Administrar

Efemèrides anarquistes

[31/05] Atemptat contra Alfons XIII - Atemptat de Morral - «L'en dehors» - Homenatge a Goldman - París (31-05-68) - Clément - Hautstont - Baget - Castelhano - Portales - Urzáiz - Carretero - Aguzzi - Gaggi - Dauthuille - Marestan - Vega - Davidson

efemerides | 31 Maig, 2017 13:09

[31/05] Atemptat contra Alfons XIII - Atemptat de Morral - «L'en dehors» - Homenatge a Goldman - París (31-05-68) - Clément - Hautstont - Baget - Castelhano - Portales - Urzáiz - Carretero - Aguzzi - Gaggi - Dauthuille - Marestan - Vega - Davidson

Anarcoefemèrides del 31 de maig

Esdeveniments

L'atemptat segons el periòdic parisenc "Le Petit Jounal" de l'11 de juny de 1905

L'atemptat segons el periòdic parisenc Le Petit Jounal de l'11 de juny de 1905

- Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París (França), una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.

***

L'atemptat de Mateu Morral

L'atemptat de Mateu Morral

- Atemptat de Mateu Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateu Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.

***

Un exemplar de "L'en dehors"

Un exemplar de L'en dehors

- Surt L'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per Émile Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.

***

Cartell de l'homenatge

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a Emma Goldman: El 31 de maig de 1940 se celebra al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA) un homenatge pòstum en memòria de la destacada propagandista anarquista Emma Goldman, «l'excepcional dona del nostre temps», que havia mort el 14 de maig anterior a Toronto (Ontàrio, Canadà). En l'acte, presidit per Leonard D. Abbott, hi van parlar, entre d'altres, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Martín Gudell Petrowsky (guia i traductor de Goldman en la seva visita a l'Espanya revolucionària), Rudolf Rocker (que va fer la seva intervenció en jiddisch), Dorothy Rogers i Eliot White. L'acte va ser amenitzat per Clifford Demarest a l'òrgan.  

***

L'ordre regna de bell nou

L'ordre regna de bell nou

- París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.

Anarcoefemèrides

Naixements

Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar

Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar

- Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (Illa de França, França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Capçalera publicitària de Charles Hautstont

Capçalera publicitària de Charles Hautstont

- Charles Hautstont: El 31 de maig de 1863 neix a Brussel·les (Bèlgica) el luthier anarquista Charles Hautstont. Fabricant d'instruments de música, formà part de la Secció d'Art dels Joves, creada en 1892 a Brussel·les i que reagrupava els joves artistes anarquistes. Aquest grup, que també era conegut com «Les Endehors», publicà el periòdic La Lutte pour l'Art, que edità vuit números entre el 24 de desembre de 1892 al maig de 1893 a Brussel·les i el redactor principal del qual fou Denis Villeval. Ben igual que son germà petit Jean Hautstont, estigué molt relacionat amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, quan aquest fou professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. També en 1892, amb son germà Jean, col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensual. Entre el 1895 i 1897 fou tresorer del «Comitè de Socors en favor dels exiliats i torturats espanyols» que recaptà fons per als militants que patien represàlies a Espanya. Al seu domicili, al número 51 del carrer Éperonniers de Brussel·les,  instal·là una petita impremta clandestina amb la qual amb son germà imprimia pamflets i obres anarquistes, a més de partitures de compositors amics rebutjats pels grans editors. Entre 1895 i 1904 edità amb son germà al seu domicili la «Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Charles-Albert, René Chaughi, Georges Eekhoud, Georges Étiévant, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Jacques Mesnil, Max Nettlau, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, Richard Wagner, etc.). Fou el encarregat de la reedició del llibre L'Humanisphère, de Joseph Déjacque, per a la «Bibliothèque des Temps Nouveaux». Segons la policia d'estrangeria, en 1899 va ser reclutat com a confident. En 1924 vivia a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) amb sa companya Alice de Sanoit, amb la qual va viure també a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1909 tenia el seu taller de luthier al número 1 del carrer Lebeau de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca de Víctor Hugo Baget Ruiz (14 d'agost de 1913)

Fotografia policíaca de Víctor Hugo Baget Ruiz (14 d'agost de 1913)

- Víctor Hugo Baget Ruiz: El 31 de maig de 1889 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista Víctor Hugo Baget Ruiz. Sos pares es deien Francesc Baget i Beatriz Ruiz. Segons la policia francesa el seu llinatge autèntic seria Faig. Viva a Barcelona (Catalunya) amb tres germans, tots «anarquistes perillosos» segons la policia. Es guanyava la vida fent de mosso de cafè. Sembla que va ser condemnat una desena de vegades per robatoris, cops i ferides. El 13 d'agost de 1913, provinent de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) sense documentació d'identitat i el desembre d'aquell any va ser fitxat a Perpinyà com a anarquista «molt exaltat i capaç de fer cops dolents». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

- Mário Castelhano: El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell «Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el «Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

Mário Castelhano (1896-1940)

***

Luis Portales Casamar

Luis Portales Casamar

- Luis Portales Casamar: El 31 de maig de 1918 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Portales Casamar. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb el triomf franquista va ser empresonat i a començaments dels anys quaranta aconseguí la llibertat condicional. A Sevilla (Andalusia, Espanya) fou responsable de les Joventuts Llibertàries, de les quals formaven part son germà petit Juan Portales Casamar, Manuel Ramos, Valeriana Pérez i Juan Soto, entre d'altres. Arran del Ple Regional de la CNT celebrat el febrer de 1944 a Sevilla, va ser nomenat, amb son germà Juan, membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT. Fugint de la repressió, s'instal·là a Madrid (Espanya), on el gener de 1947, amb son germà Juan, s'integrà en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El juliol de 1947 va ser nomenat delegat del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT per al Ple Nacional de l'FIJL que se celebrà a Madrid. Detingut dies més tard a la frontera francesa, va ser traslladat a Sevilla; jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 20 anys de presó. Després de 14 anys, que purgà a Sevilla, Burgos i Ocaña, va ser posat en llibertat condicional i passà a França. Sa germana, Suceso Portales Casamar, també va ser una destacada militant anarquista.

***

Ángel Urzáiz Simón

Ángel Urzáiz Simón

- Ángel Urzáiz Simón: El 31 de maig de 1918 neix a Madrid (Espanya) –segons algunes fonts el 22 de maig de 1918 a Terol (Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Urzáiz Simón. De ben jovenet entrà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari dels barris madrilenys de La Guindalera i La Prosperidad. En 1933 ingressà en les Joventuts Llibertàries i participà en les manifestacions madrilenyes d'octubre de 1934 en suport de la insurrecció. En 1935 formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries del Centre. Participà en la reacció contra cop feixista de juliol de 1936, sobretot a la madrilenya Casa de Campo, i posteriorment s'enrolà en la «Columna Del Rosal», combatent al front de Madrid. En 1937 ingressà a l'Escola Militar de la II República espanyola de València, on esdevingué oficial. Destinat al sector de Porcuna-Lopera, a Jaén (Andalusia, Espanya), combaté en 1938 al front d'Extrema, participant en la batalla de Monterrubio. Va ser amic íntim de Cipriano Mera. Amb el triomf franquista va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada. Durant el seu captiveri conegué la militant anarcosindicalista i de les Joventuts Llibertàries Consuelo Zabala, que esdevindrà sa futura companya i amb qui tindrà dos infants. Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i entrà a treballar de fuster en uns estudis cinematogràfics. En aquesta època milità en la Federació Local de la CNT madrilenya i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) clandestines. En 1947 assistí, amb Josep Peirats Valls, al Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) clandestí celebrat a Madrid. El 27 de desembre de 1947 va ser detingut, juntament amb Gabriel Cruz Navarro, quan exercia de secretari de Defensa del Comitè Peninsular de la FAI; jutjat l'1 de juliol de 1949 en consell de guerra, juntament amb Juan Gómez Casas i altres, va ser condemnat a 30 anys de presó, que purgà al penal d'Ocaña i a Sant Miquel dels Reis. Quan en 1959 aconseguí la llibertat, entrà a treballar com a administratiu en empreses de construcció. S'oposà a la maniobra cincpuntista i en els anys setanta milità en el Sindicat de la Construcció de Madrid. Un cop mort el dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. En 1977 fou membre del Comitè Regional de la CNT del Centre i en 1984 del Comitè Nacional confederal. Prologà el llibre col·lectiu Evasión del penal de Ocaña (1993) i els autobiogràfics de Juan Giménez Arenas De la Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía (1996) i de Joan Busquets Verges Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cárceles de Franco (1998). En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Juan Gamero en el seu reportatge documental Vivir la utopía –erròniament surt com José Urzáiz. En els últims anys de sa vida, col·laborà intensament amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Trobem textos seus en El Aguilucho, Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT, Construcción, Fragua Social i Solidaridad Obrera. Ángel Urzáiz Simón va morir el 2 de maig de 1998 a Madrid (Espanya) d'un infart cardíac i fou incinerat al cementiri madrileny de La Almudena.

Ángel Urzáiz Simón (1918-1998)

***

Crescencio Carretero Bordallo

Crescencio Carretero Bordallo

- Crescencio Carretero Bordallo: El 31 de març de 1955 neix a Granátula de Calatrava (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Crescencio Carretero Bordallo. Després de fer el servei militar, en 1975 s'instal·là a Madrid i participà en el moviment veïnal del barri d'Usera on vivia. En aquesta època ja es declarà llibertari, arran de la lectura del llibre de Juan Gómez Casas Historia del anarcosindicalismo español. Sense contactes amb la militància confederal, d'antuvi milità en el «peculiar» Frente Sindicalista Revolucionario (FSR), que a començaments de 1977 s'integrarà en la reconstrucció del Partido Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña. Participà en la fundació de l'Ateneu Llibertari d'Usera i el setembre de 1977 s'afilià al Sindicat de Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978 participà activament en la vaga de comerç d'aquell any, on l'actuació confederal va ser cabdal. En aquesta època ocupà la vicesecretaria de la CNT de Madrid. En 1979 passà a treballar en el Metro. El juny de 1979 va ser detingut en una manifestació de protesta per l'assassinat del cenetista Valentín González Ramírez. El desembre de 1979, després de l'escissió sorgida arran del V Congrés de la CNT i dels pertinents dubtes, es decantà pels escindits. En 1983 gairebé deixà la militància, encara que fins al 1988 cotitzà en els dos sindicats separats. Fracassà en la creació d'una secció sindical en el Metro madrileny i es posà a estudiar la carrera de Físiques. Quan es creà l'escissió Solidaritat Obrera de la Confederació General del Treball (CGT), s'afilià i milità en la secció sindical del Metro, encara que mai no acceptà formar part del comitè d'empresa. A començaments de segle realitzà tasques informàtiques per a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. Trobem articles seus en Bicel, Contramarcha i El Solidario. Actualment treballa com a tècnic de Línia de Metro a Madrid, està afiliat a Solidaritat Obrera i sol presentar els llibres que aquest sindicat edita.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

- Aldo Aguzzi: El 31 de maig de 1939 se suïcida a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Havia nascut el 20 d'agost de 1902 a Voghera (Llombardia, Itàlia). Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per «raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

Otello Gaggi

Otello Gaggi

- Otello Gaggi: El 31 de maig de 1945 mor al gulag de la Unió Soviètica l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Havia nascut el 6 de maig de 1896 a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) i sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per «conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per «activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme --les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk --actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser «rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo.

***

Notícia sobre la condemna d'Auguste Dauthuille apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 30 de setembre de 1911

Notícia sobre la condemna d'Auguste Dauthuille apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 30 de setembre de 1911

- Auguste Dauthuille: El 31 de maig de 1950 mor a Beauchamp (Illa de França, França) el tipògraf anarquista i sindicalista, i després comunista, Auguste Joseph Toussaint Dauthuille. Havia nascut el 4 de maig de 1891 a Avranches (Baixa Normandia, França). Profundament contrari al socialisme antimilitarista de Gustave Hervé, el novembre de 1910 fou un dels cofundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i el març de 1911 s'encarregà, amb Hubert Beaulieur, Pierre Martin i André Schneider, d'elaborar els textos doctrinaris de l'FRC. El 2 d'abril de 1911 va ser nomenat, en substitució d'André Schneider, secretari de l'FRC, però el 30 de maig d'aquell any en una reunió plenària hagué de cedir el càrrec a Eugène Martin, considerat més «dinàmic». En aquesta època vivia al carrer de Seine del VI Districte de París (França) i era secretari del grup del XVIII Districte parisenc. Un informe policíac del 13 d'abril de 1911 anotava que, durant un míting de protesta contra la condemna del dibuixant català Fermí Sagristà Salamó organitzat pels grups anarquistes, havia deplorat la manca d'organització dels anarquistes que «si estiguessin agrupats, podrien sabotejar les ambaixades dels països on els nous crims contra els militants revolucionaris serien comesos». L'agost de 1911 era membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i militava en el grup de Pontoise (Illa de França, França) de l'FRC; en aquesta època vivia al número 37 de la plaça del Grand-Martroy de Pontoise. El 29 de setembre de 1911 va ser convocat a l'Audiència del Sena per l'article antimilitarista «Les volontaires», sobre les tropes d'ocupació al Marroc, aparegut en Le Libertaire del 6 de maig d'aquell any, mentre que Édouard Sené va ser acusat de «crida al pillatge» per un article sobre la carestia de la vida. Ambdós rebutjaren presentar-se a la convocatòria per no haver d'asseure's al costa de l'exgerent de Le Libertaire Jean Dudragne, acusat de confident de la policia; tots dos van ser condemnats en rebel·lia, Dauthuille a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «injúries a l'Exèrcit»,  Sené a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. Fent apel·lació, Dauthuille va ser convocat de bell nou el 19 de juny de 1912 davant l'Audiència. L'octubre de 1911, amb Albert Goldschild i Georges Durupt, fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC) i cosignà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en l'FRC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, que portà a terme una campanya abstencionista en ocasió de les eleccions municipals de maig d'aquell any; aquest comitè arreplegava 25 militants anarquistes i/o sindicalistes revolucionaris. El 6 d'abril de 1912 va fer una xerrada al Grup d'Estudis Socials (GES) de Pontoise sobre el «dret al benestar». L'abril de 1912 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista del Llibre del Sena i aquest mateix any fou secretari del grup de Pontoise de l'FRC. Quan el 19 de juny de 1912 es presentà davant l'Audiència del Sena pel seu article «Les volontaires», el seu procés havia pres una gran volada política. En aquella època estava a punt de fer el servei militar, i la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– havia estat votada entretant, arriscant-se així a ser enviat a les colònies penitenciàries militars. La pena va ser malgrat tot confirmada, però «amb circumstàncies atenuants», i aquesta reduïda a sis setmanes de presó i a 250 francs de multa, fugint així dels batallons disciplinaris. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Mouvement Anarchiste, publicat a París per Georges Durupt i Pierre Ruff. L'11 d'abril de 1916 es casà amb Charlotte Billard al XIV Districte de París. En 1919, com a membre del CDS i amb el suport de Jean-Louis Thuillier, s'encarregà del cas de Jacques Sadoul. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) del XIV Districte parisenc, però el 16 de gener de 1923 en va ser exclòs pel Comitè Director del PCF, amb els 90 signataris de la declaració del Comitè de Defensa Comunista (CDC), que s'havia oposat a les decisions del IV Congrés de la Internacional Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922, hostils a la francmaçoneria i a la Lliga dels Drets de l'Home. El 16 de juliol de 1938 es casà amb Mari Obach al XIX Districte de París. Tal vegada sigui el mateix Auguste Dauthuille, responsable sindical de la Confederació General del Treball (CGT), que l'octubre de 1941 va ser nomenat secretari de Relacions Sindicals del Centre Sindicalista de Propaganda (CSP), organisme adepte al Govern de Vichy, dirigit per Aimé Rey.

***

Jean Marestan (1905)

Jean Marestan (1905)

- Jean Marestan: El 31 de maig de 1951 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Havia nascut el 5 de maig de 1874 a Lieja (Valònia, Bèlgica). Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari «Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a «intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. A més de les obres citades és autor de L'impudicité religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[30/05] «L'Égalitaire» - Conferència de Pelloutier - «La Rivolta» - «L'Anarchia» - Conferència de Montseny - París (30-05-68) - Bakunin - Metxnikov - Melchor Rodríguez - Hem Day - Cantini - Turroni - Ritter - Carballo - Puig Antich - Greene - Lapie - Revaud - Thomas - Gramantieri - Gabaldà - Lolli - Pernicone

efemerides | 30 Maig, 2017 13:06

[30/05] «L'Égalitaire» - Conferència de Pelloutier - «La Rivolta» - «L'Anarchia» - Conferència de Montseny - París (30-05-68) - Bakunin - Metxnikov - Melchor Rodríguez - Hem Day - Cantini - Turroni - Ritter - Carballo - Puig Antich - Greene - Lapie - Revaud - Thomas - Gramantieri - Gabaldà - Lolli - Pernicone

Anarcoefemèrides del 30 de maig

Esdeveniments

Capçalera de "L'Égalitaire" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de L'Égalitaire [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Égalitaire: El 30 de maig de 1885 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic L'Égalitaire. Organe communiste-anarchiste. El responsable d'aquesta publicació bimensual va ser Eugène Steiger i els articles sortiren sense signatura alhora que reivindicava la «regla de l'anonimat» en la premsa anarquista. Sembla que tenia corresponsals a París, Marsella, Brussel·les, Torí i altres indrets. En sortiren 16 números, l'últim el 2 de gener de 1886, i també publicà alguns fulletons.

***

Cartell de la conferència "L'Art et la Révolte"

Cartell de la conferència "L'Art et la Révolte"

- Conferència de Fernand Pelloutier: El 30 de maig de 1896 a la Salle du Commerce, al número 94 del carrer Faubourg-du-Temple de París (França), l'anarquista i sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier pronuncia la conferència «L'Art et la Révolte», organitzada pel grup «L'Art Social». La intenció de Pelloutier amb aquesta conferència es trobar les connexions entre l'anarquisme literari i el moviment obrer, lluitant alhora contra la recerca d'un hermetisme i un elitisme propi de certs «simbolistes esotèrics», contra un naturalisme «sense esperit» i contra la literatura d'evasió. L'art ha d'inspirar la revolta, s'han d'ajuntar «el comunisme del pa» i el «comunisme dels plaers estètics». Cal desmitificar l'art, ja que la funció de l'art és «revelar». L'Art ha de servir per fer revoltes. Aquesta conferència va ser publicada l'any següent a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art Social», que edità entre 1893 i 1896 una important revista cultural del mateix nom, aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes per promoure conferències i debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de referència per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la literatura i de la ciència entre el moviment obrer. En 2002 la conferència va ser reeditada per Jean-Pierre Lecercle, on reprodueix el text de la conferència amb variants com a prefaci a la reedició del recull de poemes de Pelloutier De la colère, de l'amour, de la haine (1898) i afegeix nombroses notes sobre el moviment anarquista i «L'Art Social».

***

Partada d'un número de "La Rivolta"

Partada d'un número de La Rivolta

- Surt La Rivolta: El 30 de maig de 1945 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista mensual anarquista La Rivolta. Biblioteca di opere politico sociali (La Revolta. Biblioteca d'obres politicosocials). A partir del número 2 portà el subtítol «Collana di scritti politici sociali» (Recull d'escrits politicosocials). El responsable de l'edició fou l'advocat anarquista Camillo Porreca. Es publicaren textos de Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Ludwig Feuerbach, Pietro Gori, Émile Henry, Aleksandr Ivanovič Herzen, Piotr Kropotkin, Sylvain Maréchal, Benoît Malon, Francesco Saverio Merlino, Max Nordau, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, Lev Tolstoi, Alberto Tucci i Gérard Walter, entre d'altres. Publicà nombrosos suplements. En sortiren set números, l'últim el desembre de 1945.

***

Capçalera del número únic de "L'Anarchia"

Capçalera del número únic de L'Anarchia

- Surt L'Anarchia: El 30 de maig de 1946 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic L'Anarchia. Aquesta publicació va ser editada per l'impressor anarquista Lato Latini i hi va col·laborar Enzo Martucci.

***

Cartell de la conferència de Frederica Montseny

Cartell de la conferència de Frederica Montseny

- Conferència de Frederica Montseny: El 30 de maig de 1965, a la Sala Sénéchal de Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània), organitzat per l'Ateneo Español d'aquesta localitat, la propagandista anarquista Frederica Montseny i Mañé fa la conferència «Mujeres españolas del siglo XIX». L'Ateneo Español era el centre cultural anarquista dels exiliats llibertaris a Tolosa. Com a gairebé tota la propaganda dels actes culturals anarquistes de l'exili peninsular d'aquests anys, no es citen en cap moment termes àcrates, per evitar problemes amb les autoritats franceses.

***

Manifestació de suport al general De Gaulle (30 de maig de 1968)

Manifestació de suport al general De Gaulle (30 de maig de 1968)

- París (30-05-68): El 30 de maig de 1968 a París (França) el primer ministre Georges Pompidou demana a les 12.30 hores una entrevista al general De Gaulle, que de bon dematí ja ha redactat el text d'un discurs que pensa pronunciar a la tarda. Pompidou haurà d'esperar fins a les 14.30 hores, just abans del Consell de Ministres; porta una carta de dimissió, que serà rebutjada pel General, però l'exigeix la dissolució del Parlament. Jacques Foccart, un dels destacats consellers del General, informa d'una iniciativa en curs: les diverses xarxes gaullistes --França Lliure, Resistència, organitzacions de veterans, l'Associació per al Suport al General De Gaulle i diversos grups «obscurs» (feixistes d'«Occident» i d'altres grups d'extremadreta)--, després de dues setmanes de dura feina, des del 13 de maig, es comprometen a reunir tots els partidaris del General per a una manifestació, aquesta tarda a les 18 hores, als Camps Elisis; cal esborrar la imatge de banderes roges i negres passejant per París. A les 16.30 hores, entre el Consell de Ministres i la concentració de suport gaullista, el General parla només per ràdio ja que la televisió es nega a retransmetre'l: anuncia la dissolució de l'Assemblea Nacional, ajorna sine die la realització del referèndum, assegura que les eleccions legislatives seguiran el calendari constitucional previst i denuncia el perill comunista que vol conquistar França. En acabar el discurs comença la gran manifestació de suport a De Gaulle; un milió de manifestants --300.000 han vingut d'arreu l'Estat amb autocars i cotxes--, comptaran els convocants, avalen la idea que França ama l'ordre. El govern avisa que farà ús de la força, si ho considera necessari, per restaurar aquest ordre. Els crits que llança la massa són ben distints als que s'han cridat els dies anteriors: «Cohn-Bendit a Dachau!», «França per als francesos!», «De Gaulle no està sol!», «Mitterrand és un fracàs!», «Llibertat de treball!» La premsa franquista madrilenya elogia el president de la República francesa: «El general De Gaulle ens fa recordar el general Franco de fa vint anys.»

Anarcoefemèrides

Naixements

Mikhail Bakunin fotografiat per Nadar

Mikhail Bakunin fotografiat per Nadar

- Mikhail Bakunin: El 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 neix a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Era fill d'una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada «demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Berna, Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, i és el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost' i anarkhija (1873), Dieu et l'état (1882, pòstum).

***

Lev Metxnikov amb el vestit tradicional de samurai

Lev Metxnikov amb el vestit tradicional de samurai

- Lev Metxnikov: El 30 de maig de 1838 --el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-- neix a Peterburg (Rússia) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir «Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig «Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik (El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudant Élisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià-- a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amic Élisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.

***

Melchor Rodríguez recita un poema a la bandera republicana (1938)

Melchor Rodríguez recita un poema a la bandera republicana (1938)

- Melchor Rodríguez García: El 30 de maig de 1893 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) el destacat anarcosindicalista i anarquista Melchor Rodríguez García, també conegut com Manuel Amador i com El Decano, i per alguns com El Ángel Rojo. De família pobre, aviat quedà orfe de pare (Isidoro Rodríguez), obrer maquinista mort en accident als molls del Guadalquivir, i sa mare (María García), treballadora en una fàbrica de cigars i costurera, va haver de surar tres infants. Va fer primària a l'Hospici Provincial de Sevilla, on va fer d'escolà. Durant sa vida va fer de tot (calderer, torero, carrosser, ebenista, xaperia, representant d'assegurances, etc.), però intentà seriosament ser una figura de la tauromàquia: debutà com a torero el 5 de setembre de 1915 amb èxit a Sanlúcar de Barrameda, però una enganxada greu a la plaça de Tetuán de las Victorias de Madrid el 4 d'agost de 1918 l'apartà de l'arena i després de diversos intents en 1920 (Salamanca, Viso i Sevilla) abandonà definitivament el toreig. Cap al 1920 estava afiliat a la Secció d'Automòbils del Ram de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, juntament amb Pualino Díez Martín i Manuel Pérez Fernández. Succeí Pérez Fernández en la presidència del citat sindicat i poc després s'instal·là a Madrid. En 1920, prohibida la CNT, s'afilià en la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i conegué Largo Caballero i Indalecio Prieto, però alhora formava part del grup anarquista «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Francisco Trigo, José Barrios, Guerra, Manuel López i Feliciano Benito) que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». En 1927 va ser un dels primers militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i quan es creà el Sindicat de Carrossers cenetista s'afilià immediatament i n'acabà com a secretari. Tingué el carnet número tres de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre. L'octubre de 1933 va fer mítings pro amnistia a Gijón i el juliol de 1934 presidí el gran míting de Madrid. El novembre de 1934, amb Celedonio Rodríguez, s'entrevistà amb Martínez Barrio i Vaquero per aconseguir la llibertat de dos-cents cenetistes. Ell mateix va estar pres en nombroses vegades durant la monarquia i durant els anys republicans, tant que era conegut pels carcellers com El Decano. En 1936 participà activament el la vaga de la construcció madrilenya. Entre el 5 de novembre de 1936 i l'1 de març de 1937 fou Inspector General del Cos de Presons del Ministeri de Justícia de Joan García Oliver. Amb aquest nomenament el ministre tractava d'arrabassar les presons madrilenys a la Conselleria d'Ordre Públic dirigida pel comunista Santiago Carrillo, amb la finalitat d'acabar amb la política de tretes indiscriminades i de poder instaurar tribunals populars. En aquest període Melchor Rodríguez destacà pel seu digne comportament vers els detinguts, fet pel qual fou acusat de quintacolumnista pels comunistes; per la denúncia de l'existència de txeques estalinistes («Afer José Cazorla», Conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid); per eliminar les tretes --prohibí sense la seva autorització expressa la sortida de reclosos de les presons entre les 7 hores de la tarda i les 7 hores del matí--; i per oposar-se contundentment que 1.532 presos tancats a Alcalá de Henares i a San Antón fossin assassinats --alguns força coneguts, com ara Agustín Muñoz Grandes, Raimundo Fernández Cuesta, Peña Boeuf, Luca de Tena, Body Declané, Javier Martín Artajo, Serrano Súñer, Blas Piñar, Rafael Sánchez Mazas, Miguel Primo de Rivera, Margarita Larios, Valentín Gallarza, Raimundo Fernández-Cuesta. Així, des del sectors dretans el van batejar com El Ángel Rojo, pseudònim que ell rebutjava. El 8 de desembre de 1936 frenà, després de set hores d'estira i arronsa, la multitud que volia assaltar la presó d'Alcalá de Henares i assassinar presons «nacionals» en represàlia pels bombardeigs de l'aviació feixista a Madrid. L'1 de març de 1937 fou destituït del seu càrrec de delegat especial de presons pel govern del socialista titella del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Juan Negrín. Més tard, fou regidor de Cultura i primer tinent d'alcalde de Madrid. Tingué molts amic del món de la faràndula i de la cultura, com ara els germans Álvarez Quintero, Emilio Carrere, Concha Espina, Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Pastora Imperio, José María Pemán, Alfonso --que el fotografià en nombroses ocasions--, etc. En 1938 s'encarregà de la gestió dels cementiris madrilenys i com a tal, el 13 d'abril de 1938, es jugà la vida quan aconseguí que en l'enterrament del seu amic Serafín Álvarez Quintero s'exhibís un crucifix acomplint la seva última voluntat. El 2 de març de 1939 fou enviat pel Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a França i el 28 de març d'aquell any, com a últim alcalde de Madrid nomenat pel coronel Segismundo Casado i per Julián Besteiro del Consell Nacional de Defensa, fou l'encarregat de lliurar la ciutat a les tropes franquistes. En acabar la guerra, el 26 d'agost de 1941, fou condemnat a 20 anys i un dia de presó i no a la pena de mort, gràcies a molts testimonis de dretans (general Muñoz Grandes, Fernández Cuesta, Martín Artajo, etc.) que declararen al seu favor recordant l'esplèndid comportament com a director de les presons republicanes. Finalment, gràcies a la gestions del general Agustín Muñoz Grandes, peça clau de l'Exèrcit i mà dreta de Franco durant anys, només purgà cinc anys a la presó del Puerto de Santa María. Durant la postguerra, rebutjà propostes de càrrecs en el sindicat vertical franquista i milità en la CNT clandestina, fent costat el Comitè Nacional cenetista d'Enric Marco Nadal. Fou detingut i empresonat dues vegades per «difusió de propaganda política il·legal» i en 1947 per ajudar presos anarquistes. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en la CNT i en 1965 s'oposà radicalment a les maniobres del cincpuntisme. En aquests anys formà part de diversos comitès, assistí a nombrosos comicis regionals i nacionals cenetistes, patí 34 detencions, etc. Alguns criticaren que acceptés una condecoració del franquisme per les seves actuacions com a director de presons durant la guerra civil i que confraternitzés amb alguns cacics del franquisme --en 1956 el falangista José Antonio Girón de Velasco li dedicà un llibre anomenant-lo «avantguardista infatigable en la batalla per la Justícia i per la Llibertat de l'Home». Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Campo Libre, Crisol, ¡Despertad!, Frente Libertario, Proa, ¡Rebeldía!, Redención, La Tierra, etc. També va escriure lletres de pasdobles i de cuplets, entre altres, amb el mestre Padilla. Durant els últims anys de sa vida va treballar en una companyia d'assegurances («La Adriática») i visqué amb el seu antic company de plaça, el banderiller Castillito, i l'esposa d'aquest. Melchor Rodríguez García va morir el 14 de febrer de 1972 a Madrid (Espanya) i insòlitament les autoritats franquistes permeteren que el seu taüt fos cobert amb la bandera roja i negra i que es cantés A las barricadas durant el seu enterrament al cementiri madrileny de San Justo; per contra, un grup de falangistes, que també acudiren al sepeli, pregaren per la seva ànima. En juliol de 2008 un carrer de la barriada de San Cayetano de Sevilla fou batejat amb el seu nom. El 16 de setembre de 2008, organitzat per la Confederació General del Treball (CGT), se li reté un homenatge a l'Ateneu de Madrid.

Melchor Rodríguez García (1893-1972)

***

Hem Day dibuixat per Léo Campion

Hem Day dibuixat per Léo Campion

- Hem Day: El 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica) Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjà Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés «Dieu», va fer servir el pseudònim «M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per a nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i a expulsar-los de l'Exèrcit per «indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obra és considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). Hem Day va morir el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les (Bèlgica), i va ser incinerat a Uccle el 18 d'agost, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les.

Hem Day (1902-1969)

***

Foto policíaca d'Astarotte Cantini

Foto policíaca d'Astarotte Cantini

- Astarotte Cantini: El 30 de maig de 1903 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'obrer anarquista, i després comunista, Astarotte Cantini, també conegut com Bruno Baroni. Sos pares es deien Milziade Cantini i Natalina Parenti. Anarquista d'acció, el 26 de juny de 1922 va ser detingut amb altres companys (Virgilio Fabbrucci, Bruno Guerrieri i Ilio Scali) per fabricació d'artefactes explosius i el 25 d'agost de 1922 condemnat pel Tribunal Penal de Liorna a dos anys i sis mesos de presó. El juliol de 1926 emigrà a França i el març de 1927 vivia a París. El maig de 1927 es localitzat a Luxemburg i desenvolupà a Esch-sur-Alzette una intensa propaganda anarquista. Considerat com a un dels caps del moviment antifeixista, va mantenir correspondència amb Bruno Guerrieri i Athos Ricci per a tenir notícies sobre la situació econòmica local de Liorna que es van publicar en la premsa anarquista. El 25 d'octubre de 1928 va ser expulsat de Luxemburg, juntament amb Giuseppe Morini, Adone Franchi i Luigi Sofrà, passant a Bèlgica. El 13 de novembre de 1928 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna per militància llibertària, per actitud de menyspreu cap a les autoritats i per mantenir relacions amb anarquistes perillosos. De bell nou a França, s'establí a Les Pavillons-sur-Bois (Illa de França, França) i en 1929 a Livry-Gargan (Illa de França, França), on freqüentà Natale Vasco Iacoponi, militant del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Acostat al comunisme, difongué la premsa de la III Internacional Comunista. En 1931 encara estava inclòs com a anarquista en la llista de subversius capaços de realitzar atemptats i aquest mateix any emigrà a Moscou (URSS), on havia estat enviat pel PCI, sota el nom de Bruno Baroni, per a estudiar a l'Escola Internacional Leninista (EIL). Un cop acabat els seus estudis en 1932 es traslladà a Tuapsé (Krasnodar, Rússia, URSS) com a instructor del Club Internacional de Mariners. En 1935 s'instal·là a Voroixílovgrad (Ucraïna, URSS; actual Luhansk) i en 1936, en una carta al subversiu comunista de Liorna Tamberi (Tamburi), també refugiat a l'URSS, li comentà que volia retornar a Itàlia, ja que no podia viure amb gent tan diferent de la italiana. Entre 1936 i 1937 va ser investigat pels dirigents del PCI que treballaven a la Secció de Quadres del Komintern. A començaments de 1937 corregué la veu que havia marxat cap a Espanya, juntament amb Natale Vasco Iacoponi i Mazzino Chiesa, però aquesta notícia sembla infundada, ja que el 5 de juny de 1937 era, amb sa companya i son fill Gino, a Voroixílovgrad, on es va lamentar de l'assassinat de Menotti Gasparri a Espanya. Durant la primavera de 1938 va ser detingut a Voroixílovgrad en una purga estalinista per «orígens anarquistes» i «indisciplina política»; jutjat per una troica del Narodni Komissariat Vnútrennikh Del (NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), el 25 de setembre de 1938 va ser condemnat per «espionatge» a una pena «no anotada». Astarotte Cantini va morir empresonat en data imprecisa a l'URSS. El 20 de juliol de 1956 va ser rehabilitat per les autoritats soviètiques.

***

Pio Turroni

Pio Turroni

- Pio Turroni: El 30 de maig de 1906 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i combatent anarquista Pio Turroni. En 1923 per fugir de la repressió del règim feixista s'exilia a França. Durant 1927 prendrà part en manifestacions parisenques per impedir l'execució de Sacco i de Vanzetti, i entre 1933 i 1935 es dedicarà a l'activitat editorial i de propaganda --publicarà per al Grup Edicions Llibertàries de Brest L'operaiolatria, de Camillo Berneri, i La guerra che viene, de Simone Weil. En 1936 parteix cap a Espanya i s'allista en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Serà ferit en combat a Tardienta (Osca) l'octubre de 1936, i a Belchite (Saragossa), el març de 1937. Tornarà a Marsella després dels Fets de Maig de 1937 i prepararà un atemptat frustrat contra Mussolini. Successivament expulsat de França per «activitat anarquista», és detingut en 1939 i internat al camp de concentració de Villemagne primer i de Remoulins després, d'on pot fugir. Detingut novament a Marsella, s'evadeix del Brebant el gener de 1941. Obté un passaport que li permet embarcar-se cap a Orà i després passa al Marroc. D'allà podrà arribar, el novembre de 1941, a Mèxic on manté contacte amb els exiliats i es dedica a l'activitat anarquista. En 1943 tornarà a l'Àfrica del nord. Quan l'alliberament d'Itàlia, a finals de 1943, retornarà a la península i participarà en la reconstrucció del moviment anarquista a Nàpols, juntament amb Giovannna Caleffi Berneri, Cessare Zaccaria i Armido Abbate, en l'Aliança de Grups Llibertaris i publicant Rivoluzione Libertaria. En 1950 és redactor de L'Aurora, de Forli, i funda amb Gigi Damiani L'Antistato; com a administrador d'aquest periòdic serà processat el 1951 per «vilipendi a la magistratura» i condemnat, però sortirà en llibertat condicional. Tindrà un altre procés en 1959 per propaganda antielectoral a Bolonya --pel mateix motiu abans va ser processat Aurelio Chessa a Gènova. En 1965, després del Congrés de Carrara, en reacció al tipus d'organització estructurada segons el model de la FAI, crearà amb altres companys, entre ells Aurelio Chessa, els Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA). De 1946 fins a la seva mort editarà la revista anarquista Volontà. Pio Turroni va morir el 7 d'abril de 1982 a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca va ser el nucli inicial de l'Arxiu Giuseppe Pinelli de Milà i el seu arxiu es conserva a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio Emilia.

Pio Turroni (1906-1982)

***

El brigadista Franz Ritter

El brigadista Franz Ritter

- Franz Ritter: El 30 de maig de 1914 neix a Flums (Sankt Gallen, Suïssa) el socialista, lluitador antifeixista i, després, anarquista Franz Ritter, que va fer servir diversos pseudònims (Chnurri, Knurri, Franz Scholl, etc.). Era originari d'Altstätten (Sankt Gallen, Suïssa). Vivia a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballava de formatger, i amb 14 anys ja militava en les Joventut Socialistes. En 1935 conegué a Zuric el metge antimilitarista llibertari Fritz Brupbacher. El maig de 1936 marxà per primer cop a Barcelona (Catalunya), on treballà un temps de formatger, però a finals de juny retornà a Suïssa. Com que no trobà feina, a mitjans de setembre de 1936 –algunes fonts citen que vingué el juliol de 1936 per participar en les Olimpíades Populars– retornà a Barcelona per lluitar contra el feixisme. Entrà a formar part del Grup Internacional de la «Columna Durruti», amb destacats militants anarquistes, com ara Charles Ridel, François-Charles Carpentier, Bruno Salvadori (Antoine Giménez), etc., i lluità al front de Pina (Saragossa, Aragó, Espanya). Va fer una crida al seu amic Jacob Aeppli, del Partit Socialista Suís (PSS) de Zuric i periodista del Volksrecht, que s'enrolà com a mestre en la «Columna Durruti» i que finalment va ser assassinat pels estalinistes. Els fets de «Maig de 1937» l'agafaren a Barcelona i es decantà pel costat anarquista. Després de la dissolució del Grup Internacional, entre el 3 i el 19 d'agost de 1937 marxà de permís a Suïssa i després passà a França, on romangué fins el 19 de setembre. De bell nou a Catalunya s'integrà en les Brigades Internacionals sense aixecar sospites i va ser enviat a la Bateria d'Artilleria Núm. 13 de Defensa Contra Avions (DCA) alemanya establerta a Albacete. No obstant això, va ser estrictament vigilat pel Service Suisse des Cadres (SSC, Servei Suís de Quadres), d'obediència comunista, anotant en un informe que «fins i tot ha admès la seva relació amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)». A finals d'abril de 1938, fart de la vigilància comunista, abandonà la bateria i preparà la seva tornada a Suïssa. Com a voluntari estranger intentà obtenir la «baixa definitiva», encara que els comunistes posaren tots els entrebancs possibles. Tractà de seguir l'exemple de Gottfried Schreyer, extinent seu que pagà 6.000 pessetes a Rudolf Walter Frei, un agent de la Internacional Comunista, perquè li aconseguís documents. S'enfrontà a Frei al Bar Scandinavia, però Otto Brunner, cap de la delegació suïssa de les Brigades Internacionals a Barcelona i cap de la Policia Militar, amenaçà Ritter amb una pistola i intentà detenir-lo. Ritter aconseguí fugir, però més tard Brunner amb altres esbirros el localitzaren on dormia i es produí un enfrontament armant en el qual resultà mort per un tret de Brunner el jove brigadista comunista Karl Romoser. Gairebé nu, Ritter es refugià a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on només trobà el porter que li prestà una granota per vestir-se. Després de dormir en un banc, al matí contà la història a Martín Gudell, membre del Servei Jurídic de la CNT-FAI, qui va prendre nota i intentà d'intervenir. Ritter prengué el tren, però va ser detingut a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), ja que Brunner l'havia denunciat a la policia espanyola per la mort de Romoser. Empresonat, i malgrat la intervenció d'Agoustin Souchy, el cònsol suís Gonzenbach i el PSS, que havia parlat amb el president de la II República espanyola Juan Negrín López, no va ser alliberat fins el 28 de setembre de 1938 de la Presó Model de Barcelona, després de ser absolt per un tribunal regular que el considerà innocent. L'octubre de 1938 retornà a Suïssa. Jutjat el 24 de febrer de 1939, va ser condemnat per un tribunal militar suís a tres mesos de presó i a un any de privació dels drets civils per la seva participació en un «exèrcit estranger» durant la guerra civil espanyola, ja que això es considerava delicte a Suïssa. Quan aquest procés, el periòdic estalinista Freiheit de Zuric orquestrà una campanya de desprestigi i difamació a la seva persona aportant documents falsos que «demostraven» que havia realitzat dos viatges a Suïssa amb moto amb la finalitat de lliurat armes a les tropes franquistes. Ritter, que es mantingué en silenci per a no desprestigiar el moviment obrer suís, sempre col·laborà sense reserves amb la justícia amb la finalitat d'instruir un procés contra Brunner. Finalment, en aquest judici, que es realitzà el març de 1942 a Winterthour (Zuric, Suïssa) i que tingué un gran ressò mediàtic, Brunner va ser absolt de la mort de Romoser en considerar que el tret letal va ser accidental. Franz Ritter va morir el 12 d'abril de 1984 a Zuric (Zuric, Suïssa).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[29/05] Míting «Afer Aernoult-Rousset» - París (29-05-68) - Michel - Domeniconi - Bidault - «Tissier» - Li Shizeng - Bizeau - Carles - Macho - Masetti - Fontanillas - Imbernón - Schirru - Di Sciullo - Pagès Xartó - González Tagua - Robbiati - Boronina - Martínez Baena - Helios Sánchez - Laviña

efemerides | 29 Maig, 2017 18:02

[29/05] Míting «Afer Aernoult-Rousset» - París (29-05-68) - Michel - Domeniconi - Bidault - «Tissier» - Li Shizeng - Bizeau - Carles - Macho - Masetti - Fontanillas - Imbernón - Schirru - Di Sciullo - Pagès Xartó - González Tagua - Robbiati - Boronina - Martínez Baena - Helios Sánchez - Laviña

Anarcoefemèrides del 29 de maig

Esdeveniments

Cartell del míting

Cartell del míting

- Míting «Afer Aernoult-Rousset»: El 29 de maig de 1910 se celebra a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball de París (França) el gran míting «À bas les conseils de guerre!» (A baix els consells de guerra!). L'acte, organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) de París, tenia la finalitat de denunciar l'anomenat «Afer Aernoult-Rousset». El 2 de juliol de 1909 Émile Rousset, terrelloner anarquista que feia el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i es trobava al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar (Algèria), fou testimoni de la mort, a resultes de les tortures infligides, del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. En aquest acte hi van participar els membres del CDS de Marsella (Provença, Occitània) René De Marmande, Chardon, Edouard Barrat, Joseph Galeno, Auguste Durand, Augustin Sartoris i la vídua Augier.

***

El general Massu, comandant en cap de les Forces Franceses d'Alemanya

El general Massu, comandant en cap de les Forces Franceses d'Alemanya

- París (29-05-68): El 29 de maig de 1968 a París (França) el Consell de Ministres, convocat com cada dimecres a les 10 hores, és ajornat en l'últim minut. El general De Gaulle ha abandonat secretament l'Elisi a les 11.15 hores en helicòpter cap a una destinació desconeguda. Al migdia, Pompidou declara ignorar on es troba el general i anuncia que farà una declaració a l'Assemblea Nacional l'endemà al matí. La Confederació General del Treball (CGT), que ha trencat  amb la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) per haver aplaudit el retorn de Cohn-Bendit, i el Partit Comunista Francès (PCF) organitzen una manifestació per un «canvi polític de progrés social i de democràcia» de la Bastilla a Saint-Lazere a partir de les 15 hores, que es desenvolupa sense incidents i que arreplega centenars de milers de persones, segons els dirigents comunistes. A la tarda, el general De Gaulle és localitzat: es troba a Colombey-les-Deux-Églises de pas cap a Baden-Baden, on visitarà a les 18.30 hores el general Jacques Massu, comandat de les Forces Franceses de Alemanya (FFA). Tota casta d'opinions es desencadenen arran d'aquesta misteriosa visita i sobre les seves intencions. Eugène Descamps, secretari general de la CFDT, llança una crida a Mendès France per que accepti el poder. A la tarda, en una roda de premsa improvisada, Mendès France es declara partidari de formar un «govern provisional de gestió» a condició que estigui d'acord «tota l'esquerra unida».

Anarcoefemèrides

Naixements

Louise Michel fotografiada per Nadar (1878)

Louise Michel fotografiada per Nadar (1878)

- Louise Michel: El 29 de maig de 1830 neix al castell de Vroncourt (Lorena, França) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Filla del senyor del castell, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà els últims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per «incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les «populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

***

Ferruccio Domeniconi

Ferruccio Domeniconi

- Ferruccio Domeniconi: El 29 de maig de 1854 neix a Pergola (Marques, Itàlia) l'internacionalista anarquista Ferruccio Domeniconi. Fill d'una família benestant de propietaris, sos pares es deien Ugo Domeniconi i Maria Franceschini. President de la Societat Obrer de Socors Mutus de Pergola, el 24 de febrer de 1870 va ser detingut, amb altres companys, per participar en una manifestació sediciosa que proclamà a crits la República promoguda per Giuseppe Mazzini i Giuseppe Garibaldi. Fou des de finals de 1873 un dels introductors de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a les Marques. El 3 de juny de 1874 va ser detingut per aferrar, amb altres companys, el manifest del Comitè Italià per a la Revolució Social. Com a membre de la Secció de Pergola de l'AIT, l'agost de 1874 va ser detingut immediatament després dels fets revolucionaris de Villa Ruffi i de la instauració de la «Comuna d'Imola», a l'Emília-Romanya (Itàlia). Durant l'escorcoll del seu domicili es van segrestar diversos materials de propaganda política, un exemplar del fullet Principi del socialismo i altre de Simbolo dell'operario, redactat en forma de «credo» socialista. Processat i absolt durant el procés que es va celebrar l'octubre de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia), el març de 1876 va ser jutjat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres internacionalistes de les Marques i de la Romanya, entre ells Andrea Costa, però finalment va ser posat en llibertat. En 1878 continuà amb la propaganda internacionalista tant a Pesaro com a Ancona i s'oposà a la campanya irredemptista portada a terme pels seguidors de Giuseppe Mazzini. Ferruccio Domeniconi va ser apunyalat fins a la mort el 5 de novembre de 1879 a Pergola (Marques, Itàlia), presumptament per un republicà, durant uns disturbis causats per raons que mai no s'han aclarit.

***

"La Brochure Mensuelle", editat per Émile Bidault

La Brochure Mensuelle, editat per Émile Bidault

- Émile Bidault: El 29 de maig de 1869 neix a Palaiseau (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquesta època s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire, Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Émile Méo ("Tissier")

Émile Méo (Tissier)

- Tissier: El 29 de maig –algunes fonts citen el 21 de maig– de 1875 neix a París (França) l'anarquista, i després «socialista nacionalista», Émile Méo, més conegut com Émile Tissier o, simplement, Tissier. Quan era adolescent seguí les classes de l'Escola Professional de Tipografia Gutenberg. A partir dels 15 anys començà a participar en manifestacions i en 1894 entrà a formar part del grup anarquista «Les Égaux du XVIIe» (Els Iguals del XVII Districte de París). En 1897 va ser condemnat a un any de presó per participar en una manifestació contra el tsar. El gener de 1899 participà en l'efímer periòdic Le Camarade. Partidari dels «Milieux Libres» (Comunes Llibertàries), administrà La Revue Communista (1903-1904), revista fundada pels membres de la Colònia Comunista Anarquista de Vaux (Poitou-Charentes, França), primera comuna llibertària francesa creada sota l'impuls de Georges Butaud i Henri Beylie. A començaments de 1908 fou membre del Comitè de Socors als Detinguts (CSD), encarregat de portar una campanya de suport a E. Armand, tancat aleshores a la presó de La Santé com pres comú encausat en un procés per emissió de moneda falsa. A partir de 1909 fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) i entre desembre d'aquell any i octubre de 1912 va ser secretari de redacció del Bulletin du Comité de Défense Sociale. El 24 de març de 1910 fou un dels 16 signataris del cartell «À bas Biribi!», imprès pel CDS per a exigir justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset»; aquestes 16 persones van ser jutjades entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 per «provocació a l'assassinat i a la desobediència», però van ser absoltes. Aquest procés implicà el seu acomiadament del banc on treballava com a empleat. Després d'això, esdevingué redactor en el periòdic La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. Durant la primavera de 1910 fou membre del Comitè Antiparlamentari, que portà una campanya abstencionista. El 5 d'octubre de 1911 va ser jutjat, amb altres companys de la redacció de La Guerre Sociale (Miguel Almereyda, Jean Godschild, Marius Truchard, Maurice Baur, Christian Michel, René i Georges Dulac), per haver segrestat tres excamarades (Eugène Bled, Jean Dudragne i Lucien Métivier), els quals acusaven de ser confidents de la policia i agents provocadors i de jutjar-los en un «Tribunal Revolucionari», però tots els encausats van ser absolts. A començaments de 1912, en nom del CDS, intercedí sobre el general Barrau, a Versalles (Illa de França, França), per mitigar l'empresonament del soldat revolucionari Victor Bintz. El març de 1912, amb Charles Albert, participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), comissió formada per 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris i impulsada per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), creada per a portar la campanya abstencionista durant les eleccions municipals de maig, però l'abandonà a començaments d'abril després d'haver pres la paraula en un míting el 29 de març. Deixà el CDS, juntament amb altres companys, arran de la agitada reunió del 27 de juliol de 1912. En La Guerre Sociale del 10 de desembre de 1912, amb altres sis llibertaris d'aquesta publicació (Miguel Almereyda, René Dolié, Émile Dulac, Jean Goldschild, Eugène Merle i Albert Rigaudie), signà la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti Socialiste» (Perquè entrem al Partit Socialista). Durant la Gran Guerra continuà col·laborant en La Guerre Sociale, que canvià el títol per La Victoire. Quotidien socialiste national, organe de la République Autoritaire, assumint el càrrec de redactor en cap. Fidel a Gustave Hervé, evolucionà amb ell i durant el període d'entreguerres milità en el Partit Socialista Nacional (PSN) fundat per aquest. En les eleccions legislatives d'abril de 1928 es presentà pel PSN en la I Circumscripció del XI Districte parisenc obtinguen 201 vots (2% dels sufragis emesos). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Li Shizeng

Li Shizeng

- Li Shizeng: El 29 de maig de 1881 neix a Guangyang (Hebei, Xina) l'agrònom i pedagog anarquista Li Shizeng, també conegut com Li Yuying (Monjo de Pedra). Era fill d'una família mandarina i alguns dels seus familiars van ser ministres i alts mandataris de la Cort imperial manxú. Educat en un esperit obert al món occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a França, acompanyant Sun Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França, per exercir d'agregat a la delegació xinesa. Però aviat abandonà el càrrec i decidí desvincular-se del seu futur com a alt càrrec burocràtic imperial per a estudiar, d'antuvi, Ciències Agrícoles a l'Escola Pràctica d'Agricultura de Chesnoy (Montargis, Centre, França), on es graduà. En 1906 es traslladà a París durant tres anys per realitzar estudis de química i biologia a la Sorbona i al laboratori del professor Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa descobrí el pensament anarquista --llegí amb passió Proudhon, Bakunin, Élisée Reclus i Kropotkin, a més dels darwinistes socials-- i amb una colla de companys creà el Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb Wu Zihui i Zhang Jingjiang, creà la «Société pour l'Avancement de la Morale» (Societat per l'Avanç de la Moral), basada en els principis anarcocomunistes. En 1907 fundà l'efímera revista xinesa il·lustrada Shi-chieh (El Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida), societat secreta de resistència on participaven republicans, nacionalistes i socialistes. En 1907, amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming (Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup Anarquista Xinès publicà el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al xinès els grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la Caséo-Sojaïne a la Garenne-Colombes (Illa de França, França), una petita fàbrica de transformació de la soja on començaren a treballar una trentena de persones que havien vingut directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van fer tot tipus de productes derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina podria alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta factoria, amb l'ajuda del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat «Curs de Vespre», una mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès, francès, matèries científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es regia en un règim força frugal i un codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol, el tabac, el joc i la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en ocasió de la Revolució Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912 publicà, amb L. Grandvoinnet, Le Soja. Sa culture, ses usages alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels. En 1912 també, ajuntant els dos projectes que funcionaven a la Caséo-Sojaïne (fàbrica i escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes, es creà el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment Treball-Estudi) que va créixer força i que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder venir a França, els quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i tot en un marc d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En 1914 obrí el primer restaurant xinès de París i l'any següent fundà a la Xina la «Qingong Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis Frugals). En 1916 creà a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i encarregada de promoure els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En 1919 projectà, amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut Pasteur a Beijing. En 1920 participà en la creació de la Universitat Francoxinesa de Beijing i l'any següent en la de la seva delegació a Lió (Arpitània). Després de la Gran Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment Treball-Estudi» començarà a tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment organitzarà nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da Yundong» (Marxa sobre Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de crear Institut Francoxinès que reservava l'accés només a les estudiants seleccionats a la Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la introducció d'elements subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura, més que instruir els treballadors, crear elits intel·lectuals fàcils de controlar. La «Li Da Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en una protesta dels obrers-estudiants xinesos que ocuparen la seu de l'Institut Francoxinès al Fort Saint-Irénée de Lió. En aquesta acció 104 obrers-estudiants van ser detinguts, tancats a la presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre d'aquell 1921, expulsats de França; tot plegat suposà la fi del «Moviment Treball-Estudi». En 1925 es convertí en el primer president del consell d'Administració del Museu del Palau Imperial de Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia Nacional a la mateixa ciutat. En 1932 treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la Societat de Nacions per reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En 1945, després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va ser nomenat president honorari del «Gran Congrés de la Soja» de París. Continuà la seva tasca pedagògica amb la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954 fundà i dirigí la Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956 s'instal·là a Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau Nacional de Taipei. En 1966 es traslladà novament a França per reactivar l'Institut Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de setembre de 1973 a Taipei (Taiwan) i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.

Li Shizeng (1881-1973)

***

Eugène Bizeau

Eugène Bizeau

- Eugène Bizeau: El 29 de maig de 1883 neix a Véretz (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Nascut en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys, el 17 d'abril de 1989, a l'hospital de Tours (Centre, França), i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglots étouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerre à la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar Écoutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.

***

Émilie Carles

Émilie Carles

- Émilie Carles: El 29 de maig de 1900 neix a Val-des-Prés, al nord-est de Briançon (Provença, Occitània), la mestra i militant pacifista i llibertària Émile Allais, més coneguda com Émilie Carles. Nascuda en una família pagesa dels Alps de Briançon, quan tenia quatre anys quedà òrfena de mare. Compaginà les feines del camp amb l'escola a Briançon. Amb una forta vocació pedagògica, va ser l'única de sis germans que va estudiar a París, on va descobrir l'anarquisme i el pacifisme de postguerra. De tornada a les seves muntanyes, un cop acabat els estudis de Magisteri, i després de sanar de tuberculosi, exercirà de mestra d'escola durant quaranta anys pels pobles muntanyencs, ensenyant la tolerància, el rebuig a la guerra i les tradicions del món rural, i combatent la injustícia, el racisme, el patriarcat i el masclisme. En 1927 coneixerà el pacifista i lliurepensador llibertari Jean Carles, qui esdevindrà son company i amb qui es casà el 29 de setembre de 1928; d'aquesta relació nasqueren tres fills. Ambdós restauraran una granja familiar a Val-des-Prés i faran un hotel (Les Arcades), que s'omplirà d'anarquistes i de militants antifranquistes gràcies als anuncis en els periòdics llibertaris, com ara La Patrie Humaine o L'En-Dehors. Però durant la II Guerra Mundial, Jean va haver d'amagar-se, per evitar ser afusellat com a ostatge, en un campament del maquis, on no voldrà agafar armes i farà de cuiner. Un dels seus fills, Nini, de sis anys, va morir esclafat per un camió militar durant el conflicte. La parella es va mobilitzar per evitar que son fill marxés a combatre durant la guerra d'Algèria, però, víctima d'una malaltia, Jean morirà sobtadament en 1962. En els últims anys de sa vida Émilie Carles encara es va mobilitzar per defensar les muntanyes i les valls de Val-des-Prés amenaçades per l'autopista Fos/Mer-Totino --el 13 d'agost de 1973 encapçalarà una manifestació a Briançon contra aquest projecte i el 27 d'octubre de 1976 farà una conferència de premsa a París davant representants ministerials i tota la premsa. Finalment la Vall de la Carée fou catalogada com a bé natural inviolable i la autopista no pogué travessar-la. Va contar sa vida i les seves revoltes en una autobiografia: Une soupe aux herbes sauvages (1977), que ha tingut un enorme èxit, i que s'ha traduït a diversos idiomes (italià, txec, holandès, alemany, danès, iugoslau, anglès...). Émilie Carles va morir el 29 de juliol de 1979 a Val-des-Prés (Provença, Occitània) i va fer donació del seu cos a la ciència. Hi ha diverses escoles a França que porten el seu nom.

***

Urano Macho Castillo

Urano Macho Castillo

- Urano Macho Castillo: El 29 de maig de 1912 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el poeta i militant anarcosindicalista Urano Macho Castillo. Era fill de l'anarquista, i oficial de la neteja pública de Santander, Rufino Macho Cuesta. Estudià a l'Escola Integral i Laica de Santander, dirigida per Aurelio Herreros. Quan tenia set anys, el 27 de setembre de 1919, el seu braç dret va ser destrossat pel torn d'una fleca a la qual havia anat amb sa mare i, a conseqüència de les greus ferides, en patí l'amputació. En 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la seva tasca militant fou principalment cultural (articulista, poeta, conferenciant, orador, etc.). Entre 1931 i 1932 col·laborà en el periòdic anarquista barceloní El Luchador. L'1 de gener de 1932 intervingué en un míting confederal, amb altres companys (Ángel Iturbe, Jesú Rodríguez, Jenaro de la Colina i Julio Ruiz), a Cabezón de la Sal (Cantàbria, Espanya), per a protestar contra el decret-llei de l'assegurança de la maternitat. Fou un dels fundadors, en 1932, de l'Ateneu Obrer de Santander, adherit a la CNT, del qual en va ser membre de la Junta Directiva. Durant els anys republicans intervingué en la gira propagandística que la CNT realitzà pel Llevant peninsular, amb Frederica Montseny i Horacio Martínez Prieto. El setembre de 1936, en nom de la Federació Local de Sindicats de la CNT, va ser nomenat director de Biblioteques del Comitè d'Instrucció de Cantàbria, també anomenat Comitè Provincial de Cultura, i, poc després, vocal del seu Comitè Executiu. Formà part del grup que redactà el 10 de novembre de 1936 la ponència de peticions confederals per a entrar en el Govern càntabre. L'1 de maig de 1937 va fer un míting, amb Daniel Orille, al Gran Cinema de Santanter i el 5 de juny d'aquell any a Santoña. En aquestes dates presidí un acte d'homenatge a Mèxic a Santander. Quan el front Nord caigué a mans feixistes, passà a Catalunya, on continuà la lluita. El juny de 1938 era secretari de l'Agrupació Confederal de Centelles (Osona, Catalunya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França va ser detingut per la gendarmeria gal·la i lliurat a les autoritats franquistes –el mateix destí patí son pare Rufino. Després d'un temps tancat a la presó de Santander, on conegué al poeta José Hierro, va ser desterrat a Lleó (Castella, Espanya), on es guanyà la vida amb un carret de llepolies. Posteriorment, i fins a la seva jubilació, visqué modestament regentant, amb el permís dels veïns, una petita parada de premsa instal·lada al portal d'un cèntric carrer santanderí. El 18 de desembre de 1960 signà a Santander, amb un nombrós grup d'intel·lectuals, un document on sol·licitaven al ministre d'Informació i Turisme franquista, Gabriel Arias-Salgado, la supressió de la prèvia censura de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT, on milità fins a la seva mort. La seva tasca poètica, que es materialitzà en el llibre Versos en mi vida, va fer que es relacionés amb coneguts escriptors i intel·lectuals de Cantàbria, sense oblidar les seves col·laboracions en les premses local i confederal. Dirigí la revista mensual El Surco. Trobem textos seus en Adelante, El Cantábrico, CNT del Norte, El Diario Montañés, Espoir, El Luchador, Nueva Humanidad, La Región, El Surco, etc. Sa companya, Angeles María del Prado Romero Lara. Urano Macho Castillo va morir el 12 de maig de 2009 a la Residència de la Tercera Edat de Torrelavega (Cantàbria, Espanya), lloc on havia viscut els seus últims anys, i fou incinerat dos dies després al cementiri santanderí de Ciriego.

Urano Macho Castillo (1912-2009)

***

Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]

Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]

- Vilfrido Masetti: El 29 de maig de 1912 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vilfredo Massetti. Sos pares es deien Cafiero Masetti i Ida Carnesciali. En 1939 va ser cridat a files i enviat a Albània, on obtingué una llicència per a conduir camions enquadrat en la Divisió Cuirassada «Centauro». De bell nou a Liorna, el desembre de 1941 va fer de cap adjunt, equivalent al grau de caporal, a l'Acadèmia Naval i a la nau-escola C. Colombo de l'Armada. En 1942 va ser proposat per a un encàrrec del Partit Nacional Feixista (PNF), però sense afiliar-se al Partit, que finalment no reeixí. Quan l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943 es trobava a Venècia (Vèneto, Itàlia) embarcat amb la nau C. Colombo i aconseguí fugir de la seva captura per part de les tropes alemanyes refugiant-se a Bríndisi (Pulla, Itàlia), fins el 15 de febrer de 1945 quan continuà realitzant el servei en l'Armada del Sud. De bell nou a Liorna, al popular barri de San Jacopo, on sempre havia viscut amb sa família, entrà en contacte amb la Federació Anarquista (FA), alhora que continua treballant com a civil a l'Acadèmia Naval fent de cambrer fins als primers anys cinquanta. La seva primera activitat política després de l'Alliberament la desenvolupà treballant per al servei de transport organitzat i gestionat per la Federació Anarquista de Liorna (FAL), portant un jeep nord-americà posat a disposició de l'anarquista Alfredo Marchetti, garantint gratuïtament a la ciutadania, en absència de transport públic, la possibilitat d'arribar del centre de la ciutat al sanatori de Villa Corridi situat en un turó. També feia sortides diàries a la seu de la FAL, al número 80 del carrer Ernesto Rossi; a més de Masetti, portaren el vehicle Siro Del Nista i Capperi. Entre 1946 i 1947 fou un dels fundadors, al barri de San Jacopo de Liorna, del grup anarquista federat «Gino Lucetti», del qual mantingué fins a la seva mort la bandera roja i negra. També assumí importants responsabilitats en l'àmbit nacional, com ara tresorer del Comitè Pro-Víctimes Polítiques, participant en nombroses reunions sobretot a Ligúria. Cap el 1960 s'allunyà, per raons de salut i per motius ineludibles, de la militància política, sense renegar de les conviccions llibertàries i mantenint relacions d'amistat amb destacats anarquistes, com ara els germans Virgilioi, Egisto i Adolfo Antonelli i Marina Giandolfi. En els últims anys de sa vida, participà al seu barri, en les activitats del Circolo «Attilio Di Sorco», de l'Associazione Ricreativa e Culturale Italiana (ARCI, Associació Recreativa i Cultural Italina), del qual va ser administrador. Vilfrido Masetti va morir el 31 de desembre de 1995 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Vilfrido Masetti (1912-1995)

***

Antònia Fontanillas (Barcelona, 1946)

Antònia Fontanillas (Barcelona, 1946)

- Antònia Fontanillas Borràs: El 29 de maig de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Fontanillas Borràs. Filla de militants i néta dels destacats llibertaris Francesca Saperas Miró i Martí Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb sa mare i germans a Mèxic. Va assistir a l'escola durant sis anys i va tornar-se una gran lectora, especialment de literatura social i llibertaria. Arran de l'expulsió de son pare de Mèxic en 1933, tota la família va retornar a Catalunya. Va trobar feina en una empresa litogràfica i es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries, i va ser elegida delegada de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar enrolar-se com a miliciana en l'expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va restar a Barcelona, participà en l'FIJL i a ca seva es van compondre diversos números clandestins de Solidaridad Obrera –almenys 14 números entre gener i novembre de 1945. El periòdic estava redactat per Joan Domenech, Josep Lamesa i Arturo Benedicto, membres del Sindicat d'Arts Gràfiques; composat per membres de les Joventuts Llibertàries (José Nieto, Meana, Marina Herreros, Antònia Fontanillas); i s'imprimia aleshores en una petita impremta del company Armengol al barri de Gràcia. Després va col·laborar en el clandestí Ruta (1946-1948) i va ser responsable de las relacions entre els presos i l'advocat. En aquests anys de clandestinitat esdevé la companya de Diego Camacho Escámez. Quan aquest va ser alliberat de la presó i va exiliar-se a França en 1953, mesos després també va creuar la frontera i la parella es va establir a Brezolles i després a Clarmont d'Alvèrnia en 1954, on va militar activament en la CNT, en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en grup artístic local. En aquesta època va mantenir contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté. En 1957 va ser una de les responsables del Boletin Regional de la FIJL, participar activament en els càmpings anuals organitzats per les Joventuts Llibertàries franceses i espanyoles. En 1958 se separa de Diego Camacho i amb son fill Ariel s'instal·len a Dreux. En 1960 es va unir a Antonio Cañete Rodríguez i va continuar amb múltiples activitats orgàniques i culturals. A més de participar en un grup teatral, va redactar el butlletí Surco (1966-1967, publicat en francès, castellà i esperanto). Militant de la Federació Local de CNT de Dreux fins a la seva dissolució. Entre 1966 i 1969 son company va estar tancat a la Península i romandran junts fins a la mort d'aquest en 1979. Va militar en les Agrupacions Confederals, que reagrupaven els militants editors del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va participar en tots els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, en els dels escindits i en els de la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997. Va participar en nombroses conferències, exposicions, jornades llibertàries, presentacions de llibres a la Península i a Europa (França, Itàlia, Luxemburg, etc.) i va col·laborar en diverses tasques del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), del qual fou membre, i en nombrosos treballs d'investigació històrica sobre el moviment llibertari. Conseqüent amb les seves conviccions anarquistes es mantingué independent i críticament i advocà per un acostament de les diverses fraccions llibertàries amb la finalitat d'accentuar les afinitats sobre les divergències. Sota diversos pseudònims (Tona, A. F. Borrás) va col·laborar en nombroses publicacions: Action Libertaire, Anthopos, Boletín Amicale, Boletín Ródano-Alpes, CIRA, Le Combat Syndicaliste, Confrontación, Espoir, Mujeres Libertarias, El Noi, Nueva Senda, Rojo y Negro, Ruta, Surco, Volontà, CNT, Solidaridad Obrera, etc. És autora de nombroses obres, com ara Testimonio sobre Germinal Gracia (1992, inèdit), Desde uno y otro lado de los Pirineos (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De lo aprendido y vivido (1996, inèdit en castellà, però editat en italià per Volontà), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1998, amb altres), Lola Iturbe: vida e ideal de una luchadora anarquista (2006, amb Sonya Torres); també va fer la introducció del llibre de Víctor García Contribución a una biografía de Raúl Carballeira (1961), participà amb el seu testimoni en el llibre Clandestinité libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d'una antologia sobre Luce Fabbri (La libertad entre la historia y la utopía, 1998). Va participar en el número especial del centenari de Solidaridad Obrera (núm. 334 de maig de 2007) editat per la CNT-AIT i en unes jornades organitzades per la CGT sobre la història de «Mujeres Libres» l'octubre de 2007. Els últims anys de sa vida els passà a Dreux. Antònia Fontanillas Borràs va morir el 23 de setembre de 2014 a Dreux (Centre, França).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[28/05] Setmana Sagnant - Acciarito - Assassinat botxí - París (28-05-68) - Lima - Élosu - Marziani - Tejedor - Allende - Lapeyre - Varlin - Sarrau - Mella - Rosell - Van Dongen - Ripoll - Sentís - Pons Prades

efemerides | 28 Maig, 2017 19:22

[28/05] Setmana Sagnant - Acciarito - Assassinat botxí - París (28-05-68) - Lima - Élosu - Marziani - Tejedor - Allende - Lapeyre - Varlin - Sarrau - Mella - Rosell - Van Dongen - Ripoll - Sentís - Pons Prades

Anarcoefemèrides del 28 de maig

Esdeveniments

Presa de l'última barricada al carrer Ramponneau (28 de maig de 1871)

Presa de l'última barricada al carrer Ramponneau (28 de maig de 1871)

- Últim dia de la Setmana Sagnant: El 28 de maig de 1871 a París (França) les forces de la Comuna no tenen més que una zona limitada entre el bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la Folie-Méricourt. El combat és desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx. Eugène Varlin, internacionalista llibertari i membre del Consell de la Comuna, és afusellat. A migdia, el darrer canó de les forces federades al carrer de París (actualment carrer de Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de fusell surt de la darrera barricada, la del carrer de Ramponneau. L'ordre regna; la repressió es desencadena.

***

Judici de Pietro Acciarito segons "La Tribuna Illustrata" del 9 de juny 1899

Judici de Pietro Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 9 de juny 1899

- Condemna de Pietro Acciarito: Entre el 28 i el 29 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) jutja i condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat per l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!»

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Notícia de l'assassinat del botxí de Barcelona apareguda en el diari d'Oviedo "La Voz de Asturias" del 30 de maig de 1924

Notícia de l'assassinat del botxí de Barcelona apareguda en el diari d'Oviedo La Voz de Asturias del 30 de maig de 1924

- Assassinat del botxí de Barcelona: El 28 de maig de 1924, al carrer de la Riereta del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), és assassinat Rogelio Pérez Vicario –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Cicario–, «executor titular de sentències de la justícia» de l'Audiència territorial de la capital catalana. El difunt, ataconador de professió, va rebre una vintena de trets al carrer on vivia. Des de feia anys estava amenaçat de mort. Els militants anarcosindicalistes Juan Montejo Arranz i Josep Llàcer Bertran seran acusats d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la presó Model de Barcelona. Arran de la mort del botxí de Barcelona, el govern desencadenarà una forta repressió que portarà la detenció de gairebé totes els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes, i seran clausurats els sindicats i suprimida Solidaridad Obrera; la CNT es va veure obligada a refugiar-se en la clandestinitat.

***

La vaga continua

La vaga continua

- París (28-05-68): El 28 de maig de 1968 a París i a tota França la vaga continua arreu; sembla que la promesa d'un referèndum feta pel general De Gaulle no ha tingut cap efecte. La capçalera de L'Humanité és força expressiva: «Menteixen», i l'editorial remata: «La CGT no ha estat desautoritzada pels treballadors, com pretén tota la premsa burgesa. Per a saber la veritat sobre la lluita dels treballadors, refiïn-se únicament i exclusivament del periòdic dels treballadors.»; del periòdic comunista, és clar. A les 11 hores del matí, François Mitterrand, en roda de premsa, proposa la constitució d'un «govern provisional de gestió» de deu membres i anuncia que serà el candidat a l'elecció presidencial en cas que es doni un buit de poder, alhora que reclama la dimissió del govern i la dissolució de l'Assemblea. Els seus adversaris polítics l'acusaran de fer una crida a la insurrecció i a l'il·legalisme. La dimissió d'Alain Peyrefitte del seu càrrec de ministre d'Educació Nacional, lliurada el 13 de maig i rebutjada aleshores, és acceptada ara per Pompidou. En acabar la jornada, el primer ministre Georges Pompidou i Christian Fouchet, ministre de l'Interior, s'entrevisten successivament amb el president de la República, que havia rebut abans el general Fourquet, cap de l'Estat Major dels Exèrcits. A mitjanit, Daniel Cohn-Bendit, que ha entrat disfressat clandestinament a França des d'Alemanya, reapareix a la Sorbona.

Anarcoefemèrides

Naixements

Adolfo Lima

Adolfo Lima

- Adolfo Lima: El 28 de maig de 1874 neix a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa «Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat «A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade, O Intransigente, Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre i O Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola; As leis sociológicas, de Guillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) i Pedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries. Adolfo Lima va morir el 27 de novembre de 1943 a Lisboa (Portugal).

***

Fernand Élosu (1908)

Fernand Élosu (1908)

- Fernand Élosu: El 28 de maig de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el metge neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista Fernand Élosu, també citat Fernand de Élosu, i conegut com Docteur Élosu. Era fill de l'emigrant basca Rosa Antonia de Élosu i de pare francès desconegut. Després de fer els estudis de medicina, exercí al País Basc i posteriorment va fer de metge de família a Baiona (Lapurdi, País Basc). Aconseguí una gran reputació com a metge i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió lliure, maternitat voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se també a l'estudi de la filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra fou l'animador d'un grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb Thérèse Peyroutet. Fou un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i formà part de la Libre Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de Biarritz (Lapurdi, País Basc) li va publicar el fullet neomaltusià Amour infécond. Limitation raisonnée des naissances, però, denunciat per la venda d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos mesos de presó. En 1909 publicà, amb altres neomaltusians, el llibre  Le Néo-malthusisme est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà, amb André Augey i Élie Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la Secció de Baiona de la Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya Thérèse, arran d'una conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup Feminista de Baiona-Biarritz, el qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF, Unió Fraternal de Dones). El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge francmaçó Long-Savigny, acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un avortament a Biarritz. El març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Baiona per propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb temes sanitaris en la segona sèrie del Bulletin de La Ruche, publicat a Rambouillet (Illa de França, França). Pacifista seguidor de Lev Tolstoi, aprengué rus només per mantenir correspondència directa amb la família de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la Unió Sagrada i el 14 de juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet contra la guerra. El 30 de juliol de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que arreplegà una quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona i que s'enfrontà a una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer de segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En aquests anys bèl·lics col·laborà en Ce qu'il faut dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917 publicà el fullet de propaganda antialcohòlica Le poison maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a més de traduït al castellà (El veneno maldito) i publicat en diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el periòdic parisenc La Plèbe (1918), que reagrupava els partidaris antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald (agost de 1915). El març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un avortament a una vídua de guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt et de l'hôpital. Entre 1922 i 1925 col·laborà en La Revue Anarchiste. També col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara «Alcoholisme», «Avortament», «Biologia», «Castedat», «Celibat», «Cervell», «Electroteràpia», «Evolució», «Medicina», «Tolstoisme» o «Violència» –en aquesta entrada criticà el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violence (1908) per la seva violència i es mostrà partidari d'una «revolució de les consciències» i no d'una «revolució de les baionetes». El 10 de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les Joventuts Laiques, la conferència «Laïques et laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en una reunió pública antifeixista organitzada pel Comitè de Vigilància de Baiona on desmuntà les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels mitjans que fa servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la llista d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part del «Grup Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia creat en 1929 amb altres lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre. En 1935 defensà activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les esterilitzacions de Bordeus» i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et castration» en La Révolte. En aquests anys finals de sa vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme, insuficiència renal, etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre refusà ser candidat electoral, fins i tot als comicis municipals, però arribà a patrocinar candidatures socialistes. Acceptà la presidència dels «Amics de l'URSS» de Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista. Arran d'un escorcoll a la seu dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a president d'aquesta entitat i el 8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de reconstitució de lliga dissolta» a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a Baiona, dos dies després de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain, va ser reclòs el juny de 1940, com a «indesitjable i individu perillós per a l'ordre nacional i la seguretat pública», d'antuvi a la presó de Dax (Aquitània, Occitània) i després va ser traslladat al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània). En el moment de la seva detenció traduïa al francès Don Quijote de la Mancha. Poc després va ser alliberat i se li va assignar residència vigilada a Aren (Aquitània, Occitània), però va ser novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt de pneumònia va ser posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va morir dies després, el 19 d'agost de 1941, al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant comunista.

Fernand Élosu (1875-1941)

***

Emilio Marziani

Emilio Marziani

- Emilio Marziani: El 28 de maig de 1895 neix a Villa Borgo (San Benedetto Po, Llombardia, Itàlia) l'anarquista Emilio Marziani, conegut com Umin i que va fer servir el pseudònim de Pedro Biosca. Sos pares es deien Anselm Marziani i Seconda Pedrazzoli. Es guanyava la vida fent de pagès i quan tenia 15 anys la policia ja el tenia controlat per anarquista. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la infanteria. Quan acabaren les hostilitats, abandonà l'exèrcit abans de la desmobilització; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó per deserció, però es pogué beneficiar d'una amnistia. Entre el 3 i el 5 de desembre de 1919, alhora que la convocatòria de la «Jornada Roja» de Màntua (Llombardia, Itàlia), participà en els disturbis que tingueren lloc a San Benedetto Po. Processat, va ser acusat d'haver aferrat un manifest incendiari, fent una crida a la devastació i a la Revolució social promoguda pels anarquistes, i per aquest fet va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Brescia (Llombardia, Itàlia) a set mesos de reclusió per «incitació a l'assassinat». Posat en busca i cerca, el 24 de novembre de 1920 va ser detingut pels carrabiners, però aconseguí escapar i passar a la clandestinitat. Després d'uns mesos, el maig de 1921, va ser acusat de l'assassinat de Tullio Scarduelli, feixista de San Benedetto Po i condemnat el 28 d'octubre de 1922 per l'Audiència de Màntua a més de vint anys de presó per assassinat i ús d'arma de foc. Embarcà clandestinament a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb un vapor directe cap a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana treballà de mecànic fins al 1924 o 1925. Amb el nom fals de Pedro Biosca, marxà cap a París (França), on treballà en diverses feines. En 1930, després d'haver estat condemnat en rebel·lia per diversos delictes, patint desequilibri mental i amnèsia, va ser internat en un manicomi, però tot sembla que fou una estratègia per a evitar la deportació. Durant els anys trenta continuà militant en el moviment anarquista, freqüentant grups d'antifeixistes i especialment el Comitè Anarquista de París. A principis de 1937 sembla que marxà a fer costat la Revolució espanyola, però no hi ha cap document oficial que corrobori aquesta afirmació. El 5 de setembre de 1939 el tenim a Brussel·les (Bèlgica) després d'haver estat expulsat de França a conseqüència d'un judici per recaptació de bens furtats. A Brussel·les formà part d'un grup anarquista format per, entre d'altres, Dante Armanetti, Azelio Bucchioni, Vincenzo Esposito, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado Perissimo i Agostino Sanna. Detingut perquè no duia cap document d'identitat, va ser portat al camp de concentració de Merksplas (Anvers, Flandes), d'on fugí en dues ocasions. El segon intent reeixí i pogué arribar a Anvers (Anvers, Flandes) amb el passaport de Giovanni Aragno, mort el 7 de gener de 1937 a front de Mirabueno (Guadalajara, Castella, Espanya), i amb el qual volia partir cap a Mèxic. Però va ser detingut de bell nou. Gràcies a la invasió alemanya, va ser alliberat. Amb un bitllet emès pel consolat italià de Brussel·les amb el qual havia de retornar a Itàlia, marxà cap a París. El febrer de 1941 va ser detingut per la policia francesa. Després d'alguns mesos en la clandestinitat, va ser detingut per la policia alemanya i deportat a Itàlia. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament a la colònia penitenciària de Ventotene, on conegué Sandro Pertini. Posteriorment, entre agost i setembre de 1943, amb altres companys (Marcello Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Ludovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), per ordre del govern de Pietro Badoglio, va ser reclòs al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a San Benedetto Po, on col·laborà ocasionalment en la premsa anarquista. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 assistí en representació del seu poble al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Senigallia (Marques, Itàlia). En 1989 Reinhard Keller realitzà el documental, amb una mica de ficció, L'umin. Der anarchist sobre la seva figura. Emilio Marziani va morir el 23 de març de 1993 en una casa de repòs de San Benedetto Po (Llombardia, Itàlia).

***

Notícia sobre un judici a Jenaro Tejedor apareguda en "La Vanguardia" del 3 de juny de 1933

Notícia sobre un judici a Jenaro Tejedor apareguda en La Vanguardia del 3 de juny de 1933

- Jenaro Tejedor Delgado: El 28 de maig de 1896 neix a Hontalbilla (Segòvia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Jenaro Tejedor Delgado --citat a vegades Genaro--, conegut com El Madrid. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballa com a obrer fonedor en la indústria metal·lúrgica. Durant la dècada dels deu milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i fou membre d'un grup d'afinitat anarquista que es reunia a Montjuïc. Fugint de la repressió, visqué diverses temporades (1919, 1922 i 1923) a París (França) i, segons fonts policíaques, va fer un viatge a Rússia. L'octubre de 1922 col·laborà en l'atemptat contra Severiano Martínez Anido, que en realitat va ser una provocació policíaca muntada pel confident Inocencio Feced Calvo. El 21 d'octubre d'aquell any va ser detingut amb altres companys cenetistes (Joan Manent i Pesas, Guillem Martí i Vicens Soler) a la plaça de Catalunya barcelonina portant un paquet amb sis pistoles i 16 carregadors. L'1 de juny de 1923 va ser jutjat amb Manuel Talens Giner pel «complot» contra Martínez Anido i absolts ambdós l'endemà. El febrer de 1930, en l'assemblea constituent confederal després de la dictadura de Primo de Rivera, fou elegit tresorer del Sindicat del Metall barcelonès. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Metall de Barcelona en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid. El 15 de febrer de 1932, quan exercia de secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica, va ser detingut per publicar fulls clandestins cridant a la vaga revolucionària. El 2 de juny de 1933 va ser jutjat per «injúries a la Guàrdia Civil» per un article publicat el 16 de desembre de 1932 en Solidaridad Obrera i fou condemnat a quatre anys de bandejament i a una multa de 500 pessetes. Després del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona. Com a membre del comitè d'aquest sindicat, va participar l'agost de 1936, en l'organització de les indústries de guerra. Enrolat en les milícies, Jenaro Tejedor Delgado va morir al front d'Aragó.

***

Luciano Allende portant un company a Neuengamme (1945)

Luciano Allende portant un company a Neuengamme (1945)

- Luciano Allende: El 28 de maig de 1898 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista Luciano Allende, conegut sota el pseudònim de Toto. Va patir una infància difícil i en 1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió i va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió parisenca la primavera de 1914 i començà a treballar a la vidrieria de Clichy. Ja militant llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland. Durant els anys vint va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També estava en contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis Anderson (Ander), administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en l'exèrcit republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer de 1939 es va exiliar a França i va ser internat al camp d'Argelers i després al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va participar en la resistència a Savoia, sota el pseudònim de Toto, en la unitat anomenada «Batalló de la Mort». Va realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmèlyan i deportat a Alemanya al camp de concentració de Neuengamme. Durant l'alliberament del camp en 1945, va ser fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles. En retornar de la deportació, es va instal·lar a París i va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i després es va establir a Antíbol (Occitània), on va fer d'apicultor amb sa companya Mariette. En els últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende va morir el 23 de gener de 1983 a Canes (Provença, Occitània) i les seves cendres va ser dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan (Occitània).

***

Camions de la SIA francesa per les Rambles de Barcelona

Camions de la SIA francesa per les Rambles de Barcelona

- Paul Lapeyre: El 28 de maig de 1910 neix a Monguilhem (Gascunya, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. Va fer de barber després d'haver estat obligat a deixar el seu lloc com a mestre a causa del seu antimilitarisme. En novembre de 1926 s'adhereix, amb sos germans Aristide i Laurent, a la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària), creada per Pierre Besnard, i participen en el periòdic Le Combat sindicaliste. En 1935, quan esclata l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus», Aristide és empresonat, i serà Paul qui assegurarà l'aparició de La Révolte, periòdic anarquista del Sud-Oest. Quan comença la Revolució espanyola, el 19 de juliol de 1936, organitza amb sos germans una xarxa per enviar armes, medicaments, queviures, etc., als companys anarquistes de la CNT-FAI, i participa en el periòdic L'Espagne Antifasciste i en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu setmanari SIA, fundat per Louis Lecoin i Nicolas Faucier. El maig de 1939 és elegit delegat de propaganda de la Federació Anarquista Francesa (FAF) constituïda a Tolosa de Llenguadoc en 1936, arran d'una escissió de la Unió Anarquista. Aquest mateix any és mobilitzat a Alsàcia i caurà presoner en 1940. Enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg, intentarà sense èxit evadir-se'n. Alliberat el juny de 1945 reprendrà la seva militància anarcosindicalista, representant el grup anarquista de Bordeus en el Congrés de París del 6 i 7 d'octubre de 1945, que donarà lloc a la nova Federació Anarquista Francesa (FAF). Paul Lapeyre també participarà en el Congrés constitutiu de la CNT, secció francesa de l'AIT (del 7 al 9 de desembre de 1946). Després de la ruptura de 1952, prendrà part en la reconstrucció de la nova Federació fins a 1953, militant també en la «Libre Pensée», de la qual serà un dels seus oradors principals. La seva barberia (rue de La Fusterie) serà un centre de difusió de la premsa anarquista. Entre les seves obres podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil (1933), Le 6 février (1935), Jésus-Christ a-t-il existé? (1936), Ce qu'est le syndicalisme révolutionnaire (1937), Lueurs sur l'Espagne: révolution et contre-révolution en Espagne républicaine (1938). A començaments dels anys 70 un infart el retirà de la militància activa i s'instal·là a Barsac. Paul Lapeyre va morir el 2 de maig de 1991 arran d'un accident automobilístic en una carretera gallega.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Maximilien Luce: "L'exécution de Varlin" (1910)

Maximilien Luce: L'exécution de Varlin (1910)

- Eugène Varlin: El 28 de maig de 1871 es afusellat a París (França) l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Havia nascut el 5 d'octubre de 1839 al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), en una família pagesa pobra i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la «Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops --un ull li penjava fora de l'òrbita--; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de «Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

***

Antonio Sarrau Español (1936)

Antonio Sarrau Español (1936)

- Antonio Sarrau Español: El 28 de maig de 1939 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sarrau Español. Havia nascut en 1893 a Fraga (Osca, Aragó, Espanya). Era el major de cinc germans d'una família catòlica. Després de realitzar el servei militar a l'Àfrica, s'afilià amb sos germans més petits Joaquin, José i Salvador a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Miner de professió, treballà a la conca minera de carbó del Baix Segre i el Baix Cinca. Després de tenir un greu accident a la mina on treballava que el deixà força malament, s'instal·là amb sa companya Carmen Royes i son fill Liberto a Barcelona. Amic de Juan Manuel Molina, fou membre del grup anarquista «Germen». Per la seva militància fou tancat al vaixell presó Buenos Aires i el seu nom figurava a les «Llistes de la fam» de la patronal. Cobrador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, en 1933 va ser acomiadat de la feina arran de la vaga de tramvies i per sobreviure obrí un quiosc de periòdics finançat pel Sindicat de Transports de la CNT. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com a director del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, patí diversos empresonaments. El febrer de 1936 va ser reintegrat en la seva feina a la Companyia de Tramvies i durant els anys bèl·lics i la Revolució participà activament en la col·lectivització del sector. Amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1939 i condemnat a mort per haver dirigit el periòdic Tierra y Libertad. Antonio Sarrau Español va ser afusellat el 28 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb Heriberto Escartín Pérez i Antonio Hernández Campillo (Marchena), cenetistes, i Manuel Barba Ponce i Manuel Moya Cau; i el seu cos llançat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.

***

Urania Mella (esquerra) amb María Gómez a la presó de dones de Saturraran

Urania Mella (esquerra) amb María Gómez a la presó de dones de Saturraran

- Urania Mella: El 28 de maig –algunes fonts citen el 26 de maig– de 1945 mor a Lugo (Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista María Urania Mella Serrano. Havia nascut el 15 de novembre de 1899 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia). Era filla del periodista i teòric i propagandista anarquista Ricardo Mella Cea i d'Esperanza Serrano, filla del notari anarquista Juan Serrano Oteiza. Crescuda en una família nombrosa –tenia 12 germans–, va ser educada en els valors progressistes i laics, adquirint una formació exquisida, que la portà a ser mestra de solfeig i de piano i a estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Vigo. Ensenyà a llegir i a escriure a dones analfabetes a la Casa del Poble. Milità en els ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallecs. Presidí l'organització femenina peninsular més important d'aleshores, la Unió de Dones Antifeixistes de Vigo (Pontevedra, Galícia), secció peninsular de «Dones contra la Guerra i el Feixisme», organització creada per la Internacional Comunista arran del triomf del nacionalsocialisme a Alemanya. Estava casada amb Humberto Solleiro Rivera (O Chapapote), el metge socialista i president de la Societat Cultura i Deportiva del barri de Lavadores, i tingué quatre infants (Humberto, Raúl, Alícia i Concepción). Quan el cop feixista, el de juliol de 1936 amb son company defensà la barricada del Calvario de Vigo i quan aquesta caigué la parella fugí a Redondela (Pontevedra, Galícia), però van ser detinguts. Son company va ser jutjat en consell de guerra el 17 d'octubre de 1936, condemnat a mort i executat pels insurrectes. Ella va ser jutjada el mateix dia i condemnada a mort sota pretextos tan peregrins com que no estava batejava, que havia viscut en unió lliure i que una germana seva portava el nom de Libertad. Segons les autoritats franquistes era membre del Socors Roig Internacional (SRI). La pena va ser immediatament commutada per la de 30 anys de reclusió que purgà a les presons de Vigo i de Saturraran, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc). A Saturraran va fer una profunda amistat amb la alcaldessa republicana d'A Cañiza (Pontevedra, Galícia), María Purificación Gómez González, primera batllessa de Galícia. Malalta, amb un tumor cerebral, en 1943 va ser posada en llibertat condicional. Tornà a Vigo, però davant l'ambient hostil passà a viure amb son fill Raúl a Lugo. Urania Mella Serrano va morir el 28 de maig de 1945 a Lugo (Lugo, Galícia) a conseqüència dels maltractes patits durant els seus anys de reclusió. Des del 2008 un carrer de Vigo i un buc de recollida d'hidrocarburs del Servei de Salvament Marítim del Ministeri de Foment porten el seu nom.

Urania Mella (1899-1945)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[27/05] Setmana Sagnant - «Conquista do Bem» - III Congrés de l'AIT - Conferència de Juan López - París (27-05-68) - Salucci - Meschi - Guidu - Valet - Vitoria - Del Nudo - Bascou - Helios Gómez - Bordoni - Torrelles - Ventura - Ramus - Pérez Pazos - Ribeiro - Benvenuti - Zafón - Zilsel

efemerides | 27 Maig, 2017 21:21

[27/05] Setmana Sagnant - «Conquista do Bem» - III Congrés de l'AIT - Conferència de Juan López - París (27-05-68) - Salucci - Meschi - Guidu - Valet - Vitoria - Del Nudo - Bascou - Helios Gómez - Bordoni - Torrelles - Ventura - Ramus - Pérez Pazos - Ribeiro - Benvenuti - Zafón - Zilsel

Anarcoefemèrides del 27 de maig

Esdeveniments

Ernest Pichio: "Le triomphe de l'ordre" (1877)

Ernest Pichio: Le triomphe de l'ordre (1877)

- Setè dia de la Setmana Sagnant: El 27 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles ocupen els barris del Trône (avui de la Nation) i de Charonne. Pel migdia, ataquen Belleville des de tots els fronts. A les 16 hores, el cementiri de Père-Lachaise és atacat per les tropes de Versalles; els federats hi tenen establertes dues bateries: una davant de la tomba del duc de Morny i l'altra als d'alta piràmide dreçada sobre la tomba de Félix de Beaujour. Els federats, que no han tingut temps o la previsió de fortificar el mur del recinte, repel·leixen els de Versalles durant dues hores, però comencen a tenir mancança de municions. Mentrestant, l'artilleria de Versalles entra en acció: obre bretxes i abat la gran porta, que servia de barricada. L'últim combat es desencadena cos a cos, amb arma blanca, entre les tombes de Nodier i de Souvestre, sota els ulls de Balzac esculpit per David d'Angers. 147 presoners són afusellats contra el mur i, durant els dies posteriors, milers d'altres communards morts als carrers durant els combats seran enterrats als seus peus en una fossa comuna. En memòria seva, aquest indret portarà el nom de «Mur dels Federats» i des del 1880 serà lloc de commemoració anual. Durant tota la nit, els artillers de Versalles, sota les ordres directes de Mac-Mahon, no cessaran de llançar bombes incendiàries sobre Belleville.

***

Portada del primer número de "Conquista do Bem"

Portada del primer número de Conquista do Bem

- Surt Conquista do Bem: El 27 de maig de 1894 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del setmanari Conquista do Bem. Anarquista (Conquista del Bé. Anarquista). Partidària de la «propaganda pel fet», fou la primera publicació llibertària que s'edità en aquesta ciutat. Va ser dirigida per António José da Costa i hi trobem articles de Paul Lafargue, Jean Grave, Marnix, Octave Mirbeau, Alberto d'Oliveira, Ravachol i F. Soares, entre d'altres. Els redactors van ser processats i per decisió judicial prohibida; per aquest motiu només van sortir quatre números, l'últim el 29 de juny de 1894, que publicà un «Manifest» del Grup Anarquista de Coïmbra on denunciava la seva persecució i repressió.

***

Anagrama de l'AIT

Anagrama de l'AIT

- III Congrés de l'AIT: Entre el 27 i el 30 de maig de 1928 se celebra a Lieja (Valònia, Bèlgica) el III Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi assistiren representants de 14 països: Alemanya --Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD)--, Argentina --Federació Obrera Regional Argentina (FORA), Bèlgica, Espanya --Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili--, França --Confédération Générale du Travail Syndicaliste Révolutionnaire  (CGTSR)--, Holanda Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV)--, Itàlia --Unione Sindacale Italiana (USI)--, Mèxic --Confederación General del Trabajo (CGT)--, Portugal --Confederação Geral do Trabalho (CGT)-- i Uruguai --Federación Obrera Regional Uruguaya (FORU)--, etc. Formaven part del Secretariat de l'AIT Rudolf Rocker, Diego Abad de Santillán, Alexander Schapiro, Augustin Souchy, Lansik, Albert Jensen i Armando Borghi. El Congrés s'obrí amb un record als caiguts en la lluita per la llibertat i amb una referència sobre el cas de l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky, que portava 18 anys tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Argentina). En aquest congrés es tractà el tema de la guerra i de l'antimilitarisme, els fons de socors internacionals i la jornada de sis hores. També es palesà la dificultat que per al sindicalisme revolucionari significava el sorgiment a Europa de tendències totalitàries (feixisme i comunisme). El Congrés es tancà al crit de «Visca la Revolució Social mundial!».

***

Portada del fullet de la conferència

Portada del fullet de la conferència

- Conferència de Juan López: El 27 de maig de 1937 se celebra al Gran Teatre de València (València, País Valencià) la conferència de l'exeministre anarcosindicalista Juan López Sánchez «6 meses en el Ministerio de Comercio». Aquesta conferència, organitzada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'havia de celebrar el 23 de maig, però finalment va ser suspesa i es realitzà quatre dies després. L'objectiu era explicar la gestió realitzada al capdavant del Ministeri de Comerç del seu responsable, el ministre de la CNT Juan López Sánchez en el Govern republicà presidit per Francisco Largo Caballero, després de dimitir del seu càrrec arran dels «Fets de Maig» d'aquell any. La conferència formava part d'un cicle de quatre en les quals els altres ministres confederals, Frederica Montseny Mañé, Joan García Oliver i Joan Peiró Belis, havien de donar a conèixer l'«obra constructiva» dels seus respectius ministeris de Sanitat i Assistència Social, de Justícia i d'Indústria. Durant la conferència Juan López digué que considerava equivocada la tàctica que guanyar primer la guerra per a fer després la revolució. L'estiu d'aquest mateix any aquesta conferència va ser editada, ben igual que les altres, per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT de València sota el títol 6 meses en el Ministerio de Comercio.

***

Banderes negres eufòriques a Charléty (27 de maig de 1968)

Banderes negres eufòriques a Charléty (27 de maig de 1968)

- París (27-05-68): El 27 de maig de 1968 a París (França), a les 7.40 hores del matí, les negociacions tripartites (sindicats, patronal i govern) del carrer de Grenelle finalitzen. El secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, es declara satisfet dels acords presos i, juntament a Benoït Frachon, vell líder sindicalista que ja havia negociat els acords de 1936 amb el govern de Léon Blum, presenta les conclusions als obrers de la fàbrica de Renault a Billancourt. Això és el que han aconseguit: el salari mínim passarà de 2,22 francs a 3 francs; el conjunt dels salaris, augmentaran primer en un 7% i uns mesos després en un 3%; es negociarà la rebaixa de l'edat de jubilació; reducció progressiva de la durada de la feina en vistes a aconseguir la setmana de 40 hores; revisió dels convenis col·lectius; i es garanteix el dret d'organització en seccions sindicats d'empresa. Els 15.000 obrers reunits per escoltar els acords no queden satisfets i esbronquen els seus representants i xiulen les seves «conquestes». A continuació, totes les grans fàbriques en vaga (Cléon, Mans, Citroën, Berliet, Rodhiacéta, etc.) rebutgen els acords, tot reivindicant la vaga salvatge generalitzada: «Els nostres 1.000 francs, ni un de menys. Les nostres 40 hores, ni una de més.» No pensen acceptar menys d'això, ara que 10 milions d'homes i dones han aturat el país i ocupat els seus llocs de feina. Georges Pompidou està furiós; la CGT hauria d'haver preparat el terreny. Unes 30.000 persones, reunides a Gobelins, d'on surten en manifestació, han respost a la convocatòria de la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i omplen l'estadi de Charléty. Després de moltes discussions, De Gaulle ha acabat per autoritzar aquesta concentració de l'esquerra no comunista. Les forces de l'ordre es mantindran prudentment al marge. A Charléty s'escampa l'eufòria entre els 50.000 assistents, el rebuig dels obrers de Billancourt als acords de la Conferència de Grenelle és una victòria inesperada per al moviment. La classe obrera no s'ha deixat corrompre pels tripijocs politicosindicals.

Anarcoefemèrides

Naixements

Argante Salucci

Argante Salucci

- Argante Salucci: El 27 de maig de 1868 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'obrer anarquista Argante Salucci. Sos pares es deien Alessandro Salucci i Cesira Macconi. A mitjans dels anys noranta es traslladà amb sa família a la localitat toscana de Santa Croce sull'Arno. Fitxat com a «anarquista perillós», a finals de 1895 se li va assignar la residència a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti. Argante Salucci va morir l'1 de març de 1896 durant un enfrontament entre els presos i la policia. En aquest incident van ser ferits diversos anarquistes (Pasquale Binazzi, Salvatore Corsaletti, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Romualdo Pappini, Alfredo Tranini, etc.) i en el procés que s'engegà van ser imputats una trentena de llibertaris, com ara Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli –absolt durant la instrucció–, Roberto D'Angiò, etc. El cas de Salucci i el procés que es desencadenà van ser aprofitats pel moviment llibertari per a iniciar una campanya pública contra les assignacions de residència forçada i contra la llei d'excepció promulgada pel govern de Francesco Crispi arran de l'atemptat de l'anarquista Sante Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot. Salucci esdevingué el símbol d'aquesta lluita, molt present en la premsa anarquista i socialista, especialment en L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília), que denuncià la brutalitat de la repressió i les dures condicions de vida dels desterrats. El febrer de 1897 el propagandista anarquista Pietro Gori va escriure en record de Salucci la poesia Elegia del sangue. Anys més tard, Pasquale Binazzi, en el seu periòdic Il Libertario del 3 de març de 1904, publicà l'article «L'eccidio di Tremiti. 1º marzo 1896! Alla memòria di Argante Salucci», on, emocionadament, recordava l'amic i company assassinat pels guàrdies carceraris. A Santa Croce sull'Arno, ciutat adoptiva de Salucci, durant tot el període del govern de Giovanni Giolitti, hi hagué un grup anarquista que portà el nom «Argante Salucci» i un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom.

Argante Salucci (1868-1896)

***

Alberto Meschi

Alberto Meschi

- Alberto Meschi: El 27 de maig de 1879 neix a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada, és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschi és agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Alberto Meschi va morir l'11 de desembre de 1958 a Carrara (Toscana, Itàlia). Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).

***

Notícia del processament d'Octave Guidu apareguda en el periòdic parisenc "Le Matin" del 15 d'octubre de 1908

Notícia del processament d'Octave Guidu apareguda en el periòdic parisenc Le Matin del 15 d'octubre de 1908

- Octave Guidu: El 27 de maig de 1888 neix a Chateau-Renard (Centre, França) l'anarcoindividualista, antimilitarista i naturista Octave-Louis Guidu. Es guanyava la vida com a mosso de barberia i a començament del segle XX milità en el moviment llibertari. Després de declarar-se insubmís a l'Exèrcit, es refugià a Suïssa. En 1907 era membre, amb José María Estívalis Calvo (Armand Guerra) i David Bellonie, entre d'altres, del grup anarquista «Germinal» de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de La Libre Pensée. En 1908 era membre, amb André Lorulot i Émilie Lamotte, entre d'altres, de la Colònia Comunista de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), i aquest mateix any la impremta La Stéphanoise, a Sant-Etiève (Arpitània), li va publicar el fullet La vie naturelle, que dedicà a Henri Zisly i que contenia un text seu, un d'Élisée Reclus i un altre d'Henri Zisly. El 24 de setembre de 1908, en sortir de la presentació del fullet antimilitarista La crosse en l'air! en un local del carrer del Château de París (França), es posà a cantar cançons revolucionàries per l'avinguda del Maine i va ser detingut per la policia, a la qual insultà ben igual que al primer ministre francès Georges Clemenceau; per aquests fets, el 14 d'octubre de 1908 va ser jutjat per la VIII Sala del Tribunal Correccional del Sena, de la qual va ser expulsat per la seva actitud «insolent», i va ser condemnat a 15 dies de presó. En 1910 col·laborà en L'Anarchie. Després marxà cap a Egipte i el desembre 1911 vivia a Alexandria. En 1913 el periòdic barceloní Tierra i Libertad publicà la traducció al castellà del seu assaig sociològic «El hábito». En 1915 va ser condemnat a Suïssa a sis mesos de presó i a 18 mesos de prohibició de residència per «ultratges contra la moral i els bons costums». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de René Valet

Foto antropomètrica de René Valet

- René Valet: El 27 de maig de 1890 neix a Verdun (Lorena, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», René André Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Era fill d'un contractista d'obres públiques. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a «Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare --altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada.

***

Necrològica de José Vitoria apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de maig de 1969

Necrològica de José Vitoria apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1969

- José Vitoria: El 27 de maig de 1893 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Vitoria. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i ben aviat entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ferrer de professió, com son pare, milità en el Sindicat Únic de la Metal·lúrgica de la CNT, del qual va ser membre del seu comitè, ben igual que dels de la Federació Local i de Pro Presos. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Establert a Ròcamaura, milità en la Federació Local de la CNT de Nimes (Llenguadoc, Occitània). José Vitoria va morir el 14 de març de 1969 al seu domicili de Ròcamaura (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una grip i fou enterrat en aquesta localitat.

***

Vezio Del Nudo

Vezio Del Nudo

- Vezio Del Nudo: El 27 de maig de 1896 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vezio Del Nudo. Sos pares es deien Edoardo Del Nudo i Assunta Salvadori. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista de la mà de son pare i d'Amedeo Boschi, militant llibertari que patí assignació de residència durant el Govern de Francesco Crispi. Es guanyava la vida fent de paleta i d'estibador. Amb 16 participà en manifestacions subversives i amb 17 formà part del Cercle Anarquista del barri d'Ardenza de Liorna. En 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i a finals de 1917 desertà, però va ser detingut el maig de 1918. Jutjat, va ser condemnat el 6 de setembre de 1918 pel Tribunal Militar de Torí (Piemont, Itàlia) a 20 anys de reclusió, però va ser alliberat arran de l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del Govern de Francesco Saverio Nitti. Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el 12 d'agost de 1921 va ser detingut, 24 hores després de la topada a Ardenza que van enfrontar els «Arditi del Popolo» contra la Guàrdia Reial, on resultaren ferits els anarquistes Averardo Nardi i Amedeo Badesseroni, que moriren poc després. Empresonat durant sis mesos a l'espera de judici, juntament amb altres companys (Ugo Menicagli, Antonio Bernini, Dante Nardi, Alvaro Paolotti Enrico Pracchia, Silvano Paolotti, Luigi Filippi, Menicagli, Turiddu Giuseppe Carlotti, Antonio Bernini, etc.), el febrer de 1922 va ser absolt pel Tribunal de Liorna, encara que condemnà a Pracchia a set mesos de reclusió i a Nardi a sis mesos i 15 dies. El 12 de febrer de 1923 va ser detingut, juntament amb son pare Edoardo i altres anarquistes i comunistes, acusat de «complot contra l'Estat», però el 28 d'abril d'aquell any va ser alliberat per l'acusació del Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) per manca de proves. L'octubre de 1923, amb Silvano Paolotti, emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de porter i desenvolupà una intensa activitat antifeixista. L'abril de 1925 pogué reunir-se amb son pare i l'any següent participà en Festa del Treball a la Casa Provençal, en l'acte propagandístic a Ròcafòrt e la Bedola (Provença, Occitània) amb altres companys (Giulio Bacconi, Paolo Bonatti, Adarco Giannini, Alfeo Pietrini i Balilla Vanni) i en la commemoració de Giacomo Matteotti, celebrada el 27 de juny de 1926 al bar Coulumb de Giacomo Matteotti. També fou assidu de les reunions anarquistes al barri de la Belle de Mai de Marsella i en les manifestacions contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Va fer costat la subscripció popular a favor del company Angelo Capannelli, que havia quedat cego. Va ser fitxat per la Prefectura de Liorna com a «provocador i prepotent». En 1927 assistí a la conferència «Il mio comunismo», de Giulio Bacconi, i prengué part en la festa llibertària «Pro fills dels empresonats» i en la protesta contra una xerrada del diputat d'extrema dreta Pierre Taittinger. L'11 de març de 1928 assistí, a la sala del Centre Català de Marsella, a la representació de la comèdia Le tréteau electoral, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Carlo Cinquini, Paris Pampana i Salvatore Salvadori). Afiliat al «Comitè Pro Víctimes Polítiques», el juliol de 1928 se li va decretar la seva expulsió de França, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Gino Bagni, Giovanni Dupuy, Bruno i Nello Chiarini, Ruggero Panci i Torquato Muzzi), sota la infundada acusació d'haver rebut tres bombes de rellotgeria des de París. En 1931 s'ocupà de la distribució a Marsella de postals amb l'efígie de Paolo Schicchi i de Michele Schirru. En 1932 es va mostrar actiu a Còrsega i en 1933 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes terroristes de Liorna que vivien en l'estranger. En 1935 formà part del grup llibertari al voltant d'Ugo Boccardi (Gino Belli, Orlando Luciani, Ugo Musetti, etc.) i a començaments de 1937 es mostrà partidari de la retirada dels milicians anarquistes que lluitaven a Espanya. El setembre de 1940 va ser detingut i portat al camp de concentració de Saint-Hippolyte-du-Fort (Llenguadoc, Occitània) i el 8 de desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració de Le Vernet (Llenguadoc, Occitània), on el 20 de setembre de 1941 demanà la repatriació a causa de les condicions de vida intolerables que patia. El 10 de maig de 1942 va ser portat a la frontera italiana. Interrogat el 5 de juny de 1942 a Liorna, negà conèixer Ugo Boccardi i Vincenzo Capuana i afirmà que la seva relació amb Giulio Bacconi sempre havia estat superficial i que, malgrat vivien junts al barri marsellès de la Belle de Mai, no sabia que era anarquista i mai no parlava de política. No cregut per les autoritats feixistes, el 26 de juny de 1942 se li va decretar el confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre fins el 7 de setembre de 1942, quan la mesura va ser commutada per una amonestació. De bell nou a Liorna, va ser absolt el 28 d'octubre de 1942 en ocasió de l'amnistia decretada per commemorar el vintè aniversari de l'arribada del feixisme. Vezio Del Nudo va morir el 30 d'abril de 1966 al barri d'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia).

Vezio Del Nudo (1896-1966)

***

Fitxa de la policia de l'Erau sobre Léo Bascou (1935)

Fitxa de la policia de l'Erau sobre Léo Bascou (1935)

- Léo Bascou: El 27 de maig de 1902 neix a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista antimilitarista Léo Georges Albert Bascou. Es guanyava la vida com a tapisser a Pesenàs. Va ser condemnat a nou dies de presó per la Comandància General de la XVI Regió Militar per haver retornat la seva crida de mobilització al ministre de la Guerra amb l'anotació «Fora la guerra!». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes de l'Erau establerta per la policia on s'especificava que era un «objector de consciència impenitent, però poc perillós i sense influència». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Helios Gómez (1936)

Helios Gómez (1936)

- Helios Gómez: El 27 de maig de 1905 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) en una família, deia ell, gitana, el pintor, cartellista, poeta i avantguardista anarquista, primer, comunista, després, i de bell nou llibertari Helios Gómez Rodríguez. Son pare era treballador del suro i Helios era el major de set germans. Es formà professionalment aprenent l'ofici de decorador de ceràmica a la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla entre 1918 i 1919 i estudiant a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sevilla.  En aquesta època va formar part de diversos grups anarquistes andalusos. El juny de 1921 va ser detingut, amb Mazón i Navarro, a Sevilla. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), els seus primers dibuixos aparegueren en el diari anarquista Páginas Libres, que dirigeix Pedro Vallina, i il·lustrà també obres de escriptors sevillans com ara Rafael Laffón i l'anarquista Felipe Alaiz. El 1925 exposà per primera vegada al Kursaal de Sevilla obres de caràcter cubista, molt criticades per la tradicional societat andalusa del moment, i, un any després, a l'Ateneu de Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona amb més èxit. Fermament convençut de la necessitat d'un canvi polític, s'adhereix als grups anarquistes. I, des del primer moment, decideix parlar, pintar i escriure dins d'un mateix principi, d'acord amb la seva opció política. El 1927, forçat a abandonar Sevilla per raons politiques, s'exilià a París, on col·laborarà en la premsa llibertària en castellà (Tiempos Nuevos i Rebelión), i serà expulsat per la seva participació en els actes de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti. Després s'instal·là a Brussel·les, on exposà a diferents galeries, treballà com a decorador i il·lustrà l'obra Rien qu'un homme, de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlín i durant dos mesos a la Unió Soviètica. El 1929, s'instal·la a Berlín on exposa també i es relaciona amb el dibuixant George Grosz,  el galerista Herwarth Walden, propietari de la galeria Der Sturm, i diversos grups d'agit-prop; col·labora amb algunes publicacions com el Berliner Tageblatt i segueix cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis de 1930, l'Asociació Internacional del Treball (AIT) publica a Berlín el seu primer àlbum Días de ira. Després de la dictadura de Primo de Rivera, a finals de 1930, Helios torna a Espanya instal·lant-se a Barcelona, on col·labora amb nombroses revistes republicanes i comunistes com L'Opinió, La Rambla, La Batalla, L'Hora, Bolívar i Nueva España, i realitza portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per a òrgans d'esquerres. En aquest any publica el manifest Porqué me marcho del anarquismo i ingresa en la Federació Comunista Catalano-Balear, incorporant-se al Bloc Obrer i Camperol (BOC), del qual seria expulsat poc després per prosovietisme. El 1931, ingressa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), col·laborant com a il·lustrador per a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per la seva militància, es tancat i traslladat a la presó de Jaén. Aconsegueix la llibertat provisional i fuig a Brussel·les, on assisteix a les grans vagues mineres del Borinage i publica un dibuix en Drapeau Rouge, abans de sortir cap a l'URSS, responent a l'invitació de les autoritats soviètiques a participar com a representant espanyol en el Congrés Internacional d'Artistes Proletaris. Viu a Moscou, viatja a Leningrad i a Siberià, exposa al Museo Pushkin el 1933 i l'Editora Estatal d'Art publica el seu segon àlbum, Revolución Española. La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat del realisme socialista que sempre criticaria. Torna a Barcelona durant la primavera de 1934, però es novament detingut, juntament amb altres revolucionaris entre ells Lluís Companys, a la tardor en el context de l'aixecament obrer a Catalunya i tancat en un vaixell presó. Un cop alliberat, retorna a Brussel·les on es publicarà a principis de 1936, el seu tercer àlbum, sobre els fets de 1934, Viva Octubre. El 1935, funda amb altres artistes el grup «Els Sis» --amb Elías, Shum, Benigania, Porta y Josep Bartolí-- i, el 1936, novament legalitzades les organitzacions d'esquerra, el Sindicat de Dibuixants Professionals, que impulsaria el cartellisme militant durant la guerra amb una producció intensiva de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a nombroses publicacions i pinta quadres sobre la guerra. Al principi de la guerra civil lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s'adhereix a la Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat Comissari Polític de la UGT, organitza la Columna Ramon Casanellas i embarca en l'expedició de Bayo per alliberar Eivissa i Mallorca. Després va intervenir als fronts d'Aragó, de Madrid i d'Andalusia. El 22 de desembre de 1936 va ser acusat de matar el capità Arjona del seu propi bàndol a El Carpio, al front de Còrdova, en aplicació d'una mesura disciplinària exagerada i va fugir a Madrid per evitar represàlies. Va exposar un quadre al Pavelló de la República de l'Exposició Universal de París i que es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En 1937 és expulsat del Partit Socialista d'Unificació Marxista (PSUC) i perseguit pels estalinistes, que l'acusen de trotskista, fets que el van impulsar a retornar a la seva antiga militància anarquista en la CNT. En 1939, com a milicià electe de Cultura de la 26 Divisió (excolumna Durruti), es encarregat de la capçalera i maquetació del diari de la divisió El Frente, així com de la organització de la mostra en homenatge a Durruti de Barcelona. Perduda la guerra, es refugia a França, on es internat als camps de concentració d'Argelers, Bram, Le Vernet d'Ariège --on conviurà amb Max Aub-- i Djelfa (Algèria), entre febrer de 1939 i maig de 1942. El 1942 tornà a Barcelona, creant l'efímer grup Liberación Nacional Republicana (LNR) i la «Casa de Andalucía». El 1948 presentà una exposició a la Galeria Arnaiz amb obres de caràcter surrealista i durant els seus últims anys realitzà murals decoratius, com els del Jazz Colón i de la Residència Sant Jaume de Barcelona. Entre 1945 i 1946, i 1948 i 1954 es arrestat i empresonat a la presó Model de Barcelona, on pinta en el corredor de la mort un oratori conegut com La Capella Gitana, emblanquinat en 1996 i posteriorment recuperat, i escriu la seva obra poètica. Malgrat l'ordre d'alliberament signat el 1950, es retingut pres il·legalment quatre anys més i quan es alliberat en 1954, serà acollit desinteressadament a la Residència Universitària de Sant Jaume de Sarrià (Barcelona). Helios Gómez Rodríguez va morir el 19 de setembre de 1956 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya), a conseqüència de malalties provocades durant els anys de reclusió.

Helios Gomez (1905-1956)

***

Mario Bordoni

Mario Bordoni

- Mario Bordoni: El 27 de maig de 1906 neix a Terni (Úmbria, Itàlia) el resistent antifeixista llibertari Mario Bordoni, conegut com Mariano. Sos pares es deien Fortunato Bordoni i Adele Michelini. Militant socialista de jove, hagué d'exiliar-se a França, Bèlgica i Luxemburg perseguit per les autoritats feixistes. El setembre de 1936 passà a Espanya per lluitar contra el franquisme i s'enrolà en l'anarquista «Secció Italiana» del Grup Internacional de la «Columna Ascaso» i, posteriorment, en altra formació llibertària. Quan la guerra estava perduda, el febrer de 1939 passà a França i fou internat als camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Durant la II Guerra Mundial s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Detingut per l'exèrcit alemany, en 1940 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i fou enviat confinat a l'illa d'Ustica. Després va ser internat a Arezzo. A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà en la lluita clandestina d'alliberament. Lluità en la 62 Brigada Garibaldi «Camicie Rosse», de la qual va ser nomenat comandant. El 9 de setembre de 1943 va ser nomenat capità de partisans. El 17 d'octubre de 1944 Mario Bordoni va caure en combat a Pianoro (Emília-Romanya, Itàlia).

Mario Bordoni (1906-1944)

***

Teresa Torrelles Espina

Teresa Torrelles Espina

- Teresa Torrelles Espina: El 27 de maig de 1908 neix a Nalec (Urgell, Catalunya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Teresa Torrelles Espina, també coneguda com Teresina Torrelles o Teresa Torrella. En 1924, amb 16 anys, va començar a militar en els grups de joves llibertaris d'Esparreguera. Qualificada com a «roja», va haver de marxar a Terrassa, on es va adherir a la Mutualitat Cultural i va fundar l'actiu Grup Femení. En 1930 va portar armes a Barcelona amb motiu de la vaga general de la capital catalana. Va militar a Terrassa i en 1938, durant la Guerra Civil, va tenir responsabilitats de gestió a l'hospital de la ciutat i va ser membre de l'ajuntament. L'octubre de 1938, en el Ple Regional de «Mujeres Libres» de Barcelona, va rebutjar la Secretaria de Propaganda. Exiliada a França després de la derrota, en 1948 es va instal·lar a l'Argentina, on va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), amb Jacinta Escudero. En 1958 es va traslladar a Veneçuela. Companya de Joan Graells Llopart --secretari i administrador de Vida Nueva, de Terrassa; delegat municipal de Cultura d'aquesta localitat durant la guerra, va morir al front-- i sogra de Víctor García. Teresa Torrelles Espina va morir el 18 de maig de 1991 a Montadin (Llenguadoc, Occitània).

Teresa Torrelles Espina (1908-1991)

***

Gràcia Ventura Fortea

Gràcia Ventura Fortea

- Gràcia Ventura Fortea: El 27 de maig de 1918 neix a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) la militant anarquista Maria Gràcia Ventura Fortea (Gracieta). Filla menor de quatre germans, deixà l'escola primària quan tenia nou anys per fer-se aprenent en un taller de sastreria. Quan esclatà la guerra civil, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, sense abandonar la seva feina de sastressa, formà part del Comitè Local d'aquestes. El juliol de 1938, quan la fàbrica de municions de Borriana on treballava fou evacuada, marxà a la seva nova ubicació a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) i hi va fer feina fins al desembre, quan es traslladà a Barxeta (Costera, País Valencià), on vivia sa família. En acabar la guerra tornà a Borriana i el 20 d'abril de 1939 fou detinguda amb tota sa família i empresonada al convent de la Mercé de Borriana. Jutjada, el 16 de gener de 1940 va ser condemnada a 20 anys de presó per «adhesió a la rebel·lió, profanació de tombes i participar en l'enterrament de Buenaventura Durruti amb uniforme militar». Després d'estar tancada a les presons de Castelló, Lleida i Saragossa, juntament amb ses germanes i sa mare de 60 anys, penà més de tres anys a la de Saturraran (Motrico, Guipúscoa, País Basc) fins al març de 1944. En 1947 fou alliberada totalment i marxà a València a treballar de criada. En 1950 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on va fer feina de costurera, i des de finals de 1954 a París (França). En 1954 conegué l'anarquista i anarcosindicalista Josep Peirats Valls a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va feia feina de modista, que serà son company fins la mort d'aquest en 1989. En 1968, per circumstàncies alienes a la voluntat dels contraents, es veuen obligats a casar-se civilment. A partir de 1971 s'establí a Montadin (Llenguadoc, Occitània) i s'encarregà de l'administració de la revista Mujeres Libres (1971-1976). En morir Franco, la parella s'instal·là a la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià), població natal de Josep Peirats. En 1999 participà en el llibre conjunt Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Després de la mort de Josep Peirats es traslladà a viure a Barxeta. A partir del 2004 formà part de la redacció de la revista alcoiana Siembra. El març de 2016 la ciutat de Borriana li va retre un homenatge. Gràcia Ventura Fortea va morir el 4 de març del 2017 a Barxeta (Costera, País Valencià). Va donar la seva biblioteca particular al poble de Barxeta.

Gràcia Ventura Fortea

Anarcoefemèrides

Defuncions

Pierre Ramus

Pierre Ramus

- Pierre Ramus: El 27 de maig de 1942 mor a aigües internacionals atlàntiques el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. Havia nascut el 15 d'abril de 1882 a Viena (Àustria). En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Emilia Pérez Pazos

Emilia Pérez Pazos

- Emilia Pérez Pazos: El 27 de maig de 1960 mor la resistent antifranquista llibertària Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada. Havia nascut el 10 de gener de 1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia). Encara que no pertanyia a cap organització política ni sindicat, després de la caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una de les agents d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. Acusada d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver participat el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de militants a bord de la llanxa motora pesquera Sisargas des de la Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de presó (Causa 291/37) per «auxili a la rebel·lió», juntament amb altres companys (Generoso Rumbo Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.).

---

Continua...

---

Escriu-nos

1 2 3 4 5 6 7  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS