Administrar

Efemèrides anarquistes

[09/07] «L'Uguaglianza Sociale» - Míting per Berkman - Slom - Lecomte - Dwelshauvers - Montéhus - Zanelli - Simon - Pachón - Padín - Penelas - Martin - Climent - Owen - Bruno - Escartín

efemerides | 09 Juliol, 2017 20:51

[09/07] «L'Uguaglianza Sociale» - Míting per Berkman - Slom - Lecomte - Dwelshauvers - Montéhus - Zanelli - Simon - Pachón - Padín - Penelas - Martin - Climent - Owen - Bruno - Escartín

Anarcoefemèrides del 9 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "L'Uguaglianza Sociale"

Capçalera de L'Uguaglianza Sociale

- Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de 1892 surt a Marsala (Sicília) el primer número del periòdic anarquista L'Uguaglianza Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf «Non più doveri imposti dall'alto, non più diritti reclamati dal basso. Non sonvi che bisogni e soddisfazioni» (No més deures imposats des de dalt, no més drets reclamats des de baix. No són més que necessitats i satisfaccions). Era l'òrgan de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el Congrés Nacional d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14 d'agost de 1892 a Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou responsable Giuseppe Monacò, l'administració la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo Arini; però quan Arini fou condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la direcció. En les pàgines d'aquesta publicació es discutí molt sobre les posicions que calia prendre davant els socialistes i sobre la participació llibertària en els Fasci dei Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de desembre de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13 d'agost de 1893 es va veure interromput i l'últim número sortí el 24 de desembre de 1893.

***

Míting en memòria de Berkman

Míting en memòria de Berkman

- Míting per Berkman: El 9 de juliol de 1936 al Webster Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzat per la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), es realitza un míting en memòria de l'anarquista Alexander Berkman, que havia mort uns dies abans, el 28 de juny de 1936 a Niça (Occitània). Hi van parlar Harry Kelly, Sam Weiner (Sam Dolgoff), Julius Hochman, Philip Kapp, Carlo Tresca, Arturo Giovannitti, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Abe Bluestein i Mark Mratchny.

Anarcoefemèrides

Naixements

André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

- André Slom: El 9 de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) –algunes fonts diuen que va néixer a Polònia i que vingué a França a finals del II Imperi– el pintor i dibuixant communard i anarquista Andrzej Słomczyński (André Amédée Gustave Slomczynski), més conegut com André Slom. Nascut en una família de refugiats polonesos, era fill de mare desconeguda. Entre 1855 i 1861 va ser alumne de l'Escola Polonesa de París (França). En 1871 participà en el moviment insurreccional de la Comuna de París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i membre electe del Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan Rigault, com a procurador de la Comuna, donà l'ordre d'execució de Gustave Chaudey, exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes. Condemnat a mort pels consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una al·locució als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels gendarmes, aconseguí fugir i arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià, amb Eugène Protot, al domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a les reunions de celebrades al Temple Únic per la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant col·laborà en L'Illustration, Le Monde Illustré i La Suisse Illustrée. Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny d'imitació i d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa) i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Élisée Reclus, de qui va il·lustrar amb dibuixos fora del text nombrosos volums de la Nouvelle Géographie Universelle. Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de mort i el disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia als communards, el gener de 1882 retornà a París, on dibuixà per a revistes i editorials (Arman Colin, Flammarion, Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société Française d'Éditions d'Art, etc.) i col·laborà en el Bulletin polonais littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883 i 1903 il·lustrà l'Annuaire du Club Alpin Français. A París visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins. En 1883 el poeta Maurice Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie féline», del llibre Les névroses. En 1892 il·lustrà per a l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van ser reeditats en 1895 i 1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el «Diploma Olímpic». En 1904 il·lustrà el llibre d'Amélie Mesureur Le dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941), destacà com a pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el retrat seu que aparegué a l'edició original de 1913 del seu llibre Philémon, vieux de la vieille. André Slom va morir el 28 de desembre de 1909 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

André Slom (1844-1909)

***

Georges Lecomte

Georges Lecomte

- Georges Lecomte: El 9 de juliol de 1867 neix a Mâçon (Borgonya, França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Georges-Charles Lecomte. Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 i son pare era administrador d'una oficina de correus. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâçon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, La Revue Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les –Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949), Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925), La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin i Le Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 a París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.

***

Jean-Jacques Dwelshauvers

Jean-Jacques Dwelshauvers

- Jean-Jacques Dwelshauvers: El 9 de juliol de 1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut com Jacques Mesnil. Nascut en una família universitària i de l'alt funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat amb Élisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France, La Société Nouvelle, Le Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895), Le mariage libre (1901), Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 14 de novembre de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial --alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

***

Gaston Montéhus

Gaston Montéhus

- Gaston Montéhus: El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) --apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial--, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure --abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.

***

Els redactors d'«Il Senio». D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

Els redactors d'Il Senio. D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

- Oreste Zanelli: El 9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i després hostaler, i Antonia Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà una temporada la escola tècnica i aquest bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes públics. A causa de la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar l'ofici de mecànic i visqué amb son germà Mario (republicà) i Epaminonda (sindicalista revolucionari i després republicà), propietaris de la Fonda Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència. Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no participà en cap activitat política. En 1906 promogué, amb altres companys, la fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma, parlà en públic durant la manifestació que tingué lloc a Castel Bolognese per acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies del poble per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de Milà on havia perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué part activa en reunions i manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i sindical locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari retribuït de la Lega Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castell Bolognese, composta majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la policia, la reunió del Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de 1911 fundà a Castel Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de col·locació al costat, del qual s'encarregà i serà nomenat secretari. Les autoritats el consideraran un dels exponents més destacats dels moviments anarquista i socialista d'Emília-Romanya. El 25 de juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat en el Congrés Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es reuniren un centenar de militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes i del sindicat; durant la seva intervenció sostingué la tesi segons la qual la batalla contra la màquina trilladora --que a Romanya aleshores provocava accidents i conflictes sagnants entre els jornalers del camp (majoritàriament socialistes) i parcers (republicans)-- només era un capítol en la lluita que els anarquistes havien de portar a terme contra la institució de la parceria, tesi que va ser compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou acceptada en la resolució final del congrés. Hi va ser nomenat membre del Comitè de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya per lluitar contra els propietaris rurals i els parcers; també entrà a formar part del petit comitè encarregat de l'edició del primer número del periòdic L'Agitatore, que sortí l'agost de 1911 a Bolonya i en el qual es publicà l'informe del congrés i per al qual va escriure alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco. Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local anticlerical i d'esquerres, però desvinculat dels partits polítics, que donà a llum una trentena de números entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la seva redacció jugà un paper destacat, signant articles polítics i sindicals --Serantini se n'ocupà de la part literària i Santandrea de la crònica local i dels esports--, donant la seva opinió sobre qüestions importants de la política nacional i per al qual redactà una sèrie d'articles contra la Guerra de Líbia. Per protestar contra l'expedició militar imperialista a la Tripolitània, el 26 de setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de Castel Bolognese participaren en massa; durant la reunió ell parlà en nom del Sindicat Obrer, juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació dels anarquistes, i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus companys llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat del moviment anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit Republicà, del qual arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser corresponsal per al setmanari Il Lamone de Faenza. Amb l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment l'activitat política i en 1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir del 8 de setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel Bolgonese van tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un comitè unitari antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta finca també trobaren refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de concentració i oficials i militars italians desertors, a l'espera de poder passar clandestinament la línia del front i unir-se a la guerrilla antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una clínica de Faenza (Romanya, Itàlia).

***

Louis Simon

Louis Simon

- Louis Simon: El 9 de juliol de 1900 neix a París (França) el militant pacifista i anarquista individualista Louis Simon. A més de professor a l'Institut Carnot de París, científic matemàtic, escriptor i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció Pacifista (LAP), fundador de la Societat Thoreau de França i va participar en la Internacional de Resistents a la Guerra representant la secció francesa. Va prendre part en la creació de la Unió Pacifista de França. Propagandista de l'anarquisme individualista, es va consagrar a la difusió de les idees del seu sogre Han Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de Hany Ryner», de la qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner, publicació que empenyerà fins a la seva mort. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire, Cahiers de l'Humanisme Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar habitualment en la revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser elegit membre de la junta directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», de la qual era membre des de la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En 1970 va ser elegit president del «Cercle García Lorca», que acollia les activitats del grup exiliats espanyols editor de Frente Libertario i del «Centre Max Nettlau». És autor de Multiples (1964), Sur les exponentielles superposées (1966), À la découverte de Han Ryner (1970), Au vol des lumières. Poèmes (1971), Traité de plurades (1973), Un individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires (1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous devenir? (1977). Louis Simon va morir el 31 de juliol de 1980 a França.

***

Olegario Pachón Núñez

Olegario Pachón Núñez

- Olegario Pachón Núñez: El 9 de juliol de 1907 neix a Bienvenida (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i maçó Olegario Pachón Núñez, conegut com El Extremeño i que va fer servir el pseudònim de Rafael Martínez. Fill d'una família pagesa, des de l'adolescència treballà dos mesos per any arreu de la província de Sevilla (Andalusia, Espanya). Quan acabava la dictadura de Primo de Rivera, a La Rinconada (Sevilla, Andalusia, Espanya), entrà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb l'anarquisme a través d'un fullet d'Errico Malatesta. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el moviment llibertari i creà el grup confederal «Los esclavos se rebelan», que es reunia a la Casa del Poble de Bienvenida, i a l'any següent entrà a formar part del Comitè Regional d'Andalusia i Extremadura de la CNT. També creà les Joventuts Llibertàries del seu poble, que absorbiren immediatament les Joventuts Socialistes, i de les quals va ser secretari en 1932. El setembre d'aquest any, representà la CNT de Bienvenida en el Congrés Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, moment en el qual conegué destacats militants anarquistes (Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, José Silíceo Victorio, etc.). Participà activament en la vaga camperola de juny de 1934 i va ser condemnat a dos anys de presó, que purgà a Badajoz i a Burgos. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a delegat de Bienvenida al Congrés de Saragossa de la CNT. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità com a ajudant del comandant d'Artilleria Juan Francisco García Pina, a Los Santos de Maimona i Castuera, poblacions de Badajoz (Extremadura, Espanya). En aquesta època contactà amb Diego Suárez per a crear el Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del qual rebutjà formà part, i poc després s'encarregà d'organitzar a Badajoz (Extremadura, Espanya) i comandar el Batalló «Pío Sopena», que lluità quatre mesos a Cabeza de Buey, i del qual fou comandant al front de Talarrubias i de Casas de Don Pedro durant nou mesos, fins que aquest batalló confederal extremeny va ser dissolt amb la militarització de les milícies i enquadrant dins de la 91 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Posteriorment va fer un curs de tres mesos a Almadén (Ciudad Real, Castella, Espanya) i immediatament comandà el II Batalló de la 104 Brigada Mixta a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya) i a la zona de Balaguer del front d'Aragó. Per negar-se a afusellar dos sergents, va ser empresonat a Igualada (Anoia, Catalunya) i jutjat en consell de guerra per desobediència, juntament amb el comissari de batalló Francisco Saura, el juliol de 1938 a Manresa (Bages, Catalunya), del qual se'n sortí gràcies a les pressions de la CNT. Poc després retornà a Extremadura com a cap de la 91 Brigada Mixta i intervingué en l'ofensiva vers Llerena i Fuente de Cantos, poblacions de Badajoz. Cap al final del conflicte bèl·lic va estar a punt de ser afusellat per la reacció estalinista a Puebla de Alcocer (Badajoz), però, derrotats els comunistes pel Consell Nacional de Defensa, s'encarregà, en substitució de José Sabín Pérez, de la 37 Divisió de l'Exèrcit republicà fins el 29 de març de 1939 quan cessaren els combats. Detingut pels franquistes al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), va ser internat als camps de concentració d'Albatera i de Porta Coeli. Aconseguí fugir i, després de creuar la Península a peu, passà el gener de 1940 a França, on fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'enrolà en el III Batalló del 23 Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers amb base a Barcarès i fou hospitalitzat un temps a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa d'una malaltia. Quan l'ocupació de França pels nazis, va ser confinat al camp de concentració de Sètfonts i posteriorment treballà de pagès i de llenyataire a les zones de Montalban i d'Albertville, alhora que participà en tasques amb la Resistència francesa i fent d'estafeta per al grup de resistents dirigit per Francisco Ponzán Vidal. En aquesta època contactà amb Manuel González Marín. Quan la pressió de la policia del Govern de Vichy fou insuportable, va marxar cap a París. Cap el 1944 a la capital francesa formà part del Comitè Regional de la CNT (Liberto Ros Garro, Manuel González Marín, etc.) i va fer amistat amb Ramón Álvarez Palomo. Després de l'Alliberament, fou el primer secretari de l'acabat de crear Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, amb seu a Narbona (Llenguadoc, Occitània), i tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), a París. El maig de 1945 assistí a París al primer congrés confederal de l'exili i el 18 de novembre d'aquell any fou un dels signataris, en nom del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del manifest «Con España o contra España», sempre des de les files dels «col·laboracionistes» o «possibilistes», grup del qual assumí la tresoreria del seu primer Subcomitè Nacional. En aquests anys entrà a formar part de la Gran Lògia Maçònica de França. En 1946 col·laborà en España Libre i viatjà clandestinament en missió orgànica a Barcelona (Catalunya), dimitint poc després del seu càrrec en el Subcomitè Nacional. Deixà Tolosa de Llenguadoc buscant feina i es guanyà la vida fent soles d'espardenyes i d'estibador al port de Marsella (Llenguadoc, Occitània). Després s'embarcà de fogoner en vaixells de passatgers, mercants i petroliers –realitzà viatges amb un mercant francès de jueus del nord d'Àfrica, especialment de Marroc, cap al naixent estat d'Israel–, però un greu accident l'obligà a abandonar la navegació i entrà a fer feina de planxador d'uniformes en la Marina. En 1957 publicà el llibre El socialismo, sus medios y sus fines. Conferencia organizada por la Federación Local de París i realitzà un llarg viatge clandestí orgànic arreu de la Península, on palesà la decadència confederal. En 1958 publicà a París l'Informe de la misión que he realizado en España el 14 de febrer al 5 d'abril de 1958. A finals dels anys cinquanta formà part de la comissió, amb Cipriano Mera Sanz i altres, que engegà els contactes tendents a la reunificació confederal de 1960. En els anys seixanta treballà en un taller de confecció i milità en la Federació Local de París de la CNT. En 1965 formà part, amb Antonio Barranco Hanglin i Calderón, de la comissió de suport a l'estratègia cincpuntista i formà part de la tendència agrupada al voltant del periòdic Frente Libertario. En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, s'instal·là a Barcelona i participà en la reorganització confederal i en una de les reunions preparatòries de l'assemblea de reconstrucció de la CNT que se celebrà a Sants. En 1977 col·laborà en diversos tallers maçònics barcelonins. En 1979 publicà el llibre Recuerdo y consideraciones de los tiempos heroicos. Testimonio de un extremeño. En 1983 entrà a formar part, amb el nom simbòlic de Proudhon, de la Lògia Justícia Núm. 7 de la maçoneria. El 21 d'octubre de 1984 participà en un homenatge públic maçònic davant la tomba del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Olegario Pachón Núñez va morir el desembre de 1996 a Llerena (Badajoz, Extremadura, Espanya).

Olegario Pachón Núñez (1907-1996)

***

El tinent Félix Padín Gallo

El tinent Félix Padín Gallo

- Félix Padín Gallo: El 9 de juliol de 1916 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Padín Gallo. Membre d'una família nombrosa i empobrida, passà fam. Amb 12 anys començà a treballar en una botiga d'ultramarins i tres anys després en la construcció, la seva definitiva professió. Quan tenia 14 anys s'afilià al sindicat dels seus germans, la Confederació Nacional del Treball (CNT), i després a les Joventuts Llibertàries. Formà part d'un grup d'acció amb Porfirio Ruiz Palacios, Alberto Lucarini Macazaga i Severiano Montes Blanco. Fou molt actiu en aspectes culturals, de propaganda, en vagues i sabotatges, en aprovisionament d'armes i de dinamita –que que acabaren emprant-se el juliol de 1936–, etc. Fou vocal del Sindicat de la Construcció cenetista, encarregat de la premsa en les Joventuts Llibertàries i, en 1935, un dels responsables de propaganda del Comitè Regional de la CNT. L'octubre de 1934 fou detingut pels fets revolucionaris d'aquell any. Quan esclatà l'aixecament feixista, lluità com a sergent i tinent en els batallons d'Isaac Puente i de Buenaventura Durruti fins a la seva detenció el 16 de juny de 1937 a Burgi (Navarra). Passà sis anys tancat a presons (Arrigorriaga, Galdakao i Vitoria), al camp de concentració de Miranda de Ebro i a batallons disciplinaris (Guadalajara, Elizondo i Peñaranda de Bracamonte). El juny de 1939 es llicencià i tornà a Bilbao, però un més després tornà a Miranda de Ebro i a un altre batalló disciplinari per altres tres anys. Fou detingut el maig de 1947 per participar en la famosa vaga de Bilbao d'aquell any. Buscant feina, en 1954 s'establí a Miranda de Ebro. Un cop mort Franco, reactivà la seva militància, convertint-se en l'ànima de la CNT local. En aquests anys fou assidu en manifestacions i en reunions anarquistes i confederals. En 1990 fou observador en el Congrés de Bilbao i dos anys després participà en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. En 1993 assistí com a delegat de la Regional Nord al Ple Nacional de Regionals de Barcelona. En 1996 fou delegat al Congrés de CNT i a les Conferències Nacionals de 1993 i 2000. En 2002 rebé un homenatge a Miranda i, més tard, participà com a testimoni en els documentals sobre els camps de concentració franquistes Rejas de la memoria (2004), de Manuel Palacios, i Desafectos. Francoren esklaboak Pirinioetan (2007), d'Edurne Beaumont i Fernando Mendiola. El 4 d'agost de 2014 relatà al jutjat de Miranda de Ebro les seves vivències com a presoner del franquisme per a la jutgessa argentina María Servini, dins de la causa instruïda per crims comesos durant el règim del dictador Francisco Franco. Félix Padín Gallo va morir el 7 d'octubre de 2014 a l'hospital de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya).

Félix Padín Gallo (1916-2014)

***

Carlos Penelas fotografiat per son fill Emiliano (març 2006)

Carlos Penelas fotografiat per son fill Emiliano (març 2006)

- Carlos Penelas: El 9 de juliol de 1946 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptor, poeta i assagista anarquista Carlos Penelas. Sos pares, exiliats llibertaris gallecs, van ser Manuel Penelas Pérez (1898-1974) i María Manuela Abad Perdiz (1897-1959), i fou el menor de cinc germans d'una família culta, vinculada a la literatura, la plàstica, el teatre i el cinema. Estudià a l'Escola Normal de Professors Mariano Acosta i després va fer Història de l'Art i Literatura a la Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional de Buenos Aires. En 1968, quan encara era estudiant, obtingué el Primer Premi de Poesia i el Primer Premi d'Assaig a l'Escola Normal de Professors. En 1977 guanyà el Premi Arturo Marasso, atorgat per l'Escola Nacional Normal Superior del Professorat Mariano Acosta, amb altres premiats, com ara Julio Cortazar, Raúl Gustavo Aguirre, Ángel Mazzei, Fermín Estrella Gutiérrez i Osvaldo Loudet. Durant els anys vuitanta aconseguí diferents guardons: Faixa d'Honor de la Societat Argentina d'Escriptors (1981), Premi Accèssit de la XII Exposició Fira Internacional de Buenos Aires (1986), Premi Millor Cobertura com a cronista radiofònic (1988), Primer Premi de Poesia Alfonsina Storni (1988), etc. Entre 1983 i 1989 va fer de crític literari en LSI Ràdio Municipal i LRA Ràdio Nacional. En 1984 va ser director dels tallers literaris de la Societat Argentina d'Escriptors (SADE). En 1992 obtingué una menció especial de Poesia en el Concurs Llatinoamericà «Carlos Sábat Ercasty» de Montevideo. A realitzat nombroses gires de conferències arreu d'Argentina i ha participat en nombrosos jurats literaris nacionals i provincials, en taules rodones, congressos, jornades, seminaris, etc. Dictà conferències en les càtedres de Literatura Llatinoamericana de la Universitat de la Corunya, avinentesa que aprofità per viatjar pel país de sos pares, i de la Universitat Autònoma de Madrid. Ha organitzat i coordinat a teatres i centres culturals nombrosos homenatges a escriptors i artistes plàstics (Banch, Pessoa, García Lorca, León Felipe, Ungaretti, Rosalía, Camoens, Montale, Molinari, Luis Franco, Antonio De Ferrari, Rubén Rey, Miguel Viladrich, etc.). Ha col·laborat en nombrosos periòdics, com ara Propósitos, El contemporaneo, Bibliograma, Reconstruir, Pliego de Poesía, Diario Armenia, El Libertario, Diario Galicia, Diario Río Negro, La Vanguardia, Ciudad Libre, Galicia en el Mundo, Nueva Rioja, etc., i es col·laborador permanent del suplement literari del diari La Premsa. Entre la seva obra poètica destaquen Poemas del amor sin muros (1970), Palabra en testimonio (1973), Integración (1975), La gaviota blindada y otros poemas (1975), El libro de las imágenes (1976), La noche inconclusa (1979), Los dones furtivos (1980), La piedra del destino (1983), Finisterre (1985), Al amoroso fuego (1987), Oficio de tinieblas (1988), Cantiga (1989), Queimada (1990), El jardín de Acracia (1990), El corazón del bosque (1992), El mensajero celeste (1993), La mirada roja (1994), El mirador de Espenuca (1995), Guiomar / Cantiga (1996), Antología àcrata (1998), El manantial (1998), Valses poéticos (1999), Desobediencia de la aurora (2000), Elogio a la rosa de Berceo (2002), El aire y la hierba (2004), Espejos (2008), Viajero con una soledad (2009), Antología personal (2010), Calle de la memoria alta (2010), Calle de la flor alta (2011), Cafés notables de Buenos Aires II (2011), Poesía reunida (2012), Poemas de Trieste (2013), Álbum familiar (2013), Celebración del poema (2014), Homenaje a Vermeer (2015), Canticos paternales (2015), etc.També ha publicat diversos textos en forma de «plaquetas»: La Comuna (1976), Legendario cielo (1979), Betanzos de los Caballeros (1986), Morbus Sacer (1988), Zonas (1988), El jardín de Acracia (1990), 1492-1992 (1992), Perry 341 (1992), Desolación de la quimera (1993), El nombre de la luna (1994), Tango (1994), Bureaucratie (1997), Canillita (1998), Autobiografía (1998), El exilio final (1998), Roja, amarilla, morada (1999), Poesía (2000), Voces (2002), Oda al deshabitado (2003), Calle de la memoria alta (2010), Luis Franco (2011), Metáfora y sacralidad en la poética de H. A. Murena (2012), etc. D'assaigs i proses, algunes poètiques, podem destacar Intensidad de la palabra (1977), Conversaciones con Luis Franco (1978 i 1991), Poesía y ser (1981), Los gallegos anarquistas en la Argentina (1996 i 1999), Os galegos anarquistas na Arxentina (1996), Anarquía y creación (1997), De Espenuca a Barracas al Sur (2000), El regreso de Walter González Penalas (2001), Diario interior de René Favaloro (2003), Cuaderno del príncipe de Espenuca (2004), Apuntes anarquistas (2004), Ácratas y crotos (2004), Posada del río (2005), Alberto Ghiraldo y su época (2005), Literatura argentina. Identidad y globalización (2005), Historia de la Federación Libertaria Argentina (2006), Crónicas del desorden (2006), Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario (2007), Romancero de la melancolía (2007), Retratos (2008), Fotomontajes (2009), Poesía argentina contemporánea (2011), La luna en el candil de la memoria (2016), etc. També a publicat nombroses antologies, com ara Poesía política y combativa argentina (1978), Sangre española en las letras argentinas (1983), Libro del padre (1984), Siete poetas y el crimen fue en Granada (1986), Siete poetas y la América invisible (1986), Voces do alén-mar (1995), Namorados da Costa da Morte (2001, amb altres), Ciclo «Poetas del '60». Buenos Aires lee en la voz de sus autores (2004), Luis Franco (2011), Favaloro y La cabeza de Goliat (2013), El trasno de Espenuca (2014), Poesía argentina contemporánea. 50 aniversario (1965-2015) (2015), etc.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS