Administrar

Efemèrides anarquistes

[14/02] «El Socialismo» - Vaga Fabricato - Fets de Terrassa - Federació de Col·lectivitats d'Aragó - Gori - Bertrand - Pestaña - Claudot - Quero - Sheitanov - Sáez - Höme - Gilioli - Obac - Hernando - Roger - Després - Santos - Turtós - Blanco - Vallina - Melchor Rodríguez - Isgleas - Garavini - Morin - Muzas - Andrés Edo - Levine

efemerides | 14 Febrer, 2017 13:31

[14/02] «El Socialismo» - Vaga Fabricato - Fets de Terrassa - Federació de Col•lectivitats d'Aragó - Gori - Bertrand - Pestaña - Claudot - Quero - Sheitanov - Sáez - Höme - Gilioli - Obac - Hernando - Roger - Després - Santos - Turtós - Blanco - Vallina - Melchor Rodríguez - Isgleas - Garavini - Morin - Muzas - Andrés Edo - Levine

Anarcoefemèrides del 14 de febrer

Esdeveniments

Capçalera d'"El Socialismo"

Capçalera d'El Socialismo

- Surt El Socialismo: El 14 de febrer de 1886 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic El Socialismo. Quincenario socialista, eco de la prensa universal. Primerament sortirà bimensual i després irregularment. Portarà dos subtítols més: «Periòdic socialista» i «Quinzenari comunista anarquista». El periòdic va ser editat per l'anarquista andalús Fermín Salvochea, que havia sortit de presó per la seva participació en la Comuna de Cadis durant l'estiu de 1873. Aquesta publicació anarcocomunista kropotkiana va intentar mobilitzar el moviment anarquista víctima del període repressiu de 1882-1884 i a partir del número 43, del 12 de desembre de 1887, en la redacció estaran representades les «dues escoles anarquistes» (anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes). Va publicar textos de Lafargue, Reclus, George, Lumm, Baz, Joynes, manifests anarcocomunistes i col·lectivistes, circulars de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) i alguns fullets (El Salario, de Kropotkin). Però la publicació serà perseguida per les autoritats, Fermín Salvochea empresonat diverses ocasions i el periòdic finalment deixarà de tirar-se el 12 agost de 1891 després d'haver publicat 76 números. Els projectes de Salvochea de substituir-lo per El Anarquista no van reeixir a causa dels successos de Jerez.

***

Betsabé Espinosa retratada per Nicolás Uribe

Betsabé Espinosa retratada per Nicolás Uribe

- Primera vaga a Fabricato: El 14 de febrer de 1919 es realitza a Medellín (Antioquia, Colòmbia) la primera vaga de les obreres l'empresa tèxtil Fabricato, dirigida i negociada per l'obrera Betsabé Espinosa. Aquesta vaga la van fer les dones sense comptar amb el suport dels seus companys. Betsabé Espinosa, excel·lent oradora, va signar la negociació amb un augment del 40% dels salaris i un acord de 9 hores i 50 minuts de jornada laboral, així com el subministrament d'espardenyes i la promesa del cessament de l'encalçament sexual per part dels caps. També va crear escamots femenins per protegir-se de la repressió policíaca. Aquesta gran vaga va ser la primera feta per dones a Colòmbia.

***

L'Ajuntament de Terrassa a l'època

L'Ajuntament de Terrassa a l'època

- Fets de Terrassa: Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932, a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), grups d'anarquistes prenen aquesta ciutat industrial veïna de Barcelona i proclamen el comunisme llibertari. El 14 de febrer les forces llibertàries van celebrar una reunió on van acordar declarar la vaga general revolucionària com a protesta per les 104 deportacions de revolucionaris sorgides arran dels fets insureccionals de la comarca minera de l'Alt Llobregat i del Cardoner i de la posterior repressió que es va escampar a tot Catalunya, País Valencià i Andalusia. Durant la nit del 15 al 16 de febrer, aquests grups anarquistes i anarcosindicalistes, armats amb pistoles, escopetes i granades, van prendre els punts estratègics de la ciutat. La primera mesura va ser posar setge la caserna de la Guàrdia Civil, on es trobaven aquarterades 80 parelles de guàrdies comandades per un tinent. Altre grup va prendre possessió de l'Ajuntament, hissant la bandera roja i negra i proclamant el comunisme llibertari. A les vuit del matí del 16 de febrer van acudir reforços de guàrdies procedents de Sabadell. La lluita es va generalitzar a partir d'aquest moment, fent-se forts els revolucionaris a la Casa Consistorial. A l'ordre de rendició aquest van contestar que només es rendirien a les forces de l'exèrcit, cosa que van fer a les onze del matí davant d'una companyia de soldats. La insurrecció formava part de l'estratègia anarquista d'homes com Joan García Oliver, que parlava de «gimnàstica revolucionària», com una mena de preparació del proletariat vers el triomf definitiu de la revolució. En el procés que va seguir a aquests fets van ser processats els següents militants anarquistes: Ramon Casarramona, Antoni i Josep Olivares, Ferran Restoy, Manuel Rico, Tomàs Solans, Miguel Hernández, Diego Navarro, Pau Castells, Benet Cadena, Francisco Galán, Joan Blanes, Delfí Badia, Lluís Fortet, Fidel Lechón, Ramon Folch, Ramon Soler, Llorenç Tapiolas, Josep Rimbau, Josep Puig, Daniel Sánchez, i 20 companys més, entre ells Julià Abad, detingut tres mesos després. Les condemnes que es van pronunciar van ser: quatre llibertaris a 20 anys i un dia; sis companys a sis anys i un dia; dos que van ser absolts; quatre que van ser descartats durant el procés, i la resta d'insurgents condemnats a 12 anys i un dia de presó.

***

Església reconvertida en magatzem de redistribució de la col·lectivitat d'Alcanyís

Església reconvertida en magatzem de redistribució de la col·lectivitat d'Alcanyís

- Fundació de la Federació de Col·lectivitats d'Aragó: Els dies 14 i 15 de febrer de 1937 es du a terme al Teatre Goya de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer Congrés Extraordinari de Col·lectivitats d'Aragó, on es funda la Federació de Col·lectivitats d'Aragó. Hi acudeixen 456 delegats col·lectivistes en representació de, segons les fonts, 150.000 a 300.000 col·lectivistes i de entre 275 a 500 col·lectivitats. Segons el reglament acordat, la Federació tenia per missió defensar els interessos dels col·lectivistes, propagar els avantatges del procés col·lectivitzador basat en el suport mutu, tenir cura de les granges d'experimentació i assessorar els agricultors sobre la capacitat de producció dels diversos terrenys posats en producció, preparar tècnicament els joves mitjançant classes especials de capacitació, formar equips de tècnics per aconseguir una producció agropecuària més rendible, fixar les condicions d'intercanvi amb l'exterior establint estadístiques de producció, i crear una Caixa Rural de Resistència per fer front a les necessitats d'ordre financer. La Federació atendria també la instrucció i la cultura general dels associats, mitjançant conferències, cinema, teatre i altres mitjans educatius.

Anarcoefemèrides

Naixements

Pietro Gori

Pietro Gori

- Pietro Gori: El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir Pietro Gori, el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia), va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

***

Julia Bertrand (ca. 1935)

Julia Bertrand (ca. 1935)

- Julia Bertrand: El 14 de febrer de 1877 neix a les Vosges (Lorena, França) la mestra, militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora Julia Bertrand. Va ser delegada en el Congrés Internacional de Lliurepensadors fet a París entre el 3 el 7 de setembre de 1905. Va col·laborar en el periòdic feminista La Femme Affranchie i més tard en La Vrille, publicat a Epinal per l'anarquista Loquier. Inscrita al «Carnet B»(fitxer d'antimilitaristes), és detinguda el 21 d'agost de 1914 i enviada a un camp de concentració el 4 de febrer de 1915. Com a resultat d'una campanya de protesta, va ser alliberada el 18 de febrer de 1915, però se la va separar de l'ensenyament. Aleshores va passar a exercir a La Ruche, escola llibertària dirigida per Sébastien Faure, fins al seu tancament el novembre de 1917. Julia Bertrand no serà readmesa en l'ensenyament fins a 1925. Va participar activament en la premsa llibertària de l'època (L'En Dehors, L'Idée Libre, Le Libertaire...), i també va militar contra la vivisecció i en la Lliga d'Acció Antialcohòlica. El 17 de març de 1935 impartí la conferència «Le Tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» a la seu parisenca de la «Societat contra l'abús del tabac», associació de la qual era vicepresidenta. En 1944 la seva llar parisenca de Noisy-le-sec va ser destruïda per un bombardeig aliat. Julia Bertrand va morir el 25 de març de 1960.

Julia Bertrand (1877-1960)

***

Ángel Pestaña

Ángel Pestaña

- Ángel Pestaña Núñez: El 14 de febrer de 1886 neix a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 --completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia--, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923, època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del «Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana, òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. Ángel Pestaña Núñez va morir l'11 de desembre de 1937 a Begues (Baix Llobregat, Catalunya). És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismo único? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.

***

André Claudot

André Claudot

- André Claudot: El 14 de febrer de 1892 neix a Dijon (Borgonya, França) el dissenyador, anticlerical i militant anarquista André Claudot. Va ser fill d'un luthier del conservatori de Dijon i d'una cristiana integrista. Alumne de l'escola de Belles Arts de Dijon i becari de l'Escola Nacional d'Arts Decoratives, va freqüentar els anarquistes --especialment Pierre Martin, antic company de captivitat de Kropotkin a Clairvaux-- i va lliurar els seus dibuixos per als periòdics anticlericals i llibertaris. Una il·lustració apareguda en Le Libertaire en 1911 li va implicar ser perseguit per la justícia. A Dijon militarà en grups anarquistes, freqüentarà la Borsa del Treball, on lluitarà contra els socialistes (Barabant, Midol), i col·laborarà en la fundació del Comitè de Defensa Social. Fitxat amb el Carnet B per antimilitarista, va ser mobilitzat en 1914, però així i tot, va continuar col·laborant clandestinament durant i després del conflicte en la premsa llibertària, especialment en el periòdic pacifista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Acaba la guerra a Sèrbia i és desmobilitzat l'agost de 1919, tornant a Dijon on es casarà; després s'instal·larà a París i continuarà dibuixant per Le Libertaire, Clarté, La Revue Anarchiste, La Jeunesse Anarchiste, etc. La seva passió per l'Orient el porta en 1926 a Xina, on esdevé professor a l'Institut Nacional de les Arts de Pequín i a l'Institut de les Arts de Hang-Txéou en 1928, i tot enmig de la revolució comunista xinesa. En 1930 torna a París i després a Dijon com a professor de l'Escola de Belles Arts el febrer de 1935. Allunyat de l'anarquisme, s'adhereix a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i a la francmaçoneria (lògia Treball). Va formar part a Dijon del grup Amics de l'Espanya republicana. Apartat de l'ensenyament el setembre de 1941 per francmaçó, participa en la resistència dins el Front Nacional i amb l'Alliberament militarà en el Partit comunista. Va denunciar amb força el franquisme i la guerra del Vietnam. Els últims anys de sa vida els dedicarà essencialment a la pintura, creant a la seva casa de Dijon una escola de pintura (L'Atelier). André Claudot va morir el 13 de juny de 1982 a Loeilley (Alta Saona, França). El cineasta llibertari Bernard Baissat li va consagrar una pel·lícula, Écoutez Claudot (1979).

***

Necrològica de Manuel Quero Valdés apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de febrer de 1976

Necrològica de Manuel Quero Valdés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de febrer de 1976

- Manuel Quero Valdés: El 14 de febrer de 1896 neix a Lugo (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Quero Valdés. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de treball. Trobà feina a la Companyia d'Aigües, Gas i Electricitat i en 1918 s'afilià al sindicat del sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Formà part d'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), organització fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Al final de sa vida es retirà al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Quero Valdés va morir el setembre de 1975 a Ieras (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població el 26 de setembre.

***

Gueorgui Sheitanov

Gueorgui Sheitanov

- Gueorgui Sheitanov: El 14 de febrer de 1896 neix a Jambol (Jambol, Bulgària) Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme búlgar. Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925, tenia 29 anys.

***

Valentina Sáez Izquierdo

Valentina Sáez Izquierdo

- Valentina Sáez Izquierdo: El 14 de febrer de 1903 neix a Quintanilla (Burgos, Espanya) la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company. En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa juntament amb Isaac Puente i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Es va instal·lar a Barcelona on va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills --Jesús Olmo, Malatesta, Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals-- i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. En 1945 vivia a Montpeller. Va ser molt amiga de Pilar Grangel. Valentina Sáez Izquierdo va morir de càncer el 13 de novembre de 1984 a Fàbregues, a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), després d'haver-se traslladat a casa de sa filla des de feia un temps.

***

Werner Höme

Werner Höme

- Werner Höme: El 14 de febrer de 1907 neix el gravador anarquista i anarcosindicalista Werner Höme. A Dresde (Saxònia, Alemanya), d'antuvi milità en els Sozialistische Arbeiter-Jugend (SAJ, Joves Treballadors Socialistes) i després formà part de l'Anarchistische Tatgemeinschaft (Grup d'Acció Anarquista), colla de 14 joves llibertaris d'ambdós sexes --entre els Herbert Wehner, que més tard serà dirigent comunista i socialdemòcrata-- que edità tres números del periòdic Revolutionäre Tat (Acció Revolucionària). En 1926 s'afilià a l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya). A partir de 1931 fou president de la Syndikalistischen Arbeiter-Föderation (SAF, Federació de Treballadors Sindicalista) de Dresde i redactor en cap del periòdic Der Arbeitslose (Els Sense Feina). Quan era president, els anarcosindicalistes van ser declarats il·legals i en 1933 organitzà, amb Oskar Kohl, diverses reunions regionals clandestines de coordinació dels grups anarcosindicalistes alemanys. També s'edità la publicació clandestina Mai-Zeitung (Diari de Maig). El maig de 1933 va ser detingut preventivament i passà una bona temporada empresonat. Després del seu alliberament del camp de concentració de Hohnstein, el febrer de 1934 organitzà l'exili de Kreszentia Mühsam, companya d'Erich Mühsam, aleshores empresonat. Juntament amb Herbert Hilse, Käthe Jünger i Ernst Schmidt, salvà el patrimoni literari d'Erich Mühsam portant-lo a un lloc segur de Praga. El juny de 1937 va ser novament detingut a Dresde. Werner Höme va ser assassinat l'11 de juny de 1937 a la presó de Dresde (Saxònia, Alemanya) mentre esperava judici.

***

Siberia Gilioli

Siberia Gilioli

- Siberia Gilioli: El 14 de febrer de 1908 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Siberia Gilioli, coneguda com La Libera. Sos pares es deien Onofrio Gilioli i Maria Pelliciari. Era filla d'una família nombrosa de militants anarquistes –entre els quals destacà son pare Onofrio Gilioli i son germà Rivoluzio Gilioli– que en 1922 emigrà a París (França). En 1924 amb sa família s'establí en un xalet a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), que esdevingué lloc de reunió de grups anarquistes i seu del Comitè Pro Víctimes Polítiques, a més de refugi per a molts antifeixistes exiliats (italians, alemanys i russos), com ara Renzo Cavani, que esdevingué son company i amb qui tingué un fill, Jacques Cavani. En 1932, amb Renzo i Rivoluzio Cavani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on visqué clandestinament. El març de 1933 retornà a França. En 1936, quan esclatà la guerra d'Espanya, marxà cap a Catalunya i a finals d'aquell any es reuní amb Renzo Cavani, comprometent-se ambdós en el Servei de Fronteres de Portbou (Alt Empordà, Catalunya). A Portbou conegué l'anarquista Efisio Bruna, que finalment esdevingué son nou company. En 1937 encara era a Catalunya i després dels fets de maig d'aquell any passà a França. En aquesta època va ser inscrita en el registre d'anarquistes a detenir de la policia de fronteres. En 1945 es reuní amb tota sa família a Fontenay-sous-Bois, on continuà vivint després de la II Guerra Mundial. El maig de 1946 rebé la nacionalitat francesa gràcies al suport d'alguns partisans i refugiats jueus que ajudà durant l'ocupació. Siberia Gilioli va morir el 27 de juny de 2005 a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i per exprés desig seu va ser incinerada.

Siberia Gilioli (1908-2005)

***

Portada d'una de les novel·letes de Valentín Obac Puyol

Portada d'una de les novel·letes de Valentín Obac Puyol

- Valentín Obac Puyol: El 14 de febrer de 1908 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog racionalista, escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista Valentín Obac Puyol. Quan tenia 11 anys entrà com a aprenent de ferrer a Montsó i dos anys després als tallers de manteniment del canal de reguiu «Canal d'Aragó i Catalunya», on treballava son pare. En 1922 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina en una fàbrica de màquines per fer ceràmica del Poblenou. Vuit mesos després, passà a França i el setembre de 1923 vivia amb un oncle seu a Bordeus (Aquitània, Occitània), on treballà en una lampisteria i, sobretot, en la construcció, especialitzant-se en la feina de paleta, professió amb la qual restà definitivament. El maig de 1924, després de la mort de son pare, retornà a Montsó i entrà a fer feina de paleta a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment emigrà a Barcelona, guanyant-se la vida en les obres de construcció de l'Exposició Universal de 1929. A la capital catalana entrà a formar part d'un grup esperantista, fou soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), entrà en un grup teatral d'aficionats i s'inicià en la literatura, col·laborant en la revista Estudios i publicant 15 novel·letes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca de la família Urales. Amic d'Antonio Zapata Córdoba i de Juan Pujalte Berenguer, milità en l'Ateneu Llibertari del barri del Clot de Barcelona. Entre 1931 i 1932 va fer el batxillerat i amb això pogué fer de mestre, primer en una escola privada i després en les escoles racionalistes del grup «Amor y Voluntad» i de l'Ateneu de Gràcia fins que varen ser tancades per les autoritats republicanes arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. En aquesta època també milità en el Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard entrà a treballar en una oficina d'Hisenda i guanyà una oposició a secretari d'ajuntament, essent destinat a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). En aquests anys republicans diferents obres teatrals seves (El desertor, Un hombre enamorado, etc.) es van representar a diversos centres llibertaris. Quan esclatà el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part de la Junta Revolucionària del poble i fou nomenat secretari de la col·lectivitat agrícola local, la qual representà en el Congrés de Col·lectivitats de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) de febrer de 1937. Mesos més tard, amb Marià Casasús Lacasta i Manuel Salas Blasco, formà part de la redacció de Cultura y Acción, d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Després de la destrucció de l'experiència col·lectivista aragonesa a mans de la reacció comunista d'Enrique Líster Forján, marxà cap a Barcelona, on entrà a treballar de corrector i d'editorialista del periòdic Solidaridad Obrera. El desembre de 1937 s'enrolà en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va ser nomenat secretari del comissari Antonio Ejarque Pina, passant posteriorment ell a assumir aquest últim càrrec, i establert a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) i El Villar (Els Serrans, País Valencià), fins el final de la guerra. Detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) per les tropes franquistes, va ser internat als camps de concentració valencians de Los Almendros, Albatera i Oriola. El maig de 1940 va ser alliberat i s'establí a Barcelona. Després d'una denúncia, va ser tancat a Barcelona i a Osca (1944), fins el desembre de 1945, que fou excarcerat. Un cop lliure entrà a fer feina de paleta i conegué sa futura companya, Luisa Roda Castro. El maig de 1949 passà clandestinament a França i a finals de 1950 marxà cap al Brasil. El gener de 1951 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i poc després a São Paulo (São Paulo, Brasil), on treballà en la construcció. A setanta anys, ingressà a l'Escola Oberta de la Tercera Edat de São Paulo, que freqüentà durant 10 anys. És en aquesta època que va escriure un llibre sobre com viure molts d'anys sense envellir. En 2000 vivia a São Paulo. Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Amicale, Cultura y Acción, Estudios, Las Noticias, Polémica, La Revista Blanca, Ruta, i en diferents revistes brasileres. És autor d'Ansias de vivir (193?), La elección (193?), Glorias guerreras (193?), Un heroe desconocido (193?), El fruto humano (1930), Desde la creación (1931), Sembrando ideas (1931), Servidumbre (1931), La aprendiza (1932), El herrero (1932), Enamoramiento (1933), Almas libres (1934), Vidas opuestas (1934), Falsa ilusión (1936), Juanita (1938) i Apuntes (1999, notes autobiogràfiques inèdites).

***

Notícia de la detenció de Luciano Hernando García apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 6 de gener de 1933

Notícia de la detenció de Luciano Hernando García apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 6 de gener de 1933

- Luciano Hernando García: El 14 de febrer de 1909 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luciano Hernando García, que va fer servir diversos pseudònims (Francisco Paloma Mesa, Hernando Valcárcel i Máximo Palomo, entre ells). Fuster de professió, milità en el Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser nomenat vicepresident. Quan la dictadura de Primo de Rivera residí durant cinc anys a França i en 1931 retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 5 de gener de 1933 va ser detingut a Barcelona per la seva participació en l'aixecament revolucionari d'aleshores. El 18 de març d'aquell any, va ser novament detingut a Barcelona, juntament amb Antoni Sanmartin Suñé i Manuel Pérez Feliu, com a membre de la junta de la Secció d'Ebenisteria del Sindicat de la Fusta i per haver efectuat actes de sabotatge en diverses ebenisteries durant una vaga del sector; Manuel Pérez va ser alliberat poc després, però ell i Antoni Sanmartin no van ser posats en llibertat provisional fins l'agost de 1933. Durant la guerra civil fou president de l'Administració de Boscos de Barcelona i en 1937 era membre de la Secció de Regs i Clavegueram de Neteja Pública del Sindicat de la Indústria de Sanitat, Assistència Social i Higiene de la CNT. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Portada d'un exemplar de "Le Père Peinard"

Portada d'un exemplar de Le Père Peinard

- Émile Roger: El 14 de febrer de 1917 mor el militant anarquista Émile Roger. Havia nascut el 25 de gener de 1871 a les Ardenes (França). Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i «Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave  Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de «Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes.

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS