Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 31 de maig

Esdeveniments

- Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París, una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émilie Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.

***

- Atemptat de Mateo Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid, l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateo Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.

***

- Surt L'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per Émile Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.

***

- París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.

Naixements

- Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.

Defuncions

- Jean Marestan: El 31 de maig de 1951 mor a Marsella (Occitània) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Havia nascut el 5 de maig de 1874 a Lieja (Bèlgica). Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari «Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a «intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. A més de les obres citades és autor de L'impudicité religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.

Actualització: 31-05-08

Anarcoefemèrides del 30 de maig

Esdeveniments

- París (30-05-68): El 30 de maig de 1968 a París (França) el primer ministre Georges Pompidou demana a les 12.30 hores una entrevista al general De Gaulle, que de bon dematí ja ha redactat el text d'un discurs que pensa pronunciar a la tarda. Pompidou haurà d'esperar fins a les 14.30 hores, just abans del Consell de Ministres; porta una carta de dimissió, que serà rebutjada pel General, però l'exigeix la dissolució del Parlament. Jacques Foccart, un dels destacats consellers del General, informa d'una iniciativa en curs: les diverses xarxes gaullistes --França Lliure, Resistència, organitzacions de veterans, l'Associació per al Suport al General De Gaulle i diversos grups «obscurs» (feixistes d'«Occident» i d'altres grups d'extremadreta)--, després de dues setmanes de dura feina, des del 13 de maig, es comprometen a reunir tots els partidaris del General per a una manifestació, aquesta tarda a les 18 hores, als Camps Elisis; cal esborrar la imatge de banderes roges i negres passejant per París. A les 16.30 hores, entre el Consell de Ministres i la concentració de suport gaullista, el General parla només per ràdio ja que la televisió es nega a retransmetre'l: anuncia la dissolució de l'Assemblea Nacional, ajorna sine die la realització del referèndum, assegura que les eleccions legislatives seguiran el calendari constitucional previst i denuncia el perill comunista que vol conquistar França. En acabar el discurs comença la gran manifestació de suport a De Gaulle; un milió de manifestants --300.000 han vingut d'arreu l'Estat amb autocars i cotxes--, comptaran els convocants, avalen la idea que França ama l'ordre. El govern avisa que farà ús de la força, si ho considera necessari, per restaurar aquest ordre. Els crits que llança la massa són ben distints als que s'han cridat els dies anteriors: «Cohn-Bendit a Dachau!», «França per als francesos!», «De Gaulle no està sol!», «Mitterrand és un fracàs!», «Llibertat de treball!» La premsa franquista madrilenya elogia el president de la República francesa: «El general De Gaulle ens fa recordar el general Franco de fa vint anys.»

Naixements

- Mikhail Bakunin: El 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 neix a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Era fill d'una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada «demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, i és el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost' i anarkhija (1873), Dieu et l'état (1882, pòstum).

***

- Lev Metxnikov: El 30 de maig de 1838 --el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-neix a Peterburg (Rússia) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir «Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneol'assaig «Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik(El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudant Élisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià-- a Neuchâtel (Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques(1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amic Élisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.

***

- Hem Day: El 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica) Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjar Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés «Dieu», va fer servir el pseudònim «M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i expulsar-los de l'Exèrcit per «indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obra és considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). Hem Day va morir el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les (Bèlgica), i va ser incinerat a Uccle el 18 d'agost, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les.

***

- Pio Turroni: El 30 de maig de 1906 neix a Cesena-Forli (Itàlia) el militant i combatent anarquista Pio Turroni. En 1923 per fugir de la repressió del règim feixista s'exilia a França. Durant 1927 prendrà part en manifestacions parisenques per impedir l'execució de Sacco i de Vanzetti, i entre 1933 i 1935 es dedicarà a l'activitat editorial i de propaganda --publicarà per al Grup Edicions Llibertàries de BrestL'operaiolatria, de Camillo Berneri, i La guerra che viene, de Simone Weil. En 1936 parteix cap a Espanya i s'allista en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Serà ferit en combat a Tardienta (Osca) l'octubre de 1936, i a Belchite (Saragossa), el març de 1937. Tornarà a Marsella després dels Fets de Maig de 1937 i prepararà un atemptat frustrat contra Mussolini. Successivament expulsat de França per «activitat anarquista», és detingut en 1939 i internat al camp de concentració de Villemagne primer i de Remoulins després, d'on pot fugir. Detingut novament a Marsella, s'evadeix del Brebant el gener de 1941. Obté un passaport que li permet embarcar-se cap a Orà i després passa al Marroc. D'allà podrà arribar, el novembre de 1941, a Mèxic on manté contacte amb els exiliats i es dedica a l'activitat anarquista. En 1943 tornarà a l'Àfrica del nord. Quan l'alliberament d'Itàlia, a finals de 1943, retornarà a la península i participarà en la reconstrucció del moviment anarquista a Nàpols, juntament amb Giovannna Caleffi Berneri, Cessare Zaccaria i Armido Abbate, en l'Aliança de Grups Llibertaris i publicant Rivoluzione Libertaria. En 1950 és redactor deL'Aurora, de Forli, i funda amb Gigi DamianiL'Antistato; com a administrador d'aquest periòdic serà processat el 1951 per «vilipendi a la magistratura» i condemnat, però sortirà en llibertat condicional. Tindrà un altre procés en 1959 per propaganda antielectoral a Bolonya --pel mateix motiu abans va ser processat Aurelio Chessa a Gènova. En 1965, després del Congrés de Carrara, en reacció al tipus d'organització estructurada segons el model de la FAI, crearà amb altres companys, entre ells Aurelio Chessa, els Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA). De 1946 fins a la seva mort editarà la revista anarquista Volontà. Pio Turroni va morir el 7 d'abril de 1982 a Cesena (Itàlia). La seva biblioteca va ser el nucli inicial de l'Arxiu Giuseppe Pinelli de Milà i el seu arxiu es conserva a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio Emilia.

***

- Salvador Puig i Antich: El 30 de maig de 1948 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Salvador Puig i Antich. Nascut en el si d'una família treballadora de classe mitjana, era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França, on fou internat al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda, i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya i indultat en l'últim moment. Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra. El jove Salvador va començar estudiant al col·legi La Salle Bonanova fins que en fou expulsat per indisciplina. Més tard va entrar en el col·legi de Salesians de Mataró, on va finalitzar el batxillerat de lletres i on conegué el Pare Manero. A partir dels setze anys compaginà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l'Institut Maragall, on féu amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes. L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL. Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán resultà mort. Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l 'atracament d'un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. A tot Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil (va ser l'últim pres polític executat a l'Estat espanyol amb aquest sistema) el 2 de març de 1974 a les 9.40 hores del matí en una cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya). El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.

Actualització: 02-07-08

Anarcoefemèrides del 29 de maig

Esdeveniments

- París (29-05-68): El 29 de maig de 1968 a París (França) el Consell de Ministres, convocat com cada dimecres a les 10 hores, és ajornat en l'últim minut. El general De Gaulle ha abandonat secretament l'Elisi a les 11.15 hores en helicòpter cap a una destinació desconeguda. Al migdia, Pompidou declara ignorar on es troba el general i anuncia que farà una declaració a l'Assemblea Nacional l'endemà al matí. La Confederació General del Treball (CGT), que ha trencat  amb la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) per haver aplaudit el retorn de Cohn-Bendit, i el Partit Comunista Francès (PCF) organitzen una manifestació per un «canvi polític de progrés social i de democràcia» de la Bastilla a Saint-Lazere a partir de les 15 hores, que es desenvolupa sense incidents i que arreplega centenars de milers de persones, segons els dirigents comunistes. A la tarda, el general De Gaulle és localitzat: es troba a Colombey-les-Deux-Églises de pas cap a Baden-Baden, on visitarà a les 18.30 hores el general Jacques Massu, comandat de les Forces Franceses de Alemanya (FFA). Tota casta d'opinions es desencadenen arran d'aquesta misteriosa visita i sobre les seves intencions. Eugène Descamps, secretari general de la CFDT, llança una crida a Mendès France per que accepti el poder. A la tarda, en una roda de premsa improvisada, Mendès France es declara partidari de formar un «govern provisional de gestió» a condició que estigui d'acord «tota l'esquerra unida».

Naixements

- Eugène Bizeau: El 29 de maig de 1883 neix a Véretz (França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Nascut en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys, el 17 d'abril de 1989, a l'hospital de Tours (França), i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglots étouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerre à la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar Ecoutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.

***

- Antònia Fontanillas Borràs: El 29 de maig de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Fontanillas Borràs. Filla de militants i néta dels destacats llibertaris Francesca Saperas Miró i Martí Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb sa mare i germans a Mèxic. Va assistir a l'escola durant sis anys i va tornar-se una gran lectora, especialment de literatura social i llibertaria. Arran de l'expulsió de son pare de Mèxic en 1933, tota la família va retornar a Catalunya. Va trobar feina en una empresa litogràfica i es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries, i va ser elegida delegada de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar enrolar-se com a miliciana en l'expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va restar a Barcelona, participà en l'FIJL i a ca seva es van compondre diversos números clandestins de Solidaridad Obrera --almenys 14 números entre gener i novembre de 1945. El periòdic estava redactat per Joan Domenech, Josep Lamesa i Arturo Benedicto, membres del Sindicat d'Arts Gràfiques; composat per membres de les Joventuts Llibertàries (José Nieto, Meana, Marina Herreros, Antònia Fontanillas); i s'imprimia aleshores en una petita impremta del company Armengol al barri de Gràcia. Després va col·laborar en el clandestí Ruta (1946-1948) i va ser responsable de las relacions entre els presos i l'advocat. En aquests anys de clandestinitat esdevé la companya de Diego Camacho Escámez. Quan aquest va ser alliberat de la presó i va exiliar-se a França en 1953, mesos després també va creuar la frontera i la parella es va establir a Brezolles i després a Clarmont d'Alvèrnia en 1954, on va militar activament en la CNT, en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en grup artístic local. En aquesta època va mantenir contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté. En 1957 va ser una de les responsables del Boletin Regional de la FIJL, participar activament en els càmpings anuals organitzats per les Joventuts Llibertàries franceses i espanyoles. En 1958 se separa de Diego Camacho i amb son fill Ariel s'instal·len a Dreux. En 1960 es va unir a Antonio Cañete Rodríguez i va continuar amb múltiples activitats orgàniques i culturals. A més de participar en un grup teatral, va redactar el butlletí Surco (1966-1967, publicat en francès, castellà i esperanto). Militant de la Federació Local de CNT de Dreux fins a la seva dissolució. Entre 1966 i 1969 son company va estar tancat a la Península i romandran junts fins a la mort d'aquest en 1979. Va militar en les Agrupacions Confederals, que reagrupaven els militants editors del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va participar en tots els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, en els dels escindits i en els de la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997. Ha participat en nombroses conferències, exposicions, jornades llibertàries, presentacions de llibres a la Península i a Europa (França, Itàlia, Luxemburg, etc.) i ha col·laborat en diverses tasques del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), del qual és membre, i en nombrosos treballs d'investigació històrica sobre el moviment llibertari. Conseqüent amb les seves conviccions anarquistes es manté independent i crítica i abvoca per un acostament de les diverses fraccions llibertàries que accentuï les afinitats sobre les divergències. Sota diversos pseudònims (Tona, A. F. Borrás) ha col·laborat en nombroses publicacions: Action Libertaire, Anthopos, Boletín Amicale, Boletín Ródano-Alpes, CIRA, Le Combat Syndicaliste, Confrontación, Espoir, Mujeres Libertarias, El Noi, Nueva Senda, Rojo y Negro, Ruta, Surco, Volontà, CNT, Solidaridad Obrera, etc. És autora de nombroses obres, com ara Testimonio sobre Germinal Gracia (1992, inèdit), Desde uno y otro lado de los Pirineos (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De lo aprendido y vivido (1996, inèdit en castellà, però editat en italià per Volontà), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1998, amb altres), Lola Iturbe: vida e ideal de una luchadora anarquista (2006, amb Sonya Torres); també va fer la introducció del llibre de Víctor García Contribución a una biografía de Raúl Carballeira (1961), participà amb el seu testimoni en el llibre Clandestinité libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d'una antologia sobre Luce Fabbri (La libertad entre la historia y la utopía, 1998). Va participar en el número especial del centenari de Solidaridad Obrera (núm. 334 de maig de 2007) editat per la CNT-AIT i en unes jornades organitzades per la CGT sobre la història de «Mujeres Libres» l'octubre de 2007. Actualment viu a Dreux, a prop de París.

Defuncions

- Michele Schirru: El 29 de maig de 1931 es afusellat a Roma (Itàlia) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Havia nascut el 19 d'octubre de 1899 a Padria (Sàsser, Sardenya). Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu «Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant «Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D'Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver «planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell'anarchico italo-americano fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini.

Actualització: 29-05-08

Anarcoefemèrides del 28 de maig

Esdeveniments

- Últim dia de la Setmana Sagnant: El 28 de maig de 1871 a París (França) les forces de la Comuna no tenen més que una zona limitada entre el bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la Folie-Méricourt. El combat és desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx. Eugène Varlin, internacionalista llibertari i membre del Consell de la Comuna, és afusellat. A migdia, el darrer canó de les forces federades al carrer de París (actualment carrer de Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de fusell surt de la darrera barricada, la del carrer de Ramponneau. L'ordre regna; la repressió es desencadena.

***

- Alliberament de Nold i Bauer: El 28 de maig de 1897 els anarquistes Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Frick, són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). Berkman sortirà de presó en 1906.

***

- Condemna de Pietro Acciarito: El 28 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat per l'atemptat frustrat contra el rei Umberto I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!»

***

- Assassinat del botxí de Barcelona: El 28 de maig de 1924, al barri del Raval de Barcelona (Catalunya), és assassinat Rogelio Pérez Cicario, «executor titular de la justícia» d'aquesta ciutat. Els militants anarcosindicalistes Juan Montejo Aranz i Josep Llàcer Bertran seran acusats d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la presó Model de Barcelona. Arran d'aquesta mort, el govern desencadenarà una forta repressió que portarà la detenció de gairebé totes els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes, i seran clausurats els sindicats i suprimida Solidaridad Obrera; la CNT es va veure obligada a refugiar-se en la clandestinitat.

***

- París (28-05-68): El 28 de maig de 1968 a París i a tota França la vaga continua arreu; sembla que la promesa d'un referèndum feta pel general De Gaulle no ha tingut cap efecte. La capçalera de L'Humanité és força expressiva: «Menteixen», i l'editorial remata: «La CGT no ha estat desautoritzada pels treballadors, com pretén tota la premsa burgesa. Per a saber la veritat sobre la lluita dels treballadors, refiïn-se únicament i exclusivament del periòdic dels treballadors.»; del periòdic comunista, és clar. A les 11 hores del matí, François Mitterrand, en roda de premsa, proposa la constitució d'un «govern provisional de gestió» de deu membres i anuncia que serà el candidat a l'elecció presidencial en cas que es doni un buit de poder, alhora que reclama la dimissió del govern i la dissolució de l'Assemblea. Els seus adversaris polítics l'acusaran de fer una crida a la insurrecció i a l'il·legalisme. La dimissió d'Alain Peyrefitte del seu càrrec de ministre d'Educació Nacional, lliurada el 13 de maig i rebutjada aleshores, és acceptada ara per Pompidou. En acabar la jornada, el primer ministre Georges Pompidou i Christian Fouchet, ministre de l'Interior, s'entrevisten successivament amb el president de la República, que havia rebut abans el general Fourquet, cap de l'Estat Major dels Exèrcits. A mitjanit, Daniel Cohn-Bendit, que ha entrat disfressat clandestinament a França des d'Alemanya, reapareix a la Sorbona.

Naixements

- Luciano Allende: El 28 de maig de 1898 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista Luciano Allende, conegut sota el pseudònim de Toto. Va patir una infància difícil i en 1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió i va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió parisenca la primavera de 1914 i començà a treballar a la vidrieria de Clichy. Ja militant llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland. Durant els anys vint va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També estava en contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis Anderson (Ander), administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en l'exèrcit republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer de 1939 es va exiliar a França i va ser internat al camp d'Argelers i després al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va participar en la resistència a Savoia, sota el pseudònim de Toto, en la unitat anomenada «Batalló de la Mort». Va realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmèlyan i deportat a Alemanya al camp de concentració de Neuengamme. Durant l'alliberament del camp en 1945, va ser fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles. En retornar de la deportació, es va instal·lar a París i va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i després es va establir a Antíbol (Occitània), on va fer d'apicultor amb sa companya Mariette. En els últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende va morir el 23 de gener de 1983 a Canes (Occitània) i les seves cendres va ser dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan (Occitània).

***

- Paul Lapeyre: El 28 de maig de 1910 neix a Monguilhem (Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. Va fer de barber després d'haver estat obligat a deixar el seu lloc com a mestre a causa del seu antimilitarisme. En novembre de 1926 s'adhereix, amb sos germans Aristide i Laurent, a la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària), creada per Pierre Besnard, i participen en el periòdic Le Combat sindicaliste. En 1935, quan esclata l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus», Aristide és empresonat, i serà Paul qui assegurarà l'aparició de La Révolte, periòdic anarquista del Sud-Oest. Quan comença la Revolució espanyola, el 19 de juliol de 1936, organitza amb sos germans una xarxa per enviar armes, medicaments, queviures, etc., als companys anarquistes de la CNT-FAI, i participa en el periòdic L'Espagne Antifasciste i en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu setmanari SIA, fundat per Louis Lecoin i Nicolas Faucier. El maig de 1939 és elegit delegat de propaganda de la Federació Anarquista Francesa (FAF) constituïda a Tolosa de Llenguadoc en 1936, arran d'una escissió de la Unió Anarquista. Aquest mateix any és mobilitzat a Alsàcia i caurà presoner en 1940. Enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg, intentarà sense èxit evadir-se'n. Alliberat el juny de 1945 reprendrà la seva militància anarcosindicalista, representant el grup anarquista de Bordeus en el Congrés de París del 6 i 7 d'octubre de 1945, que donarà lloc a la nova Federació Anarquista Francesa (FAF). Paul Lapeyre també participarà en el Congrés constitutiu de la CNT, secció francesa de l'AIT (del 7 al 9 de desembre de 1946). Després de la ruptura de 1952, prendrà part en la reconstrucció de la nova Federació fins a 1953, militant també en la «Libre Pensée», de la qual serà un dels seus oradors principals. La seva barberia (rue de La Fusterie) serà un centre de difusió de la premsa anarquista. Entre les seves obres podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil (1933), Le 6 février (1935), Jésus-Christ a-t-il existé? (1936), Ce qu'est le syndicalisme révolutionnaire (1937), Lueurs sur l'Espagne: révolution et contre-révolution en Espagne républicaine (1938). A començaments dels anys 70 un infart el retira de la militància activa i es retira a Barsac. Paul Lapeyre va morir el 2 de maig de 1991 arran d'un accident automobilístic en una carretera gallega.

Actualització: 28-05-08

Anarcoefemèrides del 27 de maig

Esdeveniments

- Setè dia de la Setmana Sagnant: El 27 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles ocupen els barris del Trône (avui de la Nation) i de Charonne. Pel migdia, ataquen Belleville des de tots els fronts. A les 16 hores, el cementiri de Père-Lachaise és atacat per les tropes de Versalles; els federats hi tenen establertes dues bateries: una davant de la tomba del duc de Morny i l'altra als d'alta piràmide dreçada sobre la tomba de Félix de Beaujour. Els federats, que no han tingut temps o la previsió de fortificar el mur del recinte, repel·leixen els de Versalles durant dues hores, però comencen a tenir mancança de municions. Mentrestant, l'artilleria de Versalles entra en acció: obre bretxes i abat la gran porta, que servia de barricada. L'últim combat es desencadena cos a cos, amb arma blanca, entre les tombes de Nodier i de Souvestre, sota els ulls de Balzac esculpit per David d'Angers. 147 presoners són afusellats contra el mur i, durant els dies posteriors, milers d'altres communards morts als carrers durant els combats seran enterrats als seus peus en una fossa comuna. En memòria seva, aquest indret portarà el nom de «Mur dels Federats» i des del 1880 serà lloc de commemoració anual. Durant tota la nit, els artillers de Versalles, sota les ordres directes de Mac-Mahon, no cessaran de llançar bombes incendiàries sobre Belleville.

***

- París (27-05-68): El 27 de maig de 1968 a París (França), a les 7.40 hores del matí, les negociacions tripartites (sindicats, patronal i govern) del carrer de Grenelle finalitzen. El secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, es declara satisfet dels acords presos i, juntament a Benoït Frachon, vell líder sindicalista que ja havia negociat els acords de 1936 amb el govern de Léon Blum, presenta les conclusions als obrers de la fàbrica de Renault a Billancourt. Això és el que han aconseguit: el salari mínim passarà de 2,22 francs a 3 francs; el conjunt dels salaris, augmentaran primer en un 7% i uns mesos després en un 3%; es negociarà la rebaixa de l'edat de jubilació; reducció progressiva de la durada de la feina en vistes a aconseguir la setmana de 40 hores; revisió dels convenis col·lectius; i es garanteix el dret d'organització en seccions sindicats d'empresa. Els 15.000 obrers reunits per escoltar els acords no queden satisfets i esbronquen els seus representants i xiulen les seves «conquestes». A continuació, totes les grans fàbriques en vaga (Cléon, Mans, Citroën, Berliet, Rodhiacéta, etc.) rebutgen els acords, tot reivindicant la vaga salvatge generalitzada: «Els nostres 1.000 francs, ni un de menys. Les nostres 40 hores, ni una de més.» No pensen acceptar menys d'això, ara que 10 milions d'homes i dones han aturat el país i ocupat els seus llocs de feina. Georges Pompidou està furiós; la CGT hauria d'haver preparat el terreny. Unes 30.000 persones, reunides a Gobelins, d'on surten en manifestació, han respost a la convocatòria de la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i omplen l'estadi de Charléty. Després de moltes discussions, De Gaulle ha acabat per autoritzar aquesta concentració de l'esquerra no comunista. Les forces de l'ordre es mantindran prudentment al marge. A Charléty s'escampa l'eufòria entre els 50.000 assistents, el rebuig dels obrers de Billancourt als acords de la Conferència de Grenelle és una victòria inesperada per al moviment. La classe obrera no s'ha deixat corrompre pels tripijocs politicosindicals.

Naixements

- Helios Gómez Rodríguez: El 27 de maig de 1905 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) en una família, deia ell, gitana, el pintor, cartellista, poeta i avantguardista anarquista, primer, comunista, després, i de bell nou llibertari Helios Gómez Rodríguez. Son pare era treballador del suro i Helios era el major de set germans. Es formà professionalment aprenent l'ofici de decorador de ceràmica a la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla entre 1918 i 1919 i estudiant a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sevilla.  En aquesta època va formar part de diversos grups anarquistes andalusos. El juny de 1921 va ser detingut, amb Mazón i Navarro, a Sevilla. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), els seus primers dibuixos aparegueren en el diari anarquista Páginas Libres, que dirigeix Pedro Vallina, i il·lustrà també obres de escriptors sevillans com ara Rafael Laffón i l'anarquista Felipe Alaiz. El 1925 exposà per primera vegada al Kursaal de Sevilla obres de caràcter cubista, molt criticades per la tradicional societat andalusa del moment, i, un any després, a l'Ateneu de Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona amb més èxit. Fermament convençut de la necessitat d'un canvi polític, s'adhereix als grups anarquistes. I, des del primer moment, decideix parlar, pintar i escriure dins d'un mateix principi, d'acord amb la seva opció política. El 1927, forçat a abandonar Sevilla per raons politiques, s'exilià a París, on col·laborarà en la premsa llibertària en castellà (Tiempos Nuevos i Rebelión), i serà expulsat per la seva participació en els actes de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti. Després s'instal·là a Brussel·les, on exposà a diferents galeries, treballà com a decorador i il·lustrà l'obra Rien qu'un homme, de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlín i durant dos mesos a la Unió Soviètica. El 1929, s'instal·la a Berlín on exposa també i es relaciona amb el dibuixant George Grosz,  el galerista Herwarth Walden, propietari de la galeria Der Sturm, i diversos grups d'agit-prop; col·labora amb algunes publicacions com el Berliner Tageblatt i segueix cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis de 1930, l'Asociació Internacional del Treball (AIT) publica a Berlín el seu primer àlbum Días de ira. Després de la dictadura de Primo de Rivera, a finals de 1930, Helios torna a Espanya instal·lant-se a Barcelona, on col·labora amb nombroses revistes republicanes i comunistes com L'Opinió, La Rambla, La Batalla, L'Hora, Bolívar i Nueva España, i realitza portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per a òrgans d'esquerres. En aquest any publica el manifest Porqué me marcho del anarquismo i ingresa en la Federació Comunista Catalano-Balear, incorporant-se al Bloc Obrer i Camperol (BOC), del qual seria expulsat poc després per prosovietisme. El 1931, ingressa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), col·laborant com a il·lustrador per a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per la seva militància, es tancat i traslladat a la presó de Jaén. Aconsegueix la llibertat provisional i fuig a Brussel·les, on assisteix a les grans vagues mineres del Borinage i publica un dibuix en Drapeau Rouge, abans de sortir cap a l'URSS, responent a l'invitació de les autoritats soviètiques a participar com a representant espanyol en el Congrés Internacional d'Artistes Proletaris. Viu a Moscou, viatja a Leningrad i a Siberià, exposa al Museo Pushkin el 1933 i l'Editora Estatal d'Art publica el seu segon àlbum, Revolución Española. La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat del realisme socialista que sempre criticaria. Torna a Barcelona durant la primavera de 1934, però es novament detingut, juntament amb altres revolucionaris entre ells Lluís Companys, a la tardor en el context de l'aixecament obrer a Catalunya i tancat en un vaixell presó. Un cop alliberat, retorna a Brussel·les on es publicarà a principis de 1936, el seu tercer àlbum, sobre els fets de 1934, Viva Octubre. El 1935, funda amb altres artistes el grup «Els Sis» --amb Elías, Shum, Benigania, Porta y Josep Bartolí-- i, el 1936, novament legalitzades les organitzacions d'esquerra, el Sindicat de Dibuixants Professionals, que impulsaria el cartellisme militant durant la guerra amb una producció intensiva de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a nombroses publicacions i pinta quadres sobre la guerra. Al principi de la guerra civil lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s'adhereix a la Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat Comissari Polític de la UGT, organitza la Columna Ramon Casanellas i embarca en l'expedició de Bayo per alliberar Eivissa i Mallorca. Després va intervenir als fronts d'Aragó, de Madrid i d'Andalusia. El 22 de desembre de 1936 va ser acusat de matar el capità Arjona del seu propi bàndol a El Carpio, al front de Còrdova, en aplicació d'una mesura disciplinària exagerada i va fugir a Madrid per evitar represàlies. Va exposar un quadre al Pavelló de la República de l'Exposició Universal de París i que es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En 1937 és expulsat del Partit Socialista d'Unificació Marxista (PSUC) i perseguit pels estalinistes, que l'acusen de trotskista, fets que el van impulsar a retornar a la seva antiga militància anarquista en la CNT. En 1939, com a milicià electe de Cultura de la 26 Divisió (excolumna Durruti), es encarregat de la capçalera i maquetació del diari de la divisió El Frente, així com de la organització de la mostra en homenatge a Durruti de Barcelona. Perduda la guerra, es refugia a França, on es internat als camps de concentració d'Argelers, Bram, Le Vernet d'Ariège --on conviurà amb Max Aub-- i Djelfa (Algèria), entre febrer de 1939 i maig de 1942. El 1942 tornà a Barcelona, creant l'efímer grup Liberación Nacional Republicana (LNR) i la «Casa de Andalucía». El 1948 presentà una exposició a la Galeria Arnaiz amb obres de caràcter surrealista i durant els seus últims anys realitzà murals decoratius, com els del Jazz Colón i de la Residència Sant Jaume de Barcelona. Entre 1945 i 1946, i 1948 i 1954 es arrestat i empresonat a la presó Model de Barcelona, on pinta en el corredor de la mort un oratori conegut com La Capella Gitana, emblanquinat en 1996 i posteriorment recuperat, i escriu la seva obra poètica. Malgrat l'ordre d'alliberament signat el 1950, es retingut pres il·legalment quatre anys més i quan es alliberat en 1954, serà acollit desinteressadament a la Residència Universitària de Sant Jaume de Sarrià (Barcelona). Helios Gómez Rodríguez va morir el 19 de setembre de 1956 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya), a conseqüència de malalties provocades durant els anys de reclusió.

***

- Teresa Torrelles Espina: El 27 de maig de 1908 neix a Nalec (Urgell, Catalunya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Teresa Torrelles Espina, també coneguda com Teresina Torrelles o Teresa Torrella. En 1924, amb 16 anys, va començar a militar en els grups de joves llibertaris d'Esparreguera. Qualificada com a «roja», va haver de marxar a Terrassa, on es va adherir a la Mutualitat Cultural i va fundar l'actiu Grup Femení. En 1930 va portar armes a Barcelona amb motiu de la vaga general de la capital catalana. Va militar a Terrassa i en 1938, durant la Guerra Civil, va tenir responsabilitats de gestió a l'hospital de la ciutat i va ser membre de l'ajuntament. L'octubre de 1938, en el Ple Regional de «Mujeres Libres» de Barcelona, va rebutjar la Secretaria de Propaganda. Exiliada a França després de la derrota, en 1948 es va instal·lar a l'Argentina, on va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), amb Jacinta Escudero. En 1958 es va traslladar a Veneçuela. Companya de Joan Graells Llopart --secretari i administrador de Vida Nueva, de Terrassa; delegat municipal de Cultura d'aquesta localitat durant la guerra, va morir al front-- i sogra de Víctor García. Teresa Torrelles Espina va morir el 18 de maig de 1991 a Montadin (Occitània).

Defuncions

- Pierre Ramus: El 27 de maig de 1942 mor a aigües internacionals atlàntiques el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. Havia nascut el 15 d'abril de 1882 a Viena (Àustria). En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Actualització: 27-05-08

Anarcoefemèrides del 26 de maig

Esdeveniments

- Sisè dia de la Setmana Sagnant: El 26 de maig de 1871 a París (França) ja no existeixen ni el Consell de la Comuna ni el Comitè de Salvació Públic. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional es replega al carrer Haxo i rep plens poders sota el control de Louis Eugène Varlin. La lluita es concentra al barri de la Bastilla, que resisteix durant tota la jornada, i al barri de La Villette, els defensors del qual acaben replegant-se a Bellville. Cap al tard, de la Comuna no queda més que aquesta barriada popular, on els canons de Buttes-Chaumont i de Père-Lachaise disparen sobre les tropes de Versalles fins que acaben les municions. Durant el dia, a l'escalinata del Panthéon, Jean-Baptiste Millière ha estat afusellat al crit de «Visca l'Humanitat!», juntament amb centenars de communards. Les tropes de Versalles fins i tot assassinen els ferits a les ambulàncies. A la tarda, una multitud furiosa es venja executant cinquanta ostatges --11 capellans i religiosos, 35 gendarmes i quatre ancians confidents de l'Imperi-- al carrer Haxo, malgrat les súpliques de Varlin, que serà maltractat per la massa immisericordiosa.

***

- París (26-05-68): El 26 de maig de 1968 a París (França) és dia de negociacions. La Conferència de Grenelle continua per tancar els acords. La Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i la policia negocien per preparar un míting demà matí a l'estadi de Charléty, a prop de la Ciutat Universitària. El Ministeri de l'Interior i l'Elisi perquè De Gaulle accepti la celebració d'aquest míting. El premi Nobel Jacques Monod intercedeix altra vegada en favor dels estudiants. La policia està molt preocupada pel que faran els «extremistes» del «Moviment 22 de Març». El General De Gaulle dóna el vistiplau a Jacques Foccart perquè organitzi una gran manifestació de suport gaullista per al 31 de maig, que finalment tindrà lloc el 30. A Château-Chinon, on és alcalde, François Mitterrand presideix amb Guy Mollet, Gaston Defferre i René Billères una manifestació que reuneix 8.000 participants.

Naixements

- Antonio García Birlán: El 26 de maig de 1891 neix a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya) --algunes fonts citen el 27 de març de 1892 a Pinos Puentes, Villarrubia o Valderrubio)-- l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios, Pío Ayala, Denis, Fabio, Julio Barco, etc. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup «Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche --del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra--, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la seva època. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit, CNT, Despertad, Floreal, Generación Consciente, Liberación, La Revista Blanca, Revista Única, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor d'A la lucha, Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado, Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934), El movimiento libertario español en África, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía, Cultura y civilización, El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación, El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca.

Defuncions

- René Darsouze: El 26 de maig de 1962 mor a Llemotges (Occitània) el militant i propagandista anarquista René Darsouze. Havia nascut el 22 de novembre de 1876 a Llemotges (Occitània). Va exercir de tipògraf en aquesta ciutat, on va fer tasques sindicals. Acomiadat per vaguista, va treballar com a comptable a la cooperativa «L'Union». Partidari dels milieux libres (medis o ambients lliures, comunes llibertàries), va fundar amb L. Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la Clos-des-Brunes, que va durar tres anys. Va pertànyer a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa anarquista, va fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la Unió Anarquista Comunista, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus amics --16 grups i 67 individualitats-- rebutjaren no tan sols els nous estatuts de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) sinó pertànyer a una organització que els assimila a un partit. Darsouze, secretari de l'AFA en 1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix Libertaire (París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer de 1929, i després a Llemotges, 394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de 1939), òrgan de l'AFA, que en maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union libertaire (París, quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb el qual també havia col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut per un oficial de Le Mans que es considerava difamat per un article del periòdic que havia escrit un altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a dos mesos de presó sense fiança, 300 francs de multa i 5.000 francs per danys i perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre estava disposat a debatre amb militants de tendència diferent a la seva, especialment amb els militants comunistes del periòdic L'Écho du Centre. Durant els darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta jubilació, va fer feina de caixer en un cinema.

Actualització: 20-06-08

Anarcoefemèrides del 25 de maig

Esdeveniments

- Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau --actual plaça de la República--, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.

***

- Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): El 25 i 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) va tenir lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants d'una trentena de societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. El congrés es va cloure amb una «salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).

***

- París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una «temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.

Naixements

- Paul Reclus: El 25 de maig de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenat Georges Guyou. Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 torna a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèges (Gard, França), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres, on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'estableix a Escòcia, on treballarà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establirà a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif(1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller. Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

***

- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo, Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de «La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquesta època va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

Actualització: 25-05-08

Anarcoefemèrides del 24 de maig

Esdeveniments

- Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).

***

- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri parisenc de Père-Lachaise, durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de «concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les «forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats,