Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 31 de desembre

Esdeveniments

- Conferència de Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.

Salvador Segui: Anarquisme i sindicalisme (31-12-1920)

Naixements

- Eusebi Carbó Carbó: El 31 de desembre de 1883 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi Carbó Carbó --signava Eusebi C. Carbó. Nascut en una família republicana federalista i anticlerical, va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d'intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia --va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades-- i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del «Manifest d'Intel·ligència Republicana» (març 1930), i també redactor de La Guerra Social. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l'Associació Internacional del Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s'hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l'aliancisme asturià al qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT va reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d'Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d'Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Exiliat a França i després a Santo Domingo (República Dominicana) en 1940, va establir-se a Mèxic.. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l'exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX, Mario Negro, Gustavo, Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo, Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres, Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930),La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella. Eusebi Carbó Carbó va morir el 16 de gener de 1958 a Mèxic.

Defuncions

- Gaston Montéhus: El 31 de desembre de 1952 mor a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Havia nascut el 9 de juliol de 1872 a París (França) en una família de 22 infants. D'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) --apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyeters del sud de França, li va implicar un procés judicial--, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia La Semence i membre del Partit socialista SFIO, l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure --abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París. Les seves cançons encara es canten.

***

- Paulette Brupbacher: El 31 de desembre de 1967 mor la doctora i militant dels drets de la dona, companya i col·laboradora del llibertari suís Fritz Brupbacher, Paulette Raygrodski, més coneguda com Paulette (Pauline o Paula)  Brupbacher. Havia nascut el 16 de gener de 1880 a Pinsk (Pelta, Imperi Rus; avui Bielorússia). En 1903 va començar a estudiar Lletres a Berna i després Medicina a Ginebra, on se'n va doctorar en 1907. Després d'un primer matrimoni, en 1924 es va divorciar i després esdevindrà companya de Fritz Brupbacher, amb qui exercirà la medicina a Zuric i compartirà el seu compromís polític, lluitant especialment per l'emancipació de la dona i pels drets a la contracepció, al divorci i a una lliure sexualitat. Les seves conferències arreu Suïssa van ser força polèmiques i als cantons de Soleure i d'Argovie van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir al francès la Confessió de Bakunin --que s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921--, amb una introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i sobre la qual es realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al castellà. Quan en 1945 va morir Fritz Brupbacher, va publicar les seves últimes obres i va continuar col·laborant en la revista La Révolution Prolétarienne, on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de l'estalinisme sobre determinats escriptors. Enemiga de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes, és autora de nombroses obres, com ara Die Ernährung vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und Glarus (1935), Sexualfrage und Geburtenregelung (1936), Zur Erinnerung an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin (1953) i Hygiene für jedermann (1955), entre d'altres.

Actualització: 01-01-08

Anarcoefemèrides del 30 de desembre

Defuncions

- Práxedis Gilberto Guerrero: El 30 de desembre de 1910 mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Havia nascut el 28 d'agost de 1882 a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic). Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja --possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar «Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) i Punto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar en Regeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes sense èxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaça és presa pels rebels; aquest mateix dia Práxedis Guerrero mor en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han «recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

Actualització: 31-12-07

Anarcoefemèrides del 29 de desembre

Esdeveniments

- Surt Ideas: El 29 de desembre de 1936 surt a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), a prop de Barcelona, el setmanari anarquista Ideas. Portavoz del Movimiento Libertario de la Comarca del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT. A partir del número 3 (14 de gener de 1937) el subtítol seria Portavoz semanal del Movimiento Libertario de la Comarca del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT i des del número 6 (4 de febrer de 1937) Periódico anarquista. Contrari a la participació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en la política i defensor de les tàctiques i principis clàssics anarquistes, fugia totalment de les crítiques i polèmiques personals. Se'n van publicar 33 números fins al 30 de setembre de 1937. L'administrador en serà Senén Félix i van ser-ne col·laboradors Ramón Liarte, Evelio G. Fontaura, Liberto Callejas, Floreal Ocaña, Josep Abella, Ginés Alonso, entre d'altres.

***

- Presó de dones de Saturrarán: El 29 de desembre de 1937 una ordre de les autoritats franquistes estableix que els edificis destinats a balneari i residència que es troben a la platja de Saturrarán, a la badia d'Ondárroa, (Motrico, Guipúscoa, País Basc) es destinin a penal de dones «altament perilloses». Construït a la desembocadura del riu Mijoa, en el seu origen va ser un complex hoteler i balneari d'atracció turística. A finals del segle XIX, en l'època de màxim esplendor, va comptar amb un edifici anomenat «Grand Hôtel». Davant la demanda d'usuaris, a l'altra banda del canal es van obrir altres establiments (Villa Capricho, Buena Vista, Casa Barrenengoa, Fonda Astigarraga). En 1921, els propietaris van cedir les instal·lacions a la Diòcesi de Vitòria, passant a ser balneari de seminaristes. A començaments de la Guerra Civil en 1936, els edificis van servir com a Quarter General de l'Eusko Gudarostea del Partit Nacionalista Basc (PNB), fins que van ser ocupats pels sediciosos feixistes. Les primeres preses van arribar el gener de 1938; republicanes, socialistes, comunistes i anarquistes, principalment asturianes, gallegues i càntabres. En acabar la guerra es va aplicar l'ordre segons la qual les preses havien de ser internades als llocs més allunyats dels seus llocs de naixement o de residència. Moltes de les primeres preses van ser traslladades a la presó de Palma (Mallorca), mentre que el seu lloc va ser ocupat per preses procedents d'Almeria, de Llevant i de la Manxa. La capacitat del penal era de 700 detingudes, però van arribar a penar entre 1.500 i 2.000 preses. El règim intern ho portaven soldats de l'Exèrcit, requetès i guàrdies civils. Les condicions de vida van ser terribles: menjar pèssim, fam, amuntegament, absència d'higiene, malalties (bronquitis, septicèmia, tuberculosi, tifus, insuficiència respiratòria...) i arbitrarietats. Gran part dels aliments enviats per les famílies de les preses eren furtats per les pròpies monges mercedàries, encarregades de la vigilància de les preses, i venuts al economat de la presó o d'estraperlo. Dins del penal van funcionar diversos tallers, on fabricaven bosses de paper, agendes i material d'escriptori, per a empreses exteriors, com ara la Casa Berásetegui, de Sant Sebastià. Els càstigs s'acomplien a cel·les situades als soterranis, freqüentment inundats. Una investigació realitzada als Registre Civil del Jutjat de Pau de Motrico, va donar una xifra de 116 dones i 56 infants morts a la presó de Saturrarán entre 1938 i 1946, xifra a la qual s'ha d'afegir altres defuncions no inscrites en el citat registre civil. Les mestre preses van fer classes d'alfabetització a les companyes, a les quals van assistir 350 preses el primer any, arribant posteriorment a més de 700 durant els anys posteriors. Entre les preses que hi van ser podem citar Isabel Ríos Lazcano, que va fer un retrat de Saturrarán en el seu llibre de memòries Testimonios de la Guerra Civil; Josefa García Segret, que també va recollir les seves vivències en el llibre ¡Abajo las dictaduras!; la mestra Leonor Ruipérez Cristóbal, que va escriure Relato de mi vida; la comunista Rosario Sánchez Mora (Rosario la Dinamitera), qui li va dedicar un bonic poema Miguel Hernández; Urania Mella, filla del pensador anarquista Ricardo Mella i professora de solfeig i a qui el seu marit va ser afusellat pels feixistes; la cenetista gironina Carme Riera; María Purificación Gómez González, alcaldessa de A Cañiza (Pontevedra, Galícia) durant la II República; i fins i tot milicianes estrangeres de les Brigades Internacionals. En 1946 Santuarrán va tancar les seves portes com a centre penitenciari després de la intervenció de la Creu Roja; des d'aquell mateix any va tornar rebre seminaristes fins al seu tancament definitiu en 1968. Sumit en un total abandó, l'oportunitat de demolició va arribar arran de les riades d'agost de 1983. En 1987 l'Ajuntament de Motrico va comprar l'indret a l'Església i va ser esbucats tots els edificis. Actualment només hi queda una explanada inhòspita de ciment. L'1 d'abril de 2007 el Govern Basc va realitzar un homenatge a les víctimes de la repressió franquista de la presó de Saturrarán; hi van assistir algunes supervivents, com ara Carmen Riera, Anita Morales, Sagrario Merodio, Rosario Sánchez, Balbina Laseras i Victoria Rodríguez. El 7 de juliol de 2007 l'organització «Ahaztuak 1936-1977» hi va instal·lar una placa en memòria de les preses de Saturrarán.

Defuncions

- Thomas Cantwell: El 29 de desembre de 1906 mor a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Havia nascut el 14 de desembre de 1864 a Londres (Anglaterra). Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la «Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Una part del seu arxiu de les èpoques de la «Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Léon Bonneff: El 29 de desembre de 1914 mor a Toul (França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Léon Bonneff. Havia nascut el 20 de setembre de 1882 a Gray (Alt Saona, França). Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

- Maurice Laisant: El 29 de desembre de 1991 mor a França l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Havia nascut l'11 de març de 1909 a París (França). Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l'éducateur, l'humaniste, l'ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984 , sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc.

***

- Eduard Josep Esteve: El 29 de desembre de 1996 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Eduard Josep Esteve, també conegut sota els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Havia nascut el 8 de maig de 1916 a Casinos (Camp de Túria, País Valencià) en una família de paletes. Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la II República. Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball. Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista «Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra Civil. El juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de Terol. En acabar la guerra, atrapat a Alacant, va patir empresonament als camps de Los Almendros i Albatera, fins que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per La Pobla de Lillet. Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de Sant Cebrià i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front gal, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet i Argelers. Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably i, un cop l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle i a Bordeus, ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941. A finals de 1942 va entrar a Espanya com a responsable d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la capital catalana. En 1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946 per ser contrari a mantenir contactes amb l'exili. A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta confederal. Però en maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos anys. En 1949 es va afiliar al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser empresonat i condemnat a quatre anys, dels quals complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit Ismael Rodríguez. Quan va esclatar el «cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura. Anys més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per discrepància amb l'exili, va abandonar tota tasca orgànica. En 1976 va retornar a la lluita i va ser elegit per a representar el Sindicat d'Espectacles de Barcelona en el V Congrés, però es va negar a participar per no estar d'acord amb l'altre delegat. Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica. Eduard Josep Esteve va ser dels no molt nombrosos militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l'interior sobre les de l'exili.

Actualització: 08-05-08

Anarcoefemèrides del 28 de desembre

Naixements

***

- Pepita Estruch: El 28 de desembre de 1920 neix a Copons (l'Anoia, Catalunya), a prop de Barcelona, la militant anarcofeminista Josepa Estruch Pons, més coneguda com Pepita Estruch. Com a militant de «Mujeres Libres» a França, va ser membre del Comitè de «Mujeres Libres» reconstituït a París en 1963, juntament amb Luz Continente, Helena Tamarit i Marina Portales. També va col·laborar en el seu butlletí trilingüe (castellà, francès i anglès), Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de ML de España en el Exilio (1964-1976), que es va editar a Londres i a Montady, amb Suceso Portales, Mary Stevenson, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensía Martí, Sara Berenguer, Gracia Ventura i Linda Carnicer. És autora, amb altres, del llibre Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999).

***

- Bellvi: El 28 de desembre de 1968 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant i artista plàstic llibertari José Luis Hernández Ortega, més conegut amb el nom artístic de Bellvi. En 1982 va estudiar amb el famós dibuixant de tebeos Josep Escobar i Saliente, a més de diversos cursos de còmics. En 1984 va començar estudis a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de Barcelona. Ha col·laborat com a il·lustrador en diferents revistes, com ara El Violador, Oligofrenia, Crónica Punk, La Ràbia del korkó, Solo para locos, NDF, Makoki, Compañía Suicida, TMEO, Paté de Marrano, Cretino, Diario del Barcelonès, Guaità!, Tartatin, Atumoe!, Me gusta más que desayunar un herpe, etc. En 1985 va autoeditar Moco. Ha realitzat il·lustracions publicitàries i comercials, per a organismes institucionals, portades de discos i de llibres, etc. Com a artista plàstic cal citar les seves gàrgoles de guix pintades. Col·labora habitualment en Solidaridad Obrera i va dissenyar el logo de l'Ateneu Llibertari Pitiús «La Tranquil·litat».

Actualització: 29-12-07

Anarcoefemèrides del 27 de desembre

Esdeveniments

- Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.

Naixements

- Joseph Déjacque: El 27 de desembre de 1821 neix a París (França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els «Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860; però, en la misèria, va caure en la demència --es pensava que era una nova reencarnació de Crist-- i va morir en 1864 al raval de Saint-Honoré de París (França).

Defuncions

- Victor Considérant: El 27 de desembre de 1893 mor a París (França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Havia nascut el 12 d'octubre de 1808 a Salins-les-Bains (Jura, França). Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del «dret al treball» i el concepte de «representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Paris à Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar els últims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant  la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

Actualització: 27-12-07

Anarcoefemèrides del 26 de desembre

Naixements

- Josep Peiró Olives: El 26 de desembre de 1917 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Fill de l'intel·lectual i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Joan Peiró i Belis, que va ser ministre d'Indústria durant la II República espanyola. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l'any següent va freqüentar l'escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com «Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista «Columna Ascaso» i va combatre als fronts d'Aragó (Monte Aragón i Estrecho Quinto), de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d'Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l'ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l'Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l'exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l'Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats (PSOE, ERC, PNB, etc.) i també a les de l'Aliança Democràtica a Estoril (Portugal) amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l'exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d'exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d'ocupar-se d'una empresa d'ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d'Afers Exteriors francès. Es va casar amb Olga Rodríguez, procedent d'una família cenetista asturiana, i va tenir una filla, Amapola. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d'Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l'exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d'octubre de 2005 a l'hospital Tenon de París (França) i va ser incinerat i enterrat el 31 d'octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.

Defuncions

- María Bruguera Pérez: El 26 de desembre de 1992 mor a Madrid (Espanya) la militant anarcofeminista María Bruguera Pérez. Havia nascut el 6 de novembre de 1915 a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya). Son pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un català de Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT); son germà, Antonio, també sentirà l'ideal llibertari. Va assistir a l'escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar d'alimentació i de queviures. Va començar a militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva fundació en 1932, així com en el grup teatral «Ni Dios ni Amo», que representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va haver de deixar l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre de 1939 son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el comitè de «Mujeres Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen Carrión, en coordinació amb el Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de la mort del dictador Franco va participar en la reconstrucció de «Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid (Espanya) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de l'Almudena dos dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres Libertarias està dedicat a la seva figura.

Maria Bruguera Pérez (1915-1992)

***

- Cornelius Castoriadis: El 26 de desembre de 1997 mor a París (França), durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor, el filòsof i psicoanalista francès d'origen grec Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Havia nascut l'11 de març de 1922 a Istanbul (Turquia). Es va criar a Atenes, d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 --influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida, és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986), Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait et à faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007).

Actualització: 26-12-07

Anarcoefemèrides del 25 de desembre

Esdeveniments

- Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 va tenir lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya --els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final--, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín --que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922--, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.

Naixements

- Wilhelm Jelinek: El 25 de desembre de 1889 neix a Alemanya el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Lusàcia).

***

- Andreu Capdevila Puig: El 25 de desembre de 1894 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila Puig. Va començar molt jove a compaginar la seva feina de tintorer amb la militància en la CNT, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers.  Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). Quan va esclatar la revolució, com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses. El 26 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Va passar els seus darrers anys a Rennes (Bretanya), on va morir el 10 de març de 1987. Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996. Andreu Capdevila va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral. És autor del llibre Un episodio de nuestra evacuación a Francia (1978).

Defuncions

- Maurice Mac-Nab: El 25 de desembre de 1889 mor a l'hospital Lariboisière de París (França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant d'origen escocès Jean Valérien Maurice Mac-Nab. Havia nascut el 4 de gener de 1856 al Château de Fay (Vierzon, França). Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al «Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte. Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de «Théatre Mac-Nab».

***

- Georges Durupt: El 25 de desembre de 1941 mor el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. Havia nascut el 24 de juny de 1880 a Épinal (Lorena, França). D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per «excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquesta època va ser administrador de la impremta comunista «L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la «Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA).

***

- Aurèle Patorni: El 25 de desembre de 1955 mor, arran d'una intervenció quirúrgica, a París (França) l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Aurèle Patorni. Havia nascut el 26 de juny de 1880 a París (França) i era fill d'un capità. Després d'una formació encaminada a l'advocacia, en acabar la Gran Guerra va fer de llibreter. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur, La Patrie Humaine, L'Insurgé, L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste, La Voix Libertaire, Le Libertaire, L'En Dehors, entre d'altres. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres», també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seu òrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com «La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin, Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928); operetes: Le roi du pourboire; i poemes i cançons, que sa companya Régina Casadesus, pianista professional molt coneguda va musicar. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser requerit per la justícia per un article sobre la limitació de la natalitat. Després de la II Guerra Mundial va participar en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire i en la revista de Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La débâcle de l'élite: souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948).

***

- Jean Souvenance: El 25 de desembre de 1962 mor a Saint-Brieuc (Bretanya) l'escriptor, dramaturg, pacifista, lliurepensador i llibertari Serge Grégoire, més conegut com Jean Souvenance. Havia nascut el 6 d'octubre de 1903 a Antrain (Bretanya). De família modesta, va estudiar secundària a Saint-Brieuc. Va guanyar-se la vida com a cap d'oficina de la prefectura de Morbihan. Va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes i anticlericals (Le Semeur, La Voix Libertaire, L'Idée Libre, L'Unique, Ce qu'il faut dire, Défense de l'homme). Com a militant pacifista va fundar, amb Léo Lambert, la Unió Internacional de les Joventuts Pacifistes; va ser membre del Comitè Director de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau; i, després de la II Guerra Mundial, va fundar el Partit Pacifista Internacionalista (PPI). Va obtenir un càrrec a Saint-Brieuc i s'hi va instal·lar, fent una gran amistat amb l'escriptor socialista Louis Guilloux. Va presidir la Libre Pensée de Côtes-du-Nord (Bretanya) fins a la seva mort. És autor de nombrosos llibres, fullets i peces teatrals, com ara Amour d'enfance (1926), Comment elles se donnent: quelques-unes parmi d'innombrables (1930), Alger (1931), Louis Grégoire, artiste-peintre (1872-1928) (1931), Réformé 100 pour 100: tragique histoire d'un ancien poli (1931), Le livre de l'adieu (1932), Anthologie des écrivains pacifistes (1933 i 1937, dos toms), Un Matricule? Non! Un homme (1934), Rammler, héros méconnu (1935), Jours sombres: tristes souvenirs de la vie militaire (1935), A travers l'Europe centrale: souvenirs et impressions de voyage (1936) (1938), Retour d'Italie fasciste (1938), Vengeance féminine: théâtre (1940), Frères inférieurs (1943), Lettres sur l'Islam (1944), Pour un Parti Pacifiste Internationaliste, PPI (1945), Médaillons: notes sur Espé de Metz (1870-1937) et L. Barbedette (1890-1942) (1945), Pour elle (1945), Ce qui fut (1946), Fraternité (1947), La muflerie en guerre (1948), Les hommes déculottés (1952), Rêves et combats (1961), entre altres. Un grup de la Federació Anarquista francesa va prendre, en 2003, per nom «Jean Souvenance».

Actualització: 25-06-08

Anarcoefemèrides del 24 de desembre

Naixements

- Serafín Aliaga Lledó: El 24 de desembre de 1915 neix a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per  Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de «canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubta, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. Andreu Capdevila Puig va morir el 18 de juny de 1990 a Madrid (Espanya). És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.

Defuncions

- Zelmira Binazzi: El 24 de desembre de 1930 mor a La Spezia (Itàlia) la militant i propagandista anarquista italiana Petroni Carlotta Zelmira Speroni, més coneguda com Zelmira Binazzi. Companya de l'anarquista Pasquale Binazzi, a partir del 16 de juliol de 1903 editarà amb aquest, a La Spezia, el setmanari Il Libertario, que patirà nombroses vegades la repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions). El juny de 1916 va assistir a Florència al congrés semiclandestí que va donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. La parella va fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que va publicar l'obra completa de Pietro Gori. Víctimes de la repressió, van ser deportats a l'illa de Lipari. A començaments dels anys vint van patir nombroses detencions i el 29 d'octubre de 1922 la destrucció de la impremta d'Il Libertario per un escamot feixista. El desembre de 1926 van ser novament confinats a l'illa de Lipari.

***

- Nicolas Lazarevitx: El 24 de desembre de 1975 mor a París (França) el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch). Havia nascut el 17 d'agost de 1895 a Jupille, a prop de Lieja (Bèlgica), en una família de revolucionaris russos exiliats. En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp --que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienne el llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unificada (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d'Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els «solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG). És autor de nombrosos articles i fullets --que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.--, com ara Ce que j'ai vécu en Russie (1926), Lettre de Russie (1927), Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles (1972 i 1986, pòstum). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París).

Actualització: 25-12-07

Anarcoefemèrides del 23 de desembre

Naixements

- Luigi Fabbri: El 23 de desembre de 1877 neix a Fabriano (Ancona, Itàlia) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri --en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Nascut en una família acomodada, va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdic L'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revista Il Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana --d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els «plataformistes» russos refugiats a París --Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb una úlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

***

- René Frémont: El 23 de desembre de 1902 neix a Laval-en-Brie (França) el militant anarquista René Maurice Frémont. D'antuvi militant de les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va instal·lar-se a París i en contacte amb els militants sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes va esdevenir anarquista. En 1924 va participar en les reunions setmanals de les Joventuts Anarquistes que es realitzaven a la «Librairie Sociale» del carrer Louis Blanc de París. En 1928 va ser membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Durant el Congrés de Tolosa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) del 17 i 18 d'octubre de 1931 va ser elegit administrador de Le Libertaire; entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el gerent. El 3 d'abril de 1932 va ser delegat pel XIX Districte i per Le Libertaire en el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP) on va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la UACR que en 1934 esdevindrà Unió Anarquista (UA). Després del congrés de la UAC del 21 de maig de 1934 va ser triat per a la redacció de Le Libertaire, del qual serà gerent durant 26 números. Arran d'un article titulat «Ton corps est à toi» aparegut en Le Libertaire del 5 d'abril de 1935, va ser condemnat en rebel·lia a 15 dies de presó, però va ser absolt en l'apel·lació. També va col·laborar en aquesta època en La Revue Anarchiste. Arran de l'aixecament feixista parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar, amb Anderson, Faucier i Lecoin, la Unió Anarquista en la reunió del Comitè d'Enllaç i de Coordinació de les Forces Antifeixistes del 7 de febrer on es va decidir la vaga general per al 12 de febrer juntament amb la Confederació General del Treball (CGT); els anarquistes també van prendre part en la gran manifestació del 14 de juliol de 1935, no com a formació política però sí com a sindicats, ja que el prefecte de policia havia prohibit la presència de la bandera negra en la manifestació. El juliol de 1935 va formar part del Comitè Provisional d'organització de la Conferència Nacional contra la Guerra que es realitzarà a Saint-Denis entre el 10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va participar, amb Ribeyron i Faucier, com a delegat de la tendència sindicalista de la CGT, en l'assemblea constitutiva del Front Popular, on van prendre part més de cent organitzacions d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va participar activament  com a orador en la gira propagandística arreu de França per presentar el Front Popular. Durant el moviment d'ocupació de fàbriques i de vagues, va denunciar el paper del Partit comunista sota el lema «Si el PC no hagués existit, la burgesia l'hagués inventat». El 26 d'agost de 1936 va participar com a orador de la Unió Anarquista en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que va tenir lloc a la sala Wagram i que va reunir unes tres mil persones i on també va participar, entre altres destacats militants anarquistes, David Antona, secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 va ser, amb Anderson, delegat de la Unió Anarquista en l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. El gener de 1938 a Marsella va demana a Schiano la reorganització de la Federació Provençal de la Unió Anarquista a partir dels grups Germinal de Saint-Henri i d'Antíbol. Després dels Acords de Munic, va ser condemnat amb Scheck i Anderson a sis mesos de presó per repartir un pamflet antimilitarista. En 1939 va esdevenir secretari general de la Unió Anarquista i secretari de redacció de Le Libertaire. Va mostrar la seva opinió partidària a «la defensa nacional en una guerra antifeixista» en els seus articles en Le Libertaire. Esperant un aixecament revolucionari, va respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al 214 Regiment d'Artilleria Divisionària. René Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front de Sedan (França) durant un bombardeig; l'endemà, son germà petit, també en va caure a pocs quilòmetres.

Defuncions

- Fortunato Serantoni: El 23 de desembre de 1908 mor a Florència (Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. Havia nascut el 1956 a Florència (Itàlia). El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Int