Administrar

Efemèrides anarquistes

[19/11] Conferència de Goldman - «Germinal» - «Solidaridad Obrera» - Escoles Modernes de São Paulo - Homenatge a Durruti - Dembsky - Liard-Courtois - Baud - Porcelli - Shum - Llorens - Doglio - Joe Hill - Blanco - Hapgood - Gille - Chapin - Ruipérez - Nebot

efemerides | 19 Novembre, 2017 19:36

[19/11] Conferència de Goldman - «Germinal» - «Solidaridad Obrera» - Escoles Modernes de São Paulo - Homenatge a Durruti - Dembsky - Liard-Courtois - Baud - Porcelli - Shum - Llorens - Doglio - Joe Hill - Blanco - Hapgood - Gille - Chapin - Ruipérez - Nebot/title>

Anarcoefemèrides del 19 de novembre

Esdeveniments

Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman

Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman

- Conferència d'Emma Goldman: El 19 de novembre de 1899 a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra) la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix la conferència «The aim of humanity» (L'aspiració de la humanitat). Era la primera vegada que Goldman parlava en públic a Londres. Aquest cicle de dues conferències programat a l'Athenaeum Hall londinec es tancà la setmana següent, el 26 de novembre, amb la xerrada «Woman» (Dona). En el cartell anunciador de l'acte s'animava al públic a preguntar i a discutir sobre els temes exposats. Aquestes dues conferències seran unes de les més conegudes i impartides per tot arreu per Emma Goldman i sempre amb un èxit assegurat de públic.

***

Capçalera de "Germinal" sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob

Capçalera de Germinal sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob

- Surt Germinal: El 19 de novembre de 1904 surt a Amiens (Picardia, França) el primer número del periòdic bimensual Germinal. Journal du Peuple. Creat per Georges Bastien, tindrà amb el temps diversos gerents, com ara Jules Lemaire, Auguste Cauvin, Henri Pacaud, Carette, Dubois, Albert Andrieux, Louise Joly, Charles Cahon i Émilien Tarlier. A partir del número 36, del 10 de febrer de 1906, passarà a ser setmanal. Deixarà de publicar-se, després de 391 números, l'agost de 1914 arran de la declaració de guerra, però reapareixerà a partir del 29 d'agost de 1919 i fins al juliol de 1933, després de publicar 723 números. Set números més encara es publicaran durant l'any 1938. En 1920 donarà suport a la Federació Comunista Llibertària de la regió del Nord i en 1924 va fer costat les candidatures anarcoabstencionistes. El periòdic edità diversos fullets, postals i partitures. Hi van col·laborar, entre molts altres, A. Andrieux, Georges Bastien, Armand Beaure, Alice Bernard, Émile Caffin, A. Cauvin, R. Chaughi, A. Delannoy, Charles Desplanques, Charles Dhooghe, Henri Dhorr, Alcide Dumont, Georges Dufosse, Sébastien Faure, Jean Goldsky, Gustave Herve, Jobert, Piotr Kropotkin, Achille Legeret, Jules Lemaine, André i Maurice Lucas, Anna Mahe, Manacau, A. Merrheim, Joseph Ouin, Eugène Peronet, Charles Rimbault i Georges Thonar. Fou perseguit per les autoritats per diversos delictes (propaganda antimilitarista, injúries, provocació de mort, etc.) i arribà a tirar 4.500 exemplars.

***

Anagrama de "Solidaritat Obrera"

Anagrama de "Solidaritat Obrera"

- «Solidaridad Obrera» de Montilla: El 19 de novembre de 1908 es crea a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya), a imitació de Catalunya, «Solidaridad Obrera» de Montilla, que reuneix societats obreres anarcosindicalistes de Montilla, Espejo, La Rambla, Fernán Núñez i Montemayor. El mes anterior, la Conferència de Treballadors Agrícoles d'Alzira (País Valencià) havia decidit adherir-se a la «Solidaritat Obrera» catalana i, aquell mateix any, el Congrés de Societats Obreres d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) decideix sumar-se a «Solidaridad Obrera». En altres ciutats com La Corunya, Saragossa, Gijón, Granada, Cadis, Jaén i Còrdova, busquen la manera de fer que «Solidaridad Obrera» sigui una organització de caire estatal. «Solidaritat Obrera» va obtenint un gran prestigi entre la classe obrera que augmentarà amb la seva actitud durant la vaga general de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona de juliol de 1909.

***

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- Tancament de les Escoles Modernes de São Paulo: El 19 de novembre de 1919 a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'Escola Moderna Núm. 1, creada pel pedagog anarquista João de Camargo Penteado el 13 de maig de 1912 seguint l'exemple del català Francesc Ferrer i Guàrdia, és obligada a tancar per ordre governativa. La raó argüida pel director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, Oscar Thompson, per a la clausura va ser l'explosió d'una bomba en una casa de São Paulo que matà quatre militants anarquistes: l'espanyol José Prol, de 31 anys; el tipògraf portuguès Joaquim dos Saltos Silva, de 26 anys; Belarmino Fernades, també portuguès; i José Alvés, portuguès de 30 anys i director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano, barriada de São Paulo, que havia estat fundada el desembre de 1918 i que també acabarà sense llicència de funcionament. Els recursos que es van presentar i l'habeas corpus no van sortir efecte i les tres Escoles Modernes brasileres --l'Escola Moderna Núm. 2 s'havia creat en 1918 a Brás-- van ser tancades definitivament, acusades de temptativa insurreccional i de propagar idees anarquistes i subversives. Al local de l'Escola Moderna Núm. 1 es va crear l'Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després el Col·legi Saldanha Marinho, on Penteado romandrà com a director fins a la seva mort, encara que sense la filosofia pedagogicollibertària de la seva predecessora.

***

Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]

Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]

- Homenatge a Durruti: El 19 de novembre de 2006 membres de diverses organitzacions anarquistes, anarcosindicalistes i anarcofeministes es reuneixen al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) per retre homenatge al destacat militant anarquista Buenaventura Durruti en el 70è aniversari de la seva mort, esdevinguda el 20 de novembre de 1936 a Madrid (Espanya). L'acte es va celebrar davant la tomba de Durruti, contigua a la del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, executat arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, i la de l'activista anarquista Francisco Ascaso Abadía, mort el 20 de juliol de 1936 durant el setge de la caserna de les Drassanes. Hi van intervenir Colette Durruti, filla de Buenaventura, Aurora Tejerina i Enric Casañes.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)

Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)

- Alexandre Dembsky: El 19 de novembre de 1857 neix a Mogielnica (Grójec, Polònia, Imperi Rus) el matemàtic, tipògraf i activista anarquista Aleksandr Dembski, més conegut per la seva traducció al francès com Alexandre Dembsky. Sos pares es deien Ippolit Dembski i Antuanetta Meguinska. Estudià matemàtiques a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia) i en el quart curs, a causa d'una denúncia, fugí a Varsòvia, on es dedicà a la propaganda revolucionària i fou un dels fundadors del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. Buscat per la policia, emigrà a Suïssa i entrà a l'Escola Politècnica de Zuric (Zuric, Suïssa). Després d'una brillant carrera que finalitzà, aprengué a fabricar explosius de la mà de Jakob Brinstein (Jacques Brynstein). El 6 de març de 1889, en una prova d'explosius a Peterstobel, a prop de Zuric, dos bombes explotaren i Brinstein morí, dos dies després, a resultes de ferides, i ell resultà malferit; després d'un temps a l'Hospital Cantonal de Zuric, va ser expulsat de Suïssa i s'establí a París (França), on treballà en una impremta. Malalt de tisi, el maig de 1890 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Stanislaw Mendelson, Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 26 de gener de 1891 signà, amb moltes altres refugiats russos, una protesta contra la detenció il·legal, realitzada pel govern tsarista a Turquia, del refugiat Vladimir Loutzky, crida que fou publicada per la premsa parisenca. El 5 de gener de 1893, acusat de nihilista, se li va decretar l'expulsió de França i es refugià a Bèlgica. En 1994 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Edició de "Souvenirs du bagne" de 2005

Edició de Souvenirs du bagne de 2005

- Liard-Courtois: El 19 de novembre de 1862 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Fill d'obrers nascuts a Poitou, aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del «Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890).  En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. Liard-Courtois va morir l'1 novembre de 1918 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament.

***

Notícia del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció de "La Voix du Peuple" apareguda en "Les Temps Nouveaux" del 13 de gener de 1906

Notícia del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció de La Voix du Peuple apareguda en Les Temps Nouveaux del 13 de gener de 1906

- Henri Baud: El 19 de novembre de 1878 neix a Corsier (actual Corsier-sur-Vevey, Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Baud. Sos pares es deien Edouard Baud, jardiner, i Élise Frédérique Conne. Després d'aprendre l'ofici de tipògraf, en 1897 s'afilià al Sindicat de Tipògrafs de Lausana (Vaud, Suïssa), esdevenint en 1902 el seu president. Entre 1903 i 1908 fou president de la Unió Obrera de Lausana i reivindicà la separació dels sindicats del Partit socialista. El febrer de 1905, en un qüestionari de l'Agència Telegràfica Suïssa que li demanava quines eren les seves obres principals, respongué: «Exclusió de la política en la Unió Obrera de Lausana». En 1901, però, va ser candidat socialista al Consell Comunal i en 1905 a les eleccions cantonals per al Gran Consell, sense que fos elegit. Esdevingué sindicalista revolucionari i fou un dels fundadors, amb Luigi Bertoni, de la Fédération Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació de les Unions Obreres de la Suïssa de parla francesa). L'octubre de 1905 presidí el congrés de Neuchâtel de la FUOSR i fou nomenat secretari de redacció del periòdic La Voix du Peuple, que s'edità a partir del gener de 1906 i l'editor responsable del qual fou son germà Louis. L'octubre de 1906 fundà amb dos germans i alguns col·legues (Louis Noverraz, Samuel Casteu, etc.) la «Impremta Comunista», on s'imprimí La Voix du Peuple, L'Exploitée, Gutenberg i altres publicacions sindicalistes revolucionàries. En 1908 albergà, amb la documentació de son germà Louis, Pierre Monatte quan aquest es refugià a Suïssa fugint de la persecució que s'havia desencadenat sobre la seva persona a França. El març d'aquell any, amb Gustave Noverraz i Adhémar Schwitzquébel, s'entrevistaren a Zuric (Zuric, Suïssa) amb Fritz Brupbacher amb la finalitat de publicar el periòdic Der Synidalist, que havia d'aparèixer el Primer de Maig; aquest projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa francesa i els alemanys no reeixí. Com a responsable de La Voix du Peuple, va ser processat en diferents ocasions, com ara el 22 de novembre de 1910 quan el Tribunal de Lausana el condemnà a 400 francs de multa per ultratges al president de la República francesa –abans ja havia estat condemnat a 150 francs per difamació i a 10 dies de reclusió per amenaces. L'agost de 1911, a resultes del conflicte desencadenat arran de l'acomiadament del mestre Duvaud de l'Escola Ferrer de Lausana, dimití amb els seus companys (son germà Louis, Philippe Barroud i Paul Villard) de les seves obligacions en la «Impremta Comunista» i La Voix du Peuple passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). També dimití de la Unió Obrera de Lausana i de la FUOSR, i a partir d'aquell moment s'allunyà del moviment llibertari, no sense entaular polèmiques amb els antics companys, i s'acostà al sindicalisme reformista. El novembre de 1912 va ser nomenat president de la Comissió Central Federativa de la Tarifa Tipogràfica. En 1930 fundà el setmanari Journal de Pully. També col·laborà amb una crònica de política internacional en la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per Pierre Monatte, i fou assidu lector de La Vie Ouvrière. Estava casat amb Berthe Méry Rithner. Henri Baud va morir el 4 d'abril de 1967 a Pully (Vaud, Suïssa).

***

Francesco Porcelli

Francesco Porcelli

- Francesco Porcelli: El 19 de novembre de 1886 neix a Bari (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Porcelli, que va fer servir diversos pseudònims (Le Bohémien, Ermete De Fiori, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Porcelli i Stella Ximenes. Va fer estudis clàssics, però no els va acabar. A Bari va ser classificat per les autoritats com a «socialista», però sense antecedents. Ajudà son pare en un restaurant familiar i quan aquest va tancar es posà a fer feina de cambrer. Quan son pare va morir, el febrer de 1908 es va veure obligat a emigrar a Suïssa. A Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà de cambrer al cafè «Le Bohémien» i de mecànic i milità en el sindicalisme anarquista. En 1908 va ser denunciat per haver participat en una brega. El setembre de 1909 abandonà el grup sindicalista local i entrà a formar part del grup «Germinal». A partir de 1910 col·laborà en el periòdic Il Risveglio Socialista Anarchico, signat els articles sota el pseudònim Le Bohémien, i aquest mateix any, amb Sasso i Mario Florindo Aldeghi, fundà el «Fascio Rivoluzionario», grup d'oposició als anarcoindividualistes i antisindicalistes del grup «Germinal» –aquest grup «Germinal» es dissolgué en 1911. A principis de 1912, a conseqüència de divergències amb el Circolo di Studi Sociali (CES, Cercle d'Estudis Socials) i per fugir de la vigilància policíaca, abandonà Ginebra i s'establí, d'antuvi, a Levallois-Perret (Illa de França, França) i després a París, on treballà d'electricista. Les autoritats franceses el catalogaren d'«ànima de les reunions del grup revolucionari italià local». En aquesta època col·laborà en Il Libertario, signant els articles com Ermete De Fiori. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre de 1914 retornà a Ginebra i a partir del desembre de 1917, en la seva columna del periòdic Il Risveglio Comunista Anarchico, comença a criticar el govern bolxevic basant-se en l'antiautoritarisme anarquista. Contrari al tractat russoalemany i al Tractat de Brest-Litovsk, l'abril de 1915, com a exemple aïllat en la premsa anarquista, condemnà la dissolució de l'Assemblea Constituent russa. El desembre de 1918, quan el conflicte bèl·lic ja havia acabat, va ser declarat desertor i denunciat al Tribunal de Guerra italià. A començaments de 1919, com a membre del grup editorial d'Il Risveglio, substituí Luigi Bertoni, aleshores empresonat arran del cas de la «Bomba de Zuric», en la direcció de la versió italiana del periòdic, on continuà denunciant la «dictadura del proletariat». Paradoxalment, el maig de 1919 va ser detingut per «propaganda bolxevic» i decretada la seva expulsió de Suïssa, juntament amb altres sis anarquistes (Giovanni Mateozzi, Lamauve, Brunet, Raveau, Huppa i Giuseppe Clerico). Com que es negà a repatriar-se, el juny d'aquell any va ser internat a la colònia penitenciària d'Orbe (Vaud, Suïssa). Quan s'assabentà d'una amnistia, retornà a Itàlia per a regularitzar la seva situació militar. El novembre de 1919 el trobem a Legnano (Llombardia, Itàlia), a casa d'Eugenio Montanari, secretari de la Cambra del Treball local. A Milà (Llombardia, Itàlia) participà en el moviment que s'anomenà «Bienni Roig» i esdevingué redactor del periòdic anarcosindicalista Umanità Nova. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut juntament amb tota la redacció d'Umanità Nova (Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Dante Pacchiai, Mario Orazio Perelli, Corrado Cesare Quaglino, etc.). Encara que el 12 de novembre d'aquell any va ser excarcerat per manca de proves, es va veure implicat en una instrucció judicial per «conspiració contra el poder de l'Estat» que el febrer de 1921 va obri el jutge Carbone contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanita Nova; absolt ben igual que tots els acusats, el 25 de març de 1921, arran del sagnant atemptat contra el teatre Diana, es traslladà a Roma amb la redacció d'Umanità Nova. En 1923 el trobem treballant de corrector tipògraf a Roma i vivint amb Gigi Damiani. En aquesta època col·laborà en Fede!, periòdic dirigit per Gigi Damiani, i mantingué una relació sentimental amb l'anarquista Wanda Lizzari. Quan en 1924 Errico Malatesta començà a publicar Pensiero e Volontà, col·laborà en el projecte i en 1925 assumí la gerència de Parole Nostre i de Vita Libertaria, periòdic dirigit per Gigi Damiani. El setembre de 1926 va ser detingut amb altres cinc-cents companys, la majoria anarquistes, i un mes després se li va assignar el confinament; fugint d'aquest, passà a Milà, on visqué clandestinament fins la seva detenció el gener de 1927 i posterior deportació a l'illa de Lipari. El maig de 1931 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Milà, on treballà en una llibreria. En aquesta època va ser inscrit en el llistat de persones a detenir en determinats circumstàncies. En els anys posteriors, encara que conservant les idees anarquistes, mantingué una «conducta normal», segons la policia. Posteriorment es traslladà a Roma. Francesco Porcelli va morí l'agost de 1966 a Bari (Pulla, Itàlia).

***

Alfons Vila Franquesa ("Shum")

Alfons Vila Franquesa (Shum)

- Alfons Vila Franquesa: El 19 de novembre de 1897 neix a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb, Urgell, Catalunya), encara que algunes fonts citen l'any 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), el dibuixant anarquista i anarcosindicalista Alfons Vila Franquesa, més conegut amb els sobrenoms de Shum i de Joan Baptista Acher (o Atcher), però també per El Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau Oller. De família d'artesans, son pare fabricava carrosseries per a landós. Atret per l'art, a Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia 14 anys abandonà ca seva i marxà a peu a Terrassa i després a Barcelona, on es guanyava la vida fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i col·laborant amb dibuixos per a la publicació Papitu. Quan tenia 17 anys, després de morir sa mare, passà cinc anys a París, on treballà d'orfebre, col·laborà en diverses publicacions i s'introduí en els cercles llibertaris. També és possible que lluités amb l'Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna, de Nestor Makhno. En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan Bautista Acher, per així eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar, s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es convertí en un militant anarquista partidari de l'acció violenta, participant en nombrosos atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando Sánchez Raja i altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà el 17 de març de 1921 contra diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest grup, l'abril de 1921, preparà un atemptat contra el general Severiano Martínez Anido, governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc; l'acció fracassà quan el 2 de maig d'aquell any es produí una deflagració fortuïta al taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta, al barri de Sans, on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la cara i les mans d'Acher. Després d'un any d'hospital, fou tancat, jutjat i condemnat a uns anys de presó. Estan a la presó del Dueso, l'octubre de 1922, fou jutjat per una acció anterior contra una cerimònia religiosa organitzada pel sometent al Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això originà una intensa campanya anarquista (Solidaridad Obrera, El Suplemento de La Protesta, etc.) contra la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se sumaren nombrosos intel·lectuals de l'època (Santiago Ramón y Cajal, Valle-Inclán, els germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, Jacinto Benavente, José Francés, Rafael Altamira, Julián Zugazagoitia, Álvaro de Albornoz, Luis Araquistáin, Benlliure, Concha Espina, Panaït Istrati, Roman Rolland, Alberto Ghiraldo, Emma Goldman, Sébastien Faure, Henri Barbusse, Maksim Gorki, Errico Malatesta, etc.). En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou commutada. Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a l'escultura, i des d'allà organitzà exposicions de la seva obra sota el nom artístic de Shum: Sabadell (1925) --de la qual es publicà el catàleg Álbum artístico. Exposición Shum--, Bilbao (1926) --guanyà el Premi d'Escultura Villa de Bilbao--, Santander, etc. En 1929 es formà un comitè en pro del seu indult, format per diversos intel·lectuals anarquistes i d'esquerres (Formós Plaja, Ramón Acín, Pedro Vallina, Joan Peiró, Isaac Puente, Antonio Amador, Julián Zugazagoitia, García Venero, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat gràcies a l'amnistia i es dedicà a la pintura com a professió. En 1934 participà en el grup «Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a vocal, en la Junta de Museus de Barcelona; aquest any també il·lustrà el periòdic anarquista d'Igualada El Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT d'Astúries, però també lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf franquista, s'exilià, primer a França, on passà pels camps de concentració, i després a Amèrica (Santo Domingo, Cuba, Estats Units, etc.). A Mèxic adquirí un gran prestigi com a pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i dibuixos (1965), etc. També exposà a l'Havana i a Nova York, amb pintures modernistes i ultraistes. A l'exili sempre milità en el moviment llibertari. Durant els últims anys de sa vida, minat per l'arteriosclerosi, va continuar dibuixant, agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos il·lustraren moltes obretes de «La Novela Ideal» i de «La Novela Social» i llibres de nombrosos autors (Samblancat, Wilde, Bejarano, Elosu, Puente, Maymón, Elías García, Solano Palacio, Salvador Cordón, Alaiz, Brandon, Nalé, Mario B. Rodríguez, Pedro Villa, etc.). També col·laborà amb dibuixos en nombroses publicacions, com ara La Batalla, Crisol, L'Esquella de la Torratxa, Hoy, La Humanitat, Iniciales, Mañana, L'Opinió, La Opinión, El País, Post-Guerra, La Protesta, Solidaridad Obrera, El Sr. Daixonses, Tierra y Libertad, Vértice, etc. Alfons Vila Franquesa va morir el 28 d'agost de 1967 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic).

Alfons Vila Franquesa (1897-1967)

***

Necrològica d'Enric Llorens apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de maig de 1990

Necrològica d'Enric Llorens apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de maig de 1990

- Enric Llorens: El 19 de novembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. Enric Llorens va morir el 7 de gener de 1990 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Carlo Doglio fotografiat per Vernon Richards

Carlo Doglio fotografiat per Vernon Richards

- Carlo Doglio: El 19 de novembre de 1914 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) l'arquitecte, urbanista, editor, jurista, professor universitari i militant anarquista i pacifista Carlo Doglio. En 1932, després d'acabar els estudis secundaris, s'instal·là a Bolonya per realitzar els estudis universitaris en plena època feixista i en 1936 es llicencià en Dret Civil. En aquesta època d'estudiant conegué l'esportista professional Diana Cenni, la qual esdevindrà sa companya i amb qui tindrà en 1949 son fill Daniele. Durant els anys trenta es dedicà al cinema i a escriure, mentre feia de funcionari en el Comissariat Aeronàutic a diverses ciutats (Bari, Friuli i Forlì). En 1942, per les seves activitats clandestines en la Resistència, va ser detingut i tancat a la presó bolonyesa de San Giovanni in Monte, d'on sortirà a la caiguda del feixisme. Un cop lliure, es traslladà a Cesena, on fou novament detingut i, obligat a abandonar la regió, s'instal·là a Milà. A la capital llombarda continuà amb les seves activitats clandestines i promogué el periòdic La Verità, òrgan del Partito Italiano del Lavoro (PIL, Partit Italià del Treball). En aquests anys travà una estreta amistat amb el filòsof pacifista Aldo Capitini. En la postguerra s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i entaulà una estreta amistat amb el destacat militant Alfonso Failla i amb altres anarquistes (Pier Carlo Masini, Giovanna Berneri, Cesare Zaccaria, etc.). A partir de 1946 esdevingué redactor del periòdic Gioventù Anarchica i començà a col·laborar en Il Libertario i en la revista teòrica anarquista Volontà. En 1948 edità el llibre de Mikhail Bakunin Libertà e rivoluzione. Gràcies a Giancarlo De Carlo, establí contacte amb la comunitat d'arquitectes milanesos i, des del grup racionalista, s'ocupà de la crítica de l'arquitectura i de l'urbanisme. Fins al 1949 fou director editorial de Mondadori, any en el qual va ser contractat per Adriano Olivetti per a dirigir el Giornale di Fabbrica, en la redacció del qual participaven tant els obrers com dirigents de la patronal. En 1952 guanyà el premi Inu-Della Rocca pel seu estudi La città giardino. Entre 1951 i 1955 treballà en el pla urbanístic regulador d'Ivrea i en el pla territorial de Canavase i durant aquests anys, formà part d'una comissió (Quaroni, Renacco i Fiocchi) encarregada de realitzar viatges a Europa per conèixer les planificacions i reformes institucionals més rellevants del vell continent. En 1955, amb el suport d'Olivetti i enviat per la revista Comunità, s'establí a Londres on romangué fins al 1960, treballant per a la BBC i dirigint, amb Lelio Basso, la International Society for Socialist Studies (ISSS). A la capital anglesa va fer amistat amb l'activista i ecologista John Papworth, director de la revista Resistence, i amb l'economista Ernst Friedrich Schumacher, a més del polític Jayaprakash Narayan i de l'urbanista anarquista Colin Ward, animador del setmanal llibertari Freedom. En 1961 tornà a Itàlia i s'instal·là a Partinico (Sicília), per treballar amb el pedagog pacifista Danilo Dolci. En 1964 es dedicà a la docència lliure sobre en la disciplina d'ordenació territorial. Després s'establí a Nàpols i en 1969 va ser cridat per Giuseppe Samonà per fer de professor agregat a l'Institut Universitari d'Arquitectura de Venècia en la secció d'Urbanisme. En 1972 esdevingué professor de Ciències Polítiques al Departament de Sociologia de Bolonya, dirigit per Achille Ardigò. Durant tota sa vida es dedicà a popularitzar el pensament de nombrosos intel·lectuals, com ara el cooperativista Robert Owen, el filòsof anarcoindividualista Max Stirner, l'anarquista Piotr Kropotkin, l'urbanista Patrick Geddes i el sociòleg Lewis Mumford. Podem trobar escrits seus en nombroses publicacions llibertàries i universitàries, com ara Comunità, Dibattito Urbanistico, Metron, Mondo Econonomico, Il Mulino, Volontà, etc. En 1992 Chiara Mazzoleni publicà l'antologia Carlo Doglio. Selezione di scritti (1950-1984). Entre les seves obres podem destacar Programmazione e infrastture. Quadro territoriale dello sviluppo in Sicilia (1964), Dal paesaggio al territorio. Esercizi di pianificazione territoriale (1968), Anarchismo '70. Materiali per un dibattito (1970, amb altres), L'equivoco della città giardino (1974), Dopo Vittorini. Appunti per una rivista rivoluzionaria (1976), La radici malate dell'urbanistica italiana (1976), No pensare (tanto) per progettare... ma vivere (1978, edició), La pianificazione organica come piano della vita? (1979, amb Paola Venturi), Antifascisti romagnoli in esilio (1983, amb altres), Braccio di bosco e l'organigramma (1984), La città giardino (1985), Per prova ed errore (1995), entre d'altres. Fins al seu últim dia participà activament en activitats polítiques i culturals de la que ell anomenava la «Bolonya popular». Carlo Doglio va morir el 25 d'abril de 1995 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Carlo Doglio (1914-1995)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[18/11] «Acción Libertaria» - Federação Anarquista Gaúcha - Mendelson - Schouppe - Odón de Buen - Vincenzi - Scarfò - Perpiñán - Déjacque - Nieuwenhuis - Alcoceba - Saavedra - Hernández Rodríguez - Man Ray - Canalís - Gröndahl - Lewin

efemerides | 18 Novembre, 2017 17:14

[18/11] «Acción Libertaria» - Federação Anarquista Gaúcha - Mendelson - Schouppe - Odón de Buen - Vincenzi - Scarfò - Perpiñán - Déjacque - Nieuwenhuis - Alcoceba - Saavedra - Hernández Rodríguez - Man Ray - Canalís - Gröndahl - Lewin

Anarcoefemèrides del 18 de novembre

Esdeveniments

Capçalera d'"Acción Libertaria"

Capçalera d'Acción Libertaria

- Surt Acción Libertaria: El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra Álvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) --Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta-- i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport de Marcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social. Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.

***

Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca

- Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que també és part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat «anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una «organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

- Stanislaw Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858– neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn o Mendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del «socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolution économique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En els últims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

Stanislaw Mendelson (1857-1913)

***

Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc "Le Rappel" del 10 d'octubre de 1895

Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'octubre de 1895

- Rémy Schouppe: El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental, Flandes) el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe, també citat com Rémi Schouppe i conegut com Revolver. Era germà de Placide Schouppe, anarquista partidari de la «recuperació individual» i membre de la banda expropiadora encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de 1893 va ser detingut a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) arran de l'apressament de son germà i durant l'escorcoll policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents de diversos robatoris a Bèlgica i a França, claus falses i barbes postisses; també se li va acusar d'haver albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda Pini». Sa germana, Mathilde Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de 1893 Rémy Schouppe va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil Mathieu, però en l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li fou incrementada a un any. El 5 de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les quan ambdós petaven la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori havia de finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille Simon (Biscuit), condemnat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8 d'octubre de 1895 van ser condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs forçats. Posteriorment s'exilià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Odón de Buen (ca. 1886)

Odón de Buen (ca. 1886)

- Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores --fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento, Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma, és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera --el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.

***

Zelindo Vicenzi

Zelindo Vicenzi

- Zelindo Vincenzi: El 18 de novembre de 1882 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Zelindo Vincenzi. Sos pares es deien Cesare Vincenzi i Clementina Bizzocoli. Paleta de professió, després d'una breu militància en el Partit Socialista Italià (PSI) s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, del qual fou un dels seus fundadors, i a la Lega Muratori (LM, Lliga de Paletes) de Mòdena, d'orientació sindicalista revolucionària. Fou un dels promotors de l'intent d'acostament entre les tres Cambres del Treball de la província de Mòdena (Carpi, Mirandola i Mòdena), que portà al Congrés de la «Unitat Sindical» de gener de 1913, que marcà la divisió del moviment sindical de Mòdena entre dues Cambres del Treball, una d'orientació socialista i altra de sindicalista revolucionària. Després d'aquest fet, fou un dels màxims exponents de la Cambra del Treball Sindicalista i entrà a formar part de la seva comissió executiva, col·laborant en el seu òrgan d'expressió, La Bandiera Proletaria –posteriorment dirigí la seva continuació Bandiera Operaia–, i encapçalant algunes lluites laborals, com ara entre abril i juliol de 1913 la vaga dels paletes, que, però, acabà amb el triomf de la patronal. En aquest mateix període participà en congressos i reunions a diversos indrets d'Itàlia i es relacionà amb els principals exponents de l'anarquisme i del sindicalisme revolucionari italià. En 1916 va ser nomenat gerent dels periòdics La Voce Proletaria i Guerra di Classe, òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que s'imprimia a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). El 31 de desembre de 1916 participà en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. El maig de 1917 va ser detingut durant una manifestació antimilitarista que havia promogut. El prefecte demanà al Ministeri de l'Interior el seu confinament i «internament coactiu» a Campobasso (Molise, Itàlia), o en mig d'una illa, però la mesura no va ser acceptada. El juny de 1917 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia). En 1918 es va allistar i va ser enviat a Llombardia, primer a Crema i després a Brescia. En acabar la Gran Guerra retornà a Mòdena i reprengué les seves activitats sindicalistes a la Cambra del Treball i llibertàries en la Federació Comunista Anarquista (FCA) de la ciutat. Va ser detingut, amb altres companys, arran del robatori de metralletes organitzat el maig de 1920 per un grup d'anarquista de Mòdena amb la finalitat de defensar les manifestacions obreres, sobretot arran dels fets esdevinguts el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena quan la força pública obrí foc sobre una manifestació i assassinant cinc obrers. Aquesta important agafada tenia com a finalitat deixar fora de lloc els membres més destacats de la Cambra del Treball Sindicalista i de la FCA, però en el seu cas, durant el procés que tingué lloc en 1921 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), va ser absolt de tots els càrrecs. Un cop lliure, continuà amb la seva feina de paleta sense destacar-se massa en qüestions polítiques, encara que militant en el moviment anarquista. Advertit formalment per les autoritats en 1926 i en 1931, entrà a formar paret de la llista de persones considerades «perilloses en cas de pertorbació de l'ordre públic» i restà constantment vigilat fins el 1942. Zelindo Vincenzi va morir el 4 d'abril de 1946 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Zelindo Vincenzi (1882-1946)

***

Foto policíaca d'América Scarfó (1 de febrer de 1931)

Foto policíaca d'América Scarfó (1 de febrer de 1931)

- América Scarfó: El 18 de novembre de 1912 neix a Buenos Aires (Argentina) la mestra anarquista América Josefina Scarfò, més coneguda com América Scarfó o simplement Fina, i que va fer servir el pseudònim de Josefina Rinaldi de Dionisi. Era filla d'una família catòlica de classe mitjana d'origen calabrès que havia emigrat a l'Argentina després del matrimoni i del naixement de son primer infant. Sos pares es deien Paolo Alessandro Scarfò i Caterina Romano i la parella tingué vuit infants (Antonio, José, Alessandro, Domingo, Paulino Orlando, América Josefina, Santa i Asunto). Estudià, amb brillants notes, a l'Institut de Maestria del carrer Estanislao Zeballos de Buenos Aires. Mentrestant, dos germans seus, Paulino i Alessandro, militaven en el moviment anarquista argentí i formaven part del grup il·legalista expropiador encapçalat per Severino Di Giovanni, amb qui América acabà lligant-se sentimentalment en 1927. Per alliberar-se dels obstacles familiars que s'oposaven a la seva relació amb Di Giovanni, que estava casat amb una cosina seva (Teresina Masciulli) i tenia infants, va contreure matrimoni de conveniència amb Silvio Astolfi, anarquista italià lligat a Di Giovanni. Ella ajudà son company en els seus projectes editorials Culmine i Anarchia. El 29 de gener de 1931, a la vil·la «Ana María» de Burzaco (Almirante Brown, Buenos Aires, Argentina), on vivia la família Scarfò i on es refugiava Di Giovanni, va ser detinguda amb son germà Paulino Scarfò i Severino Di Giovanni. Tingué una última entrevista amb Di Giovanni, abans del seu afusellament l'1 de febrer de 1931, i en les setmanes posteriors mantingué una actitud digna i ferma amb les autoritats argentines. Jutjada per complicitat en diversos delictes, va ser absolta de tots els càrrecs per insuficiència de proves i perquè encara era menor d'edat. El 6 de març de 1931 va ser inscrita per les autoritats feixistes italianes, en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. Va ser novament arrestada arran d'un robatori espectacular comès la primavera de 1931 a Buenos Aires per Silvio Astolfi i Tamayo Gavilán. Seguint el consell que son germà li havia recomanat en l'última entrevista abans de la seva execució l'endemà de l'afusellament de Di Giovanni, on a més li havia relatat les tortures a les quals havia estat sotmès, continuà estudiant i esdevingué professora d'italià a la Universitat de Buenos Aires. No obstant això, la seva militància anarquista no aturà i col·laborà en diversos periòdics llibertaries europeus (L'Endehors, etc.), sobretot amb articles on defensava els drets de la dona. Anys després, amb son nou company anarquista, fundà l'editorial i biblioteca «Américalee». Durant molts d'anys, aquesta biblioteca va ser la més completa pel que feia l'anarquisme a Buenos Aires i l'editorial publicà nombrosos pensadors llibertaris. En 1951 viatjà a Itàlia i a Chieti (Abruços, Itàlia), lloc de naixement de Di Giovanni, buscà els seus familiars, però va trobar el rebuig. Durant aquests anys no deixà de col·laborar en la premsa anarquista i a finals dels anys noranta ajudà l'historiador anarquista Osvaldo Bayer en les seves investigacions, qui va trobar el juliol de 1999 als arxius de la Policia Federal les cartes d'amor que havia enviat a Severino Di Giovanni, cartes que va rebutjar acceptar com a una «amable concessió» per part de la policia, tot reivindicant la seva propietat. El seu testimoni va ser recollit en el documental de Leonardo Fernández Anarquistas (2003 i 2005). América Scarfó va morir el 19 d'agost –moltes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 2006 a Buenos Aires (Argentina) i les seves cendres van ser escampades al jardí del local de la Federació Llibertària Argentina (FLA). En 2014 Daiana Rosenfeld i Aníbal Garisto estrenaren el documental Los ojos de América, on es narra la passió amorosa entre América i Severino.

América Scarfó (1912-2006)

***

Félix Perpiñán

Félix Perpiñán

- Félix Perpiñán: El 18 de novembre de 1926 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Félix Perpiñán, citat a vegades com Feliciano Perpiñá Pla. En 1946 desertà de l'exèrcit franquista i marxà a França –segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. Més tard s'internà a la Península amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un assalt el juliol de 1948, va ser detingut el desembre d'aquell any per la policia franquista al barri de Sarrià i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat a Montjuïc. Félix Perpiñán va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Joseph Déjacque (ca. 1860)

Joseph Déjacque (ca. 1860)

- Joseph Déjacque: El 18 de novembre de 1864 mor a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Havia nascut el 27 de desembre de 1821 a París (França). Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els «Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1864 a causa d'una paràlisi general.

***

Ferdinand Domela Nieuwenhuis

Ferdinand Domela Nieuwenhuis

- Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 18 de novembre de 1919 mor a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Havia nascut el 31 de desembre de 1846 a Amsterdam (Països Baixos) en una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry. En 1859 sa família prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialista Rech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus, Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes, Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

***

Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria "El Avisador Numantino" del 23 d'agost de 1930

Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria El Avisador Numantino del 23 d'agost de 1930

- Constantina Alcoceba Chicharro: El 18 de novembre de 1936 mor, oficialment, a Sòria (Castella, Espanya) la comare i militant anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro. Havia nascut l'11 de març de 1899 a Vildé (Sòria, Castella, Espanya). Filla d'una família de llauradors humils, quan era molt jove es traslladà a la ciutat de Sòria per a fer de minyona i així poder estudiar. Seguí cursos en la Facultat de Medicina de Madrid (Espanya) i en les clíniques dels doctors Recasens i Varela. En 1930, un anys abans d'obtenir la plaça, el Col·legi de Practicants la va reconèixer com a Sòcia d'Honor. Fou la llevadora municipal de Sòria, adscrita a la Beneficència Municipal, des del 6 de juny de 1931, on destacà per la seva feina humanitària i el seu caràcter bondadós. El 4 de novembre de 1931 es va casar amb Matías Fernández Orte, ebenista de professió i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb qui no va tenir fills. Durant l'etapa republicana col·laborà en l'Ateneu de Divulgació Social (ADS), centre cultural d'orientació llibertària, on participà en les sessions literàries amb el metge anarquista Arminio Guajardo Morandeira, afusellat l'estiu de 1936; també col·laborà, sota el pseudònim Luna, en el periòdic Trabajo de Sòria. Relacionada amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy, fou la militant més destacada de la CNT de Sòria, desenvolupant tasques de responsabilitat orgànica en la Federació Comarcal. Bona oradora, durant la primavera i estiu de 1936 participà en actes de propaganda anarcosindicalista en diverses poblacions de Sòria (Casarejos, Cabrejas del Pinar, etc.). El 20 d'agost de 1936 va ser detinguda a Sòria i portada a la presó. Encara que el seu certificat de defunció consta que Constantina Alcoceba Chicharro va morir el 18 de novembre de 1936 a causa d'una malaltia a l'Hospital Provincial de Sòria (Castella, Espanya), diverses fons afirmen que va ser assassinada a la presó, probablement aquell mateix agost de 1936. Son marit, empresonat a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya), no pogué assistir a l'enterrament i les seves restes mortals passaren a la tomba familiar. En la sessió extraordinària del 29 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Sòria se li va obrir expedient de destitució juntament amb altres empleats municipals; poc després, en la sessió del 21 de setembre de 1936, s'acordà per unanimitat la seva destitució i absoluta separació del servei com a comare de la Beneficència Municipal declarant vacant el seu lloc de feina. Actualment existeix un Ateneu Llibertari a Sòria que porta el seu nom.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[17/11] Atemptat contra Humbert I - Atracament de Primera Junta - Onic - De Cleyre - Piñón - Bassi - Venturini - Misa - Aransáez - Piñero - Garioni - Napolitano - Juan Juan - Muñoz Hernández - Luis Blanco - Navarro Borrego - Martínez Espinosa - Capellas - Costa - Tragtenberg - Gómez Uréndez - Sánchez Fuertes - García Barón

efemerides | 17 Novembre, 2017 13:11

[17/11] Atemptat contra Humbert I - Atracament de Primera Junta - Onic - De Cleyre - Piñón - Bassi - Venturini - Misa - Aransáez - Piñero - Garioni - Napolitano - Juan Juan - Muñoz Hernández - Luis Blanco - Navarro Borrego - Martínez Espinosa - Capellas - Costa - Tragtenberg - Gómez Uréndez - Sánchez Fuertes - García Barón

Anarcoefemèrides del 17 de novembre

Esdeveniments

L'atemptat d'Umbert I segons "La Ilustración española y Americana" del 8 de desembre de 1878

L'atemptat d'Umbert I segons La Ilustración española y Americana del 8 de desembre de 1878

- Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver «parit» i conviscut amb el «monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino.

***

L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires "Caras y Caretas", núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925

L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires Caras y Caretas, núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925

- Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc "Le Temps" de l'1 de juliol de 1894

Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'1 de juliol de 1894

- Maurice Onic: El 17 de novembre de 1857 mor a Caromb (Provença, Occitània) l'anarquista Maurice Alfred Onic, conegut com Mort aux Rats. Sos pares es deien Pierre Onic i Marie Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I Regiment de Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de brigadier a soldat de segona classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de comerç. Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i rarament assistí a reunions i conferències. Recorregué les Boques del Roine per ocupar-se del seu negoci i visitava sovint Marsella (Provença, Occitània). Condemnat per robatori, el 26 de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a 15 dies per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó (Provença, Occitània) com a còmplice de l'atemptat comès contra el Quarter General i alliberat tres dies després. Setmanes després, va ser greument ferit al Bar Artistique de Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà paraules violentes contra la societat i amenaçà en tot moment amb cometre un atemptat. Durant les eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es presentà com a candidat anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint com a programa «la supressió de tot govern». En aquesta ocasió, signà un cartell verd titula «Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als vius), amb calavera i tíbies, considerada injuriosa pel director del periòdic Le Radical; el cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le Petit Provençal i es desencadenà una violenta polèmica entre ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers (Borgonya, França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de la propaganda pel fet»; en aquesta ocasió digué ser el «professor d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895 retornà a Marsella i assistí a les conferències donades per Sébastien Faure. En 1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus algerians arran de les revoltes antisemites de l'època. La policia assenyalà la seva presència a Marsella el maig i el setembre de 1898. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)

Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)

- Voltairine de Cleyre: El 17 de novembre de 1866 neix a Leslie (Michigan, EUA), en una família d'origen francès molt humil, l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad --el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs--, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament --del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat --de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic-- i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court,Twentieth Century,Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,Boston Investigator,Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, The Progressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth, Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

***

Camil Piñón

Camil Piñón

- Camil Piñón i Oriola: El 17 de novembre de 1889 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Camil Piñón i Oriola. De pares valencians amb antecedents liberals i carlistes, va estudiar a escoles municipals i en un col·legi privat fins al 12 anys. Després de treballar en un taller de confecció de capses de cartró, va començar a fer feina en el ram del metall. En 1909 ja coneixia nombrosos anarquistes (Andreu, Guadayol, Tárrida...) i freqüentava el Cafè Espanyol, on es reunien Bisbe, Viadiu, Seguí, Herreros i altres. Els fets de la Setmana Tràgica els va passar empresonat per no haver denunciat un company que en tumult havia matat una persona i va ser condemnat a 20 mesos de presó. En 1910 va ser amollat en llibertat provisional i va formar part del comitè de vaga, amb Surroca, Rueda i Jover, en la vaga de lampistes. Va assistir com a espectador al Congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys següents a la fundació de la CNT va ocupar càrrecs de responsabilitat en el sindicat: secretari de la Federació Local de Barcelona i del Comitè Regional de Catalunya en 1912, i president del Sindicat de Lampistes i Llautoners, representant aquest sindicat en la comissió d'estatuts de l'Assemblea Catalana de la CNT de 1913. En 1914 va encapçalar el Comitè de la Federació Local de Barcelona i va ser detingut durant la vaga del ram fabril. En 1917 va ser tresorer del ram del Metall de Catalunya. Arran del Congrés de Sans de 1918, que va organitzar amb Salvador Seguí, va ser elegit tresorer del Comitè Regional, càrrec que ocuparà fins al juny de 1920; després d'aquest congrés realitzarà una gira propagandística, amb Monteagudo, Rovira i Palleja, arreu de Catalunya. En 1919 va ajudar a organitzar el Congrés de la Comèdia, al qual va assistir com a delegat del Comitè Regional. En 1920 va ser membre del comitè de vaga del Transport i va ser deportat el novembre d'aquell any a La Mola de Maó amb els militants cenetistes més destacats. En tornar els patrons del metall li van aplicar el «pacte de la fam» i va haver de canviar d'ofici, treballant en el ram del peix, al Mercat Central, adscrit al Sindicat del Transport. En 1922 va ser elegit president del Sindicat del Transport i es va encarregar de la campanya pro alliberament d'Acher, que va incloure un míting a Madrid. En 1923 va dirigir la vaga del transport, va fer un míting a Saragossa el juny amb Peiró i Monteagudo, i va haver de fugir a França arran del cop militar de Primo de Rivera. Ben aviat va tornar i durant la Dictadura va ser detingut nombroses vegades i va ser dels pocs que van continuar en la CNT al mercat de pels pescaters quan molts es van afiliar al Sindicat Lliure o a altres opcions. El gener de 1926 va signar el manifest de Vida Sindical. Aquest mateix any va participar en els contactes cenetistes amb Francesc Macià per a la preparació dels fets de Prats de Molló, amb Viadiu i Botella, i tots tres van formar un comitè revolucionari. En 1929 va formar part del Comitè Nacional de la CNT de Pestaña. Durant la dictadura de Berenguer va ser l'encarregat d'aconseguir la legalització dels Sindicat del Transport cenetista de Barcelona, del qual serà vicepresident, assistint per aquest sindicat al Congrés de 1931, i ocupant el càrrec fins a finals de 1932. Abans de la proclamació de la República era membre de la comissió organitzadora de Solidaridad Obrera i com a tal va anar a Madrid per fer-se càrrec de la maquinària de la rotativa. Quan es van aprovar les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), va organitzar la del Transport, viatjant força arreu l'Estat fins al setembre de 1932 i fent mítings alhora. Enfrontat amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va signar el «Manifest dels Trenta» i va formar part dels Sindicats d'Oposició. En 1934 va assistir en representació de Barcelona al Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. En 1936 va representar el transport barcelonès en el Congrés de Saragossa de la CNT i poc després a la mateixa ciutat va representar Barcelona en el Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. Durant la guerra es va dedicar a crear una Federació Nacional de la Indústria Pesquera per a tot l'Estat, del congrés valencià de la qual va sortir nomenat secretari general i director del periòdic mensual Mar y Tierra. Un cop acabada la guerra, i després de passar per diversos camps de concentració a França, va retornar a Espanya en 1943 per participar en la lluita clandestina, però va ser ràpidament detingut com a membre del Comitè Regional de la CNT de Catalunya quan assistia a una reunió del Front Nacional de Catalunya (FNC) i empresonat durant 27 mesos. Posteriorment va participar en la Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i amb el pas dels anys va minvar la seva militància. Fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari i contrari als grups d'acció i a l'espontaneisme revolucionari violent, va passar a prop de 15 anys empresonat. Camil Piñón i Oriola va morir el 15 de març de 1979 a Barcelona (Catalunya). En 1989 Manuel Lladonosa i Vall-Llebrera va publicar una biografia seva, Sindicalistes i llibertaris: l'experiència de Camil Piñón.

***

Primo Bassi

Primo Bassi

- Primo Bassi: El 17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi --en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus--, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la «Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio --futur ministre de Gràcia i Justícia-- i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti, L'Ordine Nuovo, Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà «sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

Primo Bassi (1892-1972)

***

Aldo Venturini

Aldo Venturini

- Aldo Venturini: El 17 de novembre de 1900 neix a Conselice (Emília-Romanya, Itàlia) el litògraf, mestre i propagandista anarquista Aldo Venturini. Sos pares es deien Pietro Venturini, funcionari, i Elettra Marzari. En 1911 sa família es traslladà a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) i el desembre de 1912 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on viurà la resta de la seva existència. Quan tenia 15 anys esdevingué socialista, però sota la influència de Luigi Fabbri, aleshores mestre de primària al barri bolonyès de Corticella, a mitjans de 1916 deixà el Gruppo Giovanile Socialista (GGS, Grup Juvenil Socialista) on militava i s'integrà en el moviment anarquista. Aquest mateix any redactà el programa del grup anarquista bolonyès «Fascio Giovenile Rivoluzionario». Formà part del Grup Anarquista «Emilio Covelli», constituït el novembre de 1915 per joves revolucionaris (els germans Roberto i Ferruccio Grandi, Attilio Diolaiti, Armando Guastaroba, etc.) i dedicat sobretot a la propaganda revolucionària. Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que tingué lloc el 31 de desembre de 1916 a Bolonya per iniciativa del Grup Anarquista «Emilio Covelli», on participaren al voltant d'una trentena de joves llibertaris de la regió, i en el curs del qual es fundà la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Immediatament després participa en diverses reunions del Grup Anarquista «Emilio Covelli» i del Comitè de Correspondència de la UAER. En aquests anys juvenils treballà com a litògraf en l'empresa Litografia Barbieri del carrer Muttuiani. Es relacionà estretament a Luigi Fabbri, de qui esdevé deixeble, col·laborador i íntim amic, freqüentant habitualment casa seva. El març de 1918 va ser cridat a files i fou destinat al IX Regiment de Bersaglieri, establert a Asti (Piemont, Itàlia); un any després va ser llicenciat i retornà a Bolonya. Entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 prengué part en el Congrés Regional de la UAER celebrat a Bolonya i entre l'1 i el 4 de juliol d'aquell any en el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a la mateixa ciutat. Poc després entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la UAER que havia estat confiada al grup bolonyès, prenent la gestió tècnica i l'administració d'aquesta comissió; per portar a terme satisfactòriament aquesta tasca, llogà un pis a la via Ferrarese fent-se passar per un estudiant. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 prengué part en el Congrés d'Ancona de la UAI, on la Comissió de Correspondència passà al grup de Liorna. Entre el 1921 i el 1922 publicà articles en l'edició romana del diari Umanità Nova, on mantingué, entre altres, una polèmica amb Errico Malatesta sobre la qüestió de la delinqüència, fent seva les solucions aportades per Francesco Saverio Merlino. També col·laborà en Libero Accordo, Sorgiamo! i La Squilla. En aquesta època patí algunes temptatives d'agressions per part dels escamots feixistes, especialment pel grup encapçalat per Armando Vannini (Pippo), però sempre aconseguia fugir-ne. Davant la insistència de Fabbri, estudià i aconseguí el diploma de mestre, dedicant-se a l'ensenyament elemental, professió de la qual viurà durant gairebé quaranta anys i fins a la seva jubilació. El 14 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat per la policia feixista sense que aquesta trobés res incriminatori. En 1925 va ser detingut preventivament en ocasió del Primer de Maig. A partir de la tardor de 1926, quan Luigi Fabbri s'exilià, restà veí de sa filla Luce Fabbri, la qual finalitzava els seus estudis universitaris a Bolonya, fins que es va llicencià i s'exilià clandestinament a finals de 1928. A partir de l'arribada del feixisme es retirà de la vida pública i es dedicà exclusivament a la seva professió de mestre i a l'estudi. Durant gairebé vint anys mantingué una oposició moral al règim, negant-se a afiliar-se al partit i sindicat feixistes, malgrat les pressions que rebé. Fou constantment vigilat fins el març de 1938, quan va ser esborrat del fitxer dels subversius. Durant aquests anys s'interessà profundament pel pensament socialista llibertari de Francesco Saverio Merlino, del qual es considerava deixeble, i poc a poc es va allunyà de l'anarquisme juvenil per acostar-se a un socialisme liberal i democràtic, encara que conservant sempre elements llibertaris. Després de la caiguda del feixisme, però encara durant l'ocupació nazi, decidit a divulgar el pensament del seu mestre, edità el llibre de Merlino Revisione del marxismo. Lineamenti di un socialismo integrale (1945). En 1948 publicà el llibre pòstum de Merlino Il problema economico e politico del socialismo, que havia acabat en 1923, però que encara restava inèdit. En 1953 col·laborà amb altres anarquistes de Bolonya en l'organització de la commemoració del centenari del naixement d'Errico Malatesta. Després seguiran les edicions de Merlino de Concezione critica del socialismo libertario (1957), en col·laboració amb Pier Carlo Masini, i l'antologia Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1974). Durant aquests anys col·laborà amb nombrosos articles polítics i culturals en diferents publicacions periòdiques (A Rivista Anarchica, Avanti!, Bulletin du CIRA, Critica Sociale, Era Nuova, L'Espresso, Il Giornale, Il Libertario, Movimento Operaio, Nuova Critica Sociale, Nuova Repubblica, Previsioni, Socialismo Democratico, Umanità Nova, Volontà, etc.) i sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari i destacats anarquistes. En 1983 publicà l'assaig biogràfic Alle origini del socialismo liberale. Francesco Saverio Merlino. Rittato critico e biografico. Aldo Venturini va morir el 26 de gener de 1995 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca i el seu arxiu personal van ser adquirits per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

Aldo Venturini (1900-1995)

***

Jerónimo Misa Almazán (1939)

Jerónimo Misa Almazán (1939)

- Jerónimo Misa Almazán: El 17 de novembre de 1914 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Jerónimo Misa Almazán, també conegut com Titi. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) va fer feina a la Casa del Poble de Sevilla. Amb José Silíceo Victorio i Miguel Arca, formava part d'un grup de defensa confederal que actuava a la capital andalusa. Fou implicat en l'atemptat el 7 d'agost de 1935 del dependent de comerç i falangista Antonio Corpas Gutiérrez, que morí l'endemà. Processat per un Tribunal d'Urgència sense cap garanties judicials, fou condemnat a mort per l'Audiència Provincial de Sevilla. Resulta que Antonio Corpas Gutiérrez, exmilitant de la comunista Unió Local de Sindicats de Sevilla, era amic íntim de Jerónimo Misa Almazán i per ser l'última persona que el va veure amb vida i militar en l'anarquisme, enfrontat a mort amb el falangisme, fou processat en un típic muntatge policíac. Tres dies després de l'atemptat, el 10 d'agost de 1935 un escamot falangista tirotejà els locals de la Unió Local de Sindicats de Sevilla causant quatre morts. Es va muntar una campanya demanant l'indult de Misa amb mítings i articles en la premsa llibertària. Fins i tot l'Ajuntament de Sevilla i José Antonio Primo de Rivera, en un discurs pronunciat al «Frontón Betis» de Sevilla el 22 de desembre de 1935, en demanaren l'indult. Més tard, el 6 de febrer de 1936 li fou commutada la pena per la de 30 anys de reclusió major. Aquest mateix any fou amnistiat i participà en les barricades aixecades contra el cop militar feixista. Després lluità a l'Exèrcit republicà i en acabar la guerra fou detingut. Jerónimo Misa Almazán fou afusellat, amb altres 47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) en una de les moltes saques que es realitzaren en aquella època.

Jerónimo Misa Almazán (1914-1940)

***

Floreal Aransáez Caicedo

Floreal Aransáez Caicedo

- Floreal Aransáez Caicedo:El 17 de novembre de 1923 neix a Portugalete (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Floreal Aransáez Caicedo. Fou fill de Saturnino Aransáez Aransáez i de Josefa Caicedo Valdor, destacats militants anarquistes. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao. Quan la guerra civil, després de la caiguda del front Nord a mans dels feixistes, creuà els Pirineus i després d'un temps a Donamartiri i a Montelaimar, retornà a la Península per Catalunya. Treballà a l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) de Barcelona, on conegué Serafín Aliaga Lledó, Félix Martí Ibáñez, José Abella Pérez i altres. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després de sis mesos a Doubs, s'establí amb sos pares i son germà Julián Ángel, també cenetista, a La Sala (Guiana, Occitània), on treballà en la siderúrgia i milità en el moviment llibertari de la zona. Després, davant el temor de ser enviat a Alemanya, va anar a Tolosa de Llenguadoc i per la regió de Bordeus. Amb l'Alliberament, retornà a La Sala. Quan l'escissió confederal, formà part del grup dissident i del seu Comitè Nacional establert a Tolosa (1945-1946). Més tard s'instal·là a Montpeller. Arran de la unificació confederal en els anys seixanta, participà en la CNT i assistí al Congrés de Montpeller. Perruquer de professió, a la seva barberia es feien reunions cenetistes. Més tard participà en els Grups de Presència Confederal de Narbona. Floreal Aransáez Caicedo va morir el 14 d'abril de 2012 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), dues setmanes després que ho fes sa companya Antonia Gil, i fou enterrat el 16 d'abril al cementiri de Saint-Lazere d'aquesta localitat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[16/11] «Le Libertaire» - Baériswil - Couilleau - Pignat - Sirvent - Tantini - Navarro Velázquez - Girier-Lorion - Pijoan - Delgado - Damiani - Ábalos - Mariga - Castro Sampedro - Jardí - Prieto - Rausa

efemerides | 16 Novembre, 2017 17:45

[16/11] «Le Libertaire» - Baériswil - Couilleau - Pignat - Sirvent - Tantini - Navarro Velázquez - Girier-Lorion - Pijoan - Delgado - Damiani - Ábalos - Mariga - Castro Sampedro - Jardí - Prieto - Rausa

Anarcoefemèrides del 16 de novembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "Le Libertaire"

Portada d'un exemplar de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 16 de novembre de 1895 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Libertaire. Fundat per Sébastien Faure, recollí la capçalera del periòdic publicat entre 1858 i 1861 a Nova York (Nova York, EUA) per Joseph Dejacque i entre 1893 i 1894 a Brussel·les (Bèlgica) per Henri Willems i Charles Herkelboeck. Durant la seva existència portà diferents subtítols i es va dividir en quatre sèries. El periòdic aparegué entre 1895 i 1914, amb un parèntesi entre febrer i desembre de 1899, període en el qual el setmanari va ser substituït pel diari Le Journal du Peuple; a partir d'agost de 1899 aparegué el suplement Le Libertaire Illustré. Comptà amb nombrosos gerents, com ara Louis Matha, P. Guyard, Lemanceau, Léon Barrier, Gustave Rebut, Regis, Lafond, Émile Janvion, Louis Grandidier, Georges Durupt, Francis Jourdain, Pierre Martin i Hélène Lecadieu, entre d'altres. Durant els períodes electorals, el periòdic es publicà en paper de color per aferrar-lo pels carrers. Hi van publicar una gran quantitat de col·laboradors, com ara Hans Aden, Chales Albert, Henri Albert, Alla, Miguel Almereyda, G. Amyot, Michel Angiolillo, Antoine Antignac, Aricine, Émile Aubin, Georges Auclou, Émile Bans, Barbassou, Léon Barrier, H. Beaujardin, Léon de Bercy, Louis Bertho, Julia Bertrand, Ludovic Bertrand, Gédéon Bessede, Pierre Boissie, Jean Bonafous, Benoît Broutchoux, H. De Bruchard, Ferdinand Calazel, Eugène Carre, Suzanne Carruette, Santo Caserio, Manuel Césaire, Florentin Chantemesse, Henri Chapey, René Chaugi, Maurice Chaumel, Pierre Comont, Julien Content, Édouard Cousin, Gaston Maxime Couté, Léon Couturier, Émile Czapek, Georges Damias, Jean Degalves, Robert Depalme, Derhoyl, Fernand Després, Manuel Devaldés, Henri Dhorr, Oreste Donati, Eugène Doniau-Morat, Gaston Dubois-Desaulle, Henri Duchmann, Dudragne, Georges Dulac, Amédée Dunois, Raphaël Dunois, Clément Dupieu, Georges Durupt, Ch. Jacques Ehrli, Idan Ehrli, Sébastien Faure, Francesc Ferrer i Guàrdia, J. Ferrière, Feure, Gaston Fournier, Michel Franssen, Charles Gandrey, Paul-Louis Garnier, Maurice Gilles, André Girard, Ernest Girault, Jean Goldsky, L. Gosse, Adrien Gourdouze, Louis Grandidier, Jules Grandjouan, Jean Grave, Alfred Griot, Louis Guérard, Guerdat, Émile Guichard, François Guy, P. Guyard, A. Harrent, Jules Hénault, Lucien Hénault, Albert Henri, Émile Henry, Fortuné Henry, J. Hérache, André Ibels, Eugène Jacquemin, L. Jamin, Émile Janvion, Georges Javogues, Théodore Jean, Émile Joindy, Francis Jourdain, Charles Keller, Gaston Kleyman, François Labregère, René Lafon, Claude Lafond, D. Lagru, Charles-Ange Laisant, José Landes, François Lavezzi, Hélène Lecadieu, Léon Leclerc, Lemanceau, Jean-Marie Lenormand, Eugène Lephay, Eugène Lericolais, Auguste Liard-Courtois, Jacques Liber, Albert Libertad, Victor Loquier, Alfred Loriot, François Lucchesi, Maximilien Luce, Louis Lumet, Stephen Mac Say, Charles Malato, Ludovic Malquin, François Marenge, Jean Marestan, Louis Marsolleau, Constant Martin, Pierre Martin, Louis Matha, Victor Méric, Louise Michel, Mignard, Pierre Monatte, Élie Murmain, Félicie Numietska, Paul Paillette, Noël Paria, Georges Paul, Max Pellerin, Eugène Péronnet, Lucien Perrin, Auguste Philippe, Marc Pierrot, Georges Pioch, Fred Pol, Émile Pouget, François Prost, Henri Rainaldy, Raoul, Victor Rapallo, Gustave Rebut, Élisée Reclus, Jules Régis, Adolphe Retté, Jehan Rictus, Maurice Robin, Paul Robin, Nicolas Rogdaieff, Jules Sacleux, Michel Sanas, Augustin Sartoris, L.-Frédéric Sauvage, A. Sedrob, Édouard Sené, Silve, Laurentine Souvraz, Georges Spil, Sylvaire, Laurent Tailhade, Lev Tolstoi, Léon Torton, Édouard Vaillant, André Veidaux, Émile Verhaeren, Redolphe Vérin, Madeleine Vernet, Soledad Villafranca, E. J. Villemejane, Maurice de Vlaminick, Lucien Wahl, A. G. Wuyts, Georges Yvetot, Michel Zévaco, Henri Zisly, etc. En 1905 i 1909 edità col·leccions de postals sobre diversos temes (Colònia llibertària d'Aiglemont, anticlericales, Ferrer i Guàrdia, L'Avenir Social, La Ruche, etc.). Aquesta publicació va ser un dels pilars de les campanyes per la llibertat d'Alfred Dreyfus i de Louise Michel. El periòdic, després de publicar 960 números, deixà de publicar-se a causa de les seves opinions antimilitaristes l'1 d'agost de 1914 coincidint amb l'esclat de la Gran Guerra. En 1917 intentà sortir clandestinament, però la feta acabà amb la condemna de diversos companys i el segrest del periòdic. Després la mateixa capçalera serà publicada en diferents ocasions.

Anarcoefemèrides 

Naixements

Foto policíaca de Jean-Frédéric Baériswil (8 de gener de 1894)

Foto policíaca de Jean-Frédéric Baériswil (8 de gener de 1894)

- Jean-Frédéric Baériswil: El 16 de novembre de 1864 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista Jean-Frédéric Baériswil, també citat com Baeriswyl. Era fill natural de Thérèse Baériswil. Es guanyava la vida fent d'obrer ebenista. Des de 1889 vivia a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França), al número 46 del carrer Augustin. El 8 de gener de 1893 va ser fitxat com a anarquista per la policia gal·la. El 3 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per ordre judicial i la policia trobà publicacions anarquistes (L'Almanach du Père Peinard, L'Avenir, La Révolte, La Revue Anarchiste), un exemplar del llibre Paroles d'un révolté de Pietr Kropotkin, un diccionari de volapük, diversos escrits estenografiats, un retrat de Ravachol i una foto de Mikhail Bakunin; portat a la presó parisenca de Mazas, va ser interrogat i reconegué la seva subscripció a La Révolte. El 12 de febrer de 1894 va ser posat en llibertat provisional i tres dies després se li va decretar la seva expulsió de França; no obstant això, el 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció arxivà el seu cas. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jean-Frédéric Baériswil (1864-?)

***

Notícia sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari parisenc "Le Gaulois" del 30 de maig de 1912

Notícia sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 30 de maig de 1912

- Louis Couilleau: El 16 de novembre de 1884 neix a Saint-Maurice-sur-Aveyron (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Louis Couilleau, també conegut com Marcel Couilleau, Dervilli i Mackensy. Es guanyava la vida com a representant de comerç i com a intermediari de productes fotogràfics. El 3 d'agost de 1908 va ser detingut per distribuir pamflets antimilitaristes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 3 de novembre de 1909 declarà voler publicar com a gerent, en substitució de Maurice Imbard, el setmanari L'Anarchie, fundat el 13 d'abril de 1905 per Albert Libertad. El maig de 1910, amb Albert Bumir, Émile Dutilleul, J. Hulot, André Lorulot, Alp. Aufauvre, Raul Audignan i altres, formà part del grup organitzadors de les Xerrades Populars (Causeries Populaires). El 5 d'agost de 1910 va ser condemnat a Caen (Baixa Normandia, França) a 15 dies de presó per rebel·lió. El 22 d'agost de 1910 cessà com a gerent del periòdic. Com a exgerent de L'Anarchie, va ser condemnat en absència el 30 de desembre de 1910 per l'Audiència del Sena a la màxima pena, un any de presó i a 3.000 francs de multa, arran de l'article «Lettre ouverte au soldat Graby», publicat en el número del 9 de juny de 1910 L'Anarchie signat sota el pseudònim de Victor Grangau, que el ministre de la Guerra considerà injuriós i difamatori cap a l'Exèrcit. El 18 d'abril de 1912 va ser novament detingut; rejutjat pel mateix delicte, el 29 de maig la seva condemna a un any de presó i a 3.000 francs de multa va ser reafirmada. El 20 de setembre de 1912 fugí sense deixar adreça. Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser esborrat en 1922. Llicenciat, no lluità en la Gran Guerra. Fadrí, el 14 d'octubre de 1920 abandonà París (França) i marxà cap a Buenos Aires (Argentina). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Clovis Pignat

Clovis Pignat

- Clovis Pignat: El 16 de novembre de 1884 neix a Vouvry (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari «Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com a única possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la «Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Clovis Pignat va morir el 13 de gener de 1950 a Monthey (Valais, Suïssa). Va estar casat amb Alice Teinturier. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

Clovis Pignat (1884-1950)

***

Manuel Sirvent Romero

Manuel Sirvent Romero

- Manuel Sirvent Romero: El 16 de novembre de 1890 neix a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Manuel Sirvent Romero. Fill d'una família de jornalers del camp, no va anar molt a l'escola i de molt jove recorregué la comarca buscant feina. En 1897 entrà com a aprenent de sabater. En 1909, mentre feia feina a Almansa, s'introduí en el pensament socialista de la mà del mestre laic José Lorite i el 25 d'octubre d'aquest any fundà a Elda una agrupació socialista. En 1910 passà un temps a Barcelona (Catalunya), on fou responsable del grup «Cultura». De tornada a Elda, en 1911, després d'abandonar totalment el pensament socialista, s'integrà en el grup anarquista «Los Invencibles», al voltant de José Gil. En 1913 s'uní lliurement a la seva cosina Dolores, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida i amb qui tindrà quatre infants, tres dels quals suraren (Amor, Luz i Redención). L'agost de 1913, sense feina pel boicot de la patronal que el vol castigar per enterrar civilment sa mare, viure en amor lliure amb una cosina i militar en l'anarquisme, marxà a Barcelona. Tomás Herreros Miquel i Manuel Buenacasa Tomeo el van introduí en el moviment llibertari català i ingressà en el Sindicat del Calçat de la «Sociedad La Armonía», de la qual va ser nomenat tresorer. En 1914 entrà com a redactor del periòdic antimilitarista de Sabadell Regeneración, d'Eusebi Carbó i Carbó, i a formar part de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. En 1915 retornà a Elda i aconseguí que Carbó i Antonio Loredo Martínez s'encarreguessin de l'escola racionalista i del periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Novament el boicot patronal l'obligà a marxar i s'establí a Villena, on en aquest mateix 1915 fundà el grup anarquista «Paso a la Anarquía», i més tard marxà de bell nou a Barcelona. Amb Gastón Leval, Fortunato Barthe i Basilio Artal, milità en el grup anarquista barcelonès «Los Hijos del Pueblo» i formà part del comitè de la societat de sabaters. En 1917 s'integrà en la comissió presidida per Tomás Herreros encarregada d'organitzar una conferència nacional de grups anarquistes en ple moment revolucionari i durant la vaga insurreccional d'agost d'aquell any lluità a les barricades. El juny de 1918, durant la vaga de sabaters que durà tres setmanes, va fer un míting amb Ángel Pestaña Núñez i Josep Viadiu Valls. Buscat per la policia, es refugià un temps a Saragossa. El juny d'aquest 1918 assistí al Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i participà en la creació del Sindicat Únic de la Indústria de la Pell. El març de 1919, durant la vaga de la Canadenca, va ser detingut i empresonat a Montjuïc. Després d'un temps deportat a Extremadura, abandonà Barcelona i s'establí a Villena, on realitzà tasques sindicals afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), ja que no havia sindicat anarcosindicalista a la localitat, i entrà a formar part del Comitè Executiu Local d'aquest sindicat socialista. Presidí un míting contra l'encariment de vida. Cap al 1921, sota el pseudònim de Un noi audaz, col·laborà en el periòdic Redención d'Alcoi i a Villena fundà un sindicat afiliat a la CNT, fet pel qual va ser amenaçat de mort per un oficial de la Guàrdia Civil del poble i retornà a la Barcelona en plena època del pistolerisme. El juliol de 1922, com a delegat de Sant Pere Pescador, assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC a Blanes i aquest mateix any entrà a formar part, com a representant del Sindicat de la Pell, del Comitè Nacional confederal. El desembre de 1922 participà en la Conferència Regional de Grups Anarquistes de Barcelona. A començaments de 1923 va fer una gira propagandística pel País Valencià per recaptar fons per mantenir la defensa armada contra el Sindicat Lliure i una gira arreu de l'Estat per explicar el projecte d'acció revolucionària de la CNT. A mitjans de 1923 substituí el secretari nacional de la CNT Bartolomé Viñas, que s'havia ferit accidentalment amb la seva arma, i convocà un Ple de Federacions de Regionals a València a començaments d'agost el qual decidí traslladar la secretaria nacional confederal a Sevilla. El setembre de 1923 abandonà Barcelona i s'establí a Villena i poc després a Elda, on es guanyà la vida com a representant de llibres i on fou nomenat president del sindicat ugetista, únic legal. Detingut, va ser deportat a peu fins a Motilla del Palancar (Conca) i romangué tancat quatre mesos a Conca capital, essent alliberat a començaments de 1925. Després d'una temporada a Elda, des d'on va enviar diners per a la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials», en 1925 retornà a Barcelona. Entre 1925 i 1927 patí alguns mesos de presó. En 1927, segons alguns, participà activament en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assistí a la seva reunió fundacional a València, però sembla que no va ser així. El juny de 1930 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, amb Progreso Alfarache Arrabal de secretari. També va ser secretari de la Comissió de Relacions de la FAI i, amb aquest càrrec, encarregat de dialogar amb Fermín i Galán i altres militars amb la finalitat de derrocar Primo de Rivera. Al final de la dictadura d'aquest es mostrà força actiu i ocupà diversos càrrecs orgànics: vaga de metal·lúrgics i portuària de Sagunt, organitzador d'un Ple Regional de grups anarquistes del País Valencià celebrat a Villena, gira valenciana en representació del comitè revolucionari, membre del Comitè Peninsular de la FAI, assistència al Ple Regional de Llevant en representació del Comitè Nacional de la CNT, míting a Vitòria amb Sebastià Clarà i Isaac Puente, etc. El Comitè Revolucionari el va enviar per trobar-se amb Ramón Franco a Madrid per tractar temes insurreccionals; després d'aquesta entrevista, el 10 d'octubre de 1930 va ser detingut a Alcázar de San Juan de camí a València i empresonat fins al març de 1931. Un cop lliure, aquest mateix any presidí el Sindicat de la Pell, càrrec que abandonà per entrar en el Comitè de Relacions de la Federació Nacional d'Indústria de la Pell. El juny de 1931, durant la Conferència Peninsular de la FAI, la seva acció conspiradora va ser desaprovada i se li va prohibí exercir càrrecs durant mig any. El seu paper també va ser durament criticat durant el Congrés de la CNT d'aquell any. Marginat per alguns sectors, va ser enviat pel Comitè Nacional de la CNT per participar en un míting a València a favor dels presos, juntament amb Libertad Ródenas i Juan Rueda López, però el grup anarquista local li va prohibí l'accés a la tribuna. L'abril de 1932 representà el Sindicat de la Pell en el Ple Regional de Catalunya celebrat a Sabadell. L'1 de maig de 1932 va fer un míting amb Bru Lladó Roca a Saragossa, pel qual el jutjat de la capital aragonesa el reclamà per processar-lo per injúries; detingut el 4 d'agost de 1932 a Barcelona, va ser alliberat el 12 d'aquest mes. En aquesta època va fer una gira propagandística per Aragó i les Illes Balears. L'estiu de 1932 va estar tancat un temps a la presó Model de Saragossa. Sembla que visqué uns temps a les Illes Balears. Després tingué problemes amb alguns militants del ram de la pell i es va veure obligat a abandonar el sindicat entre 1933 i 1935, muntant un taller de sabateria amb altres obrers anarquistes. El juliol de 1936 lluità a les barricades barcelonines contra l'aixecament feixista. En el període revolucionari participà activament en el procés col·lectivitzador. Va ser nomenat secretari, amb Tomás Ruiz Morales, de la Indústria Socialitzada del Calçat i l'octubre de 1936 assistí a la Conferència de la Pell entre la CNT i la UGT celebrada a València. En aquesta conjuntura, s'oposà a la participació confederal en els governs estatals. El març de 1937 presentà la seva dimissió en la Indústria Socialitzada del Calçat en desacord a certes orientacions polítiques. Treballà després als tallers d'aeronàutica de Sabadell i es presentà voluntari en una missió secreta de muntatge d'avions de combats a Vilabertran, a prop de Figueres. El gener de 1939 intentà creuar la frontera per la Jonquera, però hagué de retornar a Figueres i a Olot. El febrer, finalment, creuà els Pirineus amb la Retirada. A França patí els camps de concentració (Arle, Sant Cebrià, Agde, Gurs, Setfonts) i el febrer de 1940 s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que fou destinada a diversos indrets (Sent Medard de Jalas, Mamisan, Bula de Terranera i Campossí). Detingut per les tropes alemanyes a Rennes, va ser enviat a la base submarina de Brest per treballar en el reforçament de dics, a Cherbourg i finalment confinat entre el 22 de febrer de 1942 i el 21 de juliol de 1944 a l'illa anglonormanda d'Alderney. Després de l'Alliberament s'establí a Rennes on ajudà a la reorganització llibertària, fundant la seva Federació Local de la CNT. El març de 1945 dirigí Libertad, butlletí setmanal regional del moviment llibertari espanyol a Bretanya. A partir de l'1 d'abril entrà a treballar com a cambrer a les cantines d'una base de l'Exèrcit nord-americà a Rennes. A començaments de maig de 1945 representà la Federació Local de Rennes en el I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Va ser membre del Comitè Regional de Bretanya i el seu representant en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). A finals de 1945 s'establí a París, on milità en la CNT i en el grup anarquista «Los Cosmopolitas» de la FAI. L'octubre de 1947 fou delegat per Nanterre, Amiens i Nancy al Congrés de Tolosa de Llenguadoc. L'agost de 1948 enviduà i passà a viure amb son fill Amor. En 1961 una hemiplegia del costat esquerre el va impossibilità per a tasques orgàniques. Manuel Sirvent Romero va morir l'1 de desembre de 1968 a Orsay (Illa de França, França). En 2012 es publicaren, amb una edició crítica a càrrec de Joël Delhom Kervréhan, les seves memòries sota el títol Manuel Sirvent Romero, un militante del anarquismo español (Memorias, 1889-1948).

***

Tosca Tantini

Tosca Tantini

- Tosca Tantini: El 16 de novembre de 1913 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i miliciana Tosca Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia Melonari, i era germana de l'anarquista Ferrucio Tantini. Es guanyava la vida fent de gelatera. En 1930 marxà cap a França, on retrobà son pare que havia emigrat en 1923. A finals de 1931 vivia a Arcueil (Illa de França, França) amb son company, l'anarquista Bruno Gualandi. A França s'encarregà de la distribució del periòdic anarquista Guerra di Classe, de Camillo Berneri. L'agost de 1936, amb son germà Ferrucio, passà a Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», ben igual que altres companys –Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci. Participà en els combats d'Osca i d'Almudébar, al front d'Aragó, on son company morí. El maig de 1937 compartia un apartament amb altres anarquistes italians (Francesco Barbieri, Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Fosca Corsinovi), al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona, i fou testimoni de la detenció de Camillo Berneri i de Francesco Barbieri per un escamot estalinista, companys que posteriorment van ser assassinats. Va escriure una carta a Adalgisa Fochi, mare de Camillo Berneri, on explicà els últims moments de la vida de son fill. Després d'aquests esdeveniments, a finals de 1937 retornà a París (França). Segons una carta del 13 de juny de 1940 de son pare, dirigida a son germà Antonio a Itàlia, que va ser interceptada per la policia feixista, Tosca Tantini va morir el 29 de març de 1940 a França.

Bruno Gualandi (1905-1936)

***

Antonio Navarro Velázquez

Antonio Navarro Velázquez

- Antonio Navarro Velázquez: El 16 de novembre de 1920 neix a Caravaca de la Cruz (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Navarro Velázquez, conegut com Antonio el Zapatero o, simplement, Zapatero. Quan tenia 12 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. En 1935 emigrà a Barcelona (Catalunya), on començà a militar en un grup anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intentà integrar-se en les milícies confederals, però havia de tenir almenys 17 anys, i a partir de 1937 serví en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i participà en la Resistència contra l'ocupació nazi. En 1947 entrà a la Península en missió orgànica, però va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena de presó, la qual purgà, d'antuvi, a Saragossa (Aragó, Espanya) i, després, a Sant Miquel dels Reis (València, País Valencià) i, finalment, a Burgos (Castella, Espanya). En 1960 va ser posat en llibertat condicional. A Barcelona, amb José Navarro Muñoz i Joaquín Amores Ortiz, participà en l'organització del grup anarquista «Perseverancia», el qual, fins a 1970, ajudà els companys buscats per la policia franquista a passar a França. Pocs mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, passà novament a França fugint de la detenció. També fou membre del Comitè Nacional de la CNT, especialment amb Manuel Saldaña de la Cruz. A mitjans dels anys setanta participà en la reorganització de la CNT a Barcelona. El 30 de març de 1978 va ser detingut, juntament amb altres tres companys (Francisco Rodríguez Meroño, José Luis López Moreno i Ana María Álvarez López), acusat de ser el «cervell» d'un «grup específic» (Grups Autònoms Llibertaris) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del metrallament, el 19 de març de 1978, de la caserna de la Policia Armada de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En els anys noranta milità en la CNT de Barcelona i, poc abans de morir, en la Federació Local de la CNT de Cornellà de Llobregat amb la intenció, amb Manuel Saldaña, de formar un nou sindicat. Son companya, Carmen Edo. Antonio Navarro Velázquez va morir el 30 d'agost de 1999 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Revolta anarquista de la Guaiana segons "Le Petit Journal" del 16 de desembre de 1894

Revolta anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal del 16 de desembre de 1894

- Anthelme Girier: El 16 de novembre de 1898 mor a la Guaiana Francesa el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Havia nascut el 21 d'abril de 1869 a Lió (Arpitània) en una miserable família obrera. Quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels «Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.

***

Andreu Pijoan Casanovas

Andreu Pijoan Casanovas

- Andreu Pijoan Casanovas: El 16 de novembre de 1939 es afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Pijoan Casanovas. Havia nascut cap al 1903. Llaurador de professió, milità en la Federació Local de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, va ser detingut. Andreu Pijoan Casanovas va ser afusellat el 16 de novembre de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Son germà Joan, també militant confederal, ja havia estat executat el 17 de juliol d'aquell any.

***

Román Delgado

Román Delgado

- Román Delgado: El 16 de novembre de 1952 mor a Mèxic el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. Havia nascut el 2 de febrer de 1894 a Ferrol (La Corunya, Galícia). En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país --juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz-- en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «El Águila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal, Vida Libre, Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució --juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures--, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort.

***

Gigi Damiani

Gigi Damiani

- Gigi Damiani: El 16 de novembre de 1953 mor a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate, Simplicio, etc.). Havia nascut el 18 de maig de 1876 a Roma (Itàlia) en una modesta família catòlica. Quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del «Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors --La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita (1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per «temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per «infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari, La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920), Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927), Cristo e Bonnot (1928), Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939), Razzismo e anarchismo (1939), Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946), Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948), L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949), La mia bella anarchia (1953), entre d'altres.

***

Antonio Ábalos Lara

Antonio Ábalos Lara

- Antonio Ábalos Lara: El 16 de novembre de 1965 mor a França l'anarcosindicalista Antonio Ábalos Lara. Havia nascut cap el 1900 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i, quan esclatà la II Guerra Mundial, en els Batallons de Voluntaris Estrangers (BVE). En la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys a la zona de Belfort (Franc Comtat, França) i va ser internat en el camp de concentració (Stalag 341) d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz), on durant l'hivern de 1941 ocupà la barraca número 16. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va ser enviat a treballar a la pedrera i més tard al taller de sabateria. Després de l'alliberament del camp el maig de 1945, va ser repatriat a França i hospitalitzat dos mesos a Tours (Centre, França). En 1947, a causa de les condicions patides durant de la deportació, caigué greument malalt. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) fins a la seva mort.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[15/11] «El Porvenir Anarquista» - «La Huelga General» - Atemptat contra Leopold II - «Salud y Fuerza» - «L'Ordre Naturel» - «Le Réveil Anarchiste Ouvrier» - «Pendant la mêlée» - «Le Néo-Malthusien» - «Le Néo-Naturien» - «Rebelle» - «Vida Nueva» - «Construcción» - «Grito Ácrata» - Oliva - Marpaux - Granotti - Tonetti - Ravaté - Sacristán - Mella - Saleta - Peña - García Ortega - Vilalta - Gorelik - Dalmonte - Badell - Borràs - Villanueva

efemerides | 15 Novembre, 2017 13:27

[15/11] «El Porvenir Anarquista» - «La Huelga General» - Atemptat contra Leopold II - «Salud y Fuerza» - «L'Ordre Naturel» - «Le Réveil Anarchiste Ouvrier» - «Pendant la mêlée» - «Le Néo-Malthusien» - «Le Néo-Naturien» - «Rebelle» - «Vida Nueva» - «Construcción» - «Grito Ácrata» - Oliva - Marpaux - Granotti - Tonetti - Ravaté - Sacristán - Mella - Saleta - Peña - García Ortega - Vilalta - Gorelik - Dalmonte - Badell - Borràs - Villanueva

Anarcoefemèrides del 15 de novembre

Esdeveniments

Capçalera d'"El Porvenir Anarquista"

Capçalera d'El Porvenir Anarquista

- Surt El Porvenir Anarquista: El 15 de novembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista El Porvenir Anarquista. Órgano Comunista-Anárquico. Aquesta publicació nasqué de la unió del Grup Anarquista «Los Desheredados» de Gràcia (Sebastià Suñer, Emili Hugas, etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás Ascheri, etc.), que volia que la publicació es digués El Bandit, i d'un d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini, etc.). Era continuació de la publicació El Revolucionario, que havia estat prohibida. Va estar dirigit per l'exiliat sicilià Paola Schicchi i tirà uns 4.000 exemplars. Atacà durament l'anarcocol·lectivisme i el seu director criticà fortament Errico Malatesta, que aleshores passava una temporada a Gràcia, i Pere Esteve, que realitzaven una intensa propaganda anarcocol·lectivista a Catalunya. Hi col·laborà Paul Bernard, membre del grup anarquista de Lió (Arpitània) «Les Vagabons», aleshores també exiliat a Gràcia. Només publicà un altre número, el 20 de desembre de 1891. Després de l'explosió del petard de la Plaça Reial de Barcelona, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet, que es reunia en un pis del carrer de Còrsega de Gràcia, va ser empresonat a la fortalesa de Montjuic i torturat brutalment. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i morí producte de les tortures. Anys després Schicchi va posar una bomba davant el consolat espanyol de Nàpols com a venjança per aquest crim.

***

Portada del número 2 de "La Huelga General"

Portada del número 2 de La Huelga General

- Surt La Huelga General: El 15 de novembre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de La Huelga General. Periódico Libertario. Fundat i finançat pel pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser dirigit per Ignasi Clarià i el publicava clandestinament Batllon en una editorial catòlica. En principi sortia cada deu dies, però a partir del número 8 va ser quinzenal, i es van publicar 21 números fins al 20 juliol de 1903, quan la redacció es va embarcar en el projecte del diari Tierra y Libertad. Entre febrer de 1902 i gener de 1903 no es va publicar perquè va ser suspesa per les autoritats arran de la vaga general de febrer de 1902, que va acabar amb sis mort, i on Clarià mateix va ser greument ferit. El periòdic feia publicitat de la tàctica de la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social i va ser molt perseguit per subversiu, patint Clarià diversos processos i empresonaments. Hi van publicar articles habitualment a més de Ferrer i Guàrdia --que signava sota el seu pseudònim maçònic Cero--, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro; també van col·laborar Bonafulla, Castellote, Salvochea, Reclus, Tárrida, Robin, Claramunt, Conelissen, Grave, Hamon, Kropotkin, Malato, Mella, Nieuwenhuis, Pert, Parf-Javal, Soledad Gustavo, Tailhade, etc. L'1 de desembre de 1901, Ferrer i Guàrdia va escriure una carta a Kropotkin anunciant-li el pagament d'un article, carta que constitueix l'únic manuscrit de Ferrer on es comprova la seva connexió amb aquesta publicació. A més a més el periòdic va editar una col·lecció de 14 fullets monogràfics, «Biblioteca de La Huelga General», dedicats a difondre els postulats i les tàctiques del sindicalisme revolucionari francès teoritzades per Fernand Pelloutier, amb obres de Lorenzo, Pert, Robin i Reclus, entre d'altres. Per l'octubre de 1904 va reaparèixer clandestinament un únic número, editat pretesament a París, però probablement imprès a Barcelona, amb un caràcter «exclusivament revolucionari d'acció» i que apel·lava al magnicidi i a la destrucció total de la societat existent, i on tots els articles anaven sense signar. En 1910 Anselmo Lorenzo va recopilar els editorials escrits per Ferrer i Guàrdia en un fullet reivindicatiu titulat Ferrer y la huelga general. En 1975 es va publicar una edició facsímil de la col·lecció prologada per Diego Abad de Santillán.

***

L'atemptat de Rubino segons "La Vie Illustrée", núm. 214, del 21 de novembre de 1902

L'atemptat de Rubino segons La Vie Illustrée, núm. 214, del 21 de novembre de 1902

- Atemptat contra Leopold II: El 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les (Bèlgica), davant el Banc de Brussel·les, l'anarquista italià Gennaro Rubino dispara tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica Leopold II que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

Portada d'un número de "Salud y Fuerza"

Portada d'un número de Salud y Fuerza

- Surt Salud y Fuerza: Pel novembre de 1904 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic neomaltusià anarquista Salud y Fuerza. Revista mensual de la Liga de Regeneración Humana. Procreación consciente y limitada. A partir del número 5 (setembre de 1906) portarà el subtítol «Revista mensual ilustrada de la Liga de Regeneración Humana» i des del número 46 (1912) «Revista mensual neo-malthusiana». Creat pel metge Avelino Luis Bulffi de Quintana, va ser durament perseguit per les autoritats civils i eclesiàstiques i suspès en diferents ocasions i durant diversos mesos. Durant els intervals, va ser substituït per la revista El Nuevo Malthusiano. L'abril de 1909 la Clínica de Salud y Fuerza del carrer Urgell de Barcelona, seu de la Lliga de la Regeneració Humana i gabinet d'assessorament gratuït per a la prevenció d'embarassos, va ser tancada definitivament per les autoritats i Luis Bulffi empresonat. Hi van col·laborar José Alarcón, Émile Armand, Fortunato Barthe, Bellamy, Luigi Berta, Brochón, Luis Bulffi, Lorenzo Cabós, René Chaugui, José Chueca, Corday, Mariano Costa Iscar (Antonio Faciabén), Delastre, Manuel Devaldés, Drisdrale, Juana Dubois, Juan Gallego Crespo, Emilio Gante, Vicente García, Grandidier, H. Grau, Antoni Guàrdia, Ángel Guerra, G. Hardy, Lanoff, Juan Lazarte, Lericolais, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Miguel Martínez, Maymón, Félix Nieves, Lorenzo Pahisa, Pastrejo, Madeleine Pelletier, Potier, Josep Prat, Rafael, Recasens, Paul Robin, Horacio E. Roqué, Satler, Suñé, Frank Sutor i Zuriaga, entre d'altres. Es van publicar 60 números fins al 1914. També edità diversos fullets de diferents autors (Luis Bulffi, René Chaughi, Alejandra David, Manuel Devaldés, G. Drysdale, M. Dubinsky, Sébastien Faure, Pietro Gori, Jean Grave, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Juan de l'Ourthe, A. Pellicer, Josep Prat, M. Rey, Paul Robin, J. Rutgers, J. Sergi, etc.).

***

Capçalera de "L'Ordre Naturel"

Capçalera de L'Ordre Naturel

- Surt L'Ordre Naturel: Pel novembre de 1905 surt a París (França) el primer i únic número del periòdic anarconaturista L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va ser editat pel militant anarquista naturista Henri Zisly. Un periòdic que portava aquest mateix títol va ser publicat a França entre 1920 i 1922.

***

Portada d'un exemplar de "Le Réveil Anarchiste Ouvrier"

Portada d'un exemplar de Le Réveil Anarchiste Ouvrier

- Surt Le Réveil Anarchiste Ouvrier: El 15 de novembre de 1912 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual Le Réveil Anarchiste Ouvrier. Era un dels òrgans d'expressió, amb Le Temps Nouveaux et Le Libertaire, de la Federació Comunista Anarquista (FCA). Va ser administrat per Charles Bedouet i imprès per Émile Lepreux. La gerència la va portar Jean Labbat i Charles Bervilitas, i en el comitè de redacció trobem Edouard Boudot, Eugène Jacquemin i Edouard Sené (Edouard Lebreton). Hi van col·laborar, entre d'altres, Georges Alabri, Camisard, Christian Cornelissen, Étienne Habert, Charles-Ange Laisant, L. Lebrun, E. Mainjacque, Eugène Maréchal, Han Muhré, Charles Malato, Masetti, Eugène Péronnet i Jean Wintsch. Aquest periòdic fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 i que donà lloc a la creació de la Federació Comunista Revolucionaria Anarquista de Llengua Francesa (FCRA). En sortiren 14 números, l'últim l'1 de desembre de 1913. Edità el fullet La triple action de la CGT (1914), de Georges Yvetot. L'administrador, Charles Bedouet, i els seus principals redactors van ser detinguts l'1 de juliol de 1913 i empresonats acusats de «provocació de militars a la desobediència i a la deserció», però, gràcies a la creació del «Grup d'Amics del Réveil», el periòdic reaparegué sota el nom Le Réveil Anarchiste l'1 d'abril de 1914, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Capçalera del primer número de "Pendant la mêlée"

Capçalera del primer número de Pendant la mêlée

- Surt Pendant la mêlée: El 15 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, surt a París (França) el primer número del bimensual Pendant la mêlée. Acrate, individualiste et éclectique. El gerent i l'administrador en va ser Charles Michel. Hi trobem textos d'Émile Armand, Raphaël Barret, Eugène Bizeau, Edward Carpenter, Voltairine de Cleyre, Benjamin de Casseres, Denis Diderot, Rémy de Gourmont, Émile Gravelle, Henriette Hoogeven, Félix Le Dantec, Joseph Le Guépin, Burus Lee, Ricardo Mella, Charles Michel, André Montagne, René Morley, Pierre Nada, Lorenzo Nanunta, Georges Palante, Léon Pascal, J. Plesyo, Léda Rafanelli, Élie Reclus, Victor Kibaltchite (Le Rétif), Agénor de Rouegg, Job Sanchini, Sanine, Alba Satterthwaite, Jules Sésame, Petra Stockman, W. Curtis Swabey, José Tarralvo, Pierre Torrent, Louis Untermeyer, Francis Vergas, Walt Whitman i Henri Zisly, entre d'altres. Se'n van publicar quatre números. A partir del gener de 1916, per dissensions internes, es va publicar a Orleans, sota el nom Par delà la mêlée, administrat aleshores per Émile Armand, però quan aquest va ser detingut l'octubre de 1917 per complicitat en delicte de deserció, va ser substituït per Pierre Chardon fins al febrer de 1918. El març de 1918 el periòdic canviarà el nom per La Mêlée fins al 1920.

***

Capçalera del primer número de "Le Néo-Malthusien"

Capçalera del primer número de Le Néo-Malthusien

- Surt Le Néo-Malthusien: Pel novembre de 1916 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Néo-Malthusien. Mensuel. Portava un epígraf del pedagog anarquista Paul Robin: «Bon naixement. Bona educació. Bona organització social.» Gabriel Giroud (G. Hardy) fou el creador d'aquesta publicació, que n'exercí la direcció i la gerència. Preconitzà el neomaltusianisme des d'un punt de vista llibertari. Els seus principals redactors van ser Gabriel Giroud i Fernand Morel. En sortiren 20 números, l'últim el juliol de 1920.

***

Portada d'un número de "Le Néo-Naturien"

Portada d'un número de Le Néo-Naturien

- Surt Le Néo-Naturien: Pel novembre de 1921 surt a Chatillon-sur-Thouet (Poitou-Charentes, França) el primer número del bimestral anarconaturista Le Néo-Naturien. Revue des idées philosophiques et naturiennes. Publicat per Henry Le Fèvre, serà una revista especialitzada en la propaganda del pensament regenerador i alliberador del neonaturisme, sobretot des del punt de vista del vegetarianisme integral, reivindicat com a una doctrina emancipadora, i es farà ressò de les experiències de les colònies llibertàries, com la de Bascon --on radicava la Societat Vegetariana, presidida per Georges Butaud--, la de «Terre Libérée» a Luynes i les sud-americanes. Hi van col·laborar Aimé Bailly, Alfred Bidet, Eugène Bizeau, Georges Butaud, Hervé Coatmeur, Jacques Cohen-Toussieh, Gérard de Lacaze-Duthiers, Henri Le Fevre, Dr. Legrain, Renée Papon, Robert Peyronnet, Louis Rimbault, Georgette Ryner, Han Ryner, Camille Spiess, Aug. Trousset, Sophie Zaikowska, Henri Zisly; i hi van il·lustrar F. Larapidie, Jean Lebedeff, Louis Moreau i A. Vilna. La revista deixarà d'aparèixer el novembre de 1925, però encara sortirà un últim número, editat per Louis Rimbault, l'agost de 1927.

***

Capçalera de "Rebelle"

Capçalera de Rebelle

- Surt Rebelle: Pel novembre de 1927 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic Rebelle. Organe mensuel d'Action Sociale, anti-dogmatique, anti-autoritaire. Portava un epígraf d'Oscar Wilde: «Arreu on un home exerceix l'autoritat, hi ha un home que resisteix l'autoritat.» Editat per Hem Day, hi van col·laborar Eugène Bizeau, G. Butaud, Pierre Chatel, Donald Crocker, Hem Day, Ernestan, Floris, Dr. Mad. Pelletier, F. Rondelet, A. Schapiro, Volney Soltera, A. Vercruyce, H. Vrijheid, etc. A partir del número 4 (març-abril de 1928) passà a ser bimensual, però només en publicarà un més, el de maig-juny de 1928. Va editar almenys un fulletó, Les Martyrs de Chicago. Premier mai (1928), i el gener de 1929 publicà, amb la col·laboració de Jean de Boe, un suplement en castellà, Rebelde, com a número especial.

***

Capçalera del primer número de "Vida Nueva"

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 15 de novembre de 1934 surt a Osorno (Osorno, Región de los Lagos, Xile) el primer número de la publicació llibertària Vida Nueva. Periódico quincenal. Òrgan de la Confederació General de Treballadors (CGT) i de la Federación Anarquista de Chile (FAC), va ser dirigida pel tipògraf Juan Segundo Montoya (Juan 2º Montoya) i perdurà, en diverses etapes, fins al 1942.

***

Portada del primer número de "Construcción"

Portada del primer número de Construcción

- Surt Construcción: Pel novembre de 1975 surt a Madrid (Espanya) el primer número de Construcción. Sindicato de Madrid. CNT. AIT. Era l'òrgan del Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Existí una primera època en 1936 dirigit per José García Pradas. Es mantingué estable entre mensual i bimestral fins al número 18 (febrer de 1978), després només aparegué de manera esporàdica. Els articles no solien anar signats, però trobem les firmes de Jorge Bao, Germinal C., A. Llorent, Luve, Rexa, Ángel U., Urzáiz. En sortiren 25 números fins al 1980.

***

Portada de l'únic número de "Grito Ácrata"

Portada de l'únic número de Grito Ácrata

- Surt Grito Ácrata: Pel novembre de 2008 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer i únic número de Grito Ácrata. Fanzine libertario. Editat pel grup «Estudiants Llibertaris Anarquistes», cap article sortí signat. Tractà exclusivament temes d'organització i de resistència estudiantils.

Anarcoefemèrides

Naixements

Joan Oliva i Moncusí segons la premsa alemanya

Joan Oliva i Moncusí segons la premsa alemanya

- Joan Oliva i Moncusí: El 15 de novembre de 1855 neix a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí --també citat com Moncousí o Moncasí. Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va ser matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però assistí poc a classe. Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que abandonà, entrant com a aprenent de boter i freqüentant l'associació d'obrers d'aquest gremi «La Cooperadora». Trencà amb sa família per casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la criada del Centre de Lectura de Valls Francesca Cartañà Recasens, amb qui havia tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any. Membre de la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger, demanà suport econòmic a sa família, la qual li va finançar el viatge a Madrid per a realitzar un gran magnicidi. El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta, sense èxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per ordenar l'escorcoll dels locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El periòdic anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de 1878, publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Oliva, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent. Els liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres Jordi van promoure propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per reclamar-ne l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat defensor d'Oliva, Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència, Manuel de Elías, i el germà de l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures recollits. Els rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio Cánovas del Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que, una vegada coneguda la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2 de gener el fiscal del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la petició d'indult. Joan Oliva i Moncusí, després de rebutjar qualsevol possible indult, i mostrant una enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de Guardias de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit per l'indult de manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans titulars els noms dels consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar l'empresonament del periodista que dirigia La Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat d'un delicte de desacatament a l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de Pilats per la seva agosarada portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

***

Alfred Marpaux

Alfred Marpaux

- Alfred Marpaux: El 15 de novembre de 1862 neix a Champagnole (Franc Comptat, Arpitània) el militant federalista, sindicalista, cooperativista i, després, «socialista possibilista» de Borgonya i del Franc Comptat Alfred Marpaux. Establert a Dijon com a tipògraf, s'adherí al Sindicat de Tipògrafs, pel qual assistí entre el 25 i el 27 de juny de 1894 a Lió com a delegat al III Congrés de les Borses de Treball. Prengué part en el desenvolupament de les cooperatives de Dijon i de Saint-Claude. Influenciat per les idees de Proudhon, de Bakunin i de Benoît Malon, reivindicà un «socialisme integral» farcit de les idees llibertàries que havien fonamentat la Federació del Jura. Creà i animà el «Grup Tipogràfic d'Estudis Socials». Després va participar en la creació de la Federació de l'Est del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane, que reivindica un «socialisme possibilista» que s'allunya de les idees anarquistes ja que participa en els eleccions. En 1894 participà activament en les campanyes de suport a Dreyfus. En maig de 1896 fou elegit regidor a Dijon i, com a primer adjunt a l'alcaldia, participà en nombroses realitzacions socials, com ara la caixa de resistència, residència de retir, assistència mèdica gratuïta, cantines escolars (gratuïtes pels més pobres), etc. En el Congrés Socialista de París de 1899, lluità contra el sectarisme i es pronuncià a favor del federalisme comunal. Després del fracàs de les eleccions municipals de 1900, abandonà Dijon i s'establí a l'Ain on dirigí una impremta cooperativa. Malalt, continuarà la seva militància des de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) fins a la seva mort, el 6 de maig de 1934 a Dijon (Borgnoya, França). És autor de nombrosos articles en la premsa socialista (Les annales de la jeunesse laïque, etc.) i de diverses llibrets i fullets, com ara Le droit au travail, étude sur la journée de 8 heures (1890), Le socialisme au conseil municipal. Le chômage (1892), L'évolution naturelle et l'évolution sociale (1894), De la reconstitution du vignoble par l'association, conséquences de l'association viticole (1900), La foi de nos pères d'après les traditions et légendes franc-comtoises (1903), etc. El pensament d'Alfred Marpaux representa una síntesi entre els vells utopistes, l'anarquisme, el marxisme, el socialisme, els lliurepensadors i el radicalisme. A Dijon existeix un carrer amb el seu nom.

***

Luigi Granotti

Luigi Granotti

- Luigi Granotti: El 15 de novembre de 1867 neix a Sagliano Micca (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Granotti, conegut com Il Biondino (El Ros), però també com Granson, Luigi Granolli, Luigi Gianotti i Maurico Magliola. Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa Bussetti. Va anar a escola fins el tercer grau d'escola elemental i després treballar de barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per aquesta com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer el servei militar en el 76 Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i després a Messina, sense manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890, retornà a la seva localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i freqüentà els cercles llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va ser el seu tresorer, i fou l'administrador de periòdic La Questione Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa mare cap a Itàlia, oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs posteriors, viatjà a diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de preparar, en connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es perpetrà el 29 de juliol de 1900, retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el suport del seu cosí Giacomo Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París (França), on gràcies al passaport de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne Unit. Des d'aquell moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que la seva intenció era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Milà (Llombardia, Itàlia) en rebel·lia a cadena perpètua com a còmplice de Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes d'això, el 21 de desembre de 1901, el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson informà que el perseguit es trobava lliure i en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern italià, el buscà sense èxit arreu dels Estats Units. Durant els anys posteriors, la policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la recerca de gratificacions econòmiques, de la seva presència a diferents indrets del món (Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São Paulo, Chicago, Nova York, Saint Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal, Suïssa, Austràlia, Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918 la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia) assenyalà que el més probable és que s'amagués als Estats Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont, Itàlia) el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del Nord». Luigi Granotti va morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la notícia va ser publicada pel periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari del 3 de desembre de 1949.

***

Fitxa policíaca d'Attilio Tonetti

Fitxa policíaca d'Attilio Tonetti

- Attilio Tonetti: El 15 de novembre de 1872 –algunes fonts citen erròniament 1874– neix a Fontanella (Llombardia, Itàlia) el sastre anarquista Attilio Francesco Tonetti. Sos pares es deien Giovanni Tonetti i Catterina Lazzari. Entre 1893 i 1894, segons la policia, que el considerava «temible pel seu caràcter audaç i violent», va ser condemnat a breus penes de presó per cantar himnes subversius i per desobediència a les autoritats. El setembre de 1894 se li va assignar la residència i passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on mantingué contactes amb Pietro Gori, però quan retornà a Itàlia a començament de 1895 va ser detingut i, acusat d'«incitació a l'odi entre les classes socials», enviat, d'antuvi, a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i, més tard, a les illes Tremiti, on romangué 15 mesos detingut. Un cop lliure, el juliol de 1896 es traslladà de bell nou a Lugano, on treballà de sastre i residí fins el setembre de 1898. Expulsat el 4 d'octubre de 1898 amb altres anarquistes (Mauro Modesto Fraschini, Angelo Maccarinelli, Adolfo Radi, Antonio Sarli i Giovanni Silva), marxà cap a Londres (Anglaterra). L'agost de 1899 retornà a son país i s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on es va casar i reprengué la seva feina de sastre. A partir d'aquest moment deixà la militància i no freqüentà els cercles anarquistes. En 1918, segons un informe, encara que «mantenint-se fidel a la teoria llibertària i mostrant-se contrari a la guerra», no preocupava a la prefectura de policia. En 1926 encara era considerat anarquista, però no adoptà actituds «sospitoses» cap el govern feixista. En 1942, a causa de la seva avançada edat, la seva bona conducta i la seva «orientació cap a les directrius del Règim», va se proposat per a ser suprimit del fitxer dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Attilio Tonetti (1872-?)

***

Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

- Jules Ravaté: El 15 de novembre –algunes fonts citen 15 de setembre– de 1875 neix a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jules Ravaté, conegut com F. Sauvert o Sauvert. Fill d'un venedor de diaris i d'una obrera teixidora, de molt jovenet s'integrà en «Le Révolté de Roanne», petit grup anarquista d'aquesta localitat. Treballà de mecànic encarregat de reparar les màquines teixidores i en 1890 s'adherí a les Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca. Col·laborà amb elements del sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al voltant de Duffin i influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a formar part de la cooperativa «La Solidarité» i fou inscrit en la llista d'«anarquistes perillosos» establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa es converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures comunes i conferències. En 1897 fou delegat al congrés de les JSR celebrat a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any començà a col·laborar amb el periòdic socialista de Lió Le Peuple. Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en 1899 ideà una Universitat Popular, que acabà fundant dos anys després, sota el nom de «La Coopération des Idées» (La Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de la Unió Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT), n'esdevingué el secretari i dirigí importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà la dimissió poc després quan el sindicat va caure sota influència socialista. En 1901 es casà amb la militant de la Confederació General del Treball (CGT) Eugénie Bonnet. En 1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats dels «antipatriotes» del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911 l'Ajuntament de Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca popular, càrrec del qual fou cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari. Amb el temps esdevingué un dels conferenciants més populars del moviment llibertari i antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser retornat a casa seva a causa de la seva precària salut. En 1915 treballà d'ajudant de bibliotecari al seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista positivista Georges Deherme, el qual li influencià força. Sota els pseudònims de F. Sauvert i Sauvert, publicà entre 1897 i 1914 nombrosos articles en diverses publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et Vellaves, Bulletin d'Union et d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats Populars), Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées, Le Flambeau, Le Mutualiste Français, Le Peuple, Le Réveil Roannais, Le Roannais Socialiste, Rodumna, Les Temps Nouveaux, Le Textile, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes (1903) i La défense des êtres vivants (1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet, l'11 de gener de 1917 llegà els seus llibres científics i filosòfics i els seus arxius personals a la biblioteca municipal d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el fulletó biogràfic Un prolétaire. Jules Ravate.

***

Eugenio Sacristán Carrasco

Eugenio Sacristán Carrasco

- Eugenio Sacristán Carrasco: El el 15 de novembre de 1894 neix a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Sacristán Carrasco. Quan tenia 18 anys es traslladà a Biscaia (País Basc), on començà a treballar als Alts Forns. Després de vaga revolucionària de 1917, en la qual va ser detingut, empresonat i torturat, participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els anys següents destacà en la seva militància, juntament amb Isidoro Orrantia, Luciano Mateos del Amo i Baroja. L'11 de gener de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Zoilo Retuerto, Manuel Carreras Oliver, Saturnino Arasomel, Agapito Ureña i Celedonio Valencia), acusat de l'assassinat de Manuel Gómez, gerent dels Alts Forns de Biscaia. L'octubre de 1921 va ser jutjat, amb altres companys, sota la imputació de fabricar bombes a Sestao (Biscaia, País Basc). En aquests anys vint col·laborà amb Isidoro Orrantia en La Revista Blanca com a representants de la Comarcal de Biscaia de la CNT. En 1925 es traslladà a Santurtzi (Biscaia, País Basc), on visqué repartint carbó amb un carro, i en 1926 i 1927 envià diners per als presos des de Santurtzi en la campanya de suport organitzada per La Revista Blanca. En 1928 s'integrà en el grup anarquista «Cultura i Premsa» de Portugalete (Biscaia, País Basc). Durant els anys de la II República espanyola visqué a Santurtzi, on en 1932 obrí un magatzem de fruites, que repartia amb un cotxe i una camioneta. En 1933 participà en la refundació del sindicat de la CNT «El Crisol», amb Saturnino Aransáez Aransáez i Robledo. En aquests anys, al seu domicili s'allotjaren destacats companys (Durruti, Ascaso, Montseny, etc.) durant les seves gires propagandístiques. Viatjà sovint a diverses localitats, especialment a Labastida (Àlaba, País Basc), a casa de Barrón, i a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya), a casa de Brea. També entaulà amistat amb Isaac Puente Amestoy a Maeztu (Àlaba, País Basc). Durant la Guerra Civil lluità al Front Nord enquadrat en el «Batalló CNT Reserva». El 6 abril de 1937 va ser nomenat capità de Milícies de la CNT i després fou responsable, com a comandant, dels batallons confederals de la caserna de La Casilla. En aquests anys també representà la CNT en un Tribunal Popular. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, passà a Astúries fins l'enfonsament del front. Quan fugia per mar, va ser detingut i tancat a diverses presons (Camposanco, Porlier i Larrinaga). Jutjat a Bilbao, va ser condemnat a mort, pena que li fou commutada més tard per la de vint anys de presó. Purgà la pena a Burgos i a la vall de Cuelgamuros, construint el «Valle de los Caídos». En 1945 sortí en llibertat condicional, però l'any següent va ser novament detingut i, acusat de formar part d'un Comitè Pro Presos a Burgos, passà 18 mesos empresonat. Un cop lliure s'establí al seu poble natal, guanyant-se la vida com a venedor ambulant de peix per Burgos, Sòria, Segòvia i Valladolid. Sacristán Carrasco va morir d'un infart el 14 de maig de 1964 a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Son fill, Helios Sacristán també és militant anarcosindicalista.

***

Urania Mella amb son company Humberto Solleiro Rivera (1924)

Urania Mella amb son company Humberto Solleiro Rivera (1924)

- Urania Mella: El 15 de novembre de 1899 neix a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista María Urania Mella Serrano. Era filla del periodista i teòric i propagandista anarquista Ricardo Mella Cea i d'Esperanza Serrano, filla del notari anarquista Juan Serrano Oteiza. Crescuda en una família nombrosa –tenia 12 germans–, va ser educada en els valors progressistes i laics, adquirint una formació exquisida, que la portà a ser mestra de solfeig i de piano i a estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Vigo. Ensenyà a llegir i a escriure a dones analfabetes a la Casa del Poble. Milità en els ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallecs. Presidí l'organització femenina peninsular més important d'aleshores, la Unió de Dones Antifeixistes de Vigo (Pontevedra, Galícia), secció peninsular de «Dones contra la Guerra i el Feixisme», organització creada per la Internacional Comunista arran del triomf del nacionalsocialisme a Alemanya. Estava casada amb Humberto Solleiro Rivera (O Chapapote), el metge socialista i president de la Societat Cultura i Deportiva del barri de Lavadores, i tingué quatre infants (Humberto, Raúl, Alícia i Concepción). Quan el cop feixista, el de juliol de 1936 amb son company defensà la barricada del Calvario de Vigo i quan aquesta caigué la parella fugí a Redondela (Pontevedra, Galícia), però van ser detinguts. Son company va ser jutjat en consell de guerra el 17 d'octubre de 1936, condemnat a mort i executat pels insurrectes. Ella va ser jutjada el mateix dia i condemnada a mort sota pretextos tan peregrins com que no estava batejava, que havia viscut en unió lliure i que una germana seva portava el nom de Libertad. Segons les autoritats franquistes era membre del Socors Roig Internacional (SRI). La pena va ser immediatament commutada per la de 30 anys de reclusió que purgà a les presons de Vigo i de Saturraran, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc). A Saturraran va fer una profunda amistat amb la alcaldessa republicana d'A Cañiza (Pontevedra, Galícia), María Purificación Gómez González, primera batllessa de Galícia. Malalta, amb un tumor cerebral, en 1943 va ser posada en llibertat condicional. Tornà a Vigo, però davant l'ambient hostil passà a viure amb son fill Raúl a Lugo. Urania Mella Serrano va morir el 28 de maig de 1945 a Lugo (Lugo, Galícia) a conseqüència dels maltractes patits durant els seus anys de reclusió. Des del 2008 un carrer de Vigo i un buc de recollida d'hidrocarburs del Servei de Salvament Marítim del Ministeri de Foment porten el seu nom.

Urania Mella (1899-1945)

---

Continua...

---

Escriu-nos

1 2 3 4  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS