Administrar

Efemèrides anarquistes

[12/12] Míting contra Montjuïc - «El Morenet» - Pini - Ridge - Lami - Fatsini - Llorens - Zava - «El Yatero» - Escuder - Lisbona - Moreno - Sentiñón - Zielinski - Rodríguez Muñoz - Schicchi - «Portela» - Piloto - Margale - Noguero - Tabarroni - Esplugas - García Durán - Planas

efemerides | 12 Desembre, 2017 13:32

[12/12] Míting contra Montjuïc - «El Morenet» - Pini - Ridge - Lami - Fatsini - Llorens - Zava - «El Yatero» - Escuder - Lisbona - Moreno - Sentiñón - Zielinski - Rodríguez Muñoz - Schicchi - «Portela» - Piloto - Margale - Noguero - Tabarroni - Esplugas - García Durán - Planas

Anarcoefemèrides del 12 de desembre

Esdeveniments

La Maison du Peuple, segons un dibuix de Vaughan Trowbridge per al llibre d'Alvan Francis Sanborn "Paris and the social revolution" (Boston, 1905)

La Maison du Peuple, segons un dibuix de Vaughan Trowbridge per al llibre d'Alvan Francis Sanborn Paris and the social revolution (Boston, 1905)

- Míting contra els processos de Montjuïc: El 12 de desembre de 1896 a la Maison du Peuple (Casa del Poble) --al número 4 de l'«impasse Pers» del carrer Ramey del barri de Montmartre-- de París (França), organitzat pel «Comitè Revolucionari Francoespanyol», té lloc un míting per protestar contra els processos incoats contra desenes d'anarquistes a la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). En l'acte, al qual va participar més de 1.500 persones, van parlar Charles Malato, que va fer lectura de diversos comunicats de solidaritat de personalitats (Henri Rochefort, Louise Michel, etc.), Paule Minck, Joseph Tortelier i alguns oradors socialistes (Vaillant, Ernest Roche i Marcel Sembat, diputats de París; Bonard, diputat de Lió; Albert Létrillard, de L'Intransigeant; Sandrin, Drumel, Lescard, etc.). També en aquest míting es va fer costat la insurrecció independentista cubana contra la corona espanyola i la política repressora del capità general de Cuba, el mallorquí Valerià Weyler i Nicolau. Altres importants mítings contra els «Processos de Montjuïc» tingueren lloc el gener de 1897, especialment el del Tivoli-Waux-Hall, al carrer parisenc de la Douane, on assistiren unes 3.000 persones i intervingueren Malato, Sébastien Faure, Ernest Girault, Tortelier, Prost, etc. En sortir d'aquest últim míting es produí una manifestació espontània de centenars de persones als crits de «Visca la Revolució! Fora els botxins! Fora Weyler! Mort a Cánovas!» fins a l'ambaixada d'Espanya. A la resta de l'Estat francès (Dijon, Rouen, Lió, Marsella, Angers, Amiens, Reims, Châlons, Troyes, Llemotges, Ieras, Roanne, Roubaix, Toló, Seta, Tolosa, Sedan, Pontoise, etc.) també es realitzaren actes de protesta, com també al Regne Unit, Països Baixos, Àustria, Alemanya, etc. En totes les protestes es denuncià les atrocitats i tortures perpetrades contra els anarquistes a les presons de la «Nova Inquisició» espanyola.

***

Laporta: "Una nit d'estrena al Teatre Apol·lo"

Laporta: Una nit d'estrena al Teatre Apol·lo

- Estrena d'El Morenet: El 12 de desembre de 1905 s'estrena al Teatre Apol·lo de Barcelona (Catalunya) per l'Agrupació «Avenir» el drama en tres actes de l'escriptor anarquista Felip Cortiella i Ferrer El Morenet. En l'obra, que se situa en els baixos fons barcelonins, com algunes de les peces de Juli Vallmitjana, destaquen dos personatges: el Morenet que, en una estada a la presó, va conèixer l'anarquista Enric Ferrer, i la Gitaneta. Ambdós intenten fugir de la mala vida que duen per tal de redimir-se. La redempció, però, no és possible, perquè el medi nega tràgicament el destí dels dos personatges. En El Morenet, amb tot, i a diferència d'altres obres de Cortiella com Els artistes de la vida i Dolora, el missatge àcrata queda diluït en benefici del conflicte dramàtic, malgrat la lectura poc teatral d'una extensa carta que l'anarquista pres va enviar al Morenet exposant-li alguns dels punts del seu ideari. La crítica teatral de la Ilustració Catalana del 17 de desembre de 1905, sense ser demolidora, sentencià: «Se tracta d'una obra que té certes qualitats, encara que malmeses per la pruhija que mostra l'autor de voler ser atrevit a ultransa, portant a la escena un llenguatge aspre y ordinari, propi del medi de prostitució y pinxería en qu'està inspirada l'obra, peró nó d'un teatre, per poch delicat que sigui'l públich qu'hi assisteix.»

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Anarcoefemèrides

Naixements

Vittorio Pini segons la premsa de l'època

Vittorio Pini segons la premsa de l'època

- Vittorio Pini: El 12 de desembre de 1859 neix a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini. Son pare fou un voluntari garibaldí. Després de passar una infància miserable, amb 12 anys entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en un periòdic republicà, començà a interessar-se per la política, però després de les eleccions de 1876, desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una vaga general tipogràfica que durà sis mesos, que resultà un fracàs i que el reforçà en la convicció de la ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de fer un temps de bomber i de comerciant, en 1886 emigrà a França. A París realitzà petites feinetes (sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte amb la injustícia social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament en anarquista i amb altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en 1887 el grup anarcoindividualista «Intransigenti», que després prendrà altres noms, com ara «Els Intransigents de Londres i de París», «Els Peus Nus de París», «Els Rebels de Saint-Denis» o «El Grup dels Introbables». En aquesta època teoritzà sobre l'«expropiació» com a mitjà de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia sobre les espatlles una caixa forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula que va «socialitzar» entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van servir per finançar periòdics anarquistes, com ara Il Ciclone (1887) o Il Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com confeccionar artefactes explosius. També costejà una impremta i finançà els estudis dels fills dels companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera més frugal. En 1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions, com ara l'agressió a ganivetades a París d'un pretès militant anarquista anomenat Celso Ceretti, antic garibaldí i un dels fundadors de la secció italiana de l'AIT, i aleshores delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació de bombes; però no van poder demostrar res. També va fundar la «Cloche de Bois», grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest dels anarquistes de llengua italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians d'estar a sou de la policia, muntà, amb el company francoitalià Luigi Parmiggiani (Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a Itàlia i el 15 de febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests socialistes. Tres dies més tard fou interceptat per la policia i després de disparar sobre els agents, escapà i retornà a França. En crida i cerca, fou denunciat i detingut el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili i trobar un arsenal. També van ser apressats els seus còmplices, Placide Schuppe i son germà, així com ses companyes i Maria Soenen. Encausat en un procés mediàtic que rebé el suport de La Révolte, fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a accions polítiques els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs forçats. Quan va sentir la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els lladres!», i una frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la posteritat llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem la propietat amb la plena consciència de complir amb el nostre deure.» Enviat a la colònia penitenciària de Caiena, establí relació amb els anarquistes Clément Duval i Girier-Lorion. De les nombroses vegades que intentà fugir de la presó només ho aconseguí una, en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant refugi en una plantació de cafè. Però després d'una cacera humana, serà detingut i ferit amb una bala a la cama dreta. Vittorio Pini va morir el 8 de juny de 1903 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). L'escriptor Georges Darien va convertir Pini en el maquiavèl·lic i patètic bandit Talmasco en el seu llibre El lladre.

***

Lola Ridge

Lola Ridge

- Lola Ridge: El 12 de desembre de 1873 neix a Dublín (Irlanda) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin), New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial, Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review, Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada «Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams,  Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicà Dance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria.

***

Antonio Lami

Antonio Lami

- Antonio Lami: El 12 de desembre de 1880 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts.

***

Notícia sobre l'afer de les bombes publicada en el diari madrileny "ABC" del 9 de gener de 1921

Notícia sobre l'afer de les bombes publicada en el diari madrileny ABC del 9 de gener de 1921

- Josep Fatsini Fontcuberta: El 12 de desembre de 1885 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fatsini Fontcuberta. El gener de 1921 se li va implicar en un assumpte de bombes. Després dels fets de maig de 1937, fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa que formà part del consistori, essent elegit el 29 de setembre de 1937 regidor municipal després de quatre mesos sense representació confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner de les tropes alemanys i el 9 d'agost de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Josep Fatsini Fontcuberta va morir el 4 de desembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria), annex i dependent del de Mauthausen –algunes fonts citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). Sis mesos abans havia estat inscrit al Registre Civil de Tortosa com a desaparegut el desembre de 1938.

***

Necrològica d'Emili Llorens Cavailler apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 de desembre de 1969

Necrològica d'Emili Llorens Cavailler apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de desembre de 1969

- Emili Llorens Cavailler: El 12 de desembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilli Llorens Cavailler, conegut per València. Sos pares es deien Eugeni Llorens i Maria Isabel Cavailler. Quan era molt jove emigrà a Catalunya. Establert al barri de la Sagrera de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya), milità en la Secció d'Estampadors del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en una centúria d'una columna confederal. Després de la militarització de les columnes, va se nomenat comissari de l'Agrupació d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destacada al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local d'Agde de la CNT. Després d'una llarga malaltia i diverses operacions, Emili Llorens va morir el 2 d'octubre de 1969 a Adge (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Maria Pons) i tres filles (Aurora, Carmen i Eugenia).

***

Giovanni Zava

Giovanni Zava

- Giovanni Zava: El 12 de desembre de 1901 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Zava. Quan era jove embarcà com a mosso en un vaixell mercant i ben aviat abraçà les idees anarquistes. Després de viatjar i de treballar a diferents països, retornà a Carrara i s'integrà en la lluita clandestina contra el règim feixista imperant. En 1942, juntament amb els seus companys Belgrado Pedrini i Gino Giorgi, desarmà i apallissà cinc feixistes en una taverna de Carrara. Buscats per la milícia feixista, tots tres hagueren de fugir a Milà (Llombardia, Itàlia). El novembre de 1942 van mantenir en aquesta ciutat un tiroteig durant hores amb una patrulla nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una crida a la insurrecció contra el conflicte bèl·lic, però van poder fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova (Ligúria, Itàlia) i després a La Spezia (Ligúria, Itàlia). Estretament buscats per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), la policia política mussoliniana, van ser interceptats en una pensió de La Spezia i, després d'un tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i el policia D'Angeli resultà mort, van ser detinguts. De la presó de La Spezia van ser traslladats a la de Massa (Toscana, Itàlia) a l'espera d'una més que probable condemna de mort, però el juny de 1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada «Elio» aconseguí alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos. Novament capturat i empresonat, el 28 de juliol de 1944 va poder fugir de la presó de Massa i s'uní al grup partisà «Brofferio», comandat pel coronel del mateix nom, que operava a l'alta Versilia (Toscana, Itàlia). Participà en diverses accions guerrilleres contra les tropes nazifeixistes, especialment contra els grups de Waffen-SS dirigits pel major Walter Reder. Va ser ferit en diverses ocasions durant els combats i hagué d'ingressar clandestinament a l'hospital de San Vincenzo e San Michele de Camaiore (Toscana, Itàlia). Des d'aquí, un avió aliat el traslladà a Messina (Sicília), on va ser operat d'urgència per a extreure'l bales i múltiple metralla. Acabada la guerra i un cop restablert, retornà a Carrara. El 28 d'agost de 1945 va ser detingut pels fets de 1942 a La Spezia i a la presó també se li va imputar l'assassinat de l'exsecretari del Fascio de Gènova. En 1949 l'Audiència de La Spezia el condemnà a trenta anys de presó. El gener de 1960 el Tribunal d'Apel·lació de Torí (Piemont) declarà extint el delicte polític per amnistia, però confirmava la condemna a trenta anys de presó per «suma de penes». El gener de 1974, després de passar 33 anys empresonat, recuperà definitivament la llibertat. S'instal·là a Carrara, on participà en el Grup Anarquista «Pietro Gori» del Canal del Rio i fou un dels fundadors, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini, Sergio Ravenna e Giovanni Mariga, del Cercle Cultural Anarquista del carrer Giuseppe Ulivi i, posteriorment, del Cercle Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni Zava va morir el 14 d'abril de 1982 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

***

Juan Francisco Medina García ("El Yatero")

Juan Francisco Medina García (El Yatero)

- Juan Francisco Medina García: El 12 de desembre de 1912 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) –altres fonts citen Tocón de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina García, conegut com El Yatero. El seu pseudònim li venia del gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare, militant anarcosindicalista conegut com El Tío Yatero. De ben jovenet començà a treballar com a tonedor d'ovelles i, abans de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se en la Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa l'agafà de permís amb sa família, decidint restar a la seva casa de Tocón de Quéntar en comptes de marxar a l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la presó de Guadix; posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La Espartera a la localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig de 1940 aconseguí fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia. Amagat al Molino de la Gitana de Lapeza i després al cortijo Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de 1940 s'uní amb Jesús Salcedo Martínez (Capitán Salcedo), que s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els germans anarquistes Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien fugit de la presó granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un grup guerriller marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco Jiménez Ruiz (Tito), que havia aconseguit escapar de la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup només realitzà accions propagandístiques, sense exercir cap mena de violència, a la zona de Quéntar, Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius, com ara Rafael Romero Roman (Rafael el Malagueño) i Juan Nieva Sánchez (Espantanubes), fet que permeté ampliar la acció guerrillera a les zones de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Durant una emboscada de la Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de Güéjar Sierra, ferit en una cama, cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí reunir-se amb ells al Cerro de la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el portaren a un jove metge granadí que l'intervingué quirúrgicament a l'aire lliure. En 1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín Montero (Corralico), José Román Montoya (Román el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla), que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord de Granada. El 29 de gener de 1942 el grup tingué una topada amb la Guàrdia Civil a Huétor Santillán i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre de col·laboradors i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir entre 1943 i 1944 sense haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només realitzaren tres cops i en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la Vega i altre a Huétor Santillán. El 2 de març de 1945 el grup tingué la primera topada important amb la Guàrdia Civil a Tocón de Quéntar, on moriren el caporal Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco Páez i Rogelio Fernández. El 3 de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de setembre un atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns quants milers de pessetes. En aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans Manuel i José Castillo Escalona (Los Castillillos). En 1946 en sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i Jeréz del Marquesado recol·lectaren gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes, queviures i vestimentes. Després el grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació Guerrillera de Granada, comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano). En 1947 El Yatero s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests fossin centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren importants sumes de diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí, amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas i salconduits falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947 creuà els Pirineus amb altres companys (Cabrerico, Antonio Hermoso, Ricardo Sario i El Malagueño). Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i tancada a la Península. S'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948 s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es reuní poc després sa companya, María Martín (La Yatera) i sos dos infants que havien passat la frontera clandestinament. Més tard s'instal·là definitivament a Langeais. Juan Francisco Medina García va morir el 26 de desembre de 1970 a Langeais (Centre, França).

***

Matilde Escuder, fotografiada per Sofia Moro

Matilde Escuder, fotografiada per Sofia Moro

- Matilde Escuder Vicente: El 12 de desembre de 1913 neix a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) la mestra llibertària Matilde Escuder Vicente, també coneguda simplement com Mati. De pare ugetista, va estudiar l'ensenyament obligatori fins als 14 anys i a continuació, per aferrissament de sa mare i amb grans esforços familiars, va poder estudiar Magisteri a Castelló i a València, obtenint, 24 de juliol de 1934, el diploma de Magisteri. Va ser nomenada mestra a ses Salines d'Eivissa (Illes Balears), on tot d'una es va enfrontar als mètodes directrius de la institució local, però on va poder contactar amb un grup de joves llibertaris. Seguidora de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia, va marxar a Barcelona, visitant l'Escola Natura de Puig Elías, que no li va impressionar gaire, i integrant-se en l'Escola Racionalista dirigida per José Berruezo, que tenia el suport de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià de Besòs. En aquesta època, ja afiliada al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també freqüentarà l'Escola Racionalista del carrer Vallespir («Escola d'Eliseu Reclus»), dirigida pels germans Carrasquer, els mètodes pedagògics dels quals la seduiran. Contrària a la reforma escolar del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU), el juliol de 1936 va marxar voluntària a la Columna Durruti, on es va ocupar d'un magatzem de roba en intendència, amb son company Enric Ferrero, que n'era el delegat de Cultura. Aleshores va participar en el moviment col·lectivista a Mirambell (Terol, Aragó). Arran de l'ofensiva estalinista de 1937 contra les col·lectivitats, va haver de fugir fins a Xàtiva amb Etna, sa filla que gairebé tenia 15 dies, i perdent tot contacte amb son company, que va ser capturat pels feixistes i afusellat a la presó de Torrent. Després serà professora a l'Acadèmia de les Joventuts Llibertàries d'Ontinyent. En acabar la guerra, va ser empresonada a València. Alliberada en 1944, es va instal·lar a Barcelona amb sa filla Etna, sa germana Gúdula i l'infant d'aquesta. En aquests anys va fer feina en la confecció. En un ple clandestí de la CNT-FAI a la Casa Cambó va trobar Fèlix Carrasquer, esdevenint son company. Ambdós van participar activament en la CNT clandestina i en 1947 van ser detinguts i empresonats uns mesos. Després, amb una petita taula de composició, la parella va editar pamflets i un butlletí del Sindicat del Metall de la CNT. Després que Fèlix va ser enviat a Madrid per participar en el nou Comitè Nacional de la CNT al costat de Manuel Villar Mingo, ella va ser novament detinguda després de la caiguda del Comitè Nacional i condemnada a començaments de 1949 a sis anys de presó, que va purgar a la presó de Las Ventas, alhora que son company va ser condemnat a una pena de 12 anys. Quan en 1960 va ser alliberat Fèlix, va parella va marxar a França, instal·lant-se a Thil, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), en una petita granja on van fundar un centre de formació, a imatge de l'Escola de Militants que va crear Fèlix Carrasquer durant la Guerra Civil a Montsó (Aragó). En 1971, després d'haver deixat la granja a Etna i son company Toni, la parella i Gúdula van retornar a Barcelona, on van comprar una caseta al Tibidabo, que es va transformar en un centre de reunió i de formació per a la nova generació de llibertaris catalans. Matilde Escuder Vicente va morir el 8 de maig de 2006 a Thil (Llenguadoc, Occitània). Un carrer de Sant Adrià de Besòs porta el seu nom.

Matilde Escuder Vicente (1913-2006)

***

Manuel Lisbona Celma [militants-anarchistes.info]

Manuel Lisbona Celma [militants-anarchistes.info]

- Manuel Lisbona Celma: El 12 de desembre de 1917 neix a La Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Lisbona Celma. Quan tenia cinc anys amb sa família, que buscava feina, emigrà a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Després dels estudis es va fer barber de professió. Més tard s'establí a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità a Somosierra (Madrid, Espanya) i a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) i aconseguí arribar a Barcelona abans de la desfeta. Durant la guerra son pare i sa mare havien estat afusellats pels franquistes i un germà seu mort a la presó de Saragossa. Durant la postguerra visqué més o manco amagat, encara que feia feina de barber per als companys. Un comandant de la Guàrdia Civil al qual afaitava setmanalment, li aconseguí un salconduit per a Puigcerdà i en 1947 passà a França. Treballà de barber al Llenguadoc (Occitània) a les localitats de Lausèrta, Frontonh –on es reuní amb sa companya que havia aconseguit arribar des de Barcelona– i Tolosa. Estava afiliat a la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilat, s'establí al barri marítim de Coma-ruga. Manuel Lisbona Celma va morir el 25 de juny de 1998 a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) d'una crisi cardíaca i fou enterrat el 29 de juny al cementiri de Sent Joan le Vièlh i de Sent Joan le Nòu (Llenguadoc, Occitània).

***

José Moreno Salazar

José Moreno Salazar

- José Moreno Salazar: El 12 de desembre de 1923 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista José Moreno Salazar, també conegut com Quincallero. Fill dels jornalers llibertaris Antonio Moreno Martínez i Emilia Salazar Coca, tingué vuit germans, dels quals dos van morir amb ben petits. Quan tenia dos anys sa família es traslladà del poble al molí d'oli de «Los Porras», on son pare començarà a treballar de moliner. Sense poder anar a escola per qüestions econòmiques, començarà aviat a interessar-se per les idees anarquistes influenciat per sos pares i per la intensa activitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Educat en l'ateneu llibertari i en el sindicat, militarà en les Joventuts Llibertàries. Amb aquest grup, quan esclata la Guerra Civil, participarà en el control del poble per evitar que caigui en mans feixistes i en la creació de col·lectivitats. Quan les tropes franquistes estan a punt de fer-se amb el poble, fugirà amb la població cap a Villa del Río. Instal·lat a Marmolejo amb sa família, haurà de tornar fugir a causa de l'avanç dels «nacionals». Després d'un temps a Andujar, la família acabarà establint-se a Bailén fins al final de la guerra. Francisco Rodríguez Muñoz, que havia estat president del Comitè Revolucionari anarquista de Bujalance, i sos germans (Sebastián i Juan), juntament amb vuit companys, formaran el grup guerriller llibertari «Los Jubiles», que operarà a Sierra Morena i als voltants de Pozoblanco, Adamuz i Montoro. En 1939 José Moreno, després que sa família aconseguí salconduits per retornar a Bujalance, entrarà en el grup de «Los Jubiles» com a enllaç, servint de mediador entre les famílies dels guerrillers, així com de subministrador de queviures i de tot allò que els maquis necessiten. Detingut, juntament amb son germà i sa mare, és torturat i empresonat. Un cop lliure, decideix integrar-se en la partida de «Los Jubiles» el desembre de 1942, participant en totes les seves activitats (cops econòmics, represàlies, enfrontaments, sabotatges, etc.). El 6 de gener de 1944, a causa de la delació de Juan Olmo García (El Abisinio), infiltrat de la Guàrdia Civil en el grup de suport de la guerrilla, la partida serà encerclada a la finca Mojapiés de Montoro per la «Benemèrita». Fou l'únic del grup que aconseguí sortir viu del cercle, però fou detingut i torturat a la presó de Montoro. Durant els interrogatoris declarà fets i morts adjudicant-los als seus companys morts, llevant així responsabilitats als que encara quedaven vius. Traslladat a la presó de Còrdova, va poder fugir el 7 de desembre de 1944 mesclat amb un grup de paletes que sortien de fer unes feines a l'interior de la presó, salvant així la vida d'un afusellament més que segur. Donat per mort per la Guàrdia Civil, es va instal·lar a Osa de la Vega (Conca) i sota el fals nom de Antonio Pérez Sánchez treballarà com a agent de segurs fins al 1988 quan decidí recobrar la seva vertadera identitat --ses filles porten de llinatge el nom fictici. Participà activament en nombrosos actes sobre la recuperació de la memòria de la guerrilla llibertària des de l'«Associació Arxiu Guerra i Exili» (AGE) i deixà unes memòries que foren editades per Victoriano Camas Baena i publicades en 2004 --i reeditades en 2008-- sota el títol d'El guerrillero que no pudo bailar. Resistencia anarquista en la postguerra andaluza. José Moreno Salazar va morir per problemes cardíacs l'1 de setembre de 2007 a Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Gaspar Sentiñón

Gaspar Sentiñón

- Gaspar Sentiñón Cerdaña: El 12 de desembre de 1903 mor a Barcelona (Catalunya), a causa d'una urèmia per nefritis crònica, el metge, lliurepensador, membre de la Internacional i anarquista Lluis Carles Gaspar Sentiñón i Cerdaña. Havia nascut en 1835 a Barcelona (Catalunya) i s'ha atribuït la nacionalitat austríaca a son pare i la russa a sa mare. Des del sis anys va residir a Alemanya, però s'ignoren els llocs i centres on va adquirir la seva formació --generalment s'afirma que va estudiar medicina a la Universitat de Viena, però amb aquests noms i llinatges no en figura als arxius. En 1869, vingut de Prússia Oriental, es va instal·lar a Barcelona, on va participar en les reunions amb Fanelli. L'agost d'aquell se'n va anar a Ginebra per fer-se membre de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista de Bakunin, que mesos abans havia estat acceptada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a una secció local de Ginebra, però no com a una organització internacional amb afiliats propis. El setembre de 1869 va assistir, amb Rafael Farga i Pellicer, secretari del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, a les sessions preparatòries i al IV Congrés de la Internacional celebrat a Basilea, on va ser elegit representant de la secció ginebrina i membre de l'Aliança bakuninista; i va participar en tres de les cinc comissions (propietat de la terra, crèdit mutual i educació integral). El seu domini d'idiomes com l'alemany, el rus, el francès, l'italià, el grec i el romanès, a més de les llengües mortes (llatí, sànscrit, grec clàssic) i d'amplis coneixements de l'àrab, xinès i suec --Salas Antón afirmava que es defensava perfectament en 29 idiomes--, i la seva sòlida preparació medicocientífica, li van obrir les portes a la vida orgànica de la Internacional. Va iniciar una estreta amistat amb Bakunin i va conèixer Liebknecht, Neumayer, Palix, Robert, De Paepe, Robin i altres importants dirigents obrers internacionals, amb els quals va mantenir després una intensa relació epistolar. A Barcelona va impulsar la creació d'una associació de lliure pensament (Associació Lliurepensadora de Barcelona), radicalment antireligiosa. Des de Barcelona va viatjar a Alemanya i Bèlgica amb l'objectiu de estudiar l'adquisició d'armes per a un possible aixecament obrer. Després va marxar a Neuchâtel, instal·lant-se a casa de James Guillaume, i va participar en diverses reunions de l'AIT, retornant a Barcelona el desembre de 1869 després de visitar Bakunin i Fanelli a Locarno. Va participar activament en el Centre Federal de Societats Obreres --Centre Local de l'AIT, des del 4 de gener de 1870-- i en el seu òrgan d'expressió La Federación. L'últim dia de 1870 va sortir al carrer el primer número del setmanari La Humanidad, òrgan de l'Associació Lliurepensadora de Barcelona, dirigit per Sentiñón. Va participar, com a delegat dels mariners de Balears i de diversos sindicats gaditans, en el Primer Congrés Obrer Espanyol al Teatre Circ de Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870. Quan el juliol de 1870 va esclatar al Guerra Francoprussiana, Bakunin va cridar els més acostats per impulsar revoltes populars; quan Sentiñón va arribar a Lió, el moviment insurreccional havia fracassat i es va reunir amb Bakunin a Marsella, on també es va avortar la revolta, tornant a Barcelona. A finals de maig de 1871, com a resultat del moviment de la Comuna de París, el ministre de la Governació espanyol Sagasta va anunciar mesures repressives contra la Internacional. En aquest context, el 7 de juny de 1871 va ser detingut com a cap destacat de l'internacionalisme català i tancat al castell de Montjuïc fins al setembre d'aquell any. Aquesta detenció, juntament a les seves divergències sobre la tàctica insurrecionalista i les disputes entre marxistes i bakuninistes, li van afectar força i va decidir d'una manera misteriosa la seva separació de la Internacional i de l'Associació Lliurepensadora de Barcelona. Després es va acostar al grup més esquerrà dels republicans barcelonins, al voltant del periòdic El Estado Catalán i el Club dels Federalistes, que liderava Valentí Almirall, però sense implicar-se massa. Un cop abandonada la militància es va centrar en l'activitat mèdica, difonent la medicina internacional entre els professionals espanyols, traduint textos mèdics (Viena Kraus, Day, Niemeyer, Guerard, Ebers, J. Scherr, Michel, Hofmann, Veit, Haeckel, Büchner, etc.) i divulgant l'higienisme entre la població, tot sense exercir la medicina, alhora que ensenyava idiomes. En aquests anys i posteriors va col·laborar en revistes mèdiques com La Independencia médica, La Salud, Archivo de cirugía, Revista de ciencias médicas, Gaceta médica de Cataluña, Revista de medicina y cirugía prácticas, Anales de obstetricia¸ginecopatía y pediatría, etc. A començaments de la dècada dels vuitanta va fer-se soci de l'Ateneu Barcelonès, un dels focus culturals més importants de la Barcelona burguesa, fent cursos d'idiomes --els de rus van ser molt apreciats-- i conferències; també va participar en el maçònic i lliurepensador «Cercle La Llum» que editava el periòdic La Luz, en torn de filantrop Rossend Arús i Arderiu, fent cursos d'anglès, realitzant conferències higienistes i col·laborant anònimament en el periòdic. Entre 1886 i 1888 va col·laborar en la revista llibertària Acracia, però va signar amb inicials o anònimament els seus articles i traduccions; també va escriure d'igual manera, entre 1887 i 1893, en el diari anarquista El Productor. En 1888 va participar en els Congressos de Ciències Mèdiques de l'Exposició Universal de Barcelona. El febrer de 1902 va participar en el jurat --amb Anselmo Lorenzo i Odón de Buen entre d'altres-- del Certamen de Pedagogia Popular, organitzat per la Cooperativa Intel·lectual de Barcelona-Gràcia, per dotar de material pedagògic a la naixent Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Va publicar tres llibres: La digestión y sus tropiezos (1880), La cólera y su tratamiento (1883) i La viruela y su tratamiento curativo, preservativo y exterminativo (1884). Estava casat amb María Gatell Sentís i en 1884 va néixer la seva única filla, Maria Sentiñón Gatell, que va veure morir en 1902, poc dies abans que ell també finés.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS