Administrar

Efemèrides anarquistes

[04/09] «La Révolution Cosmopolite» - Atemptat Portas - Brocher - Delaw - Gauzy - Simonetti - Illich - Duria - Pou - Tortosa - Ottesen-Jensen - Simenon - Cerrito - Matteucci

efemerides | 04 Setembre, 2017 16:23

[04/09] «La Révolution Cosmopolite» - Atemptat Portas - Brocher - Delaw - Gauzy - Simonetti - Illich - Duria - Pou - Tortosa - Ottesen-Jensen - Simenon - Cerrito - Matteucci

Anarcoefemèrides del 4 de setembre

Esdeveniments

Premsa llibertària

Premsa llibertària

- Surt La Révolution Cosmopolite: El 4 de setembre de 1886 surt a París (França) el primer número de La Révolution Cosmopolite. Journal révolutionnaire sociaiste indépendant. En van ser responsables Charles Malato, Jean Pausader (Jacques Prolo) i Léon Ortiz (Léon Schiroky). D'aquesta publicació sortiren quatre números, l'últim el del 2-9 d'octubre de 1886, i un cinquè número, primer i únic d'una nova sèrie en format revista, en 1887, abans de ser denunciada per «incitació a l'assassinat i al pillatge».

***

Narciso Portas Ascanio ("El Botxí de Montjuïc")

Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc)

- Atemptat contra Narciso Portas: En arrencar la matinada del 4 de setembre de 1897 a Barcelona (Catalunya) Ramon Sempau atempta contra Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc), tinent de la Guàrdia Civil i cap de la policia judicial de la capital catalana, responsable de les tortures infligides als militants anarquistes detinguts durant el procés de Montjuïc. Portas, que anava acompanyat del subinspector de policia Teixidó, acabava de sortir d'una funció al Circ Eqüestre quan en arribar a la plaça Catalunya, poc abans de l'entrada de la Rambla, Ramon Sempau s'acostà i, després d'insultar-los, va disparar un revòlver contra els dos representants de l'autoritat, que ferits lleument iniciaren una persecució contra l'agressor i a la qual es va afegir poc després el cap d'ordre públic Plantada i diversos agents de policia. Finalment Sempau fou detingut a la cerveseria Gambrinus, a la planta baixa de l'Hotel Continental, i un cambrer del local resultà ferit durant el tiroteig. Jutjat militarment per un consell de guerra, Sempau fou condemnat per unanimitat a la pena de mort, però no existint conformitat entre el capità general i el seu auditor en l'apreciació de la justícia de la sentència, no va tenir caràcter executòria. Com que els liberals havia pujat al poder, el Consell de Ministres decretà que no podia ser jutjat per la jurisdicció militar. La jurisdicció civil ordinària, que aleshores funcionava per jurat, el declarà innocent i aquesta sentència es repetí en la instància al Suprem, per la qual cosa fou alliberat després de complir una condemna de dos mesos i un dia de presó per ús de nom fals. El procés judicial a Sempau va servir perquè tornés a sortir a la llum pública tot el procés de Montjuïc. L'advocat, periodista i republicà anarquitzant Ramon Sempau Barril --altres autors citen com a segon llinatge Nogués-- havia nascut en 1871 a Barcelona i va estar relacionat amb els cercles literaris i intel·lectuals de finals de segle; formà part a partir de 1896 de la Colla del Foc Nou --juntament amb Pere Coromines, Jaume Brossa, Celestí Galcerán, Josep Roca, Bernat Rodríguez Serra i Ignasi Iglesias, entre d'altres-- i de la redacció d'El Diluvio. En iniciar-se el procés de Montjuïc en 1896 hagué de fugir, per no ser processat per les seves crítiques a l'acció espanyola a Cuba, cap a França, on va demanar la nacionalitat gala i va romandre fins a l'any següent, que va tornar a Barcelona i atemptà contra Portas. En 1899 va publicar, amb Eduardo de Bray, El capitán Dreyfus. Un proceso célebre i en 1900 Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich. El maig de 1901 fou detingut arran de la vaga de tramviaires i tancat amb altres militants anarquistes (Teresa Claramunt, José López Montenegro, Leopold Bonafulla, etc.) a les bodegues del creuer «Pelayo», habilitat com a presó i ancorat al port de Barcelona. En 1902 publicà la novel·la Esclavas del oro. Trata de blancas i posteriorment col·laborà en la revista Occitània (Tolosa de Llenguadoc, 1905). També va traduir al castellà obres de diversos autors (Tolstoi, Mirbeau, etc.). Ramon Sempau va morir en 1909 a Barcelona (Catalunya).

Anarcoefemèrides

Naixements

Victorine Brocher amb 79 anys

Victorine Brocher amb 79 anys

- Victorine Brocher: El 4 de setembre de 1839 neix a París (França), en una família radical, la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» --Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea-- com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a «petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per als communards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 --son antic marit havia mort en 1885 foll--; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Victorine Brocher va morir el 4 de novembre de 1921 a l'hospital cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

George Delaw i el seu ca Jap

George Delaw i el seu ca Jap

- George Delaw: El 4 de setembre de 1871 neix a Sedan (Ardenes, França) el dibuixant i poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com Georges Delaw. Va estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules Depaquit (1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà recerques etnogràfiques i col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue d'Ardenne et d'Argonne, amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a París i s'instal·laren a Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions humorístiques. Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le Rire. A començaments del segle XX col·laborà regularment en el periòdic de Jean Grave Le Temps Nouveaux amb il·lustracions humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament amb obres de P. Iribe, Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce, Rysselberghe, Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità a Verdun. Els seus dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole France, Francis Jammes, Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur, Miousic, Journal du Chat Noir, La Grive, La Baïonnette, Le Figaró Illustré, La Vie Drôle, Sourire, Fantasio, Le Bon Vivant, etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre les seves obres podem destacar Les aventures de Til l'Espiegle (1890), La première année de collège d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et histoires de brigands (1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire mirobolante de Jean de la Lune (1906), Les coudes sur la table (1914), Les veillées du «Lapin Agile» (1919, en col·laboració), Berlingot et Décousu. Aventures de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot això, realitzà decorats per a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers, Galeries Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats de la seva vila basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de Perrault. George Delaw va morir el 8 de desembre de 1938 en la indigència a París (França). Una col·lecció de cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. Delaw influencià força el dibuixant català Joan Garcia Junceda.

***

Foto policíaca d'Antoine Gauzy (25 d'abril de 1912)

Foto policíaca d'Antoine Gauzy (25 d'abril de 1912)

- Antoine Gauzy: El 4 de setembre de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista, implicat en el cas de la Banda Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Instal·lat a París, va freqüentar el cercle anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com l'anarquista milionari, que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Uni (Nelly), jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu negoci --«La Halle Populairer» (Mercat Popular)-- com a dependent, portarà Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la seva vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier. Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara Séverine, qui va defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra Sociale va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment de malfactors». Després de complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes discrepàncies comercials, però sense que l'afer tingués res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del 77è aniversari del teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió. Antoine Gauzy va morir el 12 de juny de 1963 a Viry-Châtillon (Illa de França, França).

***

Maria Simonetti

Maria Simonetti

- Maria Simonetti: El 4 de setembre de 1896 neix a Castellier d'Istria (Trieste; actual Kaštelir-Labinci, comtat d'Ístria, Croàcia) l'anarquista Maria Simonetti, que va fer servir el pseudònim Maria Carmi Melato. Sos pares es deien Giovanni Simonetti i Elena Ulianich. Segons la fitxa biogràfica de la Prefectura de Policia de Trieste, disposava d'«una cultura superior als estudis realitzats» i tenia un «caràcter irascible» i «una intel·ligència vivaç». Era la més activa de les germanes Simonetti, implicades totes de manera distinta en el moviment llibertari: Giuditta, que va estar present en la guerra civil espanyola; Elena (Etta), també coneguda pel nom del seu company Crosilla; i Eugenia (Lina), que l'agost de 1930 acompanyà Michele Schirru, que provinent dels Estats Units residia a París (França) abans d'anar a Roma (Itàlia) per atemptar contra Benito Mussolini. Maria Simonetti va estar molt implicada en les lluites socials durant la Gran Guerra a Trieste, especialment a les drassanes navals de San Marco, la major indústria local. Participà en l'incendi d'aquestes drassanes pels obrers en resposta a l'incendi de la Cambra del Treball provocat l'1 de març de 1921 per escamots feixistes. Uns dies més tard va ser detinguda i en el procés posterior, que jutjà 15 obrers, que foren tots absolts, va ser exonerada per un enginyer alemany a qui li havia salvat la vida durant els disturbis a les drassanes. El novembre de 1921 va ser denunciada per «ultratges a la seguretat pública». Segons la policia, formava part del «Fascio Femminile Comunista» (Fascio de Dones Comunistes), ocupant càrrecs de confiança, i on desenvolupava una intensa propaganda, especialment amb les dones, promovent «nombroses manifestacions extremistes». En 1925, amb un passaport fals, passà a França i s'establí a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El 12 de desembre de 1927 va ser detinguda a Versalles (Illa de França, França), amb sa germana Eugenia i tres companys (Riccardo Colombelli, Carlo Pietro Colombo i Senatore Ferlettig), sota l'acusació de formar part d'un grup subversiu dedicat al robatori de caixes fortes. A finals d'agost de 1928 va ser detinguda a Rueil (Illa de França, França), a instàncies del procurador reial de Lieja (Valònia), sota l'acusació de complicitat en l'atemptat comès el 13 d'agost d'aquell any en aquella ciutat a Senofonte Cestari, exanarquista i confident policíac, i posada a disposició de la policia de Versalles. El Govern belga demanà la seva extradició al seu homòleg francès, però aquesta extradició va ser finalment rebutjada l'octubre de 1928 gràcies a les gestions dels advocats Henry Torrès i Gérard Rosenthal. Aquell mateix mes va ser alliberada i, segons un informe confidencial, els anarquistes italians residents a París ho celebraren amb una festa en la qual ella «exhortà els companys a perseverar en la lluita i estar a punt per a venjar els companys morts per la causa». Entrà a fer feina com a empleada a les oficines del periòdic Rinascita Socialista, publicat per Filippo Turati, Claudio Treves i Pietro Nenni, i segons un informe confidencial, esdevingué amant de l'anarquista il·legalista Sante Pollastro. A París formà part del «Comitè Pro Víctimes Polítiques» (Angelo Damonti, Mario Mantovani, etc.). En 1930 emigrà als Estats Units on col·laborà activament amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari. Segons informacions policials, fou, amb Raffaele Schiavina, director d'aquest periòdic, un dels instigadors i organitzadors de l'atemptat frustrat de l'anarquista Michele Schirru contra Benito Mussolini. En aquesta època fou companya de Memo, anarquista italià d'aquest grup que combatrà les tropes franquistes a Espanya. A finals de 1938 la policia feixista la controlà a West New York (Hudson, Nova Jersey, EUA), sempre compromesa en el moviment llibertari. En 1940 va rebre de l'anarquista Umberto Tommasini, internat al camp de concentració francès de Vernet juntament amb una centena de companys llibertaris, la sol·licitud d'ajuda econòmica per a la supervivència de molts de companys, italians i espanyols. Malgrat les diferències polítiques, el grup de L'Adunata dei Refrattari, envià a través d'ella una important suma de diners a Tommasini que utilitzà per ajudar els interns. Durant la postguerra viatja en diverses ocasions a Itàlia per fer costat el moviment llibertari. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ivan Illich

Ivan Illich

- Ivan Illich: El 4 de setembre de 1926 neix a Viena (Àustria) el pensador llibertari crític de la societat moderna Ivan Illich. Nascut en el si d'una família de propietaris rurals, entre 1936 i 1941 va estudiar a les Escoles Pies de la capital austríaca, d'on va ser expulsat en aplicació de les lleis antisemites --son pare, croat catòlic, estava casat amb una jueva sefardita. Va acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico Leonardo da Vinci, 1942). Va cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat de química orgànica i cristal·lografia) a la Universitat de Florència (1945-1947), alhora que es llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en teologia (1947-1951) a la Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral titulada The Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee, que li va merèixer la qualificació summa cum laude. Illich havia estat escollit pel Vaticà per a la carrera diplomàtica, però va preferir exercir de capellà, i va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de l'Encarnació a Nova York, una parròquia freqüentada per feligresos d'ascendència irlandesa i porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se càrrec del vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria (Ponce, Puerto Rico). La seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no estar d'acord amb la prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi, de votar un governador favorable al control de la natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al Departament de Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i alhora va participar en la fundació l'any 1961 del Centro Intercultural de Documentación a Cuernavaca (CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els seminaris organitzats al CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una veritable universitat informal, i van fer que es convertís de seguida en un indret on s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de difusió sobre alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar amb la jerarquia eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich, poc temps després, va abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat a la Universitat de Kassel (Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut d'Estudis Avançats de Berlín (1981); regents professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1982); professor invitat a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986), associat al Museu Nacional de Baviera en l'organització d'una gran exposició sobre la història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el desenvolupament conceptual per un museu sobre la història de la idea de l'escolarització al Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College (Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of Engineering de la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant a l'Institut d'Història Italogermànica a la Universitat de Trento (1985); membre de la junta de govern del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985); professor invitat d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia de la Pennsylvania State University (a partir de 1986); professor invitat al programa de doctorat d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990); titular de la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg (1990-1991); professor invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant els últims anys va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Bremen, Alemanya), ciutat on va morir el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va negar operar. El seus camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des del caire crític: educació sense escoles, desescolarització, medicina alternativa, ecologia política, lluita contra l'automòbil, antitecnicisme, crítica a l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista, descreença, crítica de l'Església catòlica, corrupció eclesiàstica, etc. Va publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes especialitzades, traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les seves obres es poden trobar en anglès i en castellà. La tesis fonamental que alimenta totes aquestes obres afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat industrial s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual cosa és necessària una revisió de totes aquestes, començant per la que Ivan Illich considera la més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador llibertari, l'educació pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola tradicional s'ha convertit en una mercaderia mancada de valores ètics i concebuda únicament com a un hàbil instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i competitius.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Antonio Duria

Antonio Duria

- Antonio Duria: El 4 de setembre de 1937 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també conegut com Il Signore di Foggi, per la seva aparença aristocràtica, i que va fer servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Havia nascut el 13 de novembre de 1904 a Foggia (Pulla, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Duria i Carolina de Luca –un germà d'aquesta estava casat amb la germana de l'anarquista Michele Angiolillo. Fill d'una família obrera, que vivia en una cova al barri de Vico Fornello de Foggia, aconseguí acabar l'educació primària. De ben jovenet començà a treballar de barber i s'acostà al moviment llibertari, oposant-se immediatament a la violència feixista. En 1924 es relacionà amb Errico Malatesta i es va subscriure a Pensiero e Volontà i al periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. També mantingué correspondència amb llibertaris de l'estranger, com ara Luigi Bertoni. Entre el 4 d'octubre de 1924 i el 23 de maig de 1925 romangué a Torí (Piemont, Itàlia). Segons un informe policíac del 9 de desembre de 1925, que el qualifica de «comunista», era «perillós per a l'ordre públic» i devia ser «atentament vigilat». A mitjans dels anys vint, fugint de les contínues pallisses que patia a mans dels escamots feixistes, es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà al barri de Rivarolo de barber i continuà militant en el moviment anarquista fent servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a l'Hospital Civil del barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia) arran d'una tuberculosi pulmonar accentuada per una condició física malmenada per les agressions feixistes. Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo, amb una filla petita. L'11 de desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i amics, que comptà amb el suport municipal, s'inaugurà una placa en marbre commemorativa a la seva casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es dedicà amb el seu nom un carrer de Foggia.

Antonio Duria (1904-1937)

***

Bernat Pou Riera

Bernat Pou Riera

- Bernat Pou Riera: El 4 de setembre de 1956 mor a París (França) el destacat anarquista i anarcosindicalista Bernat Pou i Riera, conegut com Bernat de Can Pastora i que va fer servir el pseudònim R. Bernard. Havia nascut en 1896 a Mancor de la Vall (Mallorca, Illes Balears). En 1903, quant només tenia set anys, sa família el va enviar a viure amb un oncle seu a Lió (Arpitània) on aquest tenia un magatzem de vins. En aquesta ciutat estudià en un col·legi paül i amb 16 anys entrà a treballar de cambrer, començant la seva militància sindicalista. Cap el 1916 va ser expulsat de França i es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Pels matins treballava al Registre de Documents de l'Ajuntament de Barcelona i per les tardes al Port Franc amb l'enginyer Alexandre Sancho. En aquests anys fou íntim amic de Joan García Oliver, Jaume Rosquillas Magrinyà i Eusebi Carbó Carbó. En 1922 s'uní sentimentalment amb la tortosina Elòdia Subirats, amb qui tingué dos infants (Llibert i Pepita). En 1924 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i poc després hagué de passar a França i a Bèlgica fugint de la repressió. A França formà part de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE). De bell nou a Barcelona, en 1928 envià diners a la recol·lecta de fons pro presos socials organitzada per La Revista Blanca. En la dècada dels anys vint i trenta estiuejava al seu poble natal. L'estiu de 1930 va ser nomenat secretari general del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i el juliol d'aquell any assistí a la Conferència Regional confederal, participant l'octubre en el Ple Regional. En aquesta època formà part de la comissió encarregada del periòdic Solidaridad Obrera i fou membre d'un Comitè Revolucionari (Àngel Samblancat, etc.) en el qual hi havia alguns militars (Ramón Franco, Alexandre Sancho, etc.). Afiliat al Sindicat de la Construcció, a conseqüència de les vagues d'aquest sector a Barcelona, va ser empresonat l'octubre de 1930 i al mes següent arran del fracàs de l'intent de cop d'Estat del capitan Fermín Galán Rodríguez. El novembre de 1930 va ser processat, amb Pere Foix Cases i Antoni Amador Obón, per un delicte de premsa arran d'haver publicat i repartit un pamflet on s'atacava l'autoritat. El gener de 1931, amb altres companys anarcosindicalistes, signà una carta adreçada als Comitès Confederals on protestava contra la inactivitat de la CNT i convidava els sindicalistes a engegar una campanya per a aconseguir la llibertat de Fermín Galán Rodríguez. En els anys republicans participà en activitats del grup republicà federal encapçalat per Abel Velilla Sarasola. Durant la Revolució espanyola treballà en l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI-FIJL, responsabilitzant-se de la ràdio confederal barcelonina i dirigint el Boletín de Informació CNT-FAI. També ocupà el càrrec de secretari del Ministeri de Propaganda de la II República espanyola. En aquests anys milità en la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938 representà la FAI en el míting a Barcelona del Primer de Maig i poc després va ser nomenat cap tècnic de la Secció de Premsa i Propaganda del Departament d'Instrucció Pública i Sanitat de la II República espanyola. Acompanya l'hindú Pandit Nehru, aleshores rebel contra el govern britànic, en la seva visita de suport a la República espanyola, així com a Emma Goldman en el seu viatge de suport a la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Bèlgica, ja que tenia prohibida l'entrada a França, i la seva dona va ser reclosa en un camp de concentració de Bordeus (Aquitània, França). Quan els alemanys envaïren Bèlgica, passà a França amb documentació falsa i s'instal·là al departament d'Òlt (Llenguadoc, Occitània). Entrà a formar part de la gestió de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), assistint als congressos de 1945 i 1947. En 1946 ocupà la secretaria del Comitè Regional de Lió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). L'agost de 1946, en el Ple Nacional de Regionals l'MLE celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat delegat per al subsecretariat d'Europa Occidental de l'AIT. En 1948, amb Renée Lamberet i Henri Bouyé, participà en la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars i el juliol d'aquest mateix any organitzà una gran exposició de cartells de la Revolució espanyola a la Sala Lancry de París. El febrer de 1949 representà el Brasil en la II Conferència Intercontinental de la CNT celebrada a Tolosa i aquell mateix any en una reunió a París va ser nomenat secretari de l'AIT. Durant els anys quaranta realitzà nombrosos mítings i conferències arreu de França (Dijon, Carcassona, Castres, Tolosa, L'Avelhanet, Sant-Etiève, Rive-de-Gier, Séchilienne, Lió, etc.). En 1951 representà l'AIT en el Ple Intercontinental. Es mantingué partidari del sector confederal seguidor de Frederica Montseny i Germinal Esgleas. El 10 de maig de 1953 parlà, amb Albert Camus i Nicolas Lazarevitch, en un gran míting anticolonialista, antiestalinista i antimaccarthista en defensa de les llibertats celebrat a la Borsa del Treball de Sant-Etiève. Sa companya durant l'exili fou la historiador llibertària Renée Lamberet, a qui ajudà molt en la seva tasca d'investigació sobre l'anarquisme. Traduí nombrosos textos i fullets del francès al castellà. Trobem articles seus en multitud de publicacions llibertàries, com ara Acción, Boletín de Información CNT-FAI, Cenit, CNT, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, Fructidor, Guerra di Classe, A Plebe, El Productor, La Rambla de Catalunya, Syndikalismen, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Universo, etc. És autor d'Un año de conspiración (Antes de la República) (1933, amb Jaume Rosquillas Magrinyà), Realizaciones (1938), Del algodón a la retama (1938, amb altres) i Sangre de tribus (1939). Bernat Pou Riera va morir el 4 de setembre de 1956 a París (França) i fou enterrat a Brunoy (Illa de França, França) amb paraules de Frederica Montsey i Henri Bouyé.

Bernat Pou Riera (1896-1956)

***

Francesc Tortosa

Francesc Tortosa

- Francesc Tortosa: El 4 de setembre de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa. Havia nascut en 1880 a Moixent (Costera, País Valencià) en una família pagesa. Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de l'assassinat de sa dona i sos fills, i només va ser alliberat quan l'autèntic criminal confessà en morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l'Excursió Nacional de Propaganda per la província de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l'Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto. Durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la proclamació de la II República espanyola s'instal·là a Madrid, on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, etc. El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d'afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme comunista i l'ús de la violència «anarcobolxevique». En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «Columna Águilas de la Libertad». Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d'Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d'art i de literatura llibertaris. Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l'abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l'Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d'ambient cubà. Després s'instal·là a Mèxic i a la capital d'aquest país realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d'artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA). Al país asteca milità en la Regional del Centre i en l'Agrupació de la CNT. Alguns apunten que mantingué lligams amb la maçoneria. Ja molt ancià, rebé un homenatge a l'Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d'Espanya. Entre els seus olis podem destacar Alegría, Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo, Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada, Guanajuato, Horizontes, Humano, La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura, Sinfonía de ritmo y de color, Umbral de paz, Una calle, Vida del campo, etc.

***

Elise Otessen-Jensen fotografiada per Gunnar Lantz

Elise Otessen-Jensen fotografiada per Gunnar Lantz

- Elise Ottesen-Jensen: El 4 de setembre de 1973 mor a Estocolm (Suècia) l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen, més coneguda com Elise Ottesen-Jensen i també com Ottar. Havia nascut el 2 de gener de 1886 a Hoyland (Rogaland, Noruega). Fou la dissetena filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la confirmació, plena de dubtes religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland, etc.), i després renegà totalment de la religió. Quan tenia 17 anys començà a fer estudis d'odontologia, però en una explosió en un laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte d'esdevenir dentista. Després escriurà per diversos diaris (Nidaros, Ny tid,  Arbeidet), dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment, però no es casarà fins molts anys després  --Albert era sobretot anarcosindicalista i Elise era més partidària de l'anarcocomunisme kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra també farà amistat amb l'anarcosindicalista danès Christian Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un infant, que morirà dos dies després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919 per «activitats revolucionàries», la parella s'establí a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors de Suència) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren, amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar. En 1925, en desacord amb els editors d'Abertaren, publicà la seva pròpia revista, Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) --anys més tard publicarà en la revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la problemàtica de les famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita Magnhild a resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel control de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el diafragma, que havia après a usar gràcies al metge Anton Nyström --en va repartir 1.800 durant les seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i conferències arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i política a les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els mètodes contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933 fundà a Suècia, amb un grup de metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet för Sexuell Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la Conscienciació Sexual), societat que presidirà fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per la difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels homosexuals. Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de Rescat) i ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi --un orfenat a Or Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta, aconseguí federar diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood Federation (IPPF, Federació Internacional de Planificació Familiar), institució que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta editarà i col·laborarà en la revista Populär Tidskrift för Psykologi och Sexualkunskap (Revista Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial li vindrà donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa en medicina per la Universitat d'Uppsala --en 1951 ja havia rebut la medalla «Illis Quorum». En 1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de la Pau, però aquell any el Comitè Nobel de Noruega decidí no enviar cap candidat per aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm, etc.), publicà diversos llibres --Ovälkomna barn: ett ord till kvinnorna (1926), Människor i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932), ABC för ett lyckligt äktenskap (1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció d'articles publicats en Arbetaren i en Brand durant els anys vint)-- i unes memòries --Och livet skrev (1965) i Livet skrev vidare (1966). Elise Ottesen-Jensen va morir el 4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986, centenari del naixement d'Ottar, el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita seva («Somio amb el dia que tots els infants que vinguin al món siguin desitjats, que tots els homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una expressió d'amor, d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys s'erigí a la ciutat noruega de Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari Rolfsen.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS