Administrar

Efemèrides anarquistes

[12/11] «Le Drapeau Noir» - «L'Escarmouche» - «Le Cyclone» - Assassinat Canalejas - Míting commemoratiu - Mítings per Radowitzky - «Despertar» - León - Viadiu - Toublet - Libertad - Nakens - Barbotin - Vielé-Griffin - Vega Guerrero - Bottero - Acuña - Grandjouan - Llach - Sáez - Body - Puentes Tudurí - Bernizet - Bueno Uribes - Antona

efemerides | 12 Novembre, 2017 18:41

[12/11] «Le Drapeau Noir» - «L'Escarmouche» - «Le Cyclone» - Assassinat Canalejas - Míting commemoratiu - Mítings per Radowitzky - «Despertar» - León - Viadiu - Toublet - Libertad - Nakens - Barbotin - Vielé-Griffin - Vega Guerrero - Bottero - Acuña - Grandjouan - Llach - Sáez - Body - Puentes Tudurí - Bernizet - Bueno Uribes - Antona

Anarcoefemèrides del 12 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Drapeau Noir"

Capçalera de Le Drapeau Noir

- Surt Le Drapeau Noir: El 12 de novembre de 1888 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número de Le Drapeau Noir. Organe communiste anarchiste. El gerent i impressor en fou A. Molier. Els articles són anònims llevat de la crònica «Mots de Combats» que conté citacions d'Edmond About, Camille Flammarion, Paul Lafargue, A. Leroy, Louis Antoine de Sant-Just, etc. En el número segon, únic que es coneix i el qual no està datat, però sembla ser de finals de desembre de 1888 o de començaments de 1889, s'informa sobre el procés que Sébastien Faure va patir el 20 de desembre de 1888. Sembla ser que es publicaren tres números d'aquesta publicació.

***

Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a "L'Escarmouche"

Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a L'Escarmouche

- Surt L'Escarmouche: El 12 de novembre de 1893 surt a París (França) el primer número del periòdic satíric L'Escarmouche. En aquest polèmic setmanari va ser creat i redactat exclusivament per l'escriptor llibertari Georges Darien i va comptar amb la participació artística d'Henri-Gabriel Ibels i d'altres nombrosos il·lustradors, ja siguin llibertaris o no, com ara Toulouse-Lautrec, A. Willette, D'Anquettin, F. Vallotton, Hermann Paul, Bonnard. El març de 1894 deixarà de publicar-se. «Editions À l'Écart» en va realitzar una impressió facsímil de 99 exemplars en 1988.

***

Capçalera de "Le Cyclone"

Capçalera de Le Cyclone

- Surt Le Cyclone: El 12 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua francesa Le Cyclone. Organe communiste-anarchiste. Amb un tiratge de dos mil exemplars, només van sortir quatre números coneguts, l'últim de gener de 1896.

***

El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació

El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació

- Assassinat de Canalejas: El 12 de novembre de 1912 és assassinat a Madrid (Espanya) José Canalejas y Méndez, president del Consell de Ministres espanyol, a mans de l'anarquista Manuel Pardinas Serrano, també citat Pardiñas. A les 11.25 del matí d'aquell dia, Canalejas passejava per la Puerta del Sol madrilenya després d'haver despatxat amb el rei Alfons XIII i es va aturar davant el mostrador de la «Libreria San Martín», aquest va ser el moment que va aprofitar Pardinas per disparar-li tres trets per l'esquena amb una pistola Browning, causant-li la mort instantàniament. L'anarquista va intentar fugir, però quan es va veure encerclat i sense possibilitat de fugir es va disparar dos trets, caient moribund. Canalejas va ser traslladat al Ministeri de la Governació per quatre agents de l'ordre públic, però els metges que hi van acudir només van poder certificar la defunció. Pardinas, encara viu, va ser portat a la Casa de Socors del Districte Centre de la propera Plaza Mayor i a les 14.23 moriria sense haver recobrat el coneixement. En el cadàver de l'agressor es van trobar una partida de naixement, un retrat de dona amb la dedicatòria «A mi inolvidable Manuel», un document amb el rètol «Conflagració mundial: París» redactat en clau, un fullet de propaganda anarquista, un fragment de l'Astronomia popular de Flammarion, un número del periòdic ABC del dia del crim, una ploma estilogràfica d'or, una cèdula personal i una carta del Comitè Internacional de Ginebra on se li demanava si continuaria treballant en les obres del Palace Hotel madrileny, i, per últim, un bitllet de 25 pessetes, 16 en plata i 1.55 en menuts. El cos del president Canalejas va ser exposat al Saló principal del Ministeri de la Governació, que des d'aleshores es coneix com a «Saló Canalejas». El Rei es va presentar amb el Marqués de la Torrecilla i l'Ajudant de Guàrdia, el general Aranda. El cos de Pardinas va ser objecte d'una autòpsia segons els patrons de l'antropologia criminal i de les teories de Lombroso aleshores en voga que volien confirmar l'existència del «criminal innat», però no van trobar res que avalés la teoria. Canalejas va ser enterrat al Panteó d'Homes Il·lustres del Santuari de la Mare de Déu d'Atocha (Madrid). L'atemptat contra Canalejas s'ha explicat com a venjança de diferents motius: repressió sobre els ferroviaris (militarització i llei antivagues), problema del Marroc (Tractat Hispanomarroquí, execució de Ferrer i Guàrdia, «Llei del Pany» contra les ordres religioses, etc. Aquesta acció va ser molt discutida fins i tot en els cercles anarquistes i va retardar la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell d'aquest míting commemoratiu

Cartell d'aquest míting commemoratiu

- Míting commemoratiu «Màrtirs de Chicago»: El 12 de novembre de 1916 té lloc al Carpenters' Hall de San Francisco (Califòrnia, EUA) un gran míting internacional anarquista per commemorar el 29è aniversari de les execucions dels «Màrtirs de Chicago». Va ser organitzar pel «Radical Br. Workmen's Circle No 511», amb el suport de la Federated Revolutionary Groups de San Francisco. Presidit per Selig Schulberg, hi van intervenir Enrique Flores Magón, Robert Minor, Alexander Berkman, Williamm McDevitt, B. Nikolaiev, J. Shaffer i Luigi Galleani.

***

Cartell dels mítings pro Radowitzky

Cartell dels mítings pro Radowitzky

- Mítings per Radowitzky: Entre el 12 i el 14 de novembre de 1927 se celebren a Buenos Aires (Argentina) tres mítings consecutius per exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut com Simón Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del seu «gest de venjança social», és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols de la repressió contra el moviment anarquista argentí. Aquests mítings van ser organitzats pels sindicats autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per diverses agrupacions i publicacions anarquistes. El primer míting (12 de novembre) se celebrà a la Plaza Constitución, el segon (13 de novembre) a la Plaza Once i el tercer (14 de novembre) a la Plaza Congreso. Hi van prendre la paraula Rodolfo González Pacheco, Horacio Elité Roqué, M. Ramos, [Miguel A. ?] Arcelles i Aldo Aguzzi (en italià).

***

Capçalera del primer número de "Despertar"

Capçalera del primer número de Despertar

- Surt Despertar: El 12 de novembre de 1961 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista no venal Despertar. Boletín interno de la Confederación Nacional del Trabajo de España en el Exilio. Cultura e información social. La seva secretaria de redacció fou Frederica Montseny i hi van col·laborar Severino Campos, Marcelino García, Iniesta, Piquer, Porté, Trabal, entre d'altres. Va sortir provisionalment quan el portaveu setmanal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili CNT fou suspès pel Ministeri d'Informació francès aquell mateix mes de novembre de 1961. En sortiren, com a mínim, set números i fou substituït a partir del 7 de gener de 1962 per Espoir (1962-1982).

Anarcoefemèrides

Naixements

Necrològica d'Antonio León Rubio apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de setembre de 1989

Necrològica d'Antonio León Rubio apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de setembre de 1989

- Antonio León Rubio: El 12 de noviembre --algunes fonts citen erròniament el 12 de febrer-- de 1909 a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio León Rubio. Sos pares es deien Nicolás León i Paulina Rubio. Obrer impressor, en 1936 militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques d'Amposta (Montsià, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i estava casat amb un fill. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals i va ser destinat al front d'Aragó als serveis especials de Mines i Contramines. Participà en els combats a Terol i Sabiñánigo i en 1938 va ser nomenat capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) amb la seva unitat i va ser internat al Fort de Mont-Louis i als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts fins al desembre de 1939, moment en el qual va ser enviat a treballar a les mines de carbó de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Durant l'Ocupació, després d'una vaga, va ser detingut i reinternat al camp de Vernet. Cap el 1944 va ser deportat a un camp de concentració alemany. Després d'alliberament del camp per part de les tropes aliades, s'allistà en l'exèrcit nord-americà fins al final de la guerra. A finals de 1945 s'establí a la Grand Comba, on treballà sobretot al pou miner Richard fins a la seva jubilació amb 55 anys. Durant sa vida ocupà nombroses vegades càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la Grand Comba de la CNT i en la Comissió de Relacions Erau-Gard-Losera, de la qual va ser secretari. Entre els anys seixanta i setanta fou secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT en tres ocasions i es traslladà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on a començament dels anys setanta fou l'administrador del setmanari Espoir, dirigit per Antoine Turmo. Durant el congrés de la CNT celebrat entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 a Marsella (Provença, Occitània) va ser nomenat membre del SI, juntament amb Fernando Alemany (secretari) i Francisco Pérez (secretari adjunt). Va ser delegat en diferents del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, com ara el Congrés de Llemotges (1961), de Marsella (1975), i plens, com els intercontinentals de 1967, 1971 i 1980. Greument minat per la silicosi, es va veure obligat a viure enganxat a una botella d'oxigen. Antonio León Rubio va morir l'11 de juliol de 1989 a l'hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat dos dies després al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània). Sa companya fou María Lourdes Almo.

***

Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà

Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà

- Ismael Viadiu Ródenas: El 12 de novembre de 1926 neix al carrer del Torrent de l'Olla de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Era fill dels destacats militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas Domínguez. Quan la Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i Hèctor), a l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946, unint-se amb sa família que s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Heretà les idees llibertàries familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents editorials mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions anarquistes. Milità en les Joventuts Llibertàries de Mèxic. En 1963 fou administrador i col·laborador del periòdic Solidaridad Obrera, especialment en el «Suplemento Literario». Casat amb Rosita Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i Héctor (1967). Entre 1970 i 1983 col·laborà en la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista. A partir de 1971 fou membre del grup «Tierra y Libertad». Amb Salvador García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo Rojas i Marcos Alcón, participà activament en campanyes de solidaritat amb el Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE). Col·laborà en Ruta i Tierra y Libertad, publicació que dirigí una temporada. En 1977 edità el llibre de Peter G. Earle i Robert G. Mead Historia del ensayo hispanoamericano, per a «Ediciones de Andrea», i treballà en diferents edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad (URSS) en el llibre d'Eduard Pons Prades Las guerras de los niños republicanos (1936-1955). Amb Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución española. Ismael Viadiu Ródenas va morir el 24 de maig de 2002 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Jacky Touble

Jacky Touble

- Jacky Toublet: El 12 de novembre de 1940 neix a França el militant anarcosindicalista Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Era fill del militant anarcosindicalista Julient Toublet (Jean Thersant). Corrector d'impremta com son pare, va fer feina als tallers tipogràfics de Georges Lang, un dels que tenia més treballadors de París, i reprendrà també la flama de la militància anarcosindicalista --militarà en el Sindicat de Correctors d'una Confederació General del Treball (CGT) plena d'estalinistes-- i llibertària com a membre de l'Aliança Sindicalista, durant els anys 70, i del Grup Pierre Besnard de la Federació Anarquista Francesa a partir de 1981 i fins maig de 2001, dirigint la revista Le Monde Libertaire, com a col·laborador de Radio Libertaire amb les seves «Cròniques sindicals», integrant del comitè de lectures de la revista cenetista Les temps maudits, col·laborant en la revista Réfractions, i a partir de febrer de 2002 en Alternative Libertaire. Toublet va reconèixer que devia molt del seu pensament llibertari a l'amistat amb Gaston Leval, a qui va conèixer en 1967. Jacques Toublet va morir el 14 de juny de 2002 a França.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Albert Libertad

Albert Libertad

- Albert Joseph: El 12 de novembre de 1908 mor a París (França) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. Havia nascut el 24 de novembre de 1875 a Bordeus (Aquitània, Occitània) de pares desconeguts i fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital parisenc de Lariboisière, on morirà sis dies després d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

***

José Nakens

José Nakens

- José Nakens Pérez: El 12 de novembre de 1926 mor d'una congestió cerebral a Madrid (Espanya) el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. Havia nascut el 21 de novembre de 1841 a Sevilla (Andalusia, Espanya). De família humil i liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el «teatre per hores» --peces curtes generalment d'un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació-- on reeixí; però ni l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l'any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava d'una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El País que compilà en dos llibres --Mi paso por la cárcel i La celda número 7-- on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel govern d'Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia donat cert prestigi «martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la «Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d'escriure, ell que era l'únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d'eminents republicans (Roberto Castrovido, Hermenegildo Giner de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l'any següent l'Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, però, morí. Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

José Nakens Pérez (1841-1926)

***

William Barbotin

William Barbotin

- William Barbotin: El 12 de novembre de 1931 mor a París (França) el pintor, escultor, gravador i propagandista anarquista Joseph Barbotin, més conegut com William Barbotin. Havia nascut el 25 d'agost de 1861 a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Nét i fill de mariners pescadors de l'Illa de Ré, sos pares es deiem Joseph Barbotin i Celeste Bernard. Quan era un infant, el pintor William Bouguereau descobrí els seus precoços talents com a dibuixant i esdevingué el seu mentor artístic. Admès al Concurs de l'Escola Normal de Mestres, el novembre de 1880 va ser nomenat professor suplent a París (França), on freqüentà el taller de William Bouguereu, l'Acadèmia Julian i l'Escola de Belles Arts, especialitzant-se en el gravat amb burí. En aquests anys fou alumne de Tony Robert-Fleury i de Gustave Bertinot. En 1884 obtingué el Premi de Roma en escultura i entre 1885 i 1886 va romandre becat a l'«Acadèmia de França a Roma» de la vil·la Médicis de Roma (Itàlia). A finals de 1886 conegué Élisée Reclus a Clarens (Vaud, Suïssa) de qui esdevingué un gran amic i l'introduí en els cercles anarquistes. A Suïssa també es reuní amb el communard anarquista d'Ars-en-Ré Jules Perrier. A partir d'aquí començà a col·laborar en la premsa llibertària, com ara La Révolte i Le Temps Nouveaux, dirigit per Jean Grave, qui li va encomanar nombrosos gravats. En aquesta època realitzà els retrats de destacats anarquistes i intel·lectuals de l'època (Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Auguste Comte, Maurice Jeannel, Piotr Kropotkin, Pierre Leroux, Yann Nibor, Amiral Ponty, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, etc.). També col·laborà amb Élisée Reclus en la seva Géographie Universelle. L'octubre de 1890 comprà la vil·la des Tilleuls a Ars-en-Ré, on acollí els seus amics anarquistes. Entre 1893 i 1901 fou el secretari general de la Societat dels Artistes Gravadors i arreplegà nombroses distincions (Premi Alhumber, Premi Trémart, Medalles de diversos Salons, etc.). En aquests anys realitzà molts de gravats per a La Revue des Beaux-Arts i il·lustrà llibres de destacats autors (Victor Hugo, Eugène Müntz, etc.). En 1894 realitzà una medalla amb l'efígie d'Élisée Reclus. En 1899 fou un dels quatre artistes que gravaren en aiguafort els retrats de l'edició de luxe limitada a 500 exemplars del llibre d'Angelo Mariani Figures Contemporaines tirées de l'Album Mariani; ell mateix va figurar en el volum VIII (1903) de la prestigiosa col·lecció de 14 volums apareguts entre 1894 i 1925. Aquest mateix any rebé la Medalla de Primera Classe. En 1900 participà en l'Exposició Universal de París. El 15 de maig de 1901 es casà a l'Ajuntament del XIV Districte de París amb Sophie Camille Guériteau (Georgette Gonini), filla adoptiva d'Ermance Gonini (Ermance Trigant-Beaumont), la companya d'Élisée Reclus, amb qui vivia des de 1889; tingueren dues filles (Carmen i Denise Louise) i un fill (William) i es divorciaren entre 1909 i 1910. El 5 d'abril de 1903 va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor; l'acceptació d'aquest premi li va portar les crítiques dels companys anarquistes. En 1904 va ser nomenat inspector d'Ensenyament de Dibuix per a les Escoles Primàries Públiques de Nins del districte d'Sceaux del departament del Sena de París. Un edifici que havia restaurat Jules Perrier a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la mort de Perrier. En 1905 William Barbotin va ser nomenat director del Museu Municipal d'Ars-en-Ré, proper al Phare des Baleines, que esdevingué Museu «Jules Perrier», creat per dotar d'«educació artística al poble i a la joventut en particular» –en 1952 aquest museu va ser clausurat a causa de la desatenció municipal. En 1906 fou triat per realitzar el retrat del nou president Armand Fallières i va ser nomenat inspector de l'Educació Nacional. Després de la Gran Guerra la fotografia desplaçà el gravat i la seva obra va caure en l'oblit. William Barbotin va morir el 12 de novembre de 1931 al seu domicili del número 9 del bulevard de Saint-Marcel de París (França) i fou enterrat al cementiri de Gentilly (Illa de França, França). En 2013 Didier Jung publicà l'estudi històric Les Anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

William Barbotin (1861-1931)

Jules Perrier (1837-1904)

***

Francis Vielé-Griffin (1937)

Francis Vielé-Griffin (1937)

- Francis Vielé-Griffin: El 12 de novembre de 1937 mor a Bergerac (Aquitània, Occitània) el poeta simbolista llibertari Francis Eybert Louis Viélé, més conegut com Francis Vielé-Griffin. Havia nascut el 26 de maig de 1864 a Norfolk (Virgínia, EUA). Son pare, descendent d'una família protestant de Lió (Arpitània) que emigrà als Estats Units durant el segle XVII, fou el general i arquitecte nord-americà Egbert Ludovicus Viele i sa mare es deia Térèsa Sands, que descendia d'una família catòlica escocesa que fugí de les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia vuit anys, sos pares se separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a París (França) –un germà seu restà als EUA i esdevingué novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa i altra suïssa, aprengué el francès i estudià al catòlic Col·legi Stanislas i més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i tingué quatre filles. En aquesta època, amb son amic Henri de Régnier, que havia conegut al Col·legi Stanislas, fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la natura i la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre, França) –durant els anys de la Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a prop d'Amboise (Centre, França)– i posteriorment al Perigord (Aquitània, Occitània). En aquests anys viatjà per Europa (Itàlia, Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un dels teòrics del «vers lliure», del qual fou un fervent practicant. Mantingué una amistat íntima, gairebé filial, amb Stéphane Mallarmé. Es relacionà força amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel, Paul Valery i Paul Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile Verhaeren i del pintor Théo van Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893 codirigí amb Paul Adam i Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890 i 1907 col·laborà en la revista literària L'Ermitage, on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade, Alphonse Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la Revolució espanyola de 1936. Fou un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé, institució que presidí, i entre el 5 de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de l'Académie Royale de Langue et de Littérature Françaises de Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur de la Legió d'Honor. Traduí de l'anglès al francès diversos autors, com ara Stephen Crane, Algernon Charles Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions (Antée, L'Écho de Paris, Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, La Phalange, La Proue, Revue de Paris, Vers et Prose, etc.)  i en col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En Dehors, La Revue Blanche, La Société Nouvelle, etc. És autor de Cueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86) (1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889) (1889), Diptyque (1891), Les cygnes. Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La chevauchée d'Yeldis et autres poèmes (1892),  Pagai (1894), Swanhilde. Poème dramatique (1890-1893) (1894), La clarté de vie. Chansons à l'ombre (1897), Phocas le jardinier (1898), La Partenza (1899), La légende ailée de Wieland le forgeron (1900), Sainte-Agnes (1900), L'amour sacré. Poèmes (1903), La lumière de Grèce (1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine (1922), La rose au flot. Légende du Poitou (1922), Le domaine royal. Discours lyriques (1923), Choix de poèmes (1923), Le livre des reines (1929) i Souvenirs d'enfance et de première jeunesse (1939, pòstum), entre d'altres. Francis Vielé-Griffin va morir el 12 de novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat, amb sa mare, al cementiri parisenc de Père Lachaise. Sempre conservà la nacionalitat nord-americana.

Francis Vielé-Griffin (1864-1937)

***

Antonio Vega Guerrero (primer per l'esquerra) amb uns companys

Antonio Vega Guerrero (primer per l'esquerra) amb uns companys

- Antonio Vega Guerrero: El 12 de novembre de 1943 mor en combat a Villavella (Triacastela, Lugo, Galícia) el guerriller anarcosindicalista Antonio Vega Guerrero, conegut com O Rizoso. Havia nascut en 1917 a San Juan de la Mata (Arganza, El Bierzo, Lleó, Castella). L'agost de 1936 son germà Luciano va ser assassinat per un escamot de falangistes a Vega de Espinareda (El Bierzo, Lleó, Castella). Després de la caiguda del front asturià, formà a formar part d'un grup guerriller de 37 antics combatents, encapçalat pel militant anarcosindicalista César Terrón Abad, que havia establert una base operativa a la zona de Fabero, a la Sierra de Ancares (El Bierzo, Lleó, Castella). Eren membres d'aquest grup, entre d'altres, Ramiro Pérez Granja, Manuel Bermúdez Fernández (Asturiano), Vicente Seoane Rousso (Pasoslargos), Amadeo Ramón Valledor, Florentino Rodríguez Pico (El Maestro), Gerardo Cañedo González i Domingo Villar Torres (El Chato de Teijera). El 21 de juliol de 1940 César Terrón va ser eliminat i entre finals de 1940 i principis de 1941 la resta del grup, restant només ell i Joaquín Lage Fernández (El Xoqui), que aconseguiren fugir. Ambdós s'integraren en el grup del militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Serafín Fernández Ramón (Santeiro), adscrit a la Federació de Guerrilles Lleó-Galícia. A resultes d'una delació d'un antic col·laborador del grup, el 12 de novembre de 1943 Antonio Vega Guerrero, juntament amb Pedro Voces Canóniga (Pitacega) i Félix Yáñez González (O Comunista), resultà mor durant un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Villavella (Triacastela, Lugo, Galícia), i només Ovidio Peláez Rodríguez aconseguí fugir malferit –morí mesos més tard a Lleó en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. Tal vegada els tres guerrillers van ser capturats i executats. L'agost del 2010 les restes dels tres guerrillers van ser localitzades en una fossa comuna al cementiri de l'església parroquial de Villavella i desenterrades gràcies als treballs de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH).

***

Virgilio Bottero

Virgilio Bottero

- Virgilio Bottero: El 12 de novembre de 1944 mor a Montevideo (Uruguai) el metge anarquista i sindicalista Virgilio Bottero Mortara. Havia nascut el 16 de setembre de 1902 a Refrancore (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Bottero, sergent dels Carrabiners Reials, i Ángela Mortara. Quan tenia 10 anys emigrà amb sos pares i sa germana Emília a Montevideo (Uruguai). Va fer els estudis secundaris al Liceu Núm. 1 (avui Liceu Rodó) i preparatoris en un institut aleshores annex a la Universitat, destacant especialment. A començament de la dècada dels vint ingressà a la Facultat de Medicina de Montevideo, realitzant una brillant carrera universitària amb guardons i beques, graduant-se amb la tesi «Hematosis y gases de la sangre». Des de molt jove participà en el moviment anarquista i sindicalista, militant activament en la Comissió Nacional d'Estudiants (CNE), en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), en l'Associació d'Estudiants de Medicina (AEM) i en el Sindicat Mèdic de l'Uruguai (SMU). També des de molt jove patí tuberculosi pulmonar, amb la qual hagué de lluitar tota sa vida, malaltia que al final el portà a la tomba. Ocupà nombrosos càrrecs docents mitjançant oposicions. D'antuvi es dedicà a la bioquímica i després al laboratori clínic i a l'hematologia, considerat com un dels fundadors de l'hematologia uruguaiana i ocupant la direcció de la Secció d'Hematologia del Laboratori Central de l'Hospital de Clíniques, principal centre mèdic del país. Aquesta destacada activitat científica i acadèmica no va impedir la seva militància llibertària. En 1932, amb el també metge anarquista Carlos María Fosalba, realitzà una campanya de denúncia periodística sobre la situació dels hospitals públics del país i defensant els drets dels malalts interns i dels infermers. Per aquesta campanya, el 7 de març de 1933, el Consell de Salut Pública sancionà els dos metges denegant-los l'ingrés a l'Hospital Fermín Ferreira, del qual eren practicants externs. Després del cop militar de José Luis Gabriel Terra col·laborà amb Carlos María Fosalba, Simón Radowitzky i Luce Fabbri en la producció de propaganda clandestina. Els materials s'imprimien en mimeògraf i es repartien durant la nit. Durant la dictadura de José Luis Gabriel Terra, va ser empresonat i torturat a la Caserna de Bombers i amenaçat de ser deportat a la Itàlia feixista, fet pel qual es va veure obligat a exiliar-se a l'Argentina, on va escriure part de la seva tesi de graduació. En 1934, amb Carlos María Fosalba i José B. Gomensoro, edità la revista Acción Sindical. Órgano oficial del Sindicat Médico del Uruguay i aquest mateix any substituí Carlos María Fosalba com a delegat de l'AEM en l'SMU. En 1936 començà a editar, amb altres companys (Volney Caprio, Remember Caprio, Roberto Cotelo, Ermacora Cressatti, Luce Fabbri, Carlos María Fosalba, José María Ferreiro, José B. Gomensoro, Federico G. Ruffinelli, Pedro Trufó Rúa, etc.) la revista anarquista Esfuerzo i en aquest any publicà un assaig sobre Rafael Barret en la revista llibertària Studi Sociale de Montevideo, de la qual era col·laborador habitual. A mitjans de 1937, quan la Revolució espanyola, viatjà, amb el metge anarquista José Bernardino Gomensoro, després d'un temps a Marsella (Provença, Occitània) esperant documentació, a Catalunya per a lluitar contra el feixisme. Els dos companys participaren en les activitats de l'editorial «Tierra y Libertad». Durant la estada a  Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), la seva malaltia es va veure aguditzada fortament per una hemoptisi i l'octubre de 1937 hagué de retornar a l'Uruguai. Just arribar fou un dels fundadors del Comitè Sindical Pro Ajuda al Proletariat Espanyol i de la Secció Uruguaiana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).  A partir de 1941, per a pal·liar els efectes de la seva malaltia, passà temporades a Córdoba (Córdoba, Argentina), on va escriure el seu reconegut Compendium, col·lecció alfabètica de clínica pràctica. Posteriorment retornà a Montevideo i es casà. Virgilio Bottero va morir el 12 de novembre de 1944 a Montevideo (Uruguai). En 2018 Stefano Brezzo i Werther Spessa publicaren la biografia Il medico di Luce. Un anarchico astigiano tra Montevideo e Barcellona.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS