Potyomkin i Manuel Gómez, que s'estrenà en 2011.

***

Joan Antoni Cuadrado Diago

Joan Antoni Cuadrado Diago

- Joan Antoni Cuadrado Diago: El 27 de març de 1922 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, i després comunista i resistent antifranquista, Joan Antoni Cuadrado Diago. Visqué a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta. Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries durant la Revolució. Posteriorment entrà formar part de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i va ser nomenat comissari de la «Columna Jaume Graells», la primera brigada organitzada l'octubre de 1938 a Barcelona per les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). El 2 de febrer –altres fonts citen el 24 d'abril– de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 24 de novembre de 1941, va ser condemnat a sis anys i un dia de presó major. Un cop va ser posat en llibertat atenuada, es va integrat en els grups de la guerrilla urbana organitzats pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). A començaments de febrer de 1945, quan feia el servei militar a la caserna de La Remonta, a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), desertà emportant-se dues pistoles. Fugí clandestinament cap a França i s'incorporà al XIV Cos de Guerrillers Espanyols. Membre de la I Brigada Guerrillera («Agrupació Guerrillera de Catalunya»), el febrer de 1945 retornà a Catalunya. A finals de març va ser reconegut pel carrer per un sergent i quan aquest el volgué detenir li va disparar diversos trets. Fou un dels responsables dels grups de xoc i el 24 de març de 1945 participà en l'atracament d'una apotecaria al carrer Progrés del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, propietat de l'excap de Falange Antonio Aparicio, on s'emportà 8.500 pessetes. El 4 d'abril de 1945, al cantó entre el carrer del Parlament i l'avinguda del Paral·lel, des d'un cotxe de la Brigada Politicosocial, agents obriren foc contra ell; ferit per 12 bales, va ser donat per mort i enviat al dipòsit de cadàvers on descobriren que encara respirava. Ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona, va ser intervingut quirúrgicament durant sis hores i pogué salvar la vida. Traslladat a la Prefectura de Policia, va ser brutalment interrogat. Durant la batuda posterior al seu interrogatori, va ser detinguts 29 homes i quatre dones, a més de nombroses armes i municions; posteriorment interrogades totes aquestes persones, van ser detingudes unes dues-centes persones, gairebé tota l'estructura del PSUC, fet que passà a la història com el «Cop d'Abril». El 29 d'abril de 1945 va ser ingressat a la Presó Model de Barcelona i el 22 de maig de 1946 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort amb altres militants del PSUC, com ara Rafael Fernández Luis, Bonifacio García Menéndez, Antonio Hidalgo Yáñez i José Tamborero Villanueva. Tots van veure la pena commutada per llargues condemnes d'empresonament. La commutació de la seva pena vingué el 16 de juliol de 1946 quan es trobava davant l'escamot d'afusellament al camp de la Bota de Barcelona, pena que va ser establerta en 20 anys de reclusió. Internat a la presó de Burgos (Castella, Espanya), va ser alliberat en 1965. En 1974 va ser detingut amb 25 militants al Baix Llobregat a resultes d'una convocatòria de vaga general i va ser empresonat durant 15 dies. El juliol de 1975 demanà públicament, amb altres militants als quals se'ls havia commutat la pena de mort, l'abolició d'aquesta. En aquests anys visqué fent de comerciant. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou un dels que intentà legalitzar l'Associació Catalana d'Expresos Polítics (ACEP). Joan Antoni Cuadrado Diago va morir el 3 de novembre de 1992 a Barcelona (Catalunya).

Joan Antoni Cuadrado Diago (1922-1992)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 4 d'abril de 1903

Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 4 d'abril de 1903

- Léon Berchtold: El 27 de març de 1903 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Léon Berchtold. Havia nascut el 29 de març de 1850 a París (França). D'origen suís, treballà d'oficinista i vivia al número 60 del carrer Lepic del XVIII Districte de París. En 1871, durant la Comuna de París, fou delegat de la Comissió de Barricades. Desconeixem si estava afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Refugiat a Suïssa en 1871, treballà amb son oncle Alexis, professor de música, a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Després va fer feina en treballs ferroviaris a Murten (Friburg, Suïssa), s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on esdevingué arquitecte i muntà una empresa general de materials per a la construcció (pintures, guixeria, motors, rails, vagonetes, etc.); visqué al número 5 del carrer Lissignol i posteriorment al número 10 del Chemin des Chalets del barri de Servette de Ginebra. El 21 de desembre de 1874 va ser condemnat en rebel·lia pel III Consell de Gerra a la deportació en recinte fortificat –mai no havia patit cap condemna anterior. Membre de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité», signà una proclama-convocatòria per a una assemblea general que se celebrà el 28 de març de 1879 al Cafè Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la llei d'amnistia per als communards que França elaborava. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès, però continuà vivint a Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra, un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les eleccions legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I Circumscripció del Roine. L'octubre de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra (Maurice Bertrand, A. Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII Congrés del Partit Obrer Francès (POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es demanava que «la cita "Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb Nicolas Joukovsky, Jules Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament. En 1897 participà en la col·lecta «Pro refugiats espanyols» organitzada per Les Temps Nouveaux. En aquesta època distribuïa els fullets del periòdic parisenc L'Aurore, dirigit per Ernest Vaughan. En 1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino Samaja al Congrés Antiparlamentari Internacional de París i l'any següent va ser publicat a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les Temps Nouveaux sota el títol Propagande indépendante. Pour le désarmament. El març de 1901 va fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra el fullet Le Musée de Damoclès i aquest mateix any participà en una col·lecta en suport del communard anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore. Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu llibre Philémon, vieux de la Vieille (1913) i qui conservà les seves memòries inèdites i la correspondència creuada. Léon Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le Réveil Anarchiste, va morir el 27 de març de 1903 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració dos dies després al cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni i Jean-Louis Pindy. Documentació seva es conserva a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

***

Liu Shifu

Liu Shifu

- Liu Shifu: El 27 de març de 1915 mor a Xangai (Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu –transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Havia nascut el 27 de juny de 1884 a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com «Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi, «Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.

***

Francisco González Sola en una foto de la policia cubana

Francisco González Sola en una foto de la policia cubana

- Francisco González Sola: El 27 de març de 1934 mor en la misèria a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el tipògraf, fotògraf i propagandista anarquista Francisco González Sola, més conegut com Paco Sola. Havia nascut en 1870 a Granada (Andalusia, Espanya) i sos pares es deien Francisco González i Micaela Sola. Adquirí força popularitat a començaments de segle com a propagandista anarcocomunista a ciutats i pobles andalusos. En 1900 assistí com a delegat de Sevilla al I Congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) i l'any següent participà activament en la vaga de ferrers sevillana. Aquest mateix 1901 va estar tancat a la capital andalusa; fou delegat, amb Antonio Ojeda, al Congrés de l'FSORE a Madrid; parlà, amb Ojeda, Miguel Moreno, Antonio del Pozo, Juan Palomino Olalla i altres, en el míting cordovès del Primer de Maig, on s'atacà els socialistes, l'electoralisme, la beguda i el joc; polemitzà amb l'anarcocol·lectivista Martínez León; i publicà en La Huelga General la seva obra A los burgueses. Cuadros tomados del natural. En 1902 parlà en el gran míting de Sevilla en defensa dels presos d'Alcalá del Valle i l'any següent participà, amb Ojeda, en la gran Excursió Nacional de Propaganda del periòdic madrileny Tierra y Libertad; en 1903 també signà un manifest de suport a la vaga d'aquell any. L'abril de 1904 intervingué, amb Ojeda, en una gira propagandística per Galícia i Salamanca per preparar el proper Congrés de l'FSORE de Sevilla. A finals de 1904 a Madrid, amb Ojeda i Abelardo Saavedra del Toro, sota el nom de «Grupo 4 de Mayo», s'encarregaren del periòdic Tierra y Libertad i de reeditar La Revista Blanca, arran de la retirada de la família Urales. En 1905 representà els obrers tapers del suro de Sevilla en el Congrés de l'FSOE de Madrid. En aquesta època encapçalà la Lliga de Defensa dels Drets de l'Home, que lluitava per l'alliberament dels presos polítics. Destacat antimilitarista, l'octubre de 1906 va ser empresonat --la seva fitxa policíaca deia que havia estat processat en tres ocasions per atacs a l'Exèrcit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), establí contactes amb Francesc Ferrer i Guàrdia i es va fer ferm defensor del pensament racionalista i de l'Escola Moderna. Arran de l'explosió d'una bomba al carrer barceloní de la Boqueria el 8 d'abril de 1907, va ser detingut juntament amb Josep Vicens i Joan Palau. Cap a finals de 1907, fugint de la Llei de Jurisdiccions aprovada pel Govern de Segismundo Moret que posava sota competència militar tota ofensa a la Pàtria, a l'honor de les Forces Armades i als seus símbols, fugí amb Saavedra clandestinament a Cuba. Els diners dels passatges s'aconseguiren gràcies a una subscripció que van fer els obrers del poble cubà de Regla i arribaren amb la missió de propagar el pensament racionalista i les idees de Ferrer i Guàrdia a tota l'illa. Amb el suport d'aquests dos emigrats, es creà l'octubre de 1908 la Secció Cubana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERA) i a finals d'aquell any es creà la primera Escola Moderna, muntada pel grup «Educació del Porvenir», al local del Centre d'Estudis Socials (CES) de Regla. Amb Saavedra van fer gires propagandístiques i s'encarregaren del setmanari ¡Tierra!, polemitzant amb el Diario de la Marina. Arran de l'execució de Ferrer i Guàrdia, el 17 d'octubre de 1909 participà, amb Saavedra, Emilia Rodríguez i altres, com a orador en la gran manifestació de protesta que es va fer a l'Havana. A la capital cubana vivia amb Aurora Rodríguez, amb qui tenia dos fills, i treballava com a tipògraf. També va fer conferències al Centre Asturià de l'Havana i a altres centres regionals. El 25 de setembre de 1911 va ser expulsat de Cuba, amb altres nou anarquistes (Juan Ascón Sistere, Bartolomé Berenguer y Montolín, Juan Casanova y Villa del Prat, Serafín Castrillón Mouriz, Josep Grau i Guàrdia, Sebastián Aguilar Mateo, Francisco Pérez Rodríguez, Venancio Saenz Ibáñez i Francisco Arnal Tormos), en el vapor «Frankenwald» amb destinació a Vigo (Pontevedra, Galícia). Instal·lat amb sa companya a Sevilla, aquest mateix any, amb Juan Gallego Crespo, Pablo Sánchez i José Sánchez Rosa, creà l'Ateneu Sindicalista d'aquesta ciutat. En 1914 va fer conferències a Sevilla i l'any següent va ser designat, amb Sánchez Rosa, per fer sessions de controvèrsies amb els socialistes. En 1916 realitzà amb Ojeda i Sánchez Rosa diverses campanyes de propaganda. En aquesta època, amb Ojeda i Saavedra, muntà un negoci de fotografia, però s'enemistaren i s'independitzà laboralment amb gens ni mica de sort. En 1919 presidí una conferència on es mostrà favorable a la unió proletària. Durant els primers anys vint va fer conferències i mítings a Sevilla que el feren força popular. Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva militància minvà i es traslladà a les Illes Canàries. Fins al 1928 visqué de «La Sevillana» a Las Palmas (Gran Canària), un negoci de d'ampliacions fotogràfiques. Durant els anys republicans malvisqué d'una parada de fotografia al mercat de Santa Cruz (Tenerife) i de «La Sevillana», al carrer San Francisco d'aquesta ciutat; també va fer d'orador per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de setembre de 1932 feu un míting contra les deportacions amb Buenaventura Durruti a Santa Cruz. Durant sa vida publicà articles en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Huelga General, El Noticiero Obrero, Tierra y Libertad, etc. En 2009 José Luis Guzmán García publicà la biografia Perfiles en el olvido del anarquismo en Canarias. Francisco González Sola (1870-1934).

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS