Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 2 de juliol

Esdeveniments

- Desbaratament complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a París (França), la policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu assassinar el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial a França acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de juny, els anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats, i la República Argentina, que els imputa «expropiacions», reclamaran immediatament les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es mobilitzaran, especialment Louis Lecoin qui batallà davant de la classe política francesa per evitar que fossin lliurats als seus botxins, a més de Sébastian Faure i l'advocat Henri Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17 d'octubre de 1926 i reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar el rei per provocar la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis mesos de presó per rebel·lió, per portar passaports falsos, per dur armes prohibides i per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins al 14 juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que abandonin el territori francès en un termini de dues setmanes, fugint a Bèlgica clandestinament «ajudats» per la policia gala.

***

- Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cant A les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.

Míting de Montjuïc (2 de juliol de 1977)

Naixements

- Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell'allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).

Defuncions

- Carlo Pisacane: El 2 de juliol de 1857 mor a Sança (Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Havia nascut el 22 d'agost de 1818 a Nàpols (Itàlia) i era el fill segon dels ducs de San Giovanni. Va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada --Enrichetta Di Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills-- que el «raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeurderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança, a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane, és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms --el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

***

- Jean-Jacques Liabeuf: El 2 de juliol de 1886 és guillotinat a París (França) el sabater anarquista i apatxe Jean-Jacques Liabeuf. Havia nascut l'11 de gener de 1886 a Sant-Etiève (Arpitània). Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article «Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1886, es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de «Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

Actualització: 02-07-08