Administrar

Efemèrides anarquistes

[09/01] « Der Freie Arbeiter» - «Organización» - «El Luchador» - Representació d'«El Proceso Ferrer» - Cival - Ferrand - Lami - Proix - Vecchietti - Montagnani - Astolfi - Michel - Thuriault - Cavallazzi - Rossi - Jiménez Orive - Brumana - Recasens - Fernández Perea - Marcet - Suárez García

efemerides | 09 Gener, 2018 12:09

[09/01] « Der Freie Arbeiter» - «Organización» - «El Luchador» - Representació d'«El Proceso Ferrer» - Cival - Ferrand - Lami - Proix - Vecchietti - Montagnani - Astolfi - Michel - Thuriault - Cavallazzi - Rossi - Jiménez Orive - Brumana - Recasens - Fernández Perea - Marcet - Suárez García

Anarcoefemèrides del 9 de gener

Esdeveniments

Capçalera de "Der Freie Arbeiter"

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: El 9 de gener de 1904 surt a Berlín (Alemanya) el primer número del periòdic Der Freie. Arbeiter. Wissen und Wollen. Anarchistische Zeitung (L'Obrer Lliure. Coneixement i Voluntat. Periòdic anarquista). D'antuvi setmanal, passà a quinzenal, i amb una mitja de 3.000 exemplars, arribà a publicar-ne 5.000. A partir de 1920 serà l'òrgan d'expressió de la Federació Comunista Anarquista d'Alemanya. En seran directors Albert Weidner, Karl Kielmeyer, Hans Ruegg, Joseph Oerter; Rudolf Rocker, Rudolf Oestreich i Berthold Cahn, en diferents moments. Els responsables de la redacció al llarg dels anys van ser Paul Alisch, Gustav Gladasch, Rudolf Oestreich, Berthold Cahn, Karl Langecker, Franz Langecker, Fritz Klose, Walter Nickel, Friedrich Reder, Max Barkowski, Kurt Röhl, Th. Höppner, Georg Fölber, Emil Ulbrich, O. Stern, Paul Lehnigk, Erich Schulz, W. Kanold, Gustav Pittelkow, Wilhelm Nieschalke, Otto Wieberneit, Berthold Rehme, Emil Witzig, Ed. Rauch, W. Boretti, H. Hartwig, E. Neumann. Entre les seves col·laboracions, moltes de l'estranger, tenim Errico Malatesta, Rudolf Oesterei, M. Kauger, Pierre Ramus (Rudolph Grossmann), Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, E. Labriola, Élie Reclus, Mikhail Bakunin, Karl Henckell, Max Nettlau, Maksim Gorky, Hugo Grünenberg, Adolf Schaewe, Domela Nieuwenhuis, Max Hirschfeld, Erich Mühsam, W. Anderson, Arnold Roller, Louis de Brouckere, Louis de, Edmondo de Amicis, Lev Tolstoi, Wiltling Weitling, Alexander Wilhelm, Fritz Brupbacher, Emma Goldman, Jacques Schmid, Sepp Oerter, Heinrich Vogeler, Berthold Cahn, San Ch. Waldeck, Hem Day, Rudolf Rocker, Paul Robin, Arthur Holitscher, etc. Perseguida nombroses vegades (86 segrests) per les autoritats, l'1 d'agost de 1914, amb la Gran Guerra, serà prohibida i no tornarà sortir fins a l'abril de 1919, desapareixent el febrer de 1933 amb el nazisme. Fundà una editorial amb el mateix nom que publicà nombrosos suplements i llibres.

***

Concentració del "Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril de 1925)

Concentració del "Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril de 1925)

- Surt Organización: El 9 de gener de 1925 surt a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia) el primer número del periòdic anarquista Organización. Semanario de sociología y combate. Va ser editat pel «Grupo Libertario», que va tenir certa influència entre els treballadors de la zona productora de bananes i que jugarà un paper destacat durant la vaga revolucionària de desembre de 1928.  Dirigit per C. Castilla Villareal. A començaments de 1926 va aparèixer una segona sèrie dirigida per B. Nicolás Betancourt. Defensava les idees central del projecte anarquista colombià: antiestatisme, autonomia federal, anticlericalisme, ateisme, antipartidisme, anarcosindicalisme. El periòdic abordarà insistentment la lluita contra el «vici» (alcohol, joc, prostitució...), inspirada per la moral racionalista i l'ascetisme llibertari. Aquesta publicació adoptarà una línia d'acció unitària en relació a altres corrents socials que es reclamen socialistes; diversos membres del «Grupo Libertario» parciparan en l'organització d'una gira de propaganda del «socialisme revolucionari» a començaments de 1928 a Magdalena, encapçalada per María Cano i Ignacio Torres Giraldo, i va mantenir una forta relació amb la Federació Obrera de Colòmbia i el Partit Socialista Revolucionari. Sindicalment va desplegar una intensa campanya d'agitació, propaganda i organització entre els treballadors de la regió, fundamentalment en la zona productora de bananes, basada en els principis bàsics de l'anarcosindicalisme: acció directa, control total i permanent dels representants elegits, assemblea general, sindicalisme concebut com a prefiguració d'una nova forma d'organització social, apolicitisme, antimutualisme, lluita contra la corrupció sindical dels sindicats marxistes i liberals pagats per la patronal, etc. Entre els seus col·laboradors podem citar José Montenegro, José G. Russo, Genaro Tironi, Eduardo Sánchez, José Solano, Venegas Gamboa, Generoso Tapia, entre d'altres. El «Grupo Libertario», a més d'editar el periòdic, publicarà butlletins, pamflets, llibres, etc., i realitzarà conferències, mítings i gires de propaganda.

***

Portada d'un número d'"El Luchador" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Portada d'un número d'El Luchador [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt El Luchador: El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d'aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d'uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d'altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació --tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932--, deixà de publicar-se el 4 d'agost de 1933 després d'haver tret 122 números.

***

Propaganda de les representacions apareguda en el periòdic de Terrassa "Brazo y Cerebro" del 9 de gener de 1932

Propaganda de les representacions apareguda en el periòdic de Terrassa Brazo y Cerebro del 9 de gener de 1932

- Representació d'El Proceso Ferrer: El 9 i el 10 de gener de 1932 es representa, a càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo», al Saló Catalunya de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. Aquesta obra s'havia estrenat amb gran èxit el 24 de novembre de 1931 al Teatre Talia de Barcelona (Catalunya) i de la qual es feren una centena de representacions.

Anarcoefemèrides

Naixement

Portada del llibre de Charles Cival

Portada del llibre de Charles Cival

- Charles Cival: El 9 de gener de 1833 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'obrer joier anarquista Charles Cival, també citat Sival. Membre de la Lliga Marsellesa de l'Ensenyament (LME), en 1869 publicà a Marsella el llibre Égalité, c'est justice! ou question de vie ou de mort pour la dignité humaine. Fou president de la Cambra Sindical dels Joiers de Marsella, de majoria socialista, i participà activament en tota casta de manifestacions polítiques. En 1878 fou delegat en l'Exposició sobre els Crèdits Municipals i redactà una llarga ponència. Fou delegat per la Cambra Sindical dels Joiers a la III Sessió del Congrés Obrer Socialista, que se celebrà entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 a la sala dels Folies-Provençales de Marsella i, durant la sessió sobre l'emancipació de les dones del 22 d'octubre, intentà demostrar, amb el suport de la ciència i amb nombroses cites d'escriptors i de Pierre-Joseph Proudhon, després d'anys d'estudi, la inferioritat de la intel·ligència de la dona sobre l'home en un discurs interminable i els congressistes, cansats i avorrits, reclamaren a crits, sobretot per part de les dones assistents, la tornada a l'ordre del dia; Cival, furiós, abandonà la sala i no retornà al congrés. L'octubre de 1881 pertanyia al grup anarquista «Club Internacional» (Blanc, Étienne Desnier, Henry, Émile Maurin, Justin Mazade, Raffaele Moncada, Joseph Toche, Alexandre Tressaud, etc.), que es reunia al Café des Voyageurs i al Café Depouzier del Cours Belzunce de Marsella. Entre 1881 i 1884 col·laborà en el setmanari satíric marsellès Le Pilori. En 1892 publicà articles en L'Agitateur de Marsella, que s'havia fundat amb els beneficis de conferències antireligioses de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joseph Ferrand

Joseph Ferrand

- Joseph Ferrand: El 9 de gener de 1880 --altres fonts indiquen el 18 de gener-- neix a Varambon (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph Ferrand, també conegut com Dunin. Fill de Joseph Ferrand i de Anne Perrin. Es guanyava la vida venent diaris a Marsella, on conegué l'anarquista i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898 abandonà la capital occitana i la policia l'inscriu en la llista dels anarquistes desapareguts que cal buscar i controlar. A París començarà la seva carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la Nit» d'Alexandre Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, permetran desmantellar la banda. Després de 11 condemnes, el 22 de gener de 1903 fou detingut a Nevers amb François Vaillant. Processat a Amiens amb tota la banda el març de 1905, fou acusat de 39 robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de presó. Amb el número de matrícula 34.724 fou enviat a les Illes de la Salut (Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest, començà a adoptar una actitud de clara oposició a l'administració penitenciària, intentant per dues vegades evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió disciplinària --entre 1907 i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company, eliminà el forçat Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar Jacob. Finalment acabarà adaptant-se a la colònia penitenciària de la pitjor manera i, alcohòlic, s'enemistarà amb son company de lluites i de penes. El gener de 1924 serà relegat en residència perpètua a la Guaiana, on esdevingué cuiner a Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre.

***

Mario Lami

Mario Lami

- Mario Lami: El 9 de gener de 1887 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquesta època destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta --que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri-- i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per «atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per «homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó --morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses-- i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 31 d'octubre de 1930 a Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França).

***

"Collusion de Gaulle-Franco?", un article de Robert Proix en "Liberté"

"Collusion de Gaulle-Franco?", un article de Robert Proix en Liberté

- Robert Proix: El 9 de gener de 1895 neix a Albert (Picardia, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Proix. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Nono, sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com ara Défense de l'Homme, Le Temoin, Contre-courant, Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifista La Voie de la Paix i de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssa Témoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste, òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 en una casa de salut de Vatan (Centre, França).

***

Amerigo Vecchietti

Amerigo Vecchietti

- Amerigo Vecchietti: El 9 de gener de neix 1904 a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Amerigo Vecchietti –el seu nom també citat Americo. Sos pares es deien Nicola Vecchieti i Lucia Cangi –altres fonts citen Teresa Canci. Amb sa mare i son germà Emidio, embarcà a Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del Duca degli Abruzzi cap els Estats Units, arribant el 19 abril de 1915 al port de Nova York (Nova York, EUA). Al país nord-americà es reuní amb son pare, que havia emigrat tres anys abans. Als EUA no es va distingir per la seva militància. Durant la primavera de 1937, amb l'anarquista Galileo Tobia, salpà de Nova York (Nova York, EUA) cap a França. Un cop desembarcat a Cherbourg (Normandia, França), passà per París (França) i després va anar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la finalitat de lluitar contra el feixisme, creuà clandestinament la frontera espanyola. En arribar a Barcelona (Catalunya) es trobà amb els «Fets de Maig» i va fer front la reacció comunista a les barricades. Enrolat en la «Columna Ortiz» –altres fonts diuen que en la XV Brigada del «Batalló Abraham Lincoln» de les Brigades Internacionals–, marxà a lluitar al front d'Aragó. Amerigo Vecchietti va caure el 20 de juny de 1937 al front d'Osca (Aragó, Espanya).

***

Fitxa policíaca d'Oscar Montagnani del "Bolletino delle Ricerche. Supplemento dei Sovversivi" del 4 de setembre de 1937

Fitxa policíaca d'Oscar Montagnani del Bolletino delle Ricerche. Supplemento dei Sovversivi del 4 de setembre de 1937

- Oscar Montagnani: El 9 de gener de 1907 neix a Bientina (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oscar Montagnani. Sos pares es deien Lorenzo Montagnani i Paola Bacci. En 1929 emigrà legalment a França per a treballar i s'establí a La Sanha (Provença, Occitània), on treballà d'obrer a la construcció i d'operari en una drassana. El 27 de febrer de 1932 assistí a Toló (Provença, Occitània), amb Sabatino Gambetti, Romualdo Del Papa, Fosca Corsinovi i altres anarquistes, al procés del company Francesco Barbieri, acusat d'haver usat falsa identitat i passaport falsos. Fitxat com a anarquista, en 1933 residí a Ieras (Provença, Occitània), prop de son germà Angiolo, i en 1934 destacà per les seves activitats subversives. En 1937 estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació de detenció i també va ser inscrit en la llista de recercats amb l'ordre de detenció. El 10 de juny de 1940 va ser detingut per les autoritats franceses, arran de l'entrada de la Itàlia feixista en la II Guerra Mundial, i enviat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. El 15 de juliol de 1940 va ser alliberat i retornà a La Sanha, però se li va decretar la seva expulsió del país. Repatriat, va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) i en els interrogatoris del 2 de novembre de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia) negà haver militat en el moviment anarquista, però va se amonestat per la Comissió Provincial. S'establí a Buti (Toscana, Itàlia), on va se posat sota vigilància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Silvio Astolfi

Foto policíaca de Silvio Astolfi

- Silvio Astolfi: El 9 de gener de 1909 neix a Sacile (Friül) l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi, que va fer servir els pseudònims d'Eugenio Sartor i Eugenio Poletti. Sos pares es deien Giovanni Astolfi i Agata Zorzetto. Es guanyava la vida com a paleta i a Itàlia, sembla, no participà en activitats polítiques. En 1927, per a no realitzar el servei militar, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires treballà de metal·lúrgic i esdevingué amic de l'anarquista Severino Di Giovanni, qui exercí sobre ell una forta influència i que el portà a adherir-se al seu grup anarquista il·legalista, del qual eren membres els germans Scarfó, Emilio Uriondo, José Paz, Giulio Montagna, Giuseppe Romano, Agostino Cremonesi i Jorge Tamayo. Durant dos mesos mantingué un fals festeig amb América Josefina Scarfó, amant de Di Giovanni, per a facilitar la comunicació entre ambdós. Entre 1928 i 1930 participà en la major part de les expropiacions i dels atemptats realitzats pel grup, accions que van crear una forta polèmica en el moviment llibertari argentí. Després de l'execució l'1 de febrer de Severino Di Giovanni i de Paulino Scarfó, s'integrà en el grup il·legalista encapçalat per l'anarquista xilè Jorge Tamayo (Gavilán) amb qui participà, com a xofer, el 2 de maig de 1931 en l'atac del pagador de l'empresa Villalonga. Durant la fugida i en un intercanvi de trets amb policies, va ser ferit al cap i un dels seus companys, Morgan, de 18 anys, mort. Després d'abandonar el cotxe, mentre Tamayo fugia pel seu compte, tot sagnant, intentà escapar de la policia. Després d'una llarga persecució a peu, amb tramvia i amb taxi i de nombrosos intercanvis de trets, durant els quals va ferir i matar almenys tres policies, finalment va ser evacuat per un taxi que hi passava per atzar el xofer del qual era militant de la Unión de Resistencia de Chauffeurs (URC, Unió de Resistència dels Xofers). D'antuvi s'amagà a casa de Benedicta Settecase de Montaña i de Gioacchino Scorrano Bayo, a finals de maig a casa de Nicola Recchi i, finalment, al refugi de Gino Gatti. Aquest últim el portà a La Plata (Buenos Aires, Argentina), on el doctor Delachaux, simpatitzant anarquista, el guarí de les seves greus ferides. Posteriorment es refugià a Montevideo (Uruguai), on restà dos anys. Segons altres versions, marxà cap a Barcelona (Catalunya) per reunir-se amb Buenaventura Durruti. El 10 d'agost de 1933 participa en una reunió anarquista a Buenos Aires i va aconseguir fugir quan la policia encerclà l'immoble i detingué nombrosos militants, com ara Marello Fune, Antonio Bragio, Antonio González, Giovan Battista Bustamante, Filippo Biarritz, José Rodríguez i Umberto Lanciotti. A partir d'aquí es perd el seu rastre. En 1942 figurava a totes les llistes de recerca establertes tant per la policia argentina com per les autoritats feixistes italianes. Segons algunes versions, en 1937 hauria estat assassinat pels serveis secrets o per la policia argentines. Una altra versió assegura que morí en 1935 a Barcelona i América Scarfó digué que fou abatut al front durant Guerra Civil espanyola.

Silvio Astolfi (1909-?)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Louise Michel

Louise Michel

- Louise Michel: El 9 de gener de 1905 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Havia nascut el 29 de maig de 1830 al castell de Vroncourt (Lorena, França) i n'era filla del senyor, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà els últims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per «incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les «populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

***

Jean-Baptiste Thuriault (1893)

Jean-Baptiste Thuriault (1893)

- Jean-Baptiste Thuriault: El 9 de gener de 1924 mor a Givry (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. Havia nascut el 24 d'abril de 1853 a Chougny (Borgonya, França). En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS