Administrar

Efemèrides anarquistes

[16/09] «El Derecho a la Vida» - Detenció Michel - «L'Aurora» - Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba - Bomba a Wall Street - Afer Amakasu - Concert de De André - Perrier - Flores Magón - Campos Lima - Davidson - Gambon - Pisacane - Catineau - Montels - Ito - Osugi - Barberà - Giroud - Fornasari - Sales - Santandrea

efemerides | 16 Setembre, 2017 12:07

[16/09] «El Derecho a la Vida» - Detenció Michel - «L'Aurora» - Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba - Bomba a Wall Street - Afer Amakasu - Concert de De André - Perrier - Flores Magón - Campos Lima - Davidson - Gambon - Pisacane - Catineau - Montels - Ito - Osugi - Barberà - Giroud - Fornasari - Sales - Santandrea

Anarcoefemèrides del 16 de setembre

Esdeveniments

Capçalera d'"El Derecho a la Vida"

Capçalera d'El Derecho a la Vida

- Surt El Derecho a la Vida: El 16 de setembre de 1893 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació El Derecho a la Vida. Periódico anarquista. Es publicaren de manera irregular 35 números, l'últim l'abril de 1897. Una segona sèrie, de la qual sortiren 17 números, s'edità entre octubre de 1898 i agost de 1900.

***

Gilbert-Martin: «La citoyenne Louise Michel» ("Le Don Quichotte", 5 de maig de 1882)

Gilbert-Martin: «La citoyenne Louise Michel» (Le Don Quichotte, 5 de maig de 1882)

- Detenció de Louise Michel: El 16 de setembre de 1897 Louise Michel, després d'una gira de conferències per França i per Bèlgica en companyia de Charlotte Vauvelle i de Sébastien Faure, és detinguda a Brussel·les (Bèlgica) i expulsada d'aquest país.

***

Capçalera de "L'Aurora"

Capçalera de L'Aurora

- Surt L'Aurora: El 16 de setembre de 1899 surt a Paterson (New Jersey, EUA) el primer número de la publicació bimensual en llengua italiana L'Aurora. Periodico anarchico. Editat pel Cercle de Propaganda Llibertària, encapçalat per Giuseppe Ciancabilla, era l'òrgan d'expressió del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista italoamericà. Entre octubre de 1899 i gener de 1900 es publicà a West Hoboken (New Jersey, EUA), entre setembre i novembre de 1900 una nova sèrie a Yohoghany (Pennsilvània, EUA) i entre desembre de 1900 i desembre de 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA). A partir del gener de 1900 portà el subtítol «L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos». L'últim número és el del 14 de desembre de 1901 i en total sortiren 76 números (16 de la primera sèrie i 60 de la segona).

***

Pamflet de convocatòria de l'acte

Pamflet de convocatòria de l'acte

- Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba: Entre el 16 i el 17 de setembre de 1911 se celebren a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) dues jornades de solidaritat amb el treballadors toscans (del mar, dels alts forns i de la mineria) de Piombino i de l'illa d'Elba, que aleshores portaven més de 70 dies de vaga. Aquestes jornades van ser organitzades per la Federació dels Sindicats Obrers, pel Sindicat de Paletes i de Peons, pel Sindicat de Pintors i Guixaires, per la Secció Socialista, pel Grup d'«Il Risveglio», pel Grup dels «Senza Patria» i pel Grup Racionalista. Els actes començaren el 16 de setembre amb una gran míting de solidaritat on intervingueren el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alceste De Ambris i diversos oradors suïssos. La segona jornada consistí en una gran festa amb ball, tómbola i sessió teatral, amb la representació dels drames Triste carnevale i I Senza Patria, aquest últim de Pietro Gori.

***

Bomba a Wall Street

Bomba a Wall Street

- Bomba a Wall Street: El 16 de setembre de 1920, a les 12.01 hores del migdia, una calessa-bomba (45 quilos de dinamita i 230 de metralla) explota a la part exterior de l'edifici de John Pierpont Morgan Company, en ple districte financer de Wall Street de Nova York (Nova York, EUA), matant 38 persones, ferint més de dues-centes i causants unes pèrdues econòmiques de més de dos milions de dòlars a causa de la destrucció de les oficines del magnat banquer i financer pel foc derivat de l'explosió. El atemptat, el més gran de la història dels EUA fins aleshores, és obra de l'immigrant anarquista italià Mario Buda, seguidor de les idees de «propaganda pel fet» de Luigi Galleani, en venjança pel processament dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Aquesta bomba va causar un gran pànic entre les autoritats i van originar una gran campanya contra el Terror Roig i la «gran conspiració anarquista» per enderrocar el govern, que va enfortir les estratègies repressives i inconstitucionals de J. Edgar Hoover de l'FBI i del procurador general de la República A. Mitchell Palmer, i van implicar la deportació de centenars de militants anarquistes i de 10.000 immigrants «radicals» a l'estranger, especialment a Rússia. L'American Civil Liberties Union (Unió Americana de les Llibertats Civils) va ser creada per frenar els abusos estatals que es van escampar a tota la ciutadania nord-americana arran d'aquest fet. Els efectes de l'explosió encara avui en dia es podem comprovar a l'edifici de la Morgan Company.

***

Pàgina del periòdic "Mainichi Shimbun" sobre l'"Afer Amakasu"

Pàgina del periòdic Mainichi Shimbun sobre l'"Afer Amakasu"

- Afer Amakasu: El 16 de setembre de 1923 a Tòquio (Japó), aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, la seva companya, la militant anarcofeminista Noe Ito, i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, són detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de Kempeitai (policia militar de l'Exèrcit Imperial japonès) de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu. Vint dies després van ser trobats els seus cossos putrefactes. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Les protestes que s'originaren, nacionals i internacionals, van obligar el govern japonès a aparentar el desig d'aplicar justícia pel crim. Amakasu --que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del seu districte militar de Tòquio-- fou jutjat i condemnat a 10 anys de presó, però uns mesos més tard fou alliberat. La mort d'Osugi, de sa companya i del seu nebot no fou un fet aïllat. El terratrèmol --que malgrat només va durar 30 segons segà la vida de 100.000 persones, de les quals 40.000 foren cremades per l'exèrcit; altres 43.000 en van ser donades per desaparegudes, el 54 per cent dels habitatges s'ensorraren i 700.000 cases es calaren foc-- fou considerat com a una oportunitat única per les autoritats nipones i l'explotaren exhaustivament. Immediatament després del terratrèmol els sicaris de la policia van difondre els rumors que atribuïen als revolucionaris anarquistes i als coreans --els sempiterns lumpenproletariats del Japó-- l'esclat de bombes, l'emmetzinament dels pous, els incendis de les cases, els assassinats, els robatoris, etc., amb la finalitat d'aprofitar el desastre per enderrocar l'Imperi. La provocació va tenir un terreny fèrtil entre la psicosi creada per la tragèdia sísmica en la població i organitzacions paramilitars com «Sociedad Nova» i «Associació d'Excombatents» es van fer les ames de les ciutats i van cometre tota casta d'excessos contra els militants de l'esquerra revolucionària nipona. Molts domicilis d'anarquistes van ser violats i els seus residents detinguts i salvatgement torturats. Harisana, secretari de Yun Rodo Kumai, organització obrera anarquista de la barriada de Kumaido, i 10 militants més, foren detinguts i portats a la comissaria del barri i assassinats a cops de sabre, juntament amb un grup de coreans, i després incinerats; fets semblants van esdevenir a totes les comissaries i recintes habilitats per les organitzacions reaccionàries, desconeixent-se el nombre d'assassinats durant aquesta crisi. Un anys després, el setembre de 1924, un grup anarquista anomenat Girochin Sha (Societat de la Guillotina) va realitzar dos atemptats contra la vida del general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat d'Osugi: Kyûtarô Wada, company d'Osugi, va disparar contra Fukuda, però només el va ferir, i poc després la casa del general fou bombardejada, però ell no hi era en aquell moment. En 1969 el director de cinema japonès Yoshishige Yoshida estrenà la pel·lícula Erosu purasu Gyakusatsu (Eros + Massacre) sobre l'«Afer Amakasu».

***

Cartell del concert

Cartell del concert

- Concert de Fabrizio De André: El 16 de setembre de 1975 se celebra a l'Stadio Comunale de Liorna (Toscana, Itàlia) un concert del cantautor anarquista Fabrizio De André, acompanyat pel grup New Trolls, amb la finalitat de recaptar fons per a la creació d'un Circuit de Cultura Alternativa al marge de la «cultura comercial del poder». L'acte, que va ser enregistrat per TV Libera, comptava amb el suport de la Radio TV Libera, el Circolo Culturale «La Comune» de Liorna i la Federació Giovanile Socialista (FGS) de Liorna.

Anarcoefemèrides

Naixements

Jules Perrier (ca. 1871)

Jules Perrier (ca. 1871)

- Jules Perrier: El 16 de setembre de 1837 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Era fill d'un peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquesta època freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Élisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Maçôn (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

Jules Perrier (1837-1904)

***

Ricardo Flores Magón

Ricardo Flores Magón

- Ricardo Flores Magón: El 16 de setembre de 1873 neix a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de Los Ángeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de «fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca «Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria.

***

L'estudiant Campos Lima fotografiat per A. Sousa (Coimbra, ca. 1905)

L'estudiant Campos Lima fotografiat per A. Sousa (Coimbra, ca. 1905)

- Campos Lima: El 16 de setembre de 1877 neix a Porto (Porto, Nord, Portugal) l'advocat, periodista, anarquista, maçó i esperantista João Evangelista de Campos Lima, conegut com Campos Lima. Es crià a Barcelos (Braga, Nord, Portugal) i després a Braga (Braga, Nord, Portugal), on acabà els estudis secundaris. Més tard estudià dret a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Lisboa) i ben aviat començà a col·laborar en periòdic i revistes literàries (Arte e Vida, Ave Azul, Era Nova, Mocidade, O Mundo, Nova Silva, País, Vanguarda, Verdade, etc.) i llibertàries (Era Nova, Greve, O Povo, Revista Livre, Terra Livre, A Vida, etc.). En 1901 publicà l'opuscle Nova crença. Hàbil orador, a finals de 1905 començà a pronunciar conferències sobre qüestions socials. En 1906 milità en el Nucli d'Educació Llibertària (NEA) de Coïmbra i aquest mateix any publicà la conferència A questão social i l'obra de teatre O amor e a vida, que tingué un gran èxit en els cercles llibertaris brasilers. També en 1906, després de realitzar un viatge a París (França) amb l'Orfeó Acadèmic de Coïmbra i on aprofità l'avinentesa per visitar l'experiència pedagògica llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure i conèixer destacats anarquistes (Carlos Malato, Émile Janvion, Paul Pigassou, Jean Grave, etc.), llançà el seu projecte d'Escola Lliure d'Educació Integral, segons el model del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, i amb el suport de Tomás da Fonseca i Lopes de Oliveira, entre d'altres. El 24 de novembre de 1906 va ser iniciat en la maçoneria en la Lògia «Fernandes Tomás» Núm. 212 a Figueira da Foz (Coïmbra, Centre, Portugal), lloc on temporalment residia, sota el nom simbòlic de Kropotkin. Ja a Lisboa, ocupà càrrecs importants francmaçònics al Gran Orient Lusità Unit (GOLU) i al Gran Tribunal Maçònic. En 1907 destacà en la important «Vaga Acadèmica» d'aquell any contra el dictador João Franco i com a conseqüència d'ella, fou expulsat de la Facultat de Dret, encara que fou indultat i es llicencià aquell any. De l'experiència d'aquest afer publicà el llibre A questão da universidade. Depoimento d'um estudante expulso (1907). En 1908 fundà i dirigí el diari de la tarda A Boa Nova i l'any següent el quinzenari anarquista A Gafanha. Després exercí, amb gran èxit, l'advocacia a Lisboa i mai no acceptà cap causa on tingués que acusar; només una vegada incriminà un policia de l'assassinat d'un obrer. A més, participà en la Comissió de Reforma de la Llei de l'Inquilinat i en la comissió organitzadora del Congrés Cooperativista. L'octubre de 1913 s'integrà en la comissió preparatòria del Congrés de Lliure Pensament. També formà part de la Caixa de Previsió dels Professionals d'Impremta fins a la seva dissolució en 1934, tot això sense deixar les classes com a professor de l'Escola Industrial d'Alfonso Domingues de Lisboa. Com a esperantista, participà en nombrosos congressos d'aquesta llengua. Durant la vaga de 1921 publicà i dirigí el periòdic Imprensa de Lisboa, òrgan oficial dels vaguistes. L'octubre de 1921 rebutjà el Ministeri de Justícia i abans ja havia rebutjat ser diputat i el càrrec de governador civil de Braga durant el govern de Bernardino Machado. En 1924 fundà l'Editora Spartacus, on publicà diversos llibres seus, com ara O amor e a vida (1924), A Revolução em Portugal (1925), Teoria libertária ou o anarquismo (1926), Gente devota (1927), Mulher perdida (1928), etc. Soci de la Casa dels Periodistes de Lisboa, en aquesta època col·laborà en nombroses publicacions culturals i llibertàries, com ara Portugal, O Século, Pátria, Diário de Notícias, A Notícia, Diário da Noite, Gleba, A Batalha, Revista do Instituto de Coïmbra, Vida Contemporãnea, Civilização, etc. En 1925 fundà i dirigí el periòdic Imprensa Livre i entre 1929 i 1930 fundà i dirigí la revista llibertària Cultura. En 1939 dirigí el setmanari de crítica literària i artística O Diabo. Formà part de la tertúlia llibertària que es reunia al Cafè Chiado, on van participar Emílio Costa, Pinto Quartim, Jaime Brasil, Alexandre Vieira, etc. João Evangelista de Campos Lima va morir el 15 de març de 1956 a Lisboa (Portugal). El seu sepeli va ser una gran manifestació de dolor on participaren infinitat d'intel·lectuals i d'obrers.  

Campos Lima (1877-1956)

***

Steef Davidson fotografiat per Gerard Pas (Amsterdan, 1979)

Steef Davidson fotografiat per Gerard Pas (Amsterdan, 1979)

- Steef Davidson: El 16 de setembre de 1943 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'activista i propagandista anarquista i documentalista i historiador dels moviments socials Steef Davidson. Va créixer en una família on el compromís polític i la passió artística era la seva forma de vida. Son oncle, Meijer Bleekrode, fou un reconegut artista que realitzà nombrosos cartells per a les organitzacions esquerranes entre els anys vint i trenta del segle XX. Durant la dècada dels seixanta Steef Davidson participà en la cultura alternativa, en el moviment Provo i en diferents grups antiautoritaris. En aquests anys publicà nombrosos fullets i revistes de tota casta (Zwart op Witboek, Bajeskrant, De Kabouterkolonel, etc.). Cap al 1970 la seva activitat se centrà en la lluita per la conservació del barri Nieuwmarkt --zona situada al centre d'Amsterdam en perill de demolició a causa de la construcció del metro--, participant en l'anarquista «Aktiegroep Nieuwmarkt» (Grup d'Acció de Nieuwmarkt), que fou el naixement del moviment okupa i que assolí una gran importància a Holanda. A Nieuwmarkt fundà, amb altres companys, l'anomenat «De Vrije Zeefdrukker» (Serigrafia Lliure), un taller col·lectiu de disseny i d'impressió serigràfica alternatiu. Va escriure i publicar sobre diferents temes, com ara l'anarquisme, l'antiparlamentarisme i els indis americans, i destacà com a recitador de poesia. A més d'editar-se els seus escrits, publicà nombroses publicacions alternatives i undergrounds, especialment cartells i còmics. En 1978 publicà a Amsterdam, basant-se en la seva gran col·lecció de còmic underground, Beeldenstorm. De ontwikkeling van de politieke strip (1965-1975) [Fúria iconoclasta. L'evolució del còmic polític (1965-1975)], que va ser traduït a l'anglès en 1982 i publicat sota el títol The Penguin Book of political comics. La seva exposició de cartells va ser exhibida en 1981 a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i l'any següent al Musée de l'Affiche et de la Publicité de París; i els catàlegs d'aquestes exposicions van ser publicats sota els títols De kunst van het protest / The art of protest. Posters (1965-1975) (1981) i Images de la révolte (1982), respectivament. La major part d'aquesta col·lecció de cartells, i d'altres documents, està dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, institució amb la qual col·laborà durant tota sa vida. A finals dels anys setanta realitzà diversos viatges arreu d'Europa recollint cartells per a l'IISH. També s'interessà força pel disseny avantguardista i durant els anys noranta es dedicà a la investigació del cartell soviètic i del seu entramat politicoartístic, aconseguint una de les col·leccions més importants del món d'aquestes característiques. En 1995 l'IISH exhibí una selecció aquesta col·lecció de cartells avantguardistes soviètics (constructivisme, futurisme, etc.). En 2006 realitzà al Central Museum d'Utrecht l'exposició «Situationisten op drift» (Situacionistes a la deriva), sobre les característiques polítiques i artístiques de la Internacional Situacionista. Altres obres seves són Het recht van de zwakste (1970), Beter rood dan dood (1972), Vrijheid van drukpers? Wat let je? (1975), Anarchisme als levenshouding (1979, amb altres), Indiaan en strijd (1979), 4de Russell tribunaal. De rechten van de Indianen in de Amerika's (1980), Untitled group show (1980, amb altres), Alarmschijf van de week (1982), De mooie stad (1982, amb altres), Drugs. Kruiden van hemel en hel (1982), How can one sell the air? The manifesto of an Indian chief (1988), etc. Durant els últims anys de sa vida patí greus problemes de salut. Steef Davidson va morir el 31 de maig de 2010 a Amsterdam (Països Baixos).

Steef Davidson (1943-2010)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ferdinand Gambon

Ferdinand Gambon

- Charles-Ferdinand Gambon: El 16 de setembre de 1887 mor a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va  acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Havia nascut el 19 de març de 1820 a Bourges (Centre, França). Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a  pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquesta època es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret Le Bulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista «Guerra a la guerra», que es va publicar en Le Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponse à l'Assemblée «souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.

***

Silvia Pisacane

Silvia Pisacane

- Silvia Pisacane: El 16 de setembre de 1888 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Havia nascut el 28 de novembre de 1852 --algunes fonts citen 1853-- a Gènova (Ligúria, Itàlia). Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà un prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane, «filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amic íntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de «servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi, íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 --moltes biografies citen erròniament 1890--, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 14 de febrer de 1894

Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 14 de febrer de 1894

- Placide Catineau: El 16 de setembre de 1899 mor a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. Havia nascut l'1 de novembre de 1858 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa», «per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS