Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 31 de gener

Esdeveniments

- Fundació de l'AIT a Itàlia: El 31 de gener de 1869 a Nàpols (Itàlia), sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera secció italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La base de la militància, que ben aviat va aconseguir el milenar d'afiliats, es trobava en exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia» i d'antics seguidors de Carlo Pisacane i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta pel Ministeri de l'Interior italià.

Naixements

- Aristide Lapeyre: El 31 de gener de 1899 neix a Monguilhem (Occitània) el militant anarquista, pacifista i neomaltusià, barber de professió, Aristide Lapeyre. Després d''una adolescència necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París, on comença a apropar-se als cercles anarquistes i freqüenta «La Ruche», l'escola llibertària de Sébastien Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans Laurent i Paul, participa en la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un reconegut conferenciant llibertari quan fa costat a la «síntesi anarquista» formulada per Sébastien Faure i, després, crearà un periòdic violentament anticlerical Lucifer. Organe de pensée libre et de culture individuelle (1929-1935). En 1931 obrirà una barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de la natalitat, va conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer il·legalment la vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de «complicitat de castració» i la seva persecució per part de justícia («afer de les esterilitzacions» de Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de 1936, prendrà part en la Revolució espanyola, encarregant-se de la secció francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a França i creant el periòdic L'Espagne Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de 1937, i que es fusionarà a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle, del qual Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de creació d'una escola llibertària a França es veurà frustrat quan la guerra esclata. Aleshores ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant «passades» a través de la línia de demarcació pels jueus i resistents. Serà detingut com a ostatge l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt de ser executat en diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després per la reconstrucció del moviment anarquista durant la postguerra, però sense abandonar els combats sindical i neomaltusià, i fent gires de conferències per a la Federació Anarquista, la CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys serà el responsable de l'edició del butlletí interior de la Federació Anarquista (FA). En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés Internacional de Carrara (Itàlia). Antireligiós i anticlerical, denunciarà la pretesa «desconfessionalització» de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) com a una evolució de l'acció del clericalisme sobre la societat. Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix, fet que l'implicarà una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973, arran de la mort accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la promulgació de la llei que autoritzarà la interrupció voluntària de l'embaràs. Víctima d'una hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de salut, però morirà al poc temps, el 23 de març de 1974 a Bordeus (Occitània). Va escriure nombrosos llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?, Désarmons (1933), L'Eglise veut-elle la paix ou la guerre? (1934), Le problème espagnol (1946), Libres opinions sur Pierre-Joseph Proudhon (1960), La contestation: sa motivation, ses manifestations, son efficacité (1978, pòstum), entre d'altres.

***

- Roger Monclin: El 31 de gener de 1903 neix a Reims (França) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Monclin. Després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer arreu de França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la Lliga dels Combatents de la Pau, creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitarista La Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartir-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la «justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, realitzant locucions per Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i es va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França. És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) --aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)--, Les crimes des conseils de guerre (1934) i Gaston Couté, poète maudit (1962), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de juliol de 1985 a Sant Laurenç de Var (Occitània).

Defuncions

- Georgi Popov: El 31 de gener de 1924 se suïcida el mestre, poeta i propagandista i organitzadors de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Havia nascut el 22 de maig de 1900 a Kilifarevo (Bulgària). Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.

Actualització: 01-02-08

Anarcoefemèrides del 30 de gener

Esdeveniments

- Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf: «Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria --Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971.

Naixements

- Gustave Lefrançais: El 30 de gener de 1826 neix a Angers (França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Gustave Adolphe Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Havia nascut en una família antibonapartista. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per «possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública --amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres-- i va signar el «Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l'Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale, òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament amb Élisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité& (1870), République et révolution. De l'attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L'idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 a París (França) i va ser enterrat el 19 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L'Internationale, quan la va publicar en 1887.

***

- Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Romania) el metge l'intel·lectual anarquista Paraskiev Stoianov. Va ser un dels fundadors dels primers grups llibertaris romanesos. Com que va estudiar medicina a Suïssa, va poder fer amistat amb els principals teòrics i historiadors del moviment anarquista, com ara Kropotkin, Reclus, Malatesta i Nettlau. Va realitzar còpies de manuscrits de Bakunin. En 1890, a París, va signar amb Merlino un manifest antimilitarista pel qual va haver d'abandonar França. Va mantenir una abundant correspondència amb Louise Michel. En 1918 va ser nomenat professor de cirurgia a la Universitat de Sofia, avinentesa que aprofitarà per contactar amb els anarquistes Stoïnov, Kilifarski i altres, i col·laborar en les publicacions i activitats clandestines del moviment llibertari búlgar. Paraskiev Stoianov va morir el novembre de 1941.

Actualització: 31-01-08

Anarcoefemèrides del 29 de gener

Esdeveniments

- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.

Naixements

- Étienne Rabardy: El 29 de gener de 1864 neix a Bèlgica l'anarcoterrorista Amédée Pauwels, més conegut com Étienne Rabardy. Blanquer de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui arrossegarà a la fàbrica de sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França), on compartirà habitació amb l'anarquista Élisée-Joseph Bastard. Després va instal·lar-se a Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes eren força actius. Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser expulsat del territori, però va retornar a França per cometre atemptats. El 15 de març de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la bomba que portava i que tenia intenció de deixar-la a l'església de la Madelaine de Paris. Dos atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies després de l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes policíaques del 17 de febrer, també li són atribuïdes.

***

- Maurice Joyeux: El 29 de gener de 1910 neix a París (França) el destacat intel·lectual i militant anarquista Maurice Joyeux, també conegut com Liron. Nascut en una família obrera relativament benestant; son pare, militant socialista, era secretari del diputat de Levallois, Jean Bon, i sa mare feia de tintorera, però també de secretària de Cochon, el fundador de la Federació de Llogaters. Son pare morirà a la batalla del Marne i sa mare, Rosine, es tornarà a casar amb Alfred Liron, també militant socialista, que introduirà Maurice en el moviment obrer. Quan tenia 14 anys sa família va deixar París i es va instal·lar a Deauville, on va començar a fer d'aprenent de serraller; serà la seva primera experiència en el món laboral i també en la revolta: va trencar una costella al seu patró que volia atupar-li i va ser condemnat a una multa de 1.000 francs. Després de passar per Brest i Rouen, va tornar a París, i des d'aquell moment va decidir no dependre mai de ningú. Amb 17 anys, arran una manifestació contra la condemna a mort de Sacco i Vanzetti, el 23 d'agost de 1927, coneixerà el moviment llibertari. En 1928, per acabar més aviat les obligacions militars, es va presentar voluntari per fer 18 mesos, i al Marroc la seva revolta contra el fet imbècil i absurd de pagar la patenta a l'Exèrcit el portarà a la presó on passarà tres anys i serà jutjat dues vegades en Consell de guerra. En 1932, arran de la crisis econòmica, va conèixer l'atur i els albergs i les sopes de beneficència, i va participar en el Comitè dels Aturats, del qual arribarà a ser secretari. En 1933 una acció solidària amb els immigrants polonesos d'aquest Comitè dels Aturats, l'atac al Consolat polonès, li valdrà un any de presó a Fresnes. Adherit a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va participar en el Congrés Antifeixista de Pleyel en 1933 i en el de Huygens en 1934. En 1935 es va adherit a la Unió Anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per violència contra els agents. En 1936 va participar en les ocupacions de fàbriques i en el Front Revolucionari. Les seves idees sobre l'anarquisme i l'anarcosindicalisme les va desenvolupar en el llibre Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972). Refractari a la guerra, va ser detingut en 1940 per no respondre la seva crida de mobilització i va ser condemnat a cinc anys de presó. Tancat a Montluc (Lió), va evadir-se després d'haver fomentat un motí en 1941 --aquest episodi l'explicarà en el seu llibre Mutinerie à Montluc (1971)--; novament detingut, serà condemnat a 20 anys de presó, però finalment serà alliberat en 1944. Durant tota sa vida, Joyeux va sumar 10 anys de presó, i durant aquests anys de tancament va poder descobrir Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Reclus, etc., coneixements que va completar amb la literatura popular i social (Hugo, Zola, London, etc.). A partir de l'Alliberament va participar en la construcció de la Federació Anarquista i en l'edició de Le Libertaire, amb Vincey, els germans Lapeyre i una militant que esdevindrà sa companya, Suzy Chevet. En 1947 va començar a militar en la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO), acabada de crear, defensant les idees anarcosindicalistes. En aquests anys va obrir una llibreria anarquista a París, «Le Château des brouillards» («El castell de les boires»). El desembre de 1953 es va produir l'escissió en el moviment anarquista francès quan Georges Fontenis va crear el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB) dins de la Federació Anarquista, provocant el sorgiment de noves organitzacions, com la Federació Comunista Llibertària (FCL); però Joyeux va reconstruir la Federació Anarquista al voltant del nou periòdic Le Monde Libertaire, setmanari que encara es publica, i de la seva llibreria, tot atiat per clima suscitat pel Maig del 68. En 1967 va publicar L'hydre de Lerne, on explica la història de la Federació Anarquista i manifesta el seu antimarxisme, que evitarà a tota costa la introducció de desviacions esquerranes i neomarxistes (marxisme llibertari). En 1968, amb sa companya Suzy Chevet i el «Grup Louise Michel», va crear la revista d'expressió cultural llibertària La Rue; en aquest mateix any va participar en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de Carrara (Itàlia). El setembre de 1981 va ser el primer convidat de Radio Libertaire, radio lliure de la Federació Anarquista a París i que encara emet. A més de dos llibres de memòries, Souvenirs d'un anarchiste (1910-1944) (1986) i Sous les plis du drapeau noir (1988), és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara Le consulat Polonais (1957), Le dénonciateur (1968), L'anarchie et la société moderne. Précis sur une structure de la pensée et de l'action révolutionnaires et anarchistes (1969), L'anarchie et la révolte de la jeunesse: une hérésie politique dans la société contemporaine (1970), Les anarchistes et la guerre en Palestine (1974), L'écologie (1975), Bakounine en France (1976), Crise... Riposte! (1976),L'anarchie et la société contemporaine: une hérésie nécessaire? (1977), Karl Marx, le ténia du socialisme! (1983), Ce que je crois!: réflexions sur l'anarchie (1984), Histoire du journal de l'organisation des anarchistes: du «Libertaire» au «Monde libertaire» (1984), Albert Camus ou la révolte et la mesure (1984), entre d'altres. Va ser íntim amic d'André Breton, d'Albert Camus, de Georges Brassens i de Léo Ferré. Maurice Joyeux va morir el 9 de desembre de 1991 a París (França). En 1984 J. Lamant va realitzar un documental, Foi d'Anar: Maurice Joyeux, on l'entrevista sobre sa vida i en 1998 es va crear a París el «Grup Maurice-Joyeux» de la Federació Anarquista en la seva memòria. Roland Bosdeveix va publicar en 2005 una biografia, Maurice Joyeux, editada per Les Editions du Monde Libertaire.

Defuncions

- Gérard Duvergé: El 29 de gener de 1944 mor a Agen (Aquitània, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Havia nascut el 15 de juny de 1896 a Montsegur (País d'Olmes, Occitània). Fill d'un gerdarme, es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la «Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura --Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups «Libération» i dels «Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada i va morir l'endemà, sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo a la presó d'Agen. Gérard Duvergé va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 a Agen. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.

Actualització: 18-03-08

Anarcoefemèrides del 28 de gener

Naixements

- Édouard Carouy: El 28 de gener de 1883 neix a Lens-sur-Deudre (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable. Després treballarà en una fàbrica a Lieja on coneixerà Victor Serge i més tard s'instal·la a França i freqüenta el grup d'anarquistes individualistes que editen L'Anarchie a Romainville. Hi trobarà els futurs membres de la «Banda Bonnot», amb els quals perpetrarà robatoris d'automòbils i sostraccions amb morts, com a Thiais. Denunciat per un delator, és detingut el 4 d'abril de 1912 malgrat el seu intent d'enverinament quan va ser arrestat. Condemnat el 27 febrer de 1913 a treballs forçats a perpetuïtat, se suïcidarà aquest mateix dia emmetzinant-se a la cel·la de la presó de París (França).

***

- Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución en España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i El último beso. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a Sant Nazari de Rosselló (Catalunya Nord).

Defuncions

- Émile Bidault: El 28 de gener de 1938 mor el militant anarquista francès Émile Bidault. Havia nascut en 1869. En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. Impressor, va ser l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire, Terre Libre, etc.). En 1934 va ser el gerent de La conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes.

Actualització: 03-05-08

Anarcoefemèrides del 27 de gener

Esdeveniments

- Surt Le Libertaire: El 27 de gener de 1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del periòdic bimensual publicat en multicopista Le Libertaire. Ogane algérien communiste anarchiste. El gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El número 7, del 10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a subtítol «Organe algérien» i un epígraf («L'anarquia és l'única solució del problema social.»).

***

- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família --s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary--, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per «violació de la llei federal de correos» en fer publica «informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).

Naixements

- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1857 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista Juan Belén Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juan Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco, Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seu únic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del «Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» --on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres--, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El «Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar «zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de «Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.

***

- Mariano Aguayo Morán: El 27 de gener de 1922 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragoneses anomenat «Los Maños», format a Barcelona per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobarà a París en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballarà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribarà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys 60 va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).

Actualització: 29-01-08

Anarcoefemèrides del 26 de gener

Naixements

- Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix a Bordeus (Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, va terminar els seus estudis a París, llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la «Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre, Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l'artistocratie (1913), La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931), Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d'émeute (1934), Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l'esprit: essai d'éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel  (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son Suvre: le problème de la tuberculose devant l'opinion (1946), Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946), Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers les âges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze- Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 a París (França).

***

- Mikhael Guerdjikov: El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada --son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia--, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries --portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut bùlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

***

- Miguel Giménez Igualada: El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, el cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana «Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista(1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura).Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único i su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!, Fuego, Inquietudes, Ruta, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor(1946), Lobos en España: estudio político-religioso(1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Anarquismo (1968), El niño y la escuela(1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria(1968), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut «il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a Mèxic.

Actualització: 23-04-08

Anarcoefemèrides del 25 de gener

Esdeveniments

- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull va atemptar contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provable és que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.

Naixements

- Émile Roger: El 25 de gener de 1871 neix a les Ardenes (França) el militant anarquista Émile Roger. Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i «Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave  Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de «Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes. Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917.

***

- Fumiko Kaneko: El 25 de gener de 1902 neix a Yokohama (Kanagawa, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

Defuncions

- Prosper-Olivier Lissagaray: El 25 de gener de 1901 mor a París (França) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Havia nascut el 24 de novembre de 1838 a Aush (Occitània) en una família basca. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l'épée.

Actualització: 25-01-08

Anarcoefemèrides del 24 de gener

Esdeveniments

- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es va fundar el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers --entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire-- i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar «Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El «Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.

Naixements

- Jeanne Humbert: El 24 de gener de 1890 neix a Romans d'Isèra (Occitània) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Nascuda en una família petitburgesa, va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrarà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i es casarà en 1924. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris --el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire, Contre-Courant, Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté, Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action, Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, une époque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure (1970), entre d'altres. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances.

Defuncions

- Shusei Kotoku: El 24 de gener de 1911 és executat a Tokio (Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Havia nascut el 22 de setembre de 1871 a Nakamura (Japó). Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats --també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio, juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

Actualització: 24-01-08

Anarcoefemèrides del 23 de gener

Esdeveniments

- Surt La Liberté: El 23 de gener de 1893 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en llengua francesa La Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis. Era de tendència kropotkinana antiorganitzativa i reivindicava l'ús de la violència. Els editors van ser Joaquín Alejo Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre Quiroule), Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional) i Alexandre Sadier. En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894. Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant.

Naixements

- Paul Brousse: El 23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Occitània) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Paul Brousse. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un «Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país.  Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling --és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes--, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 a Neuilly-sur-Marne, a prop de París (França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.

Defuncions

- Domènec Masachs Torrente: el 23 de gener de 1965 mor a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. Havia nascut el 1891 a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya). Quan tenia sis anys, l'abril de 1897, va morir son pare, que treballava de fuster a La Maquinista Terrestre i Marítima, i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 2 d'agost de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania --el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923--, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a «La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.

***

- Miguel García Vivancos: El 23 de gener de 1972 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya), en viatge de vacances, el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Havia nascut el 19 d'abril de 1895 a Mazarrón (Múrcia, Espanya). Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936  prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967).

Obres pictòriques de García Vivancos

***

- Luciano Allende: El 23 de gener de 1983 mor a Canes (Occitània) el militant anarquista Luciano Allende, conegut sota el pseudònim de Toto. Havia nascut el 28 de maig de 1898 a Santander (Cantàbria, Espanya). Va patir una infància difícil i en 1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió i va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió parisenca la primavera de 1914 i començà a treballar a la vidrieria de Clichy. Ja militant llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland. Durant els anys vint va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També estava en contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis Anderson (Ander), administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en l'exèrcit republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer de 1939 es va exiliar a França i va ser internat al camp d'Argelers i després al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va participar en la resistència a Savoia, sota el pseudònim de Toto, en la unitat anomenada «Batalló de la Mort». Va realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmèlyan i deportat a Alemanya al camp de concentració de Neuengamme. Durant l'alliberament del camp en 1945, va ser fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles. En retornar de la deportació, es va instal·lar a París i va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i després es va establir a Antíbol (Occitània), on va fer d'apicultor amb sa companya Mariette. En els últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende va morir el 23 de gener de 1983 a Canes (Occitània) i les seves cendres va ser dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan (Occitània).

***

- Suceso Portales: El 23 de gener de 1999 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) la militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. Havia nascut el 4 de març de 1904 --algunes fonts indiquen el 8 d'abril de 1904-- a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya). En 1934 va començar a militar activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va participar activament en la creació del col·lectiu anarcofeminista «Mujeres Libres» l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de documentació social del mateix nom que va començar a aparèixer el maig de 1936. Quan esclata la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A Guadalajara fa de propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a València, participa en el primer congrés nacional dels grups de dones anarquistes federades. Secretària del subcomitè nacional de «Mujeres Libres» a València (1938), va participar activament en escoles i institut de «Mujeres Libres», en la campanya d'extensió de «Mujeres Libres» entre les pageses de Guadalajara i en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En octubre de 1938 participa en els preparatius de la Conferència Nacional de «Mujeres Libres» a Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari presentarà un informe de «Mujeres Libres» amb Pura Pérez. Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales serà un d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell Galatea procedents d'Alacant. Troba  refugi polític a Londres, protegida per la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del nucli llibertari britànic (España fuera de España); va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja que son germà era a la presó, i va participar en totes les manifestacions públiques que es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i danses del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre Stoll, per salvar la vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre d'Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb militants llibertàries refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la Federació del Moviment Llibertari a l'exili (en edició trilingüe). En 1972 s'instal·la prop de Sara Berenguer a Montady, prop de Besiers (Occitània), on continuarà la publicació de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va residir a Novelda (Alacant). En maig de 1997 va participar a Madrid en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres». Va ser companya d'Acracio Ruiz. Va escriure per a Frente Libertario.

Actualització: 29-05-08

Anarcoefemèrides del 22 de gener

Esdeveniments

- Surt Voz Anarquista: El 22 de gener de 1975 surt a Almada (Portugal) el primer número del periòdic mensual Voz Anarquista. Edição do Grupo de Cultura e Acção libertaria FAI-IFA-AIT. Va ser editat pel Centre de Cultura Llibertari d'Almada del Moviment Llibertari Portuguès (MLP) sota la direcció de Francisco Quintal. L'últim número apareixerà el gener de 1984. Entre els seus col·laboradors podem destacar Júlio de Castro, Emiliano Bastos, Adriano Botelho, Júlio Figueiras, Ramón Liarte i Sidónio Gouveia.

Naixements

- Ernest Coeurderoy: El 22 de gener de 1825 neix a Avallon (Borgonya, França) l'escriptor socialista llibertari Ernest Coeurderoy. Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París. «Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar una àmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup «Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossaz, a prop de Ginebra (Suïssa). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili: La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influèn